dilluns, 31 de març del 2008

That's not a good enough offer for me



Res és el que sembla. O potser tot és el que realment sembla.

Ho sento, és un post que fa molt de temps que em persegueix. Però sóc incapaç d'escriure'l. Tot i que sé que si no poso el vídeo, em seguirà perseguint durant molt de temps.

diumenge, 30 de març del 2008

La llenya i els indis

Ahir vaig agafar un llibre. Només d'agafar-lo, vaig somriure. Sembla mentida on pots arribar a tenir records!

I és que el llibre em recorda un acudit. L'acudit de la llenya i els indis, que no explicaré, perquè sóc molt dolenta explicant acudits, però que es pot trobar seguint l'enllaç.

Me'l vaig comprar ara farà un parell d'anys. Un conegut venia llibres. Uns llibres que jo acostumo a comprar per internet, però allà els podia veure.

Em va cridar l'atenció. M'agradava el tema. Era original. El vaig fullejar, i em va semblar que estava prou bé. Era el primer llibre d'una sèrie de dos. Així que vaig pensar que em compraria el primer, i si m'agradava, sempre podia comprar el segon per internet.

Al cap d'una estona em vaig trobar un conegut. Portava un llibre a la mà, que s'acabava de comprar. El mateix llibre que jo! Era un noi a qui jo tenia en molt bon concepte, i vaig pensar que si ell portava el llibre a les mans, era que el llibre era bo. I si el llibre era bo, ja em podia comprar la segona part sense esperar a mirar-lo a casa, a veure si m'agradava.

Així que vaig tornar al noi que venia llibres i li vaig comprar el segon.

- Ah, al final t'has decidit a comprar el segon?
- Sí.
- Puc preguntar per què?
- És que he vist el tal amb el primer, i he pensat que, si ell el portava, és que era un llibre bo i...

Va agafar tal atac de riure que vaig haver d'esperar-me una estona a que acabés de riure i m'expliqués què és el que li havia fet tanta gràcia.

- És que fa una estona ha vingut el tal. Ha dit que t'havia vist amb el llibre (el primer), i ha pensat que si tu te l'havies comprat, havia de ser bo. L'ha fullejat, li ha semblat que estava bé, i se l'ha comprat.

Una estona més tard em vaig tornar a trobar el tal.

- Ah, al final t'has comprat el segon?
- Sí, mira, ja que eren aquí... doncs me l'he comprat.

Quan marxava, amb el cotxe, em vaig creuar el tal. Portava dos llibres a la mà. El primer, i el segon.

El noi que ens va vendre els llibres encara deu riure...

dissabte, 29 de març del 2008

La gata



Els primers dies de la meva vida fora de la incubadora els vaig passar a casa de la iaia. De fet, hauria de dir els primers mesos. La iaia no em podia cuidar, i la meva mare podríem dir que no es podia cuidar de la iaia, però almenys es feien companyia l'una a l'altra.

Casa la meva àvia era la típica casa de pagès, i en aquella època estava plena de gats. Sí, gats del carrer, que al final eren de casa, que corrien per casa com qualsevol persona més. Casa la meva àvia, fins fa pocs anys, sempre va tenir totes les portes obertes, i els gats anaven i venien a la seva bola.

Quan jo era molt petita, un dia unes amigues de ma mare van venir a visitar-nos. Ma mare les va portar a la sala, i allà em va treure, i em va ensenyar a les amigues. Una de les gates de casa els avis ho va veure. I què va fer? Doncs sí, va anar a buscar els seus gatets, els va posar al seu cantó, i es va quedar mirant a les dones, per veure si els agradaven les seves cries. Es tractava d'ensenyar les cries als convidats, no?

És clar que això era quan els gats eren manyacs, el meu avi no matava les cries, i les gates no amagaven les cries...

Va passar el temps, un any, dos... i jo sempre estava envoltada de gats. Anés on anés, els gats (o les gates amb cries) sempre em buscaven, i sempre les tenia a prop.

D'aquella època, de quan era petita, gairebé totes les fotos en les que surto jo a casa dels avis, a part de mi hi surt algun gat. O un gat que amanyago, o un gat que sembla que vagi a picar...

Fins i tot hi ha una foto, on jo dec tenir un parell d'anys, que estic asseguda a l'era, i hi ha un gat a davant meu. Jo l'agafo i es veu com faig força. Però no només això. Se'm veuen les dents serrades, com volent fer força, i el que faig és estiragonyar el gat.

Mai cap gat em va esgarrapar, així que suposo que o no els feia massa mal, o ja tenien prou consciència de que era una criatura i no ho feia amb mala fe...

Anys més tard, una determinada gent em va començar a anomenar "la gata". Trobo que, donades les circumstàncies, era un nom molt adequat.

Encara que, els que m'ho deien, mai van saber tot això dels gats :-)

divendres, 28 de març del 2008

Opcions

Ara mateix em queixaria de... O de... O de... Tinc on triar (i remenar!) Però tinc una altra opció. Una opció molt millor. Aquesta:



I la imatge em recorda que fa molt que tinc pendent un post sobre gats. Fa tant que... que potser ja l'he fet i no ho recordo, i si el torno a fer em repetiré. L'altre dia, tornant al passat, vaig veure que ho havia fet, això de repetir-me, i no sé quants cops més ho hauré fet...

I, després de parlar dels gats, torno a tenir dos opcions: queixar-me, o somriure.

I em quedo amb el somriure.

Fa poc ho deia a algú. No sabem què ens depara el futur. No sabem si demà encara serem aquí, o si podrem seguir essent nosaltres mateixos. Mai saps si aquest serà l'últim post que escrius (ja que estic escrivint un post).

I, com m'agradaria que em recordessin? Com algú que sempre es queixa o com algú que sempre somriu? Tinc les dues opcions, i jo, i només jo, escullo si somric o si em queixo.

I ara, no sé per què, em recordo del meu avi. No, del meu avi, no. De l'"abuelo". El que no vaig conèixer, però...

Sempre que vaig a casa seva, m'he de sentir la mateixa frase. "Eres igual que tu abuelo". I ja dic jo que no parlen del físic. Alguns cops m'ho diuen com un retret (sobretot la meva àvia) i d'altres m'ho diuen com una cosa bona (sobretot una de les meves ties). La resta van alternant la frase entre dir-ho com a cosa bona i com a cosa dolenta.

La tia que sempre m'ho diu com a cosa bona, un dia em va dir:

- Tu siempre dices que estás bien, verdad?
- Sí.
- I, por qué?
- No sé, me sale.
- Tu abuelo siempre decía que, cuando te preguntaban como estabas, tu siempre tenías que decir que bien. Si era alguien que te quería bien, eso le va a gustar. Y si era alguien que te quería mal, eso le va a picar.

Doncs això. Sempre tenim unes quantes opcions.

Però, sense cap mena de dubte, la millor de totes és somriure.

dijous, 27 de març del 2008

La meva panxa és una festa

Sempre he sigut una mala malalta. No, podríem dir que no estic malalta, però estic a casa... i per sort, sola. Quan em trobo malament, prefereixo que em deixin estar sola... i aquesta tarda no ho podré estar, i a sobre hauré d'aguantar a la que suposo que és la culpable... M'hagués valgut més anar a treballar...

L'altre dia vaig anar a dinar a casa d'uns parents. No m'agrada gens anar-hi. I a saber quina cara deuria fer, però algú de la feina em va veure... I d'aquí es dedueix que val més que no facis coses rares, perquè mai saps qui et pot veure...

Dinar a casa d'una familiar. Quin pal. No acostumo a tenir massa problemes per menjar, a part de les coses dolces, em sol agradar tot (pebrot a part, és clar!) (A qui faci la brometa d'en Shin Chan li retiro la paraula, que això meu amb el pebrot és molt més antic que en Shin Chan). Però es dóna la curiosa casualitat que res del que fa aquesta dona m'agrada. Si és que algun cop hi ha menjar d'aquí i d'allà, i no sé què ha fet aquesta dona, però només he de tastar les coses i sé què ha cuinat. I sempre és la cosa que no m'agrada.

A la dona no se li acudeix res més que dir que farà un plat típic d'una determinada zona. I jo salto per un peu: el plat típic no m'agrada! Em menjaré una botifarra a la brasa i seré la dona més feliç del món...

Fins que la dona diu que a ella i al seu nen tampoc els hi agrada, i que farà una cosa especial per nosaltres tres.

*&*&*&*&*&*&*&*&!!!!!!!!!!!! (El que hi havia aquí, queda censurat, sobretot després de les conseqüències...)

Jo ho intento, però en sóc incapaç. En menjo mig platet, i gràcies. Per no deixar-ho tot, tot i que tinc més ganes de vomitar que de menjar. El nen se'n menja un plat. Ella, com sempre, diu que està molt bo, que sap cuinar molt, que ella és la millor, i bla, bla, bla (ho dic en sèrio, ho fa) i se'n menja dos plats i mig.

La nit del dia del dinar el nen es desperta vomitant i amb diarrea (primer i últim cop que ho dic). Al dia següent, la mare té els mateixos símptomes. Al cap de dos dies, quan em sona el despertador, sóc incapaç d'aixecar-me per anar a gimnàs. Tinc un malestar general horrible. Però vaig a treballar igualment, perquè és clar... Arribo a casa amb fred general, molt cansada, i no m'aguanto dreta. Durant la nit tinc els mateixos símptomes que el nen.

Vaja, que dic jo que no serà casualitat... i si és casualitat, és molta casualitat!

Ara la meva panxa és una festa. Una musiqueta! I uns moviments! S'ho està passant més be que jo.

I jo que no suporto estar al llit. Però si m'aixeco, em marejo. I si m'intento concentrar, no puc. De fet, estic a dintre el llit amb el portàtil...

A la mare i el nen els va durar un dia. I són dels que es queden a casa per qualsevol xorrada... A veure si a la tarda estic millor...

Però és que a sobre de ser vomitiu, el dinar de l'altre dia, m'ha acabat fent vomitar!

dimecres, 26 de març del 2008

Qui sóc i qui vull ser?

(Ho sé, ho sé! Avui tocava un altre post, que hi ha coses més importants a explicar :-P Però estic cansadíssima, i tinc fred. (Potser) demà. )

L'altre dia em vaig trobar el noi que va canviar de camí per no saludar-me el sant Jordi de l'any passat. Potser per la proximitat de sant Jordi, avui me n'he recordat.

Estava, com sempre (bé, com sempre no, però com molt sovint), mirant a l'infinit, sense fixar-me en res en concret.

