dimecres, 28 de gener del 2009

Si em busques...

Sé que si em busques, em trobaràs. És tan fàcil!

He anat a dir una paraula rara, que buscada en el google, et portarà de dret cap aquí. Tres o quatre resultats, i tots porten aquí. Directament. I només d'entrar, sabràs que sóc jo.

No sé si ho faràs. Jo ho faria. És una paraula rara, i segurament jo tindria curiositat per saber què és. Segurament.

T'ho vull dir. T'ho vull dir jo. No vull que ho descobreixis, sense que t'ho hagi dit.

Perquè, d'alguna manera, crec que un 90% de les coses que hi ha aquí ja les saps. O potser més. I això són... molts posts. Moltes paraules.

T'ho diré. Perquè la pregunta no és si t'ho diré, sinó quan. I sé que serà molt aviat. Segur.

No vull que et piqui la curiositat. T'ho vull dir jo.

No faig res mal fet, ho sé. I, de fet, fa un parell de setmanes que aquest espai està mig mort.

Però t'ho vull dir. I t'ho diré.

diumenge, 25 de gener del 2009

Mama, papa...

Per què em costa tant? Per què?

Si és molt fàcil. "Mama, papa..." I ja està.

Ho dic. I punt.

Només cal que vagi, i ho digui.

Va, ara ho faig. "Mama, papa..."

I quan hi sóc al davant, no puc.

Coi, que són els meus pares! Fa més de 30 anys que vivim a sota el mateix sostre! Per què m'ha de costar tant?

Fa una setmana que dic: "D'avui no passa".

Però d'avui passa. I de demà. I de demà passat.

No, d'avui no passa.

Sé que quan ho faci, ja estarà. Jo deixaré de tenir nervis.

Però no em surten les paraules.

Tot i que, de fet, és molt fàcil.

"Mama, papa..."

Sí, és molt fàcil.

Com totes aquelles coses que visualitzes a la ment, però quan hi ets...

No, no hauria de ser tan difícil. Hauria de ser facilíssim.

"Mama, papa..."

I ja està.

D'avui ja no pot passar.

I, aquest cop, ho dic de veritat.

Per què és tan fàcil dir-ho a algú altre?

Però... "Mama, papa..." es fa tan complicat!

divendres, 23 de gener del 2009

Tremolo

Tremolo.

No fa fred. Fa calor. Porto un jersei i un forro polar.

Però tremolo.

I somric.

Tremolo i somric.

I no sé què dir. O no sé com dir-ho. M'agradaria dir-ho, però no em surten les paraules.

Fa calor. Tremolo.

Una sensació. Calidesa. Tendresa.

Ja és divendres. Encara no és cap de setmana.

Ha vingut el cap de setmana. Un moment. I ha marxat. Fins demà.

Tremolo.

Somric.

Tinc fred i calor alhora.

La mà em deixa de tremolar. La mà està molt bé.

Tremolo.

No tinc paraules.

Puc avançar un dia, que sigui demà a aquesta hora?

dijous, 22 de gener del 2009

El mòbil nou

Tinc un problema amb el mòbil nou. Un problema molt gros. Hauré de portar-lo a la botiga? M'entrarà a dintre la garantia?

Quan me'l vaig comprar, la bateria em va durar un parell de setmanes. Bé, potser no hi va arribar. Vaig fer moltes proves. Però la bateria... la bateria va durar molt!

Vaig carregar-la, i la bateria va tornar a durar molt. Fins aquí cap problema.

Fa un dia i mig que el vaig carregar. I, ara mateix, bateria: 47% Com pot ser que duri tan poc una bateria amb el mòbil nou?

Vale, ho reconec: el mòbil ja no dorm al cotxe. Però perquè és nou i em fa pena que hagi de passar la nit al cotxe, pobret.

Vale, ho reconec: ahir un company de feina em va mirar com raro quan va veure que el portava a la butxaca a l'hora de dinar (bé, el va sentir). Però és el mateix, és nou i em fa pena que es quedi solet..

I vale, ho reconec: vaig carregar el mòbil fa 3 setmanes. Amb el que el vaig carregar, normalment n'hagués tingut per 3 o 4 mesos.

Crec que aviat m'arribarà el missatge dient que no tinc saldo...

(Tornaré. Això només ha sigut un intent de tornar...)

diumenge, 18 de gener del 2009

I una setmana més tard...

El temps se m'escola entre els dits.

No sé què en faig, però a la vegada sóc molt conscient del que en faig.

I arriben les 11. Quarts de 12. Les 12. Quarts d'una...

I no me n'adono, i el temps passa. Però, a la vegada, me n'adono, i no m'importa.

I ja fa una setmana que vaig publicar l'últim post. I no n'he publicat cap més. No ho sé. No m'ha calgut? No he volgut fer-ho?

No ho sé, ni tan sols se m'ha passat pel cap d'escriure'n cap.

Sí, ni se m'ha passat pel cap!

Estic cansada. I tinc son. No dormo les hores que hauria de dormir. I què? I quan dormo, no dormo d'una tirada, com feia... fins fa una setmana?

I ara robo temps al temps. Tenia 5 minuts. 5 minuts i prou.

Ja em criden per marxar.

I torno a un lloc al que ara no voldria haver d'anar. Fa una setmana era bona idea, però ara... buf! Em fa una mandra!

I tot el dia una paraula rondant-me pel cap. Una paraula. No me la puc treure del cap. Crec que m'he espantat.

I em sap greu. Em sap greu, perquè fa dies que no passo per casa de ningú. Els correus s'acumulen. I em sap greu per la gent que m'ha fet costat tot aquest temps! Perquè sento com si els abandonés.

Però el temps se m'escola. I demano perdó. I publico això ja, sense rellegir, que em deixaran.

I intento no pensar en la paraula.

Què carai, hi vull pensar.

Tinc ganes que torni a ser la nit.

I que se'm facin les 11. Quarts de 12. Les 12...

diumenge, 11 de gener del 2009

I si fos tan fàcil?

Em tremolen les cames. I això que estic asseguda!

No, no pot ser, penso.

Però una altra veu em diu: i si fos tan fàcil? I si hagués estat sempre aquí?

A la vegada estic il.lusionada (per què? Hauria de tenir els peus al terra!), però em fa molta por (per què? Pel que pensi la gent? Si jo no faig res dolent!)

Espero que no t'hagis espantat, em diu.

I jo somric.

A cada paraula, m'espantava menys i somreia més.

Sempre he pensat que algú així havia d'estar a prop.

Però, tan a prop?

Tan a prop fa por. Massa por. Perquè aquest tan a prop és... aquest tan a prop és massa a prop.

És un tan a prop de veure's cada dia, encara que no et vulguis veure.

O de no veure't mai, però passar-te el dia a menys de 100 metres de distància, sovint menys.

Recordo el meu regal de Reis de l'any passat i somric.

Però baixo a terra. Hauria de tenir els peus a terra. Que sóc massa propensa a somiar.

Si no hi hagués tanta proximitat... buf, no em tremolarien les cames ni res.

Però la proximitat em fa por.

Sóc una cagada.

No sóc gens valenta.

Sí, i què?

Doncs que, és clar, l'i què podria ser demà.

O demà passat.

O...

I això és el que em fa pànic!

No, no he de publicar aquest post. No, no ho he de fer.

Estic com una xota, i ho sé.

I, a la vegada tinc pànic i il.lusió. Tot i que sé que tot s'esvairà. Segur.

I ara què faig?

divendres, 9 de gener del 2009

Lucecita

L'altre dia es va morir un amic del meu pare. Havien treballat junts, i jo havia sigut amiga d'una de les seves filles. La seva filla es deia com jo, i era un any més gran que jo. En aquella època, jo era molt baixeta per la meva edat (com si ara no ho fos...), i ella em treia un pam, o potser més.

El seu pare, castellà, sempre em va dir Lucecita.

N'he parlat algun cop. Era la única persona del món a qui permetia dir-me un nom que no fos el meu. Lucecita. Crec que he dit alguna vegada la ràbia que em fa que em cridin pel cognom. Però és que encara em fa més ràbia que em canviin el nom. Jo em dic com em dic, i punt. Sense diminutius. Sense res més. Que el meu nom no és prou maco com perquè hagi de venir algú a canviar-me'l?

Recordo que podia anar pel carrer, i quan sentia algú que deia: "Hombre, Lucecita, qué tal estás?", doncs ja sabia que anava per mi. I, curiosament, mai em va fer enfadar ni el Lucecita, ni el que després de portar més de 40 anys a Catalunya, em seguís parlant en castellà. Ara, que ningú no ho provi, perquè no en responc...

