Per tota la vida?

Entro al cotxe. Estic cansada. Molt cansada? Bé, alguna cosa per l'estil.

Alguna cosa no va com ha d'anar. Què falla? Què és el que no està bé?

Ah, sí! L'altre dia, quan vaig arribar, algú em va entrar el cotxe. Abans de sortir-ne, vaig parar la radio. És clar!

He fet tantes coses que sembla que hagi passat molt de temps, però el temps ha passat tan de pressa, que espanta i tot. I ja torno cap a casa.

Cansada, molt cansada.

Amb la cara a l'estil gamba sueca, per variar.

Però feliç.

Ah, sí, la radio.

L'engego, i com per art de màgia, sona una cançó. Una cançó que m'acompanya tota la sortida del poble. Aquell poble que havia visitat un cop fa mitja vida, i que tants anys després no conec, però sé anar i venir dels llocs més interessants.

La cançó.



Somric.

Amb menys de 4 mesos després de conèixer algú es pot tenir tan clar?

Sant Jordi

L'any passat em vaig enfadar (i queixar) perquè a la Rambla només hi havia llibres mediàtics. Aquest any, no posaré els peus a la Rambla. Els llibres mediàtics no m'interessen, a mi. I no en compraré cap...

Fa dos anys sí que vaig trobar llibres a la Rambla. Però tampoc va ser un dia rodó. Aquest any no compraré llibres d'adolescents, ni em cremaré pel sol, ni ningú em girarà la cara a la Rambla (o, com a mínim, no crec que ho vegi).

Sembla que fa tres anys també s'amagaven de mi (què dec tenir?), però vaig descobrir que tenia un fan. Aquest any no descobriré fans, ni serà un dia amb tant de sol com aquell diumenge.

I fa quatre anys va ser un bon dia.

Aquest matí he rebut un mail. "Bona nit i feliç setmana!!! Que ve Sant Jordi... potser aquest serà diferent ;-)"

D'aquest només en sé que estic nerviosa.

Dijous passat vaig anar a la gran ciutat. Molt aviat. A les 9 del matí ja havia fet la feina que havia de fer a la ciutat. I llavors vaig anar a dos llocs.

Al primer vaig comprar una cosa petita, però de bastant valor. Almenys valor sentimental. Tot i que tampoc era barat, vaig donar un bitllet verd i poca cosa em van tornar. Però no m'importa el preu que va valer. M'importa la il.lusió que em va fer comprar-ho, i espero que sigui rebut amb la mateixa il.lusió que ho vaig comprar. Per això estic nerviosa.

Sí, té valor. Però... Ostres. Segur que sí. Però... i si no?

Al segon vaig comprar una cosa gran, de menys valor en diners. La vaig comprar de tot cor, però no sé si me la tiraran pel cap. I ja dic jo que si me la tiren pel cap, em faran mal, perquè de pesar, pesa! Al dia següent tenia agulletes de carretejar-la, és clar que vaig fer una passejadeta de mitja hora a peu, i és clar, no és que pesés excessivament, però... amb el temps, acaba cansant.

Estic nerviosa. Molt nerviosa. Li agradarà la primera cosa? I la segona?

La primera li farà tanta gràcia com a mi m'ha fet comprar-la?

I la segona, la que tinc més dubtes, li agradarà?

Sí, estic mooooooooooooooooolt nerviosa.

No diré quants cops he comprovat, des de dijous, que tot estigués al seu lloc, perquè ni jo mateixa ho sé...

Sí, aquest any serà diferent. No aniré a la Rambla. No em compraré llibres. No m'enfadaré amb ningú perquè em giri la cara. No m'enfadaré amb els llibreters per només tenir llibres mediàtics. No descobriré fans, ni gent amb bones notícies.

Però sabré si les dues coses que he comprat agraden o no.

Quins nervis!

Llàstima del temps

Quants cops he dit que m'agrada la pluja? Quants? Moltíssims. Més dels que segurament em pugui imaginar.

M'agrada que plogui i passejar pel carrer. Però, sobretot, m'agrada ser a casa, i que plogui a bots i barrals, i veure com plou. L'olor de la terra mullada. I sentir com va caient l'aigua. Sobretot si estic ben tapada al meu llit.

Avui fa un dia molt maco. Un dia perfecte per anar a fer una excursió de les que teníem programades. Llàstima que, quan encara no sabia si planejaríem coses pels primers dies o pels últims, em vaig guardar avui, el dijous, per fer un parell de coses que havia de fer. Avui. El dia que ha resultat ser l'únic dia en el que podríem haver fet alguna cosa. Si és que tinc una punteria...

Des del cap de setmana, ens hem passat tots els dies treballant. Jo en les meves coses, i ell en les seves. I ens vam guardar els últims dies de setmana santa per... fer excursions.

Fer excursions, i altres coses.

Coses que no es poden fer si plou.

Quants cops he dit que m'agrada que plogui? Ho retiro! Ho retiro! Tinc ganes d'anar a aquell lloc on no he anat mai, i pujar-hi a peu. Tinc ganes de veure el seu hobby, tot i que un dia ja m'hi va portar, molt al principi. És clar que aquell dia era un hobby "descafeinat"... I tinc ganes de fer aquella excursioneta que vam dir que faríem. A un lloc on no hi he anat mai a peu.