(Un incís. Com es pot arribar a ser tan pilota? Si avui m'he explicat fatal! Fa com tres o quatre anys que no em mirava el que avui m'ha tocat explicar a una persona. Fatal, ho he fet fatal! I resulta que em diu que m'explico molt bé i que ho ha entès tot. Ja m'agradaria saber què ha entès! Res, és que això de mirar a l'infinit m'ha recordat la meva professió -ejem-, i la professió m'ha recordat el que havia d'explicar avui...)

I, no sé com m'ho faig, que sempre que miro a l'infinit, pensant en les meves coses, hi ha algun noi amb un ego molt pujat en la direcció de la meva mirada...

(Vaja, com avui! Coi!!! Com m'agradaria a mi saber-me vendre, i creure que tot el que faig és l'òstia, i sentir-me la persona més competent del món!)

Total, que mentre estava jo mirant a l'infinit, un braç que es movia em va fer tornar a la Terra. Merda! Qui era?

(Incís número n: a veure, si jo et dic que estaré a davant de l'estació amb un cotxe d'un determinat model i color i no hi ha cap més cotxe ni del mateix model, ni del mateix color... per què em truques al mòbil perquè no saps on sóc? I per què, quan despenjo, em dius que ja m'has vist?)

Sí, era el noi del sant Jordi. Merda! Merda! I merda!

No li volia dir res, però és clar... Si representa que, des del seu punt de vista, m'he passat un parell de minuts observant el que feia...

(A veure, si el tren surt a les 15:20 i diu que arriba a les 17:00, per què et pensaves que era menys d'una hora?)

Total, que em saluda i jo li responc amb mala cara. No, no el volia saludar. I ho vaig haver de fer.

Jo sóc així? Des de quant sóc tan rancuniosa? No, jo no vull ser així! Jo no vull ser rancuniosa. No, tampoc vull que la gent es pensi que pot fer el que vulgui. Però coi, era una tonteria, i ja fa gairebé un any! I d'acord, em va saber greu, però ens coneixem des de petits.

No, jo no vull ser rancuniosa. De fet, no estava enfadada. Només que volia pagar-li amb la mateixa moneda que em va pagar a mi. Però... per què comportar-me així si no sóc així?

Em fa por. Em fa por perquè d'aquí a poc veuré a una altra persona més o menys en les mateixes condicions. I... I...

No, no vull ser rancuniosa. Però tampoc sóc hipòcrita. El que passa és que si faig mala cara perquè estic enfadada, doncs m'ho permeto. Però... el que no em permeto és fer alguna cosa d'aquestes per pagar amb la mateixa moneda. No, no i no. Ho he fet algun cop i... que no! Jo no sóc així. O sí?

(Al final he explicat molta cosa, sembla. Però amb els parèntesis sembla un desastre i en realitat no ho ha sigut. En realitat, en els parèntesis només hi ha les coses dolentes.)

dimarts, 25 de març del 2008

Moltíssimes gràcies!!!

Sabeu què? Sabeu què? Sabeu què?

Doncs que la Laia m'ha fet un dibuix! Un dibuix de veritat!!!

I he quedat tan maca que... que no sé què dir!

Que sí, que gràcies, que moltíssimes gràcies!!! I que li he de donar les gràcies d'alguna manera, però encara no sé quina!

A que he quedat maca?



Ai, crec que havia de parlar dels paletes.

I crec que la Llum havia de parlar d'alguna cosa, però no la deixo.

Només dic: gràcies, Laia!

Per cert, algú s'ha adonat que el nom de la Laia i el meu són gairebé iguals? Jo me n'acabo d'adonar!!!

dilluns, 24 de març del 2008

Vull explicar

Algú ha tingut mai una sensació a dintre? Una sensació que vol explicar un munt de coses? Però que no sap quines són, aquestes coses?

Ahir la tenia, però avui encara és més accentuada.

Vull explicar. Vull treure el que porto a dintre, perquè sé que si ho faig, si algú ho llegeix també sentirà aquesta espècie de... alegria? Optimisme?

No, no és ni alegria ni optimisme, però és una sensació bona.

Però no en sé.

No en sé, perquè tampoc sé què explicar. Avui podria explicar que m'he passat tot el dia a casa i no he fet res de bo. Però, tot i així...

És com si tingués un pressentiment de que alguna cosa bona ha de passar. Però no, tampoc és un pressentiment. És com si la cosa ja hagués passat.

Em sembla que tot el que escric semblen raons suficients per enviar-me a un psiquiàtric. Però no, tampoc és això.

És...

No, no ho sé explicar. Tampoc és que estigui contenta. No, tampoc estic trista.

Només que tinc ganes d'explicar. Tinc una cosa a dintre i la vull explicar, perquè tothom sigui feliç.

Pot ser feliç, tothom?

Si aconsegueixo explicar-ho, sí. Però...

Ai, no ho sé, potser sí que estic per tancar...

diumenge, 23 de març del 2008

Altre cop el pessigolleig

Ho he tornat a fer. Com quan era petita. Pim, pam, llibre acabat. Poca feina? No, tot el contrari. Però...

Torno a tenir pessigolleig als dits, però no tinc res a dir.

Mentida!!! Tinc moltes coses a dir, el problema és que no les vull dir.

Avui he fet una cosa que fa temps vaig pensar que no tindria el valor de fer.

D'una forma, o d'una altra, tinc més confiança. Gràcies al que sigui.

Pot passar el temps. Però una cosa he de tenir clara. La tenia clara fa temps, però el temps i l'entorn me la van fer canviar.

La bellesa és efímera, malgrat la cirurgia estètica. Per triomfar, en aquest món, la bellesa no és més important.

Avui he vist un nen de quatre anys sense imaginació. Tinc moltíssima més imaginació jo que ell. És incapaç de somiar, i de veure el que hi ha al darrere d'un munt de coses. Per triomfar, fa falta molta imaginació.

I no parlo ni de ser ric, ni de sortir a la tele, ni de coses per l'estil. Parlo de coses molt més senzilles.

A vegades em pregunto per què no vaig fer cas a algú o algú altre. Llavors m'adono que és millor així. És millor equivocar-se intentant buscar el teu camí, que no pas seguir un camí recte, però tenir tota la vida el dubte o el neguit de no haver seguit el camí que volies seguir.

La força de voluntat i les ganes fan molt més que tota la resta. Per triomfar, s'ha de desitjar amb totes les forces. I, desitjant-ho amb totes les forces, es troba la força per superar totes les adversitats del camí.

No s'entèn. O sí. Tot això em volta pel cap. I molt més. Però avui ho deixo. Sense rellegir. Sense tornar-ho a pensar. Sense un munt de coses.

Em sembla que tinc un problema amb el pessigolleig... però un cop he escrit això incomprensible, m'ha marxat i ja estic molt més tranquil.la. Tant com per anar a dormir... després de començar un llibre que és just el contrari que el que acabo d'acabar :-)

dissabte, 22 de març del 2008

Fred

Me'n vaig a dormir amb aquella sensació que tinc sempre que començo un llibre. L'eterna pregunta de si m'agradarà, si no m'agradarà. El miro, el remiro. Em miro la pàgina amb la data de publicació i les edicions. Em rellegeixo la contraportada. Llavors l'obro, poc a poquet, i començo a llegir, sense saber si m'hi passaré cinc minuts o...

... o una hora i mitja. Em quedo enganxada al llibre, tot i tenir fred. El llibre provoca fred, només de veure'n la coberta, però a la que comences a llegir, encara fa més fred. Però no puc parar. Per què la protagonista em recorda tant a mi amb la meitat d'edat que la que tinc ara? Penso en més d'un moment que m'hagués agradat llegir-lo als 15 anys. Però, és clar, als meus 15 anys l'autora en tenia 16, així que era difícil que l'hagués pogut llegir...

Al matí no hi ha qui m'aixequi. Si ja vaig anar a dormir tard, i a sobre em vaig passar una hora i mitja llegint...

Marxem de casa. Tenia ganes d'anar a un dels pobles més macos de Catalunya. Malauradament, es posa a ploure tot just arribar. Només em dóna temps a comprar-me un drac :-)

Tornem a casa. Està tot fosc. Tinc fred de peus. Hi ha boira. Plou. Tot el camí està nevat. Fa fred. Tinc el llibre al cantó. Ui, fa molta fred!

Tinc la impressió d'estar dintre del llibre. La boira, la foscor.

Me'n torno a llegir. Però a la vora del foc, a veure si m'escalfo!

divendres, 21 de març del 2008

No m'havia adonat mai...

No m'havia adonat mai que el meu bar preferit (si és que això existeix) té nom de blocaire. O era al revès? Serà que no estic tan malament com em pensava? Mmmmmm... Hi reflexionaré :-)

No m'havia adonat mai que hi haguessin ampolles de coca-cola de 350 ml. Ara, tan difícil és entendre algú que demana una coca-cola?

No m'havia adonat mai de quanta gent et pot estar escoltant quan parles per mòbil pel carrer... i després fer-se un fart de riure :-) O sí, però si ets qui escolta, sempre és més divertit :-)

21 de març

- Mama, la mestra m'ha dit que faci una redacció sobre el 21 de març.
- Ah, molt bé, doncs fes-la.
- És que no sé què posar-hi!
- Doncs no ho sé, posa-hi el que més t'agradi.

El 21 de març és un dia molt maco perquè...

perquè... i per què és maco, el dia 21 de març, eh? Per què?

... perquè el 21 és un número molt maco. El 21 és el número que més m'agrada.

Mentidera!!! Va, però la mestra això no ho sap, i sinó que es dediqui a fer-me fer redaccions més interessants que no el 21 de març o la primavera. Ai! Ja ho tinc!!!

El 21 de març és un dia molt maco perquè la majoria d'anys és el dia que comença la primavera. I a mi m'agrada molt la primavera.

I ja van dues mentides!!!

Aquest any, però, la primavera ha començat el 20 de març, així que podríem dir que el 21 de març és el primer dia que és tot de primavera.

De què em sona el 21 de març? Ah, sí!!!

A més, el 21 de març és el dia que fa anys en Koeman. Fa anys això era una gran cosa, i sempre me'n recordava. Però avui no vull sentir aquest nom. Perquè la redacció parla del 21 de març i no de futbol.

Aquest any, degut a les fases de la Lluna, el 21 de març, a més, és divendres sant. És festa. I per tant, és un gran dia. Avui està tot tancat, perquè tothom fa festa i...

