Puc demandar a Ausonia?

Aclariment 1: No, no penso denunciar a Ausonia, però us agrairia que, des del meu humil blog (no des de cap lector rss), cliquessiu a l'enllaç, per si algú d'Ausonia es digna a passar per aquí... Tot i que, de ganes de denunciar-los, no me'n falten...

Aclariment 2: Sé que és un post que la meitat de població no entendrà, o el que sigui. No importa. Jo l'escric. Perquè si no l'escric, rebento. Perquè estic molt cabrejada. Perquè... coi, perquè sí, carai!!!

La història comença un dia a la tarda. M'acaba de venir la regla i he d'anar a classe. Fins aquí, una cosa que he fet moltíssimes vegades abans que avui. Però, no ens enganyem, amb alguna amiga professora hem comentat algun cop que una de les coses que fa més por que pugui passar a classe és precisament que et taquis quan ets a classe, tu no te n'adonis, i tota la classe ho vegi. I ho diu algú que va caure de culs de la manera més tonta davant d'una classe. I crec que preferiria tornar a caure de culs 10 vegades que no que em passés això.

Els alumnes estaven molt riallers. Cada cop que em girava, per escriure alguna cosa a la pissarra, quan em tornava a girar, estaven allà, rient. Mala senyal.

Així que, just sortint de classe, vaig al lavabo.

La sort és que portava texans. I que els texans són gruixuts i no va traspassar.

Però... al lloc on va traspassar és un lloc on hi havia compresa!!! Així que la vaig inspeccionar. I sí, al lloc on va traspassar, la compresa tenia un forat!!! Sí, un forat! El tros de matèria enganxosa (i impermeable) tenia un foradet... Un foradet que jo no havia vist en posar-me la compresa, però un foradet que podia haver fet molt més mal. Al cap i a la fi, jo només vaig ser 2 hores a classe, i m'acabava de venir la regla, així que era fluixeta encara i...

Doncs res, que vaig pensar que era problema meu.

I vaig arribar a casa. L'endemà (o sigui, avui) era un dels dies més durs de tot l'any, si no el que més. Començava a donar classe a les 9 del matí i acabava a les 7 del vespre. Pel mig, tenia un descans de dues hores: una l'ocupava en una reunió, i l'altra era per dinar. Tenia un segon descans de dues hores, totes dues ocupades per una reunió. Total, que no tenia temps de res, ni per hòsties, ni per preocupar-me de la regla i de les compreses, i de la mare que les va parir.

Així que suposo que és d'imaginar el cabreig he agafat quan, després de córrer una estona, em dutxo, i obro una compresa d'aquesta marca que portava i... I observo que té 3 forats. I aquí, qui no llegeixi en diagonal, haurà observat que no he dit foradet. He dit forat.

El problema? Que al matí havia agafat 3 compreses: una estava a la bossa del gimnàs i les altres dues al cotxe.

Així que pujo al cotxe, patint, esperant que el quart d'hora o vint minuts que trigaré a arribar a la feina i entrar al lavabo no sigui massa temps pels forats de la compresa.

És clar que llavors tinc un altre dubte. Bé, a part de preguntar-me per què no passen aquestes coses quan sóc a casa (les que he obert a casa no tenien cap problema), em pregunto una altra cosa. De les dues que tinc, quantes estaran bé?

Malauradament, és el dia en què la regla és més forta. A part de totes les hores de classe, a les 7 acabo, estic una estona més a la feina, i després vaig a un curs. He de fer dos canvis pel mig, o petarien, però... després de canviar-me al matí, ja només em podré canviar un cop durant tot el dia... i comptant que les dues estiguin bé. I si les dues estan malament? Tinc 3 hores seguides de classe!!!

No, no pot ser. Vull dir, que jo compro les compreses perquè facin un servei, però si no puc confiar-hi... No, no demandaré a Ausonia, però des de que em va venir la regla als 10 anys (i en tinc 30!) que he fet servir Ausonia. Des d'avui, em canvio de marca.

Total: de les dues compreses, una estava bé i l'altra malament... A les 9 del matí em poso la que està bé. En condicions normals, tindria dues compreses meves a punt per canviar-me durant el dia.

I què tinc?

Tinc dues compreses que no he fet servir perquè estan defectuoses a la basura, i tot un dia per davant, amb la regla fortíssima, moltíssimes classes (i ja he dit quina és la cosa que em fa més por de les classes!), i una mala llet i unes ganes de demandar a Ausonia, que em sembla que no cal ni que expliqui!

Aclariment 3: Sí, estic dinant davant de l'ordenador i acabo d'escriure això mentre dino. Però és que NO podia callar. Apa, me'n vaig a classe... i no sé. Encara em queden 8 hores per voltar per aquest món de Déu i... aghhhhhhhhhh!!!!!!! Demandaria a Ausonia!!!

El mòbil

Porto una ratxa...

Fa 9 anys que tinc mòbil. Em vaig comprar el primer l'últim any de carrera, durant una vaga eterna de Renfe, per avisar a casa quan em deixava el tren tirada, quan no sortia, o quan hi havia algun problema.

El meu primer mòbil el va heretar el meu pare, un parell d'anys més tard. Un any després, el meu pare va xafar un altre mòbil, i va heretar el meu mòbil nou. D'això fa 6 anyets. Llavors jo em vaig comprar un mòbil, que ha funcionat perfectament tots aquests anys.

Bé, potser no tant. Des del setembre he notat que a vegades es penja. Si vull fer alguna cosa, a vegades es queda bloquejat i he d'esperar uns quants segons a que em faci cas. Però, a part d'això, funcionava força bé...

Però avui m'he trobat enmig d'una retenció. Quan ja portava 10 minuts parada, ni cap a davant ni cap a darrere, he escrit un sms per enviar-li a la meva mare, avisant que arribaria tard.

L'he escrit, i he pres les tecles per enviar-lo. "Missatge no enviat". Hi he tornat. "Missatge no enviat". I així, unes quantes vegades, perquè la retenció ha continuat durant una bona estona.

Quan he arribat a casa, ho he tornat a provar. He anat a un lloc on esperava tenir cobertura, i he vist que podia trucar, però quan intentava enviar un missatge... "Missatge no enviat".

Llavors l'he obert, he obert el de la meva mare, he posat la tarjeta al mòbil de ma mare, i m'he disposat a enviar un missatge. "Se m'ha escatxarrat el mòbil, pobret, ja li tocava".

La meva sorpresa ha arribat quan no he pogut enviar cap sms des del mòbil de ma mare amb ma tarjeta.

Llavors he obert el del meu pare, i he fet la mateixa operació, amb el mateix resultat: la meva tarjeta no deixava enviar sms!!!

He tornat a tancar els mòbils i he comprovat que tant un com l'altre, amb les respectives tarjetes, enviaven sms.

El meu, seguia sense voler enviar sms.

Ara, aprofitant que marxo a la ciutat, aniré a mirar què em diuen. L'experiència em diu que val més que em faci la tonta. Que els digui que no puc enviar sms, a veure què em diuen.

Però el diagnòstic és clar: amb la tarjeta de ma mare, el meu mòbil envia sms. Amb la meva tarjeta, el mòbil de ma mare no envia sms. El meu mòbil amb la meva tarjeta no envia sms. El mòbil de ma mare amb la seva tarjeta, envia sms.

I llavors me n'he recordat. Ahir em va arribar un mms. Em pensava que era d'un company que estava allà amb mi. El vaig obrir. I va sortir una cosa molt rara. I li dic: "m'has enviat una cosa molt rara, no?" I, com a resposta... "Jo? Jo no t'he enviat res!"

Cagum la *********!!!

Espero no haver de canviar de número. Perquè... coi! Fa 9 anys que tinc el mateix número i... ostres, ja no sé ni quanta gent el té!!! I bastanta gent només pot contactar amb mi a través d'aquest número i...

Quina ràbia!!!

Quina setmaneta que porto... a veure què es trenca properament!

Jo em pensava que les rodes ja no es punxaven...

Són les 9 del vespre i estic al poble on vaig créixer. Vaig a buscar el cotxe. És fosc, és de nit, i no veig res. Però noto que el cotxe fa coses rares. Segueixo conduint, fins que paro.

Roda punxada.

En els últims 3 anys, he punxat 4 rodes. 4 rodes!!! No diuen que els cotxes d'ara tenen unes rodes que gairebé mai es punxen? Estic entre pensar si sóc gafe o si...

Truco a casa. Truco el meu pare. El meu pare està a prop d'on sóc jo, i ve a ajudar-me a canviar la roda. Bé, matitzem: el meu pare ve a canviar-me la roda, mentre jo m'ho miro... Sí, què passa? Fins ara havia punxat 3 rodes però no n'havia vist canviar mai cap. Sempre venia el mecànic de la família, i la canviava quan jo ja no era a casa. Però avui ho he vist, i segurament el proper dia ja en sàpiga jo.

Ah! I he tornat a casa amb les mans ben negres. Així que alguna cosa també he fet.

He tornat a casa amb la roda aquella petita. A 60 per una carretera que fa 7 Km i per la que no baixo de 90 Km/h normalment. He creat una cua...

Però, mentre tornava cap a casa, amb el cotxe, a velocitat de cotxe d'autoescola, pensava en l'últim cop que se'm va punxar una roda. Aquell dia que havia donat unes notes el dia anterior. El dia que el mecànic em va dir preocupat que era molt probable que no hagués sigut una cosa que s'hagués clavat a la roda fortuïtament... I la segona roda que vaig punxar, també en circumstàncies similars. De la primera no me'n recordo, però sí que sé que, en circumstàncies similars em va desaparèixer l'antena del cotxe.

I penso en el post que hi ha just a sota d'aquest.

I em dic que no. Que no pot ser. Em repeteixo una vegada i una altra que no, que no i que no.

Però llavors ve el mecànic. "Ostres, és que ara ja ningú punxa les rodes". I el "ostres, és que tenies una cosa clavada a la roda i no sé pas com se't pot haver clavat si no és que te li ha clavat algú".

I penso que no. Que no pot ser. Que no. No ho vull.

Però d'altra banda...

Duresa

Si hi ha alguna cosa que sempre m'he retret a mi mateixa és que sóc massa tova. No, no em refereixo a físicament (que potser també), sinó de caràcter.

Tampoc estic dient que sigui massa tova amb mi mateixa. De fet, crec que sóc una mica dura amb mi mateixa, el problema ve quan sóc tova amb els altres.

D'acord, reconec que si algú em fa mal, puc ser dura. Però em costa, i hi ha dues possibilitats: o me n'oblido de que m'han fet mal i acabo no essent dura, o ho sóc i llavors em sap tant de greu, que a la pràctica prefereixo no haver-ho sigut, perquè em genera tant malestar que... Que no sé, que prefereixo no ser dura, però això faria que la gent em trepitgés un cop rere l'altre, no?

Bé, però no volia parlar d'aquest cas, i ja m'estic extenent massa. Volia parlar de la vida laboral.

A mi m'agrada ensenyar. M'agrada explicar les coses. M'agrada intentar fer entendre el que jo sé a la gent que vol aprendre. Sí, a la gent que vol aprendre, que normalment no és tota la gent que van a aprendre. Per això tinc les classes particulars reduides. Aquest any les he reduit a una única persona: la única que els seus pares no els obligaven. La única que ho va demanar. La única que, quan hi vaig, té una llista amb totes les coses que no sap fer, i ens dediquem a fer allò que ella no ha sabut fer sola. Com hauria de ser, no?

El problema quan et dediques a ensenyar és que no només has d'ensenyar. A part d'ensenyar, has de comprovar que allò que has intentat explicar s'hagi ficat al cap dels que en principi venen a aprendre. I aquí entra la duresa.

No, tampoc parlaré de la gent que veus que s'hi han esforçat, que els has vist treballar, i llavors corregint veus que no arriben a un mínim. D'aquests no en parlaré. També té a veure amb la meva duresa (o falta de duresa), però no és el tema d'avui.

Quan he d'anar a vigilar algun examen, sempre tinc problemes. Problemes personals. Problemes d'angoixa. Em provoca molta angoixa trobar algú que estigui copiant. Gairebé preferiria no veure algú que copia que no pas veure'l.

Sé que és una part de la meva feina, però em costa molt.

I, un cop descobert l'engany, un cop descobert que algú ha estat copiant... aleshores què? Si hi ha proves, proves que són reveladores del tot, aleshores, què? Sí, la resposta és clara: un 0. D'això no en tinc dubte.

Però, si malgrat les proves, la persona continua dient que allò no és seu? Si diu que no ha copiat?

No és agradable trobar algú que ha copiat. I aleshores hi ha dues reaccions. La reacció del que ho reconeix, i et deixa una mica de malestar, però te n'oblides aviat. Sabia què s'hi jugava, sabia el preu per copiar, i l'ha acabat rebent.

Però també hi ha aquell que ho nega. I ho torna a negar. Malgrat les proves. I troba una explicació a les proves. I tu saps que és mentida. Saps que allò s'ho està inventant, que està jugant amb tu, que sap que ets massa tova, i està provant a veure si funciona.

I tu no ho dius, però pagues amb la cara. Saps que ha copiat, però et crea un dubte. I no saps què fer. I saps que ets massa tova. Però, tot i així, li dius que no, que ha copiat. I et guardes una segona prova a la màniga, per si les coses es posen lletges. I una tercera per si encara s'hi posen més. I quan li mostres la segona i s'inventa una altra cosa, ja no saps si mostrar la tercera o no.

I et queda un malestar a dintre. La sensació de que has fet el que havies de fer, perquè estàs convençuda al 100% que ha copiat. Però les súpliques, les mentides, i tot plegat, et deixen una sensació a dintre que no et deixa concentrar. Una sensació que fa que t'estiguis unes hores sense poder fer més feina, perquè només tens aquella situació al cap.

I no pots fer res més que pensar que ets massa tova. Que no t'hauries de preocupar tant. Que l'altra gent al cap d'un moment ja no se'n recordaria i no tindria remordiments de consciència. Remordiments per què? Si has fet el que havies de fer! Però, tot i així, et sents fatal. I no hi ha manera de concentrar-se.

I llavors ets dura. Dura amb tu mateixa per no ser prou dura amb la resta de la gent. Però ni així. I et poses a escriure un post, perquè ho has de treure d'alguna manera. I penses que no ho hauries de fer, que la feina et surt per les orelles. Però és que potser ets massa tova per fer aquesta feina. No pot ser que t'afecti tant. Massa tova.

I massa dura amb tu a la vegada. Perquè hauries d'estar treballant.

I el peix es va mossegant la cua, i tu continues amb aquella sensació de malestar.

Desinformada

Al matí, mentre esmorzo, sento com la tele explica les seves notícies. No n'hi ha cap que em soni.

Al vespre, arribo a casa i ma mare m'explica alguna cosa. Ara que està de baixa, s'entera de tot.

Després agafo el diari. L'any passat ja sabia tot de què anava. I si alguna cosa m'interessava, llegia la notícia en concret. La resta, em sonaven totes.

Ara no.

Ara només escolto els butlletins horaris de les radios. Un parell o tres de minuts per sentir parlar del senyor de les patates fregides i l'altre (espero que aviat s'acabi!!!) i de les muntanyes russes que avui pugen fins a dalt i demà es desplomen fins a baix. Cada dia el mateix, i cap dia res de significativament nou.

Trobo a faltar aquella època en la que tot el dia escoltava la radio. En la que canviava d'emissora per escoltar tal cosa o tal altra. Ara...

Em fa vergonya reconéixer que no tinc radio. No, no en tinc.

A la feina escolto la radio per internet. Sempre música.

Al cotxe escolto la radio del cotxe. Altre cop música.

I què se n'ha fet de l'mp3? Doncs me'n vaig comprar un de nou, amb més capacitat, i amb radio, però no el faig servir mai. Té autonomia per 10 hores, i això vol dir que s'ha de carregar molt sovint. Però és que si escolto la radio, encara dura menys. Així que em dedico a escoltar... a veure qui ho endevina? Exacte, música!

Quan va arribar el setembre, vaig deixar d'escoltar Catalunya radio als matins. Per què? Perquè m'adormia! I vaig pensar que així podria seguir, com sempre.

Però, de cop, em sento molt desinformada. Sento que no visc en aquest món, i no serà perquè no escolti de lluny la tele al matí i fullegi el diari. Trobo a faltar la radio. Trobo a faltar algú que m'expliqui les coses, però sense fer-me adormir. Algú que parli en català i que no em faci agafar urticària.

Però l'oferta és petita. He d'escoltar la radio per internet, perquè no tinc radio. I em costa saber on buscar.

Alguna recomanació?

No, en Basté no, si us plau!

Els amics

Recordo quan ens vam conéixer. Ja fa... ostres, més de 4 anys!

Eres un noi simpàtic, que apareixies, i amb qui tenia molt bona relació. Xerràvem, i xerràvem. I rèiem, i rèiem. D'aquelles persones amb les que de seguida es creen uns lligams, una espècie de relació, o el que sigui.

Eres petit. No, no ho eres tant. Jo tenia, què? 25 anys. I tu? 18? 17? Quan et vaig conèixer vaig pensar que tenies la meva edat, i llavors no em creia que fossis tan petit.

Han passat els anys. I tots aquests anys he tingut la mateixa sensació. Sempre hi ets, d'una forma o una altra. Sempre hi ets quan necessito ajuda. Sí, no?

Encara recordo aquell dia que et vaig demanar una cosa que pensava que no et costaria res. A mi m'hagués costat uns segons. Però tu no sabies com fer-ho, i et vas passar un quart d'hora per satisfer la meva curiositat. I em va saber greu.

