Ahir un parell de senglars es van creuar en el meu camí, anant cap a casa.
Avui estic convençuda que el món seria millor sense mi.
Demà hauria de quedar-me al llit i no sortir-ne. Així no faria més mal.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris coses que no hauria d'escriure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris coses que no hauria d'escriure. Mostrar tots els missatges
divendres, 19 de desembre del 2008
dijous, 14 de febrer del 2008
No, encara no he anat a dormir
No, encara no he anat a dormir.
Però hi hauria de ser.
Ara, a més de no voler anar a dormir, estic trista.
Molt trista.
I més encara, si és que això és possible.
Algú em va dir un dia que jo tenia molts altibaixos.
Potser sí. No em vull parar a pensar-ho.
Però tots els altibaixos tenen una raó.
No pujo i baixo perquè sí. Hi ha coses al darrere.
Merda!
Ara sí, definitivament estic massa cansada.
Però sé que, definitivament, el pitjor que puc fer és anar a dormir.
Avui mateix deia que em sentia forta.
No, no ho sóc.
Gens ni mica.
I ara sóc a baix.
Però no és problema hormonal, ni que pugi i baixi.
Hi ha com a mínim 3 raons al darrere, i estan ben identificades.
El problema és que no puc fer res per solucionar-les.
No, no hi puc fer res.
Merda.
Però hi hauria de ser.
Ara, a més de no voler anar a dormir, estic trista.
Molt trista.
I més encara, si és que això és possible.
Algú em va dir un dia que jo tenia molts altibaixos.
Potser sí. No em vull parar a pensar-ho.
Però tots els altibaixos tenen una raó.
No pujo i baixo perquè sí. Hi ha coses al darrere.
Merda!
Ara sí, definitivament estic massa cansada.
Però sé que, definitivament, el pitjor que puc fer és anar a dormir.
Avui mateix deia que em sentia forta.
No, no ho sóc.
Gens ni mica.
I ara sóc a baix.
Però no és problema hormonal, ni que pugi i baixi.
Hi ha com a mínim 3 raons al darrere, i estan ben identificades.
El problema és que no puc fer res per solucionar-les.
No, no hi puc fer res.
Merda.
Son
Tinc son. Estic molt cansada. Hauria d'anar a dormir.
Però una cosa em manté lluny del llit.
Tinc por.
No vull dormir. No.
Sé que em despertaré a mitja nit. O a la matinada. Dilluns em vaig despertar a les 5 menys 10 i ja no vaig poder tornar a dormir. Dimarts no sé quina hora era, però s'hi assemblava. I dimecres. I avui.
Què tocarà, avui?
Potser tindré un malson. Em despertaré i el malson semblarà tan real. I llavors no podré tornar a dormir. Bé, segurament no voldré tornar a dormir. Perquè sé que el malson es repetirà exactament igual si torno a adormir-me. I em quedaré estirada al llit, sense poder dormir, o sense voler-ho, veient com passa el temps.
Potser em despertaré amb remordiments per haver dit falsa a algú. I sí, ho és, i molt, però no sóc ningú per anar jutjant a la gent. No m'agrada aquesta doble cara que té, però segurament poca cosa més pugui fer.
Potser em despertaré sentint-me culpable perquè no m'importi el que li passi a segons qui. Sí, però el segons qui ja va demostrar fa molt temps que li importava poc el que em passés a mi. Tot i així, jo em sento culpable per... haver-ho superat?
Em moro de son. Gairebé no m'aguanto dreta. Però tinc por. Tinc por d'anar a dormir. Estic cansada. Estic cansada físicament. I mentalment. I cansada de tot en general.
I... passo de posar-hi res més. Potser millor que vagi a dormir. De totes formes, en algun moment o un altre hi hauré d'anar...
Però una cosa em manté lluny del llit.
Tinc por.
No vull dormir. No.
Sé que em despertaré a mitja nit. O a la matinada. Dilluns em vaig despertar a les 5 menys 10 i ja no vaig poder tornar a dormir. Dimarts no sé quina hora era, però s'hi assemblava. I dimecres. I avui.
Què tocarà, avui?
Potser tindré un malson. Em despertaré i el malson semblarà tan real. I llavors no podré tornar a dormir. Bé, segurament no voldré tornar a dormir. Perquè sé que el malson es repetirà exactament igual si torno a adormir-me. I em quedaré estirada al llit, sense poder dormir, o sense voler-ho, veient com passa el temps.
Potser em despertaré amb remordiments per haver dit falsa a algú. I sí, ho és, i molt, però no sóc ningú per anar jutjant a la gent. No m'agrada aquesta doble cara que té, però segurament poca cosa més pugui fer.
Potser em despertaré sentint-me culpable perquè no m'importi el que li passi a segons qui. Sí, però el segons qui ja va demostrar fa molt temps que li importava poc el que em passés a mi. Tot i així, jo em sento culpable per... haver-ho superat?
Em moro de son. Gairebé no m'aguanto dreta. Però tinc por. Tinc por d'anar a dormir. Estic cansada. Estic cansada físicament. I mentalment. I cansada de tot en general.
I... passo de posar-hi res més. Potser millor que vagi a dormir. De totes formes, en algun moment o un altre hi hauré d'anar...
dilluns, 4 de febrer del 2008
Avui m'han vingut al cap dos fets patètics de la meva vida.
El primer va ser en una ciutat europea. Tenia 13 anys. Anàvem al viatge de final de curs de vuitè. Jo no volia anar-hi, però m'hi van fer anar. No volia anar-hi, perquè des del moment en què vaig dir que hi aniria, al cole semblava que tingués la peste. Cap nena se m'acostava a menys de 10 metres, i si jo m'hi acostava, fugien. Cap nena volia compartir habitació amb mi. Perquè compartir habitació amb mi significava que la Gemma, la que llavors portava la veu cantant, les excluiria del grup. Els vuit anys d'EGB la Gemma em va fer la vida impossible, però aquells últims mesos de vuitè havien estat especialment durs.
Vaig acabar compartint habitació amb dos satèl.lits de la Gemma. Recordo que, en aquella època, elles dues em feien molta pena. Em sabia greu per elles. Em sabia greu que quedessin excloses del grup només perquè jo havia anat al viatge de fi de curs i algú les va obligar a estar a la mateixa habitació que jo.
Jo veia coses, però feia veure que no les veia. La primera nit vaig fer veure que m'adormia. Em vaig posar al llit i vaig fer veure que dormia. No feia ni un parell de minuts que havia tancat els ulls que una nena li va dir a l'altra: "Vinga, anem! Ja s'ha adormit. Anem a la festa, que ja ens n'hem perdut prou estona."
El segon va ser en una ciutat africana. Tenia 21 anys. Anàvem al viatge de final de carrera.
Estava contenta d'anar-hi. No m'agradava el lloc, però volia anar-hi. També compartia habitació amb dues noies. Però aquest cop no em sentia malament. De fet, em sentia molt bé amb elles.
Un dia vaig sortir al balcó. I no sé què va passar, però em vaig quedar tancada a fora. Vaig estar-m'hi tres o quatre hores. Sort que tenia una radio i em vaig anar entretenint amb la radio. Després de passar-me tot el matí allà, una d'elles va sortir al balcó i allà em va trobar. Pel comentari que va fer, ni tan sols s'havien adonat que jo no era enlloc.
(D'acord, aquest segon tros no l'hauria d'haver escrit, i demano perdó per haver-ho fet. M'ho vaig passar molt bé allà, però aquesta història es va quedar gravada al cervell, i surt de tant en tant.)
A vegades m'agradaria ser com la Gemma. Llavors penso que no, que no vull ser com la Gemma. Però...
Però sovint penso que puc desaparèixer durant força temps. I que quan algú em trobi, simplement dirà un "ah, eres aquí", i no li donarà més importància, com si hagués sigut a on havia de ser tota l'estona.
Invisible, com sempre, naturalment.
El primer va ser en una ciutat europea. Tenia 13 anys. Anàvem al viatge de final de curs de vuitè. Jo no volia anar-hi, però m'hi van fer anar. No volia anar-hi, perquè des del moment en què vaig dir que hi aniria, al cole semblava que tingués la peste. Cap nena se m'acostava a menys de 10 metres, i si jo m'hi acostava, fugien. Cap nena volia compartir habitació amb mi. Perquè compartir habitació amb mi significava que la Gemma, la que llavors portava la veu cantant, les excluiria del grup. Els vuit anys d'EGB la Gemma em va fer la vida impossible, però aquells últims mesos de vuitè havien estat especialment durs.
Vaig acabar compartint habitació amb dos satèl.lits de la Gemma. Recordo que, en aquella època, elles dues em feien molta pena. Em sabia greu per elles. Em sabia greu que quedessin excloses del grup només perquè jo havia anat al viatge de fi de curs i algú les va obligar a estar a la mateixa habitació que jo.
Jo veia coses, però feia veure que no les veia. La primera nit vaig fer veure que m'adormia. Em vaig posar al llit i vaig fer veure que dormia. No feia ni un parell de minuts que havia tancat els ulls que una nena li va dir a l'altra: "Vinga, anem! Ja s'ha adormit. Anem a la festa, que ja ens n'hem perdut prou estona."
El segon va ser en una ciutat africana. Tenia 21 anys. Anàvem al viatge de final de carrera.
Estava contenta d'anar-hi. No m'agradava el lloc, però volia anar-hi. També compartia habitació amb dues noies. Però aquest cop no em sentia malament. De fet, em sentia molt bé amb elles.
Un dia vaig sortir al balcó. I no sé què va passar, però em vaig quedar tancada a fora. Vaig estar-m'hi tres o quatre hores. Sort que tenia una radio i em vaig anar entretenint amb la radio. Després de passar-me tot el matí allà, una d'elles va sortir al balcó i allà em va trobar. Pel comentari que va fer, ni tan sols s'havien adonat que jo no era enlloc.
(D'acord, aquest segon tros no l'hauria d'haver escrit, i demano perdó per haver-ho fet. M'ho vaig passar molt bé allà, però aquesta història es va quedar gravada al cervell, i surt de tant en tant.)
A vegades m'agradaria ser com la Gemma. Llavors penso que no, que no vull ser com la Gemma. Però...
Però sovint penso que puc desaparèixer durant força temps. I que quan algú em trobi, simplement dirà un "ah, eres aquí", i no li donarà més importància, com si hagués sigut a on havia de ser tota l'estona.
Invisible, com sempre, naturalment.
divendres, 28 de desembre del 2007
Preguntes, i més preguntes
Em pregunto per què estic així. On és l'optimisme? On ha anat? Qui se l'ha emportat? Que me'l torni, si us plau! Que em torni les ganes de fer bromes. Que em torni les ganes d'explicar-me acudits dolents a mi mateixa, perquè, de fet, tampoc en puc explicar a ningú més. Que torni, però ja!
Per què estic així? Per què altre cop? Per què caic, cop rere cop, en el mateix error?
Em vaig dir a mi mateixa que no hi tornaria a caure. No, aquest cop no.
Però sí, hi he tornat a caure. I només em ve una pregunta al cap. Un cop i un altre, la mateixa pregunta:
Tan horrible, sóc?
I penso que no, que no ho sóc. Però això és el que penso jo. Al cap i a la fi, qui es pensa que és horrible? Ningú, suposo. Però hi ha gent que és (som) horribles.
Perquè, si no és que som horribles, no hi ha cap més explicació.
No es pot tenir mala sort sempre. No pot ser que la mala sort sempre toqui al mateix. Hi ha d'haver alguna cosa. Digues-li ser horrible, digues-li el que vulguis.
Preguntes, i més preguntes. On coi és el botó d'off?
Per què estic així? Per què altre cop? Per què caic, cop rere cop, en el mateix error?
Em vaig dir a mi mateixa que no hi tornaria a caure. No, aquest cop no.
Però sí, hi he tornat a caure. I només em ve una pregunta al cap. Un cop i un altre, la mateixa pregunta:
Tan horrible, sóc?
I penso que no, que no ho sóc. Però això és el que penso jo. Al cap i a la fi, qui es pensa que és horrible? Ningú, suposo. Però hi ha gent que és (som) horribles.
Perquè, si no és que som horribles, no hi ha cap més explicació.
No es pot tenir mala sort sempre. No pot ser que la mala sort sempre toqui al mateix. Hi ha d'haver alguna cosa. Digues-li ser horrible, digues-li el que vulguis.
Preguntes, i més preguntes. On coi és el botó d'off?
dijous, 27 de desembre del 2007
Sants innocents
Em sembla que demà serà el primer any en molt de temps que no faré cap innocentada. O sí. Però escriure això ja significa que no en faré cap aquí. No, no posaré cap enllaç a la meva foto per acabar descobrint una llufa. Ni... què vaig fer l'any passat? És igual, no tinc ganes de mirar-ho.
Això de que tinc ganes de deixar el 2007 és veritat. Per sort, ja només falten quatre dies. Malauradament, les coses no canvien perquè en comptes de 2007 el calendari posi 2008.
He estat pensant en la gent, en les persones, i em ve recurrentment una frase al cap: "tu no tienes abuela". Jo en tinc dos, sí. Però no he sabut mai què era tenir una àvia. Malauradament, les coses s'accentuen amb els anys, com no podia ser de cap més manera.
Vull tancar una porta. Dues. Tres. Potser més i tot. Deixar-les ben tancades, amb pany i clau.
Però sóc imbècil. Una gran imbècil. I sé que, per més que tanqui les portes, a la que algú intenti trucar, només de sentir que vol trucar, tornaré a obrir la porta, per deixar que aquesta persona entri, fent veure que és de veritat, fent veure que està aquí, i encara em deixi pitjor.
Ara m'acabo de recordar d'una frase que em va dir aquesta tardor el gran perdedor. Tenia tota la raó del món. I ho vaig reconéixer. Me'l vaig creure, i vaig tancar una porta. Però qui hi havia a l'altra banda va trucar. "És mentida", va dir. Però no, no ho és.
Estic molt cansada. Aquesta nit gairebé no he dormit. Ahir vaig passar-me dotze hores en un cotxe. He explicat mai que el pitjor de tot, la pitjor posició pel peu quan em fa mal, és estar asseguda? Que m'he d'aixecar cada cinc minuts o el dolor és insuportable? Doncs ara, només cal imaginar el que són 12 hores així. I per a sobre rebre crítiques per totes bandes, i que tothom t'ataqui el dia de Nadal. I he dit que no parlaria del Nadal, coi! Que no!
