dijous, 25 de desembre del 2008

Una vareta màgica

Hi ha una cançó que és de les indiscutibles al meu mp3. Quan, a l'estiu, fa molta calor, i la sento, somric. Quan al gener, o al febrer, la sento, penso que queda molt perquè torni a ser la seva època. Però la deixo i somric. I quan arriba la tardor, penso que ja aviat serà el seu dia. I també somric.



Quan vaig recuperar els posts antics, també vaig recuperar les etiquetes antigues. I una d'elles era "si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar)".

Si avui tingués una vareta màgica i la sabés utilitzar... crec que faria moltes coses. O no, no en faria cap. Perquè la màgia sol venir sola, sense que ningú la cridi. Sense que ningú l'invoqui.

La màgia sol venir per portar-nos el que volíem, o fins i tot el que no sabíem que volíem. O de la manera que no sabíem que ho volíem.

Avui no vull estar enfadada amb ningú. Ni avui, ni demà, ni tot el que queda d'any. Fa uns dies em vaig proposar fer somriure cada dia a una persona, com a mínim. De moment, ho estic aconseguint.

Si tingués una vareta màgica, faria que tothom fos feliç, però tothom sap trobar la seva felicitat sense una vareta màgica. Sense que ningú li digui com. Trigarà més, o menys. Però la trobarà.

I, ara sí, fins al 2009!

dilluns, 22 de desembre del 2008

Sense demanar res a canvi

Ejem... ahir vaig dir que seria l'últim post de l'any? Bé, jo... Jo...

Avui escric aquest post, perquè després de veure la contra de la Vanguardia sabia que l'escriuria. I me n'havia oblidat, fins que he vist el post de la Laia. I crec que no me n'he pogut amagar més.

Qui fa coses sense demanar res a canvi? M'adono que jo en faig moltes de les que posava a la contra de la Vanguardia. Quantes vegades m'han pitat per deixar passar un cotxe en un stop d'aquells que sé que no en sortiran ni a la de tres? Quantes vegades...?

Però fer les coses sense demanar res a canvi també és cansat. Potser és que sóc massa egoista, però fer una cosa per les bones, i tornar-hi, i tornar-hi, i tornar-hi... si mai n'obtens res, al final t'acaba agafant complexe d'idiota.

On està la diferència entre fer les coses sense demanar res a canvi i ser idiota?

On està la diferència entre buscar la pau i deixar-se trepitjar?

M'agrada la filosofia de donar sense demanar res a canvi. El problema és que m'agrada massa. I el segon problema és que, sovint, massa sovint, em sento massa idiota.

Avui em sento molt idiota. Però molt.

Però sé que ho tornaria a fer.

Per què?

Suposo que perquè sóc idiota.

diumenge, 21 de desembre del 2008

2008

Aquest any acabarà de forma estranya, d'una manera que crec que no havia acabat mai. Des d'avui fins a finals d'any, els dies seran estranys, i és per això que vull fer aquest resum de l'any precisament avui. Avui que, potser, serà l'últim dia normal de l'any. O potser no.

L'únic que tinc clar és que aquest serà l'últim post de l'any. Els dies seran estranys, però jo també necessito prendre aire. Necessito... no sé el que necessito, però sí que sé el que no necessito. I també sé que no és un bon moment per fer aquest resum. Volia fer un resum només amb les coses bones de l'any, però... crec que avui no és un bon dia per això.

Crec que és bastant trist que em posi a fer el resum i, sense mirar els mesos, el que vaig escriure, el que se'm vingui al cap sigui el meu peu. Vaig començar l'any amb un peu que encara no estava bé, tot i que, pel que m'havien dit, ja ho hauria d'haver estat feia temps. I l'1 de gener, davant de la tele, veient el resum de les curses de Sant Silvestre del dia anterior, em vaig prometre a mi mateixa que aquest any sí, la correria.

Al meu peu li va costar molt de posar-se bé. Moltíssim. I no vaig tornar a córrer fins al setembre. Encara era a temps d'entrenar-me, però... una grip, o un costipat fort, o el que fos, em va allunyar de córrer durant més d'un mes. I ara he tornat, però... podria dir que em fa vergonya anar a córrer una cursa on hi va molt professional, i jo estic tan malament que no la puc córrer amb un mínim de garanties. I ara no sé què fer, perquè per fer-la amb molt de temps i arribar quan tothom ja s'hagi dutxat...

He arribat a pensar que hi ha alguna cosa, algun ens superior, que em diu que no corri. Primer, un cotxe per poc m'atropella. Després, vaig perdre les ganes de tot. Després, el peu. Cada cop que començo a córrer mitjanament... em passa alguna cosa! I, és clar, després d'uns mesos torna a començar, des del principi, des de tornar a agafar la forma, amb tot l'esforç que suposa.

També he deixat moltes coses inacabades. Per exemple, el puzzle. Des de la última foto que vaig penjar, gairebé no m'hi he posat. Continua un tros per fer-se, i em sap greu no poder-li regalar a ma mare per Reis. No és res més que una altra decepció a unir a les moltes que tinc sobre mi mateixa.

I si em concentro en les coses bones? Prometo, a partir d'aquí, escriure totes les coses bones que m'han passat aquest any!



D'acord, he aconseguit un dels meus propòsits. Bé, no l'he aconseguit encara, però l'aconseguiré. Em vaig proposar llegir 25 llibres, aquest any. Més o menys, un llibre cada 15 dies. Sense forçar. I tots els meus dalts i baixos... ho aconseguiré! És una mica una alegria, veure que com a mínim he aconseguit alguna cosa, encara que només sigui una cosa tan tonta com aquesta!

I a finals de gener vaig vèncer la por. Ostres! Per mi va ser molt important. Em va costar molt, pensava que no podria, però... ho vaig aconseguir. No sé d'on vaig treure les forces, però les vaig treure, i vaig vèncer la por!



Però, d'altra banda, també he après a estimar una cançó. De fet, ara m'encanta. O, almenys, una de les versions. M'encanta sentir-la per la radio!

Tot i que vaig conèixer la màgia. La màgia existeix. I, si existeix, es pot produir en qualsevol moment!

I he somiat. He somiat molt. I he buscat. Vaig començar l'any buscant a sota les tapes dels iogurts, intentant trobar-ne algun que no digués "segueixi buscant". No he trobat cap iogurt amb premi, però vaig trobar el que buscava. Encara que sembli una contradicció. O potser és que no parlava del mateix?

I, és clar, una de les millors coses de l'any va ser el 21 de març i el que va venir al darrere. Sí, no em vaig comprar el got de les seleccions catalanes, i ho hauria d'haver fet. Però... la veritat és que és un raig d'esperança. Un saber que sí, que hi ha algú a l'altra banda. I que no, que potser no sóc jo la culpable de tot, perquè hi ha algun cop en el que funciona. Buf... no volia dir-ho així! Però que m'alegro de que existís el 21 de març.

També vaig fer una cosa que tenia pendent: vaig anar a la fira medieval d'Hostalric i em vaig comprar un drac.









Al final et vaig trobar. Sí, et vaig trobar. I em vas demostrar que tot el que pensava de tu era mentida. Tot. I? Doncs que n'estic contenta, sí. No ets qui em pensava que eres, però estic contenta d'haver-ho descobert. M'ha costat uns quants anys, sí. Però hi he acabat arribant.

I sé que no és una bona cosa, però es va morir l'arbre.



I, un dia, no sé per què, una marieta groga em va fer riure.



I la Mama es va recuperar. Mig any després, encara continua de baixa, i encara continua recuperant-se. Però, tot i no dir-ho, tot i guardar-m'ho per mi (o no) va estar molt malament. Unes complicacions que van ser més que complicacions. I uns controls que, mig any després, encara li fan. Però es va recuperar, que és el que importa.

I... 30!

I un noi esquerrà em va vendre un juguet que encara no he fet servir gaire... però que sí que ha servit una mica, i va perfecte!

Cacau!

I vaig començar dos cursos. Dos! A la vegada! I després d'uns mesos, puc dir que estic contenta d'haver-ho fet. Un curs m'encanta, però tinc problemes amb una dona, que es passa el dia fent-me comentaris bordes. M'encanta el que faig, i tinc la sort de que em surt bé. Ella té la mala sort de fer-ho pitjor que jo, tot i fer 3 anys que ho fa. I crec que aquí és el problema, però... ostres! Jo no en tinc cap culpa de que ella sigui una negada! I jo m'ho passo molt bé!

A l'altre curs, però, encara m'ho passo millor. Sóc feliç i somric. I em faig amb la resta de la gent. I em socialitzo. I he descobert que em puc fer amb la gent, que potser no és que sigui jo, la que té problemes. O potser és que m'he trobat a gent semblant a mi. No en tinc ni idea.





S'acaba aquest 2008 i tinc un sol objectiu per aquest 2009 que ara arriba: ser millor persona. Tots hi sortirem guanyant.

divendres, 19 de desembre del 2008

Ahir, avui i demà

Ahir un parell de senglars es van creuar en el meu camí, anant cap a casa.

Avui estic convençuda que el món seria millor sense mi.

Demà hauria de quedar-me al llit i no sortir-ne. Així no faria més mal.

dijous, 18 de desembre del 2008

Definitivament, pizza

Són gairebé les 7. I aquest és el 21è post que escric aquí. Crec que amb 21 n'hi ha prou...

La millor pizza que he menjat aquí va ser la que vaig menjar per sopar en una pizzeria d'un lloc poc turístic (el poble sense taxis).

He menjat pasta 3 dies, i crec que jo sóc de pizza. Em fa vergonya reconéixer-ho, però la pasta que he menjat aquí és com la pasta bona de casa. No puc dir el mateix de les pizzes, que la pizza aquí és molt més bona (i ja de per si m'agrada més).

Crec que si algun dia he d'emigrar de Catalunya, vull venir a viure aquí. En algun lloc com el poble dels primers dies, on em sentia com a casa. O potser una mica més al nord. Potser a la ciutat que tinc pendent?

I, definitivament, menjant pizza.

Crec que en els 3 dies que porto aquí, he caminat més de 100 Km. No és tant, si es compta. Així que em mereixia l'esmorzar (el pitjor menjar del dia), un gelat a mig matí (jo, que sóc molt original, sempre de llimona, i petits). La pizza del dinar. El gelat de mitja tarda. I la pizza o la pasta del sopar. Crec que podria passar-me la vida menjant així.

Però ara, a fer la maleta. A veure si no em passo de pes. I esmorzar. I el gelat de mig matí. I per dinar, una pizza al lloc on he menjat la millor pizza en aquesta ciutat. I després, maleta i... aeroport. Podré menjar una última pizza, a l'aeroport?

dimecres, 17 de desembre del 2008

Llibres

Crec que aquests dies les coses que he fet més (a part de posar-me tot de cremes d'abans i després del sol) han sigut menjar i visitar llibreries.

Hi ha tantes llibreries! Però m'ho he passat bé.

Suposo que el problema és que la majoria són molt turístiques i m'he trobat un munt de guies de viatge, i coses per l'estil.

Molts llibres en italià. Gairebé tots. Després m'he adonat que aquesta deu ser la imatge que donen les llibreries catalanes per la gent de fora. Però no em lliga amb el fet de ser llibreries turístiques.

Finalment vaig trobar el que buscava en una llibreria que sembla una cadena: Mel Bookstore. Tot i així, el nom és enganyós...

Era una llibreria enorme i el primer lloc on em vaig perdre va ser la secció de ciència ficció i fantasia. Per començar, vaig veure la segona part d'un llibre originàriament francès, traduit a l'italià. La bibliotecària estarà molt contenta quan li expliqui.

I després... tota una reguinzella de llibres. Els llibres que em recomana el meu amic italià. Que, per descomptat, no són els llibres que et trobes a la secció de ciència ficció i fantasia d'una llibreria catalana. I el més curiós és que tot són traduccions, que no és que sigui llibres originàriament italians.