Llavors et vaig explicar com fer-ho. Tot i que crec que no t'ho vaig explicar bé. Perquè ahir t'ho vaig tornar a demanar. I ho vas tornar a fer. Però no estava bé. I quan va sortir el teu nom al messenger, t'ho vaig dir. "És que no sé com es fa", em vas dir. No saps com es fa? Llavors vaig comprendre que t'hi havies tornat a passar una bona estona. I em va tornar a saber greu.

Però, de qualsevol manera, ja que hi érem, ens vam posar a parlar. Tant de temps, tens? Tant de temps, tinc? Una hora és molt de temps!

I ahir, que parlàvem al blog de la Tirai sobre la gent que sembla que ens vulgui protegir... sí, eres tu. L'únic exemple de persona més petita que jo que l'he vist amb instint de protecció cap a mi.

I aquest matí t'he vist i hem parlat i hem rigut. Com sempre.

Fins que, de cop, alguna cosa se m'ha escapat.

I, és clar, he vingut a preguntar. I has fet un gest. D'aquells gestos que genera la confiança. No, no m'ho esperava. Que no, que no és res de l'altre món, però és una cosa que no es fa normalment.

I m'he trobat amb dues mirades. Les mirades de dos amics. Dos amics més jovenets. Dos amics que se m'han mirat amb cara molt rara.

I el gest l'has fet mentre te n'anaves. Quan has tornat, al cap de mig minut, havies canviat del tot. I has marxat, ràpid, i ni tan sols has dit adéu. M'he quedat amb l'adéu a mig dir, amb el braç a mig aixecar per fer adéu amb la mà. Sense entendre res.

Però, quan després de la tronada he engegat l'ordenador i m'he trobat amb un missatge amable i fent broma, crec que ho he entès.

Els amics.

Què t'ha passat?

Un avís: no estic trista. No, no ho estic gens. Estic molt contenta, però molt cansada. Tot i així, tinc una espineta, i avui no hi havia post, però... és que no puc evitar-ho.

Eres el meu nen. Et vaig conèixer de molt petit. Somreies. Venies i m'explicaves la vida. Cel.lebrava les teves petites victòries, i cada cop que en tenies una, venies corrents a explicar-m'ho. Eres un nen molt maco. Eres vergonyós, però em vas agafar confiança. Eres el meu nen. I, ho sé, hi ha la Nineta, que és de la meva família. Però després... després... després, fa dos o tres anys, el segon lloc l'ocupaves tu. Un nen que havia conegut feia poc, però que hi veia alguna cosa al darrere. Comprensió? Semblança? Una sensació de que arribaries lluny?

La teva mare em buscava, i em demanava consell. I em va demanar què havia de fer. Fa 3 anys. O potser 4. O potser 2.

Li vaig dir a la teva mare que el millor que podies fer era anar a on ets ara. Allà. Sí, allà. Amb aquella gent que fa anys i panys que coneixo, i que no sé què els he fet. No, no ho sé. Algun dia hauré d'agafar el toro per les banyes, plantar-me davant seu, i preguntar-los on és el problema. Em porto bé amb tothom. Tothom és amable amb mi. Tothom em somriu. Tothom. Menys ells.

I jo li vaig dir a la teva mare que anessis amb ells. Perquè era el millor per tu. Jo ho sabia. Ta mare ho sabia. Només li vaig dir que esperava que no acabessis com ells. Amb els fums pujats. Amb una xul.leria que no se la poden treure de sobre. Veus? Crec que sé quin és el seu problema. Jo sempre he aconseguit que haguessin de claudicar, que se'ls baixessin els fums. Sempre. Sempre.

Em vaig convèncer a mi mateixa que tu no eres així. No, tu no eres així. Les persones som com som, i la gent del nostre entorn ens condiciona. Ens fa canviar. Però no. Tu no. Tu no havies de canviar. Tu eres el meu nen.

Eres.

Aquest estiu ens vam veure. Ells no hi eren. I tu... tu continuaves essent el meu nen. Ja no em venies a explicar les teves petites victòries, i això és natural. Ho sé. Però continuaves essent aquell nen senzill que veia darrere d'aquells ulls ben oberts quan tenies 9 o 10 anyets i venia a preguntar-te com t'anaven les coses, deixant enrere la gent gran, la gent que tu, en aquell moment, pensaves que eren importants.

Però avui tu hi eres. Tu, i ells.

T'he dit hola, i has girat el cap.

Quan ells no et veien, m'has vingut a dir hola.

I t'he vingut a preguntar. He vigilat que ells no em veiessin, i t'he fet un gest. M'has contestat amb un altre gest, gairebé imperceptible. Però un d'ells se n'ha adonat. Jo m'he amagat. I t'he vist somriure alleujat quan has vist que no m'havien vist.

Però també t'he vist amb una posició de prepotència. Davant d'ells, és clar. Fent el que fan ells, és clar.

Ho sé. Ho sé. L'adolescència és dura. I jo també vaig fer alguna cosa d'aquestes quan era adolescent (i ells també eren adolescents). Però vaig tirar-me enrere. Vaig comprendre que havia de ser jo, i si ells no m'acceptaven...

Però ara et veig a tu i se'm trenca el cor. El meu nen. Eres el meu nen.

No. Ja no ets el meu nen.

El meu nen té un parell d'anys menys que tu. I somriu. I sempre es dóna de menys. Però el meu nen... un dia el van tractar de tonto, però gairebé em fa plorar. Tu hi eres. Et va fer un favor. Un favor gran. Un favor que... que anava a dir que jo no faria, però que m'acabo de recordar que sí que he fet. Fa un mes. Però jo sóc adulta i ell... ell és un nen.

I el meu segon nen és un altre. Un altre a qui a vegades ajudo a acabar els sudokus o els mots encreuats. Un nen com tu. Sou iguals. Però vau seguir camins diferents. Tu vas anar amb ells, i ell ha anat a un altre lloc. I ell continua essent qui era i tu... què t'ha passat?

