dijous, 27 de novembre de 2008

Duresa

Si hi ha alguna cosa que sempre m'he retret a mi mateixa és que sóc massa tova. No, no em refereixo a físicament (que potser també), sinó de caràcter.

Tampoc estic dient que sigui massa tova amb mi mateixa. De fet, crec que sóc una mica dura amb mi mateixa, el problema ve quan sóc tova amb els altres.

D'acord, reconec que si algú em fa mal, puc ser dura. Però em costa, i hi ha dues possibilitats: o me n'oblido de que m'han fet mal i acabo no essent dura, o ho sóc i llavors em sap tant de greu, que a la pràctica prefereixo no haver-ho sigut, perquè em genera tant malestar que... Que no sé, que prefereixo no ser dura, però això faria que la gent em trepitgés un cop rere l'altre, no?

Bé, però no volia parlar d'aquest cas, i ja m'estic extenent massa. Volia parlar de la vida laboral.

A mi m'agrada ensenyar. M'agrada explicar les coses. M'agrada intentar fer entendre el que jo sé a la gent que vol aprendre. Sí, a la gent que vol aprendre, que normalment no és tota la gent que van a aprendre. Per això tinc les classes particulars reduides. Aquest any les he reduit a una única persona: la única que els seus pares no els obligaven. La única que ho va demanar. La única que, quan hi vaig, té una llista amb totes les coses que no sap fer, i ens dediquem a fer allò que ella no ha sabut fer sola. Com hauria de ser, no?

El problema quan et dediques a ensenyar és que no només has d'ensenyar. A part d'ensenyar, has de comprovar que allò que has intentat explicar s'hagi ficat al cap dels que en principi venen a aprendre. I aquí entra la duresa.

No, tampoc parlaré de la gent que veus que s'hi han esforçat, que els has vist treballar, i llavors corregint veus que no arriben a un mínim. D'aquests no en parlaré. També té a veure amb la meva duresa (o falta de duresa), però no és el tema d'avui.

Quan he d'anar a vigilar algun examen, sempre tinc problemes. Problemes personals. Problemes d'angoixa. Em provoca molta angoixa trobar algú que estigui copiant. Gairebé preferiria no veure algú que copia que no pas veure'l.

Sé que és una part de la meva feina, però em costa molt.

I, un cop descobert l'engany, un cop descobert que algú ha estat copiant... aleshores què? Si hi ha proves, proves que són reveladores del tot, aleshores, què? Sí, la resposta és clara: un 0. D'això no en tinc dubte.

Però, si malgrat les proves, la persona continua dient que allò no és seu? Si diu que no ha copiat?

No és agradable trobar algú que ha copiat. I aleshores hi ha dues reaccions. La reacció del que ho reconeix, i et deixa una mica de malestar, però te n'oblides aviat. Sabia què s'hi jugava, sabia el preu per copiar, i l'ha acabat rebent.

Però també hi ha aquell que ho nega. I ho torna a negar. Malgrat les proves. I troba una explicació a les proves. I tu saps que és mentida. Saps que allò s'ho està inventant, que està jugant amb tu, que sap que ets massa tova, i està provant a veure si funciona.

I tu no ho dius, però pagues amb la cara. Saps que ha copiat, però et crea un dubte. I no saps què fer. I saps que ets massa tova. Però, tot i així, li dius que no, que ha copiat. I et guardes una segona prova a la màniga, per si les coses es posen lletges. I una tercera per si encara s'hi posen més. I quan li mostres la segona i s'inventa una altra cosa, ja no saps si mostrar la tercera o no.

I et queda un malestar a dintre. La sensació de que has fet el que havies de fer, perquè estàs convençuda al 100% que ha copiat. Però les súpliques, les mentides, i tot plegat, et deixen una sensació a dintre que no et deixa concentrar. Una sensació que fa que t'estiguis unes hores sense poder fer més feina, perquè només tens aquella situació al cap.

I no pots fer res més que pensar que ets massa tova. Que no t'hauries de preocupar tant. Que l'altra gent al cap d'un moment ja no se'n recordaria i no tindria remordiments de consciència. Remordiments per què? Si has fet el que havies de fer! Però, tot i així, et sents fatal. I no hi ha manera de concentrar-se.

