dijous, 30 de juny del 2005

He decidit que aquest dissabte aniré a la platja. Tenia pensat quedar-me tot el cap de setmana a casa, preparant-me per la setmana que ve. Però l'últim cop ja ho vaig fer, això de quedar-me a casa, i per això llavors encara em va saber més greu el que va passar. Sé que aquest cop la cosa no millorarà, així que em sembla que val més que faci la meva, perquè per més que em passi el cap de setmana treballant, quan arribi l'hora, serà el mateix de sempre.

I és que em fa por, molta por. L'últim cop em vaig passar dos dies seguits plorant. El pitjor de tot era la gent que venia i em deia que no passava res. Perquè si ploro i em venen amb això, encara m'entren més ganes de plorar. I llavors allò ja era un sortidor. Només feia que rebre trucades de gent que em volia animar. Al final, vaig apagar el mòbil i vaig decidir que no agafaria més trucades en un o dies. Després de passar-me un dia sense que ningú em preguntés que si estava bé, vaig deixar de plorar.

El que em sap més greu d'aquells dies va ser la bronca que li vaig fer a un alumne. Ara m'ho miro i veig que tenia raó, el noi no escoltava, xerrava i a sobre estava escoltant música amb un mp3. Però em sembla que em vaig passar. Mai no havia vist una classe tan callada durant tanta estona. I és que els pobres nanos no s'atrevien ni a contestar quan els preguntava alguna cosa facileta. Suposo que devien tenir por de ficar la pota i que els fotés una bronca d'escàndol.

El problema és que quan ja em pensava que ho havia superat, em vaig trobar amb una de les persones responsables. Ja feia gairebé un mes. I no se'm va acudir res més que posar-me a plorar com una bleda. De fet, estic escrivint això i ja em comencen a baixar les llàgrimes. Com la meva mare entri a l'habitació no sé pas què li explicaré. I a ma mare encara, però sóc capaç de posar-me a plorar la setmana que ve. En el pitjor moment. I això és una cosa que no em puc permetre.

Aquests últims dies només faig que trobar-me amb gent que em dóna consells. No ho he dit a gaire gent: només a les persones a qui ha estat imprescindible. Perquè tothom vol ajudar-me, però l'únic que fan és deprimir-me encara més. Em diuen que em prengui una til.la. No, no em prendré una til.la. Això només faria deprimir-me encara més, i encara m'entrarien més ganes de plorar. Comencen a insultar als "responsables". Bé, la responsable sóc jo, així que aquesta no és la paraula adequada. I no, això tampoc és el que necessito que facin. I em donen consells. Consells que sé que, arribat el moment, se m'oblidaran del tot.

Estaria bé que en comptes de passar-se tot el dia amb això, intentessin distreure'm. No demano massa. Només demano que, simplement, no me'n parlin. Parlant d'altres coses això se me n'anirà del cap. O, almenys, que no m'ho recordin cada cinc o deu minuts. Que ja fa dies que estic en estat catatònic, incapaç de poder treballar o de fer res que tingui el més mínim sentit. Només em falta que a sobre m'ho recordin.

dimecres, 29 de juny del 2005

Ja ho deia jo...

"No ho facis", em deia a mi mateixa. I l'experiència em va dir que tenia raó.

Volia ser anònima. Perquè pensava que així podria escriure el que em passés pel cap. Però després d'un temps, i gràcies a un post de l'imma (gràcies, imma!) em vaig adonar que aquí no ho podia escriure tot, i fa cosa d'unes setmanes, vaig tornar a escriure amb paper i bolígraf. Allò que volia escriure i que no em semblava adequat de posar al blog. Allò que era massa personal. O aquelles parts de la meva vida que no han sortit al blog i que no tinc intenció de fer-les sortir.

No volia crear-me cap compte de correu amb el nom d'estranya. Però el blogger em demanava una adreça de correu. I vaig pensar que seria millor crear-ne una de nova.

No volia posar la meva adreça de correu al blog. Però al final, no sé per què, ho vaig fer. Em vaig dir a mi mateixa que no ho havia de fer. Però llavors vaig pensar que no hi hauria cap mal a fer-ho. Ara penso que hauria d'haver-la deixat amagada, només els comentaris. Em fa il.lusió rebre mails, això és innegable. Però potser fan, que en segons quins casos, es crei una situació de massa confiança. I em sembla que no és el que vull. I, ja que hi sóc, no va pel mail que he rebut avui, ni per tu, pere (felicitats!) que em vas enviar un mail fa dies i que ja llegiré el cap de setmana, com et vaig prometre.

Em vaig prometre que mai parlaria al blog de ningú que hagués conegut a través del blog. Em vaig dir que no ho faria. Perquè no m'agrada anar amb indirectes. Em sembla una tonteria posar alguna cosa al blog quan sé que la persona de qui parlo ho llegirà, o com a mínim es passarà per aquí, i entendrà que és una cosa que va per ell/a. Si vull dir alguna cosa, em sembla bastant més normal dir-ho directament, no fer-ho a través del blog. Vaig trencar aquesta regla fa un temps. Per dir que perderia l'anonimat. I no ho he tornat a fer fins ara. Alguna cosa dins meu em diu que no ho faci, però ho faig de totes formes. La persona en qüestió ja és prou intel.ligent per saber de què parlo, si és que es passa per aquí. I és al que em referia quan parlava dels mails: un parell o tres de mails donen confiança i llavors es poden crear malsentesos. Sí, he tornat a llegir els últims posts. I sí, reconec que es poden malinterpretar (és que sóc una mica desgraciada, per si no s'havia notat :'( ). Però jo MAI he volgut fer indirectes a través del blog. He parlat del que he parlat, amb més o menys encert, però no he volgut mai manipular a ningú.

I ara no sé si donar-li a l'enviar o no. Em sembla que no és massa bona idea apretar el botonet de "Publish Post". Però no sé si em trobaré algun altre cop amb la mateixa situació. Per si de cas, ho deixo clar: a la gent que comenteu o que m'envieu algun mail, si us he de dir alguna cosa, us la diré directament. Mai amb indirectes a través del blog. No és el meu estil. No tinc intenció de fer-ho. I "mai" és una paraula que no sé si es pot utilitzar, perquè mai :-) se sap què pot passar, però em sembla que puc assegurar que mai :-) utilitzaré el blog d'aquesta forma.

dimarts, 28 de juny del 2005

Dimarts

D'ençà que he tornat, el temps em passa molt poc a poc. No sé si és que amb tant de post em penso que escric un post diari i, és clar, si escric quatre posts diaris, em deu donar la impressió que han passat quatre dies :-)

Total, que aquest matí m'he aixecat pensant-me que era divendres. Divendres! Sí, d'acord, m'he passat el cap de setmana a casa intentant treballar. I dic intentant, perquè ja vau veure que vaig canviar la plantilla del blog, vaig escriure uns quants posts... I és que no sé què em passa, però com més treballo, més inspiració tinc. És clar que llavors els posts surten raros, o més mal escrits del normal, o es poden malinterpretar. Algun dia ja en parlaré, d'això, però avui millor no.

Quan m'he adonat que era dimarts per poc em cau el món a terra. Dimarts! Coi! Si avui havia de treballar tota la tarda :'( Bé, tota la tarda no, que acabo d'arribar a casa i tot just són les 8. Podria haver sigut pitjor.

Ara m'acabo de connectar només un moment per mirar-me l'horari de trens. Però, és clar, avui he treballat tota la tarda i no tinc remei. Ja sabia més o menys a quina hora tenia tren. Però volia saber l'hora exacta. I l'hora a la que surt el tren següent. Per si (com és previsible) em trobo algun autoescola o algun tractor. Si sé l'hora exacta sé si he de córrer o no. I si amb el tren següent no arribo massa tard, doncs tampoc cal córrer com si estigués als Jocs Olímpics.

No sé per què, em sembla que demà em tocarà agafar el metro. El penúltim cop que vaig agafar el metro no va ser tan greu. Només vaig arribar un quart d'hora tard. Això sí, dies després em vaig adonar d'una cosa, i em vaig fer un fart de riure. Sabeu que les T-10 caduquen? Sí, quan acaba l'any, que et diuen que serveixen només fins a finals de febrer? Doncs resulta que aquest dia (30 de maig) vaig arribar al metro a Sants, vaig entrar la T-10, em va passar, em va marcar, però no se'm va obrir la porta. Jejeje. El guarda de seguretat es va mirar la T-10, va veure que estava marcada i em va obrir la porta falsa. Dies més tard em vaig adonar del que havia passat: la T-10 estava caducada des del febrer. Jo no havia fet servir el metro des del 2004! I, és clar, suposo que a finals de maig el guarda de seguretat ja ni es devia imaginar que algú podria anar amb una T-10 caducada! En fi, era l'últim viatge que em quedava. Fa uns dies me'n vaig comprar una de nova. Espero que aquesta no em caduqui :-) Si més no, quan arribi gener, si de cas la regalaré a algú. Perquè jo només agafo el tren al matí quan vaig massa tard (o sigui, o se m'ha escapat el tren, cosa que només m'ha passat dos cops a la vida, o la Renfe m'ha deixat tirada, cosa que - creuo els dits - fa molt de temps que no passa). De tornada sempre vaig a peu. Imagineu-vos si feia temps que no agafava el metro de tornada, que l'últim cop que el vaig agafar, quan vaig haver passat el cartell que anuncia el final de línia, vaig haver de tornar enrere perquè havia vist una cosa rara. "Canyelles? Però la línia verda no acabava a Montbau?"

De tornada sempre vaig a peu. Normalment em paro a l'FNAC. Demà m'hi pararé, suposo. Tot i que no dic l'hora. En principi, les persones decents haurieu d'estar treballant. Les que feu com una que jo sé, que es passa el dia rascant-se la panxa i escrivint posts, doncs suposo que no estareu treballant. Per això no dic l'hora. No fos cas que em trobés algú a la secció de ciència ficció preguntant a totes les noies que apareixin si són l'Estranya :-) De fet, ho dubto, perquè els que llegiu sou tots molt decents i segur que treballeu, a aquella hora.

Wanted

wanted



Es busca una persona:

  • Que m'entengui. Ja sé que sóc rareta, però no pensava que fos tan complicat.
  • A qui no li importin les meves dèries. I què, si faig coses rares?
  • Que no s'oblidi de mi a la més mínima oportunitat.
  • Que no fugi.


Segons sembla, aquesta persona és impossible de trobar.





Abans no rebi e-mails de protesta o protestes als comentaris, aquest post no és cap indirecta per ningú que llegeixi el blog habitualment. De veritat. Que és que em sembla que últimament només faig que dir "no anava per tu".

dilluns, 27 de juny del 2005

Demanar perdó

Em sembla que últimament m'estic passant. Escric massa. Potser el meu cap vol compensar els dies que vaig estar fora. Potser la calor no em deixa viure i per això em dedico a escriure aquí, que tampoc em comporta massa esforç. Potser tinc poca feina. Potser no tinc ganes de fer feina. Potser m'hauria de moderar i treballar més. En fi, això és cosa meva, tot i que aviso que en els pròxims dos dies ni escriuré cap post, ni miraré els comentaris (ni contestaré els comentaris, com podria fer-ho, si no els veig?) Però no volia parlar d'això avui (bé, ara, que avui ja he parlat, i molt!)

