diumenge, 7 de desembre de 2008

Tot és cíclic

Ahir al matí, mentre feia altres coses, em vaig entretenir a rellegir els posts del febrer de 2005. Vaig per ordre, per intentar escollir els que em diuen alguna cosa important que vull recordar de tant en tant, i que em surti aquí a la dreta.

Feia molt, moltíssim, que no m'hi posava. Des de l'estiu. A aquest ritme, arribaré al 2007 (no vull mirar posts de fa menys d'un any per decidir si són importants) cap al 2020...

Em va fer gràcia un dels posts, on deia que no estava bé. Deia que tenia una habitació fins a dalt de coses desordenades, que ningú s'atrevia a entrar-hi, a part de mi, i que era una senyal de que necessitava un ordre a dintre.

Per descomptat, aquella habitació ja torna a estar com estava abans de que l'ordenés aquell dia, si no és que està pitjor. Sé que l'he d'endreçar algun dia, però de moment no tinc necessitat de fer-ho, i això que fa molt de temps que està així.

Però vaig dir una cosa que em va cridar molt l'atenció ahir quan la llegia. Sembla mentida com amb els anys ens acabem coneixent a nosaltres mateixos, i com tenim uns signes que ens diuen si estem bé o si no estem bé, i com va tot relacionat.

Abans de dormir, tinc un ritual. M'assec (sí, m'assec, estirada no en sé) al llit, com un indi, i llegeixo. Normalment tinc un parell de llibres. Començo amb un. Llegeixo un parell de pàgines. O 3. Però mai gaires. I després agafo l'altre. Generalment una novel.la. I llegeixo una bona estona. Fins que els ulls se'm tenquen sols, o fins que decideixo que ja és massa tard, i si no em poso a dormir, l'endemà no m'aixecaré.

El ritual sol durar entre mitja hora i tres quarts.

Però no el faig cada dia. M'agradaria fer-lo cada dia, però hi ha dies en els que em poso directament al llit i no vull saber res de llibres.

El post antic deia que quan les coses no m'anaven bé, podia trigar un parell de mesos a llegir-me un llibre. Que el fet de que no em llegís un llibre amb "rapidesa" era una senyal d'alarma. Una senyal de que tenia alguna cosa que fallava. I que, quan tornava a agafar un llibre i llegia "ràpid", aleshores és que la cosa funcionava, que estava bé amb mi mateixa. I ho deia convençuda.

Per què se m'havia oblidat? Aquella noia de fa gairebé 4 anys tenia tota la raó del món. Que sí, que no sóc ràpida, que no sóc capaç (o sí, però no és el normal) de llegir-me un llibre en 2 dies. Normalment no ho faig. Normalment, els llibres em duren més del que haurien de durar a algú que li agrada llegir. Però, no ho sé. Un llibre mitjà, d'unes 300 pàgines, em dura més o menys un parell de setmanes. No és exacte, però podria dir que tot el que passi de 3 setmanes per llegir un llibre de 300 pàgines ja és una senyal d'alarma.

Per què?

Perquè hi he pensat. M'he preguntat quins dies són els que no llegeixo. Ahir al vespre em vaig quedar mirant una peli. Ja no recordo quin va ser l'últim cop que ho vaig fer. Però diria que deu fer més o menys un any. Vaig acabar tard, però tot i així, vaig arribar al llit i em vaig estar uns tres quarts d'hora llegint. L'hora a la que vaig a dormir no acostuma a influir...

Però sé quan no llegeixo. No llegeixo quan estic enfadada amb el món. No llegeixo quan estic trista. No llegeixo quan estic apàtica.

I potser ni me n'adono. Però el dia que no tinc ganes de posar-me a llegir, el dia que vaig a dormir i l'únic que vull fer és tapar-me a sota dels llençols, i no treure el cap, aquell dia, encara que no ho noti, encara que no sàpiga què em passa, aquell dia hauria de ser una alarma.

Ara ja fa més de 3 setmanes que llegeixo el mateix llibre. I més de 5 i tot, diria. Perquè ja fa dos setmanes que l'hauria d'haver tornat a la biblioteca i encara no ho he fet...

Feia un parell de setmanes que estava molt cansada. I la setmana que ve crec que també ho estaré. Però... però fa un parell de dies que descanso. Que, a part d'estar a l'hospital, he estat per casa, fent feina, però sense presses.

