diumenge, 31 de juliol del 2005

Records

D'aquest cap de setmana, m'agradaria recordar un silenci sepulcral i inesperat. Però sé que recordaré els nervis que van entrar quan vaig sentir aquell silenci.

M'agradaria recordar com una personeta se m'acostava vergonyosa. Però crec que recordaré la meva pròpia vergonya.

M'agradaria recordar la gent que em va preguntar interessada per coses que havia dit, però em sembla que recordaré la gent que em preguntava alguna cosa mig per compromís i llavors no escoltaven la resposta. O les brometes que determinada gent va acabar fent a costa meva. De fet, em sembla que determinada part de la meva família em farà brometes sobre el tema fins que sigui una velleta. O fins que trobin alguna altra raó per fer broma a costa meva.

M'agradaria recordar l'esforç que ha fet determinada persona per ser per aquí aquests dies (gràcies Marta!), però recordaré la gent a qui no ha donat la gana de venir.

El que sí que crec que recordaré (i vull recordar) són uns ulls oberts, observant-ho tot, sense saber massa què passava, mentre estava asseguda a la meva falda, agafant-se fort als meus pantalons (crec que tenia por).

Recordaré una festa alternativa, el dia següent, amb totes les criatures a sobre l'escenari, saltant i corrent. Però espero no haver de recordar una nena que volia anar al bosc, i que només feia que dir: "una ampolla", "un vas", "està trencat", "qui ho ha tirat?"... Coi! El bosc és de tots. Cal tirar les ampolles i els vasos al mig del bosc? A part de ser una marranada, la gent no ha sentit parlar dels incendis forestals?

Ara, de moment, la meva panxa em recorda que he menjat massa. I les fotos que estic descarregant, em recorden una nena que no s'ha deixat fer cap foto sense treure la llengua.

divendres, 29 de juliol del 2005

Marta

Cada any, quan arriba el 29 de juliol, penso el mateix. Bé, de fet penso una cosa semblant la meitat de les vegades que busco un número a l'agenda del mòbil o una adreça de correu electrònic.

La meva mare em volia dir Marta. Sí, tampoc em dic Marta :-) Des de petita, sempre havia pensat que quan tingués una filla, li diria Marta. Però no va ser prou ràpida, i quan jo vaig néixer ja no em va poder posar Marta. Bé, sí que podia posar-me Marta, però hagués provocat algun aldarull familiar.

Li agraeixo de veritat que no em digués Marta. Ja he dit més d'una vegada que no m'agrada tenir un nom tan comú: conec un munt de gent amb el mateix nom i primer cognom que jo. Fins i tot, sé d'algú que té el nom i els dos cognoms iguals que jo. No sé si el meu nom és més comú que Marta. Podria mirar-ho a l'idescat, però tampoc sabria decidir quin dels dos és més comú: un dels dos noms és bastant més comú que l'altre, però l'altre és més comú en la gent de la meva edat.

En fi, que tan li fa quin dels dos noms és més comú. Només he de mirar al meu voltant: lloc on vaig, lloc que em trobo una Marta (com a mínim). I no sé com m'ho faig, però les Martes sempre em cauen bé i acabo essent amiga de la majoria de Martes que em trobo. Així que quan arriba el 29 de juliol, em passo el dia enviant sms i tarjetes de felicitació.

Perquè el meu mòbil està ple de Martes. I la meva llista d'adreces de correu, també. No sé si és un problema meu o què, però és que a part de les Martes, quan hi afegeixo les Maria (i derivats), Mercè, Montse... i d'altres noms que comencen per M, ocupo la meitat dels telèfons que tinc al mòbil (sí, d'acord, estic exagerant una mica: la meitat no, però una tercera part, sí). Quan he de buscar un telèfon que comença per M, ja sé que m'he de carregar de paciència i anar buscant, un per un, fins que arribo a l'M que m'interessa. Si fins i tot hi tinc a la "Mama". I no, no li penso posar el seu nom en comptes de "mama" per estalviar-me una M... perquè el seu nom també comença per M! I això que no es diu Marta.

En fi, gràcies Mama per repensar-t'ho i no posar-me Marta, que ja en tinc prou amb totes les que m'envolten. I per les Martes, doncs moltes felicitats! (Amb la de Martes que hi ha, segur que alguna llegeix això algun dia).

dijous, 28 de juliol del 2005

Entrada triomfal

Arribo a casa. Deixo el cotxe davant de casa. Cap més cotxe aparcat a fora. Busco les claus. Coi, si que estan ben amaga... Merda! Maleeixo a la persona que ahir em va fer treure les claus d'on són sempre. D'allà a la butxaca. I de la butxaca... a la rentadora... Bé, a la rentadora del tot no hi han acabat, però gairebé. Merda!

Vaig fins a la cuina. Segur que hi ha algú dinant. Finestra tancada, persiana baixada. Ai, que anem malament. Porta amb la persiana a la meitat. Ai... encara no hi ha ningú! Que estrany... M'ajupo. Miro. No hi ha senyal de vida. Merda!

Truco al timbre. Res. Torno a trucar. Res. Tercer cop. Res. Intento mirar per la finestra del garatge. Ho deixo estar. Sóc massa baixa i no veig res.

M'espero un minut. Sembla que no hi ha ningú a casa. M'encamino a casa dels veïns. Trec la clau de... bé, trec la clau del lloc on sol estar amagada. Entro. Silenci. Foscor. Estan fent la migdiada. I jo els acabo de despertar.

Cara de bona nena. Veu suau. Ja que els acabo de despertar, almenys que no s'enfadin massa...

- Teniu una clau de casa veritat?

Em diu on és. No la trobo. M'hi estic una estona. Al final la trobo. Merda! És la clau xunga...

Torno a casa. Intento obrir la porta del garatge. Un cop... no puc. Un altre cop... tampoc puc. Hi torno... no puc. Bé, la clau obre una altra porta...

M'acosto a l'altra porta. L'obro. El gos se'm mira. És la porta que obrim per anar a passejar el gos. Es pensa que el vull treure a passeig. Li he de dir que no. Se'm mira amb una cara que em fa una pena... Intenta sortir. Li barro el pas. Se'm mira i no entèn res...

Entro a dintre. Passo per un soterrani que fa una mica menys de metre i mig d'alçada. El gos em ve al darrere, mig plorant perquè no el trec a passeig. Arribo al final, a la segona porta falsa. Una caseta de gos em barra el pas. Després de la caseta, una barbacoa i un piló de llenya.

Tenco el llum. Veig que no me'n sortiré. El torno a obrir. Salto la caseta. Salto la barbacoa. Salto la llenya. Obro el llum de casa. Salto la llenya. Salto la barbacoa. Salto la caseta. Tenco el llum del soterrani. Salto la caseta. Salto la barbacoa. Salto la llenya. Tenco el llum de casa i obro la última porta fins arribar a casa per la porta falsa.

Just obrir la porta falsa, veig la tele. La persiana de la porta de la cuina a dalt. La persiana de la finestra a dalt. I una veu, que en comptes de dir hola em diu: "¿Dónde te habías metido?" No sé si riure o plorar. Callo. Val més. Segueix una bronca: que si no tinc paciència, que quan ha sortit a obrir la porta ja no hi havia ningú, que com coi puc anar per la vida sense claus, que per què no he entrat pel garatge com la gent normal, que si he deixat la caseta, la barbacoa i la llenya al seu lloc...

Coi, que he sigut jo la que he hagut de fer malabarismes!

Em sembla que trigaré a tornar a deixar-me les claus a dintre... O no, perquè amb el meu cap...

Algú necessita una lladre professional?

dimecres, 27 de juliol del 2005

A voltes amb els somnis

- Hola.
- Hola. Ja tornes a ser aquí? No fa pas gaire que vas fer-me una visita.
- Sí, ja ho sé.
- Aleshores, què vols?
- Parlar amb tu.
- I de què vols parlar?
- Dels somnis.
- De quins somnis?
- Dels teus.
- Jo no recordo mai el que somnio.
- No em refereixo a aquests somnis.
- Ah, és clar.
- Què vas fer amb el somni de l'altre dia?
- Ho he deixat estar.
- Per què?
- Perquè no depenia només de mi, ja ho saps.
- Però no ho tenies tan clar?
- Sí.
- I ara?
- Ara crec que és el que hauria de fer, però no ho tinc tan clar.
- Però segueixes pensant que és una bona idea?
- Sí.
- I llavors?
- És que m'he cansat d'esperar.
- Si que et canses aviat.
- Bé, de fet quan vaig escriure aquell post ja feia temps que esperava.
- Així et va durar poc el moment de lucidesa...
- Ja t'ho he dit, m'he cansat d'esperar. I dubto que deixi d'esperar durant tot l'estiu.
- Però fa molt que ho esperaves, no? Què més et dóna esperar una resposta dos mesos quan has esperat tant de temps?
- És que he rebut una altra oferta.
- Una altra oferta?
- Sí, una altra oferta. No t'ho creus?
- Sí, és clar. I aquesta oferta et convenç?
- Al principi creia que sí. Després creia que no. Després tornava a creure que sí. Que no, que sí, que no, que sí, que no...
- I ara?
- No ho sé.
- Si no hi hagués l'altra possibilitat, què diries?
- Que sí.
- Un sí afirmatiu o un si condicional?
- Afirmatiu.
- Així el que et fa dubtar és l'altra oferta, veritat?
- Sí.
- Això vol dir que encara no has desestimat la primera opció, veritat?
- Sí. Però ja t'he dit que m'he cansat d'esperar.
- Però en certa manera, continues esperant, no? Perquè no dones un sí definitiu a la segona oferta mentre continues esperant a veure si hi ha alguna possibilitat de la primera, veritat?
- Sí, però m'he de decidir aviat amb la segona opció.
- Així no pots esperar la resposta de la primera opció?
- No.
- Així ho tens difícil... Perquè m'acabes de dir que si no hi hagués la primera opció, diries que sí a la segona sense pensar-t'ho. Però la primera opció no depèn de tu. I has de donar una resposta aviat. Podries dir que no a la segona opció i quedar-te sense res o dir que sí a la segona opció i llavors haver de dir que no a la primera, perquè ja tens la segona. Què faràs?
- Bé, de fet ja m'he mig compromès amb la segona opció...
- Què vol dir mig compromès?
- Ja t'he dit que m'havia cansat d'esperar. Però no és res que no es pugui tirar enrere. Simplement, he deixat veure que l'opció m'interessava.
- Ah, ara recordo perquè era aquí... Així que has deixat veure que l'opció t'interessava. Així que ja t'has decidit?
- No ho sé.
- Jo crec que sí.
- No ho sé.
- I si hi ha possibilitat de que puguis aconseguir la primera opció?
- No hi ha possibilitat.
- N'estàs segura?
- No al 100%
- I on està la somniadora?
- Ha baixat a la Terra.
- No em sembla massa propi de tu.
- S'ha de ser realista.
- En fi, tu mateixa.

dimarts, 26 de juliol del 2005

Parlar davant d’una pantalla és molt fàcil

Feia dies que a tothom que em trobava pel carrer, pel messenger, que trucava... li feia la mateixa pregunta. I tothom em donava la mateixa resposta: un somriure i un “no en tinc ni idea”. O la mateixa frase, amb diferents variacions.

I jo seguia perduda. No sabia ni com m’hi havia de posar. No sabia ni per on començar. Això de parlar mai ha sigut la meva especialitat. Jo sempre he callat. Sempre he escoltat el que deia l’altra gent. Sempre que ho he pogut evitar, m’he posat en segon pla, intentant no dir massa res, intentant no cridar l’atenció.

Però aquest cop, i sense que jo ho hagi demanat, m’han posat en un bon merder. I, és clar, he de parlar davant d’un munt de gent. Però el principal problema és que no sé què he de dir! Bé, no ho sabia. Ara sé què he de dir, però allò que diumenge al vespre semblava una bona idea, quan vaig arribar a casa, em va semblar que potser no ho era tant. O potser sí.

Com deia, tothom s’escaquejava i ningú em donava cap idea. Fins que algú em va dir que m’ajudava. I el meu nivell de desesperació era tan gran que en uns minuts sortia de casa, per anar a que m’ajudessin.

La veritat és que em va ajudar, i molt. De fet, jo gairebé no vaig fer res. Bé, sí que vaig fer... escrivia el que em dictaven. Encara no entenc com se li pot dir a algú amb tan poca facilitat de paraula que es posi a xerrar davant d’un grup de gent. No, no, i no! L’únic que fan és fer-me agafar un atac d’ansietat... Sort que conec a gent que té facilitat de paraula i em volen ajudar, que sinó...

Ara, més o menys, ja tinc escrit el que he de dir. Més o menys, perquè només d’imaginar-me el lloc on he de parlar ja em bloquejo i sóc incapaç de parlar i dir dues paraules seguides... o d’escriure-les.

Si fins i tot vaig fer un assaig davant de la persona que pràcticament havia dictat el que estava escrit i em moria de vergonya. Em moria de vergonya parlant davant d’una sola persona! Ai, que patirem...

Una estona més tard, la resposta (i la solució?) al meu problema va venir de la meva pròpia boca: “Parlar davant d’una pantalla és molt fàcil”. De fet, no parlava d’aquest tema, però el fet és el mateix. És molt fàcil parlar davant d’una pantalla, dir el que penses. Encara que hi hagi algú a l’altra banda que saps que llegeix el que dius, en aquest moment, o al cap d’una estona. Que m’ho diguin a mi, famosa pels meus mails llargs i que em dedico a escriure posts llargs i més llargs, però que llavors sóc incapaç de dir dues paraules seguides.

En fi, ara que ja tinc un guió, m’he posat a davant de l’ordenador i em disposo a escriure el que he d’escriure. Estic sola: la radio, el paper, l’ordenador i jo. Tinc una hora i mitja abans no hagi de marxar. Ho aconseguiré? De moment, em sembla que no vaig massa bé, perquè en comptes de posar-me a escriure el que he d’escriure, m’he posat a escriure aquest post. En fi, ho intentaré...

diumenge, 24 de juliol del 2005

Endreça

Feia temps que la meva mare em perseguia: "Has d'endreçar això!", "Quan ho endreçaràs?", "A veure si ho endreces d'una vegada!"

Avui, finalment, aprofitant que demà és festa a la ciutat (comentari que no ve al cas, però que m'ha fet il.lusió de fer) he aprofitat per fer endreça.

Bé, també ha sigut una mica de manipulació per part meva. El que havia d'endreçar era una col.lecció d'arrecades i anells que estaven tirats per sobre de la meva tauleta. És que així és més pràctic: si estan allà sobre, no s'ha d'obrir res per buscar el que vull. És clar que s'omple de pols. Però és un mal menor (fins aquí arriba la meva vagueria).

En fi, ja que ho he fet, ho he fet bé i he començat a remenar calaixos i a trobar un munt de coses que feia mesos (anys?) que no veia. Com que sóc conscient que hi ha moltes coses que no tornaré a fer servir, he obsequiat a ma mare amb tres parells d'arrecades. Acte seguit, he fet servir el meu poder de manipulació i l'he convençut que és millor que no vagi al poble del meu pare a principis d'agost. Si se'n va tota la família, què faran els avis sols? Si em quedo jo aquí, puc cuidar dels avis... I el gos? Pobret, quan el deixem a la guarderia s'enyora molt. Si sóc jo a casa, el porto a passejar dos cops al dia, amb passejos d'un mínim de mitja hora cadascun. Quan ells arriben que han marxat de vacances, el gos sempre està content de que l'hagi cuidat jo...

La manipulació ha fet efecte, perquè ja l'he convençuda :-) És més, no només l'he convençuda, sinó que ara està segura que és millor que em quedi i no em deixarà marxar sota cap condició :-) I això em porta a qui serà més difícil de convèncer, que és el meu pare. Avui no és un bon dia, està molt enfadat, perquè té el sucre massa alt. Però ara ja som dos a convèncer-lo. Amb una mica de sort em sortiré amb la meva i em quedaré una setmaneta sola a casa. Bé, això de sola és un dir... Sola amb els avis i el gos, però almenys no he de marxar, que és el que volia!

També he fet endreça de fotos de l'ordenador. Feia massa que no en feia... He omplert uns quants cd's (val més que no digui quants).

Prometo no tornar a esperar tant per fer endreça (de la tauleta i de les fotos).
Prometo no tornar a esperar tant per fer endreça (de la tauleta i de les fotos).
Prometo no tornar a esperar tant per fer endreça (de la tauleta i de les fotos).

Va, no sé què dic. Si jo ja sé que és mentida...

dissabte, 23 de juliol del 2005

Silenci

- Hola!
- Hola.
- I aquest silenci?
- Quin silenci?
- Fa dies que no dius res.
- No tants.
- Home, des de dimecres no dius res. En tu no és massa normal. I ara no em diguis que has tingut molta feina...
- He tingut molta feina :-)
- Saps que no és veritat.
- Ja ho sé, ja.
- A més, això de la feina és molt relatiu. Si una cosa t'agrada, trobaràs temps per fer-la per més feina que tinguis. Si no la vols fer, segur que trobes altres feines a fer. La feina no és una excusa.
- Ja ho sé.
- Aleshores?
- Aleshores què?
- Aleshores, per què no has escrit res?
- No tenia idees.
...
- Vale, no em miris així. Sí que tenia idees.
- I per què no les escrivies?
- Perquè no concordaven amb el meu estat d'ànim.
- No m'ho crec.
- Què és el que no et creus?
- Que no tinguessis ganes de despotricar contra la gent que et trobes pel carrer en el poble on vivies de petita i que, a part de confondre't amb la teva cosina, et comencen a preguntar que com és que encara vius amb els pares...
- Sí, em va tocar els nassos. Però és igual. El pròxim cop que hi vagi, ja em tornaré a trobar algú i dubto que la conversa difereixi en més de dues paraules.
- I per què no parles de la bibliotecària?
- No ho sé.
- D'ella no despotricaries.
- No, si ja ho sé. Sembla mentida que anés allà 5 minuts i tan ella com jo acabessim contentes.
- Per què no en parles?
- No en tinc ganes.
- Aleshores pots parlar del que realment estàs pensant.
- No vull parlar de mentiders.
- Ah, és això?
- Per què la gent s'entesta a dir-me coses que saben que són mentida i que jo puc comprovar?
...
- No, no em miris així. És que em fot dels nervis que algú em digui que ha de fer una cosa avui a tal hora, i que per això ha de marxar, quan jo puc comprovar fàcilment quan és aquella cosa i veig que no és quan m'han dit.
...
- Tampoc suporto que algú em digui que ha de fer una cosa i llavors vegi que no ha estat fent el que deia que faria.
...
- No, no em miris així. Saps que tinc raó.
...
- No dius res? Va, digues que tinc raó. Saps que tinc raó.
- Potser hi ha una raó, potser la informació que tens no és real.
- I vaig jo i m'ho crec.
- Fes el que vulguis, saps que jo no sé si és veritat o no.
- És que no entenc com la gent no s'atreveix a dir-me la veritat.
- Perquè t'enfades?
- Però m'enfado molt més si veig que m'han dit una mentida.
- Segur?
- Sí, és clar.
...
- D'acord, no m'enfado més. Però em poso trista.
- I per què no els ho dius?
- Sí, és clar, ara hi vaig: "Mira, l'altre dia no em vaig creure que havies de ser a les 9 allà i ho vaig mirar i vaig veure que em vas enganyar". Ara corro a dir-li.
- Sortiries de dubtes.
- Em sembla que no vull sortir de dubtes. Almenys no d'aquesta forma.
- Però tampoc és com va passar, veritat?
- No.
- Aleshores, per què no dius la veritat? Alguna cosa de l'estil: "L'altre dia vaig tenir curiositat per allò i vaig buscar per veure en què consistia i em vaig trobar que no es feia quan em vas dir".
- Perquè encara que sigui veritat, sonaria més al que he dit abans que a la veritat.
- Potser sí que tens raó.
- Ostres! Per un cop em dones la raó!
- Veig que somrius. Si ho arribo a saber, et dono la raó abans.
- Però sense enganyar-me, eh!
- És clar, és clar.
- Puc suportar no tenir raó.
- Segur?
- Segur. Però si m'enganyes em posaré trista.
- No t'enganyo.
- D'acord, et crec.

dimecres, 20 de juliol del 2005

Els germans

Els conec de tota la vida. De fet, fa temps que no els veig. Concretament, fa gairebé un any, des de l'últim cop que va ser la festa del meu poble.

La seva mare i la meva són amigues. Van anar al cole juntes, al poble on visc jo ara. Ells ja no viuen al poble, però per la festa acostumen a venir, amb els seus pares.

El gran té dos anys més que jo. El petit, en té un menys. Un és clavat a la seva mare, l'altre és clavat al seu pare.

De grans no ens hem vist gaire. Malgrat que els veig cada any, em sembla que si els trobés pel carrer no els coneixiria. O potser sí, què sé jo! Veure'ls un cop l'any, el dia de la festa major, quan no hi ha massa llum, és una bona excusa per no reconèixer-los pel carrer, em sembla.

Els records que tinc d'ells són de quan érem petits. No sabria dir l'edat. Potser jo tenia uns 10 anys. Potser m'equivoco. Venien a casa meva a jugar o anava jo a casa seva. Bé, això de que anàvem a jugar era una excusa. Les nostres mares volien quedar, i feien veure que era perquè els nens juguessin junts. Cosa que intentàvem, tot i que no sé massa si conseguíem.

