dimarts, 16 de maig del 2017

No, tu no


 Fa un parell d'anys vaig tenir un "petit" problema de salut (depèn de com es miri és petit, depèn de com es miri gran. No em moriré d'això, però hi hauré de viure tota la vida, i és molt dolorós). Aconsellada per un parell de metges, vaig començar dos tipus diferents d'exercicis físics que m'havien d'ajudar a millorar els símptomes. Eren uns exercicis que jo sabia que se'm donarien fatal, però tot sigui per no tenir tant de dolor.

 Fa un any vaig deixar un dels grups fastiguejada amb el professor. Amb el temps, m'havia oblidat que el professor era així, i ara hi he tornat. Porto dues sessions i ja torno a estar fastiguejada amb ell.

 No és cap secret: em sobren uns quants quilos. A vegades me'n sobren més, a vegades me'n sobren menys. Però sempre me'n sobren. Fa 8 mesos vaig tenir un altre petit problema de salut (aquest sí, molt petit), però vaig haver de passar pel quiròfan, i vaig haver-me de passar uns mesos sense fer exercici. El resultat? Doncs que ara estic a la part alta de quilos que em sobren. I no només això: al deixar l'exercici, vaig tornar a tenir un altre atac fort i encara m'estic recuperant. I això vol dir que hi ha exercicis físics que no puc fer, mal que em pesi.

 Amb la professora del grup que no vaig deixar ens vam acabar entenent molt bé. Ella sap que hi ha coses que jo no puc fer, i malgrat que a vegades em mori de vergonya quan explica un exercici i explica la "versió fàcil", i totes les persones que estem allà sabem que aquesta versió fàcil és "la versió perquè la faci la Llum, que no pot fer la normal", mai m'he sentit malament a les classes, i suporto la vergonya com bonament puc.

 L'altre professor, el que em té fastiguejada, és molt bo. És molt bo amb el que fa, però està carregat de prejudicis. Sigui pel que sigui, jo sóc molt flexible. Recordeu allò que féieu de petits, de tocar-vos el nas amb els dits del peu? Doncs jo encara sóc capaç de fer-ho, i a més sense ni immutar-me, i sense escalfament previ. Em pregunto si algú ha provat de fer-ho :-D Jo arribo amb el taló a dalt del cap. Segurament podria ser més flexible, però ja estic contenta amb el que puc arribar a fer.

 El professor. És bo. Sap molt bé el que es fa, i normalment posa exercicis adaptats a cadascú, de forma que cadascú fa el nivell que li va millor. Això és bo. Però, ai! Jo sempre faig la versió "fàcil" de tots els exercicis. No em queixo, en general. Hi ha coses que no puc fer. Però ja ho vaig observar l'any passat i aquest any hi torno: som dues persones amb sobrepès, i la resta estan molt primes. Les dues que tenim sobrepès sempre fem la versió fàcil dels exercicis. Encara que, com l'altra noia, la persona amb sobrepès tingui molta més força que les altres. Encara que, com jo, sigui molt més flexible que les altres.

 Quan ens fa fer un exercici de flexibilitat, a mi em deixa amb la versió súper-fàcil, que jo ni m'entero que estic fent. Hi ha noies primes que pateixen molt amb la versió fàcil i els fa passar a la difícil, tot i que li diuen que no poden. I jo ja vaig parlar un dia amb ell i em va dir que no, que jo havia de fer la versió fàcil de tot.

 Per què? Perquè estic gorda?

 I ja torno a estar com fa un any: segueixo fent això fastiguejada amb el professor? O ho deixo sabent que em va bé, només perquè em tracten pel que sóc?

dijous, 20 d’abril del 2017

Tocar fons

Encara recordo, quan tenia uns 12 o 13 anys, que vam anar a una piscina a veure un campionat. La piscina estava dins d'un complex, i hi havia una piscina auxiliar amb uns trampolins molt alts (o a mi m'ho van semblar en aquell moment). Vam començar a jugar a tirar-nos dels trampolins, però a mi em feia por. No sé de què tenia por. Suposo que, com sempre, tenia por de caure malament, de fer-me mal, de no poder sortir de l'aigua, de que la patosa que porto dins muntés un numeret. Jo què sé.

Algú em va dir que no havia de patir de res. Havia d'anar baixant fins a aturar-me, i quan m'hagués aturat, llavors la pujada seria més fàcil, perquè no hauria de vèncer la velocitat que portava i que m'empenyia avall. Ja, però, i si toco el fons? Ah, si toques el fons és el millor de tot: llavors et podràs empènyer i encara pujaràs més ràpid que si no l'haguessis tocat.

A vegades penso que quan les coses van malament a la vida és com quan (per fi) em vaig tirar del trampolí més alt. Baixes cada cop més ràpid, fins que entres dins de l'aigua i comences a frenar. En aquells moments creus que ja no pots caure més baix, perquè t'has donat un bon cop quan has arribat a la superfície de l'aigua, però continues baixant.

Però cada cop baixes més a poc a poc.

Només que, a la vida real, no saps a quina alçada està el fons. Potser està molt a prop, o potser encara pots anar més avall.

I tu vas baixant.

I baixant.

I des de fora, algú va veient com vas baixant cada cop més lenta. Però tu no ho veus. Només veus que baixes. Que la superfície està cada cop més amunt.

I arriba un moment que et pares. Potser tu no te n'has adonat, però et pares. O potser sí, que te n'has adonat.

I si això fos una piscina, miraries cap a baix i veuries si el terra està molt lluny. Perquè, quan et pares, què et surt més a compte? Si estàs només a centímetres del terra, amb un esforç petitó arribes al fons i llavors et pots donar un gran impuls per tornar a dalt. Però, i si el terra està molt lluny? Llavors és una tonteria buscar-lo, perquè el que et convé és pujar cap amunt. Ah, però si arribo a terra, tocaré el fons i em podré empentar cap amunt. Què val més la pena?

O potser val la pena lluitar amb totes les forces mentre baixes per aturar-te abans i poder pujar abans? Val la pena, l'esforç?

I, no ens n'oblidem: quan per fi treus el cap per sobre de l'aigua, encara no és el final. Cal sortir de la piscina.

Però això tampoc és el final.

D'on venies? Sí, de dalt del trampolí. La baixada no ha sigut només des que has entrat a l'aigua. Cal, potser, el més complicat: trobar l'escala i tornar a pujar al trampolí.

Però... qui puja a dalt del trampolí per no tornar-se a tirar?

Potser seria millor no pujar mai al trampolí, i així no arribaries mai a sota aigua?