divendres, 31 d’agost del 2007

Faig una prova...

Una petita prova, a veure si funciona

Segueix...


I deixo el post perquè em fa mandra esborrar-lo.

És que no em puc posar a tocar la plantilla, que m'emociono!

(Hauria d'esborrar el post, ho sé)

dijous, 30 d’agost del 2007

El meme del vuit

Les noies de Gossades em passen aquest meme del vuit, on representa que he d'explicar vuit coses que no sapigueu de mi. I, coi, amb els rotllos que foto, com puc explicar vuit coses que no sapigueu de mi? Que sí, que hi ha moltes coses que no sabeu de mi, però aquestes no les explicaré pas. I, de totes formes, crec que en sabeu més de les que no en sabeu.

1. No m'agrada el número vuit. Per què? No en tinc ni idea. Però m'agraden els números, i tots tenen algun que altre significat. Però el vuit... El vuit no m'agrada. El meu número preferit tota la vida ha sigut el... va, a veure si algú ho endevina :-) Donaré la solució quan el post s'hagi mort i vegi que ningú més vol participar. Ai, no havia d'explicar coses que no sabéssiu, en comptes de proposar algun enigma?

2. M'agraden les maduixes, però soles. Com a molt, amb suc de llimona. No m'agrada la nata (i podria començar a escriure tot de coses dolces que en principi agraden a tothom i que a mi no m'agraden, però no ho faré). Però, encara que m'agradin les maduixes, no m'agrada res de maduixa. Sóc incapaç de menjar-me un iogurt, un caramel, un gelat... res que tingui gust de maduixa!

3. Venint de Gossades, m'he passat una bona estona buscant com posar aquell calendari tan maco que tenen a la dreta, però no he trobat com fer-ho fàcilment al blogger. O com posar els posts i un "segueix", que no sé si faria, però que sempre em criden l'atenció i sempre vull saber com fer aquestes tonteries.

4. En general, sóc una persona que sé molt poques coses. Des de darrere la pantalla, puc escriure moltes coses com si les sabés, perquè el senyor google m'informa. Però en realitat, i mirant el post d'ahir, per exemple jo no sé de memòria quan va entrar en Saruman a la Comarca. Sé que aviat serà l'aniversari d'en Frodo i en Bilbo, i el meu calendari m'avisarà, però res més. I allò de la nova de Cygnus? També ho vaig trobar per casualitat.

5. Hi ha 3 coses de la meva vida, que per mi són força importants, almenys actualment, que no sortiran mai en aquest blog. Com a mínim directament. I que si surten, sortiran amagades dintre d'un ambient de misteri, i que només si algú sap de què van, sabrà exactament de què parlo.

6. Llegeixo més d'un blog des de l'anonimat. Mai hi deixo cap comentari, però en llegeixo tots els posts. Les raons són diverses, i podria trobar 3 blogs diferents d'aquest estil, amb 3 raons diferents per llegir i no deixar comentaris. I sé que potser en algun cas m'equivoco, però... és el que faig.

7. Em vaig aprendre primer la lletra de l'himne d'una altra comunitat autònoma abans que Els Segadors. La meva família d'allà me'l va fer aprendre, però quan vaig tenir mitjanament ús de raó, vaig aprendre'm els Segadors, ajudada de ma mare, que va estar ben contenta.

8. El meu nom és sagrat. Jo em dic com em dic, i punt. No m'agrada que l'escurcin, que el diguin en diminutiu o que li canviin alguna lletra. El meu nom és el meu nom, tal com és, i ningú me l'ha de canviar. Si algú me'l canvia, em mosquejo, i encara que sàpiga que em criden a mi, sóc capaç de no contestar, com si no m'adonés que em cridaven a mi. I si contesto, puc contestar de molt mala llet, sense cap motiu aparent, només perquè m'han canviat el nom, i qui m'ha cridat no sap per què estic de mal humor. Aquests dies ho he passat una mica malament, perquè no m'agrada com els americans pronuncien el meu nom. La majoria de noms m'agraden com sonen en anglès, però el meu, definitivament, no. Per sort, ja torno a sentir el meu nom a la catalana (a la castellana també em costa, però m'hi he hagut d'acostumar per força).

Hauria de passar el meme a vuit persones. Però ja he dit que no m'agrada el vuit. I com que sempre passo de memes i la majoria de la gent a qui jo li pugui passar ja li han passat... doncs el de sempre: si algú té ganes de fer-lo i encara no l'ha fet, que el faci!

dimecres, 29 d’agost del 2007

Un anyet...

- Va, vinga, nens, ajudeu a la Lluna a bufar l'espelma, que vosaltres sou més grans.
- Vinga, un... dos... tres...

- I ara una foto!
- Sí, una foto, tots plegats!
- Vinga, poseu a la Lluna a dalt de la cadira, així estareu a la mateixa alçada.
- Marc, cuida't d'agafar la cadira, que no caigui. Maria, aguanta a la Lluna, que no caigui de la cadira.
- Va, que us faig la foto. Rieu! Un... dos... tres... Vinga, ja està!

- PERÒ QUÈ FEEEEEEEEU??????????????????? NO DEIXEU A LA LLUNA SOLA A SOBRE DE LA...
- Pataxaf.

- Nena! Lluna!!!!

- Tira-li aigua.
- Sembla que respira.
- Però no fa res.
- Directa a l'hospital. Engega el cotxe!

- I, a sobre, l'entrada a la ciutat està plena de gent. No hi ha forma d'anar més ràpid????????

- Mama?
- Nena! Estàs bé?
- Set.
No, no és que comptés, és que tenia set...

Sempre hi ha alguna cosa a cel.lebrar. Si ens ho proposéssim, estic segura que cada dia trobaríem alguna cosa per cel.lebrar. Si ens ho proposéssim...

A vegades, però, aquestes coses que es podrien cel.lebrar ens passen desaparcebudes. No ens en recordem. Potser perquè no els donem prou importància. Segurament sigui això. Però sempre hi ha algú que se'n recorda. O jo, o algú altre, i llavors surt la parida de torn. Com per exemple que avui és el dia que en Saruman va entrar a la Comarca. O que fa 32 anys que va aparèixer la Nova Cygni 1975. Sempre hi ha coses a cel.lebrar, encara que siguin xorrades (i vaja, que això d'en Saruman no és massa per cel.lebrar, però... si es busca, sempre hi ha alguna cosa).

Així que res. Un anyet, que és més que un anyet. I que crec que no ho hauria de cel.lebrar. Perquè em nego a cel.lebrar-ho, per les circumstàncies, perquè no em va agradar.

Però algú m'ho ha recordat i he pensat que què carai! Un anyet és un anyet, i s'ha de cel.lebrar!

dimarts, 28 d’agost del 2007

Què és això?

Què és això que hi ha a la foto?




Algú ho sap? Algú en té alguna idea? Algun suggeriment?

No sé per què, em penso que determinada persona farà un comentari.

Però no sigueu mal pensats, que sóc jo, la Lluna! Vaig comprar això que estava a dintre d'una capsa i no semblava el que sembla.

Quan ho vaig treure de la capsa, vaig veure que potser semblava el que no era. I ma mare em va deixar anar un: "això és una reproducció de l'edifici Agbar?" Per no dir alguna altra cosa...

Doncs això, això de la foto és... la meva làmpara que va a piles i que fa llumetes de colors :-)

Post xorra i innecessari, però és que... jo volia provar com anava això de pujar vídeos! Aquí teniu el vídeo de la meva làmpara. Amb la meva mà incorporada :-)

(Ejem... jo tan contenta amb el meu vídeo, i no me'l deixa pujar... Ho seguiré intentant. Si puc, sortirà. Sinó, aviso que això de pujar vídeos no funciona...)

22:39 Bé, com que sembla que això dels vídeos no funciona massa bé (explicacions de la Jo Mateixa als comentaris), penjo el vídeo del youtube. Ja que l'he fet...

dilluns, 27 d’agost del 2007

1

Un pèndol de Newton. Feia molt que en volia un, i finalment me'l vaig anar a comprar lluny (com si no n'hi haguessin per aquí...)

Un llibre: Spin, d'en Robert Charles Wilson. Sembla que encara sense traduir al castellà (i, òbviament, al català).

Un puzzle d'una il.lusió òptica, que està a mig fer (el vaig intentar començar a fer ahir al vespre, quan estava mig caiguda de son, i no podia concentrar-me en res, però si no feia res, queia dormida).

Un caleidoscopi. Aquí podria dir que a l'aeroport m'avorria moltíssim i així podia fer alguna cosa, però la realitat és que m'encanten aquests trastos. De color groc, per suposat :-)

Una làmpara, que va a piles, que li la gires, llavors comença a fer llumetes de colors. No he provat si il.lumina quan és fosc. Aquesta nit ho provaré. Funcionalitat de la làmpara? Cap ni una. Però és xul.la, i a mi m'encanten aquestes coses. Vale, no ho he pogut resistir: he anat al sòtan i sí que il.lumina. Sembla una discoteca :-) I em recorda cert aeroport. Perfecte! :-)

Un doodle-mag. Vaig jugar-hi bastant a l'aeroport. És entretingut :-) I molt didàctic :-)

Una promesa a mi mateixa: no canviaré mai, i aquestes coses d'aquí a dalt m'encanten. No és cap vergonya que m'encantin. He de deixar d'amagar que m'encanten aquestes coses. Tampoc cal portar un cartellet dient que m'encanten, però puc perfectament dir que m'agraden i comprar-les quan estic envoltada de gent. He dit.

Un avió petit i cutre per creuar l'Atlàntic. La bona notícia: la fila F era finestreta.

Un sentiment d'enyorança. No hi ha pantalleta personal a l'avió. Enlloc posa on som, la velocitat, la temperatura, ni aquestes coses que m'agraden tant. Ningú al meu costat comentant que volem per sobre del no-res, o que vigila a veure quan els quilòmetres recorreguts són més que els que falten per recórrer, i abans que jo pugui dir res (que estava a punt), deixi anar un "ja hi som!"

Un parell d'hores dormides (no hi va arribar), des que tanquen els llums després de sopar fins que surt el sol.

Un mar de núvols sobre Groenlàndia. O Islàndia. O l'Atlàntic. O vés a saber què. Només es veien núvols. Hi hauré de tornar per veure Groenlàndia per fi! :-)

Una porta d'embarcament a 35 minuts de la porta d'on surto, segons la pantalla de l'aeroport (crec que no hi havia portes més lluny) i queda un quart d'hora perquè hagi d'embarcar al següent vol.

Una cua impressionant per passar el control de passaports. Curiosament, i comptant que porto els cabells d'un color completament diferent, d'una llargada completament diferent, i que a la foto hi ha una diferència d'uns 15 quilos amb la Lluna d'ara, l'únic lloc on es miren la foto, se'm miren a mi, i tornen a mirar la foto, se'm tornen a mirar a mi i penso que potser no em deixaran entrar és per entrar a Europa. He fet un fotimer de controls de passaport aquests dies, i ningú m'havia mirat tant com aquesta noia...

Una son que m'entra de cop esperant entrar a l'avió que em porta cap a Barcelona. He dormit dues hores, i segons el meu rellotge intern són les 5 del matí. Pujo a l'avió i no recordo res més. Ni que l'avió s'enlairés, ni que s'asseiés ningú al meu costat, ni res de res. Em desperto una hora més tard, quan reparteixen entrepans (ja no hi sóc a temps) i em bec una coca-cola, que no és qüestió de tornar-se a quedar ko.

Un passeig per Catalunya a vol d'ocell. Entrem pels Pirineus, pel cap de Creus. Veig Figueres. Estic a la finestra dolenta per veure casa meva. Busco l'estany de Banyoles (fàcil de trobar), però hi passem per sobre i no es veu. Baixem fins a Tarragona i pugem per tota la costa fins a Barcelona. Les platges estaven pleníssimes, per si a algú li interessa.

