Promeses

Quants cops m'he dit: "Això no em tornarà a passar?"

No ho sé.

I aquí estic, envoltada de papers, intentant acabar unes coses que han d'estar demà.

Ahir ma mare em va dir que si no anava al curs, ella m'obligaria a anar-hi.

Però ja veig que al vespre no podré anar al curs. Perquè em faltaran coses per fer.

I em sap greu. Campanera, em podria dir.

Però també em podria dir a mi mateixa que hi ha coses més importants.

És clar que és una línia que no hauria de travessar. És allò de que el primer cop que fas una cosa, aleshores...

De totes formes, i sense voler ser creguda, als dos cursos que vaig, fa dies que m'avorreixo una mica. Quan es repeteixen coses del dia anterior o de dos dies anteriors, unes quantes vegades, i jo ja les tinc superades, ja sé com es fan.

Però d'altra banda m'agrada anar-hi, i sé que si un dia no hi vaig, aleshores ja hauré creat un precedent i...

I vull anar-hi, però sé que no podré.

I no vull no anar-hi, perquè m'agrada, i perquè no m'ho vull perdre.

I si avui tingués 30 hores?

He d'escollir, sí. I està clar. Si he d'escollir, el primer és la feina.

És clar que si estigués malalta tampoc podria anar-hi i no passaria res.

Buf... vaig a veure si avanço. Tot i que, al ritme que vaig, no podré anar-hi :-(

Això sí, em faig una promesa: no faré cap més campana. Faré veure que avui no ha existit. Faré veure que no. Faré com si no hagués fet cap campana.

I no em donaré més raons per poder tornar a fer campana.

Buf... no, és que no hi puc anar!

O sí?

Ai! Que dura que és la vida!!!