Un herpes al llavi

Els humans sou molt estranys! Resulta que quan necessiteu treure substàncies de consistència diversa pel nas, només ho podeu fer prement-lo. Fins aquí, encara us puc entendre. Però és que... és que quan ho feu, llavors us surten unes coses molt rares que us impossibiliten la feina.

La Llum fa por. Sí, por! Sembla que tingui alguna malaltia contagiosa o jo que sé què. Té trossos de la cara que se li han quedat vermells i amb butllofes, i diu que li fan mal. I, com que li fan mal, no pot treure's coses pel nas. I es posa unes cremes molt rares, que diu que són cares, i que caduquen molt ràpid, i que venen en un pot groc i lila.

Ella en diu herpes. I en pot dir el que vulgui, però jo, per si de cas, no m'acosto massa. Coi, que la gent que l'envolta se la mira amb una cara... jo crec que ningú se li acosta, per això. I si s'encomana?

Doncs això, que en té 3. Tres! Com si un no fos prou i dos ja fossin molts... ella en té tres!!!

Un li comença una mica a sota el nas i li entra cap a dintre el nas. Ella diu que no veu el final, i jo prefereixo no mirar. Comptant que diu que fa mal, això ha de ser difícil de compaginar amb el treure coses del nas.

El segon li volta l'altra part de nas. És el més gros de tots. És més gran que una de les ungles de la mà de la Llum...

I jo volia parlar del tercer. El tercer li ocupa bona part del llavi superior. I això fa que tot el llavi estigui inflat. L'hauríeu de veure menjar o beure. Jo em faig uns farts de riure! De fet, sembla aquelles noies que s'inflen els llavis amb silicona. Que no veuen que estan molt lletges? A la propera que es vulgui inflar els llavis, jo li enviaria una foto de la Llum en aquesta situació i segur que se'ls passen les ganes de cop!

Diu la Llum que sempre li havien voltat el nas (per dintre o per fora), fins que fa un any o així, un li va tocar una mica el llavi. Des de llavors, que tenia un parell de marques al llavi. Marques que li van quedar on li havia sortit l'herpes. És clar que també era perquè, quan ja estava gairebé curat, se'l va tocar...

Ara em té vigilant tot el dia. Perquè li pica, i les mans se li'n van. M'he de passar el dia dient-li que no s'ho toqui.

El problema és que com ara li torni a deixar marca, no serà una marqueta, com l'últim cop...

Però que estranys que sou els humans!

El primer dia!

Hola, em dic Maia i fa mooooooooolt que la Llum no em deixa passar per aquí... Llum, Llumeta, que em deixes fer un post?

Ahir la Llum em va acompanyar a la seva primera classe del curs del centre cívic. Quins nervis, mare meva! Que està més nerviosa quan ha d'anar a classe que quan n'ha de fer una!!!

Una hora i deu minuts abans de que comencés la classe, va agafar una motxilla i va anar al lavabo a canviar-se. Va sortir d'allà amb la roba ja d'anar a classe, i una hora abans de començar la classe sortíem de la feina, en direcció al Centre Cívic.

Al cap d'un quart d'hora, passàvem per davant del Centre Cívic amb el cotxe. La Llum al.lucinava de la velocitat a la que havíem arribat. Però quedava el més complicat: aparcar!

A prop del Centre Cívic (a partir d'ara, CC, que he d'anar saltant per les lletres i em fa mandra!) és impossible aparcar. Així que la noia va anar directa cap a un CAP on (encara) no hi ha massa pisos construits, i al ser un CAP, hi sol haver una mica de moviment de gent.

Em pensava que li agafava un atac! Quan ja no podíem fer marxa enrere, de cop, ens trobem en un embús. 10 minuts parades al cotxe. Va estar a punt de fer-me sortir perquè anés a mirar què passava! Érem a un quart d'hora a peu del CC, i la Llum té localitzada una zona amb aparcament fàcil a mitja hora del CC, però... però estàvem tancades en un carrer amb direcció obligada a la dreta, en total, uns 300 metres... i estàvem parades!

De cop, tirem una mica, i ens posem just davant del CAP. Un home surt del CAP i va directe a un cotxe. La Llum remuga. Hi ha dos cotxes al davant que podrien aparcar abans que ella. Ai! I es mira el cotxe. Està força encaixonat i el cotxe és una mica més petit que el de la Llum.

- Mira, Maia, si no puc aparcar... potser millor, perquè aquí el cotxe no hi entra ni en somnis! I, a més, és a l'esquerra! I ja saps que jo mai aparco en línia, perquè tots els aparcaments que trobo són en bateria...

Però el primer cotxe no aparca. I el segon tampoc. I, de cop, tenim a la Llum havent d'aparcar en un lloc petit. Amb una cua de cotxes impressionant al darrere. I uns paletes al carrer que comencen a mirar.

I què fa la Llum? Doncs no sé com s'ho fa, però sempre, quan ha d'aparcar amb pressió, ho fa bé. Sí, senyora! A la primera i sense maniobra.

Sortim del cotxe. Agafa l'mp3 i la veig somriure.

- Per què somrius?
- Escolta, escolta! M'ha saltat sola, jo no l'he fet saltar!



Arribem aviat, i a la porta ens trobem algú. Algú que no és del curs, però que, és clar, sembla que visqui en aquell CC.

Paguem i comencem a mirar.

- Llum, estàs segura del que fas? Tota la gent que hi ha aquí té edat de ser la teva mare! Fins i tot alguna té edat de ser la teva àvia!
- Calla, calla! I jo que patia més per l'altre curs que no pas per aquest!

Quan és l'hora, arriba més gent jove. Però jo apostaria una de les meves antenes a que la Llum és la més jove, amb diferència. Potser alguna en té 30 pocs, però totes semblen més grans...

Arriba el professor i, quan comença a parlar, veig com la Llum somriu.

- Aquest fa el mateix que tu el primer dia que et poses davant d'un grup. Li falla la veu! Està nerviós!!! Ostres, com se li nota!

Però, al cap d'un moment, fa el que fa la Llum. Passada la vergonya inicial, comença a parlar del que li agrada, i comença a agafar confiança. I, al cap d'un moment, ja no es nota que la veu li tremola i ja sembla que tingui confiança en sí mateix.

I llavors els fan presentar. Jo em miro a la Llum. I al.lucino.

Sí, al.lucino!

No l'havia vist mai presentar-se a davant d'un grup. Però ella sempre m'havia dit que no podia. Que no. Que li costava un munt.

Però no és el que veig. Veig a una noia segura, segura de sí mateixa, parlant alt, sense cap vergonya.

- Maia! Ostres! No m'hi havia trobat mai! No m'ha costat gens, de presentar-me! On és, la vergonya? Maia, estic molt contenta!!!

Del curs no en diré res. Potser algun altre dia. O no :-) Em va agradar el que feien, sobretot perquè vaig riure de les postures de la Llum i dels seus moviments!!! Noooooooooooo! No em censuris, Llum!!!

Quan vam sortir, em va dir una cosa:

- Genial. Per què no he vingut abans? Ja tinc ganes de que torni a ser dimecres! Dimecres que ve suposo que ja començarem "de veritat", i tot i que l'escalfament em costarà, sé que m'anirà bé. Però la resta... la resta és genial! Per què no vaig començar abans?

I el puzzle és...

Bien! Bien! La Llum fa dos dies que no té post! Però té el puzzle molt avançat, així que JO faig el post! I és que, d'això... volia dir que estic una mica gelosa... D'això, passa molta estona amb aquesta cosa que en gripaublau va endevinar que era una fada i que la Laia ja fa dies que sap! I a mi em té abandonada :-( Però encara queda un tros per saber i... i la Llum em deixa fer el post avui. Bien!!!

Aquest matí, la cosa no estava gaire diferent que la setmana passada...



Però aquesta tarda, després de dinar, la bona noia s'hi ha posat i... i ho ha deixat ara. Bé, ha fet alguna altra cosa pel mig. El problema és que ara ja hi ha poca llum, i ho ha hagut de deixar. Però, tot i així... tot i així... Bé, n'ha fet una foto.

Per cert, abans que ho digui ningú: sí, la foto és dolentíssima. Que sort que té una bona càmera, que si la càmera fos dolenta, no es veuria res de res!!!



Com va dir, ja té tot el fons fet. Ja només falta... ja només falta la part del centre. La fada i... i el que hi ha als dos forats.

Demà l'acaba. Fer el tros que li queda no li costarà més de mitja hora, perquè, ara sí, tot són colors diferents, i es fa fàcil i ràpid.

Però m'ha dit que... m'ha dit que us deixa una setmaneta perquè penseu què és el puzzle. A veure si algú ho endevina. De moment, sabem que falta una cosa aquí, i que no és una fada:



I, a l'altre forat, a part de la fada, hi ha alguna altra cosa. Ni que sigui pel context, potser algú ho endevina...



El cap de setmana que la Llum dirà el què.

Moltíssimes gràcies!!!

Sabeu què? Sabeu què? Sabeu què?

Doncs que la Laia m'ha fet un dibuix! Un dibuix de veritat!!!

I he quedat tan maca que... que no sé què dir!

Que sí, que gràcies, que moltíssimes gràcies!!! I que li he de donar les gràcies d'alguna manera, però encara no sé quina!

A que he quedat maca?



Ai, crec que havia de parlar dels paletes.

I crec que la Llum havia de parlar d'alguna cosa, però no la deixo.

Només dic: gràcies, Laia!

Per cert, algú s'ha adonat que el nom de la Laia i el meu són gairebé iguals? Jo me n'acabo d'adonar!!!

El monòlit

Dilluns, quan vam arribar a casa, la Llum em va ensenyar una cosa que havien fet els paletes. Va dir: "Mira, han fet un monòlit!" I jo no tenia ni idea de què era un monòlit. Així que li vaig preguntar.

Mentre ella m'explicava què és un monòlit, em vaig girar. Hi havia un paleta canviant-se de roba sense cap mena de vergonya. I li vaig dir que jo volia fer un post. Ella em va preguntar que si pel monòlit i jo li vaig dir que sí. Vaig pensar que ja s'ho trobaria...

Com que va veure que no l'escoltava, em va portar davant la seva estanteria de llibres i va anar directa a un llibre. "Té, t'agradarà". I jo em vaig preguntar si parlaria de viatges en el temps, de civilitzacions llunyanes o d'éssers fantàstics.

El llibre parlava de monòlits. Vaig començar a llegir-lo ahir, mentre ella estava treballant (o, com a mínim, mentre ella era a la feina). És un d'aquells llibres que enviaré a casa, perquè el llegeixin. Sé que els agradarà.

Aquest matí, quan les dues anàvem amb cotxe cap a la feina hem sentit la notícia. Ens hem quedat les dues sense saber què dir.

La Llum diu que és curiós, tot plegat. Això que ella vegi un monòlit (bé, una cosa molt normal, que va fer riure a qui l'envoltava quan va dir que era un monòlit), es recordi del llibre, em digui que puc fer-ne un post, i després sentim la notícia.

Però diu que sap greu. Perquè era d'aquelles persones que són genials, amb una gran imaginació, i un gran coneixement.

Ja són aquí!!!

Ja he conegut els paletes!!! Sí, sí, ja els he conegut!!!

I avui, per fi, la Llum m'ha deixat el teclat. Però...

Però diu que vagi ràpid, que està molt i molt cansada i que com que jo no sé apagar l'ordenador...

Així que anem a resumir:

1. Han fet un forat molt gran. Es veuen les arrels d'aquell arbre tan gran i que té tants anys. Espero que no el matin, perquè... perquè aquell arbre és com de la casa. Però, com pot ser que l'arbre tingui arrels fins a tan lluny?

2. Em fa por anar amb cotxe amb la Llum. Buf... i si fica el cotxe dins del mega-forat? Perquè el forat és molt gran i de nit no es veu!

3. Han tret un munt de terra i n'han fet pilons que són més alts que la Llum. Avui ja l'he vist pujar a un dels pilons. Què farà amb els pilons de sorra aquest cap de setmana? Si és que sembla que la que té 15 anys és ella, i no jo!

4. Ja em perdonarà la Llum, però... per què ha de ser tan amable amb els paletes? Que vaja, que ve un paleta demanant aigua. Ella li explica on és. I el paleta s'ha passat la resta de la tarda demanant-li coses xorres, que si ara una tonteria per aquí, que si ara una tonteria per allà. Sort que ha hagut de marxar a mitja tarda!

5. Ah, sí, que la Llum ja em fa fora. Avui ha trucat a l'aprenent. Ui... Això donaria per un post (o per una dotzena de posts). Diu que demà ho explica... o no!

Que la Llum em tenca l'ordenador! Seguiré dient coses... si em deixa!

Canvis

La Llum vol fer canvis. Diu que si li reformen de dalt a baix el fora de la seva casa real, també vol reformar de dalt a baix la seva casa virtual. Però, és clar, com que no es surt dels seus colors, encara que canvii la plantilla, sembla que sigui exactament el mateix!

Ai, estic nerviosa! Jo mai he vist unes obres! Què faran? Faran molta fressa? Ai!!!

El porquet groc i jo estem ben espantats. Qui són, els paletes? I què faran? Ai!!!

Però m'espanta més aquella bèstia. Que avui la Llum arriba a casa i se li tira a sobre. Li dóna una mica de menjar i es tanca a la cuina a fer el dinar per la iaia. I quan surt... Hauríeu d'haver vist els salts que feia la bèstia al voltant del dinar de la iaia! L'ha perseguit fins allà, i per poc es menja el dinar de la pobre iaia!

Ai!

Que la Llum m'ha deixat el teclat per fer una crida. I no, no és sobre el color del blog. Que vaja, que ella el veu massa apagat, aquest groc, i hi posaria groc fosforito... Però és clar, tampoc es tracta que la gent fugi de mal d'ulls! Ella hi posaria el groc que té al twitter, però...

Ai, encara no he demanat el que volia. La Llum vol posar-hi una foto meva, però em nego a que hi fiqui el dibuix horrible que va fer.

Ostres, ara que dic dibuix horrible... El dibuix, tot i ser horrible, no el va tirar. El va deixar sota d'uns altres papers i l'altre dia fent endreça, la mama de la Llum va aixecar uns papers i es va posar a riure. Quan la Llum es va girar, la mama de la Llum va començar a dir-li: "mà petita, mà grossa... què és, tot això?" La cara de la Llum va ser un poema...

Em sembla que tant de temps al cantó de la Llum m'he acabat contagiant del seu "divagant". Algú amb una mica de senderi em vol adoptar?

Ai! Que no, Llum, que era broma!!! Com vols que vagi a un altre lloc que estigui millor que en un blog groc i taronja en companyia d'un porquet groc?

Però, ara que no em sent... Que la noia no em deixa sortir mai! No puc escriure mai! Ella sempre xerra i xerra i jo no puc dir res :-( Segur que algú altre em tractaria millor! Segur que els nens de la Tarambana estarien ben contents de que anés amb ells. O no?

Bé, de moment em quedo, que això de les obres em té intrigada...

Resum de l'any

Quan va començar l'any, jo no sabia que era el principi d'any aquí a la Terra. Jo viatjava en la nau on havia viatjat els últims anys, però ja començava a frenar. Calculo que més o menys per aquella època entrava pels límits del Sistema Solar, i començava a veure el que, des de llavors, ha sigut la meva nova llar.

Vaig estar acostant-me a la Terra, fins que un bon dia vaig conèixer a la Lluna. Vam estar un temps coneixent-nos i fent-nos preguntes, i durant un temps ella em deixava escriure, però mica en mica m'ha anat oblidant i no m'ha deixat escriure més.

Encara recordo aquells primers dies. Van ser molt divertits i ens ho vam passar molt bé comptant i trobant com passar d'un sistema a l'altre. Em va ensenyar moltes coses, i jo li'n vaig ensenyar moltes a ella.

La Lluna diu que aquest any no ha sigut un any massa bo en quant a salut. Bé, tampoc ha tingut res greu, però... m'ha anat molt bé. Primer vam anar a l'oculista i em vaig fer un fart de veure-la dir números i lletres. I després li va fer mal el peu. Però ara ja sé què és una radiografia. I una ecografia. I què passa quan embenen una cama. I què són els tendons. I... ah, sí, i l'ós curt que té la Lluna, que fa que tingui problemes. M'ha anat molt bé, que aquest any hagi anat d'una cosa a una altra, perquè així he pogut passar molts informes. Ara, això sí, espero que l'any que ve estigui ben bé de salut, perquè, ara que no em sent, quan va estar tant de temps sense poder caminar estava una mica insuportable. I aquests dies que no s'aguanta dreta i li ha sortit aquesta cosa tan lletja, també déu n'hi do...

He conegut la gent que envolta la Lluna. I els animals, que preferiria no haver conegut. He conegut a molta gent, sempre des de la butxaca de la Lluna. Tothom a qui ha vist la Lluna, jo també l'he vist. Gent d'aquí, gent d'allà, gent que veu poc, gent que veu molt. A tots, us he conegut. I he seguit la història de tota la gent de qui la Lluna també segueix el blog.

També he patit la vergonya de que la Lluna em fes un dibuix. Ai... No poso cap enllaç, perquè mira que dibuixa malament, la noia!

I he vist riure i plorar a la Lluna. La Lluna m'ha dit que li agradaria repassar tots els seus posts, ni que fos el títol, i fer un resum. I jo li he dit que no, que només hi posaria les coses de les que es recordés, sense necessitat de mirar, perquè aquestes serien les realment importants. I ella m'ha dit que està cansada, i malalta, i que no hi ha dret. Però s'ha posat a pensar i només m'ha demanat que parli d'una cosa. I jo li mossegaré els dits si intenta mirar els posts de l'any!

Aquest estiu la Lluna em va ensenyar què és anar en avió. Moltes hores. Moltíssimes hores! Vam fer un dels dos viatges en bona companyia i l'altre, soles. Però hi va haver una cosa que va ser important. Un optimisme va omplir la Lluna, i va ser perquè va entendre moltes coses de cop. O va veure coses que pensava que no existien. O...

La Lluna em diu que calli. El post el volia fer ella. Però avui està pensant. I està pensant que hi ha coses que prefereix no escriure-les. Que sap que hi ha coses que s'hauria de guardar per ella. Coses bones, i coses dolentes. Sap que no s'hauria de queixar, com ha fet un parell de mesos amb el peu i ara amb això que la deixa tan aixafada. Però... però ara mateix sap que tampoc vol escriure depèn de quines coses. Perquè la deixen massa sense protecció i hi ha massa gent que la coneix. Així que només em deixa dir que l'agost va ser especial. I que no ha tornat a veure ningú que veiés a l'agost, però una cosa va canviar dins seu. Per l'agost, i per fa molts anys. I últimament, que s'ha tornat a trobar regularment algú del passat, ha sigut feliç de poder-ho recordar, i algun dia tindrà el valor suficient per parar-se a preguntar què tal li va la vida. Això sí, quan no hi hagi una dotzena de nois al seu voltant, com sempre. Perquè és la tercera part d'un tot, del que la Lluna n'era una altra tercera part, i la tercera part que en falta... després d'aquest agost, la Lluna és capaç també d'agafar aire i anar a preguntar.

I aquí deixo el meu resum. Un resum una mica estrany, però és que jo no sóc d'aquest planeta i no sé com es fan els resums!

Continuaré per aquí l'any que ve, i espero que aquesta Lluna em deixi escriure més sovint... Bon any a tothom!

Ai, quin nervis!!!

La Lluna no fa més que dir-me que deixi de donar saltets. Però és que no puc parar. No puc parar. No puc parar!

Vam fer un tracte, amb la Lluna: ella feia el post d'ahir i jo feia el d'avui. Ahir volia parlar d'un tema, però avui s'ha adonat que hagués sigut un post gairebé repetit. I és que en l'últim post que va escriure, us va enganyar. Quan se li va trencar la cremallera, el primer que va pensar no va pas ser si tenia alguna altra classe. Què va! El primer que va pensar va ser "ostres, ja veuràs quin post!" Al final no n'hi va haver per tant, podia haver fet un post molt més xulo. Si me l'hagués deixat fer a mi, ja haguéssiu vist com hauríeu rigut!

Em mira amb mala cara... tinc por!

Lluna, que no et toquis més l'herpes, coi! Que ja se t'ha fet prou gran de tan tocar-te'l! I ja m'ho imagino, que pica, però les mans quietes!

Però al final ahir no va poder fer el post que volia. Apa, ja li està bé! I avui em toca a mi :-) De totes formes, va aprofitar molt el temps. I una de les coses que va fer va ser el meu dibuix...

També va obrir un llibre i es va preparar les classes del dissabte. No recordava que aquell llibre era tan bo, i està molt contenta. I va estar una estona llegint i... crec que demanaré que troni més dies, que fa moltes més coses i més diferents que estar davant de l'ordenador.

Que sí, Lluna, que ja deixo de donar saltets! Però és que... és que avui és un dia especial, coi! Que ahir vas acabar el dibuix. I, ja sé que t'enfadaràs, però sembla el dibuix d'una nena de p-3. Que no t'han ensenyat a dibuixar, a tu? Però, en fi, com a mínim has sigut fidel a les formes en general i als colors.

Ai, quins nervis! Aquí hi ha el meu dibuix, fet per la Lluna. Ai, i d'aquí a poc he de marxar i no podré veure si ningú em troba guapa! A sobre, la Lluna va i, en comptes d'escanejar-ho, que havia d'engegar l'altre ordenador, li ha fet una foto, i encara ha quedat pitjor que l'original.

Però, vaja, aquesta sóc jo!

He tornat!!!

- Mira, que fa molt temps que no escrius res. Com que no has agafat mai cap avió, el dia que arribem, et deixaré fer el post des d'allà, explicant què t'ha semblat això de l'avió.

Això em va prometre la Lluna fa un mes i mig. I? Doncs que no em va deixar fer el post. Que si les coses petites, que si doctor en Alaska, que si ara estic molt contenta, que si ara ja no, que si no sé què, que si no sé què més, ella vinga a xerrar, i encara no sé què coi ha explicat, i jo sense poder dir res!

I ara, a sobre, em fa estar quieta perquè em vol dibuixar. Mai no havia sentit res tan graciós. Ella dibuixant-me! Ja li val! Si ella no sap dibuixar. Primer ho ha provat a mà. Després amb l'ordenador. Però diu que una de les coses més difícils de dibuixar són els braços... i que a mi me n'ha de fer tres. Després diu que és culpa meva, que no m'estic quieta.

Excuses.

Així que hem fet un tracte: jo m'estic quieta una estoneta si ella em deixa fer un post.

Però no hi ha dret! Vosaltres veureu un dibuix molt mal fet de mi. I jo m'he de venjar per estar tant de temps sense poder dir res.

Així que em venjo, i si la Lluna no s'enfada massa per la meva venjança i em deixa seguir escrivint, seguiré explicant la meva visió de les coses. Us deixo amb una foto de la Lluna. Una de les millors fotos de la Lluna que he vist mai, està preciosa.


La foto de la Lluna...






A que té la cara molt rodona? ;-)

L'oculista

Informe número tots els dits de tots els dits:

Els humans tenen una cosa que es diu oculista, o alguna cosa similar. La Lluna diu que miren si t'hi veus bé, i si no t'hi veus bé, et fan posar ulleres.

La Lluna diu que no s'hi veu bé, i m'ho ha ensenyat a través de dues imatges de la wikipedia (crec que us hauria d'enviar la wikipedia completa i tindríeu informes per uns quants anys. Ella diu que quan una persona normal hi veu això:



ella veu:



A més, diu que la imatge està molt ben feta, és exactament el que veu. I que, per això, a vegades porta ulleres. De fet, diu que veient la imatge, s'ha adonat que sempre veu com a la imatge de baix i que potser millor que vagi pel carrer amb les ulleres...

El lloc on hi havia l'oculista era molt fosc. No sé per què. La dona va fer-li posar les ulleres i li va començar a fer llegir lletres i números. Sincerament, i ara que no em sent, aquesta noia hauria d'anar altre cop a l'escola, perquè en fallava la meitat.

Diu la Lluna que s'ha de canviar les ulleres. I que s'hi deixarà el sou. Però que es farà unes ulleres de sol noves, que les que té ja fa uns quants anys que les té. Diu que si s'ha de gastar 100 euros en els vidres com l'altra vegada, doncs prefereix gastar-se'n unes miques més i tenir ulleres noves i dues per canviar. Però si amb aquestes ulleres ja no s'hi veu bé, per què les vol?

Però l'oculista té raó: ara que he vist les imatges aquestes, crec que la Lluna ha de portar les ulleres normalment. Deia l'oculista que si vol veure el que hi ha a l'altra banda del carrer, millor que se les posi sovint.

Em vaig divertir molt, a l'oculista. Ella intentava mirar-li no sé què amb una llum blava, i la Lluna no es deixava. Va acabar l'infermera aguantant-li el cap perquè no el mogués, i l'oculista obrint-li l'ull amb les mans, perquè no el tanqués. Realment graciós. Jo reia, però la mare de la Lluna no es podia aguantar el riure, cada cop que l'oculista li deia: "Si t'escapes, no ens trobarem".

Diu la wikipedia que això és hereditari. Crec que s'han de mirar això de l'herència, perquè la Lluna els està trencant tots els esquemes. A la família de sa mare no hi ha ningú que tingui ni tan sols una mica de miopia. A la família del seu pare, hi ha una sola persona en tota la família, d'aquells que porten ulleres des que tenien 4 o 5 anys. Ella en porta (quan li dóna la gana) des dels 17.

Ara està llegint no sé què que diu que ha trobat interessant sobre una cosa dita pleitropia o alguna cosa per l'estil, i sobre la relació que hi ha entre el quocient intel.lectual i la miopia. M'hi jugo el que sigui a que utilitza això en alguna conversa algun dia, quan ningú s'ho imagini, sobretot el que la fa riure ara, no sé què sobre que la correlació no implica causa. Quan ho entengui, passo un altre informe.

Premis blocaires a quatre mans (o a cinc, millor dit!)

Anem tard...

Sí, ja ho sé, però i què?

És culpa teva...

Culpa meva?

Sí, sempre parlant de tu, i no em deixes mai l'ordenador!

Ei, que l'ordenador és meu!

Sí, però el monopolitzes tot el dia. I perquè si dormissis amb ell encara et cauria a terra i l'espatllaries, perquè series capaç de dormir amb ell i tot!

D'acord, d'acord, però fem el post o què?

Què vol dir, "fem"?

Doncs això, fem.

No l'havia de fer jo, el post?

Tu? Però si el bloc és meu!

Però jo vaig rebre mig premi!

Sí, la Txell va dir coses molt maques. Però jo vaig rebre un premi que era per mi, i no per tu.

I si deixes de fer-te la xula?

Vale... El fem a mitges? La meitat cadascuna?

Doncs ja em diràs com divideixes cinc entre dues...

Ja trobarem la manera...

Doncs començo jo. Es tracta dels thinking blogger awards, que a aquestes alçades, i després de tant de temps, ja tothom sap de què van. I, a més, els faig quan ja no hi ha ningú que els faci, quan són ja passat. Però això és el meu blog, no? Així que faig el que vull! Vull donar aquest premi a una noia. Una noia que escriu d'una manera que sempre em fa pensar, i que sovint no sé què comentar-li, perquè el comentari, que ja li he fet més d'un cop, podria ser "aquest post el podria haver escrit jo", perquè jo, molt sovint, em sento igual que ella. Des que vaig començar a llegir el que escrivia, no he fet més que assentir, i dir que jo també, o que a mi em passa el mateix, o que jo penso el mateix, però seria incapaç de dir-ho d'aquesta forma. I, malgrat que la Maia m'insisteix a que no posi els noms dels blogs, i que ja està molt clar qui és cadascú, no li faré cas. Que la Maia i jo ens barallem de tant en tant, però... no arriba la sang al riu. I, està clar, aquesta blocaire no pot ser altra que la Tirai.

Em toca, em toca! Ara vaig jo! I com que jo no penso massa, només observo i em dedico a explicar el que veig, sobretot allò que em crida l'atenció, no puc fer res més que premiar a un blog. Un blog que m'ha ensenyat moltes coses. Coses que no sabia. I coses que passo en els informes que envio, faltaria més!!! Però, fora del que jo veig, m'ha ensenyat a comprendre una mica més com és aquest món, tan diferent del meu. Que qui és? Doncs en Dan, està clar!

El segon premi que dóno jo és per una noieta bastant jove, i que fa poc que he descobert. I el fet que digui que és bastant jove no és una cosa dolenta, al contrari. M'agraden els seus escrits raonats, que semblen escrits per una persona més gran, perquè són molt madurs. I em fa pensar. I tant, que em fa pensar! Em fa pensar en mi mateixa, quan era més joveneta. I hi veig una il.lusió que jo també tenia, i que s'encomana. Fa poc que l'he conegut, però amb un parell o tres de posts ja m'ha fet pensar moltíssim. Així que se'l mereix, sense cap mena de dubte. Aquesta noia no és cap altra que la Laia.

Em torna a tocar a mi! El següent premi el dono a un altre noi. N'envio molts informes... tot i que em sembla que a vegades les coses que hi ha allà no són del tot reals. Em sembla que dec enviar informes adulterats a casa, però tant em fa. Les imatges em fan gràcia, tot i que em sembla que no les acabo d'entendre del tot. I la Lluna m'ha d'explicar els jocs de paraules, però ja ho vaig entenent. Que qui és? Doncs en Zinc!

I l'últim premi el donem les dues a la vegada. Començo jo. Perquè em fa pensar, i molt. Perquè sovint escriu alguna cosa, i jo penso que estic en la mateixa situació, d'una manera que no sembla possible, o potser sí. I llavors se m'acudeixen comentaris llargs, llargs, per fer, però em controlo, perquè no tinc mesura, i perquè no es tracta d'anar fent comentaris més llargs que els posts!
I jo li vull donar el premi perquè un dia va explicar una història que em va agradar molt i que... bé, algun dia us explicaré alguna història semblant que em van explicar quan encara era a casa, al meu planeta. Però sobretot perquè m'ha donat un material molt bo per enviar en els informes. I és que això dels castells és una costum ben estranya! Està clar, aquest és en XeXu!

Bé, em sembla que està ben clar qui és qui en aquest post, i sinó... doncs és igual! Aquests premis els hem volgut donar entre les dues, i no sé si ens n'hem sortit massa, però ho hem intentat.

Només un petit comentari final, que em diu la Maia: que nosaltres gairebé mai ens barallem, eh! Només de tant en tant tenim una petita discusió. I sí, la Maia té raó, ens hem retrassat molt en els premis blocaires...

La meva missió

Ara ja fa molts dies, en XeXu em va preguntar per què havia vingut. He vingut en son de pau, no vull pas conquerir el planeta. De fet, tampoc sabria ni com fer-ho!

Quan jo vaig néixer, la raça més intel.ligent del meu planeta va detectar vida en el vostre. Van decidir enviar-hi algú per explorar-lo, però no hi volien enviar ningú de la seva raça, perquè això seria malmetre una vida intel.ligent. Així que em van educar, durant bastant temps, només perquè vingués aquí a veure com éreu, què feieu, a què us dedicaveu.

Quan vaig marxar del meu planeta, només havia de venir jo. I no crec que vingui mai més ningú. La meva missió és estudiar el vostre comportament, les coses que feu, els estris que utilitzeu, i enviar-ho tot allà, perquè puguin estudiar la vostra civilització.

Jo vaig recollint dades, i quan en tinc suficients, les envio. Segurament algun dia contestaran, però haurà de passar molt de temps, degut a l'enorme distància que ens separa. Potser m'enviaran alguna cosa algun dia, alguna cosa que se'ls pugui haver oblidat, però ho dubto, perquè ells són molt intel.ligents i no cometrien l'error de deixar-se cap detall.

Ara ja començo a entendre una mica com funcioneu, però encara em sorpreneu a vegades. No entenc aquesta dèria que té tothom de parar a la Lluna pel carrer i preguntar-li com li van les vacances. Ahir va estar-se 12 hores a la feina (mare meva, com em vaig avorrir!) i va dinar en mitja hora. Si això són vacances... I quan ella diu que no, que no està de vacances, no entenc perquè l'altra gent no la creu!

Tampoc entenc els vostres mitjans de transport i el que feu amb ells. Cada dia s'aixeca, agafa un mitjà de transport, amb el que es mou. I llavors arriba a un lloc tancat, on es posa a córrer a sobre d'un lloc que no es mou... i acaba corrent tanta distància com la que hi ha de casa seva al seu lloc. No seria més lògic que hi anés corrent, fins allà? Segur que al meu planeta ho entenen, però jo no ho entenc pas!

I l'altre dia... l'altre dia anava molta gent en un mateix mitjà de transport, quan es va sentir una veu: "Señores viajeros, les informamos que este tren va a finalizar su recorrido en la estación de (i un nom que no recordo). Los viajeros que quieran ir a las siguientes estaciones, tendrán que cambiar de tren". I allà tothom va baixar del tren, i quan va arribar vam pujar tots en un tren buit, que era exactament igual que el que havíem deixat. Per què vam haver de canviar de tren?

Tinc molts més dubtes. Jo els segueixo enviant al meu planeta. Però ja li demanaré a la Lluna que em deixi escriure més sovint!

Por

Sí, tinc por. Tinc por d'aquest ésser que la Lluna en diu gos. Sempre me l'havia mirat una mica de lluny, però com que acompanyo a la Lluna i ara el treu a passeig... em fa por!

Em va fer por ahir, quan va veure la Lluna i es va posar a saltar. Llavors em va fer por la Lluna, que va anar pel camí que ella en diu "camí de l'hort". El problema és que qui s'ha de cuidar del camí no se'n cuida. Hi havia herbes més altes que la Lluna. Però ella que no, que volia continuar pel camí... fins que es va trobar romagueres tan altes com ella i va donar mitja volta. El gos l'anava mirant amb cara de "i per aquí vols passar?"

Ara agafen el camí del bosc i van fins al poble del cantó. M'agrada més, el camí del bosc.

Això sí, el gos aquest sembla que no hagi menjat en 10 anys. Ahir la Lluna va entrar a la cuina per anar a buscar alguna cosa per donar-li. El gos al darrere. Va anar de poc que el gos no se li fot el seu sopar!!! I si fa això amb el sopar, què no farà amb mi?

Aquest matí, quan encara no havia sortit el sol, la Lluna ha anat a treure'l a passeig. Quan l'ha vist, ha fet uns salts tan grans, que em pensava que es menjaria la Lluna. I no, no se l'ha menjat, però l'ha llepat de dalt a baix. I si li fa això a ella, què em faria a mi?

Ara, els salts no eren res comparats amb els que ha fet quan la Lluna li ha donat una mica d'embotit que té per casa i que no li agrada... Tinc por! Em sembla que no acompanyaré més a la Lluna a passeig amb el gos...

I ja que la Lluna m'ha deixat el teclat (ja era hora, eh!), contesto una pregunta que em va fer ja fa molt de temps la Jo Mateixa. Em va preguntar si era una dona, o si era femenina. Bé, en certa forma sí que ho sóc. La gent de la meva espècie naixem femelles, i en un moment de la nostra vida, quan som grans, ens convertim en mascles. Les femelles ponen ous. Però jo encara sóc massa petita, i encara no sóc capaç de pondre ous. Tot i així, no us preocupeu: no puc tenir descendència sense cap mascle.

Us podeu preocupar, però, per una altra cosa que em fa por, ara mateix: la Lluna està fent el sopar! No sé si em fa més por això o el gos...

D'on vinc

Avui és festa grossa. Sí, sí, festa grossa! Avui la Lluna m'ha deixat el teclat, perquè pugui explicar d'on vinc.

Segueixo sense entendre-la massa, a la Lluna. Avui s'ha presentat a casa que encara no eren les deu del matí. Anava xopa de dalt a baix. No sé si era culpa de la pluja o de la suor. I, ara que no m'escolta, estava de mala lluna (expressió que no entenc, i que no sé per què hi ha de sortir el seu nom).

Es veu que deia alguna cosa de que avui finalment aconseguiria baixar de dues vegades una mà petita de mans petites i una vegada una mà petita de mans grosses de minuts, que sí, que ja porta temps, i que n'era capaç. Però he sentit alguna cosa d'una mà petita d'una mà petita de mans grosses de minuts, i això deu ser molt dolent.

Diu que m'hauria d'haver deixat el teclat ahir. Alguna cosa del dia de l'orgull friki, però no sé pas què és això. Potser algun dia m'ho explica.

Però anem pel meu planeta. El meu planeta gira al voltant d'una estrella que vosaltres coneixeu com GJ 674. De fet, fa poc que hi heu descobert un planeta, que dieu que és com Neptú, però que és molt diferent.

La meva estrella la podeu trobar a la constel.lació d'Ara. Malauradament, si viviu a prop d'on viu la Lluna, sereu incapaços de veure l'estrella d'on és el meu planeta. Així que, si algun dia aneu a l'hemisferi sud, recordeu-vos de buscar Ara al cel!

El meu planeta encara no l'heu trobat. És una mica més petit que el planeta que vosaltres anomeneu GJ 674 b, i gira una mica més lluny que ell de l'estrella principal.

Vaig néixer allà, fa dues vegades les meves mans. Vaig néixer uns dies més tard que la gent de la raça més intel.ligent del meu planeta descobrissin el vostre planeta. Quan vaig néixer, ja estava predestinada: m'hauria de passar els meus primers tots els dits d'anys del meu món (que és més o menys equivalent a totes les mans i una mà grossa d'anys dels vostres) preparant-me pel gran viatge, aprenent, i un munt de coses més.

Els següents tots els dits d'anys del meu món (totes les mans i una mà grossa d'anys dels vostres) me'ls he passat venint cap aquí, però per mi no ha passat el temps. La Lluna diu que és alguna cosa anomenada relativitat, o alguna cosa semblant. Jo només sé que sembla que fa només uns dies que era al meu món, i ara sóc aquí, tan lluny.

Em passaria hores i hores parlant del meu món. Però la Lluna em reclama el teclat. Diu no sé què de que ha de preparar unes quantes coses per demà, que vol fer-ho bé. I ho farà bé. I tant que sí! Entre l'entrenament físic del matí, i el mental de la tarda, demà ha d'estar en plena forma! O això espero...

Vol venir al meu món

Diu que vol que la porti al meu món. No entenc res de res. Ella sempre ha dit que li agrada tenir els peus a terra. No vol pujar a una nau feta per la gent com ella, i ara vol pujar a la meva?

Diu que es fia de la meva nau. Que si la meva nau ha fet un camí tan llarg, segur que és segura. Però no entenc per què les coses de fora han de ser bones i les de casa no.

No em volia deixar parlar tan aviat, diu que li treuré el lloc. Jo, treure-li el lloc! Si sóc molt petita! I, ara que hi penso, ella és massa gran per entrar a la meva nau. Suposo que això la convencerà.

Ja he après a escriure. És molt fàcil! Ara ella està en una reunió. Sé que no voldria ser-hi, que s'avorrirà moltíssim, o això ha dit. Ja li he dit que l'acompanyaria, com aquests últims dies, que m'amago fàcilment, però ha dit que m'avorriria molt.

Escriure cansa bastant. He d'anar saltant de tecla en tecla, i així vaig prement-les. I no sabeu com costa escriure tecla! He de fer un salt tan llarg, que gairebé no hi arribo! Però ha sigut molt pitjor escriure fàcil! Un cop ho he escrit, he pensat que potser no ho era tant, de fàcil...

Moltes gràcies pels comentaris que heu anat deixant. Ella diu que aquesta història meva i seva és molt normal, que els llibres estan plens d'històries com aquesta, i que aquesta no té res de nou. Diu que la nostra història no té massa interès per la resta de la gent.

Però jo... jo li seguiré prenent el teclat. Li he agafat el gust, a això d'explicar el que em passa! I com que això és interactiu, i la gent em diu coses, si algú em vol fer alguna pregunta, li contestaré el que vulgui saber del meu món (sempre i quan ho pugui explicar) i sempre que ella em deixi... Sobretot ara que ja sé què és una civilització. El proper cop que parli, Tirai, ja t'explicaré de quina civilització vinc!

Maia

Hola, em dic Maia. Estic aquí, mirant com aquest ésser està davant d'una pantalla lluminosa, mentre fa algunes coses amb els dits i m'escolta. Diu que escriu el que jo dic, però no sé què vol dir escriure, ni sé què passa quan es mouen els seus dits, ni res de res.

Avui aquest ésser em parlava d'aniversaris i números rodons. No entenc què vol dir, amb això de números rodons. Crec que vol dir que són un múltiple del seu número de dits. Però, és clar, per mi aquesta no seria una edat rodona (tot i que no sé si se'n pot dir edat rodona).

Jo tinc tres braços. Crec que ella en diu braços, però no sé si això meu també se'n diuen braços, o si se'n diuen d'alguna altra forma. Tinc dos braços amb mans que em serveixen per agafar coses, i hi tinc quatre dits a cada mà. L'altra mà, la del tercer braç, només en té tres, de dits. Ella diu que m'hi falta el polze, però la resta dels que són com jo tampoc el tenen, aquest polze. Al cap i a la fi, tinc dues mans per agafar coses, com ella. No serà ella la que té un braç de menys?

Ara riu. Em diu que tots els de la seva espècie tenen només dos braços. Diu que no li falta cap braç. Me la creuré. Tot i que jo només l'he vist a ella.

Vaig arribar aquí que tot estava fosc. Vaig veure una llumeta, i m'hi vaig acostar. I ens vam trobar. Diu ella que ara ha passat un dia. Entenc el que vol dir amb dia. I amb any. I amb aniversaris rodons. Em diu que fa temps que només fa que veure aniversaris rodons a tot arreu, que només fa que felicitar a gent pels seus aniversaris rodons.

Jo li dic que els meus dits són molt més fàcils per comptar. A part dels números petits, els grans sempre els pots dir amb un número exacte de mans. Ara mateix, ella té una mà grossa i una petita de mans grosses d'anys. Fàcil, no? I el proper cop que sigui el seu aniversari, farà dues vegades una mà petita de mans petites i una vegada una mà petita de mans grosses.

Torna a riure. Diu que no entén com una civilització (aquesta paraula no l'entenc, però ja m'ho explicarà) tan avançada com la meva pot comptar d'aquesta manera tan caòtica (això també m'ha d'explicar què vol dir).

Em parla de joguines i no l'acabo d'entendre. Diu que des d'avui té una nova joguina. M'ha explicat que els nens juguen amb joguines, m'ha explicat què són els nens. El que no entenc és: per què, si ella no és una nena, juga amb joguines?

Diu que és una joguina per comunicar-se. Entenc què vol dir amb comunicar-se. Jo era al seu cantó quan l'ha provat. Però no funciona massa bé. A més, hi ha una cosa que no entenc. Ella ha buscat el rodó. Ara no sé per què riu. Li fa gràcia que digui a algú "el rodó", però si és el que fa un aniversari rodó, per què no li puc dir rodó?

El que no entenc és per què li fa gràcia tenir una joguina per comunicar-se, troba el rodó, i simplement no estableix comunicació.

Hem de parlar de moltes coses, hi ha moltes coses que no entenc, i moltes preguntes que li he de contestar. Diu que sóc una mina, que podrà explicar moltíssimes històries amb mi. De moment, però, me l'emporto amb mi, per avui.