tag:blogger.com,1999:blog-18845430344387649752024-02-19T16:16:14.653+01:00La Llum grogaLlumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.comBlogger1330125tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-33869892372071005842020-03-28T18:26:00.000+01:002020-03-28T18:26:05.534+01:00Dir adéu<br />
La vida m'ha portat a una situació en la que m'he d'acomiadar sovint de la gent. L'any passat vaig dir adéu quatre vegades, però totes estaven previstes. A la primera tothom em va somriure: era un adéu volgut, i a més vaig portar coca! La segona va ser després de molt poc temps, i tot i que no esperava que ningú em fes cas, una persona em va venir a buscar per confiar-me una cosa i perquè l'ajudés. La tercera... doncs la tercera va acabar amb una conversa filosòfica amb un noi i una noia de 15 anys, que van demanar-me perdó per haver-me fet la vida tan... difícil. La última va ser dura, perquè vaig estar molt bé, i em va costar marxar. Bé, creia que havia estat dura...<br />
<br />
Fa tres dies em vaig tornar a acomiadar. Jo feia temps que sabia que ho hauria de fer. Hi havia gent que ho sabia, però no tothom. I em vaig penedir una i mil vegades de no haver dit des de l'inici que hauria de marxar. Em vaig posar a donar voltes i més voltes, preguntant-me com podria fer per dir-ho.<br />
<br />
Fins que va arribar el dia.<br />
<br />
Les persones a qui vaig dir adéu s'acostumaran a la persona que vindrà després meu. I amb el temps, s'oblidaran de mi. Segurament, d'aquí a 10 anys, no es recordin ni de qui era jo.<br />
<br />
Però dubto que jo m'oblidi mai d'ells.<br />
<br />
De la R, que normalment sempre està callada i no expressa mai res, i que va començar a dir que no i fer que no amb el cap, amb els ulls plorosos.<br />
<br />
Del segon grup a qui ho vaig dir. De com els més conflictius se'n van anar al final de la classe, es van asseure a terra, i van dir que farien una vaga fins que tornés.<br />
<br />
D'en B, que va començar molt malament, i just quan havia aconseguit que remontés i li deia que estava molt orgullosa d'ell, he de marxar.<br />
<br />
De la I, que m'ha fet la vida impossible, però que es va quedar sense saber què dir.<br />
<br />
De l'U, que per primer cop el vaig veure que perdia el somriure que sempre té a la cara i que va buscar una excusa per poder sortir perquè els altres no el veiessin.<br />
<br />
I d'en J, que es va posar a plorar desconsoladament, i això em va acabar de trencar. I em van veure plorar. Ells, i tota la resta. I quan em van veure plorar, em van fer una abraçada grupal/melé.<br />
<br />
I així, plorant, me'n vaig anar a dir-ho als altres. Una altra melé.<br />
<br />
I a partir d'allà, cada cop que anava a algun lloc, em rebien amb missatges, cartells, papers escrits, ... Crec que se'n parlarà temps...<br />
<br />
No m'hagués imaginat mai que poguessin fer això per mi.<br />
<br />
I vaig tornar a plorar. I em van tornar a veure plorar. I ja no m'importava que em veiessin.<br />
<br />
I em van seguir fent el mateix. Fins que vaig dir adéu del tot.<br />
<br />
I em sento fatal per haver-ho dit així tant de cop... però a la vegada... a la vegada sé que no oblidaré mai aquests dies.<br />
<br />
I segueixo amb totes les cartes que em van escriure a sobre la taula. N'he llegit unes quantes. Però sóc incapaç de llegir-les totes de cop. Acabo rient i plorant alhora. Així que me les vaig llegint mica en mica.<br />
<br />
I segurament no els torni a veure mai més. A cap. Però quedaran en el meu record. Ni tan sols s'imaginen quant.Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-45158867892712263912019-02-01T20:10:00.000+01:002019-02-01T20:10:02.486+01:00Ressorgir de les cendres<br />
He passat una molt mala època. No he aparegut gaire per aquí ni per enlloc, però acabo de veure que ja fa un parell d'anys parlava de <a href="https://llumgroga.blogspot.com/2017/04/tocar-fons.html">tocar fons</a>. Doncs no, encara no l'havia tocat.<br />
<br />
Em va costar molt fer-me a la idea que segurament mai no tindré fills. Al principi sempre hi havia una esperança, però mica en mica vas veient que serà que no, i cada dia et vas enfonsant una mica més, a mida que et vas adonant que la resposta serà que no. I llavors costa acceptar-ho. Això, unit a d'altres circumstàncies, va fer que en els últims cinc anys anés fent una baixada i anés cada cop més avall. Parlava de tocar fons, però és que la baixada era cada cop més forta. Semblava una caiguda en picat, però no s'arribava mai a baix.<br />
<br />
Fins que em vaig quedar sense feina. I el que abans m'havia semblat una caiguda en picat es va acabar tornant en una simple baixadeta, per acabar, ara sí, caient en picat.<br />
<br />
Va ser difícil. Sentia que no servia per res. Per què havia de servir? No tenia fills, no tenia feina. No era prou bona per a res.<br />
<br />
I vaig tornar a començar. Estic tornant a començar. Vaig haver d'agafar el <i>toro</i> per les banyes i, tot i estar en caiguda lliure, dir-me que aquí estic jo, i que no hi ha res que se'm posi per davant.<br />
<br />
I no sé com ho vaig fer. Vaig redescobrir a la Llum adolescent. La que no veia límits a res. La que deia que podia amb tot. Que si un altre podia, ella també. Però encara no me n'havia adonat.<br />
<br />
I avui, de cop, m'he adonat que sóc feliç. He sortit de casa que encara era fosc (cosa no massa difícil a l'hivern). I això m'ha permés veure la Lluna i algun planeta en el meu camí en cotxe. Cada dia els vaig seguint, i veig com canvia la seva posició d'un dia al següent. He tornat a escoltar la ràdio des del cotxe. Quant feia que no l'escoltava? Ni me'n recordava. La Llum adolescent anava sempre amb la ràdio i això la feia feliç. La tranquil.litzava. La feia somiar.<br />
<br />
I llavors he arribat al meu destí. I m'he sentit útil. Que no és poc. No fa gaire estava a punt de tocar fons perquè pensava que no servia per res. Però no. Em sento útil. Veig que el que faig és bo. Però no només això: és que m'encanta! D'alguna manera, crec que sóc molt més vàlida per fer aquesta feina que la que tenia abans. La Llum de 4 anys ja deia que faria aquesta feina, però la de 20 no li va voler fer cas, i ara me n'adono que, de fet, he nascut per això. Això se'm dóna molt millor que el que havia fet abans.<br />
<br />
I actualment estic molt <i>putejada</i>, però fins i tot amb tot el que he de passar, veig que aquí m'anirà molt millor.<br />
<br />
I no m'havia adonat que era feliç fins que he tornat cap a casa. He engegat la ràdio del cotxe i he vist els Pirineus nevats de camí a casa. Ahir no ho estaven (tant). I no sé per què. No sé què m'han fet els Pirineus nevats. De cop, m'he adonat que sí, que era feliç, i que sí que puc servir per moltes coses. I que tinc tot un camí per endavant per poder ser útil.<br />
<br />
I porto més de mitja hora plorant, perquè sóc així de burra. I ja no sé si ploro de felicitat perquè sé que he superat la crisi, o si són totes les llàgrimes que no he tret durant aquests mesos (anys?) o si estic com una xota.<br />
<br />
Fa mig any no m'hagués imaginat que podria tornar a ser feliç així.Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-20245392527705415682017-05-16T20:02:00.000+02:002017-05-16T20:07:45.977+02:00No, tu no<br />
Fa un parell d'anys vaig tenir un "petit" problema de salut (depèn de com es miri és petit, depèn de com es miri gran. No em moriré d'això, però hi hauré de viure tota la vida, i és molt dolorós). Aconsellada per un parell de metges, vaig començar dos tipus diferents d'exercicis físics que m'havien d'ajudar a millorar els símptomes. Eren uns exercicis que jo sabia que se'm donarien fatal, però tot sigui per no tenir tant de dolor.<br />
<br />
Fa un any vaig deixar un dels grups fastiguejada amb el professor. Amb el temps, m'havia oblidat que el professor era així, i ara hi he tornat. Porto dues sessions i ja torno a estar fastiguejada amb ell.<br />
<br />
No és cap secret: em sobren uns quants quilos. A vegades me'n sobren més, a vegades me'n sobren menys. Però sempre me'n sobren. Fa 8 mesos vaig tenir un altre petit problema de salut (aquest sí, molt petit), però vaig haver de passar pel quiròfan, i vaig haver-me de passar uns mesos sense fer exercici. El resultat? Doncs que ara estic a la part alta de quilos que em sobren. I no només això: al deixar l'exercici, vaig tornar a tenir un altre atac fort i encara m'estic recuperant. I això vol dir que hi ha exercicis físics que no puc fer, mal que em pesi.<br />
<br />
Amb la professora del grup que no vaig deixar ens vam acabar entenent molt bé. Ella sap que hi ha coses que jo no puc fer, i malgrat que a vegades em mori de vergonya quan explica un exercici i explica la "versió fàcil", i totes les persones que estem allà sabem que aquesta versió fàcil és "la versió perquè la faci la Llum, que no pot fer la normal", mai m'he sentit malament a les classes, i suporto la vergonya com bonament puc.<br />
