dimarts, 28 de febrer del 2006

M'agraden

Avui volia parlar del silenci. Perquè ja fa dies que estic una mica cabrejada. Sí, sí, cabrejada. Perquè avui he arribat a la conclusió que ja en tinc prou, de silenci. Perquè no m'agrada haver d'estar sempre a sobre de les persones i que quan, per alguna cosa, jo no puc dir res en dies, tothom s'oblidi de mi. Que quan tinc algun problema, la gent sigui incapaç ni tan sols de preguntar. Perquè ara jo també m'oblidaré de les persones. Em sap greu, i molt, però més greu em sap cada cop que l'únic que rebo és silenci. De tothom. De ningú.

I, parlant de silenci, per això he deixat en blanc. Un espai en blanc que realment no és un espai en blanc. Perquè a vegades va bé parlar sense que es senti massa. Sense aixecar massa la veu. Parlar en silenci (sí, ja sé que és una contradicció). O parlar només per qui sàpiga escoltar.

Aviso que qualsevol comentari explicant com es pot veure això escrit desapareixerà tan bon punt el vegi... He dit.


Però no val la pena parlar del silenci. Així que parlaré de coses que m'agraden, que fa molt que no ho faig.

M'agrada la gent esquerrana. M'agrada veure com escriuen. M'agrada veure com fan les coses. Tenen un encant especial, no sabria com explicar-ho.

M'agrada la gent pèl-roja. Sobretot si tenen la cara plena de pigues.

M'agraden les cares rodones.

M'agraden els ulls miops. Aquella mirada que té la gent amb miopia, quan es treuen les ulleres. La forma que tenen de mirar. M'encanta.

M'agraden els colors vius. M'encanten el groc, el taronja i el vermell. No sempre en aquest ordre. Depèn del dia. Però, això segur, són els meus colors preferits. Com més vius, millor.

M'agrada la lletra de la gent gran. Aquella lletra tan ben feta i tan recargolada. M'encanta.

M'encanta la lletra tremolosa dels nens petits, aquella lletra que fan quan encara els tremola el pols.

M'agraden les mans amb els dits llargs i prims. No, esquelètics no. Amb una mica de carn. Però prims. I llargs.

M'agraden els ulls foscos.

M'agrada la gent que la majoria de la gent titlla d'estranys. No perquè l'altra gent els titlli d'estranys. Sinó perquè, abans de sentir a ningú que els ho digui, jo ja els he trobat un encant especial. Precisament aquest encant que jo els trobo és el que fa que la gent en general els titlli d'estranys. Però aquestes coses fan una espècie d'efecte imant sobre mi. M'agraden. No tots, però sí la majoria.

I m'agrada el silenci. Sempre i quan sigui un silenci volgut. El silenci de casa, sense cotxes, sense gent. La tranquil.litat.

dilluns, 27 de febrer del 2006

Sorpresa!

A vegades deixo coses penjades. No és que no les vulgui explicar (bé, a vegades sí, però no és el cas) sinó que m'oblido d'explicar-les. En qualsevol cas, si algú té algun dubte que pregunti... que si vull ja contestaré :-)

El cas és que hi ha coses que fan molta ràbia. I una d'elles és quan et diuen "tinc una sopresa per tu", però la sorpresa s'ha d'esperar. Perquè si et diuen que tenen una sopresa i te la donen ja ara, doncs cap problema. Però quan s'ha d'esperar, llavors et comences a fer preguntes, muntar històries... horrible!

El dia que vaig escriure l'altre post, estava una mica mosca (una mica massa, diria jo). No sóc una persona a qui la gent acostumi a donar sorpreses. De fet, un cop he vist el comentari que em deixaven les Labmaniakes al post en qüestió, m'he posat a pensar en alguna sorpresa que m'hagués fet molta il.lusió. Després de pensar-hi una estona, m'he posat a pensar en algun tipus de sorpresa... I només n'he pogut recordar tres. Tres que fan que realment es vegi com és de patètica la meva vida. He recordat la sorpresa que em va fer la bibliotecària fa uns dies, quan vaig aparèixer i m'estava esperant, que m'havia guardat un llibre, perquè estava segura que m'agradaria. També he recordat una altra sorpresa. Un dia que no esperava algú i que va aparèixer. Cinc minuts i prou. Però va aparèixer, al cap i a la fi. Tot i que, després de llegir el post d'avui d'en Lluís crec que potser és millor que no hagués aparegut. (Avís: com que queda una mica ambigu, jo a en Lluís no el conec de res, només de llegir el seu blog. El que passa és que la situació em sona, i massa). Com t'ho fas per explicar-ho tan bé? Però el post anava de sorpreses, així que deixaré el tema. (Sí, ja ho sé, he dit que recordava tres sorpreses, però n'he explicat dos).

Segueixo amb la història. Jo, la que no acostumo a rebre sorpreses, vaig rebre dos avisos d'aquests de "tinc una sorpresa per tu", de dues persones diferents, amb menys d'un dia de diferència.

La primera fins i tot jo tenia clar que no existia. Em va dir "tinc una sorpresa" només per crear expectativa. I, arribat el moment, no hi va haver cap tipus de sorpresa. Jo tampoc vaig demanar quina era la sorpresa. No és una cosa que acostumi a fer. A part de que ja sabia que no hi hauria sorpresa. Un dia més tard vaig rebre un sms: "M'he descuidat de la sorpresa". Però jo sé que és mentida. I la persona que m'ho va dir també.

Però la segona... La segona va ser diferent. La segona venia d'una persona amable. Venia d'una persona que és molt atenta. I que no tenia perquè dir-me que tenia una sorpresa per mi. Simplement, estava clar que tenia una sorpresa per mi.

Però va arribar el dia de la sorpresa. I la sorpresa no va arribar.

Va arribar el dia següent al de la sorpresa. I tampoc va arribar cap sorpresa.

Jo no entenia res de res. Si no m'havia de donar cap sorpresa, per què m'ho havia dit? No hi havia cap raó per la que hagués de crear falses expectatives.

Al segon dia després del dia de la sorpresa, jo ja estava a punt de despotricar sobre determinat segment de la població, quan una cosa em va impedir fer-ho: una sorpresa.

No va ser una gran sorpresa. De fet, tampoc podia ser res més del que va ser. Jo podia haver-me muntat totes les històries que volgués, però sabia que no podia pas ser més que allò.

Però... em va fer il.lusió. Em va fer més il.lusió que si hagués arribat el dia que havia d'arribar. Precisament per això: si hagués arribat el dia que havia d'arribar, jo hagués dit: "Ah, era això". Però el dia que va arribar va ser realment una sorpresa. I, al ser una sorpresa, em va fer il.lusió. Molta més que si hagués arribat a temps.

Una tonteria. Però una tonteria que em va fer il.lusió. I, després de tot, una verdadera sorpresa.

diumenge, 26 de febrer del 2006

Preguntes (i respostes)

El problema de buscar respostes a les preguntes és que a vegades trobes respostes que no voldries trobar.

Sí, ja m'ho esperava. No podia ser de cap més manera. No podia ser que la meva sort fos bona. No, no podia ser. Però tot i així...

Una mirada observadora. La meva mirada. No, jo no ho sóc massa, d'observadora, malgrat el que es pugui pensar d'una persona que es dedica a callar i escoltar. Escolto, però no observo. Sóc incapaç de saber de quin color portava avui el jersei no sé qui, de dir si algú porta ulleres, de dir de quin color té els ulls algú (fins i tot si aconsegueixo superar la vergonya de mirar algú als ulls). Però avui la meva mirada era observadora. No m'han calgut més de dos minuts per saber la resposta que volia saber. El que m'esperava. El que no volia saber.

Una mirada inquisidora. Que em mirava i em posava nerviosa. Ulls baixos. No he girat mai el cap. Per què hi ha gent que té la mania de mirar-te fixament, fins i tot quan veuen que et poses nerviosa? Perquè per mi que era molt evident que em posava nerviosa.

Una veu agradable. "Hola Llum, com va tot?" Una veu sorpresa. Però, almenys, una veu que es recordava de mi. O com a mínim del meu nom. Jo no tinc massa tirada a dir a la gent pel seu nom. Simplement dic "hola". Mai dic "hola Pepito". No sé per què. És més curt dir hola a seques. O potser... bé, no ho sé. El que sé és que no em surt mai de dins dir "hola Pepito", sinó que sempre em surt "hola" i prou. Encara que sàpiga perfectament com es diu la persona a qui saludo. És d'aquelles contradiccions que té la vida: no dic a la gent pel nom, però m'agrada que em diguin pel nom. A vegades em dic a mi mateixa (grans converses tinc jo, amb mi mateixa): "Si t'agrada que et diguin pel nom, per què no fas tu el mateix?" Però no em surt mai de dintre. Almenys no quan dic hola. Ho hauré de consultar amb algun psicòleg (bé, crec que amb un psiquiatre aniria millor...)

Unes quantes preguntes. Dirigides cap a mi. Ulls que em miren. Tartamudeig. Per què tartamudejo? Sí, ja ho sé, cinc persones amb cara de sorpresa mirant-me i preguntant-me. Una veu amable (la mateixa veu que m'ha dit hola fa un momentet) que s'adona que no m'agrada que em preguntin i intenta desviar el tema. Una veu que continua essent amable. Perquè sí, perquè aquesta persona és així.

Una resposta. La resposta a la pregunta que esperava resoldre, que arriba de boca d'una altra persona. Sí, ja ho sabia, gràcies.

Un altre cop la resposta. Ara dita de la persona afectada en el tema. En cinc minuts, he rebut la resposta 3 cops.

M'ha quedat la sensació d'haver fet tard. Aquella sensació de: "Ja ho sabia jo". Aquella sensació de "podria haver fet alguna cosa més fa temps".

Aquella sensació...

Però ara, almenys, ja sé la resposta (encara que no m'agradi). Ara, almenys, ja sé el que hi ha.

Tot i així m'ho he pres molt bé. Perquè ja m'ho esperava. Perquè, realment, ara tampoc m'importava massa. Però, sobretot, perquè en arribar a casa algú m'ho ha fet oblidar. Una veu amable. Una veu amiga. Una veu...

I una segona oportunitat?

A vegades Gairebé sempre, quan em trobo en determinades situacions, em poso una mica nerviosa histèrica perduda. No ho puc evitar. La til.la no serveix de res. Pensar que he d'estar tranquil.la encara em posa més nerviosa.

I aleshores, què faig? Moltes coses, faig. Però cap de bona. Em mossego el llavi inferior, per exemple. Un tic que no sé d'on he agafat, però que em fa molta ràbia. Perquè la mossegada de llavi va acompanyada d'un avançament de la mandíbula. Què més faig? Quequejo. Sí, sí, quequejo. Més? Callo buscant alguna cosa interessant qualsevol cosa a dir. Intento parlar i les paraules no em surten de dins. I ric. Ric molt. No sé per què ho faig. Em dóna per aquí. Sovint la situació no té cap mena de gràcia. Però ric. Callo. Em mossego el llavi. Sóc incapaç de fer res més.

Estic convençuda que hi ha molta gent que es pensa que sóc una espècie de sonada (cosa que podria ser certa, però m'agradaria pensar que no ho és). O, fins i tot, que sóc incapaç de xerrar. Bé, amb això últim potser hi hauria alguna cosa a dir. Perquè no és que xerri massa, jo. Bé, tot depèn de la confiança. Però si hi ha més de tres una? persones al meu voltant, em dedico a callar i escoltar. Només contesto a preguntes directes. A no ser que tingui molta confiança.

Em sap greu donar aquesta imatge. La imatge dels nervis. La imatge de sonada. La imatge d'autista.

Perquè jo no sóc així. Sí, d'acord, tinc el riure fàcil molt fàcil. Sí, d'acord, jo no acostumo a parlar massa. Però jo no sóc així. Jo sóc capaç de parlar. Sóc capaç de parlar pels descosits, diria més. Sóc capaç de dir parides. I si no en dic més, és per vergonya, perquè me'n solen venir unes quantes al cap a cada moment (si els nervis no se'm mengen per dins).

Quantes vegades m'he quedat amb aquella sensació de "si tingués una segona oportunitat... (o una tercera, o una quarta...)" En moltes situacions.

Però l'experiència em diu que les segones oportunitats no solen ser possibles. O ho fas bé a la primera, o adéu siau.

El pitjor és aquella sensació de "si tingués una segona oportunitat almenys qui sigui no es pensaria que sóc idiota. O autista. O tot a la vegada".

Però potser és que realment sóc idiota. O autista. O tot a la vegada.

dissabte, 25 de febrer del 2006

Buscant informació

Jo continuo amb el meu google i amb la informació que es pot trobar i amb la que no. El problema és que, quan has buscat unes quantes coses amb el google, penses que aquest tindrà la resposta a tota la informació que vulguis trobar. Però no la té. Només en té una petita part. I falta el més important. O potser creus que falta el més important perquè és el que realment busques. És com aquell que diu: "Ostres, tots els enllaços que no funcionen són els que realment són interessants, i el que funcionen són una porqueria". Però, per què s'ha adonat que no funcionava? Doncs precisament per això: perquè creia que era interessant. Si hagués funcionat, segur que seria una porqueria, però com que no ha funcionat, encara creus que és el que realment estaves buscant.

M'agrada buscar coses al google. M'agrada anar estirant i trobant coses. I sóc xafardera per naturalesa. Sinó, no hagués començat a llegir blogs (i després a escriure'n, tot i que em sembla que això no té relació amb la xafarderia, sinó amb una cosa que em vaig adonar fa uns dies i que potser algun dia us explico). Si no fos xafardera, no em dedicaria a xafardejar les ip's dels que apareixeu per aquí. Si no fos xafardera... no em dedicaria a buscar coses al google. El problema és que la informació que hi vull trobar mai no hi és. Però sempre hi ha altres informacions. Altres coses menys importants.

Com que no em vull posar amb ningú, parlaré una mica de les coses que es poden trobar de mi (tot i que ho faré de memòria, que la cosa no està per anar buscant, ara). I de les que no. I ja veureu com les més interessants, les més importants, sempre són les que no es poden trobar. O potser no. Però, almenys per mi, les més interessants són les que no es troben.

Sabent el meu nom i sense massa esforç, es pot trobar:


  • On treballo. Ja veus quina gran cosa.
  • On visc. A casa, visc! :-) Vull dir, a casa els meus pares.
  • La meva data de naixement. Ja veus, a qui li interessa?
  • A què dedico part del meu temps lliure. Sí, i què?
  • Què vaig estudiar. Ui, gran cosa.


Remenant una mica més, a partir del que es troba, es poden saber altres coses, com ara:

  • El telèfon de casa meva. Vull dir, de casa els meus pares. Ja veus quina gran cosa.
  • Alguna foto meva. Els que no n'heu vist cap, no us perdeu res, de veritat.
  • Més fotos, del viatge de fi de carrera. Sí, es poden trobar, sabent el que s'ha de buscar :-)


Però, és clar, queden totes aquelles coses que, per més que es busquin, no es podran trobar. Les coses importants...


  • On és exactament el meu bosc. Ja dic jo que si el google tingués aquesta informació, jo seria la primera a buscar-la. Però no, sembla que no hi és :-(
  • El perquè els divendres "desapareixo" i estic il.localitzable des de les 6 de la tarda fins a les 12 de la nit.
  • On aniré aquest cap de setmana :-) Això sí que no ho trobareu a internet, per més que ho busqueu. Perquè aquest cap de setmana sí que "desapareixo". A partir d'ara, que me n'aniré a dormir, i fins diumenge a la tarda, estaré desapareguda. Bé, de fet, si les coses van bé (que no hi aniran, però somiar encara és gratis), aquesta desapareguda podria durar fins diumenge al vespre, que llavors ja enllaçaria amb el dilluns i no tornaria a aparèixer per aquí fins dilluns al vespre. Però ja ho dic, somiar és fàcil, i tinc tendència a somiar massa.
  • La meva alçada (mig pam menys que ma mare i un pam i mig menys que mon pare no serveix com a definició d'alçada).
  • Informació sobre la meva parella (si algú en troba, si us plau, que avisi. Agrairé la informació, sobretot aquella referent al nom, al número de telèfon, a l'adreça o a qualsevol forma de contactar-hi).
  • El meu número de mòbil.


En fi, tampoc hi ha gaires dades interessants que no es puguin saber de mi a través del google. Però sempre allò que busques, allò que vols saber, és el que costa més de trobar. Allò més interessant. Allò que voldries saber... és el que mai està al google!

Sí, ja ho sé, sempre es pot preguntar. Però...

dijous, 23 de febrer del 2006

Contradiccions

No fa massa, vaig veure en algun lloc una frase que venia dir alguna cosa com: "De petit, t'enfadaves si llegien el teu diari. Ara t'enfades perquè el llegeix poca gent".

Realment, per molt que em digui a mi mateixa que no m'importa quanta i quina gent ho llegeix, sé que no és veritat. Si no m'importés no tindria un comptador. Un comptador que ara no miro, perquè intentar obrir una pàgina web des d'on sóc ara és desesperant. Però aquí estic. Perquè per escriure això no patiré massa. I llavors per publicar-ho em desesperaré, però què hi farem.

I no, no conservo el comptador per riure amb les visites que venen a través del google. Tot i que podria fer-ho, perquè a vegades fan una gràcia... Això sí, des que m'he canviat de casa, només tinc gent que arriba preguntant pel mateix: "inventor de la llum". Inventor de la llum? Ara em podria posar a filosofar una bona estona. A veure, al pròxim que arribi preguntant per l'inventor de la llum, aquí tens unes quantes possibilitats:


  • Si el que t'interessa és saber qui va inventar la Llum, com a blog que es titula Llum i que té una capçalera groga amb les lletres blaves, doncs l'inventor (en aquest cas inventora) sóc jo. Que qui sóc jo? Doncs la Llum, és clar! :-)
  • Si el que t'interessa és saber qui va inventar la llum, aquí tenim un problema. Perquè realment la resposta pot ser molt diferent depenent de la teva religió (a quin dia va crear Déu la llum, segons el Gènesis? La meva educació és la única creació de la llum que m'ha ensenyat, però diria que se'n deuen trobar moltes altres en altres religions).
  • Si, per alguna raó (que segur que m'equivoco, però per si de cas) estàs buscant qui va inventar EL llum, entenent com a llum la bombeta, aleshores aquí no ho hauries de buscar. Però si cliques aquí potser hi trobis la resposta. Però només potser, eh! Que tampoc es tracta que et xivi els deures, ara, jo!


Perquè, és ben bé que al google hi pots trobar de tot. Pots trobar-hi qui va inventar la bombeta (si és que no ho saps) i molta més informació. El problema és que el google no et dóna la informació realment important. Sí, d'acord, moltes de les coses que et diu són importants, i segur que són molt més interessants que les preguntes a les que a mi m'agradaria obtenir resposta. Però seria tan fàcil agafar el google i preguntar-li coses... i que contestés, és clar! Tanta informació a la teva disposició i que no tingui el que realment vols saber. Que què vull saber? No res, vull saber. Bé, sí que vull saber coses, però tampoc és qüestió de posar-les aquí i deprimir-me. O potser sí. Però ara no ho faré.

Només en diré una: tantes vegades que mirava les estadístiques i veia gent que entrava (ni molta ni poca, amb els que veniu crec que ja en tinc prou, tot i que tots sou benvinguts) i només en veia la ip. Us heu convertit en un conjunt de números, en la vostra ip (i m'enfado amb les ip dinàmiques). Us veia aparèixer, però el google, tot i saber tantes coses no hagués sabut dir-me qui éreu (en cas d'haver sabut com preguntar-li). Així que, per què no em dieu hola i així sabré qui passa per aquí? (Sí, ja ho sé, com a molt 5 o 6 persones direu hola. Però des de la prehistòria, quan porti 10 minuts per poder entrar o aquí o al mail, us veuré i em fareu somriure).

dimecres, 22 de febrer del 2006

Endavant!

- Hola.
- Hola, m'alegro que siguis aquí!
- Ah, sí? Avui te n'alegres?
- Doncs sí.
- Per què?
- No ho sé. Perquè tinc el cap ficat allà mateix fa una bona estona i així pensaré en altres coses. O potser no.
- Què vols dir?
- Que només puc pensar en allò d'ahir. Bé, no només en allò d'ahir.
- I per què no expliques alguna altra cosa?
- Com ara què?
- Com ara els posts pendents que tens per aquí a mig escriure.
- Doncs... perquè ara no estic per aquests posts.
- Segur?
- Bé, puc explicar un acudit que no és un acudit.
- Un acudit que no és un acudit?
- Sí, una història que em va explicar ma mare l'altre dia, d'una seva amiga.
- I què té de bo?
- Que vaig riure molt. Però ara no em fa gràcia. En fi, t'ho explico: Ma mare té una amiga andalusa que va venir fa uns anys a Catalunya. Quan feia poc que era aquí, un dia va anar a buscar un bus per portar la seva filla al metge. El bus es va parar i el conductor li va dir "endavant". Ella, tota decidida, li va contestar: "A llevar a mi hija al médico, que le duele un brazo".
- I això és tot?
- Sí, això és tot.
- Però, tampoc és tan greu, no?
- Bé, és que quan ja em pensava que la cosa no podia degenerar més, aquest matí m'he trobat amb una altra notícia que encara feia més gran la meva desgràcia.
- Ja ens posem dramàtics?
- Sí, mira, em costa poc. I com que últimament sembla que el món s'està confabulant perquè tot em surti malament...
- Home, podria ser pitjor.
- Sí, ja ho sé, que podria ser pitjor, no cal que cridis al mal temps. Però convindràs amb mi que fa una setmana que les coses només fan que anar de mal en pitjor. Només em queda el consol de que a partir d'ara les coses ja només poden fer que millorar. Un cop arribat al fons del pou, només es pot començar a pujar.
- I estàs segura que és el fons?
- Això espero. Perquè, saps una cosa? Avui, quan he rebut la notícia, al moment m'he enfonsat. Però als cinc minuts estava contentíssima. No, ja ho sé, no té sentit. Qui s'alegra de rebre males notícies? Però, no ho sé, de cop m'han passat tots els nervis. De cop ja no m'he sentit malament. De cop, he sabut que a partir d'aquí tot milloraria, i que malgrat que és una mala notícia, i que m'havia fet alguna que altra il.lusió (jo sempre somiant truites) doncs no és greu.
- Doncs si tu mateixa t'animes, no sé per què em necessites.
- T'he explicat mai allò del mocador?
- Què del mocador?
- Un joc que jugàvem quan érem petits. No sé com es diu. Es feien dos equips. Cada persona de l'equip tenia un número. Una persona es posava al mig dels dos equips amb un mocador i deia un número. Llavors, la persona de l'equip que tenia aquell número havia d'anar a buscar el mocador. Qui l'agafava, havia de córrer fins a on era el seu equip. Si arribava abans que l'altre l'atrapés, l'altre quedava el.liminat. Si l'atrapaven, el que havia agafat el mocador quedava el.liminat. No sé com es diu el joc.
- Jo tampoc.
- Un any, en unes colònies, jugàvem a aquest joc. Ja em coneixes, jo sempre he sigut patosa i lenta. Però és que a sobre, era de les més petites de les colònies.
- O sigui, la última que triaven per l'equip.
- Exacte. Doncs això, que van i el primer número que diuen és el meu. De l'altra banda surt un dels grans, que entre altres coses jugava a futbol. Va arribar al mig, a on hi havia el mocador, que jo encara era a mig camí. Encara el veig. Es va parar una estona, però va agafar el mocador i va tornar cap a on era el seu equip.
- I el vas atrapar.
- No exactament.
- Home, si m'ho estàs explicant és que el vas atrapar.
- Sí i no. Jo portava tal arrencada que no és que l'atrapés. És que la velocitat que portava no em va deixar parar. Ell començava d'haver estat parat. Per poc me l'emporto per davant. Crec que això va valer com si l'hagués atrapat. De fet, el vaig fer caure, i jo al darrere.
- Seràs bèstia!
- Si mira, jo no li vaig manar que es confiés i no esperés a que jo arribés a on era el mocador.
- I ara per què m'ho expliques, això?
- Aquest matí, quan anava a treballar, m'ha vingut al cap.
- Abans de la notícia?
- Sí.
- Però...
- Sí, ja ho sé que no és el mateix. No tinc cap possibilitat. No torna a ser el joc del mocador. Però mira, ara estic tranquil.la. Aquell dia el vaig atrapar perquè estava tranquil.la. Perquè sabia que no tenia cap possibilitat d'atrapar-lo. Perquè sabia que si no l'atrapava no passaria res. Perquè... perquè es va confiar. I això no passarà ara. Però estic tranquil.la, i això ja és molt.
- Potser sí.
- Segur. És més, les coses ja no poden anar a pitjor (toco fusta). Així que tinc una bona motivació: a partir d'avui, tot el que faci, anirà a millor. Amb energia. No em puc enfonsar per unes quantes cosetes que surtin malament.
- D'acord.
- És com l'oportunitat que se m'ha posat "a huevo". Serà que per tenir una mica de sort en una situació de la vida se n'ha de tenir de molt dolenta (però molt, eh!) en una altra? I si resulta que ara la sort en l'altre aspecte comença a canviar?
- Potser és cosa del destí?
- Del destí?
- Em contestaràs la veritat, a les preguntes que et faci?
- Per què no ho hauria de fer? Si de totes formes sempre m'acabes enganxant! No et puc enganyar, jo!
- Fa temps vas mirar si es produia una casualitat, veritat?
- Sí. No tenia sentit, però ho vaig fer. Encara no sé per què.
- I et vas entristir perquè no es complia.
- Sí.
- Vas pensar: si passés això, aleshores es produiria la casualitat que estava mirant a veure si s'acabaria produint.
- Sí.
- I llavors te'n vas oblidar.
- Correcte.
- Fins que es va produir el que havies pensat que potser podria passar. Allò que havies desitjat que passés perquè es produís la casualitat.
- Doncs sí.
- Només que ja no te'n recordaves.
- Perquè no pensava que es produís.
- Però dilluns et va venir al cap.
- Correcte.
- Llavors ho vas comprovar.
- Sí.
- I vas veure que se t'havia posat "a huevo". Però llavors vas començar a posar excuses.
- Com em coneixes.
- Però el destí va seguir actuant.
- Destí, què és el destí?
- Vas dir: si acabo la feina...
- No l'acabaré.
- Ho sé. Però... El que passa és que no pots treballar el dia en qüestió. Si l'acabes, l'acabes. I sinó, doncs res.
- Ja ho sé.
- El destí continua actuant: s'interposa en les teves excuses.
- El destí són tonteries.
- El que vulguis. Però et fa pensar.
- Vols dir?
- L'últim cop et vas quedar amb uns quants dubtes.
- Sí, encara els tinc.
- Voldries resoldre'ls.
- Home, estaria bé, tot i que no ho sé, si els hauria de resoldre.
- Ho haguessis volgut fa temps.
- Però ara no sé si ho vull.
- Segur?
- Segur. A més, pot ser que no trobi cap resposta. És més, no sé quina resposta vull saber. Què seria millor?
- No ho sé, això ho has de decidir tu. Però, tal com ho veig, tens dues opcions: quedar-te a casa pensant que hi hauries de ser o anar-hi. Què faràs?



- Endavant!

dimarts, 21 de febrer del 2006

Prehistòria

Bum!

Acabo d'aterrar a la prehistòria. Seriosament. Realment, no sabem com vivim de bé fins que ens falla alguna cosa...

Avui havia de ser un bon dia. Me n'he adonat al migdia, quan ja estava mig desesperada. Avui era el dia 3/4. Hauria d'haver estat un bon dia. Jo que sempre ho compto tot... El dia 3/4 havia de ser un gran dia. Però no.

Com pot començar bé un dia en el que quan ets a mig camí has de donar mitja volta perquè t'has deixat el dinar?

Però, és clar, això ha sigut el millor del dia.

En aquests moments tinc una col.lecció de cd's. Tots hi tenen escrita la mateixa data: 21 de febrer de 2006. El primer cop que l'he escrit m'he adonat de quin dia era. Tots estan plens d'il.lusions. Tots esperen no haver de ser utilitzats. Però jo sé que, malauradament, els hauré d'utilitzar. Tots tenen un company que és exactament igual que ells. Per si les mosques. I tots tenen un nom... que va com el dia. L'últim que he gravat es diu "merda".

I, a sobre, haver de pensar que l'sgae encara es fa rica gràcies a la meva desgràcia.

Com que no tenia prou feina, he malgastat un dia intentant arreglar allò que no es podia arreglar. Malauradament, en comptes d'arreglar-ho, encara ho he espatllat més. I això vol dir que em costarà més temps arreglar-ho.

Sé que algun dia miraré enrere i m'enriuré del 21 de febrer del 2006. Però ara no em fa cap gràcia. Avui res podia haver sortit pitjor.

I, a sobre, he hagut de tornar a la prehistòria.

dilluns, 20 de febrer del 2006

No té sentit, però...

Fa uns dies que a les 7 del matí torno a escoltar Catalunya Radio. Bé, exactament a les 7 en punt, que fins ara ho feia a partir de les set i uns segons. Però aquest matí, mentre sentia en Bassas dir el seu "Bon dia, són les 7", i m'enfadava amb mi mateixa perquè fa un temps a les 7 ja estava a la ciutat, i ara a les 7 encara estic a mig camí, m'ha vingut una idea al cap.

Ara me'n vaig de tema, però està demostradíssim. Les millors idees sempre m'han vingut:

  • Camí del lavabo: just en el moment en què t'aixeques de la cadira i comences a caminar, ve la idea.

  • Anant en cotxe.

  • Practicant esport.


Sento això dels punts. És deformació professional. Porto tot el dia (i ahir, i abans d'ahir...) fent coses similars i el meu cap ja només funciona amb puntets. I és que just quan acabi d'escriure això (surti el que surti) em tornaré a posar a treballar... I segur que escric uns quants punts més d'aquests.

Doncs això, que deixo el parèntesis i torno amb la història. No, la d'avui no ha sigut una gran idea. De fet, no té cap mena de sentit. Però tot i així...

Ha sigut una associació d'idees. No ho sé. Potser ha sigut el mes de febrer. Potser el tornar a marxar de casa quan ja comença a clarejar. Potser... No ho sé, què ha sigut, però la idea m'ha vingut al cap.

I, és clar, just després del cotxe ha vingut el gimnàs. Això vol dir que he tingut una bona estona per reflexionar-hi. No anava a fer gimnàs, jo, en comptes de menjar-me el tarro amb tonteries? No, si llavors em queixo de que estic despistada... Si sóc incapaç de no pensar en altres coses, quan estic allà dins.

No té cap sentit. No el té ara. No el tenia l'any passat. Però l'any passat ho vaig fer. I crec que no ho hauria d'haver fet. Sí, ja ho sé, ara no ho puc solucionar.

He arribat a treballar i ho he mirat. Només per assegurar-me que era impossible, que no ho podria fer. Però sí. Resulta que aquest any m'han posat la situació "a huevo" (ho sento, però no sé com dir-ho millor en català). Gairebé era una crida: "Ho has de fer".

Però no li trobo cap sentit. Ara ja no. O potser sí? No, la veritat és que no té cap sentit.

El problema és que jo sóc així: de seguida m'emociono. De seguida em poso amb totes les meves forces en alguna cosa que em crida l'atenció. De seguida poso molt d'entussiasme en alguna cosa. Llavors venen els problemes, quan veig que a qui li ha d'importar ni tan sols se n'adona, o que no serveix de res. Com unes muntanyes russes: cap amunt, i després cap avall.

No, no m'he d'emocionar. No, no ho he de fer. Perquè al final sortirà malament, com sempre. Però, tot i així... com es pot desaprofitar una situació quan te la posen tan "a huevo"?

Al final ho he decidit: si sóc una bona nena i acabo tota la feina que tinc pensat acabar aquesta setmana, hi aniré. Sinó, em quedo a casa treballant. Al migdia la cosa pintava bé (o malament, depèn de com es miri, perquè no té cap sentit): semblava que a mitja tarda hauria acabat tota la feina que havia pensat per avui, fins i tot la del vespre. Però resulta que no. Resulta que encara he d'acabar el que volia haver acabat a mitja tarda. Ara m'hi poso. A veure si ho acabo tot i em decideixo...

Tot un repte: acabar una feina que crec que és impossible aquesta setmana. Si ho aconsegueixo, hi vaig. Sinó, doncs no hi vaig. Al cap i a la fi, tampoc sé què hi aniria a fer. O potser sí?

diumenge, 19 de febrer del 2006

Edat relativa

L'altre dia em vaig trobar una persona que conec des de que era petita. Em va començar a preguntar què feia, a què em dedicava. De cop, es para i em diu:

- Però tu, quants anys tens?
- 27.
- Si home. Va, digues-me la veritat.
- 27.

Se'm va mirar amb cara d'increduitat, fins que va veure que parlava seriosament. Aleshores em deixa anar:

- Doncs em pensava que en tenies 20. Com a molt, 21.

I és que el temps passa molt ràpid. Li vaig recordar que em coneix des de finals dels anys 80. Es va quedar tot pensatiu. Sí, fa tant de temps que em coneix. El problema és precisament aquest: que té uns 10 anys més que jo. Quan em va conèixer jo era una nena, i seguiré essent una nena, encara que passin molts anys.

És que això de les edats és molt relatiu. Fa poquet (posem-hi dos anys) vaig conèixer a una noia. Té 5 anys més que jo. Però, és clar, la vaig conèixer que jo tenia 25 anys (any amunt, any avall) i ella en tenia 30 (també any amunt, any avall). En cap moment hem notat cap diferència d'edat entre nosaltres. És com si fossim de la mateixa edat. El problema ve quan hi intervenen altres persones. En aquest cas, un noi que totes dues coneixem des de petites. Anava al mateix cole que ella. Jo el coneixia d'un altre lloc. Així que un dia descobrim que les dues el coneixem. I jo, que sempre l'he vist gran, li deixo anar:

- Sí, és molt més gran que nosaltres.

De cop, veig una cara de "què coi està dient ara aquesta?", seguit d'un:

- Gran? Però si és més petit que nosaltres!

Tot té una explicació, és clar. El noi en qüestió és 4 anys més gran que jo (i per això, quan jo tenia 10 o 12 anys el veia molt gran i sempre serà gran), i un any més jove que ella (ella el veia al cole, però el veia als cursos més petits que el seu, i per ella sempre serà petit).

És curiós com ella i jo no notem la diferència d'edat, però pel mig hi ha una persona a qui jo veig molt gran i ella veu molt petit. És ben bé que això de l'edat és molt relatiu.

dissabte, 18 de febrer del 2006

Una versió dels fets

No m'agrada que m'ignorin. Ja ho deia no fa pas gaire. Aquest blog té molt pocs dies de vida i ja és el segon post on trec el tema. És clar que parlo de persones diferents (cosa que em diu que o tinc molt mala sort o realment jo tinc algun problema).

Que sóc rancuniosa? Potser sí. Però hi ha coses que no suporto, i aquesta és una d'elles.

El fet de que jo saludi a algú i no em torni contesta és una cosa que em mosqueja enormement. És més, és una cosa que recordo durant molt de temps. Mooooooooolt de temps.

Que jo potser algun cop també ho he fet? Potser sí, però no conscientment. Jo sempre acabo contestant, saludant o el que sigui. El fet de que el mòbil estigui abandonat en algun lloc de la casa (potser sense bateria) i que no contesti fins al cap de dos dies no compta. Perquè acabo contestant. Perquè la gent que té el meu mòbil té també o el telèfon de casa o el mail. Això significa que si és alguna cosa urgent em poden trobar de seguida (crec que tinc un problema, si se'm pot localitzar més ràpidament per mail que per mòbil, però ho deixaré estar) i sinó, en algun moment o altre ja contestaré. De fet, sempre que em trobo el mòbil abandonat amb algun sms o alguna trucada perduda de fa més d'un dia (si deixo el mòbil tirat és, simplement, perquè com que sempre està inactiu, tenir-lo a prop i mirar-lo és una pèrdua de temps) em cau la cara de vergonya i acostumo a contestar demanant perdó per no haver dit res abans.

Però, i ja hi torno amb la meva mania de pensar que la gent es comporta de la mateixa manera que jo, no tothom fa el mateix. I em rebenta.

Em rebenta que algú es connecti al messenger, li digui hola, i no sigui capaç de contestar en 2 o 3 hores. No cal que m'expliqui la seva vida. Només cal que em digui: "Hola, tinc feina, ara no puc parlar". I jo callo. És més, no m'enfado. Ho entenc.

Em rebenta que aquesta situació es produeixi més de dues vegades. Sí, ja ho sé, que em passi un cop no és culpa meva, que em passi dos cops és culpa meva. I que em passi tres cops és que ja sóc idiota rematada. Ho sé.

El que més em rebenta és que aquesta mateixa persona que m'ha ignorat completament més de dues vegades cregui que jo no tinc una vida. Que a mitja tarda m'envii un sms per si vull quedar al vespre. Quan:

1. Sap que no puc.
2. Sap que he d'acabar unes coses.
3. Sap que el meu mòbil estarà prou lluny com perquè no el pugui sentir.

I que a sobre s'empipi perquè no he contestat! I no és només que s'empipi, sinó que em faci sentir malament. Que m'envii un sms fent-me sentir culpable perquè no he contestat. I que, és clar, jo recuperi el mòbil i vegi els dos sms a la vegada.

Va, home, va. Mira que em costa enfadar-me. Mira que des que vaig començar aquest blog em vaig dir que no escriuria més d'un post diari (almenys fins que no acabi unes coses que tinc pendents). Però és que ara mateix... ara mateix el meu nivell d'irritació (per no dir emprenyament, i perquè enuig em sona massa fi) està a punt de vessar.

Amb una extensió...

Creia que no recordava coses de quan era petita. Però sí, hi ha coses que et queden gravades a la ment. Algunes en una part més visible, d'altres queden amagades i apareixen quan menys t'ho esperes.

Avui, quan ja fa uns dies que em recordava d'una altra cosa, he vist unes nenes que jugaven. Normalment veig com juguen i sempre penso en com és de diferent la seva vida d'ara a la meva a la seva edat. Jo a la seva edat no sabia què era un ordenador, ni un videojoc, ni... Sempre me les miro i somric.

Però avui portaven una corda, d'aquelles de saltar. De cop sento:

- Te invito
- ¿A qué?

No he pogut evitar somriure.

- A un café.
- ¿A qué hora?
- A las tres.

Buf, quan de temps!

D'aquell temps també és una cantarella que m'ha quedat al cap, i que suposo que hi serà tota la vida. Feia cinquè d'EGB. El mestre solia apuntar la lliçó a classe i nosaltres la copiàvem. Però de tant en tant ens donava alguna fitxa. En aquest moment en recordo dues, les veig com si encara tingués la llibreta al davant. Una la recordo amb la meva lletra. L'altra era una fotocòpia. A dalt de tot hi havia el nom d'una comarca, seguit de la forma que tenia aquella comarca. Encara la veig. A sota, hi havia un text. Un text que vaig començar a llegir tantes vegades que l'inici se'm va quedar gravat a la memòria, com aquell "Adéu siau, turons, per sempre adéu siau", que dubto que oblidi mai. (Sí, al final m'he decidit a fer enllaços cap a l'altre bloc. Al cap i a la fi, sóc jo mateixa, el meu passat...)

La veritat és que a la Llum de 10 anys el text aquell li semblava infumable. A la Llum d'ara també li semblaria, però se'l llegiria i estudiaria igualment. Però per això mateix, perquè era infumable, me'l vaig començar a llegir tants de cops, que ara en sé repetir el principi com si l'acabés de llegir:

"Amb una extensió de 840 (*) quilòmetres quadrats, limitada al nord per..." I així explicava la geografia de la meva comarca. La comarca on viuen els meus pares (i on visc jo, per mimetisme, o perquè no tinc cap més lloc on viure). La comarca on va emigrar la meva àvia de petita (venia de les comarques del nord). La comarca on va néixer el meu avi. I la comarca on hi tinc el meu bosc.

Des de fa una setmana, la cantarella em ve al cap bastant sovint. "Amb una extensió de 840 quilòmetres quadrats..." Sí, sí, el que vulguis, però d'aquests 840, n'hi ha més de 7 que són meus :-)

És que hi ha coses que fan il.lusió i no pots deixar de repetir-les (tot i saber el perill de fer-se pesada).

(*) Avís per a curiosos, xafarders i/o erudits: la dada és correcta, la meva memòria encara funciona. No és del tot exacta, perquè s'ha de recordar que era una fitxa per uns nens de cinquè, i els quilòmetres estan arrodonits al múltiple de 5 més proper. Però aquest és l'únic error de la dada. Cal recordar que jo fa uns 17 anys (dit així sembla molt!) que vaig fer cinquè.

divendres, 17 de febrer del 2006

Hauria...

No té cap sentit. "Hauria d'haver fet això". "Hauria d'haver fet allò altre". "No pot ser que encara no hagi fet això". I així podria continuar fins l'infinit.

Però no té cap sentit. Sí, potser sí que ho hauria d'haver fet. Potser sí que podria haver fet moltes coses que fins ara no he fet. Però això ja no té remei. No puc tornar al passat i fer-les. L'únic que puc fer (fins que no patenti la màquina del temps que tinc a les golfes) és mirar endavant, cap al futur. Intentar fer tot allò que crec que hauria d'haver fet. Intentar fer allò que encara puc fer, encara que sigui tard. No serveix de res lamentar-se pel que no has fet. Lamentant-te perds un temps preciós per poder fer allò que no has fet encara.

Que ja és massa tard? Doncs paciència. Al cap i a la fi, lamentant-te no ho arreglaràs. L'únic que faràs lamentant-te és perdre un preciós temps per fer alguna cosa que potser algun altre dia et lamentaràs de no haver fet.

Així que el millor és agafar el toro per les banyes. Fer el que es pugui fer. Mirar al futur.

El passat? Cal tenir-lo present, però no lamentar-se. Que hauria de saber coses que no sé? Doncs cap problema, encara sóc a temps a aprendre-les. Que no he fet coses que hauria d'haver fet i encara hi sóc a temps? Doncs endavant. Encara que sigui tard, estaré contenta d'haver-les fet. Que ja no hi sóc a temps? Doncs tampoc en faré res de lamentar-me.

Passat, et tinc present, però no lamento el que no he fet. Tot allò que vaig deixar pendent, si es pot, es solucionarà. I si no es pot, per què preocupar-me'n?

Futur, allà vaig!

dijous, 16 de febrer del 2006

Enveja

Fa dies li vaig dir a algú que li tenia enveja. No és que no estigui contenta amb la meva vida, perquè al cap i a la fi, tots acabem més o menys allà on volem acabar. On som ara, depèn del que hem fet, i depenent de com haguem enfocat la nostra vida, estarem en un lloc o en un altre. Sempre hi ha un petit component atzarós, però els nostres actes determinen bastant on som ara. Tot i així, ningú em pot treure el fet d'envejar el que té altra gent i que jo potser (o segur en alguns casos) mai tindré. No tinc cap problema a reconèixer-ho.

Envejo a tota aquella gent que és més intel.ligent que jo, que no és poca. Com m'agradaria que el meu cap funcionés una mica millor. O una mica més ràpid. O tot a la vegada.

Envejo a tota aquella gent que és més treballadora que jo, que no és poca. Com m'agradaria no distreure'm, fer les coses més ràpidament, no encallar-me en qualsevol petita cosa. Com m'agradaria no passar-me hores i hores per fer una xorrada (bé, això crec que no entra a l'apartat treballadora, però és igual).

Envejo a aquella gent que és extrovertida, que en qualsevol moment té alguna cosa a punt per dir, que no es queda callada en un racó.

Envejo a tots aquells que avui no teniu un mal de cap que us està matant.

Envejo a tots aquells que no caieu rendits al vespre, que podeu aturar-vos un moment a llegir o a fer el que us vingui més de gust. Jo ja fa uns dies que encara no sé com arribo al llit sense adormir-me. I sí, ja ho sé, estic escrivint això en comptes de fer la feina que hauria d'estar fent o de dormir, que se'm tenquen els ulls. Però des que he començat a escriure que el mal de cap ha baixat una mica.

Envejo a tots aquells a qui no us ha sortit un coi de gra a les genives, que molesta, i molt!

Envejo a tots aquells que no heu d'agafar el cotxe per anar a treballar. I que, per tant, no us trobeu en una bonica situació com la d'avui (i de cada dia, de fet). Vas per un carrer on hi ha dos carrils. Vas pel de la dreta, perquè has de girar a la dreta al proper trencant. I... cotxe aparcat en doble fila. Intentes canviar de carril. Però sembla que els cotxes de l'altre carril no deixin de passar. Comences a sentir com piten els cotxes. Perfecte pel mal de cap. Renegaries contra el cotxe en doble fila, els cotxes que venen pel carril del cantó (ja veus quina culpa en tenen!) i els cotxes que estan pitant. Però no tens ni forces per renegar. De cop, un forat. Et poses al carril "bo" en el moment en què els cotxes es paren pel semàfor que hi ha més endavant. I, com no pot ser de cap més manera, mentre el semàfor està vermell, el coi de dona que havia aparcat en doble fila entra al cotxe i engega. Vols renegar, però no tens ni forces. La cua que hi ha darrere el cotxe és considerable i tu has de girar a la dreta en els propers 100 metres. Perfecte! Envejo a tota aquella gent que pot anar a peu o en transport públic a la feina!

Envejo a tots aquells que poden explicar els seus dubtes a algú.

Envejo a totes aquelles persones que quan parlen amb algú reben com a resposta un simple "tinc molta feina, no puc parlar". Sí, sempre hi ha temps per parlar amb qui ho necessita. Però és molt pitjor ni tan sols rebre un "ara no puc", sinó un silenci total.

Envejo unes quantes coses més. Però crec que totes es poden resumir en una o dues. De totes formes, ja ho he dit, sóc jo qui m'he portat fins aquí. I, per més que envegi algú, ara mateix no canviaria la meva vida per la de ningú més. Perquè és la vida que he triat. Perquè podria ser millor. Perquè podria ser molt millor. Perquè el passat podria haver sigut millor. Perquè això que envejo potser podria haver-ho tingut. O potser no. Però només mirant al futur i oblidant-me del que no m'agrada, podré deixar d'envejar i podré tenir el que vull. O potser no. Però si no ho intento, segur que no podré.

dimecres, 15 de febrer del 2006

Casualitats de la vida

Aquests dies crec que és millor que ningú, ni tan sols jo mateixa, em faci massa cas. La meva mitjana d'hores treballades al dia creix i creix a mida que van passant els dies. Només em queda un petit moment per entrar aquí i escriure alguna coseta, que també em va bé per treure'm coses del cap. El problema és que llavors no dic coses gaire coherents.

Avui he començat a treballar a les 7 del matí. He parat una hora per dinar. He marxat d'una feina per anar a una altra, que no és meva, però que algú ha de fer. He arribat a casa gairebé a les 11, només havent parat l'hora de dinar.

Estic preocupada pel mateix que ahir. Per què les coses han de passar en el moment més inoportú? Bé, de fet, crec que és el moment més oportú. Pagant sant Pere canta i per fer la feina que he d'acabar per ja no em cal allò que s'ha fet malbé. Un cop acabada aquesta feina, potser ja tindré el substitut. Si és que el necessito. Encara no sé quin és el problema, si té solució o no. En fi, veurem.

El cas és que, tot i treballar, de tant en tant, el cap se'n va. Però no per culpa meva. Bé, si que és per culpa meva, però jo no ho busco.

La qüestió és que em poso a treballar en una cosa i busco informació. He de buscar informació i posar-la tota maca en un lloc. Vaig buscant i de cop em trobo una cosa que em crida l'atenció. Hi entro. Penso en com en sóc de petita. I, és clar, a mitja recerca d'informació, em trobo algú conegut. Em sento petita. Poca cosa.

Em poso a pensar en les casualitats de la vida. En com ens trobem algú que no ens esperàvem trobar. En com algú pot estar visquent al cantó de casa teva i anar-lo a conèixer lluny.

Em recordo d'un viatge que vaig fer fa temps, on vaig coincidir amb una parella de Barcelona. Dos dies després de tornar, vaig anar a Barcelona. Me'ls vaig trobar dos cops, a dos llocs diferents. Casualitat?

Em poso a pensar en tota aquella gent que està al teu voltant, que cada dia agafa un autobús just després del teu, o que treballa a l'edifici del cantó, o... gent que està molt a prop teu, però que no arribaràs a conèixer mai. O potser sí. I llavors pensaràs: "Coi, però si vam estar al cantó un munt de temps i no vam arribar a coincidir mai!" O potser sí. Qui ho sap?

Tenia ganes de compartir el meu descobriment d'avui amb algú. Però no hi ha ningú que ho vulgui escoltar. Potser li podria dir a la persona que he trobat. Però jo no sóc res més que una cosa molt petita al seu cantó. Així que ho escric aquí, abans d'anar a dormir. Algun dia, si supero la vergonya, llegiré el que escrivia a principis del 2006 i segur que somric. Si recordo quin era el descobriment. Però per les dates, i per la feina que he estat fent avui (si ho recordo) sé que me'n recordaré. Si no passa molt de temps.

dimarts, 14 de febrer del 2006

Em faré pitonissa...

Crec que en comptes d'haver-me posat Llum, m'hauria d'haver posat pitonissa, o algun nom de pitonissa. Algú necessita que li predigui el futur? Algú vol que li tiri les cartes? Bé, està clar que jo les cartes només les sé tirar pel cap, perquè no tinc ni idea de què significa cap carta, però... això ja em comença a preocupar. Almenys em prenc les coses en broma. És clar que és millor riure (encara que sigui un riure histèric) que plorar.

Dilluns, a les 6 de la tarda. Falta poc perquè marxi i algú em convida a prendre un suc o el que sigui. Ja està ben ensenyada :-) Ens posem a parlar. Mentre parlem, li parlo d'una cosa improbable, però possible. És una cosa que entra dintre de les coses que poden passar, però que no sembla que hagi de passar. No havia expressat els meus temors a ningú abans. Però li dic: "El que més por em faria ara seria això. Si em passa això, em moro".

Torno al meu lloc. Veig una cosa rara, però no en faig cas. Potser és que tampoc en vull fer cas, no ho vull veure.

Em passo mitja hora al cotxe. Una hora en una altra feina. Mitja hora més en el cotxe. Sopo. Sí, a casa es sopa molt aviat. Però ja m'agrada.

I, just després de sopar, tots els meus temors es fan realitat. Ha passat l'improbable, però no impossible. Allò que em feia tanta por. Allò que no volia que passés. Allò... que ha hagut d'anar a passar just en el pitjor moment.

No, ahir al vespre no m'ho volia creure. Semblava que tot anava bé.

Però no hi anava.

M'he passat tot el matí intentant salvar el que he pogut. Però sé que això no és el pitjor.

A la tarda semblava que tot s'havia solucionat. Però sé que aquestes coses no es solucionen soles. Alguna cosa passava... i s'està agafant amb pinces.

Sé que he de fer alguna cosa. Però... havia de ser ara?

De fet, sé que qualsevol moment hagués sigut dolent.

Ara sembla que tot estigui bé. La pregunta és: durant quan de temps? He d'intentar resoldre-ho abans que el problema no sigui definitiu? De fet, aquest matí ho semblava, de definitiu.

A sobre, el rellotge apreta. I no en tinc prou amb la meva feina, que he de fer la meitat de la feina d'algú que està malalt. Sé que no arribaré a temps. Ja només em faltava això. Si sense això ja no hi arribaria!

Amb tot això, avui per poc em descuido de felicitar algú. No m'ho hagués perdonat. Hi he pensat a primera hora del matí, però no era hora de trucar. Després se m'ha oblidat i no hi he pensat fins que ja era el vespre.

M'ho miraré pel cantó positiu: si no em va bé la feina, sempre em puc fer pitonissa. Últimament hi ha massa coincidències. Últimament hi ha massa moments en els que dic una cosa i es compleix al cap de poc. Últimament... Últimament no sé què dic, però ara dic que tot m'anirà molt bé, que arribaré a temps, que això només serà una falsa alarma... i segur que ho endevino. Perquè tinc poders :-)

diumenge, 12 de febrer del 2006

Sóc propietària (més o menys)

Fa uns dies volia parlar de les cases dels meus somnis. Unes cases a les que no m'importaria anar-hi a viure, però que sé que no seran mai meves. O potser sí, què sé jo.

La primera casa està aproximadament a mig kilòmetre de la casa on visc ara. O sigui, de casa els meus pares. És una casa petita, amagada enmig d'un bosc. Solitària. Per arribar-hi, només es pot fer a través del bosc o a través una carretera que es veu perfectament des de la casa. El que més m'agrada de la casa és el jardí que té, ple d'arbres fruiters.

Des que jo recordo, la casa sempre ha estat en venta. Era l'herència d'un home del poble, la casa on havien viscut els seus pares. Però la seva dona vol viure a ciutat. Durant un temps la tenien per passar-hi els caps de setmana, però fa anys que ni això. Està perduda al mig del bosc. Desaprofitada.

Deu fer dos o tres anys que la casa ja valia més de mig milió d'euros. Un preu desorbitat. Almenys per mi. Però per somiar no hi perdo res.

La segona casa dels meus somnis està a un kilòmetre i mig de casa per la carretera, a mig kilòmetre en línia recta. També està al costat del bosc. Encara és més petita que l'altra. No l'he vist mai de dintre, però pel que és la casa de fora, deu tenir una cuina i dues habitacions. Tampoc he vist mai a ningú visquent en aquesta casa. Però també sé de qui és. I, com que sé de qui és, també sé que no l'ocuparà ningú en molts anys, a no ser que se la venguin.

No són cases grans. No són grans cases. No estan a llocs immillorables. Són més cares del que jo puc pagar. Però m'agrada on són i com són. També m'agrada somiar.

M'agrada la zona on visc. Està prou lluny de qualsevol població gran, de forma que la població gran no creixerà fins arribar a casa meva. Però també està prou a prop d'una població prou gran. Prou a prop de la població per plantar-t'hi en 10 minuts o un quart d'hora de cotxe. Una població prou gran com per trobar-hi tot el que necessites. Almenys per trobar-hi les coses materials, les que es poden comprar.



L'avi m'havia parlat moltes vegades del seu tros de bosc. Un tros de bosc que no està a prop de casa. Deu estar a uns 15 o 20 Km de casa. També està proper a la població gran, però està en una zona que, depenent de si la població creix i cap a on creixi, pot arribar fins allà.

L'avi es va morir amb un testament fet, però ningú sabia que havia fet testament. Però, és clar, aquestes coses queden arxivades a Madrid i fa poc que ha arribat el testament a casa.

Ningú s'ho esperava, però el tros de bosc l'ha deixat a la meva mare. Un tros de bosc prou gran com per poder-hi fer una casa. Sí, està en una zona rural, on no es pot edificar... excepte si tens un tros de terreny prou gran. I, efectivament, el bosc de l'avi és prou gran com per poder-hi fer una casa.

El bosc de l'avi no val molt, en diners. Però els meus pares els necessiten, aquests diners. I jo els tinc.

Sí, d'acord, dic que no tinc diners per anar a viure sola. De fet, tinc un raconet. El que dic és que no tinc diners com per pagar un pis de lloguer i viure amb el que guanyo cada mes. Els diners del raconet s'acabarien aviat.

Els meus pares no en farien massa res, del bosc. Ells ja tenen una casa.

Així que em sembla que el tracte està clar: jo els dono els diners que diuen que val el terreny i ells em "donen" el terreny. Sense fer papers. Però de moment, ja tinc un terreny. Un terreny meu.

Ara sóc propietària. Propietària sense papers. Propietària d'un bosc. Però propietària al cap i a la fi.

dissabte, 11 de febrer del 2006

Entrevistes

No m'agrada que em facin entrevistes. De fet, no m'agrada que em preguntin res. Jo estic molt bé callada. És més, callada no fico la pota. És clar que callant a vegades es fica més la pota que no dient res, i d'això, malauradament, jo en sé molt. Però aquest és un altre tema. A mi m'agrada callar. Escoltar. I si tinc alguna cosa a dir, ja li diré. Quan agafi confiança (cosa que em pot costar molt de temps) ja parlaré pels descosits. Però mentre no n'agafi, doncs és millor no fer-me parlar o em quedaré en blanc.

Ara per ara recordo unes quantes entrevistes. Una que em van fer a casa. Va estar bé, aquella. Perquè era algú a qui jo coneixia i vaig parlar sense massa problemes. Més tard en va venir una per una radio local. No la vaig escoltar mai. Ni ganes. Entre que qui em preguntava no sabia què dir i jo no sabia què contestar...

La millor de totes les que m'han fet va ser per una revista. Hi havia dues persones. Totes dues xerraven pels descosits. I jo deia que sí, que no, i poca cosa més :-) Bé, xerrar sí que vaig xerrar, quan vaig agafar una mica de confiança. Però el que em va fer agafar confiança va ser que no hi havia ni càmeres, ni gravadores, ni res. La persona que havia d'escriure l'entrevista portava un llapis i un paper i apa, a apuntar el que li deia. Perfecte.

Però les coses es compliquen. Un dia estàs tu tan tranquil.la. Se t'acosta algú a qui coneixes de vista, però que no tens la més remota idea de qui és. I et deixa anar: "Mira, Llum (a veure quan m'hi acostumo), estic buscant a no sé qui, però com que no la trobo i tinc aquí els del punt, l'entrevista te la faran a tu". Tu te'l mires i penses: "No, si cal buscar a no sé qui, ja buscaré on és". Però, no saps com, et trobes amb una dona que no té ni idea de què t'ha de preguntar, una gravadora a sobre la taula i un fotògraf que et va dient que et posis així o aixà.

Òbviament, no compres el diari. És més, com que estàs lluny de casa, ningú "conegut" et veu al diari. Està bé, això de les diferents edicions del punt. Però la teva entrevista ocupa tota una pàgina (tant he parlat?), amb foto inclosa. Al dia següent, camines pel poble on estàs i la gent et para: "Tu ets la del diari, veritat?" Et vols amagar. És més, voldries tornar al dia anterior i comprar el diari, només per curiositat. Però ja no ho sabràs mai.

Tot i això, el súmmum va arribar fa uns mesos. Tu estàs tan tranquil.la, quan apareix una càmera de vídeo, que se't fica a un pam d'on ets i comença a filmar. Et poses nerviosa. No pot ser. Comences a mirar amb cara de desesperació. Una cara que diu: "Treu la càmera d'aquí. No veus que si continues gravant s'espatllarà la càmera? Au, vés a gravar algú altre!" Ja no ho aguantes més, així que te'n vas. Però...

No has corregut ni 10 metres que et para algú altre. Algú que porta una altra càmera de vídeo. De cop, i no saps com, veus un llum que t'enfoca. Un llum molt potent que fins i tot et fa tancar els ulls. Maleeixes a les càmeres i a l'inventor que les va inventar. Bé, saps que realment a tu t'agrada molt estar a darrere la càmera. Maleeixes a la gent que es fica a darrera la càmera.

La persona que hi ha darrere la càmera et comença a fer preguntes. No saps què contestar. Només somrius i dius algun sí i algun no. És llavors quan qui hi ha a darrere la càmera et surt amb: "Som de tele no sé què (bé, sí que ho sé, però és igual). Hem de fer un programa sobre això." I al teu cap s'encèn una bombeta. Tele no sé què? Això vol dir que es veurà a tota la regió metropolitana de Barcelona? I et penses que dient això em tranquil.litzaràs? Tu al.lucines! Dient això l'únic que aconsegueixes és que em posi més nerviosa i encara xerri menys.

Et lliures de la càmera de tele no sé què. Tornes a on eres. On, com no, t'espera l'altra càmera, disposada a una altra sessió. Et mires a la càmera amb resignació.

Però el malson encara no ha acabat. Faltaria més! Al cap d'una estona apareix algú i et diu: "Escolta, Llum, que t'hem de fer una entrevista". Tu et mires la càmera i dius: "No, que a mi l'entrevista ja me l'han feta". Se't miren amb cara rara: "Com?" I tu respons, amb tota naturalitat: "Sí, han vingut els de tele no sé què i m'han fet una entrevista". La persona que està davant teu es posa a riure: "Ah, eren els de tele no sé què? No sabia qui eren. No, això és una altra cosa. Ja veuràs, és un moment".

I, és clar, què has de fer? Dir que no?

T'asseus i et fan comptar fins a deu. Quan acabes, et pregunten: "Parlaràs amb aquest to de veu?" Somrius. Estàs a punt de contestar que depèn de les preguntes. Però només somrius i aixeques les espatlles.

Comença l'entrevista. Les primeres preguntes són fàcils, i la teva veu és bastant alta. Fins que comencen les preguntes compromeses. La teva veu va baixant, fins a fer-se gairebé inaudible. Just en aquell moment, quan s'està acostant el final, arriba el remat final: "Et sents estranya?"

Somrius. Què més pots fer?

divendres, 10 de febrer del 2006

De mudances

Ja fa temps que se'm passava pel cap. No tinc ganes de buscar els posts on ho vaig escriure. I en els que no ho vaig escriure.

Sé que no es fa, això de mudar-se així per les bones, sense avisar. Però ja fa molt de temps que el que més vergonya em fa del blog és el nom. No m'agrada. No m'agradava. No em convenç.

Així que avui, finalment, m'he decidit a fer el canvi. De fet, el nou blog que he obert ja l'havia obert fa temps i el vaig tancar, no recordo massa bé per què. Aquest pas ja l'havia fet i el vaig tornar enrere.

Però avui no el tornaré enrere. A qui li interessi, em pot trobar aquí.

Si algú hi va, descobrirà que no hi ha adreça de correu on enviar mails. Potser algun dia m'animo i n'hi poso. L'Estranya es queda sense mail i sense messenger. Em podeu trobar als comentaris d'aquí o d'allà. I bé, als que em coneixeu realment, em podeu trobar a la meva verdadera identitat (probablement tindreu notícies meves).

Així que la mudança està en marxa. Sento la feina de canviar els enllaços a qui ho faci (si ho fa algú). Això seguirà obert, i a mi em podreu trobar al nou blog.

Llum

De petita (i de gran) em feia (em fa) molta vergonya dir quins eren (són) els meus altres noms, aquells que et posen quan et bategen, i que no sap ningú, només el capellà, algú proper de la família i poca gent més. Si fos de la família reial el meu nom hagués sortit a totes les revistes i probablement, en comptes de conèixer-me pel meu primer nom tothom em coneixeria per algun dels altres. Cosa que m'empiparia bastant.

Un dels meus segons noms em fa vergonya perquè em sona a dona gran, a iaia. I l'altre... l'altre em fa vergonya perquè és compost (de més de dos noms) i, a sobre, és en castellà. És un "tres en uno". Però jo m'he quedat només amb un dels tres noms. Li he tret el que li sobrava. L'he catalanitzat. Que, de fet, és el que hagués fet si aquest hagués sigut el meu primer nom. I m'ha quedat això: Llum. Un nom bonic, tret d'un nom que no m'agrada. Sóc jo, però no ho sóc.

I aquí (re)començo.

dijous, 9 de febrer del 2006

Una sorpresa

No, no és just. Ho sento molt, però no és just. S'hi posi com s'hi posi qui sigui. No es pot dir "tinc una sorpresa per tu, però no te la diré fins tal dia". No, no i no!

Les coses es fan bé o no es fan. Què és això de crear expectatives? O es fa bé o no es fa: que tens una sorpresa? Doncs molt bé, el dia que sigui ja me n'enteraré, de la sorpresa. Però si comences a dir-ho... no, si comences a dir-ho, ho has d'acabar de dir! No es poden deixar les coses a mitges. Bé, i jo també em torno boja pensant quina serà la sorpresa.

El més probable és que si algú em diu "tinc una sorpresa" o "tinc una cosa per tu" o qualsevol d'aquestes coses, quan arribi el moment, jo m'hagi fet tantes il.lusions que la sorpresa sigui una tonteria comparat amb el que m'he imaginat. Perquè jo, si alguna cosa tinc, és imaginació per inventar-me històries.

Segur que si jo no sabia res, la sorpresa em fa molta il.lusió. Però ai! Si m'has dit que tindria una sorpresa... segur que em penso que és més del que és i llavors no em fa gaire il.lusió. Sóc una mimada, ja ho sé.

Així que, si us plau, no em diguis que tens una sorpresa per mi! No em diguis que m'ho diràs tal dia! Calla. I el dia que sigui em dones la sorpresa. Jo estaré molt més contenta. Seguríssim.

dimecres, 8 de febrer del 2006

Més que mai

Escolto. Penso. Segueixo escoltant. Comparo. Escolto. I m'adono que sóc incapaç de dir res. Perquè el que diria jo seria molt diferent. Perquè riuen. Perquè sento que jo no hi faig res, allà. Perquè la meva vida és completament diferent. Perquè, més que mai, em dóna la impressió que visc en un altre món.

Recordo. Fa dos o tres dies que vas aparèixer pel meu cap, en una d'aquelles connexions que fa el cervell sense saber com. Tenies raó. Sempre tenies raó. Deu fer 6 anys que els nostres camins no es creuen. Ja sé que mai et vaig fer cas. Però avui, més que mai, necessito algú que em parli amb aquella claretat que ningú més m'ha parlat. Sé que mai et feia cas. Però avui, més que mai, sé que tenies raó en tot el que deies.

Escolto la radio. Més aviat la sento. M'arriben uns quants missatges. La majoria d'ells només els sento. Però algun arriba a ser processat pel meu cervell. I avui, més que mai, em fa sentir (i no precisament a través de les orelles).

Penso. Reflexiono. Sobre la meva vida. Sobre on sóc, sobre el que faig, sobre on vull arribar. Avui, més que mai, sé que si tornés a viure la vida acabaria fent exactament el mateix que he fet (fins i tot malgrat els consells encertats que no vaig seguir). Però avui, més que mai, sé que en qualsevol cas el meu cap es preguntaria el perquè. Tot i que també sé que, per més que s'ho pregunti, no trobarà resposta. M'agradaria saber-la, més que mai, però no sé d'on treure-la.

Avui, més que mai, sé que he de lluitar pel que vull. Però avui, més que mai, sóc incapaç de fer-ho perquè no sé ni com posar-m'hi. Perquè avui, més que mai, com més ho intento, com més endavant vull anar, més enrere vaig. Avui, més que mai, crec que hauria de caminar enrere per poder avançar.

dimarts, 7 de febrer del 2006

Senglar

Encara tremolo.

Venia jo contenta cap a casa, pensant en les meves coses. Passava pel mig del bosc. Com cada dia. No hi ha cap més forma d'arribar a casa. O passo pel mig d'un bosc o passo pel mig d'un altre.

De cop, he arribat a una recta. Una recta d'uns 200 metres, però la recta més llarga que hi ha a la carretera de casa. L'he vist. Allà estava. Al marge de la carretera, mirant cap a dintre el bosc. A uns 40 o 50 metres d'on estava jo.

Per sort, he estat bé de reflexes. He clavat el peu al fre. El senglar s'ha espantat amb els llums del cotxe, i com fan tots, s'ha dirigit cap al mig de la carretera. És una cosa que no he entès mai: si veus una llum que t'espanta, fuig, no et posis a mig camí! Però tots fan el mateix.

Ho reconec, no anava massa poc a poc. Però tampoc anava massa ràpid. Per allà acostumo a passar a 90 o 100.

He parat just perquè el senglar pogués acabar d'atravessar la carretera.

M'he quedat uns segons parada.

He tornat a casa a uns 30 o 40 Km/h la resta del camí.

No pensava que hi hagués senglars corrent pel bosc en aquesta època. Mai n'havia vist cap.

Era un senglar dels grossos.

Sort que he parat a temps. Si l'arribo a tocar, com a mínim adéu cotxe.

Encara tremolo.

diumenge, 5 de febrer del 2006

Complex de mama

Tu fas la teva vida, vas a la teva. Però, de cop, un dia, et trobes enmig d'un lloc i t'entra un complex de mama que no saps com s'ha ficat aquí, però que et molesta una mica.

Què entenc jo per "complex de mama"? Doncs aquella situació en la que et ve algú demanant-te alguna cosa, alguna cosa d'aquelles que les mames sempre tenen.

I no, no em refereixo només a nens petits (que també). És que avui he tingut complex de mama amb 5 persones... dos de les quals amb edat per ser el meu pare!

Primer un nen, que tenia un problema. Un problema molt petit. Però que ningú no li solucionava (o no se n'adonava). El veig, li resolc el problema, se'm mira i em dóna les gràcies. Comença el complex de mama.

Poc després, un altre nen té un altre problema. Hi vaig. Li explico com solucionar-lo. Detecto una mica d'escepticisme a la seva mirada. Li dic que li pregunti a algú altre. Però no, el nen confia en la meva paraula.

El dia continua. Gent que em continua demanant si tinc això o allò altre. Gent que em pregunta coses. Gent que es creuen que tinc la resposta a determinades preguntes. Preguntes que en alguns casos sé contestar, però en d'altres...

El complexe de mama es transforma en un somriure quan algú es gira i em pregunta:

- És per aquí, no, on he aparcat el cotxe?

Me'l miro i somric. No puc fer res més.

- Tu mateix. Jo no ho sé, on l'has aparcat. Si ni tan sols sé quin cotxe tens!

Jo no ho sé tot. Jo no porto de tot. Jo no tinc la resposta a tots els enigmes. Jo no sóc pitonissa. Si no saps on has aparcat el cotxe... no m'ho preguntis a mi, que jo no sé pas!


PD: Sembla que el blogger té algun problema amb els comentaris. De totes formes, amb les tonteries que dic, tampoc espero cap comentari. Algun dia tornaran a funcionar, els comentaris. O no. El senyor blogger dirà.

dissabte, 4 de febrer del 2006

Septimus



Aquest és un llibre màgic, i mai més ben dit.

Septimus és el setè fill de Silas Heap, que a la vegada era el setè fill dels seus pares. Per què és important, això? Doncs perquè, pels mags, el setè fill del setè fill té poders especials. A més, Septimus està predestinat a salvar el món d'un dolent molt dolent, que és Dom Daniel.

Però Septimus mor el dia que acaba de néixer (realment mor?) i aquell dia el seu pare troba una nena acabada de néixer (qui és la nena realment?)

És un llibre ple de màgia (això ja ho he dit). Ple de mags amb els ulls verds i de bruixes d'ulls blaus. La resta de gent tenen els ulls foscos.

Un llibre ple de contes. Una nena que sempre ha somiat ser princesa, que juga amb una amiga a que la seva mare les va abandonar de petites i realment són princeses. Una nena que no s'assembla a cap dels seus germans. Una nena que vol ser maga, com els seus germans. Però és diferent. Fins que descobreix la veritat...

Un nen que ha viscut una infància molt dolenta fins que és "raptat" per uns mags i un fantasma. Un nen que mica a mica va veient que té poders màgics. Un nen... que em recorda a en Harry Potter.

Uns dolents molt dolents que van matar a la reina. I un mag dolent que s'ha deixat agafar per l'obscuritat.

Un servei de correus on els missatges són enviats per rates que reciten els missatges.

Uns animals fantàstics, que parlen.

Passadissos secrets.

Fantasmes que només poden veure els bons. I algun fantasma que s'ho passa molt bé fent-li la vida impossible a en Dom Daniel.

Una maga extraordinària una mica especial.

I fantasia. Molta fantasia.

El recomano a tots els nens (de totes les edats, inclús els que sou com jo o més grans, només cal somiar). La veritat és que, un cop acabat, m'he quedat amb les ganes de tornar al principi i rellegir-lo.

dimecres, 1 de febrer del 2006

Dormir

Ahir em vaig recordar de quan feia els exàmens de la universitat. Encara no sé com acabava aprovant...

Durant el curs estava a Barcelona. Durant els exàmens podria haver estat a Barcelona. Però mai ho vaig fer. No volia arribar al pis i trobar-me a ningú que em preguntés que com ho portava, que després em preguntés com m'havia anat l'examen... Així que durant els exàmens em quedava a casa i anava el mateix dia de l'examen cap a Barcelona.

El dia abans intentava anar a dormir aviat. Però els nervis no em deixaven. Si aconseguia adormir-me a la 1 o les 2 era un gran què. I llavors, cada quart d'hora, o a molt estirar mitja hora, em despertava.

El despertador sonava a les 5 del matí. I com sempre que passes una mala nit, sempre sona quan més bé estàs dormint.

Em dutxava i vestia ràpid. Gairebé no esmorzava, perquè no tenia ni temps ni ganes. Agafava el primer tren que sortia. Arribava aviat a la facultat. Però no volia arribar tard. Preferia aixecar-me a les 5 i que em sobrés una hora que aixecar-me a les 6 i que em faltessin 5 minuts.

Feia l'examen. I tornava cap a casa. Normalment en el tren de les 14:20. Sense dinar.

Els problemes començaven al camí de tornada. Jo volia dormir. Però no m'atrevia. I si se'm passava l'estació? Tenia gana. Però no portava res de menjar. Però, sobretot, tenia set.

Arribava a casa tard. Molt tard. Morta de gana i de son. El problema és que tenia tanta son que el meu cos no volia dinar (berenar?) El problema és que el meu cos encara estava tan nerviós que no podia dormir.

Recordo la sensació d'aquelles tardes, perquè és la mateixa que tenia ahir. Intentava fer alguna cosa. Em deia: "Fes això". I als dos segons ja no recordava què volia fer. El cervell em funcionava lent. Més lent del que ja funciona normalment.

Però ahir no volia anar a dormir aviat. Recordo la sensació del dia després d'un examen. Estava tan cansada que anava a dormir d'hora. No em posava despertador. El problema és que l'endemà m'aixecava amb un mal de cap horrible.

Així que ahir em vaig obligar a quedar-me llegint fins a les 11. Valia més llegir, encara que ho fes a ritme de tortuga i em costés recordar el que havia llegit feia un minut que tenir el mal de cap horrible que recordava.

Avui no tinc mal de cap. Però el meu cap torna a funcionar lent. No sé per què. Torno a tenir son. Torno a no recordar què volia fer fa 5 segons. Crec que prefereixo el mal de cap.

I és que la nit de dilluns a dimarts va acabar essent com les nits abans d'un examen. Vaig anar veient totes les hores (i les mitges hores, i els quarts) del rellotge des de l'hora que vaig anar a dormir fins a 4 hores més tard, que va sonar el despertador. Això no pot pas ser bo.

Però això no és tot. Com a regal, i després d'haver dit ahir que jo no recordava els somnis, avui he recordat el que somiava. I això no és bo. Perquè vol dir que he tingut un malson i que ho he passat malament. Molt malament, de fet. No, ningú em perseguia. No, no em moria. No, no tenia cap problema de salut. Simplement em retrobava amb una antiga companya d'institut que no veig des que va decidir que ella era massa bona com per seguir parlant-me (la veritat, no ho entendré mai, però ja s'ho farà). Jo l'enxampava a ella copiant en un examen i li havia de dir que la suspenia per haver copiat. Sí, ja ho sé, potser això ho llegeix algú i no li sembla un malson. Però jo ho he passat fatal. I cada cop que m'adormia, tornava l'examen i la noia copiant.

Avui no m'obligaré a llegir. Prefereixo el mal de cap que la son (o el que sigui).

No em feu cas. La meva memòria dura el temps de començar a escriure una frase i no saber com la volia acabar. Així que demà quan (sense son, espero!) rellegeixi això... Ui, quin fart de riure que em faré!