Merda! M'acabo d'adonar d'una cosa! Que jo també sóc intel.ligent que no vegis. Resulta que dic de quedar en un lloc perquè, com que és festa tot estarà tancat i no hi haurà cotxes. I que després anirem a un bar. Però... si tot està tancat, els bars també? Els bars obren, els divendres sants? Ai, mare! I si tots els bars estan tancats, i sembla que a la tarda vol ploure... Algú em pot confirmar que ha anat a algun bar i estava obert?

Ah, i el 21 de març també és l'aniversari d'en Ronaldinho, que estic segura que ho cel.lebrarà fins a la matinada del dia 22. Però he dit que no parlaria de futbol...

Em sembla que m'ha quedat una redacció molt dolenta. L'hauré de tornar a fer. Em pregunto per què li he preguntat a la mama què hi havia de posar, quan sempre li preguntava tot al papa. En fi... Però és que hi ha un problema. Avui he mirat unes cosetes antigues d'aquí. Quina vergonya! Tot això he arribat a explicar? Com vaig poder explicar tot el que explicava!

En fi, si algú sap d'algun bar que estigui obert, que avisi!!!

dijous, 20 de març del 2008

La volta maleïda

Fa uns deu anys que visc en aquesta casa. Abans vivia en un altre poble, no molt lluny d'aquí. Allà m'havia creat un circuit per anar a córrer, d'entre cinc i sis quilòmetres, que em servia perfectament.

Quan vaig venir aquí, només vivia aquí els caps de setmana. Entre setmana vivia a la gran ciutat. I els caps de setmana no em dedicava a córrer.

Al cap d'un temps, vaig tornar. I un dia vaig decidir tornar a córrer. No podia fer la volta que havia fet quan vivia a l'antiga casa, però vaig trobar un recorregut que li falta poc per arribar als quatre quilòmetres. Vaig començar fent una sola volta, amb la idea de fer-ne dues un cop hagués recuperat la forma.

Vaig decidir fer la volta amb el recorregut difícil. Ho sé, si començo i acabo en el mateix punt, he de pujar la mateixa alçada que després baixaré. Però tothom que fa el recorregut el fa en sentit contrari. Per què? Jo no tinc cap baixada important, excepte quan estic molt a prop del final, una bona baixada d'uns 300 metres (que, amb la meva capacitat per comptar les distàncies, podrien ser entre 100 i 500 metres). El problema és que hi ha una pujada amb un pendent bastant pronunciat de més d'un quilòmetre. I, és clar, pujar això corrent no és una cosa que es pugui fer per les bones... Sobretot perquè quan hi arribes ja portes una bona estona corrent.

Malauradament, això de tornar a córrer em va durar poc. No feia massa que em dedicava a córrer, que un dia un cotxe per poc m'atropella. Tampoc calen detalls. Vaig caure, em vaig pelar els dos genolls, vaig estar un temps sense poder córrer, i quan vaig poder tornar a córrer... llavors tenia por. I va ser quan em vaig apuntar a un gimnàs, ara farà 4 anys!

Vaig deixar de córrer i em vaig centrar en el gimnàs, on no corria.

Fins que vaig tornar a córrer al gimnàs, i llavors vaig tornar a córrer, a fer la volta.

Fins que un dia un peu em va començar a fer mal i vaig haver de deixar-ho un altre cop. Aquest cop la recuperació va ser molt més llarga. I, de fet, encara no estic bé del tot.

Avui he decidit tornar a fer la volta. Però a peu. He deixat enrere el meu rècord de la mitja hora, que ja sé que no és gaire, però jo sóc lenta i la pujadeta se les porta. No he mirat a l'hora que sortia. Tampoc he mirat a quina hora arribava. No volia veure el temps que trigava.

Pel camí, les cames em deien que corrés, el cor em deia que corrés, però el cap els parava, i els feia caminar. Al gimnàs, i després d'un bon escalfament a base de bici (que si començo a caminar o córrer del principi he de parar perquè em fa mal), només puc córrer un quartet d'hora. Si hi estic més, em comença a fer mal. I tampoc és qüestió de que comenci a fer mal i estigui a un quilòmetre de casa, que al gimnàs puc parar, però aquí, si em fa mal, he de tornar a casa d'alguna manera.

M'agradaria dir que tot ha anat bé. Però al final m'ha començat a fer mal el peu. Faltaria més! Però ho havia de provar...

Intentaré a veure si puc tornar a donar la volta regularment sense problemes. Intentaré a veure si puc. Tot i que primer els genolls, després el peu... espero que no em passi res més...

dimecres, 19 de març del 2008

El monòlit

Dilluns, quan vam arribar a casa, la Llum em va ensenyar una cosa que havien fet els paletes. Va dir: "Mira, han fet un monòlit!" I jo no tenia ni idea de què era un monòlit. Així que li vaig preguntar.

Mentre ella m'explicava què és un monòlit, em vaig girar. Hi havia un paleta canviant-se de roba sense cap mena de vergonya. I li vaig dir que jo volia fer un post. Ella em va preguntar que si pel monòlit i jo li vaig dir que sí. Vaig pensar que ja s'ho trobaria...

Com que va veure que no l'escoltava, em va portar davant la seva estanteria de llibres i va anar directa a un llibre. "Té, t'agradarà". I jo em vaig preguntar si parlaria de viatges en el temps, de civilitzacions llunyanes o d'éssers fantàstics.

El llibre parlava de monòlits. Vaig començar a llegir-lo ahir, mentre ella estava treballant (o, com a mínim, mentre ella era a la feina). És un d'aquells llibres que enviaré a casa, perquè el llegeixin. Sé que els agradarà.

Aquest matí, quan les dues anàvem amb cotxe cap a la feina hem sentit la notícia. Ens hem quedat les dues sense saber què dir.

La Llum diu que és curiós, tot plegat. Això que ella vegi un monòlit (bé, una cosa molt normal, que va fer riure a qui l'envoltava quan va dir que era un monòlit), es recordi del llibre, em digui que puc fer-ne un post, i després sentim la notícia.

Però diu que sap greu. Perquè era d'aquelles persones que són genials, amb una gran imaginació, i un gran coneixement.

dimarts, 18 de març del 2008

Dels creadors de...

Dels creadors de "els Reis t'han portat una cartera" arriba "el tortell de Ram!"

Que ja em perdonarà la meva padrina, però amb 29 anys que tinc MAI m'havia regalat tortell. Però mai vol dir MAI. I ara resulta que... resulta que, com que hi ha un nen petit, de qui també és padrina, i com que a ell, que té 5 anys, cada any li ha regalat tortell, ara es sent avergonyida, i jo, que no he reclamat mai cap tortell i que tampoc li he retret que li regali al nen... ara jo, amb 29 anys, rebo el primer tortell de la meva vida!

Però he dit que era dels creadors de "els Reis t'han portat una cartera", així que el tortell no són diners, com en moltes cases. Tampoc és roba, que vindria ser el tradicional de regalar els padrins als seus fillols. Però, és clar, a les Espanyes, això no es deu estilar.

A les espanyes s'estila regalar... una agenda! Sí, sí, una agenda d'aquestes que tenen anelles, i un recanvi de paper que s'ha de posar cada any.

I ara dic jo: què coi foto jo amb una agenda?

A l'era de l'informàtica, quan fa anys que no he vist ningú amb cap agenda, quan jo pel carrer vaig amb una llibreteta petita i feta caldo (que ells no han vist, no fos cas que algú es pensés que han tret la idea d'aquí!), i que les úniques agendes que es veuen són aquelles petitones que fan el mateix que la meva llibreta... Em regalen una super-mega agenda. De pell. No, que si diners ja se n'han gastat, que l'agenda és tan gran que contè més pell que tot el meu armari junt. I que mira que em vaig comprar un bolso gros perquè m'hi cabessin els llibres que llegeixo, sobretot quan vaig a la gran ciutat. Però tinc els meus dubtes que el que m'han regalat hi quebi.

Qui va amb una agenda d'aquestes dimensions? Ni que fos una gran advocada o alguna cosa per l'estil. Ai, no, calla, que en aquest cas l'agenda es quedaria al despatx i seguiria anant com ara.

I és que a qui se li acudeix regalar una agenda? Si la regales a algú com jo, que no n'ha fet servir mai, després de gairebé 30 anys no sé si esperen que canvii i comenci a fer servir una agenda! Que si tinc l'agenda del google i perquè la poso que m'envii mails, perquè sinó no la miraria mai! Però és que si usés normalment agenda... per què me n'haurien de regalar una? Ja en tinc una, no?

Mare meva, quina forma més idiota de llançar els calers.

Buscant

Estava buscant una cosa. Tant li fa el que buscava. Només que buscava una cosa.

Buscava, però sense saber què buscava.

No sabia el que volia (segueixo sense saber-ho), però el que sí que tenia clar és el que no volia.

Encara no he trobat el que buscava. Encara no sé el que vull.

Però em sembla que és més difícil trobar una cosa quan saps el que no vols que no pas quan saps el que vols.

dilluns, 17 de març del 2008

Creguda!

Crec que el que fa que una persona em caigui pitjor és que sigui una persona creguda. És que no ho suporto. Però, si a més, el que fa que aquesta persona sigui creguda és la seva bellesa física i a més ho va esbombant... aleshores ja sí que, per més que intenti caure'm bé, no ho aconseguirà mai. Enveja?

Avui estàvem esperant que un semàfor de la Gran Via es posés verd. I m'ho ha explicat. M'ha parlat d'una noia que va amb aquests aires, i que no és ben vista, ni per les altres noies (quina sorpresa!), ni pels nois. I és que la gent que va de prepotent...

En aquell moment he tingut un flaix dels meus, però llavors el que he entès ha sigut una cosa que feia referència a mi. Una espècie de "mania" que havia agafat a algú, tot i que no sabia el perquè. I era tan senzill com això. Només que potser no ho volia veure.

Llavors m'he recordat d'ahir i m'he entristit. Passejava amb una persona del sexe femení. La persona en qüestió anava amb una faldilla molt curta (o un cinturó ample?), botes, i una camisa que deixava veure més del que amagava. Òbviament, jo anava molt diferent.

Un cotxe ens va passar pel cantó, a poc a poc, i ens va pitar. Jo vaig reconèixer de seguida qui anava a dintre: uns antics alumnes, de fa uns quants anys, amb qui hi havia molt bona relació, i que no és el primer cop que em passen pel cantó i em piten. Jo vaig aixecar un braç i els vaig saludar amb la mà, fins que...

- Tia, però què fas? Tu ets tonta? No veus que m'estaven pitant a mi, per dir-me guapa? I tu, fent el ridícul saludant...

Vaig callar. No fos cas que tingués raó.

No, a ella no la puc odiar. Però uns quants comentaris més com aquest i potser m'ho pensaré...