Ahir vaig arribar cansadíssima. Vaig anar directament al llit. Pim, pam i ja estava dormint.
Em vaig despertar una hora més tard. Jo portava un cotxe i el meu cotxe xocava contra un helicòpter. Em quedava al mig de la carretera, dintre del cotxe, i no en podia sortir. Si en sortia, rebia una descàrrega. Però resulta que el meu cotxe, l'helicòpter i jo ens havíem tornat invisibles, i qualsevol cotxe que passés ens embestiria. Llavors venia una persona, rebia la descàrrega, i jo podia sortir. Marxava en un cotxe, que no sé de qui era, i em perseguia la mort. Però només jo la veia. Bé, al principi només jo, però després el cotxe s'omplia de gent que també la veia, i corríem per escapar-nos-en. Llavors la mort es convertia en una senyal de trànsit, i podia ser qualsevol de les senyals de trànsit del camí.
Em va agafar molt mal rotllo. Moltíssim. No volia tornar a tancar els ulls, perquè ara he sigut incapaç de transmetre l'angoixa. No volia tornar al malson, i sé que si tinc un malson i torno a dormir, el malson continua, com si hagués fet els anuncis al mig d'una pel.li.
Estic cansadíssima. Però tinc por de tornar a dormir. Por de l'angoixa del malson. D'aquest, o de qualsevol altre. Ahir, a les tantes de la nit, em sentia com una nena petita. Vaig desitjar tenir 25 anys menys per poder anar al llit amb la mama, i almenys no haver de passar pel malson tota sola.
Però no tinc quatre anys. I, segurament, hauré d'anar a dormir aviat, que anit gairebé no vaig dormir. Però... no acostumo a tenir por, però he de reconéixer que ahir tenia por. I avui tinc por. I no només pel somni.
Això de que tinc ganes de deixar el 2007 és veritat. Per sort, ja només falten quatre dies. Malauradament, les coses no canvien perquè en comptes de 2007 el calendari posi 2008.
He estat pensant en la gent, en les persones, i em ve recurrentment una frase al cap: "tu no tienes abuela". Jo en tinc dos, sí. Però no he sabut mai què era tenir una àvia. Malauradament, les coses s'accentuen amb els anys, com no podia ser de cap més manera.
Vull tancar una porta. Dues. Tres. Potser més i tot. Deixar-les ben tancades, amb pany i clau.
Però sóc imbècil. Una gran imbècil. I sé que, per més que tanqui les portes, a la que algú intenti trucar, només de sentir que vol trucar, tornaré a obrir la porta, per deixar que aquesta persona entri, fent veure que és de veritat, fent veure que està aquí, i encara em deixi pitjor.
Ara m'acabo de recordar d'una frase que em va dir aquesta tardor el gran perdedor. Tenia tota la raó del món. I ho vaig reconéixer. Me'l vaig creure, i vaig tancar una porta. Però qui hi havia a l'altra banda va trucar. "És mentida", va dir. Però no, no ho és.
Estic molt cansada. Aquesta nit gairebé no he dormit. Ahir vaig passar-me dotze hores en un cotxe. He explicat mai que el pitjor de tot, la pitjor posició pel peu quan em fa mal, és estar asseguda? Que m'he d'aixecar cada cinc minuts o el dolor és insuportable? Doncs ara, només cal imaginar el que són 12 hores així. I per a sobre rebre crítiques per totes bandes, i que tothom t'ataqui el dia de Nadal. I he dit que no parlaria del Nadal, coi! Que no!
Ahir vaig arribar cansadíssima. Vaig anar directament al llit. Pim, pam i ja estava dormint.
Em vaig despertar una hora més tard. Jo portava un cotxe i el meu cotxe xocava contra un helicòpter. Em quedava al mig de la carretera, dintre del cotxe, i no en podia sortir. Si en sortia, rebia una descàrrega. Però resulta que el meu cotxe, l'helicòpter i jo ens havíem tornat invisibles, i qualsevol cotxe que passés ens embestiria. Llavors venia una persona, rebia la descàrrega, i jo podia sortir. Marxava en un cotxe, que no sé de qui era, i em perseguia la mort. Però només jo la veia. Bé, al principi només jo, però després el cotxe s'omplia de gent que també la veia, i corríem per escapar-nos-en. Llavors la mort es convertia en una senyal de trànsit, i podia ser qualsevol de les senyals de trànsit del camí.
Em va agafar molt mal rotllo. Moltíssim. No volia tornar a tancar els ulls, perquè ara he sigut incapaç de transmetre l'angoixa. No volia tornar al malson, i sé que si tinc un malson i torno a dormir, el malson continua, com si hagués fet els anuncis al mig d'una pel.li.
Estic cansadíssima. Però tinc por de tornar a dormir. Por de l'angoixa del malson. D'aquest, o de qualsevol altre. Ahir, a les tantes de la nit, em sentia com una nena petita. Vaig desitjar tenir 25 anys menys per poder anar al llit amb la mama, i almenys no haver de passar pel malson tota sola.
Però no tinc quatre anys. I, segurament, hauré d'anar a dormir aviat, que anit gairebé no vaig dormir. Però... no acostumo a tenir por, però he de reconéixer que ahir tenia por. I avui tinc por. I no només pel somni.
dimarts, 16 d’octubre del 2007
Gràcies!
Gràcies per fer un somriure forçat i no deixar-me marxar fins que somric, amb un "tu també m'ho fas a mi!"
Gràcies per trucar-me entre classe i classe, en cinc minuts que tens lliures.
Gràcies per donar-me el teu número de mòbil i dir-me que si tinc qualsevol problema, em faràs passar per davant de l'altra gent.
Gràcies per portar-me les coses al cotxe al matí, perquè no hagi d'anar tan carregada fins al cotxe (faré veure que no m'he adonat que era perquè tenies pressa i així jo anava més ràpida).
Gràcies per perdre el temps amb les meves tonteries.
Diuen que els amics, els bons, es poden comptar amb els dits de les mans. He volgut fer memòria, i que me'n sortissin més. Però...
Se'm fa estrany veure determinats comportaments. Se'm fa estrany veure com gent a qui no he demanat res, i amb qui no he sigut borde, m'han girat l'esquena en aquesta última setmana. Se'm fa estrany, i és trist.
Però la solució és clara. Segurament per això tinc tan pocs amics, perquè no sóc hipòcrita. I quan veig que algú em dóna l'esquena, l'engego a la merda interiorment (i es nota exteriorment, és clar).
I tampoc tinc res. Aleshores, perquè, així, en general, la gent em dóna l'esquena? No penso pensar-hi més de la poca estona que em costa escriure aquest post. Com deia una de les persones de dalt, "ja tinc prou coses en què cagar-me" com per anar-me preocupant de gent que passa de mi.
Així que, està clar, em concentro amb els gràcies. I la resta, doncs... quina resta?
Gràcies per trucar-me entre classe i classe, en cinc minuts que tens lliures.
Gràcies per donar-me el teu número de mòbil i dir-me que si tinc qualsevol problema, em faràs passar per davant de l'altra gent.
Gràcies per portar-me les coses al cotxe al matí, perquè no hagi d'anar tan carregada fins al cotxe (faré veure que no m'he adonat que era perquè tenies pressa i així jo anava més ràpida).
Gràcies per perdre el temps amb les meves tonteries.
Diuen que els amics, els bons, es poden comptar amb els dits de les mans. He volgut fer memòria, i que me'n sortissin més. Però...
Se'm fa estrany veure determinats comportaments. Se'm fa estrany veure com gent a qui no he demanat res, i amb qui no he sigut borde, m'han girat l'esquena en aquesta última setmana. Se'm fa estrany, i és trist.
Però la solució és clara. Segurament per això tinc tan pocs amics, perquè no sóc hipòcrita. I quan veig que algú em dóna l'esquena, l'engego a la merda interiorment (i es nota exteriorment, és clar).
I tampoc tinc res. Aleshores, perquè, així, en general, la gent em dóna l'esquena? No penso pensar-hi més de la poca estona que em costa escriure aquest post. Com deia una de les persones de dalt, "ja tinc prou coses en què cagar-me" com per anar-me preocupant de gent que passa de mi.
Així que, està clar, em concentro amb els gràcies. I la resta, doncs... quina resta?
divendres, 14 de setembre del 2007
Sé que no ho hauria de fer
Aquest post no hauria d'existir. No hauria d'haver existit mai, i no sé ni tan sols per què em poso a escriure'l.
He arribat tan cansada a casa (fa 10 minuts), que l'únic que volia era anar a dormir. Però vinc d'un lloc i he promés abans de marxar que aquest vespre enviaria un mail. I apa, ja està, ja l'hem fotuda.
I ja l'hem fotuda, perquè he marxat una hora més tard del que hauria d'haver marxat del lloc. M'he passat una hora amb les claus del cotxe a la mà despotricant d'una persona, que ja fa molt temps que està tocant els nassos (per no dir res més fort). I en sap, de tocar els nassos. A més, la té presa amb mi i amb la gent que m'envolta. M'he quedat ben descansada. Ben descansada?
El problema és que he arribat a casa i havia d'enviar un mail. I, com que havia d'enviar un mail, què he fet? Exacte! Obrir el mail. Sí, ja ho sé, l'excusa de sempre de "miro el mail i res més", però llavors comences a obrir pantalles i... Però avui anava en sèrio. Volia mirar el mail. Només un dels meus mails. El mail des del que havia d'enviar el mail col.lectiu que m'havia compromés a enviar. Però... oh, sorpresa! Tinc un mail. Només un. I qui és el remitent? Premi! El torrecollons (per no dir-li fill de puta cabrón directament, oh, que ben parlada que sóc!). I m'ha posat d'una mala llet, que tot i haver corregut cinc quilòmetres i mig al matí, no sé quantes hores dreta i donant volts, i 17 hores fora de casa, sé que no podré dormir perquè estic de mala llet. Perquè el torrecollons (per no dir-li fill de puta cabrón) ja me n'ha fet una altra de les grosses. La mare que el va parir! I és que a sobre, no és ni company de feina ni res. Que si com a mínim em paguessin per aguantar-lo... però no, a sobre jo hi dedico hores i... En fi, millor ho deixo estar.
Aquest post no hauria d'existir. No l'hauria de publicar. Després de despotricar una bona estona més, a part de les dues hores que ja ho he fet abans, estic una mica més tranquil.la. I ara potser podria explicar que m'he trobat un company de cole al metge que no veia des de vuitè (i que no ens hem dit res més que hola), o que una moto se m'ha creuat per davant i m'ha fet una ratlladeta (per no dir-li gran ratllada) al cotxe, o que...
Però el torrecollons (per no dir-li fill de puta cabrón) no es mereix que altres coses vagin al mateix post que ell. Què dic? No es mereix cap post! Però després de dir-li tres cops torrecollons (fill de puta cabrón), i amb aquest cop quatre, ja estic molt més tranquil.la.
I ara a dormir, que jo només volia mirar el correu i enviar un mail ràpid. Demà el despertador sonarà a... millor ni ho penso!
PD: Sento haver dit, amb aquest cop, cinc vegades fill de puta cabrón (ja passo del torrecollons directament). Veig que sóc molt mal parlada, i això està molt malament i bla, bla, bla... Però en fi, què carai, si ho dic, és que s'ho mereix.
PD 2: Continuo optimista, malgrat sembli el contrari. Si no estigués optimista, ara estaria mig enfonsada, però al contrari: estic guerrera. I molt aviat veuré aquesta persona cara a cara. Bé, d'aquí a uns 10 dies. Només espero conservar l'energia i l'optimisme fins llavors per dir-li unes quantes coses a la cara. Perquè les coses es diuen a la cara, carai!
PD 3: És molt difícil fer-me enfadar. Però molt. Almenys fer-me enfadar per alguna cosa que em duri més de... 2 minuts? Aquest ja fa 2 anys que em fa enfadar. Així que es mereix tot el que li dic i més. Encara no sé com no li he dedicat mai abans cap post.
PD 4: Tot i que és molt difícil fer-me enfadar, quan m'enfado de veritat... En fi, que val més no comprovar-ho. No sóc violenta, ni em poso a insultar a la gent, però... les coses les recordo anys i anys, i si estic emprenyada amb algú, que no em digui res, perquè tiro a matar.
PD 5: Fa temps m'havia quedat pendent dir quin era el meu número preferit. La Laia ho va encertar :-) tot i que no sé pas com! Per sort? No ho sé. Només sé que vaig directament a la presó (perdó, a dormir), sense passar per la sortida (dic, per cap altre blog) i sense cobrar els 20000 euros (eren 20000 euros?)
He arribat tan cansada a casa (fa 10 minuts), que l'únic que volia era anar a dormir. Però vinc d'un lloc i he promés abans de marxar que aquest vespre enviaria un mail. I apa, ja està, ja l'hem fotuda.
I ja l'hem fotuda, perquè he marxat una hora més tard del que hauria d'haver marxat del lloc. M'he passat una hora amb les claus del cotxe a la mà despotricant d'una persona, que ja fa molt temps que està tocant els nassos (per no dir res més fort). I en sap, de tocar els nassos. A més, la té presa amb mi i amb la gent que m'envolta. M'he quedat ben descansada. Ben descansada?
El problema és que he arribat a casa i havia d'enviar un mail. I, com que havia d'enviar un mail, què he fet? Exacte! Obrir el mail. Sí, ja ho sé, l'excusa de sempre de "miro el mail i res més", però llavors comences a obrir pantalles i... Però avui anava en sèrio. Volia mirar el mail. Només un dels meus mails. El mail des del que havia d'enviar el mail col.lectiu que m'havia compromés a enviar. Però... oh, sorpresa! Tinc un mail. Només un. I qui és el remitent? Premi! El torrecollons (per no dir-li fill de puta cabrón directament, oh, que ben parlada que sóc!). I m'ha posat d'una mala llet, que tot i haver corregut cinc quilòmetres i mig al matí, no sé quantes hores dreta i donant volts, i 17 hores fora de casa, sé que no podré dormir perquè estic de mala llet. Perquè el torrecollons (per no dir-li fill de puta cabrón) ja me n'ha fet una altra de les grosses. La mare que el va parir! I és que a sobre, no és ni company de feina ni res. Que si com a mínim em paguessin per aguantar-lo... però no, a sobre jo hi dedico hores i... En fi, millor ho deixo estar.
