dijous, 31 de març del 2005

Què ens està passant?

Fa una estona he llegit en un dels comentaris de Macpolen el següent:

Per mostra un botó, la Diana va caure per les escales del metro ahir i la gent, en lloc d'ajudar-la o preguntar-li si s'havia fet mal gairebe la trepitja.


M'ha recordat una de les primeres vegades que vaig anar a Barcelona. Hagués deixat un comentari allà, però he vist que aniria per llarg.

Feia poc que havia aterrat a Barcelona, i encara era (bé, encara ho sóc) la típica noia de pagès, la ciutat era massa gran per mi. Jo encara anava a poc a poquet, sense aquelles presses que normalment té molta gent de Barcelona. I vaig veure com una noia queia per les escales del metro, una mica més endavant. Ningú es va aturar a ajudar-la. Em va estranyar molt. Així que vaig anar una mica més ràpid, me li vaig acostar, i vaig intentar ajudar-la.

No oblidaré mai la reacció de la noia: es va girar molt sorpresa i va fer un gest com si es pensés que li anava a fer mal. Què es pensava? Que la volia rematar? Fins i tot em va dir alguna cosa fora de to. Així que vaig marxar sense ajudar-la a aixecar-se, i tampoc sé si es va fer mal o no.

Mai més he tornat a veure a ningú que caiés per les escales del metro, ni per cap altre lloc. Però tinc bastant clar que si algú cau a Barcelona i jo ho veig, m'hi acostaré a veure si necessita ajuda, però guardant les distàncies, no fos cas que encara sortís rebent jo.


La història de la noia que va caure a les escales del metro m'ha recordat una altra història. Bé, me n'ha recordat unes quantes. Crec que podria canviar l'estil del blog (si és que té algun estil) per explicar anècdotes d'una pageseta a Barcelona. I en tindria per uns quants posts. Però no ho faré. Tot i així, ja que parlava d'incivisme i Barcelona, parlaré d'una història del tren. Fa un temps vaig parlar de l'estranger i de la noia que agafava el tren amb mi. Aquesta noia també agafava el tren amb mi a la tarda (mateixos horaris, diferents llocs). Jo sempre arribava a l'estació uns 5 minuts abans que passés el tren. Ella ja hi era. L'estranger sempre arribava quan ja se sentia la fressa del tren com s'acostava. I no sé com s'ho feia, però sempre aconseguia treure'ns el lloc i col.locar-se primer a la cua per pujar al vagó. De forma, que si hi havia algun lloc lliure al tren, era per ell.

Un bon dia estàvem esperant el tren 4 persones a la mateixa regió d'andana: una dona gran (d'uns 70 anys), l'estranger, la meva amiga i jo. I la meva amiga i jo vam començar a comentar que si l'estranger entraria primer, que si no deixaria passar la dona gran, que si... Total, que quan va aparèixer el tren, la meva amiga es va ficar davant de l'estranger i jo vaig aconseguir ser la primera a la cua per pujar al tren. Sí, ja ho sé, cada tarda allò semblava un parvulari, tots corrent per veure qui era el primer. Bé, doncs jo estava a davant de tot del tren i vaig deixar passar a la dona gran davant meu. I la dona va començar a pujar. I quan estava a mitja escala i jo em disposava a pujar, va la dona, es gira i em dóna un cop de puny. No em va fer mal, però la meva amiga i jo ens vam quedar de pedra. Com podia ser que aquella dona, a qui havíem deixat passar primer fes això? Ens vam sorprendre tant que l'estranger va aprofitar el desconcert per passar davant nostre. Quan vam entrar al vagó, vam veure que aquell dia, per variar, hi havia dos seient lliures, que a sobre estaven propers. I nosaltres érem les primeres a pujar. Però per deixar passar a una dona gran, ens vam quedar sense seient (cap de les dues) i jo, amb un cop de puny.

Em sembla que el pròxim cop que m'hi trobi, passaré jo primera i si veig que hi ha alguna dona gran que no pot seure i jo sí, ja em pensaré si la deixo seure!

dimarts, 29 de març del 2005

Retorn a la normalitat?

La grip m'ha deixat amb una crisi d'idees. També m'ha deixat amb uns quants kilos de menys (i no m'estranya, després de passar-me uns dies a "pan y agua", però sense "pan"). Així vaig al contrari que la resta de gent, que després de Setmana Santa torna queixant-se de que s'ha engreixat i bla, bla, bla.

Com ja vaig avançar el dia que vaig parlar de la grip, em vaig recuperar just a temps per tornar a treballar avui. Quan hi haurà més de dos dies seguits de festa? Tinc ganes de saber-ho, per saber quan tornaré a agafar la grip... per anar preparant l'arsenal d'aspirines.

Així que aquest matí m'he aixecat com cada dia. I, com a tot Catalunya, avui m'ha costat bastant més que els altres dies. Coi de dilluns, dimarts, o el que sigui!

Però els problemes no han acabat aquí. Fins abans de Setmana Santa, quan m'aixecava, ja no em calia obrir el llum. Avui m'he aixecat a l'hora de sempre i... què passa? Que plou? Per què és tan fosc? Ah, sí, ja no me'n recordava! Un dia d'aquests em vaig passar mitja hora canviant tots els rellotges de casa (els meus, els de la casa, el de ma mare, el de mon pare, el dels avis, el... ui! M'acabo d'adonar que em vaig deixar el mòbil i el del cotxe!) Així que som-hi! Tornem a encendre el llum al matí. I llavors diuen que això serveix per estalviar energia? No veig pas com! En fi, si ho diuen els experts...

Però no tot és dolent. El primer somriure del dia me l'ha portat Mart. Per sort, o per desgràcia, visc en un lloc bastant apartat de la civilització. I això m'ha permés des de petita poder observar el cel, cosa impossible als pobles grans o les ciutats. Avui, just sortir del garatge, Mart m'ha picat l'ullet des de prop de l'horitzó. I, malgrat que avui tenia una mica de son i el cap encara em funciona una mica poc a poc, he somrigut al pensar que avui, precisament avui, el que havia vist primer al sortir de casa era Mart: un dia del mes de març, dedicat a Mart, que a sobre és dimarts, que és el dia de Mart. Vaja, que avui tocava guerra!

