dimarts, 16 de maig del 2017

No, tu no


 Fa un parell d'anys vaig tenir un "petit" problema de salut (depèn de com es miri és petit, depèn de com es miri gran. No em moriré d'això, però hi hauré de viure tota la vida, i és molt dolorós). Aconsellada per un parell de metges, vaig començar dos tipus diferents d'exercicis físics que m'havien d'ajudar a millorar els símptomes. Eren uns exercicis que jo sabia que se'm donarien fatal, però tot sigui per no tenir tant de dolor.

 Fa un any vaig deixar un dels grups fastiguejada amb el professor. Amb el temps, m'havia oblidat que el professor era així, i ara hi he tornat. Porto dues sessions i ja torno a estar fastiguejada amb ell.

 No és cap secret: em sobren uns quants quilos. A vegades me'n sobren més, a vegades me'n sobren menys. Però sempre me'n sobren. Fa 8 mesos vaig tenir un altre petit problema de salut (aquest sí, molt petit), però vaig haver de passar pel quiròfan, i vaig haver-me de passar uns mesos sense fer exercici. El resultat? Doncs que ara estic a la part alta de quilos que em sobren. I no només això: al deixar l'exercici, vaig tornar a tenir un altre atac fort i encara m'estic recuperant. I això vol dir que hi ha exercicis físics que no puc fer, mal que em pesi.

 Amb la professora del grup que no vaig deixar ens vam acabar entenent molt bé. Ella sap que hi ha coses que jo no puc fer, i malgrat que a vegades em mori de vergonya quan explica un exercici i explica la "versió fàcil", i totes les persones que estem allà sabem que aquesta versió fàcil és "la versió perquè la faci la Llum, que no pot fer la normal", mai m'he sentit malament a les classes, i suporto la vergonya com bonament puc.

 L'altre professor, el que em té fastiguejada, és molt bo. És molt bo amb el que fa, però està carregat de prejudicis. Sigui pel que sigui, jo sóc molt flexible. Recordeu allò que féieu de petits, de tocar-vos el nas amb els dits del peu? Doncs jo encara sóc capaç de fer-ho, i a més sense ni immutar-me, i sense escalfament previ. Em pregunto si algú ha provat de fer-ho :-D Jo arribo amb el taló a dalt del cap. Segurament podria ser més flexible, però ja estic contenta amb el que puc arribar a fer.

 El professor. És bo. Sap molt bé el que es fa, i normalment posa exercicis adaptats a cadascú, de forma que cadascú fa el nivell que li va millor. Això és bo. Però, ai! Jo sempre faig la versió "fàcil" de tots els exercicis. No em queixo, en general. Hi ha coses que no puc fer. Però ja ho vaig observar l'any passat i aquest any hi torno: som dues persones amb sobrepès, i la resta estan molt primes. Les dues que tenim sobrepès sempre fem la versió fàcil dels exercicis. Encara que, com l'altra noia, la persona amb sobrepès tingui molta més força que les altres. Encara que, com jo, sigui molt més flexible que les altres.

 Quan ens fa fer un exercici de flexibilitat, a mi em deixa amb la versió súper-fàcil, que jo ni m'entero que estic fent. Hi ha noies primes que pateixen molt amb la versió fàcil i els fa passar a la difícil, tot i que li diuen que no poden. I jo ja vaig parlar un dia amb ell i em va dir que no, que jo havia de fer la versió fàcil de tot.

 Per què? Perquè estic gorda?

 I ja torno a estar com fa un any: segueixo fent això fastiguejada amb el professor? O ho deixo sabent que em va bé, només perquè em tracten pel que sóc?