dimarts, 31 de juliol del 2007

230

230 euros és el que han costat les meves ulleres de sol.

Abans, però, he fet de les meves. Ma mare m'ha fet agafar el cotxe, i m'ha fet anar a aparcar a un pàrquing en el que, segons ella, a l'òptica ens pagarien una hora...

Jo no sabia que aniria a un pàrquing, i com que sóc despistada, ja he agafat les dues ulleres: les ulleres que havien d'acabar amb els vidres canviats i les ulleres que m'havien d'arreglar, perquè la varilla anava massa dura. Així que només portava les ulleres de sol (graduades, és clar!), i no tenia cap ulleres normals a mà. Quan ma mare m'ha fet entrar al pàrquing, hem tingut un moment de crisi.

Amb les ulleres fosques, no veia absolutament res. En aquests casos, sempre tinc les normals a mà, però no les tenia a mà i... sense ulleres no veia res. Ma mare ha començat a cridar: "per aquí, per aquí! No, per aquí no, que és direcció prohibida!" I com vols que vegi jo la senyal si no veig un burro a dues passes?

He parat el cotxe, mentre buscava les ulleres normals. Però portava un cotxe a darrere, a qui li ha sentat molt bé que parés i em passés mig minutet buscant unes ulleres...

Entrem a l'òptica, em comencen a ensenyar ulleres de sol. En trio unes. 230 euros (vidres graduats inclosos). No està malament. Li dic que vull canviar els vidres d'unes de les ulleres que tinc. Em costen 90 euros més. Però apareix la noia amb una calculadora. Es veu que si et compres dues ulleres, unes de sol i les altres normals, et fan un pla renove, i et fan un descompte. Em comença a ensenyar ulleres. Unes de noves em surten per 110 euros, i tinc garantia per dos anys, i totes aquestes coses que tenen les ulleres noves.

Ja m'ha enganyat. Ara tinc dues ulleres a casa, semi-noves (d'un any i mig) amb la graduació antiga, i unes ulleres de sol també amb la graduació antiga. Divendres tindré les ulleres noves.

Mentrestant, al cantó una noia es compra unes ulleres noves perquè les antigues les va agafar el gos i les va deixar maques. No puc aguantar-me el riure. Una mica més enllà, una noia vol unes ulleres de pasta totes negres. Vol que no tinguin res que no sigui negre.

Miro les ulleres que m'he estat provant. Totes metàl.liques, totes de colors vius. Me n'he provat unes de negres, però eren massa serioses. Coi, que fins ara les ulleres que tenia eren o bé taronjes o bé verdes i blaves (i no precisament discretes, i de pasta, que es veuen més). He estat a punt de quedar-me'n unes que tenien dos colors, i un d'ells era un verd fluorescent. Al final, me n'he comprat unes de... Si em recordés de la marca podria mirar a veure si trobo alguna foto d'alguna cosa similar, però és que no recordo la marca, sóc així de pija.

Ma mare s'ha canviat les ulleres també. Però un sol vidre de les seves era més car que les meves ulleres de sol...

A l'hora de pagar, jo ja treia la tarjeta, i ma mare m'ha deixat anar que me les regalaven, pel meu aniversari. 240 euros! La noia del cantó, la del gos, seguia discutint amb sa mare, perquè no portava les ulleres mai. Ma mare, al cantó, dient-me que millor que no les porti pel carrer. Però que me les compra. Jo que no, ella que sí.

Sortim d'allà 2 hores més tard, amb 1000 euros menys (ma mare), i anem a buscar el cotxe. Es veu que no pagaven pàrquing. La brometa surt per 4 euros. Estic a punt de queixar-me, però ma mare em deixa anar un: "i ara et queixaràs per 4 euros d'aparcament, després d'haver-ne deixat 1000 a l'òptica?"

dilluns, 30 de juliol del 2007

L'oculista

Informe número tots els dits de tots els dits:

Els humans tenen una cosa que es diu oculista, o alguna cosa similar. La Lluna diu que miren si t'hi veus bé, i si no t'hi veus bé, et fan posar ulleres.

La Lluna diu que no s'hi veu bé, i m'ho ha ensenyat a través de dues imatges de la wikipedia (crec que us hauria d'enviar la wikipedia completa i tindríeu informes per uns quants anys. Ella diu que quan una persona normal hi veu això:



ella veu:



A més, diu que la imatge està molt ben feta, és exactament el que veu. I que, per això, a vegades porta ulleres. De fet, diu que veient la imatge, s'ha adonat que sempre veu com a la imatge de baix i que potser millor que vagi pel carrer amb les ulleres...

El lloc on hi havia l'oculista era molt fosc. No sé per què. La dona va fer-li posar les ulleres i li va començar a fer llegir lletres i números. Sincerament, i ara que no em sent, aquesta noia hauria d'anar altre cop a l'escola, perquè en fallava la meitat.

Diu la Lluna que s'ha de canviar les ulleres. I que s'hi deixarà el sou. Però que es farà unes ulleres de sol noves, que les que té ja fa uns quants anys que les té. Diu que si s'ha de gastar 100 euros en els vidres com l'altra vegada, doncs prefereix gastar-se'n unes miques més i tenir ulleres noves i dues per canviar. Però si amb aquestes ulleres ja no s'hi veu bé, per què les vol?

Però l'oculista té raó: ara que he vist les imatges aquestes, crec que la Lluna ha de portar les ulleres normalment. Deia l'oculista que si vol veure el que hi ha a l'altra banda del carrer, millor que se les posi sovint.

Em vaig divertir molt, a l'oculista. Ella intentava mirar-li no sé què amb una llum blava, i la Lluna no es deixava. Va acabar l'infermera aguantant-li el cap perquè no el mogués, i l'oculista obrint-li l'ull amb les mans, perquè no el tanqués. Realment graciós. Jo reia, però la mare de la Lluna no es podia aguantar el riure, cada cop que l'oculista li deia: "Si t'escapes, no ens trobarem".

Diu la wikipedia que això és hereditari. Crec que s'han de mirar això de l'herència, perquè la Lluna els està trencant tots els esquemes. A la família de sa mare no hi ha ningú que tingui ni tan sols una mica de miopia. A la família del seu pare, hi ha una sola persona en tota la família, d'aquells que porten ulleres des que tenien 4 o 5 anys. Ella en porta (quan li dóna la gana) des dels 17.

Ara està llegint no sé què que diu que ha trobat interessant sobre una cosa dita pleitropia o alguna cosa per l'estil, i sobre la relació que hi ha entre el quocient intel.lectual i la miopia. M'hi jugo el que sigui a que utilitza això en alguna conversa algun dia, quan ningú s'ho imagini, sobretot el que la fa riure ara, no sé què sobre que la correlació no implica causa. Quan ho entengui, passo un altre informe.

diumenge, 29 de juliol del 2007

Shhhhhhhhhhhhhh!

Shhhhhhhhhhhh! No feu fressa... Avui torna a dormir a casa...

A les 8 ja ha volgut anar a dormir, que no s'aguantava dret (no m'estranya, pobre criatura!)

Hem mogut el llit perquè no toqui a la paret i no em desperti... Ma mare s'ha tornat boja, quan ha començat a dir que tenia por, que hi havia fantasmes, que ara volia el llum obert, ara tancat...

Però demà no em vindrà a despertar. Quan es desperti, jo ja seré al gimnàs.

Shhhhhhhhhhhh... no me'l desperteu...

Són tan macos... quan dormen

Em pregunten que si em poden deixar el nen a dormir. Estic sola a casa. I què els he de dir? Que sí, no?

Llavors em recordo de l'últim cop que em vaig quedar amb una criatura sola en hores en les que han de dormir. Era la germana del nen. Havia d'anar a casa seva al matí, aixecar-la, i cuidar-me'n tot el matí.

Quan es va despertar, la conversa va anar:

- I la mama?
- La mama no hi és, és a treballar.
- I el papa?
- El papa no hi és, és a treballar.
- I la mama?
- La mama no hi és, és a treballar.

Aquesta última frase va ser seguida per un plor desconsolat, amb la nena a coll, que va durar mitja hora ben bona.

Després, va ser hora de vestir-la, donar-li de menjar... Però ai, els nens tenen la seva rutina. Vam anar corrent per la casa.

- Tens pipí?
Em va fer que no amb el cap.
- T'aixeques al matí i no tens pipí?
No amb el cap.
- D'acord, doncs anem a esmorzar.
No amb el cap.
- A vestir?
No amb el cap.
- Anem a pentinar?
No fa res amb el cap, i me l'emporto al lavabo.
Agafo una pinta.
No amb el cap.
- Aquesta no?
No amb el cap.
- I aquesta?
No amb el cap.

I així podria seguir, durant molta estona.

Però avui no és ella. Avui és el seu germà, que entre altres coses, és hiperactiu. Me'l porten tard, ja són quarts d'onze, i el porto directament al llit.

- Un conte!
Sí, és clar, faltaria més.
- Però un i prou, eh! I a dormir! Quin vols?
I, com no pot ser d'altra manera, em demana el conte inventat.

Llavors venen els problemes.
- Et deixo la porta oberta i el llum de fora obert.
- Sí. No!
- No?
- Porta tancada.
- I llum tancat?
- Sí.
- D'acord, bona nit.
Tanco la porta, i a la que la tanco sento:
- Tinc por. Tinc por. Tinc por. TINC POOOOOOOOOOOOOOOOR!
- D'acord, porta oberta i llum obert.
- Sí. No! Porta tancada.
- Però no tens por?
- No. Sí. No.
- Porta oberta?
- Sí.
- D'acord, bona nit.
- No! Porta tancada.

Ja no recordo si li vaig deixar la porta oberta, tancada, el llum obert, la porta tancada i el llum obert, o què vaig fer.

Vaig aconseguir que s'adormís a la 1. Jo no, jo em vaig adormir més tard. Estic acostumada a llegir abans de dormir i em costa dormir si no he llegit...

S'ha passat tota la nit donant cops a la paret. Es mou molt, i la paret dóna a la meva habitació. Cada cop que donava un cop a la paret, tot retrunyia. S'ha d'haver fet mal... Però també, cada cop que donava un cop a la paret, jo em despertava. No recordo haver-me despertat tants cops durant la nit en molt temps.

Fins que he notat que entrava molta llum a l'habitació. Sempre dormo amb la porta tancada, perquè una mica de llum ja em desperta, i a fora, a la que surt el sol, ja queda ple de llum.

La porta s'ha obert. I he mirat. Una figura petita ha entrat a l'habitació, plena d'energia, saltant i rient. El rellotge de l'habitació encara no marcava les 7 del matí.

- Lluna, tinc gana!

Oh, que maco que ets quan dorms!

L'esmorzar donaria per un post. O per dos. Només diré que, després de menjar-se el que jo em menjaria en 3 dies d'esmorzar, només se li acudeix preguntar:

- I què menjarem, per dinar? Dinarem aviat?

I llavors ha anat fins a la meva habitació, s'ha estirat al llit, i els problemes han sigut per treure'l d'allà!

dissabte, 28 de juliol del 2007

La cicatriu

Ara fa 19 anys (tants???), un dia, de colònies, vaig voler fer el que feien els altres nens, oblidant el fet que era una mica patosa. I va passar el que havia de passar: després que no sé quants nens aconseguissin saltar, va anar la Lluna i... es va quedar amb el peu enganxat.

Durant un parell d'anys, vaig saltar de metge en metge, tots mirant la mateixa radiografia, però ningú no veia què tenia. Que si només m'havia regirat el peu, que si era un esguinç, que si salta i si pots saltar és que no t'has trencat res...

Però sí que m'havia trencat una cosa. El google em diu que aquesta lesió es dóna en "niños del sexo masculino en edad prepuberal". M'ho hauré de fer mirar...

La qüestió és que em vaig trencar un ós, i tenia un tros d'ós que es movia lliurement pel peu. Hi havia dies que no em feia mal, quan es col.locava ben posat en algun lloc que no toqués res. Però a vegades es movia i es clavava en algun lloc, i gairebé no podia caminar.

Però, és clar, jo era petita, i la major part dels metges es pensaven que feia cuentu: uns dies em feia mal, d'altres no, a vegades podia saltar i córrer, a vegades no podia ni moure'm...

Finalment, i després de no sé quants de metges, un va veure l'ós trencat a la primera radiografia. Però no es va atrevir a operar-me. Un altre sí que ho va fer, però abans em van portar a Barcelona, a un metge d'aquests esportius que tractava als jugadors del Barça o no sé què. El metge em va infiltrar, i això donaria per tot un post, però només diré (que m'allargo) que des d'aquell dia, cada cop que sento que algun jugador juga infiltrat, el ben planyo, encara que sigui la seva feina i bla, bla, bla. Sobretot em recordo d'ell el dia següent, o quan sigui que li marxi l'efecte de la infiltració.

Fa 17 anys que em van operar. Això també donaria per un altre post, però altre cop m'allargo massa. A vegades encara em fa mal. No gaire sovint, però algun d'aquells dies que es prepara una tempesta de les bones... vaja, com una iaia.

No et poden operar sense deixar-te una cicatriu, està clar. Però la meva està dissimulada. I fa tants anys que és amb mi, que ni tan sols em recordo que la tinc. La veig, i ni tan sols hi paro esment.

Gairebé sempre està tapada. Vull dir que normalment no l'ensenyo. I quan l'ensenyo, està tan ben posada, que t'hi has de fixar, per veure-la.

Avui, però, la portava destapada. D'acord, anava descalça. Estava llegint tan tranquil.la, quan de cop el meu pare em diu:

- Todavía se te ve la cicatriz.

I sí, encara es veu. Mai no he esperat que marxés, però m'ha sobtat, perquè ell sap perfectament que hi és, i que mai marxarà. La cicatriu es veu i, si te la mires, es veuen marcats els punts que m'hi van fer. Vuit, si no recordo malament. I, si hi passes el dit, notes cadascun dels punts.

Però m'ha sorprès el fet de que una cosa tan normal per mi, li cridés l'atenció. I més quan sap perfectament que la cicatriu és allà, i que hi serà tota la vida.

I a mi m'agrada que hi sigui. No li faig gens de cas, ni tan sols la veig, normalment, o ni tan sols la miro. Però és aquí, recordant-me que cadascú és com és, i que val més que intenti no saltar allò que no puc arribar a saltar.

divendres, 27 de juliol del 2007

Apatia

Hauria de prometre'm no tornar a tancar els comentaris. No m'agrada fer-ho, i una part de mi sap que no està bé. Segurament, el que hauria de fer és no escriure posts com l'anterior. Al cap i a la fi, tancar els comentaris em sembla que no serveix absolutament per res: o em trobo comentaris en altres posts, o em trobo mails. I els agraeixo, sí, però suposo que el millor seria no escriure els posts.

Però sé que no puc prometre'm una cosa que sé que llavors no compliré, malgrat que hauria de fer-ho.

Tinc el dia apàtic, tant se me'n dóna una cosa com l'altra. I sé que el millor que puc fer és anar a dormir aviat i dormir moltes hores. Però també sé que no podré. D'una banda, la calor. De l'altra, el concert que fan avui al cantó de casa. Fa una hora que estan fent proves de so i ja veig que, encara que vulgui, fins a les 4 o les 5 no podré dormir. I sí, ja ho sé, si no puc amb ells, m'hauria d'unir a ells. Però, realment, no en tinc cap ganes.

Segueixo pensant que he de canviar unes quantes coses, i no em refereixo només a l'aspecte físic. Però suposo que ja se'm passarà.

dijous, 26 de juliol del 2007

Pensant massa

Fa un parell de dies, algú em va dir que no m'havia reconegut. Gent que m'havia conegut feia molt més de temps sí que em va reconèixer. Però el fet que aquest algú que em va dir que no m'havia conegut, que algú altre em preguntés si jo era la Lluna, i que algú que em coneixia em va dir hola com si no m'hagués vist en la vida, em va fer pensar.

Ahir va ser festa, però em vaig quedar a casa. Vaig fer alguna cosa de profit, però vaig perdre el compte de les vegades que vaig obrir la pantalleta del blogger i la vaig tornar a tancar, sense haver-hi escrit res, o havent-hi escrit alguna cosa que esborrava.

Suposo que ahir tenia a veure amb una d'aquestes frases, que tenen molta raó, i és que no podem fer res sense que afecti a alguna altra persona. Sóc dolenta? A quanta gent he fet mal, sense adonar-me'n? I a quanta n'he fet, adonant-me'n després? I a quanta adonant-me'n que en feia? Amb quanta gent he sigut injusta, volent o sense voler? Quants cops he fet la meva especialitat, que consisteix a fer-me la tonta, i llavors passar de tot? Quantes vegades hauria d'haver dit una veritat ben dita, però no n'he estat capaç, i he fet patir algú? Quantes vegades? Quantes vegades he parlat malament d'algú i no s'ho mereixia?

Aquest matí, i per aquelles coses de la casualitat, he acabat anant a parar a unes fotos que vaig penjar a internet ara fa uns tres anys. I m'he sorprès a mi mateixa, veient que aquella noia que era allà era maca. Res a veure amb mi, malgrat que era jo mateixa. En aquell moment m'ha vingut al cap aquella gent que no em reconeixia.

El dia que em vaig tallar els cabells (hauria de dir rapar?), el meu pare em va fer un comentari del tipus que cada dia m'assemblava més a una de les meves ties. La perruquera m'havia enganyat, i havia començat a fer-me metxes per aquí i per allà, fins que el meu cabell ja no semblava meu. Quan me'n vaig cansar, vaig voler que em tornés al meu color, però les metxes no marxaven ni a la de tres. Em pregunto que, si es poden fer metxes als cabells, per què no es pot tenyir a sobre les metxes? La única forma de desfer-me de les metxes era desfer-me'n de veritat. Tisores, i metxes fora.

És molt fàcil donar consells, però seguir-los ja és una altra cosa. Per què em vaig haver de creure un parell de persones? El primer, en Santi. Un noi de les illes. Jo compartia habitació amb una noia de les illes i ell compartia habitació amb un noi de Canàries. La meva companya d'habitació només el coneixia a ell, i vam acabar anant bastant amb aquella gent. I la meva companya d'habitació es va acabar embolicant amb el canari. Però jo no tenia la més mínima intenció d'embolicar-me amb en Santi. Quan el veia venir, jo feia el possible per anar cap a una altra banda. Sobretot perquè algun cop anàvem les dues noies per una banda, els dos nois per l'altra, ens trobàvem, i el canari i la noia desapareixien i jo fugia... Suposo que com sempre, intentant evitar els conflictes, per dir-ho d'alguna manera. Un dia em va enganxar i no sé com va anar, però em va acabar dient que no era res més que una noia gorda. I d'acord, no era la persona més prima del món, però gastava una 40 o una 42 de pantalons. No és una talla petita, però no crec que sigui una talla tan gran. A més, jo em veia bé. Però, encara no sé per què, me'l vaig creure.

El segon va ser diferent. No em va dir res. Bé, sí que em va dir. Però abans, amb la mirada, ja havia parlat. Després em va fer un comentari irònic. Fa molt de temps, però encara tinc el comentari clavat, com una espineta. O com una gran espina, diria jo.

Ara ja no m'assemblo a aquella noia. Segurament ara en Santi tindria molta raó, però ara tampoc m'ho diria, perquè ara ni tan sols es fixaria en mi.

Com deia algú, aquestes coses no haurien d'importar. Però importen. Almenys a mi m'importen. Aquestes i altres.

Ahir, al final, escrivia en un mail una altra de les coses que havien mig començat a ser un post, i que parlaven sobre la por. Sobre ser valent i sobre tenir por i amagar el cap a sota l'ala per no afrontar-se a depèn de quines coses.

No vull amagar el cap a sota l'ala. Quan amagues el cap a sota l'ala, cada cop l'amagues més i arriba un moment en què ja no pots sortir, o no vols sortir, perquè allà, a sota l'ala, s'hi està molt bé. I sortir fa pànic.

Però per treure el cap de sota l'ala necessito dues coses. Avui ho he vist. I sé que no ho hauria de fer, d'amagar-me. Però aquestes dues coses necessiten temps. Necessito tornar a ser aquella de la foto. I necessito tenir la suficient confiança en la noia de la foto com per no creure'm els comentaris de gent que no em coneixen de res. I, mentre no aconsegueixi això, necessito tenir el cap a sota l'ala. Perquè podria ser que a algú no li importés. Però a mi sí, que m'importa.

Sé que he d'amagar el cap sota l'ala. Durant un temps. Tot i que tampoc hi trobaré diferència.

Una mica de suc

Una musiqueta em distreu del que estic fent. Ai, sí, és el meu mòbil! Tolkien estaria orgullós de mi. O no, a saber què pensaria en Tolkien!

Miro el telèfon. 9722... La ciutat. Em sembla que em puc oblidar de que sigui algú que s'ha equivocat. O que em vulguin vendre qualsevol tipus de cosa.

Despenjo, i algú em demana si sóc la Lluna. Em diu qui és, i pregunta, amb tot convenciment que no sabré qui és, si sé qui és.

I és clar que sé qui és! Recordo com em mirava malament fa tres anyets, quan els alumnes se'm revoltaven. Ara ja no ho fa. Com vol que no sàpiga qui és, si un dia ens vam trobar en un poble de la costa i vaig anar a dir-li hola? És clar que no ens hem dit mai res que hola, però sé qui és, i sap qui sóc.

Té uns papers meus. Una cosa que s'ha de presentar, perquè em paguin uns diners. Jo vaig dir que no en volia, de diners. M'ho passo bé fent la feina que faig, i vam acordar des del principi que no cobraria res. Ja tinc altres compensacions, sobretot personals. No vull cobrar res, jo.

Però, és clar, em van dir que els donaven una subvenció, i que l'havien de justificar, i no sé què més. Em van posar un paper al davant, i jo el vaig haver d'omplir...

- Es veu que falta un paper - em diu. Ah, doncs perfecte. Jo els vaig donar el que em van demanar...

- D'acord, ja passaré - li responc.

- Sí, bé, i ja que passes... Hauràs de tornar a omplir els papers... És que... Sí, hauràs de tornar a omplir els papers... És que s'han tacat... Bé, no res... és que m'hi ha caigut una mica de suc...

dimarts, 24 de juliol del 2007

Piló, piló...

La gràcia que té arribar d'hora a casa, és que en el moment menys pensat sona el timbre. Nens.

Nens que criden, que salten, que volen jugar.

Nens que es troben una colxoneta a terra.

Ai, ja la tenim. Tots volen la colxoneta i es comencen a barallar per ficar-s'hi.

Així que la Lluna, que és més criatura que totes les criatures a la vegada, aprofita un moment en què els nens deixen lliure la colxoneta, mentre es barallen, per estirar-s'hi.

Ah... llavors els nens la comencen a picar i intentar fer fora.

Però no poden.

Així que el més gran se li tira a sobre (i com pesa, el nen! Gairebé és tan alt com ella). I a sobre, doncs piló, piló.

I, de mentres, la Lluna va sentint com la gent gran els anima: "vinga, vinga, tu també!"

El problema ha sigut fer-los marxar. La pobre Lluna estava immobilitzada, i els nens s'agafaven allà on podien per no marxar.

dilluns, 23 de juliol del 2007

M'encanta el meu blog!

Perquè m'ho ha demanat en perdi, que sinó... I perquè llavors ha vingut en yeral. I els altres, a què espereu?

M'encanta el meu blog!

Sí, així de clar.

Si no m'agradés, no estaria aquí, dia rere dia, no?

I m'agrada perquè tu (sí, sí, tu que t'amagues) em llegeixes. I perquè el comptador em diu que em llegeixes. I perquè encara que no deixis rastre de comentaris, jo em munto històries sobre qui ets, què fas, i què hi busques al meu blog.

Però m'agrada més quan tu (sí, sí, altre cop tu) et prens un segon per deixar-me un comentari. El que més m'agrada d'aquest blog és els comentaris que em deixes. Perquè, d'una forma o una altra, donen sentit al blog.



I m'agrada el meu blog, perquè quan pujo al cotxe sento aquesta cançó i sé que avui faré un post. I torno tot el camí cap a casa amb un somriure a la cara. I no m'importa que un autobús em barri el pas i hagi de canviar la ruta.

I m'agrada perquè somric perquè sé que quan arribi aquí començaré a escriure sobre els llums de la feina. Al passadís hi ha llums que s'encenen quan hi ha poca llum i detecten moviment (és que som moderns, coi!) Doncs avui, surto jo al passadís, i just quan jo surto, els llums s'apaguen.

Explicació 1: irradio tanta llum, que només de veure'm, ha augmentat la llum del passadís i per això s'han apagat.

Explicació 2: sóc més ràpida que els sensors, i no m'han pogut detectar.

Explicació 3: els sensors passen de mi.

Tant li fa. El fet és que quan surto de l'edifici, miro cap al que hi ha a la porta i em recordo d'un post. Del dia aquell que vaig explicar que em pensava que es reia de mi, i que sempre em deia "adéu, adéu". Doncs avui no m'ha dit adéu 2 cops sinó 4. Li he dit adéu, m'ha contestat el típic "adéu, adéu", i llavors m'he recordat que m'havia deixat una cosa. I, és clar, demà no hi vaig. I dimecres és sant Jaume (visca el patró de Salt!) Si demano a l'ajuntament de Girona que adoptin a sant Quim o santa Anna com a patró d'estiu, em faran cas? Res, que he tornat al meu lloc, he agafat les coses, i llavors m'ha tornat a dir "adéu, adéu".

I m'agrada aquest blog perquè puc dir que demà he d'agafar un tren a les 12 d'agost (o 8 de desembre, el que preferiu) i no em mirareu malament. Que sí, potser pensareu que estic fatal, però almenys no em mirareu malament. I és que avui no hi havia manera de recordar a quina hora sortia el tren demà. Ho he mirat 5 cops, i llavors he decidit que havia de prendre mesures. Llavors m'he adonat que el 12 d'agost em sonava d'alguna cosa, i no sabia de què, i encara ha sigut pitjor...

Dic, no em mirareu malament, perquè no em teniu al davant. I si demà aneu a l'estació a les 12 d'agost, segurament tampoc em coneixereu. Per sort, hi puc anar amb tren. Fins avui, he estat patint per si em trucaven o m'enviaven un mail perquè anés a buscar algú a l'estació i el portés fins a la ciutat. Un guiri. I, entre que li hauria de parlar en anglès, i que no vaig mai a la ciutat en cotxe, la cosa prometia ser divertida... Però us en quedareu amb les ganes. Perquè hi aniré amb tren! Si no se m'escapa...

I res, que sempre m'enrotllo massa! M'encanta el meu blog! I el meu dibuixet! Hombre ya!

12 d'agost

Sé que el 12 d'agost és alguna cosa. No sé què, però és alguna cosa. Sí, ja ho sé, és diumenge, però passa alguna cosa.

I no sé què.

He repassat mentalment els sants i aniversaris de la gent que conec.

Cap és el 12 d'agost.

He repassat les coses que he de fer.

Cap és el 12 d'agost.

He pensat i repensat, però no sé què és. 12 d'agost. Diumenge, aquest any. Sí, però... a part de ser diumenge, què més passa?

Sento que m'he oblidat d'alguna cosa, però no sé de què.

12 d'agost. De què em sona?

Odio aquesta sensació de saber que se m'escapa alguna cosa, però no sé quina. De saber que m'he oblidat d'alguna cosa, però no sé de quina.

12 d'agost. No conec cap Euplus. És més, algú en coneix algun? Ja sé que dic que no posaria noms massa normals als meus fills si haguessin de tenir un cognom massa comú, però ja dic jo que preferiria posar-li Jordi a un fill amb cognom comú que Euplus. Ni Eleazar. Algú coneix algun Eleazar? Sembla nom de dona, no?

Què passa, el 12 d'agost? Per què avui he sentit que era important? Què m'oblido?

(Sí, estic escrivint des de la feina, dintant a davant de l'ordenador. Jo tinc llum... però estic sola...)

diumenge, 22 de juliol del 2007

En un univers paral.lel...

A les 7 del matí, m'hagués aixecat, quan he obert els ulls per primer cop, sabent que avui seria un gran dia.

Hagués esmorzat, i com que el sol encara no seria massa alt, hagués anat a córrer i hagués aconseguit, per fi, baixar dels 30 minuts.

No hagués pensat en un fantasma del passat, i tot i saber que jo tenia raó, que el que vaig fer era el correcte, no hagués desitjat haver fet el contrari. Perquè em sento com un bitxo raro i sé que, sense cap mena de dubte, el futur pot estar condicionat per això. Bé, segur que està condicionat per això, d'una forma o una altra. Tot i que no sé si per bé o per mal. En un univers paral.lel, segur que seria per bé, però molt em temo que serà per mal.

Li hagués dit que sí a ella, m'hagués posat un biquini d'aquells tan petits, i ens haguessim quedat a l'herba prenent del sol, sense patir perquè em quedaré com una gamba, i sense cap més problema.

No li hagués vist els ulls tristos quan li he preguntat com estava i m'ha contestat que molt bé, perquè en principi jo no hauria de saber que aquell noi que sortia amb ella i que jo coneixia va trigar tan poc a trobar-ne una altra. Que d'acord, sóc una cínica i vaig apostar amb mi mateixa que ella en trobaria un altre i el deixaria abans que ho fes ell (malgrat conèixer-lo a ell), però va resultar que ell li importava de veritat...

No hagués reprimit el comentari irònic de "quant de temps, eh!", quan ell m'ha dit: "Hola, Lluna, com estàs?"

Hagués tingut la cara d'anar directament cap a ella i dir-li "hola, eh!", quan ha arribat i no s'ha dignat a dir res. O, més ben dit, només s'ha dignat a girar la cara quan m'ha vist, per no haver-me de dir hola.

Li hagués dit alguna cosa a ella, i me l'hauria emportat a ell a una banda. O algun comentari irònic sobre el fet que no el deixava ni a sol ni a ombra, fent que no pogués ni parlar amb ell. Que sí, no ha dit hola, però quan jo intentava parlar amb ell, contestava per ell, sense que ell tingués ocasió d'obrir la boca.

No m'hagués quedat en una cadira a l'ombra durant tanta estona, sabent que em quedaria la samarreta marcada: nata i maduixa. Quina gràcia...

No l'hauria vist plorar, perquè no hauria d'haver plorat.

Hauria tingut la típica conversa amb ma mare: "Nena, has de ser una mica més diplomàtica!" "No, que jo no sóc hipòcrita, i si a mi em giren la cara, no tinc perquè anar jo fent-los bona cara", en comptes del "encara li has fet massa bona cara", que jo sé que és mentida, perquè ni me l'he mirat, ni li he dirigit la paraula. I sí, ja sé que no sóc gens diplomàtica i que quan estic enfadada amb algú o quan algú no em cau bé sóc incapaç de fer bona cara (i ara m'adono que passa poc, però realment sí que passa), però que la meva mare es posi així és molt mala senyal.

No m'hauria sentit culpable en tot el dia. Per res.

I, finalment, hauria sigut prou valenta. No avui, sinó uns dies abans. I avui hagués fet una cosa que fa temps que vull fer. Però sóc una cagada, i tinc por. O pànic. I no m'atreveixo a fer res. I així estic, com estic.

Però visc en l'univers en el que visc, i no en un univers paral.lel. I el dia ha tingut coses bones, també. La millor, però, acaba de venir fa un moment. El dejà-vu que fa temps que tinc. Ha tornat. Però ara no és dolent, sinó bo. I és bo perquè m'ha donat esperança. Perquè sé que, d'alguna manera, tot pot anar bé. Tot pot anar perfecte. De forma que no torni a destitjar viure en aquest univers paral.lel, on sóc tan bona. Perquè, estant en aquest univers sóc igual de bona, i puc riure'm de totes aquestes petites coses que em fan sentir idiota, però que fan que jo sigui el que sóc, i que ningú sigui igual a mi (per sort, que si hi hagués algú igual que jo, pobre!)

dissabte, 21 de juliol del 2007

Ja el tinc!

Sé que fa molt que no parlo de llibres. Ho vaig deixar de fer ara fa uns mesos, perquè... bé, és igual. Però segueixo llegint, encara que no expliqui què m'han semblat els llibres. I avui vull parlar d'un llibre.

Sí, ja el tinc! Avui, 21 de juliol, he aprofitat que havia d'anar a la ciutat per passar-me per una llibreria, a veure si el trobava. Pensava que no el trobaria, perquè hi he anat a la tarda (ara acabo d'arribar a casa), però l'he trobat. Allà estava, i n'hi havia una bona pila.

Però ara crec que necessito un moment de reflexió. Què m'està passant? Per què em rendeixo a la moda? Si, és clar, aquest llibre jo me'l volia comprar un dia o un altre, i els he llegit tots en anglès, així que aquest també tenia l'intenció de llegir-lo en anglès, però tanta pressa, tenia? L'havia de comprar just el dia en què tothom anava com un boig buscant-lo?

Al principi no em van cridar l'atenció, aquests llibres. Però un amic italià me'n va parlar molt bé. I, com que amb aquest amic compartim el mateix gust per la lectura, i em va dir que l'anglès es llegia bé, vaig començar a llegir-los.

El primer i el segon... bé, no és que m'agradessin molt. A partir del tercer, la cosa va millorar, i va anar cada cop a millor.

Però... per què coi em compro el setè si encara he de començar el sisè?

Ah, sí, perquè em vaig prometre que aquest estiu els acabaria. Perquè no vull llegir el setè sabent ja com acaba, si és que això és possible. Però també perquè semblo una mala estudiant, que va a última hora. Si ja hagués llegit el sisè, ara podria començar el setè i tindria menys possibilitats de que algú m'expliqués alguna cosa, perquè acabaria abans. Però no, ara tot són presses, que avui al migdia ja m'he enterat d'una cosa que no volia enterar-me...

Si és que és ben bé que he caigut en la temptació de la moda. Que a mi els llibres aquests m'agraden, però... bé, una mica menys de propaganda estaria millor. Que no vull saber el final abans d'acabar-lo!

divendres, 20 de juliol del 2007

Gràcies!

Feia temps que tenia una cosa a dintre. L'havia d'explicar a algú, però no la podia explicar a ningú. Em sentia cínica, em sentia mala persona, em sentia insensible.

Em sentia culpable, tot i que no havia fet res mal fet.

Ara mateix recordo l'últim cop que algú em va fer sentir culpable per coses que jo no havia fet malament. La cosa va acabar molt malament, encara no sé com ara continuo aguantant.

Cada cop ho tinc més clar: xantatge emocional. Hauria d'estar prohibit fer xantatge emocional a ningú. Hi penso, i espero no haver-ne fet mai, de xantatge emocional, inconscientment. Conscientment ja sé que no n'he fet mai, però inconscientment... suposo que no en puc estar del tot segura.

A mi és molt fàcil fer-me xantatge emocional, i funciona a les mil meravelles. Una mica de xantatge i faig el que sigui que qui fos volia que fes. Ja és ben trist, ja. Però no és una bona solució, perquè a la que me n'adono, m'emprenyo, i de debó. I, com deia l'altre dia a algú, quan m'emprenyo, ho faig de veritat. De veritat de la bona. I ningú ha de ser tan inconscient com per voler veure'm enfadada de veritat. No passa gaire sovint, això està clar, però suposo que faig por...

Aquest havia de ser un post alegre, donant les gràcies, cagum coi. Però és que tot just acabava d'escriure el "cul" de culpable de la segona línia, que he vist clar això del xantatge emocional. I, és clar, ara no tinc massa ganes de fer un post alegre.

Malgrat tot, m'agradaria donar les gràcies a algú. Perquè avui jo, per sobre de qualsevol altra cosa, necessitava parlar. Necessitava explicar una cosa que tenia ficada el cap des de feia uns quants dies. Necessitava treure-ho, però necessitava algú de molta confiança, i aquesta persona només podia ser una.

M'hi he posat en contacte per demanar-li perdó. Perdó per un comentari. I em sembla que només de veure'm ja sabia què li anava a dir. Llavors li he dit que estava trista, però no sabia per què. I, no sé com, ho he començat a deixar anar tot. Coses que no sabia que tenia a dintre, i coses que sí que sabia que tenia a dintre, però que no podia explicar a la primera persona que passés pel carrer.

Quan me n'he adonat, ja feia una hora i mitja que m'aguantava. Que ja és tenir aguant, això. Perquè ja s'ha de tenir paciència per aguantar-me a mi un rotllo d'hora i mitja.

Però m'he animat, i ara escrivint això, també. I, mentre parlàvem, m'he fet una espècie de retrat. I he de dir que he quedat molt bé :-) De fet, sóc jo. Té un no sé què, que s'assembla molt a mi. La mateixa persona que m'estava aguantant, m'ho ha dit.



La mateixa persona que ara m'acaba d'enviar un mail, intentant fer-me refer de la crisi del "cul" (que malament sona, això!) Però ella no m'ha tallat a mitja frase. I m'ha ajudat molt. Tot avui. Aquest matí ha fet que m'animés i ara... doncs ara li he tornat a explicar el meu rotllo i... no sé com m'aguanta tant, la veritat.

Moltíssimes gràcies! De veritat! I ja m'estàs explicant les teves cosetes de la setmana que ve, que jo també et vull escoltar!!!

Per cert, després de fer el meu dibuixet, n'he fet un altre. Havia de ser bastant diferent, i també havia de ser jo. Però... Bé, m'ha sortit bastant igual. Però m'agrada. Així que es queda aquí, mig amagat, però latent :-)

El cargol i el pou

Ja veig que, això de treballar, avui està fotut.

Hi ha un problema d'aquests de lògica, en què un cargol cau en un pou. De dia, puja 3 metres, i de nit rellisca i en baixa 2. No importa els dies que trigui a pujar, perquè cada dia avança una miqueta més, fins que un dia aconsegueix sortir del pou. Ell potser no ho veu, però cada dia puja una miqueta, i cada dia està més a prop de la sortida.

Jo em sento com un cargol que ha relliscat a dintre d'un pou. Però no he acabat de caure, sinó que estic allà agafada. El problema és que, contràriament al cargol del problema, jo sóc més dolenta pujant i aguantant-me, i cada dia pujo 2 metres, però de nit en baixo 3.

I, de cop, tinc una alegria, i començo a pujar. I estic animada, perquè em penso que podré arribar-hi. Il.lusa de mi! El que no m'adono és que cada dia sóc incapaç de pujar fins allà on era ahir, i crec que tinc forces per intentar pujar a un pou que no acabaré de pujar mai.

I de nit, vaig caient, cada cop més avall. De nit, o de dia, tant li fa.

La meva part racional em diu que deixi d'intentar-ho: al cap i a la fi, mai arribaré a dalt. De res em serveix ser valenta cada matí i començar una escalada, que no em porta enlloc. Però la meva altra part em diu que, com més escali, més a prop estaré de la sortida.

Hi ha una altra part, que em diu que segurament hagi de baixar. Què em trobaré, quan arribi a baix? Potser m'hi trobo algun altre cargol. O, ja se sap, tots els pous comuniquen entre sí d'una forma o una altra. Potser puc trobar un pou que no rellisqui tant, que la pendent no sigui tan gran o que només tingui dos metres d'alçada i pugui pujar-lo en un sol dia.

O potser hi trobi un lloc sense sortida, sense cap més cargol i estigui més lluny de la sortida.

Em pregunto si val la pena lluitar. Si val la pena intentar-ho, quan sé que no me'n sortiré. Si val la pena ser valenta.

Però també em nego a rendir-me i a deixar-me caure al fons.

El problema és que sé que hi cauré, un dia o un altre. Cada dia vaig baixant una mica més. Llavors, no seria millor agafar la directa i baixar a tot drap? Un cop allà, ja puc decidir què he de fer.

Sinó no podré treballar

Ahir li vaig dir una cosa a algú que segurament no li hauria d'haver dit. I ara em sap greu. Però és que hi ha coses que sempre m'han tret de polleguera, i una d'elles és la mania que tenen un grapat de dones de la meva família de donar de menys als homes. No, la meva mare no, però de la resta, la majoria. Una crítica constant, que al final s'acaba fent pesada. No només és una crítica, és com un despreci. I el fet de sentir alguna cosa semblant d'una persona més jove que jo (per mesos, però més jove al cap i a la fi), que no va fer res més que recordar-me les meves ties, àvies i similars, em va fer saltar totes les alarmes. Sé que calladeta estic més maca, però de veritat, no vaig poder. Cadascú és com és, però jo per aquí no passo, i em sembla que últimament he agafat el costum (dolent, això està clar) de dir veritats. L'últim cop que vaig dir una veritat a algú, sobre un tema que no anava ni venia de res, però que em va demanar què en pensava... bé, per dir-ho d'alguna manera, aquesta persona ha desaparegut.

Em sembla, però, que potser és millor dir les veritats. Si em molesta que algú es posi a criticar un determinat home (que no té res a veure amb mi, que quedi clar), ho he de dir, no? Però ara em sento fatal, per haver-ho fet, i per estar escrivint aquest post ara.

Ahir no sabia què em passava. Vaig anar a dormir trista. M'he despertat trista, i no sabia per què. Un parell de coses m'han fet baixar més encara, i no tenia ganes de res. Així que he obert el blogger, i he mirat la pantalla en blanc.

Sé que el que em passa segurament no tingui a veure amb aquesta conversa. I sé que hauria d'esborrar aquest post ara mateix. Crec entendre que el meu problema d'avui és que em falta una mica de valentia. La valentia que em va sobrar ahir per dir que deixessin de fer comentaris d'aquest estil, i que segurament puc haver fet enfadar algú, i això em sabria molt greu, sobretot perquè hi ha vacances (meves no) pel mig, i el tema es quedarà penjat.

Continuo igual, no sé si una mica millor. No sé quin és el problema, i no sé si això m'ha ajudat. Espero que sí. Perquè havia de treure'm alguna cosa de dins, no sé encara quina, perquè sinó seria incapaç de treballar.

Ai, si fos una mica més valenta i m'atrevís a...

dijous, 19 de juliol del 2007

Premis blocaires a quatre mans (o a cinc, millor dit!)

Anem tard...

Sí, ja ho sé, però i què?

És culpa teva...

Culpa meva?

Sí, sempre parlant de tu, i no em deixes mai l'ordenador!

Ei, que l'ordenador és meu!

Sí, però el monopolitzes tot el dia. I perquè si dormissis amb ell encara et cauria a terra i l'espatllaries, perquè series capaç de dormir amb ell i tot!

D'acord, d'acord, però fem el post o què?

Què vol dir, "fem"?

Doncs això, fem.

No l'havia de fer jo, el post?

Tu? Però si el bloc és meu!

Però jo vaig rebre mig premi!

Sí, la Txell va dir coses molt maques. Però jo vaig rebre un premi que era per mi, i no per tu.

I si deixes de fer-te la xula?

Vale... El fem a mitges? La meitat cadascuna?

Doncs ja em diràs com divideixes cinc entre dues...

Ja trobarem la manera...

Doncs començo jo. Es tracta dels thinking blogger awards, que a aquestes alçades, i després de tant de temps, ja tothom sap de què van. I, a més, els faig quan ja no hi ha ningú que els faci, quan són ja passat. Però això és el meu blog, no? Així que faig el que vull! Vull donar aquest premi a una noia. Una noia que escriu d'una manera que sempre em fa pensar, i que sovint no sé què comentar-li, perquè el comentari, que ja li he fet més d'un cop, podria ser "aquest post el podria haver escrit jo", perquè jo, molt sovint, em sento igual que ella. Des que vaig començar a llegir el que escrivia, no he fet més que assentir, i dir que jo també, o que a mi em passa el mateix, o que jo penso el mateix, però seria incapaç de dir-ho d'aquesta forma. I, malgrat que la Maia m'insisteix a que no posi els noms dels blogs, i que ja està molt clar qui és cadascú, no li faré cas. Que la Maia i jo ens barallem de tant en tant, però... no arriba la sang al riu. I, està clar, aquesta blocaire no pot ser altra que la Tirai.

Em toca, em toca! Ara vaig jo! I com que jo no penso massa, només observo i em dedico a explicar el que veig, sobretot allò que em crida l'atenció, no puc fer res més que premiar a un blog. Un blog que m'ha ensenyat moltes coses. Coses que no sabia. I coses que passo en els informes que envio, faltaria més!!! Però, fora del que jo veig, m'ha ensenyat a comprendre una mica més com és aquest món, tan diferent del meu. Que qui és? Doncs en Dan, està clar!

El segon premi que dóno jo és per una noieta bastant jove, i que fa poc que he descobert. I el fet que digui que és bastant jove no és una cosa dolenta, al contrari. M'agraden els seus escrits raonats, que semblen escrits per una persona més gran, perquè són molt madurs. I em fa pensar. I tant, que em fa pensar! Em fa pensar en mi mateixa, quan era més joveneta. I hi veig una il.lusió que jo també tenia, i que s'encomana. Fa poc que l'he conegut, però amb un parell o tres de posts ja m'ha fet pensar moltíssim. Així que se'l mereix, sense cap mena de dubte. Aquesta noia no és cap altra que la Laia.

Em torna a tocar a mi! El següent premi el dono a un altre noi. N'envio molts informes... tot i que em sembla que a vegades les coses que hi ha allà no són del tot reals. Em sembla que dec enviar informes adulterats a casa, però tant em fa. Les imatges em fan gràcia, tot i que em sembla que no les acabo d'entendre del tot. I la Lluna m'ha d'explicar els jocs de paraules, però ja ho vaig entenent. Que qui és? Doncs en Zinc!

I l'últim premi el donem les dues a la vegada. Començo jo. Perquè em fa pensar, i molt. Perquè sovint escriu alguna cosa, i jo penso que estic en la mateixa situació, d'una manera que no sembla possible, o potser sí. I llavors se m'acudeixen comentaris llargs, llargs, per fer, però em controlo, perquè no tinc mesura, i perquè no es tracta d'anar fent comentaris més llargs que els posts!
I jo li vull donar el premi perquè un dia va explicar una història que em va agradar molt i que... bé, algun dia us explicaré alguna història semblant que em van explicar quan encara era a casa, al meu planeta. Però sobretot perquè m'ha donat un material molt bo per enviar en els informes. I és que això dels castells és una costum ben estranya! Està clar, aquest és en XeXu!

Bé, em sembla que està ben clar qui és qui en aquest post, i sinó... doncs és igual! Aquests premis els hem volgut donar entre les dues, i no sé si ens n'hem sortit massa, però ho hem intentat.

Només un petit comentari final, que em diu la Maia: que nosaltres gairebé mai ens barallem, eh! Només de tant en tant tenim una petita discusió. I sí, la Maia té raó, ens hem retrassat molt en els premis blocaires...

dimecres, 18 de juliol del 2007

Coincidències

Ahir vaig sentir una cançó que feia temps que no sentia.



Però també vaig sentir una altra cosa. Una cosa que va quedar en stand-by, perquè havia d'acabar unes coses ja. Les he acabat fa deu minuts, i aprofito que he de canviar de feina. Aquesta tarda m'espera una tarda dura d'organització, però he de dinar sola i he aprofitat per tancar-me amb clau i buscar si allò que vaig pensar que potser era una coincidència ho era de debó.

I ho era, i tant que ho era! Sempre fa gràcia descobrir que algú va néixer el mateix dia, del mateix any que tu. És una espècie de lligam que t'uneix, una cosa que no té cap importància, però que fa gràcia.

Recordo la Berta, de Caldes de Malavella, que va anar a l'institut amb mi, i que havia nascut exactament el mateix dia que jo. Com la persona que ara acabo de veure que també.

Aquesta cançó em porta records. Records que no es corresponen a l'època de la cançó, sinó que són anteriors a la cançó. Recordo un cotxe, jo tenia 13 anys, i un home ens portava, a tres nois i a mi. Aquell dia vaig prendre una decisió, d'un comentari que vaig sentir, i que no sé qui el va fer. Vaig decidir que m'havia de mirar com anava allò, què era allò. I resulta que ara representa que sóc una experta en allò. Tothom em pregunta coses sobre allò, fins i tot els tres nois que anaven a darrere. Bé, fins i tot el que portava el cotxe.

Aquell dia, al cotxe, els nois cantaven una cançó. No era aquesta cançó, però tant li fa. Un temps més tard, aquesta mateixa cançó va aparèixer un dia que em van entrar uns fantasmes a l'habitació, mentre dormia. Com a mínim dos dels tres que anaven a darrere el cotxe estaven entre els fantasmes, i el que conduia ens havia de vigilar, o això representa.

El primer dia que vaig sentir "Els teus ulls glaucs", em vaig recordar de la cançó del cotxe. No sé per què. Però aquesta cançó va marxar d'època, i es va traslladar a l'any 91 o 92, i cada cop que la sento em recordo del cotxe i dels fantasmes.

Aquesta cançó sempre em va fer somriure, i ho seguirà fent. Pel cotxe, pel fantasma, i per les coincidències.

dimarts, 17 de juliol del 2007

Em fa mal tot

Bé, tot, el que es diu tot, no em fa mal. Em fan mal les espatlles, si les moc. Em fa mal la cintura, pel cantó, si em moc una mica. I em fa mal algun múscul de les cames que no sabia que existia, però està a les cames (no, a les cuixes no, a les cames) per la part del davant.

I és que feia molt de temps que no caminava tant de tros amb el portàtil a l'esquena (el portàtil i unes quantes coses més...) En total, uns 10 quilos de pes a sobre.

De fet, tampoc vaig caminar tant: del cotxe a l'estació, un trosset per Barcelona (que em pensava que era menys, però són poc més de 3 quilòmetres), i tornar de l'estació al cotxe.

Tinc a la Maia aquí al cantó, fent saltets, i demanant que li deixi fer un post que fa un parell de dies que vol fer, el del thinking blogger award. Però s'haurà d'esperar a demà. O a demà passat... tot depèn de l'actualitat.

Avui he estat a punt de fer un altre post. Però al final m'he dit que era ser massa cabroneta fer-lo... Es tractava d'una història inventada, que tinc les categories una mica oblidades. Com que ahir l'important era que se'm va escapar el tren, però resulta que, no sé per què, tothom es va fixar en un petit detall del final, volia escriure una història inventada sobre que havia rebut un mail... però passo. Ara, aviso: no descarto fer-ho algun dia, amb algun altre tema. Si aviso ja no enganyo, no?

I res, que avui he comptat la distància que hi havia entre on vaig deixar el cotxe i l'estació. Bé, ho ha comptat el comptaquilòmetres del cotxe, que per això serveix. En total, 2 quilòmetres. El que em porta a unes quantes reflexions:

1. No sé, ni sabré mai, comptar distàncies. En sóc incapaç. Fa anys i panys que faig la mateixa distància a peu per Barcelona i jo estava convençuda que eren uns 2 quilòmetres, 2 quilòmetres i poc. Ara acabo de veure que són poc més de 3.

2. Ja s'ha de ser idiota per deixar el cotxe 2 quilòmetres lluny de l'estació quan falta un quart d'hora perquè surti el tren.

3. La ciutat és més gran del que em pensava. Jo sempre havia dit que era petita i que total, de punta a punta, 3 quilòmetres, no més (això lliga amb l'1, em sembla).

4. Vaig estar 14 minuts per arribar a l'estació. Esquivava gent, em vaig parar en algun semàfor i anava carregada fins a dalt. A més, no portava unes sabates gaire adequades per córrer, i anava amb texans. Si vaig poder fer els 2 quilòmetres en 14 minuts, què coi foto al gimnàs, que vaig més lenta, sense portar pes a sobre, i amb roba adequada?

5. Si el meu cos està acostumat a córrer bastanta estona més que un quart d'hora (tot i que amb menys intensitat), per què es va quedar fet pols ahir quan vaig arribar a l'estació? Quina mala entrenadora que sóc! Ja em val.

6. Per què, si estic acostumada a fer un número semblant de quilòmetres, ahir al vespre no m'aguantava dreta i avui em fa mal tot? Total: 2+3+2=7. Normalment en faig 6 cada dia, i dels 7 d'ahir, 5 van ser a peu... I, per què em fa mal tot, avui?

7. Amb la calor que feia, i després de córrer un quart d'hora, no negaré que estava bastant suada. I així vaig anar a Barcelona i vaig tornar. Demano perdó per qui m'hagués d'aguantar al seu costat. No m'estranya que el noi del llibre s'amagués rere el diari!

dilluns, 16 de juliol del 2007

Dilluns...

Sóc a l'estació de Girona. Són 2/4 de 10. Volia agafar un tren que surt a les 9:03 per anar més tranquil.la. El problema és que sabia que també sortia un tren a les 9:19, i això ha fet que no anés amb temps de sobres, com faig sempre. I m'he despistat. M'he despistat perquè he comptat que érem mitjans de juliol i que la major part de la gent de Girona està de vacances, a part que no hi ha col.legis. He pensat que a 2/4 de 9 no tindria problemes per trobar aparcament. He pensat que podria aparcar tranquil.lament, i que podria arribar amb temps a l'estació per agafar el tren de les 9:03. Il.lusa de mi!

Quan he vist que això d'aparcar seria més difícil del que em pensava, he anat una mica més lluny a buscar aparcament. Sabia que arribaria just, però els deltes sempre van tard. O no?

A les 9:12 estava a magisteri. Era molt just per arribar a les 9:19 a l'estació, però tinc bones cames (o això creia). Anava amb un portàtil a l'esquena i un munt de coses, però... havia d'aconseguir-ho!

A les 9:15 girava pel lidl. Tenia 4 minuts per arribar a l'estació i ja hi era. És més: veia si el tren passava.

A les 9:18 entrava a l'estació. No he vist baixar ningú. No he sentit cap tren. Res de res. Però una noia que vigila se m'ha mirat. Jo anava tota vermella i suada, corrent com una boja. Una de les dones que han posat a l'entrada de les vies, en comptes de posar-hi una màquina com a Barcelona, se m'ha mirat amb cara de pena.

- El tren ja ha sortit, no?

No sabia si contestar-me o no.

- Sí...

Eren les 9:18. He anat a mirar l'horari. Hora de sortida: 9:19. L'últim cop que em va passar això va ser amb el primer tren del matí, també aquí a Girona. Va sortir a les 6:08 en comptes de a les 6:12.

Proper tren: a les 10:30. Trucada al jefe. Des d'aquí el sento riure encara.

Per sort és un Catalunya. I com que tenia pensat anar a peu i al final aniré en metro, "només" arribaré mitja hora tard.

Sempre em queixo d'aquests trens del matí: dos trens en un quart d'hora i llavors gairebé una hora i quart sense tren.

Però no puc culpar la Renfe. El problema és meu. Si jo hagués sigut a les 9:03 a l'estació no se m'hagués escapat el tren. Almenys el segon.

Però el meu rellotge va entre dos i tres minuts avançat. Després de preguntar-li a la dona, marcava les 9:20...

Podria haver aprofitat per fer una feina que he de fer avui, abans de venir a l'estació. Ara ho hauré de fer quan torni, vés a saber a quina hora. El termini acabava avui, però jo ja ho tenia tot preparat per fer-ho dijous. Només em faltava que un company m'enviés una cosa. Una cosa que havia d'haver tingut dilluns passat, fa una setmana, i que vaig rebre ahir a les 12 de la nit. I ara avui hauré d'anar expressament allà a fer una cosa que ja tindria feta si no fos perquè s'ha retardat algú altre.

Quina bona manera de començar un dilluns al matí. Em sembla que aquesta setmana serà dura...


Són més de les 6 i estic a la feina. Acabo d'arribar i encara he de fer el que havia de fer. Al final, el tren que he aconseguit agafar ha arribat mitja hora tard (no penso dir la paraula Ave, que em cabrejo), i jo he arribat una hora més tard del que havia dit que arribaria...

Però mirem la part positiva. Avui, al tren, he hagut de riure. He pujat al tren, amb el portàtil a l'esquena, una bossa penjada i un llibre a la mà. El tren estava bastant ple, i a la que he vist un lloc, hi he anat corrent (no, no tenia res a veure que el seient del costat l'ocupés un noi guapo, que jo no les faig, aquestes coses!) He deixat el llibre al seient, m'he apartat perquè la gent passés, he descarregat la motxila amb el portàtil, l'he deixat a davant del seient, perquè tampoc em molesta portar-la al mig de les cames, he acabat de descarregar i m'he girat per recollir el llibre i asseure'm. Que estrany, el llibre no era allà on em pensava que era. M'he girat cap a l'altra banda. Que estrany, tampoc hi era. M'he assegut, pensant què n'havia fet del llibre. I, un cop asseguda, el noi tenia el llibre a les mans, i me l'ha donat somrient. L'havia agafat perquè no m'hi assegués a sobre...

diumenge, 15 de juliol del 2007

Tot és possible

És possible que dijous rebés un mail amb una llista tan llarga de coses per fer, que tingués la sensació que no podria acabar-les a temps.

És possible que sí, que sigui capaç d'acabar-les.

És possible que estigui escrivint això un diumenge a la tarda, sola a casa, amb la radio amb un volum que faria queixar-se a mon pare, escrivint una frase cada cop que l'ordenador em deixa uns moments de descans perquè està pensant (i no aprofito per anar al lavabo o alguna cosa similar).

És possible que allò que crec que és impossible passi.

És possible que ahir, a part de viatjar per 3 continents, pensés que havia d'escriure un post titulat "tot és possible".

És possible que el meu cap deixi de pensar tonteries i es centri, com pensava que havia passat fa una setmana.

És possible que m'oblidi de coses impossibles i que no tenen cap sentit.

És possible que el passat no existeixi, o que com a mínim no importi. I potser, només potser, és possible que no sigui important, no per mi, sinó per la resta de gent. Al cap i a la fi, el passat només és passat, i si no he fet res mal fet, el que importa és l'ara i l'avui.

És possible que algun dia aconsegueixi no avergonyir-me del meu passat, de forma que no condicioni el meu present.

És possible que m'oblidi d'un dejà-vu que fa dies que tinc.

És possible que les coses impossibles es tornin possibles.

Tot és possible. O no. Però sense lluitar per allò que crec possible, no seria jo. I no em sentiria bé amb mi mateixa.

Però sense lluitar per allò que és impossible, tampoc. Malgrat que llavors em foti una gran nata.

Però sé que tot és possible. Fins i tot allò que crec impossible, encara que sembli una contradicció.

dissabte, 14 de juliol del 2007

Sóc...

Sóc a Brasil. L'avió surt en 1 hora i em queden pocs diners. Si els canviés, se me n'anirien tots en la comissió, així que em dedico a comprar coses a les botigues de l'aeroport. Em compro un braçalet de pedretes verdes, entre altres coses. Quan me n'adono, acabo d'entrar a l'autovia.

Sóc a casa de la Jo Mateixa mirant un vídeo, i lluitant amb espases làser, quan aixeco el cap i no sé si m'he passat el desviament o si encara l'he de passar. Com que estava tan lluny i anava despistada...

Sóc a Malgrat i veig una cara somrient, però vergonyosa. Se'm mira i em pregunta si sóc jo. Obro els ulls i algú em saluda somrient.

Sóc a Corçà i he d'aparcar el cotxe. Porto una parella que conec vagament al cotxe i per poc arribem tard. Veig una amiga de ma mare. Torno a la realitat. Aparco el cotxe. Veig una amiga de ma mare.

Sóc en un petit poble de la província de Valladolid. És la festa del poble. Anem fins a la capella travessant pel mig dels camps i els dos parents meus més propers a mi en edat, malgrat ser d'una generació anterior, em fan caure. Arribo a la capella bruta de dalt a baix. Obro els ulls i estic plena de confeti.

Torno a ser al Brasil. Vaig en un cotxe oficial. Anem per l'autopista i no hem de pagar. Em miro el senyor del peatge, que m'obre la barrera sense que li hagi pagat un duro i somric.

Sóc al meu lloc de treball. Estic davant de la pantalla de l'ordenador i escric en un mail alguna cosa de l'estil "la persona per la que vas deixar el teu nòvio és una noia, veritat?" Estic gairebé segura de que és així. He lligat caps i tot lliga. Miro al meu voltant i m'adono que...

Sóc a Tuníssia i l'equip de futbol acaba de guanyar una semi-final de la copa d'Àfrica. El carrer està ple de gent celebrant-ho i nosaltres estem a l'entrada d'un bar, on sona una cançó. Miro al meu voltant i la gent deixa de ballar. Com pot deixar de ballar la gent amb aquesta cançó?

Sóc a l'altra banda de l'Onyar. Sóc un parell d'anys més jove. Plou. Corro cap al cotxe. Els cabells em queden ben xops. M'arriben fins a més avall de l'espatlla. La samarreta està tan xopa... Pujo a un cotxe. Algú posa l'aire condicionat. Davant la meva mirada, m'explica que l'aire condicionat ajuda a assecar. I té raó. En poc temps ja no estic xopa. Obro els ulls i em trobo sola en un tros de bosc. A pocs metres de mi, la gent s'ho passa bé. Jo no conec a ningú, excepte a un parell de persones inaccessibles. Tot són grupets petits, i no tinc ningú amb qui parlar. Em recordo de consells que he donat fa poc, però en aquest moment penso tot el contrari.

Sóc davant de l'ordenador i sé que no hi hauria de ser. De cop, estic més trista que fa un moment. Sé que no hauria d'estar-ho, però ho estic. Sé que no hi ha cap raó, però...

Sóc davant de l'ordenador. No m'aguanto dreta. Escolto una cançó, que ha aparegut de forma aleatòria. M'aniré a rentar la cara. Agraeixo que no hi hagués ningú conegut, excepte aquells que no tenien temps de dir res i m'he estalviat el "t'hauries de pintar més sovint". No em pinto mai, però he de reconèixer (i negaré que jo hagi dit això, encara que quedi per escrit) que avui semblava una nina. Coi, que segurament no tingui un cos envejable, però avui feia goig. I no, no m'he deixat fer gaires fotos.

Així que sóc a casa. No estic massa animada. Per diverses raons. Però m'aniré a rentar la cara i marxaré una estona a Hogwarts.

Sé que en tot el dia no he estat en cap moment on havia d'estar. Sé que avui em sento poc orgullosa del meu caràcter, del meu jo interior, però em sento orgullosa del jo exterior (més o menys). Vaig moooooooooooolt malament. Però molt! Durant tot el dia he estat veient noies que volien aparentar el que no eren, i internament me n'he rigut. Perquè jo, amb els meus pantalons, era jo. Però alguna no sabia com portar el que portava. Tot i que això és ser cruel. No tant com un amic del nuvi, quan jo marxava, amb el comentari que ha fet, que almenys es podia haver esperat a que jo no ho sentís. O potser ja l'ha fet perquè jo el sentís. Tot i que intentaré que m'entri per una orella i em surti per una altra. No pas com l'autobús del vídeo (ja ho sé, el vídeo és molt antic, però m'ha donat la gana de posar-lo). Però, segurament, després de rentar-me la cara i patir per el pobre Harry, les meves coses semblaran nimietats.

divendres, 13 de juliol del 2007

Pessigolleig als dits

Hi ha dies que tinc un pessigolleig als dits. Ells volen escriure, volen sentir el teclat, però no tenen res a dir. Dies sense post, però ells tenen ganes d'escriure.

Ells es queden damunt del teclat, esperant que el meu cervell els doni les ordres precises per anar escrivint. Però el meu cervell no dóna cap ordre.

El meu cervell pensa que vol escriure, però tampoc sap sobre què, perquè tot li sembla dolent.

Llavors apareix la Maia i em demana si pot escriure l'últim informe que ha enviat, sobre els costums (o més aviat les converses) dels vestidors femenins dels gimnassos. I jo li dic que hauria d'anar a l'altre vestidor i passar un informe sobre les converses en els vestidors masculins, però em diu que esperarà a entrar-hi a que es converteixi.

També em ve al cap un post sobre "la puta regla i la mare que la va parir", però sé que estaria massa ple de paraules malsonants i passo. El resum seria: sóc burra i compto les coses. Fa dos mesos em vaig alegrar perquè en un viatge en el que m'he de passar més de 30 hores d'aeroports no em tocaria la loteria, i tenia una setmana i mitja de marge. I, cosa que no em passa gaire sovint: primer mes: 6 dies de retard (ai, ai, ai!) Segon mes: 5 dies de retard (bingo!) I paro, que em poso de mala llet.

Podria fer un post sobre la mandra que em fa anar demà a un casament, on conec a molt poca gent, a part de la núvia, i la part de gent que conec no em fa cap gràcia. A sobre, havia d'anar a parar a una taula de frikis i... m'han tret d'allà, per posar-me a una taula que... res, que encara em posaré de més mala llet.

I, tot i no voler dir res, déu n'hi do tot el que he dit. Ja no tinc pessigolleig als dits. Però sé que, serà publicar, i venir-me algun post al cap. Ja sol passar. Tot i que suposo que el post es quedarà al cap, al mail o a la llibreta, fins diumenge...

dijous, 12 de juliol del 2007

En xino

Encara recordo al meu pare, plantat a davant meu, ara fa uns 17 o 18 anys:

- Tu tries: o fas el curset d'informàtica o et comprem un ordenador.

I què vaig contestar, jo? Doncs l'ordenador, és clar, que tenia 10 o 11 anys i havia fet un curset de mecanografia amb la màquina d'escriure que s'havia comprat el meu pare de segona mà per aprendre a escriure quan ell tenia 8 anys. Els meus companys de curset tenien les màquines d'escriure d'última generació, i la majoria tenien ja algun ordenador a casa. I jo anava amb aquella antiguitat de museu.

Aquell ordenador era poc més que una màquina d'escriure. De sistema operatiu, l'ms-dos, que s'havia d'arrencar amb un disquet. En aquella època hi havia ordenadors més nous, però a casa van pensar que amb aquell ja n'hi havia prou.

No recordo haver fet cap curs d'informàtica a la meva vida, a part del que em van ensenyar a la carrera (i no, no sóc informàtica). Però sempre m'ha agradat mirar coses, barallar-m'hi, saber com es fan les coses... La família, quan té algun problema informàtic, em sol trucar. Tots menys un, que truquen a una altra noia, que els ho acaba d'espatllar, i llavors em truquen a mi. "Jo? Si jo no he tocat res! Això li ha passat sol!" Si home, i què més!

D'informàtica en sé poc, i més perquè sóc autodidacta. El que passa és que tinc paciència, i, com diu una amiga meva, sé exprimir molt bé el google. I m'agrada jugar amb les coses, canviar les coses a mà. Sempre que es pugui fer alguna cosa amb la consola, jo la faig amb la consola, en comptes de fer servir els menús destinats a tal fi. Llavors, quan algú em pregunta pels menús, tinc problemes.

Encara recordo el dia que em vaig posar a fer una pàgina web i quan la vaig tenir feta, un noi, informàtic, no sé què em va dir, de no sé quin programa. I jo que li responc: "Ah, sí? No, és que jo he fet la web a mà, picant tot el codi." Es va quedar blanc: "Com, que has picat tota la pàgina a mà???" Doncs sí, què passa?

Algun dia, però, hauré de parlar dels meus programets, que fan un munt de coses. Quan m'avorreixo, em dedico a fer programets que em fan càlculs, o em posen bé dades per fer dibuixos, o... i això fa guanyar molt de temps, és clar!

Encara recordo el dia que el meu jefe em va dir (exigir?) que treballés en linux. "Linux? Però si jo no sé res de linux!" Em va explicar quatre coses (quatre i prou), i jo em vaig anar espavilant. Sé que, cada cop que tinc un problema en linux, tremolo. Per començar, perquè sé que no el sabré resoldre. I per continuar, perquè si em carrego alguna cosa de la configuració i després no puc treballar, no sé a qui recórrer perquè m'ajudi.

M'encanta treballar en linux. Sobretot, perquè la major part de les coses les faig des de la consola. Deu ser alguna cosa que m'ha quedat de quan era petita. A vegades algú em ve a preguntar per algun programa que també es pot fer servir en güindous. I jo dic la comanda directament, el que s'ha d'escriure. Em miren amb unes cares rares... sempre utilitzen els menús.

L'altre dia, un dels informàtics estava arreglant un ordenador proper a mi. És un noi jove, tot i que ja fa força temps que està treballant al mateix lloc que jo. I què se li acudeix? Doncs preguntar-me per una cosa que no sabia com fer... El pitjor de tot va ser que jo sí que sabia com es feia...

Però el linux em té la batalla guanyada. I em fa pànic. Avui m'he trobat amb un d'aquests problemes que tinc de tant en tant. M'he arremangat les mànigues (bé, ho hagués fet si hagués portat màniga llarga), he obert el firefox, i li he posat al google l'error que em donava. No sol fallar gairebé mai...

I... bingo! Algú altre havia escrit en un fòrum que tenia el mateix problema que jo. Així que he llegit la resposta. La resposta estava en anglès, però a mi m'ha semblat xino. O japonès. O coreà.

Al cap d'una estona de google he mig entès a què es referia. Una estona més tard, he vist que aquella solució no valia per mi. No he trobat cap més solució.

Dilluns, quan vagi a veure al jefe, li hauré de comentar. I em mirarà amb aquella cara de "i a mi què m'expliques, no sóc informàtic!" O m'ho arreglarà en dos segons i em mirarà amb aquella cara de "mira que era fàcil!"

Qui sap, potser el noi jovenet sap arreglar-ho... No, millor que no, que l'he vist espatllar moltes coses! Crec que assumiré el risc del jefe...

dimecres, 11 de juliol del 2007

Connexions

Quan vaig conèixer en Santi, sabia que em sonava alguna cosa, però no sabia de què. Vaig pensar-hi, me'l mirava, però no aconseguia veure a qui em recordava.

Venia, i em deia el nom i el cognom. I jo somreia, perquè tenia un cognom que no era massa comú. El mateix cognom que l'Àlex.

L'Àlex té la mateixa edat que jo i vam créixer en el mateix poble, amb un parell de cases entre la seva i la meva. El meu pare era amic del seu, i solíem anar a jugar junts.

Conec el seu pare, però la seva mare no sé quina cara fa. De la seva mare només en recordo, quan érem petits i jo anava a trucar a la seva porta, que ens feia emportar-nos a la germaneta de l'Àlex. La nena en qüestió tenia quatre o cinc anys menys que nosaltres, i ni l'Àlex ni jo teníem gaires ganes de carregar amb ella. Però sempre ens l'havíem d'emportar.

Vam anar creixent, i compartint aficions. Com que sempre anava tard, recordo haver anat molts cops a trucar a la seva porta, a veure si s'havia adormit, o a veure si venia ja d'una vegada. El seu pare el renyava, i a vegades la seva mare o la seva germaneta treien el cap i deien hola.

Fa poc em vaig trobar el seu pare pel carrer. Al seu pare el conec, i ell a mi. Encara que feia molt que no ens véiem, i que vam coincidir en un lloc que no era el poble on vivíem els dos, em va reconèixer.

- Hola, Lluna!
- Hola! Ostres, quan de temps!
- Sí, què fas per aquí?
- Sí, mira, (...) Què tal està, l'Àlex?
- Ah, doncs mira (...) I tu?
- (...)
- Ostres, doncs així deus conèixer el meu Santi!

El seu Santi. El germà de l'Àlex. El seu fill. El noi que em sonava. El noi que tenia un cognom estrany, i que em recordava a l'Àlex. El noi que és exactament igual que l'Àlex als anys 90, però que jo, fins que no me'l vaig tornar a mirar bé, no vaig saber veure-ho.

On és la neurona que havia d'haver fet la connexió? Era molt fàcil: Aquest noi em sona, aquest noi té el mateix cognom que l'Àlex... ah, sí, aquest noi s'assembla molt a l'Àlex!

Però dec estar perdent neurones...

dimarts, 10 de juliol del 2007

Històries

Ja sé què feia abans de tenir un blog. Ara se m'apareixen posts per totes bandes, i moltes situacions em semblen posts. Però, abans de tenir un blog, què feia?

Doncs m'inventava històries.

Històries on jo era la protagonista i on jo era qui volia ser.

Històries on jo no tenia cap mena de vergonya.

Històries on jo no ficava la pota.

Històries on feia les coses bé, i tot em sortia bé, a la primera.

A vegades encara m'invento històries. Històries on jo ho faig tot bé. Històries que sempre acaben bé.

Històries que no m'atreviria a explicar.

dilluns, 9 de juliol del 2007

Carpe diem (o no)

Fa un parell d'anys, un dia que era a Barcelona, va sonar el mòbil. Em trucaven per convidar-me un parell de setmanes a l'altra punta d'Espanya. Vaig arreglar unes quantes coses i vaig marxar.

Vaig tenir molts dubtes, de si marxava o no. Però ho vaig fer. Va ser una setmana estranya. D'una banda, vaig actuar com un bitxo raro, sense fer-me gaire amb la gent, i portant-me feina d'aquí cap allà. Però, de l'altra, van ser com unes mitges vacances. Si no hi hagués anat, me n'hagués penedit, però anant-hi sentia que m'havia d'haver quedat.

Aquest matí, mentre era a treballar, ha sonat el mòbil. Era ma mare. M'ha dit que m'havien trucat per tornar-me a convidar, un parell de setmanes. Així que jo he trucat, a veure de què es tractava. Era per marxar la setmana que ve, i estar uns 10 dies fora.

Aquest cop ho he tingut molt clar, i he donat la resposta gairebé al moment: no. No puc fer-ho. No puc marxar, he de treballar.

Llavors m'he recordat de tota aquesta gent que em fan comentaris sobre les meves vacances. A vegades crec que estic massa susceptible, però al que fa 20 que et diu que com et van les vacances, i li has de dir que no, que les teves vacances són a l'agost, i llavors no et creuen... ni tan sols si et veuen marxar a treballar... I... prefereixo no continuar amb aquest tema, perquè m'altero. Donaria per un post ben llarg, però no tinc ganes de fer-lo.

He pensat que m'agradaria fer el que tothom diu que faig: no fer res, o fer vacances. Així podria marxar, sense cap problema, perquè la proposta és bona (i no estic parlant només de 10 dies en un lloc turístic en un bon hotel). Però no, sé que la meva consciència no em deixa marxar, i em diu que m'he de quedar treballant. Que potser m'ho podria fer venir bé per marxar? Que si ho demanés segurament no tindria cap problema? Segurament sí, però jo sé que he de treballar, i coi, que les meves vacances (si és que en tinc) comencen l'1 d'agost, i no la setmana que ve (ni fa un mes, que és el temps que fa que estic dient a tothom que no faig vacances, i només rebo que cares incrèdules, i gent que em diu "si, ja, és clar, hi vas però no tens feina, hi vas a no fer res"). I paro, perquè m'altero. I paro, perquè les persones que no treballen amb mi i que es creuen que no estic de vacances es poden comptar amb els dits d'una mà, i encara me'n sobren.

Sé que estaria bé haver dit que sí. Sé que d'aquestes possibilitats en tinc poques, i que si m'han ofert anar-hi és perquè era la primera de la llista. Sé que si no sóc la primera, no m'ho oferiran, perquè sempre anirà algú altre per davant, i sé per experiència que la gent de Barcelona tenen sempre prioritat, a igualtat de condicions.

Però també sé que si hagués dit que sí no m'hagués sentit a gust amb mi mateixa. La setmana que ve (i l'altra) tenia planejat fer moltíssima feina. I, almenys durant un temps, hi ha una cosa que té prioritat. Prioritat per sobre les vacances. Prioritat per sobre les invitacions. Prioritat per sobre moltes coses (que no totes, és clar).

I sí, sé que ara podria estar treballant. Però una estoneta al dia me la guardo per venir aquí. Venir aquí i deixar anar les meves coses em va bé. I tinc moltes coses per deixar anar... Avui m'he apuntat 3 posts per fer! Segurament no tots arribin a bon port, però estan a la llibreta d'idees (i altres coses).

diumenge, 8 de juliol del 2007

Madurant

Deixant de banda coses com la del post anterior, aquesta setmana que avui s'acaba, he notat que he madurat, d'una forma o alguna altra (bé, d'una forma en concret).

No sabria com explicar-ho. Però em sento més gran, més madura, més... centrada.

Potser són imaginacions meves.

Potser ja sóc massa gran com per madurar, ja hauria d'haver madurat fa temps.

Potser només és un miratge i no he madurat en aquest sentit, i en un parell de dies torno a pensar coses que no hauria de pensar.

Potser estic massa cansada... no, no estic massa cansada. Ja fa uns quants dies que ho vaig notar.

La qüestió és que em sento bé amb la meva jo més madura.

La última frase abans que aquesta fa moooooolta por.

Et diria...

Als meus companys:

Sí, ja ho sé, a mi tampoc m'agrada marxar d'allà a les 4 de la tarda, sense haver menjat res en tot el matí, havent esmorzat a les 8 del matí.

No m'he aixecat abans de les 8 del matí un diumenge per gust, i he estat carretejant coses fins a les 10 del matí per gust. Però ho he fet, perquè calia fer-ho.

Sort que els meus amics m'han ajudat, i així he pogut marxar d'allà a les 4 i dinar a quarts de 5. Però que sapigueu que, si haguessiu fet la part de feina que tocava, tots haguessim pogut marxar a les 3 i dinar a una hora més normal.

Carretejar coses que pesen 25-30 quilos a una distància de 200 o 300 metres a mi també em costa. Però si s'ha de fer, es fa. Llavors em vindreu amb comentaris masclistes, de que les dones són incapaces de carretejar pesos, però resulta que avui he carretejat molt més pes que vosaltres (cosa no massa difícil, qualsevol cosa que hagués portat jo, hagués sigut més que el que heu portat vosaltres, i ja no en parlem de fer uns 30 viatges d'aquest estil).

A mi també m'agrada passar-m'ho bé. I fer tota la feina jo soleta durant tot el matí m'ha deixat morta. A mi també m'agradaria no pagar per ser organitzadora, arribar quan està tot muntat, no moure ni un dit, i marxar sense desmuntar. Però he muntat, desmuntat, i he corregut fent feina tot el matí. Si ens haguessim repartit la feina, encara que només hagués sigut la de durant el matí, ja sé que arribar una hora abans i marxar una hora després és massa per vosaltres, jo també hagués pogut parlar amb la gent, m'hagués enterat de com anaven les coses a l'altra gent... Però no, algú ha vingut a les 2 i m'ha dit que no m'havia vist en tot el matí, perquè no he parat ni un moment. Perquè he treballat com una burra.


A la gent del bar:

Ja sé que jo no sóc l'alcalde. Ja sé que no sóc una noia en biquini, sinó simplement una noia amb cara de cansada, que s'ha passat tot el matí carretejant coses i treballant, i segurament faig mala cara. Però... 10 minuts per donar-me una coca-cola (com pot ser que no hi hagi fanta de llimona en un bar? Com pot ser que en un bar que depèn de l'ajuntament d'un poble català, no t'entenguin si els demanes una cosa en català?) és excessiu.

No està bé que tots em digueu no sé quantes vegades "un moment" i us dediqueu a atendre a gent que ha arribat més tard que jo, només perquè... encara no sé per què. Feia molt que no venia, i espero no haver de tornar. Hagués marxat sense comprar-vos la coca-cola si no hagués sigut que algú amb problemes de sucre havia tingut una baixada, de tant treballar (sí, la feina ha sigut compartida entre ell i jo, i els amics que m'han ajudat).

Als meus amics:

Gràcies per ajudar-me (per ajudar-nos), quan no ho havíeu de fer. Sense la vostra ajuda, potser encara estaria recollint.

A un nen petit:

Gràcies per venir a donar-me les gràcies. Has sigut l'únic que ho ha fet. Però m'ha fet molta il.lusió. No sé si t'ha agradat o no, però a la resta... Bé, almenys sé que t'ha agradat prou com per venir a donar-me les gràcies.

dissabte, 7 de juliol del 2007

Coses pendents

Tots tenim coses pendents. Coses d'aquelles que saps que has de fer, però que no fas mai. Coses que, quan has fet, et sents molt millor per haver-les fet, i que et preguntes per què no ho has fet abans, perquè no t'ha costat tant com et pensaves, i et quedes amb una sensació de tranquil.litat. I coses d'aquelles que et dius que faràs algun dia, i que no vols morir-te sense haver-les fet.

Des d'ahir a la tarda m'he trobat amb dos temes pendents. Un, que no sabia (o no recordava) que era un tema pendent i un altre, que ja fa temps que sé que ho he d'aconseguir, algun dia.

El primer va arribar ahir a la tarda. Com que no tenia clients, un cop vaig haver obert el local i muntat tota la paradeta, vaig agafar un llibre. Em vaig posar a llegir, i a mirar coses. Com sempre, el pesat de sempre, va voler fer-se el graciós. Però jo vaig continuar amb les meves coses. I, llegint, vaig arribar a un tema. Un tema que no recordava tenir pendent. Ara, les coses que tinc pendents, me les vaig apuntant, i llavors em deprimeixo, perquè hi ha tantes coses que vull aprendre o saber com funcionen, que veig que no dóno a l'abast per aprendre-les totes. Però aquesta era de fa molt temps. Era d'un dia, quan era petita, que algú em va dir una cosa. I jo li vaig preguntar el perquè. Em va dir que era molt difícil, i jo m'ho vaig creure. He viscut tots aquests anys pensant que allò era una cosa molt complicada, i el fet que em diguessin que era difícil, va fer que no investigués de què es tractava, el perquè de tot plegat.

Però ahir ho vaig trobar al llibre que estava llegint. Era en un apartat on hi havia coses fàcils. Molt fàcils. Però m'ho vaig tornar a mirar, perquè sempre va bé recordar les coses, i no saps mai què t'hi pots trobar. I em vaig trobar precisament això, aquest tema que tenia pendent, allò que sempre havia cregut que era molt difícil, i que ahir vaig veure que no, que era molt fàcil. I vaig estudiar com es feia, vaig interioritzar-ho, i en acabat vaig tenir aquella sensació d'haver fet una cosa que feia molt temps que tenia pendent, d'haver aconseguit una d'aquelles coses que saps que has de fer un dia o un altre, aquella sensació de tranquil.litat.

La segona cosa ha sigut aquest matí. Des de setmana santa que tinc pendent fer la meva volta en menys de mitja hora. Sé que ho he d'aconseguir, i sé que, un dia o un altre, ho aconseguiré. No és el mateix córrer a sobre la cinta que per la carretera: una situació està molt controlada, però és més avorrida, i l'altra no està gens controlada, però és més entretinguda.

La cinta i jo ens portem molt bé, perquè ella mana. Ella em fa anar a una certa velocitat, i com que va girant, tinc dues opcions: o córrer a la velocitat que he posat, o córrer a la velocitat que he posat. Però, és clar, sense cinta... es va més a poc a poc. Almenys jo.

M'he aixecat tard, però és que és el primer dia en molt temps que podia aixecar-me tard. I, per tant, és el primer dia en molt temps que podia córrer al matí. Quan m'he aixecat eren quarts de nou, i quan finalment he sortit a córrer, ja eren les 10. I això vol dir que el sol ja era molt alt i...

Res, excuses. Jo em pensava que, després de la millora vista sobre la cinta, i comptant que la distància a recórrer era inferior a la que corro cada dia (tot i que, ja ho sé, hi ha la gran pujada), aconseguiria el meu objectiu: baixar dels 30 minuts.

Quan he arribat, ja he notat que no havia fet tant d'esforç com els altres dies, tot i que el sol m'estava matant i la samarreta havia canviat de color igualment com al gimnàs. Però no. He arribat i el rellotge marcava 34:34. Molt lluny encara de baixar de la mitja hora :-(

Crec que amb una llebre ho aconseguiria. O sigui, crec que tinc la suficient capacitat per fer-ho, però necessito algú o alguna cosa que m'estiri, perquè jo sola, acabo no donant-ho tot, i acabo per no arribar a l'objectiu.

Ara podria dir que demà ho tornaré a intentar, però demà he de tornar a marxar aviat de casa. Podria dir que ho provaré el proper cap de setmana, però vaig de casament. Podria dir... bé, algun dia ho faré.

Així que puc estar mig contenta. En les últimes hores he resolt un tema pendent que no sabia que tenia, però no he resolt un altre tema pendent que ja fa massa temps que tinc pendent (i que sé que acabaré resolent algun dia, faltaria més!)

divendres, 6 de juliol del 2007

La festa

Avui no dormiré fins a les tantes. Un dels inconvenients de viure a pagès, però a prop d'un local de l'ajuntament, és que de tant en tant (o bastant sovint), s'hi fan festes. I aquí estic, volia posar-me a llegir, o anar a dormir (encara que sigui massa aviat), però sento música com si la tingués a dintre casa, i encara forta.

El problema és que m'agrada la música.

El problema és que tinc temptacions d'anar-hi.

El problema és que no hi aniré.

Suposo que perquè sóc idiota.

L'ajuntament em va enviar propaganda de la festa. L'envien a tota la gent que ells consideren "joves". M'envien coses d'aquestes des que tenia 16 anys i van obrir el centre juvenil. En aquella època, la gent de la meva edat, hi anava. Jo, no. Després van deixar d'anar-hi perquè hi anava gent massa petita. D'això ja en fa, com a mínim, 7 o 8 anys. Si tot ha seguit de la mateixa forma, a la festa hi deu haver... ningú que conegui. O, almenys, ningú de la meva edat.

O potser sí?

No ho sabré mai.

Semblances físiques

Ha estat un comentari desafortunat. Sé que no volia dir el que ha dit, o potser sí, que ho volia dir. No ho ha dit amb mala intenció, però a mi se m'ha clavat a dintre. Si ho hagués dit amb mala intenció, o si ho hagués dit algú a qui no considerés una de les meves millors amigues, segurament li hagués dit interiorment que era una superficial. El problema és que sé que no ho és, de superficial, i no sé a què venia el comentari, o sí que ho sé, però prefereixo no saber-ho.

M'ha demanat si podria anar amb una noia. Bé, jo he de portar aquella noia en cotxe. Però, de totes formes, hauria d'anar jo amb el cotxe, així que no em fa res portar algú. Bé, no podré cantar, ni fer el burro, però tindré companyia. No m'importa.

El problema ha sigut quan me l'ha descrit. Som completament diferents de caràcter, és de lletres, viu molt lluny d'on visc jo, i un munt de diferències més. Un munt de diferències que no volen dir que per això no m'hagi de caure bé, però que el més normal seria que no tinguéssim res de què parlar.

Però llavors ha vingut el comentari. M'ha explicat com era físicament, ha somrigut, i ha deixat anar: "és com tu, segur que us enteneu".

Perdona, què has dit? Que com que ens assemblem físicament, segur que ens entendrem? Que com que la cosa per la que has dit que ens assemblem no és bona (o és de les que la gent considera dolentes), ens hem d'entendre, perquè totes dues som iguals? Què passa, que, per posar un exemple a l'atzar, tota la gent que és calba s'ha de caure bé entre sí, només perquè són calbs i s'entenen? O tota la gent baixeta? O tota la gent...?

Hi ha coses que em toquen la moral, i aquesta és una d'elles. Coi, les persones som el que som, independentment del nostre aspecte físic. Que sí, que a vegades ens fem amb gent semblant a nosaltres, però normalment és perquè el caràcter ens agrada. No em veig essent amiga d'algú només perquè s'assembla a mi físicament!

Seria diferent si m'hagués dit que fa alguna cosa semblant a la meva. O si li agradés alguna cosa que a mi també m'agradés. O si... mil i una coses.

El que no entenc és per què algú m'ha de caure bé només perquè s'assembli a mi físicament!

dijous, 5 de juliol del 2007

Només?

Ara fa uns tres mesos (una mica més) que vaig decidir que havia de tornar a recuperar la forma física que havia anat perdent, posant-me excuses a mi mateixa, per no continuar regularment.

El primer dia que em vaig posar a sobre d'una cinta, després de recuperar-me una mica durant la setmana santa, vaig córrer 3 quilòmetres. Sé que és poc, però feia un parell de setmanes que havia tornat a córrer.

Des de llavors he anat regularment a córrer a sobre la cinta. El principal comentari és que és avorrit. Sí, tinc les teles, però al matí només fan notícies, i no em distreuen massa. I, des que es va acabar el cole, a aquelles hores no fan dibuixos. I tinc la radio, però a mi, les radios, al matí, no m'han agradat mai. Així que m'avorreixo bastant. Em distrec mirant a la gent del meu cantó: gent que arriba quan jo ja estic corrent i se'n van quan encara corro. S'hi estan 5, 10, 15 minuts, no més. Però anar-los veient venir i marxar almenys em distreu una mica. Malauradament, a mida que va avançant el juliol, cada cop hi ha menys gent.

La idea és que jo vull anar avançant, però mica en mica. Tinc uns objectius marcats, però sé que són a llarg plaç. Perquè vaig molt en compte a no forçar massa la màquina.

Per començar, hi vaig abans d'anar a treballar, i per tant ha de ser una cosa que no em deixi feta caldo, perquè sinó no podria treballar... però, a més, no m'he de cansar excessivament, de forma que a l'endemà no estigui tan feta caldo que no hi vagi. És millor córrer 3 quilòmetres avui i 3 demà, que no pas forçar la màquina, córrer 4 quilòmetres avui, i demà no poder-me aixecar perquè estic massa cansada.

Però tampoc es tracta de no avançar. Tinc un compromís amb mi mateixa: si un dia corro, per exemple, 32 minuts, al dia següent he de córrer, com a mínim, 32 minuts. Si ahir vaig poder, avui també. Per aquesta raó mai avanço massa ràpid. Si ahir vaig córrer 32 minuts, per més bé que em senti avui, i per poc cansada que estigui, avui no correré més de 36 o 37 minuts, perquè llavors l'endemà no sé si seré capaç de córrer això, i la idea és avançar cada dia, o com a mínim, no retrocedir. Si tinc el compromís de no retrocedir, sé que aniré avançant, poquet a poquet, però mai retrocediré.

Actualment segueixo estant lluny del que és el meu objectiu, però m'hi acosto mica a mica. A pas de tortuga, sí, però m'hi acosto. Ara corro uns 45 minuts. La veritat és que abans, quan havia corregut, sempre ho havia fet en sessions de 30 minuts. Suposo que el cos deu tenir memòria, perquè arribar als 30 minuts no em va costar gens (o gairebé gens), però a partir d'aquí, cada cop que augmento el temps, ho noto. Sé que podria córrer bastant més, però es tracta de córrer, de forma que després no em passi la resta del dia tirada pels llocs perquè no m'aguanto dreta!

Sé que sempre he sigut molt lenta, i ja hi comptava. De moment, vaig augmentant el temps, però no augmento la velocitat, perquè el que vull fer primer és augmentar el temps, i llavors ja veurem com vaig augmentant la velocitat. Així que, en aquests tres quarts d'hora, corro entre cinc quilòmetres i mig i sis quilòmetres. Jo n'estic contenta, perquè és gairebé el doble que el que vaig fer aquell primer dia que vaig pujar a sobre la cinta, i perquè, està clar, trigo menys del doble de temps que m'hi vaig passar el primer dia. Sé que podria córrer molt més, però estic orgullosa del que he aconseguit en aquests tres mesos, perquè em conec, i perquè sé que mai he sigut ràpida, i perquè he millorat moltíssim (i més que espero millorar).

Per això, aquest matí, quan encara no havia sortit el Sol (o sí, però era molt aviat) i ma mare m'ha preguntat quant corria, jo li he dit tota orgullosa:

- Entre cinc quilòmetres i mig i sis.

I ella m'ha contestat ràpid. Molt ràpid. Li ha sortit de dintre. Una sola paraula:

- Només????????????????????

dimarts, 3 de juliol del 2007

La meva missió

Ara ja fa molts dies, en XeXu em va preguntar per què havia vingut. He vingut en son de pau, no vull pas conquerir el planeta. De fet, tampoc sabria ni com fer-ho!

Quan jo vaig néixer, la raça més intel.ligent del meu planeta va detectar vida en el vostre. Van decidir enviar-hi algú per explorar-lo, però no hi volien enviar ningú de la seva raça, perquè això seria malmetre una vida intel.ligent. Així que em van educar, durant bastant temps, només perquè vingués aquí a veure com éreu, què feieu, a què us dedicaveu.

Quan vaig marxar del meu planeta, només havia de venir jo. I no crec que vingui mai més ningú. La meva missió és estudiar el vostre comportament, les coses que feu, els estris que utilitzeu, i enviar-ho tot allà, perquè puguin estudiar la vostra civilització.

Jo vaig recollint dades, i quan en tinc suficients, les envio. Segurament algun dia contestaran, però haurà de passar molt de temps, degut a l'enorme distància que ens separa. Potser m'enviaran alguna cosa algun dia, alguna cosa que se'ls pugui haver oblidat, però ho dubto, perquè ells són molt intel.ligents i no cometrien l'error de deixar-se cap detall.

Ara ja començo a entendre una mica com funcioneu, però encara em sorpreneu a vegades. No entenc aquesta dèria que té tothom de parar a la Lluna pel carrer i preguntar-li com li van les vacances. Ahir va estar-se 12 hores a la feina (mare meva, com em vaig avorrir!) i va dinar en mitja hora. Si això són vacances... I quan ella diu que no, que no està de vacances, no entenc perquè l'altra gent no la creu!

Tampoc entenc els vostres mitjans de transport i el que feu amb ells. Cada dia s'aixeca, agafa un mitjà de transport, amb el que es mou. I llavors arriba a un lloc tancat, on es posa a córrer a sobre d'un lloc que no es mou... i acaba corrent tanta distància com la que hi ha de casa seva al seu lloc. No seria més lògic que hi anés corrent, fins allà? Segur que al meu planeta ho entenen, però jo no ho entenc pas!

I l'altre dia... l'altre dia anava molta gent en un mateix mitjà de transport, quan es va sentir una veu: "Señores viajeros, les informamos que este tren va a finalizar su recorrido en la estación de (i un nom que no recordo). Los viajeros que quieran ir a las siguientes estaciones, tendrán que cambiar de tren". I allà tothom va baixar del tren, i quan va arribar vam pujar tots en un tren buit, que era exactament igual que el que havíem deixat. Per què vam haver de canviar de tren?

Tinc molts més dubtes. Jo els segueixo enviant al meu planeta. Però ja li demanaré a la Lluna que em deixi escriure més sovint!

dilluns, 2 de juliol del 2007

No són maneres

I ja hi tornem a ser: mateix escenari, mateixes persones. Jo al meu lloc, i xerrant altra vegada. Rient. Comentant. Un parèntesis en la feina.

De cop, sona un mòbil. L'agafa. I, encara que no ho vulgui, vaig sentint el que va dient. És una situació d'aquelles estranyes, en les que no saps què fer. Escoltes, perquè no pots fer res més, però, et poses a treballar? T'estàs mirant a l'infinit? Mires a qui parla?

Saps qui ha trucat, perquè t'ho ha dit, i comences a sentir la conversa. A ella la sents perfectament. A qui parla amb ella, com que crida molt, la sents a trossos, però suficient com per saber què passa.

Suficient per saber que l'estan acomiadant per telèfon de la feina.

I penses que no pot ser. Aquestes coses no s'haurien de fer. Coi, que ella acaba de venir de la feina! No li podien haver dit mentre era allà? No li podrien haver dit a la cara?

Quan penja, no pot parlar. I no saps què dir, o què fer. Finalment, quan diu alguna cosa, el primer que diu és: "Sort que m'ho han dit per telèfon".

Sé què vol dir. Sé que, quan hi ets pel mig, no vols que et vegin plorar. Però no hi estic d'acord. Les coses s'han de dir a la cara. No és agradable dir-li a algú que no, sigui el no que sigui: que no li pots donar més feina, que no l'aproves, que no vols saber-ne res més... tant li fa el no que sigui, que sempre costa. Però si és que no, és que no. I punt.

Penso en la meva experiència, i sé que, malgrat que en determinats moments no m'ha agradat que em veiessin plorar, i m'he acabat dient a mi mateixa que sóc una bleda, sempre és millor que t'ho diguin cara a cara. I sempre és millor dir les coses cara a cara que dir-les per telèfon (i ja no parlem de dir-les per mail). Si hi ha una cosa que jo agraeixo, potser no al moment, però sí amb el temps, és que la gent digui les coses clares, i cara a cara. Se't pot quedar una cara rara, però almenys les coses estan clares.

Però, tot i que la forma de fer-ho no crec que hagi sigut correcta, el problema és el mateix: es queda sense feina.

I jo estic allà, intentant animar-la. Faig una primera brometa, i sembla que somriu. I una segona. I una tercera.

Però quan marxa, em queda una sensació molt rara, de tristesa. Però també d'indignació. Coi, no es fa, això d'acomiadar algú per telèfon!

diumenge, 1 de juliol del 2007

Gràcies

Gràcies per plantar-te a davant meu, i recordar-me que ahir al matí vaig rebre una trucada. Una trucada que em demanava que guardés un secret, perquè era la única que ho sabia. Cap de les persones que m'havien mirat amb cara de "i tu què hi fas aquí?" ho sabien, i ella em va trucar perquè no digués res. Perquè li guardés el secret. I perquè, amb el comentari, m'has fet adonar que sí, que jo tenia tot el dret de ser allà, i que quan algú li va fer una pregunta compromesa, vaig poder somriure i donar suport moral. Quan saps que algú menteix, és molt més fàcil veure-li a la cara. Però se li va notar moltíssim, que no deia tota la veritat. Ningú va semblar notar-ho, ningú va semblar donar importància a la seva resposta, a ningú li importava el que ella contestava. Però allà estava jo. Des de fa uns mesos, no sé com m'ho faig, però només faig que guardar-li els secrets. I jo callada. Però sé que havia de ser allà, donant-li suport moral, somrient-li per donar-li ànims quan vaig veure que ja tenia les llàgrimes als ulls i que gairebé no podia respondre a la pregunta.

Gràcies per recordar-me l'últim cop, abans del d'ahir, que vaig fer el mateix, i que tampoc coneixia a ningú. Vaig arribar, no sabia quantes seríem, no sabia el nom de ningú, no sabia res de les seves vides. I vaig riure. M'ho vaig passar molt bé. Totes vam riure. Moltíssim. I als cinc minuts ja estava integrada en el grup, tot i que em va costar aprendre'm el munt de noms que vaig haver d'aprendre en pocs minuts. No sóc jo, han de ser elles. O sóc jo, però elles no em van donar ni una oportunitat. Si me l'haguessin donat, podria dir alguna cosa, però no vaig tenir ni una oportunitat.

Gràcies per aparèixer amb un somriure i agafar-me de la mà, estirar-te al terra, i posar el cap a la meva falda. Perquè avui m'he adonat que tens les meves celles. I les meves pestanyes. I els meus ulls. I el meu somriure. Però gràcies per fer-me tornar a la realitat: "Para! Jo vull el conte!"

Gràcies per respectar aquesta mania absurda que tinc de tant en tant de tancar els comentaris quan no vull sentir a ningú, quan en realitat suposo que és quan més hauria d'obrir les orelles i escoltar a la gent. Però a vegades sóc una mica així.

Gràcies per fer-me riure tant amb aquest acomiadament de mail. Suposo que em mereixia alguna cosa d'aquest estil. I ja sé que és inofensiu ;-)

Gràcies per recordar-me que algú m'havia convidat, que per això era allà i que només va ser una mala nit (o una mala tarda-nit).

Gràcies a tots plegats, he pensat que el post anterior no era una bona forma de començar la setmana, malgrat que trona i és una mica perillós pel meu mòdem publicar això...