Creixeràs, sé que creixeràs. I recorda una cosa. Una cosa molt important. Tu vas ser el meu primer nen. El primer. Després han vingut els altres dos. Però jo sempre hi seré. Com quan em truques algun vespre, perquè tens problemes amb els estudis. O quan venies plorant quan eres petit. O quan vens enfadat com vas venir aquest estiu, i vaig aconseguir fer-te riure.

Els nostres camins es separen a passos de gegant. Jo ho sé, i tu ho saps.

I ja no ets el meu nen, el meu preferit.

Però, tot i que sembli una contradicció, sempre seràs el meu nen.

Crec!

És dijous al matí. Són 2/4 de 8 i començo a recollir les coses per marxar.

Ma mare se'm mira des de baix de les escales. De cop, en un parell de dies, la cosa s'ha fet molt evident. Ha sigut d'avui per demà.

La setmana passada vaig recordar una condició que havia complert sempre que m'havia aprimat. Més que res, perquè la setmana passada em vaig veure obligada a complir-la. La setmana passada vaig baixar un quilet i mig de pes, però jo no notava res. Però de cop, ahir, quan em vaig aixecar, vaig veure que tota la roba m'anava grossa. I vaig anar al gimnàs. I vaig batre altre cop el meu rècord. D'acord, després de l'últim quilòmetre em faltava l'aire. Però gràcies a aquest últim quilòmetre que faig cada dia quan vaig al gimnàs (900 metres a velocitat de creuer més mig Km/h, i els últims 100 metres a velocitat de creuer més 2 Km/h), la meva velocitat de creuer ha augmentat fins els 8.4 Km/h, i ara ja no em fa vergonya reconéixer quina és la meva velocitat de creuer. Ja comença a ser una velocitat podríem dir que acceptable. A més, ahir, amb la distància marcada, vaig aconseguir tornar a baixar de la mitja hora, cosa que, a mida que vaig anar augmentant la distància, vaig pensar que no tornaria a aconseguir. I ja m'enrotllo!

En resum, que ma mare és una mica bruixa, i suposo que tant de temps de treballar amb dones hi ajuda, però sempre nota quan algú ha perdut un parell de quilos, quan alguna dona està embarassada i encara no ho vol dir, quan... sempre ho nota tot.

Un dia, però, em va dir el seu secret amb mi. A mi, els quilos, de seguida se'm noten al cul. Així que he anat molt amb compte a donar-li sempre la cara. Que jo em noti la roba baldera no vol dir res. Pot ser que la roba s'hagi donat. Al cap i a la fi, els pantalons que porto són dues talles menys de la talla que em compraria ara, que es van anar donant a mida que jo m'anava engreixant. Fa dies em preguntava com es podien haver donat tant. Però avui me'ls notava grossos, em ballaven per aquí i per allà.

De cop, ma mare, sense que jo li digués res i sense que li donés l'esquena, em deixa anar: "T'has aprimat". I jo penso: "Ostres, que mala bruixa! Com se'n pot adonar sempre així, tan ràpid?"

I jo, amb els meus pantalons dues talles petites, que s'han donat, i que ara em van grossos.

M'ajupo a recollir una cosa del terra.

- Crec!

No m'hi havia trobat mai. Realment, en les dues últimes setmanes m'he trobat amb dos problemes amb els pantalons amb els que no m'havia trobat mai, però l'altra situació és tan vergonyosa, que me la guardo per mi! I si algú troba que el fet de que s'esparrequin els pantalons és vergonyós... doncs això, que allò altre encara va ser pitjor :-(

En resum: l'únic problema dels pantalons és que se m'havia "descosit" la cremallera, però ho havia fet de cop. Crec! Té solució, tot i que no sé si m'atreviré a tornar-los a portar. Perquè, si ara han petat per aquí, qui em diu que no petaran per un altre lloc? I el problema és que han petat just quan no havien de petar. Perquè si haguessin petat fa un parell de setmanes, ho hagués trobat normal. Però ara? Si no tibaven per enlloc!

No, però això del crec no és el que m'ha fet més por. M'ha fet por pensar que, amb les hores de classe que tenia avui, i jo, que estic acostumada a que em caiguin els guixos i esborradors per terra (i més d'un cop a cada classe!), només em venia una pregunta al cap: si aquest matí no haguessin petat, haguessin estat a punt de fer-ho i...

No vull ni pensar què hagués passat si a mitja classe m'ajupo, els pantalons fan crec, i em quedo amb la bragueta oberta (perquè, és clar, amb la cremallera descosida d'una banda, tant li fa si la cordes com si no: queda oberta!)

Crec que, a part del que em va passar la setmana passada, això de que petin els pantalons a mitja classe, és un dels meus pitjors malsons de les coses que poden passar amb uns pantalons.

Per sort, el destí ha estat benèvol amb mi!

Ha crescut

De petita, sempre havia dit que ma mare em treia mig pam. N'estava convençuda, i hagués jurat que em treia mig pam.

Però, de gran, m'havia trobat sovint amb ella, passant davant d'un mirall que hi ha a casa. Ens mirava a les dues, i veia que teníem la mateixa alçada.

No podia ser. Havia crescut jo? No, no podia pas ser! Jo seguia tenint la mateixa alçada, però a ella la veia més o menys de la meva alçada, tot i tenir el record que fa... quant? Cinc? Deu anys? Ella era molt més alta que jo.

Pensava que la memòria m'enganyava i que, tot i treure'm un dit o dos, ella sempre m'havia tret això: un dit o dos. I que em traiés mig pam, ja d'adulta, m'ho havia inventat.

L'altre dia la vaig acompanyar al lavabo. Un cop va ser allà, es va aixecar i es va pentinar. Vam coincidir ella i jo, juntes, a davant del mirall del lavabo.

Em treia mig pam.

No en vaig fer cas. Vaig pensar que era cosa meva.

Però no. Avui anàvem passadís amunt, passadís avall, fent recuperació.

Em treia un pam.

