dissabte, 31 de desembre del 2005

Resum de l'any

Sé que això em costarà un munt. Ho sé. Per l'enorme vergonya que em fa llegir tot el que he escrit. Però ho he de superar d'una forma o una altra. Al cap i a la fi, ho he escrit jo. Així que faré una immersió en tot el que he escrit aquest any, per fer un bonic resum del que ha sigut el 2005 per l'Estranya. Està clar que no ho llegiré tot, que al 2007 encara hi seria. Però... aquí va la meva visió del meu any. Avís per depressius: no ho llegiu o llegiu-ho un altre dia. Ara mateix el meu nivell de depressió està bastant amunt i dubto que surti un resum gaire alegre. Perquè sóc idiota, per variar. Però, si no ho faig avui, ja no ho faré. Avís per a gent a qui no li agraden els escrits llargs: fugiu! Si he d'explicar una cosa de cinc minuts, faig un post llarg. Si he de fer un resum de l'any... no ho sé, encara no n'he fet mai cap. Però em sembla que curt no serà.

Avís per aquells que encara seguiu llegint: FUGIU!!! De veritat, ara he acabat el post i és un rotllo dels grans. Però ja que l'he escrit (i porta més feina del que sembla), serà qüestió de publicar-lo, no?

El tema estrella d'aquest blog crec que ha sigut l'anonimat. A vegades em pregunto si és tan important saber qui hi ha darrere d'aquestes històries. Al principi ho tenia molt clar. De fet, en aquest cas crec que ho hauria d'haver tingut clar molt de temps. Però al final vaig fer una cosa que no hauria d'haver fet, i va ser enviar una foto. La resposta? Hi ha gent que em diu que tinc poca autoestima. Però em sembla que, donada la meva experiència, encara n'hauria de tenir menys. Va ser enviar una foto i deixar de saber res d'aquella persona. I no és el primer cop que em passa. Realment, no penso tornar-hi. Si ho tenia tan clar, no sé pas per què em vaig desviar del meu camí. Al final, a part d'aquesta persona, vaig conèixer dues persones cara a cara. I dues persones més coneixen el meu nom i això. A part de l'Anna, a qui li ha tocat el paràgraf següent. Però, no sé, em dóna la impressió que cada persona que em coneix (o que jo arribo a conèixer) em treu una mica de sinceritat al blog. Cada persona em deixa una mica com pensant que si el que dic es pot malinterpretar o que si no hauria de dir això o allò altre. A vegades passo de tot. A vegades no. Però ja no és el mateix del principi, quan ningú (o això crec) sabia qui era jo. De fet, quina importància té qui hi ha darrere l'Estranya? Tan important és, que la gent m'ho pregunta? O tan important és, que fins i tot si faig una petita innocentada, la majoria de la gent hi cau? Fins i tot els que ja saben qui sóc! Fins i tot l'Anna! Ja et val...

Aquest any també vaig parlar del blog a una persona que conec personalment. Em va costar bastant. Encara recordo aquell dia, camí del cosmocaixa, que vaig començar a parlar i a parlar. Jo anava explicant i explicant fins que em va dir: "Un moment, para, para, m'estàs dient que tens un blog?" I jo portava com un quart d'hora parlant de l'Estranya! Però la veritat és que no sé com encara em parla. Em va costar decidir-me, però al final ho vaig fer. I l'Anna em va contestar una cosa que s'ha convertit en un clàssic. No, si jo també ho hagués dit, que jo no ho faria, però... mira, aquí estic. De fet, la pobra es va passar tres dies seguits llegint tots els meus posts. Em sembla que t'hauria d'haver dit a tu que escrivissis aquest resum de l'any, perquè deus ser la que més ha llegit tot això. Per cert, Anna, si haguessim conservat l'aposta que vam fer el dia que et vaig parlar de l'Estranya, jo l'hagués guanyat. Veus com tenia raó jo?

Aquest any es va morir el meu avi. A l'estiu es va posar malalt i ja no es va recuperar. Tinc un post a mig escriure (bé, no sé a qui vull enganyar, ja està escrit del tot, però em fa cosa publicar-lo). Algun dia el publicaré. O no. No ho vaig portar massa bé (no ho porto massa bé). Demà serà un dia una mica dur. Com em podré mirar els salts d'esquí sense fer brometes amb ell sobre qui caurà i riure quan algun es fot una gran nata? D'acord, ell rivia més que jo. I sí, ja sé que no es diu rivia, però m'ha donat la gana d'escriure rivia. Perquè el meu avi rivia. Ell mai reia. I què faré el dia de Reis a la tarda? Aquelles partides de parxís que féiem tots els dies de Reis a la tarda, amb un parxís d'aquells per jugar-hi 8 persones, unes partides interminables. Veient com l'avi rivia fins a plorar cada cop que menjava una fitxa. Veient com tothom es cansava de jugar i demanava algú que vingués a rellevar-lo. Bé, tothom menys l'avi i jo, que seguíem riguent i riguent tota la tarda. I qui em preguntarà uns dies abans del meu aniversari: "Ei, Estranya, aviat és el teu aniversari, no?" I com podré contestar jo "Sí", i prou, fent veure que no em recordo que el seu era uns pocs dies abans que el meu. I... i tantes coses, que es podrien explicar i explicar, una darrere l'altra, i l'any que ve encara estaria aquí escrivint. Això sí, sempre em quedarà el record d'una poesia que dubto que pugui tornar a llegir o sentir sense recordar-me'n. Ell ho hagués entès. Però jo també m'hauria d'haver esforçat una mica més.

Continuaré amb les meves anades d'olla. La veritat és que hauria de fer-ho més sovint, perquè m'ho passo molt bé. Però últimament no estic massa per la labor. Aquí hi ha una mica de tot, però sobretot al principi d'any hi va haver molta ficció. Gent que fa l'idiota per internet. Històries que no són el meu fort i que encara no sé com coi se'm van acudir (i pensar que la majoria es va pensar que era real). D'aquestes històries n'hi ha més d'una. Però com se m'acudeix? Si algú les vol buscar, les trobarà pel blog. Però no penso posar-hi més enllaços, que em fan molta vergonya. A vegades no sé en què coi penso! També he explicat històries reals, però des d'un punt de vista... diferent. I alguna història amb el mòbil una mica modificada... I un conte que crec que hauria de tenir més present, i que crec que diu coses que tenen (o haurien de tenir) molt de sentit. Però, tot i així, tot i escriure'l amb una situació al cap, he sigut incapaç de fer-me cas a mi mateixa. I també històries inacabades. Em pregunto si algun dia tornaré a agafar el fil d'aquesta història que tinc al meu cap i que mai trobo el moment de seguir explicant. Suposo que tampoc val la pena seguir-la.

Un any de canvis i oportunitats.

Aquest any he explicat moltes coses del meu cotxe. Des dels meus problemes amb una llum misteriosa, fins a algun accident. Un accident en dues parts. Al final, la persona no va donar senyals de vida. Arreglar-ho em va costar el sou d'un mes. Per no parlar de les meves enfadades amb els cotxes d'autoescola.

Ah, sí, també vaig anar a votar amb el gos. Ja veus quina cosa! I històries del dia a dia.

Gent que m'ha donat consells. Per mala sort, tots els comentaris de bona part de l'any es van perdre per culpa dels comentaris d'haloscan, que ja fa temps que vaig deixar. Però, sabeu una cosa, no sé per què va ser, però no m'he tornat a enrampar.

També ha sigut l'any dels culebrons. Bé, de fet no han sigut culebrons, però em fa gràcia dir-ne així. Qui es recorda ara del noi que no em parla? O d'en Jordi? No, no penso posar cap enllaç. Perquè o en posaria massa o me'n deixaria algun. En fi, tots sabeu navegar pels mesos de l'any 2005, així que si a algú li interessa, només ho ha de buscar (si és que ho troba!)

I l'any de les classes particulars. Em sembla que mai n'havia fet tantes com aquest any! Si fins i tot n'he fet aquests dies de Nadal, i més que en faré abans del dia de Reis. Unes quantes, en tinc! Però em fan riure. Ara m'ha fet gràcia una nena de 10 anys que em preguntava sobre el baby boom. No la veig des de l'estiu. Em fa pena, perquè em feia molta gràcia. Però si no l'he tornat a veure és que ja no em necessita (o que ha trobat algú altre que li faci les classes).

També em sembla que m'he fet una mica pesada amb el despertador i la radio. Hi ha uns quants posts de cadascun d'ells. Per cert, ja tinc radio nova, un auto-regal pel dia dels meus 10000 dies. Però... però tot i així m'ha fet gràcia un post que combina els dos. M'ho vaig passar molt bé escrivint-lo.

Bé, a part de les converses que tinc amb la meva consciència, que n'hi ha unes quantes però fa molt que no en faig cap, una altra de les coses que m'encanten és agafar una persona i descriure-la tal com la veig jo. Una visió molt subjectiva, és clar. Però ho hauria de fer més. Això em sembla que ho faig més per mi que per ningú, però aquest any us he parlat d'unes quantes persones (però podria haver parlat de moltes més). Totes amb un encant especial. Totes persones que segurament ni tan sols saben que existeixo. O potser sí. Entre elles hi ha l'estranger, gent que he conegut des de sempre, la Susanna, descripcions que no són precisament bones (em pensava que totes les que havien fet eren positives). I, és clar, la descripció d'unes quantes persones, totes a la vegada. O el noi de la màquina de cafè. O l'alemany. Què deu fer? I la bibliotecària, sempre tan atenta amb mi (i amb tothom!) O un antic company d'institut.

Coses importants. Bé, coses importants per mi. Suposo que per la resta de la gent serien tonteries. Però per mi no. De fet, són coses que em van portar de cap durant un cert temps. I ara, quan hi penso, crec que ho vaig fer molt malament. Però l'avi estava molt content amb la "nena de casa". Llàstima que no em pogués sentir.

I un secret. Tot i que no vaig arribar a dir què era. Tot i que em sembla que a vegades parlo pensant que ningú m'entendrà i hi ha més gent que m'entèn del que em penso. Sovint em sorprèn el que la gent arriba a entendre o a deduir a partir del que escric.

I llegint, llegint... he arribat a un post. I ara em té ben intrigada. Bones notícies? Ai, mare, si ni jo mateixa entenc els meus posts, em sembla que no vaig massa bé!

M'he passat gairebé tot l'any (i tota la vida) decidint si havia de perseguir un somni o quedar-me parada. I, com és molt normal, no he arribat a cap tipus de solució. Però em sap greu, perquè pel mig he escrit uns quants posts una mica depriments (d'acord, molt depriments). És que ja porto un temps així. No sé pas com agafar-me les coses. M'he passat els últims mesos rebent-ne una de freda i una de calenta. Pensant que no valia la pena, i quan em convencia a mi mateixa que no valia la pena, aleshores tornava a haver-hi alguna cosa que em feia veure que realment era possible. Però llavors tornava a veure que no. I quan em convencia d'oblidar, aleshores tornava a veure clar que sí. I ara? Doncs ara porto dos dies una mica malament, perquè realment em pensava que podria, però resulta que ara és que no. A més, sóc incapaç de plantar-me i fer que es quedin les coses clares. Així que... bé, no m'agrada fer propòsits d'any nou, perquè mai es compleixen. Però jo només en faré un. Un de sol. I ho aconseguiré. Bé, no m'ho crec ni jo. Però no serà perquè no ho intenti. El meu propòsit és clar: no em tornarà a afectar més. No em tornaré a posar trista, perquè en cap moment tornaré a recuperar la il.lusió per aquest tema. Sé que jo no puc, així que prou fer-se il.lusions. M'he cansat del tema. Prou. S'ha acabat. Ja que no dóno sentit a aquesta nit, almenys que tingui una mica de sentit. El sentit comú de dir prou. S'ha acabat. Perquè si em faig il.lusions, aleshores em deprimeixo, i per la meva salut mental, el millor que puc fer és oblidar-me'n. A veure si puc.

