dimecres, 28 de febrer del 2007

Post fantasma

Avui he escrit un post fantasma. Tenia el dia tonto, com el temps (o com jo?) A més, m'he adonat que aquest cap de setmana tindria problemes, quan el meu pare sabés el que pretenc fer.

No, no és res il.legal. Ni res dolent. Ni res mal fet. Però el meu pare és el meu pare i hi ha coses que no veu bé. I una de les que no veu bé és que marxi unes quantes hores si he de competir en les següents 24 hores. Ni que marxi a donar un volt.

Dilluns em feia molta il.lusió el cap de setmana, però ara... Un dia discutia amb algú, i jo li deia que si visqués sola sortiria molt més. Ella em deia que només eren excuses que em posava jo mateixa.

Però ara miro el cap de setmana i em fa molta il.lusió anar-hi... fins que penso en la bronca que em caurà per part del meu pare per marxar massa hores. I en l'interrogatori que hauré de passar quan torni a casa (i abans de marxar).

Sé que això no és normal en una persona de la meva edat. És clar que una persona de la meva edat ja hauria d'haver marxat de casa. Però... algú em subvenciona? És que sinó no puc marxar...

Sé que no ho hauria de dir, però més d'una vegada m'he quedat a casa, podent anar a fer alguna cosa que m'agradava, només per no haver de donar explicacions. I ho sé, això està molt mal fet, però...

Però el post m'ha anat bé. He descarregat i m'he adonat que les raons que em donarà el meu pare per fotre'm la bronca no tenen ni cap ni peus.

I un cop el post m'ha servit ja no ha tingut raó de publicar-se. I s'ha convertit en un post fantasma. Un post al que se li ha fet delete. Com tants altres posts.

Perquè per això serveix això, no? Per aclarir-me les idees...

Puf!

Jo portava les converses. Jo deia hola. Jo treia els temes. Jo, jo, jo... I això que jo no sóc gaire xerraire.

Però me'n vaig cansar.

Em vaig cansar de que sempre em digués mentides. Mentides que em trobava que m'havia dit sense voler trobar-les.

Em vaig cansar de que moltes vegades no em contestés, la majoria de vegades ratllant la mala educació.

Em vaig cansar...

I ara ja no tinc el més mínim interès per les seves converses. Puf, ha desaparegut. M'és igual si diu hola, si no ho diu, si fa això, si fa allò altre.

Simplement, no m'interessa el més mínim.

I ara em diu hola.

Ara vol parlar amb mi.

Ara comença a parlar i veig com intenta treure temes de conversa, que a mi no m'interessen el més mínim, així que contesto el que em pregunta o faig un comentari si m'ho demana i prou.

I ara em sap greu.

Em sap greu que tant se me'n doni, perquè s'esforça a mantenir el contacte.

Però, la veritat, ara a mi tant me fa el que faci o deixi de fer (ja sé que és una contradicció).

Tant me fa perquè he trobat persones més interessants amb qui xerrar?

Tant me fa perquè he trobat persones que em fan somriure?

Tant me fa perquè...?

La veritat, no ho sé.

Només sé que ha perdut tot l'interès.

dilluns, 26 de febrer del 2007

Aquest cap de setmana

Aquest cap de setmana un grup de gent, entre els quals hi era jo, va aconseguir una cosa que creien impossible. Ningú creia que ho aconseguissin, però ho van fer.

En el meu cas, tot va ser degut a la confiança. La confiança que em va donar un fet. Perquè malgrat digui que no crec en la sort, en qüestió de competicions i altres coses per l'estil, tinc uns rituals que s'han de fer d'una determinada manera. I si es fan així, aleshores tot va bé. I hi ha coses que no depenen de mi, i en aquest cas hi va haver una cosa que no depenia de mi que em va fer alegrar moltíssim, i em va fer agafar una confiança tan gran, que vaig passar com un huracà, sense que ningú pogués fer res contra la meva autoconfiança.

Aquest cap de setmana m'esperen dues coses. Una d'elles és intentar una gesta com la d'aquest cap de setmana que ha passat. Sé que no tot depèn de mi, però sé que si jo inspiro confiança, les coses poden anar bé. I sé, n'estic segura, que aquest cap de setmana ho tornarem a aconseguir. Perquè d'il.lusions també es viu, i perquè en aquests moments no se'm passa pel cap res diferent. Ho tornarem a aconseguir, i punt.

La segona cosa que m'espera encara serà millor. Ja tinc la càmera de fotos preparada per a l'ocasió. I espero el moment amb un somriure. I, curiosament, no m'importa el fet que tanta gent m'hagi dit que no. Ja s'ho faran. Ells s'ho perden. Tampoc espero el moment en què se'm revelaran alguns secrets. Això tampoc m'importa. De fet, tant m'és.

Curiosament espero una altra cosa. I somric. Perquè segurament la confiança que tinc caigui. També somric, perquè sóc tan lenta... però tant!

Però segueixo somrient. Perquè em queda una setmana per endavant. I aquesta setmana no penso deixar de somriure. PER RES. I jo ja m'entenc. Perquè sé que aquest cap de setmana serà el millor en molt de temps.

I si no ho és, ja me'n preocuparé el cap de setmana. De moment, a somriure. Perquè aquest cap de setmana serà un gran cap de setmana!

dissabte, 24 de febrer del 2007

Malentès

Acabo de buscar al diccionari quin és el plural de malentès, i segueixo amb el dubte de si n'he de dir malsentesos o malentesos, així que ho deixo en singular, i ja està.

Sovint ens preocupem per coses que en realitat no ens haurien de preocupar, i que al final només són un malentès. O un cúmul de despropòsits. O coses que no tenen més importància.

Deixant de banda un fet d'aquells que no puc posar aquí, perquè la meva consciència (i la promesa que em vaig fer un dia) no em deixen, porto algun altre d'aquests malentesos.

Per més que volguem passar desaparcebuts, si veiem que abans algú ens tenia en compte i ara ens ignora... doncs no deixa de saber-nos greu. Ja sigui per un malentès, ja sigui perquè no som prou interessants, ja sigui perquè... per moltes coses. Però no penso seguir per aquest camí, perquè malgrat que digui que ho faig per mi, sé que hi ha gent que llegeix això, i tampoc cal que em dediqui a deixar anar aquestes coses.

El que passa és que el que anava a explicar té relació amb un altre post que no va tenir el més mínim interès. Sé que potser m'equivoco, però sovint "valoro" l'interès dels posts pel número de comentaris, i en aquest cas, l'interès va ser nul. Però com que tampoc ho escric per rebre comentaris (tot i que, no ho negaré, qualsevol comentari, o qualsevol resposta a un comentari, sempre que no estigui feta amb mala llet, fan il.lusió), doncs segueixo amb el tema del post.

Me'n torno a anar de tema. Com tothom es pot imaginar, al final vaig decidir dir-li a aquesta persona, passant per davant d'altres persones. I... i llavors van començar els malentesos: que si la forma de contactar-hi que em van donar no era correcta i vaig haver de perseguir a qui m'havia donat la llista de noms per trobar la forma correcta (i, de pas, així aquesta persona i unes quantes més veien que l'altra persona havia passat per davant d'altres), que llavors la persona en qüestió va ignorar el que jo li vaig dir, després la resta em va seguir dient que no... Vaja, que tot semblava que anés malament, una cosa darrere l'altra.

Però finalment sembla que tot s'ha arreglat. En les últimes hores he resolt com dos o tres malentesos, quan finalment he pogut parlar amb la persona.

Tot i que, al final, després de tots els malentesos, no li he proposat el que li volia proposar.