Li he de preguntar al meu amic italià d'on treu els llibres en anglès. Ell i la seva germana llegeixen coses en anglès, i és difícil trobar-ne. A part de l'última llibreria, res de bo (almenys per mi). Tot de clàssics anglesos, però "oblidant-se" d'algun gran clàssic, com el senyor dels anells.

A la última vaig trobar un llibre d'un escriptor americà. Ja em va costar, ja, trobar alguna cosa que no fossin clàssics o best-sellers! Ah! I res de l'Asimov... És un escriptor que algú em va recomanar, però no recordo qui. Estava a la llista dels escriptors pendents de conèixer. I apa, ja el tinc. El que serà recordat com "el llibre que va venir d'Itàlia".

dimarts, 16 de desembre del 2008

Puc demandar a Ausonia?

Aclariment 1: No, no penso denunciar a Ausonia, però us agrairia que, des del meu humil blog (no des de cap lector rss), cliquessiu a l'enllaç, per si algú d'Ausonia es digna a passar per aquí... Tot i que, de ganes de denunciar-los, no me'n falten...

Aclariment 2: Sé que és un post que la meitat de població no entendrà, o el que sigui. No importa. Jo l'escric. Perquè si no l'escric, rebento. Perquè estic molt cabrejada. Perquè... coi, perquè sí, carai!!!

La història comença un dia a la tarda. M'acaba de venir la regla i he d'anar a classe. Fins aquí, una cosa que he fet moltíssimes vegades abans que avui. Però, no ens enganyem, amb alguna amiga professora hem comentat algun cop que una de les coses que fa més por que pugui passar a classe és precisament que et taquis quan ets a classe, tu no te n'adonis, i tota la classe ho vegi. I ho diu algú que va caure de culs de la manera més tonta davant d'una classe. I crec que preferiria tornar a caure de culs 10 vegades que no que em passés això.

Els alumnes estaven molt riallers. Cada cop que em girava, per escriure alguna cosa a la pissarra, quan em tornava a girar, estaven allà, rient. Mala senyal.

Així que, just sortint de classe, vaig al lavabo.

La sort és que portava texans. I que els texans són gruixuts i no va traspassar.

Però... al lloc on va traspassar és un lloc on hi havia compresa!!! Així que la vaig inspeccionar. I sí, al lloc on va traspassar, la compresa tenia un forat!!! Sí, un forat! El tros de matèria enganxosa (i impermeable) tenia un foradet... Un foradet que jo no havia vist en posar-me la compresa, però un foradet que podia haver fet molt més mal. Al cap i a la fi, jo només vaig ser 2 hores a classe, i m'acabava de venir la regla, així que era fluixeta encara i...

Doncs res, que vaig pensar que era problema meu.

I vaig arribar a casa. L'endemà (o sigui, avui) era un dels dies més durs de tot l'any, si no el que més. Començava a donar classe a les 9 del matí i acabava a les 7 del vespre. Pel mig, tenia un descans de dues hores: una l'ocupava en una reunió, i l'altra era per dinar. Tenia un segon descans de dues hores, totes dues ocupades per una reunió. Total, que no tenia temps de res, ni per hòsties, ni per preocupar-me de la regla i de les compreses, i de la mare que les va parir.

Així que suposo que és d'imaginar el cabreig he agafat quan, després de córrer una estona, em dutxo, i obro una compresa d'aquesta marca que portava i... I observo que té 3 forats. I aquí, qui no llegeixi en diagonal, haurà observat que no he dit foradet. He dit forat.

El problema? Que al matí havia agafat 3 compreses: una estava a la bossa del gimnàs i les altres dues al cotxe.

Així que pujo al cotxe, patint, esperant que el quart d'hora o vint minuts que trigaré a arribar a la feina i entrar al lavabo no sigui massa temps pels forats de la compresa.

És clar que llavors tinc un altre dubte. Bé, a part de preguntar-me per què no passen aquestes coses quan sóc a casa (les que he obert a casa no tenien cap problema), em pregunto una altra cosa. De les dues que tinc, quantes estaran bé?

Malauradament, és el dia en què la regla és més forta. A part de totes les hores de classe, a les 7 acabo, estic una estona més a la feina, i després vaig a un curs. He de fer dos canvis pel mig, o petarien, però... després de canviar-me al matí, ja només em podré canviar un cop durant tot el dia... i comptant que les dues estiguin bé. I si les dues estan malament? Tinc 3 hores seguides de classe!!!

No, no pot ser. Vull dir, que jo compro les compreses perquè facin un servei, però si no puc confiar-hi... No, no demandaré a Ausonia, però des de que em va venir la regla als 10 anys (i en tinc 30!) que he fet servir Ausonia. Des d'avui, em canvio de marca.

Total: de les dues compreses, una estava bé i l'altra malament... A les 9 del matí em poso la que està bé. En condicions normals, tindria dues compreses meves a punt per canviar-me durant el dia.

I què tinc?

Tinc dues compreses que no he fet servir perquè estan defectuoses a la basura, i tot un dia per davant, amb la regla fortíssima, moltíssimes classes (i ja he dit quina és la cosa que em fa més por de les classes!), i una mala llet i unes ganes de demandar a Ausonia, que em sembla que no cal ni que expliqui!

Aclariment 3: Sí, estic dinant davant de l'ordenador i acabo d'escriure això mentre dino. Però és que NO podia callar. Apa, me'n vaig a classe... i no sé. Encara em queden 8 hores per voltar per aquest món de Déu i... aghhhhhhhhhh!!!!!!! Demandaria a Ausonia!!!

diumenge, 14 de desembre del 2008

Caminant amb la Mama

Tinc un blog que només puc veure jo. I per què serveix un blog que només puc veure jo? Doncs precisament per això: per posar-hi coses que només puc veure-hi jo :-D

En aquest blog només hi publico dos posts per setmana, tots els diumenges al vespre. És possible que alguna setmana hi publiqui tres posts. Però no més.

El primer tipus de posts són els que tenen l'etiqueta de "propòsits". 3 propòsits per setmana, que en principi m'han de fer millor. Sí, només 3. 3 i prou. 3 són suficients com per no ser massa pocs. I més de 3 ja seria exigir massa.

Són coses senzilles. Coses que no són massa difícils de complir, però que necessites algun estímul per fer-les. Estímul? Bé, alguna raó.

Per complir-les no em dono cap premi, només el premi de la satisfacció personal. I el premi de poder escriure un post amb l'etiqueta "progressa adequadament", en comptes de "necessita millorar".

Un dels propòsits d'aquesta setmana era que avui havia d'anar a fer la volta. Una volta que faig normalment corrent. Una volta que, com que no sóc als matins a casa, fa molt que no feia i que... vaja, que no és res que costi, més enllà de l'hora que estic per fer-la, però que posar-s'hi pot fer mandra. Sobretot quan fa temps que no t'hi poses.

Però aquest matí plovia, feia molt mal temps i... i he convençut a ma mare: no hi vaig al matí, però a la tarda hi anirem tu i jo.

A la tarda plovia, i ma mare tenia molta mandra. Però hi ha d'anar. És part de la recuperació que ha de fer. I, com que jo m'ho havia proposat, l'he estirat i hem anat les dues a donar la volta.

No, no ha sigut el mateix que fer-la corrent, però també ha sigut una volta més llarga, que és 1 Km més llarga que la que jo acostumo a fer corrent... així que suposo que puc dir-me a mi mateixa que he complert el propòsit.

Però ara hem tornat i estic contenta. Ella també. Jo, perquè he agafat una idea per una nova ruta que evita el meu principal problema: una casa amb gossos lliures, que et persegueixen si passes corrent. I ella perquè plovent no hagués anat a caminar.

Hi tornaré. Sola, a córrer. Per la volta encara més llarga. I amb la Mama. Amb servidora fent-li de llebre, ha fet la volta amb 10 minuts menys que fent-la sola... i ni tan sols s'ha adonat que caminava més ràpid!

Un altre d'aquells petits moments per conservar.

dissabte, 13 de desembre del 2008

Me'n vaig a estudiar...

Que cadascú és com és, ja ho hauríem de tenir clar. I jo, que fa uns quants dies que no sé com m'ho faig, però només faig que sentir i llegir coses que no hauria d'haver sentit o llegit, he hagut de fer un esforç considerable per repetir-m'ho a mi mateixa, per dir-me que jo sóc com sóc, que sempre ho he sigut, i que no per això he de ser millor o pitjor (sobretot pitjor) que un altre.

No, jo no sóc divertida. Mai he volgut ser-ho. O sí? No, no sóc una persona del que la gent considera divertida. Però... això no vol dir que no em sàpiga divertir. Vol dir que no em sé divertir de la manera que es diverteix l'altra gent. O, d'alguna altra manera, que el que diverteix a l'altra gent, a mi m'avorreix. Vol dir que no em diverteixen les coses que representen que m'han de divertir. Per què? Qui ho ha dit? Diverteixen a tothom? O hi ha molta gent que fa veure que es diverteix amb aquestes coses, per no ser un bitxo raro? Per no ser titllat de raro? D'avorrit? Per no quedar-se en un racó?

Jo em sé divertir. Però la meva forma de divertir-me no inclou l'alcohol. Almenys a dintre del meu cos. Els altres que facin el que els doni la real gana.

Qui no s'ha divertit mai jugant a l'Uno? Jo sí. A l'Uno, o a qualsevol joc de cartes. Un dia, al tren, hi havia dues noies que jugaven a cartes. I ho feien amb unes poques ganes, amb un avorriment...

No, no sóc una persona divertida. Però hi ha determinada gent que em coneix. Em coneix com "l'explicadora d'acudits". Sí, això. Jo sempre callo. Mai em faig veure. I no deixo que els altres em mirin. Però quan agafo confiança, i hi ha l'ambient correcte... vaja, que és difícil fer-me parar.

Ein? Que qui és la noia del paràgraf anterior? Sí, sóc jo, i no m'estic venent. Simplement, explico un fet. Un fet que segurament moltes persones com jo hem viscut.

Que jo no parli no vol dir que tingui opinió.

Que no em begui una ampolla del que sigui no vol dir que no em sàpiga divertir.

I unes quantes més que no penso posar.

Ara me'n vaig a estudiar. Sí, a estudiar. Un dissabte a la tarda. Per una cosa que mai em donarà de menjar. Un hobby. Un hobby al que hi he dedicat moltes hores a la meva vida. Però sí, vaig a estudiar. I, estudiant, m'ho passaré molt bé. Em divertiré molt.

Tot i que, potser, el que passa és que, com que no em sé divertir, qualsevol cosa em sembla divertida...

Per cert, algú s'ha adonat que a partir d'ara tots els meus blogs, antics i nous, són aquí mateix? (ha sigut divertit posar-los tots aquí... :-D)

dijous, 11 de desembre del 2008

Diners

Estic millor. Ahir vaig anar a dormir a les 9 (em fa vergonya i tot). Ara són les 6 del matí i fa estona que dono voltes. L'esquena em mata, la cremada segueix tenint molt mala cara i tot jo estic fatal. Però estic millor que ahir i suposo que ja és alguna cosa.

També estic millor econòmicament. La jo tramposa ahir només es va gastar 60 euros. Vaig comprar-me una ampolla gran d'aigua amb gas que, com que no m'agrada i a més estava calenta, va complir dos objectius: no en vaig beure gaire i, al ser amb gas, feia que no em baixés la pressió. A migdia vaig caure i em vaig comprar un Nestea. Però només un en tot el dia. Vaig dinar, i vaig sopar. Em vaig comprar una bossa molt xul.la: "Un gatto non dormirebbe mai su un libro mediocre". I un clauer. I una gorra-visera (és que, com que tinc poc cabell, també m'havia cremat el cap). I un llibre.

Sense fer trampes, vaig gastar 130 euros, però 70 els vaig pagar amb la tarjeta i aquests no compten a l'hora de mirar els diners que em queden. Vaig comprar tot de samarretes per portar a la gent. Buf... Com odio comprar coses per la gent, que després no en farà cas, però que si no els portes res s'enfaden. M'agradaria poder ser lliure i comprar només aquelles coses que sé que faran il.lusió, com el llibre de pasta per ma mare. Aquest cop li ha tocat a ella, a Brasil li va tocar al meu pare. Però, no sé, el protocol és el protocol, i com l'odio!

dimecres, 10 de desembre del 2008

Ja s'acaba

Em trobo malament. Potser hauria de dir que em trobo fatal.

