dijous, 31 de maig del 2007

Quan penses que ningú et veu...

Un dia d'aquesta setmana. Estic parada al mig de la ciutat. Molts cotxes. M'hi estaré una estona. Escolto la radio, com sempre que estic sola al cotxe. I canto. Canto, com sempre.

De cop, sento un cotxe que pita. Miro al meu voltant. El cotxe de davant meu no ha avançat. No veig a ningú que digui res. Continuo amb la cançó. I amb el ball.

Torno a sentir un cotxe que pita. Torno a mirar, però no veig ningú. I penso: "Vaja, algun despistat que no s'entera de que el piten!"



(perdó per la propaganda)

Avui, a mig matí. Rebo una visita. S'hi està una bona estona. Mitja hora. Potser més. Xerrem, riem, li explico les meves coses, m'explica les seves...

Una estona més tard, ens reunim amb més gent. I, de cop, quan tothom està callat, em deixa anar:

- Ahir et vaig pitar i no em vas veure.

Però llavors ho arregla...

- Estaves cantant i ballant al cotxe.

Ho acaba d'arreglar mentre m'imita.

I es genera un catxondeig, que tampoc cal que expliqui, mentre determinada gent es riu (de bon rotllo) de mi.

I em ve un dubte al cap. Som més nosaltres mateixos quan creiem que ningú ens mira? Jo sóc incapaç de cantar i ballar com ho feia al cotxe, si sé que algú em mira. És més, si entra algú al cotxe, tenco la radio. Però... quan sóc més jo: quan tenco la radio o quan em poso a cantar i ballar al cotxe?

Però hi ha una cosa que em preocupa més. Sí, ja ho sé, al cotxe vaig amb les finestres tencades i les portes bloquejades. Però... per què em sento allà dintre com si ningú em pogués veure? Per què em comporto com si ningú em veiés, quan hi ha més cotxes al meu voltant, i a sobre el meu cotxe crida l'atenció?

Realment, comparada amb els del vídeo/anunci, jo sóc molt més exagerada. Avui, tornant cap a casa, m'hi he fixat.

Quanta gent s'ha rigut de mi, mentre jo feia l'idiota a dintre el cotxe?

dimecres, 30 de maig del 2007

Sant Ferran

Recordo que quan era petita, cada cop que anava a casa els avis, que era bastant sovint, la iaia, en algun moment o un altre, em preguntava si sabia quin sant era aquell dia, o el dia següent. Amb els anys, em vaig aprendre alguns dels sants, però n'hi ha molts que encara no sé, i que sé que no sabré mai. Només em recordo d'aquells sants que signifiquen alguna cosa, o que són sants d'algú que conec. Els altres, no sé quan són, ni tan sols en tinc una idea de més o menys quan cauen.

Sant Ferran era un d'aquells sants que no sabia quan era, fins que fa uns quants anys (prefereixo no comptar quants), a la meva primera feina, un dia com avui, un Ferran es va presentar amb una safata plena de coses de pastisseria, per cel.lebrar el seu sant.

Quan vaig poder, li vaig preguntar a aquest Ferran on era la pastisseria. Treballava a la gran ciutat. Sortia de casa de bon matí, anava directa a la feina, dinava allà dins, i sortia corrents per agafar el tren. No coneixia res del barri on treballava, tot i que ja feia uns mesos que hi era.

A l'any següent, treballava al cantó d'un altre Ferran. Ell va callar, no va dir res a ningú, però un dia com avui, de fa no sé quants anys, es va aixecar, una estona abans de l'hora d'esmorzar. Vaig veure que agafava les claus i la cartera, així que li vaig deixar anar:

- Tampoc cal que t'hi deixis el sou, eh!
- Eh?
- Que tampoc cal que t'hi deixis massa diners.
- Per què?
- Perquè jo sóc la següent.

Avui m'he aixecat, i m'he recordat que era sant Ferran. Però no sembla sant Ferran. Han passat els mesos i ni me n'he adonat. I ja torna a ser 30 de maig. Sant Ferran.

I m'adono que no vull que arribi el dia de després. Perquè ja sé què passarà. I no em dóna la gana.

Hi ha alguna manera de fer passar un dia, sense adonar-se'n? Sense sentir els crits del meu pare, que no haurien d'anar dirigits a mi, perquè jo no en sóc la culpable? Perquè a mi tant se me'n fa, que la gent s'oblidi de mi. De fet, ha passat tota la vida, ja no ve d'aquí. Però... per què a sobre he de sentir el meu pare com, enfadat, es posa a cridar perquè ningú es recorda de mi?

dilluns, 28 de maig del 2007

L'estrella de l'avi

És tard. Molt tard. Almenys per mi. El rellotge marca quarts d'onze i encara sóc a la ciutat. No he menjat res des de l'hora de dinar, a les dues, i encara he d'anar cap a casa.

Pujo al cotxe, i malgrat ser tard, veig que encara és semi-clar. Em dirigeixo cap a la muntanya on s'ha post el Sol, fa una estona. Prou estona perquè ja sigui de nit, però no la suficient com perquè encara es vegi el reflex del Sol al darrere de la muntanya.

Al davant hi tinc el reflex del Sol. A darrere, la Lluna. Aquella Lluna a qui vaig dedicar un post ara ja fa tant de temps, quan ni tan sols sabia que obriria un nou blog on em diria Lluna. Aquella Lluna que m'il.luminava i em tenia tan intrigada. Fins que vaig descobrir què era. Aquella Lluna que és gairebé plena, avui. I que fa molta llum.

Aquella Lluna que tan agrada a la nineta. Aquella Lluna que ella sempre vol veure, i que va començar a observar i a preguntar per ella tan sols uns dies més tard que jo obrís aquest blog, com si ho sabés.

Aquella nineta que només vol anar a dormir quan s'ha post el Sol. I sovint, quan és tard i no vol anar a dormir, l'agafo de la maneta. Llavors em fa ensenyar-li la muntanya on el Sol es pon, que no es veu des de davant de casa seva. Anem una mica enllà, des d'on es veu, i li dic que el Sol ja se n'ha anat a dormir, i que ara hi ha d'anar ella.

I ella sempre em fa la mateixa pregunta: i la Lluna? Llavors, si hi ha Lluna, jo li ensenyo la Lluna, i sinó em pregunta per què no hi és.

I recordo que no fa massa que pregunta per la Lluna i que vol veure el Sol quan es pon. I no deixa de fer-me gràcia.

Però, tot i tenir al davant la muntanya on s'ha post el Sol, i al darrere la Lluna gairebé plena, el que em crida l'atenció és una altra cosa del cel. Una llumeta, que brilla més que totes les demés. Com aquella nit.

Feia molt poc que s'havia mort l'avi. La nineta corria per davant de casa, com fa sempre. Havia d'anar a dormir, però no volia, com fa sempre. I es va posar a mirar al cel, buscant la Lluna. Algú li havia dit que l'avi era al cel. I llavors ella va assenyalar un puntet molt brillant, el més brillant de tot el cel, i va dir:

- Mira, l'estrella de l'avi!

I, des de llavors, per mi ha sigut l'estrella de l'avi. Quan aixeco el cap i veig la llumeta, sé que és l'estrella de l'avi. I em recordo de la nineta, de l'avi, d'aquell dia, i de moltes altres coses.

Quan arribo a casa és tard. Molt tard. I sé que no ho hauria de fer. Sé que hauria d'anar directament a dormir.

Però també sé que tinc una cosa dins meu. I obro l'ordenador només per escriure sobre l'estrella de l'avi. Avui no rellegiré el post. Si se m'ha colat alguna falta o alguna frase que no s'entèn, aquí es quedarà.

Però no podia deixar d'escriure sobre l'estrella, l'avi i la nineta.

diumenge, 27 de maig del 2007

El dia dels dos esmorzars

Hi ha un dia a l'any que esmorzo dues vegades. Només un. Primer esmorzo, per primera vegada. I, al cap d'unes hores, torno a esmorzar. Per segona vegada.

Avui era aquest dia.

Hi ha un dia a l'any que no espero amb candeletes, però que sé que hi és. Un dia especial, que és cada any, i que sempre puc recordar amb un somriure a la cara.

Avui era aquest dia.

Hi ha un dia a l'any en què em despreocupo de tot, i em dedico només a divertir-me. Sense pensar en què passarà, en com ho faré, en si estaré a l'altura de les circumstàncies, o en què.

Avui era aquest dia.

Hi ha un dia a l'any que retrobo gent que feia temps que no veia. Gent que només trobo aquest dia, cada any. Gent que em recorden el que sóc, i el que era quan ens vam conèixer.

Avui era aquest dia.

Aquest matí m'he aixecat conscient de que avui era el dia dels dos esmorzars. Conscient de que m'ho hauria de passar bé. Conscient que riuria molt. Conscient de que m'ho passaria molt bé.

M'equivocava.

Sí, m'equivocava. Perquè no em podia imaginar que, a hores d'ara, quan ja fa molta estona que he marxat, encara em facin mal les mandíbules de riure. Perquè no em podia imaginar que m'ho passés tan bé.

Perquè, malgrat que sempre m'ho he passat molt bé, no recordo haver rigut tant com avui.

Perquè patia per una persona, a qui pràcticament no coneixia abans d'avui, i que he hagut de compartir-hi 5 o 6 hores, gairebé tota l'estona al meu costat. Pensava que podria ser una mica violent, però hem xerrat i rigut com mai m'hagués imaginat.

Perquè he tornat a veure un parell de persones, que ja coneixia de fa temps, però que vaig conèixer (en el sentit de parlar-hi) ara fa tres anys, en un moment que va ser molt especial per mi. I, malgrat que només ens coneixem d'aquell dia, han vingut, hem parlat, hem rigut... i m'han recordat que jo puc ser aquella noia, i més i tot. I no només això: malgrat ser molt superiors a mi, em tenen respecte. Respecte pel que sóc, respecte pel que faig, i respecte perquè saben que puc mig arribar a ser com ells.

Perquè hi ha hagut un moment en què he rigut tant, que fins i tot plorava. Perquè jo, la callada, he fet tant de merder, que fins i tot m'han hagut d'avisar que em comportés. Però jo he continuat rient. I passant-m'ho bé. Perquè allò era excepcional. Mai havia passat, i ha sigut tan divertit, que ja espero el moment de tornar-hi.