<br />
L'altre professor, el que em té fastiguejada, és molt bo. És molt bo amb el que fa, però està carregat de prejudicis. Sigui pel que sigui, jo sóc molt flexible. Recordeu allò que féieu de petits, de tocar-vos el nas amb els dits del peu? Doncs jo encara sóc capaç de fer-ho, i a més sense ni immutar-me, i sense escalfament previ. Em pregunto si algú ha provat de fer-ho :-D Jo arribo amb el taló a dalt del cap. Segurament podria ser més flexible, però ja estic contenta amb el que puc arribar a fer.<br />
<br />
El professor. És bo. Sap molt bé el que es fa, i normalment posa exercicis adaptats a cadascú, de forma que cadascú fa el nivell que li va millor. Això és bo. Però, ai! Jo sempre faig la versió "fàcil" de tots els exercicis. No em queixo, en general. Hi ha coses que no puc fer. Però ja ho vaig observar l'any passat i aquest any hi torno: som dues persones amb sobrepès, i la resta estan molt primes. Les dues que tenim sobrepès sempre fem la versió fàcil dels exercicis. Encara que, com l'altra noia, la persona amb sobrepès tingui molta més força que les altres. Encara que, com jo, sigui molt més flexible que les altres.<br />
<br />
Quan ens fa fer un exercici de flexibilitat, a mi em deixa amb la versió súper-fàcil, que jo ni m'entero que estic fent. Hi ha noies primes que pateixen molt amb la versió fàcil i els fa passar a la difícil, tot i que li diuen que no poden. I jo ja vaig parlar un dia amb ell i em va dir que no, que jo havia de fer la versió fàcil de tot.<br />
<br />
Per què? Perquè estic gorda?<br />
<br />
I ja torno a estar com fa un any: segueixo fent això fastiguejada amb el professor? O ho deixo sabent que em va bé, només perquè em tracten pel que sóc?Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-24992462994938571042017-04-20T21:05:00.000+02:002017-04-20T21:05:09.413+02:00Tocar fonsEncara recordo, quan tenia uns 12 o 13 anys, que vam anar a una piscina a veure un campionat. La piscina estava dins d'un complex, i hi havia una piscina auxiliar amb uns trampolins molt alts (o a mi m'ho van semblar en aquell moment). Vam començar a jugar a tirar-nos dels trampolins, però a mi em feia por. No sé de què tenia por. Suposo que, com sempre, tenia por de caure malament, de fer-me mal, de no poder sortir de l'aigua, de que la patosa que porto dins muntés un numeret. Jo què sé. <br /><br />Algú em va dir que no havia de patir de res. Havia d'anar baixant fins a aturar-me, i quan m'hagués aturat, llavors la pujada seria més fàcil, perquè no hauria de vèncer la velocitat que portava i que m'empenyia avall. Ja, però, i si toco el fons? Ah, si toques el fons és el millor de tot: llavors et podràs empènyer i encara pujaràs més ràpid que si no l'haguessis tocat.<br /><br />A vegades penso que quan les coses van malament a la vida és com quan (per fi) em vaig tirar del trampolí més alt. Baixes cada cop més ràpid, fins que entres dins de l'aigua i comences a frenar. En aquells moments creus que ja no pots caure més baix, perquè t'has donat un bon cop quan has arribat a la superfície de l'aigua, però continues baixant. <br /><br />Però cada cop baixes més a poc a poc. <br /><br />Només que, a la vida real, no saps a quina alçada està el fons. Potser està molt a prop, o potser encara pots anar més avall. <br /><br />I tu vas baixant. <br /><br />I baixant. <br /><br />I des de fora, algú va veient com vas baixant cada cop més lenta. Però tu no ho veus. Només veus que baixes. Que la superfície està cada cop més amunt.<br /><br />I arriba un moment que et pares. Potser tu no te n'has adonat, però et pares. O potser sí, que te n'has adonat.<br /><br />I si això fos una piscina, miraries cap a baix i veuries si el terra està molt lluny. Perquè, quan et pares, què et surt més a compte? Si estàs només a centímetres del terra, amb un esforç petitó arribes al fons i llavors et pots donar un gran impuls per tornar a dalt. Però, i si el terra està molt lluny? Llavors és una tonteria buscar-lo, perquè el que et convé és pujar cap amunt. Ah, però si arribo a terra, tocaré el fons i em podré empentar cap amunt. Què val més la pena? <br /><br />O potser val la pena lluitar amb totes les forces mentre baixes per aturar-te abans i poder pujar abans? Val la pena, l'esforç?<br /><br />I, no ens n'oblidem: quan per fi treus el cap per sobre de l'aigua, encara no és el final. Cal sortir de la piscina. <br /><br />Però això tampoc és el final. <br /><br />D'on venies? Sí, de dalt del trampolí. La baixada no ha sigut només des que has entrat a l'aigua. Cal, potser, el més complicat: trobar l'escala i tornar a pujar al trampolí. <br /><br />Però... qui puja a dalt del trampolí per no tornar-se a tirar? <br /><br />Potser seria millor no pujar mai al trampolí, i així no arribaries mai a sota aigua?Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-8218313978295574022016-11-08T20:23:00.000+01:002016-11-08T20:23:01.026+01:00L'artista que tots portem a dins<br />
Crec que hi ha gent que necessitem expressar-nos d'alguna manera, i ho podem fer escrivint o de moltes altres maneres. A vegades només ho fem d'amagat, a vegades ens deixem veure i <a href="http://zwitterioblog.blogspot.com/2016/10/reaparicions.html">tornem</a>. Algú es creu que he deixat d'escriure, de fer posts mentals en les meves caminades cap aquí i cap allà? Si és així, va molt equivocat.<br />
<br />
Últimament, però, estic "viciada" (puc dir viciada?) a altres formes d'expressió. Altres formes de meditació, que de fet és el que feia quan em posava davant del full en blanc. Posar-me aquí i deixar que el cervell anés fent el seu camí, mentre els dits transcrivien el que feia el cervell.<br />
<br />
Fa uns anys, feia puzzles. Una de les millors teràpies, després d'una mala setmana, era passar-me hores davant d'un puzzle, només mirant com encaixar les peces.<br />
<br />
Després van venir els blogs. Em posava davant de la pantalla i els pensaments fluïen, mentre jo em calmava i meditava.<br />
<br />
Ara que vaig molt a peu (i faig molt esport), sempre sola, acostumo a fer posts mentals. A vegades, però, també els escric en algun lloc.<br />
<br />
Des de l'estiu, però, m'he apuntat a la moda del bullet journal. Potser només sóc una seguidora de les modes, i quan era l'època dels blogs, tocava fer blogs, i ara toca fer bullet journals. Però també vaig començar amb els blogs abans que es posessin de moda... i no he deixat d'escriure (dubto que ho faci mai).<br />
<br />
El meu bullet journal no és com els que surten si es busquen <a href="https://www.google.es/search?q=bullet+journal&biw=1600&bih=813&source=lnms&tbm=isch&sa=X&sqi=2&ved=0ahUKEwid7tXi7ZjQAhXGSBQKHTAHBb4Q_AUIBigB">imatges de bullet journal</a> al google. El meu bullet journal està ple de llistes, s'hi barreja la feina i els hobbies, i és una barreja de tot el que faig i deixo de fer durant el dia. En una pàgina s'hi pot trobar les notes i comentaris d'un llibre que he llegit, i a la pàgina següent una llista de bons propòsits per la setmana. A la següent s'hi pot trobar una llista amb tot el que hi ha al congelador de casa, i a la següent el que he fet un dia, el que volia fer, el que m'ha agradat del dia, o si ha plogut. Jo què sé. Com amb els blogs, representa que un blog és una cosa, i jo faig el que em dóna la gana :-)<br />
<br />
Però això no és tot. Fa unes setmanes, una persona propera a mi va començar a <a href="https://www.google.es/search?q=bullet+journal&biw=1600&bih=813&source=lnms&tbm=isch&sa=X&sqi=2&ved=0ahUKEwid7tXi7ZjQAhXGSBQKHTAHBb4Q_AUIBigB#tbm=isch&q=colouring+books+for+adults">pintar</a>. Va comprar un llibre, i em va enviar fotos de com ho feia. I em va fer enveja.<br />
<br />
Jo no volia comprar-me un llibre per pintar, però vaig aprofitar que he de fer uns "regals", per comprar-ne que es poguessin pintar. Vaig pensar que així aconseguiria un regal més personalitzat, i que qui ho rebés ho agrairia més (o no, però jo estaré més orgullosa de mi mateixa). Ui... viciada? enveja? orgullosa? Què m'està passant?<br />
<br />
Vaig pensar que m'hauria d'obligar a mi mateixa a pintar tots els regals, i que em costaria acabar-ho.<br />
<br />
Ahir m'hi vaig posar per primer cop, abans de fer el sopar. Vaig a provar, em vaig dir. Mitja hora més tard em vaig haver d'obligar a deixar-ho per anar a fer el sopar. Mentre pintava tenia la mateixa sensació que quan feia puzzles fa uns anys: em concentrava en pintar i m'oblidava de la resta.<br />
<br />
Suposo que tots tenim un artista a dins i ha de sortir d'una manera o una altra: escrivint blogs, dibuixant, pintant, fent figuretes,... Jo, de moment, he descobert una altra part artística de mi. I qui sap, quan acabi de fer tots aquests regals, potser m'hauré acostumat a pintar i seguiré pintant més coses... fins que surti alguna altra moda (o no).Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-31787875563408594212016-08-29T21:29:00.000+02:002016-08-29T21:29:01.353+02:00Només un?<br />
Aquest estiu vam anar a Núria. Vam fer una mica de muntanyisme, i abans de marxar vam entrar a l'església.<br />
<br />
Recordo que l'última vegada que hi vaig anar (d'això ja fa uns quants anys), no em vaig ni voler acostar a la campana, però aquest cop hi vaig treure el cap.<br />
<br />
Un parell de dones de l'edat de ma mare estaven fent el tonto per allà, i rient, i tocant la campana. Una va posar el cap a dins de l'olla i va fer sonar la campana un munt de cops. Vaig mirar a la meva parella, que es va encongir d'espatlles, i vaig posar el cap a dins de l'olla, vaig agafar el cordill, vaig començar a estirar fort... i la campana no sonava ni a la de tres! (De fet, ni a la de 5, ni a la de 10).<br />
<br />
Després d'una estona que a mi em va semblar una eternitat, vaig aconseguir que la campana sonés un sol cop, molt dèbil. I em vaig aixecar d'allà mig avergonyida per les dificultats de fer-la sonar, però orgullosa d'haver-ho aconseguit per fi. I en aquell moment, una de les dues dones que havia estat fent el tonto per allà, se'm va mirar i, com si hagués fet una cosa dolenta, com si amb el que havia fet no n'hi hagués hagut prou, em va mirar i em va dir: "Només un?"<br />
<br />
I jo no vaig saber ni cap on mirar ni què contestar. Amb el que m'havia costat fer sonar aquella campana un sol cop, i ara va i resulta que, per algú que havia fet sonar la campana sense cap problema, allò no era suficient.<br />
<br />
I me'n vaig anar cap a casa amb la sensació que havia viscut una metàfora de la meva vida: intentar amb totes les forces aconseguir alguna cosa per la que altra gent no té cap mena de problema, aconseguir un petit triomf (però gran per l'esforç posat), i que llavors algú et digui: "Només això?"<br />
<br />
Fills? Des de molt petita que he dit sempre públicament que volia ser una mare jove i que volia tenir més d'un fill. Però la vida et porta per camins que sovint no saps on aniran. Ja fa molt temps que no puc ser una mare jove, i em queda poc temps per ser mare. Malgrat que hagués volgut ser una mare jove, ara això ja no és possible. I donades les circumstàncies, veig molt difícil que pugui ser una mare gran. Sí, ja ho sé, moltíssima gent abans que jo ha tingut fills sense cap problema. Però el fet de que algú faci les coses fàcilment no vol dir que tothom pugui.<br />
<br />
I, si per algun miracle aconsegueixo esser una mare gran, i només tinc un fill... per mi haurà sigut un gran triomf, malgrat que seré una mare gran, i veig molt difícil que en tingui més d'un. Però, tot i així, si ho arribo a aconseguir algun dia, sempre hi haurà algú que em dirà: "Només un?"Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-77981958506463659972016-07-14T18:36:00.001+02:002016-07-14T18:36:38.267+02:00Necessito vacances!<br />
No m'havia passat mai. M'agrada la meva feina, i a vegades estic cansada, o tinc mandra, o el que sigui. Però mai a la vida havia necessitat unes vacances com les necessito ara. Bé, dic mentides. Fa mitja vida, quan vaig acabar la carrera, estava tan cremada i cansada que també les vaig necessitar.<br />
<br />
Som a mitjans de juliol i ja he preparat els llibres que vull llegir a l'estiu, i només faig que pensar en les esperades vacances. Estic cansada, tinc son, faig ulleres, i em sento com una zombi que només va tirant endavant esperant que passin aquestes dues setmanes que falten.<br />
<br />
Suposo que el fet que la meva parella ja faci un parell de setmanes que està de vacances no hi ajuda massa. M'aixeco. Esmorzo. Poso una rentadora/el rentaplats. Preparo carmanyoles. Em dutxo. I llavors desperto a la meva parella, que cada dia dorm entre una i dues hores més que jo. Vaig a treballar. Torno. I la meva parella té ganes de fer esport, d'anar aquí, d'anar allà. I jo estic cansada. Faig més feina de casa. Vaig a dormir massa tard. I torno a començar.<br />
<br />
No és res que no hagi fet altres anys, però aquest any estic especialment cansada.<br />
<br />
Trigaran gaire, a passar, dues setmanes?Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-21043044366988001232016-05-26T21:12:00.000+02:002016-05-26T14:12:55.522+02:00Medicaments<br />
Ja fa temps que hi ha dues paraules que em posen malalta: paracetamol i ibuprofeno. Sí, no em curen, em posen malalta.<br />
<br />
El primer cop que les vaig sentir va ser ja fa uns anys, quan vaig acabar a urgències amb un episodi de mal de panxa. Els símptomes eren els mateixos que els d'un atac d'apendicitis, però no em van trobar res. Bé, sí que em van trobar: m'havia vingut la regla feia unes hores, i la doctora d'urgències em va renyar per no haver-me pres res pel dolor. Encara recordo les seves paraules: "No estem a l'Edat Mitjana, no has de sentir dolor. Pren-te un paracetamol cada 8 hores cada cop que tinguis la regla! I vés al ginecòleg perquè et miri que no tinguis alguna altra cosa". I així ho vaig fer. El ginecòleg em va dir que alternés el paracetamol amb l'ibuprofeno, cada 8 hores. Un cop un, un cop l'altre. Al cap d'uns mesos vaig canviar de ginecòleg, i em va dir: "Paracetamol? Ui, no. Per la regla, ibuprofeno. Cada 8 hores. Cada cop que tinguis la regla".<br />
<br />
Des de llavors, cada cop que vaig al metge per alguna cosa menor, tinc moltes possibilitats de sortir-ne amb una recepta o bé d'un, o bé de l'altre. O bé de tots dos alternats. I em sembla que el fet que me'n receptin un o l'altre depèn del metge... i del dia que tingui el metge. El resum, però, és que he acabat deixant d'anar al metge per les coses petites (si hi ha alguna cosa diferent hi segueixo anat, eh!). Total, ja sé què em receptaran.<br />
<br />
Però ja fa temps que vaig deixar de prendre'm aquests dos medicaments, a no ser que em trobi molt malament. De fet, estem al mes de maig i diria que en tot aquest any no m'he pres cap de les pastilles miraculoses. Van bé per tot: pel dolor de regla, pels refredats, per la febre, pel dolor d'articulacions, pel mal de cap, per quan t'has donat un cop i se t'ha inflat alguna part del cos... em deixo alguna cosa? Segur que sí. Semblen els anuncis de tampons de quan jo era joveneta (pots nedar, pots muntar a cavall, pots fer el que vulguis!)<br />
<br />
Fent números a l'engròs, si fes cas als metges, em prendria algun dels dos medicaments cada cop que tinc la regla (posem-hi 12 setmanes l'any?), cada cop que em refredo (posem-hi 2-3 setmanes l'any?), cada cop que tinc algun problema muscular (últimament 1-2 cops l'any)... segur que arribo a les 17 setmanes a l'any (una tercera part dels dies). Realment és necessari que, si no tinc cap malaltia, em mediqui el 33% dels dies?<br />
<br />
Aquesta va ser una reflexió que ja feia temps que se'm repetia al cap, fins que vaig tenir un episodi de mals de panxa. És un tema recurrent a la meva família materna (almenys entre les dones). Totes arriba un moment en què comencen a tenir problemes de digestió. I apa, el metge em va dir que em prengués almax durant una setmana. Cada dia, després de dinar i després de sopar, em prenia el sobret i estava millor... fins que va passar la setmana i vaig descobrir que, a la que no em prenia el sobre, estava molt pitjor del que havia estat abans de començar a prendre'm l'almax. Aquí van saltar totes les alarmes. Tinc problemes digestius, sí, però són tan greus com perquè de la nit al dia hagi de començar a prendre'm un medicament dos cops al dia, cada dia, per sempre més? Si és que ni tan sols em van dir què tenia! Només que prengués almax. I vaig deixar de prendre almax. Encara tinc la caixa a mitges a casa, i si algun dia estic molt malament, n'agafo un sobre. Però no he arribat a acabar la caixa que vaig començar al principi.<br />
<br />
I no, no m'he passat a l'altra banda. Les paraules acupuntura, homeopatia, flors de Bach... també em posen malalta. Els medicaments són importants, però crec que en prenem més dels que hauríem de prendre. Qui no coneix ningú amb problemes de colesterol que, com que es pren la pastilla, llavors menja el que li ve de gust, encara que sigui perjudicial per ell? No es podria prendre una pastilla amb menys medicament si mengés millor? Qui no coneix ningú que, a la mínima que li fa mal la punta del dit del peu, ja es pren alguna cosa? Jo em nego a prendre un medicament, així perquè sí. Ho sento. Si estic malalta, ja em prendré el que calgui, però no penso anar prenent medicaments cada dos per tres sense estar-ho.<br />
<br />
Ara, quan tinc la regla, faig el que feien les iaies (si em veiés la doctora que em va agafar a urgències em tornaria a dir que no estem a l'Edat Mitjana, però m'és igual). Em prenc una barreja de camamilla amb altres herbes. La veritat és que una cosa calenta ve més de gust que una pastilla, i pel que sigui, fa molt que no he hagut de tornar a urgències. Quan em refredo, també em prenc una barreja d'herbes (aquest cop diferent), i no he trobat diferència en el temps de recuperació ni en la qualitat de vida dels dies que estic refredada. I quan tinc males digestions... bé, no en tinc massa. Preventivament, 2-3 dies a la setmana després de sopar, em prenc fonoll (com el que em donava la meva mare quan era petita) barrejat amb anís estrellat i vaig bé. Crec que això i no prendre gaires ibuprofenos ha fet meravelles a la meva panxa.<br />
<br />
I a què ve tot això? Doncs que, com moltes altres coses, la gent es posa en una banda o a la contrària i la defensen aferrissadament. I si els portes la contrària, et volen convertir a la seva facció, sobretot si tens una posició que no és oposada (i per tant, pots anar allà on ells són). Al meu entorn tinc gent dels dos grups, i ahir vaig tenir converses amb la gent dels dos:<br />
<br />
En la primera conversa, algú em va dir que no prenia mai res de medicaments. Que des que es fa acupuntura i pren homeopatia, no ha tornat al metge. I que es troba genial. Que tots prenem massa medicaments i que no n'hauríem de prendre. Ho sento, però no. No hi estic gens d'acord. Hem de prendre medicaments quan fa falta. No estem a l'Edat Mitjana! :-D<br />
<br />
La segona conversa va ser del tot diferent. Algú em deia que jo no prenia mai medicaments, i que això no era normal. Que si tenia alguna molèstia m'havia de prendre un paracetamol o un ibuprofeno. Però no em va saber contestar ni quin dels dos, ni per què.<br />
<br />
I a on quedem els del mig? Els que creiem en la medicina, però no volem prendre medicaments quan no és necessari?Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-19754403161732313072015-11-05T17:54:00.000+01:002015-11-05T17:54:47.247+01:00Bon dia, i un somriure<br />
Des que em vaig canviar de domicili, vaig a la feina a peu. Tinc una passejadeta d'uns vint minuts, que normalment són benvinguts. A vegades plou o fa molt fred, però parar la fresca també va bé.<br />
<br />
Però, és clar, si cada dia vaig a treballar a la mateixa hora i cada dia passo pel mateix lloc, inevitablement cada dia em trobo amb les mateixes persones. Hi ha persones amb qui ens saludem, i d'altres passen sense mirar, com si aquella persona amb qui es troben cada dia no els sonés de res.<br />
<br />
D'entre les persones amb qui em trobo cada dia n'hi ha dues d'especials. Una és una senyora, que es mereix un post per ella sola. I l'altra, és un home gran.<br />
<br />
Té uns 80 anys i camina a poc a poc. Sol anar amb sabatilles d'estar per casa, però, pels llocs on me l'he trobat, fa una volta força llarga. Sempre va amb una bufanda i una gorra.<br />
<br />
No sé quan vaig començar a saludar-lo. Suposo que vaig començar fent un gest amb el cap, però des de fa un temps que ja li dic un "bon dia" amb un somriure.<br />
<br />
Ara feia temps que no me'l trobava. Si dic que sempre va amb la bufanda i amb la gorra és perquè l'últim cop que el vaig veure anava amb la bufanda i la gorra. Era abans de que comencés a fer calor a l'estiu. Així que feia molts mesos que no ens creuàvem, i pensava que potser havia tingut algun problema.<br />
<br />
Aquest matí, però, l'he vist venir de lluny. Venia amb el seu pas lent, però segur, i mirant a la gent que passava. Pel que he vist, ningú el saludava. Però jo m'he posat molt contenta, perquè si continua fent el camí és perquè està bé. O com a mínim, prou bé per sortir a caminar.<br />
<br />
Quan ha estat a prop, li he somrigut (amb moltes ganes!) i li he dit "bon dia". I li ha canviat la cara. Ha somrigut. I també m'ha dit bon dia.<br />
<br />
Mentre continuava el meu camí cap a la feina, no he pogut evitar pensar que un bon dia i un somriure no costa res i pot millorar el dia d'algú. Així que jo seguiré amb els meus bons dies i els meus somriures. Qui sap, potser aquest senyor gran només és simpàtic, o potser els agraeix de veritat.Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-37408636342134781392015-10-29T21:45:00.000+01:002015-10-29T21:45:00.232+01:00Això és meu!<br />
Ja fa temps que tinc clar que sempre seré una persona mediocre i que, si he de destacar per alguna cosa, serà per alguna cosa dolenta. Tot i així (i això és complicat quan s'és perfeccionista) intento fer les coses el millor que puc. Ja sé que altra gent, amb molt menys d'esforç ho farà millor. Però almenys estic bé amb mi mateixa, ja que he fet tot el que he pogut.<br />
<br />
D'altra banda, amb el temps m'he anat entenent a mi mateixa, i crec que sóc "pessimista amb una alta capacitat d'adaptació". M'explico: sóc més aviat pessimista en quant al futur, i crec que les coses no sortiran bé. Però, un cop han passat les coses, m'acostumo a adaptar prou bé i a trobar la part bona de qualsevol cosa dolenta que passi. Després d'haver estat acusada bastant sovint d'inconformista, he acabat acceptant que no és que no m'importi el que em passa o em deixi de passar, o el que faig o el que deixo de fer, sinó que, simplement, passi el que passi o faci el que faci, acabaré trobant-hi els avantatges i m'hi acabaré trobant a gust. O potser és que les meves expectatives de futur són pessimistes i, com que la realitat sempre acaba essent millor que les meves previsions, sempre estic contenta amb el que tinc.<br />
<br />
Així que, fa uns dies, vaig fer una feina. La vaig fer amb la màxima il·lusió, sabent que no passaria a la història, i que ningú em faria cas. Però tenia ganes de fer-la, i em va agradar fer-la d'aquella manera. Creia que la idea era bona, i va arribar a un grup petit de gent.<br />
<br />
La meva sorpresa ha sigut quan he vist que una de les persones que va veure la meva feina, algú important, ha fet servir la meva idea. Sense avisar-me. Sense dir enlloc que la idea era meva. Simplement, ha fet seva la meva idea. No és que jo pretengui que em doni les gràcies públicament, o que el meu nom surti enlloc. Simplement, un petit missatge dient "ei, això que has fet m'agrada, t'importa que ho faci servir?" Però res, la meva idea allà, i prou.<br />
<br />
Al principi m'he empipat. Hagués dit de tot. Si l'hagués tingut al davant... bé, si l'hagués tingut al davant, sabent com sóc, hagués callat i no hagués dit res, que ens coneixem.<br />
<br />
Però, passades les hores, m'he adonat que he guanyat tres coses amb aquest episodi, i si ara tingués a la persona al davant, li donaria les gràcies per triplicat. Bé, tots sabem que no li diria res, però com si tingués valor per dir-li-ho!<br />
<br />
La primera, una mica d'autoestima: la meva idea era bona. Si no ho hagués sigut, no l'hagués fet servir. I el simple fet d'haver-la fet servir, ja m'està dient que ho he fet millor del que pensava. Per tant, gràcies!<br />
<br />
La segona, visibilitat: si vaig fer-ho, va ser perquè em va semblar interessant. Però si jo dic una cosa, la gent no em sol fer gaire cas (sovint, si estic en un lloc amb més d'una persona, em pregunto si m'han sentit, si directament passen de mi o si el que dic no és interessant, perquè ningú em fa cas. Ah, però si algú altre (algú amb millor reputació que jo) ho diu, aleshores la gent en fa cas. I això vol dir que la meva idea ha arribat a un munt de gent. Per tant, gràcies!<br />
<br />
La tercera, m'ha obert els ulls: sovint em pregunto com pot ser que determinada gent faci tantes coses, i les faci tan bé. Jo no tinc temps per fer gairebé res, i tot el que faig sembla dolent. Però hi ha gent que fa un piló de coses, i totes són genials. Aquesta persona és una d'elles. Sempre l'havia admirat molt pel que fa. Però sí, ho he posat en passat. Si aquesta persona ha sigut capaç d'agafar la meva idea i fer-la seva, i ningú (a part d'aquesta persona i jo) ho sap, com sé que la resta de coses que fa o diu no són també robades? Potser ha tingut un mal moment, i normalment no ho fa, però per mi, aquesta persona ha caigut del pedestal. Ja no és qui em pensava que era. I, altre cop, m'ha ajudat amb la meva auto-estima: aquesta persona no és tan genial com sembla. Jo també seria capaç de fer més coses si en comptes d'exprimir-me el cap "robés" les idees a altra gent. A mi em va costar una estona trobar la idea i llavors buscar la justificació i les dades que em calien. Aquesta persona, un cop llegit el que vaig fer jo, ho ha tingut en menys d'un minut i ha pogut dedicar-se a fer altres coses. Així doncs, la meva autoestima creix, altre cop. Per tant, gràcies!Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-26970306865146599562015-09-22T22:00:00.000+02:002015-09-22T22:00:02.391+02:00Salut!<br />
Fa dos o tres mesos vaig veure aquest anunci:<br />
<br />
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/7ktV8wRfjcI" width="560"></iframe><br />
<br />
Era un mal moment. Havia tingut un problema de salut, i el metge s'havia posat molt seriós amb mi, dient-me que els resultats mostraven que una part del meu cos semblava tenir 20 anys més dels que tinc jo. Em va fer tres recomanacions, i avui, mentre n'estava fent una, un parell de noies m'han vist i han començat a riure ('s de mi? Amb mi? Degut a mi?). No les culpo: jo a la seva edat, i en la mateixa situació, hagués tingut problemes per aguantar-me el riure. Bé, potser me l'hagués aguantat al davant de la persona, i quan hagués marxat hagués esclafit a riure. És clar que, per sort, no he sentit (ni vist) el que passava quan jo he marxat. El problema és que conec aquestes noies, i sé que me les trobaré properament en una situació en què m'hauran de prendre seriosament... i dubto que puguin. És llavors quan m'he recordat del vídeo, i de que, malgrat tot, el més important és la salut.<br />
<br />
Les tres recomanacions eren a la vegada fàcils i difícils.<br />
<br />
La primera, perdre pes. Molt de pes. Em vaig mirar el metge (que em coneix des de fa vint-i-tants anys) amb cara escèptica. En els últims 30 anys he anat, que jo recordi, a 10 especialistes (entre endocrins i dietistes). He seguit fil per randa el que m'han dit, i mai ningú ha aconseguit que perdés més enllà de 5 o 10 kg. A la meva vida he passat molta gana, i la gent m'ha donat consells de tot tipus, però mai he aconseguit arribar a un pes saludable. Aquest cop, però, he trobat una persona jove, que em va parlar molt clar, i que em va dir unes quantes coses que lliguen amb la meva experiència (i que mai ningú havia trobat!) i encara és aviat, però vaig millor del que havia anat mai.<br />
<br />
La segona és l'activitat que he anat a fer avui. L'activitat se'm dóna bé, m'agrada, i sempre em sento molt bé quan la faig. Només hi ha un problema: necessito un equipament que no puc tenir a casa. Això vol dir desplaçar-se a una entitat esportiva... i canviar-se i quedar-se sense roba en algun moment (al vestidor, eh!) I així estava quan han entrat les dues noies que fa una setmana que em coneixen, i que dubto que se'm tornin a prendre seriosament. Sabia que algun dia havia de passar, però bé, podria haver trigat uns quants dies (o anys!) més.<br />
<br />
I la tercera... ai, la tercera! La tercera és una activitat que no he fet mai, però sempre que he fet coses similars han sigut un desastre. Jo no serveixo per aquestes coses. Però la salut és el primer, no? Prefereixo esforçar-m'hi que no pas haver de tornar a patir aquell dolor insuportable. Així que demà m'incorporo a un grup. El grup està ple de gent que fa temps que fa l'activitat, i jo, a part de no tenir-ne ni idea, ja sé que ho faré fatal. Per acabar-hi de posar salsa, tinc força possibilitats de trobar-me a noies com les que he trobat avui.<br />
<br />
Però no em rendiré. Com la gent "gran" del vídeo, la salut és el primer desig. Després ja venen altres coses. Però quan et passes una setmana seguida sense ser persona, decideixes que val més fer petits esforços que no acabar malament.<br />
<br />
Així que salut, i a prendre's la vida amb un somriure!Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-83465675459022137382015-09-13T19:19:00.001+02:002015-09-13T19:30:44.958+02:00Sisè sentit Han passat sis anys, i m'ha anat bé allunyada del món dels blogs. No tinc intenció de tornar. He canviat. Per dins, i per fora (acabo de fer un somriure amb el "per fora", però això potser serà un altre post, d'aquí a 6 anys més...)<br />
<br />
La vida sovint és diferent de com la veu la gent que t'envolta. En el meu cas, potser és millor, o potser és pitjor. Però he estat preocupada amb determinades coses, durant molt de temps. Em segueixen preocupant. Però des de fa uns mesos que he recuperat el meu "sisè sentit". I des d'ahir que sé que, o escric això, o rebento.
<br />
<br />
La cosa va començar fa uns mesos (bé, de fet va començar l'estiu de l'any passat). Com sempre, tinc la mala costum d'escoltar (i recordar-me del que em diuen). I vaig escoltar com algú deia una cosa. Unes setmanes més tard, gairebé per casualitat, vaig sentir com algú deia el mateix. La cara em va canviar de cop. Des d'aquell moment, vaig entendre moltes coses, i mentre va passant el temps, les dues persones implicades van deixant anar trossos d'informació. Al principi creia que eren imaginacions meves, però... no! No ho eren! I, cada cop ho veig més clar. I cada cop somric. Perquè el meu secret és que sé el seu secret. Però no saben que el sé :-) (crec que he perdut la manera d'explicar-me i tot!) Però somric. I sovint penso que no he perdut aquell punt que em feia tenir el sisè sentit.
<br />
<br />
El segon episodi va passar fa un parell de mesos. Vaig sortir a caminar, i un cotxe em va pitar. Eren una mare i una filla, que viuen a prop. Les vaig veure un parell de segons, mentre el cotxe se n'anava. Em va venir un pensament al cap: "La filla està embarassada". L'endemà em vaig trobar a la mare pel carrer. La mare me la trobo sovint, i la filla viu en una altra banda, però com que li havia fet classes particulars, sempre li pregunto què fa la seva filla. "Ah, està embarassada. Encara no se li nota res, però ja està de 2 mesos!" Per poc m'ennuego.
<br />
<br />
Una mica abans d'aquest episodi em vaig trobar amb una amiga que viu mitjanament lluny, i amb la que ens veiem un cop l'any o així. Va venir amb la seva filla, i a casa hi havia la meva parella. La vaig veure, i també vaig pensar que estava embarassada. No li vaig dir res, perquè hi havia la nena i vaig pensar que potser la nena no sabia res... Ella no va dir res, jo no vaig dir res. Ahir m'arriba un Whatsapp: està embarassada. Callo o xerro? Com que hi ha confiança, li pregunto si quan va venir estava embarassada. Em diu que no. I llavors em diu que sí, però que encara no ho sabia.
<br />
<br />
No sóc una persona d'anar pel carrer i pensar que la gent està embarassada. En l'últim any, només m'ha avisat el sisè sentit en aquests dos casos. I he fet ple.
<br />
<br />
Així que res. Sis anys després i segueixo conservant el sisè sentit. I llegeixo l'últim post i penso que això no li arriba ni a la sola de la sabata. Veig el porquet groc i somric. Fa tants anys! Rellegeixo el post i em segueixo sentint mala persona. Ara potser més que llavors. No espero que ningú em cregui, però no havia entrat en aquest compte (ni en el bloc) en els sis anys (i tinc 462 mails, que deuen ser tots spam).
<br />
<br />
I res, no torno. Però potser (i només potser) el deixo accessible per tornar a escriure alguna cosa quan estigui a punt de rebentar!Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-89609181143980080232009-05-06T12:34:00.001+02:002009-05-06T13:16:51.141+02:00Hora de tancarAra fa més de 4 anys i mig, una noia que s'avorria i que necessitava que l'escoltessin, va descobrir el món dels blogs i en va obrir un. Han passat molts dies, i, amb aquest, 1321 missatges, que es diuen aviat.<br /><br /> Han passat molts dies, i molta gent. El que va començar tímidament com una forma d'abocar el que se'm passava pel cap, amb el temps es va convertir en un bon costum, que m'acompanyava cada dia, em feia pensar, i em feia explicar les coses. <br /><br /> Però, com ja he dit moltes vegades, el millor de tot no era explicar les coses, sinó la gent que hi ha al darrere. Gent que apareixia del no-res, que podien viure més o menys lluny, però que d'avui per demà es convertien en algú que era gairebé de la teva família. O de la família ja directament.<br /><br /> Gent que, en alguns casos, van acabar traspassant la pantalla, i alguns s'han convertit en gent realment important.<br /><br /> No enganyaré a ningú. El que acabo de dir és veritat, però també seria una mica hipòcrita (o un molt) quedar-me aquí. Hi ha dues persones amb les que no em perdonaré mai com han anat les coses, i per més temps que passi, seguiré pensant que sóc una molt mala persona. I em seguiré dient que no es pot acabar com hem acabat. Però tampoc voldré arreglar-ho, per dir-ho d'alguna manera, perquè sé que intentant arreglar-ho només aconseguiré que fer-me mal, i això em fa sentir egoista, i a la vegada una bruixa.<br /><br /> D'acord, no més mal rotllo en aquest post...<br /><br /> Com he dit al principi, vaig començar, tot i que no ho sabia, explicant les coses perquè necessitava algú que m'escoltés. Qui m'ho hagués dit mai?<br /><br /> La meva mare, dona sàvia, com totes les mares del món, sempre em deia el mateix. "Ai, nena, mira que hi ha gent com tu pel món! Però, és clar, tu no surts, i ells, com que són com tu, tampoc surten! I, és clar, com vols conèixer gent com tu si us quedeu tots a casa? Així no us trobareu mai!"<br /><br /> La casualitat va acabar donant la raó a la meva mare. Com si fos un acudit dolent, o una juguesca del destí, vaig acabar coneixent a algú que, tal com deia ma mare, era com jo. Algú que treballava al mateix lloc que jo, que havia començat a treballar en aquell lloc a la mateixa època, i d'això ja en fa uns quants anys. Algú amb qui compartim molts coneguts/amics, i que ha tingut una trajectòria molt semblant a la meva.<br /><br /> La broma del destí és que, tal com deia ma mare, ens vam acabar coneguent des de casa. O sigui, per internet, cadascú a casa seva.<br /><br /> I, d'alguna manera, veig que tinc algú que m'escolta. I ja no em ve de gust repetir les coses. Perquè repetir les coses és avorrit. I allò que em semblava impossible fa un temps, que escriure no fos una necessitat, ha acabat essent possible. He acabat escrivint un post cada no sé quant, quan m'adono que fa molts dies que no dic res. Però sense massa convenciment. I parlant del mateix, sempre.<br /><br /> Crec que, d'alguna manera, ha arribat l'hora de tancar. L'hora de dir que ja s'han passat els dies en què venia i explicava les meves coses. Els dies en què estava trista i després d'escriure semblava que m'animava. O els dies en què volia compartir algun moment amb algú, i el compartia amb la pantalla. <br /><br /> Sé que fa menys de quatre mesos, de cop vaig tenir una cosa molt clara. Recordo intentant explicar una cosa de llistons a una persona, i el llistó que jo volia que estigués a dalt. Ho recordo perfectament. I també recordo que no sabia com explicar-ho. No ho sabia. Sabia què volia dir, però no sabia com explicar-ho. I, de cop, aquell dia, ho vaig veure clar. Era allò. Sí, allò era el que no sabia com explicar. I segueixo sense saber explicar-ho, però cada dia estic més convençuda de que era allò. Si és que és possible estar-ne més convençuda cada dia.<br /><br /> I, de la mateixa manera, cada dia estic més convençuda que aquest lloc no té futur, perquè ja no és el que era, i no vull acabar escrivint un post cada mes quan em recordi que fa molt que no dic res. Vaja, que ja que sóc molt xul.la, jo, em decideixo a fer com l'Indurain (quines comparacions que vaig a fer, jo! Està clar que no li arribo a la sola de les sabates!): em retiro quan encara estic en actiu (ejem... bé... d'això... deixant de banda els últims 3 o 4 mesos), i quan estic a dalt de tot (ejem... bé... d'això... és un dir), abans de que això no degeneri.<br /><br /> D'aquí a uns dies faré que aquest blog sigui privat, i ja només hi tindré accès jo. I amb això tancaré una etapa. Una etapa en la que he conegut a gent meravellosa, i que, està clar, que tanqui això no vol dir que deixi de tenir contacte amb tota aquesta gent. No podria, encara que volgués. Perquè són importants per mi. I tampoc vol dir que deixi de llegir aquells a qui he anat llegint últimament. També són importants per mi. Però crec que jo m'he de retirar.<br /><br /> Així que, sense més rotllo (que déu n'hi do!) me'n torno cap al meu lloc. Hi seré. Ja sabeu on i com trobar-me.Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com14tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-87120638585306979342009-05-03T19:35:00.002+02:002009-05-03T19:58:41.713+02:00Per tota la vida?Entro al cotxe. Estic cansada. Molt cansada? Bé, alguna cosa per l'estil.<br /><br /> Alguna cosa no va com ha d'anar. Què falla? Què és el que no està bé?<br /><br /> Ah, sí! L'altre dia, quan vaig arribar, algú em va entrar el cotxe. Abans de sortir-ne, vaig parar la radio. És clar! <br /><br /> He fet tantes coses que sembla que hagi passat molt de temps, però el temps ha passat tan de pressa, que espanta i tot. I ja torno cap a casa.<br /><br /> Cansada, molt cansada.<br /><br /> Amb la cara a l'estil gamba sueca, per variar.<br /><br /> Però feliç.<br /><br /> Ah, sí, la radio.<br /><br /> L'engego, i com per art de màgia, sona una cançó. Una cançó que m'acompanya tota la sortida del poble. Aquell poble que havia visitat un cop fa mitja vida, i que tants anys després no conec, però sé anar i venir dels llocs més interessants.<br /><br /> La cançó.<br /><br /><object width="353" height="132"><embed src="http://www.goear.com/files/external.swf?file=669d900" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" quality="high" width="353" height="132"></embed></object><br /><br /> Somric.<br /><br /> Amb menys de 4 mesos després de conèixer algú es pot tenir tan clar?Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-41622525366852101892009-04-20T21:15:00.001+02:002009-04-20T21:15:00.293+02:00Sant JordiL'<a href="http://llumgroga.blogspot.com/2008/04/estic-emprenyada.html">any passat</a> em vaig enfadar (i queixar) perquè a la Rambla només hi havia llibres mediàtics. Aquest any, no posaré els peus a la Rambla. Els llibres mediàtics no m'interessen, a mi. I no en compraré cap...<br /><br /> <a href="http://llumgroga.blogspot.com/2007/04/mentre-torno-de-la-rambla.html">Fa dos anys</a> sí que vaig trobar llibres a la Rambla. Però tampoc va ser un <a href="http://llumgroga.blogspot.com/2007/04/prometo.html">dia rodó</a>. Aquest any no compraré llibres d'adolescents, ni em cremaré pel sol, ni ningú em girarà la cara a la Rambla (o, com a mínim, no crec que ho vegi).<br /><br /> Sembla que <a href="http://llumgroga.blogspot.com/2006/04/sant-jordi.html">fa tres anys</a> també s'amagaven de mi (què dec tenir?), però vaig descobrir que tenia un fan. Aquest any no descobriré fans, ni serà un dia amb tant de sol com aquell diumenge.<br /><br /> I <a href="http://llumgroga.blogspot.com/2005/04/sant-jordi.html">fa quatre anys</a> va ser un bon dia.<br /><br /> Aquest matí he rebut un mail. "Bona nit i feliç setmana!!! Que ve Sant Jordi... potser aquest serà diferent ;-)"<br /><br /> D'aquest només en sé que estic nerviosa. <br /><br /> Dijous passat vaig anar a la gran ciutat. Molt aviat. A les 9 del matí ja havia fet la feina que havia de fer a la ciutat. I llavors vaig anar a dos llocs.<br /><br /> Al primer vaig comprar una cosa petita, però de bastant valor. Almenys valor sentimental. Tot i que tampoc era barat, vaig donar un bitllet verd i poca cosa em van tornar. Però no m'importa el preu que va valer. M'importa la il.lusió que em va fer comprar-ho, i espero que sigui rebut amb la mateixa il.lusió que ho vaig comprar. Per això estic nerviosa.<br /><br /> Sí, té valor. Però... Ostres. Segur que sí. Però... i si no? <br /><br /> Al segon vaig comprar una cosa gran, de menys valor en diners. La vaig comprar de tot cor, però no sé si me la tiraran pel cap. I ja dic jo que si me la tiren pel cap, em faran mal, perquè de pesar, pesa! Al dia següent tenia agulletes de carretejar-la, és clar que vaig fer una passejadeta de mitja hora a peu, i és clar, no és que pesés excessivament, però... amb el temps, acaba cansant.<br /><br /> Estic nerviosa. Molt nerviosa. Li agradarà la primera cosa? I la segona? <br /><br /> La primera li farà tanta gràcia com a mi m'ha fet comprar-la?<br /><br /> I la segona, la que tinc més dubtes, li agradarà? <br /><br /> Sí, estic mooooooooooooooooolt nerviosa.<br /><br /> No diré quants cops he comprovat, des de dijous, que tot estigués al seu lloc, perquè ni jo mateixa ho sé...<br /><br /> Sí, aquest any serà diferent. No aniré a la Rambla. No em compraré llibres. No m'enfadaré amb ningú perquè em giri la cara. No m'enfadaré amb els llibreters per només tenir llibres mediàtics. No descobriré fans, ni gent amb bones notícies.<br /><br /> Però sabré si les dues coses que he comprat agraden o no.<br /><br /> Quins nervis!Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-24616903619702738612009-04-15T12:47:00.001+02:002009-04-15T12:47:48.152+02:00No sé què ferSóc a la feina. Sóc a la feina i no sé què fer.<p> Dilluns vaig acabar de fer uns retocs a una cosa. Dilluns. I ho vaig<br>portar a instàncies superiors. Com ja havia fet algun cop. El problema<br>és que aquest cop va ser tot. No em vaig quedar res per mi. Tot. Tot.<br>I tot.<p> (Avís: A qui em digui que ja era hora, li foto un clatellot, això sí,<br>després de donar-li la raó...)<p> Dimarts vaig "tornar" a la feina. I vaig fer tot el que havia de fer.<br>Preparar coses, enviar mails, preguntar, intentar explicar, corregir.<br>I tot de coses que he de fer. Moltíssimes coses. Fins i tot contestar<br>alguns mails que tenia pendents.<p> I me'n van quedar. Així que aquest matí he vingut, a l'hora de cada<br>dia, i he acabat el que no vaig poder acabar ahir.<p> I ara... i ara, què faig?<p> El que vaig enviar dilluns està allà, esperant. Ja tornarà, però<br>mentre no torni, no puc fer res.<p> I la resta de feina, ho tinc tot lligat fins a l'estiu. Tot el que<br>podia lligar ara. Tot el que podia fer amb previsió. Tot el que s'ha<br>d'anar fent mica en mica, i que jo portava al dia, però amb un dia i<br>mig intens (els dimarts em passo gairebé 12 hores aquí!!!) he resolt<br>tot el que podia resoldre.