dilluns, 22 de desembre de 2008

Sense demanar res a canvi

Ejem... ahir vaig dir que seria l'últim post de l'any? Bé, jo... Jo...

Avui escric aquest post, perquè després de veure la contra de la Vanguardia sabia que l'escriuria. I me n'havia oblidat, fins que he vist el post de la Laia. I crec que no me n'he pogut amagar més.

Qui fa coses sense demanar res a canvi? M'adono que jo en faig moltes de les que posava a la contra de la Vanguardia. Quantes vegades m'han pitat per deixar passar un cotxe en un stop d'aquells que sé que no en sortiran ni a la de tres? Quantes vegades...?

Però fer les coses sense demanar res a canvi també és cansat. Potser és que sóc massa egoista, però fer una cosa per les bones, i tornar-hi, i tornar-hi, i tornar-hi... si mai n'obtens res, al final t'acaba agafant complexe d'idiota.

On està la diferència entre fer les coses sense demanar res a canvi i ser idiota?

On està la diferència entre buscar la pau i deixar-se trepitjar?

M'agrada la filosofia de donar sense demanar res a canvi. El problema és que m'agrada massa. I el segon problema és que, sovint, massa sovint, em sento massa idiota.

Avui em sento molt idiota. Però molt.

Però sé que ho tornaria a fer.

Per què?

Suposo que perquè sóc idiota.

5 comentaris:

Tirai ha dit...

Idiota? No! No t'has de sentir mai idiota per fer una cosa sense esperar res a canvi! (definitivament, estem molt hippies, últimament)

Llum ha dit...

Jaja! Sí!

Mmm... Un dia d'aquests t'he d'explicar una cosa per mail... però avui millor que no, i demà no puc. Dimecres? :-P

No és pas res important, eh!

Per cert, hippies i tu et compres un cotxe i jo un mòbil de gairebé 200 euros? Mmmm... aquí falla algo! :-P

Tirai ha dit...

Ei! Que el cotxe me l'he de comprar! D'acord, no és gaire hippy comprar-se un cotxe, però bé. Que bufó que és el cotxe! Ja el voldria tenir! :p

Laia ha dit...

Hehehe... mmm... m'agrada també aquesta filosofia, i les teves reflexions encara més... però malgrat tot estic contenta perquè amb el temps i les dificultats que se'm presenten al davant estic aprenent a destriar la gent, a diferenciar qui es mereix el meu afecte i els meus detalls i qui no. Perquè puc ser bona, diguem-ne, però m'he tornat molt desconfiada... Almenys de les hòsties que he rebut n'he après.

Sé que ets més bona que jo, perquè ho tornaries a fer, va amb la teva personalitat... I jo no.

Només dir-te que a aquells que no se't mereixen no els hi has de donar res, i el més important, no t'has de sentir culpable per fer-ho. Mai. S'ho tenen merescut segur. Però... hi ha coses que surten de manera innata, oi? Quin emboliiic...

Bé, una abraçada ben forta i... molta sort en tot el que et proposis i t'enfrontis :)

Llum ha dit...

Jeje, Tirai! A veure quan el tens! :-D

Laia, no diguis que sóc més bona persona que tu! Em sembla que no he conegut mai a cap persona tan detallista com tu! En una cosa, però, sí que tens raó. M'agrada regalar coses, encara que siguin somriures, i em faig por precisament per això: perquè a vegades algú es riu dels teus petits detalls (volia dir dels meus, eh!), però acabo tornant a fer algun detall!

I gràcies!!! Jeje! És que no se't pot explicar res! :-P (ho dic de broma, eh!!!)