Quan tornava cap a casa me n'he adonat. Ara torna a ser ella. Ara torna a tenir l'alçada que havia tingut.

El meu pare li deia, aquests últims anys, que s'estava quedant petita. Però per algú que fa gairebé 2 metres, i que li treu més d'un pam a ma mare, és difícil de veure.

Tot i així, tenia raó.

No sé quan va començar. Ni la rapidesa amb què va passar. No me'n vaig adonar, però mica en mica, es va anar encongint.

I ara, de cop, amb cinquanta-i-tants anys, ha crescut. Avui és mig pam més alta que fa un parell de setmanes.

Repòs absolut

Sóc al cantó del llit. A fora veig com passa una dona a qui van fer el mateix que a ma mare, uns dies més tard. Va tan tranquil.la, pel passadís, com si no li haguessin fet res. Saluda, somriu, i fa algun comentari de com n'està de bé.

Ma mare és al llit i sé que l'està odiant profundament. Jo també l'odio. Li diria Mercè, tot i que sé que no s'ho diu. Però com si s'ho digués. I em pregunto si totes les persones així són dones. Prefereixo no pensar la resposta.

Ma mare és al llit. I penso en fa una hora.

Fa una hora he entrat amb un somriure d'orella a orella, i li he dit:

- Va, vinga, anem a donar un volt!

Abans de marxar, mitja horeta abans, li havia dit que la portaria a donar un volt petit. Ja feia més bona cara.

Però no em contesta. No pot. Li veig les llàgrimes als ulls, i és incapaç de parlar.

Ha vingut el metge.

Repòs absolut, ha dit.

La tarda en dos actes

Primer acte:

Estic nerviosa. Molt nerviosa. Vull somriure.

Em recordo de la samarreta del recorda't de somriure. I em ve una cançó al cap.

Sí, pot funcionar.

Funcionarà.

I, mentre em vesteixo, poso l'mp3 a repetir la cançoneta tantes vegades com calgui:



Sona cinc cops. Cinc!

Quan surto de casa, tinc un somriure a la boca.

Arribo a la ciutat i somric.

No sé amb qui em trobaré. No sé quanta gent em trobaré. No sé res.

Però sé que, vingui qui vingui, em trobarà amb un somriure a la cara.

Vaig cap al lloc de trobada cantant i ballant. A sobre, quan estic a punt d'arribar, a l'mp3 li dóna per posar-me aquesta cançó.



Tot ha d'anar bé. Per força.

Segon acte:

Estic al cotxe.

No sabia què fer. I he decidit anar a l'hospital. Tenia ganes de conduir. O conduir, o caminar. I m'he decidit per conduir. Podria haver anat a caminar per la catedral, però no en tenia ganes.

No sabia què em trobaria a l'hospital. Allà m'hi he trobat una mama que no es pot aixecar, i que ja fa 4 dies que s'hauria de poder aixecar sense problemes. I un pare amb cara de molt cansat, que fa dies que dorm allà. I que avui no ha pogut anar a casa en tot el dia, perquè jo no hi he anat a passar una estona. Perquè avui...

És el tercer cop que algú que va venir amb mi a l'institut em demana si vull quedar per veure'ns, per explicar-nos què tal ens va i què hem fet tots aquests anys.

És el tercer cop que dic que sí.

És el tercer cop que intento quedar amb algú.

I és el tercer cop que espero i espero, i no apareix ningú.

Els dos primers cops em vaig prometre que no hi tornaria mai més. Aquest tercer cop no m'ho he promès. Sé que si algú m'ho torna a demanar, tornaré a dir que sí.

Però també sé que un cop pot ser mala sort. Dos ja comença a ratllar el que no és mala sort. Tres, definitivament és que hi ha algun problema amb mi.

Cabeza alta, jovencita!

Almenys aquest cop només he esperat una mica més de mitja hora i m'han contestat quan m'hi he posat en contacte.

Qui sap? Potser el proper cop fins i tot em trucaran a l'últim moment per dir-me que no poden venir!

Por

No sóc de les que acostumo a tenir por d'estar sola a casa. Ahir hi estava, i fa tres dies que hi estic. Jo no tinc cap problema. Em poso a dormir i dormo sense problemes.

Però ahir...

Ahir vaig anar a dormir tard. Tard per mi, s'entèn. Vaig arribar tard de l'hospital i encara tenia moltes coses a fer.

Quan vaig anar al llit, sabia que no llegiria gaire. Només una miqueta. Però, quan tancava el llibre, vaig sentir una fressa, com si algú mogués una persiana de casa.

Serà el vent, em vaig dir.

I em vaig posar al llit.

Llavors vaig sentir un cop fort, com si algú hagués trencat alguna cosa. I com si algú hagués entrat a casa, un parell de portes van picar.

Aleshores em vaig espantar.

Sobretot quan els gossos de tot el veïnat van començar a bordar.

Estava cagada de por.

Em vaig intentar convèncer a mi mateixa que no era res més que... I em vaig dir que avui al matí ho miraria.

Ahir era massa tard perquè ja hagués sortit la notícia.

I, efectivament, i per sort, tenia raó.

Però adormir-me em va costar una bona estona...

No ha sigut res

Estava davant de l'ordenador, descarregant les fotos del matí. El meu pare, a darrere meu, mirant com havien quedat. Tal com vaig fer ahir, avui he hagut de prendre una decisió difícil. I, quan les decisions afecten altres persones, els sentiments d'altres persones, és molt difícil prendre-les. Un carreró sense sortida, i una decisió... que costava de prendre. Unes quantes mirades de "sort que no sóc jo qui l'ha de prendre", i una decisió que crec que m'ha acabat convencent a mi, que suposo que és el que comptava. Les decisions que prenc no les he de prendre pensant el que pensarà la gent, sinó pensant en què avui jo he de dormir.

I, de cop, un crit.

El meu pare i jo hem marxat corrent de davant de l'ordenador en direcció al lloc d'on venia el crit. El crit, i el cop.

Afortunadament, no ha sigut res.