És clar que amb la gent que no és família i que no conec des de que vaig néixer no tinc tantes contemplacions... I és que no puc suportar els creguts. Tot i que encara em fan més ràbia els que els segueixen el fil. No puc fer-hi res, és superior a mi. Ho he intentat, però no puc.

Pessigolles

Torno a tenir pessigolles als dits. Aquest matí tenia coses per explicar. Ara, no. Bé, sí. Tinc tantes coses a explicar, però cap en concret. Només que tinc pessigolles als dits, i havia de dir alguna cosa.

De fet, crec que el que estic fent és no escriure sobre el que voldria escriure. No, no, i no! El resum seria alguna cosa de l'estil que el més difícil de tot és deixar que les coses deixin d'importar. Però, ja que he canviat de blog, millor deixar enrere tot el que fa mal, no? I prou, aquí s'acaba. Ben lluny!

Fa temps que volia escriure un post. Bé, de fet no fa massa (uala! D'això se'n diu esperit de contradicció, però és que he començat sense saber de què parlaria, i si ja normalment escric a raig, quan ho faig així...)

Fa uns dies, de fet el dia de les eleccions, vaig quedar amb algú que llegeix el blog, però algú amb qui ja ens coneixíem abans de que jo sabés què era un blog (hola!!!) Una de les primeres coses que em va preguntar era si havia anat a votar. I jo... Vaig començar a parlar. I li vaig començar a explicar la història del DNI (per cert, tema que va quedar penjat, i que no he tornat a treure: a la foto no se m'hi veuen les marques de la cara, però la foto ha quedat horrible del tot. Sort que només és per cinc anys!!! Aquesta no és la foto que jo els vaig donar...) Ai, me'n vaig de tema.

Total, que començo a explicar la història del DNI. Sí, allò de que arribo, dóno el carnet, i ningú me'l vol, perquè em coneixien tots. Va ser bastant frustant, perquè el primer que vaig pensar va ser que, de fet, ja havia decidit que això seria un post. De fet, la manera com li explicava era la manera com ho vaig explicar al blog. Perquè jo sóc la Llum i la Llum sóc jo, i quan em poso a explicar coses, les explico de la mateixa manera tant si les escric com si les dic en veu alta.

Tornant cap a casa em va entrar una espècie de paranoia. La paranoia de que em repetia. No, m'estava repetint en dos canals diferents, però algú els escoltava tots dos, i deuria veure que em repetia. És una cosa que suposo que no puc evitar. La majoria de posts els acabo dient en un moment o un altre en veu alta.

La paranoia venia sobre una d'aquelles decisions: s'ha de dir a la gent propera això del blog o no? Si la resposta és que no, sembla que els amagues alguna cosa, i no sembla del tot just per ells. Però està clar que el xafarderisme pot més que nosaltres, i és molt difícil que algú proper que sap que tenim un blog no es passi per allà per xafardejar. Però, és clar, això porta a una falta de comunicació? Si una cosa ja l'has explicat al blog, per què tornar-la a explicar? No és repetir-se?

Ostres, per no saber què dir, m'hi he explaiat... Ho deixo aquí. Potser algun dia hi torno. Oralment o per escrit :-)

Una gran setmana

Tinc un pressentiment. Aquesta serà una gran setmana.

La setmana ha començat ja perfecta amb un descobriment. Surto del gimnàs. A davant meu, algú que surt de l'altre vestidor, molt ben vestit. Es para a l'entrada. Li deixo la porta oberta. Un pam més que jo, cabell pèl-roig, la cara plena de pigues. Em diu gràcies i em somriu. Hi ha millor manera de començar la setmana?

Sí, hi ha millor manera, però és una gran manera!

Avui em venen a buscar a la feina. Algú que fa temps que no veig. Les circumstàncies de la vida van fer que hagués d'anar a viure lluny d'aquí. Abans ens véiem almenys un cop per setmana. Quan va haver de marxar, em vaig sentir molt egoista: trobava a faltar a la persona, però la persona segur que trobava a faltar moltes més coses. Avui ve. Em vindrà a buscar a la feina i xerrarem, xerrarem i xerrarem!

Dimecres aniré a comprar un parell de coses que em falten i que em fan molta il.lusió.

Dijous, amb una mica de sort, les obres estaran ja molt avançades i podré començar a organitzar el jardí (si ma mare em deixa). I potser cavar una mica i plantar alguna floreta (ai! A casa no malgastem aigua, eh!)

I divendres... Divendres també em fa molta il.lusió :-) Segur que va molt bé. Seguríssim! :-)

Serà una gran setmana. Ho pressento. I jo sóc una mica bruixa.

Però ara, a treballar! Que si aconsegueixo acabar una coseta, encara serà més gran, la setmana!

diumenge, 16 de març del 2008

Per què odio els dinars familiars?

Odio els dinars familiars. Però no hi té res a veure la família. També odio el dinar de restaurant, excepte en determinades ocasions.

I és que em passa una cosa molt estranya. Una cosa que fa molta ràbia.

Els dies que dino normal, acostumo a dinar poqueta quantitat, i sempre coses bullides o a la planxa. A mitja tarda mai tinc gana, i si en tinc és gana d'aquella que els budells comencen a roncar i veus que has menjat massa poc.

Què passa el dia que hi ha un dinar, ja sigui familiar, ja sigui en un restaurant? És igual, tant li fa que dini verdura, com una amanida, com carn a la brasa. És igual. Encara que faci com avui, que he passat del primer plat i de les postres i només m'he menjat la carn a la brasa del segon. Hauria de ser com un dia de cada dia, no? No hauria de tenir gana en tota la tarda, comptant que avui he dinat una mica més que els altres dies.

Però no. Ja estic dels nervis, per culpa de l'efecte dinar familiar (que és com li'n dic jo).

Quan tothom està fins a dalt de menjar, quan no hi ha ningú que sigui capaç de menjar res, quan la gent que acostuma a berenar diuen que avui no bereneran, ni tan sols soparan... jo tinc gana!

Sí, jo, la que mai berena. La que mai té gana. El dia que hi ha un dinar familiar, o el que sigui, a mitja tarda, quan he acabat de fer la digestió, em començo a marejar, començo a ser incapaç de fer res. I em moro de gana. Quan tothom fa fàstics al menjar, jo aniria a berenar. És una gana especial, però sóc incapaç de pensar, de fer res, fins que no he menjat res.

És com si em faltés sucre, o alguna cosa per l'estil. Necessito menjar, tot i saber que he menjat el que normalment em menjo per dinar, i força més.

No, avui tampoc he menjat massa. Però estava tan neguitosa, que he hagut d'anar a berenar. Perquè no m'aguantava de gana.

A vegades em pregunto si hi ha algú més a qui li passi. O si hi ha alguna raó.

I, de mentres, odio els dinars familiars i els dinars a restaurants. O, sobretot, les tardes que els segueixen, quan he de menjar alguna cosa o caic en rodó, i la gent se'm mira amb aquella cara de pensar que tot el dia menjo, cosa que no és veritat.

Ai, no vaig parlar fa poc dels mals hàbits?

Passat, present i futur

Pre-història.

Passat.

Present.

Futur.

Tornant al principi

Feia molt de temps que ho volia fer. Vaig canviar-me el nom, i altre cop vaig ser la Llum. Però el nom de l'antic blog continuava sense agradar-me, per les raons que siguin.

No volia canviar. Ja he fet prous canvis de blog. Però necessitava canviar. Necessitava començar de nou.

Ja feia temps que ho volia fer. I si no ho feia, era perquè... perquè no està bé, això d'anar marejant a la gent.

Però volia canviar. I, de cop, avui, mentre em dutxava, m'ha vingut un nom al cap. "La Llum groga". He pensat que era perfecte.

Com ja vaig dir un dia, els títols mai s'han de posar al principi. Els títols s'han de posar quan ja està tot acabat. O quan està tot gairebé acabat. O...

I, malauradament, això vol dir que si algun dia trobo un nom que em convenci més que "La Llum groga"...

Però no. De la mateixa manera que em vaig quedar amb el nom de Llum, i no l'hagués canviat si no hagués sigut que... Doncs ara, la Llum groga crec que és el millor nom que podia escollir per mi. Una nova casa.

I sé que es quedarà gent pel camí. Sempre hi ha gent que es queda pel camí, quan es fa algun canvi.

Però això del blog ho feia per mi, no? :-) Així que sé que es quedarà qui es vulgui quedar.

Perquè "Quan el sol es pon" ja no té el sentit que tenia. No, no té el sentit que tenia, el perquè el vaig crear.

Però la Llum groga sí.

Fins que deixi de tenir-ne.

dissabte, 15 de març del 2008

Anant a fer el friki...

Camí de fer el friki m'he trobat a la Sònia. Bé, de fet me l'he trobat a la porta, gairebé. Jo entrava i ella sortia. La Sònia venia al cole amb mi, anàvem a la mateixa classe, i és una de les dues úniques noies que venia a la meva classe a EGB que m'agrada trobar-me pel carrer.

Somriu, sempre somriu. Però saps que si somriu ho fa de veritat. Saps que no t'apunyalarà per l'esquena. Ella no. Perquè ella és així.

No era ella la que sortia de fer el friki. Era la seva criatura més gran. Mare meva! A la Sònia me l'havia trobat pel carrer no fa pas gaire, però... a la seva criatura més gran feia un parell d'anys que no la veia. Com ha crescut! Ara aviat anirà a l'institut. És clar que la seva criatura més petita encara ha crescut més. Deu tenir... 6 anys? Potser 7? Buf, com passa el temps!

Fent el friki m'he trobat un company de feina. Faltaria més! No esperava trobar-m'hi ningú, i menys aquest, però està clar que si m'havia de trobar algú conegut, un company de feina era el més normal...

Sortint de fer el friki, he fet encara més el friki. Faltaria més!!! M'he autoregalat tres cosetes.

El primer m'ha fet molta il.lusió, perquè feia temps que el volia comprar. Són quatre figuretes, que ja tenien el seu lloc i que ja estan degudament posades on els toca :-) Si al final m'acabaré convertint en una gran col.leccionista! He estat a punt de comprar-me el pòster de la portada del llibre, però he decidit que avui amb això ja en tenia prou.



Ostres, és que els hauríeu de veure! Són exactament iguals que els del dibuix! I en Milú fa tanta gràcia!!! I el coet! Ai, si és que m'emociono sola!

El segon és un joc d'aquests que m'agraden:



L'he resolt gairebé del tot. Només em falla una boleta. M'hi he estat uns deu minutets. Però tinc el pressentiment que arribar-lo a resoldre del tot no és tan fàcil i que em portarà... molt bones estones! Uau! És que és molt xul.lo!

I he deixat més coses allà per tornar-hi. Una passada! Però molt frikis. M'he quedat amb les ganes d'unes boles per ensenyar la gravetat. I un pont de fusta. I...

Ah, sí! M'he comprat tres coses. Però la tercera no estic en disposició d'ensenyar-la. Sé com és, però no en sé el nom. Vull dir la marca. L'he vist a l'aparador sense capsa, i mentre jo feia el friki per la botiga, l'han embolicat i... i, és clar, no puc trobar la imatge per internet.

Però, definitivament, és la cosa més friki de totes tres :-)

divendres, 14 de març del 2008

Ja són aquí!!!

Ja he conegut els paletes!!! Sí, sí, ja els he conegut!!!

I avui, per fi, la Llum m'ha deixat el teclat. Però...

Però diu que vagi ràpid, que està molt i molt cansada i que com que jo no sé apagar l'ordenador...

Així que anem a resumir:

1. Han fet un forat molt gran. Es veuen les arrels d'aquell arbre tan gran i que té tants anys. Espero que no el matin, perquè... perquè aquell arbre és com de la casa. Però, com pot ser que l'arbre tingui arrels fins a tan lluny?

2. Em fa por anar amb cotxe amb la Llum. Buf... i si fica el cotxe dins del mega-forat? Perquè el forat és molt gran i de nit no es veu!

3. Han tret un munt de terra i n'han fet pilons que són més alts que la Llum. Avui ja l'he vist pujar a un dels pilons. Què farà amb els pilons de sorra aquest cap de setmana? Si és que sembla que la que té 15 anys és ella, i no jo!

4. Ja em perdonarà la Llum, però... per què ha de ser tan amable amb els paletes? Que vaja, que ve un paleta demanant aigua. Ella li explica on és. I el paleta s'ha passat la resta de la tarda demanant-li coses xorres, que si ara una tonteria per aquí, que si ara una tonteria per allà. Sort que ha hagut de marxar a mitja tarda!

5. Ah, sí, que la Llum ja em fa fora. Avui ha trucat a l'aprenent. Ui... Això donaria per un post (o per una dotzena de posts). Diu que demà ho explica... o no!

Que la Llum em tenca l'ordenador! Seguiré dient coses... si em deixa!

dijous, 13 de març del 2008

Si té amics obesos...

Aquest matí he sentit un anunci per la radio, i m'he emprenyat. Sí, m'he emprenyat. Sé que és un tema delicat i que segurament hi hagi més d'una persona que no estigui d'acord amb mi, però m'he emprenyat.

És un d'aquests anuncis d'una mútua d'assegurances mèdiques que ara no recordo quina és, però que potser sigui millor així, que donen consells per millorar la salut, o coses per l'estil.

L'anunci deia una cosa semblant a: "Sabia vostè que si té amics obesos, té un alt risc d'esdevenir també obès?"

És que només d'escriure-ho ja em torno a posar de mala llet. I no, no hi té res a veure el fet que sigui el vespre, que en tot el dia, fins ara, només hagi menjat una llesca de pa amb pernil, un got de llet, mig plat de verdura i un vuitè de pollastre, que hagi anat amb l'el.líptica durant mitja hora i que hagi corregut un quart d'hora, i caminat mitja horeta més. No, no hi té res a veure. Hi té a veure l'anunci en sí.

Fa uns mesos ja vaig sentir l'estudi. L'estudi s'emparava en el fet que una persona que sigui obesa pot transmetre els seus mals hàbits als seus amics, de forma que els amics també acabin essent obesos. Fins aquí d'acord, però...

Tinc una companya de feina que cada matí la veig menjant galetes (galetes en plural). Al migdia, normalment porta més del doble de menjar que jo per dinar. Bé, en portava més del doble abans que decidís fer règim. El que passa és que jo tampoc he reduit tant el que menjava, perquè tampoc hi ha molt a reduir. Si en una setmana i mitja he perdut mig quilo, això deu voler dir que no he reduit massa, no? Bé, deixo el parèntesis. A mitja tarda la torno a veure menjant galetes gairebé cada dia. I se'n fot de la gent que fa esport. No entra dins la qualificació d'esquelètica, però sí que entra dintre la classificació de prima. I no és la primera persona prima que conec amb aquests costums. Ni la segona, ni la tercera, ni la desena.

I ara només faré una pregunta innocent: si un suposat amic seu agafa els seus costums i un suposat amic meu agafa els meus, quin tindrà més possibilitats d'engreixar-se?

Només un aclariment per la pregunta, que tampoc vull amagar informació, jo, ara: estrictament parlant, jo sóc obesa. Buf... Com costa, d'escriure, això! Que sóc obesa, vull dir. Estic molt a prop del límit, però estic al límit, a la part obesa. Per si de cas algú tenia algun dubte a l'hora de respondre la pregunta. Mmmm... Ara es pot tornar a contestar la pregunta: quin tindrà més possibilitat d'engreixar-se? És que no voldria amagar la informació del fet que jo sigui obesa (ara no m'ha costat tant d'escriure!) i condicionar la resposta.

Ho sé, ho sé, hi ha una gran part de població que està obesa perquè menja molt. D'acord. També hi ha una gran part de població que està prima perquè cuida el que menja i fa esport, i que sinó estarien més grassos. Està claríssim.

Jo només m'emprenyo perquè ja és prou dura la vida, i ja costa prou trobar amics com perquè a sobre vingui algú amb un estudi d'aquest tipus i la gent obesa quedi discriminada d'alguna manera. I mira, si és un estudi, i ho treuen per les notícies, al cap d'uns dies ja ningú se'n recorda. Però... n'han de fer un anunci de la radio que surt no sé quantes vegades al dia, durant una temporada? No hi ha altres estudis que diguin, per exemple, que la gent que fa esport viu no sé quants anys més? Algun estudi que no discrimini a un col.lectiu?

Però és que, a sobre, si formes part d'aquest col.lectiu i no ets culpable dels mals hàbits, per dir-ho d'alguna manera, t'entra un cabreig que no vegis. I sí, ja ho sé, aquí ve quan algú em diu que si ara he decidit fer règim és per alguna cosa i que no tenia uns hàbits del tot saludables. Però també vaig dir en un comentari que, al cap d'una setmana, la bàscula marcava exactament el mateix que el dia que vaig decidir retallar. O sigui, que en realitat tampoc vaig retallar tant. Només una mica. Perquè, al cap i a la fi, d'on més puc retallar? (No, no estic demanant idees, era una pregunta retòrica, per si de cas).

En fi, me'n vaig a menjar el meu platet de bledes i la meva poma. I, sobretot, no us acosteu a mi, que això de l'obesitat és contagiós, no fos cas que us contagiés, només de mirar-vos, o molt pitjor, que us contagiés els meus hàbits!

dimecres, 12 de març del 2008

Ganes de fer coses

I aquí estic, davant de l'ordenador, intentant a veure si trobo un lloc on pugui fer tai-txi els dissabtes. D'acord, jo no he fet mai tai-txi, però ho vull provar. Ho vull provar, i vull fer-ne. Sé que m'anirà bé. Però les classes particulars se me n'han anat de les mans i en tinc cada vespre. L'any que ve en deixaré, tot i que no sé dir que no, però són més del que puc fer. I intentaré...

Mentre busco algun lloc on fagin tai-txi, arribo a la pàgina de l'ajuntament de la ciutat. I hi veig tantes activitats, que em marejo i tot. Bé, no em marejo. Penso que en vull fer moltíssimes! D'acord, m'ha agafat en un mal moment (o bo, no ho sabria dir) i tinc ganes de provar-ho tot.

Començo a mirar aquest dissabte. Uau! Un curs de defensa personal! Ostres! Amb el temps que fa que vull fer jo una mica de defensa personal. Ni que sigui molt poquet. Només una mica. Però, és clar, a la mateixa hora, scrabble per tothom. Ai! I ara he de triar entre scrabble i defensa personal? Que difícil! Si no fos perquè... Una activitat de jocs de rol i simulació? I jo volia decidir entre la defensa personal i l'scrabble? Però si està claríssim! Ah, no! Que a sobre hi ha la gran final del concurs de puzzles organitzat pel Zeppelin. No pot ser! Em puc dividir entre quatre? O vaig a aprendre a ballar sardanes? I una visita a la muralla i la catedral?

I el diumenge? Una trobada familiar per jugar a jocs de taula? Ai! Si dic que sóc una família unipersonal, m'acceptaran?

I si vaig dilluns a la reunió de l'associació de pares separats? Jaja! Allà podria trobar una família amb qui poder anar a la següent trobada familiar...

Que no, que no me'n foto. Que aniré a una de les coses que he esmentat més amunt. Segur. Seguríssim. Anava a dir que també podria anar al taller de papiroflèxia de l'Abacus, però és per nens de 5 a 8 anys, i encara que la meva edat mental els ronda, diria que no colaria...

També he mirat els cursos. N'hi ha de tai-txi, però no m'hi puc apuntar fins al setembre. I llavors a saber si podré. La bona notícia és que els fan als "meus" centres cívics. I sinó... Doncs res, que tinc ganes de fer moltes coses (ja veurem si al setembre en continuo tenint), i em vull apuntar a algun curs. Tampoc massa, però tinc ganes de sortir, ganes de fer cursos. M'és igual el que aprengui. El que vull és tenir alguna cosa per anar a fer que no sigui aguantar una criatura adolescent que només fa que dir "és mooooooooooooolt difícil", quan en realitat és que no s'ha ni mirat el llibre.

I, un cop vist que l'any que ve, si m'espavilo, pot ser que entri a tai-txi, he estat xafardejant i...

I m'he posat a riure! Un dels cursos que hi ha... jo en sóc la professora! Quina gràcia! No sabia que sortia a la web de l'ajuntament! Segurament això sigui un indici de que no he de confiar massa en els cursos.

Però, al cap i a la fi, fa un parell d'anys vaig fer un curs d'aquests (bé, no era d'aquests, però tenia en comú l'horari i que es feia en un Centre Cívic) i em va agradar molt. No, aprendre no vaig aprendre massa, però era una espècie d'oasi al mig de la setmana. Crec que és hora d'intentar repetir-ho. Bé, l'any que ve.

Però suposo que aquestes ganes de fer coses són bones. Ara, de moment, aquest cap de setmana tinc una cita amb una activitat :-)

dimarts, 11 de març del 2008

Màgia

Definitivament crec en la màgia. En la màgia que ens acompanya i que fa que somriem per petites casualitats del destí. O no tan petites?