Les cremades m'estan matant. Desprenen tanta calor que, ajuntades amb la calor de fora, m'estan matxacant.

Els peus no em fan mal, miracle! Bé, de fet aquesta tarda una bamba m'ha fet una llaga en un peu, així que...

Però això són mals menors. Aquesta nit m'ha costat molt de dormir de mal d'esquena. Pensava que era el llit, però avui a mig matí m'he adonat que era culpa de la bossa. Bossa en bandolera i amb molt de pes, sempre del mateix cantó. Em fa pànic posar-me a dormir, tot i el cansanci. Entre el mal d'esquena i les cremades, tornarà a ser una bona nit.

Algú em va dir un dia que quan jo em queixo de mal és que realment fa mal. Acabo de parlar amb casa i no he dit res. Al cap i a la fi, què poden fer?

Però no és l'únic que em fa mal. Algú va llegir al twitter una setmana abans de marxar que tindria sort i que la regla se m'avançaria i em deixaria tranquil.la? Donc era perquè ja feia 2 o 3 dies que tenia síndrome pre-menstrual. Quants més dies dura la síndrome dels nassos (que molt divertida no és), pitjor és la regla. La senyora ha aparegut avui.

No m'he drogat mai per la regla. Va en contra de la meva religió. Però ara... ara em partiria i m'encongiria del tot. Sol anar bé. Llàstima que em faci tant de mal l'esquena!

Aclariment: he començat a escriure a veure si m'animava. No tinc ànims de llegir el llibre que està tan interessant. No tinc forces per escriure més. Potser demà?

Promeses

Quants cops m'he dit: "Això no em tornarà a passar?"

No ho sé.

I aquí estic, envoltada de papers, intentant acabar unes coses que han d'estar demà.

Ahir ma mare em va dir que si no anava al curs, ella m'obligaria a anar-hi.

Però ja veig que al vespre no podré anar al curs. Perquè em faltaran coses per fer.

I em sap greu. Campanera, em podria dir.

Però també em podria dir a mi mateixa que hi ha coses més importants.

És clar que és una línia que no hauria de travessar. És allò de que el primer cop que fas una cosa, aleshores...

De totes formes, i sense voler ser creguda, als dos cursos que vaig, fa dies que m'avorreixo una mica. Quan es repeteixen coses del dia anterior o de dos dies anteriors, unes quantes vegades, i jo ja les tinc superades, ja sé com es fan.

Però d'altra banda m'agrada anar-hi, i sé que si un dia no hi vaig, aleshores ja hauré creat un precedent i...

I vull anar-hi, però sé que no podré.

I no vull no anar-hi, perquè m'agrada, i perquè no m'ho vull perdre.

I si avui tingués 30 hores?

He d'escollir, sí. I està clar. Si he d'escollir, el primer és la feina.

És clar que si estigués malalta tampoc podria anar-hi i no passaria res.

Buf... vaig a veure si avanço. Tot i que, al ritme que vaig, no podré anar-hi :-(

Això sí, em faig una promesa: no faré cap més campana. Faré veure que avui no ha existit. Faré veure que no. Faré com si no hagués fet cap campana.

I no em donaré més raons per poder tornar a fer campana.

Buf... no, és que no hi puc anar!

O sí?

Ai! Que dura que és la vida!!!

dimarts, 9 de desembre del 2008

Torno a ser jo

Aquest és el quart post que escric avui. Bé, té trampa, perquè he arribat a l'hotel, m'he posat after sun, m'he rentat els peus, que estaven fets pols (he caminat unes 10 hores sota el sol, avui!) i m'he posat a escriure. I els he escrit tots, un darrere l'altre. Aquest ja és el 17è post del viatge. Si no escrivís cap post més, i en publiqués un cada dia, me'n vaig com a mínim a l'agost. No voldria esperar tant a publicar-los, però...

Ah! Una bona notícia. He sortit de l'hotel a les 7 del matí. He caminat tot el dia. El sol em matava i podia caminar un màxim de 2 hores seguides. Després descansava 10 minuts o un quart d'hora i apa, a tornar a caminar (els descansos eren una o dues parades de l'autobus). He de dir que, quan he arribat, he sentit una mica de mal al peu... però no al que em va martiritzar fa uns mesos, sinó a l'altre! Només ha sigut un moment, però m'ha fet molta il.lusió pel que significa: el peu està curat del tot! No fa pas gaire, un dia que vaig haver de caminar 2 hores seguides, encara em va fer mal...

Però el post no anava d'això. El post anava de la sensació que he tingut després d'escriure els anteriors posts. Torno a ser jo. No sé quan vaig deixar de ser-ho, o si vaig arribar a deixar de ser-ho. Però en aquests posts escrits en llapis i paper torno a ser jo.

I no hi ha ningú al món que se'n pugui alegrar més que jo mateixa.

Espero que, quan publiqui això, encara sigui jo.

dilluns, 8 de desembre del 2008

És bo saber-ho...

Una de les coses que més mal fa és sentir per casualitat com algú diu alguna cosa dolenta de tu. Aquella situació en la que algú t'està deixant verd, i tu apareixes sense que t'esperin i... Llavors ve el "jo no volia dir això", i calles, però et quedes amb les ganes de contestar: "El que no volies era que jo ho sentís, dir-ho, el que es diu dir-ho, es veia clar que sí que volies dir-ho."

Les noves tecnologies, però, han fet que aquesta situació es pugui repetir bastant més.

Qui no ha entrat mai en un blog on el deixaven verd? Ah, no? Ningú? Doncs és una sort.

Qui no ha vist alguna cosa per internet que no hauria d'haver vist? Jo unes quantes, per casualitat.

Qui?

En això, l'aparició del facebook ha fet que determinada gent fiqui la pota cinquanta vegades, o més. Com aquelles noies que havien vingut al cole amb mi, es van trobar al facebook, em van trobar al facebook, i quan em van trobar, després d'afegir-me com a amiga, van començar a deixar-se missatges al mur on es quedaven força descansades. Suposo que no sabien que jo, quan entrava, veia el que s'havien dit als respectius murs... i, és clar, al veure el meu nom em picava la curiositat i... En fi, que millor ho deixo estar.

No, no ha sigut l'únic cop amb què m'hi he trobat. Més d'un cop he tingut el ratolí a l'opció "desactiva el compte". Perquè hi ha coses que fan mal. Encara no sé per què no ho he fet. De fet, avui he tingut la pantalleta de "Confirma que vols desactivar el compte". Potser encara hi torno i el desactivo.

O potser no.

El dijous vaig plorar fins que ja no em van quedar més llàgrimes a dins. El divendres seguia plorant. I no, no tenia res a veure amb internet. Tenia a veure amb la feina. Però també tenia a veure amb aquest tema.

I és que em va enfonsar. I molt.

I segurament no hauria d'haver-ho fet. És possible que sigui massa sensible. És possible que passin moltes coses. O també és possible que qui em va avaluar estigués enfadat, perquè l'avaluació va ser just el dia després d'aquest episodi.

Però van arribar els resultats. Mai havia tingut mals resultats, però aquests eren... com ho diria? Horribles? Crec que amb horribles em quedo curta.

I sí, em va fer mal. Però he arribat a la conclusió que prefereixo saber-ho que no saber-ho. Prefereixo sentir aquells que parlen malament de mi que no sentir-ho. Perquè, potser, i només potser, m'ajudaran a millorar.

I no negaré que fa mal. No, no ho negaré. Però, potser, el que més mal fa (almenys en el cas del dijous) és pensar en tot l'esforç que hi he posat, en com m'hi he esforçat, en com pensava que les coses anaven bé, en com ningú es queixava... i en com, quan jo no hi sóc al davant, o quan poden parlar anònimament, aleshores...

I també fa mal el pensar que algú t'està fent la pilota. Algú que es mostra molt amable quan et té al davant. I que per això li tens confiança. I... doncs que just quan gires l'esquena, veus com es riu de tu. Com es riu de les coses que fas. Com es riu de la teva forma de donar-li les gràcies.

Tot i que, com ja he dit, és bo saber-ho.

I dit això, aquesta setmana el dia que arribaré més aviat a casa, seran les 10 del vespre. I el dia que en sortiré més tard, un quart de vuit del matí. O sigui que faig servir la meva vareta màgica i desapareixo. Pluf! Ja no hi sóc! Així que si algú em vol deixar verda per internet... que ho faci, però que es recordi de treure-ho abans de divendres...

diumenge, 7 de desembre del 2008

Tot és cíclic

Ahir al matí, mentre feia altres coses, em vaig entretenir a rellegir els posts del febrer de 2005. Vaig per ordre, per intentar escollir els que em diuen alguna cosa important que vull recordar de tant en tant, i que em surti aquí a la dreta.

Feia molt, moltíssim, que no m'hi posava. Des de l'estiu. A aquest ritme, arribaré al 2007 (no vull mirar posts de fa menys d'un any per decidir si són importants) cap al 2020...

Em va fer gràcia un dels posts, on deia que no estava bé. Deia que tenia una habitació fins a dalt de coses desordenades, que ningú s'atrevia a entrar-hi, a part de mi, i que era una senyal de que necessitava un ordre a dintre.

Per descomptat, aquella habitació ja torna a estar com estava abans de que l'ordenés aquell dia, si no és que està pitjor. Sé que l'he d'endreçar algun dia, però de moment no tinc necessitat de fer-ho, i això que fa molt de temps que està així.

Però vaig dir una cosa que em va cridar molt l'atenció ahir quan la llegia. Sembla mentida com amb els anys ens acabem coneixent a nosaltres mateixos, i com tenim uns signes que ens diuen si estem bé o si no estem bé, i com va tot relacionat.

Abans de dormir, tinc un ritual. M'assec (sí, m'assec, estirada no en sé) al llit, com un indi, i llegeixo. Normalment tinc un parell de llibres. Començo amb un. Llegeixo un parell de pàgines. O 3. Però mai gaires. I després agafo l'altre. Generalment una novel.la. I llegeixo una bona estona. Fins que els ulls se'm tenquen sols, o fins que decideixo que ja és massa tard, i si no em poso a dormir, l'endemà no m'aixecaré.

El ritual sol durar entre mitja hora i tres quarts.

Però no el faig cada dia. M'agradaria fer-lo cada dia, però hi ha dies en els que em poso directament al llit i no vull saber res de llibres.

El post antic deia que quan les coses no m'anaven bé, podia trigar un parell de mesos a llegir-me un llibre. Que el fet de que no em llegís un llibre amb "rapidesa" era una senyal d'alarma. Una senyal de que tenia alguna cosa que fallava. I que, quan tornava a agafar un llibre i llegia "ràpid", aleshores és que la cosa funcionava, que estava bé amb mi mateixa. I ho deia convençuda.

Per què se m'havia oblidat? Aquella noia de fa gairebé 4 anys tenia tota la raó del món. Que sí, que no sóc ràpida, que no sóc capaç (o sí, però no és el normal) de llegir-me un llibre en 2 dies. Normalment no ho faig. Normalment, els llibres em duren més del que haurien de durar a algú que li agrada llegir. Però, no ho sé. Un llibre mitjà, d'unes 300 pàgines, em dura més o menys un parell de setmanes. No és exacte, però podria dir que tot el que passi de 3 setmanes per llegir un llibre de 300 pàgines ja és una senyal d'alarma.

Per què?

Perquè hi he pensat. M'he preguntat quins dies són els que no llegeixo. Ahir al vespre em vaig quedar mirant una peli. Ja no recordo quin va ser l'últim cop que ho vaig fer. Però diria que deu fer més o menys un any. Vaig acabar tard, però tot i així, vaig arribar al llit i em vaig estar uns tres quarts d'hora llegint. L'hora a la que vaig a dormir no acostuma a influir...

