diumenge, 30 de novembre del 2008

Les coses clares

Em faig gran.

No, no em faig gran.

Bé, sí que em faig gran, però no em faig gran.

Avui he conegut algú.

I, no ho sé. Bé, sí que ho sé. Sé com són les coses. I sé que hi ha determinades coses que fan que la gent fugi per potes.

Sí, em faig gran.

Em faig gran, o em faig sàvia. O em faig sàvia perquè em faig gran. O era al revés?

Em conec. I sé que en algun moment, volent ser acceptada, hagués amagat algunes coses meves. El meu cantó més friki, potser. O alguna altra coseta.

Però em faig gran. Quants cops ho he dit, ja?

I he deixat anar un tros del meu cantó més friki. Ja he vist que la cosa no aniria bé. Llavors li he deixat anar que fa uns dies que es veuen Venus i Júpiter, gairebé alineats, i que estan preciosos.

I en aquest moment he vist com fugiria. Com fugiria corrents. Com ha fugit corrents.

I no he pogut fer res més que somriure.

Sí, somriure.

Perquè sé que jo no canviaré. Sé que, per més que em miri malament pel meu cantó friki, jo no el deixaré. Ja porto més de dues terceres parts de la meva vida dedicant-me al meu cantó friki. Això és molt. I no ho deixaré.

I tampoc deixaré de mirar cap al cel i informar-me.

Que per què he somrigut?

Doncs precisament per això. Perquè m'agraden les coses clares. No vull fer-me falses il.lusions.

No t'agrada el meu cantó friki, ni que miri el cel. Estem d'acord: el millor que pots fer és marxar. I com més ràpid marxis, millor!

PD: Sóc conscient que potser sembla un post dur, i que segurament una gran majoria de gent pensarà que no tinc raó. Però m'és igual. Jo sóc com sóc, i si algú ha de fugir en veure'm com sóc, val més que ho faci als 5 minuts de conèixer-me que als 5 mesos.

dissabte, 29 de novembre del 2008

El mòbil

Porto una ratxa...

Fa 9 anys que tinc mòbil. Em vaig comprar el primer l'últim any de carrera, durant una vaga eterna de Renfe, per avisar a casa quan em deixava el tren tirada, quan no sortia, o quan hi havia algun problema.

El meu primer mòbil el va heretar el meu pare, un parell d'anys més tard. Un any després, el meu pare va xafar un altre mòbil, i va heretar el meu mòbil nou. D'això fa 6 anyets. Llavors jo em vaig comprar un mòbil, que ha funcionat perfectament tots aquests anys.

Bé, potser no tant. Des del setembre he notat que a vegades es penja. Si vull fer alguna cosa, a vegades es queda bloquejat i he d'esperar uns quants segons a que em faci cas. Però, a part d'això, funcionava força bé...

Però avui m'he trobat enmig d'una retenció. Quan ja portava 10 minuts parada, ni cap a davant ni cap a darrere, he escrit un sms per enviar-li a la meva mare, avisant que arribaria tard.

L'he escrit, i he pres les tecles per enviar-lo. "Missatge no enviat". Hi he tornat. "Missatge no enviat". I així, unes quantes vegades, perquè la retenció ha continuat durant una bona estona.

Quan he arribat a casa, ho he tornat a provar. He anat a un lloc on esperava tenir cobertura, i he vist que podia trucar, però quan intentava enviar un missatge... "Missatge no enviat".

Llavors l'he obert, he obert el de la meva mare, he posat la tarjeta al mòbil de ma mare, i m'he disposat a enviar un missatge. "Se m'ha escatxarrat el mòbil, pobret, ja li tocava".

La meva sorpresa ha arribat quan no he pogut enviar cap sms des del mòbil de ma mare amb ma tarjeta.

Llavors he obert el del meu pare, i he fet la mateixa operació, amb el mateix resultat: la meva tarjeta no deixava enviar sms!!!

He tornat a tancar els mòbils i he comprovat que tant un com l'altre, amb les respectives tarjetes, enviaven sms.

El meu, seguia sense voler enviar sms.

Ara, aprofitant que marxo a la ciutat, aniré a mirar què em diuen. L'experiència em diu que val més que em faci la tonta. Que els digui que no puc enviar sms, a veure què em diuen.

Però el diagnòstic és clar: amb la tarjeta de ma mare, el meu mòbil envia sms. Amb la meva tarjeta, el mòbil de ma mare no envia sms. El meu mòbil amb la meva tarjeta no envia sms. El mòbil de ma mare amb la seva tarjeta, envia sms.

I llavors me n'he recordat. Ahir em va arribar un mms. Em pensava que era d'un company que estava allà amb mi. El vaig obrir. I va sortir una cosa molt rara. I li dic: "m'has enviat una cosa molt rara, no?" I, com a resposta... "Jo? Jo no t'he enviat res!"

Cagum la *********!!!

Espero no haver de canviar de número. Perquè... coi! Fa 9 anys que tinc el mateix número i... ostres, ja no sé ni quanta gent el té!!! I bastanta gent només pot contactar amb mi a través d'aquest número i...

Quina ràbia!!!

Quina setmaneta que porto... a veure què es trenca properament!

divendres, 28 de novembre del 2008

Jo em pensava que les rodes ja no es punxaven...

Són les 9 del vespre i estic al poble on vaig créixer. Vaig a buscar el cotxe. És fosc, és de nit, i no veig res. Però noto que el cotxe fa coses rares. Segueixo conduint, fins que paro.

Roda punxada.

En els últims 3 anys, he punxat 4 rodes. 4 rodes!!! No diuen que els cotxes d'ara tenen unes rodes que gairebé mai es punxen? Estic entre pensar si sóc gafe o si...

Truco a casa. Truco el meu pare. El meu pare està a prop d'on sóc jo, i ve a ajudar-me a canviar la roda. Bé, matitzem: el meu pare ve a canviar-me la roda, mentre jo m'ho miro... Sí, què passa? Fins ara havia punxat 3 rodes però no n'havia vist canviar mai cap. Sempre venia el mecànic de la família, i la canviava quan jo ja no era a casa. Però avui ho he vist, i segurament el proper dia ja en sàpiga jo.

Ah! I he tornat a casa amb les mans ben negres. Així que alguna cosa també he fet.

He tornat a casa amb la roda aquella petita. A 60 per una carretera que fa 7 Km i per la que no baixo de 90 Km/h normalment. He creat una cua...

Però, mentre tornava cap a casa, amb el cotxe, a velocitat de cotxe d'autoescola, pensava en l'últim cop que se'm va punxar una roda. Aquell dia que havia donat unes notes el dia anterior. El dia que el mecànic em va dir preocupat que era molt probable que no hagués sigut una cosa que s'hagués clavat a la roda fortuïtament... I la segona roda que vaig punxar, també en circumstàncies similars. De la primera no me'n recordo, però sí que sé que, en circumstàncies similars em va desaparèixer l'antena del cotxe.

I penso en el post que hi ha just a sota d'aquest.

I em dic que no. Que no pot ser. Em repeteixo una vegada i una altra que no, que no i que no.

Però llavors ve el mecànic. "Ostres, és que ara ja ningú punxa les rodes". I el "ostres, és que tenies una cosa clavada a la roda i no sé pas com se't pot haver clavat si no és que te li ha clavat algú".

I penso que no. Que no pot ser. Que no. No ho vull.

Però d'altra banda...

dijous, 27 de novembre del 2008

Duresa

Si hi ha alguna cosa que sempre m'he retret a mi mateixa és que sóc massa tova. No, no em refereixo a físicament (que potser també), sinó de caràcter.

Tampoc estic dient que sigui massa tova amb mi mateixa. De fet, crec que sóc una mica dura amb mi mateixa, el problema ve quan sóc tova amb els altres.

D'acord, reconec que si algú em fa mal, puc ser dura. Però em costa, i hi ha dues possibilitats: o me n'oblido de que m'han fet mal i acabo no essent dura, o ho sóc i llavors em sap tant de greu, que a la pràctica prefereixo no haver-ho sigut, perquè em genera tant malestar que... Que no sé, que prefereixo no ser dura, però això faria que la gent em trepitgés un cop rere l'altre, no?

Bé, però no volia parlar d'aquest cas, i ja m'estic extenent massa. Volia parlar de la vida laboral.

A mi m'agrada ensenyar. M'agrada explicar les coses. M'agrada intentar fer entendre el que jo sé a la gent que vol aprendre. Sí, a la gent que vol aprendre, que normalment no és tota la gent que van a aprendre. Per això tinc les classes particulars reduides. Aquest any les he reduit a una única persona: la única que els seus pares no els obligaven. La única que ho va demanar. La única que, quan hi vaig, té una llista amb totes les coses que no sap fer, i ens dediquem a fer allò que ella no ha sabut fer sola. Com hauria de ser, no?

El problema quan et dediques a ensenyar és que no només has d'ensenyar. A part d'ensenyar, has de comprovar que allò que has intentat explicar s'hagi ficat al cap dels que en principi venen a aprendre. I aquí entra la duresa.

No, tampoc parlaré de la gent que veus que s'hi han esforçat, que els has vist treballar, i llavors corregint veus que no arriben a un mínim. D'aquests no en parlaré. També té a veure amb la meva duresa (o falta de duresa), però no és el tema d'avui.

Quan he d'anar a vigilar algun examen, sempre tinc problemes. Problemes personals. Problemes d'angoixa. Em provoca molta angoixa trobar algú que estigui copiant. Gairebé preferiria no veure algú que copia que no pas veure'l.

Sé que és una part de la meva feina, però em costa molt.

I, un cop descobert l'engany, un cop descobert que algú ha estat copiant... aleshores què? Si hi ha proves, proves que són reveladores del tot, aleshores, què? Sí, la resposta és clara: un 0. D'això no en tinc dubte.

Però, si malgrat les proves, la persona continua dient que allò no és seu? Si diu que no ha copiat?

No és agradable trobar algú que ha copiat. I aleshores hi ha dues reaccions. La reacció del que ho reconeix, i et deixa una mica de malestar, però te n'oblides aviat. Sabia què s'hi jugava, sabia el preu per copiar, i l'ha acabat rebent.

Però també hi ha aquell que ho nega. I ho torna a negar. Malgrat les proves. I troba una explicació a les proves. I tu saps que és mentida. Saps que allò s'ho està inventant, que està jugant amb tu, que sap que ets massa tova, i està provant a veure si funciona.

I tu no ho dius, però pagues amb la cara. Saps que ha copiat, però et crea un dubte. I no saps què fer. I saps que ets massa tova. Però, tot i així, li dius que no, que ha copiat. I et guardes una segona prova a la màniga, per si les coses es posen lletges. I una tercera per si encara s'hi posen més. I quan li mostres la segona i s'inventa una altra cosa, ja no saps si mostrar la tercera o no.

I et queda un malestar a dintre. La sensació de que has fet el que havies de fer, perquè estàs convençuda al 100% que ha copiat. Però les súpliques, les mentides, i tot plegat, et deixen una sensació a dintre que no et deixa concentrar. Una sensació que fa que t'estiguis unes hores sense poder fer més feina, perquè només tens aquella situació al cap.

I no pots fer res més que pensar que ets massa tova. Que no t'hauries de preocupar tant. Que l'altra gent al cap d'un moment ja no se'n recordaria i no tindria remordiments de consciència. Remordiments per què? Si has fet el que havies de fer! Però, tot i així, et sents fatal. I no hi ha manera de concentrar-se.

I llavors ets dura. Dura amb tu mateixa per no ser prou dura amb la resta de la gent. Però ni així. I et poses a escriure un post, perquè ho has de treure d'alguna manera. I penses que no ho hauries de fer, que la feina et surt per les orelles. Però és que potser ets massa tova per fer aquesta feina. No pot ser que t'afecti tant. Massa tova.

I massa dura amb tu a la vegada. Perquè hauries d'estar treballant.

I el peix es va mossegant la cua, i tu continues amb aquella sensació de malestar.

dimecres, 26 de novembre del 2008

La gamba mediterrània

Jo vaig néixer amb la pell fosca, els ulls marrons foscos i els cabells ben negres.

Fins que vaig fer el canvi, allà als 10-11 anys, jo era una nena de la família de ma mare. Morena, tant de pell com de cabell.

Però vaig canviar.

La meva pell es va tornar blanca i em vaig convertir en una gamba. Una gamba mediterrània.

Ahir estava una mica vermella, així que aquest matí buscava protector solar. Les farmàcies estaven tancades, així que he esperat.

Quan, esperant un autobus, una dona nòrdica ha tret el protector solar i m'ha dit si en volia abans de donar-ne a la seva filla-gamba, m'he espantat. Perquè sé per experiència que la gent ho sol veure abans que tu.

Eren les 10 del matí.

A la tarda, quan després de posar-me crema durant tot el dia, he començat a sentir l'escalfor pròpia de la cremada, he tornat a entrar en una farmàcia.

Quan la farmacèutica m'ha preguntat si l'after sun el volia pel cos o en volia un altre per la cara també, m'he tornat a espantar.

I quan he anat a pagar, he vist que tenia les mans cremades. Les mans!!! Algú s'ha cremat mai les mans? Vull dir, amb el Sol. Res de planxes ni forns. Amb el Sol!

Em fa mal tot.

I ara, qui podrà dormir?

dimarts, 25 de novembre del 2008

Comparativa

Demà es publicarà un post que vaig escriure la setmana passada sobre el que volia que fos el meu primer dia aquí. Crec que...

Després de 2 hores d'autobús, he arribat aquí que era el principi de la tarda. Feia molta, molta calor. He deixat la maleta a l'hotel i he anat deliberadament en direcció contrària al turisme.

He arribat a un parc, on uns avis jugaven a cartes. Després he anat a comprar el meu primer gelat, de llimona. Estava boníssim!

Al cap d'una estona he entrat en una llibreria. Tot, però tot, estava en italià. Però ha sigut estrany veure tot de llibres catalans o castellans en italià. La catedral del mar, la trilogia de la guerra de les bruixes, l'ombra del vent...

Però m'he rendit. El sol picava tant i feia tanta calor que només he aguantat dues hores caminant. I sort! Perquè, ara mateix, tinc l'escot a l'estil gamba, i això que buscava l'ombra.

He trobat el que volia trobar, tot i que no del tot. El primer, d'Svarovski. No he ni mirat el preu. El segon, com qualsevol que trobaria a Catalunya. 110 euros. Passo.

I, finalment, m'he rendit. He demanat informació sobre el bus turístic. Puc agafar un abonament per 2 dies. I és que... no vaig preparar res i amb aquesta calor em nego a recórrer els llocs que vull anar a veure a peu.

Per cert, mentre sopava he vist a la tele que en Ronaldinho ha fitxat pel Milan. Li he dit algo al cambrer. Ell ha anat a la barra: "La ragatza demanda per Ronaldinho!" Em sembla que trigaré a tornar a donar conversa a un italià!

dilluns, 24 de novembre del 2008

Estic cansada

Miro el calendari. 8 de desembre. Falten dues setmanes! Encara falten dues setmanes!

Estic cansada. Molt cansada. M'he passat dues setmanes en les que, quan arribava a casa, gairebé me n'anava a dormir de ple. Sense res més. Hi ha un llibre que suposo que hauré de tornar a començar perquè no recordaré res. Fa més d'una setmana que no llegeixo ni una pàgina.

Suposo que he estat més fotuda del que vull reconèixer. O potser és que la meva fortalesa física no és tan gran com em podia pensar.

Fa dos setmanes que no faig res d'esport. Si no puc amb la meva ànima, com aniré al gimnàs? Tot i així, la balança, i els pantalons, diuen que he perdut molt de pes. Que no dic que no em convingui, però... si no he fet d'esport, normalment em costa molt, i he perdut gairebé dos quilos en una setmana... I per qui s'ho pregunti, no m'he tornat a pesar fins haver menjat amb "normalitat" durant un parell de dies. Això de "normalitat" és perquè hi ha coses que encara sóc incapaç de menjar, però més o menys menjo normal...

Estic molt, molt cansada. Suposo que hagués hagut d'agafar la baixa, però vaig fer la valenta. I necessito un dia de pijama. No un dia d'estar tot el dia amb el pijama, però si un dia en el que no hagi d'anar enlloc, on sigui totalment lliure, on el despertador no soni, on ningú m'esperi perquè els expliqui alguna cosa... I és que no hi ha un sol dia que no hagi d'anar escopetejada d'un lloc a l'altre.

Normalment em recuperava més ràpid. Però ara no. M'està costant un munt, i ja hauria d'estar recuperada. Ja fa més d'una setmana i mitja...

diumenge, 23 de novembre del 2008

Una tarda de diumenge

Alguns diumenges m'entra una sensació de tristesa. M'havia proposat fer moltes coses el cap de setmana, i he acabat no fent-ne pràcticament cap. I arriba el diumenge al vespre i veig que ja és dilluns i... buf!

D'altres diumenges m'entra una sensació de tristesa quan veig que m'he passat la tarda a casa, i penso que podria haver sortit, a fer el que fos. Però no, he estat a casa. Sense res a fer (és un dir).

Avui estic sola a casa, però no estic gens trista.

Potser és que començo a veure ja el final. El final de tot plegat. El Nadal, que portarà una parada de feina, i el 8 de desembre, el primer dia que podré aixecar-me sense despertador des del setembre. O... un munt de coses.

Però la meva alegria interior té una raó. Des de que va començar el setembre, tot ha sigut un no parar. I hi ha coses que m'agrada fer, però que s'anaven quedant pendents. I, encara que siguin coses que ningú m'obliga a fer, si estan pendents, generen una espècie de malestar. És com si et cridessin. Aquí! Sóc aquí! No t'oblidis de mi!

Avui n'he resolt unes quantes. Tota sola, a casa. Una part de la tarda a la cuina, davant de foc. I l'altra aquí on sóc ara.

Una d'elles eren els posts que vaig escriure a l'estiu. Aquells que tenia escrits i que havia de passar. Em feien una mandra! Però ara ja està. Ja està fet. Ja els he passat. I he de dir una cosa: aquests posts m'han fet molt feliç.

M'han fet molt feliç perquè hi havia coses que no recordava, però m'han fet feliç perquè m'han fet somriure. Jo m'he fet somriure a mi mateixa, amb aquella cosa que m'agrada. Amb aquella sensació que m'agrada rellegir al cap d'un temps aquells posts on estic bé, on em trobo bé amb mi mateixa, on m'agrada el que faig. O, com deia en un dels posts que apareixeran per aquí algun dia proper, on sóc jo.

M'agrada ser jo. M'agraden aquests posts.

I m'agrada aquesta tarda de diumenge.

dijous, 20 de novembre del 2008

Descobrint coses bones



L'altre dia vaig descobrir una cosa bona de mi.

Algú em va dir alguna cosa similar a allò que tothom acaba trobant-se el que es mereix. En negatiu. Que la gent que et fa una mala passada, o el que sigui, al final sempre acaben patint.

I em vaig adonar que no m'agradava.

Jo no vull que ningú ho passi malament. Miro dintre meu, i m'adono que això, que no vull mal a ningú. Ni tan sols aquelles petites coses. Ni tan sols desitjar-li a algú que li passi el mateix que a mi avui a l'hora de treure'm sang, que eren 2 i pensava que no podrien...

I, com diu a la cançó, m'adono que tots fem mal alguna vegada, encara que sigui sense voler. I em poso a pensar si hi ha algú que em vol mal.

Però llavors penso que val més no pensar-hi.

Jo no vull mal a ningú. I reconec que m'agrada haver-ho vist. I...

No ho sé, tots tenim preferits, persones de qui volem més bé que d'altres. Per exemple, a mi en Federer em cau molt bé, però en Nadal no massa. El proper dia que tornin a jugar, si guanya en Federer me n'alegraré molt. Però no perquè hagi perdut en Nadal. Sinó perquè ha guanyat en Federer. Que és el mateix? No, no ben bé.

Tot i que reconec que hi ha hagut etapes a la vida que me n'hagués alegrat perquè perdia en Nadal. Però ara no.

I m'agrada.

dimecres, 19 de novembre del 2008

Un herpes al llavi

Els humans sou molt estranys! Resulta que quan necessiteu treure substàncies de consistència diversa pel nas, només ho podeu fer prement-lo. Fins aquí, encara us puc entendre. Però és que... és que quan ho feu, llavors us surten unes coses molt rares que us impossibiliten la feina.

La Llum fa por. Sí, por! Sembla que tingui alguna malaltia contagiosa o jo que sé què. Té trossos de la cara que se li han quedat vermells i amb butllofes, i diu que li fan mal. I, com que li fan mal, no pot treure's coses pel nas. I es posa unes cremes molt rares, que diu que són cares, i que caduquen molt ràpid, i que venen en un pot groc i lila.

Ella en diu herpes. I en pot dir el que vulgui, però jo, per si de cas, no m'acosto massa. Coi, que la gent que l'envolta se la mira amb una cara... jo crec que ningú se li acosta, per això. I si s'encomana?

Doncs això, que en té 3. Tres! Com si un no fos prou i dos ja fossin molts... ella en té tres!!!

Un li comença una mica a sota el nas i li entra cap a dintre el nas. Ella diu que no veu el final, i jo prefereixo no mirar. Comptant que diu que fa mal, això ha de ser difícil de compaginar amb el treure coses del nas.

El segon li volta l'altra part de nas. És el més gros de tots. És més gran que una de les ungles de la mà de la Llum...

I jo volia parlar del tercer. El tercer li ocupa bona part del llavi superior. I això fa que tot el llavi estigui inflat. L'hauríeu de veure menjar o beure. Jo em faig uns farts de riure! De fet, sembla aquelles noies que s'inflen els llavis amb silicona. Que no veuen que estan molt lletges? A la propera que es vulgui inflar els llavis, jo li enviaria una foto de la Llum en aquesta situació i segur que se'ls passen les ganes de cop!

Diu la Llum que sempre li havien voltat el nas (per dintre o per fora), fins que fa un any o així, un li va tocar una mica el llavi. Des de llavors, que tenia un parell de marques al llavi. Marques que li van quedar on li havia sortit l'herpes. És clar que també era perquè, quan ja estava gairebé curat, se'l va tocar...

Ara em té vigilant tot el dia. Perquè li pica, i les mans se li'n van. M'he de passar el dia dient-li que no s'ho toqui.

El problema és que com ara li torni a deixar marca, no serà una marqueta, com l'últim cop...

Però que estranys que sou els humans!

dilluns, 17 de novembre del 2008

No et canses mai?

Tornava amb el cotxe i estava segura que escriuria aquest post. El post es titulava "No et canses mai?" i anava dedicat a tu. A tu, que avui m'has fet la vida impossible. A tu, que fas que hagi de quedar malament davant d'un grup de gent. A tu, que després, quan he vist que no tenies raó, t'ho he tornat a preguntar. A tu, que has vist que no tenies raó, i per no baixar de burro, per no haver de reconéixer que t'havies equivocat, has donat voltes a coses que no eren, i no només m'obligues a dir que m'he equivocat davant d'un grup de gent quan saps que no ho he fet, sinó que a sobre em faràs dir una cosa que les dues sabem que està malament. Només per no baixar del burro.

Però estic cansada. Avui estic molt cansada. Fa dies que ni menjo ni dormo bé. Això per no parlar del mal de cap, i altres coses. Però, tot i així, no vull fer aquest post. No vull deixar anar tot el que podria deixar anar, perquè... perquè és molt cansat, estar enfadat. A vegades em pregunto com és que no estàs més cansada, perquè voler fer quedar malament a tothom (no és el primer cop que m'ho fas), voler passar per sobre els altres, voler tantes coses... ha de ser cansat per força.

Saps? Gairebé tenim la mateixa edat, i reconec que algun dia he sentit enveja. He sentit enveja de la teva posició, de la teva feina amb contracte indefinit, de la teva casa (teva, no dels teus pares, i sense hipoteca!), de la teva vida personal. Tens la vida encarrilada, segura, o no sabria com dir-ho.

Però no, avui no et tinc enveja. No. Perquè no vull ser com tu. No va amb el meu tarannà. Estar enfadat sempre ha de ser molt cansat. A mi, estar enfadada, em costa molta energia. Imagina't si ho hagués d'estar sempre!

Saps? L'altre dia tenia un post pendent. Em trobava malament. No sabia què tenia, però em trobava malament. I el dia anterior m'havia marejat de cop, i estava preocupada. Però no feia mala cara, suposo. Simplement, no somreia, com faig sempre. I una dona es va girar i em va dir que estava molt seriosa. El noi que hi havia entre ella i jo, es va girar cap a mi. "La Llum, seriosa? Si la Llum sempre riu!" Em va fer somriure. Llavors es va girar cap a la dona i li va dir: "Veus? Sempre riu!"

No, no sempre ric. Tinc alts i baixos, com tothom. Però em va agradar aquesta conversa. Em va agradar, perquè em va fer adonar de com em veu la gent. "La noia que sempre riu". M'agrada. M'agrada ser la noia que sempre riu.

I saps? L'altre dia, el diumenge, vaig dir alguna cosa a algú. Sobre algú altre, a qui considero que no caic bé. I es va girar, com mig indignat: "Però com vols no caure bé a alguna d'aquestes persones que hi ha aquí? Va, no diguis tonteries!"

I ahir vaig fer servir una cosa semblant al "mal de muchos, consuelo de tontos" (algú sap dir-ho en català?) Hi havia algú que estava trist, i per intentar animar-lo, li vaig dir que si li servia de consol, jo estava igual. La resposta va venir al moment. "No me n'alegro pas, de que tu també estiguis així! Coi, que hagués preferit que tu no!"

I saps? Crec que no t'he vist riure mai. Bé, t'he vist riure fent la pilota a jefes diversos. I prou. Però això, per mi, no és riure. Això és fer la pilota. I per res del món et canviaria el meu "la noia que sempre riu" per un "no t'he vist riure mai, excepte fent la pilota".

I sí, jo tinc molts defectes. Segurament més que tu. Molts més que tu. Tu ets la perfecta. Jo només somric. Tu et guanyes la gent de qui pots treure alguna cosa, els altres els trepitges. Jo no em vull guanyar a ningú. Mai ho he volgut. Jo només somric quan em surt de dintre.

I, afortunadament, això és gairebé sempre.

I ara em recordo del post aquell de la gent optimista i pessimista. El dia que ens vam conèixer, tu reies i jo plorava. Era normal. Tu havies tingut una gran alegria, i jo una gran tristesa.

Des de llavors, i ja fa temps, no t'he tornat a veure riure. Jo he tornat a plorar. Però mirant enrere, he rigut molt més que plorat.

M'alegro de ser jo, i no tu.

I el post s'està fent llarguíssim i ja no és per tu, ni per qui llegeix. És per mi. Per MI. I m'adono que fa molt, moltíssim, que havia d'haver escrit alguna cosa semblant. Però no ha sigut fins avui que me n'he adonat, fins que m'he posat davant d'aquesta pantalla i he deixat que el meu cap anés divagant.

I no, no penso rellegir el post abans de publicar.

I saps què faré demà? El primer que faré quan et vegi? Dir-te hola amb un somriure.

Ho sé, ho sé. Et trencaré tots els esquemes. Si jo t'hagués fet tot el que m'has fet avui a mi (que al cap del dia han acabat essent 3 coses, i crec que només n'he explicat una), ja em podria considerar morta.

Però no. Demà, quan et vegi, et somriuré. Et somriuré i et diré hola amb un somriure d'orella a orella. Que per què?

No, no et pensis pas que sóc hipòcrita. Ni que et prenc el pèl. Ni res que se li assembli.

Avui, gràcies a tu, he descobert que m'agrada ser qui sóc i que no em canviaria per tu per res del món.

I la millor manera que tinc d'agrair-t'ho és amb un somriure.

Encara que no ho entenguis.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Boniques anàlisis

Avui me n'he recordat. Aquesta setmana em toca anar-me a fer unes anàlisis d'aquelles que fan de tant en tant, i que representa que m'he de mirar si estan bé.

Les anàlisis sortiran de pena.

Entre el mal d'esquena, el mareig-que-quasi-caic-i-crido-l'atenció-sense-voler-ho-fer i això que tinc ara, ja no recordo quin va ser l'últim dia que vaig anar a córrer. Les anàlisis es trobaran una sang que no ha corregut prou, i que està, a més, molt dopada i plena de coses que fan que em trobi malament.

Si no n'hi hagués prou amb tot això, jo, que normalment menjo bé, fa 4 dies que no menjo res de verdura. Ni d'amanida. Ni res que provingui de l'hort, excepte ahir que em vaig menjar una taronja, i aquest matí, que m'he begut un suc de taronja. Que per què no menjo verdura? Només de veure-la, em fa venir ganes de vomitar. Que em posen un plat d'espinacs (i a mi que m'encanten!) a davant, i tinc ganes de vomitar. Pastanaga? Vomito.

I, ja que no menjo res verd... doncs tampoc menjo ni carn, ni peix, ni ous (ni truita, ni res que estigui fet d'ous). La raó? La mateixa que al paràgraf anterior.

Llet? Iogurts? Altres lactis? Res de res. Només de veure'ls, vomito. No, no he vomitat, però si me'ls posés a la boca, vomitaria.

O sigui que les anàlisis sortiran de pena. Perquè... ja m'explicarà algú com poden sortir bé sense menjar res de tot això. Bé, com a mínim tinc el consol que el colesterol, aquest cop, no pot sortir alt.

Que què menjo? Sopa de menta, pa, arròs bullit. I crec que aquí s'acaba el meu repertori. Bé, i les taronges.

Podria fer una porra, a veure qui encerta més coses de les barbaritats que sortiran a les anàlisis. Algú s'atreveix?

dissabte, 15 de novembre del 2008

Moments de lucidesa

Sovint, quan tinc febre, tinc moments de lucidesa. Pensaments que em venen al cap, i que no sé d'on surten, però que tenen molt de sentit.

Encara recordo quan era petita i feia coses com les que faig ara, i al vespre em mirava unes coses, i durant la nit, em despertava amb dubtes que no m'havien sortit quan ho havia pensat abans. I els dubtes solien ser bons.

Ahir, ja ho deia, no sabia comptar fins a 7. Havia de comptar una cosa, i era incapaç. N'hi havia 7, però els comptava i em descomptava, i a vegades en comptava sis, a vegades, set. I és greu. Perquè si no puc comptar fins a set...

Però, també ahir, mentre tornava, vaig tenir un moment de lucidesa. Llàstima que no el recordi :-( És una llàstima, perquè recordo que el que vaig pensar tenia molt de sentit, tot i que sóc incapaç de recordar-ho. És clar que ahir (i avui) ja en tenia prou amb mantenir-me dreta i no fer ni dir cap tonteria...

Tot i així, avui he entrat al correu i he vist la resposta a un post de la Tirai. I, de cop, ho he vist clar. Era la història! Sí, la història de la roba pel casament! Havia d'explicar aquesta història, perquè és ben bé això.

La primera idea, ha sigut fer un post. Idea lúcida? Després ho he deixat com a comentari. I ara torno. Potser demà em sembla una idea tonteria. Potser sí. Però ara, suant, amb els ulls botits, però tenint fred, el nas (i tot el seu voltant) vermell, sense poder dir res (per això escric, ja que no puc parlar...), em sembla una bona comparació...

Imagina que has de comprar-te una cosa de roba per un casament (o pel que sigui, normalment sol ser un casament). Vas a una botiga i hi veus coses, i algunes et convencen, però saps que no és el que estaves buscant. Però alguna t'agrada, i te la quedes, perquè t'agrada, i perquè tenies un nombre finit de peces de roba per comprar-te. I has escollit, de totes les que tenien, la millor.

Surts de la botiga i, un parell de carrers més enllà, anant cap a casa, en un aparador hi trobes exactament el que estaves buscant. Suposem que no tens hipoteca i t'ho compres.

La primera l'has escollit d'un grup finit, i no et desagrada, però d'alguna manera, has hagut d'escollir. La segona t'ha trobat per casualitat i és la que estaves buscant.

No saps per quin carrer has de passar perquè això passi. Però, de tant en tant, passa. A alguns no ens passa mai. A d'altres els passa.

I, no ho sé, si entres a la segona botiga i t'ho compres, segur que és una bona decisió. Per això mateix que deies!


Per cert, ahir gairebé tenia gat...



... i avui ja el tinc!

dimecres, 12 de novembre del 2008

Com cada hivern, arriba la Lluna

El primer cop em va sorprendre i em va fer ballar el cap. Aquella llum que no sabia què era, i que em perseguia. La Lluna. La Lluna de l'hivern.

Sembla mentida com cada any, quan arriba l'hivern, la Lluna em torna a sorprendre. Com sé que passarà, com sé que la Lluna fa aquella llum tan característica, que fa que la nit es transformi en un món de claror, però cada any, el primer cop, em torna a sorprendre perquè no recordava que fos una llum tan intensa, perquè em fa mirar pel retrovisor com el primer dia, perquè em fa ballar el cap fins que m'adono que és ella, la Lluna.

I llavors recordo que, depenent de les cultures, donen un nom diferent a cada lluna. Un nom per cadascuna de les llunes plenes que es van succeint durant l'any. Jo només tinc nom per una de les llunes. Per aquesta. Aquesta que no sé mai quan arriba. No sé si a l'octubre, al novembre o al desembre. Però per mi és la Lluna de la llum. I no, no és cap joc de paraules.

És la Lluna que em fa veure que tot torna, i em fa tornar a somriure, com aquella primera vegada. Em fa somriure perquè recordo la primera vegada, però també em fa somriure perquè m'encanta. M'encanta aquest trosset de cel que se m'apareix quan arriba l'hivern. Aquest trosset de cel que no es nota a les ciutats ni a les carreteres il.luminades. Només es troba al mig del bosc. A un lloc on, després d'uns dies de foscor, arriba un dia que la Lluna, majestuosa, fa que les coses es vegin diferents. I la Lluna juga a atrapar amb el cotxe. O sóc jo que jugo amb la Lluna? O juguem les dues? I ara s'amaga (o m'amago jo?), ara torna a sortir (o surto jo?) i il.lumina l'interior del cotxe, amb una gran Llum.

I és com una espècie d'esperança. Un tornar a descobrir aquelles coses que m'agraden, i descobrir que, fins i tot a les nits llargues de l'hivern, es poden trobar grans coses que ens ofereix la naturalesa. I una pregunta, la pregunta de sempre: per què aquesta lluna és tan brillant? Cada any em pregunto el mateix. La foscor, que és més fosca que a l'estiu? La Lluna, que fa més llum perquè el Sol és més proper? Una barreja de les dues? No ho sé. Però crec que, avui, tampoc m'importa.

Fa dos dies que torno a casa en companyia de la Lluna. Avui, si no hi ha núvols, també hi tornaré. I tornaré a somriure.

dilluns, 10 de novembre del 2008

Avui sí que tenia post...

Però el deixaré per un altre dia. M'he aixecat bé. No em feia mal res. I al matí em trobava bé. Però a mida que avançava el dia, cada cop era pitjor. Ara l'esquena m'està matant, i em fa por. No em puc ni moure!

El post...

Al poble de la meva àvia hi ha una nena que va quedar en cadira de rodes fa temps. Ella va pel poble amb la cadira, corre darrere els nens, i tot el dia riu. I això em fa recordar allò que deien sobre el tarannà de les persones. Una persona "feliç" pot quedar en cadira de rodes, i passat els primers temps, acabarà essent feliç, adaptada a la cadira de rodes. Una persona "amargada" pot tenir la sort de que li toqui la loteria, i serà feliç uns dies, fins que torni a ser aquella persona amargada.

La majoria de gent suposo que estem al mig, o això m'agradaria pensar. Però, no ho sé, m'agradaria tendir més a la persona feliç, encara que tingui mala sort, que a la persona amargada. Em faria molta por ser una persona amargada.

Tot i que no puc saber quina de les dues persones sóc. Estic trista sense raó? Estic contenta sense raó? Se'm fa difícil i a aquesta hora estic tan cansada (a la nit gairebé no he dormit de mal d'esquena) que no sé explicar-me millor.

Apa, ja he llençat per la borda un bon post per meditar :-)

De totes formes, deixo una cançó L'he sentit per la radio i m'ha encantat. M'ha fet somriure. Suposo que tots els que tingueu la meva edat també somriureu... i és que si començo a sentir una cançó on parla del dream team i de bola de drac a la mateixa frase... me l'escolto! :-D

diumenge, 9 de novembre del 2008

No tinc post

No tinc post. Però ja fa molts de dies que no apareixo, i vull dir que estic viva.

No tinc ganes. Ganes de res.

No tinc aire. Em costa de respirar, i no sé per què.

No tinc energia. Avui, ja no recordo quan va ser la última vegada, he anat a fer migdiada. M'hi he estat dos minuts. Perquè tinc mal d'esquena i no estava bé. I jo mai tinc mal d'esquena :-(

No tinc llum. Però sí, com deia en Jansy, hi ha un gat. Però hi ha una altra cosa, a més del gat...

dimecres, 5 de novembre del 2008

Desinformada

Al matí, mentre esmorzo, sento com la tele explica les seves notícies. No n'hi ha cap que em soni.

Al vespre, arribo a casa i ma mare m'explica alguna cosa. Ara que està de baixa, s'entera de tot.

Després agafo el diari. L'any passat ja sabia tot de què anava. I si alguna cosa m'interessava, llegia la notícia en concret. La resta, em sonaven totes.

Ara no.

Ara només escolto els butlletins horaris de les radios. Un parell o tres de minuts per sentir parlar del senyor de les patates fregides i l'altre (espero que aviat s'acabi!!!) i de les muntanyes russes que avui pugen fins a dalt i demà es desplomen fins a baix. Cada dia el mateix, i cap dia res de significativament nou.

Trobo a faltar aquella època en la que tot el dia escoltava la radio. En la que canviava d'emissora per escoltar tal cosa o tal altra. Ara...

Em fa vergonya reconéixer que no tinc radio. No, no en tinc.

A la feina escolto la radio per internet. Sempre música.

Al cotxe escolto la radio del cotxe. Altre cop música.

I què se n'ha fet de l'mp3? Doncs me'n vaig comprar un de nou, amb més capacitat, i amb radio, però no el faig servir mai. Té autonomia per 10 hores, i això vol dir que s'ha de carregar molt sovint. Però és que si escolto la radio, encara dura menys. Així que em dedico a escoltar... a veure qui ho endevina? Exacte, música!

Quan va arribar el setembre, vaig deixar d'escoltar Catalunya radio als matins. Per què? Perquè m'adormia! I vaig pensar que així podria seguir, com sempre.

Però, de cop, em sento molt desinformada. Sento que no visc en aquest món, i no serà perquè no escolti de lluny la tele al matí i fullegi el diari. Trobo a faltar la radio. Trobo a faltar algú que m'expliqui les coses, però sense fer-me adormir. Algú que parli en català i que no em faci agafar urticària.

Però l'oferta és petita. He d'escoltar la radio per internet, perquè no tinc radio. I em costa saber on buscar.

Alguna recomanació?

No, en Basté no, si us plau!

dimarts, 4 de novembre del 2008

Resum

Hi ha una espècie d'acudit referent a mi que només puc explicar jo. L'acudit diu que si una cosa es pot dir amb 5 paraules o amb 10, jo la diré amb 4 :-D Sí, no és el que passa aquí, però és el que passa amb la meva vida no virtual (em nego a dir-ne real, perquè aquest blog crec que és real, no?)

Així que aquí va el resum:

1461 dies

1255 posts

4 persones (que jo controli) que coneixia de fora el blog i s'han passat per aquí

una visita a la casa Batlló, uns quants cafès (sense cafè), una pel.lícula, tres dinars, un concert

4 persones conegudes a partir d'aquí que coneixien a gent molt propera (un company de facultat, una companya de pis, un company de feina i el meu jefe)

però, sobretot, molta gent

diumenge, 2 de novembre del 2008

Els amics

Recordo quan ens vam conéixer. Ja fa... ostres, més de 4 anys!

Eres un noi simpàtic, que apareixies, i amb qui tenia molt bona relació. Xerràvem, i xerràvem. I rèiem, i rèiem. D'aquelles persones amb les que de seguida es creen uns lligams, una espècie de relació, o el que sigui.

Eres petit. No, no ho eres tant. Jo tenia, què? 25 anys. I tu? 18? 17? Quan et vaig conèixer vaig pensar que tenies la meva edat, i llavors no em creia que fossis tan petit.

Han passat els anys. I tots aquests anys he tingut la mateixa sensació. Sempre hi ets, d'una forma o una altra. Sempre hi ets quan necessito ajuda. Sí, no?

Encara recordo aquell dia que et vaig demanar una cosa que pensava que no et costaria res. A mi m'hagués costat uns segons. Però tu no sabies com fer-ho, i et vas passar un quart d'hora per satisfer la meva curiositat. I em va saber greu.

Llavors et vaig explicar com fer-ho. Tot i que crec que no t'ho vaig explicar bé. Perquè ahir t'ho vaig tornar a demanar. I ho vas tornar a fer. Però no estava bé. I quan va sortir el teu nom al messenger, t'ho vaig dir. "És que no sé com es fa", em vas dir. No saps com es fa? Llavors vaig comprendre que t'hi havies tornat a passar una bona estona. I em va tornar a saber greu.

Però, de qualsevol manera, ja que hi érem, ens vam posar a parlar. Tant de temps, tens? Tant de temps, tinc? Una hora és molt de temps!

I ahir, que parlàvem al blog de la Tirai sobre la gent que sembla que ens vulgui protegir... sí, eres tu. L'únic exemple de persona més petita que jo que l'he vist amb instint de protecció cap a mi.

I aquest matí t'he vist i hem parlat i hem rigut. Com sempre.

Fins que, de cop, alguna cosa se m'ha escapat.

I, és clar, he vingut a preguntar. I has fet un gest. D'aquells gestos que genera la confiança. No, no m'ho esperava. Que no, que no és res de l'altre món, però és una cosa que no es fa normalment.

I m'he trobat amb dues mirades. Les mirades de dos amics. Dos amics més jovenets. Dos amics que se m'han mirat amb cara molt rara.

I el gest l'has fet mentre te n'anaves. Quan has tornat, al cap de mig minut, havies canviat del tot. I has marxat, ràpid, i ni tan sols has dit adéu. M'he quedat amb l'adéu a mig dir, amb el braç a mig aixecar per fer adéu amb la mà. Sense entendre res.

Però, quan després de la tronada he engegat l'ordenador i m'he trobat amb un missatge amable i fent broma, crec que ho he entès.

Els amics.

dissabte, 1 de novembre del 2008

Rebuig

Hi ha coses que fan pensar (encara que a vegades pensar-les sigui positiu) i una d'elles és com ens veiem nosaltres i com ens veu la gent del nostre voltant.

Jo sempre m'he sentit com una mosqueta morta, m'he vist així, i he cregut que la gent em veia així. Mai he cregut que tingués caràcter (mala llet, sí, però no un caràcter fort, si és que les dues coses poden anar separades). I sovint he vist gent a qui no queia bé. Però ho he vist i he pensat que era per això: perquè, simplement, sóc massa avorrida, massa callada, massa vergonyosa, massa el que se li vulgui dir.

Mai se'm passaria pel cap que no caigués bé a algú perquè jo fos una amenaça.

Per què hauria de ser una amenaça jo? O, més ben dit, per qui? Com deia l'altre dia, jo no sóc pas d'aquestes persones que ho tenen tot i fan tanta ràbia, sinó tot el contrari.

Però hi ha una frase, que m'ha fet pensar. Que a mi no se'm pot guanyar així com així.

D'acord, sóc una noia difícil. I quan dic que sóc una noia difícil, ho dic en tots els sentits. Però crec que ho dic sobretot en aquest: no, no se'm pot guanyar així com així.

Sempre he pensat que era una persona molt influenciable, que es podia fer amb mi el que es volgués. Però m'adono que és mentida. Bé, és mentida en part, però aquest "en part" fa que sigui mentida. Sóc molt influenciable, i deixo que l'entorn i les persones m'influeixin molt fàcilment... però jo trio les persones i el moment. Per tant, jo trio qui m'influeix i quan. I sí, és difícil que em deixi influir.

Però el post no anava d'això, i hi anava. Vull dir que, si no caic bé a algú, ha de ser per tot això, no? Perquè sóc com sóc. A mi mai se m'acudiria rebutjar algú perquè veig que no és influenciable. O sí?

De qualsevol manera, a mi, com a tothom, hi ha molta gent que no em cau bé. I què passa si alguna d'aquestes persones que no em cau bé té alguna amistat en comú amb mi? És políticament incorrecte dir-ho aquí, però la parella d'una persona propera (no, no parlo del meu cosí) em cau fatal. I suposo que jo li caic tan bé com ell a mi. I? Doncs res, que jo callo. No se m'acudiria anar punxant, ni dir que la parella en qüestió millor que no vingui, tot i que suposo que amb la cara ja pago. Però sé que és el meu problema, és a mi que no em cau bé, i és la seva elecció, així que callo. I prou.

Suposo que és més de dones ser més rebuscades i començar a pensar que si aquella persona té algun amic que no ens cau bé, millor que no tingui aquest amic. No ho sé, jo no sóc tan rebuscada, i això que em faig unes divagacions que ni explico!

Però no, tampoc anava per aquí. Anava per una cosa que sol sortir molt a les històries, a les pel.lícules i suposo que a les novel.letes romàntiques. La noia que vol deixar al nòvio i va cap a on és per deixar-lo, quan ell li diu que la deixa. I la noia vinga a plorar perquè el noi l'ha deixat. Home, no volies deixar-lo tu a ell?

Suposo que tots volem que ens acceptin, però no podem agradar a tothom. I sovint, hi ha gent que ens cau malament.

La pregunta és: si no caiem bé a una persona que no ens cau bé, què passa?

Jo diria que perfecte, no? Està bé agradar a tothom, però ja que no podem agradar a tothom, millor no agradar a algú que no ens agradi.

O, vist d'una altra manera: quan algú ens agrada i no li agradem, és xungo. I a la inversa, també. Per tant, si algú no ens agrada... millor que no li agradem, no?

Buf, com m'he embolicat! Si us plau! Que algú vingui a casa aquesta nit i me'l robi! Em fa pensar massa!!!



I el trosset on es veu el més interessant, o des del que es pot veure el que serà, ampliat: