dimarts, 31 de maig del 2005

Cel·lebració

No ho he entés mai. I em sembla que no ho entendré mai. No fa massa dies ja us vaig explicar que, de petita, els meus pares mai em van voler fer molts regals, i mai em van voler regalar coses cares. Bé, això de que "no volien" potser ho hauria de canviar per "no podien". Tots dos venien de famílies més aviat nombroses i cap d'ells tenia un duro. I, és clar, no tenien diners per fer-me molts de regals.

Em van educar d'aquesta manera. Per mi, un regal sempre ha sigut una petita cosa, que algú es recordi de tu i que et faci un petit regal. No fa falta gastar-se massa diners. No fa falta comprar la cosa més cara de tota la botiga. Simplement, una petita cosa. Jo sóc feliç amb un llibre (comprat amb una mica de criteri), un roser (si és groc, és clar :-) ), un anell d'aquests que venen per les paradetes que costen entre 5 i 10 euros, un cirerer que supleixi el que es va morir aquest hivern per culpa del fred... Res que faci trontollar l'economia familiar de ningú.

Però cada cop, quan ve aquesta època, em faig la mateixa reflexió. Sí, avui (o ahir, o un dia de fa poquet) ha sigut o el meu aniversari o el meu sant. O sigui, que o acabo de complir anys o em dic Petronil.la, Gertrudis, Sílvia, Teodora, Ferrana, Ausònia, Joana d'Arc o Teodossia (per posar alguns dels noms que m'han fet més gràcia dels sants dels últims dos dies). És igual. Sigui el que sigui.

Aquest any, ha tocat una tele. Una tele! A mi!!! A una persona que només es mira les notícies del matí mentre esmorza, les notícies del migdia mentre dina, algun concurs quan no té res millor a fer, i alguna peli del plus (les altres no es poden ni mirar, amb tant d'anunci). A més, és una tele petita, amb la que no em puc mirar les pelis... I els deu haver costat un ull de la cara. No vull. No vull que em regalin coses cares. Cada any acabem discutin pel mateix. Amb el meu pare no hi puc parlar (és tan tossut com jo, tot i que potser hauria de dir que jo ho sóc tant com ell). I llavors li dic a ma mare. Més que un regal, em fan sentir culpable, quan em regalen coses d'aquestes. I em fan fer cara de pòker. Llavors em venen preguntant que si m'ha agradat. I sempre acabem discutint. Sembla mentida que encara no ho hagin entès.

Aquests dies, a més, em fan entristir per altres coses. La gent que ve a felicitar-te. Gent que ni tan sols es parla amb tu (estem parlant de familiars) i que venen amb cara hipòcrita a felicitar-te. I et porten alguna cosa que ells ja saben que no t'agradarà (o, almenys, sembla que ho fan expressament, perquè cada any compren una cosa més lluny del que a mi m'agrada). Almenys aquests no arriben a gastar-s'hi 5 euros, cosa que és d'agrair.

I les trucades. Gent amb la que parles 4 cops l'any i prou (el teu aniversari, el teu sant, el seu aniversari i el seu sant). Les converses no tenen pèrdua:
- Hola
- Hola. Felicitats.
- Gràcies.
Silenci.
- Va tot bé?
- Sí, i a tu?
- Sí.
- Encara treballes allà?
- No. Fa 4 anys que ho vaig deixar, ara estic en un altre lloc.
- Ah!
- Sortiràs avui, per cel.lebrar-ho?
- No.
- No? Per què?
Cagum coi! Per què em preguntes que per què? Doncs perquè no tinc ganes de sortir, perquè demà treballo, i perquè no acostumo a fer-ho. Amb la de vegades que t'ho he explicat!
- Ja ho faré algun altre dia.
- Vale. Adéu.
- Adéu.

I això fins a 10 o 12 vegades...

En fi, demà suposo que no serà un dia tan dur!

dilluns, 30 de maig del 2005

Haurien de prohibir...

Haurien de prohibir els cotxes d'autoescola que van a 20 Km/h de velocitat màxima en hora punta en una carretera a la que no es pot avançar.

Sí, ja ho sé, tots hi em passat, per aquí. Però jo no recordo haver-me posat en hora punta a anar per una carretereta petita a 20 Km/h, creant una cua considerable, minuts abans de les 8 del matí.

Sí, aquest matí m'he trobat amb un cotxe d'autoescola. I sí, jo he tingut una mica de culpa, perquè podria haver marxat 5 minuts abans de casa. Anava amb el temps una mica just: sense córrer, m'havien de sobrar, en principi, 5 minuts per agafar el tren. Això vol dir que si es torçava alguna cosa, encara podia córrer i recuperar uns 5 minutets més. O sigui, que tenia 10 minuts de marge pel que pogués passar...

Però quan estava a mig camí de la ciutat... cotxe d'autoescola! No pot ser!!! L'atrapo. El cotxe va molt a poc a poc. Miro el comptaquilòmetres. Merda! No arriba a 20. Merda! Acabo de passar la penúltima recta on es pot avançar. Merda, merda i merda!

Miro la matrícula. Miro de quina autoescola és. Torno a mirar la matrícula. Torno a mirar el cartell de l'autoescola. Torno a mirar el comptaquilòmetres. 15 Km/h. Miro l'hora. Merda! Una corba. Una altra corba. 20 Km/h. Una altra corba. Matrícula. Autoescola. Merda! Hora. Se m'escaparà el tren. 15 Km/h. Corba. Falten dues corbes per la recta. Matrícula. Corba. Autoescola. 15 Km/h. Corba. Recta! Merda! Un cotxe de cares!!! Merda, merda i merda!!! No puc avançar. Merda! 20 Km/h. Coi, que és una recta!!! Podries arribar a 30 Km/h! Corba. Matrícula. Autoescola. Hora. Merda! Corba. Merda! Merda, merda i merda! Retrovisor. 6 cotxes a darrere. Estaran contents. Corba. Hora. Merda!

Aparco el cotxe. Falten 2 minuts perquè surti el tren. Tinc el cotxe a 5 minuts de l'estació. El dia que vols que el tren arribi tard... Em poso a córrer. Veig la via. Falta 1 minut. Miro la via. Merda! Estic massa lluny de l'estació. Deixo de córrer en sec. M'hauré d'esperar una bona estona a l'estació. Merda! Arribaré una hora tard. Merda, merda i merda!

Arribo a l'estació 2 minuts tard. Veig un cotxe d'autoescola aparcat al davant. Miro l'autoescola. Miro la matrícula. El professor és a dintre. La noia ha agafat el tren. És clar, com que ella no ha hagut d'aparcar. Merda!

Bonica forma de començar el dilluns al matí.

diumenge, 29 de maig del 2005

Vostè... ?

El primer cop que em van tractar de vostè se n'enfotien de mi. Jo devia tenir uns 16 o 17 anys i vaig haver de "lidiar" amb un grup d'uns 15 o 20 nens d'uns 10 o 12 anys. Tots eren nens, no hi havia cap nena. A un se li ha acudir de fer la brometa de cridar-me de vostè i, al veure que em sorprenia/molestava, van començar tots amb la brometa del "vostè". No en vaig fer massa cas. Només era una criaturada.