Perquè, no sé, en les dues últimes setmanes he anat un parell de cops a la platja. A prop de casa seva, és clar. Que a prop de la meva no n'hi ha, de platja! O, com a mínim, no tant a prop.

Però també he intentat anar dos cops al cine, i no hi havia res interessant. I on es pot anar, si plou? Si plou i no fan res de bo al cine? Si plou i les excursions i el hobby són per dies que no plou?

Llàstima del temps!

(Crec que no ho havia dit mai tan en sèrio. He deixat de necessitar escriure. Aquest post és una porqueria, però tampoc tinc res més a explicar...)

Amb el mateix patró

Llegeixo el que diu la Tirai, i em remunto a... gairebé tres mesos enrere?

Encara recordo (i em sorprenc) de com, des del primer moment, ho vaig arribar a tenir tan clar. Per què? No ho sé. És un misteri. I dels grossos. Només sé que... ho vaig tenir clar. Des del principi. Des del primer moment.

Sí, jo sóc una persona que penso molt les coses. I les reflexiono. I m'ho penso molt abans de tenir-ho clar.

És clar que ell també.

D'alguna manera, m'hi vaig veure reflectida. Era allà. Algú que estava fet del mateix patró que jo. Algú que, d'alguna manera, amagava a dintre seu aquelles mateixes coses que ja fa no sé quants anys em van fer obrir un blog on em feia dir Estranya. Coses que, d'alguna manera, sé que, en tot aquest temps, i després de tot el que he arribat a escriure, no he explicat. Perquè no n'he sabut. O perquè no he volgut. O simplement, les he deixat entreveure.

D'alguna manera hi vaig veure algú que em podia entendre. Amb tot plegat. I algú a qui jo també podia entendre. Algú que diu una cosa i no cal que me l'expliqui, com hauria de fer a la resta de gent. Perquè jo ja ho entenc. Perquè jo ja he dit les coses d'aquesta manera.

Algú que, d'alguna forma, va sortir del mateix patró que jo. O va ser educat amb aquest mateix patró.

I somric, perquè no crec en les casualitats. Ni en els horòscops. Ni en res que se li assembli. Però, d'alguna manera, no deixa de fer-me gràcia que jo sigui 25 dies més gran. Només 25 dies. He dit mai que vaig néixer gairebé un mes abans d'hora? Els dies que vaig néixer abans d'hora passen de 20 i no arriben a un mes. Ell va néixer quan li tocava. I aquí ho deixo.

D'alguna manera, aquell dia, vaig tenir una cosa a dintre que em va dir que anava molt en sèrio. Que havia trobat algú amb qui em podia entendre. I, ho he de dir sincerament, em vaig espantar. I molt, que em vaig espantar.

Ara ja no estic espantada. Segueixo sorpresa, i cada cop penso més que van fer un motlle, ens hi van posar als dos, i van trencar el motlle. I no, no som iguals del tot. Però hem d'haver sortit del mateix motlle.

I aquest cap de setmana... Aquest cap de setmana fem dues visites. Una dissabte, una diumenge. Una a casa seva, l'altra a casa meva. I, d'alguna manera, hi ha quatre coses que són del tot certes, tot i que sembli una contradicció.

1. Estic molt tranquil.la. Els meus pares, i els seus, saben que estem fets de la mateixa pasta. I tot anirà molt i molt bé.

2. El dia que vingui a casa meva em fa més por que el dia que jo vagi a casa seva (això serà cert el dia que vingui ell). I si al meu pare se li giren els cables? I si comença a pensar que no és prou bo per mi, i aquestes coses que sempre he pensat que faria? I si li comença a preguntar per l'historial professional i educatiu i no en queda content? Que vaja, és molt similar al meu (quina sorpresa!), però, tot i així...

3. El dia que jo vagi a casa seva em fa més por que el dia que ell vingui (això serà cert el dia que hi vagi jo). I si no els agrado? I si? No sóc la persona ni més maca, ni més simpàtica del món. I si creuen que no sóc prou bona?

4. En realitat no estic gens tranquil.la. Sóc la Llum. Serà un miracle si algun dels dos dies aconsegueixo articular alguna paraula que no sigui un monosíl.lab!

Cap de setmana de bojos

Divendres. 27 de març de 2009. M'estic preparant per un cap de setmana de bojos. Sí, de bojos.

Des de fa un parell de mesos, o potser més, que cada cop que veig que hi haurà alguna cosa, es concentra en aquest cap de setmana. Que, a sobre, té una hora menys. Com si fer 50 coses no fos suficient, que a sobre em treuen temps del cap de setmana.

No et veig des de dilluns. Un dinar ràpid. I sort que treballem al mateix lloc! Bé, al mateix lloc no, però gairebé. Dimecres et vaig abandonar per culpa de la feina. I...

I avui comença el cap de setmana. El cap de setmana de les 1000 coses, però un cap de setmana en el que, entre les 1000 coses, no ens podrem veure.