Però sé quan no llegeixo. No llegeixo quan estic enfadada amb el món. No llegeixo quan estic trista. No llegeixo quan estic apàtica.

I potser ni me n'adono. Però el dia que no tinc ganes de posar-me a llegir, el dia que vaig a dormir i l'únic que vull fer és tapar-me a sota dels llençols, i no treure el cap, aquell dia, encara que no ho noti, encara que no sàpiga què em passa, aquell dia hauria de ser una alarma.

Ara ja fa més de 3 setmanes que llegeixo el mateix llibre. I més de 5 i tot, diria. Perquè ja fa dos setmanes que l'hauria d'haver tornat a la biblioteca i encara no ho he fet...

Feia un parell de setmanes que estava molt cansada. I la setmana que ve crec que també ho estaré. Però... però fa un parell de dies que descanso. Que, a part d'estar a l'hospital, he estat per casa, fent feina, però sense presses.

I, després de llegir allò... suposo que, si tingués temps, faria endreça.

Però és bo que una veueta antiga et vingui i et digui: "Vigila! Si no llegeixes prou, és que hi ha alguna cosa que no rutlla!"

I sé que una cosa està lligada amb l'altra: si llegeixo, estaré més feliç. I si estic més feliç, llegiré. Però... tinc un dubte. L'implicació correcta és la primera o la segona?

divendres, 5 de desembre del 2008

Per què somio amb tu?

que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Aquesta setmana he somiat cada dia amb tu.

I no vull. No vull somiar amb tu.

Són somnis feliços, bonics, agradables. Són somnis on jo sóc feliç. Són uns somnis als que no estic acostumada. Perquè, quan jo recordo un somni, normalment és un somni on pateixo, on sóc infeliç, on tinc por. Però tota aquesta setmana ha sigut diferent. Cada dia m'he despertat i he recordat el que somiava. I sempre era feliç. I sempre hi sorties tu.

És el tipus de somni que hagués tingut si hagués somiat desperta. Sí, somiat desperta.

Quan estic desperta, puc dominar el que penso. O, com a mínim, puc fer fora algun pensament quan apareix. Es tracta de pensar en alguna altra cosa. Sí, ja ho sé, és allò de "no pensis en un ós blanc". Si t'encaparres a no pensar-hi, si només penses que no has de pensar en l'ós blanc, no te'l treus del cap. Però si et poses a pensar en un girafa lila, aleshores l'ós blanc desapareix de la teva ment.

Però el que no pots controlar és el que somies. De dia, essent conscient, pots fer aparèixer una girafa lila cada cop que l'ós blanc treu el cap. Però, un cop dorms, no tens aquesta consciència. No pots dominar els somnis, i els somnis treuen el que tens a dins.

Sovint em dic que no està bé somiar desperta. Perquè llavors caus. I val més ser realista, sobretot en aquest cas, que la realitat em diu el que em diu. La realitat em diu que aquests somnis mai es compliran. Per això els amago. Per això m'invento girafes liles, tigres vermells i lleons blaus.

Però durant la nit apareixes sense demanar permís. Sense que et pugui fer fora del meu cap.

I m'aixeco, cada matí, amb una barreja de sentiments. La felicitat que encara dura del somni. La tristesa de saber que aquella felicitat no hi serà mai. El dubte de si és millor somiar desperta, sabent que és mentida, i fent-me mal, o fer-me encara més mal sense somiar desperta, però tenint uns somnis molt més reals quan dormo.

I només tinc un dubte: per què somio amb tu?

dijous, 4 de desembre del 2008

Una setmana molt llarga

Com molt bé explicava en gripaublau aquests dies, hi ha dies que són més llargs que altres. És igual que diguin que tots els dies duren 24 hores, perquè hi ha dies que en duren 30, i de les 30 no n'arribes a dormir 2.

Aquesta setmana, els dies han sigut molt llargs. Llarguíssims. Però, tot i ser llarguíssims, em faltaven hores. Tenia molta feina a fer, moltíssima, i no l'he acabat pas tota. La volia acabar, però quan acabava una cosa, ja en tenia 3 més esperant.

Quan finalment sortia de la feina i em posava al cotxe, llavors crec que em sortia tot. Més d'un dia, en entrar al cotxe i trobar-me a soles amb mi mateixa i la radio, amb la única opció que escoltar la radio i trobar-me amb els meus pensaments, m'adonava de coses. Un dia em vaig trobar al cotxe i em vaig adonar que feia 10 hores que havia dinat, i que no havia menjat res des de llavors. I no, no havia tingut gana fins a entrar al cotxe.

En altres moments, al cotxe, reia. Amb aquell riure tonto que surt de vegades, i que no pots aturar. Aquell riure que surt de dintre. El riure que fa somiar. Un riure d'aquells que es veuen des de lluny. Ui, no ho sé explicar.

Un altre dia plorava. Que a vegades penso que si algú em veu... sovint pensem que a dintre del cotxe no ens veuen, i més d'un cop m'he trobat a gent que m'ha dit que m'ha vist ballar a dintre del cotxe. I... buf! Llavors em fa vergonya. Però em sembla que és pitjor si em veuen plorar.

I un dia, sortint de casa, vaig agafar el cotxe. I una de les coses que he de fer és baixar un turonet (o muntanyeta). El cel estava roig. Preciós. I des de dalt d'una baixada, vaig veure tota la plana. Tota la plana plena de colors de tardor i el cel roig al final. Era preciós.

I finalment he arribat allà on volia arribar. Aviat ja hi haurà el 8 de desembre, un dia que em podré aixecar sense despertadors. Tres dies de relativa tranquil.litat.

Però ja em perdonareu. Els dies d'aquesta setmana han estat molt llargs. Molt llargs. I estic bastant cansada.

I ara comença una altra batalla. La batalla d'un post de fa uns quants dies que no vaig saber fer. Que no em vaig atrevir a fer. Que no sabia com fer. Una batalla amb un nom. Un nom que fa molta por. I no, no sóc jo. Però és algú molt proper. Els propers dies em trobareu a l'hospital.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Qüestions idiomàtiques

Vull que em parlin en italià, coi! Em vaig passar dos dies sentint gent parlar en italià i... vull que em parlin en italià. Però tothom s'entesta a parlar-me en castellà o anglès.

Ahir per sopar vaig menjar una pizza que no era gaire bona. La del dinar d'avui estava boníssima. Però ja hi hem sigut. El del bar volia parlar en anglès. Ell tenia problemes per parlar-lo i li he dit que em parlés en italià, però ni cas.

A la primera farmàcia he fet un esforç d'inventiva i he demanat "protezione solare". Tampoc m'he equivocat de tant. Quan m'ha demanat quina, li he dit "alta", que és el que posa al pot. Però... ah! Quan m'ha dit quant valia, em deixa anar: "eight euros and no sé quants cents". Toca't els nassos! Si els números els entenc perfectament!

La situació surrealista ha arribat a la sortida d'una botiga. Una dona demanava informació en castellà i el botiguer contestava en italià. No s'entenien i jo al.lucinava que no ho fessin. Així que he agafat i he traduit de l'italià al castellà per la dona. Al final, hem acabat amb la dona fent la pregunta en castellà, jo traduint a l'anglès, el botiguer contestant en italià, i jo tornant a traduir al castellà.

La situació divertida ha arribat en una plaça. Estava jo caminant, quan de cop un home que es deuria pensar que portava a la dona al cantó, em deixa anar:

- Margarita, quant deuen valer aquests calendaris?

I jo, que no sé si sóc torrecollons o vull ajudar, li deixo anar:

- Quatre euros, ho posa allà dalt.

La cara de l'home ha sigut tot un poema.

dimarts, 2 de desembre del 2008

100 euros

D'acord, he de donar la raó al meu pare en una cosa: aquest hotel deixa una mica que desitjar. No perquè estigui brut, ni res per l'estil. Només que... he hagut de pagar en metàl.lic! O sigui, que no comptava a pagar l'hotel, així que jo tenia diners de sobres. I ara... Ara em queda un dia i 3/4 aquí i tinc 150 euros. Això no seria cap problema si no tingués en compte que aquesta tarda, sense adonar-me'n, he gastat 100 euros. Ara ho he comptat i sí, me'ls he gastat. Al matí en dec haver gastat uns 50.

Però... com es gasten 100 euros sense adonar-se'n?

Amb la beguda. Sobretot amb la beguda.

No, no m'he tornat alcohòlica. És que no em porto bé amb la calor. Gens ni mica. La calor em mata. I he de beure i beure. Però si bec aigua em baixa la pressió. No sempre, normalment bec aigua i no hi ha problema, però amb molta calor, em quedo sense pressió. Per això he de beure altres coses. I, és clar, a 4 euros l'ampolla, de seguida s'arriba als 20-25 euros.

Les farmàcies també m'han costat uns 25 euros.

I, és clar, he comprat dues coses sense les que no podia tornar d'Itàlia: pasta i una samarreta de la selecció italiana. 25 euros més.

I, és clar, he hagut de sopar, he comprat un calendari i un gelat a mitja tarda. 25 euros més.

Tot plegat, 100 euros.

Com m'ho faig demà per reduir a la meitat? Trobo a faltar els 130 euros que he pagat d'hotel. Quin hotel no accepta tarjeta, als temps que corren?

En cas de necessitat sempre podria buscar un caixer, però... prefereixo no arribar-hi.

Així que demà, a comprar beguda al supermercat abans de marxar, que em sortirà més barata. I intentar pagar les coses amb tarjeta. Però és que... tot el que pago és petit i... qui paga 13 euros de pasta amb la tarjeta?

dilluns, 1 de desembre del 2008

Un premi

Hi ha dies que et dius a tu mateixa que et mereixes un premi.

Avui és un d'aquests dies.

Al meu voltant hi ha hagut dalts i baixos, i coses que potser m'haguessin fet pensar. Però...

Dues feines per fer al matí. Quatre de més petites a la tarda, abans de les 5. Dues hores més de feina. I cap a casa.

Resum a l'hora de dinar: tot i treballar tot el matí sense descans, des d'abans de les 9 del matí, portava unes dos terceres parts d'una de les feines del matí.

Resum de dos quarts de 5: ho havia aconseguit!!! Sí senyora!!! Havia fet la primera de les feines assignades al matí. Però només tenia mitja hora... i tantes coses a fer...

Resum de les 5 menys 5: havia fet la meitat de les feines de la tarda. Llavors he parat, 5 minuts, que sinó vaig molt revolucionada i se'm queixen. Però... com es pot parar un cervell que ha treballat tot el dia a ritme d'alta velocitat i transformar-lo en un delta?

Resum de dos quarts de vuit: totes les feines de la tarda fetes. Queda la meitat de les feines del matí per fer.

Resum de dos quarts de nou: Fa més de dotze hores que sóc a la feina, n'he gastat mitja per dinar. I els cinc minuts des de les 5 menys 5 fins a les 5. Però... ho he aconseguit!

Sí, per una vegada a la vida, i sense tenir cap termini (ejem...) que m'empaiti, he aconseguit acabar-ho tot en un dia!!! Sí, segur que són xorrades. Sí, he treballat tot un dia per fer unes coses que abans del cap de setmana ja em tornaran a picar a la porta. Coses que altra gent no fa, i per això em passen pel davant...

Però val la pena. A mi em val la pena. Per moments com el de dos quarts de cinc, quan he agafat una cosa que sabia que havia fet l'any passat. I sabia que me'n podia fiar. I quan ho he vist... oh! Ha sigut perfecte! Sí, sé que l'any passat hi vaig perdre molt de temps, però això ha fet que avui no hi hagi hagut de perdre res de temps. 10 minuts. Perquè era genial. Perquè sí, coi! Que m'hi vaig matar, però ara ja ho tinc fet!

I he tornat a casa pensant que em mereixia un premi.

Quin?

El problema dels premis és que, si sé que hi són, acaben per no ser premis. Perquè sempre hi ha una excusa per donar-te un premi. Aquell premi que guardes per un dia especial, pots trobar qualsevol excusa per donar-te'l.