Fa uns 3 anys, un noi que podria haver sigut un d'aquests nois, per la diferència d'edat que ens portàvem, també em va tractar de vostè. Altre cop em va sorprendre. Més que res, perquè jo tampoc era una persona "gran", ni tampoc és que fos gaire més gran que ell. Jo a la seva edat no tractava a la gent de vint-i-pocs de vostè. És clar que no em tractava de vostè per l'edat, sinó perquè jo era una mica com si fos la seva "jefa" i ja hi ha gent que ho fa. No m'agradava que em tractés de vostè. Li vaig repetir unes quantes vegades. Però de la mateixa manera que jo sóc incapaç de tractar de tu a gent de determinada edat o que ocupen una determinada posició, ell va ser incapaç de tractar-me de "tu". Al final, mig m'hi vaig acostumar. Després d'ell en van venir alguns altres. Sempre em sorprenien, però ho acceptava amb resignació.

Avui, però, he tornat a reflexionar sobre el tema. Se m'ha acostat un nen que ara deu tenir uns 10 o 12 anys. Quan va néixer, el vaig anar a veure. Hauria de saber l'edat que té, però la meva memòria ja recorda prou coses com per recordar-se de quin any va néixer cadascun dels fills d'amics i coneguts. Jo el conec des de sempre, tot i que no el veig sovint. Avui ha vingut tot decidit cap allà on era jo. Jo li he dit hola. I acte seguit ell m'ha preguntat: "Vostè és...?" M'he quedat que no he sabut què contestar-li. En primer lloc, pel vostè, que avui ha sigut del tot inesperat. I, en segon lloc, perquè a darrere del vostè hi anava una definició molt bona, a la que jo no arribo ni de bon tros. Així que li he dit que no em tractés de vostè, i després li he dit que no, que jo no era el que acabava de dir. El nen se m'ha quedat mirant amb cara d'astorat, sobretot quan li he dit que no em tractés de vostè. Em sembla que ha fet més cara de sorprès ell quan li he dit que no em tractés de vostè que no pas jo quan m'ha tractat de vostè.

Espero seguir essent "tu" per molt de temps.

No mossego...

Un dels comentaris a l'últim post que vaig escriure i una situació que he viscut avui m'ha fet escriure aquest post.

Tinc caràcter. I quan algú diu que té caràcter, no vol dir precisament que aquest caràcter sigui bo. Ho reconec: em costa poc d'enfadar-me. Ho reconec: quan m'enfado, puc fer mala cara durant dies i dies. L'altre dia en parlava amb un dels convidats que tenia a casa. És de la part de la família de la que m'assemblo més. Deia que allà tots tenen caràcter i que es diferencien en dos grans grups: els que s'enfaden de seguida, però també se n'obliden de seguida i els que els costa molt d'enfadar-se, però quan s'enfaden, poden estar un mes sense dirigir-te la paraula. I jo he agafat el millor dels dos grups.

Això no vol dir que estigui sempre de mal humor. O que mossegui. No em costa massa enfadar-me, però tampoc em poso a cridar o alguna cosa per l'estil. Simplement, m'enfado i callo. M'ho guardo per mi. Sort que faig esport i així em trec les coses de dins, perquè sinó acabaria en un psiquiàtric.

És fàcil saber quan estic enfadada amb algú. Normalment, sempre saludo amb un somriure. Amb les persones conegudes, acostumo a anar-hi i parlar. Si estic enfadada amb algú, simplement l'ignoro. Sóc pacifista, no em vull barallar amb ningú. Així que, evitant les persones amb qui estic enfadada, em trec els problemes de sobre.

Puc passar-me així, sense parlar amb algú, temps i temps. Arriba un moment en el que ja no sé ni per què estava enfadada.

Però hi ha un bri d'esperança per la gent que em fa empipar: la simpatia. Si estic enfadada amb algú i aquest algú també passa de mi, doncs simplement continuo enfadada. Si apareix a prop meu, sigui pel que sigui, i diu alguna cosa que em fa gràcia, doncs de seguida se m'oblida la raó d'estar enfadada i fins i tot que estava enfadada. És clar que com apareixi i em pregunti que si em passa alguna cosa, que per què estic enfadada, aleshores no respondré (sé que ho hauria de fer, però no ho faig) i encara m'enfadaré més. Perquè l'altre m'ha fet enfadar i és incapaç de veure el perquè.

Ja ho sé, tinc (mal) caràcter. Però no mossego.

Avui, una mica més tard de les 3, tornava a casa amb un cotxe on hi anaven 3 homes, 1 nen i jo. Arribàvem tard. Ja havia passat l'hora de dinar. Quan ens acostàvem a la casa del primer home, un dels altres li ha dit que la dona l'esbroncaria per arribar tard. Jo he callat i escoltat. A veure què deia. L'home que estava a punt d'arribar a casa s'ha posat a parlar amb el nen. I li ha fet un comentari masclista. Jo me l'he mirat. Però no he dit res. Alguna altra dona suposo que li n'hagués dit quatre de ben bones. Però jo no. Perquè, malgrat el meu mal caràcter, no acostumo a discutir.
Tampoc m'he enfadat amb ell. Després de veure com me'l mirava, ha fet quatre brometes fàcils abans d'arribar a casa i ja se m'ha passat tot.

"Moraleja": Si feu enfadar algú que es pugui assemblar mínimament a mi... estareu perdonats si expliqueu un acudit. Així que... a aprendre acudits!

dissabte, 28 de maig del 2005

Sóc filla única. Crec que això ja ho he dit alguna vegada. El que sí que crec que no he dit és que, fins que vaig tenir uns 20 anys, vaig ser sempre la petita de la família (tant de la família del meu pare com la de la meva mare). D'una banda, un dels dos era el petit de la família, i per això tinc cosins més grans. L'altre era el gran de la família, i tenia molts tiets de l'edat dels meus cosins de l'altra família.

Reconec que, malgrat que jo no volia, uns i altres em van mimar massa. Els meus pares perquè era la "nena" i no havien pogut tenir més fills. Uns altres, perquè era la "cosineta", i tots els cosins em volien sobrepotegir. I la resta, perquè era la única neboda/néta, i, és clar, és el que passa.

No és que em donguessin tot el que demanés. Els meus pares sempre van ser molt estrictes en aquest sentit, i abans de comprar-me qualsevol cosa, sempre em deien que hi havia molts nens que no tenien ni tan sols un llapis. Quan arribaven els Reis, o quan era el meu aniversari, sempre era la persona de la classe que tenia menys regals. Mai em va importar. Segons els meus pares, els Reis havien de repartir totes les joguines entre tots els nens del món, i si me'n portaven massa a mi, algun altre nen es quedaria sense. Recordo que les meves cartes als Reis sempre eren curtes. Curtíssimes. Només demanava una o dues coses com a màxim. Mai em vaig fixar en els altres nens, que rebien regals i regals. Jo, simplement, havia rebut una o dues joguines i amb allò ja estava contenta.

Així doncs, per què dic que em van mimar? Doncs perquè és inevitable. Jo ho faig amb els nens que hi ha ara a la família, sobretot amb els que ara són els més petits. Però era una forma diferent de mimar: no em donaven diners ni joguines, i tampoc em deien que fos la nena més maca del món (tampoc era qüestió d'enganyar-me, que jo ja tenia ulls per veure que no era així). Simplement, lloaven tot el que feia. No els va resultar difícil: com que sempre treia excel.lents, era molt fàcil dir que era intel.ligent (cosa que tampoc és certa, però què hi farem!) Com que solia guanyar els premis literaris que feien, també em deien que era bona (tampoc era massa difícil, quan jo em passava hores i hores escrivint una història o una poesia i els altres nens se n'anaven a jugar o a fer qualsevol altra cosa i presentaven als premis coses que havien fet en una hora com a màxim). I com que depèn de quin esport se'm donava bé, doncs també em lloaven fins que se'n cansaven (tot i que ells no tenien en compte que jo entrenava moltíssimes hores més que la resta, i era per això que se'm donava millor que als altres).

Han passat els anys i la nena mimada s'ha fet gran. I, realment, està com una xota. Que per què? Doncs perquè m'incomoda que em diguin que faig les coses bé. No m'agrada. Simplement, cada cop que algú em diu que faig les coses bé, em sento malament. Si em diuen que sóc intel.ligent, penso que em prenen el pèl (perquè, al cap i a la fi, sóc una persona normal i corrent). Si em diuen guapa, somric, però no dic res (i tampoc sé si em prenen el pèl o què). I quan aquí algú em diu que escric bé, doncs ja no sé ni què pensar. No és l'únic lloc on escric. Ho faig, però no amb tanta freqüència, a dos llocs més. A cap dels dos llocs hi escric sobre la meva vida, sinó que escric sobre coses que m'interessen (bé, no vull dir que no m'interessi la meva vida, sinó que escric sobre coses que són menys personals). En un dels llocs no he rebut cap comentari respecte al que faig (de fet, no sé ni si algú ho llegeix). A l'altre, més d'un cop m'han dit que no sé escriure i que deixi escriure a la gent que en sap. Això quan algú diu alguna cosa. A vegades, simplement, tothom diu que molt bé a la resta de la gent que escriu, i ni tan sols fan cap comentari a les coses que dic jo. Com si ningú ho hagués llegit. Com si l'esforç que faig per crear coses coherents no servís per res. I llavors m'enfado. No m'agrada que em diguin que ho faig bé, però tampoc m'agrada que em diguin que ho faig malament. El més fotut és que si passen de mi i no em diuen res (mentre diuen als altres que molt bé), doncs tampoc m'agrada.

Serà que l'única forma que tinc d'escriure alguna cosa mínimament potable és quan escric sobre mi? Serà que el que realment m'importa és que el que escric en els altres llocs sigui acceptat, i per això em sap greu quan em diuen que no ho faig bé, o simplement no em diguin res? M'he de dedicar a escriure només aquí, que almenys, fins al moment, ningú s'ha ficat amb mi?

Bé, ja ho vaig dir l'altre dia, sóc del morro fort. Seguiré escrivint als altres llocs. Algun dia potser algú valorarà el que faig. I si no és així, doncs almenys tindré la certesa que no he abandonat, que seria la solució fàcil.

dijous, 26 de maig del 2005

Sol, solet...

De petita, quan em feien fer algun dibuix, sempre dibuixava el que fos, però sempre hi havia un sol. Que em feien dibuixar els meus pares? Doncs dibuixava dos monigots que representaven als meus pares, amb un llapis negre, i a dalt a la dreta hi dibuixava un sol groc. Que havia de dibuixar una casa? Dibuixava una casa amb negre, a la dreta de la casa hi posava un arbre (tronc negre, fulles verdes), i a la part esquerra, cap a dalt, hi dibuixava un sol groc.

Tinc un munt de dibuixos de quan era petita. I a tots hi ha sempre el mateix: un sol, pintat de color groc, amb cara somrient.

De petita, els retoladors/llapis de colors que se m'acabaven abans sempre eren els de color groc.

Per què ara, de gran, el Sol em retorna el favor fent-me tornar la pell vermella? Per què sóc incapaç de sortir a fora quan fa massa sol, perquè la calor no em deixa viure? Per què prefereixo l'hivern (on gairebé no es veu mai el sol) a l'estiu? Per què he deixat de dibuixar sols? Bé, de fet, per què he deixat de dibuixar en general?

Per què el meu color preferit NO és el groc? Què ha canviat, des que era petita?

dimecres, 25 de maig del 2005

El millor moment del dia

És mitja tarda. Fa solet. El solet suficient de forma que no faci massa calor (i que la meva pell no quedi com una gamba).

Vaig a buscar el gos, i ens n'anem tots dos cap a l'hort, a buscar alguna cosa per sopar. L'hort està a uns 5-10 minuts a peu de casa, depenent de si passeges o vas per feina. Per anar-hi, s'ha de passar per un caminet petit que passa pel mig dels camps.

En aquests moments, a banda i banda del camí hi ha plantat blat. Ja ha crescut bastant i és més alt que el meu gos. I a ell li encanta córrer pel mig dels camps. És una sort, això de viure a pagès. Si visqués a ciutat no podria córrer com aquí.

De tant en tant el crido. O pel nom, o amb un xiulet. Llavors veig unes orelles que sobresurten del mig del camp de blat a cada salt que fa, mentre ve corrent cap a on sóc jo.

Arribo a l'hort. Agafo el sopar. Puc triar i remenar, i és de gratis :-)

De tornada, m'encanto una mica. Pel camí hi ha dos cirerers que són nostres (els camps no ho són). Algunes cireres estan ja madures i estan per menjar-se-les. Ni punt de comparació amb les cireres que venen a les fruiteries i que estan a preus estratosfèrics. Només hi ha un petit inconvenient: que com que les garses se les mengen, hem posat una xarxa al voltant de cada cirerer, i ara, si volem menjar cireres, les hem de "pescar" de dintre de la xarxa.

Menjo unes quantes cireres. De mentres, el gos corre pel mig dels camps.

Tornem a casa. Deixo que entri a dintre (ningú es xivarà a mon pare, no?) Li encanta entrar per la porta principal, anar fins a la cuina, i sortir a fora, esperant que se li dongui un premi. Li dono una mica de menjar. Jugo una estona amb ell. Una pota, l'altra pota, ara jau, ara vés a buscar la pilota...

Entro a casa. El passeig m'ha sentat molt bé. Així que em decideixo a escriure el tercer post del dia (em sembla que avui m'estic passant). Abans, però, miro les estadístiques del blog. Dues búsquedes del google: "busco noia" (coi! Ja hi tornem a ser?) i "copiar als examens" (veig que s'acosta fi de curs...) En fi, em sembla que deixaré de mirar el que busca la gent al google, perquè m'espatllen els bons moments...

Testimoni musical

Testimoni Rebut:

Macpolen

Tamany total dels arxius de música al meu ordinador:

Poqueta, entre 100 i 200 MB.

Últim disc que em vaig comprar:

La oreja de Van Gogh - Lo que te conté mientras te hacías la dormida

Cançó que estic escoltant ara:

(Escolto el silenci)

Cinc cançons que escolto molt o tenen algún significat per mi
:

Sopa de cabra - L'Empordà
Gloria Gaynor - I will survive
Sau - El tren de mitjanit
Bryan Adams - Everything I Do, I Do It For You
U2 - With or without you


Cinc persones a les que passo el testimoni
:

Dies estranys
imma
Mitjanit
Saragatona
solarist

Qui no té memòria, ha de tenir cames...

Si demanessin a algú proper a mi que em definís amb un màxim de dos o tres adjectius, estic segura que un d'ells seria despistada, llunàtica, somia-truites, desmemoriada o qualsevol cosa similar. I abans que algú es posi a definir-me directament amb un sol adjectiu (en aquest cas, exagerada), explicaré el que he fet avui.

Tinc la sort de viure en una casa amb garatge. Això vol dir que cada dia al vespre poso totes les coses al cotxe (en previsió de les que em puc deixar al dia següent). El moment de posar-hi les coses és una espècie de recompte. Sé que hi he de posar 5 coses, i amb això ja en faig prou per no deixar-me res... Al vespre ho poso tot, menys una ampolla d'aigua, que acostumo a posar-la al matí, perquè així me l'emporto fresca de casa.

Aquest matí, quan portava uns 10 minuts conduint m'he recordat que l'ampolla d'aigua, plena d'aigua fresca que acabava d'omplir i que havia deixat just al cantó de les claus del cotxe (lloc escollit per no deixar-me-la, perquè sense claus no marxo) s'ha quedat a casa. En fi, ja hi som.

Arribo a la feina. Bueno, vaig a buscar la radio. Merda! Ja me l'he deixat un altre cop.

A mig matí penso en una cosa que he de fer avui. Sí, tinc les coses aquí mateix... Ai, no! Me les he deixat al cotxe! Surto del despatx. Tenco la porta amb clau. Tinc sort que la porta no és de les que es tenca amb clau només tancant-la. Sinó, em sembla que em quedaria més d'una vegada tancada a fora. Vaig fins al cotxe. Per sort, acostumo a anar aviat i no estava massa lluny. Arribo al cotxe i... m'agafa un atac de riure. Giro cua. Torno al despatx. Obro la porta del despatx. Agafo la clau del cotxe i torno fins al cotxe. Ara sí, agafo les coses que tenia a dintre del cotxe i torno al despatx.

Passa mitja hora. He d'anar a un altre lloc. Agafo tots els papers que he d'agafar. Agafo les claus. Surto. I quan sóc a mig camí, m'adono que porto el doble de coses de les que hauria de portar. Va, és igual, avui ja he voltat bastant, faré de burro de càrrega.

Arribo a casa. Ma mare em rep amb un somriure: "Què, has passat gaire set, avui?" Jo ric. Val més que no li expliqui la resta. I tot just és migdia...

dimarts, 24 de maig del 2005

Fa un temps, quan vaig començar a escriure aquí, no sabia per què ho feia aquí i no en algun altre lloc. Simplement, era una forma de continuar escrivint, però fent que els escrits fossin públics, en comptes de privats. En un principi, vaig pensar que ningú llegiria el que escric. Simplement, no eren més que quatre històries basades en la meva vida, però on la meva vida sovint en quedava bastant al marge. A vegades eren històries que m'explicava algú. A vegades, simplement, una anècdota del dia em feia inventar-me una història.

Malgrat tot, aquest mitjà mai ha sigut per mi una forma de lligar. Vaig intentar deixar-ho clar bastant al principi. Però ara aquest post ha quedat perdut en la llunyania del temps, al darrere d'un munt de posts bastant llargs. Periòdicament, d'una forma o una altra, he anat posant enllaços a aquest post, per veure si quedava clar. Fins i tot un dia vaig fer un post fantasma (sí, ja ho sé, sóc una mala persona). I, malgrat tot, cada cop que escric algun post sobre la Maria o que escric alguna cosa trista, algun noi ho troba i m'envia algun mail. De seguida em pregunta pel meu nom verdader i/o em demana alguna foto. I la resposta sempre és la mateixa: que no a les dues coses. Entre altres coses, perquè vull reservar el meu anonimat. I perquè no tinc ganes de conèixer a ningú a través d'internet. Fins i tot he tingut la temptació de treure el meu mail de la pàgina. Però no ho he fet, perquè de tant en tant m'arriba algun mail que em fa il.lusió, o que em diu el que realment pensa (cosa que agraeixo, de veritat), o moltes altres coses.

Tot i així, cada cop que rebo un mail d'aquests, no deixa de sorprendre'm. Sempre em pregunto el perquè (de la mateixa forma que em pregunto el perquè de la gent que arriba mitjançant el google buscant depèn de quines coses).

I és que jo podria ser qualsevol persona. Dic que tinc vint-i-tants anys i que sóc una noia, però, al cap i a la fi, algú en pot estar segur? Dic que visc a la província de Girona, però a part d'unes fotos des de la Catedral i unes altres de l'exposició de flors, no hi ha cap més prova de que estigui per aquesta província (a part del dialecte que faig servir, és clar!) Però, suposant que aquestes coses que he dit siguin correctes (de fet, ho són, però després del que he dit, entendria que ningú s'ho creiés), la resta podria ser molt variable. Podria ser simpàtica o podria ser una borde. Podria ser alta o podria ser baixa. Rossa, morena o pèl-roja (o amb els cabells liles, tant se val!) Prima o grassa. Blanca o negra. Una pija o una hippie. Rica o pobre. Guapa o lletja. I mil combinacions més.

La realitat, però, és que aquests mails no deixen de soprendre'm. I a vegades em fan riure, perquè penso que la persona que els envia no té la més mínima idea de com sóc. Penso que si em trobés pel carrer, la persona que sigui, ni tan sols em miraria. Perquè, al cap i a la fi, és el que passa sempre. Jo sempre passo desaparcebuda. Així que suposo que no sóc cap dels extrems que he posat en el paràgraf anterior. Simplement, em fa molta gràcia que algú que ni tan sols em miraria pel carrer, m'envii un mail demanant-me una foto. A vegades he estat temptada d'enviar una foto. Perquè així seria la manera de dissuadir a la persona. Si els nois de la realitat fugen corrents només de veure'm, suposo que per internet seria el mateix. Només hi ha un petit problema: que perdria el meu anonimat.

Aquest post no aporta cap nova història ni res interessant. Però l'he volgut escriure. Perquè és el que hi ha. I una cosa que segur que és certa de tot el que he dit fins ara és que sóc del morro fort. I si jo dic que no vull conèixer a ningú a través del blog, doncs dubto que ningú em convenci. I aquí ho deixo. Pel pròxim cop que rebi un mail. Així només caldrà que envii un enllaç a aquesta pàgina (però mira que sóc borde!)

dissabte, 21 de maig del 2005

- Què fas?
- I a tu què coi t'importa?
- Veig que estem susceptibles, avui.
- Sí, i què?
- No, res. Jo només preguntava. Ah, estàs mirant el correu.
- Sí.
- Alguna cosa interessant?
- No.
- Només saps dir monosíl.labs?
- Bé, jo almenys dic monosíl.labs.
- Què vols dir?
- Parlàvem del correu, no? Doncs això, que ni tan sols tinc cap acudit. Només spam.
- Bueno, almenys els spamers pensen en tu.
- Jajaja, quina gràcia!
- Em pensava que t'intentaves mirar les coses pel costat positiu.
- Sí, això intento.
- Et puc fer una pregunta?
- Me la faràs igualment...
- Quants cops has mirat el correu aquest matí?
- (...)
- La teva cara m'indica que massa.
- (...)
- No penses contestar?
- No.
- És dissabte al matí.
- Ja ho sé.
- La gent el dissabte al matí no escriu mails.
- Jo ho faig.
- Ja, però tu ets un cas a part. Els que no treballen, o dormen o se'n van a donar volts.
- Ja ho sé.
- Si t'avorreixes, pots escriure al blog, que fa molt que no dius res.
- No m'avorreixo.
- Llavors, per què mires tant el mail?
- Perquè estic nerviosa, coi! I tu encara m'hi fas posar més.
- Perdoni, sa majestat.
- Jejeje, et creus que tens gràcia?
- Sí. Molta.
- (...)
- Per cert, per què fa tant que no escrius?
- M'he quedat sense idees.
- Sense idees? Tu?
- Sí. Passa alguna cosa?
- Que no m'ho crec.
- Doncs és veritat.
- Ho dubto. Et passes el dia a la lluna, inventant-te històries. És impossible que no tinguis res a explicar.
- Bé, de fet tens raó.
- Veus? I per què no ho expliques?
- He començat la història dues o tres vegades, però sempre l'he acabat esborrant.
- Per què?
- Perquè no m'agrada.
- Per què?
- És massa... personal.
- Però aquí hi ha moltes coses massa... personals.
- Ja, però aquesta ho és més.
- Segur?
- Seguríssim.
- Doncs explica una altra història.
- No puc.
- Per què?
- Perquè només em ve al cap aquesta història, i sóc incapaç d'inventar-me'n cap més.
- Llavors l'hauràs d'escriure.
- Però que no m'escoltes?
- Sempre la pots maquillar.
- Ja ho he intentat, però no en sé.
- Aleshores hauràs de pensar en altres coses.
- En quines?
- No ho sé. Tu sabràs.
- Jo no sé res.
- Segur que sí, que saps.

dilluns, 16 de maig del 2005

Flors

Feia anys que no hi anava. No sé per què. Suposo que sempre tenia alguna cosa més important a fer, o més urgent... o, simplement, que no m'agraden les multituds i sempre fujo de tot el que representi anar a fer alguna cosa que fa un piló més de gent.

Però aquest any hi he anat. No sé si el fet que avui fos festiu a tot Catalunya m'ha fet decidir. Potser ha sigut el fet de tenir convidats a casa. Potser ha sigut una mica tot.

Hi havia molta gent. Ja m'ho esperava, però desitjava que no hagués estat així. Però no sé per què em faig il.lusions, si ja sé què passarà.

De flors n'he vist poques. De fet, només he entrat al Museu d'Art, a on hi havia una exposició de bonsais. Només per això, ja ha valgut la pena agafar el cotxe i ficar-se dintre de la multitud.

Bonsai

Finalment, he acabat fent el que faig sempre que vaig per aquells voltants: passar-me hores i hores mirant la ciutat. I és que hi ha poques coses que es puguin comparar a la vista que hi ha des d'allà dalt. És clar que a mi m'agraden les altures, i quan vivia a Barcelona sovint m'escapava per anar a passejar per Montjuic. Però això ja és una altra història.

Girona

Eragon

Avui he acabat de llegir Eragon. Així que parlaré una mica del llibre.

He de dir que, malgrat que ja ho sabia, quan he arribat a la pàgina on posava:


Fi del llibre primer
La història continuarà a
L'Hereu
Llibre segon del Llegat


m'he enfadat bastant. Sobretot sabent que el següent llibre encara no està escrit, i que molt probablement quan arribi per aquí ja haurà passat massa temps. Sí, massa temps perquè jo em recordi del que vaig llegir. Massa temps perquè la meva memòria és curta i s'oblida de les coses.

Així que com que això és casa meva i faig el que em dóna la gana, escriuré de què va el llibre. Per quan surti la segona part. Per recordar tot el que ja hauré oblidat.

O sigui, que si algú es vol llegir el llibre i no vol que li esguerri el final, que no segueixi llegint (que jo ja he avisat).

Eragon és un noi que viu en una terra anomenada Alagaesia. Viu amb un oncle i un cosí. És fill de la germana del seu oncle, que va marxar lluny, va tornar embarassada i, sense dir qui era el pare, va tenir el nen, i als pocs dies va tornar a marxar, deixant el nen a càrrec del seu oncle. En el primer llibre no es desvela qui era el seu pare, però segur que era algú molt important, o almenys algú que ja ha sortit abans a la història. No m'estranyaria que fos el dolentíssim emperador Galvatorix, o potser algun dels Genets. Suposo que en el segon (o el tercer) llibre s'explicarà qui era el seu pare.

La història està narrada en tercera persona, però excepte en el primer capítol, només ens mostra el punt de vista d'Eragon.

Alagaesia és una terra màgica, on hi viuen tot tipus de criatures. Entre elles, els humans. També hi viuen elfs, nans i fins i tot urgals (una raça que jo associo als orcs del Senyor dels Anells). També hi ha dracs, homes gat i d'altres criaturetes.

La història comença amb la pèrdua d'un dels ous de drac que transportava una elfa (Arya). Al veure's en una emboscada, vol transportar l'ou mitjançant màgia a Brom, un antic Genet, que va perdre el seu drac. Però l'ou no arriba a lloc i és trobat per l'Eragon.

Eragon intenta vendre l'ou (sense saber què és) per aconseguir menjar. Però ningú li vol comprar. Així que se'l queda. Al cap d'un temps en surt una dragona (Saphira) i així ell es converteix en un Genet del drac. Gràcies a això, serà capaç d'utilitzar la màgia.

Però aquí comencen els seus problemes. Uns emisaris de l'emperador Galvatorix (un antic Genet que va fer tornar dolents a uns quants Genets i es va fer amb el poder) maten el seu oncle i ell els persegueix per tot l'imperi, amb l'ajuda de Brom, que l'instrueix.

Finalment, Brom mor i ell acaba amb els vardens, que són un grup de gent que lluita contra l'imperi.

Fins aquí un resum molt mal fet. Només per fer-me recordar una mica de què anava. Ara, a les coses que queden penjades:

- Quan Eragon marxa de casa seva, a la Vall del Palancar, el seu cosí Roran no és allà. No se sap si l'emperador l'anirà a buscar o no. No se sap si viurà o no. Què passa amb Roran?

- L'emperador té 2 ous de drac esperant el genet apropiat per sortir de l'ou. De moment, estan en poder de l'emperador. Però, què passarà amb ells?

- Murtagh és el fill de Morzan, l'últim dels Perjurats (els Genets que es van aliar amb Galvatorix). També té un passat fosc, com el d'Eragon, però aquest almenys sap qui era el seu pare. En cap moment ha deixat entrar a ningú dins de la seva ment, i això pot ser indici de que amaga alguna cosa (a part d'amagar als vardens que va viure tota la seva infantesa al palau de Garvatorix).

- Algú va trair als elfs, diguent que Arya portaria l'ou de drac, de forma que l'Ombra li parés l'emboscada. Qui va ser?

- Hi ha algun infiltrat dintre dels vardens, qui pot ser? És el mateix que va dir lo d'Arya?

- Els bessons que estaven amb els vardens van fer alguna cosa mal feta el dia de la batalla final contra els urgals. Però no se sap ben bé què. Són ells, els infiltrats?

- Àngela, l'herbolària, està a tot arreu on passen coses. Això no és massa normal... Per què va anar a veure als vardens? I el seu home gat, Solembum, què sap?

- Àngela prediu el futur (tirant ossos de drac). Segons ella, abans de conèixer Eragon, només havia predit el futur a una persona: una dona que es deia Selene (i que Eragon - i suposo que tots els lectors també - es pensa que és sa mare, i a qui Àngela va predir un futur molt trist). A Eragon li prediu una vida molt llarga (una característica dels Genets, que solen passar bastant dels 100 anys), grans batalles (sinó, el llibre no tindria sentit...), una mort (que de fet ja ha passat, i és la mort de Brom). També li prediu que deixarà Alagaesia i que no tornarà. A on anirà? També li prediu un amoc èpic amb una dona de família noble (Arya? La filla del cap dels vardens? Algú altre que encara no ha sortit?). Però el fet que digui que és poderosa, sàvia i d'una bellesa incomparable fa pensar que, inevitablement, serà una elfa, i després de salvar-li la vida (traient-la de la presó de Gil'ead) i de que ella li salvés la vida (quan es va enfrontar a l'Ombra a l'última batalla), sembla bastant previsible. O no? I també li prediu una traició de la seva pròpia família. Roran? Sa mare? El seu pare (que no sabem qui és)? Algun germà desconegut?

Espero que amb aquestes quatre coses mal explicades em recordi de què anava la història quan llegeixi la segona part...

I ara, per variar una mica, em llegiré un llibre que m'ha arribat a través del meu pare (cosa estranya, per ser el llibre que és). El llibre és d'en Brian Aldiss i es diu Romance del ecuador. És una col.lecció de relats curts de literatura fantàstica. Si quan l'acabo (o mentre el llegeixo) n'escric un post, serà que m'ha agradat...

dissabte, 14 de maig del 2005

Petits plaers

Veure com el bulb que vas plantar temps enrere comença a créixer.

Fer els mots encreuats del diari.

Aixecar-te cinc minuts abans per poder esmorzar amb tranquil.litat, mentre veus les notícies.

Veure com el cirerer comença a tenir cireres.

Començar a llegir un llibre.

Un somriure.

El recuit.

Trobar la solució a aquell problema que fa dies que busques.

Un mail a la bústia d'entrada.

El silenci.

dimecres, 11 de maig del 2005

Com sorprendre una noia?

Avui algú s'ha fet aquesta pregunta. I com que no hi ha trobat resposta, li ha preguntat a l'amic google. I d'aquesta forma ha arribat aquí.

No sé si haurà trobat la forma de sorprendre la noia en la que pensava (bé, el que sí que sé és que en el meu blog no l'ha pas trobat). Però reconec que a mi sí que m'ha sorprés. A part de fer-me riure, és clar. És sorprenent com es pot arribar a aquest blog! Però no sé si em sorprèn més que buscant segons què arribin aquí, o si el que em sorprèn més és el que busca la gent.

Almenys, es surt de la rutina de cada dia. Aquí, en un 90% dels casos, la gent que ve del google hi ve buscant per calces, sostens o buscar parella (quina decepció que es deuen trobar quan arriben aquí), per "postals d'aniversari" o per "endevinalles".

Però de tant en tant hi ha algú que ve del google que em crida l'atenció. Avui també han vingut buscant pel sou d'una dependenta. I la setmana passada van venir buscant per algú que tenia 25 anys. Sovint em pregunto la història que hi ha darrere d'aquestes cerques al google. És clar que jo, a vegades, també busco coses rares...

I, seguint amb el "Com sorprendre a una noia", he de reconèixer que avui els de la Generalitat sí que m'han sorpès. He anat a fer un tràmit. Han entrat les meves dades a l'ordenador. La sorpresa ha vingut quan han intentat entrar la meva adreça. Resulta que el meu poble no existeix, per la Generalitat. Senyors, que el meu poble és petit, però existeix! Hi havia un desplegable amb "tots" els pobles de la meva comarca, però el meu no hi era. I suposo que tampoc hi eren altres pobles petits com el meu. D'una empresa privada, encara ho entendria, però de la Generalitat... Si la Generalitat no reconeix el meu poble com a poble, qui ho farà?

dimarts, 10 de maig del 2005

Ha arribat tard, com sempre. Ho ha notat perquè ha hagut de deixar el cotxe lluny, molt lluny. "Quin dia n'aprendré? A veure si demà sóc capaç d'aixecar-me a una hora normal". Ha mirat l'edifici a on es dirigia. Cada cop aparcava més lluny, senyal de que cada cop arribava més tard. Si arribés una mica més aviat no hauria de fer tot aquest camí cada dia.

Ha començat a caminar pel mig del parking desert. "Coi, vaig tan tard que no hi ha ni una ànima, ja tothom ha entrat a treballar".

De cop, sent una musiqueta. És un mòbil. Però no és el seu. Mira al seu voltant. No hi ha ningú. El mòbil segueix sonant. Estarà a dintre d'un cotxe? No, sona massa fort, per estar a dins d'un cotxe.

Finalment el veu. Està al cantó d'un cotxe, tirat a terra. Es pensa si agafar-lo. Torna a mirar al voltant. Segur que és una broma d'aquestes de càmera oculta. El mòbil deixa de sonar. En fi, segueix caminant. Però el mòbil torna a sonar. L'agafa. A la pantalla hi surt la paraula "Despatx". Es mira el mòbil. Pensa què fer. Al final es decideix a contestar.

- Digui?

Silenci.

Va, segur que és una broma. Quan està a punt de deixar el mòbil on era, sent una veu a l'altra banda.

- Qui ets?

Es queda parat. Quan està a punt de contestar, la veu el torna a preguntar:

- On ets?
- Jo...
- Qui ets?
- Jo...
- Em diràs alguna cosa o què?
- Sí, és que...
- Mira, és que he perdut el mòbil. Aquest matí el portava i ara no sé on és. Trucava per si el tenia a dintre del despatx, però ja veig que no. On coi ets?
- Al parking.
- A quina part del parking?
- A prop de l'edifici.
- Ah! Em deu haver caigut al sortir del cotxe.
- Podria ser.
- Que vens a l'edifici?
- No.
- Oh!
- No voldràs que a sobre et porti el mòbil?
- Home, si t'hi ofereixes...
- Ei, que ja he fet prou contestant un mòbil que no era meu!
- Vale, vale, no t'enfadis. A prop de quin cotxe estava?
- Un clio blau.
- Vale, em pots fer un favor?
- Depèn del que em demanis.
- Pots deixar el mòbil a sobre del clio?
- Sí, és clar.
- Gràcies.

Penja el mòbil. Cada dia li passen coses més rares. Somriu. Es dirigeix cap a l'edifici.

No descarta del tot que sigui una broma de càmera oculta fins que, a l'entrada de l'edifici, es creua amb una noia que surt corrent en direcció al pàrking.

dilluns, 9 de maig del 2005

Es va passar gairebé tota la nit treballant. Quan va acabar la feina, era tard, molt tard (o hauria de dir que ja era aviat?)

Quan es va ficar al llit, sabia que dormiria molt poc. Va intentar treure's totes les cabòries del cap. No havia de tornar a fer aquestes coses. Però aquest cop la cosa havia anat així: amb convidats a casa, no havia pogut treballar tot el que ho havia d'haver fet durant la setmana. Tampoc va poder treballar el cap de setmana. Així que va haver d'aprofitar la nit. Encara hi haurà convidats per una setmana i mitja més, com a mínim.

Encara no havia tancat els ulls que va sentir el despertador a l'habitació del cantó. Va somriure. Aquest no era el seu.

Tres hores més tard ha sonat un so que odia. S'ha aixecat d'un salt. Tenia el temps just per esmorzar, dutxar-se i marxar. Als convidats, que els donguin. Avui no té temps per punyetes.

Ha esmorzat, s'ha dutxat... i quan anava a sortir per la porta, ha sonat el telèfon de casa. "Merda! Encara faré tard..." Una veu a l'altre cantó li ha dit: "Sort que et trobo! Divendres vaig caure i em vaig trencar un braç. Deixem la reunió per un altre dia." Hi ha hagut dues respostes:

Resposta 1 (dita en veu alta): "Cap problema, no passa res."

Resposta 2 (pensada): "Coi! Si es va trencar el braç divendres, ja podria haver avisat abans, no?"

Ha intentat dormir. Però no ha estat capaç.

Ha intentat treballar. Però no tenia forces.

Ha pensat en anar a treballar a l'altra feina. Però ja era mig matí i li ha fet mandra. (Observació: mig matí no és la mateixa hora per tothom).

Així que s'ha quedat a casa. Fent el pitjor que podia fer: res.

I inevitablement ha començat a pensar. No ho hauria de fer. Avui, no. Qualsevol altre dia no passaria res, però avui, no.

I s'ha posat a escriure aquest post. No comporta tant d'esforç com treballar, però és una mica d'esforç, el suficient per no haver de pensar.

Avui hagués volgut tenir un dia ben estressant. Però Murphy existeix, i el dia que vols que sigui estressant, és el dia que menys feina tens.

Almenys, ara ja té la feina feta.

dissabte, 7 de maig del 2005

200 escalons

Puges 100 escalons.

Pagues l'entrada.

Entres.

Puges 200 escalons més.

Arribes a dalt que et falta l'aire.

Arribes a dalt marejada, de tant donar voltes.

Però només per veure això, val la pena!

Això sí, després s'han de baixar tots els escalons...

Catedral1 Catedral2 Catedral3


Catedral4 Catedral5 Catedral6



Clicant a les fotos, les podreu veure amb més ressolució.

divendres, 6 de maig del 2005

D'excursió...

El cap de setmana passat vaig aprofitar per anar d'"excursió". Feia temps que volia anar-hi. I vaig aprofitar que el dilluns era festa al país del costat (fins i tot ho va ser el dimarts a algun lloc) per fer aquesta excursió que em feia tanta gràcia.

Vaig fer un munt de fotos. El problema és que en totes es veu massa clar on és. Us deixo amb la foto següent, en la que, almenys jo, no veig tan clar quina ciutat és com en les altres fotos. De fet, però, per qui conegui la ciutat, no serà massa difícil saber quina ciutat és i d'on està tirada la foto...

Panoràmica

(Si cliqueu a sobre la imatge, la veureu amb més ressolució)

dijous, 5 de maig del 2005

Avui m'agradaria...

Avui he anat a parar a un post que vaig escriure fa cert temps. És un post d'aquells que escric de tant en tant, en els que no s'enten res de res, però jo sí que els entenc. Ja fa gairebé 2 mesos. Tot i així, el vull tornar a escriure... canviant-lo una miqueta.



Avui m'agradaria dir un munt de coses. Però no ho faré.

Avui m'agradaria poder dir un altre munt de coses. Però sé que serien mentida.

Avui m'agradaria tornar enrere en el temps. Però sé que no canviaria res del que he fet.

Avui m'agradaria tornar enrere en el temps. Per tenir el valor de canviar el que vaig fer.

Avui m'agradaria ser una mica més decidida. Però tampoc he tingut l'oportunitat de ser-ho.

Avui m'agradaria tornar enrere en el temps. Per tenir el valor de ser més decidida.

Avui m'agradaria ser capaç d'enfrontar-me a determinades persones. Però sé que és millor que no ho faci.

Avui m'agradaria viure a 50 Km d'on visc. Avui estic segura que això SI que canviaria les coses.

Avui m'agradaria que no hagués passat tant de temps. Però sé que no puc tornar enrere en el temps.

Avui m'agradaria que ja hagués passat la setmana que ve. Hi ha un dia que serà una mica dur.

Avui m'agradaria... no tenir raons per escriure aquest post.

dimecres, 4 de maig del 2005

Convidats

No hi ha res que em posi més nerviosa que tenir convidats a casa. Quan tinc convidats a casa és millor no tractar amb mi, a no ser que es vulgui rebre algun comentari desagradable.

I és que a casa els convidats es presenten sense avisar. Sents el telèfon. L'agafes. I et pregunten: "Hola, qué tal?" I els contestes: "Yo bien, y tu?" I llavors t'ho deixen anar: "Muy bien. Estoy de vacaciones. Y voy a ir para allá. Llego mañana por la mañana". I jo sempre em pregunto com coi s'ho fan per tenir tantes vacances i tants cops l'any. També em pregunto si no tenen una mica de planificació, carai! Perquè sempre avisen un o dos dies abans (una setmana abans ja seria un miracle).

Així que t'omples de paciència i comences a pensar com serà la teva vida la pròxima setmana (amb una mica de sort) o les pròximes setmanes.

T'aixeques al matí. A l'hora de sempre. I et penses que el convidat no s'aixecarà a aquella hora, perquè és massa aviat i està de vacances. Però t'equivoques. Aquella persona que quan treballa s'aixeca a les 8 del matí per entrar a treballar a 2/4 de 9, quan està de vacances s'aixeca a les 6, "porque como estás fuera todo el día, así te veo". I fa una il.lusió... Perquè la gent, normalment, als matins tenim les coses totes cronometrades. I tenir una persona que ve a esmorzar amb tu i que, en comptes d'esmorzar, se't queda observant com si fossis una obra d'art o alguna cosa semblant, amb aquella mirada fixa, sense ni parpallejar, ja et fot dels nervis.

Acabes d'esmorzar i xoques amb ta mare. Ta mare veu la porta del lavabo oberta i et comença a fer una bronca de les que fan història (com si no anessis ja prou tard després de preparar-li l'esmorzar al convidat i d'aguantar la seva mirada durant el poc temps que t'ha quedat per esmorzar) perquè resulta que havies de tancar la porta del lavabo perquè ja hi comença a haver mosques i jo què sé què. Aguantes el xàfeg. I quan deixa de cridar, li dius que no has sigut tu, que ha sigut el convidat, i fuges corrents de casa (entre altres coses, perquè fas tard).

Quan arribes a casa a dinar, si és que tens la mala sort de no treballar a la tarda, pares taula per una persona més. I quan estàs a punt d'asseure't al teu lloc, al lloc on seus sempre... una persona s'asseu abans que tu. En comptes d'esperar-se a veure quin és el lloc que queda lliure, no, s'asseu. I llavors pregunta innocenment: "No me habré sentado en tu sitio, verdad?" Aleshores, sota la mirada del teu pare, que significa "com facis que s'aixequi per asseure-t'hi tu te les carregaràs" li dius: "Bueno, no pasa nada, ya me siento aquí", mentre penses "collons! I ara a sobre em toca el lloc més apartat dels armaris, perquè hagi de caminar molt més per posar-te el menjar i tot el que hauré de fer perquè tu no t'aixequis".

I les coses que fa. "No, si ya te ayudo". O el típic: "No, si ya lo hago yo". Però no ho fa bé. Ho fa a la seva manera, però la seva manera no és la que tens per costum. Així que al final, ho has d'acabar desfent i tornant a fer tu mateix (doble feina, més nervis). Això si no és alguna cosa de menjar, que aleshores ja és la pera. Perquè allò té un gust... no massa bo, que diguem. I està cuinat amb molta sal, molta grassa, molt de tot (com ho fan a la seva terra, però, és clar, jo estic acostumada a altres coses).

I quan arriba el vespre i tens algun moment per fer el que et doni la gana... et torna a observar! I et comença a preguntar què fas. Cada 2 minuts. Sembla que tingui un temporitzador. Al final, t'acabes emprenyant més i dius: "Me n'aniré a dormir". Però llavors penses que val més que no. Si vaig a dormir aviat, el convidat també hi anirà aviat... i demà a les 6 ja estarà en peu!

Que mala anfitriona que sóc! Però és que, a vegades, em posen dels nervis!

dimarts, 3 de maig del 2005

Avui, mentre dinava, dues orenetes han xocat contra el vidre de la porta de la cuina de casa. S'han quedat uns bons minuts estirades a terra. Em pensava que no se'n sortirien. Estaven ben atontades. Feien un moviment amb el cap que feia pena, tirades per terra. Finalment, per sort, han reprès el vol i se n'han anat volant fins a vés a saber on.

Aquesta tarda he estat pensant que a vegades ens hem de donar un bon cop en un vidre per adonar-nos que el que estàvem veient no era sinó un miratge, una porta que créiem oberta, però que en realitat estava tancada; o el reflexe d'un paisatge al mirall, que no és només un miratge del que tenim al darrere.

Fa poc que m'he adonat que jo també m'he donat un cop contra un vidre i m'he quedat ben atontada. Estic farta de dir a la gent que no es fiï de les aparences. Al cap i a la fi, l'experiència em diu que les persones no són mai com creia que eren la primera vegada que les vaig veure (ni la segona, ni la tercera). Malgrat tot, sempre acabo fent un judici de la gent quan els conec. I sé que no ho hauria de fer. Perquè mai l'encerto: les persones que em cauen bé de principi acaben essent persones amb qui prefereixo no tenir massa contacte; i les persones que ni fu ni fa el primer cop que les veig, normalment acaben essent persones que m'acabo estimant molt.

Però no m'havia passat mai que haguessin de passar anys perquè descobrís que una persona no era el que pensava. Una persona que tampoc veig massa, només molt de tant en tant (tampoc sóc tan lenta adonant-me de com és la gent). En aquest cas vaig confondre una vergonya encara més gran que la meva per prepotència i xuleria. Encara no sé com acabo caient sempre en el mateix error, si jo faig el mateix. Últimament he descobert que té unes grans dots didàctiques. No és senzill. La gent en té o no en té. Hi ha gent per la que és molt fàcil explicar-se i reduir les coses a una forma senzilla, de forma que tothom ho enten. Hi ha gent que saben molt, però es saben posar al teu nivell, per explicar-te les coses de forma que ho entenguis. I no és fàcil.

Avui, com les orenetes que han xocat contra la porta de la cuina, espero haver vist la veritat i tornar a aixecar el vol. De moment, encara estic atontada al terra, decidint si seguir mirant al vidre, creient-me el miratge, o sortir volant, cap al món de la realitat.

diumenge, 1 de maig del 2005

Al final no ha sigut tan greu

Ha hagut de passar gairebé un dia des del sopar abans que em decidís a escriure aquest post. Així que molt bé no va pas anar, però tampoc va ser tan greu com m'esperava. Per sort, la noia amb qui més malament ens portàvem no es va presentar. Crec que hi té alguna cosa a veure el fet que (segons em van dir) està sense feina i, quan ja feia anys que vivia amb el nòvio i havien decidit casar-se, ell la va deixar. Em sembla que jo tampoc hi hagués anat (de fet, suposo que no hi hauria d'haver anat, però almenys he demostrat que no tinc por de les situacions, que agafo el toro per les banyes, no com d'altres...)

Tot i així, hi ha hagut massa hipocresia. Massa mentides. I massa coses no dites, però enteses.

He descobert que no tornaré a cap més sopar de vuitè. Mai més. Ara ja he anat a un, i a partir d'ara, doncs ja s'ho faran.

Vam veure moltes fotos de quan érem petits. Ensenyaven les fotos i deien: "Mira, és del dia que vam anar a no sé on". I jo me'ls mirava. I em feia la tonta. Com sempre. Bé, com sempre que anava al cole. He descobert que, malgrat que ara he canviat, només de veure'ls, ha tornat la nena que era, i això no m'agrada. En fi, que mentre miràvem fotos, jo només pensava en què jo no era enlloc, i que no havia dit mai que jo no hi volia/podia anar. Per tant, eren excursions fetes per tots, però a les que em deixaven de banda. Mai em vaig enterar que es fessin o s'haguessin fet excursions.

I, al mig de tots, un amic meu. L'única persona a qui veig de tant en tant. L'única persona dels que van anar al cole amb mi amb qui conservo el contacte. El que sempre ha estat al mig, entre "ells" i "jo". Entre els nois de la classe, amb qui jo em portava bé, i les noies (això ja és diferent). El que, cohesionat, mai em devia poder dir que feien tal excursió o tal altra. L'únic que sap que jo no és que sigui retrassada mental, sinó que dissimulo, perquè tampoc em vull ni em volia barallar amb la gent. Vaig notar que cada cop que algú parlava d'alguna excursió em mirava. Suposo que quan me'l torni a trobar em dirà alguna cosa. Sap que mai em va dir res. I sap que jo ho sé. Però suposo que també sap que ho entenc.

Va ser un dia d'hipocresia. "No se't veu mai el pèl", em va dir una de les noies. Va ser al principi de tot. Si no hagués sigut al principi, li hagués deixat anar algun comentari ben posat. Va ser quan jo encara no sabia que s'han anat reunint durant tot aquest temps. Va ser quan jo encara no sabia que no era el primer sopar de vuitè que havien fet, i mai me n'havien dit res. Per què ara vaig ser beneïda amb el gran honor de ser convidada? Vés a saber!

I, fora les hipocresies, em vaig alegrar de veure determinada gent. Em vaig alegrar de veure els nois, tot i que de tant en tant els veig, més o menys a tots. I em vaig alegrar de veure una noia. Només una. Però em va fer pena. No perquè les coses no li anessin bé. Si hagués de canviar la meva vida professional per algun d'ells, no dubtaria a canviar-me-la per la seva. No té una gran feina, ni guanya molts de diners. Però faria abans el que fa ella que qualsevol altre. El que em va fer pena va ser la relació que té ella amb els altres de la classe. Això sí que no li canviaria. És clar que ella tampoc m'ho canviaria a mi. Cadascú té el que es mereix, o com a mínim, el que busca. Ella és més aviat com jo. I suposo que va tenir els mateixos problemes que jo al col.legi. Tot i que no ho sé, jo al col.legi només parlava amb els nens, si és que parlava amb algú. Ella i jo vam triar camins diferents: jo no volia tenir unes amigues que en realitat no eren amigues meves. Preferia no tenir amigues, que tenir aquelles com amigues. Ella va triar l'altra opció. Vist des del meu punt de vista, és bastant patètic. La fan ballar al son de la música que volen, i ella les segueix i fa el que volen a tothora. Per mi, l'amistat és una altra cosa. Però jo no sóc ningú per jutjar a l'altra gent. Jo ho vaig passar malament al col.legi, i entenc que algú amb menys mala llet que jo fes el que fos per tenir amigues del col.legi. Jo gairebé no tinc records del col.legi. Els meus records comencen a l'institut. Quan tota aquella gent va mig desaparèixer de la meva vida. Això també és trist. Però també em va ajudar. Si m'hagués tancat en el món del poble, com van fer elles, quan hagués anat a la universitat no hagués aconseguit sortir-me'n. Al cap i a la fi, elles es van quedar totes aquí. Cap va anar a estudiar a Barcelona. Per què? M'agradaria pensar que no va ser per no separar-se, però diria que no vaig mal encaminada. I total, Barcelona està aquí mateix.

Ara ja està fet. Ja he donat la cara. Ja he vist tot el que havia de veure. El pròxim cop que em tornin a dir alguna cosa (si és que ho fan), tindré alguna cita importantíssima. O la grip. O seré fora. O...