PD: Sé que el post no té el mínim sentit i és dolentíssim. Però, realment, això no m'importa massa. Jo ja m'entenc, i suposo que això és el que compta. Que la resta de gent m'entengui o no, o no li importi el que dic, ara mateix se me'n refum. I apa, fins dilluns, o dimarts. O dimecres. O fins l'altra setmana.

divendres, 23 de febrer del 2007

Una petita història

Va veure la llum per primer cop fa gairebé quaranta anys.

Del principi de la seva existència, només me'n puc imaginar com va ser. Deuria anar a parar a alguna llibreria, qui sap on. Fins que una dona el va veure i el va comprar. Hi va escriure una dedicatòria en bolígraf blau. Una dedicatòria llarga.

El llibre va arribar a mans del seu destinatari. El va fer servir molt. Se li nota a les pàgines. I té alguna que altra anotació amb llapis als marges.

Van passar els anys. I un dia, el seu propietari es va morir.

Van seguir passant els anys, i la dona del propietari (la mateixa que havia comprat el llibre?) es va cansar de veure aquell llibre que ella no feia servir per res, i del que no n'entenia ni una sola paraula. Així que el va agafar i el va donar a la biblioteca.

La bibliotecària el va rebre i el va ensenyar a una "clienta". I la clienta li va dir que era un bon llibre, així que la bibliotecària li va deixar perquè el pogués llegir.

I la clienta se'l va mirar atentament. Primer va veure la data d'edició, i va somriure pensant que el llibre era més vell que ella.

Després va veure una pàgina on hi havia una dedicatòria tapada amb tippex. Però el tippex no ho tapa tot, i es pot llegir igualment el que hi deia. Així que, amb una mica d'esforç, la clienta va llegir la dedicatòria i va somriure.

Però la clienta no escriurà la dedicatòria a internet, que una cosa és explicar la seva vida, que per alguna cosa és seva i ho fa sota la seva responsabilitat, i l'altra és anar explicant la vida dels altres.

I la clienta es va mirar el llibre i va veure que era molt bo.

Però la història d'aquest llibre no acaba aquí. Aquest llibre tornarà a la biblioteca. I qui sap qui l'agafarà. Qui sap quantes persones més s'entetindran a mirar què hi diu a la dedicatòria. Qui sap quantes persones més miraran la data en la que va ser publicat. I qui sap quantes persones més aprendran alguna cosa amb aquest llibre.

dimecres, 21 de febrer del 2007

Hola guapa!

Quan veig a la nineta, normalment no la crido pel nom. Em surt de dintre dir-li "hola guapa". I li diria de totes formes, independentment de si fos guapa o no ho fos. Que ho és molt, de guapa, eh! Però si no ho fos, li diria hola guapa de totes formes.

Quan saludo el meu gos, normalment no el crido pel nom. Em surt de dintre dir-li "hola guapo". Que pobre gos es deu pensar que el seu nom és "guapo", en comptes del nom que li vaig posar. I li diria guapo de totes formes, encara que no ho fos. Però ho és, de guapo, i molt!

D'acord, no tinc cap problema: hi ha gossos que són més macos que d'altres i el meu és d'una d'aquelles races maques. És un labrador, que per qui no sàpiga quina raça és, és de la raça dels gossos de l'anunci de l'Scottex. Jo no el vaig comprar, me'l van regalar, algú que no el volia. Però no deixa de ser molt maco. I sí, jo parlo amb el meu gos. Sé que no m'entèn, però un dia vaig llegir no sé on que els gossos entenien l'entonació amb la que se'ls deien les coses, així que suposo que si li dic "hola guapo", deu entendre que no li dic "marxa d'aquí".

I per què explico això? Doncs perquè jo no estic lliure de culpa, jo també dic "hola guapo" i "hola guapa". El problema està en quan m'ho diuen a mi...

Per què em molesta tant que algú em digui "hola guapa", per saludar-me? Bé, no és que em molesti, és que em posa de mala llet. I no ho entenc. Perquè que et diguin "hola guapa" hauria de ser una cosa bona, no? Aleshores, si és una cosa bona, per què em posa de mala lluna?

Hi ha una persona que em sol dir "hola guapa". La persona em cau bé, i me l'acostumo a trobar sovint. Però és sentir "hola guapa", i s'encèn una alarma al meu cap, com si fos una ambulància, i em poso a la defensiva. Al cap d'una estona, l'alarma desapareix, però durant uns moments, podria saltar i dir qualsevol cosa amb mala llet...

La cosa empitjora quan són persones amb qui no tinc tant de tracte. O fins i tot persones que no saben quina cara faig.

Ahir, algú que no m'ha vist mai (o això em penso), em va saludar "hola guapa". I l'alarma que es va encendre va ser molt més gran que l'ambulància. Deuria ser com una ambulància, els bombers i els mossos tots junts. Vaig fer veure que no me n'havia adonat.

I em vaig preguntar per què això em posa de mala llet. Per què m'he de posar de mala llet perquè em diguin hola guapa? No hauria de ser una cosa bona? Vaig pensar en el meu pare, que sempre diu que sóc una "arisca". Vale, doncs sóc una arisca, com els gats de casa, que no hi ha qui els amanyagui. A la que s'acosta algú a menys de dos metres, surten corrent, no fos cas que els amanyeguessis.

Però el problema, en aquests casos, és que sempre penso el mateix: per què em dius guapa si no saps quina cara faig? I interiorment em dic: "si em veiessis, no em diries guapa", i llavors començo a enfadar-me, perquè resulta que em diuen "hola guapa" com si em diguessin "hola, què tal?", i és clar, com que jo utilitzo l'"hola guapa" per la nineta...

La veritat és que hi penso i somric. No m'ha agradat mai que em diguin "hola guapa". Segurament el meu pare tingui raó. Fa uns 10 anys, algú va descobrir que no m'agradava que em diguessin "hola guapa". No recordo qui va ser. Tinc tres possibilitats, i no sabria dir quina de les tres va ser. Des que ho van descobrir, m'ho van estar dient (i escrivint) dia rere dia, hola rere hora. Al principi em tornaven boja. Després m'hi vaig acostumar. Al final, fins i tot reia quan m'ho deien o en veia algun d'escrit. Però el temps va anar passant, i vaig perdre el costum de sentir l'"hola guapa" de cada dia. Si elles m'ho diuen, no m'enfado. Perquè la cosa encara dura de fa tant de temps. Però... només si m'ho diuen elles. Si m'ho diu algú altre, ja tornen a saltar les alarmes.

Buf, que no m'entenc ni jo mateixa. Gairebé mai entro a xats, però si algun dia algú entra en un xat, li diu "hola guapa" a algú, i ella li contesta de forma borde, aquesta podria ser jo... Bé, em sembla que el pitjor que li he dit a algú és alguna cosa de l'estil de "guapa? Jo, guapa? Què va! Si sóc molt lletja". O alguna cosa de l'estil "va, vés a molestar una altra. Si no tens ni idea de si sóc guapa o no. Podria ser la noia més lletja que coneixes. O podria ser un noi". Però em refereixo que la salutació "hola guapa" no sol ser benvinguda, i pot ser causa de la meva desaparició sobtada.

D'acord, això no està bé, però és que això d'"hola guapa" em fa enfadar. I no sé per què. Si en principi és una cosa bona...

dilluns, 19 de febrer del 2007

Vols...?



Des de fa uns dies, i no sé com m'ha tocat a mi, em dedico a perseguir a gent, demanant-los si volen venir a un lloc. Bé, crec que sí que sé com m'ha tocat a mi:

- Va, que tu coneixes a molta més gent. (Sí, d'acord, però conèixer no significa que em facin cas).
- Va, a tu et faran cas perquè ets una noia. (Sí, d'acord, sóc la única noia, però si fos una altra noia potser sí que me'n farien, però a mi...)
- Va, que segur que tu saps com convèncer-los. (Ah, sí?)

