dilluns, 20 d’abril del 2009

Sant Jordi

L'any passat em vaig enfadar (i queixar) perquè a la Rambla només hi havia llibres mediàtics. Aquest any, no posaré els peus a la Rambla. Els llibres mediàtics no m'interessen, a mi. I no en compraré cap...

Fa dos anys sí que vaig trobar llibres a la Rambla. Però tampoc va ser un dia rodó. Aquest any no compraré llibres d'adolescents, ni em cremaré pel sol, ni ningú em girarà la cara a la Rambla (o, com a mínim, no crec que ho vegi).

Sembla que fa tres anys també s'amagaven de mi (què dec tenir?), però vaig descobrir que tenia un fan. Aquest any no descobriré fans, ni serà un dia amb tant de sol com aquell diumenge.

I fa quatre anys va ser un bon dia.

Aquest matí he rebut un mail. "Bona nit i feliç setmana!!! Que ve Sant Jordi... potser aquest serà diferent ;-)"

D'aquest només en sé que estic nerviosa.

Dijous passat vaig anar a la gran ciutat. Molt aviat. A les 9 del matí ja havia fet la feina que havia de fer a la ciutat. I llavors vaig anar a dos llocs.

Al primer vaig comprar una cosa petita, però de bastant valor. Almenys valor sentimental. Tot i que tampoc era barat, vaig donar un bitllet verd i poca cosa em van tornar. Però no m'importa el preu que va valer. M'importa la il.lusió que em va fer comprar-ho, i espero que sigui rebut amb la mateixa il.lusió que ho vaig comprar. Per això estic nerviosa.

Sí, té valor. Però... Ostres. Segur que sí. Però... i si no?

Al segon vaig comprar una cosa gran, de menys valor en diners. La vaig comprar de tot cor, però no sé si me la tiraran pel cap. I ja dic jo que si me la tiren pel cap, em faran mal, perquè de pesar, pesa! Al dia següent tenia agulletes de carretejar-la, és clar que vaig fer una passejadeta de mitja hora a peu, i és clar, no és que pesés excessivament, però... amb el temps, acaba cansant.

Estic nerviosa. Molt nerviosa. Li agradarà la primera cosa? I la segona?

La primera li farà tanta gràcia com a mi m'ha fet comprar-la?

I la segona, la que tinc més dubtes, li agradarà?

Sí, estic mooooooooooooooooolt nerviosa.

No diré quants cops he comprovat, des de dijous, que tot estigués al seu lloc, perquè ni jo mateixa ho sé...

Sí, aquest any serà diferent. No aniré a la Rambla. No em compraré llibres. No m'enfadaré amb ningú perquè em giri la cara. No m'enfadaré amb els llibreters per només tenir llibres mediàtics. No descobriré fans, ni gent amb bones notícies.

Però sabré si les dues coses que he comprat agraden o no.

Quins nervis!

dimecres, 15 d’abril del 2009

No sé què fer

Sóc a la feina. Sóc a la feina i no sé què fer.

Dilluns vaig acabar de fer uns retocs a una cosa. Dilluns. I ho vaig
portar a instàncies superiors. Com ja havia fet algun cop. El problema
és que aquest cop va ser tot. No em vaig quedar res per mi. Tot. Tot.
I tot.

(Avís: A qui em digui que ja era hora, li foto un clatellot, això sí,
després de donar-li la raó...)

Dimarts vaig "tornar" a la feina. I vaig fer tot el que havia de fer.
Preparar coses, enviar mails, preguntar, intentar explicar, corregir.
I tot de coses que he de fer. Moltíssimes coses. Fins i tot contestar
alguns mails que tenia pendents.

I me'n van quedar. Així que aquest matí he vingut, a l'hora de cada
dia, i he acabat el que no vaig poder acabar ahir.

I ara... i ara, què faig?

El que vaig enviar dilluns està allà, esperant. Ja tornarà, però
mentre no torni, no puc fer res.

I la resta de feina, ho tinc tot lligat fins a l'estiu. Tot el que
podia lligar ara. Tot el que podia fer amb previsió. Tot el que s'ha
d'anar fent mica en mica, i que jo portava al dia, però amb un dia i
mig intens (els dimarts em passo gairebé 12 hores aquí!!!) he resolt
tot el que podia resoldre.

I ara, què faig?

Em sap greu llegir blogs o coses per l'estil. Em sap greu fins i tot
escriure això. Que, per cert, estic provant això d'enviar posts com a
mails que m'he trobat avui i que vés a saber quants dies fa que hi
era! A veure si es publica bé...

I són 3/4 d'1, i què faig? He quedat a les 2 per dinar :-D Però, fins
a les 2? Contesto un mail que ha tornat dels que vaig enviar ahir.
I...? Què més faig?

Fa setmanes (o uns tres mesos) que estic mig desapareguda. I podria
mirar les coses que he deixat mig penjades. Però... no ho sé, trobo
que ja que sóc aquí hauria de treballar, no? Com si no trobés
distraccions quan no sóc aquí!!!

I, de mentres, només puc fer que esperar. Esperar, i quan hagi
esperat se'm tornarà a girar feina.

Però ara mateix... ostres! On és la gent? Sí, ja ho sé, treballant.

Aniré a donar un volt a veure si trobo algú amb qui xerrar... o no.
Perquè tampoc vull distreure a ningú.

Què faig?

divendres, 10 d’abril del 2009

T'he marejat?

Arribo a casa i em trobo un sms. L'sms deia, entre altres coses, que si m'havia marejat, perquè ens hem passat tot el dia amb el que fa.

Marejat?

Després de veure l'sms me n'he adonat que sí, que ens hem passat tot el dia fent les seves coses. Però... és que m'ha encantat.

Recordo quan em va dir que es dedicava a això. Ho recordo com si fos avui mateix. I no fa pas gaire. Vaig somriure. I crec que ho vaig començar a veure clar. Molt clar.

I avui ens hem passat el matí intentant arreglar les destrosses que jo vaig fer intentant fer el que fa ell, ara fa més d'un any. Com em podia marejar? Com em podia marejar que ho mirés tot, que intentés veure què anava bé i què malament, i que ho comprovés tot? No, si a mi m'encantava i m'ha encantat ajudar-lo.

I després davant de l'ordenador. Em feia gràcia quan feia cares estranyes sense adonar-se'n. Però després he anat jo. I, ara que hi penso... ui... dec haver fet unes cares...

Ha sigut un dia genial. Tot dedicat a les seves coses, però no per això menys genial. Com em pot haver marejat? Si és que a mi també m'agraden, aquestes coses!

dijous, 9 d’abril del 2009

Llàstima del temps

Quants cops he dit que m'agrada la pluja? Quants? Moltíssims. Més dels que segurament em pugui imaginar.

M'agrada que plogui i passejar pel carrer. Però, sobretot, m'agrada ser a casa, i que plogui a bots i barrals, i veure com plou. L'olor de la terra mullada. I sentir com va caient l'aigua. Sobretot si estic ben tapada al meu llit.

Avui fa un dia molt maco. Un dia perfecte per anar a fer una excursió de les que teníem programades. Llàstima que, quan encara no sabia si planejaríem coses pels primers dies o pels últims, em vaig guardar avui, el dijous, per fer un parell de coses que havia de fer. Avui. El dia que ha resultat ser l'únic dia en el que podríem haver fet alguna cosa. Si és que tinc una punteria...

Des del cap de setmana, ens hem passat tots els dies treballant. Jo en les meves coses, i ell en les seves. I ens vam guardar els últims dies de setmana santa per... fer excursions.

Fer excursions, i altres coses.

Coses que no es poden fer si plou.

Quants cops he dit que m'agrada que plogui? Ho retiro! Ho retiro! Tinc ganes d'anar a aquell lloc on no he anat mai, i pujar-hi a peu. Tinc ganes de veure el seu hobby, tot i que un dia ja m'hi va portar, molt al principi. És clar que aquell dia era un hobby "descafeinat"... I tinc ganes de fer aquella excursioneta que vam dir que faríem. A un lloc on no hi he anat mai a peu.

Perquè, no sé, en les dues últimes setmanes he anat un parell de cops a la platja. A prop de casa seva, és clar. Que a prop de la meva no n'hi ha, de platja! O, com a mínim, no tant a prop.

Però també he intentat anar dos cops al cine, i no hi havia res interessant. I on es pot anar, si plou? Si plou i no fan res de bo al cine? Si plou i les excursions i el hobby són per dies que no plou?

Llàstima del temps!

(Crec que no ho havia dit mai tan en sèrio. He deixat de necessitar escriure. Aquest post és una porqueria, però tampoc tinc res més a explicar...)

dijous, 2 d’abril del 2009

Amb el mateix patró

Llegeixo el que diu la Tirai, i em remunto a... gairebé tres mesos enrere?

Encara recordo (i em sorprenc) de com, des del primer moment, ho vaig arribar a tenir tan clar. Per què? No ho sé. És un misteri. I dels grossos. Només sé que... ho vaig tenir clar. Des del principi. Des del primer moment.

Sí, jo sóc una persona que penso molt les coses. I les reflexiono. I m'ho penso molt abans de tenir-ho clar.

És clar que ell també.

D'alguna manera, m'hi vaig veure reflectida. Era allà. Algú que estava fet del mateix patró que jo. Algú que, d'alguna manera, amagava a dintre seu aquelles mateixes coses que ja fa no sé quants anys em van fer obrir un blog on em feia dir Estranya. Coses que, d'alguna manera, sé que, en tot aquest temps, i després de tot el que he arribat a escriure, no he explicat. Perquè no n'he sabut. O perquè no he volgut. O simplement, les he deixat entreveure.

D'alguna manera hi vaig veure algú que em podia entendre. Amb tot plegat. I algú a qui jo també podia entendre. Algú que diu una cosa i no cal que me l'expliqui, com hauria de fer a la resta de gent. Perquè jo ja ho entenc. Perquè jo ja he dit les coses d'aquesta manera.

Algú que, d'alguna forma, va sortir del mateix patró que jo. O va ser educat amb aquest mateix patró.

I somric, perquè no crec en les casualitats. Ni en els horòscops. Ni en res que se li assembli. Però, d'alguna manera, no deixa de fer-me gràcia que jo sigui 25 dies més gran. Només 25 dies. He dit mai que vaig néixer gairebé un mes abans d'hora? Els dies que vaig néixer abans d'hora passen de 20 i no arriben a un mes. Ell va néixer quan li tocava. I aquí ho deixo.

D'alguna manera, aquell dia, vaig tenir una cosa a dintre que em va dir que anava molt en sèrio. Que havia trobat algú amb qui em podia entendre. I, ho he de dir sincerament, em vaig espantar. I molt, que em vaig espantar.

Ara ja no estic espantada. Segueixo sorpresa, i cada cop penso més que van fer un motlle, ens hi van posar als dos, i van trencar el motlle. I no, no som iguals del tot. Però hem d'haver sortit del mateix motlle.

I aquest cap de setmana... Aquest cap de setmana fem dues visites. Una dissabte, una diumenge. Una a casa seva, l'altra a casa meva. I, d'alguna manera, hi ha quatre coses que són del tot certes, tot i que sembli una contradicció.

1. Estic molt tranquil.la. Els meus pares, i els seus, saben que estem fets de la mateixa pasta. I tot anirà molt i molt bé.

2. El dia que vingui a casa meva em fa més por que el dia que jo vagi a casa seva (això serà cert el dia que vingui ell). I si al meu pare se li giren els cables? I si comença a pensar que no és prou bo per mi, i aquestes coses que sempre he pensat que faria? I si li comença a preguntar per l'historial professional i educatiu i no en queda content? Que vaja, és molt similar al meu (quina sorpresa!), però, tot i així...

3. El dia que jo vagi a casa seva em fa més por que el dia que ell vingui (això serà cert el dia que hi vagi jo). I si no els agrado? I si? No sóc la persona ni més maca, ni més simpàtica del món. I si creuen que no sóc prou bona?

4. En realitat no estic gens tranquil.la. Sóc la Llum. Serà un miracle si algun dels dos dies aconsegueixo articular alguna paraula que no sigui un monosíl.lab!