No tinc post

No tinc post. Però ja fa molts de dies que no apareixo, i vull dir que estic viva.

No tinc ganes. Ganes de res.

No tinc aire. Em costa de respirar, i no sé per què.

No tinc energia. Avui, ja no recordo quan va ser la última vegada, he anat a fer migdiada. M'hi he estat dos minuts. Perquè tinc mal d'esquena i no estava bé. I jo mai tinc mal d'esquena :-(

No tinc llum. Però sí, com deia en Jansy, hi ha un gat. Però hi ha una altra cosa, a més del gat...

Perdó?

Una veueta a dins em diu que he de demanar perdó pels dos últims posts.

Però una altra veueta a dins, em diu que no. Que és el que sento, i que... doncs que així es queda.

Una veueta a dins meu em demana temps. Em demana que m'absenti un dia, dos, tres, els que calguin.

Però una altra em diu que he de donar explicacions.

I encara una tercera veueta em diu que quines explicacions he de donar, si ni jo me les sé donar a mi mateixa!

I una quarta em diu el de sempre. Que ja n'hi ha prou. Que això del blog no és res més que una lupa. Quan estic contenta, i escric una cosa feliç, llavors estic molt més contenta. Però quan passa alguna cosa i l'escric aquí, encara que la cosa sigui petita, la bola es fa gran, i gran, i gran, i sovint no veig manera d'aturar-la.

I també sé que no sóc prou valenta com per només escriure els bons moments. Necessito, si continuo, escriure també els mals moments. Però no em puc permetre més boles que es fan grans com si fossin allaus. No vull permetre-me-les, però tampoc sé com evitar-les.

I m'agradaria amagar-me a sota el llit (ja no a sota la manta, directament a sota el llit) i que ningú em trobés, i que ningú em preguntés res. I que tot això no ho hagués llegit mai ningú.

Però, d'altra banda, és una situació recurrent. Ve i va. Però sempre torna. Sempre.

A vegades estic temptada de dir a la gent que no em doni res. Ni un somriure. Ni una paraula. Res. Si no tens res, ja no pots perdre res.

Perquè fa mal veure com algú, mica en mica, o de cop, s'allunya. I, ho reconec, sempre m'han fet més mal del que haurien de fer aquestes coses. I quan algú és amic i comença a agafar el rol de "conegut", anant-se allunyant... doncs jo directament obro la porta per tancar-la després. I ara llegeixo això i em sento dolenta. Cruel. Però si algú que era amic, ara no vol ser amic, i només fa que fer-te mal el saber que s'ha cansat de tu... doncs el millor que pot fer és desaparèixer del tot. Deixar de fer mal. O no?

Perquè sé que paguen justos per pecadors. En aquest cas, les 3 o 4 persones (essent optimistes) que comentava ahir amb la Tirai pel twitter, i que pobres llegeixen això i no sé si es preocupen per mi, perquè total, com que ja ho he fet tants de cops...

Però la situació hi segueix essent. El saber que tothom s'acaba cansant de mi. Mai ningú m'ha dit el perquè. Avorrida? Dolenta? Manipuladora? Rara?

Potser jo també em canso de la gent. No ho sé. Però em dóna la impressió que tota la vida he sigut una opció per sortir del pas. I buf... ja hi torno, i no volia tornar-hi. Potser sóc jo.

En algun moment, a l'últim any, he pensat d'algú que feia bé. Que a mi m'ignorava i se n'anava a fer costat a algú més dèbil. I ho vaig entendre. Però ara... no ho sé. Jo no sóc forta. Sóc molt més dèbil del que tot el meu voltant creu. Sóc una ploramiques.

Sí, sóc una ploramiques. Encara que la gent del meu voltant potser no se n'adoni.

Ahir, el que havia sigut el meu nen, va aparèixer i va semblar alegrar-se de la meva desgràcia momentània. I jo, descarada, me'l vaig mirar als ulls. En el precís moment que sortia de la desgràcia. Quan al seu voltant tres o quatre persones es decebien perquè jo en sortís. Em pregunto què els hauré fet. El meu nen em va aguantar la mirada. Jo feia cara de mala llet. Ell feia cara de decepció. Però amb els ulls va somriure. I jo li vaig somriure amb els ulls. Per què hem de ser tan hipòcrites? Jo ho faig per ell, i ell ho fa...

A vegades necessito desfogar-me, i tinc un parell d'ases dels cops. Però aquesta setmana no puc parlar amb ma mare. Té problemes, i es passa bona part del dia plorant. I jo, què he de fer? Si no s'aguanta dreta. Per què li han de fer això? En fi, és igual.

Segueixo pensant el mateix que ahir. Però també penso que no hauria d'haver-ho dit. Tot i que, de qualsevol manera, és un tema recurrent que em persegueix. Però no per això...

I, enmig de tot plegat, segueixo sense entendre res. Ahir estava parlant amb un grupet de gent, i se'm va acostar algú. Em volia dir alguna cosa. Ara no recordo el què. I va fer un gest. El gest de posar-me una mà a l'espatlla. Un gest d'aquells que fas sense pensar. De cop, però, es va tirar enrere. Massa confiança? Perquè era jo? Por a que li digués alguna cosa? No ho sabré mai, tot i que potser m'agradaria saber-ho.

Buf, crec que m'hauria de prendre un descans. Uns dies per... no, per meditar no, que encara la liariem més. Però, uns dies per què?

No sóc més que una nena mimada

I ho seré tota la vida.

Hi ha coses que, després de dormir, es veuen més clares.

Però quan, després de dormir, les coses encara es veuen pitjors, llavors és que ha arribat l'hora.

Una veueta dins del meu cap em diu que no sóc més que una nena mimada que no ha aconseguit el que volia.

Potser sí.

Una altra veueta em diu que sóc una mala persona i una manipuladora.

Potser sí.

I una tercera em diu que l'únic problema és el del post d'ahir.

Les coses no poden continuar així. No, no poden. Per mi.

I, per tant, ha arribat el moment.

Hi va haver un temps...

Hi va haver un temps en què feia les coses sense esperar res a canvi. I jo era feliç així. Perquè m'agradava fer-les. M'agrada fer-les. M'ho passava bé, vivia al meu món, i feia el que m'agradava.

Un temps més tard, em vas fer sentir estimada. Feia allò que volia fer, sense esperar res a canvi. Però a canvi rebia una cosa. Rebia un "gràcies", o alguna cosa que no era un gràcies. Era... era una cosa que em feia sentir bé. El fet de saber que algú estava aprofitant el que jo feia, algú que m'agraia, encara que no digués res, el que feia.

Però et vas cansar de mi. Com tothom s'acaba cansant en algun moment o altre d'algú altre. Perquè aquestes coses passen.

I jo vaig voler seguir com sempre.

Però em faltava una cosa. Em faltava sentir-me estimada. I em vaig repetir una vegada i una altra que ho feia per mi. Per mi. Com al principi. Com quan només ho feia per mi.

Però, un cop arribat al segon paràgraf, ja no hi ha volta enrere. D'alguna manera, sento com si ja no pogués fer les coses per mi. Només per mi. Sempre hi falta alguna cosa.

El sentir-me estimada.

Ho sabia!

Jo ja ho vaig avisar.

La mateixa nena de l'altre dia, i el mateix gos.

Jo no era a casa. I potser millor...

La nena ha volgut sortir a fora. La meva mare i la seva li han dit que no. Però ella ha sortit igualment.

Pregunta per qui tingui fills: si una nena fa això, se la deixa jugar a fora? No, veritat? Si li has dit que no, perquè hi ha el gos, o la nena entra o marxeu. O és que jo sóc massa dura?

La nena a fora, i la mare no li fa cas. Ma mare no li pot fer cas.

La nena molesta el gos. Jo l'he vist molestar al gos i sé que el gos no vol que li facin. Coi, li ha de fer mal!

Ma mare veu el gos com s'enfada. Li diu que deixi el gos. La mare de la nena, ni cas. Ni diu res a la nena, ni res de res.

El gos perd la paciència i es gira.

No li fa res a la nena. La nena només s'espanta.

I el gos rep.

La culpa és del gos?

Què faig, aquí?

Què faig, aquí? Ara no hauria de ser aquí. Ara hauria de ser...

Per què em vaig pensar que avui, a aquestes hores, no seria davant de l'ordenador?

Però sóc aquí, mal que em pesi. Per això em vaig estar menjant el coco tota la setmana? Bé, tota la setmana no, però quasi...

Suposo que avui podria dir que sóc lletera, tot i que no em vaig pas muntar cap història.

Només que avui, a aquesta hora, no seria a casa.

----------------------------

Actualització 21:46: Vinga, anem a posar una mica d'alegria al post (tot i que em fa molta més gràcia aquest, em recorda el pont de Tacoma). He dit mai que tinc uns quants còmics al lector i que no acostumo a mirar regularment, perquè em guardo per si tinc un moment baix?

Que no us fa gràcia? A mi, sí. Però sempre podeu mirar el post d'en Jansy. El vídeo és boníssim. Com he rigut!!!

El diumenge que no hauria d'existir

És el primer dia en uns mesos que no tinc res a fer a primera hora del matí. Em dic que dormiré, però sé que ho trobaré a faltar.

A dos quarts de vuit, després d'un parell d'intents infroctuosos d'intentar tornar-me a adormir, m'aixeco. Vull dormir, carai! I no em vull posar a treballar, perquè aquesta setmana he forçat molt la màquina i necessito descansar.

Així que m'assec en una cadira. Queden 150 pàgines per acabar el llibre que estic llegint. Em quedo asseguda i no me n'aixeco fins que acabo el llibre. Em sento fatal, perquè no tinc cap mena d'obligació. Ningú depèn de mi, no he de fer res, ningú m'espera... res de res. Sóc lliure de fer el que vulgui, però si ho he de fer, ho he de fer sense ningú. Doncs quina gràcia.

I, de cop, m'entra una suor freda. Aquesta setmana, un dia, em vaig adonar que ja s'havien acabat els diumenges. Que ja no hauria d'organitzar a un grup de gent. Em vaig adonar que no hauria de manar a qui sigui per anar aquí i allà, que no hauria de començar a trucar la gent i repartir-los segons el meu criteri, en el lloc que jo crec que ho farien millor. És més, algú em va dir que no m'ho podia carregar tot jo a l'esquena, i que l'any que ve hauríem de delegar, perquè el dia que jo no hi sóc, com quan estava malament de la panxa, llavors ningú té els telèfons de ningú, ningú sap com s'han d'organitzar les coses, ningú sap què s'ha de fer. Però em fa por. Em fa por perquè jo sempre he dit que no serveixo per manar. Però ara que no mano, ho trobo a faltar. Massa. I això no pot ser bo.

I després veig el meu cotxe de tort. Altre cop una roda rebentada. Des que tinc el cotxe, 3 cops. I això que diuen que ara les rodes no es punxen... Al meu voltant, ningú ha punxat en tot aquest temps, i jo ho he fet 3 cops. El primer cop la roda estava destrossada, i el mecànic va dir que segurament hauria sigut jo en xocar contra alguna vorera, però el tall era molt net. El segon cop, no ho recordo. Avui, a la roda, hi havia una cosa clavada. Una cosa que no es clava sola. Tan mala persona sóc? Tan de mal faig, que algú m'hagi punxat una roda expressament? Sempre recordo un professor de l'institut, que una dia es va trobar les 4 rodes del cotxe punxades. Però ell tenia fama, i jo vaig poder comprovar que la fama que tenia es quedava curta. Però... jo sóc així? Jo no crec que sigui així, però els fets parlen per si sols.

A més, fa una setmana o un parell de setmanes que em sento fatal, per un altre tema. Cada cop em sento més mala persona, i no puc fer-hi res per remediar-ho. Sí, sí que puc fer alguna cosa per remediar-ho, però el que faci només farà que jo em senti cada cop més mala persona, i no ho puc suportar. Però si ho deixo, llavors encara em sento pitjor.

I llavors em queixo, però ja no sé ni per què em queixo. Si en realitat sóc jo, la que té la culpa de tot.

I tinc dues opcions: la primera, començar un altre llibre i acabar-lo en una tarda. La segona, posar-me a davant de la tele, però essent diumenge, els meus pares també s'hi posaran i no tindré la tranquil.litat que busco. I la tercera (sí, ja no sé ni comptar), posar-me a treballar, que prou falta em fa.

Tan de bo es posi a tronar i llampeguejar, com l'altre dia. Així no podré mirar la tele, perquè l'antena no funcionarà. Tampoc podré treballar, perquè s'acabarà la bateria del portàtil. I només em quedaran dues coses a fer: o llegir un llibre, o fer endreça.

La meva panxa és una festa

Sempre he sigut una mala malalta. No, podríem dir que no estic malalta, però estic a casa... i per sort, sola. Quan em trobo malament, prefereixo que em deixin estar sola... i aquesta tarda no ho podré estar, i a sobre hauré d'aguantar a la que suposo que és la culpable... M'hagués valgut més anar a treballar...

L'altre dia vaig anar a dinar a casa d'uns parents. No m'agrada gens anar-hi. I a saber quina cara deuria fer, però algú de la feina em va veure... I d'aquí es dedueix que val més que no facis coses rares, perquè mai saps qui et pot veure...

Dinar a casa d'una familiar. Quin pal. No acostumo a tenir massa problemes per menjar, a part de les coses dolces, em sol agradar tot (pebrot a part, és clar!) (A qui faci la brometa d'en Shin Chan li retiro la paraula, que això meu amb el pebrot és molt més antic que en Shin Chan). Però es dóna la curiosa casualitat que res del que fa aquesta dona m'agrada. Si és que algun cop hi ha menjar d'aquí i d'allà, i no sé què ha fet aquesta dona, però només he de tastar les coses i sé què ha cuinat. I sempre és la cosa que no m'agrada.

A la dona no se li acudeix res més que dir que farà un plat típic d'una determinada zona. I jo salto per un peu: el plat típic no m'agrada! Em menjaré una botifarra a la brasa i seré la dona més feliç del món...

Fins que la dona diu que a ella i al seu nen tampoc els hi agrada, i que farà una cosa especial per nosaltres tres.

*&*&*&*&*&*&*&*&!!!!!!!!!!!! (El que hi havia aquí, queda censurat, sobretot després de les conseqüències...)

Jo ho intento, però en sóc incapaç. En menjo mig platet, i gràcies. Per no deixar-ho tot, tot i que tinc més ganes de vomitar que de menjar. El nen se'n menja un plat. Ella, com sempre, diu que està molt bo, que sap cuinar molt, que ella és la millor, i bla, bla, bla (ho dic en sèrio, ho fa) i se'n menja dos plats i mig.

La nit del dia del dinar el nen es desperta vomitant i amb diarrea (primer i últim cop que ho dic). Al dia següent, la mare té els mateixos símptomes. Al cap de dos dies, quan em sona el despertador, sóc incapaç d'aixecar-me per anar a gimnàs. Tinc un malestar general horrible. Però vaig a treballar igualment, perquè és clar... Arribo a casa amb fred general, molt cansada, i no m'aguanto dreta. Durant la nit tinc els mateixos símptomes que el nen.

Vaja, que dic jo que no serà casualitat... i si és casualitat, és molta casualitat!

Ara la meva panxa és una festa. Una musiqueta! I uns moviments! S'ho està passant més be que jo.

I jo que no suporto estar al llit. Però si m'aixeco, em marejo. I si m'intento concentrar, no puc. De fet, estic a dintre el llit amb el portàtil...

A la mare i el nen els va durar un dia. I són dels que es queden a casa per qualsevol xorrada... A veure si a la tarda estic millor...

Però és que a sobre de ser vomitiu, el dinar de l'altre dia, m'ha acabat fent vomitar!