El resultat, fins ara, és que tothom m'ha donat carbasses. Suposo que hauria de dir que tothom ens ha donat carbasses, però com que sóc jo la que ho demano...

En l'última setmana, fins a 10 nois m'han anat dient que no, un darrere l'altre.

- Ho sento, però...
- Em sap greu, però...
- De veritat que em faria il.lusió, però...

Vaja, que jo no és que em dediqui a donar carbasses a la gent, però després d'aquesta setmana, he creat un repertori que seria l'enveja de qualsevol. I és que encara en trauré alguna cosa bona, de tantes carbasses.

La qüestió és que tinc uns quants noms més a la màniga. Altra gent a qui podria demanar si volen venir. Serà perquè hi ha tants de noms que no m'importa que em diguin que no i per això no sóc prou convincent?

La gent de l'"ens", em va suggerir uns quants noms. I aquests noms, a la vegada, al dir-me que no, me n'han suggerit d'altres. Que vaja, em pregunto jo: si els altres em van suggerir noms, per què no els ho demanaven ells mateixos?

La qüestió és que la última persona que m'ha dit que no, m'ha suggerit un nom. D'acord, me n'ha suggerit més d'un, però n'hi havia un (l'últim) que ressaltava sobre els altres. Ja passen, aquestes coses.

Estic convençuda (però de debó), que aquest últim nom també em dirà que no. Visca l'optimisme! No hi ha cap raó per la que m'hagi de dir que sí. Cap ni una. I jo d'ell, també diria que no.

Però la part optimista del meu cap, diu que potser sí que em digui que sí.

El problema és que hi ha unes quantes persones que l'"ens" convidaria abans, i segurament alguna diria que sí abans que li pogués preguntar a l'últim. Però l'"ens" ha passat de tot i ho ha deixat tot en les meves mans. I quan jo he dit que tothom em deia que no, tampoc han fet cap esforç per intentar trobar algú.

I ara em trobo amb el dilema: faig passar aquesta persona per davant de les altres? Total, no hi perdo res. Si em diu que no, ho estarà dient a l'"ens", jo només sóc el missatger. I si em diu que no a mi, total què? Però i si diu que sí i alguna de les persones que en principi haurien d'anar al davant s'enfada? I si diu que sí i l'"ens" s'enfada perquè aquesta persona està agafada amb pinces, perquè gairebé no li tocaria anar-hi? És clar que... me l'ha recomanat una de les primeres opcions de l'"ens". És clar que estava al final de tot de la llista, però... estava a la llista.

Aquest vespre he d'"atacar" a algú altre. Segueixo la llista normal o em salto l'ordre a la torera?

Va, no sé per què m'ho pregunto, si ja sé el que faré...

dissabte, 17 de febrer del 2007

El dia que vaig desaparèixer

Tenia 7 anys. Vivia en un poble una mica més gran del que visc ara. Ma mare tenia una amiga que tenia una filla de la meva edat. Ma mare em va enviar a jugar a casa de l'amiga. Jo vaig agafar la bici i me n'hi vaig anar.

Quan va ser l'hora de tornar a casa, la mare em va dir que m'acompanyava a casa. Jo li vaig dir que no. Jo anava amb la meva bici i casa meva estava a l'altra punta de poble, però això no era massa lluny. No arribava al mig quilòmetre.

Així que vaig agafar la bici i me'n vaig anar cap a casa. L'amiga de ma mare va trucar-la dient que jo ja anava cap allà.

Van passar cinc minuts, i jo no arribava a casa.

En van passar deu, i tampoc arribava.

Ma mare es va començar a preocupar i em va sortir a buscar.

Va resseguir el camí fins a casa de l'amiga. Jo no era enlloc.

Em van començar a buscar, i jo no era enlloc.

Ningú m'havia vist passar, ningú sabia on era.

Llavors em van començar a buscar. Primer ma mare i l'amiga, després altres mares, després un munt de gent del poble. Em cridaven i cridaven, però jo no sortia d'enlloc.

Al cap d'una hora i mitja, vaig arribar jo, tan tranquil.la. Ni se m'hagués pogut passar pel cap que m'estessin buscant, i ni se'm va passar pel cap que hagués fet res de dolent. Al contrari, creia que havia fet el correcte.

Una hora i mitja abans, m'havia trobat en el camí d'anar cap a casa. Hi havia dues maneres d'anar fins a casa: un carrer que anava directe o passar per la carretera principal del poble. Jo tenia prohibit passar per la carretera principal, els cotxes anaven massa ràpid. Però quan vaig anar a passar pel carrer que anava directe a casa... hi havia una direcció prohibida! I, és clar, jo no anava a peu. Jo anava amb la meva bici, que era un vehicle. Jo no podia passar pel carrer amb la bici! Era direcció prohibida!

Em vaig fer un fart de pensar. No podia tornar a casa de l'amiga de ma mare. La seva filla era d'aquelles que només feien que saltar-se les normes, que sempre les castigaven. Si tornava i explicava el problema a sa mare, la nena es riuria de mi durant un any seguit. Però tenia prohibit anar a la carretera principal. I no em podia saltar la direcció prohibida!

I aleshores se'm va encendre la bombeta. Hi havia un camí que passava pel mig del bosc. Algun cop me n'havien parlat. Només havia de seguir el camí i arribaria a casa.

L'únic que jo no sabia és que el camí en qüestió eren uns 7 o 8 quilòmetres. I no només això, sinó que era un camí amb moltes pujades i baixades.

Quan vaig arribar, ma mare em va preguntar per què havia anat per allà. Després del meu raonament, ma mare no va saber què dir. Però recordo exactament el que em va dir el meu pare:

- Pues el próximo día, te bajas de la bici y vas por la calle con ella en la mano. Ya no incumplirás ninguna norma, porque irás a pie, y a pie si que puedes pasar por una dirección prohibida.

I és que aquell dia vaig posar els meus pares en un bon dilema. Bé, després de donar-los un gran susto. I és que després de dir-me que les normes s'havien de seguir, com em podien dir que me les havia de saltar, en segons quins casos?

D'acord, ja ho sé, jo era una nena repel.lent. Però no ho feia amb mala intenció.

Un bocadillo de fuet

Quan sóc allà, sempre em compro el dinar al mateix lloc. M'agraden els entrepans i no és excessivament car, cosa que no es pot dir dels llocs que hi ha al voltant. El problema és una cambrera, sempre la mateixa... Un dia ja em va fer creure que no entenia el català, quan uns dies abans l'havia vist atenent a una persona en català. Així que quan vaig veure que estava ella sola a darrere la barra...

Quan vaig arribar, vaig veure uns entrepans de llengunissa que feien molt bona pinta. Abans de veure que ella era darrere la barra, però, ja vaig saber que no havia de demanar un entrepà de llengunissa, que no m'entendrien, sinó que havia de demanar un entrepà de fuet (malgrat que el que hi havia dintre dels entrepans no era fuet, era llengunissa).

Un home anava davant meu. Em vaig haver de girar a mirar-li la cara, quan li va demanar "un bocadillo de fuet". Com? Fuet és català, no? Vull dir que la paraula no existeix, en castellà! Quan vaig tornar a casa ho vaig mirar en un diccionari castellà i fuet no hi era. La noia no li va dir res de que no l'entengués, així que vaig somriure per dins.

Quan l'home ja va haver pagat, li va dir si no tenia una cervesa. La noia li va donar. Ell la va pagar. I quan ja havia pagat, li va dir que aquella no li agradava, que si no en tenia una altra. Ella li va canviar i li va cobrar la diferència. I tot amb un somriure a la cara i sense queixar-se de res.

Després va venir el meu torn. Li vaig demanar "un entrepà de fuet", mentre pensava que a veure si avui tindria la santa cara de dir-me que no m'entenia. Només de dir-ho, li va canviar la cara, va deixar de somriure i va adoptar la cara de mala llet, però no va dir res, em va donar l'entrepà. Però, és clar, després em va preguntar "alguna cosa más?", i jo, que li contesto "una llauna de fanta de llimona". En aquell moment, ella es va pensar que jo no la veia, però em va escarnir, fent ènfasi en la llimona. Vaig estar a punt de dir-li que es confités l'entrepà i la fanta, però vaig callar i vaig fer veure que no havia vist res.

Sé que el proper dia que hi vagi, si hi ha aquesta noia, arribaré i li demanaré "un entrepà de fuet", si és que vull un entrepà de llengunissa. I que si em diu que no m'entèn, em comportaré com una burra i li diré que vull "un bocadillo de longaniza".

El que es mereixeria aquesta noia, però (i segons el meu punt de vista), seria una conversa de l'estil:

- Un entrepà de llengunissa (si algú coneix alguna altra paraula que jo, pel fet de ser d'on sóc, encara la digui pitjor, i més diferent al català barceloní, que m'ho digui, que no se me n'acudeix cap).
- Cómo?
- Un entrepà de llengunissa.
- Mira, no te entiendo (això és el que va passar l'últim cop, canviant l'entrepà de llengunissa per no sé què era aquell cop).
- Pues un entrepan de... de... de... Ostres, com es deu dir llengunissa en castellà? De... de... Ah, és clar! Sí, doncs eso, un entrepan de lengunissa!

divendres, 16 de febrer del 2007

Carnaval

Llegeixo al bloc de l'escarabat que no li agrada el Carnaval. Apa, a mi tampoc. I és que el Carnaval em porta uns records que...

Els meus primers Carnavals me'ls passava vestida amb les disfresses de la meva cosina. Sí, sí, la meva cosina. Ella era més gran que jo, i jo havia d'heretar totes les seves disfresses. Però, és clar, ella era molt alta i jo molt petita, i als tres anys jo portava la disfressa d'ella quan en tenia dos. I als quatre, la seva dels tres anys. I així anar fent. I, per si no fos poc, a la noia només li agradaven les disfresses de princesa, ballarina i coses similars. Tot de vestidets que jo odiava, però que m'havia de posar, perquè eren les seves disfresses.

Però les coses van canviar. Jo vaig créixer a un ritme, i la meva cosina va créixer més lentament. Així que vaig deixar d'heretar les disfresses.

I llavors, un any, vaig tenir la disfressa que volia. No anava de princesa, sinó de tot el contrari (no, no anava de bruixa). Anava ben tapada, de dalt a baix. Ningú em coneixia, i era el millor que em podia passar: anava pel carrer, i mentre l'altra gent es dedicava a parlar els uns amb els altres, jo anava a la meva bola, passant desaparcebuda.

Però no tot podia ser perfecte. Va ser perfecte, fins que vaig passar per davant d'una de les botigues del poble. Allà hi havia anat jo buscant una careta per la meva disfressa. Però no en tenien. Així que vaig haver d'anar a la ciutat a comprar-la. Però, és clar, els de la botiga eren un coi de xafarders (en aquell moment els hagués dit altres coses molt pitjors) i, quan vaig passar jo i van veure que ningú em coneixia, van començar a dir a tothom que passava que era jo, que havia anat a comprar la careta a la seva botiga!

I apa, tota la meva diversió a fer punyetes. Ja no vaig poder anar sola.

Anys més tard, els meus pares em portaven a un esplai o com es digués. Segons sembla, era perquè em fes més amb la gent de la meva edat. Perfecte. Si al cole no m'entenia amb les nenes perquè eren totes unes pijes i unes snobs, i jo no era més que el motiu de burla, portar-me al mateix lloc que anaven elles el cap de setmana era el millor que podien fer. Sé que no ho feien amb mala intenció, però per mi era una tortura. Al cole almenys em podia refugiar en els llibres...

Un any ens van fer disfressar de papallones. Jo vaig fer les ales tan bé com vaig poder. Però... algú me les va sabotejar, i encara no havíem sortit que les meves ales ja estaven trencades (o directament, ja no tenia ales).

L'any següent vam ser cambreres. A la primera ventada, em vaig quedar sense disfressa.

I potser millor que no continui. Algun altre dia potser expliqui per què el dijous gras tampoc em porta bons records.

dijous, 15 de febrer del 2007

Quina setmaneta...

Diumenge:

Me'l passo tot el dia amb la moral pels terres, sense saber què fer, ni què ha passat, ni per què em persegueix aquesta espècie de mala sort.

Dilluns:

Arribo a casa i no hi ha ningú. Mentre acabo de fer unes feines, arriba el meu pare. Està molt emprenyat, perquè s'ha discutit per l'incident del diumenge, i perquè li han dit coses molt lletges de mi.

Aguanto un xàfec de bronca de més d'una hora (com si no estigués ja prou malament), vinc aquí, faig un post d'aquells que m'he promès mil vegades que no tornaria a fer (i que ara estic fent) i me'n vaig a dormir.

Dimarts:

Passo un dia fatal, donant-li voltes al puto assumpte. Cada cop sé que li dóno més importància de la que té, però la bola cada cop és més gran. Al matí li dic a ma mare que ho vull deixar, i al vespre tinc al meu pare esperant-me, que em fa una xerradeta-sermó de tres quarts d'hora. Me'n vaig a dormir a la mínima que puc, no fos cas que em tornin a fer un altre sermó...

Dimecres:

No he pogut dormir massa pel puto vent. Ja fa dies que estic així. A mig matí m'ataca un mal de cap fortíssim. Però no torno a casa. Perquè... doncs perquè el dimarts al vespre em va trucar la meva alumna dels dimecres, que si en comptes d'una hora n'hi podia anar dues, que té molts exàmens. I com que casa seva està a mig camí entre el meu lloc de treball i casa meva, decideixo que és una tonteria tornar a casa.

El cap m'està a punt d'explotar. No em concentro en res de la feina. Així que decideixo escriure un post, que no em costarà massa esforç. Ja el penjaré al vespre.

L'escric i el cap continua a punt d'explotar. Intento treballar una mica, però només aconsegueixo que el cap estigui cada cop més a punt d'explotar.

Li hauria de dir a la noia que no, que ja hi aniré un altre dia. Però en sóc incapaç. Com la puc deixar penjada el dia que més feina té?

Em comença amb l'examen de "física". Fins que descobreixo que encara no distingeix entre física i química. Comencem amb la formulació, i em diu que no ho entèn. Que no sap quan ha de posar -it, -at, ni res de res. L'examen és demà (avui). Agafem la taula de valències i li vaig fent exemples. Es posa nerviosa i la veu agafa un to massa alt. El cap m'explotarà.

Quan finalment marxo d'allà, trio el mal camí per anar cap a casa: passo pel pavelló de Fontajau uns 5 o 10 minuts abans que comenci el partit de l'Akasvayu. No sé com arribo a casa. El cap m'explotarà.

Me n'aniria directa a dormir. Però em trobo el meu pare, allà, que em diu que he de menjar. I jo no tinc gana. Menjo el que puc i me'n vaig a dormir.

I no sé si ho hauria de fer, però faig copy-paste del post que vaig escriure a la feina. I prometo que no hi tornaré més. Ni a escriure posts a la feina (vaig a treballar, no?), ni a escriure posts com aquest, ni a escriure posts al matí, que encara arribaré tard!

(El post ja el penjaré una altra estona, o no, que tinc problemes informàtics per penjar-lo... i no tinc temps per solucionar-los...)

dilluns, 12 de febrer del 2007

El pare, el fill i el burro

Primera escena:

Algú fa una cosa mal feta.

Una persona en queda perjudicada.

Aquesta persona calla al moment, però després ho explica. No fa cap queixa formal.