Perquè he fet riure a un nen. Tothom seriós. Callat. No podia pas ser. Així que he agafat un nen, amb qui tinc força confiança, i li he dit a cau d'orella una cosa sobre el que tothom mirava. I el pobre nen ha hagut de marxar, perquè la gent ja se'l mirava, perquè amb l'atac de riure que li ha agafat feia massa fressa.

Perquè ho he fet molt bé. A part de divertir-me, he estat molt per sobre del meu nivell. I això que m'he passat el dia rient per aquí, rient per allà. No puc ni arribar a pensar què hagués fet si m'ho hagués pres seriosament.

Perquè sóc dolenta i he aconseguit que algú que només em tractava de "nena", "maca", "ai, maca", "mira, una nena, hola maca", no em fes posar (massa) dels nervis i descobrís que no cal mirar-se a la gent només pel seu aspecte físic, i que jo puc ser tan vàlida com qualsevol home (apa! Que cada any, en aquest lloc, em trobo una o dues persones d'aquest estil i em fan una ràaaaaaaabia!)

Tot i així, sóc conscient que he ignorat algú. No és que l'hagi ignorat, és que jo tenia el meu grup, reia, i tampoc s'ha acostat ni a dir hola. I, com que estava lluny, tampoc l'he vist. Al final he sigut jo la que s'ha acostat a dir hola. Però en fi, qui vol els mals rotllos?

Tot i així, m'he trobat amb el problema de sempre. Algú que se m'acosta, que em diu alguna cosa, i que jo no conec de res. Algú que no sóc conscient d'haver vist en ma vida. Algú que no sé de què em coneix, però que es posa a preguntar-me no sé què. Algú que em deixa el seu lloc, perquè jo em pugui divertir (o perquè ja n'està fins als nassos), i abans de desaparèixer, em diu: "Va, Lluna, entra tu". I jo faig cara de no sé què, perquè jo no l'havia vist mai, i apareix, em parla i fins i tot sap com em dic. És més, fins i tot em pregunta pel meu historial, i el sap gairebé millor que jo!

Tot i així, sé que m'he passat. Quan ja tot havia acabat i jo estava crescudíssima. Així, per divertir-nos, he estat fent l'idiota amb un grup de gent. He entrat al lloc de la persona del paràgraf anterior i m'he trobat cara a cara amb algú bastant més dèbil que jo. Però jo estava crescuda, només tenia ganes de riure (prometo que només he begut una fanta de llimona i provenia d'una llauna, així que no hi ha la possibilitat de que ningú m'hi hagi posat cap tipus de beguda alcohòlica o droga), i he apretat massa. El pobre noi ha fugit per cames quan ha pogut. A vegades hauria de saber posar el fre i no matxacar a la gent...

I d'això... quant falta pel proper any del dia dels dos esmorzars? Perquè jo m'hi apunto! Ara mateix!

dissabte, 26 de maig del 2007

D'on vinc

Avui és festa grossa. Sí, sí, festa grossa! Avui la Lluna m'ha deixat el teclat, perquè pugui explicar d'on vinc.

Segueixo sense entendre-la massa, a la Lluna. Avui s'ha presentat a casa que encara no eren les deu del matí. Anava xopa de dalt a baix. No sé si era culpa de la pluja o de la suor. I, ara que no m'escolta, estava de mala lluna (expressió que no entenc, i que no sé per què hi ha de sortir el seu nom).

Es veu que deia alguna cosa de que avui finalment aconseguiria baixar de dues vegades una mà petita de mans petites i una vegada una mà petita de mans grosses de minuts, que sí, que ja porta temps, i que n'era capaç. Però he sentit alguna cosa d'una mà petita d'una mà petita de mans grosses de minuts, i això deu ser molt dolent.

Diu que m'hauria d'haver deixat el teclat ahir. Alguna cosa del dia de l'orgull friki, però no sé pas què és això. Potser algun dia m'ho explica.

Però anem pel meu planeta. El meu planeta gira al voltant d'una estrella que vosaltres coneixeu com GJ 674. De fet, fa poc que hi heu descobert un planeta, que dieu que és com Neptú, però que és molt diferent.

La meva estrella la podeu trobar a la constel.lació d'Ara. Malauradament, si viviu a prop d'on viu la Lluna, sereu incapaços de veure l'estrella d'on és el meu planeta. Així que, si algun dia aneu a l'hemisferi sud, recordeu-vos de buscar Ara al cel!

El meu planeta encara no l'heu trobat. És una mica més petit que el planeta que vosaltres anomeneu GJ 674 b, i gira una mica més lluny que ell de l'estrella principal.

Vaig néixer allà, fa dues vegades les meves mans. Vaig néixer uns dies més tard que la gent de la raça més intel.ligent del meu planeta descobrissin el vostre planeta. Quan vaig néixer, ja estava predestinada: m'hauria de passar els meus primers tots els dits d'anys del meu món (que és més o menys equivalent a totes les mans i una mà grossa d'anys dels vostres) preparant-me pel gran viatge, aprenent, i un munt de coses més.

Els següents tots els dits d'anys del meu món (totes les mans i una mà grossa d'anys dels vostres) me'ls he passat venint cap aquí, però per mi no ha passat el temps. La Lluna diu que és alguna cosa anomenada relativitat, o alguna cosa semblant. Jo només sé que sembla que fa només uns dies que era al meu món, i ara sóc aquí, tan lluny.

Em passaria hores i hores parlant del meu món. Però la Lluna em reclama el teclat. Diu no sé què de que ha de preparar unes quantes coses per demà, que vol fer-ho bé. I ho farà bé. I tant que sí! Entre l'entrenament físic del matí, i el mental de la tarda, demà ha d'estar en plena forma! O això espero...

divendres, 25 de maig del 2007

Moments

Divendres al vespre. Em disposo a anar a llegir una estona abans d'anar a dormir. I, de cop, em sento petita, burra, càndida, idiota... Em quedo a casa, perquè no tinc res millor a fer, perquè no tinc ningú a qui trucar, perquè, suposo, en definitiva sóc una antisocial.

I em venen moments al cap. Moments bons, moments dolents. Moments divertits, moments en els que em voldria amagar. Moments, al cap i a la fi.

Em venen al cap perquè em vull oblidar de ser com sóc. Perquè em sento tan idiota! No, si jo sempre callo, però hi ha gent que, no sé per què, tenen el do de fer-me xerrar. I jo explico i explico... i llavors me'n penedeixo. I sé que me'n penediré tot el cap de setmana. Potser més i tot.

...

- Escolta, em sembla que ahir em vaig deixar alguna cosa.
- Jo no he trobat res.
- Ah. Bé, és igual, deixa'm mirar.
- Ho has trobat?
- No.

- Escolta, que ahir ell va perdre...
- Sí, ja ho sé, acaba de venir.
- Ha vingut?
- Sí, ara mateix.
- Però si ho va fer servir DESPRÉS d'estar aquí. Per què ha vingut?

...

- Bé, jo me'n vaig.
- Sí, jo també, que ja és hora.
- Vinga, adéu.
- Ei, que em portes?
- Sí, és clar.

- Vinga, puja.

Ai! Ara que trec les coses del seient de l'acompanyant em recordo que...


...

- Si m'adormo, em despertes a Caldes.
- D'acord!
Tio, però què vols??????? Som a Sils i ara et poses a dormir????? I resulta que jo t'he de despertar? Jo, que només et conec de veure't pel tren... Va, no t'adormis.
- Mira, m'he despertat sol.
Ja et val...
- Adéu, Lluna.
Eh? Espera, no baixis! Qui ets tu, i de què em coneixes??????

- Ei, mira, la noia del tren.
- Jaja, que simpàtic.
Nota mental: recorda't de mirar on va, per veure qui coi és.
- Què, em despertaràs quan arribi a Caldes?
A sobre acollona! No et fot!

dijous, 24 de maig del 2007

És tard. M'he passat la última mitja hora caminant a sota del sol. És prop del migdia, i per on he anat no hi ha ni una sola ombra. A més, feia pujada. La meva cara és de color vermell pujat.

Mentre em dirigeixo al meu lloc, em trobo una companya. Em somriu, i em pregunta si sempre vaig escoltant alguna cosa. Somric i li dic que sí.

Arribo al meu lloc de treball. Algú es gira per mirar qui entra. Però no és qui esperava trobar. Somric. No sé qui guanyaria en una competició per saber qui és el més vergonyós. Però, malgrat tot, sempre ens saludem amb un somriure.

Ningú m'ha fet mai cap comentari, però jo em puc trobar 50 vegades alguna persona pels passadissos i dir-li 50 vegades hola amb un somriure.

Recordo que fa temps vaig estar a punt d'escriure un post, i no sé per què no ho vaig fer. Tenia un molt mal dia. Però molt. No tenia ganes de parlar amb ningú, ni de saludar a ningú, ni res de res. Així que, mentre estava en un passadís, prop de la paret, i vaig sentir que venia algú, vaig fer veure que no havia sentit res, i vaig seguir de cara a la paret. Una veu em va saludar per darrere: "Hola, Lluna". Era una veu riallera, em vaig girar, i em va saludar amb un somriure. Vaig seguir el meu camí i em vaig trobar dues persones més. Primer una, i després l'altra. Totes dues van fer el mateix. Em van saludar, amb un somriure, malgrat que la meva cara no era massa bona. Vaig arribar al meu lloc, em vaig asseure, i la cara em va canviar, només de veure que aquells somriures que em sortien espontàniament, havien tornat el dia que més els necessitava.

Però, a part de determinats dies, la gent no acostuma a saludar-te cada cop que passes. Et diuen hola el primer cop i para de comptar. La gent? La gent, menys la persona que s'ha girat per veure qui entrava. Al principi em feia gràcia, perquè pensava: "mira, sempre que veu algú, saluda amb un somriure, encara que l'hagi vist fa 5 minuts". Fins que em vaig adonar que jo feia exactament el mateix.

Agafo l'ampolla d'aigua. Em moro de set, però està buida. Així que me'n vaig, a buscar aigua.

Torno al cap d'un parell de minuts. La persona que està allà a prop es torna a girar. Torno a somriure, i li torno a dir hola. I rebo el mateix. Com si no li hagués dit hola fa un parell de minuts.