Una maleta que surt entre les altres. La meva maleta :-)

Un sol espaterrant a Barcelona, i jo amb un forro polar penjat del braç... (al poble de doctor en Alaska no em feia cap mena de nosa...)

Un mòbil que sona quan surto de l'avió. Però... si jo el portava parat! Ah, sí! És migdia a Barcelona (ja comença a ser mitja tarda...), però és el despertador, que sonava cada dia a aquella hora...

Uns papes que no apareixen i un mòbil sense bateria. Esperaven a la terminal que no era...

Un nen molt content amb la seva avioneta. I és que és una altra cosa de les que m'encanten. Jo també en tinc una. Ho he dit mai, que de petita tenia una col.lecció de cotxes envejable? I que les nines només les feia servir per ensenyar-los a sumar amb una pissarra que em van comprar?

Un cansanci impressionant. Incapacitat de llegir res, perquè les lletres em ballen. Parlo sense massa sentit. Ja no tinc edat per no dormir...

Una postal que gairebé no entenc. Mig en italià, mig en anglès. Aquest matí l'he mirat i sí que l'he entès. És tan maco! Sempre es recorda de mi.

I... un llit! El meu llit! Per fi! Una dormida de 14 hores seguides, sense aixecar-me per anar al lavabo ni despertar-me per res. I ja torno a ser jo. Ja torno a ser aquí. I sí, encara tinc edat per dormir 14 hores seguides i despertar-me com si no hagués passat res, com si no hagués anat enlloc, com si ahir no portés un cansanci a sobre que no m'aguantés dreta.

diumenge, 26 d’agost del 2007

Por a volar?

No ha pogut ser. Aquí a l'aeroport sí que hi ha wifi... pagant. Així que res. No penso pagar 7 dòlars per pagar-me el vici d'escriure un post. I per mirar el correu. En menys de 18 hores seré a casa, si tot va bé. I si no va tot bé, doncs res, encara no seré a casa.

Mai he tingut por a volar. Les probabilitats diuen que és molt difícil que et passi res. Hi ha molt pocs accidents aeris i molts avions que corren pel món. És el mitjà de transport més segur, però...

Anava en un avió molt petit. Tornava a anar a la última fila. En aquest cas era la fila 10. Cada fila tenia 3 seients. L'avió gairebé era més petit que un autobús. Entre altres coses, jo que mai tinc problemes, tocava amb els genolls al seient de davant... Ens hem enlairat i hi havia moltes turbulències. Moltíssimes. I amb un avió tan petit... L'avió es movia que donava gust. Fins i tot jo he tingut una mica de por. La nena que estava asseguda al meu cantó ha vomitat i tot. Entre l'anada i la tornada, porto un viatge divertit, amb els nens...

I aquí l'espera. L'espera llarga. He vingut a poc a poquet fins a la porta d'embarcament. En 10 minuts hi he sigut. I això que he aprofitat per fer alguna foto que em va quedar pendent a l'anada. Llavors he començat a anar aeroport amunt, aeroport avall, mirant botigues. L'objectiu era doble: passar el temps i cansar-me. Cinc hores i mitja... M'he anat parant a les botigues de joguines i de gadgets. Faltaria més! Ara hi tornaré, crec.

Quan estava cansada de donar volts, he vist gent que embarcava. He mirat. Gent que anava al mateix aeroport que vaig jo, però l'avió surt 3 hores i mitja abans. He mirat el rellotge, i faltaven 3 hores i mitja perquè jo embarqui. Que divertit...

He mirat si tenia internet quan ja feia dues hores i mitja que caminava. Si camino molt, em cansaré i potser podré dormir a l'avió. A veure si ho aconsegueixo. Canviaria les no sé quantes hores que he de passar aquí per passar-ne una més a l'aeroport on vaig ara. Quin patir. Arribaré? I la maleta?

Estic molt lluny de la finestreta en el vol llarg. Això vol dir que no veuré Groenlandia :-( A més, si no m'equivoco, les F són passadís. M'agrada més anar al mig. Total, jo no m'aixeco en tot el vol, i al passadís passa gent pel cantó i has de deixar passar a qui tens al cantó si vol sortir. Amb aquesta frase em sento molt egoista, però venint anava al mig i vaig venir molt bé. I, com que sé que algú em farà algun comentari en privat, vaig venir molt bé perquè anava al mig, qui anés al meu costat no hi té veure amb el fet que vaig anar bé per anar al mig.

A la tornada a Barcelona, si arribo a temps a agafar l'avió, tindré finestreta. És un seient A :-)

M'he portat feina per fer, la tinc aquí a punt. Falten un parell d'hores perquè pugui embarcar. Però no tinc ganes de fer feina. Aquest aeroport no m'inspira massa... Massa gent anant i venint, i un coi de tren que passa cada dos o tres minuts. Tampoc em puc entretenir amb l'internet. Així que... crec que vaig a mirar si em compro algun gadget i jugo una miqueta. I sinó, llegiré. I demà (avui ja a caseta), quan arribi a casa, publicaré aquest post tal qual quedi aquí. I això voldrà dir que, almenys jo, he arribat.

Fa tants dies que no tinc internet regularment (tot i que no ho sembli), que he desconnectat bastant (excepte de fer posts). Tinc uns quants mails per contestar, alguns de llargs, altres de curts. La majoria de fa dues setmanes. I tot de gent que em pregunta coses per aquí i per allà. Els he de contestar, perquè jo sempre contesto, però, no sé, després d'un parell de setmanes no sé si té massa sentit. Qui em va dir alguna cosa gairebé ni es deu recordar que em va dir res, ni de què em va dir. O sí, jo què sé. El que em sap més greu és que començaré per les coses petites, tot i que els mails llargs són els millors. Però, és clar, els mails curtets es contesten molt més ràpidament. Ai, no sé, no sóc massa de fer mails múltiples. Potser ho hauria de fer, i enviar a tothom el mateix i ja estaria tot fet. Però no sé, m'agrada enviar mails a la gent, que qui els rep sàpiga que li estic explicant allò, no que ho estic explicant a 50 persones a la vegada. Potser són tonteries, però m'agrada ser més personal. Me'n vaig de tema.

En fi, quan arribi a casa miraré el mail ràpid, publicaré això, i directa a dormir. O directa a dormir, i quan m'aixequi publicaré això i miraré el mail. O... a saber. Me'n vaig a comprar algun gadget!

dissabte, 25 d’agost del 2007

Doctor en Alaska (3)

El resum seria: ooooooooohhhhhhhhh!!!!!!!!! Ploraré i tot!

Arribo a l'aeroport. 5 minuts a peu des de l'hotel. Algú coneix un aeroport en el que s'hi pugui anar caminant, des d'algun lloc, i triguis menys de cinc minuts a anar de l'hotel als mostradors de facturació? Un hotel que no estigui a dintre l'aeroport, és clar, que he hagut de travessar aquella carretera tan bonica!

Sort que anava amb temps. Una hora per facturar! Una hora!!! I això que només hi havia dues dones a davant meu... i hi havia dues persones atenent...

Però llavors he anat a donar un volt. Dones la volta a l'aeroport en un parell de minuts. I resulta que... hi ha una botiga! I he trobat el que volia. Coses pels nens, barates. És bo, perquè hi ha 2 nens i 2 nenes. Els nens són tots de cotxes i avions. Les nenes, sempre van vestides de color rosa, volen portar fandilletes, i sempre amb nines. Dos avions pels dos nens (vale, tres, que n'he comprat un per mi!) i dues nines petites per les nenes. Això, un parell de coses que em vaig comprar per mi i una cosa pels meus pares és tot el que portaré. Bé, i una pedreta que vaig "robar" d'una platja de l'illa, recordant els vells temps, quan cada cop que anava a la riera tornava amb una pedreta.

I... un restaurant! Bé, un bar cutre, que fan menjars. És hora de dinar. Intento menjar. La carta. Amanides. Estic farta d'amanides. Pizza. Un altre cop pizza? Hamburgueses. Em sembla que ja no puc menjar més hamburgueses. Ostres! Què és això?????? Espaguetis? Espaguetis!

Quan m'han portat el plat, juro que per poc em poso a plorar. Espaguetis. Carn. Tomata (però de veritat, no de pot). I pa. Pa de veritat! Un parell de trossos de barra. Torrats. I amb unes herbetes per sobre, però pa de veritat. Sublims. Per poc em poso a plorar. Oooooooohhhhhhhhhhhh!!!!!!!!!!! Menjar normal!!!!!!!!!!!

Engego l'ordenador, així, sense esperar que hi hagi wifi. Però... tinc wifi!!! Ohhhhhhhhhh!!!!!!! Per poc em poso a plorar!

Tinc un problema, que és que l'hora a la que l'avió transoceànic toqui a terra, jo ja hauria de fer 5 minuts que hauria d'haver embarcat en el que em portarà a Barcelona. Mmmmm..... Tinc por! Molta por! No em vull quedar allà penjada. Arribaré a temps??? I a sobre, he d'anar sola. Si almenys tingués algú amb qui parlar... Però no podré...

I bé, ara deixaré d'entrar al meu blog amb la bandereta aquesta. Em fa gràcia, perquè entro a les estadístiques i veig una bandera que no és la de sempre, i llavors m'adono que sóc jo, és una sensació rara.

En fi, ara ja deixo doctor en Alaska. En una hora embarco. Però suposo que tancaré l'ordenador. Aquesta gent tenen la meva maleta oberta (me l'han fet obrir) i l'estan mirant. Les miren totes. Ho he posat tot de qualsevol manera. Ai, quina vergonya. Roba bruta, roba arrugada, tot posat de qualsevol manera. I ja veurem si són capaços de tancar-la altre cop. Però em fa una mica de cosa que l'obrin d'aquesta manera i remenin... Hi porto dos llibres. I si me'ls roben? :-) Vale, hi porto també altres cosetes. No m'agrada gens!

En fi, suposo que encara estaré una estoneta més connectada, i llavors 24 hores de no connexió. Aquest deu ser el tercer post del dia, encara que un el vaig escriure ahir, no? Un dia productiu, en quant a posts... I si tinc connexió al proper aeroport, encara en podria fer 4. Però ja no serà doctor en Alaska.

Doctor en Alaska (2)

Queden 12 hores perquè surti l'avió que em portarà a Europa. Tinc l'habitació plena de coses tirades per aquí i per allà. La càmera i el carregador. El reproductor d'mp3. El portàtil. El mòbil. El rellotge. La motxila. La maleta. La roba.

He de fer la maleta. He de marxar aviat de l'habitació. I sortir al carrer. I anar cap a una banda...



... o cap a l'altra.



Llàstima de la tela mosquitera de la finestra, però suposo que ja és per fer-se'n una idea. Més enllà del bosc, només hi ha bosc...

Acabo de tornar d'esmorzar i tinc un problema. Tenia gana, però era incapaç de menjar res. No hi havia res que no fos dolç. Estic farta de menjar madalenes per esmorzar, i pa que no és pa. I una mica de pernil? O qualsevol altre tipus d'embotit? No, res de res.

Fa una setmana que només menjo 3 tipus de coses: pizzes, hamburgueses i amanides. Es mig reien de mi cada cop que demanava una amanida, que era bastant sovint. Però és que estic acostumada a menjar molt verd... Ja no recordo l'últim cop que vaig menjar fruita o verdura. I avui el dia té pinta de... ahir ja directament vaig menjar galetes per sopar. El primer avió surt després de l'hora de dinar, però aquí no hi ha forma de dinar ni que sigui una hamburguesa. I he dit hamburguesa, ja no demano res millor! El segon avió surt al vespre, i dic que hauré de menjar alguna cosa, que no puc passar-me 12 hores sense menjar res... Porqueries? L'aeroport de les cinc hores i mitja és americà. Potser puc aspirar a trobar algun lloc on menjar una hamburguesa...

M'estic pensant si quedar-me a l'hotel i xupar una mica més la wifi. A l'aeroport no crec que n'hi hagi. Però és un hotel molt petit, aquest, i fa com cosa estar-se allà, a la recepció, perquè no hi ha ni déu. Segurament porti el llibre a l'aeroport i... llegeixi unes quantes hores. Per sort, a l'aeroport gran podré endollar el portàtil i acabar la feina aquella de l'altre dia, allò que em vaig preparar per fer.

Potser que comenci a fer la maleta. Demà a aquesta hora, si tot va bé, la meva maleta i jo anirem en cotxe (em venen a buscar, bien!) cap a caseta...

Doctor en Alaska

És probable que algú em digui alguna cosa per aquest post. Mai he vist cap episodi de doctor en Alaska (jo i la tele només ens suportem quan vull plorar, i sortosament no passa massa sovint). Però l'he vist anunciar algun cop.

Em dóna la impressió que avui estic al poble aquell on va a parar el protagonista. Demà he d'agafar un avió des d'aquest poble, al migdia. L'avió és a cinc minuts a peu de l'hotel. De fet, hauria de dir que l'avió és en realitat una avioneta, i que l'aeroport no arriba a aeroport, perquè... bé, és tan petit... i només hi ha avionetes.

Deia que no m'agradava la tele? Estic cansada, però he posat la tele quan he engegat l'ordenador. Estan fent La comunitat de l'anell i he sigut incapaç de canviar de canal, des que he vist en Bilbo. Per cert, sabeu que queda menys d'un mes per l'aniversari d'en Bilbo i en Frodo? Així que entre el cansanci i que miro la peli...

Però bé, tinc un llit gran. Molt gran.



Com a mínim hi cabem 3 persones com jo. Podria convidar els dos cèrvols, a veure si volen dormir amb mi...



I després, convidar-los a seure al sofà.



Total, jo no el faig servir. Estic al llit, amb el portàtil a sobre les cames, que és des d'on es veu millor la tele. Ara en Frodo acaba d'arribar a Rivendell, així que em falta molt. No crec que l'acabi de veure tota, la peli. Ja hauria de començar a intentar anar a dormir més aviat, i segurament hauria de posar-me a dormir JA. Però em fa una mica de cosa, tan envoltada de cèrvols...




Els cèrvols de les fotos no són els únics animals que hi ha. Hi ha animals per tot arreu. I estic enmig d'enlloc.

He arribat aquí a mitja tarda. Hauria d'haver marxat avui, i ara hauria d'estar sobrevolant l'Atlàntic, però hi va haver un malentès i he de passar la nit aquí, al poble de doctor en Alaska.

He arribat a mitja tarda. Havia de sopar alguna cosa. Havia dinat molt aviat, i suposo que havia de sopar. Però no podia sopar a l'hotel. Hi havia una màquina de porqueries, però preferia menjar bé (jaja, quin riure!) A l'aeroport no hi ha ni una sola botiga (o almenys no en vaig veure cap a l'anada).

He preguntat a la recepcionista si el poble era gaire lluny. Com que no m'entenia pel nom del poble, li he dit la city, però això de la city està molt lluny de la realitat. Podria dir que el poble és més petit que el meu, però diria una mentida. El que sí que puc dir és que no és gaire més gran que el meu.

La recepcionista m'ha dit que el poble estava a unes few miles. Llavors m'ha dit que li semblava que eren unes 3 milles. Jo he maleit el fet que estigués tan lluny. Aquí no hi ha taxis... Així que he agafat, i he caminat fins al poble. Volia intentar a veure si hi arribava i podia menjar alguna cosa que no fos una porqueria.

La situació: una carretera d'aquestes d'Estats Units, llarga, tota envoltada de boscos, i no veus el final de la carretera, però que no hi ha revolts. Res pel mig, només arbres, i jo caminant, cap a un poble que no sé si és gaire lluny, i ni tan sols si és prou gran. Però, és clar, tampoc tenia res més a fer a part de treballar i em feia il.lusió veure el poble.

Primera cosa que veig: una gasolinera. Una bandera del Canadà. Al.lucino. Estem molt a prop de Canadà, sí, però... no pot ser que no hi hagi cap bandera dels Estats Units! Després la veig, una mica més enllà.

Segueixo caminant. Una serp morta al cantó de la carrera. Penso que potser no hauria d'anar fins al poble...

Segueixo caminant, i em trobo un camp ple de banderes. Quan m'hi acosto, descobreixo que és un cementiri. Cada làpida té la seva pròpia bandereta clavada al terra. Es veuen més les banderes que les làpides. I penso: coi, per què la posen? Per si el mort es desperta, perquè recordi que és americà?

Arribo al poble en 20 o 25 minuts, el que em fa pensar que les few miles eren en realitat poc més d'una milla. Començo a mirar al poble. És mitja tarda i està tot tancat. Bé, dic mentides. Hi ha una cosa que no està tancada: un lloc que posa adult gifts, però em sembla que no és el que busco...

Torno pel mateix camí i, per fi, veig marxar l'avió en el que hauria d'anar jo. Surt amb tres quarts d'hora de retard. La gent que hi anava tenia una parada d'hora i mitja al següent aeroport... A l'hora que ells posin els peus a Barcelona, jo agafaré el meu primer avió del dia.

Em paro a la gasolinera a comprar alguna cosa per sopar. Greu problema. Qui em coneix sap que no m'agraden massa les coses dolces (galetes, etc.) i que la majoria de coses no me les menjaré. Sobretot aquí, que tot té tanta grassa i tant de sucre. La Nestle no ha arribat aquí. Podria haver agafat un kit kat. Però no. M'he hagut de conformar amb el que hi havia.

Demà a les 11 he de deixar l'hotel. L'avió surt a les 3 de la tarda. A l'aeroport, per facturar, ens han dit que amb una hora d'antelació n'hi ha prou. Total, hi ha només 3 o 4 vols al dia, i són vols amb avioneta. A la que vaig venir, hi devien quebre... 48 persones. Jo estava a la última fila, que era la 12, i hi havia 4 seients per fila...

No tornaré a anar al poble. No hi ha res. Així que em passaré 3 hores en un lloc on no hi ha res, a part de... bé, imagineu-vos doctor en Alaska.

Al següent aeroport m'hi he de passar la friolera de... 5 hores i mitja. No hi ha wireless (estaria bé!!!), així que no sé... riuré, em sembla a mi.

I després el vol llarg. Sóc una criatura, però m'agradaria anar a la finestreta. Venint em van quedar ganes de veure Groenlàndia. Hi vam passar per sobre. No sé, em feia gràcia. Una tonteria com una altra. Però no tindré la sort d'anar a la finestreta. A més, suposo que hauria de dormir a l'avió...

Aterraré a Europa per primera vegada a les 5 del matí aquí, que és l'hora a la que acostumo a despertar-me aquests dies, sense despertador. Tot i que serà una mica abans...

El problema és que, en aquest primer aeroport europeu tinc menys d'una hora per canviar d'avió. Jo no vaig comprar el bitllet. Me'l va comprar una secretària. Quan ho vaig veure...

A veure si som capaces, la maleta (pel seu compte) i jo, d'arribar a temps al següent vol...

Trobaré a faltar estar envoltada de gent que no s'estranyen de que tingui 3 ordenadors (i a vegades els tres engegats a la vegada, això sense comptar el de la feina). Trobaré a faltar estar envoltada de gent que porta més aparells electrònics que jo a sobre. Trobaré a faltar... moltes coses.

De fet, fa unes 4 hores que ja en trobo a faltar una. Però això ja és una altra història. Una història que, ni vull escriure, ni vull pensar.

You are de Fellowship of the ring. Quina temptació més dolenta... Jo ja hauria de ser a dormir. O demà, quan arribi a Europa, estaré super-adormida i perderé l'avió...

divendres, 24 d’agost del 2007

Plou

És tard. Estic cansada. I plou.

M'he passat les dues últimes hores treballant. No treballant dur, però sí fent coses necessàries, d'aquelles feines que s'han de fer un dia o un altre.

Feines que s'acaben amb una cosa que ha de fer l'ordenador, que llavors em portarà més feina, però l'ordenador no es pot parar mentre fa la feina.

Estic cansada. Hauria de posar-me a dormir. Demà serà un dia llarg. Potser demà passat ho serà més, però demà serà llarg.

Avui havia promés a la Maia que li deixaria fer el post, però... s'ha quedat adormida esperant. Possiblement, jo també em quedi adormida esperant...

M'encanta que plogui. M'he mullat una mica tornant, però m'encanta mullar-me. Però el que més m'encanta és estar a dintre a casa (o en una habitació d'hotel) sentint com va plovent. I plou de la manera que més m'agrada. Poc a poquet, però tinc una canal a prop, així que vaig sentint caure l'aigua.

La fressa em relaxa i encara em dóna més sensació de son. Però no em puc adormir, perquè el trasto pensa. Quan acabi, tancaré sense mirar si tot ha anat bé, ja ho miraré demà. Total, si ha anat malament, no ho repetiré, almenys no avui.

Plou. I m'encanta.

dijous, 23 d’agost del 2007

12 comentaris

Entro al mail i veig que tinc 12 comentaris nous des de que ahir vaig tancar l'ordenador a aquesta hora. M'adono que ja no tinc jet lag. Durant uns dies, al vespre a Catalunya estava una mica adormida, però ara ja no. Ara són més de les 5 del matí allà, i jo com si res. De fet, aquesta tarda anava pel carrer i ni m'adonava que a casa ja era de nit.

Avui ha sigut un gran dia. Però gran de veritat. He tingut alguna estona lliure. Suposo que per això ha sigut gran. He aprofitat la primera estona lliure per fer una cosa que feia un munt que no feia, i que havia trobat a faltar. He agafat l'mp3, que havia oblidat des del dia que vaig venir, i me n'he anat a caminar uns 3/4 d'hora. Quan he tornat, era una persona nova. El somriure no marxava de la meva cara, i és que això de caminar amb els meus pensaments és una cosa que sé que no puc deixar. I qui diu caminar, diu córrer.

A la tarda he tornat a tenir una estona lliure. Una estona més gran. He tornat a agafar l'mp3 i he tornat a anar a caminar. Aquest cop, però, m'ho he pres amb més calma, i he acabat entrant a totes les botigues (excepte a les de menjar) de l'illa. He estat 2 hores i mitja caminant, i gairebé no he comprat res. Ha aparegut la Lluna catalana...

He tornat i em sobrava mitja horeta. Però m'he posat a treballar. Després de la caminada, i de mirar coses, tenia tantes idees al cap, que no he pogut fer res més que engegar l'ordenador i començar-les a escriure.

I llavors, a sopar. Feia moltíssim temps que no reia tant.

Però he tornat a l'habitació i ni se m'ha acudit obrir el windows per connectar-me. He engegat directament el linux, i a tornar a treballar. Bé per mi! Tenia ganes de provar unes cosetes.

Entre altres coses, m'he comprat un anell d'aquests que et diuen l'estat d'ànim. Tant quan tornava de comprar, com quan sopava, com quan he tornat a l'habitació després de sopar, estava lila. Segons la wikipedia això vol dir Very Happy, In Love, Passionate, Romantic. Però crec que m'he de quedar amb el very happy. Segurament això de l'anell sigui una tonteria, però ha anat canviant de color, i sovint era verd: Average Reading, Normal, Not Under Great Stress. Era lila quan millor estava jo. En fi, segur que són xorrades.

Doncs res, que és tard, i demà m'he de tornar a aixecar aviat (per variar). Però he recuperat la gana (crec que necessitava moure'm una mica, i després de que avui a l'hora de dinar ja es riguessin de mi, a l'hora de sopar ja he menjat normal). Ja no noto el jet lag (quan torni, riuré). I... ja no sé què més volia dir, només que estic amb les revolucions pujades d'haver treballat, estic contenta del que he estat fent fins fa un moment.

Ah, sí! I tinc 12 comentaris entre els dos últims posts des d'ahir. És una cosa inèdita, crec. Però havia de fer aquest post (per mi), i ara no contestaria els comentaris tal com es mereixen. Així que... demà serà un altre dia, i es presenta encara més treballador que avui. Demà he de tenir unes quantes idees i... Bé, però demà serà demà. A casa ja és demà. I aquí ho serà aviat. I el mòbil em dirà que m'aixequi bastant abans de les 7.

I... per primer cop en molt temps, passo de rellegir el post. Que sigui el que vulgui. Bona nit! O bon dia. Si fos a casa, ja seria bon dia, per mi. Però aquí és bona nit. Ai, que ja m'embolico jo mateixa i tot!

dimecres, 22 d’agost del 2007

Un somni infantil?

No fa massa parlava de la Lluna de 10 anys. Aquella nena petita que tenia somnis, i que jo creia que havia mig desaparegut. Però continua en mi, sempre hi ha sigut. Ara ho sé, però crec que ho hauria d'haver sabut sempre. Avui toca parlar de la Lluna de 16 anys.

Érem a classe de gimnàs, a tercer de BUP. S'havia acabat la classe, i parlàvem de la visita que faríem al saló de l'ensenyament. Érem un grup de vuit o deu persones, i algú em va preguntar què volia estudiar.

Jo ho vaig tenir molt clar. Vaig dir què volia estudiar, i perquè. I què volia fer després d'acabar la carrera.

Tothom es va riure de mi. Bé, tothom no. Una persona no es va riure de mi, i es va passar un temps intentant-me animar, i dient-me que no els fes cas. La mateixa persona que, uns anys més tard, em va trobar i, en veure que no perseguia aquell somni de quan tenia 16 anys, em va dir que m'equivocava. Però no tornaré amb aquest tema. No hi penso tornar.

Em vaig creure aquella gent que es reia de mi. Em vaig creure que jo no en seria capaç. Vaig estudiar el que volia, però vaig oblidar el meu somni. Es va quedar endins, i vaig creure que em feia gran i em tornava realista. Fins que un dia em vaig adonar que m'equivocava. Massa tard?

Avui estava asseguda en un lloc. M'he posat a riure, després de sentir una broma. Una broma friki, que molt poca gent entendria, però que la majoria de gent que estava al meu voltant ha entès. I de cop m'ha vingut aquesta escena al cap.

Em vaig creure aquella gent. Em vaig creure que no ho aconseguiria. Em vaig creure que no tenia capacitat per fer-ho.

Però, de cop, he mirat al meu voltant. No és exactament el que vaig dir a aquella gent, però li falta una petita part. No és el mateix per mi, però per la gent del carrer, és exactament el que vaig dir que volia fer. I aquí estic. Malgrat que es riguessin de mi. Malgrat que em creiés que no podria aconseguir-ho. Malgrat que, per uns anys, abandonés el meu somni.

No sé com he arribat fins aquí. D'acord, he agafat uns quants avions, però no sé com hi he arribat, de veritat. Em sento petita, petita. Perquè ho sóc. Perquè, segurament, podria haver fet moltes més coses a la vida. Però avui he rebut uns quants regals.

El primer, i el més important, el de saber que sóc aquí, que he arribat, i el d'adonar-me que allò que deia no era un somni infantil, i que malgrat que gairebé tots es riguessin de mi, jo he sigut capaç d'arribar-hi.

El regal d'un dia molt llarg. Ara em poso a dormir, i penso en quan m'he aixecat, i m'adono que he fet tantes coses que sembla que hagin passat 3 dies. Amb raó estic cansada.

El regal d'un altre comentari, que no calia, i que sé que és la mentida més gran que he sentit mai d'aquesta persona. Però ha sigut el que ha estat més a prop de fer-me plorar. I això que ma mare m'ha enviat un mail i fins fa una setmana no havia engegat mai cap ordenador (i la setmana passada li vaig fer un curset accelerat).

Però, sobretot, hi ha un altre regal. Un regal que ja fa uns dies que dura. El regal de la falta de vergonya. O d'intentar no tenir vergonya. Ja fa uns dies que veig algú fent coses frikis. Coses que jo també faig. Coses que a vegades em reprimeixo de fer, perquè la gent no em miri com una friki. Però veig algú que les fa. I que la gent s'ho mira com si fes coses rares. I li pregunten, li fan comentaris, o es riuen de les seves frikades. I jo no puc fer res més que pensar que jo també ho faig. O ho faria. Potser fins i tot algun dia ho faci.

Em sento autista, com sempre. I invisible, com sempre. Però... hi veig un raig d'esperança. Un raig d'esperança basat en... va, és tard, i demà m'he d'aixecar aviat.

Vaig a dormir. A veure si tinc un bon somni. O, almenys, a veure si el recordo. Al cap i a la fi, avui sé que els somnis es poden complir. Fins i tot el somni d'aquella noia de 16 anys de qui tothom es reia. Qui sap, potser els meus somnis d'ara també es fan realitat. Tot i que preferiria no haver d'esperar tants anys :-)

dimarts, 21 d’agost del 2007

Ulls



Aquest post és trampós. S'ha escrit des de caseta un diumenge a la tarda. Tinc mal de cap, perquè gairebé no he dormit la nit passada. He intentat anar a dormir aviat, però no me n'he sortit.

Estic cantant la cançó i no puc pensar, així que no sé què dic. El post, ho sé ara, no sé si es publicarà el dia que jo vull que es publiqui.

M'encanta aquesta cançó, no ho he dit prou vegades?

He buscat una poesia que vaig escriure a setè o vuitè, no ho recordo massa bé. Em van donar el premi per sant Jordi, el primer premi de la classe, com gairebé cada any. Però aquell any... aquell any per poc em poso a plorar davant de tot el col.legi llegint el que havia escrit.

He trobat totes les llibretes de setè i vuitè. Exàmens. Redaccions. Hi ha unes quantes redaccions que m'han fet molta gràcia. Però la poesia no era enlloc. Quina pena. Parlava d'ulls, de mar i de cel. M'hagués agradat posar-la.

I, com aquell dia, davant de tota la classe, sé que avui, en algun moment o un altre, acabaré plorant. Perquè sóc una bleda. D'alegria o de tristesa, tant li fa. No recordo l'últim cop que no plorés. Des d'un dia de mòbils trencats, a un dia de colònies rentant els plats. Des d'un dia que vaig fer una gran gesta, davant d'una persona que segur que tots haureu vist algun dia a la tele, fins a un altre dia, un any més tard, que aquella persona es va recordar de mi, se'm va acostar i em dir alguna cosa de l'estil de "hi, how are you?", però amb això ja n'hi havia prou. Des d'un ós amb una motxilla a un mail amb una data i jo mirant i dient que ho sabia.

I, en aquest precís moment, en el moment en què la primera llàgrima comenci a sortir, els meus ulls es tornaran glaucs.

dilluns, 20 d’agost del 2007

Les coses importants

I, de cop, estic aquí, a davant de l'ordenador, i tinc una barreja al cap que no l'aclariria ni en 50 anys. Però, pensant-ho fredament, crec que no la vull aclarir.

Em col.loco davant de l'ordenador. A la llunyania sento les campanes d'una esglèsia, i a prop, gent que pica portes d'altres habitacions. Estic morta, tinc son, però necessito una sessió, ni que sigui petita, d'auto-reflexió. Fa massa dies que no en faig, en part perquè estic massa cansada. Però també ho podria haver fet les no sé quantes hores d'avió. Tot i que no vaig fer res. Vaig intentar llegir, però no podia. Vaig intentar dormir, però no podia.

Internet va lentíssim, però per escriure aquí no necessito que vagi massa ràpid. M'ha costat un munt mirar el correu i ara mateix el que hauria de fer seria anar directa a dormir. Però... és que he d'escriure.

He d'escriure, però m'adono que no sóc capaç d'escriure les coses importants. Les que importen de debó, tot i que no sé per què m'importen. No m'han d'importar. Em repeteixo a mi mateixa que no m'importen. Em repeteixo a mi mateixa que no veig res. Em repeteixo a mi mateixa que el que pugui veure no és el que és.

He vingut aquí pensant fer un post. Però no aquest. Un en el que vaig a dinar, i no sé com, acabo a la taula amb dos nois rossos, d'uns 35 anys. Els únics nois joves de tot el grup que anava a dinar. Un amb els ulls ben blaus, l'altre amb els ulls ben verds. I no ho he fet expressament, els tres anàvem sols, i hem acabat els tres solitaris a la mateixa taula. Només que ells s'han col.locat davant per davant, i no sé, s'han agradat, i m'he passat el dinar seguint un partit de tenis, d'ulls blaus a ulls verds. Jo he passat a ser invisible.

També podria parlar d'això, que passo a ser invisible, però segurament perquè vull. Perquè m'agrada escoltar. Perquè no m'agrada massa parlar.

M'embolico, ja no sé què dic, i ja és l'hora que m'he marcat per anar a dormir. Amb prou feines puc mantenir els ulls oberts. Ara fa 48 hores que va sonar el meu despertador, allà a caseta. En aquestes últimes 48 hores he dormit... 4 hores aquesta nit a l'hotel.

Avui tinc dues possibilitats. O bé que l'esgotament pugui amb mi (cosa bastant probable). O bé que l'esgotament pugui amb mi, però em desperti d'aquí a un parell d'hores i no pugui dormir pels nervis que em provoca un comentari que he sentit avui. O dos comentaris. Tots dos de la mateixa persona. O tres comentaris (i em pregunto per què seran tots de la mateixa persona). O quatre comentaris. O...

No, sobretot un comentari.

Però els altres comentaris i les altres situacions hi ajuden.

I, això sí, sóc incapaç de posar-ho per escrit. No ho puc posar aquí. No ho puc posar a cap mail. No ho puc escriure per mi.

Perquè jo no he sentit cap comentari.

Jo no he vist res.

Jo només desvariejo de son, i això encara m'impedeix dormir més.

I és que, d'una forma o una altra, aquestes últimes 48 hores he descobert que l'únic lloc on puc ser del tot feliç és a frikilandia. En el fons, sempre ho he sabut. En el fons, quan sento algú que diu "ara us riureu de mi, però...", somric. Però no somric perquè em faci riure el que diu. Somric perquè jo podria haver dit això mateix que acaba de dir. Encara que jo no arribi a la sola... He dit que no parlaria, així que callo. La son em venç, i em fa dir coses que no vull dir.

Des de fa un parell de dies que em recordo d'una cosa que em va dir algú que es passa per aquí, que tots ens considerem millors que algú altre en alguna cosa. Jo intento trobar la cosa, i que em caigui un llamp, però no la trobo. Impossible.

Però l'important és que sóc a frikilandia. I m'encanta.

dimecres, 15 d’agost del 2007

Semi-tancat

Ara fa 25 anys...

- Mama, vull anar a Amèrica!
- I tu per què vols anar a Amèrica, ara?
- Perquè allà ara és de dia i així no hauré d'anar a dormir!

M'ho explicava ma mare fa una estona.

Ara l'Einstein us explicarà una altra cosa:



No marxo ara mateix. Ni demà. Però crec que és hora de tancar la paradeta per vacances, almenys uns dies.

Me'n vaig aquí:



Intentaré no publicar res fins que torni. Només el post que ja tinc escrit. Però no prometo res, perquè potser tinc ganes de riure'm una mica de mi, o d'animar-me, o... qualsevol cosa. Tot i que potser no tingui connexió i no pugui ni publicar el post que ja tinc escrit...

El que sí que no faré serà passar-me per casa de ningú ni contestar cap mail que em costi més de 5 minuts contestar.

Fins d'aquí a 15 dies!!! (O potser una mica menys, o amb algun parèntesis, o...)

dimarts, 14 d’agost del 2007

Cada cosa té el seu temps

Li acabo de donar 300 euros a la veïna. I ella m'ha donat l'equivalent en una altra moneda.

Ja ho tinc tot. La tarjeta, els diners, el passaport, els bitllets, els hotels, els nervis...

Arribo aquí i m'adono que aquest és el meu post 300 en aquest blog. Fa gairebé un any que el vaig obrir. Jo em pensava que escrivia més o menys un post diari, i que hi havia dies que n'escrivia més. Però ja veig que no. Els números no fallen.

Cada cosa té el seu temps, i m'adono que l'univers, o el destí, té una espècie de mística que ens dóna el que necessitem a cada moment. No sé si crec en les casualitats. La meva part racional (que malgrat el que sembli, domina bastant el meu cervell) em diu que no. Crec en les probabilitats, i les probabilitats parlen per si soles. Algú coneix el problema dels aniversaris? Si hi ha 23 persones en una mateixa habitació, hi ha més de la meitat de possibilitats que hi hagi dues d'aquestes persones que facin anys el mateix dia. En una classe de 30 persones, la probabilitat volta el 70%. Amb 40 persones, gairebé és del 90%. Això vol dir que si et plantes davant d'una classe de 40 persones, 9 de cada 10 vegades trobaràs algú que fa els anys el mateix dia que algú altre. I no serà casualitat que compleixin anys el mateix dia. És probabilitat. Tens totes les de guanyar, tot i que jo no he fet mai l'experiment (bé, sí, un dia que sabia tenia bessons a classe) i tindré la mala sort de ser aquesta vegada de cada deu que no funciona.

Me'n vaig del tema. No crec en les casualitats. Les coses no passen per casualitat. Passen perquè han de passar. I si no passessin avui, passarien demà. O algun altre dia. Però si una cosa ha de passar, acabarà passant.

Cada cosa té el seu temps, i aquesta casualitat en la que no crec fa que les coses ens arribin en el moment en què estem preparats per elles. Ni més aviat, ni més tard. I suposo que no ens hem de preocupar pel moment, les coses ja arribaran, al seu temps.

No crec en les casualitats, i des de fa un parell de dies que em pregunto per una casualitat. La gent no es troba pel carrer per casualitat, un cop en... 10 anys? I es va a trobar just en un moment important. Hi ha dies i dies, per trobar-se algú conegut, però trobar-se algú en el moment precís... és casualitat?

Cada cosa té el seu temps, i sé que les coses arriben quan han d'arribar.

Que el lloc on marxaré d'aquí a poc no és un lloc on jo hagués triat anar, no és cap secret. Que em fa molta mandra anar-hi, tampoc. Que preferiria quedar-me a caseta, també. Que aniria a 50 llocs abans d'anar allà, és una altra de les coses que estan claríssimes.

Però, just en aquest moment, quan estic a punt de marxar i la panxa comença a revoltar-se'm, pensant que em deixaré alguna cosa, que perdré algun avió, que cauré de culs quan no he de caure, que hi ha alguna cosa que hauria d'haver fet i no he fet, que la tarjeta no em funcionarà, que perdré la maleta, que... Buf, ja respiro. Just ara que penso tot això, m'adono que marxar em farà molt bé. Que aquest viatge ha arribat en el moment just. Que estic dels nervis, però que m'anirà bé.

Que sí, que estic farta de que la gent em digui que està molt bé, que quina enveja, que no sé què. Doncs aneu-hi vosaltres, coi! Ara mateix m'espera un sopar familiar del que no em puc escapar (i ho he intentat), i només faré que sentir coses d'aquest estil. Però no. Preferiria marxar, però anar a qualsevol altre lloc.

L'únic que sé, però, és que aquest viatge arriba en el millor moment. Que avui és el temps del viatge. I que pot ser una casualitat que marxi precisament ara. O que pot ser una casualitat que just el dia que dóno 300 euros a la veïna faci el post 300. Però res no és casual. Tot passa perquè ha de passar. I quan ha de passar.

dilluns, 13 d’agost del 2007

43 k's o el poder de l'amistat

Que sí, que creo una nova categoria, que es diu "el poder de l'amistat". Perquè tots aquests posts no tenen categoria i n'haurien de tenir.

Algú ha rebut mai un mail que ocupés 43 k's? Jo sí, fa un parell d'hores. És clar que el mail ha anat cap allà amb 36 k's, però això ha sigut avui mateix. I ja és aquí.

El mail es titula "La Lluna", i té 4 anyets (eren 4?) Fa 4 anyets, quan ni tan sols sabia què era un blog, algú em va enviar un acudit a mi o li va enviar a ella, i ens el vam enviar l'una a l'altra. Però com que som així, una de les dues va contestar posant-hi alguna xorrada, i l'altra va respondre amb una altra xorrada, i ja teníem un mail.

Un mail petit, que va quedar en un son letàrgic a la seva bústia d'entrada, durant 4 anys. Fins que ella va veure un mail que es deia "La Lluna" i no va poder evitar contestar-lo. Era un mail curtet, que no ens deia què passava amb la Lluna, però que va anar i venir fins que... Fins que jo li vaig deixar anar un rotllo. I llavors un altre. I un altre. I ara tinc una petita joia de mail, que ocupa 43 k's i que fa una setmana només n'ocupava 4.

I tinc ganes de respondre'l. Moltíssimes. Somric només de pensar la tonteria que diré aquí, i la que diré allà, i com miraré a veure quan la dic més grossa. I d'una banda em sap greu, perquè el mail ha tornat rapidíssim. Però de l'altra, sé que no el podré contestar fins... fins d'aquí a un parell de setmanes, i em sap greu :-(

Per això li dedico aquest post. Al mail. A la persona. O al mail i la persona en conjunt.

Perquè creu en mi. I perquè m'ha dit no sé quantes vegades que no sóc tan dolenta com li he dit, i que no es creu que jo fes el que dic que feia. I, a més, ho argumenta. Si és que al final m'ha convençut i tot de que sóc una santa. Crec que hauré de deixar d'explicar el sentit dels posts (és broma, eh!), perquè quan més fosc crec que és, més em diu que no s'ho creu i més em fa creure que no sóc tan dolenta.

Perquè m'ha fet veure el sentit positiu de les coses, i perquè sé que té raó. Perquè he repetit una idea més d'un cop, però sé que no és una bona idea, i m'ho ha fet veure. Portant-me la contrària. Com s'ha de fer, sí senyor!

Perquè pel mig m'hi trobo una frase, que jo ja sabia, i que em deixa anar "Gran comentari". I jo em poso a riure, perquè no sé per què, em fa gràcia. Perquè el comentari és molt millor que la majoria dels que faig jo.

Perquè vaig llegint el mail i de cop hi trobo un comentari amb doble sentit i no puc parar de riure.

Perquè, de cop, em deixa anar un comentari de... algú ha vist mai a una bibliotecària d'alguna facultat entrar a una sala de treball i trobar-se a 5 o 6 nois en boles? Jo no hi era, que he dit nois, però vaig riure... i el comentari segueix sortint, i no sé com s'ho fa, però sempre troba el moment just per posar-lo quan més gràcia fa.

Perquè quan sap que una cosa va per llarg, sempre posa el mateix comentari, que jo també el poso, però que ara ja no em deixa posar.

Pel "Paro de dir collonades, que em pegues...", que sempre em fa riure tant, i que sé que va seguit d'una collonada d'aquelles que em fan riure tant.

Però, sobretot, perquè ha fet una cosa que estava segura de que faria. Perquè jo no m'atreveixo. I segueixo sense atrevir-me. Però ella, que es moria de la curiositat, ha agafat i ha posat un nom al google. Nom i cognom, s'entèn. I em deixa anar un "Jo sí que sóc dolenta...". Coi, que no ets dolenta! A més, no sé per què, estava totalment convençuda que ho faries. Jo ho hagués fet. Tu em vas donar un text que havia escrit el teu nòvio i vaig trobar-ne el nom i fins i tot alguna foto per internet. Ja sé que no és el mateix, però la curiositat a vegades ens pot. Però amb el comentari que m'has fet, ja en tinc prou per saber dues coses: que el que pensava que hi podria haver és el que hi ha, i que el dia que m'atreveixi, sempre puc preguntar al senyor google.

I perquè després de dir-li "Però sé que no en sóc capaç. Sé que no tinc collons." (Ben parlada que sóc, jo també) em deixa anar el següent paràgraf:

No vols fer una aposta...? Jo dic que no tens collons i tu que sí que en
tens. I ja saps que tu sempre guanyes les apostes, no pots fer una excepció
amb aquesta... :-)

I tot seguit em deixa anar:

Si vols, t'emborratxo el dia de *, i després corres a *...

I jo somric. Perquè m'encanta el mail. I perquè vull contestar-lo ja mateix, però potser que vagi a dormir.

I perquè aquest post em sembla que només l'entendrem ella i jo, però tant se me'n dóna. Perquè es mereix aquest post i molts més. No hi ha ningú capaç de fer-me girar la truita amb tanta rapidesa, amb uns quants comentaris d'aquells que entenem nosaltres, la majoria posats amb doble sentit. I qui sap, ara m'acabo de convèncer que les truites també es poden girar. I tu ja m'entens.

El nen que no creixerà mai

Recordo el dia que va néixer. Era la primera persona de la família que naixia després de mi. Va pesar més del doble que jo al néixer, tot i que això tampoc és tan excepcional.

Sempre ha sigut un nen molt maco. Quan sigui gran, serà com el meu cosí, que és d'aquells nois que algunes noies es giren al veure'l passar.

Tenim els mateixos ulls, el mateix somriure. I les mateixes celles. Jo em pensava que les celles eren del meu pare, però segurament siguin de la família de ma mare.

Però té un problema, i és que no creixerà mai. Almenys mentalment. Bé, creixerà, però no a un ritme normal i no arribarà allà on arriba la gent normal.

Ara ja tindria edat de començar a tenir algun brot de l'adolescència. Però és petit. Encara li costa escriure el seu nom, i la cosa que més feliç el fa és escoltar contes.

És molt carinyós. Sempre que pot, ve i t'abraça. Es passaria el dia enganxat a tu. Si et troba per casa, que estàs sol, ve i et dóna la mà, mentre et porta cap a algun lloc que li puguis explicar un conte.

Però, no ens enganyem, no tot són flors i violes. És entremaliat, com un nen petit, però ja és gran. I això vol dir que té força. Un nen petit et pot fer una petita cosa, una entremaliadura, però el pots dominar. A ell, almenys jo, ara ja no puc. Aviat serà tan alt com jo.

No té massa estabilitat. Cau sovint a terra, una cosa normal amb nens molt més petits que ell. Però ell intenta fer el que fan els altres, i el pobre cau a cada moment.

I, per últim, hi ha l'efecte cansanci. Quan un nen et demana que li expliquis contes, tu els hi expliques. Quan el nen es va fent gran, deixa de demanar-te'ls. Però, què passa quan fa 5 anys que expliques els mateixos contes al mateix nen? Un repertori de... 3 contes, que són els seus preferits? Em sento malament per cansar-me'n, sé que no ho hauria de fer, però sovint em canso d'explicar-li el mateix conte que fa 5 anys que li explico, 6 o 7 vegades seguides la mateixa tarda.

Un dia, un dels nens amb qui tracto, que no sabia que era família meva, em va dir alguna cosa que havia fet "aquell nen que és tonto". Els altres nens li riuen les gràcies, i llavors ell fa més tonteries. Els nens riuen més, i ell vinga a fer més tonteries.

Però també les veu, les coses. Ell és el nen de qui he sentit la frase més dura de totes les que he sentit d'un nen petit. Amb una germana que roba el cor a tothom i uns pares que sovint es cansen d'anar-li al darrere (i no els culpo ni els jutjo, que jo he dit que a mi a vegades també em cansa), un dia que ningú li feia cas, em va dir, amb llàgrimes als ulls, "a mi ningú no m'estima".

I és que ell només vol això. Que l'agafis de la mà, que l'abracis, i que li expliquis un conte. I que, quan acabis, li tornis a explicar. I així, durant hores i hores.

Però els grans sempre ens cansem de les coses. I sap greu.

Ell és el nen que no creixerà mai. Perquè sempre voldrà que li expliquis un conte. Per més anys que passin. I entrarà a l'adolescència sense saber què li passa (com si els altres ho sabessin...) Però sempre serà un nen. Un nen que estarà content amb una abraçada i un conte.

Amb un somriure als llavis

Ahir vaig anar a dormir amb un somriure als llavis.

No sé si va ser la cançó que vaig escoltar 50 vegades (bé, potser no tantes, però si faig números m'adono que potser van ser més), el meu petit viatget al sòtan, on vaig obrir un parell de caixes més (que tenien relació amb la cançó, però malauradament no vaig trobar el que buscava, tot i que vaig trobar altres coses que em van fer somriure) o el llibre que vaig agafar.

La cançó torna a sonar ara mateix. És com una droga, no puc deixar d'escoltar-la. Aquesta nit l'he estat cantant tota la nit, i m'he despertat amb la cançó al cap. Amb els pocs dies que falten, he d'aconseguir arreglar l'altre ordenador per posar-la al reproductor d'mp3. Se'm va espatllar fa uns dies (setmanes?) i vaig deixar-ho estar per inútil. Però hi vull aquesta cançó. No és un caprici, em sembla que és una necessitat.

A la caixa hi havia moltes coses. Hi havia una història del segrest d'un avió. Era una història senzilla i innocent, però maca. Hi havia fitxes de llibres sense corregir. Totes aquelles fitxes que la mestra em va dir que no li entregués, que amb 6 en feia prou, i que jo li'n donava una cada setmana, i no podia ser. Llibres i llibres que no estaven a la caixa. Llibres que no recordava de res, ni tan sols el títol. Fins i tot un llibre que vaig estar parlant amb algú fa poc, i li deia que no l'havia llegit mai. Però allà estava, la meva lletra, i un resum del llibre. Realment em pregunto on era el que buscava, però es deu haver perdut. Una pena.

I el llibre... Hagués pogut acabar-lo d'una llegida, però no vaig voler. Vaig voler que durés. Vull que em duri encara uns dies més. Així el plaer de llegir-lo es repartirà entre uns quants dies, no un dia sol. Havia oblidat com m'agradava el llibre. Però, sobretot, havia oblidat que, encara que no vulgui, a dintre meu encara hi ha aquella nena de 10 anys que mirava per la finestra quan el sol es ponia i mirava la lluna. Aquella nena que tenia molts somnis, molts, i que després de tants anys segueix creient en els somnis, i que sap que no es conformarà amb res menys que els seus somnis. Coses petites, els somnis d'una nena de 10 anys, però coses a les que no es pot renunciar. I sí, sóc innocent i totes les paraules que s'hi vulguin posar al darrere que vulguin dir el mateix: ingènua, càndida o qualsevol altre sinònim. I sé que, després de tots aquests anys, no vull renunciar a ser així, no vull renunciar a ser totes aquestes coses. I sé que em faré mal una vegada i una altra, que la gent em seguirà dient que no sigui així, però jo continuaré així, i a qui no li agradi, que miri cap un altre cantó. Vull ser aquella nena de 10 anys!

Volia posar un paràgraf del llibre, però m'ha costat moltíssim. Els hi posaria tots. Bé, tots potser no, però he triat un tros que, sense ser el meu preferit, considero molt adequat.
- Un dia vaig veure pondre's el sol quaranta-tres vegades!
I al cap d'una estona afegies:
- És que quan s'està molt trist, agrada de veure les postes de sol...
- Així, doncs, el dia de les quaranta-tres vegades, n'estaves molt, de trist?

diumenge, 12 d’agost del 2007

Santa paciència!

He parlat mai del nen que té una deficiència mental? Hi ha un dels nens de la meva família, d'aquests que parlo a vegades, que té una petita deficiència mental. Algun dia, potser, en puc parlar. És molt maco, sempre i quan no se li creuin els cables...

Del que sí que he parlat és del meu gos. És molt maco, sempre que no se li creuin els cables. Llavors només creu al meu pare, i jo sempre el porto deslligat.

Dos paràgrafs, dos éssers que són molt macos sempre que no se'ls creuin els cables. Perillós unir-los en els dos primers paràgrafs d'un post...

Torno de passeig amb el gos i em trobo el nen. El nen marxa dels seus pares, que me'l deixen amb mi, sense preguntar.

El gos s'escapa.

El nen corre a darrere el gos.

Jo, a darrere el nen i el gos.

El gos va per una banda i el nen per l'altra.

Els pares del nen, ni cas.

Jo no sé si seguir el nen o el gos.

El nen intenta baixar per un marge.

- No, per aquí no!
- Per què?
- Perquè cau...

Patatxaf. Nen a terra. Gos a vés a saber on.

Jo pel mig de casa dels veïns, aixecant el nen i cridant el gos.

El nen, que ja és una mica gran i té força, es deixa anar. Jo corrent a darrere el nen i el gos revolucionant casa dels veïns.

El nen agafa la manguera de casa del veïns i intenta regar. Jo ja no sé si córrer cap al gos o cap el nen.

Santa paciència!

Aconsegueixo tornar nen i gos a casa. El gos beu d'una galleda. Vaig a tancar el gos. Quan torno, el nen està de caps a la galleda, bevent aigua.

Em sembla que val més que no continui. Trona. Però connecto un minut, una xorrada per fer baixar els altres posts. A veure si no en torno a fer cap de l'estil fins que marxi. Sempre puc explicar altres històries del gos, que amb aquesta setmana que he estat sola, puc omplir un post per la resta dels dies que em queden abans de marxar.

A tancar, que trona!

Sóc dolenta?

De la mateixa manera que els pensaments sobre el post dels rastres són recurrents, i sovint no em deixen dormir, hi ha altres pensaments que a vegades tampoc em deixen dormir.

Sóc dolenta?

Un dia se'm va acostar un nen petit, familiar meu, i em va dir: "Eres mala!" Els nens sempre diuen la veritat, no?

Però la pregunta hi és, ara i sempre: sóc dolenta?

Per què a vegades em sento dolenta, quan no he fet res amb mala intenció?

Les intencions no són sempre el que compta, i a vegades una cosa feta sense pensar pot fer mal. Aleshores sóc dolenta o sóc insensata?

Em sento com algú que s'ha tirat d'un trampolí i intenta sortir a la superfície. Però està allà, a sota l'aigua, i no té prou braçades per sortir.

O, simplement, dubta si ha d'acabar de sortir o intentar arribar fins al fons, i així poder-se empènyer cap amunt.

El problema és que, a cada braçada que fa, va donant cops a algú o algú altre. Però ha de fer les braçades per sortir, sinó es quedarà a sota l'aigua.

I escriure això és com un cercle, que no té ni principi ni final: escriure-ho va bé, però llavors no voldries haver-ho escrit.

Però el pitjor de tot és aquell sentiment: sóc dolenta, però no ho vull ser-ho. No vull fer mal, però en faig sense voler.

Doncs quina gràcia el fabulós dia, 12 d'agost, que no sabia què havia de passar.

Rastre

Fa un cert temps, un dia vaig obrir el messenger i algú em va saludar. No tenia ni idea de qui era. Em va explicar que era un noi de Madrid, que encara no sé com el vaig conéixer, però que l'havia ajudat a fer no sé què feia temps, i que m'estava molt agraït, i no sé quantes coses més.

En una nit d'insomni es pensen moltes coses. Més de les que voldries pensar. Més de les que s'haurien de pensar, i això ho diu algú que normalment ja pensa més del compte.

He pensat en la gent del col.legi. Mai ens vam portar bé, almenys amb les noies. Xocàvem massa, i em sembla que em van fer agafar al.lèrgia al rosa, a la gent pilota, a la gent pija i a tots aquests prejudicis. Però han passat els anys, i de tota aquella gent, només conservo contacte amb un noi, el que podríem anomenar el meu amic friki. De fet, mai ha sigut el meu amic, si per amic s'entèn algú amb qui hagis sortit com a mínim a algun lloc a fer alguna cosa. Però és aquí, i sap que jo també sóc aquí, a un truc de telèfon. Una trucada i qualsevol dels dos agafa el cotxe al moment encara que, com ara, faci mesos que no sapiguem l'un de l'altre.

He pensat en la gent de l'institut. Amb ells, amb alguns almenys, m'hi portava bé. Però jo vaig marxar a estudiar a Barcelona, i la majoria es van quedar. Bé, el cervellet no es va quedar, i estudiava a la facultat del cantó de la meva. Però ja no ens vam tornar a veure més, ni amb ell, ni amb ningú més.

He pensat en la gent de la universitat. Jo vaig tornar a casa i cada cop els vaig anar veient menys. Sí, l'Anna segueix aquí, a darrere d'una pantalla, i dues o tres persones més també hi segueixen, de tant en tant. Són com el meu amic friki, que sé que hi són, i suposo que saben que hi sóc, però tampoc pensarien en mi, en cas de necessitar ajuda.

I he pensat en el rastre que he anat deixant a la vida, i m'adono que aquest rastre gairebé no existeix. Jo sóc la que desapareix, la que no deixa rastre, aquella de qui, segur, ningú es recorda. Aquella persona que, quan em trobo algú, sempre se m'apareixen amb un somriure i em diuen que els vaig ajudar molt amb això o amb allò altre. Llavors es giren, diuen adéu, i desapareixo, com sempre.

M'agradaria que no fos així, però tinc la sensació que serà així tota la vida. I que, d'una forma o una altra, és culpa meva.

I sempre desapareixo i no deixo cap rastre.

Insomni

Si fa més de mitja hora (o més d'una hora?) que intento dormir i no puc, em sembla que el més sensat és no intentar-ho més durant una estona. I com que fa dies que estic sola a casa, només parlant amb el gos (d'aquí al psiquiàtric), crec que el millor que puc fer és obrir aquesta finestra que tinc al món exterior.

Pensar massa és dolent, com ja m'han recordat avui (si no ho he dit abans, quina mala llet! De bon rotllo, eh, però això d'utitzar les meves pròpies frases en contra meva...)

Avui ja és 12 d'agost i segueixo sense saber què passa el 12 d'agost, a part de que no puc dormir, i que penso massa.

I el fet que demà (avui?) m'he de tornar a afrontar amb un passeig amb el gos. L'altre dia vaig recordar el campanar (que no pugui dormir no vol dir que no estigui escrivint a raig i que passi de buscar l'enllaç, de totes formes està un parell de posts més avall) i avui m'he recordat del cervellet. El cervellet era jo, però això no importa. Les tornes han d'haver canviat, amb tota probabilitat. Aquí ve quan l'Anna em pregunta: i què t'ha dit el senyor google? Doncs el senyor google no m'ha dit res, perquè no li he preguntat res. Perquè no vull un conjunt de dades buides, que no serveixen de res. De fet, ni tan sols vull un conjunt de dades interessants. És un record, i queda en el cervellet, com a record.

Potser són remordiments, potser sóc massa mala persona. Durant quatre anys, dia sí, dia també, apareixia amb un nou problema, amb un nou enigma, amb alguna cosa per fer-me provar si ho sabia resoldre. Però mai li vaig fer més cas que el de resoldre els problemes que em proposava, que eren bons, ho he de reconéixer.

Però es va perdre en el record, com tanta altra gent. Segurament el problema sigui meu, m'aïllo massa. O canso massa. O penso massa. Avui pensava que no conservo contacte amb cap d'aquella gent. No sé què se n'ha fet de cap, i crec que tampoc m'importa massa, a part de casos puntuals, com el del cervellet. Segur que li han anat les coses molt bé. Però tampoc em dedicaré a preguntar-li al senyor google.

Suposo que hauria de tornar intentar dormir. Però molt em temo que el meu cervellet i les seves divagacions no em deixaran.

dissabte, 11 d’agost del 2007

Have a guess

'And you knew this? You knew - all along?'
'I guessed. But my guesses have, usually, been good,' said Dumbledore happily, and they sat in silence for what seemed like a long time, while the creature behind them continued to whimper and tremble.
'There's more,' said Harry. 'There's more to it. Why did my wand break the wand he borrowed?'
'As to that, I cannot be sure.'
'Have a guess, then,' said Harry, and Dumbledore laughed.


Paraules d'altra gent, que no voldria fer malbé amb les meves.

Paraules d'altra gent, que m'han fet pensar, i molt.

Paraules d'altra gent, que era una categoria que només tenia un post i feia gairebé un any que no feia servir.

Podria continuar escrivint, però no penso fer malbé les paraules de la Rowling. Aquest tema ja el vaig tocar no fa massa. La pregunta és: què faré el dia que tingui una intuició i no sigui correcta?

divendres, 10 d’agost del 2007

Pors idiotes, pors innecessàries

El dia del campanar de l'esglèsia, jo era la nena que no volia entrar. Sempre fer-ho tot bé, mai portar-se malament, mai fer res que no toqués. Mai llençar-me, si em podia quedar enrere, veient-les passar.

I aquí estic, com sempre, plena de pors.

Sempre em dic el mateix, que el proper cop no tindré por, que el proper cop faré un pas endavant. Però mai ho faig. A la mínima que puc, em quedo enrere, i les veig passar.

Llavors me'n penedeixo. Llavors penso que hauria d'haver fet un pas endavant, però ja és tard.

A vegades, només em pregunto si ja és tard, i el sol fet de preguntar-me si ja és tard em fa quedar-me enrere. Ja és tard?

I penso que em volta una cosa pel cap, però... sóc incapaç de fer-la. Em quedo enrere. Por, sempre por.

Però llavors penso que tampoc tinc perquè ser jo, la que dóna un pas endavant. Podria ser jo, però podria no ser jo.

I si aquest pas endavant no es dóna, potser és que no té tant d'interès.

Llavors tiro enrere, i em quedo amb les meves pors, fins que un dia me'n penedeixo, dic que el proper cop seré més valenta... i el proper cop encara tinc més por, encara tiro més enrere.

dijous, 9 d’agost del 2007

El campanar de l'esglèsia

És un dia de l'estiu, pels volts de l'any 1990. Tres nens corren davant d'una casa de pagès. Bé, de fet un ja és gairebé adult i una altra està en plena adolescència. Els grans estan fent sobretaula i ells s'avorreixen. I no hi ha res pitjor que tres nens avorrits.

- Tinc una idea!

És el més gran de tots, però que ell tingui una idea és un perill.

Els tres nens pugen a la casa en silenci. El més gran agafa una clau, sense que el vegin, i diu als grans que se'n van al bosc.

Però els nens no arriben al bosc. Es paren a mig camí, a davant de l'esglèsia. El noi agafa la clau i obre la porta de l'esglèsia. Les nenes el segueixen.

- No hauríem d'entrar.
- Au va, ja veuràs que no passa res.

Els nens entren a l'esglèsia i pugen cap al campanar.

- Ecs, una teranyina!
- Doncs vés amb compte amb l'aranya!
- Ah!!! Que em fan por les aranyes!
- Va, no siguis burra, què vols que et facin?

Els nens arriben al campanar. I què fan, una colla de nens, en un campanar?

- Ei, i si toquem les campanes?

Una estona més tard, estan tots a la cuina de la casa de pagès, amb el cap cot.

- Però què us heu cregut, animals! Pujar tots sols al campanar! I posar-vos a tocar la campana! I a sobre, no se us acudeix res més que tocar a mort. Animals!

Durant molt, molt de temps, la família d'aquella casa va continuar guardant la clau de l'esglèsia, com es fa a molts pobles on no hi ha capellà. Però la clau mai més va estar a la vista, i cap dels tres nens va saber on s'amagava fins que es van fer grans.

dimecres, 8 d’agost del 2007

En busca dels llibres perduts (segona part)

No puc parlar de tots els llibres que hi havia al sòtan. Si ho fes, a les 12 de la nit encara estaria parlant. Això sí que és un retorn al passat, i un gran retorn, que m'ha fet recordar moltíssimes coses.

El zoo d'en Pitus ja l'he mencionat abans. Per cert, algú em pot explicar com acaba? :-)

Podria continuar amb un munt de llibres del Vaixell de Vapor. Ja no recordava que de petita era una lectora compulsiva. Però tots els títols em sonaven. Tots em feien somriure. Tots em deien alguna cosa. I tots, tenien unes dates que no eren les que tocaven, sempre els llegia abans de l'edat que el llibre posava recomanada... Però tots són tan llunyans... Aquests són els llibres que llegia fa exactament 20 anys, aquells que posaven "a partir de 12 anys", però que jo em llegia com si res.

I tots els llibres que vaig heretar del meu tiet. El del llibre de loteria dins del Silmarillion. El meu tiet més jove, que em solia passar els llibres just després d'haver-los llegit ell, quan anava a l'estiu a casa seva.

I En Jim Botó i en Lluc el maquinista.

I el Tirant lo Blanc i la profe de català que sempre em feia llegir en veu alta (els trossos que ella escollia, està clar).

I una contradicció a la meva memòria. Jo sempre havia pensat que de petita, en aquelles caixes, no hi havia llibres com els que m'agrada llegir ara. Però sí. Hi havia La princesa de los elfos. I Els astronautes del Mussol, que m'ha recordat que jo també sóc una lladre de llibres: a davant hi ha escrit el nom de la meva cosina, però em sembla que, després de tants anys, no li tornaré pas... I un llibre que havia buscat en el meu record fa molt de temps: Els colors de l'espai, un llibre d'una col.lecció que tenen a la portada una teranyina blava, i que sabia que n'havia llegit algun, perquè recordava la teranyina, però no sabia quin. I la trilogia de El ciclo de las Tierras, d'en Serra i Fabra.

I la trilogia de la Tessa Duder sobre aquella noia nedadora (que obvi, mare meva!)

I, negaré haver-ho dit, tots els llibres de la Puck, que me'ls vaig llegir tots, un darrere l'altre.

I un llibre, heretat del meu tiet, que em va fer plorar moltíssim (bleda que sóc), Los muchachos de la calle Pal.

I l'Illa del tresor, que no fa ni una setmana li deia a mon pare que sí, que jo el tenia, però no sabia on. També ha sortit d'una de les caixes.

Però hi ha hagut sis llibres que no han tornat a les caixes. Sis que no crec que vinguin amb mi de viatge, però que queden a la llista per rellegir-los.

El primer, quan he vist la portada, m'he preguntat què hi feia la Lluna de 10 o 12 anys a la portada d'un llibre. I no, no era jo, però la foto de la nena que hi ha allà podria ser la meva, la podria haver trobat per casa, i podria haver dit que era jo. La nena es diu Zlata, vivia a Sarajevo i ara té 26 anys. El llibre és el seu diari, des del setembre el 91 a l'octubre del 93. Comença essent un diari normal, fins que el comença a dirigir a una amiga imaginària Mimmy. I em sembla que no cal que expliqui res més. Algun dia em compraré el de la noia que la va inspirar, perquè l'Anna, com jo amb els astronautes del mussol, ja no me'l tornarà mai.

El segon, un llibre de contes. Cuentos del futuro, d'en Ray Bradbury. M'ha cridat l'atenció.

El tercer i el quart no necessiten presentació. Un és El petit príncep. L'altre, Colmillo Blanco.

I, finalment, el cinquè i el sisè estaven cantats: Momo i la història interminable.

En busca dels llibres perduts (primera part)

Encara que no ho sembli, jo tinc feina...

Però, ara mateix, estic ben suada, i tota blanca de dalt a baix. Pensava que no ho aconseguiria. He baixat al sòtan, i he començat a mirar caixes.

Millor no explico la de coses que m'he trobat. A sota d'un parell de dits de pols, és clar.

I els llibres no eren enlloc. He començat a trobar caixes de llibres del cole, caixes de revistes del meu pare, caixes de nines, caixes de contes (meus, però ara mateix no buscava contes de 10 pàgines), caixes de jocs, caixes de llibretes de cole,... I els llibres, enlloc.

Fins que he vist dues caixes que no tenien cap etiqueta. I, curiosament, estaven a la part de dalt de l'estanteria. Faltaria més. A sobre, estaven ben tancades i no podia mirar què hi havia.

He baixat la primera. Pesava un ou. L'he obert, i el primer que m'ha saludat ha sigut El zoo d'en Pitus. Encara no recordo com s'acaba. I tot una colla de llibres del Vaixell de Vapor i dels Hollister, que només veient-los d'esquitllada ja els he reconegut.

Ara dubto si dinar, tornar-me a posar a sota la dutxa, intentar baixar l'altra caixa, o posar-me a mirar a dintre d'aquesta caixa a veure què trobo...

Tinc moltes ganes de mirar què hi trobo, però potser millor dino... Prometo fer un post amb els llibres que hagi trobat, aquells llibres que llegia fa 10 anys. O 15. O 20...

dimarts, 7 d’agost del 2007

Quins llibres m'emporto?

Aquest matí m'ha agafat un atac de nervis, com el que tindré exactament d'aquí a dues setmanes, a aquesta mateixa hora. Per què em poso tan nerviosa? Per què tinc la sensació que tot ha d'anar malament, sempre?

He comprovat les coses que tinc impreses: bitllets d'avió (per què coi he de fer tantes escales?), reserves d'hotel i no sé quantes coses més. Fins i tot he detectat un error en les coses que portaré. Com si no ho hagués mirat ja prou vegades. I sempre hi ha errors. I espero no haver-ho de descobrir d'aquí a exactament dues setmanes. Dimarts. 21 d'agost. A les 14:00, hora catalana.

I llavors he començat a pensar en llibres. En principi, tenia pensat dur dos llibres: el setè Harry Potter i el tercer de les cròniques d'Idhun. El d'Idhun havia de sortir de la biblioteca, i l'havia de tenir a mitjans de juliol, però algú el té retingut (de què em sona?) i com que la biblioteca fa festa, no el tindré fins al setembre. I en Harry Potter, doncs al ritme que estic llegint, ja l'hauré acabat. Fa un parell o tres de mesos em posava amb el tercer i ara tinc llegida una quarta part del setè.

El que em deixa en un greu problema. Perquè a mi, la roba que m'emporti m'és igual. Però si he d'estar moltes hores en un avió, o fent escala a no sé on, necessito un bon llibre. Més que res perquè ja sé que a l'avió no dormiré (com pot ser que dormi tan bé en aquests trens de la renfe i sigui incapaç de dormir als avions?). Així que he anat a la gran pila de llibres que tinc per llegir.

El primer que se m'ha acudit ha sigut agafar tota la sèrie de llibres de la Fundació. Però no ens enganyem, són curts i són molts. No penso portar 10 llibres. Necessito un parell o tres de llibres llargs. I llarg vol dir llarg.

El primer llibre que m'ha caigut a les mans ha sigut el Silmarillion, que fa temps que el tinc esperant. No és excessivament llarg i segurament m'aniria bé llegir-lo tot d'una sentada, així no em perderia. Però em fa una mica de por. Em fa por perquè el meu amic friki em va dir un dia que potser millor que no el llegís, i sol encertar. I em fa por perquè és un llibre heretat del meu tiet, el que llegeix molt, i l'únic de la família a qui li agraden aquest tipus de llibres. I ell no el va poder acabar. Hi ha un punt de llibre (bé, de fet és un bitllet de loteria del dia que el meu tiet complia 20 anys, que suposo que no deuria estar premiat) i diguem que va ser incapaç de llegir-se una quarta part del llibre.

He vist l'Eldest, però m'he negat a tocar-lo. Eragon em va encantar, però quan vaig arribar al final em vaig enfadar. Ja ni recordo de què anava Eragon, i si ara llegeixo Eldest, em passarà el mateix. Espero a que surti El Llegat i llavors faig una marató Eragon, com he fet amb en Harry Potter.

La magia de Recluce. A algú li sona? Sé que el vaig comprar jo (ningú proper a mi em compraria un llibre així, malgrat que jo sempre tiro per aquest camí). Però no sé si és una bona idea començar una nova saga de novel.les de màgia. Segurament hauria d'esperar un temps. Tot i que, si no llegeixo aquest primer, no sabré si continuar.

Taliesin té uns quants números. Llarg i també tinc ganes de comprovar si val la pena llegir-se tots els llibres del Ciclo Pendragon. I fa molt temps que no llegeixo res d'aquesta època, cosa que no pot ser!

Garras y colmillos és l'únic llibre curt que em crida l'atenció per emportar-me'l. Els altres els he desestimat, però aquest està en el límit entre el que es podria considerar curt i el que es podria considerar mitjanet. I la història crec que em pot agradar.

Grimpow em fa una mica de mandra, perquè el tinc en tapa dura i ocupa molt d'espai (cosa important). Però tot i així...

Seguint amb el tema de Taliesin, hi ha la Dama de Avalón. El problema és que he llegit dos llibres de la trilogia: el primer molt bé, però el segon, fluixet. Em fa por començar aquest tercer i comprovar que ha seguit la progressió...

I, finalment, venen els regals. Aquells llibres que algú m'ha regalat algun cop (familiars, és clar!) convençuts que m'agrada llegir, i que com que m'agrada llegir em poden regalar qualsevol llibre, que segur que m'agrada. El que ells no saben és que sóc una lectora bastant crítica i que... bé, que alguns d'aquests llibres només em provoquen ganes de dormir (ep! Que això pot ser interessant! I si me n'emporto un d'aquests llibres i així aconsegueixo dormir a l'avió?) Així que aquí està la llista de llibres que, per dimensions (acceptaré algun llibre mitjanet si el tinc en edició de butxaca) puc portar, però que em fa una mandra llegir... El secreto de la Atlántida (i si li dóno a mon pare, que a ell li agradarà?), Los asesinatos de Manhattan (amb aquest segur que no dormo, vaja, dic jo), El origen perdido, El último catón (els agrada, la Matilde Asensi, a la meva família...), La nit de l'Oracle (em sembla recordar que aquest bon home em posa nerviosa), El gran engany (bé, aquest em posa més nerviosa que en Paul Auster i no penso llegir-me'l, a no ser que sigui l'últim llibre de la pila, cosa altament improbable), un parell d'en John Grisham (de qui n'he llegit un parell més i crec que passo de llegir-ne cap més), Baudolino (no recordo haver dormit tan ràpid cada nit des que vaig llegir el Pèndol de Foucault), Cisnes Salvajes (realment, em fa molta mandra) i, per últim, un de la Danielle Steel (sincerament, algú es creu que jo em llegiré un llibre de la Danielle Steel?).

Bé, després de carregar-me a la meitat dels escriptors de best-sellers (no ho hauria de fer, ho sé, cadascú llegeix el que li agrada, i si a tothom li agrada i a mi no, és que sóc jo la rara), ja se m'ha passat l'atac de nervis.

Això sí, no sé quin dels meus llibres de la pila emportar-me. Ha de ser alguna novel.la, perquè per llegir altres coses (llibres de divulgació i aquestes coses) necessito tranquil.litat i poder consultar altres coses mentre ho llegeixo o em torno boja.

Així que, algú ha llegit algun dels llibres? Algun comentari? Quins llibres m'emporto?

Per què?

Per què les meves ulleres les posen amb un model masculí?

Per què m'agraden tant les tempestes d'estiu, llamps i trons, i l'olor de la terra mullada?

Per què aquest matí l'autopista anava tan plena en direcció a Barcelona i no hi havia cotxes en direcció a Figueres?

Per què aquest matí, quan he pujat al cotxe, he pogut escollir entre 5 ulleres diferents per posar-me?

Per què el gos s'escapa just el dia que el treus a passejar i acaba de ploure? Just el dia que no pots saber on és per on hi ha la fressa al mig del bosc, perquè tot el bosc està ple de fresses de gotes que cauen dels arbres?

Per què si anar de Girona Nord a Girona Sud és gratuït, no val el mateix anar a Barcelona si agafes l'autopista a Girona Nord que a Girona Sud?

Per què, just quan arribes a casa a l'hora de dinar i vas a menjar-te l'última cosa que havies de menjar-te abans de dissabte, veus que s'ha fet malbé? I per què just en aquell moment sona el timbre, i és el dels congelats, que ve a vendre, i tu en comptes de comprar-li alguna cosa, li dius que no?

Per què quan mires pel retrovisor sense ulleres no veus res? Bé, jo no veig res. El retrovisor és a prop, no hauries de veure les coses com si miressis a prop? Aleshores, per què sense ulleres no es veu res del que hi ha lluny? Si el retrovisor és allà mateix! Passaria el mateix amb un telescopi?

Per què, quan el timbre comença a sonar, sona tota la tarda seguida?

Per què les meves ulleres porten la marca tan visible? No me'n vaig adonar quan me les vaig provar...

Per què escric a aquestes hores? Ah, no, que aquesta la sé: perquè ahir va tronar tota la tarda-vespre i no vaig poder engegar l'ordenador. I em vaig quedar sense llum, vaig anar a dormir aviat, i m'he despertat a mitja nit, quan ha tornat la llum i s'ha engegat la radio...

Per què quan portes les noves ulleres de sol i rius, les galtes et toquen a les ulleres?

Per què mirant si podia ajudar algú amb un dubte vaig descobrir que el blogger incorpora unes enquestes per defecte i em moro de ganes de posar-ne una? I de fer-li una nova cara al blog?

Per què faig més preguntes de per què que una nena de 3 anys?

diumenge, 5 d’agost del 2007

La facultat de desaparèixer

Hi ha una persona que crec que pot fer màgia. O que, com a mínim, té la facultat de desaparèixer. L'altre dia l'Anna me'n va fer recordar, per un comentari.

Fa 11 anys. Era als passadissos de l'institut. Acabava d'omplir els papers, amb les opcions per entrar a la universitat. Nosaltres ho vam fer un cop ja vam saber les notes de la selectivitat. Abans no es feia, però nosaltres estàvem en pla pilot. Ja marxava cap a casa, amb el meu paper amb 3 opcions. Podia haver-ne omplert més, però sabia que entraria a la primera. I, en cas de no entrar, segur que entraria o a la segona o a la tercera. De cop, vaig sentir una veu que em deia hola. Em vaig girar, i allà estava.

No sabia què hi feia, allà. Havia suspès dues assignatures de COU. Em va dir que havia d'anar a parlar amb la tutora, per veure què faria l'any següent. Hi podria haver anat qualsevol dia, però va escollir el dia que hi anàvem tots els que havíem aprovat la selectivitat. Va dir que tenia ganes de veure a la gent.

- Saps qui té la millor nota de tot l'institut?
- No, no m'hi he fixat.

I era veritat. Tenia la nota que volia, què m'importava el que havien tret els altres?

- L'Àlex i jo hem estat mirant-ho.
- Què, us avorríeu?
- No, teníem curiositat... Em deixes veure el paper amb les notes?

I mentre es mirava el paper de les notes, va aparèixer una noia de la classe, que va venir directa. La típica noia pilota, empollona, d'aquelles que fan tanta ràbia. Va mirar el paper, i li va dir despectivament:

- Tu no has fet la selectivitat, veritat? Són les de la Lluna, no? Deixa'm veure!

I mentre jo me la mirava amb cara de vés a emprenyar a algú altre, em va deixar anar:

- Ja! He tret millor nota que tu de filosofia.

Doncs que bé.

Vaig recuperar el paper de les notes, sense dir-li el que es mereixia: i de les altres? Però vaig callar i em vaig girar a buscar a qui havia estat parlant amb mi.

Ja no hi era. Havia desaparegut i no ens vam tornar a veure en uns quants anys.

M'havia dit que volia estudiar empresarials. I jo vaig donar per fet que havia repetit el COU, havia entrat a empresarials, i havia estudiat el que volia.

I ens vam trobar on no hagués pensat mai que ens poguéssim trobar. Jugava amb avantatge, sabia el meu nom abans de veure'm.

No va aparèixer fins a l'últim dia. No vaig ser capaç de reconèixer a qui havia estat parlant amb mi temps enrere. Havien passat... 7 anys? A més, que estigués allà era una cosa impensable per mi, si m'ho arriben a dir, no m'ho crec.

Em va donar un paper on hi havia el seu nom. Jo mirava cap a una altra banda, ni tan sols vaig mirar qui em donava el paper. Vaig mirar el paper, i vaig comprovar que tot estigués correcte, fins que els meus ulls es van parar en el nom. El nom i els dos cognoms. De què em sonaven?

Quan em vaig adonar de què em sonava aquell nom, vaig aixecar el cap. Ja no hi era. Havia desaparegut.

dissabte, 4 d’agost del 2007

Tres pel.lícules (o quatre)

Estic atontada. O més atontada del normal, suposo que hauria de dir.

Qui deia que no mirava mai la tele?

Fa uns dies vaig descobrir que una forma d'animar-me era posar-me davant de la tele a mirar alguna peli d'aquestes tan dolentes.

Avui crec que he mirat quatre pel.lícules. O tres, o cinc, no ho sé, he perdut el compte.

També he mirat alguna sèrie (això de que els papes tinguin el satèl.lit no sé si és bo o dolent).

En aquests moments estic al meu seient preferit. En una banda hi ha el comandament de la tele; a sobre les cames, el portàtil, i a l'altra banda hi tinc un llibre. He sortit de casa al matí per passejar el gos una horeta i a la tarda una horeta més per tornar a passejar el gos. Em sembla recordar que he dinat i esmorzat a davant de la tele.

Ara mateix em sento una vaga, però vaga, vaga, vaga.

El meu cap ha arribat a una conclusió. I això mentre llegia, mirava coses per internet i mirava la tele a la vegada... No, de fet hi ha arribat mentre era al mig del bosc amb el gos.

I no ha sigut cap frase d'aquestes dolentes de peli dolenta, del tipus de "no se es valiente si no se tiene miedo" (mare de déu, quina gran frase!), o del tipus de "para qué nos caemos? Para levantarnos después" (no sabria si escollir aquesta o l'anterior com a millor frase de la història).

En aquesta vida hi haurà moltes coses que em faran mal. Hi haurà coses que no m'agradarà saber. Però, d'una forma o una altra, les coses passen, tant si les sé com si no. I si no les sé, potser viuré més feliç, però viuré enganyada. I, encara que la frase sigui dolentíssima, crec que és millor saber les coses, afrontar les coses cara a cara, encara que facin por. I si m'enfonso, o qualsevol altra cosa, l'únic que he de fer és aixecar-me. I llavors almenys sabré la veritat, no viuré enganyada.

Però estic molt espessa. Tanta estona aquí davant m'ha atontat. Així que em sembla que vaig a preparar-me el sopar. Tinc uns 20 minuts abans no comenci la següent pel.lícula que vull veure.

Demà serà un altre dia. I prometo no mirar la tele. Després de l'empatx d'avui, dubto que la torni a mirar en dues setmanes. I perquè en dues setmanes estaré en un avió, i encara que porti algun llibre, les possibilitats d'entretenir-se tantes hores en avió són petites i segur que acabo mirant la tele... o no.