Però tinc por.

El meu pare ha dit que ho hauria d'haver fet fa temps, i és veritat. Ja fa temps que s'hauria d'haver operat, però ha esperat per raons que no venen al cas.

I ara només falten un parell de setmanes. D'aquí a un parell de setmanes, jo ja tornaré a ser a casa, cansada d'uns dies que espero que siguin molt llargs. Un dia per dormir i...

No sé per què vaig posar-me a buscar informació per internet. No, no ho sé. Tinc por. No és una cosa de res, i al dia següent a casa. S'ha de passar una setmana a la clínica, abans no li tornin a donar permís per anar a casa. I després la recuperació és llarga.

Però això no és pas el que em fa por.

Em fa por una mica tot plegat.

Espero que, finalment, tot acabi en no-res, com el crit d'aquesta tarda.

Però no puc evitar tenir por.

La trucada

Fa mitja vida (de la meva, és clar) hagués donat el que fos per una trucada com aquesta.

Però això era fa mitja vida.

Estic sola a casa. I sé que avui trucarà el telèfon moltes vegades. O almenys, trucarà més d'una vegada.

Tinc ordres de dir que no, excepte a un parell de persones, que puc triar jo. O sigui, a la que vagi trucant la gent, puc anar dient que sí i que no, però a la que digui que sí a dues persones, ja no puc dir que sí a ningú més.

Espero, pacient, a veure si sona el telèfon. I no sona. I me n'alegro, perquè així no he de dir que no a ningú.

Fins que sona.

No sé qui és, però sé per què truca.

A l'altra banda, una veu coneguda.

Ja és tard, ja no trucarà ningú més, i em queden dues places per donar. Sé que si li dic que sí no tindré cap problema. Sé que li puc dir perfectament que sí, i qui m'ha dit que com a màxim dos, estarà content que li hagi dit que sí.

Però, què carai! Fa un parell de setmanes em va ignorar. Va fer la pilota a qui m'ha deixat a càrrec de tot, però a mi em va ignorar.

I jo tinc la última paraula.

M'ha estat ignorant durant anys. He passat anys i anys com si no existís. I jo només hagués volgut que m'acceptessin com un de més. La persona que ha trucat i unes quantes més.

Així que m'ha trucat. Jo he agafat el telèfon i he somrigut al pensar que, fa mitja vida, m'hagués posat molt contenta i hagués dit que sí sense pensar-m'ho.

Però li he dit que no.

Sé que no es fa. Sé que li podria haver dit que sí perfectament. Sé que, segurament, després vindrà algú més i li diré que sí.

Però li he dit que no.

Era el que havia de fer?

No ho sé. Jo crec que era el que havia de fer. Les ordres eren: "Només digues que sí a algú amb qui tinguis un compromís i que no li puguis dir que no." Als amics, per dir-ho d'alguna manera. I aquesta persona havia sigut amiga fa molt de temps. És amiga de qui m'ha deixat encarregada. Però... bé, suposo que podria dir (sense perill d'equivocar-me) que jo no hi tinc cap compromís i que no tinc l'obligació de fer-li cap favor.

Tot i així, em sento malament. Per què em sento malament?

Per què em posen en aquest compromís? Si li hagués dit que sí, em sentiria malament. I si li dic que no, també.

Però ara ja està fet. I espero que no truqui ningú més...

Confiança i les coses que es donen per segures

Algú encara no s'ha passat per ca la Tirai?

No sóc una persona que m'obri així per les bones (malpensats i graciosos, això és un post seriós, així que millor no feu brometes). Sóc una persona vergonyosa, si hagués de comptar quantes vegades ho he dit des de darrere d'aquesta pantalla (i al davant d'algú) em sembla que no tindria prou dits entre les mans i els peus (i ni tan sols ajuntant els de les mans i els peus de tota la gent que hi ha en alguna foto en aquesta habitació, i això que hi ha una orla molt maca penjada a la paret). Sí, sóc vergonyosa. I sí, em costa obrir-me.

Però quan ho faig, ho faig de veritat. No dic elogis a algú si no és que els sento de veritat. No em dedico a explicar coses a algú, si no em surten de molt a dins. Quan ho faig, ho faig de veritat, i confio plenament amb qui tinc al davant. És clar que, després, si hi ha algun tipus de desconfiança pel mig, aleshores... aleshores ja sóc incapaç d'explicar ni el que he menjat per dinar. Però aquest ja és un altre tema.

A vegades, però, hi ha coses que donem per segures. A vegades ens pensem que algú ja sap alguna cosa, i per no fer-nos pesats, no l'expliquem. A vegades és una xorrada, i a vegades és alguna cosa important. No importa el que sigui. Simplement, és una cosa que estem segurs que l'altre ja sap i que no volem repetir per la raó que sigui (perquè l'altre no es senti obligat a fer alguna cosa, per exemple. I aquí qui m'ha d'entendre ja m'entendrà).

I no la diem per això, però de tant en tant ens trobem amb alguna evidència petita de que potser l'altre no ho sap. Però no en fem cas, perquè és el que molta altra gent que ja ho sap fa, i aquestes coses.

No amaguem res, però tampoc ho diem.

Fins que un dia ho diem.

I llavors ens adonem que aquella persona no ho sabia, i un munt de gent ho sabia.

I sap greu, el fet d'haver donat una cosa per segura, quan en realitat no ho era.

Però, d'altra banda, tens una cosa a dintre que et diu que no és falta de confiança. És una cosa que mai no has amagat, tot i que mai no has dit. Simplement, per què ho hauries d'haver dit, si et pensaves que l'altre ja ho sabia i no venia a cuento? On està la línia que separa la falta de confiança i el fet de donar una cosa per segura? I, per sort no és el segon cas, on està la línia que separa un malentès on s'acaba tot aclarint d'una cosa que fa que dues persones s'enfadin per una coseta que es donava per segura?

Prediccions

Sóc al metro. Hi acabo d'arribar. Sants estació. Acabo de sortir del tren. Vaig per un dels passadissos, en direcció a la línia que vull agafar.

