dilluns, 28 de febrer del 2005

Onades de fred

Cada any, pel meu aniversari, a la primavera, aprofito per renovar les plantes de casa que s'han mort durant l'hivern.

M'agraden els arbres. Més que les flors. I cada any s'han de reposar algunes de les plantes, perquè s'han mort.

La meva assignatura pendent és una palmera. Un any, pel meu aniversari, una de les meves ties em va regalar una palmera. Aquell any la palmera es va morir pel fred. A la primavera següent en vaig comprar una altra. La vaig plantar amb tota la il.lusió... i aquell hivern la palmera va morir un altre cop. I així, durant uns quants anys. Aquest hivern, la cinquena palmera que havia de viure en el mateix lloc, es va morir després de la primera onada de fred. Ara ja està tota marronosa, ben morta. Esperarem dos mesos, a que torni a fer una mica de calor, per poder-ne comprar una altra, a veure si hi ha una mica més de sort.

Aquest any, però, també s'ha mort un cirerer. També n'hauré de plantar un altre.

També s'han mort tots els cactus. Un d'ells li va saber molt de greu a la meva mare: el tenia des que es va casar. I un dia que ens vam despistar, es van morir 5 cactus que havíem comprat dos dies abans.

Ara està nevant. He arribat a casa a quarts de 10 i encara no nevava. Són poc més de les 10 i ja està tot ben blanc. Em preocupen les poques plantes que queden vives. Però em preocupa més haver d'anar a treballar demà. Jo no és que pertanyi al gran percentatge de gent que no sap posar les cadenes del cotxe (que també), és que jo ni tan sols en tinc, de cadenes! I bé, si neva, sense cadenes no puc marxar de casa. A veure com acaba!

diumenge, 27 de febrer del 2005

Tot va començar...

Tot va començar fa uns quants anys, quan una noia va trobar per casualitat un llibre de contes de l'Asimov. Se'l va mirar. Isaac Asimov. Li sonava el nom. I el nom venia associat a una frase del seu pare: "Esto son cosas raras". Així que se'l va mirar amb una mica de recel. Però era jove i tenia ganes d'investigar què eren aquelles "coses rares". Així que va escollir un conte a l'atzar. Era un conte on hi apareixia la Susan Calvin. Li va agradar. I la curiositat va poder més que ella: es va llegir tot el llibre en dos dies. I després d'aquell llibre, inevitablement, van venir tota la saga de la fundació. I molts d'altres. Ja estava enganxada. I sabia que sempre més la fascinaria la ciència ficció.

Tot va començar amb una recomanació d'un llibre d'un amic. Era el primer llibre que li recomanava. Sempre més que li n'ha recomanat algun altre, ha encertat. És per això que a ella li fa tanta mandra llegir-se el llibre de l'Stephen King. Perquè sap que ell tindrà raó, com sempre, i li agradarà. El llibre era "El rey del invierno", d'en Bernard Cornwell. I li va encantar. No cal dir que es va llegir la trilogia de cop. En poques setmanes. I des de llavors sap que està enganxada. Des de llavors n'han vingut molts d'altres, històries fantàstiques, i cada cop més allunyades de la realitat.

Tot va començar amb una noia que buscava informació sobre els codis RSA. I va acabar trobant un llibre de criptografia. Més ben dit, d'història de la criptografia. I la va encisar tota la història criptogràfica que hi ha darrere la segona guerra mundial. Només de començar a sentir parlar de l'Enigma va saber que estava enganxada. I des de llavors les històries sobre la segona guerra mundial han anat caient una darrere l'altra.

Tot va començar...

dissabte, 26 de febrer del 2005

I feel good

Fa molt de temps que ho havia de fer. Sabia que ho havia de fer, però no em sentia amb forces per fer-ho.

Els últims dies tot ha millorat una mica i finalment avui m'he sentit amb forces. Es tractava de posar ordre a una habitació de la casa que ocupo només jo, però que no és l'habitació on dormo. De fet, últimament, jo era la única persona de tota la casa que s'atrevia a entrar-hi. Perquè estava tot el terra i tots els mobles plens de coses tirades per aquí i per allà. Bàsicament papers, però hi havia de tot.

I és que últimament no estava massa bé anímicament. Ja feia molt de temps. Moltíssim. I em passava moltes hores sense fer res, perquè, simplement, havia oblidat que tenia una vida. Havia oblidat que hi havia un munt de coses que m'agradava fer. Havia oblidat que jo era una persona activa, que feia mil i una coses. I, simplement, em passava hores i hores sense fer res. I encara no sé què feia en tot aquest temps.

De tant en tant algú em deia que jo sí que era treballadora, que feia moltes coses. Jo deia que no. Com sempre. El problema és que ara era veritat.

Encara no sé com els meus pares no m'han fet fora de casa en tot aquest temps. L'habitació plena de papers i pols només n'és un exemple. Encara no sé com el meu jefe no m'ha enviat a la merda. La meva feina ha deixat molt per desitjar els últims temps. Encara no sé com els amics em segueixen aguantant. Bé, els amics de veritat. Els que només ho semblava, que eren amics, fa molt de temps que van fugir.

I avui he recuperat els records de molt de temps. He començat a desenterrar coses. No ho he endreçat tot. Només el més gros. I he deixat l'habitació de forma que, si hi entres, no veus el desgavell que hi havia. Ara, no recomanaria a ningú obrir cap armari, perquè té el perill de que li caigui un munt de paperassa a sobre.

He trobat coses que pensava que havia perdut. L'altre dia buscava uns papers i vaig ser incapaç de trobar-los. Era una cosa que vaig utilitzar per últim cop fa un any. I avui he vist on eren. El problema és que no eren a sota de tot de les coses que he trobat. I això vol dir... això vol dir que fa massa temps que estava així.

He descobert que la meva col.lecció de cd's és una merdeta. Però encara n'he trobat uns quants per acompanyar-me tota l'estona que he estat fent endreça. He descobert que la meva mare avui no s'ha enfadat pel volum de la música. M'ha vist contenta, i ella també ha estat contenta.

He descobert que la quantitat de llibres que m'he comprat i vull llegir, si els poso un a sobre de l'altre, són gairebé tan alts com jo. He trobat un llibre de l'Stephen King que fa dos anys li vaig prometre a un noi que me'l llegiria... i que se'm mirava amb cara d'abandonat. He descobert que, abans de l'altre dia (crec que va ser dijous) que vaig anar a l'FNAC, no hi havia anat des de mitjans de juliol. Aquell dia em vaig comprar dos llibres. Un era la segona part d'una trilogia. En aquells moments, estava llegint el primer dels llibres. Fa dues setmanes, en portava només 100 pàgines llegides (de la primera part). En les dues últimes setmanes, m'he llegit les 400 pàgines que em faltaven. Això ja era un signe de recuperació.

He descobert una foto meva de l'any passat. La noia que em mirava a través de la foto semblava que tingués 4 o 5 anys menys que la noia que m'ha mirat aquest matí a través del mirall mentre em pentinava.

He descobert una carta a mig escriure. La carta tenia data de 31 de gener de 2004.

He descobert una carta rebuda, sense obrir. La carta tenia data de mitjans de juliol de 2004.

He descobert una foto meva amb una altra noia. La noia estava embarassada en el moment de fer la foto. Ara la criatura ja ha fet un any.

He descobert, a baix de tots els papers, un diccionari anglès. Estava obert per una pàgina. He volgut saber què deuria ser l'últim que vaig buscar. La primera paraula que he llegit a la pàgina ha estat "melancolia". No crec que fos la paraula que busqués. Però he tancat el diccionari de cop, no fos pas que em contagiés alguna cosa.

He descobert que he passat molt de temps sense ser jo. I que ara, no sé per què, me n'he sortit i torno a tenir ganes de fer coses. He recordat totes les coses que m'agradaven fer i, després de molt de temps, torno a tenir ganes de fer-les.

Fins i tot he trobat un bitllet de 20 euros entre la paperassa. Potser era el premi per fer endreça?

Hi ha moltes coses que han anat a la paperera. Tot el que sabia que em deprimiria anava directament a la paperera. Algo així com les tarjetes aquelles del monopoly de "Vaya directamente a la cárcel, sin pasar por la casilla de salida y sin cobrar las no sé quantes pesetas". Tot directament a la paperera.

Encara tinc molta feina a endreçar. Encara tinc molta gent a qui demanar perdó. I ara tinc molta feina a fer. Molta feina que he deixat sense fer tot aquest temps. Però ara tinc ganes de fer-la, de recuperar la meva vida.

L'estranger

Ahir en/la solarist em deixava un comentari parlant de que les situacions del tren li semblaven curioses. Jo m'he passat tantes hores al tren, que el dia que deixi de viatjar en tren, les accions de la Renfe cauran en picat.

Últimament, només agafo el tren un o dos cops cada mes. Però durant 3 anys seguits, feia 1000 Km setmanals amb la Renfe. Això si no agafava el tren els caps de setmana per anar a veure els amics. Així que al tren hi he fet gairebé de tot.

Moltes de les hores que he passat al tren, les he passat llegint. Llibres, llibres, i més llibres. Tots amb el record de l'època en la que els vaig llegir. O rellegir.

També hi he fet amics. A força d'agafar el tren cada dia a la mateixa hora, i a força d'anar cada dia de peu, perquè la Renfe és així, vam acabar fent un petit "club", i ens vam acabar fent amics amb d'altra gent.

I sí, també hi he trobat persones curioses. Aquesta setmana en vaig tornar a veure una. Era un noi que cada dia agafava el tren a la mateixa hora que jo al matí, i tornava cada dia en el mateix tren que jo. Pujava i baixava a la mateixa estació que jo. No vaig sentir-lo mai parlar en català. De fet, no li vaig sentir mai la veu. Tenia pinta d'estranger. Però no sé si ho era. Al cap i a la fi, a mi a vegades també em confonen per una estrangera, perquè el meu aspecte físic és lleugerament diferent que el de la típica noia mediterrània. Així que podria molt ben bé ser català. Al matí, sempre arribava a última hora, quan el tren apareixia a la llunyania, el veies a ell venir corrent. Amb una altra noia que cada dia agafava el tren amb mi, sempre féiem apostes a veure si se li escapava el tren o no... però en 3 anys, cap dia se li va escapar.
Al vespre, tornava amb nosaltres. També arribava just a l'últim moment a l'estació. I sempre passava el mateix: véiem venir el tren, i al mateix temps el véiem venir a ell corrent. Pujàvem al tren. Anava ple com un ou. No ens podíem asseure. Les 4 o 5 persones que cada dia pujàvem a aquella estació, ens reuníem al final d'un vagó i muntàvem la nostra festeta diària, esperant a que comencés a baixar gent del tren per poder seure. I ell es quedava a l'altra punta de vagó. Sol, sense dir res a ningú. Algun dia, en comptes de posar-nos al final del vagó ens posàvem al principi. Llavors ell es posava al final.
L'altre dia el vaig veure. Ja no pujo a la mateixa estació on pujava, sinó que pujo dues estacions abans. Ara és on em va millor. I, a més, ara puc seure :-) Quan el tren estava a punt de marxar, em vaig adonar que aquell tren era el que havia agafat durant molt de temps. Però d'això ja en fa uns anys, i de la gent que l'agafava cada dia, ja no en queda ningú. O això pensava... fins que va aparèixer l'estranger. Ara puja a la primera parada. Serà que vol seure. Però segueix tan simpàtic com sempre.

divendres, 25 de febrer del 2005

Costum

Definitivament, no hi estic acostumada.

Ahir, quan vaig arribar a casa, vaig comprovar que no anés sense vestir o alguna cosa rara. Perquè jo sempre passo per la vida com de puntetes, ningú em fa cas, ningú se m'acosta. I ahir semblava que fos una persona diferent.

Tot va començar al matí, al tren. El tren anava mig buit (o sigui, a cada grup de dos seients només hi havia una persona, a la banda de la finestra). La gent que pujava, podia escollir amb qui s'asseia. En una parada va entrar només una senyora gran. I, de tot el tren, em va escollir a mi. Vale, hagués preferit que hagués sigut un noi ben guapo, i vale, no sé si és massa bo. Però ja és alguna cosa. O és que es va asseure al meu cantó perquè jo sóc invisible?

Quan surto de treballar, me'n vaig a l'FNAC. Em compro dos llibres. Ciència ficció pura i dura. Em miro les caixes. En una només hi ha una persona. M'hi acosto. El noi de la caixa cobra al client. Tot seriós. Arriba el meu torn. Li dóno els llibres. Busco (entre les moltes monedes que tinc al moneder) el que sobra de la xifra rodona. El noi s'ofereix a canviar-me la "calderilla" per bitllets. No m'havia passat mai. Quan obre la caixa, miro si és que està malament de canvi, però sembla que en té prou. Quan me'n vaig, em dedica un somriure d'orella a orella. No és el mateix tracte que al client anterior. Serà un fan de la ciència ficció?

Torno a pujar al tren. Anem cap a casa. Mentre em trec la jaqueta, una mà em toca l'esquena. Em giro. Un noi em pregunta si aquest tren va allà on ell ha d'anar. Segueix pujant gent. Tothom em pregunta el mateix. Quan una dona em ve del mig del vagó a preguntar-me a quina hora surt el tren, estic a punt de posar un paperet que posi "Informació RENFE" al seient.

Arribo a destí. Tinc la jaqueta a dalt, en aquella cosa que no sabria com dir-li, que hi ha per posar les maletes a sobre dels seients. M'aixeco. Pateixo perquè està massa alt i sovint em costa arribar-hi. Però encara no he acabat de treure el cul de la cadira, que un home em baixa la jaqueta. A això sí que no hi estic acostumada.

I la meva pregunta és: què passava ahir? Era el dia de l'amabilitat i jo no ho sabia?

dimecres, 23 de febrer del 2005

Des de sempre

No recorda quan el va conèixer. Tenia 10 anys? 11? 14? És incapaç de recordar-ho. És una d'aquelles persones que coneixes des de sempre, però que saps que no les pots haver conegut sempre. Simplement, algun dia van entrar a la teva vida, sense fer gaire rebombori, i s'hi van quedar.

És incapaç de tenir un record d'ell de fa més de 4 o 5 anys. Sap que el coneixia. Sap que havien coincidit. Però per més que hi pensa, no recorda res.

Ell no li queia bé. Però tampoc recorda el perquè. No recorda si li va fer alguna cosa. No recorda si es van discutir. No recorda si, simplement, s'ignoraven l'un a l'altre per alguna raó. O si eren imaginacions seves. O si el va jutjar sense mirar com era realment, i va decidir que no li queia bé.

Sap que van estar molt de temps sense veure's. 4 anys? 5 anys? Tampoc ho recorda.

Un dia es van trobar pel carrer. Havien aparcat el cotxe a prop, i havien d'anar en la mateixa direcció. Quan se'n va adonar, ella es va sentir malament, no tenia ganes de parlar amb ell. I al començar a parlar amb ell es va sentir pitjor, perquè no sabia quina era la raó de que ell no li queiés bé. Però ella semblava caure-li bé a ell. I això sol ser bastant desesperant.

No es van tornar a veure durant un o dos anys més.

Però van coincidir per internet. I ella va veure que potser no li queia tan malament com creia. I, malgrat que ella no era massa amable, ell mai li va dir una paraula fora de to.

L'altre dia el va tornar a veure. Va descobrir que ja no tenia aquella sensació de que li queia malament. Al contrari. I des de llavors que no se'l treu del cap.

Ha estat mirant fotos antigues, i l'ha trobat en alguna. I al veure'l de petit, li ha tornat la sensació de que no li cau bé.

I ara, què?

dimarts, 22 de febrer del 2005

Molta sort?

Cada matí, la mateixa història.

M'aixeco aviat. Però mai m'aixeco prou aviat com per no haver de córrer. Com li passa a molta gent, si m'aixeco 5 minuts abans de l'hora habitual, em confio i al final, en comptes de sortir de casa 5 minuts abans de l'hora habitual, acabo sortint 5 minuts més tard de l'hora habitual.

Així que sempre m'aixeco a la mateixa hora, amb una rutina marcada per minuts, amb el temps mínim.

Per això, quan surto de casa encara estic mig adormida. No fa ni 20 minuts que estic desperta, així que si m'ho proposés, encara podria tornar a dormir.

Entro al cotxe. Quan poso la clau al pany, s'engega el cotxe, i amb ell, la radio. Començo a despertar-me. Hi ha posada l'emisora que escolto tot el dia, excepte als matins. Fa un temps, l'escoltava tot el dia, però ara han canviat el programa del matí i no els aguanto. Així que faig un moviment ràpid per canviar a Catalunya Radio.

Encara no són les 7 del matí, així que fan el programa abans d'"El matí de Catalunya radio", que malgrat que l'escolto (o millor dit, el sento) cada dia no sé com es diu.

Quan arribo a la ciutat encara no són les 7 del matí. No m'he despertat. Tinc sort que la carretera de casa meva és poc concorreguda. Tinc la consciència que he escoltat les notícies de la radio, però no en recordo cap. Encara estic en el món dels meus somnis. De fet, passo tot el dia en el món dels somnis, però aquests són somnis dels que es tenen dormint, no com les truites que somio tot el dia.

Al arribar a la ciutat, em desperto. Arriben les 7 del matí. Segueixo sentint la radio, però sense escoltar-la. I, de cop, ve el mateix de cada dia. Sento com despedeixen el programa que acaba a les 7. I sempre acaben igual: "Molt bon dia, i molta sort". La frase sempre m'agafa en el mateix lloc de la ciutat, 100 metres amunt, 100 metres avall. A vegades penso que podria ser com Kant, que els veïns aprofitaven quan ell passava a fer el seu passeig per posar el rellotge en hora :-)

Quan sento la frase, sempre em faig la mateixa pregunta: "Molta sort?" Estic d'acord, és un bon desig. Però cada dia em sorprèn. Hi ha moltes formes d'acomiadar un programa, i aquesta cada matí em fa gràcia.

Al sentir el "Molt bon dia, i molta sort" seguit dels senyals horaris de les 7 és la senyal de que m'he de despertar del tot. El "molta sort" em fa somriure, i els ulls se m'obren del tot. Ja són les 7. Ja no hi ha tornada enrere. Queda tot un dia de feina per davant. I, espero, un dia amb molta sort :-) i, sobretot, un dia amb molts de somnis (sinó, d'on sortirien les històries pel blog? :-) ).

dilluns, 21 de febrer del 2005

Vull parlar amb tu

- Vull parlar amb tu.
- D'acord, però ara tinc una mica de pressa.
- On vas?
- A un sopar.
- I no tens 5 minutets?
- De fet, no tinc massa temps. Però 5 minutets potser sí que els tinc.
- On vas?
- Al poble del cantó.
- T'acompanyo.
- Què vol dir que m'acompanyes?
- Que vinc amb tu.
- I deixaràs el cotxe aquí? Com tornaràs, després?
- No ho sé, ja m'espavilaré.
- No, em faries sentir culpable.
- Si vols et porto jo.
- No, llavors la que es queda penjada sóc jo. Si deixo el cotxe aquí, no podré tornar.
- Bé, em truques i et vinc a buscar.
- Demà t'has d'aixecar aviat.
- Sí, i què?
- Que jo acabaré tard del sopar. I no vull molestar-te.
- D'acord, veig que no vols acompanyar-me. Ja parlarem un altre dia.
- Em sap greu.
- No passa res. Adéu.
- Adéu.




Ella entra al cotxe. Es tenca dins. Engega el cotxe. I de cop sent un cop al vidre del copilot. Ell intenta obrir, però el cotxe està tancat. Ella obre. Ell entra. I ella tenca altre cop amb clau, com per acte reflex. Ho fa sempre que entra al cotxe. I ell parla:

- Mira, tinc un problema.
- Només un?

Ell s'enfada. Per què sempre fa bromes d'aquest tipus? Intenta marxar. Però la porta està tancada.

- Vols obrir la porta de forma que pugui sortir quan vulgui?

Ella obre. Ell no surt.

- Està obert, si vols pots sortir quan vulguis. Si no surts, hauràs de venir amb mi al poble del cantó i et quedaràs sense cotxe.

Ell se la mira. S'acosta. Li fa un petó. I abans que ella pugui reaccionar, surt del cotxe i se'n va.

Ella es queda una estona al cotxe, sense marxar. Li ha agafat per sorpresa. Però ha d'anar a sopar. Així que arrenca el cotxe i se'n va.



Quan és a mig camí del poble del cantó, el mòbil comença a sonar. Sentir el mòbil mentre condueix la posa molt nerviosa. Segur que és algú del sopar, que la truca perquè arriba tard.


Arriba al poble del cantó. Es mira el mòbil. No coneix el número. Però truca. Una veu la saluda a l'altra banda...

- Hola!

La veu sembla contenta... És una veu coneguda.

- Com has sabut el meu número de mòbil?
- Me'l va donar en Marc.
- Ah!
- I tu com has sabut el meu?
- No sabia que era teu. Només he trucat al número que m'havia trucat abans. Quan has trucat estava conduint.
- Vull parlar amb tu.
- D'acord, però ara tinc una mica de pressa.
- On vas? :-)
- A un sopar. :-)
- Per què no em truques quan surtis, ara que tens el meu número?
- D'acord.




- Hola! Ja has acabat el sopar?
- Sí.
- Vull parlar amb tu.
- D'acord.
- Véns a casa meva?
- Em sembla que no.
- On ets?
- Allà on ens hem trobat a la tarda.
- D'acord, en un quart d'hora arribo.


Es queda al cotxe escoltant la radio. Tenca les portes. És tard. S'adorm. La desperta un cop al vidre del copilot. Obre els ulls. Obre la porta. Ell entra. No tenca la porta.

- Vull parlar amb tu.

Ella tenca la porta amb clau. Se'l mira.

- Així no t'escaparàs.

Ell se la mira. No sap què dir. Així que és ella la que parla:

- Mira, tinc un problema.
- Només un? :-)
- Em sembla que això ja ho hem passat, m'equivoco?
- Sí, però ara no fugiré.

diumenge, 20 de febrer del 2005

Ell també ha votat?

Avui tenia dues coses a fer: passejar el gos i anar a votar. I com que sóc vaga de mena, he decidit que ho faria tot a la vegada...

Així que, com que el col.legi electoral no queda massa lluny de casa (als pobles ja se sap, a vegades has de recórrer uns quants quilòmetres per anar a votar) he agafat el gos, he agafat el DNI, m'he posat el xandal, i he anat a votar mentre feia una mica d'esport i passejava el gos. 3 en 1.

I he descobert que tothom té el mateix sentit de l'humor. També he descobert que ningú troba massa normal que es vagi a votar amb un gos (?)

Quan he entrat al col.legi electoral, he preguntat si podia entrar-hi amb el gos. A ell no li feia massa gràcia entrar-hi, perquè no li agraden els llocs tancats, però m'han deixat, així que el gos i jo hem entrat. Com passa als pobles petits, on el cens no arriba als 300 habitants, no hi havia ningú votant. De fet, en totes les eleccions en les que he votat, mai m'he trobat a ningú més votant a l'hora que hi he anat jo (serà que hi vaig a hores intempestives?)

I des de la mesa electoral m'han dit "el gos no pot votar". Je, je, quina gràcia!

He sortit del col.legi electoral i m'he trobat un noi que no coneixia de res. Però al veure'm sortir del col.legi electoral amb el gos m'ha preguntat: "El gos també ha votat?"

Coi! Tant anormal és anar a votar amb un gos? Per què totes les persones que m'he trobat m'han fet la mateixa pregunta?

dissabte, 19 de febrer del 2005

El noi que no em parla (capítol n)

Finalment ho he entés. No ha calgut que ningú m'expliqués perquè no em parla. Ja sé per què no ho fa. I ara penso que sóc idiota. Idiota per no haver-me'n adonat abans i preguntar-me què li havia fet. No, no li he fet res. No, no he deixat de saludar-lo quan estava despistada i no l'he vist. No, no li he fet res a ningú de la seva família.

Ell i jo ens portàvem bé. Érem amics. I per això em va estranyar tant que deixés de parlar-me i fugís dels llocs quan jo m'hi acostava. Pel meu caràcter, mai vaig ser capaç de plantar-me-li al davant i preguntar-li directament què és el que passava. Simplement, vaig deixar d'acostar-me a on estava ell per no molestar-lo. Jo l'ignorava a ell. I ell m'ignorava a mi.

Divendres (o sigui, ahir) vaig tenir una discusió bastant forta amb una altra persona. No és el primer cop que m'hi discuteixo. I no serà l'últim. Els nostres caràcters són incompatibles i cap dels dos fa res per solucionar-ho. A mi no em dóna la gana i a l'altra persona tampoc. Feia molt que no ens discutíem. Almenys, feia molt que no ens discutíem fort. Ahir hi vaig estar pensant. Feia gairebé un any. Exactament el temps que fa que el noi que no em parla va deixar de dirigir-me al paraula. Exactament el temps que fa que el noi que no em parla i la persona amb qui em discuteixo sovint van començar a treballar a la mateixa empresa.

No, ningú me n'ha dit res. No, no en puc estar segura. Sí, potser són imaginacions meves. Però no és massa coincidència que just en el moment en què em barallo amb una persona una altra persona que treballa al mateix lloc deixi de dirigir-me la paraula, quan fins aquell moment érem amics?

En fi, reflexionaré sobre el tema. No diré res a cap dels dos. Amb un, només aconseguiria tornar-m'hi a discutir. I amb l'altre... bé, si està tot el dia treballant amb algú amb qui dubto que em torni a creuar una paraula en els pròxims mesos (encara que estiguem la mateixa habitació, no seria la primera vegada, i dubto que sigui la última) dubto que el pugui convèncer de que jo almenys tinc la meva part de la raó. I després d'ahir (i del que li explicarà l'altre) dubto que tingui ganes d'escoltar res que jo li pugui dir. Perquè, per ell, si només es creu el que li diu l'altre, només sóc això, una mala puta (i suposo que em quedo curta).

divendres, 18 de febrer del 2005

Quin costat prefereixes?

Arriba a l'habitació. És el primer cop que dormirà aquí, en aquest llit, sol, després de 32 anys. Fa 3 dies que ella va morir i fins ara havia estat dormint a casa del seu germà, però era hora de tornar a la realitat.

S'acosta al llit. Se'n va al seu cantó del llit. I, de cop, comença a recordar coses. Recorda aquell dia, ja fa molt de temps, en el que li va preguntar a ella quin costat del llit preferia. Ell preferia el costat dret, però si ella volia el costat dret, no li feia res deixar-li. Ella li va contestar que li era igual, però va veure en els seus ulls que potser no era tan igual. Van estar una estona discutint qui havia de triar el costat. Fins que van decidir que ho apuntarien en un paper. Cadascun d'ells posaria en el paper el cantó del llit que preferia i si era el mateix, s'ho jugarien a cara o creu. Però ell no va posar "dreta" al paper, sinó que hi va posar "esquerra": va pensar que si ella volia el cantó dret, doncs ja el tindria. I, en el cas que ella volgués el cantó esquerre, li diria que realment el que ell volia era el cantó dret i tots contents. I ella va escollir la dreta. Així que es va passar la resta de la seva vida al cantó esquerre. Al final, s'hi va acostumar i fins i tot pensava que era millor el cantó esquerre que el dret.

Però ara... ara no sap què fer. S'ha acostumat al cantó esquerre. Però el cantó dret està allà, lliure, per poder-hi dormir.

Després de dubtar una estona decideix que dormirà just al centre. Al cap i a la fi, té un llit molt gran per ell tot sol.

Però no pot dormir. I decideix obrir el sobre. El sobre l'ha trobat fa unes hores remenant uns armaris de la cuina mentre buscava una paella per fer-se una truita. La cuina mai havia estat el seu territori i ella feia i desfeia, mentre que ell gairebé no hi entrava. El sobre portava el seu nom, però dubta si l'ha d'obrir o no. Però com que no pot dormir, obre el sobre. I comença a llegir...

...

Si llegeixes això, suposo que és perquè m'hauré mort. Deixaré el sobre en un armari de la cuina, on sé que no aniràs a parar mai. I la forma d'anar-hi a parar serà que jo estigui molt malalta o morta.

...

Durant tots aquests anys, una vegada et vaig enganyar deliberadament. Va ser el dia en que em vas preguntar quin costat del llit preferia. Jo, de fet, volia el costat esquerre. Però tampoc era massa important per mi. Així que quan vam decidir escriure els papers, vaig posar-hi "dreta". Si tu també haguessis triat "dreta" t'hagués explicat la veritat. Però així no va caler. I al final em vaig acostumar al cantó dret del llit. No està tan malament. I el fet que tu hagis estat feliç tota la teva vida en el cantó que volies, ja es val el dormir la resta de la meva vida al cantó dret. T'ho volia dir, però vaig tenir por de que volguessis que canviéssim el costat del llit ara que ja m'he acostumat al costat dret. Així que ho he deixat aquí, on sé que algun dia ho trobaràs, però segurament serà quan ja no hi sigui.

...

PD: Si és que no m'he mort i simplement estaves intentant cuinar alguna cosa, segueix buscant per la cuina, mai se sap què hi pots trobar. I si no hi trobes res més, almenys pots fer el sopar, que estaré contenta.

dimecres, 16 de febrer del 2005

La substituta

Entro al cole. Intento recordar quan va ser l'última vegada que hi vaig anar. Fa uns quants anys. Va ser quan vaig anar a buscar el títol de l'EGB per poder demanar el títol de BUP (títol que vaig anar a buscar quan vaig necessitar demanar el de la carrera...). L'últim cop que hi havia anat, el cole estava molt canviat. I ara encara més.

Respiro. Em tranquil.litzo. M'espera una bona colla de nens de 6 anys. Quan jo vaig deixar el cole, ells ni tan sols eren projectes.

Els nens s'esperen un home d'uns cinquanta anys, metre vuitanta, barba blanca, altrament dit "el meu pare". Però avui no pot anar al cole i hi aniré jo. Pateixo. Els nens es trobaran amb una noia de vint-i-tants, que no arriba al metre seixanta.

Comencen a arribar els nens. M'esperava algun: "I tu qui ets?", però ells no pregunten. Millor. Encara falta que l'espavilat de la classe em pregunti si en sé. Bé, si és que s'atreveix...

El moment no tarda a arribar. Un nen em pregunta: "I tu en saps?" I em quedo uns segons pensant en què contestar-li. Ja vaig dir fa cert temps que no suporto la gent xula. I el nen en tenia tota la cara. Dubto si dir-li que quan tenia la seva edat ja en sabia més del que ara en sap ell. També li podria dir que fa molt temps que he superat el meu pare en coneixement, i que sí, que en sé bastant. Però no ho faig. No m'agrada xulejar. Simplement li dic "una mica" i veig com s'estarrufa. El molt ingenu es pensa que en sap més que jo. Només sap veure en mi a una noia, i les noies no en saben, d'aquestes coses. Penso que ell mateix, que ja s'ho trobarà.

El nen m'explica que ell en sap molt, que el seu avi era un geni. El seu avi li'n va ensenyar al seu pare i el seu pare a ell. Penso que molt bé, però és massa petit com per haver absorvit tot el coneixement del pare. I probablement el pare no hagi assimilat mai tot el coneixement de l'avi. I l'avi... bé, l'avi en realitat no era un geni. Però això el nen no ho sap. Si continua interessat en el tema, potser algun dia se n'adonarà.

Es posen a practicar tots els nens. I aquest nen, el xulo, es posa amb la nena que en sap menys. La nena em fa pena i l'ajudo. En aquest moment, el nen s'adona que en sé més que el que ell es pensava que era "una mica". I s'empipa quan ajudo a la seva companya. Ja s'ho farà. Si s'hagués posat amb un dels millors, no hagués ajudat a qui practicava amb ell, però a aquella nena l'havia d'ajudar, anava molt perduda.

S'acaba la classe i he sobreviscut. Ara només cal sortir del cole. Intento sortir per la porta per la que he entrat... però està tancada. Vaig a preguntar-li a una mestra. Se'm mira des de dalt, com si jo no fos ningú comparada amb ella. Em diu que no em pot obrir. I es dedica a cuidar la seva "impressionant" classe de 2 nens. M'adono que no és una mestra, sinó que és una de les que estan a la guarderia. A la tarda gairebé no té nens i no es pot dignar a agafar els dos nens de la mà i obrir-me la porta. Tampoc em diu que a uns 50 metres, a la part nova de l'escola, que jo no conec, hi ha una porta oberta per sortir. Em tracta com si fos imbècil i se'n va amb els dos nens. Estic a punt de girar-me a dir-li que ser "mestra" de guarderia no és una professió per tenir aquests fums. Jo també em dedico a l'educació, i els meus alumnes són bastant més grans que els seus. Però ho deixo estar. Ja s'ho farà. Que li vagi de gust.

Dono voltes pel cole fins que em trobo a l'encarregada del pati. Li pregunto per on puc sortir. M'ho indica. I, remugant, me'n vaig fins a la porta que estava oberta, que ara em queda a uns 200 metres. Surto del cole. Espero no tornar-hi en molt de temps. Almenys, si m'he de trobar gent com aquesta.

dilluns, 14 de febrer del 2005

Sant Valentí

Ja fa dies que es senten anuncis per la radio i se'n veuen per la televisió. I ja en començo a estar una mica farta. A Catalunya no es cel.lebra Sant Jordi? Per què coi doncs també han de cel.lebrar Sant Valentí, que és una festa que diria que no és d'aquí?

I és que jo crec que tot és un complot dels floristes, pastisseries i de les perfumeries. Perquè, és clar, els floristes han passat tot un cru hivern i així comencen a fer una mica de negoci abans no vingui la primavera. Una mica per tapar els forats que tenen abans no arribi la temporada forta de primavera. I què dir de les pastisseries? Es van fer un fart de vendre coses dolces per Nadal. I després de Nadal, res de res. Entre que la gent ja té la casa saturada de dolços (els que no es van acabar per Nadal) i ha començat un any nou i tothom ha fet bons propòsits (aprimar-se, deixar de fumar, bla, bla, bla...) la gent no ha aparegut per la pastisseria en tot el mes de gener, i els pastissers ja tenen ganes de tornar a vendre una mica més. Així que sant Valentí està posat aquí, a mitjans febrer, perquè la gent torni a anar a les pastisseries. I què dir de les perfumeries? Bé, aquestes van vendre tot l'estoc per Nadal i dubto que durant el gener hagin vengut gaire res de bo. També necessiten una empenteta. Sant Valentí també els va perfecte.

Jo a sant Jordi encara li trobo un encant especial. Però a sant Valentí, no. Per sant Jordi m'encanta passejar-me per la Rambla i comprar-me un llibre. Tot i que últimament em cansa bastant, perquè sembla que a tot arreu només hi tenen el best seller de torn i els llibres escrits per escriptors mediàtics. Ara es fa bastant difícil rebuscar entre els llibres i trobar alguna petita joia, com havia fet moltes vegades fa anys. Els dos últims anys, si m'he volgut comprar un llibre per sant Jordi, he hagut d'entrar a alguna llibreria a veure si hi havia alguna cosa interessant a dins.

I ja que parlo de sant Jordi, deixem clar que ho trobo una festa una mica masclista. No hi té res a veure el fet que no m'agradin les roses vermelles. I no, no m'agraden. No sé, m'agraden les roses blanques i grogues (bé, o les blanques o les grogues, no les blanques i grogues a la vegada), però no sé per què les vermelles i les roses em provoquen repelús. Serà que sóc estranya :-) Em referia a que les roses són una cosa efímera, que al cap de 2 o 3 dies (una setmana si les saps cuidar bé) ja es poden tirar a la paperera. En canvi, un llibre és per tota la vida. Suposo que el fet que la meva habitació estigui tota plena de llibres hi té alguna cosa a veure, i no dubto que a moltes dones els agradarà més una rosa que un llibre. Però no és el meu cas.

En fi, avui era sant Valentí, no? Per què parlo de sant Jordi?

diumenge, 13 de febrer del 2005

8 de setembre del 92

Avui he estat fent endreça. De tant en tant en faig, però crec que n'hauria de fer més sovint...

M'he trobat un moneder de quan era petita. A dins hi havia un bitllet de tren. El primer que he fet ha estat mirar el preu (serà que sóc catalana?). 940 pessetes. Massa car per ser a Barcelona. Així que he mirat quin era el destí: Barcelona. Com pot ser? 940 pessetes és el que deu costar ara un bitllet a Barcelona. Me'l miro millor. És un bitllet de Talgo. Em miro la data: 8 de setembre del 92. Què vaig anar a fer jo a Barcelona el 8 de setembre del 92? Per què vaig anar-hi amb Talgo podent agafar un tren normal?

Segueixo investigant. Junt amb el bitllet hi ha dos bitllets estranys, on hi posa TMB i "servei especial". Què coi serà? Seran bitllets de metro? No ho semblen. Almenys no s'assemblen ni als d'ara ni als de fa 7 o 8 anys.

Continuo investigant. Em pregunto per què el bitllet està tan ben conservat. Quin tipus de tinta fan servir a la Renfe? Sembla un bitllet d'avui, de tant bé com es veu.

Trobo un altre paper. És un rebut del Corte Inglés de plaça Catalunya. Només sé que vaig comprar algo que es diu "Feria Oriente", que valia 875 pessetes i que vaig pagar amb (suposo) un bitllet de 1000.

La meva memòria hi ha estat treballant. Sé que al 92 vaig anar a Barcelona a veure alguna cosa dels Jocs Olímpics i algun partit del Barça, però hi vaig anar amb els meus pares, en cotxe. Així, què vaig fer aquell dia? Vaig anar a Barcelona només per anar a comprar al Corte Inglés? Suposo que no... I els bitllets de TMB?

Tota una incògnita. Hi seguiré pensant...

dissabte, 12 de febrer del 2005

Baby boom

De tant en tant vaig a fer classes particulars a la meva alumna més jove. És tan petita que encara està a l'edat dels "perquè". I m'encanta. M'encanta veure com raona, i m'encanta que tingui tantes ganes d'aprendre. Vaig a fer-li classes d'una cosa, però sempre em pregunta per coses d'interès general. Al principi era molt vergonyosa, però ara no es talla un pèl a preguntar-me qualsevol cosa que no sap o que no s'atreveix a preguntar als pares o mestres de l'escola.

L'altre dia em va preguntar per les classes: "I tu, quan anaves a la universitat, ereu molta gent, a la classe?" Li vaig dir que sí. I es va espantar: "A mi m'agraden les classes petites", em va dir. "Jo no vull anar a una classe amb molta gent".

I jo vaig pensar en com estan les coses ara: cada cop hi ha menys nens i suposo que arribarà un moment en el que les classes d'universitat no seran tan massificades. A la nena li queden uns 10 anys per arribar a la universitat, així que no vaig dubtar a dir-li:

- No et preocupis. Quan tu vagis a la universitat, les classes ja seran més petites, perquè no hi haurà tanta gent que estudii.

I em va sortir amb la pregunta que no m'esperava i que, sabent com és d'intel.ligent, m'hauria d'haver esperat:

- I per què no hi haurà tanta gent?

- Doncs perquè ara no es tenen tants de nens. Quan jo era petita, hi havia molts més nens, però ara la gent no en té tants.

I em va mirar amb cara d'escepticisme. Així que li vaig dir:

- Ja veuràs: a la teva classe sou 25, més o menys, no? Quantes de les nenes de la classe tenen més de dos germans?

Just fer la pregunta me'n vaig penedir. I quan vaig veure que la nena no en feia prou amb els dits de les dues mans per comptar totes les nenes que eren part d'una família numerosa, vaig intentar trobar alguna resposta a la pregunta que sabia que em faria. Però no se'm va acudir cap resposta.

I és que la nena en qüestió va a un col.legi religiós. Portat per monges. De l'opus. Em va explicar que 13 de les 25 nenes eren de família numerosa... i que fins i tot n'hi havia una que tenia 17 germans. 17!!!

I ara com coi li explico jo que la norma del seu col.legi no és la norma de la societat actual?

dijous, 10 de febrer del 2005

No t'entenc

O "qui t'entengui que et compri". I és que últimament no entenc a ningú.



Ahir al vespre m'arribava un mail d'una amiga. Estava a l'habitació de la casa on hi ha el mòdem, amb el portàtil a la falda, i el meu pare davant meu. En principi, jo estava treballant... però al arribar el mail, em vaig posar a llegir-lo.



Al principi del mail m'hi posava que a en Jordi li podríem dir "l'home X", perquè és una incògnita. I seguidament deia que "als homes no hi ha qui els entengui". I em va fer gràcia. Quantes vegades he sentit jo aquesta frase? Bé, de fet una variació, canviant "homes" per "dones". Així que se'm va escapar un somriure.



I, és clar, el meu pare em va veure.



- ¿De qué te ríes?

- No, de res.

I em mira inquisidorament.

- Estava llegint un mail.

- Ah, vale. ¿Y de quién es el mail?

Vaja! Ja ha arribat la inquisició espanyola. Li dic qui és.

- ¿Y qué te dice? ¿Te dice que se casa?



I aquí ja em descol.loca del tot. Com pot ser que faci tants d'anys que visqui sota el mateix sostre i encara no l'entengui? Perquè la noia en qüestió és la que no havia tingut mai nòvio i ara fa uns dos mesos que en té. I, vaja, dubto que es casi en els propers mesos. A què ve el comentari? És una indirecta massa directa per dir-me que ja tinc edat de casar-me? Se li'n va la olla? No entenc res!



Vaja, ja van dues persones a qui no entenc.



Continuo llegint el mail. I la noia em comença a deixar anar: "És que el que ara és el meu nòvio quan el vaig conèixer em pensava que te l'hauria de presentar, perquè sou molt iguals: li agrada la ciència ficció, li agraden els jocs d'ingeni... i fins i tot sap muntar el cub de Rubik". Poc després m'insinuava que li aniria millor a ella amb en Jordi (no, si té raó, pitjor que a mi no li pot anar) i que a mi m'aniria millor amb el seu nòvio. Em perdo. Ara ja no l'entenc ni a ella.



El món s'ha tornat boig? Jo estic boja? La gent del meu voltant està boja? Hi ha algú que tingui uns pensaments una mica més normals, a un nivell que jo pugui entendre?

dimecres, 9 de febrer del 2005

Solitud

Ahir l'Imma em deixava un comentari que començava:
ostres, com em va costar passejar sola, sense sentir-me sola!!




I avui m'he decidit a parlar de la solitud.



La solitud no és trista si la busques. Jo la busco sovint. I mai em sento trista quan la busco.



Crec que la vida m'ha empès a buscar la solitud. Sempre he anat sola a tot arreu. Sempre ho he fet tot sola. I ara, quan algú se m'acosta massa, doncs m'atabalo, i prefereixo la solitud.



Encara recordo el primer cop que vaig anar sola al cine. Vaig sentir-me una mica sola, com deia l'Imma. Fa molt temps. No recordo quants anys fa, però vaig anar a veure Titànic. La van fer en època d'exàmens i quan vaig acabar els exàmens tothom l'havia vist i tothom en parlava, així que, al no trobar ningú que encara no l'hagués vist i no voler quedar desplaçada de les bromes que feia la gent de tant en tant, vaig anar-hi sola. En un principi, només pensava en què pensaria la gent si em veiés. Però anar al cine sola em va agradar. I ara, gairebé prefereixo anar-hi sola que acompanyada. Bé, també depèn de la companyia.



Després de Titànic, vaig començar a anar sola al cine. Tres o quatre vegades al mes. No vaig tornar a anar-hi acompanyada fins que hi vaig anar amb un impresentable. No cal dir que l'experiència no em va agradar massa.



Últimament he trobat dues noies amb qui anem al cine. A vegades hi vaig amb una, a vegades amb l'altra. Però segueixo preferint anar-hi sola.



És clar que n'hi ha d'altres a qui els fa vergonya anar sols al cine. Però a mi no.



Nota per una altra persona estranya: Ei, no em matis pel comentari anterior. No sé com vas trobar l'Estranya. El que sí que crec que sé és com vas descobrir qui era. Més que res, perquè vaig escriure un post amb una història teva. Em vas enviar un mail. Però no et vas enfadar. He seguit escrivint històries teves, barrejades amb les meves. Perquè, al cap i a la fi, tu i jo som estranyes. Tu a la teva manera i jo a la meva. Saps que quan vulguis, et dono permís per escriure posts aquí.

dimarts, 8 de febrer del 2005

Un passeig?

M'encanta passejar per la ciutat. I quan dic ciutat, em refereixo a qualsevol de les ciutats de la meva vida. Em va bé per pensar.

Hi ha gent que té un racó per pensar, hi ha gent que no pensa. Jo, si tinc ganes de pensar, agafo la radio i me'n vaig a la ciutat a passejar. Camino pels carrers. Més aviat deambulo. Sempre descobreixo racons nous. Busco alguna emissora a la que posin música a la radio i camino lentament pels carrers. I penso. És la millor forma que tinc per pensar.

Avui ha estat un dia d'aquests. Plovia. Però m'és igual. Necessitava tranquil.litat i pensar. Sembla estrany, que surti al carrer a buscar tranquil.litat, quan si m'hagués quedat a casa hagués passat tota la tarda sola. No sé per què, però em relaxa.

Normalment, quan surto a passejar per la ciutat, només porto la radio. I la clau del cotxe que m'ha portat fins a la ciutat. Res més. No portava paraigües. Portar alguna cosa a les mans m'hagués distret dels meus pensaments. Simplement, portava un paravents impermeable. I així no em mullava del tot. Si no hagués plogut tan fort, hagués anat sense res. És agradable sentir la pluja com et cau a sobre.

Quan s'ha fet fosc he tornat cap a casa. Ja tinc més o menys tots els meus pensaments en ordre. O no. Tampoc he arribat a cap conclusió per la que m'hagin de donar un nobel. Però pensar una mica sempre ajuda.

Avui em sento més estranya que mai.

dilluns, 7 de febrer del 2005

I will survive

Tinc el despertador espatllat. Ja fa dies que ho sé. El dia que li ve bé, toca. I el dia que no li ve bé... doncs no toca!

Està clar que si avui estic escrivint això és perquè avui el despertador no ha tocat. Gran deducció! Doncs sí, avui el meu despertador tenia el dia mandrós i no m'ha volgut despertar. Cosa que és una pena... més que res, perquè avui havia d'agafar un tren aviat al matí.

M'ha despertat el despertador de ma mare, des de la seva habitació, mitja hora més tard del que m'hauria d'haver aixecat. He saltat del llit d'un bot. No m'he dutxat, no hi havia temps. He fet una queixelada a un tall de pa, i això ha estat el meu esmorzar. Tot i així...

Tot i així, per arribar fins a l'estació tinc 25 minuts. És impepinable. 15 minuts fins a la ciutat, i 10 minuts caminant ràpid fins a l'estació (a prop de l'estació no hi ha qui hi aparqui). Quan he sortit de casa, faltava un quart d'hora perquè marxés el tren... la cosa pintava molt malament...

Tenia una opció perquè no se m'escapés el tren: deixar el cotxe al pàrquing de l'estació. Però no estava disposada a pagar 8 o 9 hores de parking. No té sentit. Surt més a compte l'opció gasolina+autopista que l'opció tren+parking. I amb diferència. Així que... bé, si se m'escapava el tren sempre podia anar a Barcelona amb cotxe. Però als dos segons he desestimat la possibilitat: a Barcelona en cotxe? Entrar a Barcelona a quarts de 9 del matí i atravessar-la de punta a punta? Tu ets idiota! En cas d'escapar-se't el tren, arribaries abans agafant el tren següent, que surt mitja hora més tard. O eren 3/4 d'hora? No, no se'm pot escapar. Ho he d'aconseguir.

Així que em poso a córrer. No me'n sento orgullosa. He passat tota la carretera de casa que el comptaquilòmetres no baixava de 100... És clar que de nit es veuen les llums i avui no havia glaçat. Però tot i així, no he de córrer tant.

He arribat a la ciutat en 10 minuts (sí, d'acord, els altres dies tampoc és que vagi massa a poc a poc, comptant amb que hi ha un tros fixe, que és de ciutat, amb semàfors...) Total, quedaven 5 minuts perquè sortís el tren. Així que ha tocat córrer.

Però les cames no em responien. Jo no sé si és que encara estava adormida, si és que estic molt malament físicament, si és que els 10 Kg de més que portava a la motxilla em feien anar poc a poc... No ho sé, però era incapaç de córrer ràpid.

Córrer i córrer. La gent pel carrer em mirava. No és que hi hagués massa gent, pel carrer, però veure una noia corrent a aquelles hores suposo que no és massa normal. I jo vinga a córrer. El pitjor de tot era el convenciment que acabaria sense poder agafar el tren.

I vinga a mirar cap a la via. A veure si veia aparèixer el tren. Però tu ets idiota o què? Per més que miris, el tren vindrà a la mateixa hora, i si pares a mirar si ve, és temps que perds. Corre i no pensis en res més!

Arribo a l'estació. Anuncien el tren per megafonia. Merda! Se m'escaparà per uns segons... Un últim esforç, Estranya! Segur que arribes!

Pujo les escales corrent i de dos en dos. Cosa bastant difícil per la meva alçada. Però tot i així, pujo corrent.

Quan arribo a l'andana em trobo el tren parat. Encara hi ha gent per pujar. Ho he aconseguit!!! :-)

M'assec en un lloc lliure. Tinc un home a davant. Se'm mira amb cara de por. Què deu passar? Miro el meu reflexe a la finestra. Aquesta nit només he dormit 4 hores i mitja (i sí, mitja ha estat de regal) i faig unes ulleres de pam i mig. Tinc la cara ben vermella. Els cabells, tots de punta. I una gota de pluja ha anat a caure'm al jersei, just a sobre d'un dels pits (suposo que ja és normal, que caigui a sobre del que sobresurt més) i sembla una senyora taca. Li puc llegir els pensaments: "Ja m'ha tocat la xalada de torn".

Em tranquil.litzo. M'assec. Engego la radio. Busco algun lloc on facin música. I la primera cançó que trobo és el "I will survive". Somric. No me'n puc estar. L'home de davant se'm mira i el veig que té una lluita interna, intentant decidir si ha de marxar del lloc on està o s'ha de quedar amb la guillada. Els pocs espais lliures que hi ha al tren el fan decidir a quedar-se amb mi. O més ben dit, davant meu. Per què ric? No ho sé, m'agrada la cançó. Sempre em fa somriure i no sé per què. Un dia vaig llegir que és la cançó més cantada per les dones en els karaokes. No ho sé. A mi no m'hi veureu mai, en un karaoke. A no ser que porti unes 6 o 7 copes de més, cosa que és impossible, a no ser que m'obliguin a beure-les. Però avui no somric per aquest no sé què. Avui sé el perquè. M'acabo de riure de mi mateixa. Hi ha gent a qui li costa, però a mi no em costa massa riure'm del ridícul que faig unes 4 o 5 vegades al dia. I ric perquè sé que, malgrat tot, mentre sigui capaç de seguir fent broma de les meves entrebancades, sobreviuré.

diumenge, 6 de febrer del 2005

Maria, el desenllaç?

L'Estranya dubta. No sap si escriure el desenllaç de la història de la Maria. Avui està trista, però no té a veure amb la història de la Maria. O potser sí?



Les visites diàries al blog de l'Estranya gairebé s'han doblat des que va aparèixer la Maria. L'Estranya es pregunta per què. Li agrada que algú llegeixi el que escriu, sinó ho escriuria al disc dur de l'ordenador, en un disquet o en una llibreta, com quan era petita i encara no sabia què era un ordenador. Però tampoc vol convertir-se en la protagonista d'un "culebrón". Per això dubta si ha d'escriure el desenllaç de la història o no. Però decideix fer-ho. Al cap i a la fi, un cop hagi escrit el desenllaç, la Maria desapareixerà.



La Maria va anar a la festa. Va ser una festa estranya. Just arribar va veure que hi havia en Jordi. Veus que bé? No calia ser tan pessimista a mitja setmana... o potser sí?



Just arribar, té la possibilitat que en Jordi s'hagi de quedar durant molta estona a la festa (sí, era una festa estranya... o potser no era una festa?) Però el cervell no li funciona massa ràpid i quan se n'adona, ja és massa tard. Sense voler-ho, acaba de fer que en Jordi tingui la possibilitat de marxar de la festa als cinc minuts d'arribar ella.



Li diu hola. També li diu que li sap greu. I al cap de poc, el veu que agafa la jaqueta.



- Ja marxes?

- Sí, vaig un moment a prendre l'aire. Tornaré d'aquí a una estona.



I sí, torna al cap d'una estona. La Maria intenta parlar amb ell. Però ell no té massa ganes de parlar, almenys amb ella.



En un moment, la Maria li comenta alguna cosa de l'altra festa. I en Jordi li contesta:



- Ah, tu també hi eres?



Cruel. Molt cruel.



Al cap de poc en Jordi se'n va. Li diu adeu a la Maria. Ella gairebé ni contesta. Fi de la història.

dissabte, 5 de febrer del 2005

Tots som una mica fatxendes

Aquesta tarda, en Niqmad ens explicava el perquè del duelblog amb el seu germà i al final ens deia que ni ell tenia gaire a veure amb en Niqmad, ni el seu germà tenia gaire a veure amb en Llibert.



Aquest migdia, jo escrivia sobre un post anterior, en el que hi havia alguna mentideta... I és que jo tampoc m'assemblo a l'Estranya en moltes coses. Quan parlo en primera persona, sí que sóc jo, però quan m'invento històries... Quan parlo d'"Ella", la que no té nom, o de la Maria, en l'últim post... doncs val més no fer-me massa cas.



Encara que sembli mentida, a mi no m'agraden les històries romàntiques (sí, sóc estranya per ser una noia, i sí, ara parlo de mi, i per tant dic la veritat). Un cop em vaig llegir un llibre de la Danielle Steel que em van regalar i jo, que sóc una àvida lectora de tot el que cau a les meves mans, vaig tenir problemes per acabar-lo. No tinc res en contra d'ella. Ho vaig tornar a intentar amb un altre llibre d'una altra escriptora que no recordo com es deia, i em va passar el mateix. Malgrat tot, quan em poso a escriure, em surten històries d'aquest tipus. No sé per què. Jo no em llegiria a mi mateixa. Almenys quan em surten històries d'aquestes.



I a què ve tot això ara? Bé, és que quan em poso a xerrar no callo. De fet, ja torno a dir mentides... Quan em poso a escriure, no paro. A l'hora de xerrar no parlo ni a la de tres. Volia contestar un comentari del post anterior, i com que he vist que se'm faria massa llarg, l'he posat aquí. Perquè, ja que és el meu espai, doncs hi faig el que em rota. No crec que la gent de la casa blogger es queixi perquè hi posi massa articles, i com que suposo que tampoc entenen el català, doncs tampoc se n'enteraran.



Bé, doncs ara no sóc ni la Maria, ni l'Estranya, ni l'"ella", simplement sóc jo. Ja ho he dit altres vegades, sóc una persona extremadament vergonyosa, i sí, no sóc llançada i m'hauria de llançar més. Potser hauria de fugir dels meus principis i donar-me a la beguda, per deshinibir-me una mica. Però això és una cosa que no penso fer. I de la mateixa manera que sóc vergonyosa, no tinc confiança en mi mateixa. Crec que tot va lligat. La gent que té molta confiança en ella mateixa no sol ser vergonyosa. I viceversa. Però bé, la timidesa marxa amb els anys, però l'autoconfiança és una cosa que costa molt d'aconseguir quan no n'has tingut mai.



Malgrat tot, a mi el primer comentari de dos posts enrere també em va semblar excessivament romàntic. No sé per què, m'ha recordat una altra persona. Una persona que al començar a escriure aquest blog em va enviar un mail que em va fer molta gràcia. Suposo que ja no em llegeix. O potser sí. De la mateixa manera que aquest comentari feia mitja referència a un conte, aquell mail era una referència a un conte, però el protagonista era algú estrany. Al cap de dos o tres mails em va començar a fer preguntes massa personals i em vaig espantar. Jo volia que aquest espai fos un espai meu i que ningú conegut sabés que l'Estranya era jo. Al final, he arribat a la conclusió que tant se me'n dóna. A vegades sóc jo, i a vegades sóc l'Estranya. I d'altres sóc la Maria o sóc l'"ella". Però moltes vegades només són històries que em venen al cap.

Maria, la realitat?

A vegades la ficció supera la realitat. I a vegades la veritat i la ficció es barregen i ja no se sap què és veritat i què és ficció.



La Maria és una noia més aviat pessimista. Bé, ella en diu "optimista amb experiència". Però el fet és el mateix. La setmana passada va anar a una festa i es va trobar en la situació del post anterior.



Sap que en Jordi avui anirà a una festa. I durant la setmana decideix anar-hi. Però no es vol fer il.lusions. Encara recorda l'últim cop que li va passar una cosa semblant. El noi no va aparèixer (sí, ja ho sé, és una desgraciada...)



Així que, malgrat decidir anar a la festa, no es vol fer il.lusions. Sap que així, quan arribi i ell no aparegui, doncs ja serà una cosa que espera. I si apareix, doncs millor que millor.



Per reafirmar la seva convicció de que amb la seva sort el noi no apareixerà, escriu un post. I així allò per ella ja és com una mica real (sí, ja ho sé, la Maria està per tancar en un psiquiàtric).



Però tot i així, encara conserva una mica d'esperança. La festa és avui, a les vuit del vespre. És per això que li sorprèn un comentari al seu post. És una broma? És una casualitat? En Jordi ha descobert el dip (no seria la primera vegada que algú descobreix un dip que parla d'ell) i vol fer-li veure? Mai se sap...

dijous, 3 de febrer del 2005

Maria

Un dia qualsevol. Una festa qualsevol. La Maria està sola. No coneix a ningú. Alguna cara li sona, però ningú que conegui, ningú a qui li tingui confiança. Per què ha anat a la festa? Què coi fa aquí? Pensa que estaria millor a casa.



S'acosta un noi. No l'havia vist en sa vida. Comença a parlar. I el noi vinga a parlar. I segueix parlant. I repeteix el que havia dit fa 2 minuts. I als dos minuts, ho torna a repetir. Segur que d'aquí a 10 minuts ja ho haurà repetit 5 o 6 vegades. Bufa! No coneix ningú i li ha tocat el pesat de torn. Gran sort, la seva.



Quan pensa que ja no ho podrà suportar més i que haurà de ser desagradable amb el noi perquè la deixi en pau, s'acosta un altre noi. "Hola, Maria!", li diu. La cara del noi li sona, però no sap ni de què ni de quan. Saber el seu nom ja seria una utopia.



El noi que ha aparegut comença a parlar amb ella. Diu coses més interessants. I escolta el que diu la Maria. El pesat s'adona que ja no li fan cas i marxa. La Maria respira tranquil.la. S'ha tret de sobre el pesat. Bé, de fet el noi que no sap com es diu ha aconseguit que el pesat marxés. Molt bé. Però ara té un altre problema: el noi la coneix. I ella no té ni idea de qui és. No vol ficar la pota.



Porten gairebé un quart d'hora parlant. Encara no sap qui és el noi. I comença a parlar poquet, no fos cas que digués algo que li mostrés al noi que encara que ell sap qui és, ella no el coneix de res. I ara li fa vergonya preguntar-li qui és, perquè han parlat durant molta estona. I li agrada parlar amb ell, està a gust amb la seva companyia.



Parlen gairebé durant mitja hora. Bé, de fet parla ell. Ella no diu res. Al final el noi se'n va. La Maria no ha dit massa res i creu que ell es deu pensar que ella no té ganes de parlar amb ell i per això ha marxat. La Maria es torna a quedar sola.



Ell marxa de la festa. Poc després, torna el pesat. Oh, merda! Però el que li diu l'ajuda una mica: "És un bon noi, en Jordi, eh!" I llavors es recorda de qui és el noi.



Durant la conversa, en Jordi li ha dit que el cap de setmana que ve anirà a una altra festa. La Maria decideix anar-hi també. És la única forma que té de tornar a veure en Jordi. Així que es posa la roba que li queda millor i se'n va cap a la festa, decidida a trobar-se amb en Jordi.



Quan arriba, en Jordi no hi és. Bé, esperarà.



Però espera i espera, i en Jordi no apareix. Llàstima. Un altre dia, potser...

dimecres, 2 de febrer del 2005

25

Avui he anat al metge. Per sort, no m'he hagut d'esperar massa estona a la sala d'espera. Odio la sala d'espera. Avui estava plena com un ou. I, com passa a tots els pobles petits, tothom està a la que salta, mirant a veure qui hi ha i què hi va a fer. Avui m'he estalviat la ditxosa pregunta: "Que estàs malalta?" És que llavors no sé què contestar... Els he de dir un o dos cops al mes vaig al metge a fer-me un control, a veure què tal vaig (sí, per això són els controls). Però em molesta que m'ho preguntin. Tot i així, no sé si la cosa ha estat pitjor o no.



Com ja he dit, la sala estava plena com un ou. Hi havia una dona de l'edat de la meva mare, que coneix a la meva mare, i quan hem entrat, li ha preguntat a la meva mare: "Ostres, que gran que s'ha fet aquesta nena! Ja ha fet els 18 anys?" A veure, què passa, que no sóc prou gran (o no sé parlar) perquè et dirigeixis a mi? De veritat, per què has de preguntar-li a ma mare com si jo tingués 3 o 4 anys o com si fos muda? I a què ve lo de "nena"? Encara que tingués 18 anys, m'hagués enfadat per lo de nena! I 18 anys? I encara ho preguntava com si li sabés greu, com si no em volgués posar més anys dels que tinc. Coi! Si la dona en qüestió té una filla de 28 anys... només 3 anys més gran que jo!



Sí, ja ho sé, no és el primer cop que tinc problemes d'aquest tipus. Faig cara de nena, i què? Però em sembla bastant greu que una dona que té una filla de 28 anys confongui una noia de 25 amb una de 18... I més quan algun dia, de petita, havia anat a casa seva a jugar amb la seva filla (que, per cert, era molt amiga de la meva cosina, que també té 28 anys).



No és que em cuidi massa... de fet, no m'he posat en ma vida una crema a la cara. Però sempre he semblat més jove del que realment sóc. Encara recordo fa uns mesos, que em van fer una entrevista. I l'home em preguntava i li vaig començar a dir que quan havia acabat la carrera havia fet això i allò altre... fins que l'home em va fer callar i em va preguntar: "Però tu, quants anys tens?" L'home es pensava que tenia 20 o 21 anys, però com que havia acabat la carrera va pensar que potser arribava a 22 o 23, però no li sortien els comptes.



Tot té els seus inconvenients. Aquest estiu, en una discoteca, el porter se'm va començar a mirar... fins que em va demanar el carnet per entrar! Paciència!



En fi, tal com diu el títol d'aquest post, tinc 25 anys. D'aparença? Doncs ni idea, però suposo que algun menys. D'edat mental? Bé, d'això em sembla que també en tinc menys, però això ja seria tot un altre tema.