I llavors ets dura. Dura amb tu mateixa per no ser prou dura amb la resta de la gent. Però ni així. I et poses a escriure un post, perquè ho has de treure d'alguna manera. I penses que no ho hauries de fer, que la feina et surt per les orelles. Però és que potser ets massa tova per fer aquesta feina. No pot ser que t'afecti tant. Massa tova.

I massa dura amb tu a la vegada. Perquè hauries d'estar treballant.

I el peix es va mossegant la cua, i tu continues amb aquella sensació de malestar.

8 comentaris:

Tirai ha dit...

Un post dur. No sé com actuaria si fes la teva feina. Entenc que, de vegades, preferiries no haver-ho vist. Ho compararia amb coses meves, però és que no es poden comparar. M'he trobat moltes vegades amb algú davant dient-me que si us plau que ell no ha fet res o que li doni una altra oportunitat o no sé què, suplicant per no sé què... En el teu cas, tenen bons motius per intentar-ho, però en el meu? Au va! Quina importància té, com si fos la fi del món! De vegades, he acabat cedint i gairebé de forma invariable me n'he acabat penedint. Al principi, m'ho passava molt malament, em feia por jutjar per prejudicis i equivocar-me. Dubtava fins i tot, havent-ho vist clar i després, feia com tu, em sentia malament per passar-m'ho malament per una cosa que, en realitat, no tenia importància. La gent de la que parlo són nens i tu parles de persones que ja no són nens, però veig que les estratègies no canvien tant. Bé, les seves respostes segur que són més elaborades i tot més complicat que en el meu cas. No sé, és que no ho puc comparar, però jo sé que, també, seria massa tova i, llavors, em sentiria malament per sentir-me malament... Tot això que expliques...

Carquinyol ha dit...

Jo porto malament això d'haver de recriminar o posar en evidencia a algú, em costa també moltíssim. Què fàcil seria el món si tots juguéssim segons les regles i ningú mirés d'aprofitar-se dels altres. I és precisament en això que penso, que qui han vulnerat aquestes regles estan mirant d'aprofitar-se de qui les compleix (o sigui jo)... i aleshores surt la bèstia que tinc amagada dins...

Anna Tarambana ha dit...

Bufff... Jo, a base de patacades, he après a posar-me una mena de cuïrassa quan sóc a la feina. Al treballar amb nens petits les situacions que visc són totalment diferents però va bé quan tractes amb pares o fins i tot amb companys que no sempres són tan agradables com s'hauria d'esperar.

Em cost, sovint dir les coses pel seu nom, em cpsta ser dura amb els altres, encara que sigui la meva feina. Crec que tinc por d'exercir la meva autoritat o professionalitat davant altres, i que es pensi que m'aprofito del meu lloc. crec que no tinc interioritzat el meu jo laboral! :S

Toma, comentari!

Bueno, re, ànim!

Llum ha dit...

Ho sé, Tirai. Va ser un mal dia. Avui ja estic més animada. El problema és aquest: jo no cedeixo, però sé que, si cedís, encara em sentiria pitjor. Tot i així, no vol dir que no em senti malament.

Potser hauria de fer com tu, Carquinyol, i pensar que qui incompleix les regles fa que els que compleixen les regles quedin en desavantatge. Però, tot i així, és difícil.

Anna, jo en vaig aprenent. En el fet que ja no se'm nota tant, però per dins ho passo malament igual. Els teus "nens" són més petits, i no sé si és més fàcil o més difícil. Però quan et supliquen, sempre és difícil.

gripaublau ha dit...

Aquesta mena d'actitud la detesto. No he estat mai professor però suposo que també passaria una mala estona. I com més insistís el marrec més ganes tindria de posar-li un zero més gran i que durés més i més temps. Brrrr!

Llum ha dit...

No ho sé, gripaublau, després d'avui... buf. Ostres, és que ho passo malament! I quan comencen a suplicar... buf!

Jansy ha dit...

Aquests dubtes morals són els pitjors. En aquells moments tens dues opcions i les dues et semblen dolentes. Si algú copia, per molt que supliqui i convenci, a la propera ho tornarà a fer i no se'n pot escapar tants cops.

La duresa la marquen les experiències. No et preocupis, el pròxim cop que et supliquin (sobretot si és el mateix) sabras com tractar-ho millor.

Llum ha dit...

Ja he sigut castigada pel fet (i no em refereixo a la roda). Jansy, pots estar segur que si el mateix em torna a suplicar, no tindré cap mena de mirament.