Entro al cotxe i em pregunto quina és la probabilitat de que passi. I és tan refotudament petita que penso que si això pot passar, pot passar qualsevol cosa.

Fins i tot la màgia.

Algú sap calcular la probabilitat de que...

1. D'un mp3 on hi ha més de 100 cançons, en soni just una que és de les meves preferides. Una cançó que deu tenir uns 10 anys i que sento poc, gairebé només per l'mp3. D'acord, aquesta és fàcil. Només cal dividir el número de cançons que compleixen això entre el total de cançons.

2. Que arribi al cotxe a mitja cançó. D'acord, això és molt probable.

3. I aquesta és la bona: just quan apagui l'mp3 perquè acabo de posar la clau al contacte, em quedi cara de tonta. D'acord, això pot ser molt probable. El que passa és que la cara de tonta em queda perquè:

4. La cançó que està sonant a la radio és la mateixa que sonava a l'mp3. D'acord, això és molt poc probable. Però molt poc, ja he dit que no és una cançó nova. Però aquí no acaba tot, perquè hi ha un:

5. La cançó de la radio està just al mateix punt que estava la cançó de l'mp3!

Aclariment: el meu mp3 no té radio, i per tant era impossible que hagués estat escoltant la mateixa emissora. Per si de cas.

I, mentre torno cap a casa, penso en la màgia. Si això és possible, què no ha de ser possible?

dilluns, 10 de març del 2008

Anar a votar sense carnet

Són poc més de les nou del matí. Surto de casa amb dues coses a les mans: les claus, i el carnet.

Vaig xino-xano fins al meu col.legi electoral. Busco la papereta que vull posar a dintre del sobre, agafo el paper hiper-mega-gran pel senat (senyors, no el podrien fer més petit? Que és una despesa molt gran en paper!!!), i em dirigeixo a la taula.

Tres persones estan esperant. Un noi (sí, és clar, el meu poble és el poble dels nens, als anys 70-80 hi van néixer un munt de nens. La nena que era la més petita abans que nasqués jo va fer de mare de déu al pesebre vivent que es va fer l'any que jo vaig néixer, on jo feia de nen Jesús - com si no haguessin nascut 5 nens al poble, van hi posen la nena -. La següent nena que va néixer, després de mi, ara té 19 anyets...). Ai, que me n'he anat de tema... Un noi que anava al col.le amb mi recull els carnets. Un home que no conec de res ens busca al cens. I una dona que tampoc conec de res, ens apunta el nom en un paper, per saber l'ordre.

Li dóno el carnet al noi. I ell... Ell li vol donar el carnet a l'home, perquè em busqui a la llista, però ja m'ha trobat. No el necessita.

Llavors li vol donar el carnet a la dona, perquè apunti el meu nom. Però veig que hi ha apuntat, a la llista, el meu nom i els meus dos cognoms.

El noi somriu, em torna el carnet, jo voto i torno a casa.

I m'adono que hagués pogut anar a votar sense carnet. O amb un carnet fals. O... o és igual. Ja em coneixien. Nom, i dos cognoms. Tots els membres de la mesa.

I jo només en coneixia un...

diumenge, 9 de març del 2008

L'estació que no m'agrada

Sembla mentida les coses que es poden comprendre un diumenge qualsevol, baixant del tren, en un capvespre de pluja.

Sempre ho he dit, hi ha una estació que no m'agrada. L'estació de Passeig de Gràcia. Per què? No ho sabia. No ho sabia fins avui. Fins que he baixat del tren a la meva estació.

He entrat a l'estació per la porta de sempre. L'he atravessat, he marcat el bitllet, i me n'he anat directa a la via que toca. La via de sempre. La via...

Llavors he recordat. He recordat algú que em deia "per aquí", mentre jo intentava mirar on coi hi havia el número de via, i on era la via a la que havia d'anar. Ara ja ni miro. Com qui em va mig arrastrar aquell dia.

He somrigut veient que aniria en un Catalunya. "Jo mai vaig amb delta", ha ressonat al meu cap. "Si a l'hora que he d'anar hi ha un delta, m'espero al següent Catalunya." "Això és una solemne tonteria. Per més que el delta vagi a poc a poc, sempre arribaràs abans amb un tren que surt primer". La meva resposta ha ressonat dins del meu cap. I la resposta dels vagons de no fumadors.

I he baixat. He baixat a la via. I he tirat endavant. Molt endavant. Fins a un lloc determinat. Com aquell dia. Aquell dia que, un cop vaig ser a la via, em vaig parar. I algú em va dir: "No, més endavant, que el tren mai para tan enrere".

I quan ha aparegut el tren, jo encara he tirat una mica endavant. Com aquell dia.

Quan he arribat, la porta per on he baixat ha parat just davant de les escales de baixar a l'estació. Com aquell dia, com sempre.

Llavors me n'he recordat. Jo mai entro al tren pensant per on sortiré, però sempre entro pel mateix lloc. No perquè pensi que hi he d'entrar, sinó perquè tinc una cosa que em fa entrar per allà.

A Sants el lloc el vaig triar jo. I sempre surto molt a prop de la porta.

Després de Sants va venir el Clot. Vaig triar un lloc, i sempre em deixava molt a prop de la porta.

Però abans de tot això va venir Passeig de Gràcia. I el lloc on espero el tren no és el meu lloc. El que faig no són els meus costums. Són els d'una altra persona.

Però no sabria fer-ho de cap més manera.

Suposo que per això no m'agrada aquesta estació.

dissabte, 8 de març del 2008

I la guanyadora és...

Ja no ho llegiràs. No, avui ja t'has passat per aquí. En silenci, com sempre. Ja no tornaràs a passar per aquí fins al cap de setmana que ve, però llavors ja t'ho hauré explicat en persona.

Vam posar uns terminis, veritat? L'aposta s'acabava el 8 de març. Dissabte. Avui.

Llavors jo vaig fer trampes. Trampes per perdre l'aposta.

I la vaig perdre. Perquè... perquè sí, perquè no podia fer res més que perdre-la.

Llavors et vas sentir malament, i em vas proposar anul.lar-la. Però no, jo em vaig posar ferma en què jo havia perdut l'aposta. Perquè l'havia perdut.

Fa una hora i mitja que has guanyat l'aposta. Dintre de termini. Per poc, però dintre de termini.

Si jo no hagués fet trampes, la cosa hagués estat molt renyida i haguéssim estat comentant fins avui la jugada. Jo dient que guanyaria, tu dient que guanyaries tu. Jo convençuda, tu també.

I, de cop, una sorpresa. Acabo de perdre l'aposta (guanyar?) just a l'últim moment. De fet, ja l'havia perduda, però... però aquest cop no em podràs dir que he fet trampes!

No sé què dir. És el primer cop que perdo una aposta sense fer trampes per perdre-la.

De fet, la única que havia perdut amb tu era aquesta mateixa, fent trampes.

I no és la única casualitat sobre aquest tema.

Però, no ho sé... ara ja no m'importava l'aposta. No m'importava? No, crec que no. O sí, no ho sé.

Ara mateix estic centrada en sentir-me bé amb mi mateixa. En l'energia positiva que tinc a dins. En ser jo, en cuidar-me, en no deixar-me arrastrar.

Tu has guanyat l'aposta. Sí, és veritat.

Però, d'una manera o una altra, ara mateix la paraula guanyadora, per mi, només té un nom: el meu. Jo he guanyat. M'he guanyat a mi mateixa.

I això és molt més important que una aposta. Aposta que, per descomptat, pagaré, eh!!!

divendres, 7 de març del 2008

Què me n'emporto?

Estic al meu lloc de treball. La taula està plena de coses que he d'acabar de fer. Una per aquí, l'altra per allà. I no sé quina emportar-me'n.

Normalment els divendres, quan marxo, agafo alguna cosa per fer el cap de setmana. I el cap de setmana... bé, intento fer-la.

Perquè jo els caps de setmana no faig gaires coses...

Però avui... Avui he mirat el que tenia per fer i una veueta a dins meu m'ha dit: "A veure, Llum, quan faràs el que t'emportis?"

I me n'he anat sense res.

Aquest vespre he de fer la mateixa cosa de tots els divendres, que odio, que no vull fer, que no cobro, però que algú va decidir que era jo qui ho feia i no vaig tenir valor per dir que no, que jo no podia "perdre" 4 hores cada divendres per la cara, perquè a sobre ningú m'ho tingui en compte, i encara em critiquin.

El dissabte al matí també treballo. Tot el matí. Pensava que no hi havia d'anar, però ahir vaig rebre un mail. I apa, a treballar! Tot un matí que no faré res.

El dissabte a la tarda he d'anar a la ciutat. Altre cop. Tota la tarda.

I el diumenge... El diumenge algú m'espera a la plaça de Catalunya d'una ciutat catalana. I, és clar, entre anar, tornar, i estar-m'hi, m'hi passaré tot el dia.

Així que... així que res. No me'n puc emportar res. Perquè si me n'emportés alguna cosa, el diumenge al vespre, quan arribés a les tantes a casa, em sentiria culpable per no haver fet el que m'he emportat. Així que, si no me n'emporto res, no em sentiré culpable. Era això?

I dilluns, quan arribi, començaré amb forces noves una nova setmana. Miro per últim cop el mail de la feina i... fins dilluns a primera hora!

Merda!!! Un altre cop no!!! No pot ser!! Dóno un premi a qui endevini què m'hi he trobat ara mateix al mail de la feina :-(

dimecres, 5 de març del 2008

Temps de somiar

Hi ha dies que són per somiar.

Hi ha dies que tant li fa que et proposis fer moltes coses. Et quedes mirant a l'infinit, somiant.

I somies. Somies desperta. Ets a... a molts quilòmetres d'on has de ser.

Fins que decideixes que per avui ja n'hi ha prou. I et trobes buscant un lloc al google maps, però no hi és. Bé, sí que hi és, però no hi ha informació.

Però continues somiant.

Després segueixes amb el google, buscant una cosa. La més gran del món, diuen. Somrius. Per què aquelles ganes de tenir el que sigui més gran del món? Però aquest cop tens ganes d'anar-ho a veure, encara que sigui al cul del món. O encara que hagis de tornar a fer un viatge d'aquells de 24 hores d'anada, 24 hores de tornada, i només un parell o tres de dies allà. És igual, segueixes somiant. Perquè vols veure això que és el més gran del món. Perquè això és el que t'ha fet somiar.

I continues somiant amb els ulls oberts.

