Sé que si em busques, em trobaràs. És tan fàcil!
He anat a dir una paraula rara, que buscada en el google, et portarà de dret cap aquí. Tres o quatre resultats, i tots porten aquí. Directament. I només d'entrar, sabràs que sóc jo.
No sé si ho faràs. Jo ho faria. És una paraula rara, i segurament jo tindria curiositat per saber què és. Segurament.
T'ho vull dir. T'ho vull dir jo. No vull que ho descobreixis, sense que t'ho hagi dit.
Perquè, d'alguna manera, crec que un 90% de les coses que hi ha aquí ja les saps. O potser més. I això són... molts posts. Moltes paraules.
T'ho diré. Perquè la pregunta no és si t'ho diré, sinó quan. I sé que serà molt aviat. Segur.
No vull que et piqui la curiositat. T'ho vull dir jo.
No faig res mal fet, ho sé. I, de fet, fa un parell de setmanes que aquest espai està mig mort.
Però t'ho vull dir. I t'ho diré.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris intentant fer les coses bé. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris intentant fer les coses bé. Mostrar tots els missatges
dimecres, 28 de gener del 2009
dimecres, 10 de desembre del 2008
Promeses
Quants cops m'he dit: "Això no em tornarà a passar?"
No ho sé.
I aquí estic, envoltada de papers, intentant acabar unes coses que han d'estar demà.
Ahir ma mare em va dir que si no anava al curs, ella m'obligaria a anar-hi.
Però ja veig que al vespre no podré anar al curs. Perquè em faltaran coses per fer.
I em sap greu. Campanera, em podria dir.
Però també em podria dir a mi mateixa que hi ha coses més importants.
És clar que és una línia que no hauria de travessar. És allò de que el primer cop que fas una cosa, aleshores...
De totes formes, i sense voler ser creguda, als dos cursos que vaig, fa dies que m'avorreixo una mica. Quan es repeteixen coses del dia anterior o de dos dies anteriors, unes quantes vegades, i jo ja les tinc superades, ja sé com es fan.
Però d'altra banda m'agrada anar-hi, i sé que si un dia no hi vaig, aleshores ja hauré creat un precedent i...
I vull anar-hi, però sé que no podré.
I no vull no anar-hi, perquè m'agrada, i perquè no m'ho vull perdre.
I si avui tingués 30 hores?
He d'escollir, sí. I està clar. Si he d'escollir, el primer és la feina.
És clar que si estigués malalta tampoc podria anar-hi i no passaria res.
Buf... vaig a veure si avanço. Tot i que, al ritme que vaig, no podré anar-hi :-(
Això sí, em faig una promesa: no faré cap més campana. Faré veure que avui no ha existit. Faré veure que no. Faré com si no hagués fet cap campana.
I no em donaré més raons per poder tornar a fer campana.
Buf... no, és que no hi puc anar!
O sí?
Ai! Que dura que és la vida!!!
No ho sé.
I aquí estic, envoltada de papers, intentant acabar unes coses que han d'estar demà.
Ahir ma mare em va dir que si no anava al curs, ella m'obligaria a anar-hi.
Però ja veig que al vespre no podré anar al curs. Perquè em faltaran coses per fer.
I em sap greu. Campanera, em podria dir.
Però també em podria dir a mi mateixa que hi ha coses més importants.
És clar que és una línia que no hauria de travessar. És allò de que el primer cop que fas una cosa, aleshores...
De totes formes, i sense voler ser creguda, als dos cursos que vaig, fa dies que m'avorreixo una mica. Quan es repeteixen coses del dia anterior o de dos dies anteriors, unes quantes vegades, i jo ja les tinc superades, ja sé com es fan.
Però d'altra banda m'agrada anar-hi, i sé que si un dia no hi vaig, aleshores ja hauré creat un precedent i...
I vull anar-hi, però sé que no podré.
I no vull no anar-hi, perquè m'agrada, i perquè no m'ho vull perdre.
I si avui tingués 30 hores?
He d'escollir, sí. I està clar. Si he d'escollir, el primer és la feina.
És clar que si estigués malalta tampoc podria anar-hi i no passaria res.
Buf... vaig a veure si avanço. Tot i que, al ritme que vaig, no podré anar-hi :-(
Això sí, em faig una promesa: no faré cap més campana. Faré veure que avui no ha existit. Faré veure que no. Faré com si no hagués fet cap campana.
I no em donaré més raons per poder tornar a fer campana.
Buf... no, és que no hi puc anar!
O sí?
Ai! Que dura que és la vida!!!
dijous, 2 d’octubre del 2008
El primer dia!
Hola, em dic Maia i fa mooooooooolt que la Llum no em deixa passar per aquí... Llum, Llumeta, que em deixes fer un post?
Ahir la Llum em va acompanyar a la seva primera classe del curs del centre cívic. Quins nervis, mare meva! Que està més nerviosa quan ha d'anar a classe que quan n'ha de fer una!!!
Una hora i deu minuts abans de que comencés la classe, va agafar una motxilla i va anar al lavabo a canviar-se. Va sortir d'allà amb la roba ja d'anar a classe, i una hora abans de començar la classe sortíem de la feina, en direcció al Centre Cívic.
Al cap d'un quart d'hora, passàvem per davant del Centre Cívic amb el cotxe. La Llum al.lucinava de la velocitat a la que havíem arribat. Però quedava el més complicat: aparcar!
A prop del Centre Cívic (a partir d'ara, CC, que he d'anar saltant per les lletres i em fa mandra!) és impossible aparcar. Així que la noia va anar directa cap a un CAP on (encara) no hi ha massa pisos construits, i al ser un CAP, hi sol haver una mica de moviment de gent.
Em pensava que li agafava un atac! Quan ja no podíem fer marxa enrere, de cop, ens trobem en un embús. 10 minuts parades al cotxe. Va estar a punt de fer-me sortir perquè anés a mirar què passava! Érem a un quart d'hora a peu del CC, i la Llum té localitzada una zona amb aparcament fàcil a mitja hora del CC, però... però estàvem tancades en un carrer amb direcció obligada a la dreta, en total, uns 300 metres... i estàvem parades!
De cop, tirem una mica, i ens posem just davant del CAP. Un home surt del CAP i va directe a un cotxe. La Llum remuga. Hi ha dos cotxes al davant que podrien aparcar abans que ella. Ai! I es mira el cotxe. Està força encaixonat i el cotxe és una mica més petit que el de la Llum.
- Mira, Maia, si no puc aparcar... potser millor, perquè aquí el cotxe no hi entra ni en somnis! I, a més, és a l'esquerra! I ja saps que jo mai aparco en línia, perquè tots els aparcaments que trobo són en bateria...
Però el primer cotxe no aparca. I el segon tampoc. I, de cop, tenim a la Llum havent d'aparcar en un lloc petit. Amb una cua de cotxes impressionant al darrere. I uns paletes al carrer que comencen a mirar.
I què fa la Llum? Doncs no sé com s'ho fa, però sempre, quan ha d'aparcar amb pressió, ho fa bé. Sí, senyora! A la primera i sense maniobra.
Sortim del cotxe. Agafa l'mp3 i la veig somriure.
- Per què somrius?
- Escolta, escolta! M'ha saltat sola, jo no l'he fet saltar!
Arribem aviat, i a la porta ens trobem algú. Algú que no és del curs, però que, és clar, sembla que visqui en aquell CC.
Paguem i comencem a mirar.
- Llum, estàs segura del que fas? Tota la gent que hi ha aquí té edat de ser la teva mare! Fins i tot alguna té edat de ser la teva àvia!
- Calla, calla! I jo que patia més per l'altre curs que no pas per aquest!
Quan és l'hora, arriba més gent jove. Però jo apostaria una de les meves antenes a que la Llum és la més jove, amb diferència. Potser alguna en té 30 pocs, però totes semblen més grans...
Arriba el professor i, quan comença a parlar, veig com la Llum somriu.
- Aquest fa el mateix que tu el primer dia que et poses davant d'un grup. Li falla la veu! Està nerviós!!! Ostres, com se li nota!
Però, al cap d'un moment, fa el que fa la Llum. Passada la vergonya inicial, comença a parlar del que li agrada, i comença a agafar confiança. I, al cap d'un moment, ja no es nota que la veu li tremola i ja sembla que tingui confiança en sí mateix.
I llavors els fan presentar. Jo em miro a la Llum. I al.lucino.
Sí, al.lucino!
No l'havia vist mai presentar-se a davant d'un grup. Però ella sempre m'havia dit que no podia. Que no. Que li costava un munt.
Però no és el que veig. Veig a una noia segura, segura de sí mateixa, parlant alt, sense cap vergonya.
- Maia! Ostres! No m'hi havia trobat mai! No m'ha costat gens, de presentar-me! On és, la vergonya? Maia, estic molt contenta!!!
Del curs no en diré res. Potser algun altre dia. O no :-) Em va agradar el que feien, sobretot perquè vaig riure de les postures de la Llum i dels seus moviments!!! Noooooooooooo! No em censuris, Llum!!!
Quan vam sortir, em va dir una cosa:
- Genial. Per què no he vingut abans? Ja tinc ganes de que torni a ser dimecres! Dimecres que ve suposo que ja començarem "de veritat", i tot i que l'escalfament em costarà, sé que m'anirà bé. Però la resta... la resta és genial! Per què no vaig començar abans?
Ahir la Llum em va acompanyar a la seva primera classe del curs del centre cívic. Quins nervis, mare meva! Que està més nerviosa quan ha d'anar a classe que quan n'ha de fer una!!!
Una hora i deu minuts abans de que comencés la classe, va agafar una motxilla i va anar al lavabo a canviar-se. Va sortir d'allà amb la roba ja d'anar a classe, i una hora abans de començar la classe sortíem de la feina, en direcció al Centre Cívic.
Al cap d'un quart d'hora, passàvem per davant del Centre Cívic amb el cotxe. La Llum al.lucinava de la velocitat a la que havíem arribat. Però quedava el més complicat: aparcar!
A prop del Centre Cívic (a partir d'ara, CC, que he d'anar saltant per les lletres i em fa mandra!) és impossible aparcar. Així que la noia va anar directa cap a un CAP on (encara) no hi ha massa pisos construits, i al ser un CAP, hi sol haver una mica de moviment de gent.
Em pensava que li agafava un atac! Quan ja no podíem fer marxa enrere, de cop, ens trobem en un embús. 10 minuts parades al cotxe. Va estar a punt de fer-me sortir perquè anés a mirar què passava! Érem a un quart d'hora a peu del CC, i la Llum té localitzada una zona amb aparcament fàcil a mitja hora del CC, però... però estàvem tancades en un carrer amb direcció obligada a la dreta, en total, uns 300 metres... i estàvem parades!
De cop, tirem una mica, i ens posem just davant del CAP. Un home surt del CAP i va directe a un cotxe. La Llum remuga. Hi ha dos cotxes al davant que podrien aparcar abans que ella. Ai! I es mira el cotxe. Està força encaixonat i el cotxe és una mica més petit que el de la Llum.
- Mira, Maia, si no puc aparcar... potser millor, perquè aquí el cotxe no hi entra ni en somnis! I, a més, és a l'esquerra! I ja saps que jo mai aparco en línia, perquè tots els aparcaments que trobo són en bateria...
Però el primer cotxe no aparca. I el segon tampoc. I, de cop, tenim a la Llum havent d'aparcar en un lloc petit. Amb una cua de cotxes impressionant al darrere. I uns paletes al carrer que comencen a mirar.
I què fa la Llum? Doncs no sé com s'ho fa, però sempre, quan ha d'aparcar amb pressió, ho fa bé. Sí, senyora! A la primera i sense maniobra.
Sortim del cotxe. Agafa l'mp3 i la veig somriure.
- Per què somrius?
- Escolta, escolta! M'ha saltat sola, jo no l'he fet saltar!
Arribem aviat, i a la porta ens trobem algú. Algú que no és del curs, però que, és clar, sembla que visqui en aquell CC.
Paguem i comencem a mirar.
- Llum, estàs segura del que fas? Tota la gent que hi ha aquí té edat de ser la teva mare! Fins i tot alguna té edat de ser la teva àvia!
- Calla, calla! I jo que patia més per l'altre curs que no pas per aquest!
Quan és l'hora, arriba més gent jove. Però jo apostaria una de les meves antenes a que la Llum és la més jove, amb diferència. Potser alguna en té 30 pocs, però totes semblen més grans...
Arriba el professor i, quan comença a parlar, veig com la Llum somriu.
- Aquest fa el mateix que tu el primer dia que et poses davant d'un grup. Li falla la veu! Està nerviós!!! Ostres, com se li nota!
Però, al cap d'un moment, fa el que fa la Llum. Passada la vergonya inicial, comença a parlar del que li agrada, i comença a agafar confiança. I, al cap d'un moment, ja no es nota que la veu li tremola i ja sembla que tingui confiança en sí mateix.
I llavors els fan presentar. Jo em miro a la Llum. I al.lucino.
Sí, al.lucino!
No l'havia vist mai presentar-se a davant d'un grup. Però ella sempre m'havia dit que no podia. Que no. Que li costava un munt.
Però no és el que veig. Veig a una noia segura, segura de sí mateixa, parlant alt, sense cap vergonya.
- Maia! Ostres! No m'hi havia trobat mai! No m'ha costat gens, de presentar-me! On és, la vergonya? Maia, estic molt contenta!!!
Del curs no en diré res. Potser algun altre dia. O no :-) Em va agradar el que feien, sobretot perquè vaig riure de les postures de la Llum i dels seus moviments!!! Noooooooooooo! No em censuris, Llum!!!
Quan vam sortir, em va dir una cosa:
- Genial. Per què no he vingut abans? Ja tinc ganes de que torni a ser dimecres! Dimecres que ve suposo que ja començarem "de veritat", i tot i que l'escalfament em costarà, sé que m'anirà bé. Però la resta... la resta és genial! Per què no vaig començar abans?
dimarts, 30 de setembre del 2008
L'era de les pastanagues
Ahir va començar l'era de les pastanagues.
Ahir havia d'anar a un lloc al que no volia anar, tard al vespre. A un lloc on hauria d'haver anat un altre dia, però perquè a un no li anava bé, ens vam haver de fotre la resta. I als altres a cap ens anava bé, però què hi farem!
Jo als vespres no acostumo a tenir gana, i si hi afegim arribar tard a casa, doncs ja està clar que arribaré, em beuré un got de llet, i me n'aniré a dormir.
Problema: això es pot fer un dia, però no cada dia.
Solució: emporta't el sopar...
Problema: demà al matí sortiré a quarts de 7 a casa. Al meu cantó, al cotxe, hi haurà la bossa del gimnàs, amb la roba (i bambes, i tovalloles, i...) per anar al gimnàs. Quan arribi a la feina, deixaré aquesta bossa i agafaré una motxilla amb el portàtil i una bossa amb el dinar. Quan surti de la feina, canviaré la motxilla i la bossa del dinar per una altra bossa, amb la roba per anar a fer el curs. Si a sobre me n'he d'emportar el sopar, al final hauré d'anar amb una furgoneta, no amb un cotxe!!!
Segon problema: ja prou rara sóc, que si a sobre em poso a sopar a la feina a les 7 del vespre...
Solució: emporta't berenar.
Problema: i què me n'emporto?
Situació: els cursos als que m'he apuntat tenen unes quantes funcions. La primera, i la més important, és fugir de la rutina casa-feina, feina-casa, que ja fa molts anys que tinc. La segona, conèixer gent (encara que no m'hi faci). Gent nova, que fa molts anys que només conec a gent de la feina, i són una mica... joves? La tercera, intentar passar-m'ho bé (que espero que sí! Quins nervis que tinc!!!) I la quarta, com no, doncs si a sobre puc moure el cul una mica...
Problema: si me n'emporto una fruita, m'agafarà aquella baixada que sol agafar quan només menges fruita just quan estigui movent el cul. I podríem dir que això no és massa bo.
Solució: no me n'emporto fruita.
Problema: però llavors, què me n'emporto?
Tic-tac, tic-tac!
Doncs, aprofitant que les pastanagues m'encanten, ahir va començar oficialment l'era de les pastanagues. Una pastanaga ben bona per berenar! Mmmm... boníssima!
Espero no cansar-me'n gaire aviat!!!
Ahir havia d'anar a un lloc al que no volia anar, tard al vespre. A un lloc on hauria d'haver anat un altre dia, però perquè a un no li anava bé, ens vam haver de fotre la resta. I als altres a cap ens anava bé, però què hi farem!
Jo als vespres no acostumo a tenir gana, i si hi afegim arribar tard a casa, doncs ja està clar que arribaré, em beuré un got de llet, i me n'aniré a dormir.
Problema: això es pot fer un dia, però no cada dia.
Solució: emporta't el sopar...
Problema: demà al matí sortiré a quarts de 7 a casa. Al meu cantó, al cotxe, hi haurà la bossa del gimnàs, amb la roba (i bambes, i tovalloles, i...) per anar al gimnàs. Quan arribi a la feina, deixaré aquesta bossa i agafaré una motxilla amb el portàtil i una bossa amb el dinar. Quan surti de la feina, canviaré la motxilla i la bossa del dinar per una altra bossa, amb la roba per anar a fer el curs. Si a sobre me n'he d'emportar el sopar, al final hauré d'anar amb una furgoneta, no amb un cotxe!!!
Segon problema: ja prou rara sóc, que si a sobre em poso a sopar a la feina a les 7 del vespre...
Solució: emporta't berenar.
Problema: i què me n'emporto?
Situació: els cursos als que m'he apuntat tenen unes quantes funcions. La primera, i la més important, és fugir de la rutina casa-feina, feina-casa, que ja fa molts anys que tinc. La segona, conèixer gent (encara que no m'hi faci). Gent nova, que fa molts anys que només conec a gent de la feina, i són una mica... joves? La tercera, intentar passar-m'ho bé (que espero que sí! Quins nervis que tinc!!!) I la quarta, com no, doncs si a sobre puc moure el cul una mica...
Problema: si me n'emporto una fruita, m'agafarà aquella baixada que sol agafar quan només menges fruita just quan estigui movent el cul. I podríem dir que això no és massa bo.
Solució: no me n'emporto fruita.
Problema: però llavors, què me n'emporto?
Tic-tac, tic-tac!
Doncs, aprofitant que les pastanagues m'encanten, ahir va començar oficialment l'era de les pastanagues. Una pastanaga ben bona per berenar! Mmmm... boníssima!
Espero no cansar-me'n gaire aviat!!!
dilluns, 11 d’agost del 2008
Mal de cap
Tinc mal de cap.
Quan m'he aixecat al matí ja tenia mal de cap. I he sabut que el mal de cap duraria tot el dia i no em deixaria treballar.
Normalment no tinc mal de cap. Ja no recordo l'últim cop. Però... però sé que quan ve, em costarà treballar.
He anat a treballar sense massa ganes. Sabia que avui no faria res de bo. A més, això està desert.
Després de molestar una miqueta a l'Anna amb l'Skype (si és que, ja és ben bé... ens l'han instal.lat a la feina perquè el fem servir. Però, és clar, a qui se li acudeix instal.lar-nos l'Skype perquè el fem servir per raons de feina? Em sembla que no l'he fet servir mai per raons de feina!!!), he fet endreça.
Un cop a l'any agafo tots els papers acomulats, aquells papers que es queden a sobre la taula, formant una pila (o dues, o tres...) i els poso al seu lloc. Normalment és abans de les vacances, però aquest any ha sigut estrany.
Així que he començat a posar coses al seu lloc, seguint unes quantes regles.
La primera, i la més important. Una regla del meu jefe: "Si no sabies que ho tenies, i no saps què és, tira-ho!" Si ho diu el jefe, li haurem de fer cas, no? Vull dir que jo puc tenir un arxiu a l'ordenador (no, només feia neteja de papers, la de l'ordenador pel proper dia que tingui mal de cap), en alguna carpeta amagada, i no sabia que el tenia (pensava que aquella carpeta estava buida, o és una carpeta temporal) i no sé què hi ha dins. Ell diu: "no l'obris. Esborra'l!" Té la seva lògica. Si no saps què coi hi ha allà dins, i no esperaves trobar-te'l, perquè allà dintre no hi hauria d'haver res, aleshores esborra'l, perquè tampoc el buscaràs allà.
Jo tinc un munt de papers amb gargots i explicacions de coses que després sóc incapaç d'entendre. Coses que faig per mi, però que després no tiro, o el que sigui. Explicacions en un paper de coses que vaig fer fa temps i que no estan lligades amb res. Que hauria d'haver tirat en el seu moment, però que deixo al piló, perquè pot ser que ho necessiti un parell de dies més tard. Però no més enllà. Això s'ha de tirar. Mai ho buscaria. I intentar saber què és, només fa perdre temps. I això que jo sóc de guardar coses... per llançar-les totes de cop un dia com avui!
I segona, s'han d'aprofitar els folis. Necessito molts folis per fer anotacions que després acabaré tirant. Papers per fer càlculs i dibuixos que només entenc jo. I papers per explicar les coses que em vinguin a preguntar.
Ah! Però aquests són dos papers diferents!
Els papers que utilitzo per quan algú em ve a preguntar alguna cosa són folis que tenen tota una cara en blanc i l'altra és per llançar.
Però per fer els meus gargots, no m'atreveixo a fer-ho en folis grossos. Els meus gargots normalment els faig en folis partits per la meitat. Només que hi hagi mitja cara de foli mig buida, ja els aprofito per fer les meves coses. I són els meus folis. Van perfectes!
Ah! Això no és el desert del tot. Ha passat una noia en un moment i m'ha mirat com si fos rareta...
A la pila de folis que tinc per si algú em pregunta alguna cosa, quan hi afegeixo folis, on els afegeixo? Exacte! Els afegeixo a baix! Per què? Doncs perquè els folis, no ens enganyem, es fan malbé i s'acaben tornant groguencs un dia o un altre. Si els posés a sobre, sempre agafaria els últims folis que he posat a la pila, i això faria que a baix quedés un grupet de folis que, a part de ser relíquies, i si mirés què hi ha al darrere m'espantaria, acabarien essent folis groguencs que em faria vergonya d'utilitzar i serien folis "perduts". Així, els puc anar aprofitant.
Apa, vaig cap a casa a veure si anant a fer un passeig marxa el mal de cap i a la tarda puc fer una mica de la feina que tenia preparada per avui!
Quan m'he aixecat al matí ja tenia mal de cap. I he sabut que el mal de cap duraria tot el dia i no em deixaria treballar.
Normalment no tinc mal de cap. Ja no recordo l'últim cop. Però... però sé que quan ve, em costarà treballar.
He anat a treballar sense massa ganes. Sabia que avui no faria res de bo. A més, això està desert.
Després de molestar una miqueta a l'Anna amb l'Skype (si és que, ja és ben bé... ens l'han instal.lat a la feina perquè el fem servir. Però, és clar, a qui se li acudeix instal.lar-nos l'Skype perquè el fem servir per raons de feina? Em sembla que no l'he fet servir mai per raons de feina!!!), he fet endreça.
Un cop a l'any agafo tots els papers acomulats, aquells papers que es queden a sobre la taula, formant una pila (o dues, o tres...) i els poso al seu lloc. Normalment és abans de les vacances, però aquest any ha sigut estrany.
Així que he començat a posar coses al seu lloc, seguint unes quantes regles.
La primera, i la més important. Una regla del meu jefe: "Si no sabies que ho tenies, i no saps què és, tira-ho!" Si ho diu el jefe, li haurem de fer cas, no? Vull dir que jo puc tenir un arxiu a l'ordenador (no, només feia neteja de papers, la de l'ordenador pel proper dia que tingui mal de cap), en alguna carpeta amagada, i no sabia que el tenia (pensava que aquella carpeta estava buida, o és una carpeta temporal) i no sé què hi ha dins. Ell diu: "no l'obris. Esborra'l!" Té la seva lògica. Si no saps què coi hi ha allà dins, i no esperaves trobar-te'l, perquè allà dintre no hi hauria d'haver res, aleshores esborra'l, perquè tampoc el buscaràs allà.
Jo tinc un munt de papers amb gargots i explicacions de coses que després sóc incapaç d'entendre. Coses que faig per mi, però que després no tiro, o el que sigui. Explicacions en un paper de coses que vaig fer fa temps i que no estan lligades amb res. Que hauria d'haver tirat en el seu moment, però que deixo al piló, perquè pot ser que ho necessiti un parell de dies més tard. Però no més enllà. Això s'ha de tirar. Mai ho buscaria. I intentar saber què és, només fa perdre temps. I això que jo sóc de guardar coses... per llançar-les totes de cop un dia com avui!
I segona, s'han d'aprofitar els folis. Necessito molts folis per fer anotacions que després acabaré tirant. Papers per fer càlculs i dibuixos que només entenc jo. I papers per explicar les coses que em vinguin a preguntar.
Ah! Però aquests són dos papers diferents!
Els papers que utilitzo per quan algú em ve a preguntar alguna cosa són folis que tenen tota una cara en blanc i l'altra és per llançar.
Però per fer els meus gargots, no m'atreveixo a fer-ho en folis grossos. Els meus gargots normalment els faig en folis partits per la meitat. Només que hi hagi mitja cara de foli mig buida, ja els aprofito per fer les meves coses. I són els meus folis. Van perfectes!
Ah! Això no és el desert del tot. Ha passat una noia en un moment i m'ha mirat com si fos rareta...
A la pila de folis que tinc per si algú em pregunta alguna cosa, quan hi afegeixo folis, on els afegeixo? Exacte! Els afegeixo a baix! Per què? Doncs perquè els folis, no ens enganyem, es fan malbé i s'acaben tornant groguencs un dia o un altre. Si els posés a sobre, sempre agafaria els últims folis que he posat a la pila, i això faria que a baix quedés un grupet de folis que, a part de ser relíquies, i si mirés què hi ha al darrere m'espantaria, acabarien essent folis groguencs que em faria vergonya d'utilitzar i serien folis "perduts". Així, els puc anar aprofitant.
Apa, vaig cap a casa a veure si anant a fer un passeig marxa el mal de cap i a la tarda puc fer una mica de la feina que tenia preparada per avui!
dissabte, 2 d’agost del 2008
S'han acabat les vacances
M'he passat l'última mitja hora ballant.
Sembla mentida. Em vaig estar uns mesos sense córrer, i com em costa recuperar la forma! Em costa tant! Si ja fa més mesos que estic bé i puc tornar a córrer dels que vaig estar parada.
Però no hi ha manera. Em costa, i amb l'estiu, cada cop em costa més fer l'esforç gros de tornar a recuperar la forma.
Primer vaig dir que m'hi posaria. Però s'acostava l'estiu, els horaris van deixar de ser estrictes, i podia arribar més tard a treballar. En comptes d'anar més estona al gimnàs, o d'arribar aviat igualment, vaig deixar d'anar al gimnàs i em vaig dedicar a fer el manta.
Després me'n vaig anar una setmana. Així que, un parell de setmanes abans, ja vaig decidir que no valia la pena, perquè tot el que guanyés, ho acabaria perdent en una setmana d'inactivitat.
Quan torni de viatge, em vaig dir.
Sabia que hauria d'anar sovint a l'hospital, però ens van dir que seria només una setmana. I les coses haurien d'anar bé. Podia començar sense problemes.
Però les coses es van complicar. La setmana segurament es transformi en tres setmanes. I si només són tres setmanes, podrem estar contents. A més, la setmana va ser molt dura. No tenia ni temps, ni ganes.
Però ara sembla que les coses ja comencen a anar una mica millor. Així que ja puc tornar a pensar en mi.
En tornar a recuperar la meva forma física. Sense anar al gimnàs. Als matins, anant a córrer. O... ballant. Ballar i saltar també m'ajudarà a recuperar una mica la forma física.
S'han acabat les vacances. Dilluns potser encara no tornaré a la feina. Esperaré a que ma mare estigui a casa. Perquè hauré d'anar una bona estona cada dia a l'hospital. Però ja tornaré a treballar. Perquè vull acabar unes coses. Les he d'acabar ja.
I, també, tornaré a intentar recuperar la forma física. Tornaré?
No, no tornaré. Ja he tornat!
Sembla mentida. Em vaig estar uns mesos sense córrer, i com em costa recuperar la forma! Em costa tant! Si ja fa més mesos que estic bé i puc tornar a córrer dels que vaig estar parada.
Però no hi ha manera. Em costa, i amb l'estiu, cada cop em costa més fer l'esforç gros de tornar a recuperar la forma.
Primer vaig dir que m'hi posaria. Però s'acostava l'estiu, els horaris van deixar de ser estrictes, i podia arribar més tard a treballar. En comptes d'anar més estona al gimnàs, o d'arribar aviat igualment, vaig deixar d'anar al gimnàs i em vaig dedicar a fer el manta.
Després me'n vaig anar una setmana. Així que, un parell de setmanes abans, ja vaig decidir que no valia la pena, perquè tot el que guanyés, ho acabaria perdent en una setmana d'inactivitat.
Quan torni de viatge, em vaig dir.
Sabia que hauria d'anar sovint a l'hospital, però ens van dir que seria només una setmana. I les coses haurien d'anar bé. Podia començar sense problemes.
Però les coses es van complicar. La setmana segurament es transformi en tres setmanes. I si només són tres setmanes, podrem estar contents. A més, la setmana va ser molt dura. No tenia ni temps, ni ganes.
Però ara sembla que les coses ja comencen a anar una mica millor. Així que ja puc tornar a pensar en mi.
En tornar a recuperar la meva forma física. Sense anar al gimnàs. Als matins, anant a córrer. O... ballant. Ballar i saltar també m'ajudarà a recuperar una mica la forma física.
S'han acabat les vacances. Dilluns potser encara no tornaré a la feina. Esperaré a que ma mare estigui a casa. Perquè hauré d'anar una bona estona cada dia a l'hospital. Però ja tornaré a treballar. Perquè vull acabar unes coses. Les he d'acabar ja.
I, també, tornaré a intentar recuperar la forma física. Tornaré?
No, no tornaré. Ja he tornat!
dimecres, 30 de juliol del 2008
Conèixer gent
Necessito conèixer gent. Això em diu la gent del meu voltant. Amb la vida que faig, no en conec gaire, de gent. Però és que jo també ho veig.
I no precisament la gent que et trobes en el dia a dia. Les infermeres ja em coneixen. El metge, també. La cambrera del bar que està més a prop de l'hospital, també. I el porter de l'hospital, també. Amb aquest tinc un problema, perquè em sona la cara, però no sé si és de veure-la cada dia o si és que ja em sonava d'abans. I com que em saluda quan entro i surto... És clar que jo ho vaig fer primer.
Tinc ganes de que arribi el setembre, a veure si trobo plaça en algun curs. Ara me'ls mirava. És una pena, perquè... perquè en volia fer dos i són incompatibles. És clar, si jo vull fer dos cursos... segur que són tots dos el mateix dia, faltaria més!
Tinc un mes i mig per decidir-me. A la majoria de cursos no m'hi puc apuntar fins al 15 de setembre. I llavors...
En tinc un parell de marcats. En un dels dos trobaré plaça, no? Això espero! I sinó, n'hi ha uns quants més que no m'importaria fer. M'apuntaré a un. Si pot ser, un dels preferits. I sinó... doncs un altre.
No sé qui em trobaré. Però sortiré. I coneixeré gent. Encara que sigui gent que no em vagi ni em vingui. Encara que hagi de fer un esforç molt gran per començar a parlar. Però veure cada dia la mateixa gent, dia rere dia, cansa. I així... així podré trencar una mica. Una miqueta de res.
Un dia a la setmana. Fent una cosa que m'agradi (o això espero!)
I no precisament la gent que et trobes en el dia a dia. Les infermeres ja em coneixen. El metge, també. La cambrera del bar que està més a prop de l'hospital, també. I el porter de l'hospital, també. Amb aquest tinc un problema, perquè em sona la cara, però no sé si és de veure-la cada dia o si és que ja em sonava d'abans. I com que em saluda quan entro i surto... És clar que jo ho vaig fer primer.
Tinc ganes de que arribi el setembre, a veure si trobo plaça en algun curs. Ara me'ls mirava. És una pena, perquè... perquè en volia fer dos i són incompatibles. És clar, si jo vull fer dos cursos... segur que són tots dos el mateix dia, faltaria més!
Tinc un mes i mig per decidir-me. A la majoria de cursos no m'hi puc apuntar fins al 15 de setembre. I llavors...
En tinc un parell de marcats. En un dels dos trobaré plaça, no? Això espero! I sinó, n'hi ha uns quants més que no m'importaria fer. M'apuntaré a un. Si pot ser, un dels preferits. I sinó... doncs un altre.
No sé qui em trobaré. Però sortiré. I coneixeré gent. Encara que sigui gent que no em vagi ni em vingui. Encara que hagi de fer un esforç molt gran per començar a parlar. Però veure cada dia la mateixa gent, dia rere dia, cansa. I així... així podré trencar una mica. Una miqueta de res.
Un dia a la setmana. Fent una cosa que m'agradi (o això espero!)
dimecres, 7 de maig del 2008
Allegro? No, Allegro no, Prestissimo!
Pensava començar a viure la vida en Allegro, però poquet a poquet. Sí, ja sé que això és una contradicció, però ja vaig dir que l'Allegro no tenia res a veure amb fer les coses ràpid, només era una forma d'expressar-me.
Aquest cap de setmana pensava tenir una oportunitat, i pensava aprofitar-la. Introduir l'Allegro a la meva vida mica en mica.
No ha sigut fins avui que m'he adonat que a partir de demà la meva vida estarà plena d'Allegros...
Resumeixo:
Dijous. Ai, dijous! Sé que m'ho podria prendre Lento. Lentíssimo. Però no, n'estic farta, he d'agafar el toro per les banyes. Per més que ara sàpiga que em costarà. Però sí, ho he de fer. Demà. Sé que em costarà. Sé que em voldré tirar enrere i amagar el cap a sota l'ala. Però ho faré. Segur. De fet, ja he dit que sí. Així que no em queda més remei. Començarà l'Allegro.
Divendres. Ai, divendres! Divendres sortiré de casa abans de les 7 del matí, i dubto que hi torni abans de les 2 de la matinada. Pel camí, tinc un parell d'Allegros. I tant que sí! De fet, un dels dos era el primer Allegro que em va venir al cap. Ara no em puc tirar enrere, no?
Dissabte. Dissabte no tinc gaires opcions per Allegros. Què dic, que no tinc gaires opcions? Dissabte he de ser molt valenta. Tinc una mega-festa familiar, amb una part de família que... millor ho deixo en punts suspensius. Fa anys que critiquen amb mala llet tot el que faig. I jo abaixo el cap, i faig veure que sóc tonta. Però... i si aixeco el cap i deixo anar comentaris? Total, com que sóc tonta, puc deixar anar comentaris sense voler, d'aquells amb doble sentit... Seré capaç de fer-ho? I, el que sembla més complicat: seré capaç de fer-ho fent cara de bona nena?
Diumenge. Ai, diumenge! Diumenge ha de ser un dia per molts Allegros. Un dia per aixecar-me amb un somriure a la boca i no perdre'l fins a l'hora d'anar a dormir...
I, tant d'Allegro... crec que no és Allegro, no. És Prestissimo!!!
Aquest cap de setmana pensava tenir una oportunitat, i pensava aprofitar-la. Introduir l'Allegro a la meva vida mica en mica.
No ha sigut fins avui que m'he adonat que a partir de demà la meva vida estarà plena d'Allegros...
Resumeixo:
Dijous. Ai, dijous! Sé que m'ho podria prendre Lento. Lentíssimo. Però no, n'estic farta, he d'agafar el toro per les banyes. Per més que ara sàpiga que em costarà. Però sí, ho he de fer. Demà. Sé que em costarà. Sé que em voldré tirar enrere i amagar el cap a sota l'ala. Però ho faré. Segur. De fet, ja he dit que sí. Així que no em queda més remei. Començarà l'Allegro.
Divendres. Ai, divendres! Divendres sortiré de casa abans de les 7 del matí, i dubto que hi torni abans de les 2 de la matinada. Pel camí, tinc un parell d'Allegros. I tant que sí! De fet, un dels dos era el primer Allegro que em va venir al cap. Ara no em puc tirar enrere, no?
Dissabte. Dissabte no tinc gaires opcions per Allegros. Què dic, que no tinc gaires opcions? Dissabte he de ser molt valenta. Tinc una mega-festa familiar, amb una part de família que... millor ho deixo en punts suspensius. Fa anys que critiquen amb mala llet tot el que faig. I jo abaixo el cap, i faig veure que sóc tonta. Però... i si aixeco el cap i deixo anar comentaris? Total, com que sóc tonta, puc deixar anar comentaris sense voler, d'aquells amb doble sentit... Seré capaç de fer-ho? I, el que sembla més complicat: seré capaç de fer-ho fent cara de bona nena?
Diumenge. Ai, diumenge! Diumenge ha de ser un dia per molts Allegros. Un dia per aixecar-me amb un somriure a la boca i no perdre'l fins a l'hora d'anar a dormir...
I, tant d'Allegro... crec que no és Allegro, no. És Prestissimo!!!
diumenge, 4 de maig del 2008
Posant ordre a la foscor
Demà me'n penediré. M'havia portat feina per fer, però he estat classificant peces del puzzle. La meva idea, malgrat sé que així és més difícil, és començar fent tota la part "difícil". Tota la part fosca. Perquè a tothom li passa el mateix: si primer faig la part "fàcil", el dibuix, fer la part fosca serà molt més difícil. Perquè me'n cansaré. Així que he decidit començar per la part fosca.
Al principi volia posar totes les peces fosques al mig del puzzle, i després anar-les posant a lloc. Però molt aviat ja he vist que no podria. Al final he acabat fent dos pisos, però tot i així...
Veient el puzzle m'he posat a pensar en l'ordre. Sembla mentida que totes aquestes peces, més les que han quedat a la capsa, puguin quebre sense ficar-se les unes sobre les altres a dintre el marc. El que arriba a fer l'ordre!
És clar que, per què vull enganyar a ningú? A dintre la capsa, on hi havia les peces clares, n'hi han quedat molt poques...
Així que m'he posat a la feina. He fet muntanyetes. He apilat muntanyetes de "problemes" de diferents tons de verd. Una muntanyeta aquí, una altra allà...
I he començat amb els trossos de muntanyeta que tenien alguna "taca" per on atacar-los. Aquells que era més senzill atacar, tot i agafar-los de la muntanyeta grossa.
A partir d'aquí, em dedidaré a resoldre muntanyetes. He començat per les fàcils de les fosques, després continuaré pels verds, després els verds marronosos, després els negres... i aniré posant ordre a la foscor.
Ni me n'adonaré, que ja hauré posat ordre a tota la foscor. I llavors ja només em quedarà la part fàcil. La lluminosa. La que a tothom li agrada fer. La que acabarà el puzzle.
Hi ha algú que encara es pensi que parlo de puzzles?
Per si de cas, aquí hi ha les muntanyetes, i un petit tros de dibuix... Ara ja es comença a veure una mica el que serà. Les parts enganxades estan més o menys on els toca. I, a partir d'aquí, a resoldre muntanyetes!
I, un cop arribat aquí, m'agradaria demanar perdó. Torno a obrir els comentaris, almenys a partir d'aquí. Ara mateix em sento forta. Molt forta. Gràcies a tres persones que, a la seva manera, m'han ajudat. Bé, han ajudat a la Llum, però hi ha la ***** a darrere, i aquesta us ho agraeix profundament. Crec que ara sóc capaç d'escoltar qualsevol crítica. Sóc capaç d'escoltar qualsevol comentari irònic. I sóc capaç de tirar-me moltes coses a l'esquena.
Crec que aquests dies he descobert moltes coses de gent que m'envolta. I totes bones. Moltes gràcies!
Tot i que... ara mateix necessito demanar perdó a algú més. Allà vaig! Aquestes són les muntanyetes fàcils. Després vindran les difícils. I, algun dia, les de la capsa.
I tot a ritme d'Allegro, naturalment! Ja només queden cinc dies perquè torni a ser cap de setmana! I, com que el cap de setmana que ve no hi haurà dissabte... faré que hi hagi divendres! Perquè suposo que he de ser conseqüent amb les meves paraules, no? :-D
Al principi volia posar totes les peces fosques al mig del puzzle, i després anar-les posant a lloc. Però molt aviat ja he vist que no podria. Al final he acabat fent dos pisos, però tot i així...
Veient el puzzle m'he posat a pensar en l'ordre. Sembla mentida que totes aquestes peces, més les que han quedat a la capsa, puguin quebre sense ficar-se les unes sobre les altres a dintre el marc. El que arriba a fer l'ordre!
És clar que, per què vull enganyar a ningú? A dintre la capsa, on hi havia les peces clares, n'hi han quedat molt poques...
Així que m'he posat a la feina. He fet muntanyetes. He apilat muntanyetes de "problemes" de diferents tons de verd. Una muntanyeta aquí, una altra allà...
I he començat amb els trossos de muntanyeta que tenien alguna "taca" per on atacar-los. Aquells que era més senzill atacar, tot i agafar-los de la muntanyeta grossa.
A partir d'aquí, em dedidaré a resoldre muntanyetes. He començat per les fàcils de les fosques, després continuaré pels verds, després els verds marronosos, després els negres... i aniré posant ordre a la foscor.
Ni me n'adonaré, que ja hauré posat ordre a tota la foscor. I llavors ja només em quedarà la part fàcil. La lluminosa. La que a tothom li agrada fer. La que acabarà el puzzle.
Hi ha algú que encara es pensi que parlo de puzzles?
Per si de cas, aquí hi ha les muntanyetes, i un petit tros de dibuix... Ara ja es comença a veure una mica el que serà. Les parts enganxades estan més o menys on els toca. I, a partir d'aquí, a resoldre muntanyetes!
I, un cop arribat aquí, m'agradaria demanar perdó. Torno a obrir els comentaris, almenys a partir d'aquí. Ara mateix em sento forta. Molt forta. Gràcies a tres persones que, a la seva manera, m'han ajudat. Bé, han ajudat a la Llum, però hi ha la ***** a darrere, i aquesta us ho agraeix profundament. Crec que ara sóc capaç d'escoltar qualsevol crítica. Sóc capaç d'escoltar qualsevol comentari irònic. I sóc capaç de tirar-me moltes coses a l'esquena.
Crec que aquests dies he descobert moltes coses de gent que m'envolta. I totes bones. Moltes gràcies!
Tot i que... ara mateix necessito demanar perdó a algú més. Allà vaig! Aquestes són les muntanyetes fàcils. Després vindran les difícils. I, algun dia, les de la capsa.
I tot a ritme d'Allegro, naturalment! Ja només queden cinc dies perquè torni a ser cap de setmana! I, com que el cap de setmana que ve no hi haurà dissabte... faré que hi hagi divendres! Perquè suposo que he de ser conseqüent amb les meves paraules, no? :-D
divendres, 2 de maig del 2008
Necessito equivocar-me
Crec que ja he explicat alguna vegada la història del piano. Però hi torno, a risc de repetir-me. Quan era petita, i començava a aprendre a tocar el piano, tornava boja a la meva profe. Jo no em volia equivocar, jo volia fer totes les notes perfectes, no volia tocar una nota en comptes d'una altra. Així que el que feia era tocar moooooooooolt a poc a poc. I jo estava contenta. Estava contenta perquè no havia tocat malament cap nota, però del que no m'adonava (sí, no me n'adonava) és de que aquesta forma de tocar feia que, tot i no equivocar-me en cap nota, l'equivocació fos molt més gran.
La cosa va arribar a tal extrem, que la profe de piano em va fer comprar un metrònom, i m'obligava a tocar les peces a casa a una velocitat superior a la normal (fent servir el metrònom, és clar!) perquè així, quan les tocava sense metrònom, les tocava a la velocitat que tocava...
Vist amb perspectiva, m'adono que tota la vida he fet el mateix. Tota la vida he intentat fer el que em semblava que feia que no m'equivoqués. Però, intentant no equivocar-me, he comès una equivocació molt més gran que equivocant-me en una nota.
Miro enrere i hi veig això: una persona tocant a càmera lenta, pensant que ha fet les coses que havia de fer, intentant no equivocar-se. Però una persona que s'ha equivocat molt més que si hagués fallat a l'hora de tocar la meitat de les notes.
Em vull equivocar. Una vegada, i una altra. I després una altra. Essent conscient que si tota la vida he tocat una peça amb Largo i ara començo a tocar amb Allegro, al principi no n'encertaré ni una. Mica en mica, amb el temps, començaré a encertar notes, i al final acabaré encertant-les gairebé totes, però sense anar a un ritme que no toca.
PD1: Aquest post no té res a veure amb anar més ràpida o anar més lenta, sinó en intentar fer les coses bé, sense patir excessivament per si m'equivoco. Tots ens equivoquem. Tots, quan no estem acostumats a fer una cosa, o quan no l'hem fet mai, ens equivoquem. L'error està en no intentar fer-les per por a equivocar-nos. El primer cop ens equivocarem. El segon, també. Però arribarà un moment en què farem les coses bé. Si mai ho intentem des del principi, sempre tindrem aquest mateix problema, amb l'agravant que ja serem més grans, i encara ens costarà més equivocar-nos, i ens farà més vergonya que algú ens vegi equivocant-nos en una cosa que ja tothom dóna per sentat que ja tenim superada.
PD2: No puc llegir la ment de les persones, però sé que algú pensarà que estic cometent la primera equivocació. Potser sí, però vull cometre-la. He tancat els comentaris d'aquest post. No, les coses no van malament. Tampoc van millor que ahir. Van com sempre. O sigui, Largo. Però ahir ja els volia tancar. No ho vaig fer, perquè em semblava que un post de la categoria "vida blocaire" no podia tenir els comentaris tancats. Avui em penedeixo de no haver-ho fet.
Els comentaris són l'ànima d'aquest blog. Em fa feliç rebre algun comentari, de qui sigui. Però necessito tancar els comentaris. Necessito tancar-los de veritat. Perquè quan comenci a tocar la nota que no toca, quan comenci a intentar tirar enrere i repetir els mateixos compassos una vegada i una altra, fins que em surtin bé, al tempo que toca, no vull tenir comentaris d'ànim dels que no he tingut mai a la vida real, perquè sempre els he defugit. Si m'he equivocat, m'he equivocat. I punt. El proper cop ja ho faré millor.
I sé que no podem viure sense la gent que ens envolta. Ho sé. Però, si en algun moment algú m'ha d'animar, vull que sigui algú que realment vulgui fer-ho. I, òbviament, segueixo conservant totes les adreces de correu que hi ha per aquí i per allà, on rebré els comentaris sense cap problema.
Hi havia dues solucions: la primera era deixar d'explicar les coses aquí, i sé que no en sóc capaç. La segona, tancar els comentaris, i que si algú em vol dir alguna cosa, ja sap on és el mail. Que m'equivoco? Doncs mira, la primera nota i ja l'he tocat malament. Què hi farem! A veure si la següent la toco bé.
No sé durant quan de temps deixaré els comentaris tancats. Necessito pensar, reflexionar, i fer un munt de coses. Però necessito fer-ho sola, o, en qualsevol cas, necessito comentaris-post, que no es solen donar en els comentaris, excepte determinades excepcions.
I ja m'he justificat prou. Coi, que és casa meva i faig el que vull! I sí, sempre he dit que odio els blogs sense comentaris, però bé, ara m'he convertit en un blog (temporalment) sense comentaris.
PD3: Després de tot això, si a algú li interessa, ahir vaig recuperar la càmera!!! Feia 2 o 3 mesos que estava perduda. El meu pare l'havia guardat en un calaix... i no es recordava que ho havia fet :-( 2 o 3 mesos sense un munt de fotos que hagués pogut fer. Però bé, ja torno a tenir la càmera, que és l'important!
La cosa va arribar a tal extrem, que la profe de piano em va fer comprar un metrònom, i m'obligava a tocar les peces a casa a una velocitat superior a la normal (fent servir el metrònom, és clar!) perquè així, quan les tocava sense metrònom, les tocava a la velocitat que tocava...
Vist amb perspectiva, m'adono que tota la vida he fet el mateix. Tota la vida he intentat fer el que em semblava que feia que no m'equivoqués. Però, intentant no equivocar-me, he comès una equivocació molt més gran que equivocant-me en una nota.
Miro enrere i hi veig això: una persona tocant a càmera lenta, pensant que ha fet les coses que havia de fer, intentant no equivocar-se. Però una persona que s'ha equivocat molt més que si hagués fallat a l'hora de tocar la meitat de les notes.
Em vull equivocar. Una vegada, i una altra. I després una altra. Essent conscient que si tota la vida he tocat una peça amb Largo i ara començo a tocar amb Allegro, al principi no n'encertaré ni una. Mica en mica, amb el temps, començaré a encertar notes, i al final acabaré encertant-les gairebé totes, però sense anar a un ritme que no toca.
PD1: Aquest post no té res a veure amb anar més ràpida o anar més lenta, sinó en intentar fer les coses bé, sense patir excessivament per si m'equivoco. Tots ens equivoquem. Tots, quan no estem acostumats a fer una cosa, o quan no l'hem fet mai, ens equivoquem. L'error està en no intentar fer-les per por a equivocar-nos. El primer cop ens equivocarem. El segon, també. Però arribarà un moment en què farem les coses bé. Si mai ho intentem des del principi, sempre tindrem aquest mateix problema, amb l'agravant que ja serem més grans, i encara ens costarà més equivocar-nos, i ens farà més vergonya que algú ens vegi equivocant-nos en una cosa que ja tothom dóna per sentat que ja tenim superada.
PD2: No puc llegir la ment de les persones, però sé que algú pensarà que estic cometent la primera equivocació. Potser sí, però vull cometre-la. He tancat els comentaris d'aquest post. No, les coses no van malament. Tampoc van millor que ahir. Van com sempre. O sigui, Largo. Però ahir ja els volia tancar. No ho vaig fer, perquè em semblava que un post de la categoria "vida blocaire" no podia tenir els comentaris tancats. Avui em penedeixo de no haver-ho fet.
Els comentaris són l'ànima d'aquest blog. Em fa feliç rebre algun comentari, de qui sigui. Però necessito tancar els comentaris. Necessito tancar-los de veritat. Perquè quan comenci a tocar la nota que no toca, quan comenci a intentar tirar enrere i repetir els mateixos compassos una vegada i una altra, fins que em surtin bé, al tempo que toca, no vull tenir comentaris d'ànim dels que no he tingut mai a la vida real, perquè sempre els he defugit. Si m'he equivocat, m'he equivocat. I punt. El proper cop ja ho faré millor.
I sé que no podem viure sense la gent que ens envolta. Ho sé. Però, si en algun moment algú m'ha d'animar, vull que sigui algú que realment vulgui fer-ho. I, òbviament, segueixo conservant totes les adreces de correu que hi ha per aquí i per allà, on rebré els comentaris sense cap problema.
Hi havia dues solucions: la primera era deixar d'explicar les coses aquí, i sé que no en sóc capaç. La segona, tancar els comentaris, i que si algú em vol dir alguna cosa, ja sap on és el mail. Que m'equivoco? Doncs mira, la primera nota i ja l'he tocat malament. Què hi farem! A veure si la següent la toco bé.
No sé durant quan de temps deixaré els comentaris tancats. Necessito pensar, reflexionar, i fer un munt de coses. Però necessito fer-ho sola, o, en qualsevol cas, necessito comentaris-post, que no es solen donar en els comentaris, excepte determinades excepcions.
I ja m'he justificat prou. Coi, que és casa meva i faig el que vull! I sí, sempre he dit que odio els blogs sense comentaris, però bé, ara m'he convertit en un blog (temporalment) sense comentaris.
PD3: Després de tot això, si a algú li interessa, ahir vaig recuperar la càmera!!! Feia 2 o 3 mesos que estava perduda. El meu pare l'havia guardat en un calaix... i no es recordava que ho havia fet :-( 2 o 3 mesos sense un munt de fotos que hagués pogut fer. Però bé, ja torno a tenir la càmera, que és l'important!
diumenge, 20 d’abril del 2008
Necessito
- Fer baixar coses que no haurien de ser a dalt.
- Trobar-me una mica millor, perquè així no podré dormir.
- Somriure.
- Oblidar-me d'un parell de coses (que si el mal em deixa dormir, tampoc em deixaran dormir).
- kfasñj fa lkfjda ñdkj aklfdja lkdfja lkjfda lkjfda lkjdfa lkjfas lkfdaj
(traducció: la resta de coses que necessito, que arribarien fins molt avall, queden censurades).
Sé que em repeteixo. Sé que un dia vaig posar un vídeo molt semblant a aquest. Però m'és igual. M'ha fet somriure, i això, avui, era difícil.
Demà és dilluns, i com deia fa un moment a algú, pitjor que avui no pot pas ser. Però tenia un compromís amb mi mateixa, amb el blog, amb deixar posts amb comentaris tancats, i amb escriure coses com les d'aquest matí, que podien haver sigut molt pitjors.
Necessito fer les paus amb mi mateixa. Sé que he fet el correcte. Però fer el correcte no vol dir no fer mal a ningú. Un mal provisional, que és pitjor que un mal més petit, però continu.
I ja estic pagant la meva penitència. Amb dies com el d'avui. L'única cosa que no em fa cap tipus de mal són els braços. I toco fusta perquè no me'n facin. Però hi ha coses que encara em fan més mal. I no precisament el fet de quedar davant de qui sigui com la dolenta de la pel.lícula. Aquest paper ja l'agafo. Me'l quedo, no m'importa.
I ja hi torno :-(
Però suposo que ja he dit el que volia dir.
dimecres, 12 de març del 2008
Ganes de fer coses
I aquí estic, davant de l'ordenador, intentant a veure si trobo un lloc on pugui fer tai-txi els dissabtes. D'acord, jo no he fet mai tai-txi, però ho vull provar. Ho vull provar, i vull fer-ne. Sé que m'anirà bé. Però les classes particulars se me n'han anat de les mans i en tinc cada vespre. L'any que ve en deixaré, tot i que no sé dir que no, però són més del que puc fer. I intentaré...
Mentre busco algun lloc on fagin tai-txi, arribo a la pàgina de l'ajuntament de la ciutat. I hi veig tantes activitats, que em marejo i tot. Bé, no em marejo. Penso que en vull fer moltíssimes! D'acord, m'ha agafat en un mal moment (o bo, no ho sabria dir) i tinc ganes de provar-ho tot.
Començo a mirar aquest dissabte. Uau! Un curs de defensa personal! Ostres! Amb el temps que fa que vull fer jo una mica de defensa personal. Ni que sigui molt poquet. Només una mica. Però, és clar, a la mateixa hora, scrabble per tothom. Ai! I ara he de triar entre scrabble i defensa personal? Que difícil! Si no fos perquè... Una activitat de jocs de rol i simulació? I jo volia decidir entre la defensa personal i l'scrabble? Però si està claríssim! Ah, no! Que a sobre hi ha la gran final del concurs de puzzles organitzat pel Zeppelin. No pot ser! Em puc dividir entre quatre? O vaig a aprendre a ballar sardanes? I una visita a la muralla i la catedral?
I el diumenge? Una trobada familiar per jugar a jocs de taula? Ai! Si dic que sóc una família unipersonal, m'acceptaran?
I si vaig dilluns a la reunió de l'associació de pares separats? Jaja! Allà podria trobar una família amb qui poder anar a la següent trobada familiar...
Que no, que no me'n foto. Que aniré a una de les coses que he esmentat més amunt. Segur. Seguríssim. Anava a dir que també podria anar al taller de papiroflèxia de l'Abacus, però és per nens de 5 a 8 anys, i encara que la meva edat mental els ronda, diria que no colaria...
També he mirat els cursos. N'hi ha de tai-txi, però no m'hi puc apuntar fins al setembre. I llavors a saber si podré. La bona notícia és que els fan als "meus" centres cívics. I sinó... Doncs res, que tinc ganes de fer moltes coses (ja veurem si al setembre en continuo tenint), i em vull apuntar a algun curs. Tampoc massa, però tinc ganes de sortir, ganes de fer cursos. M'és igual el que aprengui. El que vull és tenir alguna cosa per anar a fer que no sigui aguantar una criatura adolescent que només fa que dir "és mooooooooooooolt difícil", quan en realitat és que no s'ha ni mirat el llibre.
I, un cop vist que l'any que ve, si m'espavilo, pot ser que entri a tai-txi, he estat xafardejant i...
I m'he posat a riure! Un dels cursos que hi ha... jo en sóc la professora! Quina gràcia! No sabia que sortia a la web de l'ajuntament! Segurament això sigui un indici de que no he de confiar massa en els cursos.
Però, al cap i a la fi, fa un parell d'anys vaig fer un curs d'aquests (bé, no era d'aquests, però tenia en comú l'horari i que es feia en un Centre Cívic) i em va agradar molt. No, aprendre no vaig aprendre massa, però era una espècie d'oasi al mig de la setmana. Crec que és hora d'intentar repetir-ho. Bé, l'any que ve.
Però suposo que aquestes ganes de fer coses són bones. Ara, de moment, aquest cap de setmana tinc una cita amb una activitat :-)
Mentre busco algun lloc on fagin tai-txi, arribo a la pàgina de l'ajuntament de la ciutat. I hi veig tantes activitats, que em marejo i tot. Bé, no em marejo. Penso que en vull fer moltíssimes! D'acord, m'ha agafat en un mal moment (o bo, no ho sabria dir) i tinc ganes de provar-ho tot.
Començo a mirar aquest dissabte. Uau! Un curs de defensa personal! Ostres! Amb el temps que fa que vull fer jo una mica de defensa personal. Ni que sigui molt poquet. Només una mica. Però, és clar, a la mateixa hora, scrabble per tothom. Ai! I ara he de triar entre scrabble i defensa personal? Que difícil! Si no fos perquè... Una activitat de jocs de rol i simulació? I jo volia decidir entre la defensa personal i l'scrabble? Però si està claríssim! Ah, no! Que a sobre hi ha la gran final del concurs de puzzles organitzat pel Zeppelin. No pot ser! Em puc dividir entre quatre? O vaig a aprendre a ballar sardanes? I una visita a la muralla i la catedral?
I el diumenge? Una trobada familiar per jugar a jocs de taula? Ai! Si dic que sóc una família unipersonal, m'acceptaran?
I si vaig dilluns a la reunió de l'associació de pares separats? Jaja! Allà podria trobar una família amb qui poder anar a la següent trobada familiar...
Que no, que no me'n foto. Que aniré a una de les coses que he esmentat més amunt. Segur. Seguríssim. Anava a dir que també podria anar al taller de papiroflèxia de l'Abacus, però és per nens de 5 a 8 anys, i encara que la meva edat mental els ronda, diria que no colaria...
També he mirat els cursos. N'hi ha de tai-txi, però no m'hi puc apuntar fins al setembre. I llavors a saber si podré. La bona notícia és que els fan als "meus" centres cívics. I sinó... Doncs res, que tinc ganes de fer moltes coses (ja veurem si al setembre en continuo tenint), i em vull apuntar a algun curs. Tampoc massa, però tinc ganes de sortir, ganes de fer cursos. M'és igual el que aprengui. El que vull és tenir alguna cosa per anar a fer que no sigui aguantar una criatura adolescent que només fa que dir "és mooooooooooooolt difícil", quan en realitat és que no s'ha ni mirat el llibre.
I, un cop vist que l'any que ve, si m'espavilo, pot ser que entri a tai-txi, he estat xafardejant i...
I m'he posat a riure! Un dels cursos que hi ha... jo en sóc la professora! Quina gràcia! No sabia que sortia a la web de l'ajuntament! Segurament això sigui un indici de que no he de confiar massa en els cursos.
Però, al cap i a la fi, fa un parell d'anys vaig fer un curs d'aquests (bé, no era d'aquests, però tenia en comú l'horari i que es feia en un Centre Cívic) i em va agradar molt. No, aprendre no vaig aprendre massa, però era una espècie d'oasi al mig de la setmana. Crec que és hora d'intentar repetir-ho. Bé, l'any que ve.
Però suposo que aquestes ganes de fer coses són bones. Ara, de moment, aquest cap de setmana tinc una cita amb una activitat :-)
dilluns, 3 de març del 2008
M'ho proposo seriosament
Un altre post programat. Li he agafat gustet a això de programar posts :-) Ja pararé, però és que ara és la novetat. I que avui arribaré tard a casa, i demà... demà em vull tornar a aixecar aviat! Així que els comentaris ja els contestaré un altre dia...
Hi ha una cosa que sempre em crea una mica d'ansietat. Aquesta cosa és proposar-me alguna fita i dir-la. Em posa dels nervis que la gent em pregunti com ho porto, que em vagin preguntant si em falta poc, que em preguntin quant em falta. Per què? Doncs perquè normalment mai aconsegueixo fer les coses en el termini que em tenia fixat, i em sento una mica malament quan m'ho pregunten, perquè penso que estaré decepcionant a qui em pregunta, per no haver aconseguit tot el que em proposava.
Però, és clar, si ningú sap què et proposes... doncs és molt més senzill deixar-ho estar. Perquè t'has de donar explicacions a tu mateixa, però a ningú més. I hi ha el perill de l'auto-condescendència.
Però res, després de molt de temps dient que ho he de fer, que ja ho he fet un cop, que ho puc tornar a fer, he decidit proposar-m'ho seriosament. Altre cop. I sé que ho he d'aconseguir. Que ho aconseguiré.
El millor de tot és que ho vull fer per mi. Perquè jo vull. No perquè ningú em digui que ho he de fer, sinó perquè jo ho vull fer. I això és el més important. L'altre cop també ho vaig fer perquè jo volia fer-ho, i ho vaig aconseguir. Després les coses van canviar, i vaig deixar de voler-ho per mi, sinó per altra gent. I per això la cosa no va funcionar i vaig tornar al punt de partida. Però ara no. Ara torno a voler-ho fer per mi mateixa. Jo vull fer-ho per mi, i ho he d'aconseguir.
Encara no he dit el que vull fer. Vull perdre uns quants quilos que em sobren. En concret, 17. Per què 17 i no 16 o 18? Doncs 17, perquè si en perdo 17 arribaré a un punt d'aquells psicològics. De fet, arribaré al punt on vaig arribar l'últim cop i del que no vaig aconseguir baixar. Llavors ja estava bé, però em vaig proposar baixar una miqueta més, i no vaig poder. Per tant, crec que no és massa sensat intentar baixar una mica més. Però una mica menys tampoc. Perquè els 17 em porten just per sota d'un d'aquells números que o bé són rodons, o bé tenen a veure amb l'alçada, o bé el que siguin, però són un punt psicològic.
Per tant, la cosa està molt clara. Des de divendres passat que estic intentant-ho, i avui m'he decidit a dir-ho. Perquè així hauré de donar explicacions a algú :-)
Però no em dedicaré a matxacar a la gent amb el que intento fer. Comptant amb el meu metabolisme, i comptant que ja ara faig força esport i no menjo massa, perdre els 17 quilos suposo que em costarà un any, si ho aconsegueixo.
Tot i que, com sempre, em faig uns terminis. Bé, no terminis. Una cosa diferent. Com quan corria al matí, que tenia un punt, que era la meitat. Quan arribava a la meitat de temps em donava ànims a mi mateixa, per allò de que, un cop arribat a la meitat, això vol dir que el que et queda per fer ja és menys del que ja has fet. Però, d'aquesta meitat, quan arribes a la meitat de la meitat, vol dir que ja només et queda un tros com el que has fet per arribar a aquell punt on ja et queda menys per acabar que el que ja has fet.
Per tant, primera parada, la meitat de la meitat. Tothom sap dividir. És la part fàcil. Els divendres és el dia oficial per controlar com vaig. El primer objectiu és aquesta quarta part, a la que penso arribar... Coneixent-me, suposo que un parell de mesos. Essent molt optimista, un mes i mig. Així que aquí hi ha el que em proposo. El que vull aconseguir.
I aquí ho deixo. Fins que hagi aconseguit una quarta part del que vull. Espero que aviat. I... i si algú se'n recorda i d'aquí a un parell de mesos encara no ho he aconseguit... dóno permís perquè em pregunteu i em feu un sermonet!
Hi ha una cosa que sempre em crea una mica d'ansietat. Aquesta cosa és proposar-me alguna fita i dir-la. Em posa dels nervis que la gent em pregunti com ho porto, que em vagin preguntant si em falta poc, que em preguntin quant em falta. Per què? Doncs perquè normalment mai aconsegueixo fer les coses en el termini que em tenia fixat, i em sento una mica malament quan m'ho pregunten, perquè penso que estaré decepcionant a qui em pregunta, per no haver aconseguit tot el que em proposava.
Però, és clar, si ningú sap què et proposes... doncs és molt més senzill deixar-ho estar. Perquè t'has de donar explicacions a tu mateixa, però a ningú més. I hi ha el perill de l'auto-condescendència.
Però res, després de molt de temps dient que ho he de fer, que ja ho he fet un cop, que ho puc tornar a fer, he decidit proposar-m'ho seriosament. Altre cop. I sé que ho he d'aconseguir. Que ho aconseguiré.
El millor de tot és que ho vull fer per mi. Perquè jo vull. No perquè ningú em digui que ho he de fer, sinó perquè jo ho vull fer. I això és el més important. L'altre cop també ho vaig fer perquè jo volia fer-ho, i ho vaig aconseguir. Després les coses van canviar, i vaig deixar de voler-ho per mi, sinó per altra gent. I per això la cosa no va funcionar i vaig tornar al punt de partida. Però ara no. Ara torno a voler-ho fer per mi mateixa. Jo vull fer-ho per mi, i ho he d'aconseguir.
Encara no he dit el que vull fer. Vull perdre uns quants quilos que em sobren. En concret, 17. Per què 17 i no 16 o 18? Doncs 17, perquè si en perdo 17 arribaré a un punt d'aquells psicològics. De fet, arribaré al punt on vaig arribar l'últim cop i del que no vaig aconseguir baixar. Llavors ja estava bé, però em vaig proposar baixar una miqueta més, i no vaig poder. Per tant, crec que no és massa sensat intentar baixar una mica més. Però una mica menys tampoc. Perquè els 17 em porten just per sota d'un d'aquells números que o bé són rodons, o bé tenen a veure amb l'alçada, o bé el que siguin, però són un punt psicològic.
Per tant, la cosa està molt clara. Des de divendres passat que estic intentant-ho, i avui m'he decidit a dir-ho. Perquè així hauré de donar explicacions a algú :-)
Però no em dedicaré a matxacar a la gent amb el que intento fer. Comptant amb el meu metabolisme, i comptant que ja ara faig força esport i no menjo massa, perdre els 17 quilos suposo que em costarà un any, si ho aconsegueixo.
Tot i que, com sempre, em faig uns terminis. Bé, no terminis. Una cosa diferent. Com quan corria al matí, que tenia un punt, que era la meitat. Quan arribava a la meitat de temps em donava ànims a mi mateixa, per allò de que, un cop arribat a la meitat, això vol dir que el que et queda per fer ja és menys del que ja has fet. Però, d'aquesta meitat, quan arribes a la meitat de la meitat, vol dir que ja només et queda un tros com el que has fet per arribar a aquell punt on ja et queda menys per acabar que el que ja has fet.
Per tant, primera parada, la meitat de la meitat. Tothom sap dividir. És la part fàcil. Els divendres és el dia oficial per controlar com vaig. El primer objectiu és aquesta quarta part, a la que penso arribar... Coneixent-me, suposo que un parell de mesos. Essent molt optimista, un mes i mig. Així que aquí hi ha el que em proposo. El que vull aconseguir.
I aquí ho deixo. Fins que hagi aconseguit una quarta part del que vull. Espero que aviat. I... i si algú se'n recorda i d'aquí a un parell de mesos encara no ho he aconseguit... dóno permís perquè em pregunteu i em feu un sermonet!
Tot el que no et mati, et farà més fort
Ni són les set del matí, ni avui és dilluns. Però estic fent ús d'una cosa que es diuen entrades programades, que va descobrir la Laia i que ha redescobert la Tirai.
En aquests moments, si tot va bé, estaré entrant per la porta del gimnàs. Sí, són les 7 del matí, i aquesta és la meva hora d'entrada al gimnàs.
Hi ha una frase que diu que tot allò que no mata, engreixa. Jo avui vull canviar la frase. La frase, a partir d'avui, es diu: "tot allò que no et mati, et farà més fort".
Vaig començar la setmana passada amb molta energia. Amb positivisme. I amb moltes ganes. La vaig començar pensant que m'havia de menjar el món. I les coses van anar molt millor del que em pensava.
D'una manera o una altra, no sé com ho he fet, m'he fet més forta. No sé d'on ha sortit la força, però ha sortit. I sí, he baixat, i he pujat, però una cosa dins meu em diu que les coses són diferents. I són diferents perquè han canviat a dins meu, no perquè alguna tonteria m'hagi fet canviar.
Me'n vaig mig adonar durant la setmana. Tot i que no me'n volia adonar. Perquè pensava que alguna cosa em sabria greu i... Però no. Les coses han deixat de saber-me greu. Sí, hi ha coses que m'han sabut greu (ho sé, és una contradicció), però he tret la força de dins meu.
I, de cop, m'he tornat a sentir joveneta. He tornat a ser aquella nena que aconseguia el que es proposava, amb molt d'esforç, però que ho acabava aconseguint. I cada cop que he tingut una decepció per alguna cosa, en comptes d'enfonsar-me, he tret força de dins i he lluitat amb més força.
I dissabte me'n vaig adonar. Quan a les 8 del matí em vaig aixecar perquè ja havia dormit prou. Perquè no tenia ganes de seguir dormint. I el diumenge, quan a les 7 em vaig despertar i no vaig poder dormir més i em vaig entretenir la mitja horeta que m'havia aixecat abans de l'hora a la que ho hauria d'haver fet, a llegir.
I ara tinc tota aquesta força a dintre. Sí, he tingut una petita recaiguda. M'he sentit malament amb mi mateixa per la recaiguda del matí del diumenge. Però sé que això segurament sigui una cosa amb la que hauré de conviure tota la vida.
Tot i així, em sento forta. Molt forta. Però em sento forta per mi mateixa, no perquè ningú em faci forta. No necessito que ningú m'accepti. No necessito que ningú em vulgui. No necessito que algú es cregui que sóc forta per ser-ho jo.
Sóc jo, sempre jo. Però fa una setmana, o dues, que m'accepto com sóc. Jo i les meves circumstàncies. I això em fa ser més forta. Perquè tot el que em podria saber greu, encara reforça més les coses que em fan sentir bé.
A més, aquesta setmana torno a tenir moltes ganes. Moltes ganes de moltes coses. Però totes són per mi. Totes són per fer-me millor persona. I comencen ara i aquí: a les 7 del matí, al gimnàs. Per això he volgut programar aquest post perquè es publiqui ara mateix!
En aquests moments, si tot va bé, estaré entrant per la porta del gimnàs. Sí, són les 7 del matí, i aquesta és la meva hora d'entrada al gimnàs.
Hi ha una frase que diu que tot allò que no mata, engreixa. Jo avui vull canviar la frase. La frase, a partir d'avui, es diu: "tot allò que no et mati, et farà més fort".
Vaig començar la setmana passada amb molta energia. Amb positivisme. I amb moltes ganes. La vaig començar pensant que m'havia de menjar el món. I les coses van anar molt millor del que em pensava.
D'una manera o una altra, no sé com ho he fet, m'he fet més forta. No sé d'on ha sortit la força, però ha sortit. I sí, he baixat, i he pujat, però una cosa dins meu em diu que les coses són diferents. I són diferents perquè han canviat a dins meu, no perquè alguna tonteria m'hagi fet canviar.
Me'n vaig mig adonar durant la setmana. Tot i que no me'n volia adonar. Perquè pensava que alguna cosa em sabria greu i... Però no. Les coses han deixat de saber-me greu. Sí, hi ha coses que m'han sabut greu (ho sé, és una contradicció), però he tret la força de dins meu.
I, de cop, m'he tornat a sentir joveneta. He tornat a ser aquella nena que aconseguia el que es proposava, amb molt d'esforç, però que ho acabava aconseguint. I cada cop que he tingut una decepció per alguna cosa, en comptes d'enfonsar-me, he tret força de dins i he lluitat amb més força.
I dissabte me'n vaig adonar. Quan a les 8 del matí em vaig aixecar perquè ja havia dormit prou. Perquè no tenia ganes de seguir dormint. I el diumenge, quan a les 7 em vaig despertar i no vaig poder dormir més i em vaig entretenir la mitja horeta que m'havia aixecat abans de l'hora a la que ho hauria d'haver fet, a llegir.
I ara tinc tota aquesta força a dintre. Sí, he tingut una petita recaiguda. M'he sentit malament amb mi mateixa per la recaiguda del matí del diumenge. Però sé que això segurament sigui una cosa amb la que hauré de conviure tota la vida.
Tot i així, em sento forta. Molt forta. Però em sento forta per mi mateixa, no perquè ningú em faci forta. No necessito que ningú m'accepti. No necessito que ningú em vulgui. No necessito que algú es cregui que sóc forta per ser-ho jo.
Sóc jo, sempre jo. Però fa una setmana, o dues, que m'accepto com sóc. Jo i les meves circumstàncies. I això em fa ser més forta. Perquè tot el que em podria saber greu, encara reforça més les coses que em fan sentir bé.
A més, aquesta setmana torno a tenir moltes ganes. Moltes ganes de moltes coses. Però totes són per mi. Totes són per fer-me millor persona. I comencen ara i aquí: a les 7 del matí, al gimnàs. Per això he volgut programar aquest post perquè es publiqui ara mateix!
dijous, 21 de febrer del 2008
Vèncer la mandra
Hi va haver una època, tampoc fa tant de temps, en què m'aixecava cada dia molt aviat, anava al gimnàs, i ni se'm passava pel cap quedar-me a casa dormint una estona més en comptes d'anar al gimnàs.
Però aquesta època va passar, i des de que puc mig tornar-hi (i una mica abans també) sovint em venç la mandra, i acabo a casa, dormint fins a les 7. El que passa és que ningú m'hi obliga, a part de jo mateixa, i passa allò de que un dia no hi vas i no passa res, i el següent dia que no hi vas tampoc, i...
I no passa res? Sí, sí que passa. Quan vaig al gimnàs em sento millor. Tinc més energia. Però també em sento millor en general. I quan hi sóc m'alegro d'haver-hi anat. Perquè em va bé. Perquè és molt millor que quedar-se a casa dormint.
Així que tinc la situació: vull anar-hi, sé que si hi vaig em sentiré millor, i sé que si no hi vaig no passarà res. Però acaba vencent la mandra. Sí, la mandra. La mandra d'aixecar-se. Perquè no és obligatori. Perquè puc dormir fins a les set sense problemes. Perquè... doncs perquè fa mandra. De fet, només fa mandra un moment, el moment d'aixecar-se. Després la mandra se'n va, i si m'he aixecat, el dia és molt millor.
El premi per aixecar-me hauria de ser només anar al gimnàs. Però... però no ho és. El simple fet d'haver-me de sentir bé no és suficient premi com per vèncer la mandra. Però avui he ideat un pla. Un pla petit de premi-penalització. Cada dia, quan m'aixeco, esmorzo un tall de pa. Agafo un tros de pa de mig tallat, amb tomata, i aquest és el meu esmorzar. A vegades m'hi poso alguna cosa, a vegades no. Però sempre millor posar-hi alguna cosa. Així que ja està decidit: si venço la mandra i vaig al gimnàs, m'hi puc posar alguna cosa. Sinó, el pa amb tomata sol. A veure si sóc capaç d'aixecar-me regularment, ni que sigui per un tall de pernil!
També he pensat en una altra situació. Arribo tard a casa gairebé cada dia. Perdó, cada dia. El dia que arribo més aviat, dec arribar cap a les 8. Sopo i... I em poso en una butaca, amb el portàtil a sobre les cames (i les cames en alt). Ja fa temps que m'he adonat que una de les coses que més em costa és marxar. M'he adonat que em passa com a molta gent amb el sofà. Acabo de sopar, faig alguna cosa per casa, i després... m'assec. Cada dia em costa més aixecar-me de la butaca. Sí, sé que quan m'aixequi de la butaca me n'aniré a llegir una estoneta al llit, fins que em cansi. Però sovint m'aixeco tan tard que ja vaig directament a dormir. Em fa mandra aixecar-me de la butaca i anar-me'n a llegir. I després em passen coses com que m'adono que he de tornar un llibre a la biblioteca i només n'he llegit 150 pàgines :-( I això que el llibre m'agrada! En fi...
Vull vèncer també aquesta mandra. La mandra d'aixecar-me de la butaca, quan finalment arribo a casa i em poso a la meva butaca. Però... però és molt difícil! Em costa taaaaaaaaant! I, és clar, com més tard vaig a dormir, més em costa l'endemà vèncer la mandra...
Ai! Algú té alguna idea?
Però aquesta època va passar, i des de que puc mig tornar-hi (i una mica abans també) sovint em venç la mandra, i acabo a casa, dormint fins a les 7. El que passa és que ningú m'hi obliga, a part de jo mateixa, i passa allò de que un dia no hi vas i no passa res, i el següent dia que no hi vas tampoc, i...
I no passa res? Sí, sí que passa. Quan vaig al gimnàs em sento millor. Tinc més energia. Però també em sento millor en general. I quan hi sóc m'alegro d'haver-hi anat. Perquè em va bé. Perquè és molt millor que quedar-se a casa dormint.
Així que tinc la situació: vull anar-hi, sé que si hi vaig em sentiré millor, i sé que si no hi vaig no passarà res. Però acaba vencent la mandra. Sí, la mandra. La mandra d'aixecar-se. Perquè no és obligatori. Perquè puc dormir fins a les set sense problemes. Perquè... doncs perquè fa mandra. De fet, només fa mandra un moment, el moment d'aixecar-se. Després la mandra se'n va, i si m'he aixecat, el dia és molt millor.
El premi per aixecar-me hauria de ser només anar al gimnàs. Però... però no ho és. El simple fet d'haver-me de sentir bé no és suficient premi com per vèncer la mandra. Però avui he ideat un pla. Un pla petit de premi-penalització. Cada dia, quan m'aixeco, esmorzo un tall de pa. Agafo un tros de pa de mig tallat, amb tomata, i aquest és el meu esmorzar. A vegades m'hi poso alguna cosa, a vegades no. Però sempre millor posar-hi alguna cosa. Així que ja està decidit: si venço la mandra i vaig al gimnàs, m'hi puc posar alguna cosa. Sinó, el pa amb tomata sol. A veure si sóc capaç d'aixecar-me regularment, ni que sigui per un tall de pernil!
També he pensat en una altra situació. Arribo tard a casa gairebé cada dia. Perdó, cada dia. El dia que arribo més aviat, dec arribar cap a les 8. Sopo i... I em poso en una butaca, amb el portàtil a sobre les cames (i les cames en alt). Ja fa temps que m'he adonat que una de les coses que més em costa és marxar. M'he adonat que em passa com a molta gent amb el sofà. Acabo de sopar, faig alguna cosa per casa, i després... m'assec. Cada dia em costa més aixecar-me de la butaca. Sí, sé que quan m'aixequi de la butaca me n'aniré a llegir una estoneta al llit, fins que em cansi. Però sovint m'aixeco tan tard que ja vaig directament a dormir. Em fa mandra aixecar-me de la butaca i anar-me'n a llegir. I després em passen coses com que m'adono que he de tornar un llibre a la biblioteca i només n'he llegit 150 pàgines :-( I això que el llibre m'agrada! En fi...
Vull vèncer també aquesta mandra. La mandra d'aixecar-me de la butaca, quan finalment arribo a casa i em poso a la meva butaca. Però... però és molt difícil! Em costa taaaaaaaaant! I, és clar, com més tard vaig a dormir, més em costa l'endemà vèncer la mandra...
Ai! Algú té alguna idea?
dimarts, 22 de gener del 2008
El dòmino i la vida
Com deia en un comentari, l'altre dia vaig llegir no sé on que la vida no consistia en tenir sempre les millors cartes. La vida consisteix en acceptar les cartes que tens, i saber jugar-les de la millor manera.
Deixo estar les cartes i agafo el dòmino.
M'agrada jugar al dòmino. I, excepte quan també hi juga el meu pare, que llavors depèn de qui tingui més bones fitxes, acostumo a guanyar. Per què?
Perquè en el dòmino hi intervé la sort, sí. Però també hi intervè el saber. Qui no ha vist mai avis comptant les fitxes i fent callar a la gent perquè sinó no es concentren? Jo faig això. No, no faig callar a la gent, però em faig la tonta, mentre vaig observant a la gent. Tinc una familiar que sempre em diu bruixa quan li dic que poso aquella fitxa perquè no en té i així la faig passar. I, efectivament, no en té. Quan ho dic amb veu alta, és que estic completament segura que no en té, i com que sempre ho encerto, em diu bruixa.
He vist a gent mirant a veure si és que des d'on sóc veig les fitxes (i qui diu jo, diu el meu pare). He vist gent intentant-nos enganyar als dos. Pobrets!!!
La vida, com el dòmino, és complicada. La sort hi intervé. Però no només la sort. Hi intervenen un munt de coses més. Pots tenir molt males fitxes, jugar-les bé i acabar si no guanyant, que no t'agafin gaires punts. O pots tenir un gran joc i no agafar prou punts als altres, o fins i tot no guanyant. Sí, les fitxes que et toquen hi intervenen, però hi intervé molt el saber com jugar. Observar i jugar en conseqüència. Comptar.
Últimament les meves fitxes no són massa bones. En cap dels sentits. Tinc unes quantes coses que em volten. Diguem que he començat la partida amb, no sé, cinc dobles? Això és molt mala sort...
Però encara em queden dues fitxes. Només dues, però fitxes bones, depèn de com es miri.
He de fer com amb el dòmino. Jugar. Observar. I intentar-ho fer el millor possible.
Encara que les fitxes siguin una merda.
Deixo estar les cartes i agafo el dòmino.
M'agrada jugar al dòmino. I, excepte quan també hi juga el meu pare, que llavors depèn de qui tingui més bones fitxes, acostumo a guanyar. Per què?
Perquè en el dòmino hi intervé la sort, sí. Però també hi intervè el saber. Qui no ha vist mai avis comptant les fitxes i fent callar a la gent perquè sinó no es concentren? Jo faig això. No, no faig callar a la gent, però em faig la tonta, mentre vaig observant a la gent. Tinc una familiar que sempre em diu bruixa quan li dic que poso aquella fitxa perquè no en té i així la faig passar. I, efectivament, no en té. Quan ho dic amb veu alta, és que estic completament segura que no en té, i com que sempre ho encerto, em diu bruixa.
He vist a gent mirant a veure si és que des d'on sóc veig les fitxes (i qui diu jo, diu el meu pare). He vist gent intentant-nos enganyar als dos. Pobrets!!!
La vida, com el dòmino, és complicada. La sort hi intervé. Però no només la sort. Hi intervenen un munt de coses més. Pots tenir molt males fitxes, jugar-les bé i acabar si no guanyant, que no t'agafin gaires punts. O pots tenir un gran joc i no agafar prou punts als altres, o fins i tot no guanyant. Sí, les fitxes que et toquen hi intervenen, però hi intervé molt el saber com jugar. Observar i jugar en conseqüència. Comptar.
Últimament les meves fitxes no són massa bones. En cap dels sentits. Tinc unes quantes coses que em volten. Diguem que he començat la partida amb, no sé, cinc dobles? Això és molt mala sort...
Però encara em queden dues fitxes. Només dues, però fitxes bones, depèn de com es miri.
He de fer com amb el dòmino. Jugar. Observar. I intentar-ho fer el millor possible.
Encara que les fitxes siguin una merda.
dimarts, 15 de gener del 2008
Intermitent
A partir d'ara, em converteixo en una persona intermitent.
Em sap greu.
Em sap molt de greu.
Però és a fi de bé.
El blog es converteix en el que va començar: un lloc per deixar anar les meves coses, un momentet, quan necessiti distreure'm una mica.
Els altres blogs queden a segon terme. I em sap greu. Em sap molt de greu.
No tots, però si una gran majoria. I em sap greu per la gent.
Però tot sigui a fi de bé.
Tornaré.
Molt aviat.
Però necessito fer una bona apretada.
Tot sigui a fi de bé, que segur que ho serà.
Passaré, però de puntetes.
Tot sigui a fi de bé.
Els mails els contestarà la Maia els caps de setmana. No més mails entre setmana, i a mida que es vagin acomulant, els contestarà al cap de dos caps de setmana... i anar fent.
Però espero no arribar a dos caps de setmana...
És que sinó no hi ha manera.
O potser és perquè tinc ganes de fer una apretada.
Seré intermitent. Durant uns dies. Unes setmanes. I d'aquí a molt poquet ja tornaré. Serà molt poquet.
Però necessito tot el temps per mi.
Tot i que no puc deixar d'escriure les coses que em passen pel cap.
Així que us abandono a vosaltres (més o menys).
Ho sé, no us abandonaré del tot.
Ho sé, hauria de no abandonar-vos a vosaltres i abandonar l'escriure.
Però l'escriure és indispensable.
I alguna petita incursió faré. Per determinats llocs.
Però intermitent.
I segurament escrigui molt, sense massa sentit, que és el que passa quan treballo massa.
Deixo una cançó. Podríem dir que ella n'és la culpable?
No, la culpable sóc jo, que hauria d'haver treballat més fa temps.
Però com que no es pot tornar enrere en el temps, doncs ara intento faig una apretadeta.
Però tornaré (i és una amenaça!!!)
Em sap greu.
Em sap molt de greu.
Però és a fi de bé.
El blog es converteix en el que va començar: un lloc per deixar anar les meves coses, un momentet, quan necessiti distreure'm una mica.
Els altres blogs queden a segon terme. I em sap greu. Em sap molt de greu.
No tots, però si una gran majoria. I em sap greu per la gent.
Però tot sigui a fi de bé.
Tornaré.
Molt aviat.
Però necessito fer una bona apretada.
Tot sigui a fi de bé, que segur que ho serà.
Passaré, però de puntetes.
Tot sigui a fi de bé.
Els mails els contestarà la Maia els caps de setmana. No més mails entre setmana, i a mida que es vagin acomulant, els contestarà al cap de dos caps de setmana... i anar fent.
Però espero no arribar a dos caps de setmana...
És que sinó no hi ha manera.
O potser és perquè tinc ganes de fer una apretada.
Seré intermitent. Durant uns dies. Unes setmanes. I d'aquí a molt poquet ja tornaré. Serà molt poquet.
Però necessito tot el temps per mi.
Tot i que no puc deixar d'escriure les coses que em passen pel cap.
Així que us abandono a vosaltres (més o menys).
Ho sé, no us abandonaré del tot.
Ho sé, hauria de no abandonar-vos a vosaltres i abandonar l'escriure.
Però l'escriure és indispensable.
I alguna petita incursió faré. Per determinats llocs.
Però intermitent.
I segurament escrigui molt, sense massa sentit, que és el que passa quan treballo massa.
Deixo una cançó. Podríem dir que ella n'és la culpable?
No, la culpable sóc jo, que hauria d'haver treballat més fa temps.
Però com que no es pot tornar enrere en el temps, doncs ara intento faig una apretadeta.