Em sap molt de greu no poder venir a veure el que fas. Si no fos aquest cap de setmana i fos el següent, em tindries allà tot el dia. O tots dos dies. Encara que diguis que és pesat. No m'ho sembla pas. Me n'expliques coses i em fa gràcia. Em faria gràcia anar-hi. Em faria gràcia venir-te a veure. Perquè no és una cosa que facis sovint. Oh, quin greu!

I, si no tinguessis això, també em faria gràcia que vinguessis amb mi dissabte. Sé que no t'ho acabaves de creure, però m'hagués agradat que vinguessis a fer-me companyia al sopar de demà. És clar que llavors ja sí que l'hauria parida, perquè entre el sopar a més d'una hora en cotxe de casa, l'hora que em fan dormir de menys, i que el diumenge he de ser a primera hora a una hora de casa (però en direcció contrària al sopar de dissabte), si vinguessis a sopar, ja directament no dormiria.

M'hagués agradat que vinguessis. Però, és clar, tu també estaràs a una hora de casa teva. Que està a una hora de casa meva. I... impossible!

M'agradaria partir-me en dos. O en tres. Que una part de mi anés a les obligacions del dissabte. L'altra et vingués a veure. I l'altra descansés dissabte i atengués a les obligacions del diumenge. És possible? Podria ser possible?

Sé que acabaré el cap de setmana feta pols. I, pel mig, tinc una cosa que vaig prometre que acabaria el dimecres per ja deixar-la tancada quasi definitivament. Sé que aniré de bòlit. Sé què em diràs.

Però, de tot plegat, el que em sap més greu és no poder venir-te a veure.

Sola

Just quan surto al carrer, me n'adono.

Sola.

Els meus pares passaran la nit a l'hospital, altre cop. Un al llit de l'hospital, l'altre d'acompanyant. Que porten una ratxa...

I de cop em sento molt sola.

Aniré a buscar el cotxe. Sola.

Pujaré al cotxe. Sola.

Arribaré a casa. Estaré sola.

I a mi mai m'ha importat estar sola.

Però avui... avui em sento sola.

I sé que estic acompanyada en la distància. Fa una hora i mitja que sóc a casa i m'he passat més d'una hora parlant amb gent.

Però parlant en la distància.

I s'ha fet de nit. I, no sé per què, em sento sola.

Lucecita (2)

Ahir em va venir al cap l'últim post que vaig escriure abans de conéixer-te. Lucecita. I ja fa dos mesos! Dos mesos en els que he escrit 12 posts, cosa que deu ser un rècord negatiu en la meva producció postística (sí, la paraula no existeix, i què?)

Ahir et vaig dir que pobre de tu que em diguessis Llumeta. I llavors vaig pensar en la Lucecita. En el dia que vaig escriure aquell post. En que pensava que em sabia greu que ja ningú més em digués Lucecita. I que volia trobar algú a qui deixés dir-me, encara que fos, Llumeta.

I al dia següent vas aparèixer.

I aquí estem. I sense que t'hagi parlat d'aquest raconet, m'has dit Llum. Potser no n'has sigut conscient del tot, però m'has dit Llum. I m'has dit Groga. Del Groga sí que n'has sigut conscient.

I jo he anat passant per aquí a estonetes. Sense voler escriure sobre tu, perquè no em sembla bé, i tot i així escrivint-ne.

Però jo venia a parlar de la Lucecita. O de la Llumeta.

Recordo. Ho recordo perfectament. Recordo perfectament què volia dir quan vaig escriure aquell post. Recordo el que volia dir i que només es llegia entre línies. Sí, ho recordo perfectament.

També recordo el principi d'any. No vaig fer cap promesa. No vaig fer cap propòsit. No...

Vaig canviar de mòbil. I vaig tenir la mateixa sensació que amb la Lucecita. Vaig escollir 3 cançons. Una per quan em truquessin des de casa. Una altra per les trucades normals. I l'altra es va quedar esperant... Tot i que, de fet, ara porto el mòbil sempre en silenci, només en vibració.

Vaig llençar un munt de coses de l'armari. I també vaig tenir la mateixa sensació que amb la Lucecita.

I em vaig sentir mala persona, i vaig demanar als Reis no sentir-me'n més. Vaig deixar enrere el que em feia sentir mala persona, cosa que em va fer sentir mala persona. Però altre cop vaig tenir la mateixa sensació que amb la Lucecita.

Jo ho escrivia, però entre línies pensava en una altra cosa.

I vaig escriure el post de la Lucecita.

I vas aparèixer al dia següent.

Por?

Fa uns anys, la gent de per aquí amb criatures petites, a vegades els diumenges a la tarda, o els dissabtes, o quan fos, se n'anava fins a l'aeroport, a veure avions.

Això era abans de que aparegués el senyor Ryanair, i abans de que l'aparcament fos de pagament, i abans...

En aquella època es veia enlairar-se o aterrar un avió cada molta estona, però hi havia espai, els nens corrien, i quan veien un avió, es posaven molt contents.

Ara d'avions se'n veuen. Però... o pagues pàrquing, o et quedes molt lluny... o hi vas amb algú que sap on va.

Avui he vist uns quants avions. Però un... un m'ha cridat l'atenció.

Anava a enlairar-se. Ha agafat velocitat. Estava a la pista i l'he vist agafar velocitat com tots els altres.

Abans que jo me n'adonés, algú m'ha dit: "Està frenant!" i llavors ho he vist.

L'avió ha frenat. Li ha costat, però ha frenat. Ha donat mitja volta. Ha recorregut la pista en sentit contrari... i al moment s'ha tornat a posar en posició per enlairar-se.

I ha tornat a agafar la pista, ha tornat a agafar velocitat, i aquest cop sí, aquest cop s'ha enlairat.

I jo he pensat en veu alta.

Quina por, no? Quina por trobar-te en un avió, anar a enlairar-te, i veure com l'avió frena. Veure com dóna mitja volta. I veure com, sense fer cap tipus de reparació, l'avió torna a intentar enlairar-se.

Només de pensar-hi... quina por!

Campana

En aquests moments, estic fent campana d'un curs.

Breu moment de reflexió.

Jo no sóc campanera.

Breu segon moment de reflexió.

Em trobo malament: em fa mal el coll i estic xafada.

Breu tercer moment de reflexió.

Tinc son, aniré a dormir.

Jo sóc (era?) una bestiola. I forçava la màquina. I si s'ha d'anar al curs, es va al curs. Coi, que jo no sóc (era?) de fer campana.

Al final he acabat caient. Al final he agafat el costipat. Tot i que... era estrany que no l'hagués agafat abans. Perquè jo sempre ho agafo tot. Excepte ara, que no sé per què he trigat a agafar-lo.

He dubtat si anar al curs. I tant. La bestioleta que porto a dintre em deia "vés-hi, vés-hi".

Però l'altra personeta que porto a dintre em deia: "Com li pots dir a algú que es quedi a casa si es troba malament, que no vagi a treballar, i llavors tu anar a treballar i al curs, quan no et trobes bé?"

No, la personeta ha acabat guanyant. Està clar, no? La personeta té més lògica que la bestioleta.

O potser és que té raó?

Mama, papa...

Per què em costa tant? Per què?

Si és molt fàcil. "Mama, papa..." I ja està.

Ho dic. I punt.

Només cal que vagi, i ho digui.

Va, ara ho faig. "Mama, papa..."

I quan hi sóc al davant, no puc.

Coi, que són els meus pares! Fa més de 30 anys que vivim a sota el mateix sostre! Per què m'ha de costar tant?

Fa una setmana que dic: "D'avui no passa".

Però d'avui passa. I de demà. I de demà passat.

No, d'avui no passa.

Sé que quan ho faci, ja estarà. Jo deixaré de tenir nervis.

Però no em surten les paraules.

Tot i que, de fet, és molt fàcil.

"Mama, papa..."

Sí, és molt fàcil.

Com totes aquelles coses que visualitzes a la ment, però quan hi ets...

No, no hauria de ser tan difícil. Hauria de ser facilíssim.

"Mama, papa..."

I ja està.

D'avui ja no pot passar.

I, aquest cop, ho dic de veritat.

Per què és tan fàcil dir-ho a algú altre?

Però... "Mama, papa..." es fa tan complicat!

El mòbil nou

Tinc un problema amb el mòbil nou. Un problema molt gros. Hauré de portar-lo a la botiga? M'entrarà a dintre la garantia?

Quan me'l vaig comprar, la bateria em va durar un parell de setmanes. Bé, potser no hi va arribar. Vaig fer moltes proves. Però la bateria... la bateria va durar molt!

Vaig carregar-la, i la bateria va tornar a durar molt. Fins aquí cap problema.

Fa un dia i mig que el vaig carregar. I, ara mateix, bateria: 47% Com pot ser que duri tan poc una bateria amb el mòbil nou?

Vale, ho reconec: el mòbil ja no dorm al cotxe. Però perquè és nou i em fa pena que hagi de passar la nit al cotxe, pobret.

Vale, ho reconec: ahir un company de feina em va mirar com raro quan va veure que el portava a la butxaca a l'hora de dinar (bé, el va sentir). Però és el mateix, és nou i em fa pena que es quedi solet..

I vale, ho reconec: vaig carregar el mòbil fa 3 setmanes. Amb el que el vaig carregar, normalment n'hagués tingut per 3 o 4 mesos.

Crec que aviat m'arribarà el missatge dient que no tinc saldo...

(Tornaré. Això només ha sigut un intent de tornar...)

... de l'univers!

Al meu cap, la cançó d'aquesta nit, sempre ha sonat (i l'he cantat) de la mateixa manera:

Visca els tres reis
de l'univers...

Aquest any no us volia escriure cap carta, no us volia demanar res. No em veig amb cor de demanar-vos res.

Aquest any he sigut dolenta. Em sento dolenta. I no sé, no vull entrar en detalls, però em poso a pensar i només em veig a mi fent coses dolentes. Què he fet, de bo? No aconsegueixo trobar res de bo, i només puc trobar coses dolentes. La majoria sense mala intenció, però tot i així... tot i així he fet i m'han fet molt de mal, aquest any (bé, el 2008).

Sé que no podeu, però per si de cas, m'agradaria una nova vida. Una vida conservant les coses bones d'aquest any, i deixant enrere, i per sempre, les coses dolentes. Si tot fos tan senzill com fer endreça de l'armari i llençar tot el que no fa servei!

Però suposo que és com allò que pensava quan era petita. Quan era petita i em sobraven uns quants quilos (com si ara no me'n sobressin el doble que llavors!) a vegades somiava que em despertava un dia i era prima. I, a partir d'allà, no m'engreixava. Em cuidava i aconseguia no engreixar-me. Però allò era molt senzill. Sí, quan era prima i només m'havia de mantenir, el món no veia els quilos que tenia de més i tenia un sentit. Però fer règim quan les nenes primes menjaven moltíssim i que no servís de res em desesperava. I per això volia despertar-me, ser com elles, i llavors ja faria règim.

Però ja sóc gran, i suposo que no puc somiar com quan era petita (tot i que a vegades somio més que llavors!) Sé que, d'alguna manera, he d'arreglar totes les coses. Però, com aquell cargol que ha caigut en un pou, primer he de sortir. Perquè ja he caigut.

Hi ha coses que no vull arreglar. M'hi he fet molt de mal, i sé que me n'hi faria més encara. Però n'hi ha que sí, i són tantes! Són tantes que no sé ni per on començar!

És molt difícil i tinc tants fronts oberts...

Sí, m'he de concentrar, posar prioritats, i treure força de sota de les pedres.

Així que, tot i no merèixer-m'ho, aquest any us demano una cosa. Una cosa i prou. Us demano força. Força per poder arreglar totes aquestes coses del voltant que no m'agraden. Força per lluitar pel que vull. I força, molta força, quan el desànim comenci a aparèixer i pensi que val més deixar-ho estar, que no ho aconseguiré mai.

M'ajudareu?

Tot ha començat...

La veritat és que no ho sé, com ha començat. La meva mare i jo érem a la meva habitació i no sé què ha dit, però...

Al cap d'un parell de minuts pujava jo amb l'escala i el meu llit quedava cobert de TOT el que hi havia en el meu armari, als calaixos de la tauleta de nit, a sobre la tauleta de nit (realment, ningú es pot arribar a imaginar quantes coses hi havia a sobre una simple tauleta de nit!), als calaixos de la calaixera, i a sobre la calaixera (crec que serveix el mateix comentari que per la tauleta de nit). Així com un parell de llibres i carregadors varis que poblaven el terra.

D'acord, em podeu dir... marrana? Desordenada?

El resultat?

Una bossa molt gran plena de coses per tirar.

A sobre la tauleta de nit només hi ha el despertador i la radio despertador.

A sobre la calaixera no hi ha res.

El terra està net com una patena.

I tinc 3 calaixos on no hi ha res. Absolutament res. Buits!

Però estic contenta. D'una banda em sap greu haver tirat tot el que he tirat. He rigut molt amb coses, algunes de les quals superaven els 20 anys amb escreix. Algunes s'han conservat. Però d'altres...

No, no estic contenta per això. Tinc una espècie de buit a dintre. Perquè, no ho sé, ara tot està ordenat, i he llençat un munt de coses, i queda molt espai buit. No només és que els tres calaixos estiguin buits. És que els altres també estan mig buits. Sobra espai per tot arreu.

Però estic contenta. Estic contenta perquè he pogut veure exactament de quines coses en tinc de sobres, però, sobretot, de quines coses me'n falta. Sé què he de comprar i què no he de comprar.

Hi ha coses antigues que no havia de conservar. Aquelles que no tenien cap valor sentimental, i que sé que no faré servir mai. Per què conservar-les? Per no sentir la buidor de no tenir-les?

No, crec que no. He fet espai. Molt d'espai. Per coses noves. Coses que sé que em falten, i d'altres que no ho sé. Coses que em faran molt de servei i d'altres que es quedaran en un racó, fins el proper dia que faci endreça.

Però el més important de tot és que he fet espai per coses noves.

I tinc ganes d'omplir-lo.

Per què somio amb tu?

que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Aquesta setmana he somiat cada dia amb tu.

I no vull. No vull somiar amb tu.

Són somnis feliços, bonics, agradables. Són somnis on jo sóc feliç. Són uns somnis als que no estic acostumada. Perquè, quan jo recordo un somni, normalment és un somni on pateixo, on sóc infeliç, on tinc por. Però tota aquesta setmana ha sigut diferent. Cada dia m'he despertat i he recordat el que somiava. I sempre era feliç. I sempre hi sorties tu.

És el tipus de somni que hagués tingut si hagués somiat desperta. Sí, somiat desperta.

Quan estic desperta, puc dominar el que penso. O, com a mínim, puc fer fora algun pensament quan apareix. Es tracta de pensar en alguna altra cosa. Sí, ja ho sé, és allò de "no pensis en un ós blanc". Si t'encaparres a no pensar-hi, si només penses que no has de pensar en l'ós blanc, no te'l treus del cap. Però si et poses a pensar en un girafa lila, aleshores l'ós blanc desapareix de la teva ment.

Però el que no pots controlar és el que somies. De dia, essent conscient, pots fer aparèixer una girafa lila cada cop que l'ós blanc treu el cap. Però, un cop dorms, no tens aquesta consciència. No pots dominar els somnis, i els somnis treuen el que tens a dins.

Sovint em dic que no està bé somiar desperta. Perquè llavors caus. I val més ser realista, sobretot en aquest cas, que la realitat em diu el que em diu. La realitat em diu que aquests somnis mai es compliran. Per això els amago. Per això m'invento girafes liles, tigres vermells i lleons blaus.

Però durant la nit apareixes sense demanar permís. Sense que et pugui fer fora del meu cap.

I m'aixeco, cada matí, amb una barreja de sentiments. La felicitat que encara dura del somni. La tristesa de saber que aquella felicitat no hi serà mai. El dubte de si és millor somiar desperta, sabent que és mentida, i fent-me mal, o fer-me encara més mal sense somiar desperta, però tenint uns somnis molt més reals quan dormo.

I només tinc un dubte: per què somio amb tu?

Una setmana molt llarga

Com molt bé explicava en gripaublau aquests dies, hi ha dies que són més llargs que altres. És igual que diguin que tots els dies duren 24 hores, perquè hi ha dies que en duren 30, i de les 30 no n'arribes a dormir 2.

Aquesta setmana, els dies han sigut molt llargs. Llarguíssims. Però, tot i ser llarguíssims, em faltaven hores. Tenia molta feina a fer, moltíssima, i no l'he acabat pas tota. La volia acabar, però quan acabava una cosa, ja en tenia 3 més esperant.

Quan finalment sortia de la feina i em posava al cotxe, llavors crec que em sortia tot. Més d'un dia, en entrar al cotxe i trobar-me a soles amb mi mateixa i la radio, amb la única opció que escoltar la radio i trobar-me amb els meus pensaments, m'adonava de coses. Un dia em vaig trobar al cotxe i em vaig adonar que feia 10 hores que havia dinat, i que no havia menjat res des de llavors. I no, no havia tingut gana fins a entrar al cotxe.

En altres moments, al cotxe, reia. Amb aquell riure tonto que surt de vegades, i que no pots aturar. Aquell riure que surt de dintre. El riure que fa somiar. Un riure d'aquells que es veuen des de lluny. Ui, no ho sé explicar.

Un altre dia plorava. Que a vegades penso que si algú em veu... sovint pensem que a dintre del cotxe no ens veuen, i més d'un cop m'he trobat a gent que m'ha dit que m'ha vist ballar a dintre del cotxe. I... buf! Llavors em fa vergonya. Però em sembla que és pitjor si em veuen plorar.

I un dia, sortint de casa, vaig agafar el cotxe. I una de les coses que he de fer és baixar un turonet (o muntanyeta). El cel estava roig. Preciós. I des de dalt d'una baixada, vaig veure tota la plana. Tota la plana plena de colors de tardor i el cel roig al final. Era preciós.

I finalment he arribat allà on volia arribar. Aviat ja hi haurà el 8 de desembre, un dia que em podré aixecar sense despertadors. Tres dies de relativa tranquil.litat.

Però ja em perdonareu. Els dies d'aquesta setmana han estat molt llargs. Molt llargs. I estic bastant cansada.

I ara comença una altra batalla. La batalla d'un post de fa uns quants dies que no vaig saber fer. Que no em vaig atrevir a fer. Que no sabia com fer. Una batalla amb un nom. Un nom que fa molta por. I no, no sóc jo. Però és algú molt proper. Els propers dies em trobareu a l'hospital.

Un premi

Hi ha dies que et dius a tu mateixa que et mereixes un premi.

Avui és un d'aquests dies.

Al meu voltant hi ha hagut dalts i baixos, i coses que potser m'haguessin fet pensar. Però...

Dues feines per fer al matí. Quatre de més petites a la tarda, abans de les 5. Dues hores més de feina. I cap a casa.

Resum a l'hora de dinar: tot i treballar tot el matí sense descans, des d'abans de les 9 del matí, portava unes dos terceres parts d'una de les feines del matí.

Resum de dos quarts de 5: ho havia aconseguit!!! Sí senyora!!! Havia fet la primera de les feines assignades al matí. Però només tenia mitja hora... i tantes coses a fer...

Resum de les 5 menys 5: havia fet la meitat de les feines de la tarda. Llavors he parat, 5 minuts, que sinó vaig molt revolucionada i se'm queixen. Però... com es pot parar un cervell que ha treballat tot el dia a ritme d'alta velocitat i transformar-lo en un delta?

Resum de dos quarts de vuit: totes les feines de la tarda fetes. Queda la meitat de les feines del matí per fer.

Resum de dos quarts de nou: Fa més de dotze hores que sóc a la feina, n'he gastat mitja per dinar. I els cinc minuts des de les 5 menys 5 fins a les 5. Però... ho he aconseguit!

Sí, per una vegada a la vida, i sense tenir cap termini (ejem...) que m'empaiti, he aconseguit acabar-ho tot en un dia!!! Sí, segur que són xorrades. Sí, he treballat tot un dia per fer unes coses que abans del cap de setmana ja em tornaran a picar a la porta. Coses que altra gent no fa, i per això em passen pel davant...

Però val la pena. A mi em val la pena. Per moments com el de dos quarts de cinc, quan he agafat una cosa que sabia que havia fet l'any passat. I sabia que me'n podia fiar. I quan ho he vist... oh! Ha sigut perfecte! Sí, sé que l'any passat hi vaig perdre molt de temps, però això ha fet que avui no hi hagi hagut de perdre res de temps. 10 minuts. Perquè era genial. Perquè sí, coi! Que m'hi vaig matar, però ara ja ho tinc fet!

I he tornat a casa pensant que em mereixia un premi.

Quin?

El problema dels premis és que, si sé que hi són, acaben per no ser premis. Perquè sempre hi ha una excusa per donar-te un premi. Aquell premi que guardes per un dia especial, pots trobar qualsevol excusa per donar-te'l.

El meu premi és ser aquí sabent que ho he aconseguit. Que he aconseguit acabar avui tot això per demà poder tenir temps per dedicar-lo a una altra cosa, més important. Bé, si puc. Perquè, per començar, demà ja no dino. Bé, sí que dino, però... no sé ni com, ni quan. Tinc una reunió a la meva hora de dinar... i no puc dinar ni abans, ni després. Ole!!!

Però bé, fa temps que tinc pendent un altre premi. Vull anar a un lloc i sé que hi puc anar a peu des d'un dels llocs on vaig sovint. Però... no en sé l'adreça. No sé com anar-hi. No sé on és exactament.

L'altre dia vaig tenir una temptació. Vaig dir que no hi aniria fins que hagués aconseguit una cosa. Però... ostres! Em sobrava temps. No en va, vaig esperar-me 55 minuts en una estació de tren. No arribava a un tren, i com que l'altre passava al cap d'una hora...

Si hagués sabut l'adreça, hi hagués anat.

Però ara estic contenta de no haver-ho fet. Serà el meu premi. I, quan hi vagi, estaré contenta perquè és el meu premi.

Avui em mereixo un premi. Però... avui no tinc cap premi per donar-me.

Però sé que avui dormiré feliç.

Estic cansada

Miro el calendari. 8 de desembre. Falten dues setmanes! Encara falten dues setmanes!

Estic cansada. Molt cansada. M'he passat dues setmanes en les que, quan arribava a casa, gairebé me n'anava a dormir de ple. Sense res més. Hi ha un llibre que suposo que hauré de tornar a començar perquè no recordaré res. Fa més d'una setmana que no llegeixo ni una pàgina.

Suposo que he estat més fotuda del que vull reconèixer. O potser és que la meva fortalesa física no és tan gran com em podia pensar.

Fa dos setmanes que no faig res d'esport. Si no puc amb la meva ànima, com aniré al gimnàs? Tot i així, la balança, i els pantalons, diuen que he perdut molt de pes. Que no dic que no em convingui, però... si no he fet d'esport, normalment em costa molt, i he perdut gairebé dos quilos en una setmana... I per qui s'ho pregunti, no m'he tornat a pesar fins haver menjat amb "normalitat" durant un parell de dies. Això de "normalitat" és perquè hi ha coses que encara sóc incapaç de menjar, però més o menys menjo normal...

Estic molt, molt cansada. Suposo que hagués hagut d'agafar la baixa, però vaig fer la valenta. I necessito un dia de pijama. No un dia d'estar tot el dia amb el pijama, però si un dia en el que no hagi d'anar enlloc, on sigui totalment lliure, on el despertador no soni, on ningú m'esperi perquè els expliqui alguna cosa... I és que no hi ha un sol dia que no hagi d'anar escopetejada d'un lloc a l'altre.

Normalment em recuperava més ràpid. Però ara no. M'està costant un munt, i ja hauria d'estar recuperada. Ja fa més d'una setmana i mitja...

Una tarda de diumenge

Alguns diumenges m'entra una sensació de tristesa. M'havia proposat fer moltes coses el cap de setmana, i he acabat no fent-ne pràcticament cap. I arriba el diumenge al vespre i veig que ja és dilluns i... buf!

D'altres diumenges m'entra una sensació de tristesa quan veig que m'he passat la tarda a casa, i penso que podria haver sortit, a fer el que fos. Però no, he estat a casa. Sense res a fer (és un dir).

Avui estic sola a casa, però no estic gens trista.

Potser és que començo a veure ja el final. El final de tot plegat. El Nadal, que portarà una parada de feina, i el 8 de desembre, el primer dia que podré aixecar-me sense despertador des del setembre. O... un munt de coses.

Però la meva alegria interior té una raó. Des de que va començar el setembre, tot ha sigut un no parar. I hi ha coses que m'agrada fer, però que s'anaven quedant pendents. I, encara que siguin coses que ningú m'obliga a fer, si estan pendents, generen una espècie de malestar. És com si et cridessin. Aquí! Sóc aquí! No t'oblidis de mi!

Avui n'he resolt unes quantes. Tota sola, a casa. Una part de la tarda a la cuina, davant de foc. I l'altra aquí on sóc ara.

Una d'elles eren els posts que vaig escriure a l'estiu. Aquells que tenia escrits i que havia de passar. Em feien una mandra! Però ara ja està. Ja està fet. Ja els he passat. I he de dir una cosa: aquests posts m'han fet molt feliç.

M'han fet molt feliç perquè hi havia coses que no recordava, però m'han fet feliç perquè m'han fet somriure. Jo m'he fet somriure a mi mateixa, amb aquella cosa que m'agrada. Amb aquella sensació que m'agrada rellegir al cap d'un temps aquells posts on estic bé, on em trobo bé amb mi mateixa, on m'agrada el que faig. O, com deia en un dels posts que apareixeran per aquí algun dia proper, on sóc jo.

M'agrada ser jo. M'agraden aquests posts.

I m'agrada aquesta tarda de diumenge.

Boniques anàlisis

Avui me n'he recordat. Aquesta setmana em toca anar-me a fer unes anàlisis d'aquelles que fan de tant en tant, i que representa que m'he de mirar si estan bé.

Les anàlisis sortiran de pena.

Entre el mal d'esquena, el mareig-que-quasi-caic-i-crido-l'atenció-sense-voler-ho-fer i això que tinc ara, ja no recordo quin va ser l'últim dia que vaig anar a córrer. Les anàlisis es trobaran una sang que no ha corregut prou, i que està, a més, molt dopada i plena de coses que fan que em trobi malament.

Si no n'hi hagués prou amb tot això, jo, que normalment menjo bé, fa 4 dies que no menjo res de verdura. Ni d'amanida. Ni res que provingui de l'hort, excepte ahir que em vaig menjar una taronja, i aquest matí, que m'he begut un suc de taronja. Que per què no menjo verdura? Només de veure-la, em fa venir ganes de vomitar. Que em posen un plat d'espinacs (i a mi que m'encanten!) a davant, i tinc ganes de vomitar. Pastanaga? Vomito.

I, ja que no menjo res verd... doncs tampoc menjo ni carn, ni peix, ni ous (ni truita, ni res que estigui fet d'ous). La raó? La mateixa que al paràgraf anterior.

Llet? Iogurts? Altres lactis? Res de res. Només de veure'ls, vomito. No, no he vomitat, però si me'ls posés a la boca, vomitaria.

O sigui que les anàlisis sortiran de pena. Perquè... ja m'explicarà algú com poden sortir bé sense menjar res de tot això. Bé, com a mínim tinc el consol que el colesterol, aquest cop, no pot sortir alt.

Que què menjo? Sopa de menta, pa, arròs bullit. I crec que aquí s'acaba el meu repertori. Bé, i les taronges.

Podria fer una porra, a veure qui encerta més coses de les barbaritats que sortiran a les anàlisis. Algú s'atreveix?

No tinc remei

I allà està. Allà mateix. I les dues veuetes comencen a parlar a dintre el meu cap...

- Vés-hi.
- No. Però no en tens prou?
- Ahir et vas quedar treballant fins tard, així que t'ho mereixes.
- D'acord. Però, no has vist la pila? Si cada cop que n'acabes un no saps quin triar, perquè els triaries tots a la vegada!
- Millor. Més per escollir.
- I anar gastant diners!
- Home, aquest matí no he pagat el tren.
- Il.legal!!!
- No és culpa meva. Feien vaga i no venien bitllets, i el revisor no ha passat!
- I les màquines?
- Bah, sabia que el revisor no passaria. A més, ho han dit per megafonia.
- Tens una cara que no te l'aguantes.
- Segur, però allà vaig.
- No, perquè ja saps què passarà. O no vas veure a la Mama l'altre dia la cara que va fer quan va veure la pila i li vas dir que era tot el que tenies pendent?
- Mmm... Fem un pacte.
- Un pacte?
- Sí, jo vaig caminant cap allà. Si el semàfor està en verd, creuo el carrer i vaig a mirar. Si està en vermell, passo de llarg.
- D'acord.

I el semàfor estava vermell.

I servidora, que no té remei, s'ha esperat a que es posés verd, mentre la veueta interior li deia que era trampa.

I mentre s'hi acostava, es mirava les botigues de roba i pensava que el que li falta és roba, i hauria de mirar roba.

Però servidora no ha parat. Ha anat directa.

I només d'entrar, allà estava! Després del primer, va dir que vindria el segon. El segon el va comprar a Badalona, un cop que l'Anna la va anar a veure. Però el segon es va quedar a la pila, esperant que vingués el tercer.

El tercer, que ha arribat avui. El tercer, que no hagués arribat si hagués fet cas a la veueta que em deia que no hi anés, o al destí que ha fet que el semàfor estigués vermell.

I no ha vingut només el tercer. Algun altre també ha caigut.

És que no tinc remei!