Em poso a treballar. De tant en tant, també treballo. Però només de tant en tant, no fos cas que em cansés!

Però la persona, amb qui fins ara només ens havíem dit hola i adéu (d'acord que algun dia li puc haver dit hola unes quantes vegades, però només hola i prou) es gira i em comenta no sé què.

Aixeco el cap. Em pregunto si m'ho diu a mi, però no li pot dir a ningú més. No hi ha ningú més al voltant.

Però no sé què dir. Em podria haver parlat de cinquanta temes diferents, i jo podria haver dit alguna cosa, però va i em treu... Res, que somric i gairebé no li responc, només algun monosíl.lab i prou.

Em faig ràbia a mi mateixa. Perquè coi, no acostumo a tenir a ningú a prop amb qui parlar. Potser aquest és el problema: estic massa sola, i quan hi ha algú al voltant, m'atabalo. I no només quan hi ha algú al voltant, perquè quan hi ha qui hi ha d'haver, encara xerra menys que jo.

El problema és aquest: que no em cau malament, i em comporto com si no hi volgués parlar.

Passa el dia. Va venint i marxant. Cada cop que ve, fa algun comentari. Crec que hi he parlat més avui que en tota la resta de temps que fa que treballa al mateix lloc que jo.

I em queda una sensació. La sensació de que hi ha estat més estona de la que hi hauria d'haver estat. Ve, se'n va. Torna a venir, se'n torna a anar. Cada cop que se'n va, ho fa com si ja hagués acabat el que havia de fer. Però als cinc minuts, torna per qualsevol altra cosa.

Finalment se'n va i ja no torna. I jo em quedo amb el dubte, de si és que sóc poc sociable, poc xerraire, o què.

Però llavors m'ho repenso. Amb d'altra gent potser no parlo tant, o potser sí, però aquesta persona en particular parla amb poca, de gent. I només si li pregunten alguna cosa.

Que m'hagi preguntat quatre o cinc coses avui, quan no estàvem parlant de res, quan tot estava en silenci, suposo que deu ser bo. O potser no. Però, de totes formes, no crec que ho arribi a saber mai.

La revisió. Tercera part: ecs!

Pujo al cotxe i deixo les 50 coses que he de portar a sobre del seient de l'acompanyant. Entre elles, un pot ple d'orina. Pot que he embolcallat amb una espècie de bossa de plàstic, per si de cas...

Em paro en un semàfor. Veig una dona venent mocadors de paper. Passo d'ella. Miro que estigui tot bé.

Aquest pot d'orina, no estava més ple?

...

Va, la bossa ja haurà parat tot.

...

Aquest seient, sembla moll?

Ecs!

La pregunta és: com ho netejo?

No, de fet la pregunta és: com li dic jo ara a algú que pugi al meu cotxe?

Sí, d'acord, no hi puja mai ningú, però... impossible!

En aquest moment sento algú que truca al vidre. La dona dels mocadors, que em troba amb el pot a la mà i el seient... moll.

Arribo a la feina. Com que vaig tard, em trobo amb una companya. No m'atreveixo a explicar-li la història, així que agafo el pot i va directe a dintre la bossa.

Ecs.

El pot (i la bossa) estaven com una mica... molls?

Però com puc ser tan maldestre? Mira que és fàcil, de tancar, un pot d'aquests!

Tot i que diria que estava ben tancat...

Ecs!

Apa, vaig a fer la revisió.

Tot i que, ara que hi penso, l'entrepà està a la mateixa bossa que el pot que vessa.

Ecs!

La revisió. Segona part: el matí abans d'anar-hi

Una revisió que s'ha de fer a mig matí i sense esmorzar... és un suplici.

Servidora, que és previsora, el dia abans agafa i se'n va a dormir a les tantes, per aixecar-se més tard. Creu que si se'n va a dormir a les tantes, es podrà despertar més tard.

Però no. Com sempre passa, a les 6 del matí, els ulls estan oberts com dues taronges. Què hi farem!

La primera prova és posar el pipí a dintre del potet. No calen detalls, veritat? Almenys, no penso donar-ne.

La segona prova és aguantar sense esmorzar. I amb la gana que tinc jo als matins! Falten més de dues hores per la revisió, més la revisió, cosa que vol dir que no podré menjar res fins d'aquí a 3 hores, i ja estic mig marejada...

La tercera prova serà anar fins al lloc de la revisió. Com que és lluny i no podré aparcar, hi vaig a peu. Més de mitja hora, a ple Sol, i sense haver esmorzat! Amb un pot de pipí, i un llibre, perquè suposo que em faran esperar. I un entrepà per quan surti (després, qui dinarà?) I espero no donar l'entrepà i fotre'm el pot de pipí... Vale, ja paro, que encara vomitaré (ai, mare, quin post més fastigós que m'està sortint!)

Crec que és la falta de sucre a la sang. No esmorzar un dia no em farà mal, ja tinc reserves, però si no hi ha combustible, el cap no pot rutllar!

Al vespre, la tercera part (o no).

dimecres, 23 de maig del 2007

Sergio

L'altre dia, no sé per què, em vaig recordar d'en Sergio. Bé, sí que ho sé: tenia una mica de feina, i com més feina tinc, més idees tinc. Vaig deixar quatre o cinc posts a l'ordenador, sense publicar, que s'aniran publicant, mica a mica, el dia que no sàpiga què explicar.

No recordo com el vam conèixer (Anna, m'ajudes?). No sé si el vam conèixer cadascuna per la seva banda, o les dues a la vegada. Ens passàvem moltes hores als ordenadors, de costat, fent treballs i pràctiques. Era l'últim any de carrera, i pràcticament vivíem a la facultat. Perdó: pràcticament vivíem a la sala d'ordenadors. Anàvem emigrant d'una sala a l'altra quan hi havia classe, però sempre davant d'un ordenador cadascuna, les dues de cantó. Una fent un treball, i l'altra fent-ne un altre. Una fent una part d'un treball, l'altra fent-ne l'altra. La gràcia era que es podien presentar per parelles i ella i jo treballàvem bé en equip.

Treballàvem... i réiem. I féiem el tonto, com ens corresponia. Bé, no féiem el tonto tant com ens corresponia, potser el féiem més del que ens corresponia. Però, en definitiva, féiem el tonto.

En Sergio era d'Andalusia. No recordo exactament d'on. Tampoc sé com el vam conèixer, si nosaltres treballàvem... Em sembla que millor no ho recordo.

En Sergio sabia perfectament que les dues ens coneixíem i que estudiàvem juntes. Però també érem diferents. Amb mi, va començar a parlar de futbol. I em va explicar una anècdota que no recordo massa, però em sembla recordar que em va explicar que un dia mirava un partit de futbol tot sol a casa i que es va posar tan content que va fer un striptease. Després se'n va penedir. Em va demanar que no li expliqués a l'Anna.

Massa tard. Jo ja li havia explicat i havíem rigut una estona.

A ella li enviava poemes que escrivia ell. Jo, en principi, no n'havia d'haver vist cap, d'aquells poemes...

Però al principi, quan ella rebia un mail, em cridava i jo anava a mirar-lo a la seva pantalla.

Al cap d'un temps (un parell o tres de poemes), ja me'l reenviava directament.

Poc després, ja venien comentats. A cada vers del poema, ella hi posava algun comentari. En català, és clar.

Un dia, estava jo tan tranquil.la treballant (o no, però estava en un ordenador, i cadascuna estava fent les seves coses, així que suposo que estava treballant), i vaig sentir que l'Anna em parlava...

- Per què no pita el teu ordenador?
- Eh?
- T'he enviat un mail.
- Doncs no ha arribat...
- Sí, home, un poema d'en Sergio...
- No, a mi no m'ha arribat res...
- I tant, que jo te l'he enviat...
- Sí, però no ha arribat...
- Merda!
- Què?
- M'he descuidat de canviar-li l'adreça...

Jo no vaig tornar a rebre cap més mail d'en Sergio. Ella li va enviar un mail demanant-li perdó. Ell va contestar, i van continuar enviant-se mails durant un temps.

I no sé per què em va venir a la memòria. No sé quina part de la història és veritat, quina part és fruit de la meva imaginació, quina part... Només sé que no em sento orgullosa, del que féiem amb els seus mails. Crec recordar que en el mail que m'havia d'haver arribat a mi hi havia alguna referència a l'striptease.

Què se'n deu haver fet, d'en Sergio?

diumenge, 20 de maig del 2007

Color d'ulls: marró

No és el primer cop que penjo aquesta foto. De fet, la foto no era només de l'ull. Era una foto de tota la cara, que em vaig fer després de passar tota una nit en un tren, sense dormir. M'havien pagat el viatge, i l'estada allà on anava. Nou dies en un hotel dels bons, a temporada gairebé alta, en un lloc de la costa.

Recordo aquell viatge amb alegria, pel que significava, però també amb tristesa alhora.

I aquí està el meu ull, que m'ha recordat que sempre havia sigut marró. Des que era petita, i al cole ens van fer mirar un dia els ulls i dir de quin color eren. "Marró", va dir la nena que s'asseia al meu cantó. I jo vaig agafar la llibreta i vaig escriure: "Color d'ulls: marró". I sempre més he cregut que eren de color marró.



Bé, sempre no. Els meus ulls plorosos són verds. No he entès mai perquè canvien de color. Algú potser en tingui la resposta, però si els meus ulls són verds quan ploren o han plorat, prefereixo tenir-los marrons.

Només dues persones m'han dit que els meus ulls són verds. La nena de l'altre dia, i la Clara, als comentaris.

Si hagués d'omplir un formulari, ho tindria molt clar. "Color d'ulls: marró". Al cap i a la fi, quina importància té, el color d'ulls?

Té la importància d'un post xorra, fet per fer baixar l'anterior, ja que no tenia ganes que es quedés el post anterior a dalt de tot durant quatre o cinc dies. Així, durant quatre o cinc dies, hi haurà un dels meus ulls marrons.

dissabte, 19 de maig del 2007

Tard

Tinc la impressió de que sempre arribo tard. Aquella sensació de que alguna cosa hauria pogut ser per mi, però que hi he arribat tard. Arribo tard i el que podria haver sigut el meu lloc ja està ocupat per alguna altra persona. Potser, simplement, és que aquell lloc no era per mi, però jo sento que ho podria haver sigut.

Podria posar mil i un exemples de situacions en les que he arribat tard. Com aquella vegada en la que... o aquella altra en la que...

Però tampoc és necessari.

Avui tinc la sensació que he tornat a arribar tard. Com sempre. Si hagués arribat un temps abans... però no, he tornat a arribar tard.

I això que aquest cop vaig córrer. Em vaig dir a mi mateixa que no em tornaria a passar, que no tornaria a arribar tard. Que aquest cop correria molt i arribaria a temps.

Però he tornat a arribar tard.

El pitjor de tot és que tinc la sensació que em falta molt camí per recórrer. La sensació de que sempre arribaré tard, perquè porto un retard de... 10 anys? 15 anys? I, per més que intenti córrer, no podré atrapar tot aquest temps que porto de retard. No hi arribo, i és impossible que hi arribi mai.

Tinc la sensació que, per més temps que passi, sempre arribaré tard.

Sé que avui ja és tard per mi. Sé que, o he arribat tard, o he tornat a ficar la pota, o...

Però tant se val. Sé que avui és tard per mi.

I, precisament perquè avui ja és tard per mi, demà serà massa tard per mi. I també sé que la frase no sembla tenir massa sentit. Però en té.

Els meus nens

A vegades em fa mandra anar amb els nens. A vegades penso que tinc cinquanta coses més a fer, i preferiria quedar-me a casa, fent aquestes 70 coses.

Però els nens són com una espècie de revitalitzant. T'encomanen la seva energia. I ja hi pots anar enfonsat, enfadat o el que sigui, que et contagien amb la seva vitalitat i els seus riures.

Els meus nens també em recorden moltes coses. I una d'elles és que tots tenim alguna cosa que ens fa especials als ulls dels altres. O, com a mínim, alguna cosa que, sense saber-ho, ens pot fer especials als ulls dels altres. Me'ls miro, i m'adono que cadascun d'ells és especial a la seva manera, i que segurament, les raons per les que són especials per mi, fan que algú altre no els tingui massa estima, o que algú altre es rigui d'ells. No totes, però algunes potser sí.

A vegades, algú ens diu que alguna cosa nostra és dolenta, o que alguna cosa nostra no els agrada. I ens creiem que allò és dolent. Però allò que nosaltres creiem que és dolent, per algú altre pot ser molt bo.

Aquest post havia de ser un post dedicat només a ells. Volia parlar només d'ells, del que els fa especials als meus ulls. Però s'ha convertit en alguna altra cosa. Tot i així, aquí hi ha alguns dels meus nens, amb el que els fa especials.

En Marc té molta imaginació. Sempre s'inventa històries i jocs nous. Viu en el seu món, que li deia l'altre dia a la seva mare. Mai s'avorreix, perquè sempre troba una manera diferent de divertir-se, o una història nova per explicar.

En Gerard és molt maco. És pèl-roig, amb la cara plena de pigues i porta ulleres. Els nens així poden ser tan entremaliats com vulguin, que sempre em roben el cor. Perquè em fan molta gràcia. A part, aquest és maco de caràcter i tot.

En Pol és petit. Més petit que els altres. Arriba, i gairebé no diu res. S'acosta allà on sóc jo, i sense demanar permís ni res, se m'asseu a la falda, es gira, i espera que li expliqui alguna cosa. M'encanta aquesta manera que té de fer: ell sap que vol estar allà, i ell hi va, si ningú li diu el contrari, sense preocupar-se del que passa al seu voltant.

En Ferran és molt espavilat. Li sobra una mica de xuleria, però em fa molta gràcia. Sempre té algun acudit a punt, sempre diferents. Sempre sap de tot, i sempre vol escoltar... però llavors demana que li escoltin les seves coses.

En Jordi és molt maco, també. És callat, quiet, i mai no parla si no li demanes que ho faci. Li costa ficar-se dins del grup, però sempre et mira amb uns ulls que tenen un gran interès. I és esquerrà. I, com a bon esquerrà, té aquella cosa especial que tenen tots els esquerrans, i que encara no he aconseguit saber de què es tracta.

La Marta és la consciència en persona. Callada, atenta... però també esverada quan ja no cal estar-se callat.

En Pau és el rialler. Sempre riu. Però t'escolta. Va estar malalt, de petit (o quan era més petit, hauria de dir). Només vol que li facis cas i que li expliquis alguna cosa. Amb això ja és feliç.

I jo sóc feliç jugant amb ells, explicant-los històries, i em fan treure tristeses del cap.

Però, el millor de tot, és que et diuen les coses tal com les pensen. I saps que, si ells t'ho diuen, és veritat.

Aquest matí, una d'elles, se m'ha quedat mirant fixament. "Tens els ulls verds", m'ha dit. "Marrons", he contestat jo. "Verds", ha contestat ella. I hem marxat sense decidir si tenia raó ella o tenia raó jo.

divendres, 18 de maig del 2007

Una llumeta verda

Sé que segurament no ho hauria de fer, però ho faig. Es tracta d'aquesta eina que es diu messenger, i que a algunes persones se'ls obre només de connectar-se a internet, i llavors quan hi va la profe de classes particulars i li volen ensenyar alguna cosa, la profe veu el messenger, i un parell d'adolescents que saluden i diuen coses que en principi la profe no hauria de llegir... ai, que me'n vaig de tema.

Durant molt de temps, jo tenia el messenger, però no l'obria gairebé mai. Fins que vaig descobrir l'opció de connectar-se invisible. O sigui, que tu veus qui està connectat, veus quan t'arriba algun mail, però ningú et veu a tu.

Ja feia temps que em preguntava per què ho feia, això. Gairebé mai estic visible, i un dia algú em va dir alguna cosa de l'estil de que feia molt temps que no em connectava. I em vaig quedar sense saber què dir, perquè jo, a aquella persona, la veia gairebé cada dia, connectada a totes hores.

Avui ho he entès. Ja sé per què ho faig. Perquè em fa companyia. Veig algun ninotet verd, i encara que no ens diguem res (cosa difícil, de totes formes, si no estic visible), em fa companyia. Vaig veient com la gent es va connectant, i també em fa companyia. Sí, també em distreu, però per sobre de tot, em fa companyia.

Suposo que és una manera de veure les coses sense ficar-s'hi pel mig. Vull dir que veig qui hi ha, però no em deixo veure: només sóc una observadora.

El mateix em passa amb el gmail i les llumetes verdes. De fet, crec que han sigut les llumetes verdes el que m'ha fet adonar que em fan companyia.

A la feina, sovint obro el gmail que té el meu nom. I allà, en hores de feina, sempre hi ha una llumeta verda. Sempre la mateixa. No he fet servir mai el xat del gmail, i dubto que l'arribi a fer servir mai. Però la llumeta verda fa companyia. És com si em digués que hi ha algú que també està treballant, tal com faig jo. D'acord, si miro el mail no treballo, però quan el miro, veig la llumeta, i em sento acompanyada.

Sembla mentida que, estant com estic sola a casa, el simple fet d'observar una llumeta verda em faci sentir acompanyada.

Sí, ja ho sé, si amb el messenger sempre estic invisible, jo mai sóc aquesta llumeta verda que fa companyia. Però, de totes formes, no sé pas si jo faria companyia a ningú.

dijous, 17 de maig del 2007

La revisió. Primera part: demanar hora

De tant en tant, al lloc on treballo, ens avisen que faran una revisió mèdica. Una revisió que no és obligatòria i bla, bla, bla. Però donat el meu vici a anar al metge a la mínima que em fa mal alguna cosa, vaig pensar que estaria bé que em fessin una revisió. Ni que fos perquè em fessin un anàlisis de sang, que tinc antecedents a la meva família directa de diabetis i deu fer... des de la última revisió (que em van avisar que havia sigut a l'any 2004...) que no me'n faig cap.

També fan anàlisis d'orina. Així que vaig decidir-me a esperar uns dies a demanar hora, perquè tenia problemes tècnics. Vaja, que no donaria positiu de res, perquè no prenc drogues de cap tipus, ni bec alcohol, ni cafè (que com no dongui positiu l'aigua de l'aixeta, no donaria pas positiu de res), però els resultats sortirien alterats. Ja em va passar l'últim cop, i no és qüestió d'anar fent el pringat cada vegada.

Truco. Demano hora. Però no la puc demanar jo. Ah, no! Aquí he de trucar, he de dir-los quan em va bé, llavors ells truquen per demanar hora, els donen hora, i em tornen a trucar per dir-me l'hora.

Al cap d'una estona em truquen. Em donen l'hora. Dic que d'acord. Però, simultàniament, rebo un mail del jefe. Em diu que si puc anar-hi just el dia de la revisió, mitja hora abans de la revisió. Comptant que m'hi estaré més de mitja hora (i més d'una hora, i segurament més de dues hores), i que el jefe està a la gran ciutat i la revisió és a la ciutat petita, torno a trucar perquè em canviin l'hora.

Em demanen els dies que puc. Dic els dies. Diuen que em tornaran a trucar.

Definitivament, si jo hagués de fer aquesta feina, em tornaria boja. Amb el que m'agrada a mi el telèfon!

Em tornen a trucar. Em diuen el dia, en número. Jo, innocentment pregunto si és dilluns. Em contesten que no, que és dimarts. Però dimarts era un dels dies que havia dit que no. "Ah, ho sento maca. Ara torno a trucar".

Maca? Si tingués 10 anys més també em diria maca com si parlés amb una criatura? Perquè no és el maca, és el to.

Al cap d'una estona torna a trucar. Em dóna una hora que ja em va bé (espero). Bé, no em va bé del tot. És a les 11 del matí i hi he d'anar sense haver esmorzat. Coi! M'he d'estar fins a les 11 (bé, fins a les 12 o quarts d'una, si comptem que m'han de fer la revisió, són molt ràpids i a aquella hora segur que ja porten un bon retard acomulat) sense esmorzar? Vaja, que ja directament vaig a dinar.

I, d'altra banda, qui aparca a les 11 del matí al mig de la ciutat?

Resum: jo he trucat dos vegades, a mi m'han trucat 3 vegades i ells han trucat 3 vegades al lloc on han de fer-me la revisió. Si no m'he descomptat, 8 trucades de telèfon per una hora! I d'aquí a una setmana passaré un matí de nassos, sense poder esmorzar, i buscant aparcament on no n'hi ha.

Com sempre, la revisió té pinta de ser molt interessant.

- Fumes?
- No.
- Beus?
- No.
Vale, sí que bec, que sinó estaria com una mica deshidratada.
- Bé, els caps de setmana sí, no?
- No.
- Però de tant en tant sí, no?
- No.
Coi, que no saps què vol dir, la paraula no?
- Fas esport?
- Sí.
- Amb quina freqüència?
- 4 o 5 cops per setmana.
Escolta, no em miris així. Fes-me una prova d'esforç, si no t'ho creus. Per què t'hauria de dir mentides?

Promet ser un dia molt interessant. Segur que hi ha una segona part...

dimecres, 16 de maig del 2007

Un matí qualsevol...

Sona el despertador. M'aixeco i me'n vaig directa a esmorzar (què, sinó?)

Em recordo d'una panera que em van regalar aquest cap de setmana (o me la vaig guanyar, no sabria dir-ho...) i en trec un fuet boníssim.

Quan acabo d'esmorzar ja sóc sola a casa. Encara no són dos quarts de set. Em vesteixo i marxo.

Avui ja és clar, cosa que vol dir que veig el que m'envolta. Quan passo pel cantó del tros de bosc on hi ha eucaliptus, veig un dels arbres que ha caigut. Deuria caure dilluns, el dia que va fer tant de vent i va ploure tant. M'entristeix veure que ha caigut en direcció al bosc, perquè no ha caigut del tot: està caigut sobre un altre arbre, que ja no s'aguanta dret del tot. Em recorda als circuits de dominós que feia quan era petita, el problema és que això són arbres. Penso que si hagués caigut en direcció a la carretera, ja l'haurien tret, però així es quedarà molt de temps així, mig penjat, a punt de caure.

Continuo amb els meus pensaments. Aquest cap de setmana vaig anar a una altra festa infantil d'aniversari. Pares, mares, nens... i jo. Vaig descobrir que era la única adulta que sabia fer braçalets i trenes d'arrel. No sé si és bo, si és dolent, si no n'hauria de saber, o si les mares o els pares n'haurien de saber. Prefereixo més no pensar-hi, que els nens, quan volen alguna cosa d'aquestes, ja em venen a buscar a mi. Que s'ha de fer un treball manual? Ja els tinc a buscar-me. El que ells no saben és que jo sóc una destralera.

No me n'adono i ja sóc a la ciutat.

Primer semàfor: paro el mòbil. Ha dormit tota la nit al cotxe, i per això miro si hi ha alguna trucada perduda o algun sms. Però no sé ni per què em molesto a fer-ho.

Segon semàfor: agafo les coses i les intento posar a sota el seient de l'acompanyant. Em maleeixo els óssos pensant que he de tirar el seient endavant, perquè així no hi arribo. Però mai hi penso.

Tercer semàfor: obro la bossa del gimnàs i en trec la tarjeta.

Aparco al gimnàs i entro.

Em col.loco en una cinta. Arriba una noia i me la miro. La conec. Però no sé de què. Segueixo corrent mentre la miro. Ella està d'esquenes, però estic convençuda que la conec. Fins que me'n recordo. Era la meva altra jo a la guerra. Primer jo n'agafava uns i ella els altres, i després ens canviàvem els "enemics".

Acabo de córrer i se m'acudeix que estaria bé que em controlés les pulsacions. Ho faig de la forma de tota la vida: dit al coll, sis segons i multiplicar per deu. No és exacte, però dóna una idea de com estic. 180. Buf. Em sembla que m'he passat! Deixo passar mig minutet. 150. Anem bé. Deixo passar un minutet més. Les teles, que a aquesta hora encara fan notícies, marquen l'hora amb minuts i segons i va molt bé. 100. D'acord, ja m'he recuperat. Me'n vaig.

Pel camí em trobo una iaia, que sol venir sovint a aquestes hores. Li dic hola, i em torna un somriure. Fa 3 anys que ens creuem pel gimnàs i mai hem passat de hola i un somriure, però sempre ens diem hola i somriem, com si ens coneguessim de tota la vida.

Torno al cotxe.

Primer semàfor: la tarjeta del gimnàs a dintre la bossa, per demà.

Segon semàfor: obro el cendrer del cotxe, i apareixen un rellotge, unes arrecades, un anell...

Tercer semàfor: em poso el rellotge, les arrecades, l'anell...

Quart semàfor: poso la mà a sota el seient del condutor. Em maleeixo els óssos, perquè el seient està a darrere de tot. He de pensar a tirar-lo endavant.

Cinquè semàfor: engego el mòbil. Miro si es queixa d'alguna trucada perduda. No sé per què em molesto.

I ja sóc a lloc. Encara no són 2/4 de 9. I per mi ja és mig matí.

dimarts, 15 de maig del 2007

Post-it's i esmorzars

El cel torna a amenaçar tempesta. I si hi ha tempesta, l'ordenador es tenca. Un llamp es va carregar un dia la font d'alimentació d'un ordenador, i un altre, un mòdem. Si llampega, queda tot desconnectat. No és el mateix viure a ciutat que viure en un lloc on no hi ha gaires cases.

Aquests dies, però, en els meus dos últims posts s'hi han generat dues converses, que no són gaire comuns en aquest blog. Més que res, perquè com que jo només apareixo per aquí algun que altre cop al dia, normalment només als vespres, tampoc hi ha ocasió.

Per començar, el tema post-it's (o com coi s'escrigui). Que no, que no m'atreveixo a deixar un post-it al llibre. Que estem parlant d'un poble petit i segurament ja conegui el pare/cosí/tiet o el que sigui del nen. I segona, que el pare segur que és massa gran. No veig a un nen de menys de 12 o 13 anys llegint aquest llibre... i això porta a un pare massa gran. Que no! A més, que sóc una cagada. No m'atreveixo a fer les coses.

El segon tema és el tema de l'esmorzar. És un dubte filosòfic que he tingut molt de temps. Si vas a fer esport quan hi ha gent que encara dorm, a primera hora del matí, has d'esmorzar abans o després d'anar a fer esport? Jo sempre esmorzo abans. Quan m'aixeco, tinc gana. I si anés a fer esport sense haver menjat res, segur que sortiria d'allà mig marejada. Però és que, a més, em passa una cosa molt rara. Després de fer esport passo unes quantes hores en les que sóc incapaç de menjar res. Sí, he dit hores. Puc sortir del gimnàs a les 8 del matí, i a les 12 encara sóc incapaç de menjar res. Beure sí, és clar, però només de veure menjar, ja m'agafa alguna cosa. I pensar en menjar... buf, què va! Si al gimnàs han col.locat un bar just a la sortida, i al matí fa oloreta de pa, però jo passo i aquella olor, si l'hagués d'olorar més d'un parell de minuts, em faria vomitar i tot.

Ai, quin post tan prescindible. Però és que sinó hagués hagut d'escriure molt als comentaris, i ja fa molts dies que no escrivia cap post.

Ja ho tinc! Està clar! Com no se m'havia acudit abans? Ja sé què posar al post-it! Que què hi posaré?

"Si has de fer esport de bon matí, tu què creus: s'ha d'esmorzar abans o després?"

dissabte, 12 de maig del 2007

Sóc una il.legal

Ahir vaig anar a la biblioteca. Sempre vaig a la biblioteca el dia que he d'anar al poble gran, i així aprofito el viatge. Ara que diuen que em volen treure la gasolinera a la que vaig normalment, perquè no en volen cap a dintre de la ciutat, potser hi hauré d'anar més sovint, al poble. Però ara em fa mandra fer els set o vuit quilòmetres de més, per anar al poble, i intento aprofitar el viatge quan hi vaig.

És una biblioteca de poble, cosa que vol dir que és petita, i que no hi ha gaire gent. Com que fan activitats, serveix una mica de guarderia, i sempre que hi vaig m'hi trobo només a nens de l'escola i algun pare. A part dels pares i de la bibliotecària, no hi sol haver mai ningú de més de 9 o 10 anys.

Ahir se m'acabava el termini per tornar un llibre. El problema és que encara no l'he acabat. Així que vaig anar a la biblioteca perquè me'l renovés.

La bibliotecària se'm va mirar, em va tornar el llibre, i em va dir:

- No te'l puc renovar.

Em vaig estranyar, perquè sempre m'havia renovat els llibres sense cap problema.

- És que me l'han demanat. I ara no te'l puc renovar. Me l'hauries de tornar i demanar-lo per quan el tornin...

Jo em vaig quedar amb el llibre a la mà i li vaig donar, pensant que segurament no podria tornar a agafar-lo fins d'aquí a un mes o vés a saber quan.

La bibliotecària se'm va mirar i em va dir:

- Jo no he vist res. Tu no m'has tornat el llibre. Emporta-te'l, i ja el tornaràs quan l'hagis acabat. Jo diré que encara no me l'han tornat, i cap problema.

Ara algú espera un llibre que tinc jo. Un llibre que segurament torni la setmana que ve.

Però sóc una il.legal. I una mica incívica, perquè algú (segurament un nen, perquè a més el llibre és per nens) està esperant el llibre.

Això em passa per llegir llibres amb massa demanda. O per llegir el primer llibre d'una trilogia, de la que venien el tercer per sant Jordi, i estava a totes les parades. Un llibre (el tercer) que vaig veure comprar a molts pares sense adonar-se que era el tercer, i que llavors el pobre nen es deuria queixar de que no havia llegit els altres dos.

Però em ve una pregunta al cap. El dia que se m'acaba el préstec, sempre vaig a la biblioteca. O a tornar el llibre o a renovar el préstec. La bibliotecària ja em fa els préstecs de forma que els hagi de tornar el dia que vaig al poble. Però, si no l'he acabat, em renova el préstec sense problema. I si algú l'ha demanat, em diu que marxi, sense deixar el llibre.

La pregunta és: té sentit que vagi a la biblioteca el dia que toca?

divendres, 11 de maig del 2007

Eleccions, cartells i anar a dormir

Sóc una persona de matins. Al matí m'aixeco a l'hora que faci falta, i rarament sóc al llit més enllà de les vuit del matí, encara que no em posi el despertador i sàpiga que puc dormir tot el matí. Al matí obro els ulls i ja no els puc tornar a tencar. Al matí m'aixeco amb molta energia. I m'agrada fer coses als matins.

Però això fa que als vespres també tingui ganes d'anar a dormir aviat. Jo, als vespres, no sóc ningú. Per més tard que m'aixequi, jo als vespres sempre tinc son.

Necessito dormir les meves hores. Si no dormo prou hores, sóc una espècie de zombie, que no sap el que es fa. Però, per més tard que vagi a dormir, entre les 7 i les 8 obro els ulls. I ja no els puc tornar a tencar.

Hi ha qui em diu que estic boja per aixecar-me al matí per fer esport. Però jo seria incapaç de fer-ne a la tarda-vespre. Les meves cames no podrien fer res. Al matí, l'esport em dóna energia, encara que sembli una contradicció.

Als vespres sempre segueixo el mateix "ritual". I no em cansa, perquè m'agrada. Sopo aviat. Vinc aquí, a l'ordenador, una estoneta (o una estona llarga). Llavors me'n vaig al llit, llegeixo una estona, i em poso a dormir a una hora a la que la major part de la gent d'aquest país encara dóna volts pel món.

Sé que, en cert sentit, vaig al contrari de la resta del món que m'envolta. Que jo mai m'enganxaré a les sèries que fan als vespres a la tele, perquè quan fan les sèries jo ja estic en el meu ritual de lectura pre-son, o de son directament. Però tampoc m'importa. Jo sóc així, i m'agrada aixecar-me de bon matí. Si anés a dormir massa tard, no podria aixecar-me tan aviat, o aniria zombie tot el dia.

És per això que quan a un il.luminat se li acudeix posar una reunió un dia al vespre, a una hora a la que jo normalment ja he sopat, i que ja estic davant de l'ordenador, m'enfado. Ofereixo diferents alternatives, però a tothom li sembla anar bé a aquella hora.

És per això que, quan al mateix il.luminat se li acudeix arribar mitja hora tard, encara m'enfado més. Amb aquesta mitja hora hagués pogut anar a sopar. O, simplement, fer alguna altra cosa interessant. Però no, el senyor havia de fer esperar mitja hora a una dotzena de persones. Per què? Doncs perquè li va donar la santa gana.

És per això que, quan comença a dir coses que no tenen sentit i es passa més d'una hora queixant-se per una cosa que no té sentit, encara m'enfado més. Perquè només faig que pensar que m'he aixecat abans de les 6, que he marxat de casa fa més de 15 hores i que encara no hi he tornat, i que he d'estar aquí, amb la son que tinc, escoltant com diu tonteria rere tonteria. Com té una dotzena de persones dient-li que no té raó, i ell repeteix el mateix argument, que ja li hem tirat per terra cinquanta-dos mil tres-centes vint-i-quatre vegades, perquè li tornem a tirar per terra una vegada més.

Fins que, a tres quarts de dotze ens deixa, a mitja reunió, i amb tot per decidir, perquè fins al moment només s'ha parlat del tema que ell volia, que a sobre, ha quedat sense decidir. I jo sóc l'única que s'emprenya. Perquè sé que si avui s'hagués decidit, ja estaria tot, però el proper cop, haurem de tornar a sentir el seu argument sense sentit, i li demostrarem de set-centes vint-i-vuit mil maneres diferentes que no té raó.

I la pregunta és: on pot anar un il.luminat un dijous al vespre, poc abans de les 12 de la nit?

A penjar cartells electorals.

La pregunta és: on els va penjar? I cartells electorals de qui?

He intentat buscar a internet quants partits es presenten al meu poble, però no me n'he sortit. Barcelona és fàcil. Fins i tot Girona. Per cert, he vist a més d'una persona que es queixava de les fotos de la Mayol. Això és que no heu vist la foto de la Pagans.




Jo, aquest matí, l'he vist en una parada d'autobús i per poc tinc un accident del sustu. I no és que jo sigui molt maca, i molt res, però la més bona ha sigut quan he vist un cartell de lluny i m'he dit: "quin és aquell candidat?" Estava convençuda que era un home, fins que m'hi he acostat més i he vist que era... la Pagans.

Per cert, i mirant el cartell (la ciutat està atestada de Pagans), la dona no té un nom massa polític, que diguem... m'he adonat que si se li posa un apòstrof ben posat... potser no tindria tants de vots. O potser més, mai se sap.

Total, que ja no sé què estava explicant... Ah, sí, els cartells i l'il.luminat. Quan vaig tornar a casa, estaven penjant cartells. Però eren els del partit que actualment hi ha governant. Tradicionalment hi ha hagut sempre un partit a l'oposició, que era una barreja de dos partits. Vull dir que, com passa a molts pobles petits, la majoria són independents i un parell pertanyen a algun partit. En aquest cas, la majoria són independents i un parell o tres pertanyen a dos partits, i es presenten en coalició.

Però ara ja no sé qui es presenta. Perquè he sentit dir que es presenta algú de l'altre partit (amb les sigles de l'altre partit, i els primers tots d'aquest partit). No crec que els dos partits s'hagin separat i facin dues llistes. Però, si van junts, i tots són de l'altre partit, per què penja cartells de la competència, encara que vagin amb mitja coalició?

I la pregunta més important: tant si hi ha dos partits que es presenten com si n'hi ha tres, on coi va posar la propaganda l'il.luminat? Aquest matí he vist 8 cartells pel poble. I jo me'ls anava mirant, a veure si sortia de dubtes. Però... tots 8 eren del partit que hi ha ara al govern!

Abans d'una hora tornaré a veure a l'il.luminat. Ahir es va posar amb mi, amb bastanta mala llet, com sol fer sempre. Ell em resoldria el dubte. Però no li penso pas preguntar. I pobre d'ell que intenti fer-se el simpàtic. Per culpa d'ell, vaig anar a dormir 3 hores més tard del que hi vaig normalment, aquest matí no he tingut esma d'aixecar-me per anar al gimnàs, i vaig zombie perduda. No sé ni si el que dic té sentit.

El problema és que sé que contratacarà amb el d'ahir. Al cap i a la fi, per aconseguir que callés, tothom li va donar la raó (fins que va marxar, que van dir que no) menys jo. Però fent això, l'únic que aconsegueixen és tornar-hi d'aquí un temps.

Però a mi no em convencerà pas!

És més, sempre havia votat el partit en coalició. Però si ell hi està pel mig, no tindré cap dubte: votaré als altres. Perquè ja se sap, als pobles, i sobretot als pobles petits, és més important la persona que no pas tenir un il.luminat a l'ajuntament!

dijous, 10 de maig del 2007

Vol venir al meu món

Diu que vol que la porti al meu món. No entenc res de res. Ella sempre ha dit que li agrada tenir els peus a terra. No vol pujar a una nau feta per la gent com ella, i ara vol pujar a la meva?

Diu que es fia de la meva nau. Que si la meva nau ha fet un camí tan llarg, segur que és segura. Però no entenc per què les coses de fora han de ser bones i les de casa no.

No em volia deixar parlar tan aviat, diu que li treuré el lloc. Jo, treure-li el lloc! Si sóc molt petita! I, ara que hi penso, ella és massa gran per entrar a la meva nau. Suposo que això la convencerà.

Ja he après a escriure. És molt fàcil! Ara ella està en una reunió. Sé que no voldria ser-hi, que s'avorrirà moltíssim, o això ha dit. Ja li he dit que l'acompanyaria, com aquests últims dies, que m'amago fàcilment, però ha dit que m'avorriria molt.

Escriure cansa bastant. He d'anar saltant de tecla en tecla, i així vaig prement-les. I no sabeu com costa escriure tecla! He de fer un salt tan llarg, que gairebé no hi arribo! Però ha sigut molt pitjor escriure fàcil! Un cop ho he escrit, he pensat que potser no ho era tant, de fàcil...

Moltes gràcies pels comentaris que heu anat deixant. Ella diu que aquesta història meva i seva és molt normal, que els llibres estan plens d'històries com aquesta, i que aquesta no té res de nou. Diu que la nostra història no té massa interès per la resta de la gent.

Però jo... jo li seguiré prenent el teclat. Li he agafat el gust, a això d'explicar el que em passa! I com que això és interactiu, i la gent em diu coses, si algú em vol fer alguna pregunta, li contestaré el que vulgui saber del meu món (sempre i quan ho pugui explicar) i sempre que ella em deixi... Sobretot ara que ja sé què és una civilització. El proper cop que parli, Tirai, ja t'explicaré de quina civilització vinc!

dimecres, 9 de maig del 2007

Aparcament

Casa meva, o la casa del costat, tant li fa, havia sigut una casa de pagès. En cert sentit, continua essent una casa de pagès, pel simple fet que hi ha gallines, conills i un parell d'horts. Ara ja no hi ha altres animals, i els camps els conrea algú altre, però continua essent una casa de pagès.

I, com a bona casa de pagès que és, té una era. El que passa és que ara l'era ja no és el que era (ho sento, és que era massa fàcil). Ara, a l'era hi juguen els nens i s'hi aparquen els cotxes.

Ningú ha dit mai on s'havien d'aparcar els cotxes, però tots, quan aparquem el cotxe a l'era, el deixem al mateix lloc, i tots els cotxes aparcats en bateria. Per què? No ho sé. Tothom ho fa així, i ja ningú es pregunta el perquè. Si arribés algú i aparqués diferent, llavors qui arribaria al darrere no sabria on aparcar.

De totes formes, els habitants de les cases deixem els cotxes a dintre el garatge, normalment. Només els deixem a fora de tant en tant.

Avui, quan he arribat a casa, he hagut de somriure. La nineta m'ha fet somriure, tot i que no hi era.

Al lloc on deixem els cotxes, hi havia aparcats, en bateria, uns quants vehicles. Tots molt ben arrenglerats. Tots gairebé tocant el límit. Tots amb la mínima distància entre ells, de forma que n'hi cabessin el màxim possible en el mínim espai. Però cap tocava el del cantó.

Hi havia un cotxe de bateries, una bici, un tricicle, un patinet, un altre tricicle, un altre patinet, i un cotxe petit, sense bateries.

dimarts, 8 de maig del 2007

Maia

Hola, em dic Maia. Estic aquí, mirant com aquest ésser està davant d'una pantalla lluminosa, mentre fa algunes coses amb els dits i m'escolta. Diu que escriu el que jo dic, però no sé què vol dir escriure, ni sé què passa quan es mouen els seus dits, ni res de res.

Avui aquest ésser em parlava d'aniversaris i números rodons. No entenc què vol dir, amb això de números rodons. Crec que vol dir que són un múltiple del seu número de dits. Però, és clar, per mi aquesta no seria una edat rodona (tot i que no sé si se'n pot dir edat rodona).

Jo tinc tres braços. Crec que ella en diu braços, però no sé si això meu també se'n diuen braços, o si se'n diuen d'alguna altra forma. Tinc dos braços amb mans que em serveixen per agafar coses, i hi tinc quatre dits a cada mà. L'altra mà, la del tercer braç, només en té tres, de dits. Ella diu que m'hi falta el polze, però la resta dels que són com jo tampoc el tenen, aquest polze. Al cap i a la fi, tinc dues mans per agafar coses, com ella. No serà ella la que té un braç de menys?

Ara riu. Em diu que tots els de la seva espècie tenen només dos braços. Diu que no li falta cap braç. Me la creuré. Tot i que jo només l'he vist a ella.

Vaig arribar aquí que tot estava fosc. Vaig veure una llumeta, i m'hi vaig acostar. I ens vam trobar. Diu ella que ara ha passat un dia. Entenc el que vol dir amb dia. I amb any. I amb aniversaris rodons. Em diu que fa temps que només fa que veure aniversaris rodons a tot arreu, que només fa que felicitar a gent pels seus aniversaris rodons.

Jo li dic que els meus dits són molt més fàcils per comptar. A part dels números petits, els grans sempre els pots dir amb un número exacte de mans. Ara mateix, ella té una mà grossa i una petita de mans grosses d'anys. Fàcil, no? I el proper cop que sigui el seu aniversari, farà dues vegades una mà petita de mans petites i una vegada una mà petita de mans grosses.

Torna a riure. Diu que no entén com una civilització (aquesta paraula no l'entenc, però ja m'ho explicarà) tan avançada com la meva pot comptar d'aquesta manera tan caòtica (això també m'ha d'explicar què vol dir).

Em parla de joguines i no l'acabo d'entendre. Diu que des d'avui té una nova joguina. M'ha explicat que els nens juguen amb joguines, m'ha explicat què són els nens. El que no entenc és: per què, si ella no és una nena, juga amb joguines?

Diu que és una joguina per comunicar-se. Entenc què vol dir amb comunicar-se. Jo era al seu cantó quan l'ha provat. Però no funciona massa bé. A més, hi ha una cosa que no entenc. Ella ha buscat el rodó. Ara no sé per què riu. Li fa gràcia que digui a algú "el rodó", però si és el que fa un aniversari rodó, per què no li puc dir rodó?

El que no entenc és per què li fa gràcia tenir una joguina per comunicar-se, troba el rodó, i simplement no estableix comunicació.

Hem de parlar de moltes coses, hi ha moltes coses que no entenc, i moltes preguntes que li he de contestar. Diu que sóc una mina, que podrà explicar moltíssimes històries amb mi. De moment, però, me l'emporto amb mi, per avui.

diumenge, 6 de maig del 2007

Al final no ha pogut ser.

Feia molts de dies que esperava que arribés el 6 de maig, però al final, el 6 de maig, no ha sigut el que m'esperava.

Hi ha qui diu que per mi ha estat el millor. Així m'he quedat a casa i he pogut descansar. I sí, he de reconèixer que em convenia descansar. Sobretot des de l'escena de divendres al vespre, quan em va tornar a pujar la febre de cop.

Però ara ja estic bé (o això sembla). I avui hagués pogut marxar sense cap problema.

Suposo que no hauria de pensar en un passat tan llunyà, però tan proper al mateix temps. Si tingués alguna vida actual que m'esperés, no esperaria amb tantes ganes dies com el que hauria d'haver sigut avui, i que al final no ha sigut.

Ningú en té la culpa, però no deixa de saber greu.

Ahir vaig parlar amb una de les persones que havia de venir avui. Una conversa freda. Jo gairebé no podia parlar, no tenia veu. Però a l'altra banda no hi havia cap tipus de resposta. Ja fa temps que jo sóc passat. L'únic que n'he sabut els últims temps ha sigut per la radio, i lligant caps, i a través de mails que no sap que rebo. Els meus mails queden sense resposta.

Pensava que avui potser sortiria de dubtes. Però no ha pogut ser. I la conversa d'ahir encara em va deixar pitjor. Intento pensar en què he fet, o què he deixat de fer, però no me'n surto.

Com em deia algú avui, "almenys hauràs anat a veure en Peter". Doncs sí. Però la veritat, ha sigut un desastre. Jo, a la primera part, li retallaria una hora ben bona. Mare meva, quin avorriment, quina previsió del que passarà. I des que la Mary Jane puja al taxi, quan m'he dit: "ara ve la part bona", doncs res, que ha sigut dir "ara ve la part bona" i al moment dir: "però, ja està?"

dissabte, 5 de maig del 2007

Capricis de la memòria

Sóc a casa la iaia. Hi he anat amb ma mare, perquè s'ha de portar la iaia a dormir. Em passejo per allà com si fos casa meva i, de fet, faig la feina com si l'hagués fet tota la vida (que, de fet, tampoc és del tot incorrecte).

Però em trobo un impediment i aixeco el peu. El salto com quan era petita i saltava a goma, allà mateix.

De cop, em ve al cap una imatge de mi mateixa, fa vint anys, en aquella mateixa habitació.

Les nenes del cole jugaven a saltar a goma, però a mi mai m'hi volien. Com a molt, i m'ho feien com si em fessin un gran favor, em deixaven aguantar la goma durant tota l'hora del pati, mentre elles saltaven. Però mai em deixaven saltar.

La veritat, i sense ànims de ser ressentida, perquè aquestes nenes només em venen al cap molt de tant en tant, no sé per què s'estranyen de que no hagi mostrat mai cap mena d'interès per la seva vida. Perquè això no passava només amb la goma. Passava amb tot el que feien. Elles sí que xafardegen a la meva vida, amb ànim crític, però jo ni sé què fan, ni on viuen, ni on treballen, ni tan sols sé si les reconeixeria pel carrer... Simplement, és com si no existissin. I, si he de ser franca, no m'importa el més mínim ni on són, ni què fan, ni què deixen de fer.

La imatge que em ve al cap és la de mi mateixa, amb una goma i dues cadires. Fent el que m'era prohibit a l'escola: saltant amb la goma. Fent el que elles feien, però jo sola. Pujant la goma d'alçada, i vigilant no tocar-la (i sobretot no trepitjar-la) per no fer caure les cadires. Si queia una cadira, llavors la meva àvia em renyava.

Però jo... jo saltava a goma. I elles no ho sabien! I llavors, a l'hora del pati, me n'anava amb els nens a jugar a futbol, que ells sí que em volien.

Il.lusa

Sé que no hi ha una paraula que ens pugui definir, a cadascú. Tots som una barreja d'adjectius i cap d'ells ens defineix del tot.

Però hi ha un adjectiu que sí que em defineix bastant bé: il.lusa. I sí, ja ho sé, la gent del meu voltant segurament diria que no. O diria que sí, no ho sé.

La paraula il.lusa em recorda un professor de filosofia, que no era, ni molt menys, el meu professor preferit. Quan havia corregit algun examen, s'asseia a la cadira i començava a repartir-los. Deia el nom i la nota, i tu t'havies d'aixecar a buscar-lo. Fins aquí, res de nou. Molts professors ho feien, malgrat la gràcia que ens feia a alguns alumnes que diguessin la nostra nota en veu alta. Però ell, a més, era diferent. De tant en tant, amb tres o quatre exàmens per classe, abans de dir el nom i la nota, començava a llegir trossos de l'examen. I se'n reia. Llegia trossos fora de context, que feien gràcia, i els criticava i ridiculitzava fins que tota la classe, menys algun pobre desgraciat, reia. Llavors deia el nom i la nota i el pobre desgraciat havia d'anar a buscar l'examen.

Que com sé que eren trossos fora de context? Doncs perquè si no va ser en tots els exàmens, va ser en gairebé tots, jo era una de les pobres desgraciades que rebia les seves burles. Però quan estaves allà al davant, amb tota la classe mirant i rient, no et quedaven ganes de queixar-te i dir-li que no ho havia entès, que tu no volies dir aquella frase fora de context. Algú ho va intentar un dia, la seva primera víctima. I com que va continuar ridiculitzant i el pobre encara ho va passar pitjor, ja ningú més va tenir ganes de queixar-se. Anaves allà, arreplegaves l'examen, i amb el cap tocant a terra tornaves al teu seient.

No recordo pràcticament res del que ens va explicar, ni el seu nom. Però recordo una cosa que ens explicava sobre el món real i el món de les il.lusions. Pintava el terra, i ens deia que això era la realitat. Llavors posava núvols al cel, i ens deia que eren el món de les il.lusions. Deia que havíem de viure al terra, que era més dur, però que el més senzill era viure allà dalt, als núvols. Però que hi havia un perill: visquent als núvols, com més amunt, més bé s'hi estava. Però... com que no era real, al final algun dia podies acabar caient. I, de fet, qualsevol dia cauries. Com més amunt haguessis pujat amb el teu núvol, més forta seria la caiguda (i més grossa la castanya).

Em dóna la impressió que em passo gran part de la meva vida als núvols. A aquests núvols que ell en deia el món de les il.lusions. Inventant-me històries, somiant desperta. I després les castanyes són considerables.

Però no ho puc evitar. Em dic que no hi tornaré. Em dic que estic a terra i que no vull pujar als núvols. Però hi pujo. Un cop i un altre.

I ara em sento pujar als núvols. I em lligo una pedra al peu, perquè sé que els núvols no són res més que això, que fum, núvols. No són reals. Però pujo, i pujo, i pujo...

divendres, 4 de maig del 2007

Què deixo?

No m'aguanto dreta, i això que aquest matí he treballat a mig gas. O sigui, que he intentat treballar, però el cap no em responia, i no he fet ni la quarta part de la feina que hagués fet en un matí normal (això vol dir que he treballat a un quart de gas?)

Ara l'únic que tinc ganes de fer és anar-me a estirar al sofà o al llit i dormir. Però... no sé per què, aquest sembla el cap de setmana més mogut de tot l'any. Si és que si algun dia enganxo en Murphy, el remato (perquè pobre, ja està mort, que sinó el matava).

Aquesta tarda tinc els nens. No puc deixar els nens. Els dic nens perquè són nens en una gran majoria. La seva edat mitjana deu voltar els 6 anys. Si és que hi arriba. Són tan macos... No, no els puc abandonar!

Demà al matí tinc les nenes. I en dic nenes perquè la majoria són nenes, tot i que hi ha algun nen. Dóno permís al gènere masculí per compadir-se dels pocs nens que hi ha. Les nenes tenen una edat mitjana d'uns 12-13 anys. Les he vist créixer, i de petites jugaven, però ara... Ara es dediquen a buscar-me nòvio. I a buscar-se'l entre elles. I és un secret, però una d'elles, que no ve, té un blog. I explica coses d'una altra que sí que ve... I l'altra es fa un fart de dir-me: "I tu com ho saps, això?" I jo somric, però callo. Mare meva, que dolenta que sóc!

Tot i que he de reconèixer que em fan molta gràcia. Encara que digui que no. Encara que les faci callar. M'ho passo tan bé jo com elles. O potser millor i tot. No, no puc deixar d'anar-hi demà!

I demà a la tarda... Demà a la tarda he d'anar amb ma mare a la ciutat. Ja li havia dit que hi aniria. I no puc deixar d'anar-hi, perquè ella i un parell de persones més compten amb què hi aniré...

Diumenge toca eix amunt, eix avall. I això sí que no ho puc pas deixar! Què va! Amb el temps que fa que ho espero! No, no, i no! Hauria d'estar molt fotuda per no anar-hi. No puc no anar-hi.

I em deixo en Peter. I això que vaig dir que hi aniria el primer cop que pogués. Haurà de ser la setmana que ve.

I més coses que em deixo. Però estic tan cansada que no les puc recordar.

I no en puc deixar cap!

dijous, 3 de maig del 2007

Hora de tornar a treballar...

Si concentro massa l'atenció en una determinada cosa, em marejo. Sé que no he de tornar a treballar fins estar bé del tot, però... Crec que és hora de tornar a treballar.

Raó 1:

Matí. M'acabo d'aixecar. No puc parlar, a menys que faci servir la meva veu d'ultra-tomba dels costipats. No tinc ganes de parlar amb ningú, però a casa només hi ha una persona: el convidat. I el convidat no s'entreté amb res. No deu haver agafat un llibre des que va deixar l'escola, allà als anys 50. No mira la tele. No fa res, només observar i intentar-se fer el simpàtic.

Entro a la cuina. Veig que es posa a esmorzar. Dic hola. I em poso a llegir una revista.

Com que no deu saber què més dir, em deixa anar:

- ¿Qué, ya desayunaste?
Sí, no et fot, un cambrer molt mono m'ha portat l'esmorzar al llit fa una estona.
- No.

Es passa l'estona observant què faig i què deixo de fer. I NO M'AGRADA QUE M'OBSERVIN!!!!! Així que marxo. Me'n vaig al davant de la tele. Ell al darrere. Li dic que no vull mirar res i li dóno el comandament. Em diu que tampoc, i em segueix allà on vaig.

Agggghhhhhhhhhhh!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Raó 2:

Només són les 11 i ja he contestat cinquanta cops a la pregunta:

- ¿Qué tal te encuentras?
Doncs igual que fa cinc segons, coi!

Vale, ho sé, sóc esquerpa, no m'agrada que m'observin i no m'agrada tenir a ningú que estigui pendent de mi tot el dia. Però tampoc cal que m'ho ensenyin d'aquesta manera, que ja ho sé!

Raó 3:

Les 12 del matí (migdia?) M'adono que fa una setmana que no escolto els APM, que no miro les notícies, i que no sé què coi passa al món. Res important, ja tornaré a agafar el fil.

El gos crida. I com que el gos crida, jo surto a fora. Com que no tenia intenció de sortir a fora i em trobava fatal, ni m'he dutxat, ni m'he pentinat (tampoc hi ha massa diferència, però en fi) i porto la roba més vella i més gran que he trobat per casa.

A prop del gos hi ha un aparellador de molt bon veure, que segur que em coneix, i que em diu hola. Li pregunto si el gos està lligat (com si no sabés que si el gos no estigués lligat ja estaria saltant al seu voltant, o al meu) i em diu que no. Li dic que ah, vale, i desapareixo.

Raó 4:

Són les 12 i 10. Engego la tele. Per sort, al meu pare li agrada mirar la tele i tinc un fabulós Canal Satélite. Perquè no suportaria la tele normal a aquestes hores. Començo a fer zapping i m'adono que he vist la majoria de pelis fa temps i que les sèries... em sona haver vist el mateix capítol fa només unes hores...

Raó 5:

Sona el telèfon. Contesto. I com que la meva veu no és com la de ma mare (és veu d'ultratomba), l'amiga de ma mare no em coneix. I em deixa anar:

- Hola? Es que alguien me ha llamado y no sé a quién llamo. Quién vive en esta casa?
Mira, et contestarà ta mare. Ets tu la que has trucat!
- Ah, eres la hija de ...?
No em coneix per la veu i em coneix pel silenci? Anem bé...
- Sí.

I, ara que hi penso, per què si visc en un lloc on sembla que tothom és català (o això diuen) tot el meu entorn parla castellà?

Raó 6:

No és normal que jo em dediqui a fer comentaris irònics d'aquest tipus. O sí?

Raó 7:

Vull trobar més raons. Perquè demà he de marxar.

Perquè encara que gairebé no pugui parlar, encara que si em concentro en alguna cosa em maregi, encara que no tingui gaires forces... ja no aguanto més a casa!

I coi, que encara m'enganxaré a les sèries... Avui n'he descobert una que es diu Kyle XY i m'ha deixat ben intrigada. Això per no parlar de les de sempre, com els Siete días o Edición anterior. Estic fatal, ho sé. La qüestió és: per què aquestes sèries només les miro quan estic malalta? I, per què sempre enganxo capítols que ja he vist? Serà que ja els he vist tots?

En fi, vaig a mirar la tele i a veure si puc evitar contestar la pregunta "qué tal estás?" en els propers cinc minuts...

dimecres, 2 de maig del 2007

Doctor, doctor!

Doncs sí, al final he anat al metge. Un metge que no em coneixeria de res, si no fos perquè el seu nen és alumne meu. I sí, he dit nen, perquè el nen és petit. De fet, ni ell em coneix, ni l'anterior metge, ni el d'abans de l'anterior...

Són coincidències que fan gràcia, com el dia que vaig conèixer a la mare d'un noi a qui dóno classes particulars i vaig descobrir que havia sigut infermera del meu dentista... És clar que en els llocs on hi ha poca gent, aquestes coses són molt normals.

M'ha fet gràcia que encara hi hagués el mateix quadre a la paret. Aquell quadre que estava penjat allà quan hi anava que era petita i el metge que hi havia quatre metges abans que aquest feia el mateix que ha fet aquest: fer-me obrir la boca a veure si tenia angines.

No ha canviat res a la consulta en tots aquests anys. Només que ara hi ha un ordenador...

M'ha mirat i ha dit que res, que això que em costipi tan fàcilment només són ratxes. Ratxes????? Em vaig passar tota la setmana santa xunga! I ja és el tercer d'aquest any, només que no n'hi havia hagut cap de tan gran fort fins ara.

I que apa, que és la grip, que m'estigui uns dies al llit (com si fos tan fàcil!) i que si no se'm passa, que hi torni.

I és que jo, al llit, no m'hi sé estar...

Apa, vaig al sofà a mirar la tele. Acabo de descobrir una de sèries que no havia vist mai... Però com que en sento parlar, gairebé ja sé de què van totes.

Tornaré per aquí. I és que encara que no em pugui concentrar, si no faig res, m'avorreixo... I si faig algo, em marejo, com ara.

En fi...

dimarts, 1 de maig del 2007

Febre

M'acabo de quedar sola a casa. Vinga, muntem una festa! Jaja! Com no sigui una festa en la que jo dormi...

Feia molt de temps que no tenia tanta febre com avui (o com ahir). No acostumo a tenir febre, i quan en tinc... doncs quan en tinc és que estic molt malament.

Sóc incapaç de fixar l'atenció en alguna cosa més d'una estona seguida. Em canso. El cap em roda.

Ma mare m'ha dit que quan tornessin, si tenia febre, m'enviarien al metge. I jo que aquest matí ja m'he aixecat amb febre... aquesta tarda tocarà metge. Seguríssim.

Per què he d'anar al metge si és un simple costipat? Bé, costipat amb una mica de febre...

Ma mare no em volia deixar sola, però total, si m'acabaré quedant adormida per aquí o per allà. Aquesta nit no he dormit massa. Però m'ha fet gràcia, perquè m'anava despertant, i mirava quina hora era a la radio despertador. Entre d'altres, he vist la 1:11, les 2:22 i les 3:34 (quasi!) i les 4:44. Hi ha hagut un moment en què m'he dit: "M'hi jugo alguna cosa a que són les 5:55". He aixecat el cap i... premi! Les 5:55. Ni fet a posta.

Estic feta una merda, ho he dit ja?

Però m'ha agradat quedar-me sola... Tenim un convidat a casa. De les Espanyes. Crida molt. Com tots. Sembla que no sap parlar sense cridar. I entre això i la febre em fa agafar un mal de cap... Aquest matí s'ha indignat moltíssim, quan li hem dit que a la ciutat no hi havia cap xurreria. "Pero como puede ser que no haya ninguna xurrería en toda la ciudad?", anava repetint. I jo callada. Perquè qualsevol cosa que hagués dit, l'hagués fet cridar més. I perquè són així. Si jo he sentit, per boca del meu pare, que el vídeo de tele Madrid sobre el català tenia tota la raó, i ell viu aquí, i sap que no és veritat...

Desvariejo. Millor me'n vaig a fer la migdiada. Ai, no, que encara no he dinat!

Algú s'apunta a la festa? Puc convidar a arròs bullit.

Repeteixo, me'n vaig a dormir. I aquest post... com si no existís! Fora!