I, després de llegir allò... suposo que, si tingués temps, faria endreça.

Però és bo que una veueta antiga et vingui i et digui: "Vigila! Si no llegeixes prou, és que hi ha alguna cosa que no rutlla!"

I sé que una cosa està lligada amb l'altra: si llegeixo, estaré més feliç. I si estic més feliç, llegiré. Però... tinc un dubte. L'implicació correcta és la primera o la segona?

8 comentaris:

Tirai ha dit...

No sé. Ara, fa temps que quasi no llegeixo (llibres vull dir), bé, algun d'infantil sí que ha caigut, però aquests no compten i sé que és mal senyal. Però, també, sé que en el meu cas, hi ha una altra cosa, una cosa que té a veure amb dissabte passat (no amb l'accident, amb abans) i que fa que no tingui ganes d'agafar cap llibre i posar-me a llegir. Potser, si m'ho posés, em sentiria millor, però buf... em costa concentrar-me, hi ha alguna cosa que no em deixa distreure'm...

Llum ha dit...

Cadascú té les seves coses, i cadascú se les sap. Això que he escrit amb la lectura, també ho podria haver escrit amb l'esport. Si faig esport, estic més feliç. Però si estic més feliç, també faig més esport.

Potser podria dir una cosa contrària al que dius tu. Tu dius que si t'aprimes és mala senyal. Jo podria dir que si m'engreixo, és mala senyal.

Però està bé saber quins són els nostres punts forts i dèbils, que no vol dir que siguin els de la resta de la gent.

mariona ha dit...

doncs a mi em passa justament al revés : si em refugio en la lectura (és a dir,passo hores i hores que en altres condicions passaria al carrer (sóc un animal de món,jo,no suporto ser gaire temps entre 4 parets) tancada llegint a casa..) vol dir que alguna cosa va malament, és com quan em poso el xandall lleig,o em passo el diumenge somicant,o no canto a la dutxa,qualsevol que em conegui sap que alguna cosa no va a l'hora. . .

(i ho diu la mariona enfundada en un xandall horrible,amb els ulls totalment vermells i adolorits de tan plorar,els cabells bruts i que s'ha zampat un llibre de 700 pàgines en 3 dies.)


ai senyor,senyor...


(parrafada sense sentit un cop més)

ps: veig que al món blocaire hi ha molta gent que llegeix molt,que bé!


un petó,princesa.

Llum ha dit...

Em sap greu llegir això, mariona.

De fet, jo tampoc parlo de llegir un llibre de 700 pàgines en 2 dies! Algun cop ho havia fet, en algun llibre que em cridava molt l'atenció, quan era petita. Però ara no.

Jo parlo d'una espècie de "regularitat". No sabria com explicar-ho.

Però bé, jo de tant en tant també necessito un dia de xandal, tancada a casa, sense que això vulgui dir deprimir-se. Així que el que és bo per algú, és dolent per algú altre.

Espero que aviat tornis a anar a passeig!

mariona ha dit...

suposo que parles d'una "costum" és a dir,del que sols fer quan estàs bé,del que tens associat a una.. no sé com dir-ho.. "normalitat emocional" ..

i bé,els dies de xandall venen un darrera l'altre..i l'altre..i l'altre..i el maleit pont sense ocupacions es fa etern.. en fi,sin comentarios,suposo que com sempre,es una etapa. i que a poc a poquet aniré tornant a ser jo...



un petó,princesa!

Llum ha dit...

Sí, suposo que és això, mariona, una costum.

Ja queda poc per dimarts, així!!!

Carquinyol ha dit...

jo tinc una casa tota desordenada (coses de fer obres) !!!! socorssssssss !!

A mi també em duren molts els llibres, però per unes altres circumstàncies. Quan m'agraden quan veig que s'acabo miro de anar lentament per a que durin més... i quan no m'acaben de fer el pes em fa mooooolt pal posar-m'hi.

Tot i així, darrerament no llegeixo quasi, culpes de seguir vàries sèries de televisió i poder fer-ho només al temps dedicat a la lectura (o sigui, als viatges diaris del metro).

Llum ha dit...

Carquinyol, però això teu té solució: quan acabin les obres, ja no hi haurà desordre! En el meu cas...

Entenc això que dius dels llibres. A mi també em passa, que em sap greu acabar-los. Però bé... com que passa més o menys un parell de cops al mes...