La gent a qui ho explica la tracta d'idiota, que el que ha de fer és fer una queixa formal.

Ella creu que és idiota, perquè no és el primer cop que li passa.

Sap que la gent es posa amb ella perquè mai diu res.

No vol ser idiota.

No vol tenir problemes.

Però sap que si no diu res, els problemes vindran, un rere l'altre, perquè tothom s'aprofitarà d'ella.

Segona escena:

Algú fa una cosa mal feta.

Una persona en queda perjudicada.

Aquesta persona fa una queixa formal.

La persona que ha fet la cosa mal feta l'insulta de totes les maneres possibles.

La mateixa gent que a la primera escena la va tractar d'idiota, la tracta de mala puta (i d'aquí cap amunt).

Ella es sent una mala puta.

I tothom li gira la cara.

Pensa que no s'hauria d'haver queixat. Però sap que si no s'hagués queixat, pensaria (i tothom li diria el mateix) que s'hauria d'haver queixat.


Rellegeix la primera frase de cada escena.

I no ho entèn.

Si l'algú no és ella, per què tots els problemes i dubtes són per ella?

diumenge, 11 de febrer del 2007

Els problemes em persegueixen...

... i jo no sóc prou ràpida.

Si algú es fica en problemes dia sí, dia també, per què serà? Perquè la persona té molt mala sort? O perquè la persona és problemàtica?

Si ningú més té problemes, i sempre que hi ha problemes és la mateixa persona la que hi està pel mig, per què serà? Perquè la persona té molt mala sort? O perquè la persona és problemàtica?

Si a tot arreu hi ha bona harmonia, i quan es veu que hi ha algun "follón", sempre hi ha la mateixa persona pel mig, per què serà? Perquè la persona té molt mala sort? O perquè la persona és problemàtica?

Sempre he pensat que no era una persona problemàtica. Per més que de tant en tant digui "mala puta" per aquí (o més aviat ho escrigui), jo no m'acostumo a barallar amb ningú.

O potser hauria de dir que no m'acostumava a barallar amb ningú?

No crec en la mala sort. Tothom té la sort que es busca, d'una manera o d'una altra. Sí que hi ha cops de bona sort o de mala sort, de tant en tant, però si una cosa es repeteix massa sovint... aleshores és que no és mala sort.

Perquè no pot ser que algú que es troba en problemes massa sovint, només sigui per casualitat.

Ningú té tan mala sort de tenir un imant, que atregui a tots els problemes que l'envolten. I que sempre sigui la mateixa persona, la que atreu els problemes.

M'hauré de començar a plantejar que no és que els problemes em busquin a mi, i no sigui prou ràpida per escapar-me'n. És que jo busco els problemes. Sinó, no hi trobo l'explicació.

dissabte, 10 de febrer del 2007

La primera

Surto del lavabo, quan una imatge em mira. Per què seran tan grans els miralls dels lavabos? Si no hi haguessin tants miralls, molta gent seria molt més feliç...

I llavors me'n recordo d'una persona i penso que en té bona part de la culpa. Fa temps que he d'aguantar-li les criaturades, malgrat que té edat de ser el meu pare. I a sobre se'n fot de mi!

Recordo la última que m'ha fet. La va liar i va fer una mala passada a gent que són amics meus. Bons amics, per ser exactes. Mentre la liava, i jo no era al lloc, algú li va preguntar si jo no era allà. Jo hagués posat pau. M'hagués posat seriosa i li hagués dit que allò no estava bé. Em pregunto per què jo he de sermonejar a un tio que té més de cinquanta anys, fent-li veure el que està bé i el que no està bé. Que no el van educar, els seus pares? Que no té ni un bri de sentit de la responsabilitat?

Vaig descobrir la mala passada per casualitat. No ho havia d'haver descobert, però ho vaig fer. Aquella persona que quan truca no vull agafar el telèfon, perquè et té un mínim d'un quart d'hora explicant-te no sé quina tonteria, va i "es va descuidar" de dir-m'ho!

Li vaig dir que no estava bé. Que això no es feia. I em vaig sentir com un capellà sermonejant a la gent. Llavors es va riure de mi, com sempre. Em va dir, com sempre, que vull fer les coses massa ben fetes i que no té importància. Que no té importància, diu? Va fer anar malament a tres persones, que havien d'estar fent altres coses, i per culpa seva, per culpa de la seva criaturada, no van poder fer. I, a sobre, eren amics meus. I, per acabar-ho d'adobar, l'única referència que tenen d'ell és que jo estic per sobre, que jo li explico com ha de fer les coses!

Em vaig sentir com una mare amb un fill adolescent: dient-li que el que feia no estava ben fet, que no ho tornés a fer. I ell es va comportar com un fill adolescent: se'n va fotre de mi a la cara, va anar amb els seus amics i encara se'n va fotre més de mi. I jo, com la mare de qualsevol adolescent, vaig saber que ho tornarà a fer. I em vaig emprenyar. Cosa que va fer que encara se'n fotés més de mi, i rigués més amb els seus amics. Només que jo no sóc mare i ell fa més de 30 anys que hauria d'haver deixat de ser adolescent.

El seu fill és pitjor. El seu fill és alumne meu, però no vol venir a classe. Li he dit cinquanta mil vegades al seu pare que no l'obligui a venir, que el nen no vol venir. Però ell sempre em diu i em repeteix que ha parlat amb ell i que es portarà bé. Jo no m'ho crec, i el pare se'n fot de mi. El fill arriba, amb el seu pare, i mentre el seu pare és allà mig es comporta (compte, i he dit mig!) Però el seu pare desapareix, deixant-me amb ell i uns 8 nens més. Llavors el nen em contesta, m'insulta, passa de mi, s'escapa de la classe i se'n va sol a jugar al carrer... i com que ell ho fa, tots els altres al darrere. Si li foto un crit, se'n riu de mi. Quan torna el seu pare, es torna a mig comportar, i si li dic alguna cosa al seu pare, em deixa anar que tampoc es porta tan malament, que sóc una exagerada i que els nens són nens i no puc pretendre que m'escoltin. Sí, ho he dit bé, que no puc pretendre que m'escoltin, així en general, no pas que al cap d'una estona es cansen i això: directament, no puc pretendre que m'escoltin! Són nens que en un parell d'anys estaran a l'institut, així que no són tan nens...

Podria continuar i continuar, però no ho faré. Que sortia del lavabo, deia. Una imatge em mirava. Una imatge amb uns cabells negres, almenys en un tros de cap. Ben negres. Com quan vaig néixer, amb els cabells negres, negres.

I allà estava. La primera. O, almenys, la primera que veig. Ressaltant entre la resta. Perquè sinó, si no hagués ressaltat, ja m'explicaràs com la podia haver vist, passant ràpid per davant del mirall, i sense ulleres.

Aleshores l'he aïllat, per assegurar-me que era de veritat. I sí, era de veritat. Ella, tota blanca, em saludava.

Ma mare diu que als vint-i-pocs anys s'havia de tenyir perquè tenia tots els cabells blancs.

El meu pare aquest any en farà cinquanta-cinc i gairebé no en té cap (ni entrades, ni res de res, conserva els cabells de fa vint-anys).

I jo... doncs jo dec ser un entremig. Ja en tinc una (almenys que hagi detectat, tot i que tampoc és que em dediqui massa a observar els meus cabells).

És clar que, amb un fill adolescent (ni que sigui un fill irreal i no desitjat) ja em toca, ja, de tenir canes!

divendres, 9 de febrer del 2007

No pot ser

Miro la notícia i no m'ho crec. No, no pot ser. El món s'està tornant boig! Bé, de fet ja fa temps que ho està...