M'avança un noi. Me'l miro. I tinc aquella sensació.

No, jo no hi crec. No crec que la gent pugui predir les coses. Crec que són casualitats, i que per això ens hi fixem. Segur.

Però és d'aquelles coses que em surten de no sé on. No surten del cap. De la panxa? No, no sé d'on surten. Però em venen al cap, perquè sí.

No havia vist mai el noi que m'ha avançat, però una cosa m'ha dit: "Aquest noi va exactament al mateix lloc que tu".

No, no ha sigut un "tan de bo vagi al mateix lloc que jo!" I tampoc ha sigut un "té pinta d'anar al mateix lloc que jo". No. Ha sigut una cosa que m'ha vingut al cap.

I hem arribat a la línia, on es separa per anar a una banda o a l'altra. I jo he començat a dir: "Va, que m'hagi equivocat, que m'hagi equivocat, vés cap a l'altra banda".

Però jo sabia que agafaria la línia en el mateix sentit que jo.

A cada parada, anava mirant a veure si baixava. "Baixa, va, baixa! Vinga, que em vull equivocar. No vull que la predicció es compleixi!!!"

Però no ha baixat. No. No ha baixat fins que hem arribat a la parada on jo acostumo a baixar. Llavors he començat a dir: "Va, no baixis! Que no!!! Que no vull que baixis!"

I per un moment m'ho he cregut.

I he pujat les escales a darrere seu.

I quan hem arribat a la sortida, he començat a dir: "Va, home, surt per la sortida de l'altra banda de carrer! Vinga!"

Però he tornat a pujar les escales a darrere seu.

I hem sortit a fora. I jo, al darrere seu.

I jo anar pensant que no podia ser. Que jo aquest noi no l'havia vist mai. Com pot ser?

Fins que hem arribat a l'edifici. Ell davant, i jo vigilant, i esperant que no anés al mateix lloc. Perquè jo no crec en aquestes coses, coi!

Però ha entrat al mateix edifici que jo, i jo seguia pensant que no, que no, i que no! Que no pot ser! Que ha de ser una casualitat. Sí, ha de ser una casualitat, però Barcelona és molt gran, i quan jo l'he vist, podia anar a un munt de llocs diferents!

Jo me n'he anat a les escales. Sempre pujo per les escales. 3 pisos em semblen massa poc per pujar amb ascensor.

Ell s'ha parat davant de l'ascensor dels pisos senars. Però no he volgut comprovar on anava. Ah, no! No ho podia comprovar. No ho volia comprovar.

No, no podia ser. Aquella sensació d'una cosa que et surt de dintre. Havia de ser mentida. Com alguna altra cosa que també tinc a dintre. Mentida, hauria de ser mentida!

Segur que pujava al pis 5, o al 7, o al 9...

D'acord, ho he de dir. Una estona més tard estava jo tan tranquil.la, ja ni em recordava del noi...

... quan l'he vist sortir per la porta per la que jo havia entrat una estona abans, al mateix pis, al mateix lloc.

I no recordo haver-lo vist mai abans!

No eres tu!

Definitivament, no eres tu. No eres tu a qui anava dedicat el post d'ahir. No eres tu qui esperava que tornés. No, no eres tu.

Però m'has fet pensar. M'has fet pensar en el que m'ha semblat que tornessis, i suposo que la persona del post d'ahir tindria la mateixa reacció que jo, si fos jo la que tornés.

Vas desaparèixer fa uns mesos. Molts mesos. Durant un temps vaig intentar conservar el contacte, fins que vaig entendre que no volies saber res de mi. No em va costar massa, però si uns dies. A vegades sóc lenta. D'altres, molt lenta. Però ho vaig entendre.

Quant fa? Un parell de mesos? Quatre mesos? Em vas prometre una cosa. Jo no et vaig creure. Em sentia malament per no creure't, però ja sabia que no ho compliries. I no ho vas fer. Vas marxar, i em vas ignorar.

I sí, em va saber greu.

Però una cosa a dintre meu et va oblidar. Sé que és dur. Sé que sóc molt dura, i potser això et fa pensar que no tinc cor. Potser sí. Però vas marxar, em vas ignorar, i em vaig oblidar de tu. Ho vaig fer de la millor manera possible: vaig pensar en altres coses i vas acabar desapareixent del meu cap.

I ara tornes. Apareixes. Fas una brometa i et penses que pots tornar, així com així.

I jo et contesto, seca.

I sé que et penses que estic enfadada. Però no ho estic. Simplement...

Simplement ets com una persona a qui acabo de conèixer. No m'interessa què fas, perquè és com si no sabés res de tu. No m'interessa el que dius, perquè no sé de què va. No m'interessen les teves brometes. No, no m'interessa res del que em diguis. No, no estic enfadada. Simplement, se me'n refot.

I sé que ho trobes estrany. Sé que no sóc aquella noia que sempre reia, i que deia hola amb un somriure a la boca. Tampoc sóc aquella noia que venia a preguntar-te coses. Perquè no m'interessa el que m'has de dir.

De tot aquest assumpte només em preocupa una cosa. La pregunta interior que em faig de si no tinc cor. Sí, fa uns mesos m'ho vaig passar malament. I ara... ara tant se me'n dóna. Les teves brometes no em fan gràcia, i ni tan sols tinc curiositat per saber per què em vas ignorar i per què has tornat. I em sembla que això és el més greu de tot plegat, el més dur de tot el post.

Em pregunto si la persona del post ahir tindria la mateixa reacció davant meu. Suposo que sí. O potser no. Potser no hi ha gent amb tan poc cor com jo.

I, no sé. Tot això no vol dir que no pugui tornar a interessar-me pel que fas, o pel que deixes de fer. Però sé que ja res no serà com fa uns mesos, això per començar. I, per acabar, doncs mira: "Hola, em dic Llum", i a partir d'aquí, ets una persona que acabo de conèixer, no tinc cap record de tu.