dilluns, 2 de juny de 2008

A vegades...

El post estava molt clar quan anava cap al cotxe, a peu. El tenia claríssim. La mitja horeta caminant m'ha fet estructurar unes idees, però... però ara, quan em trobo davant de l'ordenador, no les sé escriure. Però sé que ho he de fer. Ho he de fer, perquè sinó em perseguirà, i no vull que em persegueixi. El problema és que ara mateix em sembla a la vegada una tonteria i una cosa massa personal (he dit massa personal? Jo?) Però també sé que m'anirà bé, o no.

A vegades tinc la temptació de buscar-te i dir-te alguna cosa. A vegades somio desperta i m'imagino que et trobo pel carrer. I, tot sovint, penso que és el millor que em podria passar.

A vegades penso que m'agradaria trobar-te, que veiessis que sóc un desastre, com ho he sigut sempre, i que m'ho demostressis amb alguna mirada o algun comentari. No, no ho vas fer mai. Sabies que jo era un desastre, però mai em vas fer sentir com un desastre. Mai. I això no pot ser. No hi ha ningú així. Hauries d'aparèixer i fer-me veure que no ets així. Perquè coi, després em trobo amb gent normal, veig que veuen que sóc un desastre i...

No, no és això. A vegades me'n recordo dels meus grunyits. Els meus grunyits cap a tu cada cop que em deies alguna cosa. Al final ja els predeies i te m'anticipaves, de forma que jo acabava encara grunyint amb més força. Sé que sabies que no ho feia amb mala fe. És que no podia! Em sortia de dins. I, no sé per què, tinc la sensació de que si ara mateix et tingués al davant i et posessis a provocar com ho feies, jo grunyiria. Però també tinc la sensació que t'acabaries anticipant al meu grunyit. I ho sé, això no es fa. Vist amb perspectiva, crec que va ser potser la única cosa que em va portar l'adolescència: aquests grunyits. A vegades m'agradaria que apareguessis i que em diguessis que era una imbècil, i que no saps com podies suportar els meus grunyits. Però ho feies. Sempre eres allà. I m'agradaria tornar-te a veure i que no em suportessis.

A vegades m'agradaria que ens trobessim per casualitat, com amb la Roser. I que em deixessis tirada enmig de la pluja, mentre espero una hora a que surtis de la feina per anar a dinar. I que no surtis mai. I que m'enviis un mail una setmana més tard dient que te'n vas descuidar i que no portaves el mòbil a sobre. No, això no m'ho esperava de la Roser. Tampoc m'ho espero de tu. Però la gent canvia, la Roser m'ho va demostrar. I... i m'aniria bé que tu també haguessis canviat!

A vegades m'agradaria retrobar-te, tants anys després. Només per veure que has canviat.

No suportaria que siguessis essent tu. I ho sé, no pots seguir essent tu. Han passat molts anys. Massa anys? I segurament la meva memòria no és massa bona.

M'agradaria que la xul.leria et dominés, així seria molt fàcil. Però sé que hauries d'haver canviat moltíssim.

M'agradaria... A vegades m'agradarien tantes coses!

Sovint penso quina cara se't quedaria si un dia agafés, intentés buscar el teu telèfon o el teu mail i et truqués o t'enviés un mail. A vegades m'agradaria fer-ho i comprovar que no et recordes de mi. Seria tan fàcil...

Ah! Però suposo que no. L'altre dia vaig veure un amic teu. Està igual que fa deu anys (quinze anys?) Em va conèixer, i es va recordar de mi. Els dos teníem pressa. Però els dos ens vam dir pel nom. Els dos ens recordàvem l'un de l'altre. Si hagués tingut temps li hagués preguntat si sabia alguna cosa d'algú d'aquella època. No vaig tenir temps. Em pregunto si em parlaria de tu. Em pregunto si encara esteu en contacte.

A vegades em pregunto tantes coses!

M'agradaria tornar-te a veure. D'una banda em fa por, perquè sé que qui sóc et decebria. Però, de l'altra, m'agradaria tornar-te a veure. Tot i que, segura de que et decebria, m'agradaria que també em decebessis a mi. Sí, és una esperança molt egoista. Però això faria més bones a les persones que m'envolten.

O no. Sovint penso que hi pot haver gent així. I n'hi ha. Buf... ho sé. Fa uns mesos en vaig trobar una. I no, no vaig grunyir. Però em sento fatal, perquè sé que, tot i no grunyir, vaig acabar fent el mateix.

A vegades em pregunto per què m'he de tancar a dintre la meva closca. Però això és un altre post, un post que podria escriure qualsevol altre dia, que avui ja m'estic allargant massa.

M'agradaria tornar-te a veure, i amb tot aquest post, he sigut incapaç de dir el perquè. Necessitaria cinquanta posts com aquest, i suposo que encara no acabaria. Suposo que necessito valor, perquè si una casualitat no s'ha donat en tants anys, no es donarà. Però... però no ho puc fer. Em prendries per boja, i suposo que sí que m'importa el que pensis de mi.

I, és clar, també tinc curiositat...

(He tancat els comentaris. Estic bé. Però crec que no sóc capaç de llegir-los.)