El fill gran era molt seriós i molt vergonyós. De fet, diria que continua essent-ho. Cada cop que hi havia una trobada d'aquestes, es posava en un racó i no ens deia res a la resta. No sé si era perquè el seu germà i jo érem massa petits o si era perquè era massa vergonyós.

El fill petit era molt simpàtic i xerrava pels descosits. El record que tinc és de jugar sempre amb ell. A cotxes. Amb l'scalestric que vivia permanentment a l'habitació buida de casa. A caniques. A pilota. A dibuixar. Era igual.

Un dia estàvem pintant. Jo no sé què dibuixava, o què feia. De cop, va agafar la meva capsa de retoladors i la va portar a on eren els grans. Jo estava a la lluna, com sempre. Però al veure que els grans reien, vaig preguntar què passava. El fill gran, des del seu racó, s'enterava del mateix que jo. El fill petit va venir amb la capsa de retoladors i me la va donar. Escrit amb retolador, a la capsa, hi havia escrit: "A en *** li agrada l'Estranya". Els *** representen el seu nom, per si de cas algú pensava en el germà. Jo pensava que em moria de la vergonya. Vaig agafar un rotulador per pintar-hi per sobre, que no es veiés.

Recordo que des d'aquell dia em feia moltíssima vergonya anar a casa dels germans o que els germans vinguessin a casa. Des d'aquell dia, en comptes d'haver-hi el germà sol en un racó i el germà petit i jo jugant junts, estàvem tots tres separats, cadascun en un racó. El germà gran no s'acostava a ningú. El petit, no s'atrevia a acostar-se a mi. I jo no m'atrevia a acostar-me al gran (era tan seriós!) ni al petit (em feia vergonya).

Les visites es van anar fent més espaiades en el temps, fins que va arribar un moment que vam deixar d'anar nosaltres a casa seva i ells a la nostra.

No sé si aquest any vindran a la festa del poble. Aviat ho comprovaré. L'únic que sé és que fa pocs dies, la meva mare em va parlar dels germans. Em va dir que havia parlat amb la seva mare. I que la seva mare havia dit: "Sí, no tenen nòvia. I, és clar, fan com la teva, que no surt mai. I, és clar, aquests que no surten mai, com es poden conèixer? Haurem d'organitzar una trobada, perquè es coneguin". Vaig estar a punt de dir-li a ma mare que ja ens coneixíem, però vaig callar. Ahir ma mare els va trucar per convidar-los a la festa del poble. I la mare va dir que ella i el marit vindrien. I que molt probablement també vindrien els "nens". Quina por que em fan, aquestes dones!

dimarts, 19 de juliol del 2005

Sorpresa!

Acabo de tornar de sopar. M'assec. Engego el portàtil. Mentre es desperta, engego la radio. Sento una música inconfusible: "Això es pot salvar". Només per això ja ha servit treure la radio del cotxe i portar-la fins aquí (amb el risc de que demà me la deixi a casa).

Obro el correu. L'altre correu. I l'altre... Arribo al correu de la feina. Cansada de tant d'spam, estic a punt d'esborrar un missatge que no ho és... A l'últim moment m'adono que no ho és. L'obro. Somric. Bones notícies :-D M'agraden aquestes sorpreses!

Entro a catapings. Veig un blog que llegeixo. Entro. I em trobo amb una altra sorpresa. Em desconcerta. D'on ha tret la informació? És realment certa la informació que li han donat? Home, aviat sí que ho és el meu aniversari... estic convençuda que serà en els pròxims 365 dies :-)

Seguint amb la mateixa persona (al final, et donaré permís perquè escriguis aquí :-) ) s'han complert les previsions que em feia comentant l'últim post:

I si el que tant esperes finalment acaba arribant només per fer una ullada i tornar a marxar? LLavors millor que no hagués vingut mai, perquè el gust que et deixa al marxar és sumament amarg.


Efectivament, senyals de vida, només per donar una ullada i tornar a marxar. Però no m'ha deixat un gust amarg. Tot està bé. De fet, jo sí que estic bé, però la persona que ha donat senyals de vida em sembla que no ho estarà tant... La paraula més llarga que ha sentit ha sigut "hola". Sóc cruel, molt cruel, ho sé. És clar que després d'una setmana de no donar senyals de vida, que el primer que digui és "hola, ho sento he de marxar", doncs tampoc em deixava massa peu per dir-li el que li havia de dir. De totes formes, em sembla que amb els monosíl.labs hi ha sortit guanyant... En fi, ara ja sabeu que, a part d'estranya, sóc cruel :-)

Cruel, sí. Però contenta :-)

Una certa tristesa

Ahir al vespre vaig començar un post moltes vegades. El començava, sabia què havia de dir, sabia què volia dir. Escrivia un paràgraf. Començava el segon... i esborrava tot el post. Fa un moment acabo de fer el mateix i ara ja m'està entrant la temptació d'esborrar això.

El problema és que no vull explicar la història. Però tampoc vull crear misteri. Crear misteri no és l'objectiu d'aquest blog, si és que aquest blog té algun objectiu.

Ahir vaig parlar una bona estona amb una amiga. Massa estona. Li vaig explicar tota la història. Em va escoltar (pobreta, si li pagués les hores que escolta les meves dèries, ara seria rica). Jo ho tenia tot molt clar.

Però, malgrat tenir-ho tot molt clar, a una hora indeterminada entre les 9 i les 10 em vaig començar a entristir. Perquè suposo que les coses no les tenia tan clares. No volia que donés senyals de vida, perquè no tenia ganes de parlar-hi. Però, al no donar senyals de vida, em vaig posar trista perquè no en donava.

I ara dic: "M'és igual. Si vol donar senyals de vida, ja té el meu número". Però sé que, digui el que digui ara, aquest vespre em tornaré a entristir.

En fi, jo val més que em posi a treballar i deixi les tonteries a banda.

dilluns, 18 de juliol del 2005

Ja fa més d'un mes. No me'n sento gens orgullosa. Sona el despertador. Ahir al vespre tampoc vaig preparar les coses. Ho hauria d'haver fet. Si ahir hagués preparat les coses, avui tindria l'obligació moral d'aixecar-me aviat. Però ja fa massa temps que no ho faig, i llavors al matí no m'aixeco.

Paro el despertador. El poso una hora més tard. Total, arribaré a treballar a la mateixa hora i hauré dormit una horeta més. Però als dos segons la meva consciència m'avisa: "No ho facis". Així que paro el despertador perquè no soni a les 7. Ja és de dia. Vaig a esmorzar.

Amb els ulls encara a mig obrir, em trobo una cara sorpresa, sense son. Acaba d'arribar de treballar. Feia molt que no em trobava a aquestes hores per casa (almenys desperta). És una cara contenta.

Esmorzo. Preparo les coses. Em vesteixo. Rellotge. Merda, vaig tard! Em preparo per sortir corrents de casa. Obro la porta del garatge... merda! Algú s'ha deixat el cotxe aparcat just a davant. L'algú que acaba d'arribar de treballar. Cotxe fora. Marxo. Ulleres de sol :-) Feia molt que no portava ulleres de sol a aquesta hora.

Arribo. No hi ha ni la recepcionista. Miro el rellotge. Miro l'horari. Sí, sembla que vaig bé.

Entro cinc minuts tard. No hi ha ningú. Ui... Just darrere meu entra una noia que no havia vist en ma vida. A darrere seu la monitora. "Feia molt que no et veia". Se'm cau la cara de vergonya...

Als cinc minuts ja no puc amb la meva ànima. No, no puc tornar a trigar més d'un mes a anar-hi. Ni per estar fora, ni per feina, ni per res. No és bo per la salut!

Una hora més tard torno a entrar al vestidor. La meva cara ha canviat el blanc pàlid per un vermell cridaner. Tampoc li costa massa. El vermell estarà a la meva cara com a mínim fins a mig matí. Potser fins a l'hora de dinar.

Entro i una veu em saluda: "Hola, bonica". Sempre em diu bonica. No sé per què. Li dic hola amb un somriure. Ja fa un any i mig que ens saludem, però seguim sense saber com es diu l'altra, a què es dedica, res de res. Em continua parlant: "Tu aquí com sempre, eh! Ets de les fidels". Se'm cau la cara de vergonya. No sé quina cara posar ni què dir. "Ara feia molt que no venia". "Sí, jo la setmana passada tampoc vaig venir, però avui he decidit que havia de venir, perquè sinó ho vas deixant i al final ja no vens". No sap la raó que té. Però jo demà m'he de tornar a quedar sense anar-hi, perquè no puc. I dimecres he d'anar a Barcelona, així que és probable que tampoc hi vagi. Però no, dimecres hauré de fer algun invent o acabaré per no tornar-hi fins al setembre. Prou excuses! Jo sóc de les fidels. He d'aconseguir aixecar-me cada matí a una hora decent per anar-hi.

Tot continua desert. Perfecte. Així puc triar la dutxa que més m'agrada. De fet, a no ser que estiguin totes plenes, sempre puc anar-hi. Per mi és la millor, però segons sembla, a l'altra gent no li agrada. Per mi, perfecte, així no me la pren ningú. I no, no dic el perquè m'agrada, no fos cas que algú ho veiés i llavors me la traiessin. Només dir que és la única que és diferent, perquè té una columna. És que encara no entenc com no és la que s'utilitza més.

Surto d'allà. Primer semàfor: la tarjeta a dintre la bossa. Segon semàfor: em poso el rellotge, els anells i les arrecades. Al cantó, un home se'm mira estranyat. Li torno la mirada. Sí, què passa? Aprofito els semàfors per posar-me les arrecades, algun problema? Total, si no els aprofito per res, m'avorreixo. Almenys faig alguna cosa de profit. Tercer (i últim) semàfor: agafo el mòbil de sota el seient del cotxe i l'engego. Tot cronometrat: cada dia em trobo tres semàfors vermells i el ritual de cada semàfor ja està fixat.

Arribo. Encara no hi ha ningú. Tot i haver fet una hora de gimnàs, sóc (gairebé) la primera d'arribar. Com cada dia, vaja. Bé, com cada dia no. Demà arribaré tard. I dimecres no hi aniré. Això sí, dimecres espero poder-ho arreglar per anar a gimnàs al matí.

diumenge, 17 de juliol del 2005

Bombolles

Feia molt de temps que no en feia. Anys, potser.

Aquesta tarda ha vingut una de les nenes amb un pot d'aquells per fer bombolles de sabó. És massa petita per fer-les ella. Així que jo he aprofitat :-) Jo les feia i ella les perseguia.

Després s'hi han afegit els altres nens, tots corrent a darrere les bombolles de sabó. Tots feliços. Tots intentant bufar a veure si en podien fer alguna. Algun dia, quan siguin més grans, potser els explico la raó de que tinguin forma esfèrica. És clar que suposo que quan tinguin edat per entendre-ho segur que les bombolles de sabó ja no els faran gràcia. Potser ja ni tan sols es barallaran per jugar amb mi, perquè ja cap d'ells voldrà jugar amb mi, no voldran que els expliqui històries, no voldran que els porti aquí o allà. El temps ho dirà.