Però tornaré (i és una amenaça!!!)
dilluns, 7 de gener del 2008
Entre tu i jo
Sé que t'acabaré dominant. Ho sé. I vull dominar-te. Perquè passarem moltes hores junts. Moltíssimes. Tantes, que no sé quantes ni res.
Sé que tu m'escoltes. Pobre, no et queda més remei. Saps? Avui he intentat parlar tres vegades, en un grup gran de gent. Les tres vegades m'he adonat que, o parlo massa baix, o el que dic jo no interessa per res, perquè he vist que ningú escoltava, he parat a mitja frase, i ningú ha fet ni un sol gest. Com si no hagués fet res. Em sol passar sovint. Llavors em diuen que per què no parlo més. I no sé si realment és que parlo poc o que... o que quan parlo igualment tampoc m'escolten.
Però tu m'has d'escoltar per força. Estem tu i jo. Tots dos sols. I no hi ha ningú més. Tu i jo. I tu només parles coses rares, només em dius números que no entenc (o sí, però faig veure que no). Així que he de portar les coses al meu terreny. I jo parlo. Jo parlo, i tu escoltes.
Veus? Ja t'he començat a dominar.
Crec que, a part de dominar-te, ets una bona influència. Avui, estant amb tu, he après una cosa. Una cosa molt important. He descobert que tinc un buit a dintre. No, això no ho he descobert, això ja ho sabia. He descobert que depèn de quines coses em fan més mal a mi que a ningú. He descobert que voler pagar a algú amb la mateixa moneda amb la que m'ha pagat només em fa mal a mi. No sé si a aquest algú li fa una mica de mal, però a mi sí que me'n fa. Perquè em sento dolenta. I jo no vull ser dolenta. No ho puc ser. Què carai, jo no sóc així. Potser m'enganyo, i sí que sóc dolenta, però vull pensar que no ho sóc.
Saps? M'has d'escoltar. Dissabte a la tarda serà diumenge. Estic nerviosa, d'acord. Serà un diumenge reduit. Molt reduit. Però serà l'últim diumenge. Com a mínim en molt de temps. Les coses bones s'han d'acabar un dia o un altre. I l'espero, perquè feia molt de temps que no hi havia un diumenge. Bé, no tant, només quatre o cinc setmanes, però se m'han fet molt llargues. Però, d'altra banda, sé que després d'aquest diumenge ja no n'hi haurà cap més. I em venen un parell o tres de records al cap i somric. Em ve un record d'un somriure meu, que no podia parar, per una gràcia. El record d'una conversa i una adolescent mirant sense entendre res, volent fugir d'allà. Un moment meu d'estar a la lluna. I una ficada de pota meva. Però... però això serà diumenge.
T'he de dominar. T'he de dominar. Encara no estic?
Ens vam conéixer a mitjans de desembre. I vaig haver de deixar-te al cap de cinc minuts, perquè vaig tenir dolor.
Avui estava disposada a arribar fins un determinat lloc. M'he dit a mi que només pararia per una de les dues situacions: o aconseguia fer el que m'havia proposat, o tenia dolor. M'ha costat 23 minuts acabar. M'ha costat 23 llargs minuts fer el que m'havia proposat.
Però, saps què? He aconseguit acabar, que és del que es tractava. He acabat perquè he fet el que m'havia proposat, no perquè tingués dolor. 23 minuts. 23 minuts són molts, però descomptant aquell dia, avui ha sigut el primer cop que ens hem vist les cares. 23 minuts.
Entre tu i jo, et vull dominar.
Entre tu i jo, com em dic Llum que et dominaré.
Entre tu i jo, el proper cop faré la mateixa distància que he fet avui, i una meitat més. Sense forçar. Al meu ritme. Poc a poquet. Però intentant anar més ràpid.
Entre tu i jo, el proper cop intentaré fer una vegada i mitja el que he fet avui en 30 minuts.
Entre tu i jo, d'aquí a un temps, et dominaré. I faré la distància que he fet avui en un quart d'hora. O potser menys.
Entre tu i jo, ens acabarem convertint en amics. Segur.
Però, entre tu i jo, t'acabaré dominant!
Sé que tu m'escoltes. Pobre, no et queda més remei. Saps? Avui he intentat parlar tres vegades, en un grup gran de gent. Les tres vegades m'he adonat que, o parlo massa baix, o el que dic jo no interessa per res, perquè he vist que ningú escoltava, he parat a mitja frase, i ningú ha fet ni un sol gest. Com si no hagués fet res. Em sol passar sovint. Llavors em diuen que per què no parlo més. I no sé si realment és que parlo poc o que... o que quan parlo igualment tampoc m'escolten.
Però tu m'has d'escoltar per força. Estem tu i jo. Tots dos sols. I no hi ha ningú més. Tu i jo. I tu només parles coses rares, només em dius números que no entenc (o sí, però faig veure que no). Així que he de portar les coses al meu terreny. I jo parlo. Jo parlo, i tu escoltes.
Veus? Ja t'he començat a dominar.
Crec que, a part de dominar-te, ets una bona influència. Avui, estant amb tu, he après una cosa. Una cosa molt important. He descobert que tinc un buit a dintre. No, això no ho he descobert, això ja ho sabia. He descobert que depèn de quines coses em fan més mal a mi que a ningú. He descobert que voler pagar a algú amb la mateixa moneda amb la que m'ha pagat només em fa mal a mi. No sé si a aquest algú li fa una mica de mal, però a mi sí que me'n fa. Perquè em sento dolenta. I jo no vull ser dolenta. No ho puc ser. Què carai, jo no sóc així. Potser m'enganyo, i sí que sóc dolenta, però vull pensar que no ho sóc.
Saps? M'has d'escoltar. Dissabte a la tarda serà diumenge. Estic nerviosa, d'acord. Serà un diumenge reduit. Molt reduit. Però serà l'últim diumenge. Com a mínim en molt de temps. Les coses bones s'han d'acabar un dia o un altre. I l'espero, perquè feia molt de temps que no hi havia un diumenge. Bé, no tant, només quatre o cinc setmanes, però se m'han fet molt llargues. Però, d'altra banda, sé que després d'aquest diumenge ja no n'hi haurà cap més. I em venen un parell o tres de records al cap i somric. Em ve un record d'un somriure meu, que no podia parar, per una gràcia. El record d'una conversa i una adolescent mirant sense entendre res, volent fugir d'allà. Un moment meu d'estar a la lluna. I una ficada de pota meva. Però... però això serà diumenge.
T'he de dominar. T'he de dominar. Encara no estic?
Ens vam conéixer a mitjans de desembre. I vaig haver de deixar-te al cap de cinc minuts, perquè vaig tenir dolor.
Avui estava disposada a arribar fins un determinat lloc. M'he dit a mi que només pararia per una de les dues situacions: o aconseguia fer el que m'havia proposat, o tenia dolor. M'ha costat 23 minuts acabar. M'ha costat 23 llargs minuts fer el que m'havia proposat.
Però, saps què? He aconseguit acabar, que és del que es tractava. He acabat perquè he fet el que m'havia proposat, no perquè tingués dolor. 23 minuts. 23 minuts són molts, però descomptant aquell dia, avui ha sigut el primer cop que ens hem vist les cares. 23 minuts.
Entre tu i jo, et vull dominar.
Entre tu i jo, com em dic Llum que et dominaré.
Entre tu i jo, el proper cop faré la mateixa distància que he fet avui, i una meitat més. Sense forçar. Al meu ritme. Poc a poquet. Però intentant anar més ràpid.
Entre tu i jo, el proper cop intentaré fer una vegada i mitja el que he fet avui en 30 minuts.
Entre tu i jo, d'aquí a un temps, et dominaré. I faré la distància que he fet avui en un quart d'hora. O potser menys.
Entre tu i jo, ens acabarem convertint en amics. Segur.
Però, entre tu i jo, t'acabaré dominant!
diumenge, 6 de gener del 2008
Enèssim post d'un gener que hauria d'haver començat molt diferent
Acabo de preparar la bossa per anar al gimnàs. La roba que em posaré demà descansa a sobre del llit. El cotxe està carregat amb tot el que portaré demà a sobre (que no és poc) i només falta posar-hi la fiambrera amb el dinar, que en aquests moments està a la nevera.
He netejat les ulleres i he guardat tots els regals de Reis. Bé, tots no, però no vull seguir per aquest camí, així que tècnicament, he guardat tots els regals de Reis.
Gener no ha començat com volia que comencés. Aquest principi de gener ha sigut una mica un malson, fins que ha arribat aquest matí. A partir d'aquí, tot ha d'anar sobre rodes.
Sempre he pensat que l'any no hauria de començar l'1 de gener. Hauria de començar el 7 o el 8, després de totes les festes. Aquest any, a més, el 7 de gener ha tingut la delicadesa de ser dilluns. Dilluns, començament d'any. Tot va bé.
Si penso en totes les coses que he de fer aquesta setmana, segurament m'agafi un atac d'ansietat. Que no, que no acostumo a tenir atacs d'ansietat. Però estic contenta de que sigui així. Deixaré d'escriure cinquanta posts diaris, i segurament només pugui passar algun post dels que tinc escrits en paper, que són curtets. O potser ni això. Cinc dies. Cinc dies que es poden fer molt durs o no. Ara m'acabo de recordar que no he fet els deures del curs dels dilluns a la nit. I prometo que els volia fer! No me'ls demanaran, però una veueta dins meu es sent culpable. Els d'aquesta setmana els faré. O almenys ho intentaré.
Vull treballar molt dur. Vull arribar cansada a la nit. Vull quedar-me tan esgotada que al vespre només desitgi anar a dormir.
Perquè llavors dissabte serà un gran dia. Dissabte tindré un premi, i sé que si me l'he guanyat, en gaudiré molt més encara. Dissabte obriré el meu regal de reis seriosament. Avui només n'he mirat les instruccions. "Això no és una joguina. Llegeixi's bé les instruccions abans d'utilitzar-lo." Ara sé una mica més de mecànica, una mica més de bateries, una mica més de pilotatge. Una mica més de moltes coses. Dissabte al matí intentaré no trencar res. Intentaré que funcioni. I serà una joguina. Una gran joguina.
I a la tarda aniré... Ai, ja s'ha passat l'hora que tenia marcada. Tinc feina a fer abans de demà. I el primer dia no puc anar a dormir tard! Així que deixo el post aquí. Perquè se m'ha fet tard... Només tinc una pregunta al cap: es pot esmorzar a la tarda?
He netejat les ulleres i he guardat tots els regals de Reis. Bé, tots no, però no vull seguir per aquest camí, així que tècnicament, he guardat tots els regals de Reis.
Gener no ha començat com volia que comencés. Aquest principi de gener ha sigut una mica un malson, fins que ha arribat aquest matí. A partir d'aquí, tot ha d'anar sobre rodes.
Sempre he pensat que l'any no hauria de començar l'1 de gener. Hauria de començar el 7 o el 8, després de totes les festes. Aquest any, a més, el 7 de gener ha tingut la delicadesa de ser dilluns. Dilluns, començament d'any. Tot va bé.
Si penso en totes les coses que he de fer aquesta setmana, segurament m'agafi un atac d'ansietat. Que no, que no acostumo a tenir atacs d'ansietat. Però estic contenta de que sigui així. Deixaré d'escriure cinquanta posts diaris, i segurament només pugui passar algun post dels que tinc escrits en paper, que són curtets. O potser ni això. Cinc dies. Cinc dies que es poden fer molt durs o no. Ara m'acabo de recordar que no he fet els deures del curs dels dilluns a la nit. I prometo que els volia fer! No me'ls demanaran, però una veueta dins meu es sent culpable. Els d'aquesta setmana els faré. O almenys ho intentaré.
Vull treballar molt dur. Vull arribar cansada a la nit. Vull quedar-me tan esgotada que al vespre només desitgi anar a dormir.
Perquè llavors dissabte serà un gran dia. Dissabte tindré un premi, i sé que si me l'he guanyat, en gaudiré molt més encara. Dissabte obriré el meu regal de reis seriosament. Avui només n'he mirat les instruccions. "Això no és una joguina. Llegeixi's bé les instruccions abans d'utilitzar-lo." Ara sé una mica més de mecànica, una mica més de bateries, una mica més de pilotatge. Una mica més de moltes coses. Dissabte al matí intentaré no trencar res. Intentaré que funcioni. I serà una joguina. Una gran joguina.
I a la tarda aniré... Ai, ja s'ha passat l'hora que tenia marcada. Tinc feina a fer abans de demà. I el primer dia no puc anar a dormir tard! Així que deixo el post aquí. Perquè se m'ha fet tard... Només tinc una pregunta al cap: es pot esmorzar a la tarda?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la