Recordo quan anava a l'institut. L'ajuntament ens va subvencionar un autobús perquè hi poguessim anar. Com que no era educació obligatòria, no hi havia transport escolar, i havíem de donar les gràcies a l'ajuntament, que ens subvencionava l'autobús. Tot i que mai ho vaig entendre, perquè a primer pagava 3000 pessetes al mes, i a COU, 3500. Si això era subvencionat... no em puc pas imaginar el que hagués costat sense ser subvencionat!

Però me'n vaig de tema. Quan vius en un poble "pijo", la gent no acostuma a agafar l'autobús, així que jo sempre em quedava sola. Sola a l'autobús. I sola al camí des de l'autobús fins a l'institut. Que vaja, ja que era un autobús subvencionat, i que estava posat perquè la gent pogués anar a l'institut, i tots anàvem al mateix institut... ens podria deixar en algun lloc que no triguessim més d'un quart d'hora a arribar a l'institut. Vaja, dic jo. I això era al matí... la tornada era pitjor, però la deixaré per algun altre dia, que no ve d'aquí.

Deia que quan vius en un poble "pijo", comences a veure com la gent que t'envolta acaben anant tots amb la moto que els ha comprat el papa-president-de-no-sé-quina-empresa, mentre tu et quedes sola a l'autobús.

I després recordo els viatges en tren. Per què tan poca gent va anar a estudiar a Barcelona? Gairebé ningú. Els viatges eren solitaris, també. Perquè ningú que estudiés amb mi agafava aquell tren...

I les llargues caminades per la ciutat. Cada dia, tres quarts d'hora d'anar i tres quarts d'hora de tornar. Però és que la combinació de transport públic era dolentíssima, i per trigar uns 35 minuts amb transport públic, preferia trigar-ne 45 i anar a peu.

I deixar el cotxe lluny, a les afores de la ciutat, i anar a qualsevol lloc, sempre sola.

No ens enganyem: les persones que són despistades, ho són sempre. Tant si alguna cosa les distreu, com si no. Aquest matí he vist una persona que movia els braços enèrgicament. Feia estona que mirava en aquella direcció, i no veia que em cridava. I no tinc l'excusa de les ulleres, que les portava posades!

Jo sempre estic en un altre món. Distreta. No hi té res a veure amb el que porti o el que deixi de portar. I vaja, dic jo que de gent com jo n'hi haurà a tot arreu.

Ah, sí, i quants anys fa que existeixen els walkmans?

No pot ser.

Per més que vagi sense walkmans, mp3, ipod, radio, o el que sigui, hi ha gent que anirà despistada pel carrer. Perquè és la seva naturalesa. A mi no em distreu la radio. De fet, gairebé mai l'escolto. A mi em distreu el meu cap.

Un secret: m'agrada escoltar la radio, però moltes vegades és l'excusa perfecta. Sí, sí, l'excusa perfecta. Si vaig despistada i no veig algú, xoco contra alguna cosa o qualsevol altra cosa, dic que estava despistada amb la radio... Però si algú em pregunta quina radio escolto o quina cançó sonava o de què parlaven o... no sabré contestar. A vegades porto els auriculars posats, sense la radio posada, només per poder anar al meu rotllo, pensant en les meves coses, i que si algú em veu despistada, o parlant sola, o rient... es pensi que és pel que estic escoltant... Però no, normalment sóc jo. Ningú es xivarà a cap psiquiatra, no?

No ho entenc, això. Potser sí que hi ha gent que es distreu, però... segueixo dient que la gent que es distreu, es distraurà amb qualsevol cosa. I la que no es distreu, seguirà sense distreure's per més que escolti el que sigui.

O és que ara també voldran prohibir escoltar la radio mentre es condueix? (No, si us plau, això no! A mi em matarien d'avorriment!)

dijous, 8 de febrer del 2007

Tarannà

Llegeixo els comentaris al meu últim post i em quedo sorpresa. Aquesta és la imatge que dóno? La d'una persona que gairebé sempre corre d'aquí cap allà? No em lliga massa, perquè, quan ho vaig escriure, ho vaig fer pensant en que no hi hauria cap dubte (però cap ni un) sobre quina és l'opció que trio normalment.

A més, com sé que trobaré el llibre que buscava si no m'aturo a mirar? I com sé que em regalaran un llibre, si no em paro a comprar? I com sé que ma mare trigarà 20 minuts a venir-me a buscar, mentre jo espero en un lloc estratègic, on hi toca el sol, llegint un llibre? L'episodi del segurata del meu pare no diu res: sempre que hi vaig em passa el mateix. I això que ja em coneix...

Però llavors m'adono que també he sigut l'altra persona. Una persona que es comportava com diu l'escarabat en el seu comentari, cosa que em sorprèn bastant, perquè la idea aquesta no es correspon amb la idea que tenia jo de l'escarabat.

Durant una època, jo treballava lluny de casa. A dues hores de viatge. Anava sempre d'una banda a l'altra corrent. Quan arribava, gràcies a la fabulosa Renfe, que sempre anava tard, havia de córrer per arribar a l'hora a treballar. Quan sortia, i per no haver-me d'esperar una hora a l'estació (cosa que feia que el viatge es convertís en un viatge de 3 hores), havia de córrer per agafar el tren. Algun cop se m'havia escapat, cosa que em feia molta gràcia, però la majoria de vegades acabava entrant al tren, tota suada, després d'haver corregut els 1500 metres obstacles, seguits d'uns pocs minuts en metro, seguits dels 1000 metres amb doble d'obstacles, inclosa una màquina per marcar el bitllet de tren, que jo no podia utilitzar, perquè anava amb un abonament mensual que no es marcava, i havia de demanar que m'obrissin. Hi havia una mala puta (sí, he dit MALA PUTA) a l'estació que, si el tren estava a punt d'arribar, es feia la despistada, i es mirava l'abonament com si no sabés què era (quan estava farta de veure'm passar) i quan se sentia "és a la via ...", m'obria la porta i mirava com corria per acabar perdent el tren, perquè havia de córrer uns 200 metres i baixar unes escales i arribar al tren, que solia estar lluny de les escales, en menys de mig minut.

Quan em va sortir la possibilitat de treballar més a prop de casa, no ho vaig dubtar ni un moment. En aquella època, tenia una hora per dinar i treballava a 20 minuts de casa. Anava a casa a dinar, o sigui que arribava a casa, gairebé ni m'asseia a dinar, i tornava a marxar esperitada. Però... ai, senyor, la criatureta s'avorria. Com si no hi haguessin coses a fer. Marxar de casa a quarts de vuit del matí i tornar a les set del vespre, amb un breu dinar que no feia més que produir stress, resulta que era poc per la criatura.

Així que va decidir dedicar-se a fer altres coses. Durant uns mesos, s'aixecava a les cinc del matí per sortir a quarts de sis per anar a treballar. Va tornar a treballar lluny de casa. Agafava el primer tren que sortia de la ciutat. Arribava a la feina quan encara no hi havia ningú. No feia pausa ni per esmorzar ni per dinar. A mitja tarda, pujava en un metro i dinava (si se'n pot dir dinar) els cinc o deu minuts que passava al tren. Tornava a casa amb l'últim tren del dia, tren que havia d'agafar a corre-cuita, perquè sinó no arribava. Un parell de dies a la setmana tenia sort i es quedava a treballar prop de casa, però havia de fer un munt de feina. Tenia dos llits: el de casa i els seients de la renfe.

No va durar massa, així. Uns mesos i prou. Fins que va dir que prou, que ja n'estava farta.

I des de llavors es pren la vida amb parsimònia. Massa i tot.

Quan ha d'anar a algun lloc amb altra gent, sempre la miren malament, perquè a l'hora que tothom està d'acord de marxar, ella hi descompta un quart d'hora, per poder anar amb més tranquil.litat. I, és clar, llavors la gent que va amb ella sempre són els primers d'arribar. Però arriben sense stress, és clar.