Hi ha gent a qui li costa demanar perdó. No et demanen perdó ni que t'hagin trepitjat anant amb sabates i tu vagis amb descalça (d'acord, exagero una miqueta).

Jo, en canvi, no sé pas què faig, que sempre m'acabo trobant demanant perdó. Per qualsevol cosa. Perquè sí. Perquè dono massa voltes a les coses.

Fa un temps, algú es va ficar amb mi i em va insultar una mica fort. No sé com va acabar així, però al final jo li vaig acabar demanant perdó a ell (?) i ell ni tan sols em va dir res. Jo no li havia fet res. Ell va començar.

L'altre dia en vaig fer una de molt grossa. Em vaig equivocar. Tothom estava en silenci. I se'm va escapar un "merda!" Perquè va ser una equivocació una mica bèstia. El noi que estava més a prop meu, que no és català, se'm va quedar mirant, com pensant "a aquesta què coi li passa?" Quan em vaig haver recuperat de l'error, el vaig anar a buscar i li vaig demanar perdó, li vaig explicar que no havia dit res en contra seu, no fos cas que encara s'enfadés.

Cada cop que veig que hi ha algun mig malentès que podria fer enfadar algú, vaig i intento aclarir-lo. I no sé com m'ho faig, però sempre acabo demanant perdó. Encara que jo no tingui res a veure en el que arribi a passar.

Curiosament, no recordo l'últim cop que algú em va demanar perdó a mi, em va dir "em sap greu", o "ho sento". Bé, sí que ho recordo. Va ser algú que vaig conèixer a través d'aquest blog, i m'ho va dir per mail. Abans d'això, doncs no ho recordo.

Avui he estat a punt de demanar perdó a algú. Però no se m'acudeix per què es pot haver enfadat. No en tinc ni la més mínima idea. Això sí, se m'acudeixen unes quantes raons per les que jo podria estar enfadada. Deixaré de donar-li voltes. Total, dubto que trobi la solució.

Ja no puc més

Avui ja m'he begut 6 litres d'aigua (o sigui, 4 ampolles de litre i mig). Sort que bec aigua del pou, o arruinaria a la meva família (i a mi pel mig).

Ja començo a desvariejar.

La meva sang ja em comença a dir que mengi salat. L'altre dia ja vaig tenir un avís de pressió baixa i després de tant suar ja puc començar a menjar salat o qualsevol dia cauré en rodó.

Tinc temptacions de rapar-me els cabells al zero.

No em concentro. No puc treballar.

Vull traslladar-me a viure a dintre de la nevera. Però no hi quebo. Òbviament, perquè està plena d'ampolles d'aigua.

L'ordenador portàtil a sobre la falda ja fa dies que no és agradable. Amb aquella escalforeta tan bona que hi fa, a l'hivern! Però ara...

La fressa de l'únic ventilador de la casa m'està tornant boja. Aviat somiaré amb ell i tot. I és que jo l'acaparo perquè estic a l'habitació més calenta de tota la casa: just a sota del teulat, i li toca el Sol tot el dia. És la pitjor habitació de tota la casa: a l'estiu no hi ha qui hi visqui de calor, i a l'hivern necessita un radiador addicional. I no, no em vull traslladar (tampoc tindria on anar).

Començo a pensar que ja estic com una cabra.

Estic bastant més susceptible. Tot em fa saltar. Així que millor no dir-me res o algú en pot sortir escaldat...

He perdut la gana. Crec que és de beure tanta aigua, que tinc la panxa plena.

I encara no hem arribat a juliol!!!

Algú em regala un bitllet per l'Antàrtida? Al Pol Nord no hi vull anar, que allà també és estiu!

No és boig...

... qui a casa torna.

S'han acabat els posts com els anteriors, almenys pel moment. El pròxim cop que la segona persona em digui que em ve a buscar amb la moto, li dic que sí, a veure què diu (i a veure què diu mon pare, que li fan molta por les motos i segur que em deixa anar un sermonet). I la persona que s'ha tirat enrere... doncs ja s'ho farà, jo no penso perseguir-la. Si em vol trobar, ja sap com fer-ho.

Bé, doncs això, que no és boig qui a casa torna.

A la història hi ha tres persones: A, B i jo. I tres feines: la feina número 1, la número 2 i la número 3. Són feines compartides, que no pot fer una sola persona, però que tenen flexibilitat.

En un principi, jo he de fer la feina 1, A ha de fer la feina 2 i B ha de fer la feina 3.

A no pot fer la feina 2, per motius morals (ei, ara que ningú es pensi que faig feines immorals, jo, ara!) i es canvia la feina amb B. Així, jo faig la 1, A fa la 3 i B fa la 2.

Algú està interessat a fer la feina 1. I em demana a veure si puc canviar-li per una altra feina. Cap problema. Una de les feines que té és la 3. Jo contenta perquè treballaré amb B (perquè jo encara no sé que A i B s'han canviat la feina, tot i que estic igualment contenta de treballar amb A). Així que, de moment, A i jo fem la 3 i B fa la 2.

Algú que ha de fer la feina 1 i no pot es troba B. Escolta, em podries canviar la feina? I B canvia la feina per la 2. Així que, A i jo fem la 3 i B fa la 1.

M'arriba un mail que no m'agrada. Entre altres coses, és incompatible amb fer la feina 3 i he de buscar algú que es canvii la feina amb mi. Jo encara penso que A fa la feina 2. Truco per canviar-li. Em diu que no pot. Truco a B. "Escolta, no em canviaries la feina?" Accepta. Li va bé. Li dic que a mi també, perquè de fet, la feina 1 és la que ja hauria d'haver fet de bon principi. B es queda pensant un moment. I em diu: "La feina 3 no serà...?"

Les dues ens posem a riure. No és boig qui a casa torna. A part d'A i els seus problemes morals amb la feina 2, hem acabat totes allà mateix... després de fer un munt de canvis!

Em sembla que aquest post encara és més embolicat que aquells en els que dic, però no dic. En aquells encara es pot arribar a entendre algo, però això és un coi d'embolic!

No juguis amb mi

No em demanis una cosa esperant que et digui que no. Perquè et podria dir que sí. I llavors, què faràs?

diumenge, 26 de juny del 2005

Vull...

Vull que el meu cervell deixi d'ordenar als meus dits que cada cinc minuts premin l'F5 a la pantalla on hi tinc el correu. Per evitar la temptació, no obriré el correu fins el cap de setmana que ve, perquè sé que si ho faig, cada cinc minuts estaré mirant a veure si tinc correu nou (òbviament, el de la feina sí que l'obriré).

Vull que el meu cervell deixi de pensar que sóc idiota. Dubto que ho aconsegueixi, però s'intentarà.

Vull que el meu cervell es comporti millor la pròxima vegada i deixi de fer el que fa sempre. No és bo ser impacient. Perquè la impaciència llavors et desborda.

Vull saber per què la gent entre 20 i 30 anys m'ignora, mentre que els menors de 10 anys i els majors de 40 semblen agrair la meva companyia.

Vull saber per què espanto a la gent. Per què a la que em coneixen una mica fugen corrents i ja no torno a saber-ne mai més res (excepte si tenen menys de 10 anys, que em busquen perquè els faig jugar, o si en tenen més de 40, que no sé perquè no fugen).

Vull... que ningú comenti aquest post. Demà ja estaré millor.

Ull

Us presento el meu ull (de veritat):

ull



No és que només en tingui un, d'ull. Tan estranya no sóc!





El meu ull avui està trist.

El meu ull m'ha vist escriure un post que semblava que no tenia raó de ser. Però unes hores més tard ha descobert que sí, que tenia molta raó de ser.

El meu ull diu que entèn el post. I que sóc idiota, com sempre. Si sempre em comporto com si fos idiota, serà que en realitat ho sóc.

El meu ull em diu que ell no en té cap culpa, que la culpable sóc jo. Però que molt probablement li tocarà el rebre a ell.

El meu ull em diu que deixi de fer l'idiota i que m'oblidi de tot el que fa referència a la persona del post anterior.

El meu ull té raó.

No pots

No m'ho pots fer, això.

No pots aparèixer del no-res per després esfumar-te.

No pots fer una entrada triumfal i una sortida per la porta del darrere.

No pots donar-me una il.lusió i treure-me-la de cop.

No pots contestar-me només quan m'enfado i et recordo que sóc aquí.

No pots donar-me una raó per fer alguna cosa i llavors desaparèixer, mentre em quedo sola fent-la.

No pots entendre el que dic (i mira que és difícil!) i llavors desaparèixer sense donar explicacions.

No pots fer-me esperar, saps que sóc molt impacient.

No, no pots.

dissabte, 25 de juny del 2005

No ho suporto

Situació 1:

Els meus pares aquests dies fa uns quants anys que es van casar. Vint-i-vuit, em sembla (tampoc ho tinc massa difícil, per calcular-ho).

Cada any, quan ve el seu aniversari de casament, ho cel.lebren anant a dinar o sopar. Jo sempre intento escaquejar-me'n. Però quan me n'adono, ja tenen una taula reservada per tres. I no ho soporto. Sempre els dic que hi vagin ells sols, però em surten amb què els sap greu deixar-me sola a casa. Jo no hi vull anar, però sempre acaba la cosa igual: "Si tu no vienes, nosotros tampoco vamos". I al final, hi acabo anant amb mala cara.

Per què no em deixen sola a casa i van a cel.lebrar-ho ells? Per què sempre he de ser aquella persona que fa pena a tothom i que la família sempre la treu a passejar, perquè els fa pena que es quedi sola a casa? El meu cosí i la seva dona fan el mateix: de tant en tant em diuen per anar al cine, ells dos i jo. Sempre els dic que sí, perquè em cauen bé, estic bé amb ells. Però no ho diuen a cap més cosina, ni a cap germà/na seus. Per què a mi sí? Algun cop se'ls ha escapat que és perquè no em quedi sola a casa. I aquesta no em sembla una bona raó. Jo no vull fer pena a ningú.

Situació 2:

Fa un temps, no sé quan, em va arribar un missatge al hotmail d'algú que no coneixia de res i que em volia agregar al messenger. Normalment els esborro tots. Però aquest era diferent, i el vaig agregar.

És un noi que viu relativament prop de casa (o sigui, a menys de... posem-hi 50 Km). Al principi només parlàvem de ciència ficció, que de fet era el que l'havia portat a agregar-me al messenger (o això em va dir). Últimament, però, la conversa s'ha tornat més personal. Ahir me'l vaig trobar i em va preguntar per la revetlla de sant Joan. Després de dir-li que m'havia quedat a casa, sola, la seva resposta va ser alguna cosa similar a "I què hi fa una noia sense compromís a casa la revetlla de sant Joan? Has de sortir, dona!"