El meu premi és ser aquí sabent que ho he aconseguit. Que he aconseguit acabar avui tot això per demà poder tenir temps per dedicar-lo a una altra cosa, més important. Bé, si puc. Perquè, per començar, demà ja no dino. Bé, sí que dino, però... no sé ni com, ni quan. Tinc una reunió a la meva hora de dinar... i no puc dinar ni abans, ni després. Ole!!!

Però bé, fa temps que tinc pendent un altre premi. Vull anar a un lloc i sé que hi puc anar a peu des d'un dels llocs on vaig sovint. Però... no en sé l'adreça. No sé com anar-hi. No sé on és exactament.

L'altre dia vaig tenir una temptació. Vaig dir que no hi aniria fins que hagués aconseguit una cosa. Però... ostres! Em sobrava temps. No en va, vaig esperar-me 55 minuts en una estació de tren. No arribava a un tren, i com que l'altre passava al cap d'una hora...

Si hagués sabut l'adreça, hi hagués anat.

Però ara estic contenta de no haver-ho fet. Serà el meu premi. I, quan hi vagi, estaré contenta perquè és el meu premi.

Avui em mereixo un premi. Però... avui no tinc cap premi per donar-me.

Però sé que avui dormiré feliç.

diumenge, 30 de novembre del 2008

Les coses clares

Em faig gran.

No, no em faig gran.

Bé, sí que em faig gran, però no em faig gran.

Avui he conegut algú.

I, no ho sé. Bé, sí que ho sé. Sé com són les coses. I sé que hi ha determinades coses que fan que la gent fugi per potes.

Sí, em faig gran.

Em faig gran, o em faig sàvia. O em faig sàvia perquè em faig gran. O era al revés?

Em conec. I sé que en algun moment, volent ser acceptada, hagués amagat algunes coses meves. El meu cantó més friki, potser. O alguna altra coseta.

Però em faig gran. Quants cops ho he dit, ja?

I he deixat anar un tros del meu cantó més friki. Ja he vist que la cosa no aniria bé. Llavors li he deixat anar que fa uns dies que es veuen Venus i Júpiter, gairebé alineats, i que estan preciosos.

I en aquest moment he vist com fugiria. Com fugiria corrents. Com ha fugit corrents.

I no he pogut fer res més que somriure.

Sí, somriure.

Perquè sé que jo no canviaré. Sé que, per més que em miri malament pel meu cantó friki, jo no el deixaré. Ja porto més de dues terceres parts de la meva vida dedicant-me al meu cantó friki. Això és molt. I no ho deixaré.

I tampoc deixaré de mirar cap al cel i informar-me.

Que per què he somrigut?

Doncs precisament per això. Perquè m'agraden les coses clares. No vull fer-me falses il.lusions.

No t'agrada el meu cantó friki, ni que miri el cel. Estem d'acord: el millor que pots fer és marxar. I com més ràpid marxis, millor!

PD: Sóc conscient que potser sembla un post dur, i que segurament una gran majoria de gent pensarà que no tinc raó. Però m'és igual. Jo sóc com sóc, i si algú ha de fugir en veure'm com sóc, val més que ho faci als 5 minuts de conèixer-me que als 5 mesos.

dissabte, 29 de novembre del 2008

El mòbil

Porto una ratxa...

Fa 9 anys que tinc mòbil. Em vaig comprar el primer l'últim any de carrera, durant una vaga eterna de Renfe, per avisar a casa quan em deixava el tren tirada, quan no sortia, o quan hi havia algun problema.

El meu primer mòbil el va heretar el meu pare, un parell d'anys més tard. Un any després, el meu pare va xafar un altre mòbil, i va heretar el meu mòbil nou. D'això fa 6 anyets. Llavors jo em vaig comprar un mòbil, que ha funcionat perfectament tots aquests anys.

Bé, potser no tant. Des del setembre he notat que a vegades es penja. Si vull fer alguna cosa, a vegades es queda bloquejat i he d'esperar uns quants segons a que em faci cas. Però, a part d'això, funcionava força bé...

Però avui m'he trobat enmig d'una retenció. Quan ja portava 10 minuts parada, ni cap a davant ni cap a darrere, he escrit un sms per enviar-li a la meva mare, avisant que arribaria tard.

L'he escrit, i he pres les tecles per enviar-lo. "Missatge no enviat". Hi he tornat. "Missatge no enviat". I així, unes quantes vegades, perquè la retenció ha continuat durant una bona estona.

Quan he arribat a casa, ho he tornat a provar. He anat a un lloc on esperava tenir cobertura, i he vist que podia trucar, però quan intentava enviar un missatge... "Missatge no enviat".

Llavors l'he obert, he obert el de la meva mare, he posat la tarjeta al mòbil de ma mare, i m'he disposat a enviar un missatge. "Se m'ha escatxarrat el mòbil, pobret, ja li tocava".

La meva sorpresa ha arribat quan no he pogut enviar cap sms des del mòbil de ma mare amb ma tarjeta.

Llavors he obert el del meu pare, i he fet la mateixa operació, amb el mateix resultat: la meva tarjeta no deixava enviar sms!!!

He tornat a tancar els mòbils i he comprovat que tant un com l'altre, amb les respectives tarjetes, enviaven sms.

El meu, seguia sense voler enviar sms.

Ara, aprofitant que marxo a la ciutat, aniré a mirar què em diuen. L'experiència em diu que val més que em faci la tonta. Que els digui que no puc enviar sms, a veure què em diuen.

Però el diagnòstic és clar: amb la tarjeta de ma mare, el meu mòbil envia sms. Amb la meva tarjeta, el mòbil de ma mare no envia sms. El meu mòbil amb la meva tarjeta no envia sms. El mòbil de ma mare amb la seva tarjeta, envia sms.

I llavors me n'he recordat. Ahir em va arribar un mms. Em pensava que era d'un company que estava allà amb mi. El vaig obrir. I va sortir una cosa molt rara. I li dic: "m'has enviat una cosa molt rara, no?" I, com a resposta... "Jo? Jo no t'he enviat res!"

Cagum la *********!!!

Espero no haver de canviar de número. Perquè... coi! Fa 9 anys que tinc el mateix número i... ostres, ja no sé ni quanta gent el té!!! I bastanta gent només pot contactar amb mi a través d'aquest número i...

Quina ràbia!!!

Quina setmaneta que porto... a veure què es trenca properament!

divendres, 28 de novembre del 2008

Jo em pensava que les rodes ja no es punxaven...

Són les 9 del vespre i estic al poble on vaig créixer. Vaig a buscar el cotxe. És fosc, és de nit, i no veig res. Però noto que el cotxe fa coses rares. Segueixo conduint, fins que paro.

Roda punxada.

En els últims 3 anys, he punxat 4 rodes. 4 rodes!!! No diuen que els cotxes d'ara tenen unes rodes que gairebé mai es punxen? Estic entre pensar si sóc gafe o si...

Truco a casa. Truco el meu pare. El meu pare està a prop d'on sóc jo, i ve a ajudar-me a canviar la roda. Bé, matitzem: el meu pare ve a canviar-me la roda, mentre jo m'ho miro... Sí, què passa? Fins ara havia punxat 3 rodes però no n'havia vist canviar mai cap. Sempre venia el mecànic de la família, i la canviava quan jo ja no era a casa. Però avui ho he vist, i segurament el proper dia ja en sàpiga jo.

Ah! I he tornat a casa amb les mans ben negres. Així que alguna cosa també he fet.

He tornat a casa amb la roda aquella petita. A 60 per una carretera que fa 7 Km i per la que no baixo de 90 Km/h normalment. He creat una cua...

Però, mentre tornava cap a casa, amb el cotxe, a velocitat de cotxe d'autoescola, pensava en l'últim cop que se'm va punxar una roda. Aquell dia que havia donat unes notes el dia anterior. El dia que el mecànic em va dir preocupat que era molt probable que no hagués sigut una cosa que s'hagués clavat a la roda fortuïtament... I la segona roda que vaig punxar, també en circumstàncies similars. De la primera no me'n recordo, però sí que sé que, en circumstàncies similars em va desaparèixer l'antena del cotxe.

I penso en el post que hi ha just a sota d'aquest.

I em dic que no. Que no pot ser. Em repeteixo una vegada i una altra que no, que no i que no.

Però llavors ve el mecànic. "Ostres, és que ara ja ningú punxa les rodes". I el "ostres, és que tenies una cosa clavada a la roda i no sé pas com se't pot haver clavat si no és que te li ha clavat algú".

I penso que no. Que no pot ser. Que no. No ho vull.

Però d'altra banda...

dijous, 27 de novembre del 2008

Duresa

Si hi ha alguna cosa que sempre m'he retret a mi mateixa és que sóc massa tova. No, no em refereixo a físicament (que potser també), sinó de caràcter.

Tampoc estic dient que sigui massa tova amb mi mateixa. De fet, crec que sóc una mica dura amb mi mateixa, el problema ve quan sóc tova amb els altres.

D'acord, reconec que si algú em fa mal, puc ser dura. Però em costa, i hi ha dues possibilitats: o me n'oblido de que m'han fet mal i acabo no essent dura, o ho sóc i llavors em sap tant de greu, que a la pràctica prefereixo no haver-ho sigut, perquè em genera tant malestar que... Que no sé, que prefereixo no ser dura, però això faria que la gent em trepitgés un cop rere l'altre, no?

Bé, però no volia parlar d'aquest cas, i ja m'estic extenent massa. Volia parlar de la vida laboral.

A mi m'agrada ensenyar. M'agrada explicar les coses. M'agrada intentar fer entendre el que jo sé a la gent que vol aprendre. Sí, a la gent que vol aprendre, que normalment no és tota la gent que van a aprendre. Per això tinc les classes particulars reduides. Aquest any les he reduit a una única persona: la única que els seus pares no els obligaven. La única que ho va demanar. La única que, quan hi vaig, té una llista amb totes les coses que no sap fer, i ens dediquem a fer allò que ella no ha sabut fer sola. Com hauria de ser, no?

El problema quan et dediques a ensenyar és que no només has d'ensenyar. A part d'ensenyar, has de comprovar que allò que has intentat explicar s'hagi ficat al cap dels que en principi venen a aprendre. I aquí entra la duresa.

No, tampoc parlaré de la gent que veus que s'hi han esforçat, que els has vist treballar, i llavors corregint veus que no arriben a un mínim. D'aquests no en parlaré. També té a veure amb la meva duresa (o falta de duresa), però no és el tema d'avui.

Quan he d'anar a vigilar algun examen, sempre tinc problemes. Problemes personals. Problemes d'angoixa. Em provoca molta angoixa trobar algú que estigui copiant. Gairebé preferiria no veure algú que copia que no pas veure'l.

Sé que és una part de la meva feina, però em costa molt.

I, un cop descobert l'engany, un cop descobert que algú ha estat copiant... aleshores què? Si hi ha proves, proves que són reveladores del tot, aleshores, què? Sí, la resposta és clara: un 0. D'això no en tinc dubte.

Però, si malgrat les proves, la persona continua dient que allò no és seu? Si diu que no ha copiat?

No és agradable trobar algú que ha copiat. I aleshores hi ha dues reaccions. La reacció del que ho reconeix, i et deixa una mica de malestar, però te n'oblides aviat. Sabia què s'hi jugava, sabia el preu per copiar, i l'ha acabat rebent.

Però també hi ha aquell que ho nega. I ho torna a negar. Malgrat les proves. I troba una explicació a les proves. I tu saps que és mentida. Saps que allò s'ho està inventant, que està jugant amb tu, que sap que ets massa tova, i està provant a veure si funciona.

I tu no ho dius, però pagues amb la cara. Saps que ha copiat, però et crea un dubte. I no saps què fer. I saps que ets massa tova. Però, tot i així, li dius que no, que ha copiat. I et guardes una segona prova a la màniga, per si les coses es posen lletges. I una tercera per si encara s'hi posen més. I quan li mostres la segona i s'inventa una altra cosa, ja no saps si mostrar la tercera o no.

I et queda un malestar a dintre. La sensació de que has fet el que havies de fer, perquè estàs convençuda al 100% que ha copiat. Però les súpliques, les mentides, i tot plegat, et deixen una sensació a dintre que no et deixa concentrar. Una sensació que fa que t'estiguis unes hores sense poder fer més feina, perquè només tens aquella situació al cap.

I no pots fer res més que pensar que ets massa tova. Que no t'hauries de preocupar tant. Que l'altra gent al cap d'un moment ja no se'n recordaria i no tindria remordiments de consciència. Remordiments per què? Si has fet el que havies de fer! Però, tot i així, et sents fatal. I no hi ha manera de concentrar-se.

I llavors ets dura. Dura amb tu mateixa per no ser prou dura amb la resta de la gent. Però ni així. I et poses a escriure un post, perquè ho has de treure d'alguna manera. I penses que no ho hauries de fer, que la feina et surt per les orelles. Però és que potser ets massa tova per fer aquesta feina. No pot ser que t'afecti tant. Massa tova.

I massa dura amb tu a la vegada. Perquè hauries d'estar treballant.

I el peix es va mossegant la cua, i tu continues amb aquella sensació de malestar.

dimecres, 26 de novembre del 2008

La gamba mediterrània

Jo vaig néixer amb la pell fosca, els ulls marrons foscos i els cabells ben negres.

Fins que vaig fer el canvi, allà als 10-11 anys, jo era una nena de la família de ma mare. Morena, tant de pell com de cabell.

Però vaig canviar.

La meva pell es va tornar blanca i em vaig convertir en una gamba. Una gamba mediterrània.

Ahir estava una mica vermella, així que aquest matí buscava protector solar. Les farmàcies estaven tancades, així que he esperat.

Quan, esperant un autobus, una dona nòrdica ha tret el protector solar i m'ha dit si en volia abans de donar-ne a la seva filla-gamba, m'he espantat. Perquè sé per experiència que la gent ho sol veure abans que tu.

Eren les 10 del matí.

A la tarda, quan després de posar-me crema durant tot el dia, he començat a sentir l'escalfor pròpia de la cremada, he tornat a entrar en una farmàcia.

Quan la farmacèutica m'ha preguntat si l'after sun el volia pel cos o en volia un altre per la cara també, m'he tornat a espantar.

I quan he anat a pagar, he vist que tenia les mans cremades. Les mans!!! Algú s'ha cremat mai les mans? Vull dir, amb el Sol. Res de planxes ni forns. Amb el Sol!

Em fa mal tot.

I ara, qui podrà dormir?

dimarts, 25 de novembre del 2008

Comparativa

Demà es publicarà un post que vaig escriure la setmana passada sobre el que volia que fos el meu primer dia aquí. Crec que...

Després de 2 hores d'autobús, he arribat aquí que era el principi de la tarda. Feia molta, molta calor. He deixat la maleta a l'hotel i he anat deliberadament en direcció contrària al turisme.

He arribat a un parc, on uns avis jugaven a cartes. Després he anat a comprar el meu primer gelat, de llimona. Estava boníssim!

Al cap d'una estona he entrat en una llibreria. Tot, però tot, estava en italià. Però ha sigut estrany veure tot de llibres catalans o castellans en italià. La catedral del mar, la trilogia de la guerra de les bruixes, l'ombra del vent...

Però m'he rendit. El sol picava tant i feia tanta calor que només he aguantat dues hores caminant. I sort! Perquè, ara mateix, tinc l'escot a l'estil gamba, i això que buscava l'ombra.

He trobat el que volia trobar, tot i que no del tot. El primer, d'Svarovski. No he ni mirat el preu. El segon, com qualsevol que trobaria a Catalunya. 110 euros. Passo.

I, finalment, m'he rendit. He demanat informació sobre el bus turístic. Puc agafar un abonament per 2 dies. I és que... no vaig preparar res i amb aquesta calor em nego a recórrer els llocs que vull anar a veure a peu.

Per cert, mentre sopava he vist a la tele que en Ronaldinho ha fitxat pel Milan. Li he dit algo al cambrer. Ell ha anat a la barra: "La ragatza demanda per Ronaldinho!" Em sembla que trigaré a tornar a donar conversa a un italià!

dilluns, 24 de novembre del 2008

Estic cansada

Miro el calendari. 8 de desembre. Falten dues setmanes! Encara falten dues setmanes!

Estic cansada. Molt cansada. M'he passat dues setmanes en les que, quan arribava a casa, gairebé me n'anava a dormir de ple. Sense res més. Hi ha un llibre que suposo que hauré de tornar a començar perquè no recordaré res. Fa més d'una setmana que no llegeixo ni una pàgina.

Suposo que he estat més fotuda del que vull reconèixer. O potser és que la meva fortalesa física no és tan gran com em podia pensar.

Fa dos setmanes que no faig res d'esport. Si no puc amb la meva ànima, com aniré al gimnàs? Tot i així, la balança, i els pantalons, diuen que he perdut molt de pes. Que no dic que no em convingui, però... si no he fet d'esport, normalment em costa molt, i he perdut gairebé dos quilos en una setmana... I per qui s'ho pregunti, no m'he tornat a pesar fins haver menjat amb "normalitat" durant un parell de dies. Això de "normalitat" és perquè hi ha coses que encara sóc incapaç de menjar, però més o menys menjo normal...

Estic molt, molt cansada. Suposo que hagués hagut d'agafar la baixa, però vaig fer la valenta. I necessito un dia de pijama. No un dia d'estar tot el dia amb el pijama, però si un dia en el que no hagi d'anar enlloc, on sigui totalment lliure, on el despertador no soni, on ningú m'esperi perquè els expliqui alguna cosa... I és que no hi ha un sol dia que no hagi d'anar escopetejada d'un lloc a l'altre.

Normalment em recuperava més ràpid. Però ara no. M'està costant un munt, i ja hauria d'estar recuperada. Ja fa més d'una setmana i mitja...

diumenge, 23 de novembre del 2008

Una tarda de diumenge

Alguns diumenges m'entra una sensació de tristesa. M'havia proposat fer moltes coses el cap de setmana, i he acabat no fent-ne pràcticament cap. I arriba el diumenge al vespre i veig que ja és dilluns i... buf!

D'altres diumenges m'entra una sensació de tristesa quan veig que m'he passat la tarda a casa, i penso que podria haver sortit, a fer el que fos. Però no, he estat a casa. Sense res a fer (és un dir).

Avui estic sola a casa, però no estic gens trista.

Potser és que començo a veure ja el final. El final de tot plegat. El Nadal, que portarà una parada de feina, i el 8 de desembre, el primer dia que podré aixecar-me sense despertador des del setembre. O... un munt de coses.

Però la meva alegria interior té una raó. Des de que va començar el setembre, tot ha sigut un no parar. I hi ha coses que m'agrada fer, però que s'anaven quedant pendents. I, encara que siguin coses que ningú m'obliga a fer, si estan pendents, generen una espècie de malestar. És com si et cridessin. Aquí! Sóc aquí! No t'oblidis de mi!

Avui n'he resolt unes quantes. Tota sola, a casa. Una part de la tarda a la cuina, davant de foc. I l'altra aquí on sóc ara.

Una d'elles eren els posts que vaig escriure a l'estiu. Aquells que tenia escrits i que havia de passar. Em feien una mandra! Però ara ja està. Ja està fet. Ja els he passat. I he de dir una cosa: aquests posts m'han fet molt feliç.

M'han fet molt feliç perquè hi havia coses que no recordava, però m'han fet feliç perquè m'han fet somriure. Jo m'he fet somriure a mi mateixa, amb aquella cosa que m'agrada. Amb aquella sensació que m'agrada rellegir al cap d'un temps aquells posts on estic bé, on em trobo bé amb mi mateixa, on m'agrada el que faig. O, com deia en un dels posts que apareixeran per aquí algun dia proper, on sóc jo.

M'agrada ser jo. M'agraden aquests posts.

I m'agrada aquesta tarda de diumenge.

dijous, 20 de novembre del 2008

Descobrint coses bones



L'altre dia vaig descobrir una cosa bona de mi.

Algú em va dir alguna cosa similar a allò que tothom acaba trobant-se el que es mereix. En negatiu. Que la gent que et fa una mala passada, o el que sigui, al final sempre acaben patint.

I em vaig adonar que no m'agradava.

Jo no vull que ningú ho passi malament. Miro dintre meu, i m'adono que això, que no vull mal a ningú. Ni tan sols aquelles petites coses. Ni tan sols desitjar-li a algú que li passi el mateix que a mi avui a l'hora de treure'm sang, que eren 2 i pensava que no podrien...

I, com diu a la cançó, m'adono que tots fem mal alguna vegada, encara que sigui sense voler. I em poso a pensar si hi ha algú que em vol mal.

Però llavors penso que val més no pensar-hi.

Jo no vull mal a ningú. I reconec que m'agrada haver-ho vist. I...

No ho sé, tots tenim preferits, persones de qui volem més bé que d'altres. Per exemple, a mi en Federer em cau molt bé, però en Nadal no massa. El proper dia que tornin a jugar, si guanya en Federer me n'alegraré molt. Però no perquè hagi perdut en Nadal. Sinó perquè ha guanyat en Federer. Que és el mateix? No, no ben bé.

Tot i que reconec que hi ha hagut etapes a la vida que me n'hagués alegrat perquè perdia en Nadal. Però ara no.

I m'agrada.

dimecres, 19 de novembre del 2008

Un herpes al llavi

Els humans sou molt estranys! Resulta que quan necessiteu treure substàncies de consistència diversa pel nas, només ho podeu fer prement-lo. Fins aquí, encara us puc entendre. Però és que... és que quan ho feu, llavors us surten unes coses molt rares que us impossibiliten la feina.

La Llum fa por. Sí, por! Sembla que tingui alguna malaltia contagiosa o jo que sé què. Té trossos de la cara que se li han quedat vermells i amb butllofes, i diu que li fan mal. I, com que li fan mal, no pot treure's coses pel nas. I es posa unes cremes molt rares, que diu que són cares, i que caduquen molt ràpid, i que venen en un pot groc i lila.

Ella en diu herpes. I en pot dir el que vulgui, però jo, per si de cas, no m'acosto massa. Coi, que la gent que l'envolta se la mira amb una cara... jo crec que ningú se li acosta, per això. I si s'encomana?

Doncs això, que en té 3. Tres! Com si un no fos prou i dos ja fossin molts... ella en té tres!!!

Un li comença una mica a sota el nas i li entra cap a dintre el nas. Ella diu que no veu el final, i jo prefereixo no mirar. Comptant que diu que fa mal, això ha de ser difícil de compaginar amb el treure coses del nas.

El segon li volta l'altra part de nas. És el més gros de tots. És més gran que una de les ungles de la mà de la Llum...

I jo volia parlar del tercer. El tercer li ocupa bona part del llavi superior. I això fa que tot el llavi estigui inflat. L'hauríeu de veure menjar o beure. Jo em faig uns farts de riure! De fet, sembla aquelles noies que s'inflen els llavis amb silicona. Que no veuen que estan molt lletges? A la propera que es vulgui inflar els llavis, jo li enviaria una foto de la Llum en aquesta situació i segur que se'ls passen les ganes de cop!

Diu la Llum que sempre li havien voltat el nas (per dintre o per fora), fins que fa un any o així, un li va tocar una mica el llavi. Des de llavors, que tenia un parell de marques al llavi. Marques que li van quedar on li havia sortit l'herpes. És clar que també era perquè, quan ja estava gairebé curat, se'l va tocar...

Ara em té vigilant tot el dia. Perquè li pica, i les mans se li'n van. M'he de passar el dia dient-li que no s'ho toqui.

El problema és que com ara li torni a deixar marca, no serà una marqueta, com l'últim cop...

Però que estranys que sou els humans!

dilluns, 17 de novembre del 2008

No et canses mai?

Tornava amb el cotxe i estava segura que escriuria aquest post. El post es titulava "No et canses mai?" i anava dedicat a tu. A tu, que avui m'has fet la vida impossible. A tu, que fas que hagi de quedar malament davant d'un grup de gent. A tu, que després, quan he vist que no tenies raó, t'ho he tornat a preguntar. A tu, que has vist que no tenies raó, i per no baixar de burro, per no haver de reconéixer que t'havies equivocat, has donat voltes a coses que no eren, i no només m'obligues a dir que m'he equivocat davant d'un grup de gent quan saps que no ho he fet, sinó que a sobre em faràs dir una cosa que les dues sabem que està malament. Només per no baixar del burro.

Però estic cansada. Avui estic molt cansada. Fa dies que ni menjo ni dormo bé. Això per no parlar del mal de cap, i altres coses. Però, tot i així, no vull fer aquest post. No vull deixar anar tot el que podria deixar anar, perquè... perquè és molt cansat, estar enfadat. A vegades em pregunto com és que no estàs més cansada, perquè voler fer quedar malament a tothom (no és el primer cop que m'ho fas), voler passar per sobre els altres, voler tantes coses... ha de ser cansat per força.

Saps? Gairebé tenim la mateixa edat, i reconec que algun dia he sentit enveja. He sentit enveja de la teva posició, de la teva feina amb contracte indefinit, de la teva casa (teva, no dels teus pares, i sense hipoteca!), de la teva vida personal. Tens la vida encarrilada, segura, o no sabria com dir-ho.

Però no, avui no et tinc enveja. No. Perquè no vull ser com tu. No va amb el meu tarannà. Estar enfadat sempre ha de ser molt cansat. A mi, estar enfadada, em costa molta energia. Imagina't si ho hagués d'estar sempre!

Saps? L'altre dia tenia un post pendent. Em trobava malament. No sabia què tenia, però em trobava malament. I el dia anterior m'havia marejat de cop, i estava preocupada. Però no feia mala cara, suposo. Simplement, no somreia, com faig sempre. I una dona es va girar i em va dir que estava molt seriosa. El noi que hi havia entre ella i jo, es va girar cap a mi. "La Llum, seriosa? Si la Llum sempre riu!" Em va fer somriure. Llavors es va girar cap a la dona i li va dir: "Veus? Sempre riu!"

No, no sempre ric. Tinc alts i baixos, com tothom. Però em va agradar aquesta conversa. Em va agradar, perquè em va fer adonar de com em veu la gent. "La noia que sempre riu". M'agrada. M'agrada ser la noia que sempre riu.

I saps? L'altre dia, el diumenge, vaig dir alguna cosa a algú. Sobre algú altre, a qui considero que no caic bé. I es va girar, com mig indignat: "Però com vols no caure bé a alguna d'aquestes persones que hi ha aquí? Va, no diguis tonteries!"

I ahir vaig fer servir una cosa semblant al "mal de muchos, consuelo de tontos" (algú sap dir-ho en català?) Hi havia algú que estava trist, i per intentar animar-lo, li vaig dir que si li servia de consol, jo estava igual. La resposta va venir al moment. "No me n'alegro pas, de que tu també estiguis així! Coi, que hagués preferit que tu no!"

I saps? Crec que no t'he vist riure mai. Bé, t'he vist riure fent la pilota a jefes diversos. I prou. Però això, per mi, no és riure. Això és fer la pilota. I per res del món et canviaria el meu "la noia que sempre riu" per un "no t'he vist riure mai, excepte fent la pilota".

I sí, jo tinc molts defectes. Segurament més que tu. Molts més que tu. Tu ets la perfecta. Jo només somric. Tu et guanyes la gent de qui pots treure alguna cosa, els altres els trepitges. Jo no em vull guanyar a ningú. Mai ho he volgut. Jo només somric quan em surt de dintre.

I, afortunadament, això és gairebé sempre.

I ara em recordo del post aquell de la gent optimista i pessimista. El dia que ens vam conèixer, tu reies i jo plorava. Era normal. Tu havies tingut una gran alegria, i jo una gran tristesa.

Des de llavors, i ja fa temps, no t'he tornat a veure riure. Jo he tornat a plorar. Però mirant enrere, he rigut molt més que plorat.

M'alegro de ser jo, i no tu.

I el post s'està fent llarguíssim i ja no és per tu, ni per qui llegeix. És per mi. Per MI. I m'adono que fa molt, moltíssim, que havia d'haver escrit alguna cosa semblant. Però no ha sigut fins avui que me n'he adonat, fins que m'he posat davant d'aquesta pantalla i he deixat que el meu cap anés divagant.

I no, no penso rellegir el post abans de publicar.

I saps què faré demà? El primer que faré quan et vegi? Dir-te hola amb un somriure.

Ho sé, ho sé. Et trencaré tots els esquemes. Si jo t'hagués fet tot el que m'has fet avui a mi (que al cap del dia han acabat essent 3 coses, i crec que només n'he explicat una), ja em podria considerar morta.

Però no. Demà, quan et vegi, et somriuré. Et somriuré i et diré hola amb un somriure d'orella a orella. Que per què?

No, no et pensis pas que sóc hipòcrita. Ni que et prenc el pèl. Ni res que se li assembli.

Avui, gràcies a tu, he descobert que m'agrada ser qui sóc i que no em canviaria per tu per res del món.

I la millor manera que tinc d'agrair-t'ho és amb un somriure.

Encara que no ho entenguis.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Boniques anàlisis

Avui me n'he recordat. Aquesta setmana em toca anar-me a fer unes anàlisis d'aquelles que fan de tant en tant, i que representa que m'he de mirar si estan bé.

Les anàlisis sortiran de pena.

Entre el mal d'esquena, el mareig-que-quasi-caic-i-crido-l'atenció-sense-voler-ho-fer i això que tinc ara, ja no recordo quin va ser l'últim dia que vaig anar a córrer. Les anàlisis es trobaran una sang que no ha corregut prou, i que està, a més, molt dopada i plena de coses que fan que em trobi malament.

Si no n'hi hagués prou amb tot això, jo, que normalment menjo bé, fa 4 dies que no menjo res de verdura. Ni d'amanida. Ni res que provingui de l'hort, excepte ahir que em vaig menjar una taronja, i aquest matí, que m'he begut un suc de taronja. Que per què no menjo verdura? Només de veure-la, em fa venir ganes de vomitar. Que em posen un plat d'espinacs (i a mi que m'encanten!) a davant, i tinc ganes de vomitar. Pastanaga? Vomito.

I, ja que no menjo res verd... doncs tampoc menjo ni carn, ni peix, ni ous (ni truita, ni res que estigui fet d'ous). La raó? La mateixa que al paràgraf anterior.

Llet? Iogurts? Altres lactis? Res de res. Només de veure'ls, vomito. No, no he vomitat, però si me'ls posés a la boca, vomitaria.

O sigui que les anàlisis sortiran de pena. Perquè... ja m'explicarà algú com poden sortir bé sense menjar res de tot això. Bé, com a mínim tinc el consol que el colesterol, aquest cop, no pot sortir alt.

Que què menjo? Sopa de menta, pa, arròs bullit. I crec que aquí s'acaba el meu repertori. Bé, i les taronges.

Podria fer una porra, a veure qui encerta més coses de les barbaritats que sortiran a les anàlisis. Algú s'atreveix?

dissabte, 15 de novembre del 2008

Moments de lucidesa

Sovint, quan tinc febre, tinc moments de lucidesa. Pensaments que em venen al cap, i que no sé d'on surten, però que tenen molt de sentit.

Encara recordo quan era petita i feia coses com les que faig ara, i al vespre em mirava unes coses, i durant la nit, em despertava amb dubtes que no m'havien sortit quan ho havia pensat abans. I els dubtes solien ser bons.

Ahir, ja ho deia, no sabia comptar fins a 7. Havia de comptar una cosa, i era incapaç. N'hi havia 7, però els comptava i em descomptava, i a vegades en comptava sis, a vegades, set. I és greu. Perquè si no puc comptar fins a set...

Però, també ahir, mentre tornava, vaig tenir un moment de lucidesa. Llàstima que no el recordi :-( És una llàstima, perquè recordo que el que vaig pensar tenia molt de sentit, tot i que sóc incapaç de recordar-ho. És clar que ahir (i avui) ja en tenia prou amb mantenir-me dreta i no fer ni dir cap tonteria...

Tot i així, avui he entrat al correu i he vist la resposta a un post de la Tirai. I, de cop, ho he vist clar. Era la història! Sí, la història de la roba pel casament! Havia d'explicar aquesta història, perquè és ben bé això.

La primera idea, ha sigut fer un post. Idea lúcida? Després ho he deixat com a comentari. I ara torno. Potser demà em sembla una idea tonteria. Potser sí. Però ara, suant, amb els ulls botits, però tenint fred, el nas (i tot el seu voltant) vermell, sense poder dir res (per això escric, ja que no puc parlar...), em sembla una bona comparació...

Imagina que has de comprar-te una cosa de roba per un casament (o pel que sigui, normalment sol ser un casament). Vas a una botiga i hi veus coses, i algunes et convencen, però saps que no és el que estaves buscant. Però alguna t'agrada, i te la quedes, perquè t'agrada, i perquè tenies un nombre finit de peces de roba per comprar-te. I has escollit, de totes les que tenien, la millor.

Surts de la botiga i, un parell de carrers més enllà, anant cap a casa, en un aparador hi trobes exactament el que estaves buscant. Suposem que no tens hipoteca i t'ho compres.

La primera l'has escollit d'un grup finit, i no et desagrada, però d'alguna manera, has hagut d'escollir. La segona t'ha trobat per casualitat i és la que estaves buscant.

No saps per quin carrer has de passar perquè això passi. Però, de tant en tant, passa. A alguns no ens passa mai. A d'altres els passa.

I, no ho sé, si entres a la segona botiga i t'ho compres, segur que és una bona decisió. Per això mateix que deies!


Per cert, ahir gairebé tenia gat...



... i avui ja el tinc!

dimecres, 12 de novembre del 2008

Com cada hivern, arriba la Lluna

El primer cop em va sorprendre i em va fer ballar el cap. Aquella llum que no sabia què era, i que em perseguia. La Lluna. La Lluna de l'hivern.

Sembla mentida com cada any, quan arriba l'hivern, la Lluna em torna a sorprendre. Com sé que passarà, com sé que la Lluna fa aquella llum tan característica, que fa que la nit es transformi en un món de claror, però cada any, el primer cop, em torna a sorprendre perquè no recordava que fos una llum tan intensa, perquè em fa mirar pel retrovisor com el primer dia, perquè em fa ballar el cap fins que m'adono que és ella, la Lluna.

I llavors recordo que, depenent de les cultures, donen un nom diferent a cada lluna. Un nom per cadascuna de les llunes plenes que es van succeint durant l'any. Jo només tinc nom per una de les llunes. Per aquesta. Aquesta que no sé mai quan arriba. No sé si a l'octubre, al novembre o al desembre. Però per mi és la Lluna de la llum. I no, no és cap joc de paraules.

És la Lluna que em fa veure que tot torna, i em fa tornar a somriure, com aquella primera vegada. Em fa somriure perquè recordo la primera vegada, però també em fa somriure perquè m'encanta. M'encanta aquest trosset de cel que se m'apareix quan arriba l'hivern. Aquest trosset de cel que no es nota a les ciutats ni a les carreteres il.luminades. Només es troba al mig del bosc. A un lloc on, després d'uns dies de foscor, arriba un dia que la Lluna, majestuosa, fa que les coses es vegin diferents. I la Lluna juga a atrapar amb el cotxe. O sóc jo que jugo amb la Lluna? O juguem les dues? I ara s'amaga (o m'amago jo?), ara torna a sortir (o surto jo?) i il.lumina l'interior del cotxe, amb una gran Llum.

I és com una espècie d'esperança. Un tornar a descobrir aquelles coses que m'agraden, i descobrir que, fins i tot a les nits llargues de l'hivern, es poden trobar grans coses que ens ofereix la naturalesa. I una pregunta, la pregunta de sempre: per què aquesta lluna és tan brillant? Cada any em pregunto el mateix. La foscor, que és més fosca que a l'estiu? La Lluna, que fa més llum perquè el Sol és més proper? Una barreja de les dues? No ho sé. Però crec que, avui, tampoc m'importa.