No he llegit tant com m'agradaria. I, el que és més important, no he escrit sobre alguns llibres que m'hauria agradat compartir amb vosaltres. Bé, més que compartir, és una mica de sentit moral. Ja que llegiu tot això, almenys que jo recomani algun llibre i llegiu alguna cosa que sigui de qualitat. És clar que no hi trobareu segons què. Un dia ja vaig parlar dels llibres que m'agradaven. Sempre dic el mateix, ja ho sé. Però m'agrada submergir-me en altres móns. Per llegir coses més normals, doncs ja en tinc en el dia a dia. Entre els llibres que he llegit i he comentat, un que va resultar que gairebé tothom havia llegit. Però, sobretot, el llibre estrella, que em porta gent i més gent a un resum del llibre una mica a la meva manera. La de gent que arriba al blog buscant per ell! Per cert, ja tinc la segona part. Així que aviat (o no tan aviat) hi haurà un segon resum (o no).

Puzzles. Històries antigues. Malsons. Partits de futbol?. Tradicions. Orenetes. Lladres.

Cabells. Ulls. I més ulls. Algú em sap dir de quin color són realment?

Aquest any he fet uns quants viatges. Un del que no vaig parlar, però que en algun moment en vaig treure un post, que tampoc venia a "cuento". Algun va ser d'avui per demà. En aquell moment, no sabia què fer. Però, malgrat tot, ara m'alegro d'haver-lo fet. Ja ho deia ahir, sempre et penedeixes del que deixes de fer. I un altre viatge, aquest més proper. Que tampoc va ser tan bo com hagués volgut. Però, al cap i a la fi, si no l'hagués fet, ara me'n penediria. I finalment un viatge a un altre lloc, a través de la cova del temps.

I jo, que segueixo veient com passa el temps. I no estic contenta amb com va passant. Però... potser l'any que ve les coses milloren.

Aquest any també he regalat moltes coses a través del blog. És clar que ningú les va agafar :-) He regalat brunyols. I llibres. De fet, encara tinc un llibre repetit que no sé de què fer-ne...

I, és clar, qui es pot oblidar dels clàssics? Com a clàssic em refereixo a posts que m'han portat un munt de visites a través del google. Com a número 1, els mítics sostens. Com a número 2, l'altre mític, el 800. Per què serà que tots dos tenen una mateixa paraula repetida? Hi pensaré :-) I la de gent que arriba a aquest post a través del buscador d'imatges del google. Busquen per Girona i van a parar a aquesta foto. Al final resultarà que fins i tot també sé fer fotos?

Sabeu què? He començat a escriure aquest post fa molta estona. I quan he començat, no estava massa alegre. Perquè aquest matí he fet una idiotesa de les meves, per variar. Però he anat llegint, i mica a mica he anat perdent la vergonya mentre llegia els meus posts. I ara estic contenta. Feliç. Jo m'he animat a mi mateixa. Veient els posts que més gràcia em fan. Els posts en els que descric algú. Els que expliquen coses del dia a dia mentre m'enric de mi mateixa. Ho hauria de fer més sovint. I les històries que m'invento. Això també ho hauria de fer més sovint!

Bé, això i les històries que hi ha darrere la gent que us passeu per aquí. Fa menys d'un mes, em vaig passar tot un matí donant volts amb l'Anna. En tot el matí no vaig callar ni un sol moment. Només feia que explicar la meva vida. Pobre! Mira que n'arribo a ser, de pesada! I li vaig dir una cosa que crec realment: "Tothom té alguna cosa a explicar". De persones amb una vida més avorrida que la meva n'hi ha molt poques. I malgrat tot explico coses. Però també m'agrada veure què fa la gent, com els van les coses. És clar que no puc obligar a ningú que m'ho expliqui. Per això, i ja que faig aquest resum de l'any, també m'agradaria donar les gràcies a totes aquestes persones que durant aquest any m'heu explicat coses, ja sigui escrivint un blog, ja sigui per mail o ja sigui a través del messenger. M'agrada escoltar i saber què és de la vostra vida. I m'agrada que m'expliqueu el que realment voleu explicar-me, com faig jo al blog.

Estava pensant quin seria el meu post preferit del 2005. Em costaria decidir-me. Però segur que l'he enllaçat. És clar que n'he enllaçat molts...

La pregunta que em faig ara és: aquest any acabarà com va començar?

divendres, 30 de desembre del 2005

Convida a qui vulguis

30 de desembre. Hora de dinar. Tres persones a taula. Ma mare li pregunta a mon pare que si aniran a un sopar demà al vespre. Silenci. Jo ja sé on és el problema.

- Aneu, aneu.

- Y tu no vas a venir?
- No, jo ja em quedo a casa.
- Sola?
- Sí, que no passa res, marxeu.

Dubtes. Silenci. Ma mare seu davant meu. Silenci. No hi aniran.

- Aneu, aneu, que així em quedaré jo sola a casa i muntaré una festa que no vegis.

Ma mare riu. Mon pare mira la tele i abandona la conversa. Jo ric. Jo sé que no muntaré cap festa. Ma mare sap que no muntaré cap festa. Però ja s'ha decidit a anar a sopar.

- Convida a qui vulguis.

Jo ric. Ma mare riu. Jo sé que no convidaré a ningú. Ma mare sap que no convidaré a ningú.

Torna a repetir-ho.

- Convida a qui vulguis.

Jo ric, però ja no em fa gràcia. Ja n'hi ha prou, de la brometa. Que marxin i em deixin sola. Ma mare riu. Li he de dir alguna cosa o repetirà la frase tota l'hora de dinar. Em devateixo entre el "no tinc ningú per convidar" i una altra frase. Al final em decideixo per:

- Encara que convidi algú, no vindrà.

Totalment cert. Ningú a qui se m'acudeixi convidar em diria que sí. I no té res a veure amb el post d'ahir.

Ma mare hi torna:

- Oh, tot depèn dels tractes que facis a qui convidis.

Somric. Ja puc prometre que faré bons tractes a qui sigui, que sé que, per més bons que siguin els tractes, ningú vindrà.

Sempre m'he preguntat per què sempre m'han donat tanta llibertat, sempre em deixen que convidi a qui vulgui i mai m'han dit que no quan els he dit que anava a algun lloc. "Truca, digues on ets, i avisa que has arribat". És tot el que em demanen. Serà que, en el fons, saben que no convidaré a ningú?

dijous, 29 de desembre del 2005

Valor, on ets?

Ahir escrivia una carta al meu "amic" Baltasar. Ahir creia que el que més necessitava era la saviesa per saber distingir les situacions: saber quan val la pena lluitar, quan tens possibilitats, i saber quan cal quedar-se al marge, perquè no tens cap possibilitat.

Però jo crec que lluitar mai està de més. Si em puc arrepentir d'alguna cosa, no serà d'haver intentat alguna cosa, sinó de no haver-la intentat. Que la intentes i no surt? En fi, et quedes allà on eres. Que la intentes i va bé? Doncs això, que val la pena intentar-ho.

El que fa falta és valor. I d'això, jo no en tinc gaire. Per no dir que no en tinc gens. Bé, valor i confiança. Perquè si ja intentes una cosa pensant que la resposta serà un "no" o pensant que no ho aconseguiràs, ja no val la pena que ho intentis, perquè segur que no ho aconsegueixes. I jo sóc aquesta. La que sempre es pensa que trobarà un no per resposta. La que es pensa que no ho aconseguirà. La que...

I, és clar, si ja penses que no ho aconseguiràs, és molt difícil trobar aquest punt de valor que et fa falta. I a mi em fa falta. I tant, que em fa falta!

Una volta per la blogosfera (jo tinc feina, però poques ganes de fer-la últimament) m'ha portat a aquest post, que no és el que estic intentant dir jo ara, però gairebé. A vegades em pregunto per què si les coses són tan senzilles d'explicar i es poden dir en dues línies, jo em dedico a escriure'n... unes quantes més, de línies. Per què he d'escriure tant per dir una cosa que es pot resumir en dues línies? Ja m'agradaria, ja, poder ser tan conscisa.

Sí, a mi també em fa falta valor per preguntar, però no és el mateix cas que el post. Tot i que a vegades em sembla que m'acabaré tornant boja, si és que ja no ho estic.

Ja m'ho va dir algun dia algú, que es notava molt que jo sempre em pensava que feia nosa. Però és que la major part del temps en faig, i no voldria molestar a ningú. Però ja som al cercle de sempre: si jo no molesto algú perquè no vull fer nosa i aquest algú no em molesta a mi perquè no em vol fer nosa... Doncs anem bé.

M'agradaria tenir el valor per plantar-me davant de més d'una persona i preguntar què pensen sobre una determinada cosa. Però no en tinc.

M'agradaria tenir el valor per plantar-me davant de més d'una persona i demanar que s'aclareixin. Però no en tinc. Em fa por la resposta, tant si és positiva com si és negativa.

M'agradaria tenir el valor per no escriure això aquí i enganxar algú cara a cara. Però no en tinc.

M'agradaria tenir el valor per... per moltes coses.

Però abans de tenir el valor, necessito creure'm que me'n puc sortir. Necessito creure que la resposta pot ser positiva en tots els casos. Necessito perdre la por a les respostes, positives o no.

On es troba el valor? On es troba tot això del paràgraf anterior? On es troben les situacions amb resposta positiva?

dimecres, 28 de desembre del 2005

Estimat Baltasar,

Estimat Baltasar,

Tu sempre has sigut el meu preferit, ja ho saps. Així que m'estalvio la pantomima de dirigir la carta a tres persones. Te la dirigeixo a tu directament i ja veuràs què en fas.

Hauràs notat que et tracto de tu. És que saps què passa? Que a mi hi ha gent que em tracta de vostè. Massa gent. I no gaire més joves que jo. Fins i tot algun és més gran que jo. I, no sé, no em fa massa gràcia que em tractin de vostè. Perquè jo no sento que m'hagin de tractar de vostè.

Perquè siguis bo amb mi, et prometo que no tornaré a fer la broma de que els Reis sou quatre. Almenys fins l'any que ve :-) Segur que podré aguantar. A no ser que algú m'ho pregunti als comentaris... però no, callaré per sempre, a veure si així em fas una mica de cas.