Què hi té a veure que "no tingui compromís", segons les seves paraules, amb la meva por als petards? Perquè no tingui parella he de sortir totes les nits? No suporto que tothom doni per sentat que el ramat ha de sortir determinats dies i que la gent no es pugui quedar a casa, mirant una peli i llegint un llibre.

Situació 3:

No té res a veure, però tampoc ho suporto.

Hi ha persones que no saben entendre que cadascú té un espai personal, i que entrar en aquest espai fa que es violentin. Concretament, estic parlant d'una sola persona. No fa falta que vegi que arriba, només que se m'acosti, ja sé qui és, encara que estigui a darrere meu. Ho sé perquè la gent sol saludar diguent un "hola" o alguna cosa semblant. Aquesta persona, no. Aquesta persona arriba i directament em toca el cap. O el braç. I s'acosta massa quan parla amb mi. Sembla que no s'adona de les mirades assassines que li dedico cada cop que em toca. O que no s'adona que cada cop que parla amb mi jo vaig fent passets enrere, cada cop més, perquè no em sento bé amb algú tan a prop meu. De veritat, no ho suporto!

Per quan facis 18 anys

Avui he vist un anunci de l'Opel Astra (crec). No sé si fa molt que el fan o si és nou d'ara. Es tracta d'un pare que li diu al seu fill que li ha comprat un cotxe que té de tot, per quan faci 18 anys, però que mentre sigui petit, ell el portarà. El fill en qüestió és un nen que deu tenir 1 any.

M'ha recordat quan era petita. Tenia 8 anys. Ho recordo perfectament. Va ser un any per Nadal. Els meus pares van decidir canviar el cotxe i en van comprar un de nou. Suposo que la meva mare alguna cosa va dir, però recordo que al concessionari hi vam anar sempre el meu pare i jo. Ell preguntava el que fos i jo escoltava. No deia res. Només mirava.

Quan ja estàvem a punt de comprar el cotxe, el meu pare em va preguntar de quin color el volia. Aquell cotxe havia de ser per mi, per quan em traiés el carnet de cotxe. Així que em deixava triar el color. Jo tenia la resposta molt clara: vermell. El meu primer cotxe havia de ser vermell. M'encanta el vermell. M'encanten els cotxes vermells. No podia ser de cap més manera.

Recordo que vaig passar les vacances de Nadal amb el manual d'instruccions del cotxe (recordo a qui ho llegeixi que jo tenia 8 anys!) Me'l vaig llegir de punta a punta. Recordo que hi posava que els primers dies no es podia córrer massa, que no es podia passar de 80 o alguna cosa per l'estil. Jo tenia festa al cole i no volia que el meu pare anés a treballar i em deixés a casa. Anava en cotxe amb el meu pare cada cop que l'agafava, encara que m'hagués de morir d'avorriment al lloc de treball del meu pare. Només ho feia per anar tot el camí mirant el comptaquilòmetres i avisar-lo que no corrés massa. Aquell cotxe havia de ser per mi. I l'havia de tractar bé! Havia d'arribar en bones condicions al dia que jo fes 18 anys i em traiés el carnet.

Va ser el primer dia de cole després de les festes de Nadal. Vaig anar a cole com cada dia, patint perquè el meu pare marxava amb el meu cotxe. A la tarda, em va portar a entreno, amb el cotxe nou, és clar. Just entrar a Girona, un cotxe es va saltar un stop i va xocar contra el cotxe. El meu cotxe! Va xocar contra la porta del conductor. Ningú es va fer mal, però el cotxe va quedar maco...

No recordo ni que fessin papers, ni què va passar. Només recordo com plorava desconsoladament. El meu pare estava ben nerviós. No només li havien xafat el cotxe nou, sinó que tenia a la nena a dintre el cotxe, plorant com una magdalena. No sé si em vaig espantar. Suposo que sí. Però jo no plorava perquè m'hagués espantat. Plorava perquè era el meu cotxe. El cotxe que havia de ser per mi. I estava destrossat.

El cotxe encara corre. Ja té molts anys. Però encara funciona. Segueix passant l'ITV. I encara serveix per portar-nos als llocs.

Ara que hi penso, a casa hi ha 3 cotxes. Tots 3 cotxes han tingut un accident que els ha suposat (com a mínim) canviar una porta per una de nova. I jo he estat sempre a tots els accidents. Quan jo he conduit, s'ha xafat la porta de l'acompanyant. Quan jo he anat al lloc del copilot, s'ha xafat la porta del conductor. Em sembla que no sóc una bona companyia per anar en cotxe. I jo no m'atreviria a portar-me amb el cotxe a cap lloc... a no ser que em sobressin els diners per una porta nova de cotxe.

divendres, 24 de juny del 2005

Ella

No recordo quan va entrar a la meva vida. Fa temps, molt de temps. Recordo que quan vaig començar a la universitat ja era amb mi. Posem que fa uns 10 anys que va entrar a la meva vida.

Des de llavors, ha vingut amb mi a tot arreu. M'acompanyava en aquelles llargues caminades que feia cada dia al matí per anar del pis a la universitat. I em tornava a acompanyar quan tornava de la universitat, camí cap al pis. Em feia companyia totes les tardes que passava sola al pis, amb la única companyia dels apunts, els llibres, la tele del veí del costat i els crits de la família que vivia al pis de dalt.

Em va acompanyar al viatge de fi de carrera. De fet, m'ha acompanyat a tots els viatges que he fet. Entretenint-me quan el viatge era pesat. Fent-me companyia perquè sempre viatjo sola. Ensenyant-me la cultura pròpia de cada lloc que visito.

No sé si va ser un regal. Ho hauria de recordar, si és que ho va ser. Però la meva memòria és curta. I ni tan sols sé quan de temps fa que la tinc. Ara me la miro i penso que és senzilla. Això hauria de descartar que sigui un regal del meu pare. Però no, he de recordar que té 10 anys i el que ara és senzill, fa uns anys era una virgueria.

Avui m'ha fet companyia tota la nit, mentre viatjava. Segueix fent-me companyia i se'm manté fidel. Només em diu que prou quan se li acaben les piles o quan estem en un lloc massa enclotat.

La meva radio és molt petita. Però estic molt contenta amb ella. És digital (per això dic que potser fa 10 anys era una virgueria). Està ben rascada de tot arreu, perquè m'ha caigut tants cops a terra que ja he perdut el compte. I segueix funcionant, i funcionant. Per més cops que caigui a terra. Per més cops que li dongui. El dia que deixi de funcionar, m'emportaré una bona decepció.
Té 7 memòries, tot i que els botons de dos de les 7 no funcionen. Els números dels botons ja no es veuen. La pintura que indicava els números ha marxat amb el temps. També ha marxat la pintura que posa "on" i "off". I la que posa "volume". Té una llum que encara funciona. Ho acabo de comprovar ara. Crec que funciona perquè no l'he utilitzat massa, sinó ja no funcionaria.

No sé quantes hores deu haver funcionat aquesta radio. Ha sobreviscut a un mínim de 5 auriculars. No sé per què, els auriculars se'm trenquen. Però ella resisteix (i espero que ho faci molts anys).

Sempre m'ha fet companyia. Ella m'és fidel continuant funcionant. I jo li sóc fidel a ella: és l'únic aparell per escoltar alguna cosa que tinc que pot anar amb auriculars. No tinc cap walkman. Cap cd portàtil. Cap mp3. Només la radio. Ella i jo. Juntes a tot arreu.

Amb ella he escoltat radios franceses, musulmanes, portugueses... De tot i més. He descobert com des del nord d'Àfrica s'escolta Radio Nacional d'Espanya. Com des de les Amèriques també s'escolten emissores espanyoles. Com des del poble del meu pare només s'escolten dues emissores (la Cope i Radio Nacional d'Espanya, cosa que fa que quan hi vaig, la radio quedi abandonada).

Aquesta nit m'ha tornat a fer companyia tota la nit. Com sempre. Només li he de donar piles i ella fa el que li demani. M'he passat la nit escoltant música. Sempre que els túnels, enclotaments i varis m'han deixat. He anat veient a quines zones hi havia més oferta musical. He escoltat moltes cançons. Ara canviaria el testimoni musical de fa uns dies. Aquell dia em va ser difícil trobar 5 cançons. Ara em seria difícil reduir la llista a menys de 20 o 25. O potser ho podria fer sense problemes, no ho sé. Només sé que aquesta nit he fet moltíssimes vegades aquell somriure que em surt quan sento una cançó que m'agrada. Que em recorda alguna cosa. Encara que només sigui que em recordi com anava a la universitat a peu.

No penso abandonar la radio. Si jo trio la música, ja sé què escoltaré. Però escoltant la radio, sempre tinc aquella possibilitat de que em sorprenguin. De sentir aquella cançó que no esperava escoltar i que, de cop, em fa somriure. Cada dia una cançó diferent. Cada dia un record diferent. Una sorpresa a cada moment.

Des del tren

Tren



Miro per la finestra. Hi ha boira. Veig un llac, tot voltat de plantes verdes. Si el tren es parés, amb dos passos podria tocar l'aigua. Segur que és freda. El dia sembla fred. I jo estic congelada. Ahir, quan vaig sortir de casa, em vaig deixar la jaqueta. Sempre em passa el mateix. Tenia 4 coses preparades: la maleta, la motxilla amb el portàtil, els bitllets i la jaqueta. Encara sort que em vaig deixar el més prescindible. Però he passat una nit molt dolenta. Per què posen l'aire acondicionat tan alt durant la nit? Si jo no acostumo a tenir mai fred, però avui...

Gairebé no he dormit. Continuo mirant per la finestra. Tinc un got de llet amb Cola-cao al davant. Ja que no bec cafè, d'alguna forma m'he d'escalfar. La persona que viatja amb mi està dormint. Crec que ha dormit més que jo. Jo m'he despertat a cada estació que hem parat, i entre estació i estació he escoltat molt la radio. Fa més de 24 hores que em vaig aixecar del meu llit, allà a caseta, i encara falten més de 6 hores per arribar. Quan arribi, tampoc podré dormir. He de fer el que hi he anat a fer. I, només després de fer-ho, podré anar-me'n a dormir a un llit que no serà el meu, on segur que no dormiré tan bé.

Miro per la finestra. Penso en la maleta. Malgrat que era d'esperar que aquí no fes tan bon temps, tot el que porto a la maleta és màniga curta o sense mànigues. Jo confiava en la jaqueta que portava. Me la podia posar a sobre de qualsevol cosa per no tenir fred. Però no, la despistada va i se la deixa a casa. Me'n vaig adonar ahir, camí de l'estació. Però ja no era a temps de tornar enrere o se m'escapava el
tren fins a Barcelona. No vaig dir res. Perquè sabia el que em diria ma mare. Li vaig dir per telèfon, quan ja era en aquest tren. I ja la vaig sentir cridar. "Per què ets tan despistada? Hauria d'haver pujat jo amb tu a buscar la maleta!" I té raó. Però ara ja no hi ha remei.

Miro per la finestra. Continuo veient el paisatge. De cop, el paisatge desapareix. Una noia se'm mira. No reconec a la noia. Altre cop paisatge. Altre cop la noia. La miro altre cop i penso en com puc haver-me convertit en la noia que em mira a través del mirall. No semblo la mateixa que fa dos o tres anys. La gent no acostuma a reconèixer-me en les fotos si veu fotos de fa uns anys i no em coneixia en aquella època. Fins i tot a mi em costa reconèixer-me quan em veig. I no, no m'he fet cap operació de cirurgia estètica.

Crec que el no dormir m'afecta. Torno a mirar per la finestra. Ja no hi ha llac. Però el verd continua. I la boira. Em recorda tots aquests llibres que he llegit sobre Avalón. Sí, ja ho sé, l'illa d'Avalón queda molt lluny d'on sóc ara. Però tal com la descriuen, sembla el paisatge que veig des del tren.

Massa tard per intentar dormir. Em decideixo a escriure un post. De fet, dos. Després d'aquest en vindrà un altre. Per quan tingui falta d'inspiració. O per quan els vulgui posar. Vaig a escriure l'altre post.

El post que no tenia sentit

Acabo de sortir del ciber. Acabo d'escriure un post sobre un post que hauria escrit ahir a la nit i que avui ja no tindria sentit (començo a pensar que estic una mica sonada). Però ara ja torna a tenir sentit.

Cada matí, al ciber, comparteixo espai amb un home que està per aquí, que l'he conegut aquí. No tindria perquè parlar amb mi. Quan marxi d'aquí, no el tornaré a veure mai més. Sense que jo li demanés, i només perquè coneixia a la meva companya d'habitació, m'ha ensenyat unes quantes coses, que em faran molt de servei. Sempre em saluda. L'altre dia fins i tot em volia convidar a una coca-cola.

Aquest matí he arribat jo primer al ciber. Quan ha arribat, m'ha saludat. Quan he sortit del ciber, anava despistada. Acabava de sortir per la porta del carrer quan m'he adonat que no li havia dit adéu. I ara em sap greu. Perquè no és que no li volgués dir adéu. Simplement, m'he oblidat que estava allà. M'he oblidat que hi havia algú al ciber a qui jo coneixia. M'he tancat a la meva closca de tortuga, i d'aquí no surto.

Aquest matí he fet el mateix. Ahir a la nit estava trista. No sé per què. Bé, sí que ho sé. Pel mateix de sempre, suposo. Estava molt cansada, però no podia dormir. La meva companya d'habitació va sortir cap a quarts de dotze: "No vens, no?" No, no vinc. I em vaig quedar aquí. Suposo que hagués hagut de marxar. Per una vegada a la vida. Però suposo que hagués sigut pitjor el remei que l'enfermetat.

No recordo a quina hora em vaig adormir. Crec que l'últim cop que vaig mirar el rellotge eren gairebé les dues. Aquest matí m'he despertat a les 5 i ja no he pogut tornar a dormir. A 2/4 de 8 he sentit la porta. He fet veure que dormia. No tenia ganes de xerrar. I no tenia ganes de que em veiés els ulls.

Ahir a la tarda em va sonar el mòbil. Estava aquí amb la meva companya d'habitació. Vaig mirar qui era. El dia anterior a la tarda m'havia trucat mentre el tenia parat i tenia 5 trucades perdudes del mateix número. Un fixe. Podrien ser 4 persones. Però no tinc ganes de parlar amb cap d'elles. Vaig deixar que sonés, mentre la meva companya
d'habitació se'm mirava estranyada. No tenia ganes de parlar.

Veig com m'estic tancant i no tinc ganes de parlar amb ningú. Aviat passaré de ser una mica antisocial a ser antisocial del tot, a no parlar amb ningú.

Cada cop que vaig al ciber, només tinc un mail (o potser dos) que em fa gràcia obrir. La resta, o són spam o són coses que preferiria més no rebre. Ahir en vaig rebre un que feia dies que l'havia de rebre. Em pensava que ja ho havia superat, però sembla ser que no. Em recorda coses que no voldria recordar. Coses que van passar i que ja hauria d'haver superat. Coses que si no he superat m'haurien de fer posar de
mala llet, però que fan que quedi en estat catatònic. Amb un recordatori que hi he de tornar a passar. I un sentiment d'impotència que fa que sàpiga que, altre cop, tornarà a passar el mateix. I que per més que passin anys i anys, seguirà passant el mateix. Per sort no sóc a casa i em distrec una mica i quan torni ja suposo que se m'haurà passat una mica.

Suposo que és això el que m'ha fet perdre les ganes de parlar amb la gent. Em passo el dia amb la radio, escoltant la única emisora amb música que es pot escoltar en aquest poble. Pensant en que jo mateixa em margino socialment, jo m'aïllo de la resta del món, creant-me un món propi, on només hi sóc jo. I això és el pitjor que puc fer respecte al mail del paràgraf anterior. Si almenys fos bona en alguna cosa... Però
ni tan sols això.

Avui volia intentar seguir el consell d'en solarist i fer la feina en algun lloc que no fos aquesta habitació d'hotel. Però m'he aixecat i plovia. Així que he hagut de descartar buscar algun banc al passeig. He pensat que, ja que plovia, podria intentar fer un passeig sota la pluja. Però aquest poble és tan petit que amb 5 minuts arribes al final del poble. Després del poble no hi ha res, carretera. Caminar una mica
m'hagués ajudat a pensar una mica, però tampoc tenia ganes d'anar donant voltes al mateix lloc cada 5 o 10 minuts.

Al final he escrit el post. No sé quan de temps tindrà sentit. Potser quan torni ja torno a tenir ganes de parlar. Potser el pròxim cop que em truquin agafo el mòbil. Potser truco jo. Potser m'oblido del mail (ho dubto). Potser la cosa va a pitjor. No sé si al final el posaré al blog o no. Si el poso serà tal qual, sense modificar.

dijous, 23 de juny del 2005

Revetlla

Aquesta tarda/nit que ningú em busqui fora de casa.

No és que els petards em facin por. Em fan pànic.

Hi ha gent a qui li costa admetre que alguna cosa li fa por. "Em fa respecte", diuen. Jo no tinc cap problema a dir que els petards i jo, com més lluny, millor.

No és la fressa que fan. La fressa és el de menys. Són els petards en sí. I el foc.

Cada any, quan s'acosta sant Joan, em ve a la ment una imatge de quan era petita: jugant amb els meus cosins a prop de casa dels meus avis. Tots més grans que jo. Jo, amb una por horrible als petards. Intentant amagar-me on fos quan algú anava a tirar un petard. Intentant passar desaparcebuda perquè no em diguessin que tirés un petard.

Si fins i tot les bengales, aquelles que posen de tant en tant als pastissos em feien por. Tinc el record d'un any, jo deuria ser molt petita, perquè els meus cosins també ho eren. Tothom diguent-me que tirés un petard dels petits. I jo que no. I ells que sí. El meu pare acostant-se amb una bengala i jo fugint corrents. Perquè no volia agafar la bengala. Em feia por. Tinc la imatge d'estar plorant desconsoladament, morta de por, amb la bengala a la mà, mentre algú deia "aquesta nena és tonta".

Fa molts anys que per sant Joan m'amago. Em quedo a casa. Normalment sola. Últimament, fent-li companyia al gos, que em sembla que encara té més por que jo dels petards. Bé, a ell només li fa por la fressa (suposo). A mi el que sé que hi ha darrere de la fressa dels petards. Al cap i a la fi, les bengales em feien por i no fan fressa.

No sé si va ser aquest any o l'anterior que algú em va proposar anar a València pels volts de sant Josep. Sí, en això pensava, en anar a València per les falles. Per què? Per quedar-me a l'hotel tancada tot el dia?

De petita em feien molta por els gossos. He superat aquesta por. Però no la dels petards. Així que seguiré amagant-me dels petards la revetlla de sant Joan. També seguiré evitant mirar cap telenotícies el dia de sant Joan. No tinc ganes de sentir quanta gent s'ha fet mal amb els petards durant la nit. Ni el que s'han fet.

dimecres, 22 de juny del 2005

No m'ho mereixo

Avui he arribat a casa.

Com que l'única forma d'arribar a casa és fer-ho en cotxe, quan he arribat, el primer que he vist ha sigut el meu propi cotxe. Aprofitant que jo no era a casa, i que per tant no necessitava el cotxe, els meus pares l'han portat al taller i ja no tinc la porta abollada :-)

He entrat a casa i he deixat les coses tirades. Me n'he anat directa a la nevera a buscar aigua (entre altres coses, feia moltíssimes hores que no menjava ni bevia res). Després de beure'm gairebé un litre i mig d'aigua jo soleta, he tornat a obrir la nevera i per poc em poso a plorar de l'emoció.

M'he recordat de quan era petita. Va ser un dels primers cops que vaig marxar de casa uns quants dies. No recordo on va ser ni qui era l'adult responsable, però crec que vaig estar menjant macarrons i pollastre cada dia, per dinar, i per sopar. Quan vaig arribar a casa, ma mare m'esperava amb un bon plat de macarrons, perquè sabia que a mi m'encantaven. Òbviament, jo tenia ganes de menjar qualsevol cosa, menys macarrons. A ma mare li va saber un greu!

Avui, quan he obert la nevera, em pensava que em menjaria tot el que hi havia a dintre. Ma mare havia comprat cireres (ha sigut el primer que he vist), llavors he vist la síndria. I les maduixes. I els iogurts de la Fageda. I el formatge Maasdam. I les galtes de porc que havia fet per dinar. No m'ho podia menjar tot a la vegada. Però hi havia una mica de tot. Per si m'havia empatxat de cireres. O de formatge.

Al cap de poc ha trucat a casa. M'ha preguntat que si havia vist les cireres :-)

No em mereixo que em cuidin tan bé.

Caseta

Ja sóc a caseta :-) Quan publiqui això al post, ja seré a caseta, a la meva habitació, ben asseguda. Ara encara no sóc a caseta, però com si hi fos. Finalment sóc al tren que va de Barcelona a Girona. He fet tants de cops aquest trajecte, que és com si estigués a casa. Així, comptant ràpid i tenint en compte que gairebé no he dormit, dec haver fet aquest trajecte entre 1000 i 1500 vegades. Potser són més de 1500. Menys de 1000 segur que no. Així que ja estic a caseta. A vegades penso que el dia que deixi d’anar en tren, la RENFE entrarà en bancarrota.

Al final no ha sigut tan greu. Crec que he dormit menys de 3 hores. Però és igual. Ja em recuperaré. Aquesta nit tornaré a dormir al meu llitet.

Segueixo portant la maleta. M’ha costat, però he pogut carregar amb ella. Ara només em falta ser capaç de baixar-la d’aquest tren i llavors algú ja la portarà per mi (quina sort que tinc!) El mateix amb la motxilla. També porto altres coses. Per començar, una bossa de supermercat plena de capses de galetes que encara no he ni obert. El que sí que m’he acabat ha sigut l’aigua. I no he tingut temps de comprar-ne quan he arribat a Barcelona. També porto una jaqueta. Bonica història, la de la jaqueta. La vaig trobar a faltar en el viatge d’anada. La vaig trobar a faltar els primers dies. I el dia que me la vaig comprar el temps va canviar radicalment i ja no la vaig necesitar més. Al viatge de tornada no feia fred. Més aviat feia bastanta calor. Així que vaig jo avui amb aquesta calor que fa i amb la jaqueta a la mà. Avui que no la necessito.

I ara escric això per no quedar-me adormida. No em vull despertar a Portbou. Això em faria alentir el viatge i arribar molt més tard. En aquests moments, la durada aproximada del viatge de porta a porta és de 24 hores i mitja. Paciencia. Ja només me’n queda una i mitja.

S’han acabat els missatges d’aquest tipus. Amb una mica de sort en un o dos dies torno a la normalitat. És clar que encara tinc tres posts fantasma al portàtil...

dimarts, 21 de juny del 2005

De tornada

Uns pantalons amples. Els més amples que tinc. De fet, dubto que em pogués posar depèn de quins pantalons, en aquest moment.

Una samarreta. També ampla. Tot i que avui em sembla que no ho és massa.

Una jaqueta nova. Per estrenar. Que espero no deixar-me a l'hotel.

Una maleta gran. Massa gran. Massa pesada. Que m'ha costat moltíssim de tencar. No sé si podré amb ella.

Una motxilla. També gran. Massa gran. Massa pesada.

3 trens. 1 autobus. 1 cotxe.

24 hores de viatge per davant.

1 ampolla d'aigua.

La panxa plena. Molt plena. De tot el que he menjat aquests dies i del que m'acabo de menjar per esmorzar. Com que era buffet lliure i tinc tantes hores per davant, com més hagi menjat ara, més estalvio :-)

Un munt de galetes. Ja no vindrà d'aquí. I no vull seguir patrocinant a la Renfe, que la cafeteria del tren deu ser molt cara per menjar alguna cosa. I espero no tenir temps d'esmorzar quan arribi a Barcelona. Si tinc temps d'esmorzar, les 24 hores es convertiran en 25.

1 llibre a mig llegir.

La radio amb les piles ben carregades.

L'ordenador amb la bateria ben carregada, per unes 3 o 4 horetes per si tinc ganes d'engegar-lo.

Aviat ja tornaré a ser a casa.

dilluns, 20 de juny del 2005

Noms

Normalment, quan escric un post, escric el post i llavors hi poso el títol. Si és que se m'acudeix un títol per posar-hi. Sinó, el deixo sense títol.

Dic això perquè el fet de posar un títol és posterior a escriure el post, primer penso en el que vull dir, després ho dic, i després, al final, hi poso el títol.

Quan vaig crear el blog, no sabia massa què feia. Simplement, vaig crear el blog i prou. Però m'havia de posar un nom. I, és clar, tampoc sabia massa què posar-hi. I hi vaig posar "Estranya", perquè passava uns mals dies. O jo què sé per què. La veritat és que no ho recordo.

El fet és que ha passat el temps i últimament pensava que m'hauria de canviar el nom. Perquè potser no és del tot apropiat. Però s'ha de canviar l'adreça, el nom d'usuari, moltes coses... Així que no el canvio. Tampoc sabria quin nom posar-me.

Em sembla que això segueix sense tenir massa sentit. No ho sé, suposo que t'haurien de deixar escriure alguns posts abans de posar un títol al blog :-)

De totes formes, el deixo tal com està. Aquests dies, aquí, em dóna la impressió que sí que ho sóc, d'estranya.

dissabte, 18 de juny del 2005

Des que vaig començar a escriure aquí, no m'havia adonat de com m'anava bé fer-ho. Sí, ja ho sé, sóc una mica lenta a l'hora d'adonar-me de les coses.

Encara que aquests dos últims dies he tret el cap per aquí i he dit alguna cosa, ahir al vespre trobava a faltar posar-me a davant de l'ordenador i escriure alguna cosa. Sí, ja ho sé, he portat el portàtil i podria haver-ho escrit al portàtil. Però no hagués sigut el mateix. Perquè allò era ahir. Avui ja és diferent.

Quan venia cap aquí, quan ja estava a punt d'arribar i portava més de 20 hores de viatge i en feia unes quantes més que no aclucava els ulls, vaig escriure dos posts. Es van quedar a l'ordenador. En aquell moment tenien sentit, i no els he esborrat. Potser algun dia els poso aquí. Però molt em temo que no tindran sentit. Suposo que si ara els llegís no tindrien sentit. O potser sí. El que sé és que encara deuen estar més mal escrits que aquests que escric ràpidament des del ciber.

De totes formes, és igual. Segur que el post que hagués escrit ahir a la nit hagués sigut estrany, d'aquells que em sembla que valdria més que no escrivís (em sembla que més o menys com aquest).

divendres, 17 de juny del 2005

Fotos

No m'agrada que em facin fotos.

Quan necessito alguna foto per alguna cosa, sempre ho passo malament, perquè jo mai surto a les fotos. Sempre estic a darrere la càmera. No m'agrada sortir-hi. M'agrada fer-ne, però sempre que jo no hi surti.

És que quan surto a les fotos sóc tan jo... No és que quedi malament, simplement és que quedo tal com sóc.

Aquests dies, la meva companya d'habitació i jo ens hem recorregut el poblet on estem. M'encanta fer fotos i en tinc unes quantes del paissatge. Quan torni potser us en deixo veure alguna. Ella s'ha deixat la càmera a casa (mira, despistada com jo, jo em deixo la jaqueta i ella, la càmera). A ella li encanta sortir a les fotos. Es passa el dia dient-me: "Fes-me una foto aquí" I jo, vinga a fer fotos. Això de les càmeres digitals va molt bé, pots fer totes les fotos que vulguis :-) Però just després de fer-li una foto a ella, suposo que li sap greu i em ve i em diu: "Vinga, que te'n faig una a tu". I sempre li he de dir que no. Per què fer una foto on hi surti jo? Per fer-la malbé? Val més fer una foto al paisatge, sense mi, que quedarà millor.

Quan torni a casa, tindré un munt de fotos fetes. La meitat, de paisatges. L'altra meitat, fotos on hi surt ella. I jo enlloc. Ho prefereixo. Però ja sento al meu pare: "Y no le podrías haber dicho que te hiciera una foto ella?"

Jo no necessito fotos. En tinc prou amb quedar-me amb el record del que veig des d'aquí: és un ciber amb vistes al mar. Potser per això és tan car?

dijous, 16 de juny del 2005

Des de l'exili

Em pensava que marxaria i que sortiria de la rutina... però molt em temo que he canviat una rutina per una altra.

Em desperto al matí. Massa aviat. Tinc gana. Al matí sempre tinc gana. I maleixo l'hotel, perquè obren el menjador per anar a esmorzar massa tard. Sí, ja ho sé, això és una zona turística, però no podrien obrir el menjador més aviat de 2/4 de 9? Coi! Que jo tinc gana.

Aprofito per llegir una mica. Hauria de treballar, però amb la gana que tinc, no puc.

Baixo a esmorzar. Em pregunten que si vull cafè. No, llet amb cola-cao, com els nens petits. Se'm miren com si fos rareta. En fi, què hi farem.

Me'n vaig al ciber. El noi del ciber somriu quan em veu entrar. No m'estranya. A 3 euros l'hora que em cobra, ja em podria estendre una alfombra perquè jo hi passés. Almenys somriu, que ja és molt. Tots els dies menys el diumenge, que tenca.

A l'hotel a treballar. Ara sí. Però només una mica, no em fes mal...

I tot seguit, a dinar. Alimentar-nos bé ja ho fan. Massa i tot. Hauré de prendre mesures perquè ahir ja vaig tenir problemes a l'hora de cordar-me els pantalons. I encara em queden uns dies. He d'intentar que els pantalons em continuin cabent, perquè ahir ja em vaig haver de comprar una jaqueta. És que sóc molt intel.ligent, jo... Me'n vaig a un lloc on sé que hi farà més fred, i només m'emporto una jaqueta. Bé, només penso a emportar-me una jaqueta. A la maleta, tot de màniga curta o sense mànigues. La jaqueta la portaré a fora, per si tinc fred durant el viatge... i em deixo la jaqueta a casa! I com que Murphy existeix, ha estat plovent i fent mal temps tots aquests dies. Jo pensava que podria passar sense jaqueta. I just el dia que me la compro, comença a fer sol i bon temps. En fi, tornaré a casa amb una jaqueta de més i uns quants cèntims de menys.

Després de dinar, a treballar una mica més, fins que arriba l'hora de fer el que he vingut a fer.

I llavors, a fer el que he vingut a fer. Sense pena ni glòria. De fet, amb molta pena. Ho estic fent realment de pena. No estic centrada. Penso en altres coses i no em concentro. I, és clar, com que no em concentro, no puc fer les coses bé :-( Si almenys m'haguessin avisat amb una mica de temps, m'hauria pogut preparar psicològicament. Però no, sense preparació psicològica. Miro al meu voltant i penso què coi estic fent jo aquí. Per què estic jo aquí? Li haurien d'haver dit que vingués a algú altre, que ho hauria fet molt millor que jo. Perquè la veritat és que encara no sé què faig aquí.

Després d'això, a sopar (més menjar!!!)

Un cop he sopat, la meva dosi diària de comportament antisocial. Surts? No, no surto. Prefereixo ser antisocial quedant-me a l'habitació sense sortir que acabar en un lloc on la gent em mira raro perquè no ballo, perquè no bec res d'alcohol i perquè no xerro.

Llegeixo una mica més. Ja estic a punt d'acabar el llibre. Per sort, he sigut previsora i portava 3 llibres nous, sense començar. Per què la meva previsió arriba als llibres i no a les jaquetes?

Em poso a dormir pensant altre cop què coi hi faig jo aquí.

En fi, demà serà un altre dia. Com sempre, em despertaré massa aviat. Tindré gana, no podré baixar a esmorzar...

divendres, 10 de juny del 2005

D'avui per demà (segona part)

Com avui no m'agafi una taquicàrdia, no m'agafarà mai.

Finalment, quan em decideixo ahir a anar-me'n, la persona que m'ha trucat no m'agafa el telèfon (ja és massa tard). Coi! Ja podria haver trucat abans de marxar a casa.

Vull trucar a una persona perquè em substitueixi. El seu número ha desaparegut del meu mòbil per art de màgia.

He de canviar una classe particular d'una nena que té un examen la setmana que ve. El paper on tenia apuntat el seu mòbil està perdut vés a saber on.

Recordo que tinc uns terminis per fer unes coses. No els puc mirar. He d'esperar al dia següent al matí.

Per què truquen d'avui per demà?

M'aixeco al matí. Dono gràcies per no haver trobat a ningú el dia anterior. No hi aniré. He de fer massa equilibris per marxar. No ho faré. Mentre esmorzo, li dic a mon pare que encara no ho tinc segur.

Arribo a la feina. Sorprenentment, algú passa a veure'm. Em troba dubtant i em diu que marxi. Miro el correu i mon pare m'acaba d'enviar un mail. No sé si ho ha fet amb doble intenció o simplement li ha donat a reenviar. Em sembla que prefereixo més no saber-ho.

Mentre estic intentant arreglar les coses per poder marxar, em truca qui m'ha ofert el viatge. Li dic que sí, sense haver-ho acabat d'arreglar tot.

Ja ho he arreglat tot... ara només falta trobar bitllet. D'aquí a dos dies he de ser lluny, i ni tan sols sé si tinc bitllet. Ni tan sols hi ha trens directes des de Barcelona. Així que no he de trobar un bitllet, sinó 2!

No sé pas. És el tercer cop en menys d'un any que faig un viatge d'aquest tipus amb menys de 3 dies per preparar-ho, trobar bitllets, i tota la pesca. Em sembla que m'ho hauré de fer mirar, perquè no és massa normal.

Això sí, ara mateix me'n vaig a fer la maleta :-) Tornaré d'aquí a uns dies.

De totes formes, us deixo amb el mail reenviat de mon pare, que juntament amb la persona que ha aparegut a saludar, han acabat de decantar la balança cap al sí.

Para cuando llegan esos ratos malos....

Lo más importante que hice en mi vida

En cierta ocasión, durante una charla que di ante un grupo de profesionales, me hicieron esta pregunta: "¿Qué es lo más importante que ha hecho en su vida?"

En mi calidad de ingeniero industrial, sabía que los asistentes deseaban escuchar anécdotas sobre mi trabajo, entonces les respondí: "Lo más importante que he hecho en la vida, tuvo lugar el 8 de octubre de 1990. Comencé el día jugando golf con un amigo mío al que no había visto en mucho tiempo. Entre jugada y jugada me contó que su esposa y él acababan de tener un bebé.

Mientras jugábamos, llegó el padre de mi amigo, que, consternado, le dijo que al bebé se lo habían llevado de urgencias al hospital. En un instante, mi amigo se subió al coche de su padre y se marchó.

Yo, por un momento, me quedé donde estaba, sin saber qué debía hacer. ¿Seguir a mi amigo al hospital? Mi presencia allí, me dije, no iba a servir de nada, pues la criatura estará al cuidado de médicos y enfermeras, y nada de lo que yo hiciera o dijera iba a cambiar las cosas. ¿Brindarle mi apoyo moral? Eso, quizás, pero tanto él como su
esposa provenían de familias numerosas, y sin duda estarían rodeados de parientes, que les ofrecerían el apoyo necesario. Lo único que haría yo sería estorbar. Así que decidí ir más tarde al hospital a visitar a mi amigo.

Al poner en marcha mi coche, me percaté que mi amigo había dejado su coche con las llaves puestas, estacionado junto a las canchas.

Decidí pues, cerrar el coche e ir al hospital a entregarle las llaves. Como supuse, la sala de espera estaba llena de familiares. No tardó en presentarse un médico, que se acerca a la pareja y, en voz baja les comunica que su bebé había fallecido. Los padres se abrazaron y lloraron, mientras todos los demás los rodeamos en medio del silencio y el dolor.

Al verme mi amigo, se refugió en mis brazos y me dijo: "Gracias por estar aquí". Durante el resto de la mañana, permanecí sentado en la sala de urgencias del hospital, viendo a mi amigo y a su esposa sostener en brazos a su bebé y despedirse de él.

Esto, es lo más importante que he hecho en mi vida", y aquella experiencia me dejó tres enseñanzas:

Primera: lo más importante que he hecho en la vida, ocurrió cuando no había absolutamente nada que yo pudiera hacer. Nada de lo racional que aprendí en la universidad, ni en el ejercicio de mi profesión, me sirvió en tales circunstancias. A dos personas les sobrevino una desgracia y lo único que pude hacer fue acompañarlos y esperar. Pero estar allí, era lo principal.

Segunda: aprendí que al aprender a pensar, casi me olvido de sentir.

Tercera: aprendí que la vida puede cambiar en un instante. Así pues, hacemos planes y concebimos nuestro futuro como algo real, y olvidamos que perder el empleo, sufrir una enfermedad grave o un accidente y muchas de otras cosas más, pueden alterar ese futuro en un abrir y cerrar de ojos.

Desde aquel día, busqué un equilibrio entre el trabajo y la vida; aprendí que ningún empleo compensa perderse unas vacaciones, romper con la pareja o pasar un día festivo lejos de la familia. Y aprendí que lo más importante en la vida, no es ganar dinero, ni ascender en la escala social, ni recibir honores. Lo más importante en la vida, es el tiempo que dedicamos a cultivar una amistad.

POR ESO A DIOS LE AGRADEZCO:

a) Por mis hijos que NO limpian sus habitaciones, pero están viendo la tele; porque significa que están en casa y no en las calles.

b) Por los descuentos en mi sueldo; porque significa que estoy trabajando.

c) Por el desorden que tengo que limpiar después de una fiesta; porque significa que estuvimos rodeados de seres queridos.

d) Por las ropas que me quedan un poco ajustadas; porque significa que tengo más que suficiente para comer.

e) Por mi sombra que me ve trabajar; porque significa que puedo salir al sol.

f) Por el césped que tengo que cortar, ventanas que necesito limpiar, cañerías que arreglar; porque significa que tengo una casa.

g) Por las quejas que escucho acerca del gobierno; porque significa que tenemos libertad de expresión.

h) Porque no encuentro estacionamiento; porque significa que tengo auto.

i) Por los gritos de los chicos; porque significa que puedo oír.

j) Por la ropa que tengo que lavar y planchar; porque significa que me puedo vestir.

k) Por el cansancio al final del día; porque significa que fui capaz de trabajar duro.

l) Por el despertador que suena temprano todas las mañanas; porque significa que ¡¡estoy vivo!!.

m) Y, finalmente, por la cantidad de mensajes que recibo; porque significa que tengo amigas y amigos que piensan en mí.

Cuando pienses que todo en la vida te va mal, lee esto otra vez.



¡¡¡Que tengas un buen día!!!

dijous, 9 de juny del 2005

Vacances

Tenco per vacances.

Tornaré en dues setmanes.

Per més informació, llegeix una mica més avall.

D'avui per demà...

13:45: Sona el telèfon de casa meva. Algú l'agafa. Pregunten per mi. No hi sóc. Li donen el meu número de mòbil.

14:20: Sona el meu mòbil. Durant una bona estona. No el sento. La persona que ha trucat em deixa un missatge al contestador.

14:30: Torna a sonar el mòbil. Ara sí que el sento. És ma mare, per preguntar-me què he contestat a qui m'ha trucat deu minuts abans. Eh? De què coi em parles?

14:32: Veig que tinc dues trucades perdudes i un missatge.

14:33: El missatge és perquè tinc un missatge al contestador. L'escolto.

14:55: Arribo al lloc on crec que em trobaré la persona que m'ha trucat. Quan veig que no hi ha el nom, recordo que deien que es volien canviar d'edifici. Una noia em confirma que han canviat d'edifici.

15:10: Intento trucar, però no tinc cobertura.

15:30: Truco. Finalment, després de gairebé dues hores puc parlar amb la persona que volia parlar amb mi.

Per què són tan importants aquestes dues hores? Doncs perquè em proposen unes "vacances". Vale, no són exactament vacances, però per mi és com si ho fossin. M'ho paguen tot, menys el viatge (que no em costarà massa, i menys comparat amb el preu que costaria l'estança al lloc on em volen enviar).

Pros:
- M'ho passaré bé.
- En tinc ganes.
- Veuré gent que fa temps que no veig.
- Desconnectaré una mica del que tinc aquí.

Contres:
- Marxo dissabte (sí, sí, demà passat!)
- Tinc 3 compromisos de feina. Si me'n vaig, he de trobar algú que em substitueixi aquests 3 dies... i és una putada per qui ho fa.
- Si me'n vaig, he de deixar unes quantes coses preparades per la setmana que ve, i ho he de fer demà mateix.
- Si me'n vaig, he de buscar la forma de recórrer entre 1000 i 1500 Km d'avui per demà.
- He de donar la resposta AVUI!!!

Llenço una moneda? M'ho jugo a les cartes? Demano consell a una pitonisa? (Si realment veu el futur, em sabrà dir on seré diumenge, si aquí o allà). Algú té alguna idea?

dimecres, 8 de juny del 2005

Anonimat

El món està ple de contradiccions. I jo sóc bastant contradictòria. No fa ni un mes, vaig escriure un post en el que parlava de l'anonimat. Em sembla recordar que deia que no volia conèixer a ningú per internet, que no volia ensenyar a ningú qui era l'Estranya en realitat. Em semblava (i em continua semblant) una mica surrealista parlar aquí de depèn de quines coses i trobar-me cara a cara amb algú que em coneix i que sap que sóc jo la que escric això. Em sembla que el post té el meu rècord de comentaris (20!!!), tot i que n'hi ha que són meus.

Suposo que si no fos un lloc anònim, no hagués escrit un post explicant els problemes que tenia quan anava a comprar sostens (i amb la talla pel mig). El link al post me l'he deixat expressament. Tampoc hagués parlat massa de la Maria (de fet, tampoc n'he parlat tant, però n'he parlat massa, em sembla, tot i que la Maria sóc jo, encara que no em digui Maria).

Reconec que tampoc deixo les coses massa clares, però a vegades hi escric coses molt personals.

Que per què torno a treure el tema? Doncs perquè estic a punt de perdre l'anonimat. No del tot, només una mica. O això em penso.

La proposta em va arribar un dia en el que hagués dit que sí a tot. Primer vaig dir que no. Les raons ja les havia explicat en un post no feia massa. Però llavors m'ho vaig repensar i vaig dir: "Què coi! Total, què hi puc perdre?" Bé, la resposta és fàcil: l'anonimat. En principi, aquí escric amb la seguretat (o inseguretat) que si parlo d'algú altre, aquest algú no ho llegirà. O que, si per alguna casualitat de la vida arribés a llegir-ho, tampoc sabria que parlo d'ell/a. Quan parlo d'altres persones, la veritat està bastant distorsionada, perquè no es puguin reconèixer. Perquè, al cap i a la fi, jo escric aquí. El que escric, és cosa meva. I si algú sap qui sóc, doncs també és cosa meva. Les altres persones no han demanat d'estar aquí. No he demanat permís per posar-les aquí, per explicar la seva vida. Així que ho distorsiono una miqueta.

I ja me n'he tornat a anar per les branques. És que m'enrotllo com una persiana, quan agafo confiança. I encara que per aquí hi passa molta gent que ve des del google i que dubto que llegeixin tot aquest rotllo, també hi passeu gent que us heu fet un racó al meu cor, que ja sou com si fossiu de la família (no cal que doni noms, ja sabeu qui sou). Em doneu consells i jo els escolto (o els llegeixo, millor dit) i en faig cas... a vegades :-) És clar que tampoc puc fer cas a tothom sempre!

Torno a la Terra. Em sembla una mica surrealista escriure alguna cosa aquí sobre alguna cosa i que alguna persona implicada ho llegeixi i sàpiga que he sigut jo qui ho ha escrit.

D'aquí a 5 minuts tancaré l'ordenador. Entre altres coses, perquè a casa hi ha convidats i tampoc queda massa bé que estigui tot el dia a davant del portàtil escrivint. No el tornaré a obrir fins demà, quan torni a casa. Aleshores hauré perdut el meu anonimat davant d'una persona que llegeix el que escric (o almenys, que n'ha llegit una part, que llegir-ho tot és bastant llarg). I ara escric això sabent que hi ha una possibilitat que ho llegeixi abans de veure'm. Surrealista? Bé, a mi m'ho sembla una mica.

Peques

L'agafo a coll. Li agrada venir a coll. Li agrada que sigui jo la que l'agafo a coll. Crec que és perquè sóc el més semblant físicament a ella que es troba per aquí. El més semblant a la gent que la cuidava quan encara estava a l'orfenat.

Però no tot és igual. També tinc coses que no havia vist abans.

Sovint, quan l'agafo a coll, si no està molt cansada o no té ganes que comenci a fer-li fer volteretes, s'atura i amb el dit m'assenyala al mig del front. Al principi només assenyalava. Ara assenyala i diu "peca".

De seguida, troba la de sobre la cella. Està més amagada, però és més gran que la del front. I llavors ja comença el joc per ella: començar a trobar peques a la meva cara. No és difícil. Té on triar. Comença a assenyalar-me tota la cara. Jo ni tan sols sé si ha trobat alguna peca o assenyala a algun lloc on no tinc peques. I més a l'estiu, que amb el sol sembla que criin.

Després li ensenyo la del canell. La gran del braç. Les petites que tinc per tots els braços.

I cada cop ella es sorprén d'anar trobant peques. Ara ja hauria de saber que jo tinc peques i no hauria de sorprendre's. Però li encanta anar buscant, a veure quantes en troba. És com un joc, un ritual, una manera de divertir-se.

A mi, però, em recorda el que és cada peca. I el sentit que els dono. Hi ha gent a qui no li agraden, però a mi sempre m'han ajudat.

La del front em servia de petita per saber on m'havia de fer la ratlla: just a la vertical d'on tenia la peca.

La gran que està gairebé al colze m'indicava on era l'esquerra a l'estiu. Quan no era tan estiu, me la marcava la mitjana del canell. I a ple hivern, distingia entre dreta i esquerra per la peca del dit del mig. Fins que vaig aprendre a distingir entre esquerra i dreta sense peques.

Fins i tot en tinc una que m'indica si vaig massa escotada o no: està al límit entre el que seria políticament correcte i el que no. Si es veu, és que l'escot està massa avall (de fet, no es veu mai).

Avui ha fet sol. He passat una estona a fora. Això significa que en els propers dies la meva cara s'enfosquirà. I no perquè em posi morena (cosa impossible, amb la meva pell), ni perquè em cremi (cosa que espero que no passi, creuo els dits), sinó perquè quedarà plagada de peques.

dimarts, 7 de juny del 2005

Dilluns, al migdia:

- Ei, Estranya, me'n vaig.
- D'acord. Quan tornes?
- Demà.
- Al matí o a la tarda?
- Vindré a dinar.
- Perfecte, així dinarem juntes.

Dimarts, a 3/4 de 2:

Encara no ha arribat. Que arribi ja! Estic farta de passar-me tot el dia aquí sola. Porto dos dies igual, i al final em tornaré majara.

13:55:

Coi, si que tarda.

14:10:

Deu estar a punt d'arribar. Bé, jo me'n vaig a dinar, a veure si apareix algú.

14:12:

No hi ha ningú. Tinc dues opcions: una noia que ni tan sols sé com es diu, però que sempre ens diem hola quan ens creuem pels passadissos està en una taula. Però està molt junteta amb un noi. Millor no. A l'altre lloc on puc anar hi ha dos homes parlant en anglès. En fi, em poso a l'altra punta de taula.

14:15:

Els guiris marxen. Em quedo sola.

14:17:

Arriba una dona. No l'havia vist en ma vida. S'asseu a la taula, on hi havia els guiris. Ens diem hola i cadacuna mira el seu plat, sense dir res.

14:20:

Apareix un que també el tinc vist dels passadissos. Tampoc sé com es diu. Veu el panorama. S'asseu. Als 10 segons s'aixeca fent veure que se li ha oblidat alguna cosa. Almenys jo, ja no el torno a veure més.

14:22:

Ja he dinat. Com que no puc xerrar amb ningú, me'n torno a treballar.

A mitja tarda:

Al final, la noia que em va dir que avui vindria a dinar no ha aparegut ni al matí ni a la tarda. A les 6 agafo els trastos i me'n torno a casa. M'he passat unes quantes hores a la feina i només he creuat un "hola" amb la dona del dinar.

Arribo a casa. Em trobo l'alarma posada. No hi ha ningú.

Patètic.

Crec que m'hauré de replantejar alguna cosa. Al final perderé la facultat de parlar per falta de pràctica!

dilluns, 6 de juny del 2005

Temptació

Està a tocar. Miro. I si...?

No, val més que no.

Si, ja ho sé. Però, i si...?

Massa fàcil. Val més que no ho facis.

M'ho torno a mirar. Ho agafo. Puc fer-ho. Començo.

No, no ho facis. El deixo. Lluny, molt lluny. Pensa en una altra cosa.

D'acord, penso en una altra cosa. Però estaria bé, no? I si...?

Que no!

Però tampoc és greu. Només una miqueta... només per provar.

Ja ho provaràs.

Sí, però estic impacient.

Val més que no. Ara estàs impacient, però ja se't passarà.

Ja, però tampoc faria cap mal, no?

Tampoc et farà mal esperar.

Mmmm... No ho sé, m'ho pensaré. Perquè si...

Deixa la temptació lluny. Així no hi pensaràs.

Mmmm... Ho provaré.
No m'agrada l'estiu. M'encanta l'hivern. Però avui plou. Fa un cel d'hivern, però fa calor d'estiu. El pitjor que pot passar. A més, estic sola a casa. M'he passat tot el matí sola, sense parlar amb ningú en tot el matí. He arribat a casa i he tingut companyia a l'hora de dinar, durant uns 20 minuts. Llavors la gent se n'ha anat i m'he tornat a quedar sola. Estic cansada. Tinc calor. Aquest matí he fet tard, tot i que ningú se n'ha adonat, perquè estava sola. M'he passat tot el matí deambulant, però tampoc se n'ha adonat ningú, perquè estava sola. Ara hauria d'estar fent feina. Però tampoc ningú s'adonarà que no la faig. Perquè estic ben sola. Ja la faré al vespre, total, tampoc hi ha diferència.

No només estic sola físicament tot el dia. També ho estic mentalment, per dir-ho d'alguna manera. A vegades em pregunto on és el problema.

Serà que tinc molt mal caràcter? Doncs sí, no me n'amago, tinc mal caràcter, però sóc inofensiva. Quan m'enfado, el màxim que puc arribar a fer és ignorar a qui m'ha fet enfadar. I se'm passa si m'expliquen un acudit (no cal que sigui massa bo, pot ser una parida de les dolentes, que a mi tot em fa gràcia).

Serà que sóc esquerpa? Sí, de fet ho sóc. Però no crec que sigui tan greu. No suporto que depèn qui s'agafi certes confiances i comenci a tocar-me el braç descaradament i a cada moment. Sí, ja ho sé. Però no em passa tampoc amb tothom.

Serà que sóc massa vergonyosa? Potser sí. Però quan agafo confiança, després parlo. I massa, que parlo. Això sí, em costa mirar a la gent als ulls, sobretot quan no els conec prou. Sempre aparto la mirada. No sé per què. Tot i que potser és millor. Perquè ahir em va donar per mirar als ulls a una persona que estava parlant amb mi i que acabava de conèixer, i vaig comprovar que ell tampoc em mirava els ulls. La mirada estava clavada descaradament una mica més avall (i molt descaradament).

Serà que...?

En fi, demà serà un altre dia. Segur que surt el sol. I segur que m'hauré oblidat de tot això.

dissabte, 4 de juny del 2005

Fa un temps vaig tenir un accident de cotxe. No el que vaig explicar fa uns dies, que només va suposar un bony a la porta del meu cotxe (cosa que em recorda que encara l'he de portar al taller perquè me l'arreglin). Va ser un accident una mica més greu. Bastant més greu. Un d'aquells que solen sortir pel telenotícies, diguent que hi ha hagut tants morts. Només que, en aquella ocasió, els passatgers dels dos cotxes implicats vam tenir molta sort i la persona que es va fer més mal només es va trencar un braç (cosa que sembla gairebé impossible, després de fer unes quantes voltes de campana i anar a parar a l'altra banda de l'autopista, a uns 500 o 600 metres d'on va quedar l'altre cotxe).

Després d'allò, recordo que vaig passar uns mesos que no era jo. M'explico: jo normalment sóc una persona molt tranquil.la, i sovint em fa una mica de mandra passar-me tot el dia de festa, anant aquí i allà, no quedant-me a casa treballant (o intentant treballar). Durant uns mesos, després d'aquell accident, només feia que anar aquí i allà, trucar a gent per quedar, anar a veure un munt de coses que no havia vist... Finalment, les coses van tornar a la normalitat, i vaig continuar essent jo. Però durant aquella època, vaig intentar no perdre'm res, no perdre ni un sol minut. Al cap i a la fi, la vida és curta i en qualsevol moment ho pots perdre tot.

En les últimes setmanes he vist com algunes persones es morien fulminantment. Persones que fa dos mesos estaven bé, i que de cop i volta els troben un càncer i en menys de dos mesos ja els enterren. Algun, fins i tot de la meva edat. Això per no parlar dels accidents.

"La vida és curta, i cal aprofitar totes les oportunitats", em deia una amiga dimecres passat. I tenia raó.

M'he passat els últims dies dient que sí a tot. Que em convides a anar a un lloc? Doncs et dic que sí. La vida és curta, i vés a saber si un altre dia em penediré de no haver-ho fet. Que m'informes de que aneu a un lloc? Espereu-me, que vinc amb vosaltres. Que es fa no sé què? Doncs allà seré.

Però, és clar, aquestes coses mai són del gust de tothom. Avui m'ha sortit un plan per demà (sí, no tenia res a fer, en diumenge, i què?) I de seguida he pensat que sí, que hi anava. Què coi! Si no ho faig, em quedaré a casa fent l'idiota. Li he dit al meu pare. M'ha prohibit que hi anés. La raó? Doncs que demà ve un altre convidat a casa (aviat penjaré un cartell d'hotel a la porta de casa) i no ho sap segur, però és probable que arribi demà a la tarda. I si arriba demà a la tarda i jo vaig a on m'han dit, doncs no em trobarà a casa. No és massa problema, ja que es passarà dues setmanes a casa i ja tindré temps de sobres de veure'l. Però, és clar, no seré a casa quan arribi (encara està per veure si arribarà demà a la tarda o quan).

Jo no he dit res. He pensat que ja em pensaria si hi anava o no.

Al cap d'una estona el meu pare ha tornat a venir on era jo. M'ha dit que fes el que volgués, que si hi volia anar que hi anés, però que creia que no era de bona educació i que la meva obligació era ser aquí quan el convidat arribés. Llavors s'ha mirat el sucre. No hi ha dret. Sempre em fa el mateix: xantatge moral. Tenia el sucre molt alt. Això li passa sempre que alguna cosa li preocupa. O que jo el faig enfadar per alguna cosa. Ja ha deixat molt clar a quan estava de sucre. Massa alt. Com quan vaig deixar la meva primera feina per perseguir un somni, com quan vaig dir que volia anar a Barcelona a estudiar, com quan... com tantes vegades que el decepciono, que sol ser uns 10 cops al dia.

Jo vull marxar demà. No tinc clar que el convidat realment arribi diumenge a la tarda. Em porto bé amb el convidat i sé que a ell no li importarà que jo me'n vagi, si fins i tot se n'alegrarà per mi, que surti i em diverteixi.

Per què em sento tan culpable de voler marxar? Per què sé que, finalment, acabaré sense marxar?

divendres, 3 de juny del 2005

La Sandra té 13 anys. La vaig conèixer ara fa gairebé un any. Aleshores era una nena. L'he anat veient, cada setmana o cada dues setmanes, durant el darrer any. Ha canviat. S'ha fet gran. Ha deixat d'anar amb roba de nena i s'ha començat a posar roba més provocativa. I això que jo només la veig quan està a casa seva, davant de la seva mare, sense cap noi voltant per allà. S'ha fet metxes, s'ha fet un pentinat diferent, més de gran.

Cada cop que veig a la Sandra em recordo que quan jo tenia 13 anys. En el meu cap només hi havia dues coses: estudiar i entrenar. Estudiava molt, treia molt bones notes. Entrenava molt, les coses m'anaven bé, esportivament parlant. No sortia (tampoc li trobava la gràcia). No tontejava. Simplement, feia el paper de bona nena, de nena model. Tots els adults estaven contentíssims amb mi. Menys el meu pare, que quan arribava amb un 9.75 a casa encara es queixava i deia que m'havia d'esforçar més per treure un 10. O quan acabava una competició segona, que llavors em deia que havia de fer-ho molt millor, que havia d'entrenar més i quedar primera.

La Cristina té 17 anys. És família llunyana meva. No viu aquí. Viu al poble del meu avi, per allà per les espanyes profundes (i tan profundes!) L'any passat, a l'estiu, va agafar els trastoquets i va venir a treballar a la Costa Brava tot l'estiu. No ens va dir que venia. Jo, de fet, tampoc la coneixia massa. L'havia vist només dos o tres cops. La seva mare ens va dir que vindria, malgrat que ella no volia que ens ho diguessin. Venia com a noia rebel, amb uns quants cursos repetits i problemes menors amb la justícia.

La Cristina i jo ens vam fer amigues. La veritat és que no sé pas com va ser. La nena model i la nena rebel. Una de vint-i-tants i l'altra de 16. Quan em van dir que es quedaria uns dies a casa meva i que jo l'hauria de passejar em va caure el món als peus. Ningú no volia tractar amb ella, perquè era rebel. I jo era la persona més propera a ella en edat. Així que em va tocar a mi.

Al final, no era tan rebel. Era una bona noia. No li agrada estudiar. Simplement això. Dels petits problemes amb la justícia tampoc en vam parlar. Tampoc m'importava. De seguida ens vam entendre molt bé, tot i la diferència de caràcters.

Però també hi vaig pensar. Jo als 16 anys estava a l'institut. Traient bones notes. Fent els deures. Estudiant quan els exàmens eren massa lluny perquè cap altre alumne se'n recordés. Entrenant per seguir intentant guanyar algun campionat. Tots els adults estaven contentíssims amb mi. Però jo no feia el que feia la gent normal. No sortia. No feia l'idiota a classe. Cabells rapats al zero (així no m'havia de pentinar), texans enormes (i tots iguals, així no m'havia de preocupar de quina roba posar-me cada matí) i samarretes que li podrien anar bé al meu pare (que medeix dos pams més que jo).

La Cristina em va mig canviar la vida. Fins que no la vaig conèixer, mai m'havia posat un anell. Portava arrecades perquè sinó tenia una discussió diària amb mon pare, diguent-me que se'm tancarien els forats de les orelles. Però eren sempre la cosa més petita que trobava. No portava braçalets. Ni res més. Seguia anant amb la roba que portava quan anava a l'institut.

Durant els dies que la Cristina va estar a casa, vam anar a donar volts per Girona més d'una vegada. Això, i fer l'idiota per internet, eren de les úniques coses que podíem fer i que no ens desagradaven a cap de les dues. Així que ella, que no era d'aquí, em va portar per les botigues. Em va regalar un anell. Per estar aquí a casa, i tota la pesca. Em va agradar. Tant, que ara la meva col.lecció d'anells és tan gran que mai sé quin posar-me :-) També vam anar a comprar roba. Em va fer provar coses més estretes. Jo no volia. Sempre m'han acomplexat els "michelins". Però me les vaig provar. I mira, em van agradar. Ara pràcticament vaig sempre amb coses més aviat estretes. I si a algú no li agraden els meus "michelins", doncs que miri cap a una altra banda.

En Joan té 20 anys. Estudia a la universitat. Sempre riu. Quan parlo amb ell, de seguida noto si passa alguna noia pel cantó. Sobretot si és rossa i guapa. Perquè deixa d'escoltar-me, se li'n van els ulls. És feliç. Però no estudia.

Recordo quan jo tenia 20 anys. Estava a la universitat. Als meus pares els costava moltíssim mantenir-me. La nena no va voler estudiar prop de casa, va voler estudiar una cosa que havia d'estudiar a Barcelona. I, després d'unes quantes discusions, van decidir que em deixaven anar a Barcelona a estudiar. Però jo em sentia malament. Perquè els meus pares ho passaven malament econòmicament parlant. Cada cop que havia de demanar-los diners pel tren, em feia mal el cor. Vaig deixar d'anar en metro al cap d'un mes de ser a Barcelona. Jo deia a la gent que ho feia perquè m'agradava caminar. Però aquesta no era la raó: si sempre anava a peu, m'estalviava els diners del metro.

Vaig estudiar molt dur. No em podia permetre passar-me més temps del mínim possible a Barcelona. Cada mes que els meus pares pagaven el pis de Barcelona era un suplici per l'economia familiar.

Al final ho vaig aconseguir. M'ho vaig treure tot a la primera. Al cap d'un mes d'acabar la carrera ja treballava. Jo hagués volgut estudiar més. Però estudiar més significava quedar-se més temps a Barcelona, i no podia permetre que els meus pares seguissin pagant. No treballava en lo meu, però em guanyava uns diners. Això sí, sortia de casa abans de les 7 del matí i arribava a les 9 del vespre. Cada dia. Durant una bona temporada.

Ara em miro en Joan i penso en com era jo a la seva edat. Tots els adults (en el sentit de la gent que podria ser els meus pares) estaven contentíssims amb mi. Feia el que havia de fer.

Però ara miro enrere. I veig tot el que no vaig fer. Veig que he continuat en el mateix camí que quan era petita. Sento que jo mai vaig tenir 13 anys, ni 16, ni 20. Potser m'equivoco. Potser la vergonya que em fa reconèixer que no he fet mai això o allò altre no és més que una manera d'intentar amagar allò que fa que no fos com la resta de gent de la meva edat, que fa que ara potser tampoc sigui com la resta de gent de la meva edat, malgrat les aparences.

De petita em deien que era com una personeta gran: una persona amb la consciència i responsabilitat d'algú de 30 anys ficada en el cos d'una nena. Ara sóc una persona de vint-i-tants, amb la mateixa responsabilitat, però que en moltes coses, continuo essent la nena que no va créixer mai, perquè era massa responsable.

Tot plegat massa embolicat, un post massa llarg i sense acabar d'explicar del tot el que realment volia explicar. No ho sé, potser un altre dia.

dijous, 2 de juny del 2005

Hisenda...

Aquest matí, a les 6, ha sonat el despertador. Com cada dia, vaja. He sortit de l'habitació, camí del lavabo. Anava a entrar quan he sentit una veu:

- ¿Extraña, puedes subir un momento?

La veu era inconfusible. I si hagués sigut alguna altra persona m'hagués espantat (més del que ja m'he espantat pel to de la veu), perquè ma mare era a treballar, i a aquella hora dubto que hi haguessin convidats a casa.

Amb el cervell encara funcionant a mig gas (o a una quarta part, o a una vuitena part...) he decidit si entrar al lavabo o pujar a dalt. El to de la veu del meu pare indicava que havia fet alguna cosa que no havia de fer. Així que he anat on era el meu pare.

Quan he vist el meu pare davant de l'ordenador, m'he despertat de cop. I m'ha vingut al cap un moment d'ahir al vespre.

- Extraña, se han equivocado con mi declaración.
- Ah.
- Se han dejado unas cuantas cosas y nos tienen que devolver más dinero.
- Vale.
- Y no me cogen el teléfono, así que se tiene que hacer por internet.
Traducció: Entra tu a la pàgina i fes-ho tu. Jo no et diré la pàgina on has d'anar, ni et deixaré els papers d'hisenda. Jo et dictaré el que has de fer i quan ja has enviat un formulari, et diré que m'he equivocat i hauràs de tornar enrere (i llavors et foteré la bronca si no es pot, com si tu en tinguessis la culpa).
- Vale.
Resignació.

Al cap d'una estona.
- Mira, es aquí. Tienes que cambiar la cantidad del préstamo.
- Sólo en la tuya?
- No, en la mía y en la de mamá.
- Y tengo que poner todo el número? No lo tengo que dividir por 2?
- No.
- Seguro?
- Sí, claro.
- Vale, ya está hecho.

...

- ¿Quieres que la envíe?
- Sí.
- ¿Seguro?
- Sí.
- ¿Ya está todo bien?
- Sí.

I torno a ser jo al matí. He dormit poc més de 5 hores, m'acabo d'aixecar i ni tan sols he pogut anar al lavabo.

- Es que ayer nos equivocamos.
Nos? Què vol dir, aquest nos?
- En qué?
- El número aquél, que se tenía que dividir por dos.
Mmmmmmmm. Ja m'ho pensava...
- Cámbialo.
Ui... Jo ahir ja la vaig enviar. No crec que pugui canviar-ho...
- No sé si voy a poder.
- COMO QUE NO?????????????????????
Sort que no tenim veïns, que sinó a aquesta hora els despertaria a tots!!!
- Como que ya la enviamos ayer...
- Pero ayer lo pudiste cambiar, no? Pues cámbialo ahora.
Dubto que pugui, però bueno...

Entro. Ho miro. No es pot canviar.

- Cámbialo.
- No se puede. Ayer ya lo enviamos.
- ¿Y por qué lo enviaste?
Perquè em vas dir que ho fes, que ja estava tot bé?
- Es que siempre lo haces todo mal! Y ahora qué?

Doncs ara la nena ha fet una carta a hisenda perquè ho modifiquin.