Aquest post no hauria d'existir. No l'hauria de publicar. Després de despotricar una bona estona més, a part de les dues hores que ja ho he fet abans, estic una mica més tranquil.la. I ara potser podria explicar que m'he trobat un company de cole al metge que no veia des de vuitè (i que no ens hem dit res més que hola), o que una moto se m'ha creuat per davant i m'ha fet una ratlladeta (per no dir-li gran ratllada) al cotxe, o que...
Però el torrecollons (per no dir-li fill de puta cabrón) no es mereix que altres coses vagin al mateix post que ell. Què dic? No es mereix cap post! Però després de dir-li tres cops torrecollons (fill de puta cabrón), i amb aquest cop quatre, ja estic molt més tranquil.la.
I ara a dormir, que jo només volia mirar el correu i enviar un mail ràpid. Demà el despertador sonarà a... millor ni ho penso!
PD: Sento haver dit, amb aquest cop, cinc vegades fill de puta cabrón (ja passo del torrecollons directament). Veig que sóc molt mal parlada, i això està molt malament i bla, bla, bla... Però en fi, què carai, si ho dic, és que s'ho mereix.
PD 2: Continuo optimista, malgrat sembli el contrari. Si no estigués optimista, ara estaria mig enfonsada, però al contrari: estic guerrera. I molt aviat veuré aquesta persona cara a cara. Bé, d'aquí a uns 10 dies. Només espero conservar l'energia i l'optimisme fins llavors per dir-li unes quantes coses a la cara. Perquè les coses es diuen a la cara, carai!
PD 3: És molt difícil fer-me enfadar. Però molt. Almenys fer-me enfadar per alguna cosa que em duri més de... 2 minuts? Aquest ja fa 2 anys que em fa enfadar. Així que es mereix tot el que li dic i més. Encara no sé com no li he dedicat mai abans cap post.
PD 4: Tot i que és molt difícil fer-me enfadar, quan m'enfado de veritat... En fi, que val més no comprovar-ho. No sóc violenta, ni em poso a insultar a la gent, però... les coses les recordo anys i anys, i si estic emprenyada amb algú, que no em digui res, perquè tiro a matar.
PD 5: Fa temps m'havia quedat pendent dir quin era el meu número preferit. La Laia ho va encertar :-) tot i que no sé pas com! Per sort? No ho sé. Només sé que vaig directament a la presó (perdó, a dormir), sense passar per la sortida (dic, per cap altre blog) i sense cobrar els 20000 euros (eren 20000 euros?)
dimecres, 1 d’agost del 2007
Què faria?
Què faria sense els teus comentaris irònics, que fan que em prengui les coses a riure, i els problemes deixin de semblar problemes?
Avui havia d'escriure un post fosc. Un post que començava amb una cosa que fa el meu pare i que em fa molta ràbia, que és donar als altres de menys. Bé, no és donar als altres de menys, però és una cosa que fa molt sovint.
Ahir, per exemple, vaig baixar a sopar i estava mirant un concurs de la tele. I, només d'entrar, el meu pare em va deixar anar el comentari "sí, ya ves, este concursante es muy malo. Es biólogo y le han preguntado si no sé qué era una planta y no lo ha sabido. Vaya biólogo! Qué mal estudiante tendría que ser! Y a eso le llaman biólogo, sin conocer una planta?"
Sempre fa comentaris d'aquest estil, quan la gent té una carrera. Si fan un petit error en qualsevol cosa que li sembli que és del seu domini, ja els diu de tot. I si no tenen carrera... Estic acostumada a sentir comentaris de la gent que m'envolta. "Bah, si estuvo 5 años para hacer una carrera de 4. Es un vago". O coses de l'estil "sí, ya ves, una carrera y trabajando en una fábrica". O el típic "no fue capaz de ir a la universidad". Tothom és dolent, no hi ha ningú bo, no hi ha ningú que es mereixi ser amic meu, perquè sempre té alguna cosa, sobretot en el terreny acadèmic o de feina. Com si jo fos aquí un Einstein!
El post, però, no anava per aquí. Anava pel fet que jo no vull convertir-me en algú com ell. Tots som humans, i tots ens podem equivocar. I cadascú decideix què vol fer a la vida, i si no vol estudiar, doncs que no estudii. I si vol treballar en una fàbrica, perquè no troba feina enlloc més, doncs que hi treballi. I jo no sóc ningú per jutjar a ningú. Faltaria més!
No ho fa amb tothom, això, el meu pare, està clar. Només amb la gent que va als concursos. Bé, i amb qualsevol noi que vegi parlar més de mig minut seguit amb mi i que no li agradi (o sigui, qualsevol noi que vegi parlar més de mig minut seguit amb mi).
I ja me n'he anat de tema. Jo deia que no volia convertir-me en algú així, però m'he adonat que jo també ho faig una mica. No amb el que ha estudiat la gent o amb el que treballen, al cap i a la fi una persona és una persona, independentment del que hagi estudiat o del que sàpiga, i a mi no m'importa. El que passa que m'he adonat que el que jo anomeno "gent simple" em posa nerviosa.
I em sento fatal, perquè jo no sóc ningú per anar jutjant la gent, i per dir-li simple a algú, que jo fico la pota bastant sovint. I ni tan sols sé explicar què és el que entenc jo per "gent simple". Gent que són incapaços de veure més enllà del seu nas; gent que es creuen el que ha dit no sé qui, només perquè ho ha dit no sé qui, i sense raonar el que s'han cregut. Però tampoc és ben bé això. Gent d'aquella que, quan acaba de dir alguna cosa, et quedes amb la sensació de que són tontos, i tonto vull dir que no arriben a més, per alguna raó que no sé.
Però, tot i així, jo també fico la pota, jo també semblo tonta sovint, jo també em crec certes coses... Així que no sóc ningú per dir simple a algú altre, però malgrat tot, alguns cops ho dic. Molt pocs, sí, però de tant en tant ho faig. No en veu alta, però sí per mi mateixa.
La gent simple em posa dels nervis. I em fa sentir fatal. D'una banda, perquè em posen nerviosa, amb les seves deduccions errònies, i que sempre creuen que són correctes, que tenen raó, i intenten ridiculitzar-te si dius el contrari, o et diuen que la ciència no té raó, o que els confonc amb els números i els estic enganyant. Però també em sento malament amb mi mateixa, perquè sé que no tinc cap dret a dir simple a ningú (per què s'assemblarà tant la paraula simple a la paraula ximple?). No tinc cap dret a posar-me nerviosa per algun comentari simple que fa algú. Però m'hi poso. I llavors lluiten a dintre meu els nervis de la persona que tinc a dintre, que vol dir-li quatre coses ben dites a qui té a davant, dir-li que si no ho veu, que està dient una gran tonteria. Però també lluita aquell homenet que tots tenim a dintre i que es diu consciència, i que em diu que sóc mala persona, i que jo sovint també fico la pota. I que la diferència està en què jo reconec que m'he equivocat, si algú m'ho raona, però aquestes persones simples no i... crec que hauria d'anar a córrer uns quants quilòmetres per treure'm els nervis de sobre.
I al final ho he fet, he escrit el post. El post que he pensat que escriuria aquest migdia. El post que no hagués escrit si no hagués sigut per tu, que llavors hagués escrit alguna cosa molt més fosca. Perquè tinc un costat fosc, jo també. I molt fosc, diria jo.
Però m'has fet un parell de comentaris irònics i he rigut. I ara encara em fa riure un dels dos comentaris, perquè tens unes sortides que déu n'hi do.
Així que he acabat escrivint el post. Fosc, però no tant com l'altre que hagués escrit abans dels comentaris irònics.
Què faria, sense els teus comentaris?
Avui havia d'escriure un post fosc. Un post que començava amb una cosa que fa el meu pare i que em fa molta ràbia, que és donar als altres de menys. Bé, no és donar als altres de menys, però és una cosa que fa molt sovint.
Ahir, per exemple, vaig baixar a sopar i estava mirant un concurs de la tele. I, només d'entrar, el meu pare em va deixar anar el comentari "sí, ya ves, este concursante es muy malo. Es biólogo y le han preguntado si no sé qué era una planta y no lo ha sabido. Vaya biólogo! Qué mal estudiante tendría que ser! Y a eso le llaman biólogo, sin conocer una planta?"
Sempre fa comentaris d'aquest estil, quan la gent té una carrera. Si fan un petit error en qualsevol cosa que li sembli que és del seu domini, ja els diu de tot. I si no tenen carrera... Estic acostumada a sentir comentaris de la gent que m'envolta. "Bah, si estuvo 5 años para hacer una carrera de 4. Es un vago". O coses de l'estil "sí, ya ves, una carrera y trabajando en una fábrica". O el típic "no fue capaz de ir a la universidad". Tothom és dolent, no hi ha ningú bo, no hi ha ningú que es mereixi ser amic meu, perquè sempre té alguna cosa, sobretot en el terreny acadèmic o de feina. Com si jo fos aquí un Einstein!
El post, però, no anava per aquí. Anava pel fet que jo no vull convertir-me en algú com ell. Tots som humans, i tots ens podem equivocar. I cadascú decideix què vol fer a la vida, i si no vol estudiar, doncs que no estudii. I si vol treballar en una fàbrica, perquè no troba feina enlloc més, doncs que hi treballi. I jo no sóc ningú per jutjar a ningú. Faltaria més!
No ho fa amb tothom, això, el meu pare, està clar. Només amb la gent que va als concursos. Bé, i amb qualsevol noi que vegi parlar més de mig minut seguit amb mi i que no li agradi (o sigui, qualsevol noi que vegi parlar més de mig minut seguit amb mi).
I ja me n'he anat de tema. Jo deia que no volia convertir-me en algú així, però m'he adonat que jo també ho faig una mica. No amb el que ha estudiat la gent o amb el que treballen, al cap i a la fi una persona és una persona, independentment del que hagi estudiat o del que sàpiga, i a mi no m'importa. El que passa que m'he adonat que el que jo anomeno "gent simple" em posa nerviosa.
I em sento fatal, perquè jo no sóc ningú per anar jutjant la gent, i per dir-li simple a algú, que jo fico la pota bastant sovint. I ni tan sols sé explicar què és el que entenc jo per "gent simple". Gent que són incapaços de veure més enllà del seu nas; gent que es creuen el que ha dit no sé qui, només perquè ho ha dit no sé qui, i sense raonar el que s'han cregut. Però tampoc és ben bé això. Gent d'aquella que, quan acaba de dir alguna cosa, et quedes amb la sensació de que són tontos, i tonto vull dir que no arriben a més, per alguna raó que no sé.
Però, tot i així, jo també fico la pota, jo també semblo tonta sovint, jo també em crec certes coses... Així que no sóc ningú per dir simple a algú altre, però malgrat tot, alguns cops ho dic. Molt pocs, sí, però de tant en tant ho faig. No en veu alta, però sí per mi mateixa.
La gent simple em posa dels nervis. I em fa sentir fatal. D'una banda, perquè em posen nerviosa, amb les seves deduccions errònies, i que sempre creuen que són correctes, que tenen raó, i intenten ridiculitzar-te si dius el contrari, o et diuen que la ciència no té raó, o que els confonc amb els números i els estic enganyant. Però també em sento malament amb mi mateixa, perquè sé que no tinc cap dret a dir simple a ningú (per què s'assemblarà tant la paraula simple a la paraula ximple?). No tinc cap dret a posar-me nerviosa per algun comentari simple que fa algú. Però m'hi poso. I llavors lluiten a dintre meu els nervis de la persona que tinc a dintre, que vol dir-li quatre coses ben dites a qui té a davant, dir-li que si no ho veu, que està dient una gran tonteria. Però també lluita aquell homenet que tots tenim a dintre i que es diu consciència, i que em diu que sóc mala persona, i que jo sovint també fico la pota. I que la diferència està en què jo reconec que m'he equivocat, si algú m'ho raona, però aquestes persones simples no i... crec que hauria d'anar a córrer uns quants quilòmetres per treure'm els nervis de sobre.
I al final ho he fet, he escrit el post. El post que he pensat que escriuria aquest migdia. El post que no hagués escrit si no hagués sigut per tu, que llavors hagués escrit alguna cosa molt més fosca. Perquè tinc un costat fosc, jo també. I molt fosc, diria jo.
Però m'has fet un parell de comentaris irònics i he rigut. I ara encara em fa riure un dels dos comentaris, perquè tens unes sortides que déu n'hi do.
Així que he acabat escrivint el post. Fosc, però no tant com l'altre que hagués escrit abans dels comentaris irònics.
Què faria, sense els teus comentaris?
diumenge, 1 de juliol del 2007
I ja és juliol
I ja és juliol, és el que vaig pensar ahir (avui) quan tornava cap a casa. I em vaig espantar que ja fos juliol, que ja haguessin passat tants de dies (mesos) i ja tornés a ser juliol.
Ahir em van salvar dues coses. La primera, la Lluna, gairebé plena, que em saludava des del cel. La segona, una altra llumeta al cel.
Mentre observava i intentava lligar caps, de qui era qui, qui era família de qui, qui havia estudiat amb qui, i em preguntava què havia fet jo a unes quantes de les noies perquè fossin tan desagradables, que ni tan sols em tornessin resposta quan els vaig dir "hola, sóc la Lluna", vaig pensar en quatre paraules: cotxe, caravana, camió i bicicleta. Quina sobra?
Jo ahir era bicicleta, sense cap mena de dubte. I no només ahir, sinó en la majoria de coses que faig, per no dir en totes. Sempre he sigut bicicleta, i sempre ho seré.
I qui s'aixeca a les 8 del matí el dia després d'una despedida de soltera?