De cop, trobes una imatge. La foto del passaport. Ai, recordes que encara has d'anar a buscar el ditxós dni. Ai! Encara se't caducarà. Eren 3 mesos, que tenies, per anar-lo a buscar?

Aquella noia que et mira des de la foto del passaport sembla tan jove... Tant, he crescut, en 3 anys? No ho semblava. Com puc haver degenerat tant en tres anys?

Va, és igual, continuo somiant.

I després me'n recordo. Em ve com un flash. El flash d'algú. A vegades em pregunto què em diries, si em veiessis ara. No, no em pregunto què em diries. Em pregunto com em miraries. Em miraries amb aquella cara de superioritat. Després intentaries parlar i no fer veure aquesta superioritat, però la mirada... la mirada et trairia. Durant molt de temps pensava que si ara em veiessis no sabria pas com em miraries. Molt pitjor que llavors, segurament. Però ara no m'importa. I ho dic des de dintre. Des de molt a dins. No, no m'importa.

Em pensava que ho tenies tot. D'alguna forma, envejava que ho tinguessis tot. Però amb el temps he entès que no ho tenies tot. He entès que et faltava una cosa molt important. Les teves ganes de voler ser millor en tot et fan infeliç. I no només això. Si ets millor en tot, i ho pots aconseguir, llavors tens aquesta mirada. La mirada de superioritat. Aquella mirada que et creu superior a qui tens al davant, o com a mínim a mi.

Però estic contenta. Estic contenta perquè somio. I els meus somnis són cosetes petites. Somio ser millor cada dia, però no millor que ningú, sinó millor en general. Somio ser més forta, però sense deixar de ser feble. Somio ser més eficient, i aconseguir moltes coses, però sense deixar de tenir dies com avui, dies per somiar.

I, ara, de cop, m'ha vingut una història al cap. I somric. Anàvem a dinar. Jo anava a darrere de tot del grup. I ens hem creuat amb una noia. És una noia que jo conec tant com les altres persones que venien amb mi. No parla català, ni castellà. Amb ella només ens hem dit hola i prou. Uns quants cops, però hola i prou. Sempre està molt seriosa, l'he vist pel carrer, seriosa, però sempre l'he vist saludar somrient.

Avui ens ha trobat i he pensat que tenia algun problema. Ha saludat a la gent de davant del grup. Els ha dit hola, tota seriosa. Als del segon grup també els ha dit hola, tota seriosa. I quan s'ha creuat amb mi, li ha canviat la cara. Ha somrigut, i ha dit hola. I m'ha fet il.lusió, vés quina cosa.

Sí, jo només somio en moments com aquest. En moments de somiar. En ser millor. Millor per mi. I en pensar que segurament vegi una cosa que és la més gran del món, i que jo valoraré moltíssim, tot i que sóc conscient que molt poca gent valoraria més enllà del fet de veure una cosa que és la més gran del món.

I somio. Somio. I somio.

Sempre m'he preguntat si el fet de somiar tant desperta fa que no recordi els somnis de quan dormo.

Però, està clar, no deixaré de somiar desperta per veure si recordo els somnis de quan dormo!

No m'agraden les enquestes

Sobretot quan venen en un arxiu que no saps com contestar, i és impossible saber si has de posar creuetes, si t'has de carregar opcions, si has de posar la resposta en negreta, si... Com es contesta, l'enquesta?

Quan, a més, a dalt hi ha un espai per posar-hi el nom. Nom i cognoms. Perquè si ho has fet d'alguna manera massa diferent, a dalt hi hagi el nom perquè es puguin mirar qui és que ho ha fet així.

Si, a sobre, l'enquesta ha d'anar a parar a les mans d'un dels teus superiors...

... valorant coses que han fet ells.

I, com sempre, no hi saps què posar.

I, a sobre, fa més de mig dia que fa tramuntana. He dit mai que odio la tramuntana? He dit mai que la tramuntana em fa posar molt nerviosa? He dit mai que em fa tornar la dona elèctrica? M'enrampo amb tot i amb tothom, i he arribat a veure espurnes i tot!

Però, el que menys m'agrada és passar-m'hi tanta estona. Coi de cagadubtes!

De fet, escric això per no contestar la pregunta següent. He de valorar d'1 a 5. 1 és molt d'acord, 5 és molt en desacord. I... no tinc opinió. Què he de posar? Un 3? La resposta que fa quedar bé? Buf! Torno a l'enquesta!

dimarts, 4 de març del 2008

Blanc

Miro per la finestra i tot és blanc. Bé, enganyo: no tot és blanc. Tot és negre, i quan llampega deixa veure un terra ben blanc.

Pedrega. Sí, pedrega.

He baixat al pis de sota i he sentit gent que deia que nevava. No, no neva. Es sent com cau, i la neu no fa fressa. Pedrega.

Miro el cotxe per la finestra. Pobret! Amb el que pedrega, i ell fora, a l'intempèrie. Jo que el cuido tant i el tinc com si fos nou! Que sempre dorm a dintre... En fi, al vespre hauré de mirar els desperfectes. Ara qualsevol surt a mirar, que total no es pot fer res.

Em fa gràcia que estigui blanc. M'agraden els llamps i trons. Només que... només que estaria bé que fos neu, i no pedra.

Coi, que jo volia que plogués, i m'encanta que plogui. Però la pedra és diferent. Tinc la sort de veure vegetació des de la finestra i la pedra no és bona per la vegetació. Bé, ni pel cotxe!

I he parat de treballar, com tota la gent que m'envolta. És una cosa excepcional. Fa tant de temps que no plou que un dia que plou una mica ens paralitza a tots i tots ens amorrem a les finestres a contemplar com plou. O com pedrega. Jo ja ho faig normalment, però ara que feia tant de temps!

Està tot blanc. I m'agrada. M'agrada que estigui blanc. Perquè això vol dir que com a mínim cau alguna cosa del cel.

Però tinc dues objeccions:

1. Vull aigua, no pedra.
2. Demà havien de venir els paletes, després de no sé quan de temps. Si plou, no poden venir. Després de tant de temps de no ploure... quin dia es posa a ploure? Ara aniran a alguna altra obra. I vés a saber quan tornaran.

Me'n vaig a observar com llampega. I com el terra és blanc :-)

dilluns, 3 de març del 2008

M'ho proposo seriosament

Un altre post programat. Li he agafat gustet a això de programar posts :-) Ja pararé, però és que ara és la novetat. I que avui arribaré tard a casa, i demà... demà em vull tornar a aixecar aviat! Així que els comentaris ja els contestaré un altre dia...

Hi ha una cosa que sempre em crea una mica d'ansietat. Aquesta cosa és proposar-me alguna fita i dir-la. Em posa dels nervis que la gent em pregunti com ho porto, que em vagin preguntant si em falta poc, que em preguntin quant em falta. Per què? Doncs perquè normalment mai aconsegueixo fer les coses en el termini que em tenia fixat, i em sento una mica malament quan m'ho pregunten, perquè penso que estaré decepcionant a qui em pregunta, per no haver aconseguit tot el que em proposava.

Però, és clar, si ningú sap què et proposes... doncs és molt més senzill deixar-ho estar. Perquè t'has de donar explicacions a tu mateixa, però a ningú més. I hi ha el perill de l'auto-condescendència.

Però res, després de molt de temps dient que ho he de fer, que ja ho he fet un cop, que ho puc tornar a fer, he decidit proposar-m'ho seriosament. Altre cop. I sé que ho he d'aconseguir. Que ho aconseguiré.

El millor de tot és que ho vull fer per mi. Perquè jo vull. No perquè ningú em digui que ho he de fer, sinó perquè jo ho vull fer. I això és el més important. L'altre cop també ho vaig fer perquè jo volia fer-ho, i ho vaig aconseguir. Després les coses van canviar, i vaig deixar de voler-ho per mi, sinó per altra gent. I per això la cosa no va funcionar i vaig tornar al punt de partida. Però ara no. Ara torno a voler-ho fer per mi mateixa. Jo vull fer-ho per mi, i ho he d'aconseguir.

Encara no he dit el que vull fer. Vull perdre uns quants quilos que em sobren. En concret, 17. Per què 17 i no 16 o 18? Doncs 17, perquè si en perdo 17 arribaré a un punt d'aquells psicològics. De fet, arribaré al punt on vaig arribar l'últim cop i del que no vaig aconseguir baixar. Llavors ja estava bé, però em vaig proposar baixar una miqueta més, i no vaig poder. Per tant, crec que no és massa sensat intentar baixar una mica més. Però una mica menys tampoc. Perquè els 17 em porten just per sota d'un d'aquells números que o bé són rodons, o bé tenen a veure amb l'alçada, o bé el que siguin, però són un punt psicològic.

Per tant, la cosa està molt clara. Des de divendres passat que estic intentant-ho, i avui m'he decidit a dir-ho. Perquè així hauré de donar explicacions a algú :-)

Però no em dedicaré a matxacar a la gent amb el que intento fer. Comptant amb el meu metabolisme, i comptant que ja ara faig força esport i no menjo massa, perdre els 17 quilos suposo que em costarà un any, si ho aconsegueixo.

Tot i que, com sempre, em faig uns terminis. Bé, no terminis. Una cosa diferent. Com quan corria al matí, que tenia un punt, que era la meitat. Quan arribava a la meitat de temps em donava ànims a mi mateixa, per allò de que, un cop arribat a la meitat, això vol dir que el que et queda per fer ja és menys del que ja has fet. Però, d'aquesta meitat, quan arribes a la meitat de la meitat, vol dir que ja només et queda un tros com el que has fet per arribar a aquell punt on ja et queda menys per acabar que el que ja has fet.

Per tant, primera parada, la meitat de la meitat. Tothom sap dividir. És la part fàcil. Els divendres és el dia oficial per controlar com vaig. El primer objectiu és aquesta quarta part, a la que penso arribar... Coneixent-me, suposo que un parell de mesos. Essent molt optimista, un mes i mig. Així que aquí hi ha el que em proposo. El que vull aconseguir.

I aquí ho deixo. Fins que hagi aconseguit una quarta part del que vull. Espero que aviat. I... i si algú se'n recorda i d'aquí a un parell de mesos encara no ho he aconseguit... dóno permís perquè em pregunteu i em feu un sermonet!

Tot el que no et mati, et farà més fort

Ni són les set del matí, ni avui és dilluns. Però estic fent ús d'una cosa que es diuen entrades programades, que va descobrir la Laia i que ha redescobert la Tirai.

En aquests moments, si tot va bé, estaré entrant per la porta del gimnàs. Sí, són les 7 del matí, i aquesta és la meva hora d'entrada al gimnàs.

Hi ha una frase que diu que tot allò que no mata, engreixa. Jo avui vull canviar la frase. La frase, a partir d'avui, es diu: "tot allò que no et mati, et farà més fort".

Vaig començar la setmana passada amb molta energia. Amb positivisme. I amb moltes ganes. La vaig començar pensant que m'havia de menjar el món. I les coses van anar molt millor del que em pensava.

D'una manera o una altra, no sé com ho he fet, m'he fet més forta. No sé d'on ha sortit la força, però ha sortit. I sí, he baixat, i he pujat, però una cosa dins meu em diu que les coses són diferents. I són diferents perquè han canviat a dins meu, no perquè alguna tonteria m'hagi fet canviar.

Me'n vaig mig adonar durant la setmana. Tot i que no me'n volia adonar. Perquè pensava que alguna cosa em sabria greu i... Però no. Les coses han deixat de saber-me greu. Sí, hi ha coses que m'han sabut greu (ho sé, és una contradicció), però he tret la força de dins meu.

I, de cop, m'he tornat a sentir joveneta. He tornat a ser aquella nena que aconseguia el que es proposava, amb molt d'esforç, però que ho acabava aconseguint. I cada cop que he tingut una decepció per alguna cosa, en comptes d'enfonsar-me, he tret força de dins i he lluitat amb més força.

I dissabte me'n vaig adonar. Quan a les 8 del matí em vaig aixecar perquè ja havia dormit prou. Perquè no tenia ganes de seguir dormint. I el diumenge, quan a les 7 em vaig despertar i no vaig poder dormir més i em vaig entretenir la mitja horeta que m'havia aixecat abans de l'hora a la que ho hauria d'haver fet, a llegir.

I ara tinc tota aquesta força a dintre. Sí, he tingut una petita recaiguda. M'he sentit malament amb mi mateixa per la recaiguda del matí del diumenge. Però sé que això segurament sigui una cosa amb la que hauré de conviure tota la vida.

Tot i així, em sento forta. Molt forta. Però em sento forta per mi mateixa, no perquè ningú em faci forta. No necessito que ningú m'accepti. No necessito que ningú em vulgui. No necessito que algú es cregui que sóc forta per ser-ho jo.

Sóc jo, sempre jo. Però fa una setmana, o dues, que m'accepto com sóc. Jo i les meves circumstàncies. I això em fa ser més forta. Perquè tot el que em podria saber greu, encara reforça més les coses que em fan sentir bé.

A més, aquesta setmana torno a tenir moltes ganes. Moltes ganes de moltes coses. Però totes són per mi. Totes són per fer-me millor persona. I comencen ara i aquí: a les 7 del matí, al gimnàs. Per això he volgut programar aquest post perquè es publiqui ara mateix!

diumenge, 2 de març del 2008

Idiota

Estic a punt d'acabar un llibre que m'ha portat més temps del que m'hauria d'haver portat. Sona el mòbil. Queden 30 pàgines del llibre, i el mòbil està al pis de dalt. Passo del mòbil i acabo el llibre.

Un cop acabat el llibre, vaig a mirar què diu el mòbil. Una trucada perduda. Quina sorpresa! Miro de qui és i me n'estranyo. Sí, a la pantalleta hi posa un nom, però... Bé, el nom és conegut, i ens hem vist al matí, el que m'estranya és que després d'haver-nos vist al matí, ara truqui. Repasso mentalment les meves coses i les tinc totes. Així que agafo el mòbil i...

I esperava que truqués. Em coneix, i sap que acostumo a desatendre el mòbil bastant sovint. Em demana perdó. Ni tan sols se m'havia passat pel cap que hagués fet una cosa mal feta. Però bé, em demana perdó i jo li dic que no es preocupi. Sento que el que ha fet no ha sigut res dolent, no ha estat fet amb mala intenció i no ens han fet trampes per culpa seva. Li dic amb tot el convenciment. Li dic perquè així ho crec, i perquè crec que la gent no es dedica a fer aquestes coses...

Uns minuts més tard em sento idiota. Idiota. Idiota. I idiota elevat a l'infinit. Sí, ens han fet trampes. Ens l'han fotut de dalt a baix, només perquè la persona que m'ha trucat i jo hem actuat de bona fe. I coi, fa tres o quatre setmanes també vaig actuar de bona fe i me la van fotre els mateixos, la mateixa gent, els mateixos que avui jo deia que no me la podien fotre.

Em sento tan idiota. Però tant!

I m'adono que realment ho sóc. Segueixo essent aquella nena de 12 o 13 anys, que les persones més properes que tenia eren aquells nois de 15 o 16. Jo era la petita, i ells eren els més petits, a part de mi. Jo només volia que m'acceptessin. Només volia formar part del seu grup. Només volia no estar sola. Només volia ser acceptada.

Ni tan sols el dia que amb 13 o 14 anys vaig sentir a dos catxondejant-se de mi quan es pensaven que no els sentia, vaig deixar d'intentar que m'acceptessin. No té cap sentit, i ho sé. Però jo només volia això, ser acceptada. Al cole era una marginada, però fora del cole... doncs això, que era el que jo volia.

Però què volia? Des de quan nois de 16 o 17 anys adoptaran a una nena de 13 o 14 anys?

Recordo un dia en què els grans em van posar a l'altra banda. Havia d'anar contra ells. No volia. Em vaig revelar. No massa, però sí internament. Per què? Per què m'havien de fer anar a donar la cara, posar-me en contra seva i davant seu? No, no hi volia anar. Volia quedar-me a casa. O volia tenir dret a decidir a quina banda em posava. Però no, em vaig haver de posar en contra seva. I encara no sé per què em va saber tant de greu. Bé, sí que ho sé. Ells no m'haguessin acceptat si jo m'hagués posat de la seva banda. Però jo, en la meva desesperació per ser un d'ells, volia posar-me de la seva banda. No ho vaig fer.

Com pot ser que ara, 13 anys més tard, encara m'ho facin pagar? Ara ja no són aquells nois grans. Ara som tots de la mateixa generació. I ara, després de tants anys, em dic a mi mateixa que no m'interessa formar part del seu grupet. M'ho dic, i m'ho crec.

Però no m'ho dec creure del tot. Perquè quan hi sóc pel mig, n'hi ha prou amb què algun em vingui amb paraules amables. Només un, només unes paraules amables, i ja me l'han fotut.

Avui me l'han fotut, i molt grossa. A davant dels meus nassos. Just a davant. I jo, que sempre ho observo tot i que m'acostumo a adonar de les coses, ni me n'he adonat. Com una idiota. No, no me n'he adonat. Llavors m'han trucat, demanant perdó. I he seguit sense adonar-me'n. Però algú altre m'ha fet veure les coses clares. I ara ho tinc gravat al cervell. Merda.

Ahir mateix em vaig apostar amb algú que ens la foterien. Ahir mateix vaig dir-me a mi mateixa que intentaria vigilar. Ahir mateix em vaig dir que no tornaria a caure en un error de principiant, que fa molts anys que corro per aquests móns.

I avui ha fet falta només un somriure, o una paraula amable, o tot plegat, perquè tot això que vaig pensar ahir desaparegués. I me l'han tornat a fotre. I no em puc treure les imatges del cap. I... I no m'agrada.

No m'agrada la meva jo que vol ser acceptada. No m'agrada la meva jo que vol que l'acceptin a qualsevol preu. Però, sobretot, no m'agrada la meva jo idiota que es deixa manipular per un somriure, o una paraula amable, o tot plegat. Que ja no tinc 15 anys!

dissabte, 1 de març del 2008

Jardinera

Sembla que, ara ja sí, la setmana vinent començaran les obres. He nomenat a la Maia la cronista oficial, però la prèvia la faré jo.

Són obres a fora a casa, i hi haurà moltes màquines. Màquines que jo segurament no veuré (i, per descomptat, la Maia, que sempre m'acompanya, tampoc). Però, entre altres coses, agafaran molta terra i la posaran a sobre del jardí. Després la trauran, però hauran de moure moltíssima terra. És el que passa.

Aquest matí he estat fent de jardinera. Amb una mica de tristesa i una mica d'alegria. Una barreja estranya.

Fa temps vaig plantar un arbre. Bé, de fet n'he plantat més d'un a la meva vida. Però aquest era especial. Era una cosa que jo volia, jo el vaig escollir, i jo el vaig plantar. Al mig del jardí semblava tan petit com el primer dia. Semblava que no hagués crescut. Però el lloc on està l'arbre quedarà ple de terra, així que ha tocat arrancar-lo i plantar-lo en un test, esperant que no es mori i es pugui tornar a replantar al jardí. Però, un cop al test estava tan gran! No ho semblava, que fos tan gran. Semblava una coseta molt petita, semblava que no creixia, semblava que anava molt a poc a poc. Però ell ha anat fent, mica a mica, i no m'he adonat que era tan gran fins que l'he vist en un lloc on es podia observar en tota la seva plenitud.

D'acord, ja no estic parlant de l'arbre.

Ara ja està tot desplantat. Espero que els meus rosers grocs visquin. Si no visquessin, ja en compraria més. Però el jardí no seria res sense els rosers grocs.

I, un cop tot fora, faltarà que facin les obres. Un mes, suposo. I llavors... llavors tindrem tot un jardí per tornar a poblar de plantes i arbres. Vull el meu raconet. Ara ja el tenia. Un tros de jardí amb el meu arbre al centre i tot de rosers grocs al voltant. El meu tros de jardí. No pot ser de cap més manera. I ja he demanat el meu tros, i se m'ha concedit. Així que tornaré a crear el meu trosset.

He estat a punt de fer una proposta a les altes instàncies. Jo... Jo... Jo volia fer cinc jardinets al jardí. Cinc jardinets posats en una disposició molt especial. En una disposició que veig gairebé cada dia, i que s'ha convertit una mica en el sentit de la meva feina. M'agradaria poder fer cinc jardinets. Quatre que fossin de la meva mare, i el cinquè, el meu. El cinquè, el que és diferent dels altres.

Però una cosa m'ha parat i he decidit no explicar la meva idea. M'agrada la idea, però és molt friki. M'agrada la idea, perquè fins i tot pot conservar les distàncies que veig cada dia, que no seria fet a escala. I estic segura que si el jardí, en comptes de ser dels meus pares fos meu, faria els cinc jardinets d'aquesta forma. Cinc jardinets que serien exactament el que tinc al cap.

Però no m'he atrevit. No puc dir-li això a ma mare, que em prendria per boja. Hauré d'esperar a tenir el meu propi jardinet algun dia... tot i que dubto que pugui fer-ho.