Quan ha d'agafar el tren, sempre agafa un tren abans, si pot, del que hauria d'agafar. En comptes d'anar amb l'hora al cul, mirant el rellotge, agafant el metro corrent perquè no arriba a temps, va fins al lloc a peu, amb tranquil.litat, perquè li sobra temps.

Quan ha d'anar a algun d'aquests llocs que costa aparcar (i hi va un mínim de dos cops per setmana), surt amb temps de sobres per buscar un lloc sense tenir nervis, o si cal deixar el cotxe lluny i acostar-s'hi a peu. I, per si de cas troba un lloc a la primera i a prop d'on ha d'anar, porta un llibre al cotxe per llegir mentre espera que sigui l'hora.

I quan ha de tornar a casa i veu que, si corre, pot agafar el tren, té una conversa amb sí mateixa. D'una banda, aquella noia que anava corrent a tot arreu, i que no es podia permetre perdre un tren, perquè havia de ser a un lloc a una hora determinada, i si agafava el tren ja arribaria tard. De l'altra, la reina de la tranquil.litat. I és que molta gent em diu que mai em poso nerviosa, i que sempre vaig tranquil.la pels llocs.

- Va, vinga, afanya't, que encara ets a temps d'agafar el tren!
- Home, què vols que et digui...
- Que sí, que corre, que així arribaràs abans!
- I si torno a peu?
- A peu? Tu estàs boja? Però a peu no arribes al tren!
- "Bueno", i si no arribo, què passa?
- Que perdràs una hora!
- Però si hagués sortit 10 minuts més tard també la perdria, l'hora...
- Però no has sortit tard!
- Va, que així em paro a comprar llibres...
- A comprar llibres? Apa! Treballar, hauries de fer, en comptes de comprar llibres!
- Ja, però no puc treballar 24 hores al dia...
- I per què no?
- Perquè no és bo per la salut!
- Mira, l'entrada del metro: entra-hi!
- No!
- Sí!
- No!

I reconec que la majoria de vegades guanya la tranquil.la. Després em sento malament, perquè penso que podria haver aprofitat més el temps, en comptes d'anar amb tota la tranquil.litat del món, i podria haver aprofitat el temps per fer això o allò altre. Però el proper cop que em torno a trobar en la situació, guanya altre cop la tranquil.la.

Al cap i a la fi, ja ho diuen, que una de les coses impossibles en aquesta vida és aprofitar el temps. I em conec, i mai he sigut com algunes d'aquelles persones que sempre m'han envoltat, que fan deu mil coses, i estan tot el dia fent això o allò altre, i que posen nerviós a qui les envolta (o el fan sentir malament perquè es sent una persona vaga, per no ser capaç de fer tantes coses). I sé que, encara que arribi una hora abans, segur que m'acabaré entretenint en qualsevol cosa. I, posats a entretenir-se, millor entretenir-se passejant.

PD: Però també m'altero! Com coi es pot perdre una pilota a falta de 10 segons, quan es guanya de dos????????????? I d'aquesta manera, escapant-se la pilota de les mans!!!!!!!!!! I l'àrbitre, com pot pitar falta en atac quan està claríssim que no ho era?????????????????

dimecres, 7 de febrer del 2007

Dues opcions

Surto al carrer i miro l'hora. És una mala hora. No és ni prou aviat ni prou tard. Si fossin 10 minuts abans, tindria clar el que he de fer. Si fossin 10 minuts més tard, també.

Faig un repàs ràpid a les dues opcions. Avui no tinc el cotxe a la ciutat, perquè quan m'he aixecat i he anat a marxar, he vist que el cotxe no em portaria enlloc. I, és clar, coses de la gent que viu lluny dels transports públics: o tens cotxe o necessites algú que et porti...

Primera opció:

Camina ràpid.

Més ràpid.

Mira l'hora.

Vés al metro.

Mira l'hora.

Enfada't perquè el metro no arriba a temps.

Puja al metro.

Posa't al vagó més proper a la sortida, al cantó de la porta.

Passa't tot el trajecte mirant el rellotge, com si mirar el rellotge fes que el metro corrés més ràpid.

Arriba a l'estació.

Surt corrent.

Puja corrent les escales mecàniques.

Corre pels passadissos.

Arriba a l'estació de tren.

Mira la via.

Més a prop. Maleeix el no portar les ulleres posades.

Baixa corrents al tren.

Asseu-te amb el temps just, mentre el tren comença a córrer.

Putos deltes.

Sí, sí, senyors de la renfe, que aquests trens poden ser molt còmodes pel que van estar fets, per fer de rodalies, però és que quan portes una hora al tren ja tens el cul quadrat. On són els deltes d'abans?

Ah, sí, i senyors de la renfe: PER QUÈ COLLONS CADA MATÍ HI HA GENT QUE HA D'ANAR DRETA AL TREN? QUE A GIRONA JA HI HA GENT DRETA!!! I estem parlant de dia rere dia. Sí, avui m'ha tocat a mi. Doncs mira que bé. Però... si CADA DIA hi ha gent dreta, no hi hauria d'haver algun vagó més?

Arriba a Girona.

Truca al papa. És clar, com que no tens cotxe...

Diu que el vagi a buscar a la feina.

Arriba a la feina, després de travessar mitja ciutat.

Baralla't amb el cap de seguretat del lloc on treballa, perquè no el vol trucar i no et vol deixar passar.

Truca'l al mòbil.

Sent com sona el telèfon del segurata.

Puja els cinc pisos a peu (com que no hi ha ascensor).

Espera't a que acabi de fer no sé què.

I apa, cap a casa.

Segona opció:

Camina tranquil.lament per la ciutat. Total, et sobraran tres quarts d'hora. Pots anar xino-xano.

Para't a mig camí a comprar llibres (què, sinó?) T'hi pots estar una bona estona, perquè el tren encara trigarà a sortir.

Compra més llibres dels que llegiràs abans de tornar a comprar-ne més. Troba un llibre que fa temps que busques: l'inici d'una pentalogia (existeix, la paraula?) que fa temps que busques, però que no has demanat mai. Perquè no vols començar més sèries de llibres, perquè llavors no les acabes i et queden històries penjades, o perquè quan llegeixes el segon ja no et recordes del primer. Però et pica la curiositat...

Somriu i dóna les gràcies pel llibre que et regalen, que saps que acabarà a la biblioteca del teu pare, perquè... bé, perquè tu tens una pila de llibres molt més interessants per llegir abans que aquest.

Acaba d'anar fins a l'estació xino-xano.

Arriba a l'estació 20 minuts abans de que surti el tren. Asseu-te en una cadira i inspecciona les noves adquisicions.

Torna a casa amb un Catalunya express.

Truca a la mama quan ets a punt d'arribar, que serà ella la que et vingui a buscar.

Espera 20 minuts a la porta de l'estació, perquè ella, com sempre, arriba tard. De mentres, recorda quan estudiaves a Barcelona, arribaves a l'estació i tot quedava ple de gent, que anaven marxant gradualment, mentre tu et quedaves sola. Recorda-ho, perquè avui passa el mateix.

Puja al cotxe de la mama, i cap a casa.

divendres, 2 de febrer del 2007

Qui matarà els gatets?

Aquest matí, mentre marxava de casa, he vist un gat enorme. Li costava de caminar, i m'he estranyat, fins que he vist que el gat en realitat era una gata i el que li passava és que estava embarassada, a punt de parir. I si no està a punt de parir, pobre gata, perquè ja estava enorme.

I mentre esperava que l'alarma de casa s'acabés de posar, m'ha vingut una pregunta al cap: Qui matarà els gatets?

Sí, ho sé, amb aquesta pregunta em guanyaré uns quants enemics, perquè els gatets petits són macos i suposo que no està ben vist que els gatets acabats de néixer siguin sacrificats. Jo també pensava així... fa uns anys. Així que anem a fer una mica d'història.

Quan jo vaig néixer, vaig viure durant un temps a una casa de pagès. A la casa no hi havia gats. No n'hi ha hagut mai. Almenys no n'hi ha hagut en el sentit de tenir els gats com a animals de companyia. A una de les cases on vaig a donar classes particulars, tenen un parell de gats a dintre del pis, com a animals de companyia. A mi això sempre m'ha sorprès molt. A casa, els gats són gats de carrer, se'ls dóna menjar de tant en tant, però no són de casa. Si vénen, doncs es menjaran les rates, i si no vénen, doncs ja s'espavilaran per trobar menjar on vulguin. Mai s'ha anat al veterinari per cap gat, mai cap gat ha tingut nom, ni cap d'aquestes coses. Quan veig algun gat que té nom propi em sobta molt, de la mateixa manera que em sobta anar al veterinari amb el gos i trobar-hi algú que hi porta el gat (i ja no parlem de la gent que hi porta conills o altres animals).

Eren altres temps, i la porta de la casa de pagès sempre estava oberta. I sempre, vol dir sempre. Els gats entraven i sortien sempre que volien. I jo, que acabava de néixer, sempre tenia gats pel voltant. Un dia uns amics de ma mare van venir a veure'm. Ma mare em va treure i em va ensenyar als amics. Acte seguit, la gata que corria per allà, va agafar els seus gatets i també els va ensenyar als visitants.

Vaig anar creixent, sempre envoltada de gats. Però no eren gats de casa, malgrat que sempre estaven per casa. A les fotos que tinc de petita, gairebé sempre hi ha algun gat. En algunes era bona nena i només els volia amanyagar. Però en una es veu un pobre gat, assegut a la meva falda, i jo apretant les dents i estirant-lo ben fort (o com a mínim, a la cara es veu com feia molta força). Encara no sé com els gats no m'esgarrapaven de dalt a baix.

Vaig anar creixent, fins que vaig descobrir que l'avi matava els gats acabats de néixer. Només matava els gats que aconseguia descobrir a la primera setmana de vida. Quan havien crescut una mica, els deixava viure. Recordo que sempre, per aquesta època, es passava el dia pels voltants de casa, vigilant les gates, a veure quina paria, i a veure si trobava el lloc on havia parit.

Mai vaig saber com els matava. Ni ho vaig voler saber. Jo, que quan a casa encara es matava el porc, el dia en qüestió, a les 5 o 6 del matí, em posava a sota els llençols, tapant-me el cap amb el coixí, per no sentir cridar a la pobre bèstia. Jo, que quan ma mare mata conills o polles marxo per no haver-ho de veure. No podia pas preguntar com s'ho feia, això de matar els gatets.

Quan arribava aquesta època, sempre li deia el mateix, al meu avi: "I per què els mates?" Però ell només reia i no em contestava. Ma mare sempre em deia que no els podíem deixar viure tots, perquè els gats es reproduien molt, i no hi podia haver gaires gats voltant per casa. Que uns 8-10 gats era un bon número, però que més no n'hi podia haver.

Van passar els anys i més o menys ho vaig entendre. Estava clar: no es podien deixar viure tots els gats, perquè si els haguéssim deixat viure, el nombre de gats hagués augmentat exponencialment. Un cop cada dos o tres anys, el meu avi no trobava alguna camada de gats (no sé si expressament o perquè les gates els sabien amagar bé) fins que no eren prou grans, i llavors ja no els matava i els gats vivien per reemplaçar els gats que desapareixien.

Segueixo sense saber quants gats hi ha a casa, i quins són aquests gats. Els gats van i vénen, i sovint desapareixen un temps i després tornen. Però sovint, quan penso en els gats i en l'avi, penso en un gat negre que corria per casa. Un dia, un cotxe el va atropellar i va quedar malferit. L'avi li va donar un cop al cap per rematar-lo i el va enterrar al camp. Una setmana més tard, va veure el gat negre corrent per casa. Va anar allà on l'havia enterrat i va veure que s'havia desenterrat! El gat va córrer per casa durant molt més temps. I és que és ben cert, això de que els gats tenen 7 vides. Bé, aquest com a mínim en tenia 4: va sobreviure a un atropellament, un cop al cap i un enterrament!

I aquest matí he vist a la gata embarassada i m'he preguntat qui mataria els gatets. La meva mare (que no té problemes a matar conills i polles, i que mata rates a cops d'escombra) mai ha sigut capaç de fer-ho. I jo menys. El meu pare... el meu pare és dels que hagués posat el cap a sota el coixí quan matàvem el porc, però no va poder fer-ho mai, perquè es necessitava gent a l'hora de matar-lo.

He explicat mai aquell cas d'aquella dona que li va tocar un xai a una rifa i com que no s'atrevia a matar-lo, el va tancar al garatge, mentre intentava atropellar-lo amb el cotxe per matar-lo?

Qui matarà els gatets?

dijous, 1 de febrer del 2007

A les fosques

Us recomano el vídeo que em va deixar en Lem l'altre dia en un comentari. És boníssim. No és un "a les fosques", però és un "en silenci".



Si jo fos la responsable d'una central elèctrica, ara mateix estaria dels nervis. Segons sembla, les centrals elèctriques funcionen depenent de l'energia que es consumeix. O sigui, que si gastem molta energia, fabricaran molta energia; i si no en gastem gaire, doncs en fabricaran menys.

Per aquí i per allà he sentit que hi ha la possibilitat que, si tothom tenca els llums, les centrals elèctriques detectin la falta de demanda d'energia i que es puguin arribar a aturar, o gairebé. I més quan a les 8 del vespre la majoria d'oficines i llocs de treball estan parats. És clar que queden algunes fàbriques, que són les que més energia gasten, però...

La pregunta és: d'aquí a una estona, quan les centrals baixin la seva producció d'electricitat i de cop la gent torni a engegar els llums... podran aguantar tota la llum que se'ls demandarà?

Jo, per la meva banda, i com li he dit a en Zinc aquest matí, tinc dues possibilitats. Totes dues destinades a satisfer la meva curiositat. Però no les podré satisfer totes dues, malauradament, perquè són incompatibles.

La primera, consisteix a mirar al cel. Mai estem del tot a les fosques, i els 5 minuts d'avui (potser més?) faran que es pugui mirar el cel sense gaire contaminació llumínica, i veure les estrelles molt millor. Ja tinc les ulleres preparades per veure-ho tot nítidament. La llàstima és que m'ha semblat que, quan venia cap a casa, hi havia núvols.

La segona, consisteix a mirar a la ciutat. Observar la ciutat més propera a casa, a veure si es nota una disminució de la llum. Es veu moltíssim, la llum, des de casa, i podria ser curiós observar si la llum disminueix.

I bé, demà ja miraré a veure si trobo imatges del cel fetes a aquesta hora. Segur que n'hi ha. Segur que internet està plagat d'elles. Una imatge d'ahir i una d'avui amb les diferències (esperem).

Sé que segurament no serveixi per res. Però tinc curiositat per saber si les centrals elèctriques aguanten o no. Jo, per si de cas, ja he escrit això ara i em guardo les coses que acostumo a fer aquesta hora per després... si és que hi ha llum!

Segurament sí que n'hi haurà. Havent-ho previst, segur que les centrals elèctriques tenen algun mecanisme per no aturar-se. I si no és així... doncs estarem a les fosques tota la nit, que no ens farà cap mal. Una mica de foscor sempre va bé. I sempre quedarà la radio...

(Per cert, fa dos dies que parlo d'actualitat... ja ho canviaré, ja, que no m'agrada massa...)