De cop, però, m'ha vingut una cosa al cap. Ja mai més em trobaré a ningú pel carrer que em cridi per Lucecita. Ja mai més ningú que vagi amb mi em mirarà de forma estranya per deixar-me dir Lucecita.

Amb ell, també se n'ha anat una altra cosa. Ara ja tothom em dirà Llum. Tothom. I m'agrada, que em diguin Llum. És el meu nom. No m'agrada que em diguin d'una altra manera.

Però trobaré a faltar que algú em digui Lucecita.

Resum de dos dies on...

Resum de dos dies on cada cop que se m'acudia alguna cosa, feia un paràgraf (o una frase). O sigui, twitter en diferit...

D'acord. M'he de comprar un despertador nou. Un despertador que no permeti els 5 minuts més! Em vaig prometre a mi mateixa que aquest matí no el faria sonar més d'un cop. M'hi he tornat a girar. Només 5 minuts. Demà ho aconseguiré!

Està tot blanc! Fins i tot, podria dir quina és la cota de neu. A mida que vaig baixant des de casa, cada cop hi ha menys neu, fins que arriba un punt on ja no hi ha neu.

A veure, tu, espavilada. Tant vigilar que no et deixessis res al matí! Sí, tu! Em pots explicar per què coi el dia que ha nevat et deixes la jaqueta a casa? Sort que vas amb un jersei de coll alt. Això sí: portes una bossa amb una cosa de roba per anar al curs i... i... i què faràs? No pots anar pel carrer amb allò, sense jaqueta!

Quina mandra que em fan les dues hores de classes particulars. Com si no tingués prou feina!

Ai! Hauré d'anar al Perdedorés? Em fa molta mandra agafar el cotxe i anar-hi... Veurem com continua tot plegat...

Què en faig, del temps? Encara no sé què faré divendres!

Divendres faré una cosa que no he fet mai. Bé, dues. Bé, com a mínim dues. Sempre fa nervis fer una cosa per primera vegada. Ho faré bé? Espero que sí... Quina setmaneta, per tornar!!!

Se m'acaba d'acudir una d'aquelles històries-somnis que tan m'agraden. Oh! Somric jo sola, tot i saber que només és una història que es quedarà al meu cap. De petita pensava que aquestes històries no es complien mai precisament perquè les pensava. Que el dia que deixés de pensar-les, el dia que no en pensés cap, llavors es complirien. Així que... una altra ocasió perduda per una història, i un altre somni al cap!

Tinc una història per explicar algun dia: aventura al pàrking! Amb heroi intentant ajudar-me inclós.

Per què coi em surt un gra a on s'aguanten les ulleres? I, el més important: per què es rebenta quan em poso les ulleres bé mentre condueixo?

No! Per què? Per què altre cop aquest mareig mentre sóc en aquesta classe? No em passa enlloc més, però aquí, gairebé cada setmana!

Merda! Per què tinc por? Ja fa gairebé un mes de l'incident amb els senglars. Per què sóc incapaç d'anar a més de 50 per la carretera de nit i només condueixo pensant que em sortirà un senglar del mig del bosc?

Hi ha coses que només es poden fer de nit, i encara sota pressió... Però abans, ara que me'n recordo, he engegat l'aparatet quan he arribat a la feina, i un dia normal he fet... 5981 passos. Poc. Massa poc :-(

Aghhhhhhhhhhh!!!!!!!!! Ja són un quart de 12?

De fotuts a cardats: Evax és una marca distribuida per Aurora & Ausonia, i tot surt d'allà mateix. Em pregunto si hi ha algun monopoli més gros que aquest...

M'està agradant, això del twitter en diferit. Amenaço a tornar-hi...

I ara he de marxar? En fi... demà aniré amb unes ulleres de pam i mig!

Ah! No tinc temps per res. La meva visita al Perdedorès serà anar i tornar, que hi ha pressa! Mmmm... a veure si puc tornar a dinar a casa...

Mmmm... la noia que em va deixar plantada per dinar que havia anat amb mi a l'institut. Fent cua a la consulta del metge. Li toca just abans que a mi. No sabia on amagar-se...

Quina fred que fa!!! Per què tinc tanta fred? Em puc quedar demà a caseta?

Plego? Va, plego! Bona nit! He d'aixecar-me en... 5 hores i mitja!

dilluns, 5 de gener del 2009

Gràcies!

Ploro.

Són les 21:21 i ploro, però ric a la vegada.

Crec que potser no he sigut tan dolenta com em penso. O no hagués tingut aquest regal.

M'ha fet plorar des del primer acord, quan he intuït la cançó que seria. Una cançó que he escoltat... buf! Tantes vegades!

I m'ha fet somriure, i pensar.

I he vist una cosa que no havia vist mai.

Un dia vaig penjar una part del meu cos al blog. Era un ull. Un ull d'una foto que em vaig fer anant cap a Sanxenxo, quan portava no sé quantes hores de tren. Moltes.

I en aquest ull hi he vist una cosa que no havia vist mai. En el meu ull es reflexa la finestra del tren.

M'ha fet somriure.

Moltes gràcies!

Gràcies pel regal!

Són d'aquelles coses que fan il.lusió. Il.lusió de veritat.

Moltes gràcies!

... de l'univers!

Al meu cap, la cançó d'aquesta nit, sempre ha sonat (i l'he cantat) de la mateixa manera:
Visca els tres reis
de l'univers...

Aquest any no us volia escriure cap carta, no us volia demanar res. No em veig amb cor de demanar-vos res.

Aquest any he sigut dolenta. Em sento dolenta. I no sé, no vull entrar en detalls, però em poso a pensar i només em veig a mi fent coses dolentes. Què he fet, de bo? No aconsegueixo trobar res de bo, i només puc trobar coses dolentes. La majoria sense mala intenció, però tot i així... tot i així he fet i m'han fet molt de mal, aquest any (bé, el 2008).

Sé que no podeu, però per si de cas, m'agradaria una nova vida. Una vida conservant les coses bones d'aquest any, i deixant enrere, i per sempre, les coses dolentes. Si tot fos tan senzill com fer endreça de l'armari i llençar tot el que no fa servei!

Però suposo que és com allò que pensava quan era petita. Quan era petita i em sobraven uns quants quilos (com si ara no me'n sobressin el doble que llavors!) a vegades somiava que em despertava un dia i era prima. I, a partir d'allà, no m'engreixava. Em cuidava i aconseguia no engreixar-me. Però allò era molt senzill. Sí, quan era prima i només m'havia de mantenir, el món no veia els quilos que tenia de més i tenia un sentit. Però fer règim quan les nenes primes menjaven moltíssim i que no servís de res em desesperava. I per això volia despertar-me, ser com elles, i llavors ja faria règim.

Però ja sóc gran, i suposo que no puc somiar com quan era petita (tot i que a vegades somio més que llavors!) Sé que, d'alguna manera, he d'arreglar totes les coses. Però, com aquell cargol que ha caigut en un pou, primer he de sortir. Perquè ja he caigut.

Hi ha coses que no vull arreglar. M'hi he fet molt de mal, i sé que me n'hi faria més encara. Però n'hi ha que sí, i són tantes! Són tantes que no sé ni per on començar!

És molt difícil i tinc tants fronts oberts...

Sí, m'he de concentrar, posar prioritats, i treure força de sota de les pedres.

Així que, tot i no merèixer-m'ho, aquest any us demano una cosa. Una cosa i prou. Us demano força. Força per poder arreglar totes aquestes coses del voltant que no m'agraden. Força per lluitar pel que vull. I força, molta força, quan el desànim comenci a aparèixer i pensi que val més deixar-ho estar, que no ho aconseguiré mai.

M'ajudareu?

dissabte, 3 de gener del 2009

Tot ha començat...

La veritat és que no ho sé, com ha començat. La meva mare i jo érem a la meva habitació i no sé què ha dit, però...

Al cap d'un parell de minuts pujava jo amb l'escala i el meu llit quedava cobert de TOT el que hi havia en el meu armari, als calaixos de la tauleta de nit, a sobre la tauleta de nit (realment, ningú es pot arribar a imaginar quantes coses hi havia a sobre una simple tauleta de nit!), als calaixos de la calaixera, i a sobre la calaixera (crec que serveix el mateix comentari que per la tauleta de nit). Així com un parell de llibres i carregadors varis que poblaven el terra.

D'acord, em podeu dir... marrana? Desordenada?

El resultat?

Una bossa molt gran plena de coses per tirar.

A sobre la tauleta de nit només hi ha el despertador i la radio despertador.

A sobre la calaixera no hi ha res.

El terra està net com una patena.

I tinc 3 calaixos on no hi ha res. Absolutament res. Buits!

Però estic contenta. D'una banda em sap greu haver tirat tot el que he tirat. He rigut molt amb coses, algunes de les quals superaven els 20 anys amb escreix. Algunes s'han conservat. Però d'altres...

No, no estic contenta per això. Tinc una espècie de buit a dintre. Perquè, no ho sé, ara tot està ordenat, i he llençat un munt de coses, i queda molt espai buit. No només és que els tres calaixos estiguin buits. És que els altres també estan mig buits. Sobra espai per tot arreu.

Però estic contenta. Estic contenta perquè he pogut veure exactament de quines coses en tinc de sobres, però, sobretot, de quines coses me'n falta. Sé què he de comprar i què no he de comprar.

Hi ha coses antigues que no havia de conservar. Aquelles que no tenien cap valor sentimental, i que sé que no faré servir mai. Per què conservar-les? Per no sentir la buidor de no tenir-les?

No, crec que no. He fet espai. Molt d'espai. Per coses noves. Coses que sé que em falten, i d'altres que no ho sé. Coses que em faran molt de servei i d'altres que es quedaran en un racó, fins el proper dia que faci endreça.

Però el més important de tot és que he fet espai per coses noves.

I tinc ganes d'omplir-lo.

divendres, 2 de gener del 2009

Preguntes i sorpreses

El meu nou juguetet, entre altres coses, si li demanes, es dedica a comptar el nombre de passos que fas cada dia. Sí, te'l poses a la butxaca, i cada cop que fas un pas, va sumant. I al final del dia, et diu quants passos has fet.

Però no només això.

També diu que, per portar una vida sana, hauries de fer 10000 passos al dia. Sí, deu mil. Són molts? Són pocs? Quants passos fa una persona normal al dia?

Vaig comptar que, més o menys, per fer 10000 passos al dia, s'haurien de fer uns 600 passos a l'hora, de les hores que més o menys la gent sol estar desperta. Altre cop la mateixa pregunta: és molt? És poc?

Ahir ens en vam anar a caminar amb ma mare. Vam estar més o menys una hora caminant i vam fer uns 6000 passos. Així que suposo que, per arribar als 10000, s'han de caminar uns 6 minuts cada hora. La gent ho fa? Són molts? Són pocs?

Aquest matí hem anat amb ma mare a comprar. Hem sortit a 2/4 de 9 de casa, i hem arribat a 2/4 de 3. Hem passat més o menys una hora al cotxe, i l'aparetet ha dit que jo he caminat uns 8500 passos. Ai! Jo que esperava arribar al límit! Normalment no t'estàs tantes hores donant voltes pel carrer, i si ni així hem arribat a 10000 passos!

Són quarts de vuit. Crec que pararé l'aparetet. Diu que avui he caminat 9107 passos...

I les sorpreses?

Estic cansada i no em trobo massa bé. Fa uns quants dies que estic així, però no sé què em passa. I no tenia ganes d'escriure. De fet, si no fos per la sorpresa que ve a continuació, hagués continuat el meu silenci.

Fa menys d'un mes va ser l'aniversari d'algú. És un algú que està lluny. Li vaig enviar una postal de felicitació per internet. La va veure. La va obrir. Però no va dir res. Ni gràcies, ni res.

No, no ho feia perquè em digués gràcies. Però, jo què sé. Quan envies una cosa d'aquestes, agraeixes que et diguin alguna cosa.

Dies més tard va arribar Nadal. I li vaig enviar una postal. Altre cop es va repetir el mateix: la va obrir, però no va dir res.

I, no ho sé, em vaig sentir malament. Tampoc havia de dir res, però... jo què sé!

Avui he rebut un paquet a casa. El matasegells era del dia següent a jo enviar la postal de Nadal. Una postal de Nadal. Maca, molt maca. No, la postal no. El que hi havia a dintre. M'ha fet somriure.

I un regalet.



M'encanta.