Fa dos dies que torno a casa en companyia de la Lluna. Avui, si no hi ha núvols, també hi tornaré. I tornaré a somriure.

dilluns, 10 de novembre del 2008

Avui sí que tenia post...

Però el deixaré per un altre dia. M'he aixecat bé. No em feia mal res. I al matí em trobava bé. Però a mida que avançava el dia, cada cop era pitjor. Ara l'esquena m'està matant, i em fa por. No em puc ni moure!

El post...

Al poble de la meva àvia hi ha una nena que va quedar en cadira de rodes fa temps. Ella va pel poble amb la cadira, corre darrere els nens, i tot el dia riu. I això em fa recordar allò que deien sobre el tarannà de les persones. Una persona "feliç" pot quedar en cadira de rodes, i passat els primers temps, acabarà essent feliç, adaptada a la cadira de rodes. Una persona "amargada" pot tenir la sort de que li toqui la loteria, i serà feliç uns dies, fins que torni a ser aquella persona amargada.

La majoria de gent suposo que estem al mig, o això m'agradaria pensar. Però, no ho sé, m'agradaria tendir més a la persona feliç, encara que tingui mala sort, que a la persona amargada. Em faria molta por ser una persona amargada.

Tot i que no puc saber quina de les dues persones sóc. Estic trista sense raó? Estic contenta sense raó? Se'm fa difícil i a aquesta hora estic tan cansada (a la nit gairebé no he dormit de mal d'esquena) que no sé explicar-me millor.

Apa, ja he llençat per la borda un bon post per meditar :-)

De totes formes, deixo una cançó L'he sentit per la radio i m'ha encantat. M'ha fet somriure. Suposo que tots els que tingueu la meva edat també somriureu... i és que si començo a sentir una cançó on parla del dream team i de bola de drac a la mateixa frase... me l'escolto! :-D

diumenge, 9 de novembre del 2008

No tinc post

No tinc post. Però ja fa molts de dies que no apareixo, i vull dir que estic viva.

No tinc ganes. Ganes de res.

No tinc aire. Em costa de respirar, i no sé per què.

No tinc energia. Avui, ja no recordo quan va ser la última vegada, he anat a fer migdiada. M'hi he estat dos minuts. Perquè tinc mal d'esquena i no estava bé. I jo mai tinc mal d'esquena :-(

No tinc llum. Però sí, com deia en Jansy, hi ha un gat. Però hi ha una altra cosa, a més del gat...

dimecres, 5 de novembre del 2008

Desinformada

Al matí, mentre esmorzo, sento com la tele explica les seves notícies. No n'hi ha cap que em soni.

Al vespre, arribo a casa i ma mare m'explica alguna cosa. Ara que està de baixa, s'entera de tot.

Després agafo el diari. L'any passat ja sabia tot de què anava. I si alguna cosa m'interessava, llegia la notícia en concret. La resta, em sonaven totes.

Ara no.

Ara només escolto els butlletins horaris de les radios. Un parell o tres de minuts per sentir parlar del senyor de les patates fregides i l'altre (espero que aviat s'acabi!!!) i de les muntanyes russes que avui pugen fins a dalt i demà es desplomen fins a baix. Cada dia el mateix, i cap dia res de significativament nou.

Trobo a faltar aquella època en la que tot el dia escoltava la radio. En la que canviava d'emissora per escoltar tal cosa o tal altra. Ara...

Em fa vergonya reconéixer que no tinc radio. No, no en tinc.

A la feina escolto la radio per internet. Sempre música.

Al cotxe escolto la radio del cotxe. Altre cop música.

I què se n'ha fet de l'mp3? Doncs me'n vaig comprar un de nou, amb més capacitat, i amb radio, però no el faig servir mai. Té autonomia per 10 hores, i això vol dir que s'ha de carregar molt sovint. Però és que si escolto la radio, encara dura menys. Així que em dedico a escoltar... a veure qui ho endevina? Exacte, música!

Quan va arribar el setembre, vaig deixar d'escoltar Catalunya radio als matins. Per què? Perquè m'adormia! I vaig pensar que així podria seguir, com sempre.

Però, de cop, em sento molt desinformada. Sento que no visc en aquest món, i no serà perquè no escolti de lluny la tele al matí i fullegi el diari. Trobo a faltar la radio. Trobo a faltar algú que m'expliqui les coses, però sense fer-me adormir. Algú que parli en català i que no em faci agafar urticària.

Però l'oferta és petita. He d'escoltar la radio per internet, perquè no tinc radio. I em costa saber on buscar.

Alguna recomanació?

No, en Basté no, si us plau!

dimarts, 4 de novembre del 2008

Resum

Hi ha una espècie d'acudit referent a mi que només puc explicar jo. L'acudit diu que si una cosa es pot dir amb 5 paraules o amb 10, jo la diré amb 4 :-D Sí, no és el que passa aquí, però és el que passa amb la meva vida no virtual (em nego a dir-ne real, perquè aquest blog crec que és real, no?)

Així que aquí va el resum:

1461 dies

1255 posts

4 persones (que jo controli) que coneixia de fora el blog i s'han passat per aquí

una visita a la casa Batlló, uns quants cafès (sense cafè), una pel.lícula, tres dinars, un concert

4 persones conegudes a partir d'aquí que coneixien a gent molt propera (un company de facultat, una companya de pis, un company de feina i el meu jefe)

però, sobretot, molta gent

diumenge, 2 de novembre del 2008

Els amics

Recordo quan ens vam conéixer. Ja fa... ostres, més de 4 anys!

Eres un noi simpàtic, que apareixies, i amb qui tenia molt bona relació. Xerràvem, i xerràvem. I rèiem, i rèiem. D'aquelles persones amb les que de seguida es creen uns lligams, una espècie de relació, o el que sigui.

Eres petit. No, no ho eres tant. Jo tenia, què? 25 anys. I tu? 18? 17? Quan et vaig conèixer vaig pensar que tenies la meva edat, i llavors no em creia que fossis tan petit.

Han passat els anys. I tots aquests anys he tingut la mateixa sensació. Sempre hi ets, d'una forma o una altra. Sempre hi ets quan necessito ajuda. Sí, no?

Encara recordo aquell dia que et vaig demanar una cosa que pensava que no et costaria res. A mi m'hagués costat uns segons. Però tu no sabies com fer-ho, i et vas passar un quart d'hora per satisfer la meva curiositat. I em va saber greu.

Llavors et vaig explicar com fer-ho. Tot i que crec que no t'ho vaig explicar bé. Perquè ahir t'ho vaig tornar a demanar. I ho vas tornar a fer. Però no estava bé. I quan va sortir el teu nom al messenger, t'ho vaig dir. "És que no sé com es fa", em vas dir. No saps com es fa? Llavors vaig comprendre que t'hi havies tornat a passar una bona estona. I em va tornar a saber greu.

Però, de qualsevol manera, ja que hi érem, ens vam posar a parlar. Tant de temps, tens? Tant de temps, tinc? Una hora és molt de temps!

I ahir, que parlàvem al blog de la Tirai sobre la gent que sembla que ens vulgui protegir... sí, eres tu. L'únic exemple de persona més petita que jo que l'he vist amb instint de protecció cap a mi.

I aquest matí t'he vist i hem parlat i hem rigut. Com sempre.

Fins que, de cop, alguna cosa se m'ha escapat.

I, és clar, he vingut a preguntar. I has fet un gest. D'aquells gestos que genera la confiança. No, no m'ho esperava. Que no, que no és res de l'altre món, però és una cosa que no es fa normalment.

I m'he trobat amb dues mirades. Les mirades de dos amics. Dos amics més jovenets. Dos amics que se m'han mirat amb cara molt rara.

I el gest l'has fet mentre te n'anaves. Quan has tornat, al cap de mig minut, havies canviat del tot. I has marxat, ràpid, i ni tan sols has dit adéu. M'he quedat amb l'adéu a mig dir, amb el braç a mig aixecar per fer adéu amb la mà. Sense entendre res.

Però, quan després de la tronada he engegat l'ordenador i m'he trobat amb un missatge amable i fent broma, crec que ho he entès.

Els amics.

dissabte, 1 de novembre del 2008

Rebuig

Hi ha coses que fan pensar (encara que a vegades pensar-les sigui positiu) i una d'elles és com ens veiem nosaltres i com ens veu la gent del nostre voltant.

Jo sempre m'he sentit com una mosqueta morta, m'he vist així, i he cregut que la gent em veia així. Mai he cregut que tingués caràcter (mala llet, sí, però no un caràcter fort, si és que les dues coses poden anar separades). I sovint he vist gent a qui no queia bé. Però ho he vist i he pensat que era per això: perquè, simplement, sóc massa avorrida, massa callada, massa vergonyosa, massa el que se li vulgui dir.

Mai se'm passaria pel cap que no caigués bé a algú perquè jo fos una amenaça.

Per què hauria de ser una amenaça jo? O, més ben dit, per qui? Com deia l'altre dia, jo no sóc pas d'aquestes persones que ho tenen tot i fan tanta ràbia, sinó tot el contrari.

Però hi ha una frase, que m'ha fet pensar. Que a mi no se'm pot guanyar així com així.

D'acord, sóc una noia difícil. I quan dic que sóc una noia difícil, ho dic en tots els sentits. Però crec que ho dic sobretot en aquest: no, no se'm pot guanyar així com així.

Sempre he pensat que era una persona molt influenciable, que es podia fer amb mi el que es volgués. Però m'adono que és mentida. Bé, és mentida en part, però aquest "en part" fa que sigui mentida. Sóc molt influenciable, i deixo que l'entorn i les persones m'influeixin molt fàcilment... però jo trio les persones i el moment. Per tant, jo trio qui m'influeix i quan. I sí, és difícil que em deixi influir.

Però el post no anava d'això, i hi anava. Vull dir que, si no caic bé a algú, ha de ser per tot això, no? Perquè sóc com sóc. A mi mai se m'acudiria rebutjar algú perquè veig que no és influenciable. O sí?

De qualsevol manera, a mi, com a tothom, hi ha molta gent que no em cau bé. I què passa si alguna d'aquestes persones que no em cau bé té alguna amistat en comú amb mi? És políticament incorrecte dir-ho aquí, però la parella d'una persona propera (no, no parlo del meu cosí) em cau fatal. I suposo que jo li caic tan bé com ell a mi. I? Doncs res, que jo callo. No se m'acudiria anar punxant, ni dir que la parella en qüestió millor que no vingui, tot i que suposo que amb la cara ja pago. Però sé que és el meu problema, és a mi que no em cau bé, i és la seva elecció, així que callo. I prou.

Suposo que és més de dones ser més rebuscades i començar a pensar que si aquella persona té algun amic que no ens cau bé, millor que no tingui aquest amic. No ho sé, jo no sóc tan rebuscada, i això que em faig unes divagacions que ni explico!

Però no, tampoc anava per aquí. Anava per una cosa que sol sortir molt a les històries, a les pel.lícules i suposo que a les novel.letes romàntiques. La noia que vol deixar al nòvio i va cap a on és per deixar-lo, quan ell li diu que la deixa. I la noia vinga a plorar perquè el noi l'ha deixat. Home, no volies deixar-lo tu a ell?

Suposo que tots volem que ens acceptin, però no podem agradar a tothom. I sovint, hi ha gent que ens cau malament.

La pregunta és: si no caiem bé a una persona que no ens cau bé, què passa?

Jo diria que perfecte, no? Està bé agradar a tothom, però ja que no podem agradar a tothom, millor no agradar a algú que no ens agradi.

O, vist d'una altra manera: quan algú ens agrada i no li agradem, és xungo. I a la inversa, també. Per tant, si algú no ens agrada... millor que no li agradem, no?

Buf, com m'he embolicat! Si us plau! Que algú vingui a casa aquesta nit i me'l robi! Em fa pensar massa!!!



I el trosset on es veu el més interessant, o des del que es pot veure el que serà, ampliat: