I ja no sé quantes setmanes més tard...

Estic viva, jaja. Ahir em va donar per mirar les estadístiques. Mmmmm... algú deurà pensar que estic molt malalta, però feia un parell de setmanes que no les mirava.

Gràcies. Malgrat el meu silenci, hi vaig veure determinades persones que es van passant de tant en tant, suposo que a veure si dono senyals de vida, si respiro, si estic viva.

Estic viva. Sí.

L'altre dia tornava amb el tren i hi pensava. Pensava que potser només havia obert aquest espai per abocar-hi totes les coses dolentes que em passaven pel cap. Totes les coses que no m'agradaven. Un munt de coses dolentes.

Però, tot i servir-me moltes vegades de teràpia, vaig arribar a la conclusió de que no era així. Sí, sovint als vespres, no sabia què fer, em deprimia, i acabava escrivint coses que no hauria d'haver escrit. Però vull pensar que també hi escrivia coses bones. Coses que no eren depriments. Coses que no sortien d'estar-me davant de l'ordenador i sentir-me trista. Vull pensar que hi havia una mica de tot, i espero que hi hagués més coses bones que dolentes.

No vull tancar el blog. Res més lluny de la meva intenció. Només que...

No ho sé. Sé que aquest lloc, en algun temps, va ser un refugi. Un refugi on explicar coses que sabia que ningú escoltaria. Venia, les escrivia, les explicava. I, d'alguna manera, les explicava a algú. L'altre dia, al tren, vaig viure una situació que era post segur. I què vaig fer? Doncs vaig agafar el mòbil i vaig enviar un sms. I hagués arribat a casa i hagués pogut escriure el post. De fet, vaig estar a punt de fer-ho. Ja tenia el blogger obert. Però... l'ordenador em va avisar que algú em deia hola. Hola, hola. I quatre hores més tard vaig tancar l'ordenador perquè ja era hora d'anar a dormir, i el post es va quedar... doncs en un intent de post. De totes formes, tampoc crec que la comunitat blocaire perdés massa res perquè jo no publiqués aquest post.

Altres posts sortien de les meves caminades. Caminava. I somiava. O pensava. I sortien posts que... acabava escrivint. Però... tot canvia. He dit mai que no m'agrada parlar per telèfon? Si no ho he dit, ho dic ara. Però, és clar, ara sovint em passo les meves caminades per les ciutats parlant per telèfon. I m'encanta, jaja. Tinc companyia. Vaig sola, però a la vegada estic acompanyada. És genial.

No vull deixar que aquest blog es mori. I ja fa dies que volia publicar aquest post. No ho faré. Però he aprofitat que avui m'he despertat inusualment aviat per escriure'l. Ja no passo estones trista a casa, davant de l'ordenador.

Quan va arribar el setembre, em vaig apuntar a un parell de cursos. Ho vaig fer, entre altres coses, perquè volia que almenys, els dos dies a la setmana que vaig als cursos, no em quedés sola a casa, davant de l'ordenador, trista. El ritme de publicació va baixar. Jo vaig voler que ho fes. I ara...

Doncs ara el ritme ha baixat més encara. Però no vull abandonar el blog. Ni vull abandonar a la gent que hi ha per aquí. És clar que prefereixo fer altres coses i no tinc massa temps. I m'agrada no tenir temps. Com al setembre, que vaig voler ocupar el meu temps en altres coses.

I aquí ho deixo per avui, que ja és hora d'aixecar-se. Tornaré. I és una amenaça!!!

Resum

Hi ha una espècie d'acudit referent a mi que només puc explicar jo. L'acudit diu que si una cosa es pot dir amb 5 paraules o amb 10, jo la diré amb 4 :-D Sí, no és el que passa aquí, però és el que passa amb la meva vida no virtual (em nego a dir-ne real, perquè aquest blog crec que és real, no?)

Així que aquí va el resum:

1461 dies

1255 posts

4 persones (que jo controli) que coneixia de fora el blog i s'han passat per aquí

una visita a la casa Batlló, uns quants cafès (sense cafè), una pel.lícula, tres dinars, un concert

4 persones conegudes a partir d'aquí que coneixien a gent molt propera (un company de facultat, una companya de pis, un company de feina i el meu jefe)

però, sobretot, molta gent

I aviat farà quatre anys...

L'altre dia algú em va dir que si jo deixava d'escriure és com si una d'aquestes webs que fa anys que funcionen, deixessin de funcionar. Sí? No.

Encara recordo com vaig entrar al primer blog. Algú que coneixia en tenia un. En podríem dir el meu pare blocaire. El meu pare blocaire tenia un blog on hi posava coses que no m'interessaven. Diguem-ne, un blog polític. Però, a través d'aquest blog polític, vaig descobrir altres blogs, i un dia vaig decidir crear-ne un jo.

Entre els que llegia, hi havia un dels grans de llavors. Un blog anònim, d'algú que em semblava proper, però no sabia per què. Fins que un dia, hi vaig llegir una història que em va sonar. Aquell blocaire era el meu pare blocaire! Sí, tenia un altre blog, amb un altre usuari. Un blog anònim. No vaig poder evitar riure de bona gana!

El meu pare blocaire ja fa molt de temps que està retirat. Retirat de tots dos blogs: el polític i el personal. En aquella època, com ara, hi havia els grans. I, de seguida, em vaig fer seguidora d'en Sergi (era difícil, no fer-se'n!), de la Mek i d'un parell més de blogs que han desaparegut del tot. Aquells eren els grans d'aquella època. Però estan retirats, o semi-retirats. I no ha passat res. Sí, es troben a faltar. Però, amb el temps, cada cop te'n recordes menys. El que passa sempre.

Després en van venir més. Grans. De la gent del primer any, alguns continuen en actiu, d'altres continuen en semi-actiu. La majoria, però, desapareguts o publicant un post cada mes o cada dos mesos.

Jo mai he sigut gran. I, pensant-ho fredament, m'adono que mai ho he volgut ser. Mai.

M'agrada ser petita. M'agrada escriure per mi. M'agrada escriure les meves coses. I explicar les cosetes que em passen. Però, com em passa a la vida real, mai he sigut de tenir 50 amics, de ser una persona molt social, ni de ser la reina de la festa. M'agrada tractar amb poca gent. Molt poca.

M'agrada saber què fan les persones que m'envolten. M'agrada saber qui és cadascú i no confondre'ls. M'agrada recordar el que fan, les seves il.lusions, el que volen aconseguir.

Però sóc una mica egoista, i m'agrada que a mi em tractin com jo intento tractar a l'altra gent.

Per això m'agrada ser petita. Perquè només essent petita puc aconseguir això. Perquè mai he volgut tenir molta gent al meu cantó, però els que he volgut, he volgut que fossin bons. Perquè no hi ha res que em faci més ràbia (i repeteixo, aviat farà quatre anys, i per tant he vist moltes coses) que una persona apareixi per aquí, faci una lectura en diagonal, i deixi un comentari en el que t'adones que ho ha llegit tot en diagonal (o potser només el primer paràgraf). I que no recorda ni el que vas dir ahir.

Sí, jo també tinc llacunes. Ho sé. Tots en tenim. Però intento escoltar la gent i recordar-me del que és important.

Sempre he volgut ser petita. I, vist en perspectiva, per això he anat fent canvis. Sempre, tot ha sigut per ser petita.

I vull seguir essent petita. I sí, aquest post tampoc té comentaris. Perquè no sé si els hagués tingut o no, però no vull un determinat tipus de comentaris, que podrien seguir al post d'ahir, o al d'avui.

Estic segura que, si hi hagués un estatut blocaire, aquest blog hi estaria en contra i em farien fora de la comunitat blocaire. Si hi ha una cosa que jo sempre he volgut és passar desaparcebuda. Sí, això ha d'estar en contra de l'estatut blocaire per força. Crec que la cosa es podria resumir amb això. O no. Crec que me'n vaig de tema. Em refereixo a que aquest blog no està fet perquè vingui la gent a fer-me la pilota. No, no és això. Prefereixo no tenir cap comentari que tenir 20 comentaris pilotes. I, ei! Que, a aquest pas, sé que qui arribi aquí serà qui escrigui els comentaris que SI que m'agraden. Però, si això és una explicació de per què hi ha els comentaris tancats, sou vosaltres qui l'heu de llegir.

Per què? Doncs perquè fa gairebé quatre anys que sóc aquí, i ara mateix tinc un petit problema. Mai he sigut hipòcrita, però amb la resposta de certs comentaris, sí. I no sé si la solució és seguir essent hipòcrita (com he sigut algun cop) o borde (com també he sigut algun cop). I, mentre ho decideixo, deixo els comentaris tancats.

Perquè no suporto els anònims. L'anònim que creu que no em puc fer una idea de qui és i que deixa anar algunes coses que fan mal. Em pensava no haver d'esborrar mai cap comentari, però ho he fet. I em sap greu. Però els anònims, sortosament, venen poc. El que passa és que... Bé, tampoc suporto la persona que apareix per aquí, fa una lectura en diagonal, i llavors fa un comentari que es pensa que és graciós, però que no té cap gràcia. Un comentari de col.lega, què tal, quan sortim de festa? Vale, no és això, però jo ja m'entenc. Ho sento. Ho sento molt. Però no puc.

A la vida real puc evitar aquestes persones. De veritat que ho puc fer. Però... això és un blog, i hi pot entrar qui vulgui. En fi, que m'enrotllo massa.

I tampoc, però tampoc, suporto a les persones que fan la pilota. Que venen, que et diuen que ets genial, que ets la millor persona. I llavors entres en un altre blog i et trobes el mateix comentari. No. És que no puc.

I tampoc, però tampoc, la gent que t'envia un mail. Un mail en el que et demana que tornis. Però, per què? Doncs perquè, potser, d'aquí a mig any es tornarà a passar per aquí (d'acord, mig any potser no, però sí més d'un mes). Es llegirà el primer post en diagonal, farà un comentari que no sabràs ni d'on baixa, i que delatarà que fa anys que no llegeix el que escrius. I llavors et dirà que ets genial, i que li encanta el teu blog. No, no puc. No. Si algú m'ha de dir alguna cosa, que sigui de veritat. Per venir a dir mentides, doncs passo.

I... i no. Perquè no he sigut mai hipòcrita, i mentre anava escrivint això pensava que segurament hauria d'obrir els comentaris i parlar clar. Però tinc un problema.

A la vida real, jo sempre callo. Sovint em faig la tonta, i sovint em trobo en situacions en les que em tracten de tonta, gent que no sap què faig. Un exemple: imagineu-vos que sóc venedora en una botiga de moda (jaja! Això és tenir molta imaginació!!!) I, un dia, al gimnàs, una noia parla d'aquella botiga, i en diu una cosa que no és certa. Però es vol fer la interessant, la que ho sap tot, i diu tonteria rere tonteria. Però les altres dones, que no han anat mai a comprar a la botiga, però que saben que en sóc la venedora, l'escolten amb la boca oberta, creient-se tot el que diu. Fins que la diu tan grossa, que faig un comentari. I llavors em tracta de tonta cap amunt, com si jo no hagués anat mai a comprar a la botiga, i no sabés res de res de moda. Jo callo, agafo les coses, i me'n vaig a dutxar. Això és el que faig. El que faig sempre. Si et vols creure que sóc tonta, o que no sé alguna cosa, doncs és problema teu. Jo no et trauré de l'error.

L'episodi del gimnàs va acabar amb què, quan vaig tornar de dutxar-me, la noia es va posar a fer-me la pilota descaradament. D'això en fa 3 mesos i encara me la fa (...)

Però ja m'enrotllo. Volia dir que no vull que la gent em faci la pilota, però tampoc vull que em tractin de tonta.

No, volia dir que a la vida real, si algú em fa un comentari que no m'agrada, callo. No els dic que molt bé ni res que se li acosti. Però aquí... aquí contesto tots els comentaris. I... doncs que no, que no puc.

I sóc conscient que aquest post no és gaire polític i que diu moltes coses dolentes de mi. Però m'és igual. D'alguna manera, necessitava escriure tot aquest rotllo. I, com he dit, això no és un aparador per dir com en sóc de bona, ni perquè la gent em digui que sóc molt bona.

Algun dia tornaré a obrir els comentaris. Quan estigui segura que tot està bé. Quan sigui capaç de ser hipòcrita i no contestar malament a determinats comentaris o quan sigui valenta i vulgui contestar malament a determinats comentaris.

Però, com que no puc deixar d'escriure, ni puc contestar els comentaris, la cosa està clara.

Tot i que, potser, 4 anys són molts anys.

Aquella noia de 26 anyets...

El dia que vaig decidir fer una nova plantilla pel blog (que, per cert, encara no està acabada, hi falta alguna coseta, però ja s'anirà fent), vaig decidir que hi afegiria una altra cosa. Una cosa que jo necessitava, tot i que fins aquell moment no sabia que necessités.

Què necessitava?

Em necessitava a mi mateixa dient-me coses des del passat.

Escric molts posts, això no és cap secret. I la majoria dels posts reconec que són prescindibles. Hi ha un munt de posts que, si s'esborressin, no passaria res. Però n'hi ha uns quants, un percentatge petit, però com que he escrit tants de posts, és un número gens despreciable, que necessito tornar a llegir. Posts que necessito recordar. Coses que vull recordar.

És per això que he creat aquest apartat a la part superior dreta, on hi surt (com no podia ser de cap altra manera) un post aleatori. Un post del passat. Un post que diu alguna cosa. Un post que és especial per mi, per alguna raó o per alguna altra.

Segurament hauria de fer-ho d'alguna altra manera. Aquest post aleatori no hi és perquè la gent hi entri. És perquè hi vull entrar jo, ho vull recordar jo. Allò que deia fa uns dies de fer les coses perquè m'agraden a mi.

El que està clar, de totes formes, és que aquests posts els he d'anar posant. Aniran apareixent mica en mica, suposo que els caps de setmana em dedicaré a rellegir-ne algun... o ja ho veurem.

Però avui he començat pel principi i he vist...

He vist a una noia amb les coses clares. On és aquella noia? Què passa, que amb els anys he anat perdent?

Aquella noia tenia les coses molt clares, i parlava sense problemes. No vigilava qui llegís. Simplement, deia. És clar que a aquella noia no la coneixia ningú. Però m'agradaria ser aquella noia que tenia les coses tan clares. M'agradaria poder dir les coses que deia aquella noia. M'agradaria...

No van al revès, les coses? La gent, quan es fa gran, veu les coses més clares i li importa menys el que digui la gent? Per què jo faig el pas enrere?

Sobretot hi ha hagut un post que m'ha deixat sense paraules. I és que... sí, sabia que l'havia escrit. Sí, ho tenia clar. Sí, ho segueixo pensant.

Però ja no hi sóc a temps!

M'agradaria tornar a tenir la determinació d'aquella noia de 26 anyets. Tornar a escriure sense preocupar-me com aquella noia de 26 anyets. Veure les coses clares com aquella noia de 26 anyets.

Com he arribat fins aquí?

Però, de qualsevol manera, segueixo essent aquella noia de 26 anyets. Només que ara en tinc 29. Aquella noia ha de viure dintre meu.

Ja ho sé. He de lluitar per treure-la fora.

De moment, ja ha començat, en forma de plantilla. Però continuarà.

Perquè, com ja vaig dir fa uns dies, Visca jo!

Quan no se'n sap, no se'n sap!

Diuen que, a vegades, ens cal perdre unes quantes coses per recomençar. O sigui, que jo tinc una cosa que m'estimo molt, i pel que sigui, la perdo. Em sap molt de greu. Però lluito, i lluito, per intentar aconseguir alguna cosa que la substitueixi. I, temps després, estic més contenta d'allò que l'ha substituit que no pas del que tenia al principi.

Com ja vaig dir, vaig començar a modificar una plantilla. En comptes de fer-ho a pèl, com sempre havia fet, i arriscant-me a que algú entrés al blog i li fes un mal d'ulls horrible, vaig crear un altre blog i vaig començar a modificar la plantilla allà, a estones.

Quan la tingui feta, canviaré la plantilla i llestos. Cap problema!

Però ai...

Ara acabo de canviar la plantilla. I què he fet? Doncs que no he guardat còpia de l'antiga. Per què? Doncs perquè la nova ja m'agradava.

I quan m'ha dit que perdria uns quants gadgets què he fet? Doncs he pensat que ja no hi perdria res, que els podria recuperar.

Resultat:

He intentat entrar al blog, i em dóna un error d'aquests xungos.

He intentat tornar enrere la plantilla i em segueix donant l'error d'aquests xungos.

He intentat posar-hi una nova plantilla de les que hi ha per defecte i... a veure qui ho endevina? Exacte! Em segueix donant un error d'aquests xungos!

Però això no és el pitjor.

El pitjor és que he perdut els enllaços de la dreta, els que sortien aleatòriament. Per sort, algú em va demanar com ho feia i li vaig enviar per mail fa uns mesos. Encara dec conservar el mail, i sinó, doncs li podré preguntar. Diuen que els favors sempre tornen, no?

Però el pitjor no és això. Puc tornar a programar els enllaços aleatoris, encara que no ho pogués recuperar i que la Boira ja no ho fes servir (que ho fa). I els enllaços, doncs em puc deixar algú, però sempre me n'acabaré recordant.

No, el pitjor de tot és que he perdut moltíssimes coses més.

Crec que la que em sap més greu són les frases. Un any de frases recollides dels altres blogs i del meu. I on ha anat a parar? Al meu mal cap que ha clicat al botó sense pensar-s'ho dues vegades.

Però vull ser optimista. Com deia al principi, de totes les coses se n'ha de treure alguna cosa bona. Recuperaré alguna frase, algun dia. Moltes coses no les recuperaré, però... però a vegades, perdent coses, encara en venen de millors.

Ho sé, ho sé. És un post que només es podrà llegir per rss, almenys fins que sigui capaç de treure l'error xungo del blogger. Però espero que, aviat, es tornarà a veure bé. Tot i que no sé com serà la plantilla...

Serà sant Joan que es venja de mi perquè no m'agraden els petards?


Actualització (19:38): He trobat la manera de que es pugui veure el blog sense l'error xungo. Una plantilla molt lletja, per cert. De les del blogger antic, si algú ho recorda... Ara he d'anar a posar a dormir a la iaia... Això vol dir que la plantilla es quedarà així... fins que la pugui arreglar, o fins que sàpiga com posar una plantilla nova sense l'error dels nassos. D'acord, el tinc mig controlat. Eren les fotos del National Geographic, però no me les deixa treure!!!

Nereida

Li hauria de dir. Li hauria de dir que no em dic Nereida. Li hauria de dir que en realitat em dic Laia. Però, és que li fa tanta il.lusió... M'havia de trobar un nom, i com que la Laia va ser la primera a descobrir qui era jo, ha decidit posar-me Nereida.

La casualitat, però, ha fet que jo em digui Laia. Me'n dic des de que vaig néixer. Sí, les fades també neixem. I morim. Tot i que jo encara sóc molt jove i no sé massa sobre la nostra reproducció, perquè jo sempre he vist només fades femelles i cap "fado". Serà que s'amaguen? Serà que les fades neixem per generació espontània? Jo ja pregunto, ja, però ningú em vol contestar! Algú sap com neixem les fades?

La vaig conéixer en una botiga. Jo feia temps que em passejava pel món. Un dia va venir un gripau blau i em va fer una foto. Crec que es va quedar tan impressionat amb la meva bellesa que no es va adonar de qui m'acompanyava.

El que no sabia el gripau blau és que les fotos sempre agafen una part de la nostra ànima, perquè som éssers màgics. I jo em vaig dividir en dos. Una part de mi va continuar al bosc, amb els meus amics, els de la foto, i una altra part es va quedar dintre de la càmera. I, no sé com, de cop un dia estava en una botiga i vaig sentir unes veus.

I una veu que deia: "Aquest! Aquest és perfecte!"

Llavors em vaig començar a marejar. Vaig començar a volar, però sense fer servir les ales.

Sortosament, el meu destí era molt a prop del bosc on em vaig criar. De fet, no ho digueu a ningú, però m'he vist a mi mateixa. Bé, a la part de mi que es va quedar al bosc. I sabeu què? Doncs que jo sóc més jove. Jo seré eternament jove. Ella s'ha fet gran...

I bé, fa una setmaneta la Llum va aconseguir tornar-me a muntar, i ara ja torno a viure. De moment no veig massa cosa, però el fet de tornar a estar muntada fa que pugui tornar a volar, almenys a prop del lloc on se'm veu, i pugui anar fins al bosc, a respirar aire pur i a tornar a jugar amb els meus amiguets.

Que qui són els meus amiguets?

La Llum m'ha fet una altra foto.

Però aneu amb compte! Ja sabeu què passa amb les fotos! Sí, la meva ànima s'ha dividit en mil bocins. Bé, potser mil no, perquè la Llum no té tants lectors. Però sí que s'ha dividit en molts bocins.

I ara tu, que estàs llegint això, pots triar. Pots mirar la foto, sí. I pots no mirar-la.

Si la mires, em veuràs, i sabràs qui són els meus amics. Però també, si arribes fins a la foto i mires, una part de la meva ànima sortirà de la foto i t'acompanyarà la resta de la teva vida.

Sense que tu ho sàpigues.

Tu decideixes!

El post d'avui

Avui estava feliç. No sabia exactament per què, però estava feliç. I, d'alguna manera, sé que he de donar les gràcies a la senyoreta Tirai pel mail que em va enviar ahir al vespre i que he llegit aquest matí.

Avui el dia feia olor de post. De post alegre. De post on deia que m'agradava ser somiadora, on deia que m'agrada somiar. On deia que volia seguir essent aquesta nena petita que sóc ara. On deia que no volia créixer. On deia...

No sé en quin moment les coses s'han girat. Bé, sí que ho sé. Però sé en quin moment han tornat al bon lloc.

Han tornat al bon lloc quan, seguint un comentari d'una senyoreta que està fent la selectivitat, he anat a parar al seu blog per descobrir que ara és el cau de les nereides. La nova plantilla m'ha semblat tan genial que m'ha fet tornar el somriure a la cara. Només de veure la plantilla.

Després, quan encara pensava en prínceps blaus, m'he passat per casa d'un senyor que em sembla que no he de barrejar el seu nom amb el nom príncep blau o m'embolicaré. M'ha fet recordar un post que vaig escriure fa temps. Tant de temps fa, ja? Més de tres anys! I, tornant-lo a llegir, he tornat a somriure. La que ho va escriure, era jo? Hi ha uns quants posts que vull guardar, que vull conservar, que vull tornar a recordar. L'altre dia em va venir una idea al cap. Avui, amb la d'abans, ja són dues idees. Idees, projectes, és igual. Són les coses que em fan feliç. Les il.lusions. I ja torno al principi.

La tercera persona que m'ha fet somriure ha sigut una senyora (vale, no estàs casada, però és com si ho estessis!) Jo, a vegades, també vull ser cabrona. Tu m'has recordat unes colònies d'ara fa molts anys, i he somrigut. Al cap i a la fi, no sé si hi ha prínceps blaus, però hi ha gent que és molt legal.

Seguiré somiant. Sé que seguiré somiant. Perquè sinó, no seria jo. Sé que acabaré per terra més cops. Però em tornaré a aixecar. I tornaré a somiar.

Tornaré a somiar perquè m'agrada ser ingènua. Perquè m'agrada ser infantil i somiar el que somien els adolescents. No m'importa. Sé que aquest estiu faré els 30, però internament encara sóc aquella nena de 15 anys que somiava. Segueixo somiant, i ho faré tota la vida.

A la feina hi tinc un dibuix plantat que em va enviar un blocaire. I allà s'està. A davant meu. El veig moltes hores al dia (el dibuix, no el blocaire!) I ve a dir més o menys això. O no.

Ja em començo a embolicar. Però només tinc una pregunta:

Quan comença el proper somni?

A la mateixa hora, al mateix lloc...

Arribo als dominis de la blocaire. Ahir al vespre li vaig enviar un mail. L'haurà llegit?

És aviat al matí. Just baixar del cotxe, un parell de criatures pre-adolescents venen corrent i cridant el meu nom. Crec que són la raó per la que estic tan cansada. No sabia que pogués tenir tanta energia. No sabia que pogués córrer tant. I... i m'he passat tot el dia amb la part "jove" de la comitiva, saltant, corrent, jugant...

Entro i em pregunto si és el lloc on va la blocaire. Tindria molt sentit que fos aquí, però... mai se sap.

Jo segueixo a la meva. Amb les criatures. Però, de tant en tant, aixeco al cap i miro entre la gent a veure si trobo una persona amb les característiques que (crec que) té la blocaire.

Sense que jo ho sàpiga, la blocaire, que no ha llegit el mail, entra al lloc on estic jo i observa. Passa pel lloc on estic jo, i sap que jo em dedico a fer aquestes coses.

I jo segur que estic fent el que he anat a fer, o jugant amb les criatures.

Una estona més tard, vaig al lavabo. Pico a la porta per saber si hi ha algú. Una veu a l'altra banda em contesta "què vols?" Un "què vols?" que ja veig que no va per mi. Jo contesto alguna cosa, com que era per saber si hi havia algú. Quan surt, una dona que té edat de ser la mare de la blocaire, em diu "és que hi havia la meva filla donant volts per aquí i pensava que era ella que volia alguna cosa." Entro al lavabo i no puc evitar pensar... i si la filla fos la blocaire? Estic a punt de no entrar al lavabo i xafardejar, però penso que ja faig prou coses rares de per sí com per dedicar-me a xafardejar a una pobre dona que surt del lavabo!

A la mateixa estona, el pare de la blocaire sembla que està allà on estic jo, mirant. I la blocaire li pregunta...

Mentre jo volto perduda pel poble, buscant un lloc on dinar, amb tota la resta, la blocaire m'escriu un mail.

Oh! No ha vist el mail que li vaig escriure fins aquell moment, quan jo ja no sóc al lloc.

Un altre dia serà!

Però no deixa de ser curiós. Dues blocaires coincidim en un mateix lloc. Jo penso que potser ella hi és, pel lloc on em trobo. I ella pensa que jo hi puc ser, pel que estic fent. Però, tot i així, cap de les dues és capaç de "veure" a l'altra. És clar que, entre tanta gent, és difícil! :-P

Una petita reflexió i un parell de regalets

Avui no estava massa contenta amb mi mateixa. Aquest matí m'ha semblat que contestava malament algú. Després he vist que no ho havia fet tant. Però tot i així, no m'ha agradat.

No m'agrada. Sé que tots tenim les nostres rareses, i jo tinc coses que són intocables, i si algú les toca, salto. I a vegades deu semblar que salto per res, però hi ha determinats temes sobre els que veig que no se'm pot fer broma, perquè m'enfado de seguida.

I no m'agrada. No m'agrada que em sàpiguen greu algunes coses, fins a arribar a ser una mica desagradable.

Sé què he de fer. Sé què he de fer per resoldre-ho, i avui pensava que potser ho hauria de fer. Però si ho faig, ha de ser sense dir-ho.

Després he arribat a casa. I m'he adonat que no ho vull fer. No de moment. Perquè tinc ganes de fer un parell de regalets.

El primer regalet és per una persona que no està massa animada. Perquè espero que es torni a animar molt aviat, perquè el que he dit al migdia anava seriosament. I perquè, no ho sé, a vegades parlo molt i no sé si en algun moment dir el que penso pot ser contraproduent. Espero que no!

I el regalet és una cançó. Una cançó que m'agrada molt. I m'agrada perquè em fa somriure, m'omple de bon rotllo, i és sentir-la i marxar tots els mals. Tots plegats, marxen, i no puc deixar de somriure.

A més, és una cançó molt apropiada! I ho dic pel groc, és clar :-)

Però és que a sobre he trobat un vídeo que, definitivament, si la cançó no fa somriure, el vídeo sí que ho ha de fer. M'enrotllo massa. Aquí el regalet!





El segon regalet és de part de la Maia. Perquè algú va fer un dibuixet molt maco de la Maia, i això es mereixia un regalet. Només és un petit vídeo. Un vídeo de...



... de dofins i orques. Perquè sé que, malgrat que perdessis el concurs, algun dia tu també ballaràs entre dofins!

Passat, present i futur

Pre-història.

Passat.

Present.

Futur.

Tornant al principi

Feia molt de temps que ho volia fer. Vaig canviar-me el nom, i altre cop vaig ser la Llum. Però el nom de l'antic blog continuava sense agradar-me, per les raons que siguin.

No volia canviar. Ja he fet prous canvis de blog. Però necessitava canviar. Necessitava començar de nou.

Ja feia temps que ho volia fer. I si no ho feia, era perquè... perquè no està bé, això d'anar marejant a la gent.

Però volia canviar. I, de cop, avui, mentre em dutxava, m'ha vingut un nom al cap. "La Llum groga". He pensat que era perfecte.

Com ja vaig dir un dia, els títols mai s'han de posar al principi. Els títols s'han de posar quan ja està tot acabat. O quan està tot gairebé acabat. O...

I, malauradament, això vol dir que si algun dia trobo un nom que em convenci més que "La Llum groga"...

Però no. De la mateixa manera que em vaig quedar amb el nom de Llum, i no l'hagués canviat si no hagués sigut que... Doncs ara, la Llum groga crec que és el millor nom que podia escollir per mi. Una nova casa.

I sé que es quedarà gent pel camí. Sempre hi ha gent que es queda pel camí, quan es fa algun canvi.

Però això del blog ho feia per mi, no? :-) Així que sé que es quedarà qui es vulgui quedar.

Perquè "Quan el sol es pon" ja no té el sentit que tenia. No, no té el sentit que tenia, el perquè el vaig crear.

Però la Llum groga sí.

Fins que deixi de tenir-ne.

... i 1000!

Avui fa precisament 3 anys, 3 mesos i 3 dies que, després d'haver-me passat uns dies mirant blogs d'altra gent, vaig decidir que per què no n'obria un.

No sabia on anava. Encara ara segueixo sense saber on vaig. Escric, escric, escric, i sovint penso que hauria d'haver escrit molt menys.

M'ha fet gràcia esperar fins avui per fer aquest post número 1000. No, de fet no és que m'hagi fet gràcia. És que no volia que fos un post depriment, almenys el 1000 no volia que fos depriment. I aquest parell de dies m'han anat molt bé.

1000? De veritat he escrit 1000 posts? No m'ho puc creure! 1000 posts! Si em sembla que no sé comptar fins a 1000. El que està clar és que no hi he comptat mai, fins a 1000. Segurament hi hagi un munt de números de l'1 al 1000 que no hagi dit mai en veu alta, i que ni tan sols hagi pensat conscientment. Però el post amb aquest número existeix. Se'm fa estrany.

Bé, podria comptar fins a mil, però a número per segon hi estaria més d'un quart d'hora. Em sembla que no val la pena.

1000? Buf!

Per què ens agrada cel.lebrar els números rodons? Encara recordo el dia que vaig cel.lebrar els meus 10000 dies de vida. Queden molts dies fins que pugui tornar a cel.lebrar un nombre de dies rodó, si és que hi arribo!

Des que em vaig adonar que arribaria als 1000 posts em vaig posar a pensar. Vaig pensar en tota la gent que ha anat apareixent i desapareixent. I em va venir una frase al cap. "L'amor se'n va, però ella es queda." Aquests dies he tingut un record per gent que han marxat i que no n'he tornat a saber res. Què se'n deu haver fet de ...? I de ...? És clar que jo també he fet un parell de salts de blog. Però miro enrere i m'agradaria que alguna d'aquestes persones veiés els meus 1000 posts. No, tots 1000 posts no, sinó aquest post, el que fa 1000. 1000? Com he arribat fins aquí?

1190 dies. Surto a post gairebé diari. Em sembla que estic una mica malalta. Una mica massa, vull dir.

Al principi volia ser anònima del tot. Però vaig sortir a la llum (ejem... no tornaré a fer acudits dolents...) He de reconèixer que he conegut cara a cara a cinc blocaires. Sí, cinc. No sé si són pocs o són molts. Només puc dir que, dels cinc, tres van desaparèixer amb una velocitat més o menys ràpida des d'aquell moment. Un 60%... Definitivament, és una gran ajuda per la meva autoconfiança, ja de per sí a dalt de tot...

Ahir vaig anar a parar a un post (a veure qui és el maco que el troba, entre els 1000!) on un anònim (es pot parlar d'anònims en el món blocaire, on molts ho som, més o menys?) es ficava amb mi. Va ser un dia molt dolent. El post era molt depriment. Tenia raó d'escriure allò, no em posaré a dir el perquè. L'anònim em deia que per què era tan infeliç, que si de veritat em feia feliç mostrar tota aquesta infelicitat. El primer que vaig pensar va ser que vaja, el que em faltava per sentir per acabar-me d'animar. Però he de reconèixer que tenia tota la raó del món. Per què hi ha més posts infeliços que feliços? Realment sóc tan infeliç? No, no m'ho vull plantejar.

I a partir de demà o de quan sigui començaré a comptar. 1001, 1002, 1003... I, què? Segueixo com el primer dia, escrivint dia a dia, quan tinc alguna cosa per explicar. O no.

Sé que podria fer el propòsit de semblar més feliç. Però sé que no el compliria.

3 anys, 3 mesos i 3 dies. 1000 posts. Sempre m'ha agradat comptar les coses. No negaré que he factoritzat el 1190. M'ha agradat més la factorització de 1189, però eren 3 anys, 3 mesos i 2 dies... no podia pas ser!

Aquests dies he volgut recordar una mica aquella noia que escrivia fa 3 anys. Però suposo que és una cosa que hagués hagut de fer jo sola. Ara, abans no arribi als 10000, tinc temps :-)

També he pensat que m'agradaria marxar. Marxar i tornar a començar. Un altre lloc, un altre nom. 1000 posts aquí i recomençar en un altre lloc, des de l'1. Des del complet anonimat. Però la gent em reté. A més, a qui vull enganyar? On em puc amagar i que ningú em reconegui? Ja ho vaig intentar un cop i... D'acord, no ho vaig intentar del tot, però gairebé. I...

Tot i així, sovint tinc ganes de deixar aquesta caseta i obrir-ne una altra. Avisant, és clar. Una mica com tenir una joguina nova, un nou lloc.

De fet, fa un parell de dies que tinc una joguina nova. Però em sembla que no ens entendrem pas... Com es pot posar un límit de 140 caràcters? Que no has començat a dir res i ja comença a estar allò de tots colors i no et deixa escriure més!!! No, ara seriosament, crec que això dels 1000 posts m'ha de fer moderar. És més, tenia una cosa pendent, així que m'he de moderar una mica a partir d'ara. Que sinó no hi ha manera! Ja he reduit la lectura, però suposo que hauré de reduir també l'escriptura.

Però això és tot un altre tema. Avui és el post 1000. Encara no em crec que hagi arribat fins aquí. Segur que el blogger està equivocat i en realitat en porto molts menys. Segur. És que... 1000 posts? Mare meva!

Tres cosetes

Fa uns dies, quan estava en plena efervescència postejadora, vaig demanar a algú si em podia ajudar a trobar una foto pel meu perfil. Al final em vaig quedar amb el porquet, però tot i així, m'agradaria donar les gràcies a les tres persones que van contestar. Sense noms, sense enllaços. Vosaltres ja sabeu qui sou.

La primera que va contestar, i ho va fer molt ràpid, em va enviar unes fotos molt maques de llums. I, com que els Reis li han portat un regal que no li ha agradat massa, jo li n'ofereixo un altre, per si el vol canviar. Segur que amb això la seva parella sí que se li acosta (i amb l'altre segur que també).



A la segona persona que va contestar li volia oferir una mascota virtual. L'he buscat. I buscat. I tornat a buscar. Però he sigut incapaç de trobar-la, i això que m'hagués agradat :-( Però, com que no he pogut trobar la mascota virtual, he intentat portar-li un record. Segur que el seu record és molt millor, però aquí hi poso el meu granet de sorra :-)



A la tercera persona també li vull regalar una imatge. Un cop l'he buscat, he pensat que potser s'ho podria prendre malament. No és cap broma. Només que m'agradaria que poguessis tenir un cotxe nou. Qui sap? Potser la reparació és ràpida. O potser hi ha algun cop de sort i trobes un bon cotxe!



I per la resta, per aguantar-me tots els posts, un vídeo que em va agradar molt quan el vaig veure. Mai se sap quan trobaràs algú que fa graffities :-)



I, per continuar, coi, que ja està bé! Un dia sense mirar posts i ara em poseu en un problema terrible. Com a molt volia posar un post recomanat al dia, i avui resulta que, per diferents raons, em trobo uns quants posts que posaria com a post recomanat. I ara, quin poso?

I, ara sí, ja acabo. Avui, quan he pujat al cotxe, he sentit una cançó. Una cançó que potser un altre dia no m'hagués dit gran cosa, però avui...



Ja només falten 3 dies per diumenge!!! :-)