Llàstima que les tardes tranquil.les a vegades es torcin. Algun problema de salut (no meu, però d'algú proper), algú que em sembla que s'ha enfadat (jo sempre parlo més del compte, i això que ja estava previnguda), tristesa per aquesta persona que crec que s'ha enfadat... En fi, com sempre, em sembla que valdrà més que vagi a trobar refugi en els llibres i així no pensaré en el que no he de pensar.

Divagacions

Ahir se'm van esborrar els comentaris del blog. Es veu que els d'haloscan van tenir un problema amb el servidor. Van poder recuperar el 95% dels comentaris. Jo sóc del 5% restant, que ja és mala sort... Aquest matí he estat a punt de rebotar-me amb l'haloscan i tornar als comentaris del blogger, però al final m'ho he repensat, perquè suposo que perderia un munt de comentaris i no els vull perdre. Tots ells formen part del que és el blog. Així que, de moment, aguantaré amb els comentaris de l'haloscan, sempre i quan no em tornin a esborrar res...

M'alegro d'haver escrit el post de l'altre dia. Tal com havia previst, quan em vaig aixecar al matí, les coses ja tornaven a estar gens clares. Però després de llegir el post les vaig tornar a veure clares i em vaig convèncer de que jo podia aconseguir-ho. De fet, cada cop estic més convençuda de poder aconseguir-ho. Tot i que potser m'equivoco, què sé jo. Jo sempre m'equivoco, i no m'estranyaria que aquest cop em tornés a equivocar. Però no, el cor i el cap em diuen que no m'equivoco. La consciència em diu que potser no ho hauria de fer, però també em diu que no hi ha cap raó per no fer-ho. En fi, deixo el tema, que tampoc vull crear expectació i misteri.

Ahir vaig entrar en un d'aquells blogs en els que entro de tant en tant. No hi entro cada dia, només quan me'n recordo o quan el veig a catapings. Vaig llegir un parell de posts i em vaig adonar que la persona que escrivia allò vivia al mateix lloc on vivia jo quan era petita. Bé, potser al mateix lloc exactament no, però sí en un radi de 100 o 200 metres. No tinc ni idea de qui és. Probablement, ni ella té idea de qui sóc jo. Quan jo vaig deixar el poble, ella devia tenir uns 10 anys i jo, 18. Al blog no hi ha cap foto de la persona en qüestió, però estic segura que encara que veiés la foto no sabria relacionar-la amb una persona que segurament no he tornat a veure des que tenia 10 anys, i segur que ha canviant un munt. Això si la conec, és clar! Però mira, em va fer gràcia.

Ahir, però, també em van fer gràcia dues cosetes més. La primera, una oferta per donar classes a dues persones. De fet, a part de fer-me gràcia em va sorprendre moltíssim. No m'ho esperava, perquè jo no dono classes d'això. Bé, sí que en dono, però sense cobrar (mira que sóc bona persona...), tot i que també són sense cap compromís. La gent ve, jo els explico, i tots contents. I ara resulta que em volen contractar? M'encanta!

La segona cosa que em va fer gràcia va ser obrir el correu... Al final he decidit que si la gent s'entesta a enviar-me coses pensant-se que sóc una altra, doncs que jo xafardejaré. Sinó, que es mirin bé l'adreça el pròxim cop. Ahir em van arribar dues fotos. La primera, d'un nen acabat de néixer. El seu pare enviava la foto a família i amics perquè el coneguessin. Jo no sóc família ni sóc amiga, però el nen era molt maco. La segona foto era d'un altre "nen", tot i que una mica més crescudet (vint-i-forces anys més crescudet, per ser exactes). També era maco. Gairebé que li podria contestar el mail a veure si tinc sort i viu per aquí prop (i, per variar, a veure si em fa cas).

El post s'està fent moooooooolt llarg. En fi, però és igual. Aquests últims dies alguna persona m'ha dit que sóc molt bona despistant. Jo no ho faig expressament, però cada cop que em pregunten alguna cosa que no vull contestar, doncs em surt algun comentari en broma que desvia l'atenció de qui em pregunta. No sé, és com una mena d'escut protector, malgrat que jo no m'adoni que ho faig. Només me n'adono quan em diuen: "M'has canviat de tema". I sí, llavors m'adono que he canviat de tema, però que ha sigut inconscient. És clar que llavors torno a la pregunta i penso: "Coi, ja m'estava bé canviar de tema". Segons sembla, la persona que m'ho diu té un radar i cada cop que ho faig, m'enganxa. Em sembla que hauré d'anar molt en compte amb aquesta persona... o potser no. En fi, ja veurem. Tot i que últimament he comprovat que no sóc la única que ho fa... tot i que jo no els enganxo! No és fins a una estona més tard que m'adono que m'han canviat de tema i llavors no m'atreveixo a tornar a preguntar.

Buf! No volia escriure tant, però ja que estic parlant de no atrevir-se a tornar a preguntar... Ahir al vespre parlava pel messenger amb una persona que he conegut pel blog. De cop, ens vam quedar les dues sense parlar durant una estoneta. Fins que ella em va dir una cosa. El problema és que sempre em passa el mateix, amb el messenger. O és algú amb qui hi tinc molta confiança (la suficient perquè qualsevol digui que té altres coses a fer si és que no pot parlar en aquell moment) o sinó sempre tinc por de molestar. Quan la conversa decau, em fa com cosa dir alguna cosa, perquè no sé si és que molesto o si és que a l'altra persona li passa el mateix que a mi, que no sap què dir... La noia que parlava amb mi va dir que tenia el mateix problema. En fi, que em sembla a mi que si tots acabem sense parlar per no molestar, al final no xerrarem... així que intentaré xerrar més el pròxim cop que em trobi algú pel messenger. Si no molesto, és clar!

I ja per acabar les meves divagacions d'avui, us deixo amb una foto que vaig fer l'altre dia. Em va fer moltíssima gràcia. Anava amb dues noies, passejant, i quan la vaig veure em vaig haver de parar a fer una foto. Elles ni tan sols es van fixar en la font. Quan van veure que em parava i feia la foto em van mirar amb cara rara, com pensant que estava una mica boja. Per elles, només era una font. Però a mi em va fer molta gràcia. El perquè em sembla evident, així que no el diré :-)

Font romana

divendres, 15 de juliol del 2005

Un petit moment de lucidesa

Sí, és divendres al vespre i estava sola a casa, mirant una peli. S'ha acabat la peli i de cop he tingut un petit moment de lucidesa i ho he vist tot clar, per una vegada a la vida. I com que estic completament segura que d'aquí a 10 minuts el moment de lucidesa haurà fugit, doncs he vingut a veure si trobava algú a qui explicar-li. Però segons sembla, la gent els divendres al vespre surt (com si no ho sabés) o, com a mínim, no s'està a davant de l'ordenador. I com que no em vull dedicar a enviar mails a gent que em contestaran quan hagi marxat el moment de lucidesa i ja no recordi que en aquests moments estic en poder de la veritat absoluta (realment, em sembla que estic per tancar en psiquiàtric), doncs ho escric aquí, així demà quan passi per aquí em recordaré del moment de lucidesa.

No, no he begut res d'alcohol. Jo no bec alcohol. Simplement, el moment ha vingut. I, per fi, veig una cosa clara. No dic que sigui el millor, però sí que és el que vull. I si és el que vull, per què no lluitar per aconseguir-ho? És difícil, però en aquests moments estic convençuda de que puc aconseguir-ho :-) Demà ja serà una altra cosa. Però segur que ho aconsegueixo. Si és així, suposo que abans d'acabar l'estiu tornaré a escriure sobre el tema. I potser llavors ho deixo una mica més clar :-) Ai, que dolenta que sóc!

dijous, 14 de juliol del 2005

Perseguir un somni

Aquests últims dies, més d'una persona m'ha dit que escric massa o que escric més del que és normal en mi (que ja sol ser massa, així que ara escric més que massa). Aquest és el tercer post d'avui. Em sembla que avui m'estic passant. Per compensar-ho, demà no diré res (si és que aconsegueixo parar els dits, que sembla que només volen que escriure, o potser és el meu cap, que vol organitzar-se una mica i per això desorganitza el de la gent que llegeix això?)

Ara mateix estava pensant sobre el tema de perseguir un somni i he pensat que en podria fer un post. Més que res, per fer perdre el temps a qui vulgui llegir-ho :-)

Ma mare sempre m'ha dit que sóc una somiadora. En certa manera, encara visc en aquell món on viuen els nens, ple de fades, follets, bruixes i demés criatures. Tot és blanc o negre, sí o no. No existeixen els grisos ni els potser.

I aquí acaba el post de "perseguir un somni", que fins fa un moment volia escriure. Potser un altre dia l'escric, perquè sabia el que volia dir. Però quatre posts en un dia són massa, fins i tot per mi. Així que continuo amb la idea que m'ha vingut en el paràgraf anterior, que té una mica a veure amb el tema de perseguir un somni (no, si encara ho faré lligar bé i tot!)

Cada cop que vaig a comprar, els botiguers em calen de seguida. Si vaig a comprar roba i hi vaig amb la meva mare, de seguida sento a qui s'ocupa de la botiga que li diu a ma mare: "Aquesta noia sí que té les coses clares". Jo arribo, miro, poso la vista en una cosa i ha de ser allò (sempre i quan ho pugui pagar). Tinc molt clar el que vull i el que no vull.

Fins fa un moment, em pensava que no tenia clar el que volia. Per això he començat el post de "perseguir un somni". Ja no sóc una nena petita, i hauria de tenir el cap una mica més centrat. Però, no ho sé, potser en realitat sí que li tinc. Fa un temps, no em va importar deixar una feina per perseguir un somni. Ara estic molt contenta amb el que faig, malgrat que per la majoria de la gent estic en una situació pitjor, i amb diferència. Algun dia aconseguiré el que volia, mica a mica, pas a pas. I sé que llavors estaré orgullosa d'haver deixat el que tothom em recomanava que no deixés.

En aquests moments, em pensava que no sabia el que volia. No, no penso tornar a deixar la feina per un altre somni. Tinc bastant clar el camí que vull seguir en aquest aspecte, almenys en els pròxims 3 o 4 anys, que per mi ja és molt.

Potser m'equivoco. Però el cap em diu que no. El cor també em diu que no. Així que suposo que ho tinc bastant clar. Suposo que hauré de perseguir un somni i deixar allò que és més o menys segur. Són dues opcions oposades, però em quedo amb la segona. Si és que puc aconseguir-ho. Em convenç més. Perseguiré el meu somni, el que sempre he volgut. I si no em surt bé, doncs després de tot aquest temps, tampoc vindrà d'aquí.