<p> I ara, què faig?<p> Em sap greu llegir blogs o coses per l'estil. Em sap greu fins i tot<br>escriure això. Que, per cert, estic provant això d'enviar posts com a<br>mails que m'he trobat avui i que vés a saber quants dies fa que hi<br>era! A veure si es publica bé...<p> I són 3/4 d'1, i què faig? He quedat a les 2 per dinar :-D Però, fins<br>a les 2? Contesto un mail que ha tornat dels que vaig enviar ahir.<br>I...? Què més faig?<p> Fa setmanes (o uns tres mesos) que estic mig desapareguda. I podria<br>mirar les coses que he deixat mig penjades. Però... no ho sé, trobo<br>que ja que sóc aquí hauria de treballar, no? Com si no trobés<br>distraccions quan no sóc aquí!!!<p> I, de mentres, només puc fer que esperar. Esperar, i quan hagi<br>esperat se'm tornarà a girar feina.<p> Però ara mateix... ostres! On és la gent? Sí, ja ho sé, treballant.<p> Aniré a donar un volt a veure si trobo algú amb qui xerrar... o no.<br>Perquè tampoc vull distreure a ningú.<p> Què faig?Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-17907029778529892252009-04-10T21:58:00.002+02:002009-04-10T22:05:43.067+02:00T'he marejat?Arribo a casa i em trobo un sms. L'sms deia, entre altres coses, que si m'havia marejat, perquè ens hem passat tot el dia amb el que fa.<br /><br /> Marejat?<br /><br /> Després de veure l'sms me n'he adonat que sí, que ens hem passat tot el dia fent les seves coses. Però... és que m'ha encantat.<br /><br /> Recordo quan em va dir que es dedicava a això. Ho recordo com si fos avui mateix. I no fa pas gaire. Vaig somriure. I crec que ho vaig començar a veure clar. Molt clar.<br /><br /> I avui ens hem passat el matí intentant arreglar les destrosses que jo vaig fer intentant fer el que fa ell, ara fa més d'un any. Com em podia marejar? Com em podia marejar que ho mirés tot, que intentés veure què anava bé i què malament, i que ho comprovés tot? No, si a mi m'encantava i m'ha encantat ajudar-lo.<br /><br /> I després davant de l'ordenador. Em feia gràcia quan feia cares estranyes sense adonar-se'n. Però després he anat jo. I, ara que hi penso... ui... dec haver fet unes cares...<br /><br /> Ha sigut un dia genial. Tot dedicat a les seves coses, però no per això menys genial. Com em pot haver marejat? Si és que a mi també m'agraden, aquestes coses!Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-58022416573258032009-04-09T09:59:00.002+02:002009-04-09T10:12:40.060+02:00Llàstima del tempsQuants cops he dit que m'agrada la pluja? Quants? Moltíssims. Més dels que segurament em pugui imaginar.<br /><br /> M'agrada que plogui i passejar pel carrer. Però, sobretot, m'agrada ser a casa, i que plogui a bots i barrals, i veure com plou. L'olor de la terra mullada. I sentir com va caient l'aigua. Sobretot si estic ben tapada al meu llit.<br /><br /> Avui fa un dia molt maco. Un dia perfecte per anar a fer una excursió de les que teníem programades. Llàstima que, quan encara no sabia si planejaríem coses pels primers dies o pels últims, em vaig guardar avui, el dijous, per fer un parell de coses que havia de fer. Avui. El dia que ha resultat ser l'únic dia en el que podríem haver fet alguna cosa. Si és que tinc una punteria...<br /><br /> Des del cap de setmana, ens hem passat tots els dies treballant. Jo en les meves coses, i ell en les seves. I ens vam guardar els últims dies de setmana santa per... fer excursions.<br /><br /> Fer excursions, i altres coses. <br /><br /> Coses que no es poden fer si plou.<br /><br /> Quants cops he dit que m'agrada que plogui? Ho retiro! Ho retiro! Tinc ganes d'anar a aquell lloc on no he anat mai, i pujar-hi a peu. Tinc ganes de veure el seu hobby, tot i que un dia ja m'hi va portar, molt al principi. És clar que aquell dia era un hobby "descafeinat"... I tinc ganes de fer aquella excursioneta que vam dir que faríem. A un lloc on no hi he anat mai a peu.<br /><br /> Perquè, no sé, en les dues últimes setmanes he anat un parell de cops a la platja. A prop de casa seva, és clar. Que a prop de la meva no n'hi ha, de platja! O, com a mínim, no tant a prop. <br /><br /> Però també he intentat anar dos cops al cine, i no hi havia res interessant. I on es pot anar, si plou? Si plou i no fan res de bo al cine? Si plou i les excursions i el hobby són per dies que no plou?<br /><br /> Llàstima del temps!<br /><br /> (Crec que no ho havia dit mai tan en sèrio. He deixat de necessitar escriure. Aquest post és una porqueria, però tampoc tinc res més a explicar...)Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-39218630222216698882009-04-02T08:21:00.003+02:002009-04-02T09:36:23.549+02:00Amb el mateix patróLlegeixo el que <a href="http://suc-de-llimona.blogspot.com/2009/04/magradava.html">diu</a> la Tirai, i em remunto a... gairebé tres mesos enrere?<br /><br /> Encara recordo (i em sorprenc) de com, des del primer moment, ho vaig arribar a tenir tan clar. Per què? No ho sé. És un misteri. I dels grossos. Només sé que... ho vaig tenir clar. Des del principi. Des del primer moment.<br /><br /> Sí, jo sóc una persona que penso molt les coses. I les reflexiono. I m'ho penso molt abans de tenir-ho clar.<br /><br /> És clar que ell també.<br /><br /> D'alguna manera, m'hi vaig veure reflectida. Era allà. Algú que estava fet del mateix patró que jo. Algú que, d'alguna manera, amagava a dintre seu aquelles mateixes coses que ja fa no sé quants anys em van fer obrir un blog on em feia dir Estranya. Coses que, d'alguna manera, sé que, en tot aquest temps, i després de tot el que he arribat a escriure, no he explicat. Perquè no n'he sabut. O perquè no he volgut. O simplement, les he deixat entreveure.<br /><br /> D'alguna manera hi vaig veure algú que em podia entendre. Amb tot plegat. I algú a qui jo també podia entendre. Algú que diu una cosa i no cal que me l'expliqui, com hauria de fer a la resta de gent. Perquè jo ja ho entenc. Perquè jo ja he dit les coses d'aquesta manera.<br /><br /> Algú que, d'alguna forma, va sortir del mateix patró que jo. O va ser educat amb aquest mateix patró.<br /><br /> I somric, perquè no crec en les casualitats. Ni en els horòscops. Ni en res que se li assembli. Però, d'alguna manera, no deixa de fer-me gràcia que jo sigui 25 dies més gran. Només 25 dies. He dit mai que vaig néixer gairebé un mes abans d'hora? Els dies que vaig néixer abans d'hora passen de 20 i no arriben a un mes. Ell va néixer quan li tocava. I aquí ho deixo.<br /><br /> D'alguna manera, aquell dia, vaig tenir una cosa a dintre que em va dir que anava molt en sèrio. Que havia trobat algú amb qui em podia entendre. I, ho he de dir sincerament, em vaig espantar. I molt, que em vaig espantar.<br /><br /> Ara ja no estic espantada. Segueixo sorpresa, i cada cop penso més que van fer un motlle, ens hi van posar als dos, i van trencar el motlle. I no, no som iguals del tot. Però hem d'haver sortit del mateix motlle.<br /><br /> I aquest cap de setmana... Aquest cap de setmana fem dues visites. Una dissabte, una diumenge. Una a casa seva, l'altra a casa meva. I, d'alguna manera, hi ha quatre coses que són del tot certes, tot i que sembli una contradicció.<br /><br /> 1. Estic molt tranquil.la. Els meus pares, i els seus, saben que estem fets de la mateixa pasta. I tot anirà molt i molt bé. <br /><br /> 2. El dia que vingui a casa meva em fa més por que el dia que jo vagi a casa seva (això serà cert el dia que vingui ell). I si al meu pare se li giren els cables? I si comença a pensar que no és prou bo per mi, i aquestes coses que sempre he pensat que faria? I si li comença a preguntar per l'historial professional i educatiu i no en queda content? Que vaja, és molt similar al meu (quina sorpresa!), però, tot i així...<br /><br /> 3. El dia que jo vagi a casa seva em fa més por que el dia que ell vingui (això serà cert el dia que hi vagi jo). I si no els agrado? I si? No sóc la persona ni més maca, ni més simpàtica del món. I si creuen que no sóc prou bona?<br /><br /> 4. En realitat no estic gens tranquil.la. Sóc la Llum. Serà un miracle si algun dels dos dies aconsegueixo articular alguna paraula que no sigui un monosíl.lab!Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-64690865938210516962009-03-27T08:07:00.002+01:002009-03-27T09:24:41.768+01:00Cap de setmana de bojosDivendres. 27 de març de 2009. M'estic preparant per un cap de setmana de bojos. Sí, de bojos. <br /><br /> Des de fa un parell de mesos, o potser més, que cada cop que veig que hi haurà alguna cosa, es concentra en aquest cap de setmana. Que, a sobre, té una hora menys. Com si fer 50 coses no fos suficient, que a sobre em treuen temps del cap de setmana.<br /><br /> No et veig des de dilluns. Un dinar ràpid. I sort que treballem al mateix lloc! Bé, al mateix lloc no, però gairebé. Dimecres et vaig abandonar per culpa de la feina. I...<br /><br /> I avui comença el cap de setmana. El cap de setmana de les 1000 coses, però un cap de setmana en el que, entre les 1000 coses, no ens podrem veure.<br /><br /> Em sap molt de greu no poder venir a veure el que fas. Si no fos aquest cap de setmana i fos el següent, em tindries allà tot el dia. O tots dos dies. Encara que diguis que és pesat. No m'ho sembla pas. Me n'expliques coses i em fa gràcia. Em faria gràcia anar-hi. Em faria gràcia venir-te a veure. Perquè no és una cosa que facis sovint. Oh, quin greu!<br /><br /> I, si no tinguessis això, també em faria gràcia que vinguessis amb mi dissabte. Sé que no t'ho acabaves de creure, però m'hagués agradat que vinguessis a fer-me companyia al sopar de demà. És clar que llavors ja sí que l'hauria parida, perquè entre el sopar a més d'una hora en cotxe de casa, l'hora que em fan dormir de menys, i que el diumenge he de ser a primera hora a una hora de casa (però en direcció contrària al sopar de dissabte), si vinguessis a sopar, ja directament no dormiria. <br /><br /> M'hagués agradat que vinguessis. Però, és clar, tu també estaràs a una hora de casa teva. Que està a una hora de casa meva. I... impossible!<br /><br /> M'agradaria partir-me en dos. O en tres. Que una part de mi anés a les obligacions del dissabte. L'altra et vingués a veure. I l'altra descansés dissabte i atengués a les obligacions del diumenge. És possible? Podria ser possible?<br /><br /> Sé que acabaré el cap de setmana feta pols. I, pel mig, tinc una cosa que vaig prometre que acabaria el dimecres per ja deixar-la tancada quasi definitivament. Sé que aniré de bòlit. Sé què em diràs.<br /><br /> Però, de tot plegat, el que em sap més greu és no poder venir-te a veure.Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-81491461813859248572009-03-23T21:40:00.002+01:002009-03-23T21:46:26.437+01:00SolaJust quan surto al carrer, me n'adono. <br /><br /> Sola.<br /><br /> Els meus pares passaran la nit a l'hospital, altre cop. Un al llit de l'hospital, l'altre d'acompanyant. Que porten una ratxa...<br /><br /> I de cop em sento molt sola. <br /><br /> Aniré a buscar el cotxe. Sola.<br /><br /> Pujaré al cotxe. Sola.<br /><br /> Arribaré a casa. Estaré sola.<br /><br /> I a mi mai m'ha importat estar sola. <br /><br /> Però avui... avui em sento sola. <br /><br /> I sé que estic acompanyada en la distància. Fa una hora i mitja que sóc a casa i m'he passat més d'una hora parlant amb gent. <br /><br /> Però parlant en la distància.<br /><br /> I s'ha fet de nit. I, no sé per què, em sento sola.Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-47980882176073091432009-03-21T22:25:00.002+01:002009-03-21T22:32:50.627+01:00Fins a plorarFeia molt, molt de temps, que no reia fins a plorar. <br /><br /> Les llàgrimes m'han començat a caure per les galtes, i no podia deixar de riure. Intentava parlar, però no podia dir dos paraules seguides sense posar-me a riure. I no t'enteraves de res. La teva cara de desconcert al no entendre què deia encara em feia riure més. I encara plorava més. I més. I t'ho intentava explicar... però era impossible.<br /><br /> Sóc un desastre, ho sé. Però tot i portar-te, potser, al pitjor lloc que hi ha en uns quants quilòmetres a la rodona, he rigut com mai. No haguéssim rigut tant si no t'hagués portat allà i hagués sigut un desastre tan gran... amb <span style="font-style:italic;">susto</span> inclòs. Que a mi el <span style="font-style:italic;">susto</span> me l'has donat tu, no sabia què passava. Fins que he vist... jaja. Escric això i encara em cauen les llàgrimes.<br /><br /> Genial. <br /><br /> Gràcies.Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-23558886847544779352009-03-11T14:46:00.002+01:002009-03-11T15:56:06.366+01:00I unes galetes príncipeQuants anys feia que no menjava una galeta príncipe? Si ni em recordava que existissin! Les galetes príncipe! Mmmm...<br /><br /> Anys! Feia molts anys! Moltíssims!<br /><br /> Mmmm... Jo sóc la que dic que el dolç no em crida l'atenció? La que no es pot resistir a un salat, però que els dolços no em diuen res?<br /><br /> Qui sóc?<br /><br /> Em sap greu. Eren les teves postres. Teves.<br /><br /> Has obert el paquetet de paper de plata.<br /><br /> Oooooooooooooohhhhhhhhhhhhhhhhh!!!!!!!!!!!!!<br /><br /> Galetes príncipe!!!!!!!!!!!!!!!!!!<br /><br /> Ho he dit?<br /><br /> O només ho he pensat?<br /><br /> Són noves, amb doble de xocolata, crec que has dit. O alguna cosa semblant.<br /><br /> No sabia ni que existissin.<br /><br /> Meitat per tu, meitat per mi.<br /><br /> Ostres, em sap greu.<br /><br /> Ostres, quant de temps sense menjar príncipe!<br /><br /> Viure una mica, en deies. Sí. Petites alegries.<br /><br /> Com 3 galetes príncipe compartides.Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-26783369644498366372009-03-10T09:17:00.003+01:002009-03-10T09:35:54.411+01:00Lucecita (2)Ahir em va venir al cap <a href="http://llumgroga.blogspot.com/2009/01/lucecita.html">l'últim post</a> que vaig escriure abans de conéixer-te. Lucecita. I ja fa dos mesos! Dos mesos en els que he escrit 12 posts, cosa que deu ser un rècord negatiu en la meva producció postística (sí, la paraula no existeix, i què?)<br /><br /> Ahir et vaig dir que pobre de tu que em diguessis Llumeta. I llavors vaig pensar en la Lucecita. En el dia que vaig escriure aquell post. En que pensava que em sabia greu que ja ningú més em digués Lucecita. I que volia trobar algú a qui deixés dir-me, encara que fos, Llumeta.<br /><br /> I al dia següent vas aparèixer.<br /><br /> I aquí estem. I sense que t'hagi parlat d'aquest raconet, m'has dit Llum. Potser no n'has sigut conscient del tot, però m'has dit Llum. I m'has dit Groga. Del Groga sí que n'has sigut conscient. <br /><br /> I jo he anat passant per aquí a estonetes. Sense voler escriure sobre tu, perquè no em sembla bé, i tot i així escrivint-ne. <br /><br /> Però jo venia a parlar de la Lucecita. O de la Llumeta.<br /><br /> Recordo. Ho recordo perfectament. Recordo perfectament què volia dir quan vaig escriure aquell post. Recordo el que volia dir i que només es llegia entre línies. Sí, ho recordo perfectament.<br /><br /> També recordo el principi d'any. No vaig fer cap promesa. No vaig fer cap propòsit. No...<br /><br /> Vaig canviar de mòbil. I vaig tenir la mateixa sensació que amb la Lucecita. Vaig escollir 3 cançons. Una per quan em truquessin des de casa. Una altra per les trucades normals. I l'altra es va quedar esperant... Tot i que, de fet, ara porto el mòbil sempre en silenci, només en vibració.<br /><br /> Vaig llençar un munt de coses de l'armari. I també vaig tenir la mateixa sensació que amb la Lucecita.<br /><br /> I em vaig sentir mala persona, i vaig demanar als Reis no sentir-me'n més. Vaig deixar enrere el que em feia sentir mala persona, cosa que em va fer sentir mala persona. Però altre cop vaig tenir la mateixa sensació que amb la Lucecita.<br /><br /> Jo ho escrivia, però entre línies pensava en una altra cosa.<br /><br /> I vaig escriure el post de la Lucecita.<br /><br /> I vas aparèixer al dia següent.Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-1884543034438764975.post-9970738392267867382009-03-06T17:38:00.000+01:002009-03-06T17:38:00.436+01:00Por?Fa uns anys, la gent de per aquí amb criatures petites, a vegades els diumenges a la tarda, o els dissabtes, o quan fos, se n'anava fins a l'aeroport, a veure avions.<br /><br /> Això era abans de que aparegués el senyor Ryanair, i abans de que l'aparcament fos de pagament, i abans...<br /><br /> En aquella època es veia enlairar-se o aterrar un avió cada molta estona, però hi havia espai, els nens corrien, i quan veien un avió, es posaven molt contents.<br /><br /> Ara d'avions se'n veuen. Però... o pagues pàrquing, o et quedes molt lluny... o hi vas amb algú que sap on va.<br /><br /> Avui he vist uns quants avions. Però un... un m'ha cridat l'atenció.<br /><br /> Anava a enlairar-se. Ha agafat velocitat. Estava a la pista i l'he vist agafar velocitat com tots els altres.<br /><br /> Abans que jo me n'adonés, algú m'ha dit: "Està frenant!" i llavors ho he vist.<br /><br /> L'avió ha frenat. Li ha costat, però ha frenat. Ha donat mitja volta. Ha recorregut la pista en sentit contrari... i al moment s'ha tornat a posar en posició per enlairar-se.<br /><br /> I ha tornat a agafar la pista, ha tornat a agafar velocitat, i aquest cop sí, aquest cop s'ha enlairat.<br /><br /> I jo he pensat en veu alta.<br /><br /> Quina por, no? Quina por trobar-te en un avió, anar a enlairar-te, i veure com l'avió frena. Veure com dóna mitja volta. I veure com, sense fer cap tipus de reparació, l'avió torna a intentar enlairar-se.<br /><br /> Només de pensar-hi... quina por!Llumhttp://www.blogger.com/profile/15752560098040619186noreply@blogger.com6