El següent somriure me l'ha portat la Lluna. Ja que el cel estava fosc, quan he arribat a lloc, he pogut observar la lluna. Però aquest cop ha estat un somriure de tristesa. Deu fer dos o tres dies que hi havia lluna plena. Ja comença a decréixer. I m'ha entristit pensar que el pròxim cop que sigui plena ja no la veuré tan bé com avui, perquè quan surti de casa ja serà clar. Bé, ja sé que em contradic amb el que he dit abans, que no m'agradava aixecar-me i que fos fosc, però tot té les seves coses bones.

La resta del dia ha estat com sempre. El cel ha estat guerrer, avui. Potser li ha agradat el dia dedicat a Mart. Però ja va bé que plogui. Ho hauria de fer cada dia, almenys durant una bona temporada.

dissabte, 26 de març del 2005

Un altre cop vacances...

Avui us escric des dels meus 38 graus de febre a mig matí. Així que si dic gaires tonteries, no són les meves tonteries habituals, sinó que són degudes al deliri de la febre (almenys avui tinc excusa).

L'últim cop que vaig estar així, amb febre, suor freda i tota la resta, va ser a finals/principis d'any. La febre va començar el 2 o 3 de gener, però ja feia dies que estava xafada. La febre se'n va anar el dia de Reis a la tarda. Aquest cop, la grip/costipat fort/no sé què coi és va començar precisament el dimecres sant al vespre. Jo em pensava que era degut al cansament per carregar tot el dia amb unes quantes criaturetes jo sola... però sembla que la maledicció de la grip en vacances em persegueix.

Sort que no havia decidit anar enlloc.

Així que faré com la gent normal, que desapareix uns dies per Setmana Santa. Només que jo, en comptes d'anar-me'n de vacances vés a saber on, em passaré les vacances al llit. Fent bondat a veure si el dimarts puc tornar a treballar...

Espero que la gent que llegeixi això tingui/hagi tingut millors vacances que les meves. Al cap i a la fi, tampoc és massa difícil!

divendres, 25 de març del 2005

Brunyols

Amb la Setmana Santa arriben les tradicions a casa. Aquesta en concret, consisteix en tot un dia en què un grapat de dones (encara no entenc com no hi deixen entrar als homes, on està la igualtat de sexes?) es reuneixen en una casa per fer brunyols.

Sí, ja sé que "brunyol" està mal escrit. Però a casa sempre han estat brunyols, i si ho escrivís bé, doncs no seria el mateix.

En el nostre cas, ahir ens vam reunir 10 dones de la mateixa família de quatre generacions diferents. És clar que la representant de la generació més vella només hi era per l'experiència i per aportar les seves dots de comandament (o sigui, per mandar). I la representant de la generació més jove només hi era per fer merder, i que llavors valgués més la pena netejar (sobretot, a sa mare, que li va haver de netejar la roba). Així doncs, la feina es va acabar fent amb les 8 dones de les generacions intermitges.

És un dia on sents paraules que només sents un cop l'any (matafaluga, rasolis...), i fas coses que només fas un cop d'any (a no ser que siguis flaquer o t'agradi pastar-te el pa a tu mateix). És una tradició similar a la de matar el porc, però no sé perquè, quan matem el porc, deixen als homes de la família que treballin una mica (bé, tampoc no massa, no fos cas que es cansessin, pobrets!)

Jo no li veig massa la gràcia, a tanta dona tancada en una cuina. Bé, per aquest comentari ja us podeu imaginar que no ens vam pas trobar en un d'aquests pisos nous d'ara, en els que en una cuina no hi queben ni dues persones... Era una masia, perquè sinó, com coi cabrien 10 dones en una cuina? I la pregunta que tothom es fa: com coi pots posar 10 dones en una cuina durant tot un dia (vam començar a les 9 del matí i vam acabar a les 9 del vespre) sense que es barallin entre elles? Jo encara al.lucino de com no es van estirar els cabells unes a les altres...

Però jo vaig fugir :-) Vaig fer la feina que tradicionalment a casa han fet els homes (o sigui, el meu pare): cuidar de les criatures (un altre cop). Ja m'agrada, però vaig tornar a acabar morta. I és que els homes es van desentendre de tot (fins i tot de la mainada) i com que les dones tenien altres coses a fer, totes les criatures van anar a parar a les meves mans. Encara no sé com vaig sobreviure!

Total, que ara tenim uns quants kilos de brunyols. Uns brunyols que estan desitjosos de formar part del meu cul. I jo no vull que en formin part. Així que els estic repartint com molt bé puc. Perquè sinó me'ls menjaré tots jo... Així que si algú és capaç de trobar casa meva, que vingui, que com a regal tindrà una bosseta de brunyols. El meu cul us ho agrairà :-)

dimecres, 23 de març del 2005

Només els ... diuen la veritat

Hi ha una frase feta que diu que només els nens i els bojos diuen sempre la veritat.

Ell ho sabia. I va intentar aprofitar-ho.

Havia conegut el nen feia 3 anys, quan en tenia 2. Anava al seu centre. Sempre li havia caigut bé. Era un nen amb un cert retard, sinó no aniria al centre, però era molt viu. Ho entenia tot, encara que li costava parlar. Ell creia que el seu problema era més de logopeda que no seu, però tot i així, el tenia un cop a la setmana i li ensenyava un munt de coses.

Fins que la va conèixer a ella.

Primer només era una noia, sense nom. Després va saber-ne el nom. I després, el cognom.

Sabia que el cognom li sonava i no sabia de què. Fins que va arribar el dimecres i el nen va tornar al centre.

El cognom no era massa comú. Segurament, eren de família.

I va començar a preguntar al nen per ella. I el nen, li deia tot el que ell li preguntava.

Va anar deixant la feina. Cada cop feia menys la seva feina i més de detectiu, preguntant per ella.

Fins que un dia, el nen li va parlar a ella del seu mestre.

A la mare del nen no li va agradar massa que el nen no fes el que havia de fer. Així que va anar al centre i va parlar-los del que feia ell.

A la setmana següent ell ja no treballava al centre.

diumenge, 20 de març del 2005

Nens, nens i més nens

Avui no sé qui dormirà més planer, si els nens o jo.

He perdut el compte dels contes que he explicat avui, de les vegades que he agafat els nens a coll, de les vegades que m'he estirat a terra diguent que estava cansada i un dels nens se'm tirava a sobre tot dient: "Un conte, vull un conte!", de les vegades que la més petita s'ha vingut a refugiar darrere les meves cames quan un dels grans la perseguia, de les vegades que no tenia prous mans per agafar-los a tots tres quan tots volien venir amb mi, de les vegades que he corregut a darrere d'algun d'ells, de les vegades que els he fet pujar al tobogan (i jo al darrere...), de les vegades que els he fet donar volteretes, de les vegades que m'han deixat els pantalons o la samarreta ben xops quan venien a plorar perquè havien caigut o quan algun altre nen els havia pres la joguina, de les vegades que he agafat la cullera per donar-los de menjar, de les vegades que...

I és que sembla que tots els nens que hi havia avui per casa, tots volien venir amb mi.

Fins i tot he perdut el compte de les hores que feia que era a fora. He perdut tant el compte, que m'he descuidat que avui era el primer dia que feia sol després d'uns quants mesos. Així que m'he oblidat de renovar la meva protecció factor 60 cada poca estona... i ara semblo una gamba d'aquelles que es poden veure per les platges catalanes a l'estiu. Només que jo ni jo sóc de cap país nòrdic, ni estem a l'estiu.

I ja que m'he passat el dia explicant contes, us deixo amb un conte que li he regalat al meu fillol avui. És una llàstima que a través del blog no es pugui fer teatre, però bé, no pot pas ser tot perfecte!



Hi havia una vegada un cèrvol que vivia en un bosc. Era un cèrvol molt presumit. Es passava el dia emmirallant-se en el riu, mentre es reia de tots els altres animalons del bosc. Els deia que era l'animal més bonic de tot el bosc. Estava molt orgullós de les seves banyes. Només hi havia una cosa que no li agradava del seu cos: les seves cames. Ell creia que eren molt llargues i primes, i hagués preferit unes cames més curtes i una mica menys primes.

Un dia, el cèrvol va veure un moviment estrany al bosc. Els ocells el van avisar: havien vist als gossos d'un caçador. Calia que tots els animals fugissin d'allà el més ràpid possible. En un principi, el cèrvol no els va creure, però quan va sentir els gossos com cridaven, va començar a córrer per marxar.

I llavors es va adonar de com n'eren de còmodes les seves cames. Al ser tan llargues i primes, li permetien donar salts molt llargs, i fugir d'on eren els gossos ràpidament. Mentre fugia, va pensar que mai més es queixaria de les seves cames llargues i primes, perquè ara li estaven salvant la vida.

Tan immers estava en aquests pensaments, que no es va adonar que tenia un arbre a davant. Va xocar contra l'arbre. Amb tan mala sort, que les banyes se li van quedar enganxades amb les branques, i no podia escapar-se.

Va pensar que no podria sortir mai més d'allà. Va pensar que el caçador el trobaria i el mataria. Però tots els animals del bosc el van ajudar a desenganxar-se de l'arbre. Tots els animals de qui s'havia rigut tota la vida perquè eren més lletjos que ell.

Al final, amb l'ajuda dels altres animals, va aconseguir salvar-se. Mai més es va riure dels altres animals perquè fossin més lletjos que ell. Mai més es va tornar a queixar de que les seves cames eren massa primes i llargues. I mai més va tornar a xulejar de lo maques que eren les seves banyes, perquè, al cap i a la fi, podien ser molt maques, però no li servien per sobreviure.

dijous, 17 de març del 2005

Anna

L'Anna és una bona noia. Té vint-i-tants anys, exactament els mateixos que la Maria.

L'Anna i la Maria es va conèixer fa uns quants anys. Van començar la carrera juntes.

Durant el primer any de carrera, l'Anna i la Maria no van creuar més de dues paraules. Si es fes un concurs a veure quina de les dues era més vergonyosa, el jurat tindria molts problemes per decidir-se. I, és clar, quan dues persones són vergonyoses, és molt difícil que comencin a parlar i s'agafin confiança.

El segon any de carrera les circumstàncies van fer que estiguessin obligades a treballar juntes. I van començar a parlar. Es van conèixer. Es van fer amigues. I crec que des de llavors no han deixat de parlar, hores i hores.

La Maria ha superat una mica la timidesa. Una mica de confiança al deixar de veure aquella gent que veia cada dia al col.legi i a l'institut, que es reien d'ella i la insultaven contínuament, hi va ajudar bastant. També hi va ajudar una mica d'autoconfiança que li va venir a través d'un canvi bastant radical d'aspecte físic.

L'Anna continua essent tan vergonyosa com sempre.

Fa poc, l'Anna va trobar nòvio. I no va dir res a la Maria. Fins i tot li va amagar algunes coses, i va dir mentides, per no haver de parlar d'ell. La Maria se'n va enterar per una altra persona. Li va saber greu. Es va enfadar bastant. Però al dia següent, la Maria ja ho havia oblidat tot i les coses van tornar a la normalitat.

El temps va passar i la Maria estava una mica preocupada per l'Anna. Les coses no semblava que li anessin bé. Les coses que deia no eren les que hauria de dir una persona que fa poc que surt amb algú.

I ara a la Maria li toca recollir els bocins de l'Anna.

Ara que les coses comencen a anar-li bé a la Maria, les coses li van malament a l'Anna. O potser a la Maria no li van tan bé com es pensa?

Ara la Maria pensa que potser seria millor que no parlés amb l'Anna de com li van les coses. És probable que faci que l'Anna es deprimeixi més. Però llavors recorda el dia en què es va enterar que l'Anna tenia nòvio i li havia amagat.

Algú té una calavera per emular a Hamlet?

dimarts, 15 de març del 2005

Com t'ha anat?

- Com t'ha anat?
- No massa bé.
- Què ha passat?
- Res.
- Hi has anat?
- Sí.
- I hi era?
- Sí.
- Li has dit alguna cosa?
- Hola.
- I prou?
- Tenia feina.
- No ha volgut parlar amb tu?
- Doncs no. Quan he arribat, estava treballant. S'ha aixecat i m'ha vingut a dir hola.
- S'ha aixecat a dir hola a l'altra gent?
- No.
- Doncs això està bé, no?
- Sí.
- I després?
- S'ha tornat a asseure. I s'ha posat a treballar. No ha tornat a aixecar el cap de la feina.
- No t'ha dit res més?
- No. Quan he marxat, li he dit adéu. M'ha dit adéu i això ha estat tot.
- Tornaràs a anar-hi?
- Ja saps que no puc.
- Sempre pot venir a veure't a tu quan treballes.
- No ho farà.
- I si ho fes?
- No ho farà.
- Però, en el cas de que ho fes, tu què faries?
- M'aixecaria i li diria hola.
- I després?
- Em posaria a treballar, no puc deixar la meva feina.
- Entenc. I no li diries res més?
- No. Esperaria a veure si puc acabar la feina. Si em posés a parlar, em distrauria i no faria la feina.
- Entenc. I quan se n'anés, què faries?
- Li diria adéu.
- Així, que quan arribés li diries hola, no?
- Sí.
- I llavors no diries res més, fent la feina ràpid, intentant acabar abans que se n'hagi d'anar, no?
- Sí.
- I quan se n'anés li diries adéu.
- Sí.
- I no et sona la història?
- Merda!

dilluns, 14 de març del 2005

Tòpics

Estic farta dels anuncis de Timotei (crec que són de Timotei), aquells en els que una noia rossa diu tòpics sobre les morenes i a la inversa.

Què passa, que si jo sóc intel.ligent i morena i em tenyeixo a rossa perdo tota la meva intel.ligència?

Què passa, que si jo sóc guapa i rossa i em tenyeixo de morena, de cop passo a ser lletja?

Què passa, que si jo no sóc massa intel.ligent i morena m'he de tenyir a rossa i així la gent ja em perdonarà que no sigui prou intel.ligent?

Què passa, que si jo no sóc massa guapa, però sóc rossa, val la pena que em tenyeixi a morena, i així no desentonaré?

Odio els tòpics.

Jo no puc dir que sigui rossa. Tampoc puc dir que sigui morena. Aleshores, quin és el meu lloc enmig d'aquesta guerra? I si jo no sóc ni rossa ni morena, aleshores, què sóc? Sóc intel.ligent o sóc tonta? Sóc guapa o sóc lletja?

diumenge, 13 de març del 2005

Avui m'agradaria...

Avui m'agradaria dir un munt de coses. Però no ho faré.

Avui m'agradaria poder dir un altre munt de coses. Però sé que serien mentida.

Avui m'agradaria tornar enrere en el temps. Però sé que no canviaria res del que he fet.

Avui m'agradaria ser una mica més decidida. Però tampoc he tingut l'oportunitat de ser-ho.

Avui m'agradaria ser capaç d'enfrontar-me a determinades persones. Però sé que és millor que no ho faci.

Avui m'agradaria viure a 50 Km d'on visc. Però sé que això no canviaria res.

Avui m'agradaria que hagués passat un mes. Però sé que no m'he de fer il.lusions amb el que pugui passar.

Avui m'agradaria... de fet, l'avui ja m'agrada.

dissabte, 12 de març del 2005

Sostens

Aquest matí ha tocat anar a comprar sostens. Tot un trauma. De veritat, només de pensar que m'he d'anar a comprar sostens ja m'entren tots els mals.

Fa un temps, vaig descobrir una dependenta d'una botiga que era una canya. Hi vaig anar amb un jersei ample. Patint, com sempre. Li vaig dir que volia uns sostens per mi. No em va preguntar ni la talla ni res, em va dir: "Aquests t'aniran bé, ja ho veuràs". Quan els treia de la capsa, jo pensava que no tenia raó... però quan me'ls va ensenyar, em van agradar. I quan me'ls vaig provar, vaig comprovar que m'havia donat exactament la talla que necessitava. Així que des de llavors, sempre que m'he hagut de comprar uns sostens, he anat a aquella botiga... fins avui! Es veu que la dona ja no treballa a la botiga. I ja he tornat a estar amb el problema de sempre.

L'entrada a la primera botiga ha estat triumfal. Li dic a la dependenta que vull uns sostens. I l'única cosa que se li acudeix de preguntar és: "Amb relleno o sense?" He estat a punt de dir-li que sí, que els volia amb relleno, a veure d'on coi treia uns sostens de la talla 100 amb relleno. Perquè jo no n'he vist mai. No vol dir que no existeixin, però diria que les persones que porten una talla 100 no tenen ganes de posar-s'hi relleno a sobre. Almenys, jo no. Jo sempre vaig amb reductor. I no tinc camises entallades, perquè o m'he de comprar una talla massa gran, o determinat botó no em corda. Així que no m'imagino jo què faria si portés relleno a sobre!

La cosa ha continuat com sempre. He visitat 5 botigues. I a tot arreu he tingut els mateixos problemes:

1. Quina talla fas? I jo aquí em quedo de tots colors... Que quina talla faig? Doncs ni idea. Una 95? O una 100? No ho sé. A les primeres botigues he començat diguent això. I al final, quan me n'he provat uns, he vist que feia una 100 (dada que deixo aquí apuntada pel pròxim cop que vagi a comprar uns sostens, que espero que sigui d'aquí a molt de temps). Així que quan he arribat a la tercera botiga i m'han preguntat quina talla feia, jo tota convençuda he dit: "Una 100". I llavors m'han preguntat que quina copa... He estat a punt de contestar-los que "Un whisky, gràcies, que és la única forma de suportar anar a comprar sostens". Però m'he controlat. Tot i així, apunto la dada pel pròxim cop: Copa C (vulgui dir el que vulgui dir això). Crec que ja no hi ha més mides a la talla. O sí? En fi, espero no comprovar-ho fins d'aquí a molt de temps.

2. Com els vols? I aquí ja ve el problema de sempre. Si la dependenta és un dona gran, et comença a treure sostens que no se'ls posaria ni ma mare. Si la dependenta és una noia jove, et comença a treure sostens que no aguanten res. I llavors els dius: "No, és que jo vull una cosa que aguanti... però que no sigui un armatoste com alguns sostens d'esport". I la dependenta espavilada de torn et diu: "És que si han d'aguantar, han de ser d'esport". I llavors deixes la botiga sense dir ni adéu, perquè ja saps que amb aquella no t'hi entendràs pas. O et treuen sostens amb aro. No n'he portat mai, i prefereixo més no provar-ho. Aquella cosa que en qualsevol moment pot sortir de dintre la roba... ui, no en tinc pas ganes.

Total, que al final he trobat uns sostens que m'anaven bé. De la meva talla. No eren armatostes. I aguantaven. Així que... m'hi he deixat el sou i me n'he comprat 5 d'iguals. Així almenys, tardaré 5 cops més a tornar-me a enfrentar a les dependentes per culpa dels sostens.

Ja has acabat el puzzle?

- Veig que ja has acabat la catedral.
- Doncs sí.
- Has estat ràpida.
- Doncs sí.
- Que hi has passat molt de temps?
- Doncs sí.
- I per què? I ara no em tornis a contestar "Doncs sí", eh!
- Que per què? Doncs perquè tenia ganes de pensar.
- Penses massa.
- Ja ho sé.
- I en què pensaves?
- ...
- No m'ho vols dir?
- No és això. És que si t'ho dic, la conversa s'allargarà.
- M'és igual, parla.
- Bé, de fet el tema ja el saps.
- Ah! Ja veig... El tema dels dos nois altre cop, veritat?
- Això sembla.
- I de què va, ara?
- Creia que m'havia decidit.
- Només ho creies?
- Doncs sí.
- Ja hi tornem?
- Vale, m'havia decidit per un dels dos.
- I on és el problema?
- Doncs que ara no és per aquí.
- Ah!
- I tenia l'oportunitat de quedar amb l'altre.
- Entenc. I què vas decidir?
- Quedar amb l'altre.
- ...
- No dius res?
- No, jo sóc la teva consciència. No et puc dir res sobre això. Perquè a vegades em fas massa cas. Suposo que per això et dedicaves a fer puzzle, no?
- Això sembla.
- Però amb l'altre noi, el que és fora, no hi tens res, m'equivoco?
- No.
- Llavors?
- Llavors res.
- I què et diuen els teus amics?
- Que endavant amb l'altre.
- I el puzzle i tu, què heu decidit?
- Al final, no vam decidir res...
- No?
- Bé, sí que he decidit. Però no amb el puzzle.
- Ah! I amb què has decidit?
- M'ha decidit un escrit que he llegit aquest matí.
- Entenc.
- Creus que he fet ben fet?
- El temps ho dirà.

dijous, 10 de març del 2005

Susanna

Jo tenia 14 anys. La Susanna en tenia 16. Els nostres pares eren amics i anàvem de vacances junts, al mateix poble.

L'any anterior, la Susanna es va penjar d'un noi del poble. Va estar tot l'hivern parlant del mateix noi. Que si ell per aquí, que si ell per allà. I, la veritat, al seu voltant tots estàvem bastant farts del noi en qüestió.

I va arribar l'estiu. Vam tornar al poble. I la Susanna va anar als llocs on l'any anterior havia trobat aquell noi. I el va trobar.

No sé què em vaig perdre. No sé per què no hi era. Només sé que als dos dies de ser allà em van dir que estava amb un noi del poble.

Vaig pensar que estaria amb el noi amb el que ens havia martiritzat tot l'hivern. Però no ho era.

Vaig pensar que potser no hauria trobat el noi en qüestió. Però l'havia trobat.

Vaig pensar que potser el noi no li feia cas. Però el noi es va passar tot l'estiu intentant lligar amb ella.

No ho vaig entendre. Crec que tampoc li vaig arribar a preguntar mai.

Es va passar l'hivern següent martiritzant-nos amb el mateix noi. Amb el de sempre.


Avui m'he recordat de la història.

Segueixo sense entendre-ho.

Però me n'he recordat. I avui em sento una mica Susanna.

dimecres, 9 de març del 2005

Temps

Sempre m'han interessat les paradoxes que hi ha darrere dels viatges en el temps. Recordo fa temps una discusió que vaig tenir sobre un llibre en el que es descobrien unes equacions a través de les quals es podia viatjar pel temps. Però només es podia viatjar al futur, però no al passat. Malgrat tot, al llibre, la gent anava al futur i tornava. I jo deia que això era impossible, perquè, un cop ets al futur, tornar a la teva època és viatjar al passat. Hagués volgut discutir-ho amb l'autor, però és una cosa que no podré fer mai, perquè l'autor va morir fa anys.

Avui, però, us deixo amb un fragment d'un llibre que estic llegint. Si algú és capaç de saber de quin llibre parlo, tindrà la meva admiració.

El que segueix a continuació és la resposta que dóna una persona a una altra a la pregunta: "Què li pot passar a algú que viatjant en el temps es trobi a sí mateix?"

Per entendre el fragment, diré que el "fisio-tiempo" és el temps fisiològic de la persona, en el sentit que si viatges pel temps, tu pots anar endavant i endarrere en el temps, però pel teu cos va passant el temps, i aquest és el fisio-temps.


- Veamos los cuatro casos que puede plantear tal situación. Llamemos A al hombre que llegó primero en el fisio-tiempo, y B al que llegó después. Primer caso, A y B no llegan a verse el uno al otro, ni hacen nada que pueda afectar en forma significativa a cualquiera de los dos. En tal caso, en realidad no se han encontrado y podemos considerar la situación como trivial.
O bien B, el que llegó el último, puede ver a A mientras A no ve a B. Aquí tampoco pueden esperarse consecuencias serias. B, al ver a A, lo ve en una posición y ocupado en actividades de las que ya tenía conocimiento. No hay ninguna complicación nueva. La tercera y cuarta posibilidades consisten en que A vea a B, mientras B no ve a A, o que A y B se vean el uno al otro. En cada una de estas posibilidades, el punto crucial está en que A ha visto a B; el que el hombre del pasado se ha visto a sí mismo en el futuro. Fíjense en que así averigua que seguirá vivo hasta la edad aparente de B. Sabe que vivirá lo bastante para poder realizar la acción de que ha sido testigo. Un hombre que conozca su propio futuro, aunque sea en el más pequeño detalle, puede actuar con arreglo a tal seguridad y, por tanto, cambiar su propio porvenir. Se comprende que la Realidad debe cambiar para impedir que A y B se encuentren, o por lo menos para hacer impossible que A vea a B. Entonces, y dado que nada de lo sucedido en una Realidad que ha sufrido un Cambio tienen efectos posteriores, A nunca se ha encontrado con B. Igualmente, en cada una de las aparentes paradojas del viaje en el Tiempo, la Realidad siempre cambia por sí misma para evitar tales paradojas, y llegamos a la conclusión de que no existen paradojas en el viaje a través del Tiempo, y de que no pueden existir nunca.

dimarts, 8 de març del 2005

Portes el capó obert!

Ahir deixava entreveure una mica com era la relació amb el meu pare quan era petita. De fet, sempre era així. La meva mare mai era a casa, i el meu pare sempre es cuidava de mi. Avui sembla un bon dia per parlar-ne, el dia de la dona de treballadora. La meva mare treballava. El meu pare també. Però qui es cuidava de mi era el meu pare.

Ara suposo que hi ha molta gent així. Però fa vint-i-tants anys, això no era massa normal.

Al matí m'aixecava i em portava a la guarderia. Al migdia m'anava a buscar a la guarderia. I es passava tota la tarda jugant amb mi. Al vespre, es solia quedar adormit al sofà, mentre miràvem tv2 i jo jugava a cotxes, construir cases, o muntar i desmuntar coses. Quan arribava ma mare a casa, sempre es trobava una cara rodoneta que es posava un dit a davant de la boca i li deia: "Xxxxxxxxxxxttttttttt! El papa dorm!"

Suposo que el meu pare sempre havia volgut tenir un nen. El que sí que volia era una família numerosa. Però les coses són com són, i es va haver de conformar només amb una nena.

Tot i així, va educar a la nena tal com ell volia haver educat un nen. Li va encomanar la seva passió pels esports. A les tardes, solien mirar tv2, on normalment sempre hi havia algun esdeveniment esportiu. Els diumenges, agafava un puro amb una mà i la nena amb l'altra i se n'anava al futbol. Es va cansar d'una nena a l'edat dels perquès que preguntava tot de coses d'esports. Però ara ja la té ben ensenyada. I està clar, avui, a partir de quarts de nou, que ningú la busqui, que estarà davant de la tele. També deu ser de les poques persones que es va aixecar la nit de dissabte a diumenge per veure la fòrmula 1.

De petita, la nena jugava més amb els nens que amb les nenes. Per què? Doncs perquè era més divertit jugar a futbol que no posar-se a parlar de tonteries.

I a què ve el títol, suposo que qui hagi arribat fins aquí es preguntarà. Bé, el títol ve a una cosa que m'ha passat avui. He de dir que, malgrat que mon pare em va educar com si fos un nen, la meva assignatura pendent són els cotxes. Com que tinc una persona propera que és mecànic, doncs a la mínima que hi ha un problema amb el cotxe, ell se'n cuida. Ell em recorda quan he de portar el cotxe a revisió. Ell m'informa de tot. I jo he passat una mica de tot el que es refereix a la mecànica dels cotxes. Sóc conscient que si algun dia punxo, ja puc tenir el mòbil carregat o em quedaré tirada, perquè dubto que sigui capaç de canviar una roda. O potser sí. Però és una cosa que prefereixo més no comprovar.

Avui he anat a posar gasolina al cotxe. Sí, això sóc capaç de fer-ho :-) I quan ja marxava, se m'ha acostat un noi. El primer que he pensat és: "Què coi vol, aquest, ara?" He de dir que ja era l'hora de dinar i la falta de sucre a la sang em feia estar més suscebtible del normal... Total, que em diu: "Portes el capó obert!" I suposo que se'm deu haver quedat cara de tonta. I sí, estava obert. Però estava mal obert. He intentat acabar-lo d'obrir per tancar-lo, però no he pogut. Llavors ho ha intentat ell. I, en aquell moment, he anat a entrar al cotxe per veure si el podia obrir bé des de dintre. En aquell moment m'he adonat que no he obert el capó del cotxe (almenys conscientment) des que me'l vaig comprar. Perquè quan he entrat, el primer que he fet ha estat pensar: "I on coi és la palanca?" Per sort, la palanca era al mateix lloc que al cotxe del meu pare.

Encara no sé com se m'ha obert el capó tot sol. Potser li he donat una patada quan entrava o sortia del cotxe (sí, ja ho sé, sóc una mica bèstia). En fi, li preguntaré al mecànic de la família si és que li passa alguna cosa al cotxe.

dilluns, 7 de març del 2005

Un matí qualsevol

Un matí qualsevol de principis dels anys 80. Són les 7 del matí. El llum de la seva habitació s'encén. Ella obre un ull. Obre l'altre ull. No pot ser que ja sigui l'hora d'aixecar-se.

Mira la persona que l'ha vingut a despertar. Ara ve el pitjor moment del dia: l'esmorzar. Ella mai té gana. Té molts problemes per menjar. Però la persona que l'ha vingut a despertar està decidida a fer-li menjar tot l'esmorzar.

La lluita per l'esmorzar dura 20 minuts. L'adult responsable ja n'està fins als nassos. I la nena no vol menjar. Avui tornarà a fer tard. Per què no vol menjar, la nena? Cal que cada matí la nena faci el mateix? Tampoc cal que escupi tot el que li poso a la boca.

Com cada dia, l'adult es cansa abans que la nena i la nena acaba sense menjar-se l'esmorzar. Bé, és igual. Té 5 minuts per vestir-la. És hivern. Així que li posa una capa de roba sobre una altra. Acaba amb uns guants i un gorro. Mira el rellotge. Ja va 5 minuts tard. Tornarà a arribar tard a la feina.

Obre la porta de casa. I quan ja està a punt de sortir, sent una veueta:

- Papa, tinc caca!

No pot ser! Cada matí el mateix. Ara sí que arribarem tard!

diumenge, 6 de març del 2005

Memòria

Últimament només parlo de mi. Fa molt que no m'invento històries. Malgrat tot... bé, avui vull parlar de la meva memòria. Sembla que sigui incapaç de recordar el que vaig fer fa una setmana. I la gent... bé, sóc incapaç de recordar la gent.

Em va passar amb en Jordi, ja ho vaig explicar fa un temps. Resulta que feia 2 anys que el coneixia, però jo només tinc consciència de saber que existeix des de fa com 4 o 5 mesos. Havíem coincidit en algun lloc, i ell feia 2 anys que em coneixia.

Avui me n'han passat dos casos. I en tots dos he ficat la pota. Bé, jo sóc especialista en ficar la pota. Però tot i així...

El primer ha estat un que (crec) no havia vist en ma vida. S'ha posat a parlar amb mi. I l'he confós amb un altre! Jo havia de saber qui era, però no ho he sabut. Encara estic vermella només de pensar en com he ficat la pota!

El segon ha vingut d'una cara coneguda. Aquest té una mica de perdó... o no. El vaig conèixer fa 2 anys. Quan l'he vist, li he dit hola. Sabia que el coneixia, però no tenia ni idea de qui era. Així que, quan una estona més tard ha coincidit que estava a prop meu i m'ha dit algo, jo em sembla que li he deixat anar una cosa com:
- Ah, sí, vam fer un treball junts fa un temps, no?
Però jo no n'estava segura. I es notava a la meva veu... El pobre noi m'ha dit que sí, m'ha recordat un altre cop que havíem coincidit, i ja no m'ha dit res més. Però la cara que ha fet quan li he preguntat era tot un poema. Quan ha marxat, ni tan sols ha dit adéu.

No és que sigui cruel deliveradament. Simplement, no em recordo de la gent. I tinc unes miques de problemes per saber com m'he de comportar en les situacions socials.

En fi, intentarem menjar cues de pansa...

dissabte, 5 de març del 2005

Puzzles

No tinc remei.

Tot just fa una setmana que explicava que havia fet endreça d'una habitació. I que, més o menys, semblava que estava tot al seu lloc. Això sí, que valia més no intentar obrir cap armari.

Ara l'habitació ja torna a estar una mica desordenada... "Una mica desordenada" vol dir que la meitat del terra de l'habitació està intransitable.

La culpa la tenen els puzzles. M'encanta fer puzzles. I em relaxa moltíssim. Tinc sort de viure en una casa i tenir lloc per deixar els puzzles per terra. Si visqués en un pis petit, no ho podria fer, això.

Ara mateix tinc dos puzzles a mig fer escampats pel terra. I per què dos? Bé, és que... Bueno, fa temps en vaig començar un de 5000 peces. Fa temps que tinc fet tot el que és el dibuix... i "només" em falta el cel. El només està entre cometes perquè ocupa un terç del puzzle (unes 1500 peces?) i totes són del mateix color! I ja m'he desesperat... Sé que l'acabaré fent (no conec ningú més obstinat que jo), però m'he pres un descans en el puzzle. Però, ara que hi sóc, s'accepten ajudes per acabar-lo!

Avui n'he començat un altre. Semblava fàcil. Només són 1000 peces. Però no és tan fàcil... El puzzle és en blanc i negre. Per tant, la primera fase, de separar per colors, doncs està bastant xunga... La segona mala notícia és que les peces que van juntes costa una mica de fer-les encaixar. I això també fa que sigui difícil... I la tercera... La tercera és que el marc del puzzle és tot blanc. M'he disposat a fer el que faig sempre que començo un puzzle: separar les peces del marc i muntar primer el marc. Però m'hi he passat una bona estona i he sigut incapaç de muntar-lo... tot blanc és pitjor que el cel de l'altre puzzle! Així que he començat la casa per la teulada, i aquest puzzle es començarà pel centre i no pel marc. Apa que riuré... perquè es tracta d'una catedral i tot és o blanc o finestrals, tots iguals.

Què acabaré primer? El cel o el blanc i negre? :-)

divendres, 4 de març del 2005

Mama

- Mama, tinc por.
I la mama li encén el llum del passadís a l'Estranya. I al cap d'uns dies, li compra un llum petit per l'habitació.

- Mama, m'he fet mal.
I la mama sap què ha de fer, com l'ha de curar.

- Mama, explica'm un conte.
I la mama cada dia sap un conte diferent per explicar. I sempre sap el conte específic que li demana l'Estranya.

- Mama, com es diu aquest arbre?
I la mama sempre sap com es diuen.

- Mama, i aquest ocell, quin ocell és?
I la mama coneix tots els ocells.

- Mama, aquest bolet és verinós?
I la mama no només li diu si és verinós o no, sinó que li'n diu el nom.

- Mama, necessito una disfressa per carnestoltes.
I la mama sempre li sap fer una disfressa que li agrada.

- Mama, demà me'n vaig d'excursió. Em pots fer el dinar?
I la mama sempre li cuina bé.

- Mama, avui me'n vaig d'aniversari. Em podries fer un pastís?
I la mama sempre sap treure els ingredients d'on sigui per fer un pastís.

- Mama, m'he comprat uns pantalons i...
- Tranquil.la, posa't els pantalons que te'ls agafo per fer-te els baixos.

- Mama, ...
I la mama sempre és allà.


I l'Estranya pensa. L'Estranya pensa en el dia en què deixi de pensar que encara no és el moment. El dia en què deixi de pensar que ja és massa gran per continuar visquent a casa. El dia en què pensi que aquest moment és tan bo com qualsevol altre, que si ara no té feina fixa, ningú li diu que dintre d'un any la tingui. El dia en què es decideixi i vagi a veure al ginecòleg per la inseminació artificial. En les llistes d'espera. I en si podrà tenir fills o no.

Però sobretot pensa: com s'ho fa la mama per saber de tot? Com m'ho faré, jo, per fer tot el que fa la mama?

dijous, 3 de març del 2005

Cartes

Encara que sembli mentida, hi ha gent que encara s'envia cartes. Són gent estranya i cada cop n'hi ha menys. Però jo, com a bona estranya, també envio cartes. I en rebo.

Últimament no he estat massa pròdiga enviant cartes. I per això tampoc n'he rebut massa. Però m'agrada escriure'n. I, sobretot, m'agrada rebre'n.

Cada cop que reps una carta, t'entra una emoció diferent. De fora, totes són més o menys iguals. Però només de veure el sobre enmig de totes les altres cartes (digues-li factures) ja sé que la carta és per mi, i malgrat la meva miopia, de lluny i sense ulleres, puc dir gairebé amb un 100% d'encert de qui és la carta.

I obres la carta. Com que ja saps qui te l'escriu, ja t'esperes com serà de dintre. Hi ha gent que fa com jo, que escriu en un foli qualsevol. D'altres escriuen amb molts de colors. D'altres, amb papers que tenen dibuixets.

Algunes lletres són més fàcils de llegir d'altres. Però, per qui ha corregit algun cop algun examen, llegir qualsevol carta, que és una cosa que no es fa per força i que en principi es vol que el receptor l'entengui, doncs no és una cosa difícil de llegir.

A vegades hi ha regals. Alguna foto, alguna postal, algun dibuix. És igual. Una nota de color que t'alegra el dia.

Això sí, no m'agraden les exigències. Jo em prenc les coses amb calma i hi ha gent que no es pot esperar un mes o així a rebre resposta. D'altres et demanen fotos. O postals. O segells. Bé, si vull ja te n'enviaré. No cal que em vinguin amb exigències.

Avui he rebut dues cartes. Bé, de fet no les he rebut avui. Les vaig rebre ja fa dues setmanes o així. El meu pare les va treure de la bústia i se li van perdre per no sé on. Ara me les acaba de venir a portar, diguent que li sap greu.

Aquest cap de setmana tindré feina a contestar :-)

Què et passa?

- Hola!
- Què passa?
- Què et passa a tu? Per què estàs de mal humor?
- Jo no estic de mal humor.
- Doncs en fas tota la cara.
- Faig la meva cara.
- No, és cara de mal humor. I contestes amb mal humor.
- Doncs no em passa res.
- Segur?
- Seguríssim.

- Què has menjat, per berenar?
- Ostres!
- Has menjat ostres?
- No, no m'agraden les ostres. He dit ostres perquè me n'he tornat a oblidar.
- T'has oblidat de berenar?
- Sí. Em passa sovint.
- Quantes hores fa que no menges?
- No sé... Doncs 7 o 8.
- I què has menjat, per dinar?
- El de sempre... Una mica de verdura i un tallet de carn, com sempre.
- I per esmorzar?
- Un tallet de pa, a les 6 del matí.
- I a mig matí no has menjat res?
- Bueno... és que també me n'he oblidat...
- O sigui, que són les 10 del vespre, has treballat tot el dia, has fet una hora de gimnàs, i només has menjat un tallet de pa, una mica de verdura i un tallet de carn en tot el dia?
- Sí...
- No m'estranya que estiguis de mal humor.
- No estic de mal humor.
- Segur?
- Seguríssim.
- Et passa gaire sovint, això de descuidar-te de menjar?
- A vegades...

dimecres, 2 de març del 2005

El nou

No ens entendrem. Ja ho veig a venir. No cal ser massa intel.ligent per saber-ho.

He entrat al seu despatx buscant respostes. Sabia que seria una persona nova. I estava il.lusionada. Després de tants de canvis, ara hi hauria una persona nova que hi estaria durant molt de temps. Així que pensava que hi hauria una persona amb qui m'entendria i que tot aniria bé.

Però només d'entrar per la porta ja he vist que no aniríem pas bé.

Té uns 50 anys. Alt. Prim. Amb ulleres. Se m'ha mirat amb aire de superioritat. S'ha presentat, que ja és molt.

M'ha preguntat què feia allà. Li he explicat. I li he comentat el meu problema. Però no m'ha donat cap solució. Només m'ha fet preguntes. Unes preguntes de les que fa 20 anys que en tinc la resposta. Bé, potser 20 anys no, però 15 segurs. I tothom en sap les respostes.

No m'ha donat cap resposta. Només preguntes. M'ha dit que hi torni d'aquí a un temps. Però sense respostes. Sense cap solució als meus problemes.

I ara em pregunto: què he d'anar a controlar d'aquí a un temps si no m'ha donat cap resposta perquè pugui millorar? Si continuo com fins ara, no milloraré. I quan hi vagi i no hagi millorat, què farà? Em farà més preguntes? Em donarà alguna resposta? Si me n'ha de donar alguna d'aquí a un mes, per què no me la donava avui, quan fa un any que volto de persona en persona i en tot aquest temps he anat unes 20 vegades al despatx i ningú m'ha donat cap solució?

És ben bé que la seguretat social és una porqueria.

dimarts, 1 de març del 2005

Consells

El món s'ha tornat boig. Almenys el món que m'envolta.

Per què ho dic? Doncs perquè, últimament, cada cop que algú proper a mi té un problema sentimental, em demana consell. A mi! Jo crec que definitivament, en comptes de demanar-me consell sentimental a mi haurien d'anar a un psiquiatre a demanar consell psicològic. Però quina espècie de bon consell sentimental puc donar jo? És ben bé, que si jo fos algú altre, no em demanaria consell sentimental ni borratxa.

I és que la Maria ha sortit poquet per aquí... però si sortís més sovint, quedaria ben palés que no sóc la persona més adient per demanar consell. I és que, entre altres coses, vaig pel món feliç, sense adonar-me del que passa al meu voltant.

Que s'acosta un noi que vol lligar? Doncs o és molt evident i molt descarat, o jo no me n'entero. I aleshores el noi es pensa que intento fugir de tema, quan en realitat ni m'he enterat del que passa. Després ja m'avisen del que he fet, i sol ser massa tard.

Que algú m'envia un mail que és mitja declaració? Jo el llegeixo i no hi veig res. I al cap d'un temps (que poden ser setmanes) em ve un record al cap, ho torno a llegir i m'adono que sóc idiota.

I podria seguir...

Però tot i així, les meves amigues es fan un fart de demanar-me consell. Que una té problemes amb el nòvio? Truca a l'Estranya. Que una altra no sap què fer? Truca a l'Estranya. Que ara no sé interpretar alguna cosa? Bé, li preguntarem a l'Estranya.

I l'Estranya encara no sap com li continuen preguntant coses.

I l'Estranya sovint es pregunta si els seus consells són bons.

I l'Estranya es lamenta de ser més donant consells (sinó no em preguntarien, digo yo...) que seguint-los ella mateixa.

I l'Estranya reflexiona sobre quin dia es donarà un bon consell a si mateixa.