Després de rellegir el post, no l'entenc ni jo :-) Però ja que està escrit, li donarem a publicar. No vindrà d'una divagació més. Així que publicaré i aniré a dormir, al final aniré a dormir aviat, com havia predit.

Tranquil.litat

Un cop recuperada de la vergonya, i després d'haver-me recordat que ni avui, ni demà, ni dissabte li podré dir a la persona que parlava amb mi que sóc idiota (com si no ho sabés ja) he passat una tarda tranquil.líssima. Tinc feina a fer, però últimament estic una mica vaga. Ja ho faré demà. Demà sí. Al cap i a la fi, avui era un dia que l'havia de dedicar a altres coses, que al final s'han torçat i no he pogut fer.

Al final em sembla que no desfaré el malentès. Diumenge (o potser dilluns) ja ningú es recordarà de la meva ficada de pota. O potser sí. Bé, jo me'n recordaré, com sempre, però a això ja hi estic acostumada.

M'he passat mitja tarda jugant amb els nens. Bé, això de jugar és un dir. M'he assegut a terra mirant com jugaven, pensant en què és la felicitat. Per ells, la felicitat aquesta tarda ha sigut berenar un tall de pa amb xocolata i córrer fins a quedar exhausts pels voltants de casa. Jo me'ls mirava, sense barrejar-me massa amb ells. Ells venien cada tres o quatre minuts a on era jo per dir-me alguna cosa, tirar-se a sobre meu, o simplement donar una volta a on era jo i marxar corrent altre cop.

I ara m'he posat davant de l'ordenador a preparar una cosa. Però sé que no ho faré. Avui no. Algun altre dia. Bé, de fet sé que acabaré fent-ho a l'últim moment, i encara tinc dues setmanes, així que segur que avui no em sortirà res. Perquè em costa, perquè sé que ho passaré malament, aquell dia. No ho acabo d'entendre: sóc capaç de parlar davant de força gent de coses que domino (més o menys), sóc capaç d'anar a explicar el que faig a persones que no conec de res amb el meu anglès amb accent de català pagès, sóc capaç d'escriure tot el que he escrit aquí de forma que qualsevol persona amb connexió a internet ho pugui llegir. I ara resulta que pateixo per parlar davant d'unes 150 persones, que molt probablement no m'escoltin, sobre encara no sé ben bé què he de dir. Intento recordar el que van dir les persones que van fer el mateix que jo anys anteriors, però... no ho recordo! Crec que és perquè no els escoltava. I, és clar, ara m'ho trobo. Ai, que patiré...

De mentres, mentre em convenço a mi que estic fent alguna cosa de profit (a qui vull enganyar?) m'he posat a escriure aquest post escoltant la radio. Em sembla que ja s'ha acabat la feina per avui. La pregunta és: ha començat?

I mentre s'acaba la tarda, em repeteixo a mi mateixa: "Avui aniré a dormir aviat, avui aniré a dormir aviat, avui aniré a dormir aviat..." A veure si ho aconsegueixo. No, us enganyo. No vull anar a dormir aviat. Vull anar a dormir com a mínim tan tard com ahir, per la mateixa raó que ahir. Però això no depèn només de mi. I tinc bastant clar que avui acabaré anant a dormir aviat.

Em cau la cara de vergonya

Em cau la cara de vergonya. O, el que és el mateix, per què sóc tan idiota? O, el que és el mateix, per què em costa tant entendre les coses?

Ahir (ejem, avui...) una persona em va fer un comentari. D'acord que el comentari ja se les portava. Però jo vaig entendre una cosa completament diferent. Sí, es podia interpretar de la forma que ho vaig fer, però ara que he vist la llum, veig que estava claríssim el que volia dir, i no és el que jo pensava, precisament.

Ara em cau la cara de vergonya. Perquè jo vaig continuar la conversa tranquil.lament, al meu rotllo. I, segons sembla, tot el que jo deia, després del seu comentari, es malinterpretava. Cada cop ficava més la pota (ja ho dic jo, que és la meva especialitat).

En fi, que avui li hauré de dir que no vaig entendre el comentari i que de tot el que vaig dir després, doncs que se n'oblidi. Es farà un bon fart de riure. Em dirà tonta. En broma, sí, el problema és que em sembla que realment sí que ho sóc, de tonta. O, com a mínim, lenta, malgrat que aquesta persona em digui que no. Però com puc ser tan lenta a l'hora d'entendre les coses?

Si és que me n'he adonat avui mentre dinava. I fins i tot a mi m'ha agafat un atac de riure. D'aquelles coses que et poses a riure sense que ningú hagi dit res graciós. I, és clar, ja he tingut a mon pare preguntant: "De qué te ríes?" Suposo que la resposta més ajustada a la realitat hagués estat: "No, de tu hija, que es tonta". Però llavors li hauria d'explicar la història i em sembla que val més que no ho faci.

dimecres, 13 de juliol del 2005

No es pot tenir un nom comú...

Recordo perfectament el primer cop que em vaig fer una compta d'e-mail. Estava a la facultat, amb una bona amiga al cantó. Era l'últim any de carrera i aviat se'ns acabaria el correu de la facultat. No teníem massa cosa a fer, i em vaig trobar davant de la pantalleta, intentant buscar un nom que no estigués agafat.

En aquell moment em vaig adonar que hi havia alguna cosa no anava bé. El meu nom era massa comú. El meu cognom era massa comú. La combinació de nom i cognom era massa comú. Tot era massa comú.

Cap de les combinacions que vaig provar amb el meu nom i el meu primer cognom estava lliure. Ni del dret, ni del revés, ni amb punts, ni amb guions, ni res de res. Així que vaig introduir el meu segon cognom (aquest sí, no gaire comú) al correu. I així es va quedar.

Sempre vaig tenir una certa curiositat per qui s'havia quedat totes aquelles combinacions que jo havia provat abans. Sempre havia pensat que m'agradaria haver sigut més ràpida i quedar-me'n alguna.

Fins que em va arribar una invitació pel gmail. Era al principi del gmail. Vaig estar a punt de posar directament la combinació de sempre, amb el segon cognom. Però, no sé per què, vaig provar només amb el nom i el cognom. I la primera cosa que vaig provar estava lliure.

Jo estava molt feliç amb el meu correu només amb el nom i el primer cognom. Per un cop, havia sigut la primera :-) havia passat per davant de totes aquelles persones que es diuen igual que jo.

Fins que fa uns mesos, vaig començar a rebre mails estranys. Els primers eren com d'una espècie de secta religiosa. Anaven tots directament a la paperera, però es dirigien a algú que es deia com jo. Estaven escrits en castellà.

Poc després, em van començar a arribar mails dirigits a una dona de Guatemala que es diu com jo. Em preguntaven que si m'havia passat alguna cosa, que feia molt que no sabien res de mi. Vaig contestar, dient que no era la persona que buscaven. Durant un mes, la dona guatemalteca no va tenir més e-mails, però al cap de poc van tornar. Jo ja passo de contestar.

Aquest matí he rebut un mail que imagino no anava dirigit a la dona guatemalteca. De la persona a qui anava dirigit, només en sé que es diu com jo. Ja he contestat dient que ho sento, però que jo no sóc aquesta persona que busquen. En aquests moments, tinc la temptació d'agafar el gmail i fer-me un mail amb el meu segon cognom, el nick de sempre. Jo em pensava que agafar aquest correu era bo, però ara ja en començo a dubtar. No em vull ficar en la vida dels altres. No vull llegir coses que no van dirigides a mi. No em vull preocupar per algú que es diu com jo i que fa gairebé un any que està desapareguda.

No sé si ho hauria de fer, però aquí deixo el missatge que m'ha arribat aquest matí. Per si algú té la idea de fer el mateix, que primer s'asseguri bé de qui és el destinatari del mail...

Anyway, there was another reason I e-mailled you. I've had a lot of time to think while I've been out here, about where I am in life, and the way things are going and stuff… I really miss you. It sounds silly, but I've just had such a bad time out here without you. I know you see us as just friends, and I feel so silly saying this to you, but I really love you.

I don't want to sound stupid or anything, but I've been saying those words to myself over and over, trying to come up with the best way to let you know. I'm not home for another two months, and it's killing me not knowing your answer. Please, please let me know how you feel.

dimarts, 12 de juliol del 2005

Si vol, ja tornarà

Fa dies parlava dels gossos abandonats. Segueixo pensant que com pot haver-hi gent amb tant poc cor d'abandonar un gos. Els gossos es fan estimar. I molt! I bé, el meu, no sé com s'ho fa, però de tant en tant em dóna alguna lliçó. Bé, o sóc jo, que interpreto totes les coses a la meva manera.

Aquesta tarda l'he deixat anar i m'he disposat a anar cap a l'hort. Feia bon dia. Feia sol, però també feia una mica d'aire, que refrescava una mica.

Avui, però, el meu gos no sentia la tranquil.litat que es respirava a l'ambient. Com que visc en una zona poc poblada (per dir-ho d'alguna manera), sempre vigilo que no hi hagi cap dels nens per fora, i si no hi ha cap nen, deixo que el gos vagi lliure, que és com més es diverteix. Si té camps per córrer, per què ha d'anar amb una cadena?

Deixar-lo lliure és una mica arriscat, però. Perquè no acostuma a fer-me cas, quan li dic que vingui. Però m'és igual. Si ell és feliç corrent pels camps, per què l'he de portar lligat només per la por a que se m'escapi?

I, com no podia ser d'altra forma, encara no havia caminat ni 20 metres que, amb un parell de salts, ell s'ha escapat i ja no l'he tornat a veure en una bona estona. L'he cridat, però no ha vingut. Així que me n'he anat tranquil.lament cap a l'hort. Al cap de poc, he sentit un bendaval que venia corrent fins on era jo, frenant de cop (per poc em tira a terra) i esperant que li fes quatre carícies.

Ha continuat al meu cantó una estoneta, fins que ha vist el camí del bosc. Ha atravessat els 200 metres de camp que hi ha fins al bosc sense que jo el pogués seguir, i s'ha perdut enmig del bosc.

Si jo, en comptes de ser jo, hagués sigut la meva mare, hagués anat al camp, cridant al gos, enfadada, perseguint-lo. Segurament, el gos s'hagués endinsat més i més al bosc, com sol fer normalment. I jo encara m'hagués anat enfadant més. Però no era la meva mare, era jo. I no tenia cap ganes de perseguir el gos. Així que l'he deixat estar. Ni tan sols l'he cridat. Si té ganes de marxar, que marxi. I si vol, ja tornarà.

No havien passat ni 2 minuts que he sentit una fressa. Era ell que venia corrent fins on era jo. Al veure que jo no el seguia i anava a la meva, doncs ha vingut.

De tornada cap a casa, jo anava caminant molt a poc a poc. I ell, que sempre corre, anava unes passes davant meu, però també a poc a poc, m'anava esperant pel camí, sense que jo li digués res. Sense que jo el cridés quan ha anat al bosc, sense que l'obligués a estar-se al meu costat. Simplement, l'he deixat lliure i ha tornat, perquè ell ha volgut (reconec que el fet de que li doni de menjar també hi deu haver ajudat bastant).

Quan he arribat a casa estava tan contenta que fins i tot l'he deixat una estona que perseguís gats.

Nota pels amants dels gats: Que el meu gos persegueixi gats no fa cap mal als gats. Simplement, ell vol jugar i els gats no el reben tan amicablement, que diguem.

Nota pels amants dels gossos: Que jo deixi perseguir gats al meu gos no fa cap mal al meu gos. Malgrat que quan arracona un gat, aquest té bastanta mala bava i intenta esgarrapar-lo, el meu gos és tan tonto que és incapaç d'atrapar un gat (i per això no rep mai esgarrapades).

Nota pels amants de no sé què: La paraula "tonto" és una paraula carinyosa en el paràgraf anterior. El meu gos és tan bon jan, que li dic tonto, malgrat que és molt intel.ligent. I, de totes formes, la paraula "tonto/tonta" dita amb carinyo pot arribar a ser més maca que l'"hola guapo" que li dedico al meu gos quan el veig.

dilluns, 11 de juliol del 2005

El Messenger i jo

Fa dies que tinc crisi creativa. No sé si serà el temps, si sóc jo o què serà. Així que aprofito un comentari que m'ha deixat l'Esteve fa una estoneta per escriure un post (si és que jo ho aprofito tot...) El comentari deia:

Per cert, ves amb compte amb el messenger. És addictiu... Com una droga... T' ho dic per experiència...


Bé, ara jo ja no faig servir el messenger pròpiament dit. Gràcies a en mai9 ara utilitzo el gaim. Però tot i així, és el mateix.

La meva relació amb el messenger va a etapes. Puc estar-me mesos i mesos sense connectar-me i llavors, de cop, un dia connectar-me i estar connectada un munt de dies, a totes hores. Fins que me'n canso i torno a no connectar-me durant mesos i mesos...

Ara estic en una etapa de molt de messenger... Als matins, per parlar amb una amiga que és lluny i explicar-li les meves neures, els meus dubtes (per què sóc tan cagadubtes?). Segur que m'engega, un dia d'aquests... Bé, suposo que no, que ara té el nòvio fora i té més ganes de xerrar. És clar que aquest matí, com que no hi havia nòvio, tampoc hi havia messenger. En fi... I als vespres, doncs per fer una mica l'idiota. Bé, una mica massa. És que l'estiu afecta una mica el cervell...

Res, que havia començat a escriure aquest post a les 8... i ara són les 11. Ho havia deixat aquí, però pel mig he sopat i he parlat pel messenger (què, sinó?) I sé que aquest post tenia algun sentit. Però, la veritat, ara no el recordo i no tinc el cap per pensar quin era el sentit. El meu cap ja té prou feina a pensar altres coses. Potser demà escric alguna cosa de profit (i no precisament pel messenger).

diumenge, 10 de juliol del 2005

Ha tornat a sortir el Sol... o no

Avui ha tornat a sortir el Sol. És una pena. Amb el que s'arriba a necessitar l'aigua! Al meu poble, ens els últims dos dies, només han caigut 36 litres per metre quadrat. És clar que almenys dos o tres em van caure per sobre l'altre dia (i això que jo no faig un metre quadrat d'ample!)

Tot i haver sortit el Sol, el meu cap no s'ha pas aclarit. O potser sí, no ho sé (senyal inequívoca de que és que no). Segueixo pensant en el sentit de tot plegat, però no li trobo. Segueixo aquí, davant de l'ordenador, esperant. Però sé que és inútil que esperi.

Potser és casualitat. O potser no. Espero que ho sigui. Tot i que ja no ho tinc tan clar. Les coses són massa complicades i jo hi dono massa voltes.

Sí, d'acord, jo a vegades (gairebé sempre) sóc una mica (massa) seca. No volia ser-ho. També sóc una mica massa lenta. Encara que depèn de qui em digui que no.

En fi, que tenco l'ordenador i me'n vaig a llegir. Em farà més profit. Avui no es connectarà qui jo vull que es connecti. I si ho fa, segur que fa com els últims dies: connectar-se i dir que ha de marxar al cap de 5 minuts. Així que passo. Demà serà un altre dia!

dissabte, 9 de juliol del 2005

Serà el temps?

Aquest matí (?) m'he aixecat a 2/4 de 2. Sí, ja ho sé, no és massa normal per mi. Normalment, a aquesta hora, ja fa hores i hores que estic desperta, encara que sigui dissabte. Bé, de fet avui també feia una estona que estava desperta, però no em volia aixecar. Entre altres coses, m'ha despertat la fred. Una, que és molt intel.ligent, i ahir va sortir de casa sense mirar el cel. Així que es va trobar amb una samarreta sense mànigues, sense cap jaqueta i sense paraigües. I, és clar, a certa hora de la nit es va quedar xopa de cap a peus, per culpa de la pluja. No, si no m'estranya que tingui fred, llavors.

Ahir a la tarda vaig pensar que escriuria un post sobre els sms. Ja en sabia el títol i tot i això que a mi em costa, sovint, trobar un títol. Però avui no tenia ganes d'escriure'l. Estic com atontada. No sé si serà el temps que fa (això espero). També podria ser la falta de menjar. Per raons que no venen al cas, ahir gairebé no vaig dinar i no vaig sopar. Aquest matí no he esmorzat perquè dormia... i a l'hora de dinar m'acabava d'aixecar i, és clar, tampoc tenia massa gana. Mai se sap.

I ara... doncs ara fa una hora que intento fer algo de profit, mentre en una altra finestra hi tinc una conversa de messenger amb algunes frases que no sé quin sentit tenen. Una conversa petita, que no ha durat ni 10 minuts, però... És que hi ha dos frases que em toquen la pera perquè no sé com agafar-les. Serà que dono massa voltes a les coses?

En fi, seguiré mirant com plou. Seguiré escoltant la pluja. Una fressa que em recorda... va, és igual.

divendres, 8 de juliol del 2005

Més petites coses

Més petites coses, per rellegir el dia que estigui deprimida. Perquè les petites coses són les que fan la felicitat. Sense aquests petits moments, la vida no seria el que és.

L'altre dia estava sola al despatx (vaja, com sempre) i estava bastant enfadada. Enfadada amb mi mateixa i amb el món en general. De cop, sento que truquen a la porta. Merda! I ara qui coi ve a molestar? S'obre la porta i m'apareix una cara coneguda. Em quedo sorpresa, però de veritat. Era una cara que ja no esperava tornar a veure més. No perquè no la volgués tornar a veure, sinó perquè el més normal és que no l'hagués vist mai més. Em devia quedar la cara ben parada. I és que jo no sé dissimular quan estic contenta, trista, sorpresa... I em deixa anar: "Només he vingut per donar-te les gràcies". Com va dir una amiga meva: "ohhhhhhhhhh!" La veritat és que no m'ho esperava. No tenia perquè venir. No havia de donar-me les gràcies, jo simplement havia fet la meva feina. Sí, d'acord, podria haver-la fet pitjor, podria no haver-m'hi esforçat tant. Però, al cap i a la fi, em donava les gràcies per una cosa que jo crec que és la meva obligació. Em va fer il.lusió per mi. Em va fer il.lusió que vingués a donar-me les gràcies. La gent ja no acostuma a donar les gràcies. I em va fer il.lusió per ell, perquè se n'ha sortit.

Fa uns dies vaig arribar a casa una mica tard. Estava cansada (em sembla que m'ho hauré de fer mirar, això). Havia treballat tot el dia. Vaig entrar el cotxe a dintre del garatge. Quan sortia del cotxe, vaig veure una nena petita, d'uns dos anys, que venia corrent com una desesperada cap on era jo, només per dir-me hola. Aquestes coses treuen el cansanci de cop.

Uns dies més tard, estava sola a casa i vaig sortir a fora. De cop, sento una veu que diu: "On vas, tan ràpid?" Em giro cap al lloc d'on venia la veu. Veig a la nineta dels meus ulls, que estava a uns 200 metres de casa, i que al sentir la porta va mirar. Al veure'm, va arrencar a córrer amb tota la velocitat que podia, només per acabar xocant contra les meves cames i estirant els braços perquè l'agafés a coll.

Seguint amb els nens, l'altre dia va ser el sant d'un d'ells. Li vaig comprar un regalet petit. Però una cosa que sabia que li agradaria. Vaig arribar i li vaig donar. Al nen li va encantar la joguina. Li va encantar tant, que va voler-se posar a jugar en aquell mateix moment. Jo havia de jugar amb ell i ningú més. Va arribar més gent amb més regals, però no en va obrir ni un de sol. Ell només volia jugar a aquell joc i només volia jugar amb mi (si, ja ho sé, els altres adults no estaven tan contents com jo).

I ja, finalment, el millor moment de tots, encara que no el visqués jo. Es tracta d'un nen que deu tenir uns 10 anys. És molt vergonyós. Mai diu res a ningú. En certa manera, em recorda a l'Estranya de finals dels 80. Quan vas a un lloc on hi és ell, la resta de nens venen a saludar-te. Ell es queda en un racó. Et mira, però no diu res. Intenta passar desaparcebut. He vist moltes vegades els adults responsables com li diuen que ha d'anar a saludar a la gent, com li diuen que no ha de ser tan vergonyós. Però ell segueix quedant-se al seu raconet, fent el que li agrada fer.
Quan el veig, jo també estic en el meu raconet. No me li acosto a dir-li res. Sé que té vergonya i que prefereix que no li digui res. També prefereix que no hi vagi, perquè si hi vaig, algú el renyarà per no haver-me vingut a dir res. Així que quan arribo, me'l miro des del meu racó i faig un somriure cap al racó on és ell. Ell està content, perquè veu que m'he recordat d'ell, però s'estalvia que el renyin.
L'altre dia anava amb els seus pares i es van trobar amb els meus. Ell estava callat, com sempre. La seva mare li va dir al meu pare que estava interessat a venir a fer una cosa. El meu pare, content, li va dir que cap problema, que vingués quan volgués i que ell ja l'ensenyaria. Llavors, aquell nen, que no diu mai res, que no es queixa de res, va parlar. Només va dir una cosa. Sé que si jo hagués sigut allà no l'hagués dit, i que per tant és una reacció que no hagués vist mai. Però em va fer tanta il.lusió... Simplement va dir: "No. Jo vull que m'ensenyi l'Estranya."

dimecres, 6 de juliol del 2005

Trossets de vida

Tot sovint, quan torno cap a casa, em trobo el meu pare que passeja el gos pel costat de la carretera. El meu gos coneix el cotxe. No sé si pel color (els gossos distingeixen colors?) però sí per la fressa que fa. Quan m'acosto, sempre és el mateix. Veig un home alt que crida el gos. No el sento, perquè porto la radio engegada i les finestretes tancades. Però sé què li diu: "Cotxe!" I llavors veig com s'enfada. El meu pare, no el gos. El gos sempre el creu, quan li diu "cotxe!" i se'n va al seu cantó... excepte quan sent el meu cotxe, que surt corrent en direcció a mi. Jo redueixo la velocitat fins a parar-me just al seu cantó, abaixo la finestreta i llavors ell es fica de potes a la finestra, esperant que li acaroni el cap. Un cop li he acaronat el cap, baixa altre cop a terra, jo pujo la finestreta i me'n vaig cap a casa.