Doncs jo mateixa, que a les 8 tenia els ulls com plats i no podia tornar-me a dormir, perquè només feien que venir-me al cap pensaments. Pensaments de bicicletes, de gent desagradable (coi, que ja sé que totes es coneixien i jo era la que sobrava, però dir hola no costa gens, i si tens algú al cantó, costa més esforç ignorar-lo i fer veure que no hi és, com si fos invisible, que no pas aparentar que, com a mínim, hi ha un bulto en forma de persona que observa a la gent).
Així que, després d'haver marxat de casa ahir a primera hora del matí, i haver tornat unes 20 hores més tard, dormo poquet, m'aixeco, i em dic que, 24 hores més tard, segurament tindré amb què entretenir-me en la meva vida virtual.
Resum del que he trobat (des d'ahir al matí):
Número de mails: 0 (ni tan sols els spammers s'han recordat de mi, en les meves múltiples comptes de correu)
Número de posts nous, dels blogs que més o menys miro: 0
Número de comentaris: 1, amb un enllaç a la cançó de "los micrófonos". Gràcies, Lem, però molta gràcia no m'ha fet. Però almenys hi havia alguna cosa.
24 hores sense obrir l'ordenador, i torno, i com si no hagués passat ni un minut.
El millor que podria fer, ara mateix, és tancar l'ordenador, oblidar-me de la meva vida virtual durant bastant temps i anar a donar un volt amb... amb mi mateixa, perquè no hi ha ningú que m'aguanti.
Ahir em van salvar dues coses. La primera, la Lluna, gairebé plena, que em saludava des del cel. La segona, una altra llumeta al cel.
Mentre observava i intentava lligar caps, de qui era qui, qui era família de qui, qui havia estudiat amb qui, i em preguntava què havia fet jo a unes quantes de les noies perquè fossin tan desagradables, que ni tan sols em tornessin resposta quan els vaig dir "hola, sóc la Lluna", vaig pensar en quatre paraules: cotxe, caravana, camió i bicicleta. Quina sobra?
Jo ahir era bicicleta, sense cap mena de dubte. I no només ahir, sinó en la majoria de coses que faig, per no dir en totes. Sempre he sigut bicicleta, i sempre ho seré.
I qui s'aixeca a les 8 del matí el dia després d'una despedida de soltera?
Doncs jo mateixa, que a les 8 tenia els ulls com plats i no podia tornar-me a dormir, perquè només feien que venir-me al cap pensaments. Pensaments de bicicletes, de gent desagradable (coi, que ja sé que totes es coneixien i jo era la que sobrava, però dir hola no costa gens, i si tens algú al cantó, costa més esforç ignorar-lo i fer veure que no hi és, com si fos invisible, que no pas aparentar que, com a mínim, hi ha un bulto en forma de persona que observa a la gent).
Així que, després d'haver marxat de casa ahir a primera hora del matí, i haver tornat unes 20 hores més tard, dormo poquet, m'aixeco, i em dic que, 24 hores més tard, segurament tindré amb què entretenir-me en la meva vida virtual.
Resum del que he trobat (des d'ahir al matí):
Número de mails: 0 (ni tan sols els spammers s'han recordat de mi, en les meves múltiples comptes de correu)
Número de posts nous, dels blogs que més o menys miro: 0
Número de comentaris: 1, amb un enllaç a la cançó de "los micrófonos". Gràcies, Lem, però molta gràcia no m'ha fet. Però almenys hi havia alguna cosa.
24 hores sense obrir l'ordenador, i torno, i com si no hagués passat ni un minut.
El millor que podria fer, ara mateix, és tancar l'ordenador, oblidar-me de la meva vida virtual durant bastant temps i anar a donar un volt amb... amb mi mateixa, perquè no hi ha ningú que m'aguanti.
dijous, 28 de juny del 2007
Les petites coses
Una petita cosa, aquest matí, m'ha fet somriure.
Una altra petita cosa, aquesta tarda, m'ha fet riure, i molt.
Les dues estaven lligades i venia cap a casa pensant que en faria un post, i que riuria molt, gràcies al post.
Però hi ha hagut una altra petita cosa.
He intentat mirar-la pel cantó positiu, com la del matí i la de la tarda. Però no he pogut.
He intentat no donar-li importància, perquè no n'hauria de tenir. Però no he pogut.
He intentat posar-me a escriure el post del matí i la tarda. Però no he pogut.
I, de cop, he tingut una sensació de deja vu. M'he recordat de fa un any. M'he recordat d'una idea que em va venir al cap, i que tenia raó.
I ho he vist tan clar com l'any passat.
No, no estic trista per la petita cosa. Sí, estic trista per la petita cosa, però estic trista de topar sempre amb la mateixa història.
I estic trista per ser com sóc. No hauria de ser així.
Avui odio les petites coses. Per més que digui, cinquanta vegades, o cent, que la felicitat està en les petites coses... avui he vist que la tristesa també hi pot ser, en les petites coses.
Una altra petita cosa, aquesta tarda, m'ha fet riure, i molt.
Les dues estaven lligades i venia cap a casa pensant que en faria un post, i que riuria molt, gràcies al post.
Però hi ha hagut una altra petita cosa.
He intentat mirar-la pel cantó positiu, com la del matí i la de la tarda. Però no he pogut.
He intentat no donar-li importància, perquè no n'hauria de tenir. Però no he pogut.
He intentat posar-me a escriure el post del matí i la tarda. Però no he pogut.
I, de cop, he tingut una sensació de deja vu. M'he recordat de fa un any. M'he recordat d'una idea que em va venir al cap, i que tenia raó.
I ho he vist tan clar com l'any passat.
No, no estic trista per la petita cosa. Sí, estic trista per la petita cosa, però estic trista de topar sempre amb la mateixa història.
I estic trista per ser com sóc. No hauria de ser així.
Avui odio les petites coses. Per més que digui, cinquanta vegades, o cent, que la felicitat està en les petites coses... avui he vist que la tristesa també hi pot ser, en les petites coses.
dissabte, 19 de maig del 2007
Tard
Tinc la impressió de que sempre arribo tard. Aquella sensació de que alguna cosa hauria pogut ser per mi, però que hi he arribat tard. Arribo tard i el que podria haver sigut el meu lloc ja està ocupat per alguna altra persona. Potser, simplement, és que aquell lloc no era per mi, però jo sento que ho podria haver sigut.
Podria posar mil i un exemples de situacions en les que he arribat tard. Com aquella vegada en la que... o aquella altra en la que...
Però tampoc és necessari.
Avui tinc la sensació que he tornat a arribar tard. Com sempre. Si hagués arribat un temps abans... però no, he tornat a arribar tard.
I això que aquest cop vaig córrer. Em vaig dir a mi mateixa que no em tornaria a passar, que no tornaria a arribar tard. Que aquest cop correria molt i arribaria a temps.
Però he tornat a arribar tard.
El pitjor de tot és que tinc la sensació que em falta molt camí per recórrer. La sensació de que sempre arribaré tard, perquè porto un retard de... 10 anys? 15 anys? I, per més que intenti córrer, no podré atrapar tot aquest temps que porto de retard. No hi arribo, i és impossible que hi arribi mai.
Tinc la sensació que, per més temps que passi, sempre arribaré tard.
Sé que avui ja és tard per mi. Sé que, o he arribat tard, o he tornat a ficar la pota, o...
Però tant se val. Sé que avui és tard per mi.
I, precisament perquè avui ja és tard per mi, demà serà massa tard per mi. I també sé que la frase no sembla tenir massa sentit. Però en té.
Podria posar mil i un exemples de situacions en les que he arribat tard. Com aquella vegada en la que... o aquella altra en la que...
Però tampoc és necessari.
Avui tinc la sensació que he tornat a arribar tard. Com sempre. Si hagués arribat un temps abans... però no, he tornat a arribar tard.
I això que aquest cop vaig córrer. Em vaig dir a mi mateixa que no em tornaria a passar, que no tornaria a arribar tard. Que aquest cop correria molt i arribaria a temps.
Però he tornat a arribar tard.
El pitjor de tot és que tinc la sensació que em falta molt camí per recórrer. La sensació de que sempre arribaré tard, perquè porto un retard de... 10 anys? 15 anys? I, per més que intenti córrer, no podré atrapar tot aquest temps que porto de retard. No hi arribo, i és impossible que hi arribi mai.
Tinc la sensació que, per més temps que passi, sempre arribaré tard.
Sé que avui ja és tard per mi. Sé que, o he arribat tard, o he tornat a ficar la pota, o...
Però tant se val. Sé que avui és tard per mi.
I, precisament perquè avui ja és tard per mi, demà serà massa tard per mi. I també sé que la frase no sembla tenir massa sentit. Però en té.
divendres, 11 de maig del 2007
Eleccions, cartells i anar a dormir
Sóc una persona de matins. Al matí m'aixeco a l'hora que faci falta, i rarament sóc al llit més enllà de les vuit del matí, encara que no em posi el despertador i sàpiga que puc dormir tot el matí. Al matí obro els ulls i ja no els puc tornar a tencar. Al matí m'aixeco amb molta energia. I m'agrada fer coses als matins.
Però això fa que als vespres també tingui ganes d'anar a dormir aviat. Jo, als vespres, no sóc ningú. Per més tard que m'aixequi, jo als vespres sempre tinc son.
Necessito dormir les meves hores. Si no dormo prou hores, sóc una espècie de zombie, que no sap el que es fa. Però, per més tard que vagi a dormir, entre les 7 i les 8 obro els ulls. I ja no els puc tornar a tencar.
Hi ha qui em diu que estic boja per aixecar-me al matí per fer esport. Però jo seria incapaç de fer-ne a la tarda-vespre. Les meves cames no podrien fer res. Al matí, l'esport em dóna energia, encara que sembli una contradicció.
Als vespres sempre segueixo el mateix "ritual". I no em cansa, perquè m'agrada. Sopo aviat. Vinc aquí, a l'ordenador, una estoneta (o una estona llarga). Llavors me'n vaig al llit, llegeixo una estona, i em poso a dormir a una hora a la que la major part de la gent d'aquest país encara dóna volts pel món.
Sé que, en cert sentit, vaig al contrari de la resta del món que m'envolta. Que jo mai m'enganxaré a les sèries que fan als vespres a la tele, perquè quan fan les sèries jo ja estic en el meu ritual de lectura pre-son, o de son directament. Però tampoc m'importa. Jo sóc així, i m'agrada aixecar-me de bon matí. Si anés a dormir massa tard, no podria aixecar-me tan aviat, o aniria zombie tot el dia.
És per això que quan a un il.luminat se li acudeix posar una reunió un dia al vespre, a una hora a la que jo normalment ja he sopat, i que ja estic davant de l'ordenador, m'enfado. Ofereixo diferents alternatives, però a tothom li sembla anar bé a aquella hora.
És per això que, quan al mateix il.luminat se li acudeix arribar mitja hora tard, encara m'enfado més. Amb aquesta mitja hora hagués pogut anar a sopar. O, simplement, fer alguna altra cosa interessant. Però no, el senyor havia de fer esperar mitja hora a una dotzena de persones. Per què? Doncs perquè li va donar la santa gana.
És per això que, quan comença a dir coses que no tenen sentit i es passa més d'una hora queixant-se per una cosa que no té sentit, encara m'enfado més. Perquè només faig que pensar que m'he aixecat abans de les 6, que he marxat de casa fa més de 15 hores i que encara no hi he tornat, i que he d'estar aquí, amb la son que tinc, escoltant com diu tonteria rere tonteria. Com té una dotzena de persones dient-li que no té raó, i ell repeteix el mateix argument, que ja li hem tirat per terra cinquanta-dos mil tres-centes vint-i-quatre vegades, perquè li tornem a tirar per terra una vegada més.
Fins que, a tres quarts de dotze ens deixa, a mitja reunió, i amb tot per decidir, perquè fins al moment només s'ha parlat del tema que ell volia, que a sobre, ha quedat sense decidir. I jo sóc l'única que s'emprenya. Perquè sé que si avui s'hagués decidit, ja estaria tot, però el proper cop, haurem de tornar a sentir el seu argument sense sentit, i li demostrarem de set-centes vint-i-vuit mil maneres diferentes que no té raó.
I la pregunta és: on pot anar un il.luminat un dijous al vespre, poc abans de les 12 de la nit?
A penjar cartells electorals.
La pregunta és: on els va penjar? I cartells electorals de qui?
He intentat buscar a internet quants partits es presenten al meu poble, però no me n'he sortit. Barcelona és fàcil. Fins i tot Girona. Per cert, he vist a més d'una persona que es queixava de les fotos de la Mayol. Això és que no heu vist la foto de la Pagans.
Jo, aquest matí, l'he vist en una parada d'autobús i per poc tinc un accident del sustu. I no és que jo sigui molt maca, i molt res, però la més bona ha sigut quan he vist un cartell de lluny i m'he dit: "quin és aquell candidat?" Estava convençuda que era un home, fins que m'hi he acostat més i he vist que era... la Pagans.
Per cert, i mirant el cartell (la ciutat està atestada de Pagans), la dona no té un nom massa polític, que diguem... m'he adonat que si se li posa un apòstrof ben posat... potser no tindria tants de vots. O potser més, mai se sap.
Total, que ja no sé què estava explicant... Ah, sí, els cartells i l'il.luminat. Quan vaig tornar a casa, estaven penjant cartells. Però eren els del partit que actualment hi ha governant. Tradicionalment hi ha hagut sempre un partit a l'oposició, que era una barreja de dos partits. Vull dir que, com passa a molts pobles petits, la majoria són independents i un parell pertanyen a algun partit. En aquest cas, la majoria són independents i un parell o tres pertanyen a dos partits, i es presenten en coalició.
Però ara ja no sé qui es presenta. Perquè he sentit dir que es presenta algú de l'altre partit (amb les sigles de l'altre partit, i els primers tots d'aquest partit). No crec que els dos partits s'hagin separat i facin dues llistes. Però, si van junts, i tots són de l'altre partit, per què penja cartells de la competència, encara que vagin amb mitja coalició?
I la pregunta més important: tant si hi ha dos partits que es presenten com si n'hi ha tres, on coi va posar la propaganda l'il.luminat? Aquest matí he vist 8 cartells pel poble. I jo me'ls anava mirant, a veure si sortia de dubtes. Però... tots 8 eren del partit que hi ha ara al govern!
Abans d'una hora tornaré a veure a l'il.luminat. Ahir es va posar amb mi, amb bastanta mala llet, com sol fer sempre. Ell em resoldria el dubte. Però no li penso pas preguntar. I pobre d'ell que intenti fer-se el simpàtic. Per culpa d'ell, vaig anar a dormir 3 hores més tard del que hi vaig normalment, aquest matí no he tingut esma d'aixecar-me per anar al gimnàs, i vaig zombie perduda. No sé ni si el que dic té sentit.
El problema és que sé que contratacarà amb el d'ahir. Al cap i a la fi, per aconseguir que callés, tothom li va donar la raó (fins que va marxar, que van dir que no) menys jo. Però fent això, l'únic que aconsegueixen és tornar-hi d'aquí un temps.
Però a mi no em convencerà pas!
És més, sempre havia votat el partit en coalició. Però si ell hi està pel mig, no tindré cap dubte: votaré als altres. Perquè ja se sap, als pobles, i sobretot als pobles petits, és més important la persona que no pas tenir un il.luminat a l'ajuntament!
Però això fa que als vespres també tingui ganes d'anar a dormir aviat. Jo, als vespres, no sóc ningú. Per més tard que m'aixequi, jo als vespres sempre tinc son.
Necessito dormir les meves hores. Si no dormo prou hores, sóc una espècie de zombie, que no sap el que es fa. Però, per més tard que vagi a dormir, entre les 7 i les 8 obro els ulls. I ja no els puc tornar a tencar.
Hi ha qui em diu que estic boja per aixecar-me al matí per fer esport. Però jo seria incapaç de fer-ne a la tarda-vespre. Les meves cames no podrien fer res. Al matí, l'esport em dóna energia, encara que sembli una contradicció.
Als vespres sempre segueixo el mateix "ritual". I no em cansa, perquè m'agrada. Sopo aviat. Vinc aquí, a l'ordenador, una estoneta (o una estona llarga). Llavors me'n vaig al llit, llegeixo una estona, i em poso a dormir a una hora a la que la major part de la gent d'aquest país encara dóna volts pel món.
Sé que, en cert sentit, vaig al contrari de la resta del món que m'envolta. Que jo mai m'enganxaré a les sèries que fan als vespres a la tele, perquè quan fan les sèries jo ja estic en el meu ritual de lectura pre-son, o de son directament. Però tampoc m'importa. Jo sóc així, i m'agrada aixecar-me de bon matí. Si anés a dormir massa tard, no podria aixecar-me tan aviat, o aniria zombie tot el dia.
És per això que quan a un il.luminat se li acudeix posar una reunió un dia al vespre, a una hora a la que jo normalment ja he sopat, i que ja estic davant de l'ordenador, m'enfado. Ofereixo diferents alternatives, però a tothom li sembla anar bé a aquella hora.
És per això que, quan al mateix il.luminat se li acudeix arribar mitja hora tard, encara m'enfado més. Amb aquesta mitja hora hagués pogut anar a sopar. O, simplement, fer alguna altra cosa interessant. Però no, el senyor havia de fer esperar mitja hora a una dotzena de persones. Per què? Doncs perquè li va donar la santa gana.
És per això que, quan comença a dir coses que no tenen sentit i es passa més d'una hora queixant-se per una cosa que no té sentit, encara m'enfado més. Perquè només faig que pensar que m'he aixecat abans de les 6, que he marxat de casa fa més de 15 hores i que encara no hi he tornat, i que he d'estar aquí, amb la son que tinc, escoltant com diu tonteria rere tonteria. Com té una dotzena de persones dient-li que no té raó, i ell repeteix el mateix argument, que ja li hem tirat per terra cinquanta-dos mil tres-centes vint-i-quatre vegades, perquè li tornem a tirar per terra una vegada més.
Fins que, a tres quarts de dotze ens deixa, a mitja reunió, i amb tot per decidir, perquè fins al moment només s'ha parlat del tema que ell volia, que a sobre, ha quedat sense decidir. I jo sóc l'única que s'emprenya. Perquè sé que si avui s'hagués decidit, ja estaria tot, però el proper cop, haurem de tornar a sentir el seu argument sense sentit, i li demostrarem de set-centes vint-i-vuit mil maneres diferentes que no té raó.
I la pregunta és: on pot anar un il.luminat un dijous al vespre, poc abans de les 12 de la nit?
A penjar cartells electorals.
La pregunta és: on els va penjar? I cartells electorals de qui?
He intentat buscar a internet quants partits es presenten al meu poble, però no me n'he sortit. Barcelona és fàcil. Fins i tot Girona. Per cert, he vist a més d'una persona que es queixava de les fotos de la Mayol. Això és que no heu vist la foto de la Pagans.
Jo, aquest matí, l'he vist en una parada d'autobús i per poc tinc un accident del sustu. I no és que jo sigui molt maca, i molt res, però la més bona ha sigut quan he vist un cartell de lluny i m'he dit: "quin és aquell candidat?" Estava convençuda que era un home, fins que m'hi he acostat més i he vist que era... la Pagans.
Per cert, i mirant el cartell (la ciutat està atestada de Pagans), la dona no té un nom massa polític, que diguem... m'he adonat que si se li posa un apòstrof ben posat... potser no tindria tants de vots. O potser més, mai se sap.
Total, que ja no sé què estava explicant... Ah, sí, els cartells i l'il.luminat. Quan vaig tornar a casa, estaven penjant cartells. Però eren els del partit que actualment hi ha governant. Tradicionalment hi ha hagut sempre un partit a l'oposició, que era una barreja de dos partits. Vull dir que, com passa a molts pobles petits, la majoria són independents i un parell pertanyen a algun partit. En aquest cas, la majoria són independents i un parell o tres pertanyen a dos partits, i es presenten en coalició.
Però ara ja no sé qui es presenta. Perquè he sentit dir que es presenta algú de l'altre partit (amb les sigles de l'altre partit, i els primers tots d'aquest partit). No crec que els dos partits s'hagin separat i facin dues llistes. Però, si van junts, i tots són de l'altre partit, per què penja cartells de la competència, encara que vagin amb mitja coalició?
I la pregunta més important: tant si hi ha dos partits que es presenten com si n'hi ha tres, on coi va posar la propaganda l'il.luminat? Aquest matí he vist 8 cartells pel poble. I jo me'ls anava mirant, a veure si sortia de dubtes. Però... tots 8 eren del partit que hi ha ara al govern!
Abans d'una hora tornaré a veure a l'il.luminat. Ahir es va posar amb mi, amb bastanta mala llet, com sol fer sempre. Ell em resoldria el dubte. Però no li penso pas preguntar. I pobre d'ell que intenti fer-se el simpàtic. Per culpa d'ell, vaig anar a dormir 3 hores més tard del que hi vaig normalment, aquest matí no he tingut esma d'aixecar-me per anar al gimnàs, i vaig zombie perduda. No sé ni si el que dic té sentit.
El problema és que sé que contratacarà amb el d'ahir. Al cap i a la fi, per aconseguir que callés, tothom li va donar la raó (fins que va marxar, que van dir que no) menys jo. Però fent això, l'únic que aconsegueixen és tornar-hi d'aquí un temps.
Però a mi no em convencerà pas!
És més, sempre havia votat el partit en coalició. Però si ell hi està pel mig, no tindré cap dubte: votaré als altres. Perquè ja se sap, als pobles, i sobretot als pobles petits, és més important la persona que no pas tenir un il.luminat a l'ajuntament!
dilluns, 23 d’abril del 2007
Prometo ...
... que si la meva cara deixa de semblar una gamba, les meves espatlles em deixen de fer mal, i no canvio la pell dels braços, mai més tornaré sortir a fora al migdia sense posar-me protecció solar! I que mai més tornaré a la Rambla al migdia per no trobar-me la multitud. I que em posaré alguna crema a la cara que em resguardi del Sol!
... que no em tornaré a queixar mai més dels escriptors mediàtics i dels emuladors de Dan Brown o similars. Gràcies a ells, a que ja havia llegit gairebé tots els llibres que s'exposaven i que m'interessaven, i a que la major part dels llibres (per no dir un 90%) de les parades eren d'aquests dels que em queixo, he pogut marxar de la Rambla comprant-me tots els llibres que m'han cridat l'atenció i que encara no havia llegit. I només n'he comprat quatre!
... que el proper cop que el meu "amic" (perquè em pensava que era un amic) Jordi aparegui per algun lloc, l'ignoraré o li faré algun comentari que recordarà tota la vida. Que sí, nòvia d'en Jordi, que t'estava dient que no passessis a veure la parada aquella que t'havia dit que volia anar a mirar. Només perquè hi havia una noia embadalida mirant llibres infantils, que ha aixecat el cap i... que l'ha aixecat massa ràpid, just a temps per veure'l (i sentir-lo) dir-te que per aquí no, que no em vol saludar. Que ja ho sé que tinc la peste, però no ho sembla normalment, quan em troba pel carrer. I total, només m'havia de dir hola i seguir amb les seves coses. Però serà que és al.lèrgic al marisc en general, i a les gambes fregides en particular.
... que no em queixaré més perquè un amic doni mitja volta per no voler-me saludar, quan un altre ha fet una altra cosa avui. Coi, que no li havia de donar cap tipus de feina. Només havia de fer un copy-paste... Però no ho sabia. Jo li havia demanat un favor petit... i s'ha passat una bona estona per satisfer una xorrada meva. Prometo ser positiva i només fixar-me en aquesta segona classe de gent.
... no tornar a escriure cap més dia 3 posts el mateix dia...
... que no em tornaré a queixar mai més dels escriptors mediàtics i dels emuladors de Dan Brown o similars. Gràcies a ells, a que ja havia llegit gairebé tots els llibres que s'exposaven i que m'interessaven, i a que la major part dels llibres (per no dir un 90%) de les parades eren d'aquests dels que em queixo, he pogut marxar de la Rambla comprant-me tots els llibres que m'han cridat l'atenció i que encara no havia llegit. I només n'he comprat quatre!
... que el proper cop que el meu "amic" (perquè em pensava que era un amic) Jordi aparegui per algun lloc, l'ignoraré o li faré algun comentari que recordarà tota la vida. Que sí, nòvia d'en Jordi, que t'estava dient que no passessis a veure la parada aquella que t'havia dit que volia anar a mirar. Només perquè hi havia una noia embadalida mirant llibres infantils, que ha aixecat el cap i... que l'ha aixecat massa ràpid, just a temps per veure'l (i sentir-lo) dir-te que per aquí no, que no em vol saludar. Que ja ho sé que tinc la peste, però no ho sembla normalment, quan em troba pel carrer. I total, només m'havia de dir hola i seguir amb les seves coses. Però serà que és al.lèrgic al marisc en general, i a les gambes fregides en particular.
... que no em queixaré més perquè un amic doni mitja volta per no voler-me saludar, quan un altre ha fet una altra cosa avui. Coi, que no li havia de donar cap tipus de feina. Només havia de fer un copy-paste... Però no ho sabia. Jo li havia demanat un favor petit... i s'ha passat una bona estona per satisfer una xorrada meva. Prometo ser positiva i només fixar-me en aquesta segona classe de gent.
... no tornar a escriure cap més dia 3 posts el mateix dia...
dimarts, 17 d’abril del 2007
Necessito...
Avui podria fer un post d'una categoria que tinc molt abandonada. Podria fer-lo sense cap problema. Jo riuria. Em riuria de mi. I si algú ho llegís, també riuria. Es riuria de mi, i amb mi.
Avui m'he fet un fart de riure, a costa meva. No podia parar de riure.
Però no el faré. Perquè m'he adonat que no el vull fer.
M'he adonat que necessito una cosa: un massatge a l'esquena. Que no me n'han fet mai cap, però l'esquena em fa mal, i necessito que algú em faci un massatge!
Però més que això, necessitava algú amb qui comentar la jugada. Bé, necessito. Algú amb qui em pugui riure de mi mateixa, i que rigui. Necessitava arribar, explicar, i riure fins a plorar.
A qui m'he trobat a casa no li he pogut explicar, perquè no hagués entès que jo hagués rigut. Que m'hagués rigut de mi mateixa.
I ara tinc una coseta a dintre. Aquella coseta de voler-ho explicar i riure. Riure molt. Ridiculitzar-me molt més del que ja ho he fet. I riure. Moltíssim.
Però em fa mal l'esquena. Estic cansada. I no puc riure amb ningú.
Avui m'he fet un fart de riure, a costa meva. No podia parar de riure.
Però no el faré. Perquè m'he adonat que no el vull fer.
M'he adonat que necessito una cosa: un massatge a l'esquena. Que no me n'han fet mai cap, però l'esquena em fa mal, i necessito que algú em faci un massatge!
Però més que això, necessitava algú amb qui comentar la jugada. Bé, necessito. Algú amb qui em pugui riure de mi mateixa, i que rigui. Necessitava arribar, explicar, i riure fins a plorar.
A qui m'he trobat a casa no li he pogut explicar, perquè no hagués entès que jo hagués rigut. Que m'hagués rigut de mi mateixa.
I ara tinc una coseta a dintre. Aquella coseta de voler-ho explicar i riure. Riure molt. Ridiculitzar-me molt més del que ja ho he fet. I riure. Moltíssim.
Però em fa mal l'esquena. Estic cansada. I no puc riure amb ningú.
dilluns, 9 d’abril del 2007
Mossego
El gos és molt maco, ningú ho pot negar. Però jo no sóc tan maca. I jo també mossego.
No sé per què mossego. Bé, sí que ho sé, però no sé per què m'emprenyo tant. O potser no m'emprenyo tant, jo què sé. Potser tinc raó d'emprenyar-me.
Sé que és irracional. Sé que no m'hauria d'emprenyar per aquestes coses. Però primer m'emprenyo amb mi, perquè sóc idiota. I després, com que la gent està acostumada a que no m'emprenyi, em fan la brometa. Ai... i llavors ja està, perquè m'emprenyo amb ells, que només han fet un coi de brometa.
Que sí, que d'acord, que abans me l'han fotuda, jo m'he enfadat amb mi mateixa i llavors, quan han vist que em cabrejava, a sobre van i hi foten cullerada. I quan salto, s'espanten.
No sé si s'espanten perquè m'enfado més que l'altra gent, o perquè no estan acostumats a veure'm enfadada.
I sé que no m'hauria d'enfadar. No hauria de fer-ho, i vull evitar-ho. Intento no enfadar-me, però encara és pitjor.
I si algú m'intenta dir alguna cosa, doncs encara és molt pitjor. Perquè llavors m'enfado amb qui sigui, perquè no en té cap culpa. I em sap greu, però m'enfado.
I mossego.
I sé que no ho hauria de fer. No hauria d'enfadar-me, ni mossegar, ni res que se li assembli. Però ho faig.
I m'enfado perquè fa dues setmanes que vaig preveure que passaria una cosa, i vaig avisar, i ningú em va fer cas, perquè faltava massa temps. I ara hauré de donar jo la cara. Després de molestar a uns i als altres, i de fer-me pesada, ningú m'ha fet cas, i em trobaré jo sola davant la gent i no sabré què dir.
I m'enfado perquè algú em diu "ep, no t'emprenyis", quan no estava emprenyada. Però aquest "ep, no t'emprenyis", seguit del que segueix, em fa emprenyar.
I m'emprenyo perquè tinc raó. Sí, en aquest cas jo tinc raó. I només amb surten amb un somriure, dient que no. I quan m'emprenyo, em diuen "em sap greu", quan se'ls veu d'una hora lluny que s'ho passen bé veient com m'equivoco, o com creuen que m'equivoco. I quan llavors exploto, amaguen la cua entre cames.
I sé que no hauria de publicar tot això. Però és igual, a la merda.
M'emprenyo, i quan ningú em veu, ploro de ràbia.
I m'emprenyo amb mi mateixa, perquè sóc tan idiota que m'haurien d'internar en un centre i tot.
I mossego. A tothom que s'acosti. A tothom que gosi dir-me alguna cosa.
I sóc dolenta, molt dolenta. Perquè no m'hauria d'emprenyar així.
Però ho faig.
I millor que ningú s'acosti.
divendres, 6 d’abril del 2007
Vacances, brunyols i cosins
Són vacances, o això sembla. Tothom és fora, o gairebé tothom. Tothom pregunta on vas, on aniràs, què faràs. Fins i tot jo, per semblar una mica normal. Però jo em quedo a casa. Sense res a fer. Bé, sí que tinc coses a fer, però si parlem de feina. Podria anar a la ciutat a donar un volt, però segur que hi ha massa gent. Ja fa sol. Massa bon temps. Hauria d'haver continuat plovent.
A baix, al cantó del foc, hi ha una panera amb pasta de brunyols. Aquest vespre ja es podran coure. Brunyols de veritat. No aquesta cosa que venen a les pastisseries. Brunyols. Com els de casa. O els de casa, hauria de dir. No sabria com explicar-ho. S'han de provar. El primer cop que vaig tastar els de pastisseria ja vaig veure que eren coses totalment diferents. Poca gent els sap fer com els d'aquí. Cada cop hi ha més gent que en fa, però que els fa com els de pastisseria.
Feia dos anys que no es feien brunyols a casa. Exactament el mateix temps que fa que no parlo amb el meu cosí, en Marc.
No sé què va passar aquell dia. La casa estava plena de dones. Moltes dones. Comptant-m'hi a mi, crec que érem 9. Potser 10. Massa dona junta. I cap home, excepte el meu pobre avi. Ells sí que són intel.ligents: cap ni un va atrevir-se a posar els peus en aquella casa, excepte l'avi, que estava a casa seva i no tenia enlloc més on anar.
Les dones, àvies, mares i filles, totes ho volien fer a la seva manera. Totes tenien la fórmula màgica per fer els brunyols, i les altres no sabien fer res. Totes i cadascuna. I, com més jove fos la dona, més es ficaven amb ella.
Jo, com a dona més jove de tot el clan, vaig fugir per cames. Hi havia quatre nens a la casa, totes les criatures de la família. Ara em pregunto què feien tots els homes de la família, si estàvem les dones i els nens a la mateixa casa. Però a mi ja m'anava bé. Vaig dir-los que tranquil.les, que elles fessin els brunyols ben tranquil.les, que jo ja m'ocupava dels nens.
Sí, ja ho sé, sóc poc valenta.
Aquell dia la meva mare es va enfadar amb la dona del meu cosí o amb la sogra del meu cosí. Per aquestes coses de que si jo ho sé fer, que si a casa meva s'ha fet sempre així, que si això està mal fet. No entraré amb qui tenia raó o no, però deixaré anar que es van enfadar perquè la meva cosina, que després de la meva deserció (vull dir, el meu servei a la comunitat femenina com a mainadera) ostentava el títol de la dona més jove, volia fer ella els seus brunyols. I la dona del meu cosí li va dir que ella no en sabia (com si ella ho hagués fet tota la vida). I aleshores ella i sa mare es van discutir amb ma mare, perquè ma mare els va dir que la deixessin estar, que si eren els seus brunyols i li sortien malament, que era problema seu.
Des d'aquell dia no he tornat a parlar amb el meu cosí. Bé, sí, hola, i adéu, i poca cosa més. Però és que ell i jo xerràvem, i xerràvem.
Ella sempre és amb ell. No el deixa anar sol enlloc. Bé, de fet he dit una mentida: sí que vam parlar un dia, ell i jo. Un dia, ara fa un any, es va presentar a casa i vam estar parlant mitja tarda. Havia sortit aviat de la feina i ella no ho sabia. A la que passava el temps, es mirava el rellotge amb nerviosisme, i quan va ser l'hora en la que arribaria a casa com si hagués treballat a la tarda, va marxar.
Un dia ens vam trobar a casa dels avis. Jo era a casa, amb la meva àvia. I ell va pujar a saludar-la. Ella es va quedar a baix, parlant amb algú. Quan va arribar, ell em va dir hola, jo li vaig dir hola, i ens vam quedar sense saber què dir-nos. Perquè quan fa tan de temps que no parles, no saps què dir-te. La iaia ens va mirar, trista, i ens va dir: "Ara no us veieu mai, no?" I ens vam quedar els dos sense saber què dir. En aquell precís moment va arribar la seva dona, que en veure'm va fer molt mala cara. Va dir hola i se'l va emportar lluny de mi.
Sé que l'hauria de trucar, o anar-lo a veure, i dir-li alguna cosa. Però no sé pas què li diria, després de tan de temps. Hola i poca cosa més.
Però no puc anar-lo a veure, ni trucar-lo, ni res, perquè ella hi és sempre pel mig. Si li dic alguna cosa, abans que ell pugui contestar, ella ja m'ha contestat.
Fa poc va ser el seu aniversari. Vaig pensar que així podria parlar amb ell. El vaig trucar al mòbil, vaig pensar que així sí que parlaria amb ell. Em va contestar la seva dona: que ell estava conduint, que molt bé, que ja li diria que havia trucat, i que adéu.
I no em vaig atrevir a tornar a trucar.
A baix, al cantó del foc, hi ha una panera amb pasta de brunyols. Aquest vespre ja es podran coure. Brunyols de veritat. No aquesta cosa que venen a les pastisseries. Brunyols. Com els de casa. O els de casa, hauria de dir. No sabria com explicar-ho. S'han de provar. El primer cop que vaig tastar els de pastisseria ja vaig veure que eren coses totalment diferents. Poca gent els sap fer com els d'aquí. Cada cop hi ha més gent que en fa, però que els fa com els de pastisseria.
Feia dos anys que no es feien brunyols a casa. Exactament el mateix temps que fa que no parlo amb el meu cosí, en Marc.
No sé què va passar aquell dia. La casa estava plena de dones. Moltes dones. Comptant-m'hi a mi, crec que érem 9. Potser 10. Massa dona junta. I cap home, excepte el meu pobre avi. Ells sí que són intel.ligents: cap ni un va atrevir-se a posar els peus en aquella casa, excepte l'avi, que estava a casa seva i no tenia enlloc més on anar.
Les dones, àvies, mares i filles, totes ho volien fer a la seva manera. Totes tenien la fórmula màgica per fer els brunyols, i les altres no sabien fer res. Totes i cadascuna. I, com més jove fos la dona, més es ficaven amb ella.
Jo, com a dona més jove de tot el clan, vaig fugir per cames. Hi havia quatre nens a la casa, totes les criatures de la família. Ara em pregunto què feien tots els homes de la família, si estàvem les dones i els nens a la mateixa casa. Però a mi ja m'anava bé. Vaig dir-los que tranquil.les, que elles fessin els brunyols ben tranquil.les, que jo ja m'ocupava dels nens.
Sí, ja ho sé, sóc poc valenta.
Aquell dia la meva mare es va enfadar amb la dona del meu cosí o amb la sogra del meu cosí. Per aquestes coses de que si jo ho sé fer, que si a casa meva s'ha fet sempre així, que si això està mal fet. No entraré amb qui tenia raó o no, però deixaré anar que es van enfadar perquè la meva cosina, que després de la meva deserció (vull dir, el meu servei a la comunitat femenina com a mainadera) ostentava el títol de la dona més jove, volia fer ella els seus brunyols. I la dona del meu cosí li va dir que ella no en sabia (com si ella ho hagués fet tota la vida). I aleshores ella i sa mare es van discutir amb ma mare, perquè ma mare els va dir que la deixessin estar, que si eren els seus brunyols i li sortien malament, que era problema seu.
Des d'aquell dia no he tornat a parlar amb el meu cosí. Bé, sí, hola, i adéu, i poca cosa més. Però és que ell i jo xerràvem, i xerràvem.
Ella sempre és amb ell. No el deixa anar sol enlloc. Bé, de fet he dit una mentida: sí que vam parlar un dia, ell i jo. Un dia, ara fa un any, es va presentar a casa i vam estar parlant mitja tarda. Havia sortit aviat de la feina i ella no ho sabia. A la que passava el temps, es mirava el rellotge amb nerviosisme, i quan va ser l'hora en la que arribaria a casa com si hagués treballat a la tarda, va marxar.
Un dia ens vam trobar a casa dels avis. Jo era a casa, amb la meva àvia. I ell va pujar a saludar-la. Ella es va quedar a baix, parlant amb algú. Quan va arribar, ell em va dir hola, jo li vaig dir hola, i ens vam quedar sense saber què dir-nos. Perquè quan fa tan de temps que no parles, no saps què dir-te. La iaia ens va mirar, trista, i ens va dir: "Ara no us veieu mai, no?" I ens vam quedar els dos sense saber què dir. En aquell precís moment va arribar la seva dona, que en veure'm va fer molt mala cara. Va dir hola i se'l va emportar lluny de mi.
Sé que l'hauria de trucar, o anar-lo a veure, i dir-li alguna cosa. Però no sé pas què li diria, després de tan de temps. Hola i poca cosa més.
Però no puc anar-lo a veure, ni trucar-lo, ni res, perquè ella hi és sempre pel mig. Si li dic alguna cosa, abans que ell pugui contestar, ella ja m'ha contestat.
Fa poc va ser el seu aniversari. Vaig pensar que així podria parlar amb ell. El vaig trucar al mòbil, vaig pensar que així sí que parlaria amb ell. Em va contestar la seva dona: que ell estava conduint, que molt bé, que ja li diria que havia trucat, i que adéu.
I no em vaig atrevir a tornar a trucar.
dijous, 5 d’abril del 2007
Parlant per telèfon...
Algú ha pensat mai que, quan parla per telèfon amb algú altre, pot estar parlant amb qui no es pensa?
Sí, ja ho sé, és difícil, perquè tots tenim una veu que ens distingeix. Una veu única. Una veu que ens fa diferents.
Però a vegades la genètica té els seus capricis. I pot fer que dues persones tinguin la veu pràcticament igual.
Sé que no s'ha de fer, però... Ma mare avui està afònica. Gairebé no pot ni articular una paraula. Però havia de fer unes trucades. "Nena, trucaràs per mi?" Sí, ja ho sé, que m'ho digui així és perquè no és el primer cop que ho fem...
Així que la nena, o sigui jo, ha agafat el telèfon i ha fet unes quantes trucades.
- Hola, sóc la ***.
Però els asteriscos no eren el meu nom, sinó el nom de ma mare.
I ningú se n'ha adonat.
L'altre dia vaig trucar a casa d'uns familiars. Em va agafar el telèfon un nen, que va dir als seus pares que trucava la ***. I, altre cop, els asteriscos es poden substituir pel nom de la meva mare.
Encara no sé per què no li vaig dir que realment era ma mare. Total, no se n'hagués adonat. Si va començar a parlar amb mi, fins que li vaig haver d'acabar dient que jo no era ma mare. I llavors em va dir: "No están tus padres?". I jo que no, que no hi eren. I apa, doncs llavors ja no em va voler dir res més, perquè em continuen tractant com a una nena petita, i a mi no em poden dir les coses "importants".
El proper dia, encara que sé que no està ben fet, li diré que sóc ma mare. Apa. Total, no crec que se n'adonin. Llavors li explico a ma mare i tot arreglat.
I és que és ben bé, que parlant per telèfon, pots parlar amb qui no et penses.
Així que aneu amb compte perquè... podríeu parlar amb qui no toca!
Sí, ja ho sé, és difícil, perquè tots tenim una veu que ens distingeix. Una veu única. Una veu que ens fa diferents.
Però a vegades la genètica té els seus capricis. I pot fer que dues persones tinguin la veu pràcticament igual.
Sé que no s'ha de fer, però... Ma mare avui està afònica. Gairebé no pot ni articular una paraula. Però havia de fer unes trucades. "Nena, trucaràs per mi?" Sí, ja ho sé, que m'ho digui així és perquè no és el primer cop que ho fem...
Així que la nena, o sigui jo, ha agafat el telèfon i ha fet unes quantes trucades.
- Hola, sóc la ***.
Però els asteriscos no eren el meu nom, sinó el nom de ma mare.
I ningú se n'ha adonat.
L'altre dia vaig trucar a casa d'uns familiars. Em va agafar el telèfon un nen, que va dir als seus pares que trucava la ***. I, altre cop, els asteriscos es poden substituir pel nom de la meva mare.
Encara no sé per què no li vaig dir que realment era ma mare. Total, no se n'hagués adonat. Si va començar a parlar amb mi, fins que li vaig haver d'acabar dient que jo no era ma mare. I llavors em va dir: "No están tus padres?". I jo que no, que no hi eren. I apa, doncs llavors ja no em va voler dir res més, perquè em continuen tractant com a una nena petita, i a mi no em poden dir les coses "importants".
El proper dia, encara que sé que no està ben fet, li diré que sóc ma mare. Apa. Total, no crec que se n'adonin. Llavors li explico a ma mare i tot arreglat.
I és que és ben bé, que parlant per telèfon, pots parlar amb qui no et penses.
Així que aneu amb compte perquè... podríeu parlar amb qui no toca!
dissabte, 10 de març del 2007
Tramuntana
La tramuntana em desespera. O, almenys avui, la tramuntana em desespera. Estic cansada. M'he passat tota la nit escoltant com la tramuntana picava contra la meva habitació, que dóna al nord. La tramuntana em fa posar nerviosa. Xiula, i xiula, i no te'n pots escapar.
Els ulls em pesen. Tot just quan aconsegueixo dormir, un familiar truca a casa. L'únic dia que podia dormir al matí des de fa més d'un mes, i l'últim dia que podré dormir fins que arribi Setmana Santa. I aviat, molt aviat, ja ha sonat el telèfon i no he pogut tornar a dormir. Estic cansada i sé que no faré res de bo en tot el dia. Encara no són les 11 i ja sé que el dia serà una merda. Almenys si el Barça...
No, millor que no desitgi res, que sóc gafe i tot em surt malament. I, a sobre, ara mateix sóc incapaç de concentrar-me en res. Tornaria a dormir i dormiria tot el dia, però sé que seguiria atontada igual. O nerviosa per la tramuntana. O qualsevol altra cosa.
M'agradaria tornar a la meva tarda de divendres. Vaig marxar de casa convençuda de que era un complet desastre. I ho sóc. Per què tothom aconsegueix coses i jo en sóc incapaç? I no, no és mala sort. És que el problema està en mi. No es pot tenir tan mala sort durant tan de temps. Durant tota la vida, vaja. Un cop, d'acord. Dos, també. Fins i tot podríem dir que deu també. Però tota la vida... tota la vida no és mala sort. Tota la vida és que el problema és meu, i no de l'altra gent.
Però primer vaig tenir una conversa amb un nen:
- Fes màgia!
- No en sé.
- No?
- No.
- Doncs...
- Sí, ja ho sé, aquell senyor en sap. Després que vingui i li demanes que en faci.
- Qui li va ensenyar? Un pallasso?
- No. Li va ensenyar un mag.
- Els mags no existeixen!
- Ah, no?
- No!
- Però els Reis existeixen!
- Sí.
- I no són mags?
- No.
- No?
- No fan màgia, és que venen de nit!
Una estona més tard, portava a un nen a casa seva. Viu a 10 minuts d'on érem. Anàvem pel carrer i es posa a mig córrer. Jo, caminant ràpid. I ell, corrent més ràpid. Fins que li vaig dir que jo també podia córrer. Així que vaig acabar, amb un nen de 6 anys, corrent pel carrer del poble on vaig créixer, fent curses a veure qui corria més ràpid. Fins que... fins que vaig passar per davant del bar del poble, just en el moment en què s'obria la porta i en sortia un home. I entre l'arrencada que portava, que anava vigilant el nen, i que no volia que el nen em guanyés, me'l vaig emportar per davant. "Perdona", li vaig dir. Llavors es va girar, per veure que era un antic company de col.legi, que no veia des de vuitè... Al principi em vaig enfadar amb mi mateixa, però llavors vaig pensar que què carai, així que vam avançar-lo i vam tornar a córrer amb el nen, a veure qui corria més...
Més tard m'esperava una sorpresa. Una gran sorpresa. No recordo quan va ser l'última vegada que havia rigut tan a gust. Riure tant i tant... fins a plorar. Amb mal de panxa i tot de tan riure.
Vaig tornar a casa a temps perquè ma mare em demanés consell per un problema que tenia a la cuina. Això sí que és el món al revès. Ella demanant-me consell a mi per cuinar alguna cosa? Ai...
Vaig anar a buscar una llimona al llimoner. A casa mai falten llimones, i mai en comprem. Necessites una llimona i l'únic que has de fer és sortir i agafar-la de l'arbre.
I vaig anar a dormir pensant que era idiota. Perquè ho sóc. I la tramuntana m'està tornant boja. No em puc concentrar. Potser hauria d'agafar els trastos i anar-me'n a donar un volt. A dalt, a la muntanya. O a baix, a la ciutat. Però sé que hauria de donar explicacions.
Demà a la tarda, però, estaré tota la tarda sola a casa. I com que ningú preguntarà res, me n'aniré al meu refugi. Només espero que no estigui massa concorregut per ser diumenge a la tarda...
Els ulls em pesen. Tot just quan aconsegueixo dormir, un familiar truca a casa. L'únic dia que podia dormir al matí des de fa més d'un mes, i l'últim dia que podré dormir fins que arribi Setmana Santa. I aviat, molt aviat, ja ha sonat el telèfon i no he pogut tornar a dormir. Estic cansada i sé que no faré res de bo en tot el dia. Encara no són les 11 i ja sé que el dia serà una merda. Almenys si el Barça...
No, millor que no desitgi res, que sóc gafe i tot em surt malament. I, a sobre, ara mateix sóc incapaç de concentrar-me en res. Tornaria a dormir i dormiria tot el dia, però sé que seguiria atontada igual. O nerviosa per la tramuntana. O qualsevol altra cosa.
M'agradaria tornar a la meva tarda de divendres. Vaig marxar de casa convençuda de que era un complet desastre. I ho sóc. Per què tothom aconsegueix coses i jo en sóc incapaç? I no, no és mala sort. És que el problema està en mi. No es pot tenir tan mala sort durant tan de temps. Durant tota la vida, vaja. Un cop, d'acord. Dos, també. Fins i tot podríem dir que deu també. Però tota la vida... tota la vida no és mala sort. Tota la vida és que el problema és meu, i no de l'altra gent.
Però primer vaig tenir una conversa amb un nen:
- Fes màgia!
- No en sé.
- No?
- No.
- Doncs...
- Sí, ja ho sé, aquell senyor en sap. Després que vingui i li demanes que en faci.
- Qui li va ensenyar? Un pallasso?
- No. Li va ensenyar un mag.
- Els mags no existeixen!
- Ah, no?
- No!
- Però els Reis existeixen!
- Sí.
- I no són mags?
- No.
- No?
- No fan màgia, és que venen de nit!
Una estona més tard, portava a un nen a casa seva. Viu a 10 minuts d'on érem. Anàvem pel carrer i es posa a mig córrer. Jo, caminant ràpid. I ell, corrent més ràpid. Fins que li vaig dir que jo també podia córrer. Així que vaig acabar, amb un nen de 6 anys, corrent pel carrer del poble on vaig créixer, fent curses a veure qui corria més ràpid. Fins que... fins que vaig passar per davant del bar del poble, just en el moment en què s'obria la porta i en sortia un home. I entre l'arrencada que portava, que anava vigilant el nen, i que no volia que el nen em guanyés, me'l vaig emportar per davant. "Perdona", li vaig dir. Llavors es va girar, per veure que era un antic company de col.legi, que no veia des de vuitè... Al principi em vaig enfadar amb mi mateixa, però llavors vaig pensar que què carai, així que vam avançar-lo i vam tornar a córrer amb el nen, a veure qui corria més...
Més tard m'esperava una sorpresa. Una gran sorpresa. No recordo quan va ser l'última vegada que havia rigut tan a gust. Riure tant i tant... fins a plorar. Amb mal de panxa i tot de tan riure.
Vaig tornar a casa a temps perquè ma mare em demanés consell per un problema que tenia a la cuina. Això sí que és el món al revès. Ella demanant-me consell a mi per cuinar alguna cosa? Ai...
Vaig anar a buscar una llimona al llimoner. A casa mai falten llimones, i mai en comprem. Necessites una llimona i l'únic que has de fer és sortir i agafar-la de l'arbre.
I vaig anar a dormir pensant que era idiota. Perquè ho sóc. I la tramuntana m'està tornant boja. No em puc concentrar. Potser hauria d'agafar els trastos i anar-me'n a donar un volt. A dalt, a la muntanya. O a baix, a la ciutat. Però sé que hauria de donar explicacions.
Demà a la tarda, però, estaré tota la tarda sola a casa. I com que ningú preguntarà res, me n'aniré al meu refugi. Només espero que no estigui massa concorregut per ser diumenge a la tarda...
divendres, 9 de març del 2007
Tota dona...
Fet: Sóc IDIOTA. Sí, IDIOTA amb majúscules. Perquè sí, perquè sempre ho he sigut, i perquè, mal que em pesi, sempre ho continuaré essent. Hi ha coses que no es curen amb el temps, que deia no sé qui.
Fet: Sempre, i sempre vol dir sempre, vaig de bona fe. I no em serveix intentar pensar que aquest cop no, perquè sempre me l'acaben fotent. Sempre m'enganyen. Si algú vol enganyar algú... que em vingui a enganyar a mi, que SEGUR que hi cauré de quatre potes. I perquè de "potes" només en tinc quatre, que si en tingués 10, hi cauria de 10 potes.
Fet: No m'he emprenyat massa, perquè al cap i a la fi... doncs no en tinc ni idea del perquè. Si fins i tot he comentat la jugada. Però... tot i això, dec estar més susceptible del que hauria d'estar, perquè ja m'ha dit algú que ja ha vist que estic una mica mosquejada. Una mica?????????????? D'acord, estic més mosquejada del que vull admetre, però és que m'he sentit una mica.... idiota. Bé, una mica no, molt idiota.
Va, ho explico: em convencen perquè faci una cosa. Dic que sí. I llavors em surten amb un detall que no es sabia abans. Bé, que jo no sabia abans. Un detall que no afecta al que faig jo, però que no veig bé. No per mi, sinó per algú altre. Vull dir que no em sento a gust amb aquest detall, perquè jo no sóc... en fi, millor ho deixem. I llavors, al cap d'una estona, em demana que si ho faré.
Collons! No t'he dit que sí?????????????????
Vale, no li he dit així, però no m'agrada que juguin amb mi. I em sento bastant com si haguessin jugat amb mi. Aquest fet de: et demano una cosa, dius que sí, a la que dius que sí, et dic un detallet, i després de dir-te el detallet et torno a demanar que si ho faràs. I llavors què has de fer? Perquè ja has dit que ho faries. En fi, que m'embolico jo mateixa. I aquest post no hauria de veure la llum. Però fa tants dies que no dic res...
I m'he recordat d'una cosa que em van enviar ahir, perquè era ahir. El vaig agafar i el vaig esborrar. Però avui, després de saber el detallet, he agafat i he anat directa a la paperera a veure si encara el podia recuperar.
I és que a mi, els powerpoints, sempre em fan venir una mica de no sé què... Però avui aquest el contesto. Perquè em dóna la santa gana.
D'acord, i perquè estic mosquejada.
I sí, ja ho sé, vaig dir que no tornaria a escriure un post mosquejada. Però ja que acabo d'intentar escriure el què i he vist que, en escriure-ho, em mosquejava, doncs apa, admetem-ho: ESTIC MOSQUEJADA. Però estic mosquejada perquè sóc IDOTA, entre altres coses.
Toda mujer debería tener...
Ai, que comencem bé...
... Un antiguo amor con el que pueda imaginar volver... Y uno que le recuerde lo lejos que ha llegado...
El segon també ha de ser antic amor? O ha de ser actual? Si és actual, per què has de somiar amb l'anterior? I si no ho és, per què t'ha de recordar com has arribat de lluny? Ho sento, però no ho entenc.
... Suficiente dinero para poder alquilar su propia vivienda, si alguna vez lo quiere o lo necesita...
He de reconèixer que ahir no ho vaig entendre. Em vaig posar a pensar per què vols llogar la teva vivenda, si després no tindràs on viure? Ara he entès que és que tingui la suficient independència com per poder anar a viure sola, de lloguer. Però... aquest powerpoint està fet ara, o fa 10 anys? Perquè ara és una mica (només una mica!) més complicat...
...Algo perfecto que ponerse, si la cita de sus sueños quiere verla en una hora...
Doncs anem bé. Perquè al meu armari hi ha alguna cosa... només que... bueno... jo... d'això... volia dir... que vaja... que en l'últim any la meva roba s'ha fet petita... bueno, la roba no s'encongeix... però no m'entra... i si la roba no m'entra i no s'ha encongit... D'això... i només tinc quatre coses que encara m'entren... Sé que hauria de comprar-me roba... però vaja, que em nego a fer-ho... Com pot ser que m'hagi passat un any amb aquesta roba que no em va bé a l'armari...?
No estava cabrejada, jo? Doncs res, que si em vol veure en una hora, que s'esperi! És clar que el meu problema (la idiotesa, i altres coses) no s'arreglen en una hora...
...Una juventud que está contenta de dejar atrás...
Y un pasado “jugoso” que contar a sus nietos...
A veure: si estàs contenta de deixar enrere la juventut... segurament és que no t'ho vas passar massa bé. I si no t'ho vas passar massa bé, tampoc crec que ho expliquis als néts!
Jo, als meus néts, en cas de tenir-ne (això és l'acudit del post amb mala llet), no els podria explicar res...
...Un juego de destornilladores, un taladro y un sujetador negro de raso...
Que em perdoni, però no hi veig la relació entre les eines i els sostens. Segur que ha d'estar tot a la mateixa frase? És que no em lliga. Què els fas, als sostens? Un forat amb el "taladro" i hi claves un clau i el treus amb el "destornillador"? Ho sento, però és que no li trobo el sentit.
...Un amigo que siempre le hace reír...
Mira, d'això sí que en tinc! Només que si avui me li presento i li dic: "Sóc idiota", ja en sé la resposta: "Ja ho sabia, i què més vols?"
Y uno que la deja llorar...
Home... si de cas es tractaria de tenir una espatlla sobre la que plorar, perquè això de que et deixi plorar sona una mica dur...
...Un juego de platos, un juego de copas de vino y la receta para una comida que haga sentirse honrados a sus invitados...
Amb la recepta sola no en fas prou... també cal saber fer-la, no?
...Sentir que controla su destino...
Sobretot quan no hi ha detallets pel mig...
TODA MUJER DEBERÍA SABER...
Buf, amb la meva ignorància, ja riuré...
...Cómo enamorarse sin perder la cabeza...
Perdona, però no hi estic d'acord. A no ser que parlis literalment, que no es tracta d'anar decapitant a la gent, tampoc!
...cómo dejar un trabajo, romper con un amante y enfrentarse a un amigo sin perder la amistad...
Això de deixar un treball està bé saber-ho. Jo... aquell cop... ho vaig fer fatal... bueno... d'això... ja se sap... El primer cop... El proper cop... segurament ho faci millor... si és que hi ha proper cop...
Això de trencar... en fi... millor no comento res. I això dels amics...
D'acord, reconec que aquí té raó, el powerpoint. Però, què coi, aquest powerpoint és per deprimir a les pobres noies que som idiotes o què??????????? Qui collons s'ha inventat aquest powerpoint? A la paperera directament!!!
...cuándo intentarlo con más ahínco ... Y cuándo dejarlo...
El què?
... Que no puede cambiar la largura de sus piernas, la anchura de sus caderas o el carácter de sus padres...
Ja et dic jo que si torno a anar al gimnàs 5 dies a la setmana i la resta vaig a córrer i menjo poquíssim, sóc capaç de canviar l'amplada de les meves caderes! Almenys de forma que em càpiguen segons quins pantalons que ara no em queben.
...que su niñez puede que no haya sido perfecta, pero que ya ha terminado...
El que no tinc tan clar és que hagi acabat la meva adolescència. Quan em ve una mare i em diu que té una filla o un fill a l'edat del pavo, jo penso: "Ostres, mira, com jo!"
...cómo vivir sola, aunque no le guste...
Això amb el pis que s'ha pogut llogar sola amb el que diu més amunt, no?
...en quién confiar, en quién no y por qué no debería tomárselo a mal...
Avui em ve que ni pintat. Però... sóc incapaç de saber en qui puc confiar i en qui no. La gent sovint enganya... I vale, intentaré no prendre-m'ho a mal...
...Dónde ir..., Ya sea a la cocina de su mejor amiga, o a un acogedor refugio de montaña, cuando su alma necesita consuelo...
Des d'aquí asseguda veig un lloc perfecte, i que m'encanta. Però està a 20 minuts en cotxe més un parell d'hores a peu. Ho sento, però avui no tinc temps... M'encanta el lloc, malgrat no hi he estat massa vegades. Des d'allà es veuen com a mínim 6 comarques. Està a la frontera entre tres comarques, o gairebé. I està molt a prop de casa meva. Des d'ara prometo que aquest estiu, o a la primavera, o quan sigui, un dia agafaré la motxila i hi aniré. Segurament sola. Perquè ningú m'hi voldrà acompanyar. És massa esforç, les dues hores de caminar. Però així també estaré més tranquil.la.
Com a segona opció tinc un altre lloc elevat. Des d'allà es veu tota una ciutat. Però me'l callo, perquè és el meu lloc...
...lo que puede lograr o no lograr en un día, en un mes, en un año...
I el que no es pot aconseguir, què? Ja no val la pena intentar-ho? Apa, home!
ENVÍA ESTO A TRES MUJERES
tendrás suerte todo el día.
ENVÍA ESTO A SEIS MUJERES,
tendrás suerte todo el año..., Pero si no lo haces...
Que sepas que quien te envió esto, te quiere y te desea lo mejor
Per variar...
De totes formes, si jo ho penjo a internet... és com si ho enviés a més de sis dones?
En fi, ho sento.
Ho sento per aquest post tan llarg i infumable.
Sento haver tornat a escriure un post cabrejada, tot i que quan l'he començat a escriure no sabia que estava cabrejada.
Sento haver-me rigut del powerpoint (i per més coses que no he escrit).
I sento haver ignorat a qui m'ha demanat perdó. Perquè estava massa cabrejada. D'acord, ho reconec. I no he sigut capaç de dir el que dic sempre, que tranquil, que no passa res. Perquè no és veritat. Perquè estic cabrejada.
Mmm... crec que hauria de fer delete. Però no ho faré. A la merda.
Sóc idiota.
Molt idiota.
I em sento fatal per ser incapaç de fer coses que tothom és capaç de fer... excepte jo.
I no fa falta que culpi a ningú més.
La culpa és meva, i només meva.
Fet: Sempre, i sempre vol dir sempre, vaig de bona fe. I no em serveix intentar pensar que aquest cop no, perquè sempre me l'acaben fotent. Sempre m'enganyen. Si algú vol enganyar algú... que em vingui a enganyar a mi, que SEGUR que hi cauré de quatre potes. I perquè de "potes" només en tinc quatre, que si en tingués 10, hi cauria de 10 potes.
Fet: No m'he emprenyat massa, perquè al cap i a la fi... doncs no en tinc ni idea del perquè. Si fins i tot he comentat la jugada. Però... tot i això, dec estar més susceptible del que hauria d'estar, perquè ja m'ha dit algú que ja ha vist que estic una mica mosquejada. Una mica?????????????? D'acord, estic més mosquejada del que vull admetre, però és que m'he sentit una mica.... idiota. Bé, una mica no, molt idiota.
Va, ho explico: em convencen perquè faci una cosa. Dic que sí. I llavors em surten amb un detall que no es sabia abans. Bé, que jo no sabia abans. Un detall que no afecta al que faig jo, però que no veig bé. No per mi, sinó per algú altre. Vull dir que no em sento a gust amb aquest detall, perquè jo no sóc... en fi, millor ho deixem. I llavors, al cap d'una estona, em demana que si ho faré.
Collons! No t'he dit que sí?????????????????
Vale, no li he dit així, però no m'agrada que juguin amb mi. I em sento bastant com si haguessin jugat amb mi. Aquest fet de: et demano una cosa, dius que sí, a la que dius que sí, et dic un detallet, i després de dir-te el detallet et torno a demanar que si ho faràs. I llavors què has de fer? Perquè ja has dit que ho faries. En fi, que m'embolico jo mateixa. I aquest post no hauria de veure la llum. Però fa tants dies que no dic res...
I m'he recordat d'una cosa que em van enviar ahir, perquè era ahir. El vaig agafar i el vaig esborrar. Però avui, després de saber el detallet, he agafat i he anat directa a la paperera a veure si encara el podia recuperar.
I és que a mi, els powerpoints, sempre em fan venir una mica de no sé què... Però avui aquest el contesto. Perquè em dóna la santa gana.
D'acord, i perquè estic mosquejada.
I sí, ja ho sé, vaig dir que no tornaria a escriure un post mosquejada. Però ja que acabo d'intentar escriure el què i he vist que, en escriure-ho, em mosquejava, doncs apa, admetem-ho: ESTIC MOSQUEJADA. Però estic mosquejada perquè sóc IDOTA, entre altres coses.
Toda mujer debería tener...
Ai, que comencem bé...
... Un antiguo amor con el que pueda imaginar volver... Y uno que le recuerde lo lejos que ha llegado...
El segon també ha de ser antic amor? O ha de ser actual? Si és actual, per què has de somiar amb l'anterior? I si no ho és, per què t'ha de recordar com has arribat de lluny? Ho sento, però no ho entenc.
... Suficiente dinero para poder alquilar su propia vivienda, si alguna vez lo quiere o lo necesita...
He de reconèixer que ahir no ho vaig entendre. Em vaig posar a pensar per què vols llogar la teva vivenda, si després no tindràs on viure? Ara he entès que és que tingui la suficient independència com per poder anar a viure sola, de lloguer. Però... aquest powerpoint està fet ara, o fa 10 anys? Perquè ara és una mica (només una mica!) més complicat...
...Algo perfecto que ponerse, si la cita de sus sueños quiere verla en una hora...
Doncs anem bé. Perquè al meu armari hi ha alguna cosa... només que... bueno... jo... d'això... volia dir... que vaja... que en l'últim any la meva roba s'ha fet petita... bueno, la roba no s'encongeix... però no m'entra... i si la roba no m'entra i no s'ha encongit... D'això... i només tinc quatre coses que encara m'entren... Sé que hauria de comprar-me roba... però vaja, que em nego a fer-ho... Com pot ser que m'hagi passat un any amb aquesta roba que no em va bé a l'armari...?
No estava cabrejada, jo? Doncs res, que si em vol veure en una hora, que s'esperi! És clar que el meu problema (la idiotesa, i altres coses) no s'arreglen en una hora...
...Una juventud que está contenta de dejar atrás...
Y un pasado “jugoso” que contar a sus nietos...
A veure: si estàs contenta de deixar enrere la juventut... segurament és que no t'ho vas passar massa bé. I si no t'ho vas passar massa bé, tampoc crec que ho expliquis als néts!
Jo, als meus néts, en cas de tenir-ne (això és l'acudit del post amb mala llet), no els podria explicar res...
...Un juego de destornilladores, un taladro y un sujetador negro de raso...
Que em perdoni, però no hi veig la relació entre les eines i els sostens. Segur que ha d'estar tot a la mateixa frase? És que no em lliga. Què els fas, als sostens? Un forat amb el "taladro" i hi claves un clau i el treus amb el "destornillador"? Ho sento, però és que no li trobo el sentit.
...Un amigo que siempre le hace reír...
Mira, d'això sí que en tinc! Només que si avui me li presento i li dic: "Sóc idiota", ja en sé la resposta: "Ja ho sabia, i què més vols?"
Y uno que la deja llorar...
Home... si de cas es tractaria de tenir una espatlla sobre la que plorar, perquè això de que et deixi plorar sona una mica dur...
...Un juego de platos, un juego de copas de vino y la receta para una comida que haga sentirse honrados a sus invitados...
Amb la recepta sola no en fas prou... també cal saber fer-la, no?
...Sentir que controla su destino...
Sobretot quan no hi ha detallets pel mig...
TODA MUJER DEBERÍA SABER...
Buf, amb la meva ignorància, ja riuré...
...Cómo enamorarse sin perder la cabeza...
Perdona, però no hi estic d'acord. A no ser que parlis literalment, que no es tracta d'anar decapitant a la gent, tampoc!
...cómo dejar un trabajo, romper con un amante y enfrentarse a un amigo sin perder la amistad...
Això de deixar un treball està bé saber-ho. Jo... aquell cop... ho vaig fer fatal... bueno... d'això... ja se sap... El primer cop... El proper cop... segurament ho faci millor... si és que hi ha proper cop...
Això de trencar... en fi... millor no comento res. I això dels amics...
D'acord, reconec que aquí té raó, el powerpoint. Però, què coi, aquest powerpoint és per deprimir a les pobres noies que som idiotes o què??????????? Qui collons s'ha inventat aquest powerpoint? A la paperera directament!!!
...cuándo intentarlo con más ahínco ... Y cuándo dejarlo...
El què?
... Que no puede cambiar la largura de sus piernas, la anchura de sus caderas o el carácter de sus padres...
Ja et dic jo que si torno a anar al gimnàs 5 dies a la setmana i la resta vaig a córrer i menjo poquíssim, sóc capaç de canviar l'amplada de les meves caderes! Almenys de forma que em càpiguen segons quins pantalons que ara no em queben.
...que su niñez puede que no haya sido perfecta, pero que ya ha terminado...
El que no tinc tan clar és que hagi acabat la meva adolescència. Quan em ve una mare i em diu que té una filla o un fill a l'edat del pavo, jo penso: "Ostres, mira, com jo!"
...cómo vivir sola, aunque no le guste...
Això amb el pis que s'ha pogut llogar sola amb el que diu més amunt, no?
...en quién confiar, en quién no y por qué no debería tomárselo a mal...
Avui em ve que ni pintat. Però... sóc incapaç de saber en qui puc confiar i en qui no. La gent sovint enganya... I vale, intentaré no prendre-m'ho a mal...
...Dónde ir..., Ya sea a la cocina de su mejor amiga, o a un acogedor refugio de montaña, cuando su alma necesita consuelo...
Des d'aquí asseguda veig un lloc perfecte, i que m'encanta. Però està a 20 minuts en cotxe més un parell d'hores a peu. Ho sento, però avui no tinc temps... M'encanta el lloc, malgrat no hi he estat massa vegades. Des d'allà es veuen com a mínim 6 comarques. Està a la frontera entre tres comarques, o gairebé. I està molt a prop de casa meva. Des d'ara prometo que aquest estiu, o a la primavera, o quan sigui, un dia agafaré la motxila i hi aniré. Segurament sola. Perquè ningú m'hi voldrà acompanyar. És massa esforç, les dues hores de caminar. Però així també estaré més tranquil.la.
Com a segona opció tinc un altre lloc elevat. Des d'allà es veu tota una ciutat. Però me'l callo, perquè és el meu lloc...
...lo que puede lograr o no lograr en un día, en un mes, en un año...
I el que no es pot aconseguir, què? Ja no val la pena intentar-ho? Apa, home!
ENVÍA ESTO A TRES MUJERES
tendrás suerte todo el día.
ENVÍA ESTO A SEIS MUJERES,
tendrás suerte todo el año..., Pero si no lo haces...
Que sepas que quien te envió esto, te quiere y te desea lo mejor
Per variar...
De totes formes, si jo ho penjo a internet... és com si ho enviés a més de sis dones?
En fi, ho sento.
Ho sento per aquest post tan llarg i infumable.
Sento haver tornat a escriure un post cabrejada, tot i que quan l'he començat a escriure no sabia que estava cabrejada.
Sento haver-me rigut del powerpoint (i per més coses que no he escrit).
I sento haver ignorat a qui m'ha demanat perdó. Perquè estava massa cabrejada. D'acord, ho reconec. I no he sigut capaç de dir el que dic sempre, que tranquil, que no passa res. Perquè no és veritat. Perquè estic cabrejada.
Mmm... crec que hauria de fer delete. Però no ho faré. A la merda.
Sóc idiota.
Molt idiota.
I em sento fatal per ser incapaç de fer coses que tothom és capaç de fer... excepte jo.
I no fa falta que culpi a ningú més.
La culpa és meva, i només meva.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la