Hi ha gent que diu que només sou històries. Però no. D'una forma o una altra, existiu. Existiu dintre la imaginació dels nens, i això és una forma o una altra d'existir. Existiu a dintre del cap d'un nen que sempre serà petit, que avui només es quedava quiet una estoneta quan el meu pare li ha dit que sinó parlaria amb els reis. I en la il.lusió d'una nena petita, que només té dos anys, i que m'escoltava amb molta atenció mentre li explicava històries i li ensenyava coses. Una nena que, de cop, i no sabia per què, m'ha preguntat: "I el rei?" I jo, que ja feia estona que li explicava històries, estava tota contenta. Li he ensenyat el rei, i ella l'ha agafat i l'ha portat al seu germà: "Mira, el rei". A vegades els nens tenen coses que et sorprenen. Ella encara no entèn això dels reis massa bé. Però té la il.lusió als ulls.

No et demano res material. Ja saps que tampoc m'importa massa. Això sí, porta't millor que el tió o ens veurem les cares, tu i jo! A qui se li acudeix? En fi, deixarem estar el tió, que no és el que ens ha portat aquí.

Sí, ja ho sé, deixo estar el rotllo i et demano el que t'he de demanar. Bé, no ho sé, perquè ja no sé ni què et volia demanar. Ah, sí, ja me'n recordo...

Vull tenir un any ple de dies com el d'avui. Sense cap mal rotllo. Ple de coses que em fan riure. Amb nens que venen i m'escolten quan els explico històries. Amb nens que m'agafen de la mà i m'estiren perquè els ensenyi alguna cosa o els expliqui alguna història.

Vull tenir sempre un somriure a punt. Els somriures són bons. Normalment ja en tinc, de somriures a punt. Però hi ha vegades que no surten. Encara recordo l'últim cop que vaig alegrar algú amb un somriure. Algú que venia amb cara de pomes agres. I quan es va acostar, li vaig dir un "hola", acompanyat d'un somriure. I no va poder fer res més que somriure. Perquè els somriures provoquen més somriures. Des de llavors, cada cop que m'ha vist m'ha dedicat un somriure. I jo li he tornat. Un somriure no costa res. Però dóna molt.

No et demanaré gaire cosa més. Només et vull demanar una cosa. El problema és que no recordo la frase. Però... però això ho necessito, i molt. Sobretot la última part. Segur que ara, quan apagui l'ordenador, em recordaré de la frase. Bé, el senyor google em diu que és una pregària, però jo no vull la pregària. Jo només vull la saviesa: "Vull serenitat per acceptar les coses que no puc canviar. Valor per canviar les coses que puc canviar. I saviesa per veure-hi la diferència." No m'agrada massa tal com està escrit aquí. Jo hi posaria alguna cosa com "Vull resignació per acceptar les coses que no vull canviar, valor (d'això sí que en necessito, i molt!) per canviar el que sí que puc canviar i saviesa (d'això encara en necessito més que de valor) per veure-hi la diferència". Aquest any necessitaré molt aquesta saviesa per saber si he de lluitar per les coses o deixar-me de tonteries (o no tan tonteries). Mira que em sap greu, però deixaria de banda els altres dos desitjos que he demanat només perquè se'm concedís la saviesa. I el valor... el valor ja el treuré de sota de les pedres.

Va, Baltasar, eh que em faràs aquest favor? No et costa tant! Una mica de saviesa i prou. Que m'he portat molt bé, aquest any! I no et costarà ni un duro...

Perdre l'anonimat

Ja fa temps que estic per aquí, amagant-me a darrere d'una capa d'anonimat. Ja va sent hora de que perdi la por i deixi de ser anònima públicament. Així que m'he decidit a dir-vos el meu nom i a posar una foto perquè em pogueu reconèixer pel carrer. Tot això, i molt més,

dimarts, 27 de desembre del 2005

La cova del temps

Fa més d'un quart de segle que vaig fer aquest viatge en cotxe per primera vegada. Des de llavors, he fet aquest viatge tants de cops que ja n'he perdut el compte. Més cops que anys tinc, això segur. I això que més d'una vegada no l'he pas fet en cotxe.

Jo prefereixo el tren o l'autobus. Però la renfe sempre fa vaga per Nadal i dels autobusos no me'n fio, després de l'aventura de l'any passat. Així que ha tocat anar-hi en cotxe.

Ara els viatges en cotxe són molt diferents dels de fa vint-i-tants anys. Primera, perquè ja no anem amb aquell cotxe que quan s'havia de pujar un port, t'havies de quedar a darrere el camió de torn, perquè no tenies prou potència per avançar-lo. Això si el camió no et deixava enrere! I segona, perquè ja no es passen ports. Tots aquells poblets que es passaven, un rere l'altre, ja no es passen. Ara hi ha autopistes o autovies. Aquells pobles que et podies passar mitja hora per atravessar-los, ara s'han convertit en una sortia de l'autovia, que gairebé ni t'adones que hi passes pel cantó. Si no fos perquè et coneixes els noms d'un poble darrere l'altre com si fossin el lloc on has nascut, ni tan sols t'adonaries que hi passes.

No diré que els viatges en cotxe ara s'han reduit a la meitat del temps, perquè seria mentida. Però a dues terceres parts sí. I això sí que no és mentida.

Però, què hi té a veure la cova del temps amb tot això? I, el més important, què és la cova del temps?

No recordo quan vaig començar a mirar-me la cova del temps. Però des que la meva ment recorda, sempre ha sigut allà, quan el meu pare deia "ya estamos en casa". Quan, fa tants anys, després de portar 18 o 19 hores al cotxe, els indicadors de la carretera començaven a mostrar la distància que hi havia al poble on viu la meva família. Quan quedava un quart d'hora o vint minuts abans no poguessim baixar del cotxe. Quan el meu pare estava cansat de conduir. Quan ma mare estava cansada d'aguantar la nena de darrere que preguntava cada cinc minuts on érem i quant faltava. Quan jo estava farta d'explicar-los històries a les nines.

Aleshores mirava per la finestra i veia la cova. La meva cova. La cova que encara no tenia nom. I em començava a inventar històries. Com sempre. Perquè sempre ho he fet. Al principi, aquella cova no era res més que una cova que s'assemblava a alguna que havia vist jo a prop de casa. I començava a dir-los als meus pares que era una cova màgica, que si entràvem en aquella cova, sortiríem a la cova que hi havia prop de casa i que ens estalviaríem el viatge en cotxe. Els meus pares, farts de les històries d'aquella nena de 4 o 5 anys, em deien que sí, que molt bé. I jo sempre em preguntava que per què no em feien cas. La de temps que ens haguessim estalviat anant per la cova!

El nom de la cova li va venir poc després, degut a un llibre que es titulava "La cova del temps" (sóc original, jo, també!) Era un llibre de la col.lecció "Tria la teva aventura". Possiblement la gent de la meva edat se'n recordarà. Uns llibres de color blau. Si no fos perquè tots els llibres d'aquella època estan ficats en caixes al soterrani de casa i seria incapaç de trobar-ne algun, aniria i en faria una foto. Algun dia sortiran de les caixes, quan algun dels nens creixi una mica, si és que a algun li agrada llegir.

No recordo de què anava "La cova del temps". Sé que era un nen (o sigui, jo) que entrava en una cova i li passaven coses. "Si decideixes entrar a la cova, passa a la pàgina 13. Si decideixes explorar els voltants de la cova, passa a la pàgina 31." Quan ja havia fet totes les històries possibles en el llibre, l'abandonava un temps i llavors em dedicava a obrir el llibre per una pàgina a l'atzar, llegir la pàgina, i buscar des de quina pàgina venia la història de la pàgina que havia obert el llibre. Van donar molt de sí, aquells llibres. I això que sempre em compraven llibres marcats per nens de 3 o 4 anys més que jo, perquè sinó em queixava que els llibres eren molt petits i massa plens de dibuixos.

Només sé que, en algun moment la cova va passar a dir-se la cova del temps. Només sé que cada cop que vaig amb cotxe fins allà, quan m'acosto al poble, començo a mirar les muntanyes. Començo a veure coves i penso que no seré capaç de trobar la meva cova, la cova del temps. Veig una cova, una altra, una altra... i penso que ja no recordo com és la cova, i que potser ara ja no la veuré. Però sempre, quan ja he perdut l'esperança de tornar-la a veure, apareix ella. No és la més maca. Tampoc és la més gran. Tampoc és la que es veu més. Simplement és la meva cova, la cova del temps. I, quan la veig, em venen al cap totes les històries que m'he arribat a inventar sobre aquella cova. Des de les primeres, on simplement una màgia em transportava a una cova propera a casa a d'altres més elaborades, amb viatges increïbles i moltes altres coses.

La cova del temps sempre serà allà, prop d'aquell poble, esperant-me a mi i a les meves històries. Esperant que me n'inventi de noves. I, sobretot, que li expliqui les velles i em faci recordar totes aquelles històries del passat, el present i el futur.

dilluns, 26 de desembre del 2005

Sort

“La sort és de qui la busca”

Tenia 14 anys quan algú em va dir aquesta frase. Algú que es va cansar de sentir-me dir que havia aconseguit una cosa perquè havia tingut molta sort.

Jo segueixo pensant que “la sort no es busca, sinó que es troba”. I, malgrat tot, jo no em puc queixar. Perquè he tingut molta sort a la meva vida. Moltíssima. No sé com m’ho faig, però aconsegueixo estar al lloc adequat en el moment adequat. I, és clar, aleshores la sort em somriu.

Ja fa més d’un any que la sort em va somriure. No m’ho mereixia i em vaig trobar amb la sort de cara. És clar que un cop tens la sort de cara has d’aprofitar-la. Però a vegades amb l’esforç no n’hi ha prou i es necessita sort. Que és el que, no sé com, tinc jo.

No, no em va tocar la loteria el 22 de desembre. Ho tenia molt difícil perquè em toqués. No n’havia comprat ni un sol número. Va en contra dels meus principis. Però em va passar una cosa que, en certa forma, és millor que tenir un número de la grossa de Nadal. Que no? Bé, tot depèn de les prioritats de la vida, i jo, mentre tingui diners per anar sobrevisquent, no necessito ser millonària (ni en euros, ni en pessetes).

El que em va passar és que, un cop més, i no sé com, estava al lloc oportú al moment oportú. No va ser fins unes hores més tard que no em vaig adonar de les voltes que dóna la vida. Just un any abans d’aquest cop de bona sort, en vaig tenir un de molt mala sort. I després d’allò, em vaig enfadar perquè vaig perdre una oportunitat d’avançar. Em vaig enfadar amb mi mateixa, està clar. Però ara, vist amb perspectiva, veig que haver perdut aquella oportunitat fa un temps ha fet que ara tingui una oportunitat millor. Millor? Bé, la vida dóna moltes voltes i potser aquesta oportunitat millor es converteix en una cosa que hagués volgut que no hagués passat. Però, ara per ara, estic contenta amb la sort que m’ha tocat ara i amb la “mala sort” que vaig tenir fa un temps. Perquè sense aquella mala sort, ara no tindria aquesta bona sort.

De fet, aquest cop de sort només és una oportunitat. Una cosa per la que puc lluitar. Una cosa que no sé si aconseguiré. Potser sí. O potser no. El meu pare el primer que em va dir era que no m’havia de tornar boja, i que la vida era per viure-la, no per passar-me el dia treballant. Cosa que em recorda una dita que em va dir algú fa poc: "Nadie en su lecho de muerte se arrepentirá de no haber pasado más horas en la oficina".

Però... però a mi la feina no em fa por. Al cap i a la fi, tampoc tinc res millor a fer. Així que, de moment, m'ho prenc com un cop de sort. I si la cosa no funciona, doncs res, només hauré treballat una mica més del compte, cosa que tampoc em preocupa. Per què? Perquè, ja ho he dit, tampoc tinc res millor a fer.

dimecres, 21 de desembre del 2005

Bones festes... i altres cosetes

Malgrat que he de treballar fins divendres (he dit ja que he de treballar fins divendres?) em quedo sense connexió a internet com a mínim fins el dia 27. Coses de la vida, de la família i altres varietats. Així que bones festes a tothom.

Avui és un dia especial. Potser perquè és el solstici d'hivern? No, no és per això. És un dia que sempre em fa agafar els dits i comptar, com si fos una nena petita. Avui ha sigut: "un, dos, tres, quatre". Només he comptat fins a quatre, però m'ha semblat que comptava massa.

Avui he caminat una bona estona. Mentre caminava, escoltava la radio del meu pare. La proposta no va sortir de la meva boca. Jo vaig dir que la radio s'havia mort i la meva mare em va oferir la radio del meu pare...

Pensava que sóc molt egoista. Sí, podria estar millor. Sí, hi ha molta gent que està millor que jo. Però n'hi ha molta més que està pitjor. Per què sempre miro els que estan millor i em queixo per no poder tenir algunes coses? I no em refereixo a possessions materials, que de fet, això és el menys important de tot.

Sí, d'acord, en determinades coses el meu cas és un cas crític. Però, per què no em fixo en determinades coses (no materials) que jo tinc i altra gent no té? Per què em queixo jo per misèries i companyia quan d'altra gent té coses molt més grans? Bé, potser no són misèries, potser el pròxim cop que ho expliqui a algú es tornarà a quedar amb la boca ben oberta, però són tonteries al cap i a la fi. Bé, no són tonteries, però no són coses tan importants com d'altres.

Però, aleshores, i després de pensar tot això, per què estic trista? Per què estic trista per mi quan hauria d'estar molt més trista per una persona que conec i que realment té problemes? Sí, em sap molt greu el que li passa a aquesta persona, i durant tot el dia no he pensat en mi. Però ara, el que li passa a aquesta persona, que és molt més greu, ha quedat en segon terme, i estic aquí, que gairebé no tinc forces ni d'aixecar-me de la cadira per una tonteria meva. I, el fet és que podria fer alguna cosa per intentar posar-hi solució. Però no funcionaria. I el meu cap m'impedeix de fer-ho, perquè sap que no serviria de res.

Bones festes a tothom. Bones festes a aquesta persona que té problemes, tot i que dubto que ho siguin gaire, de bones. I bones festes... en fi, deixem-ho estar.

dilluns, 19 de desembre del 2005

Aquella estranya

Avui toca plagiar un post de l'imma. Bé, plagiar-lo del tot no. Només escriure el mateix... però diferent.

Anava llegint el post i anava pensant que jo era l'altra banda. Que què coi vull dir? Llegir el post de l'imma abans ajudaria una mica...

Jo de petita era callada, tranquil.la, calmada, seriosa. He dit callada? Ja ho he dit prou vegades? Per si de cas, ho torno a dir: era callada. El fet és que no he canviat. Podria dir el mateix d'ara. Sóc callada, callada, tranquil.la, calmada, callada, seriosa i, sobretot, callada.

Quan jo feia EGB, jo era la nena que sempre s'asseia al cantó dels nens més nerviosos, xerraires i moguts. Més que res, perquè els professors feien seure'ls al meu cantó. Com l'imma, jo no crec que ho fessin només perquè els nens xerraires no xerressin tant. De fet, per això també servia, perquè posaven a la persona més xerraire de la classe al meu cantó i era deixar de xerrar al moment. Bé, al moment no, però al cap d'uns moments de veure que jo seguia callada, seriosa, quieta, es cansaven i callaven. Però sí, jo també crec que no només ho feien per fer callar els xerraires. També ho feien perquè la gent com jo es socialitzés. Perquè xerressim amb algú.

I jo em pregunto: si l'imma era capaç de fer xerrar al més callat i jo era capaç de fer callar al més xerraire, què hagués passat si haguessim coincidit a la mateixa classe?

El fet és que jo els meus amics també els compto amb els dits d'una mà (i em sobren molts dits). Però jo sempre em vaig fer amb aquesta gent més xerraire, moguda, nerviosa, o com es vulgui dir. De fet, suposo que si hagués trobat algú com jo, que no xerrés, però d'alguna manera s'hagués pogut trencar el glaç, suposo que m'hi hagués portat bé, que en definitiva és el que em va passar a la universitat. Però, és clar, com es poden posar a parlar i descobrir que tenen coses en comú dues persones callades, quietes, serioses? Si un no parla perquè l'altre no diu res, i l'altre no diu res perquè l'altre no parla, anem bé.

Ara parlant seriosament (bé, jo sempre parlo seriosament), aquestes persones mogudes, rialleres, xerraires, sempre em van acompanyar, sempre m'hi vaig portar molt bé. Me'n venen al cap unes quantes. No ho sé, suposo que deu ser una mica que uns troben el complement en els altres.

Però... per acabar el post com ho fa l'imma (ja que fem el plagi, fem-lo bé), sempre he admirat aquestes persones que es posen a xerrar, que sempre tenen alguna cosa a dir. Que sempre tenen un acudit a punt. Que tenen do de gent. En el fons a mi m'agradaria ser més xerraire, més riallera, més oberta, més nerviosa (almenys, més nerviosa d'una forma que es demostri). A mi també m'agradaria canviar-me i ser més tot això. Però, si deixés de ser com sóc, ja no seria jo.

Jo també admiro a tota aquesta gent. Però jo també seguiré essent com sóc. Perquè no puc ser de cap més forma.

Bona nit (ja que ho fem, fem-ho bé)

Adéu :-(

Ahir ja ho deia, que estava a les últimes. I tenia raó. Fa un moment s'acaba de morir la meva radio centenària. S'ha passat tot el matí fent el tonto, i això que li vaig donar vacances des de dijous a la tarda. Però avui ha dit prou, i diria que no tornarà a sonar.

De fet, ja ho deia ahir, ja li tocava una mica. Però em fa pena. La de quilòmetres i quilòmetres que hem arribat a fer juntes! Des que anava al cole i un dia va aparèixer a la meva vida en forma de regal. I pensar que no em va agradar! No em va agradar perquè era digital, i en aquella època havia de ser molt cara i els meus pares no s'ho podien permetre. Però ja era meva.

Al principi no la feia servir massa. La vaig començar a fer servir quan vaig anar a la universitat. M'acompanyava al matí quan anava a peu fins a la facultat. M'acompanyava al migdia quan tornava a peu cap a casa. M'acompanyava tota la tarda mentre estudiava. M'acompanyava al tren quan anava a Barcelona. M'acompanyava al tren quan tornava a casa.

Més tard, m'acompanyava a tot arreu. Sempre la portava a sobre. I com que sempre vaig sola, em feia companyia.

Mai he volgut res més que la meva radio. La setmana passada una persona em va preguntar: "Ostres, van bé, aquests aparatets, eh!" Es pensava que era un reproductor d'mp3. No n'he tingut mai, jo, d'això. Ni de reproductor de cd portàtil. Ni res que se li assembli. Per què n'hauria de tenir, si tinc la meva radio?

Ara ha deixat de funcionar. En aquest moment tinc una "P" pintada amb blau a la mà esquerra. Això significa que se m'han acabat les piles aquest matí i quan arribi a casa les he de posar a carregar. Però... però ara posar-les a carregar ja no té sentit. Perquè les piles de recanvi estan ben carregades i la radio no funciona.

Bé, sí que funciona. Busca emissores, i amb els auriculars sento com les busca. Fins i tot les troba. Però ja no té força per dir una paraula més. Ja no té força per cantar una cançó més. Simplement, s'ha quedat muda. I els auriculars, que ja deuen ser els sisens o setens que ha sobreviscut la radio, per un cop han aguantat més que ella.

Ara ja sí, m'hauré de comprar una radio nova. Sense la radio no puc viure. El que no sé és com sobreviuré a aquesta setmana. Una setmana sense riure amb els APM al matí. Una setmana amb un viatge a Barcelona, que serà molt trist si no puc escoltar la radio al tren i quan vagi a peu fins al meu destí. És més, si no hi ha radio, suposo que agafaré el metro, per una vegada a la vida. Quin sentit té anar a peu si no pots escoltar la radio? Una setmana llarga, molt llarga. Treballo fins el 23. Sortint de treballar, ja m'esperaran a la porta per fer un viatge llarg. Què faré tot el viatge llarg sense la radio?

Em sembla que hauré de cometre un robatori, per sobreviure fins al dia de Reis... Tot i que, si cometo el robatori que estic pensant, deixaria el meu pare sense radio... I no sé què és pitjor, si que es quedi ell sense radio o que m'hi quedi jo. Bé, de fet ell només l'escolta a estones, jo hi estic tot el dia.

En fi, adéu, radio, adéu. M'has acompanyat més de la meitat de la vida. I t'he fet treballar molt. Et mereixes un descans. Però em fa pena dir-te adéu.

diumenge, 18 de desembre del 2005

Future me

Avui estava pensant coses que no hauria de pensar. Fins que he trobat una pàgina amb la que et pots enviar missatges per rebre'ls d'aquí a un temps. De moment, me n'he enviat dos (que es mantenen privats, ningú els pot veure) i un altre que... Bé, me n'he enviat 3. Però... el millor de tot és anar a on hi ha els missatges públics i llegir-ne algun. No sé, m'han fet gràcia. És com llegir blogs.

Això sí, com a molt tard us podeu enviar un mail al vostre jo del 2035. Però em sembla que és suficient.

N'hi ha hagut un que m'ha fet molta gràcia:

Dear FutureMe,

Just think, you could have had an extra 30 seconds if you hadn't sent yourself this stupid email.

Pthhhlbbbbb!

(and wtf are you still doing with that same hotmail account?!)
(written Wed Mar 31, 2004, to be delivered Wed Mar 31, 2021)


On serem tots al 2021?

Mirant, mirant, em dóna la impressió que m'estic ficant en la vida de molta gent. Però, al cap i a la fi, si tota aquesta gent no haguessin volgut que jo ho llegís, ho haurien posat privat, no? Jo ho he posat privat.

Més que fan gràcia:

Dear FutureMe,

This is you in the past telling you that you've reached 50 and it's about time to call it quits. I mean, come on, 50?

Ok, time to go die now...
(written Tue Oct 21, 2003, to be delivered Wed Aug 23, 2023)


I un altre, enviat precisament avui. De qui serà?

Hola ****,

Avui és 18 de desembre de 2005, diumenge. Fa més de 4 anys que vaig escriure aquest mail.

Fa quatre anys, els diumenges a la tarda et dedicaves a estar davant de l'ordenador, mig treballant, mig fent el burro per internet. Espero que això hagi canviat i et dediquis a fer alguna altra cosa. O, com a mínim, que no et quedis sola a casa, sense xerrar amb ningú.

Avui t'has passat tot el dia sola a casa. Els teus pares han marxat a les 9 del matí i no tornaran fins a les 9 del vespre. Bé, de fet no estàs sola del tot. T'has de cuidar d'en ***. Amb una mica de sort, en *** encara viurà quan rebis aquest mail. I, amb una mica de sort també, tu ja no viuràs a casa teva, però aniràs sovint a veure'l.

No ha sigut la única persona que s'ha quedat amb tu aquí a prop. T'has quedat cuidant la iaia. Quan es va morir l'avi, tothom va dir que la iaia no s'havia de quedar mai sola. Però qui ho deia són els que marxen dia sí i dia també i al final els teus pares i tu sou els únics que us quedeu.

Com que ens coneixem, recorda el que deies fa temps. Recorda el que vas escriure a mitjans de novembre del 2004, ara ja fa més de 5 anys. Em sembla que ja va sent hora. Sí, ja ho sé, ara et fa vergonya llegir-ho. Al 2005 també te'n feia, de vergonya. I et preguntaves com coi podies escriure tantes coses. Encara escrius? O t'ha agafat un rampell com els que t'agafaven de tant en tant i ho vas deixar? O ho vas deixar i hi vas tornar?

Avui t'has passat una bona part de la tarda enviant postals de Nadal. És una tradició que espero que continuis durant molt de temps. Fa anys que ho fas. L'últim cap de setmana abans de les festes et passes unes horetes buscant adreces de mail i postals per enviar. Si no t'equivoques i se te'n va el dit, les postals arribaran el dia 22 o 23. Si te'n descuides, arribaran avui mateix, perquè tens mal cap i no t'has recordat de canviar la data.

Estaria bé que això no fos només un missatge d'anada i poguessis contestar. De fet, fins i tot no sé si el rebràs, aquest mail. Podria ser que ja no estiguessis en aquest món. O que no tinguessis aquest mail. O... O tantes altres coses! I només són 4 anys i uns dies.

Això sembla una història que vas llegir fa temps sobre la possibilitat dels viatges en el temps (de fet, això és un viatge en el temps, d'una forma o altra). Deuria ser de l'Asimov. Parlava d'unes màquines del temps amb les que es podia viatjar al futur, però que s'havia demostrat matemàticament que no es podia viatjar al passat. A la història, la gent anava al futur i tornava. No ho vas entendre mai. Sempre vas dir que si anaven al futur, tornar al passat era d'una forma o una altra anar enrere en el temps i que no seria possible. Espero que hagis trobat algú a qui li agradi parlar d'aquests temes i que la gent no et comenci a mirar amb cara estranya quan parlis d'aquests temes.

T'envio aquest missatge perquè el rebis l'1 de gener de 2010. Et costarà canviar la desena. Per què aquest dia? Doncs és un dia com qualsevol altre.

Jo mateixa.

Joguines i altres

Aquest matí m'he aixecat tard pel que m'acostumo a aixecar. És que a vegades sóc una mica nyicris i portava una setmaneta una mica maca. Així que he aprofitat i m'he quedat dormint fins a 2/4 de 9.

Quan m'he aixecat, m'he trobat amb un catàleg de joguines a sobre la taula de la cuina. A casa s'han fet els suecs, però jo ja sé perquè hi era, el catàleg, allà sobre. Hi era perquè volien que jo el trobés i era una espècie d'indirecta. Amb tants nens com hi ha últimament a la família, ma mare no sap mai què comprar-los i el meu pare sempre es fa el suec (i, a més, de veritat, que la meva mare a vegades fa l'esforç d'acompanyar-me a comprar els regals). Així que acabo anant a comprar jo tots els regals: els que els faig jo i els que els fan els meus pares. Així que quan em veuen entrar a la botiga de joguines, els amos ja es comencen a fregar les mans, perquè no surto d'allà amb menys de 10 joguines. Bé, amb el mínim de 10 joguines pels nens i segur que jo em compro alguna cosa per mi, perquè realment és com si jo fos una nena petita.

I, és clar, si els meus pares em deixen el catàleg de joguines a sobre la taula, jo què faig? Doncs demanar! I mira que em sap greu, demanar coses. Però ja que diuen que jo sóc tan difícil, que costa tant fer-me un regal, doncs jo demano. Realment costa tant fer-me un regal? Jo crec que no. Fa temps els va donar per regalar-me jocs Arjeu i derivats. A mi m'encantaven. I encara me'n falten molts. L'any passat em vaig haver d'autoregalar un cub de Rubik perquè el meu l'havia perdut feia temps i què és una casa sense un cub de Rubik? Què és un viatge de 12 hores en bus sense un cub de Rubik o similar per poder-se entretenir? (En bus, evito els llibres o em marejo). I així, un munt de coses.

Ahir em vaig passar tota la tarda muntant un puzzle en 3 dimensions. M'hi vaig posar que deurien ser les 4 i a les 9 el vaig acabar :-) Em vaig anar traslladant per la casa, mentre ma mare també s'anava traslladant d'un lloc a l'altre i m'explicava els embolics familiars que hi va haver a casa quan jo era fora la setmana passada (buf! Sort que vaig ser fora!) De fet, ens (els?) va visitar una persona (familiar) que viu per allà les espanyes i l'últim cop que va venir a prop de casa, va trucar per telèfon i estava jo sola a casa. Va preguntar si hi havia els meus pares i quan li vaig dir que no, la seva resposta va ser: "Ah, entonces si estás tu sola no hace falta que venga". Ole, ole, i ole! Però aquest tema millor el deixo aparcat, que d'aquí a una setmana hauré d'anar jo a veure-la. I si ella va ser incapaç de fer 30 Km per venir-me a veure, jo n'hauré de fer 70 per anar-la a veure. I em mosqueja. I molt, que em mosqueja! Però... deixaré estar el tema, que estava amb els puzzles, cosa molt més divertida.

Doncs res, que he trobat un altre puzzle, també esfèric, de la mateixa marca, que m'agradaria tenir/fer al catàleg. El problema és que ara no el trobo per internet :-( Ahir a la tarda m'ho vaig passar pipa fent aquell puzzle, i un cop muntat, ha quedat tan maco que ma mare el vol posar per algun lloc de la casa com a decoració. A part, ha quedat dur com una pilota, així que intentaré que cap dels nens el vegi o es posarà a jugar a pilota i l'hauré de tornar a muntar. Ben pensat, potser sí que el podria posar en un lloc ben visible :-) Així que si aconsegueixo que em comprin l'altre (sinó ja me'l compraré jo), quan l'acabi ja li faré una foto i així es podrà veure la meva obra d'art :-)

Tot i això, espero que ningú de la família faci cap comentari sobre el tema... És que ahir algú va veure el meu últim treball manual (just l'anterior al puzzle en 3 dimensions). I és algú que és més o menys de la meva branca. Se'm va mirar amb una cara... I em va preguntar què era allò. Bé, no què era, sinó que li va fer molta gràcia. Sí, m'ho vaig comprar en una botiga de nens i posava de 8 a 12 anys. Algun problema? Qualsevol li explica quin és l'altre joc he demanat del catàleg... Em sap greu, però porto una estoneta i tampoc l'he trobat per internet. L'altre puzzle és perquè és una novetat d'aquest any i no està ni tan sols a la pàgina oficial dels puzzles. Ni tan sols a la versió alemanya. I aquest... aquest només perquè no en sé la marca. Si en sabés la marca seria més fàcil. Només sé què és (altre cop foto el dia que el tingui) i que a la capsa hi posa "a partir de 6 anys". Jo me'l compro per explicar coses als nens, és clar :-)

El problema és que demano massa. Com que em diuen que sóc tan difícil, jo ja vaig donar una llista amb 5 llibres. A part, la meva radio està a punt de morir-se. Recordo que ja la tenia quan anava al cole, i vaig deixar al cole l'any 92 (si no m'he descomptat). Em sembla que ja aniria essent hora de que em comprés una radio nova... malgrat que em faci pena deixar l'antiga. Però, és clar, ma mare ja m'ha dit que me'n comprarà una. I a mi ja m'agafa un complexe de nena mimada, que m'ho compren tot... Massa coses, massa coses.

I, per acabar-ho, d'adobar, hauré d'anar a fer una visita a l'òptica. Realment, ja em convè. Les meves ulleres més noves me les vaig fer quan em vaig treure el carnet de cotxe (i ja me l'he de renovar abans de 2 anys). Me les vaig fer per dues raons: perquè en necessitava unes de recanvi al cotxe i perquè vaig notar que necessitava canviar-me la graduació. I ara... Ja fa dies que tothom veu una cosa i jo no la veig... encara que porti les ulleres. Abans podia llegir les lletres de la tele des del seient més proper a la tele (sense ulleres). I ara ja no. De fet, ara amb les ulleres no puc llegir des d'on l'altra gent ho pot llegir normalment. Conclusió? Em sembla que no fa falta que la digui. Esperaré a dir que he d'anar a mirar-me la vista després de les festes. Així almenys ningú no tindrà la genial idea de regalar-me les ulleres. Perquè una cosa són llibres, jocs que no passen dels 30-35 euros i una radio (que, volent com jo una radio sola i sense virgueries, també serà barateta). I una altra cosa són unes ulleres, graduades per miopia i estigmatisme. Les últimes crec que em van costar 35.000 pessetes, ara ja fa... masses anys!

dilluns, 12 de desembre del 2005

Una foto

Ahir ni tan sols vaig mirar el correu. Vaig veure que tenia 200 mails, vaig deixar que s'anessin baixant, i vaig abandonar els mails sense ni tan sols mirar si n'hi havia algun d'interessant. Però aquest matí ho he mirat i me n'he anat directa a un mail que hi havia perdut enmig de la llista.

Acabo de llegir el paràgraf anterior i això ja sembla el típic "avui he fet això, he fet allò altre i tal i qual..." buf, hauré de canviar-ho, que ja fa massa dies que dura, això de l'"avui he fet".

Doncs això, que me'n vaig de tema. Me n'he anat directa a veure un mail. De fet, ja hauria d'haver pensat que tindria aquest mail, perquè un dia abans de marxar em va dir que me l'enviaria. Però ja no hi havia pensat més.

He vist el mail i he premut directament la tecla "Av Pág". Que per què? Doncs perquè el mail és quilomètric. De fet, és la resposta a un mail meu també quilomètric (qui ho diria, llegint els meus posts?) És d'aquells mails en els que hi ha una resposta al mig del que escriu l'altre, i al mig la resposta de l'altre, i acaben essent unes converses llarguíssimes. Però me'n torno a anar de tema...

Per què me n'he anat al final? Doncs és que a vegades se me'n va una mica l'olla (bé, de fet se me'n va massa sovint). A vegades jo mateixa m'animo i acabo fent propostes que després penso que són una tonteria.

I, és clar, com que tothom que llegeix això és prou intel.ligent i ja he preparat el tema, al final del mail hi havia una proposta, sí. I tenia ganes de saber què m'havia dit. Estava segura que em diria que no. De fet, ja des del dia següent de fer la proposta vaig pensar que em diria que no, i que era una tonteria. Però ja l'havia fet. Ja havia fet la proposta, i com sempre, ho havia fet amb molt d'entussiasme.

I ara, què hi té a veure el títol del post amb tot això? Ah, és que ja sé que tots els que llegiu això sou molt intel.ligents i sabreu què hi he trobat al final del mail...

Doncs sí, exactament una foto!

I per què explico tot el rotllo aquest? Per què estic escrivint això mentre parlo amb la persona que m'ha enviat el mail a través de l'ICQ? Per què no l'interrogo més sobre santa Llúcia i per què al seu poble (ciutat?) es donen els regals de Nadal per santa Llúcia i no per Nadal o per Reis? Però no molestaré massa, almenys no avui.

Avui és el seu aniversari. Fa vint-i-molts anys. Bé, de fet, no sé per què dic vint-i-molts, perquè jo en tinc vint-i-molts menys un, així que...

Ja fa molt que ens coneixem. No ho sé exactament, però en aquella època encara pagàvem amb pessetes. Perquè recordo haver-ne parlat. I no m'estranya, perquè amb els mails quilomètrics que ens enviem, d'alguna cosa hem de parlar, dic jo.

Que per què m'ha fet il.lusió la foto? Doncs perquè després de tot aquest temps, és el primer cop que li veig la cara.

No li he pas demanat jo, que m'enviés una foto. Li ha sortit de dins. De fet, a mi ja m'ha vist en més d'una foto (i en més de 10, diria jo). Però sempre s'havia quedat a l'anonimat, i veure la cara que feia tampoc era important. És una persona amb qui es pot parlar i amb això ja n'hi ha prou. No necessito tampoc posar una cara a la gent amb qui "parlo".

Això sí, m'ha sorprés. Perquè no em pensava que fos com és. Sempre havia dit que la bellesa no era el seu fort (a no ser que fos la bellesa interior) i que s'assemblava a cert personatge de dibuixos animats no massa afavorit. I jo, que sempre em crec el que em diu la gent, m'ho havia cregut. Però resulta que no. Resulta que m'enganyava. Sí, ja ho sé, jo també me m'enric de mi mateixa, però jo tinc raons. O potser és que en tenia una imatge que jo m'havia fet i que no era real.

Per sort no m'ha passat com sempre, que quan m'espero una persona raonablement lletja i em ve una persona que no és lletja aleshores em sento malament i crec que no voldrà parlar amb mi. És clar que tampoc l'he trobat cara a cara. Després em queixo de la gent superficial. I resulta que jo ho sóc, però en comptes de discriminar els lletjos, m'autodiscrimino jo davant dels guapos. Ai, val més que deixi aquest tema.

Per cert, m'ha dit que sí de la proposta. Però no sé si seguir amb la proposta o no. Sí, ja ho sé, sóc una cagadubtes, però bé, la proposta tampoc tenia massa sentit. Només sóc jo que de vegades m'emociono i faig propostes que potser no hauria de fer. És clar que si ha dit que sí... En fi, m'ho pensaré. Portem gairebé una hora parlant i no ha tret el tema. I jo tampoc el trauré. Ja li contestaré el mail quilomètric aviat.

diumenge, 11 de desembre del 2005

Normalitat

Ja torno a ser a caseta. El viatge de tornada no s'ha fet massa llarg. El problema és que demà és dilluns. I tot el dia, que és dilluns! De les 6 del matí a les 9 del vespre...

Ja se m'han passat els nervis. El que passa és que, com ja sabia, un cop passats els nervis he acabat feta una porqueria i ara estic cansadíssima. No m'estranyaria que avui fes alguna d'aquelles coses que faig de tant en tant d'anar-me'n a dormir a les 8 del vespre...

He intentat obrir el mail. A la primera compta que he obert hi tenia 200 (sí, el número rodó, no és cap exageració) mails. Només de veure allò, he tancat i he pensat "demà". No hagués obert cap compta més, però he hagut d'enviar una cosa del meu pare, així que n'he obert una altra. "Només" hi havia 63 mails... Això també demà. O demà passat. O l'altre. O quan sigui.

Però ara me n'aniré a jugar amb el que em vaig comprar :-) Quan he arribat a casa, el meu pare de seguida m'ha dit: "A mi siempre me han gustado". Jeje. Esperaré que no hi fiqui les mans, que segur que no se'n pot estar. Però és meu, ho he comprat per mi. I si hi fiqués les mans m'espatllaria la diversió. Quan estigui acabat que faci el que vulgui, però ara és meu.

Encara tinc la maleta per desfer. Em fa mandra. Però aquest matí ha entrat tot bastant a pressió (menys els llibres). I sé que a la que l'obri m'agafarà alguna cosa. És clar que amb això no puc pas dir "demà". Ha de ser "avui".

De mentres, però, llegiré algun blog, a veure si s'obre sola :-) (tinc una cara que me la trepitjo!)

dissabte, 10 de desembre del 2005

Arribaré tard. Segur. Bé, només cinc minuts. Però és que porto un matí... i només són quarts d'onze!!!

Per començar, l'operació "en busca de los calcetines perdidos". Sona el despertador. Obro la maleta. Agafo alguna cosa de roba. I veig que no tinc mitjons. Ai mare! Però si jo en vaig agafar prous perquè en tingués uns per cada dia i me'n sobressin uns. Començo a rebuscar per la maleta. Aparto un llibre. Aparto un altre llibre. Les maletes no haurien de portar roba en comptes de llibres i altres coses?

Desisteixo dels mitjons per una estona. Em maleeixo per no posar la roba a l'armari. Si a l'habitació hi tinc un armari, per què la roba segueix tota a la maleta i d'allà no en surt?

Trec tota la roba de la maleta. La començo a anar posant tota altre cop a dins la maleta. Almenys em servirà per posar-hi una mica d'ordre. Els mitjons no són enlloc. Ja em començo a mosquejar amb mi mateixa. Ara ja no sé ni comptar fins a 7! Segueixo buscant. Fins que... fins que decideixo que aniré a la bossa on hi ha la roba bruta i agafaré uns mitjons bruts. Obro la bossa i allà em trobo 3 parells de mitjons nets i plegadets allà dins. Què fan els mitjons allà? Qui els hi ha posat? Ah, misteris de la vida!

Aleshores em recordo d'una trucada a mitja nit. Em miro el mòbil. Jeje, abans que jo l'agafés hi havia 5 trucades perdudes. Per sort, la persona que em trucava em coneix des de que era petita i ja està acostumada a que tinc molts problemes per despertar-me durant les nits. Amb el despertador al matí, cap problema, però els imprevistos... ja poden anar trucant a la porta, trucant per telèfon, picant a on sigui, que jo no em desperto ni a la de tres. En aquest cas, a la de 5.

Em sembla recordar que vaig veure uns mitjons on no havien de ser i vaig posar-los a la bossa de la roba bruta. Això a mitja nit. Eren entre les 3 i les 4. Què em va passar pel cap? Ni idea.

Un cop trobats els mitjons, intento tancar la maleta. No tenca. Típic. El problema és que en aquest moment tinc 2 llibres de tapa dura a fora la maleta. Demà aquests llibres han de quebre a dintre la maleta. Ai, que riurem! I no és l'únic que tinc fora la maleta. Perquè ahir vaig anar a la ciutat i vaig anar a petar a una botiga de joguines i em vaig comprar una cosa per mi. Quan arribi a casa, ma mare em matarà. Bé, no em matarà. Començarà a fer que no amb el cap, mentre el meu pare s'ho mirarà i somriurà. I llavors em dirà que ho vol per ell. Però no, és meu!

També he d'afegir a la maleta 3 llibres. No tinc remei. La meva mare se'ls mirarà i farà que no amb el cap. El meu pare se'ls mirarà. De dos, em dirà que són coses rares. I de l'altre... com si el sentís: "Un libro que compras y que yo me leería y lo compras en inglés. No lo podías comprar en castellano?" No, no podia. Potser d'aquí a un temps. Però està publicat al setembre del 2005. De totes formes, dubto que el tradueixin.

I ja se m'acaba el temps. Bé, de fet em sembla que aquest comptador de temps no va massa bé. Perquè el ciber estava tancat quan he aparegut per aquí. He anat a l'altre ciber (un passeig de 20 minuts). Hi he arribat que eren les 10 i 10. Posava que els dissabtes obrien a les 10. I allò estava ben tancat. Així que he tornat aquí. Eren més de 2/4 que he entrat per la porta. Ara són menys 10 i em queden 6 minuts de ciber... diria que m'estan timant. Però ja no tornaré. Demà ja seré a caseta :-) i així podré arribar a l'hora, que he quedat a les 11 i no voldria fer tard.

La més bona? Ahir algú em va preguntar si no em sentia estranya. Si pogués aixecar les celles com en Sobera ho hagués fet. No sabia si riure o contestar. Però això ja ho explicaré un altre dia i no tenia res a veure amb aquest blog.

divendres, 9 de desembre del 2005

Això del prepagament del ciber és un rotllo. L'altre dia la mitja hora se'm va fer curta, per culpa de l'espai, que no funcionava. I avui... avui porto 10 minuts aquí i ja marxaria. Però coi, ja que he pagat, almenys hauré d'aprofitar el temps fent alguna cosa de profit. De fet, podria dedicar-me a llegir mails, perquè segons sembla en tinc uns quants esperant, però no en tinc ganes. Podria fer com ahir i copiar algun post que tinc escrit, però tampoc en tinc ganes. Podria fer alguna cosa de profit, però tampoc en tinc ganes.

Estava decidint si anar a la ciutat altre cop, però m'he aixecat tard, així que no sé si ho faré, perquè serà arribar, una horeta a la ciutat i ja hauré de tornar. Però demà suposo que tampoc hi aniré, així que no ho sé pas.

Fa dies que em corre una pregunta pel cap: es pot tenir fred i calor a la vegada? És que o jo estic molt malament, o tinc fred i calor a la vegada. Tinc calor, perquè fa calor. A més, tinc la cara vermella de calor. Però a la vegada tinc fred. Tremolo de fred (segur que és de fred?) i tinc les mans i els peus congelats. I aleshores no sé si tinc fred o tinc calor. Diria que tanquessin la calefacció, perquè tinc calor. Però a la vegada la posaria més alta, perquè també tinc fred. Ai, no ho sé. Deuen ser els nervis, malgrat la gent digui que jo sempre estic molt tranquil.la, que no em poso mai nerviosa. No sé si em prenen el pèl o què. Una cosa és que no ho exterioritzi i que pugui semblar que no ho estic. Però ho estic. I sinó, com pot ser que tingui fred i calor a la vegada?

Suposo que hi ha moltes coses que no exterioritzo. Ahir vaig rebre una visita. Em va fer il.lusió. Però no em vaig dedicar a cridar i a fer depèn de quines manifestacions d'alegria que he vist últimament per aquí. En fi... Serà per això que em diuen que no em poso nerviosa? Millor ho deixo estar.

dijous, 8 de desembre del 2005

Fa més de 13 anys que vaig venir per primer cop aquí. Va ser una espècie d'excursió. Érem 6 persones. No sé si vam venir en cotxe o en tren. No sé com van arribar, per on vam passar. No recordo res del camí. Només recordo com vam pujar.

Hi havia molta gent. Moltíssima. Rius de gent. Gairebé no veies ni per on trepitjaves. Jo mirava endavant i només veia gent i més gent que anava pujant, a velocitat constant.

Va ser quan vaig arribar a les primeres escales que em vaig sorprendre. En aquella època, jo gairebé no havia vist mai unes escales mecàniques. I resulta que aquí n'hi havia, i al mig del carrer! En cap moment em vaig girar a mirar enrere, prou feina tenia a no perdre'm.

Des de llavors, he tornat molts cops. Quan vivia a la ciutat, el pis era molt a prop d'aquí. I sempre que vinc per aquí a prop acabo passant en un moment o un altre. M'agrada pujar per les escales mecàniques, que contràriament al que vaig pensar el primer cop que vaig venir, segueixen funcionant. Almenys a estones. M'encanta pujar-hi i girar-me cap a la ciutat, veient com es va fent petita a mida que vaig pujant.

Mai agafo el mateix camí. Mai torno pel mateix lloc. Però sempre arribo aquí dalt veient com la ciutat s'ha fet petita i tornaré a baixar sense fer ús de les escales mecàniques, al meu ritme, veient com la ciutat es va fent gran mica a mica. Com el silenci d'aquí dalt es va transformant en la fressa d'allà baix. Com els arbres es transformen en edificis. Com les dues persones que m'he trobat en una hora que fa que dono volts per aquí es transformaran en dues persones cada 5 o 10 segons quan baixi. Com...

Com sempre, me n'he emportat la càmera de fotos. Però també, com sempre, no he fet cap foto. Així tinc una excusa per tornar: he d'anar a fer fotos algun dia. El pròxim dia que hi torni a fer fotos, segur que me'n torno també sense haver fet cap foto.

Segur que torno a venir abans de tornar a casa. Encara que hagi de tornar a fer com avui i aixecar-me aviat per tenir temps de venir i estar-m'hi una estoneta.

I, això afegit avui, encara que quan torni em trobi algú que se'm miri amb cara estranya, i em digui que m'havia perdut, que no sabia on era. Crec que realment sóc jo la que busco la soledat. Avui m'he tornat a escapar per anar a donar volts. He dit que tornaria aviat. Però segur que demà o demà passat torno allà dalt. O potser no. Veurem.

dimecres, 7 de desembre del 2005

Venimos cuando llegamos
nos vamos cuando marchamos
y si no nos encuentras
es que no estamos.


Això és el que posa a la porta del ciber, just a sota del "abrimos todos los días del año, de 8:00 a 22:00". Així que quan arribes, està tancat, i veus això, el primer que dius és "quins nassos!"

Llavors penses en el que et va costar trobar-lo. El primer dia, quan vas arribar, després de donar 10000 voltes amb el cotxe, perquè en aquest coi de poble tot són direccions prohibides, vas anar a dinar.

"Vas a comer sola?" T'ho van preguntar de 10 a 12 vegades. I tu només feies que repetir que sí. D'una banda pensaves que és el que has estat fent molt de temps. De l'altra, sortia no sé qui que portes dins i estava a punt de dir-los: "He vingut sola. Estic asseguda sola. Estic jugant amb l'anell. M'he mirat el mòbil 10 vegades sabent que no hi hauria cap trucada ni cap sms, a no ser que sigui algú que s'equivoca. I t'he dit 10 vegades que sí. Quina altra confirmació necessites?"

Dines sola i envies un sms a algú´que com a mínim contestarà un_any_d'aquests.

Ho_sento._M'he_cansat_del_coi_d'espai_que_no_funciona_en_aquest_ordenador_i_que_he_de_prémer_10_cops_perquè_em_faci_cas._Ara_els_espais_seran_guionets.

Mentre_dines,descobreixes_que_la_cambrera_parla_en_català_a_tothom_menys_a_tu._Així_que_tu_li_parles en català (ho torno a intentar...). I aleshores veus que li has de repetir tot perquè no t'enten. Visca! L'escoltes quan parla i veus que té un accent molt marcat. Però que tingui un accent tan marcat no vol dir que no t'hagi d'entendre. Coi, que jo també parlo català central!

Tornes on has de dormir. Mentre t'hi acostes, veus dues ambulàncies parades a prop. Te n'aniries a l'habitació, però les ambulàncies et fan venir mal rotllo. Aixíque preguntes si hi ha un ciber a prop. Recalques l'"a prop", perquè ets conscient que aquí "a prop" no vol dir el mateix que allà d'on vens tu.

Et diu que has d'anar al carrer principal. A tu gairebé se t'escapa el riure. Carrer principal? Tu ets de poble i allò no és niun carrer principal ni res. T'explica on hasd d'anar. Diu que has d'agafar un carrer que surt d'una plaça. Un carrer estret, diu. Te'l mires amb cara de poker. Si el carrer principal és d'una sola direcció, amb un sol carril per cotxes i unes voreres estretes, et preguntes què serà un carrer estret. PEnses que potser hi hauràs de circular de cantó, de tan estret que serà. O potser de cantó no, perquè amb com estàs ara ni tan sols hi passaràs de cantó.

Busques pels carrers que desemboquen a la plaça. Cap té un ciber. Així que vas més enllà i al cap de dos carrers et trobes un ciber una mica (molt, de fet) cutre, però ciber al cap i a la fi. Però... el ciber està tancat :-( I això que posa que obren cada dia!

Tornes sobre els teus passos mentre estudies l'oferta:
- mitja hora (temps mínim) - 1 euro
- 5 hores - 5 euros

Comences a comptar... I ara que comptes veus que el post que tenies escrit és massa llarg. Si l'espai de l'ordenador anés bé, ja l'hauries escrit, però així... Així es quedarà a mitges, com un munt de posts que tens ja escrits a la llibreta...

Tornaré quan als del ciber els doni per obrir... i espero que no em torni a tocar aquest ordenador, que els altres funcionen bé!!!

dimarts, 6 de desembre del 2005

Nervis

Fa temps que ho saps. Molt de temps. Però és una cosa que està allà, llunyana en el temps. Ja arribarà. Tens temps. Molt de temps. Segur?

El temps passa molt ràpid. Molta feina. D'una cosa a l'altra. Ara això. Ara allò altre. De seguida arriba.

Va, queden dos o tres setmanes.
Va, encara queda una setmana.
Va, encara queden dos o tres dies.
Va, encara queda un dia.
Va, encara queda una hora.

De cop, i no saps com, el teu cap ha deixat de funcionar correctament i només pensa en una cosa. En allò que has de fer... però si és ja!

Comences a repassar mentalment tot el que has de fer. De cop, tot és massa a prop i et falten moltes coses a fer. Et repeteixes una vegada i una altra que aquest cop serà diferent. Et repeteixes que no et posaràs nerviosa. Et repeteixes que aquest cop passaràs de tot. Al cap i a la fi, la millor vegada de totes va ser quan vas passar de tot.

Però no. Qui sigui que et va donar el cervell que tens, et va posar a dins un xip (o una neurona o el que sigui) que controla tot el que fas. Una cosa a dins del cervell que fa que siguis una persona massa exigent amb tu mateixa. I malgrat que saps que hauries d'haver fet moltes més coses, no les has fet. I ara el sentiment de no haver-les fet es barreja amb el sentiment de nervis. O estàs nerviosa perquè saps que hauries pogut fer moltes més coses? No, realment si haguessis fet moltes més coses, ara encara estaries més nerviosa.

Tornes a repassar on has d'anar. T'enfades amb tu mateixa. I aleshores arriba algú i et diu que ja et portarà fins on has d'anar. D'una banda ho agraeixes. Sempre vas sola, i una mica de companyia a vegades va bé. Però de l'altra, sempre has sigut independent i saps que no et costarà agafar un tren i dos autobusos per arribar al teu destí. Potser trigaràs més del que hauries de trigar, però al final arribaràs.

Maleeixes estar a dos autobusos de distància d'on voldries estar. Te les havies promés molt felices.
"No me n'emportaré el portàtil". Ara te'n penedeixes. Saps que l'hauries d'haver portat. Saps que hauries d'haver portat coses per treballar.
"Me n'aniré a un dels meus llocs preferits". Ara ho veus més negre. Tindràs poc temps i els dos autobusos et maten. Per què has hagut d'anar a parar al cul del món?
"Me n'emportaré dos llibres per llegir". Sí, però, tindràs temps?
"No em connectaré a internet i donaré vacances a l'estranya". Ejem... Que deia què?
"Per una vegada m'oblidaré de tot i aniré a passar-m'ho bé". Que deia què? Amb aquesta sensació a la panxa de nervis, impossible.
"No m'importa". M'importa.
"Descansaré". Sí, i què més?

Els nervis se'm mengen per dins.

De cop busques una cosa. Saps que fa temps la vas posar en un lloc d'aquells en els que deies "si la poso aquí, segur que me'n recordo". Però ara no saps on la vas posar. Penses. Busques. Nervis. Penses. Busques. Preguntes a la mama... que sap on és.

Nervis per saber a qui em trobaré. Nervis per saber què faré. Nervis per encara no sé ben bé què. Nervis. Nervis. Nervis.

dilluns, 5 de desembre del 2005

Fa temps que llegeixo el que escriu. Mai li he deixat cap comentari. Almenys que jo recordi. Potser fa molt temps en vaig deixar algun, però diria que no.

M'agrada llegir el que escriu. D'una manera o una altra em recorda a mi fa un temps. No sempre. Només a vegades. Però m'agrada llegir-ho i reconèixer-me a mi mateixa en les seves paraules.

De fet, la major part de les vegades llegeixo el que escriu i veig que és l'oposat a mi. Però, de cop, un dia em surt amb alguna cosa que em diu que és exactament com jo.

Ara ja fa uns dies que va escriure el post que acabo de llegir. Com que no tinc internet com si estigués a casa (i a més estic de "vacances") ho acabo de llegir ara. No, no posaré cap enllaç al post. Dubto que es passi mai per aquí, i així és millor. Millor per aquesta persona, vull dir.

Mentre anava llegint el post, anava pensant que tot el que llegia ho podria haver escrit jo. Ho podria haver escrit fa uns anys. Però, el pitjor de tot, és que ho podria haver escrit ara. No, això no és el pitjor de tot. El pitjor de tot és que, d'una forma o una altra, tot el que s'explicava en aquell post jo també ho he escrit aquí. D'una forma diferent. D'una forma no tan clara. Però, al cap i a la fi, el que deia era el mateix. Amb la diferència que tinc uns quants anys més.

He estat a punt de deixar-hi un comentari. Però no ho he fet. Estic segura que aquesta persona d'aquí a uns anys no escriuria un post com aquest, perquè no li caldrà. Veure que algú més gran es troba en la mateixa situació (i s'hi trobava quan tenia la seva edat) no ha de ser bo. Almenys jo no ho hagués volgut sentir. O potser sí, no ho sé pas.

Torno a llegir el post i cada cop em veig més reflexada en el que diu. I m'enfado amb mi mateixa per ser així. De la mateixa manera que aquesta persona també s'enfada amb ella mateixa per ser així.

M'agrada llegir el que escriu. Simplement, perquè em sento reflexada en el que diu. Però em quedo en l'anonimat.

Llegint el post inevitablement he pensat en l'estranya. És probable que hi hagi algú a l'altra banda que quan llegeixi aquest blog es trobi en la mateixa situació que jo quan llegeixo l'altre blog. No ho sé, aquella sensació de llegir i pensar que tu també t'hi trobes. Però simplement només llegir, quedar-se a l'anonimat, des de la distància, des de darrere d'una pantalla. Ai, és difícil d'explicar.

diumenge, 4 de desembre del 2005

5 anys

Si fa cinc anys algú m'hagués agafat per banda i m'hagués dit que ara la meva vida seria com és, no l'hagués cregut. Per moltes coses. Hagués dit: "Au va, home!" o alguna cosa per l'estil.

Si fa deu anys algú m'hagués agafat per banda i m'hagués dit que ara la meva vida seria com és, li hagués dit que se n'anés a prendre el pèl a algú altre i que no tenia raó. Per la majoria de coses, m'hagués deprimit bastant. Per alguna, basada una mica en la bona sort, m'hagués alegrat, tot i que suposo que el sentiment general seria de depressió. És clar que la bona sort s'ha de buscar, però a vegades arriba sense que t'ho esperis.

L'altre dia em vaig passar per l'entitat bancària on hi tinc els diners. Resulta que feia dos mesos que se m'havia caducat la tarjeta de crèdit i jo ni me n'havia adonat. Com que últimament només visc de les classes particulars, que ja em donen per tot el que necessito (que bàsicament es redueix a gasolina i abonaments de transport públic) ni me n'havia adonat.

Però com que a l'entitat bancària consideren que tinc massa diners allà ficats, em van fer entrar a una sala a veure el director de l'oficina, que em va estar parlant de posar els diners en algun fons d'inversió o alguna altra cosa. No em va parlar de massa coses, i el que em va recomanar va ser un fons d'inversió a cinc anys (bé, de fet, a cinc anys i un dia, que sembla una condemna més que un fons d'inversió). Es veu que si ho fas a més de cinc anys t'estalvies de pagar no sé quants impostos.

"Ets jove", em va dir. "Encara que et pensis que cinc anys són molts, en realitat passen de seguida i podràs guanyar x diners" (quantitat que no recordo, però que no era petita).

Aleshores al meu cap hi va sonar una alarma. Cinc anys? No, cinc anys impossible! Jo abans de cinc anys hauré marxat de casa i... I què? Si m'haguessin ofert això fa cinc anys, hagués dit que no, perquè hagués pensat que cinc anys eren molt de temps i en els propers cinc anys jo segur que marxaria de casa, i que necessitaria els diners per alguna cosa. Al cap i a la fi, no es tracta de seguir estalviant tota la vida perquè els diners es quedin al banc.

No, no penso posar els diners a un plaç tan llarg. De fet, alguna cosa dintre meu em diu que en aquests cinc anys els necessitaré per alguna cosa. És clar que ara tinc més clar que fa cinc anys que és molt probable que dintre de cinc anys segueixi com ara. Suposo que d'aquí a cinc anys em diré "doncs mira, ja ho podries haver acceptat, perquè al cap i a la fi, tampoc n'has fet res". Però em nego a pensar que d'aquí a cinc anys continuaré com ara.



Per què no marxes ara de casa? Sé que algú ho pensarà. Potser algú ho diria. Potser algú ho pensaria i no s'atreviria a dir-ho. Al cap i a la fi, si m'han ofert alguna cosa, és que tinc diners per anar vivint. No, tampoc són tants diners. Però, malgrat que amb els diners que guanyo ara no en tindria prou per viure sola, amb els diners que tinc estalviats podria viure una bona temporada.

Té a veure una mica amb els últims posts. Algú em va dir fa poc que la meva vida no estava muntada per anar-me'n a viure sola. Algú que no en sap de la missa la meitat.

Què faria si visqués sola? Doncs realment, faria exactament el mateix que ara, només que no tindria a ningú amb qui parlar quan estigués a casa. Em passaria el dia sola. Tornaria a casa i en comptes de trobar-me algú que em digués hola, estaria sola.

D'alguna manera he de ser jo la que busco la soledat. La resta de la gent no està tan sola (i ara que ningú em vingui que és perquè no ho veig, perquè primer s'hauria de conèixer la meva situació i després parlar). Però, si sóc jo la que busca la soledat, per què aleshores no m'agrada en què s'ha convertit la meva vida?

Per què sovint em sento petita, com si realment visqués la vida d'una persona de 15 anys? Perquè, realment visc com si tingués 15 anys?

En fi, una altra tarda de diumenge. Diferent que les anteriors. Però he acabat allà mateix. O potser no? No havia de fer vacances, jo?

Perruqueria

Definitivament, no m'agrada anar a la perruqueria. I no pas perquè la perruquera em caigui malament, que dintre de tot em cau bastant bé. Però, no sé, tanta dona ficada en un mateix lloc em fa pànic.

L'últim cop que em vaig ficar en una perruqueria, vaig arribar i érem quatre clientes i quatre perruqueres (i quaranta revistes del cor, d'aquelles que no em miro mai, perquè igualment no coneixo a ningú, cosa que fa que quan hi torno encara conegui a menys gent).

I què fan vuit dones juntes en una sala petita? Elles no ho sé, però jo ja he après a emportar-me'n un llibre. Puc llegir o no puc llegir, però almenys amb el llibre no em comencen a preguntar coses ni a explicar xafarderies. Ni m'ensenyen tal revista on hi ha algú que no conec que s'ha embolicat amb algú que encara conec menys.

La perruquera em va perseguir durant molt de temps perquè em fes metxes. I ja sabia el que es feia, la dona! Perquè, és clar, si no t'hi fas res, pots estar temps i temps sense anar-hi. Però a la que et fas alguna cosa... Cada dos per tres tinc a ma mare dient-me: "I no hauries d'anar a la perruqueria?" Amb la gràcia que em fa anar-hi...

T'asseus en una cadira, i mentre la perruquera et va posant una cosa d'un color lila (sí, al final crec que vaig descobrir d'on sortia el lila! Si diu que les metxes són vermelles, però allò té color lila, és normal que s'acabi tornant lila!) la perruquera et pregunta que si et tallaràs els cabells. I tu penses: "Quant de temps fa que no hi vinc? Vaig venir a l'estiu? Ara ja serà aviat Nadal (almenys a la il.luminació dels carrers). Va, li deixarem que em talli les puntes". I contestes, innocentment: "Sí, però només les puntes". I recalques el "NOMÉS", perquè ja saps que a la majoria de perruqueres els encanta tallar els cabells.

Et deixa amb el cap ple de coses liles i tu et quedes llegint el llibre. La dona del costat se't mira amb cara estranya. Sí, llegeixo un llibre, i què?

Entren més clientes. Més dones. Comences a sentir com critiquen a no sé qui d'una revista. Va, ja s'ho faran. Tu estàs llegint una història molt interessant sobre viatges en el temps i una persona que va al futur i es troba la terra devastada. Això és molt més interessant que comentar que si vés a saber qui s'ha fet la cirurgia estètica.

Després et renten el cap. És per l'únic que val la pena anar-hi. Et fan uns massatges al cap que com tinguis una mica de son et quedes adormida allà mateix. Realment, no m'importaria que m'ho fessin més sovint. És clar que si el preu és haver d'anar a la perruqueria, doncs em sembla que passo.

Un cop t'han rentat el cap, apareix la perruquera amb unes tisores. I tu li tornes a dir: "Només les puntes". T'agrada la mida que tenen ara els teus cabells. No vols que te'ls talli molt. Només una mica i perquè et fa vergonya que fa gairebé mig any que no hi apareixes.

Mentre talla no t'adones del que fa. Sembla que no talli massa. Penses "bé, aquest cop anem bé". Però... però de cop baixes la vista i veus un cabell tallat que fa més de 10 centímetres. Interiorment comences a bullir i penses "però si jo li he dit que NOMES les puntes!" Però, és clar, ja no hi ha res a fer. El cabell tallat ja no es pot tornar a enganxar. I mires amb resignació com aquella dona continua tallant flocs de cabells de 10 centímetres de llarg.

Però encara no s'ha acabat l'agonia. Després de tallar ve l'assecador. Odio l'assecador. Si no m'equivoco, ma mare en té un a casa, però ni sé on és ni l'he fet servir mai. No m'agrada. Jo em dutxo, em pentino els cabells, i ja s'assecaran com vulguin. Que se'n van cap a on els dóna la gana? Doncs, realment, m'és igual.

Fa un temps vaig aconseguir marxar de la perruqueria sense que m'assequessin els cabells. Les dones grans que hi havia per allà (per què les clientes sempre acostumen a ser dones grans?) se'm miraven amb unes cares... Però això va passar i ara me'ls deixo assecar. Això sí, no em deixo posar cap mena de potingue dels que hi solen posar.

Una bona estona després surts de la perruqueria. Com que feia tant que no hi anaves, hi has entrat morena. I en volies sortir morena. Però, per variar, a la perruquera se li n'ha anat la mà. I ja no ets morena. Bé, de fet sí que ets morena, però els teus cabells ja no són marrons. Són una mica una barreja de no sé quants colors. Hi has entrat que eres tu i n'has sortit amb un assecat de perruqueria que el primer que faries quan arribessis a casa seria agafar els cabells i tornar-te'ls a rentar. I, el pitjor de tot, ara els cabells fan mig pam menys. Descobreixes que ja no te'ls pots posar a darrere l'orella, i a sobre ara estan ben assecats, que quan s'assequin per sí sols encara seran més curts.

I aleshores penses: "Segur que no hi torno fins a l'estiu, com a mínim". Tot dependrà, però, de la insistència de la teva mare.

Per cert, i tot i que no hi té res a veure, però ja que sóc aquí, quins records els lemmings! Gairebé el primer joc d'ordenador al que vaig jugar. I com m'agradava (i em segueix agradant!).

divendres, 2 de desembre del 2005

És difícil

No volia que l'últim post es quedés aquí com al primer post que es veiés durant més d'una setmana. Hauria de tenir algun post guardat a la màniga per situacions com aquestes. Algun post com a esborrany per poder posar. Ara només tinc un post com a esborrany. Un post que té un mes i mig aproximadament, però s'ha d'acabar i tampoc en tinc ganes. També tinc un post pendent. Però ara tampoc és el moment. Si algú vol, però, pot llegir de què anirà el post, el dia que l'escrigui. I també he deixat una història a mig explicar. De fet, gairebé ni l'he començat. Però tot al seu temps.

Voldria ser capaç d'escriure alguna altra cosa, però és difícil. A més, ara de cop les il.lusions semblen molt llunyanes. Sé que no n'hi haurà cap que es compleixi, però al cap i a la fi, ara m'és ben igual. De fet, a qui li importen aquestes il.lusions?

Hi ha més coses difícils. És difícil donar la cara. No sé, després de l'últim post (i algun de semblant) es fa una mica difícil posar-se a parlar amb algú que ho hagi llegit. De fet, se'm fa una mica difícil parlar amb algú que hagi llegit tot això. No ho sé, jo sempre tan callada, sense dir el que penso, se'm fa difícil mirar a la cara a algú que hagi llegit tot això. No, no és que no vulgui. Sinó que em cohibeix una mica. Sí, jo, la que fa poc deia a algú que no havia de tenir vergonya. Però em conec. I em cohibeixo. I acabo callada com no sé què. I no em faré enrera (de veritat te'n dec tants? ;-) ) Ja "parlarem" quan torni. Però m'alegro que t'anés tan bé!

Apa, bon aqüeducte (altrament dit santa setmana) a tothom!