Cada cop que veig a la nineta dels meus ulls, no puc evitar anar-hi i dir-li quatre cosetes, jugar amb ella. Encara que hi hagi altres nens, m'és impossible no anar i saludar-la a ella primer, fer-la jugar a ella més que als altres. A no ser que m'ho proposi. Ella ho nota, els nens sempre les noten, aquestes coses. De tant en tant, m'assec a terra amb les cames creuades (com els indis, que diu ma mare) i jugo amb algun dels altres nens. En aquests moments, ella, que no s'està ni un moment quieta, veu que no li faig el cas que faig normalment. Llavors ve, s'acosta on sóc jo, i se m'asseu a la falda. Com que té les cames curtes, encara és molt petita, acaba asseient-se sobre les meves cames com una persona a una cadira. No em diu res. No intenta cridar la meva atenció. No distreu als nens que puguin jugar amb mi. Simplement, s'asseu allà, com volent dir "sóc aquí".

A vegades arribo a casa. Sé que no hi haurà ningú. Sé que l'alarma estarà posada. Aleshores obro la porta del garatge i, abans d'anar a parar l'alarma (sé que tinc dos minuts) començo a saltar i a gesticular amb els braços, com diguent-li a l'alarma: "aquí sóc!" Sí, ja ho sé, l'alarma em veurà faci l'idiota o entri amb mala cara. Malgrat la meva poca alçada, l'alarma em veurà, encara que no em posi a fer saltets. Però, tot i així, m'encanta saltar i dir-li que sóc aquí.

dilluns, 4 de juliol del 2005

Fa un moment que he tancat la finestreta del messenger on hi havia una conversa. He mirat el rellotge. I la meva ment ha començat a pensar.

Fa aproximadament una hora i mitja que he iniciat la conversa. M'he connectat al messenger offline (sí, ho sento, jo a vegades també ho faig). Estava cansada i no tenia ganes de xerrar amb ningú. Però volia saber quants mails tenia i em feia mandra d'entrar al hotmail.

Quan he vist que només tenia un contacte connectat, i he vist qui era, m'he posat online. Tenia ganes de parlar-hi.

Hem estat parlant una bona estona. Jo em pensava que havíem parlat durant un quart d'hora o així. Però el rellotge m'ha tornat a la realitat: una hora i mitja. Una hora i mitja!

Durant tot aquest temps, m'he oblidat que estava cansada. M'he oblidat que havia vist que tenia un mail que volia llegir. M'he oblidat del que he de fer aquesta setmana i que em posava trista (sí, encara no ho he fet). M'he oblidat de les meves cabòries. Només ell i jo.

La meva especialitat

Tothom és bo fent alguna cosa o alguna altra. La meva especialitat és ficar la pota :-) La veritat és que no sé pas com m'ho faig, però sempre acabo ficant la pota. A totes hores. En tots moments. A vegades és perquè no entenc el que em diuen, a vegades perquè estic a la lluna, a vegades perquè sóc massa lenta i no entenc alguna broma fins que ja he ficat la pota. En fi, com em deia algú "calladeta estàs més maca" (tot i que no sé com m'ho faig, però a l'hora d'escriure, ho faig pels descosits), o com diu un proverbi àrab, "no obris la boca si el que dius no ha de ser més bonic que el silenci" (o alguna cosa per l'estil). Però jo m'entesto a seguir xerrant i xerrant, escrivint i escrivint. I, és clar, ficant la pota i ficant la pota :-)

L'altre dia parlava de com em vaig trobar a un francès en un aeroport. Jo, amb la meva confiança en mi mateixa que em caracteritza, vaig pensar que no sabria qui era. Com que estàvem molt a prop de les pantalles que anunciaven els vols, ell va mirar (jo també, però anava sense ulleres i la meva miopia no em va permetre llegir ni una línia) i em va preguntar si agafava l'avió que anava a Madrid. Jo li vaig contestar que sí. I llavors em va preguntar que si d'allà tenia avió directe a Girona. Però, és clar, és difícil per un francès dir "Girona". Si algun dia us en trobeu algun, li podeu demanar que us pronuncii Girona, a veure què diu. Jo vaig entendre "Gijón", que ja veus de què m'havia de venir a mi pensar que em parlava de Gijón, i no adonar-me que el que realment passava és que pronunciava Girona a la francesa. Així que li vaig dir que no, que no anava a Gijón. Llavors ell es va quedar molt estranyat, i em va preguntar que si no era de Girona. El segon cop que ho va dir, vaig entendre que realment volia dir Girona, i llavors li vaig dir que sí, que anava a Girona. La seva cara va ser tot un poema. Es devia pensar que era idiota (vaja, jo ja començo a tenir els meus dubtes que no ho sigui realment). Així que, per "arreglar-ho" li vaig dir que estava entre Barcelona i França... a mitja frase em va contestar que ja sabia on era i em va dir que hi havia estat moltes vegades, que era una ciutat molt maca. Una simple busqueda al google quan vaig arribar a casa em va dir que vivia a la Catalunya nord. És que jo també...

Total, que no em feu massa cas. Jo sempre fico la pota. Dia, rere dia, rere dia. Només espero poder-me riure de les meves ficades de pota (com aquesta amb el francès) i no fer mal a ningú. Perquè, és clar, a vegades les meves ficades de pota acaben fent mal a algú, i això no és el que voldria.

En qualsevol cas, qui sigui que hagi arribat aquí per la raó que sigui... perdoneu a les pobres noies especialistes en ficar la pota. Nosaltres us ho agrairem :-)

diumenge, 3 de juliol del 2005

I de cop, un dia...

No sap com. Ni per què. Ni quan. Només sap que, de cop, un dia, es va adonar que tot havia canviat.

Sense saber com ni quan, l'aneguet lleig s'havia convertit en un cigne. Sense saber com ni per què, allò que es pensava que era la seva pitjor arma, va acabar essent la seva millor arma.

Sense saber com havia passat, la vida li va picar l'ullet de la forma que menys s'esperava. De la forma que no havia pensat mai que seria, perquè pensava que no li agradaria. Però li va agradar, no sabia ni com, ni per què.

Aquella tarda va decidir que el món era per menjar-se'l, no per fer el que havia fet fins aleshores. Al cap i a la fi, sabia que el que anava a buscar encara li agradaria més.

Aquella tarda d'estiu, tot va semblar canviar. Però, les coses canviarien, realment?

Recorda que no t'agrada

A vegades em penso que visc en un altre món. La gent viu en el món normal i jo faig la meva, apartada del món on viu tothom.

Sempre em dic a mi mateixa: "Recorda que no t'agrada". Però de tant en tant, cada molt de temps, hi acabo caient per alguna raó o per alguna altra.

Ahir a la nit els meus pares estaven mirant les havaneres de Calella per la tele. Amb la tele massa alta perquè pogués dormir. No tenia ganes de treballar. No tenia ganes de mirar les havaneres (com coi pot la meva mare adormir-se a davant de la tele i jo, un pis més amunt, ser incapaç de tancar un ull perquè la tele té el volum massa alt?). Tampoc volia llegir, malgrat que el llibre que estic llegint m'està agradant tant com l'anterior llibre que vaig llegir de la mateixa autora.

No sé per què, vaig tenir la genial idea d'entrar en un xat. Mai m'han agradat. Mai m'hi he sentit a gust. Només m'ho passava bé, quan els vaig descobrir, el primer any de carrera, que ens posàvem 10 o 12 a la mateixa sala d'ordenadors i entràvem a la mateixa sala de xat. Però suposo que tampoc és com si fos un xat, perquè acabàvem amb converses entre nosaltres i la gent marxava de la sala, deixant-nos a nosaltres sols allà.

Quan entro en un xat, simplement m'avorreixo. Començo a veure converses que no m'interessen el més mínim, i en un temps màxim d'uns 5 minuts tenco la paradeta i em poso a fer alguna altra cosa. Això si entro amb un nick qualsevol...

Quan entro amb un nick de noia, aleshores hi estic una estoneta més. Perquè només fan que aparèixer-me privats. Fa uns dies una persona que té un blog em va dir que, malgrat que té el correu visible en el blog, ningú li havia escrit mai cap mail provinent del blog. I jo em pregunto, on és la diferència? Crec que la diferència es troba en el nom. Si entro amb un nom qualsevol al xat, encara que entri a la conversa general de la sala, no acostumo a tenir privats. Si entro amb un nom de noia, encara que no digui res, els privats surten de sota les pedres.

En aquest punt és quan recordo que no m'agrada entrar a xats i per què feia tantíssim que no entrava a un xat. Ja ni recordo l'últim cop que hi vaig entrar.

Que què hi té a veure amb tot això la primera frase del post? Bé, per dues converses que he tingut amb dues persones del xat. Curtes, de seguida els he tallat. Un ja ha començat a preguntar-me què portava de roba. Al mateix temps, l'altre em preguntava quina era la meva principal fantasia sexual (i reconec que després de posar això, em trobaré a gent que vindrà aquí a través del google buscant aquelles coses que tant m'agrada que vinguin a buscar aquí. Això sí, ahir em vaig fer un fart de riure quan em vaig trobar que algú m'havia trobat buscant per "noi xupa noia". En fi). En resum, que vaig tancar les finestretes del xat. No era això, el que jo buscava. D'aquí a molt, molt de temps, potser torno a fer una altra incursió al món dels xats. Però de moment, recordo que no m'agrada.

dissabte, 2 de juliol del 2005

Contradiccions

A la cuina sóc un desastre. Sóc un desastre en tantes coses, que ja no sé per què m'estranya que sigui un desastre també a la cuina. A part, no m'agrada cuinar. I menys a l'estiu, que et mors de calor a la cuina, i amb una amanida n'hi ha prou. Almenys no passes calor a l'hora de fer-la.

Però sóc contradictòria, com no. M'agrada portar la contrària. I, sovint, m'acabo portant la contrària a mi mateixa. Tot va començar un dia en què ma mare em va fer una truita. Va posar massa oli a la paella. Jo em vaig queixar que hi havia massa oli (abans no l'hagués acabat de fer). Resposta: "Fes-te-la tu". Perfecte. Me la vaig fer jo, gairebé sense oli :-) Des d'aquell dia, ma mare no ha tornat a fer cap truita. Resulta que ara li agrada més com les faig jo i les truites a casa les faig jo, malgrat que sóc una cuinera pèssima. Algú ho entèn? Jo, la veritat és que no.

Fa uns dies (molt pocs, crec) deia que em penedia d'haver posat el meu correu electrònic al blog (bé, el correu de l'estranya). I com que m'agrada portar-me la contrària, acabo de posar el meu messenger (bé, el de l'estranya) al perfil. Gairebé no hi entro, però m'ha agradat portar-me la contrària a mi mateixa.

L'altre dia vaig dir que aniria a la platja el dissabte, que no em volia tancar tot el cap de setmana a casa treballant. He anat a la platja, però, és clar, a hores en les que el sol no em cremés (o sigui, que a les 10 del matí ja era a casa). La resta del dia me l'he passat a casa treballant (bé, i escrivint algun post, contestant algun mail...) No ho he de fer, això! Bé, sí que ho he de fer, que encara tinc molta feina a fer... Si és que ni jo em poso d'acord amb mi mateixa!

Aunque la mona se vista de seda...

Hi ha gent que té una elegància natural. Altres, sempre semblem micos :-)

Ahir, no sé per què (bé, sí que ho sé, però és igual) em va venir al cap una escena que es va produir fa un cert temps. Va ser en un aeroport, bastant lluny d'aquí.

M'havia passat tota una setmana en una ciutat, que estava aproximadament a una hora de camí de l'aeroport on estava en aquell moment. A l'hora de tornar, tenia tres opcions: tornar en taxi (que em costaria bastant car), tornar en autobus (i arribar a l'aeroport 5 hores abans de que sortís l'avió) o tornar en cotxe (amb una persona que agafava un avió dues hores abans que jo, però que no parlava ni anglès, ni castellà, ni tan sols francès). Vaig quedar-me amb la última opció, que a part de ser la més barata :-) em permetia un temps a l'aeroport per acabar de gastar els diners que em quedaven i no haver-los de canviar (per coses de la vida, a l'hora de canviar havies de pagar una taxa fixa propera als 5 euros i vaig preferir que m'estafessin les botigues de l'aeroport que donar diners al banc del país).

En aquell país era estiu. Aquí era hivern. Hi feia una calor de mil dimonis i el que portava el cotxe, que no parlava cap llengua amb la que ens poguessim entendre mínimament, va obrir les finestretes del cotxe fins a baix de tot. Anàvem per autopista, i no anàvem precisament a poc a poc. L'aire que entrava per la finestreta em molestava bastant, però jo no li vaig dir res. Entre altres coses, tampoc ens enteníem i no volia començar a molestar diguent coses per signes a algú que està conduint.

Quan vaig arribar a l'aeroport, em vaig afanyar a facturar la maleta (una cosa menys per portar a sobre). Vaig anar a comprar unes quantes coses. Finalment, vaig entrar a la zona d'embarcament. Encara em sobrava l'equivalent a uns 5 o 6 euros. Me'ls havia de gastar en alguna cosa, perquè llavors ja sí que no tenia cap mena de sentit canviar-los perquè em donessin uns quants cèntims...

De cop, quan anava a entrar a una botiga, despistada com sempre, vaig mig xocar amb algú que sortia. De fet, si no fos perquè media dos pams més que jo, podria haver dit que gairebé me l'emporto pel davant, perquè ell es va parar i jo continuava caminant, mirant cap a una altra banda, sense adonar-me'n que anava a xocar amb ell. A sobre, jo el coneixia...

Era una de les persones que havien estat al mateix lloc que jo la setmana anterior. Una de les persones importants. La típica persona que sempre va elegant. Li esperaven pràcticament les mateixes hores d'avió que a mi. Ell anava fins a París, i d'allà a no sé quina ciutat francesa, i jo fins a Madrid, i llavors fins a Barcelona (bé, i llavors tren i més tren, fins a casa). Anava ben vestit, amb un "traje", crec que fins i tot portava corbata, amb una americana penjada del braç (em vaig preguntar si quan arribés a París no tindria fred, només amb allò, i amb la fred que hauria de fer a París) i un maletí petitó.

En aquell moment em vaig mirar de dalt a baix i vaig pensar que deuria semblar un coi de boja. Sense mirar cap a on anava, xocant amb la gent. Havia passat una hora en un cotxe amb la finestreta a baix de tot, i tenia tots els cabells enredats i semblava un dels Jackson five. Gràcies al fabulós Sol de sota l'equador a l'estiu, un dels meus braços (només un!) estava vermell gamba, a punt de sortir-hi bombolletes d'aquelles que surten quan t'has fet la cremada del segle. La meva cara estava de forma similar: al tros que li havia tocat l'aire del cotxe estava gamba total i l'altre mig gamba, mig normal. Portava una motxilla amb el portàtil i no sé quantes coses a dintre, que en feia gairebé dos com jo. A sobre, de mi penjaven una càmera de fotos (que hauria d'estar a dintre de la motxilla, però que l'acabava de treure per fer alguna foto a alguna xorrada) i un bolso, del qual només se'n veia el cordill que el lligava, perquè penjat d'ell hi portava un jersei i una jaqueta, que gairebé tocaven al terra. A sobre, portava dues o tres bosses amb coses que havia comprat. Simplement, patètic.

No parlaré de la conversa de dos minuts que vam tenir, on jo vaig ficar la pota un mínim de 3 vegades. I és que jo sóc l'especialista número 1 en ficar la pota. Tota la història ve perquè hi ha persones, com aquesta que em vaig trobar, que sempre fan bona pinta. Estic segura que me'l trobo l'endemà al matí, després d'haver passat tota la nit a l'avió, i que seguiria fent la mateixa cara, donant bona impressió. D'altres, en canvi, sempre semblem una espècie de micos, sempre sembla que anem desgabellats. No sabria com explicar-ho. Una mica com en Roberto Dueñas (amb tots els respectes per ell). Fem el que fem, ens posem com ens posem, sempre anem de la mateixa forma. I és que ja ho diuen els castellans, "aunque la mona se vista de seda, mona se queda".

divendres, 1 de juliol del 2005

Ell no ho faria!

Ha sigut aquest migdia. Jo tornava de treballar i m'estava acostant a casa. Passava pel mig del bosc quan l'he vist. Corria amb una desesperació que no havia vist mai en ma vida, amb la llengua fora. Ni tan sols s'ha adonat que un cotxe li venia pel darrere. Només feia que córrer i córrer. Llavors m'he adonat del dia que era. 1 de juliol. I he pensat que ja tornava a començar l'època. L'època d'abandonar els gossos. De veritat, ningú que hagués vist aquell gos, que amb tota probabilitat acabava de ser abandonat, seria capaç d'abandonar algun gos. És que jo no sé com hi ha gent que pot tenir tan poc cor. Agafen, deixen al gos al mig del bosc, i si el gos té sort arribarà a alguna casa on l'adoptaran o trucaran a la protectora d'animals. Si no té sort, li espera un mal final de vida: morir de gana o de set abandonat al bosc o morir atropellat per algun cotxe quan ja fa dies que vaga, mig mort de gana i de set, buscant els seus amos. Però com pot ser que cada any passi el mateix? Com pot ser que la gent sigui tan cruel?

Per la zona on visc, cada any ens trobem amb els mateixos problemes. Cada any hi ha gossos abandonats. Cada any hem de trucar a la protectora d'animals perquè en vingui a buscar algun. A l'agost, com a mínim un cop cada quinze dies.

Recordo dos casos com si fos avui mateix. El primer va ser fa uns 4 o 5 anys. El meu gos era un cadell. El teníem des de juny, i això va ser a l'agost. Ho recordo, perquè si no haguessim tingut el petit, ens els haguessim quedat, o almenys a un d'ells. Eren dos gossos: una mare i el seu fill. La mare estava ben educada. El fill no devia tenir més de 4 o 5 mesos. Eren de família catalana, perquè entenien el català. Si li deies a la mare "Baixa d'aquí!", ella baixava. Si anaves a l'hort, ella et seguia i vigilava. Si algú s'acostava mínimament a l'hort, la mare es posava a cridar fins que sorties per la porta o per la finestra, que llavors callava. Durant les nits, la mare s'asseia, però no dormia. Sempre tenia un ull obert, vigilant el seu fill. Van passar-se uns quants dies a casa, perquè van arribar pel pont de la mare de déu d'agost. Era el primer cop que ens trobàvem amb un gos abandonat (no he viscut tota la vida al mateix lloc) i no sabíem què havíem de fer. Després del pont, vam trucar a l'ajuntament, que ens va donar el número de la protectora de Figueres, que crec que és a qui ens toca trucar per zona. Van trigar un o dos dies a venir, com fan sempre. Per això aquella gossa i el seu fill van trigar uns quants dies a marxar. Quan finalment van marxar, em van fer molta pena. Me'ls hagués quedat a tots dos. Però sóc conscient que a casa no hi podem tenir 3 gossos. Jo almenys sóc conscient d'això, i truco a la protectora. I dóno menjar als gossos fins que venen a recollir-los. No entenc com hi ha gent que poden deixar el seu propi gos enmig d'un bosc i marxar, sense que els faci el més mínim mal al cor. És que no m'entra al cap!

El segon cas que sempre recordaré va ser un Labrador marró. Els meus pares havien marxat de vacances i jo estava sola a casa. Va aparèixer de cop. Vaig trucar a la protectora, però no m'agafaven el telèfon. Tenia uns 7 o 8 mesos. El típic regal de Reis, que quan és petit fa molta gràcia, però que quan creix, ja no fa tanta gràcia, i com que arriben les vacances i la gent no se'l pot emportar, aleshores l'abandonen. Li vaig donar de menjar un o dos dies, fins que el va veure l'amic d'un veí. Li va agradar i se'l va quedar. Aquest va tenir sort.

Ara no em puc treure el gos que he vist aquest migdia del cap. Dubto que me'l tregui en uns quants dies. Aquella cara de desesperació és difícil d'oblidar. M'agradaria, però, acabar amb una mica de sentit comú. Amb el sentit comú que tothom hauria de tenir, però sembla que escasseja bastant, en aquests dies. Un animal (es digui gos, es digui gat, es digui periquito, es digui el que vulgui) és un ésser viu, té sentiments. No és una joguina per anar regalant a ningú. Jo mai regalaria un animal a algú només perquè és maco. No! Cadascú ha d'escollir si vol tenir un animal. Regalar un animal a algú que realment no el vol és fer patir l'animal i fer patir la persona. Però en el cas de que algú t'hagi regalat un animal que no vols, abandonar-lo no és la solució: el pots donar (quanta gent estaria contenta de que li regalessin!) o el pots enviar a la protectora. Però, si us plau, no l'abandonis. ELL NO HO FARIA!