dilluns, 31 de gener del 2005

El "Gordo"

No, això no va de gordos i prims. Ja en vaig parlar un dia, de gordos i prims (més o menys...) Això avui va de loteries.



Jo no jugo a la loteria. Per principis. No sé quin tant per cent dels ingressos es queda l'estat, però és un tant per cent una mica gran. I sense necessitat de fer cap càlcul difícil, si l'estat es queda un tant per cent dels diners, doncs les persones que hi juguen, segur que en mitjana hi perden bastant. Fa un temps vaig interessar-me una mica per la teoria de jocs, i això no seria pas un joc de suma zero (no en sé massa, però un joc de suma zero vindria a ser un joc en el que hi ha les mateixes probabilitats de perdre que de guanyar).



El problema és que el que jo no jugo ho compensen amb escreix els meus pares. Juguen a totes les loteries possibles. I perquè no n'hi ha més, que sinó...



Total, que com que els meus pares juguen a tot això, jo sé una mica de què va la cosa. Avui el meu pare ha aparegut a casa amb uns fulletons sobre el nou sorteig del "gordo". I ja l'hem tinguda.



Comencem per l'anàlisi de la situació. Em ve i em diu que ho han canviat, però que ara el preu és igual i és més fàcil tenir premi. Que és més fàcil tenir premi? Anem-ho a comptar! He desenterrat els meus apunts de mates de COU, he buscat on hi havia la probabilitat, i m'he posat a fer càlculs. És probable que m'hagi equivocat en els càlculs (sempre ho faig) així que si algú veu algun error, que avisi...



Primer he calculat la possibilitat d'emportar-se el premi gros:



- "Gordo" antic: havies d'encertar 6 números d'un total de 49. Sóc molt dolenta a l'hora de saber si són combinacions o permutacions, o el que sigui. Però el nombre de combinacions possibles que es poden fer amb 6 números d'entre 49 són 49*48*47*46*45*44/(6*5*4*3*2*1). Per tant, hi ha una possibilitat d'emportar-se el premi gros d'entre els 13.983.816 de possibilitats. Sembla difícil? Doncs anem a mirar què passa amb el "gordo" nou...



- "Gordo" nou: hi ha dos tipus de caselles (algo així com a l'Euromillones, joc al que els meus pares també juguen). En una, hi ha una graella de 54 caselles, de les que se n'han d'escollir 5. A la segona casella hi ha els números del 0 al 9 i se n'ha d'escollir un. El premi gros d'abans ara és encertar els 5 números del casiller gros i el número del casiller petit. Anem a veure les possibilitats: pel casiller gros, hi ha 54*53*52*51*50/(5*4*3*2*1) possibilitats i pel casiller petit, 10. Com que són independents un de l'altre, les possibilitats són el producte dels dos números, o sigui 31.625.100.



Per tant, si abans hi havia uns 14 milions de possibilitats, ara n'hi ha 31 i mig. Més del doble! O sigui, que encara costarà més emportar-se'n el pot. El pot era d'una bestiesa de millons. I què se'n treu, dels càlculs? Doncs que si és més difícil emportar-se'n el pot, durarà més temps, i els diners del pot estaran més temps en mans de l'estat...



I bé, després hem continuat discutint sobre el tema. El meu pare va i diu: "però ara serà més fàcil que et donguin un premi". El seu raonament és que fins ara gairebé cada setmana feia un 2 al "gordo", i ara amb un 2 ja et tornen els diners (o algo, no sé què era). Li he intentat fer entendre que ara serà més difícil fer un 2. Per dues raons: perquè ara en comptes de tenir 49 possibilitats per cada número, ara n'hi ha 54; i perquè abans podies escollir 6 números, i ara només 5. Així que li he dit que li calcularia si era més fàcil treure un 2 ara o treure un 3 abans. I m'ha dit que matemàticament podria calcular el que volgués, però que a la pràctica era més fàcil treure un 2. He intentat fer-li entendre, però ja he vist que no ens entendríem. Així que ho he deixat estar per inútil i me n'he vingut a escriure un post :-)



- Un 3 amb el "gordo" antic: 6*5*4*43*42*41/(6*5*4*3*2*1) (crec que està bé, però no les tinc totes...) aquestes series les possibilitats de "guanyar". Per tant, es trauria un 3 en 12341 casos dels 13.983.816 casos possibles. Per tant, una probabilitat de 0.00088252 de treure un 3 en el "gordo" antic.



- Un 2 amb el "gordo" nou: Deixem de banda el segon casiller. Per tant, el número de possibilitats és de 3.162.510. Quantes tenen un 2? 5*4*49*48*47/(5*4*3*2*1) = 18424 possibilitats, amb una probabilitat de guanyar de 0.00582.



Bé, sembla que ell tenia raó. Segur que m'he equivocat en els càlculs... No pot ser que "Loterías y apuestas del estado" faci més premis. I sinó, seran més petits. Al cap i a la fi, sigui com sigui, en el fulletó hi posava que NOMÉS (bé, el només l'hi afegeixo jo) es repartiria un 55% de la recaudació en premis. És un pastón cada cap de setmana! (El gordo és als caps de setmana?)

diumenge, 30 de gener del 2005

Confiança

El primer dia que vaig escriure aquí vaig parlar sobre els meus millors amics. Faig un copy-paste del que vaig dir aleshores (fa 2 o 3 mesos):

Però devem ser unes de les poques persones que després de molt de temps sense veure'ns, continuem en contacte. Ens solem escriure uns 10 o 12 mails a la setmana, bastant llargs, i pràcticament ho sabem tot l'una de l'altra.


En fi, suposo que parlava per mi. El fet de que jo li expliqués el que pensava i el que em passava no vol dir que ella m'ho digués a mi.

Avui me n'he enterat que fa més d'un mes que té nòvio. Me n'he enterat per una altra persona, no per ella. M'ha sabut greu que no m'hagués dit res. M'ha sabut greu la cara d'idiota que se m'ha quedat quan m'ho han dit. Però, sobretot, m'ha sabut greu el fet de que no em tingui la suficient confiança com per dir-m'ho.

No m'he atrevit ni a trucar-la. Total, per què? Ella tampoc ha trucat. Total, per què? I si hagués trucat, no li hagués agafat el telèfon. Després de més d'un mes, ara tampoc cal que vagi amb presses.

M'ha enviat un mail. Com sempre. Ja és normal en nosaltres. M'ha dit que li sabia molt de greu i bla, bla, bla... Doncs, si et sap tan de greu, per què no m'ho deies?

L'excusa m'ha fet tanta gràcia com tot el demés. Venia a dir que ella no havia tingut nòvio en la seva vida i no sabia com dir-ho. Bé, de fet dir-ho no és massa difícil. I menys fer-ho per mail. S'obre un nou mail, on hi pots posar el subject que vulguis, per exemple "notícia" i a dintre hi poses: "Hola Estranya. Recordes aquell noi de qui et vaig parlar? Doncs és el meu nòvio." No cal posar-hi res més. Però no. Es veu que ho ha fet per mi. Per mi????????????????? Diu que com que jo no tinc nòvio, que es pensava que m'entristiria el fet de veure que ella en té. Però, si és la meva amiga, per què no me n'hauria d'alegrar per ella? Per què no m'ho podia dir?

En fi, que les coses no sempre són com esperàvem, i a vegades la gent ens decepciona. Ja s'ho farà.

divendres, 28 de gener del 2005

Ell o ella?

Era diumenge a la tarda. Estava avorrit. No tenia res a fer i ningú a qui trucar. Va engegar l'ordenador. I va pensar que podria entrar a algun xat. Però el xat l'avorria. Sempre era el mateix. Va decidir entrar al xat. Es posaria un nom de noia. Va escollir Carla.

Només d'entrar, un munt de nois li van començar a parlar. Bufa! Ho hauria de provar més cops, això. Amb nom de noi o nom neutre, passava desaparcebut, i ara podia parlar amb qui volgués. Va riure una estona. Hi havia nois que eren molt patètics intentant lligar.

Un d'ells li va cridar l'atenció. Es deia Albert. Però qui coi es posa el seu nom en un xat????? Pensant-ho fredament, ell també s'havia posat Carla. Així que, bé, potser també podria ser un nom fals.

Van parlar una bona estona. El tal Albert era diferent de la resta de nois que es posaven a parlar amb ell. Va ser l'únic que no li va preguntar com era físicament. Així que no li va donar la resposta que donava a tots: "rossa, ulls blaus, metre vuitanta, prima, cabells llargs". Després de la descripció, la majoria de nois deixaven de parlar perquè no s'ho creien. Però l'Albert no li ho va preguntar. Només parlaven de la vida. Ell tampoc li va preguntar com era físicament. Total, tampoc li interessaven els nois.

Al cap d'uns dies, es va tornar a trobar avorrit a casa seva. I va tornar a entrar al xat. Quan li van demanar l'àlies, no s'ho va pensar dos cops: Carla. L'altre dia s'ho havia passat bé. Només d'entrar, un tal Albert li va dir hola. Va somriure. Ostres! Ja he lligat! Així que li va demanar si es podrien trobar en algun lloc. Així sortiria de casa i riuria una estona al veure el noi plantat en el bar, esperant a una Carla que no apareixeria. L'Albert va accedir de pressa. De fet, li va dir que si ella no li hagués preguntat, li hauria preguntat ell. Quedarien el diumenge següent. L'Albert portaria una bufanda vermella i la Carla un jersei lila.

Va arribar el dia. Ell va arribar abans d'hora. Tenia ganes de veure entrar l'Albert, veure com buscava la noia que no apareixeria. Va entrar al bar. Va veure una noia guapa i es va asseure prop d'ella. "Mira, potser fins i tot matarem dos ocells d'un tret".

Va esperar molta estona. Però no va entrar cap noi amb una bufanda vermella. Ja feia 20 minuts de l'hora que havien quedat. Però com s'atrevia a deixar-lo penjat??????????? Aquell noi era un penques!!!

Es va fixar en la noia. Ella també esperava algú. I qui havia quedat amb ella tampoc havia aparescut.

- Si jo hagués quedat amb tu, no t'hagués deixat plantada.

Ella se'l va mirar.

- A tu sembla que també t'han deixat plantat.
- Doncs sí. Hola, em dic Carles.
- Hola, jo em dic Berta.

Un pensament li va creuar el cap. Carles, Berta? Carla, Albert? No, no pot ser. O potser sí?

dimecres, 26 de gener del 2005

Tramuntana

Sembla que finalment ha parat. Però ja no em crec res. Ahir al vespre també semblava que havia parat, però va bufar tota la nit i avui ho ha fet tot el dia.

La tramuntana i jo no tenim gaire bona relació. Ens aguantem, però per força. Bé, jo l'aguanto per força, i ella m'empeny perquè me'n vagi cap al sud. Però jo no sóc com els pals de la llum de l'Empordà, i em quedo allà on estic, a veure quina de les dues pot més.

Tot i així, ella intenta guanyar la batalla, i ho fa amb molta força, sobretot a on visc jo. I lluita amb moltes armes, però suporto una gran quantitat d'atacs que m'envia:

Suporto la sensació de fred que em provoca quan he de sortir al carrer. Avui m'he deixat els guants a casa i després de fer un camí d'uns 50 metres del cotxe a la feina, les mans m'han quedat inservibles durant uns 10 minuts. Però ara ja poden teclejar perfectament :-)

Acabo suportant la fressa que fa. Arriba un moment, quan fa uns dos dies que bufa, que em comença a posar nerviosa. I és que la meva habitació dóna a la banda nord de la casa i encara es sent més com bufa. Però posant la música ben forta, es resol el problema :-)

No em fa res trobar contenidors circulant per la carretera. Total, només els he d'esquivar. Pateixo una mica, perquè algun dia algun contenidor es tirarà a sobre del meu cotxe, però mentre es puguin anar esquivant, cap problema.

Tampoc em molesta que em despentini. És una batalla que té perduda amb mi. Porto els cabells molt curts, així que no em pot pas despentinar massa. Era diferent quan era petita i portava els cabells gairebé fins a la cintura. Cada cop que hi havia tramuntana, llavors hi havia sessió de crits a l'hora de pentinar...

Però hi ha una cosa que sí que no suporto de la tramuntana: l'electricitat estàtica. Sí, sí, l'electricitat estàtica. Cada cop que bufa la tramuntana, m'enrampo amb tot. I no només una enrampadeta petita, com li passa a la majoria de la gent. Les enrampades que faig jo a vegades fins i tot treuen "xispes". Literalment. No sé què fer-hi. No sé si hi ha alguna solució o si m'he de conformar. Si algú sap alguna solució (que no sigui quedar-me a casa), serà benvinguda. I és que m'enrampo amb el cotxe, amb les portes, amb les persones,... amb tot el que toco. Cada cop que fa tramuntana i he de tocar alguna cosa, ja em veus acostant-me sigilosament, preguntant-me si m'enramparé o no. Intentant tocar les coses amb la màniga primer, i així l'enrampada no és tan gran. O acostant-me lateralment a les coses, no sé per què, però sembla que funciona. O tocant primer alguna part de l'edifici que no sigui metàl.lica. Però, és clar, per fer tot això he de fer coses rares. I això quan me'n recordo que em puc enrampar. De tant en tant, m'agafa desprevinguda i llavors sembla que estigui ballant break dance. A vegades la gent se'm mira malament. Fins que els explico el que passa. O els toco, així ho comproven personalment :-)

Però la tramuntana també té coses bones. La millor és la calma quan deixa de bufar. M'encanta. Fa molta fred, la que ha deixat la tramuntana. Però el cel es queda sense cap núvol. Si és de dia, es veu un cel com mai. Si és de nit, et pots dedicar a mirar el cel, perquè es veu perfecte. L'aire està com més net, no sabria com explicar-ho. El problema és que amb tanta claretat de cel i tanta fred, al final fa unes glaçades, que fa més por anar amb el cotxe que quan els contenidors circulen per la carretera!

dimarts, 25 de gener del 2005

L'explicació més senzilla

L'hivern passat em pensava que m'estava tornant majara.

Feia poc que tenia el cotxe. Un cotxe nou, el primer que era tot meu, que l'havia pagat jo de dalt a baix (bé, jo n'havia pagat una part i el banc, una altra). Fins llavors havia portat el cotxe del meu pare i no acostumava a conduir de nit. El meu pare el necessitava per anar a treballar i jo sempre estava trucant per si em podien venir a buscar aquí o allà. Així que quan em vaig comprar el cotxe, vaig començar a conduir de nit.

No ho feia per gust. Acabava de treballar a les 6. I fins que no tornava cap a casa, gairebé cada dia eren les 7. I a l'hivern, a les 7, ja és de nit.

L'últim tram de carretera abans d'arribar a casa és una carretera d'aquelles que els de Barcelona en diuen "carretera de muntanya". Jo, simplement, en dic "la carretera de casa". Alguna amiga de Barcelona m'ha arribat a preguntar que si la carretera és de doble sentit... cosa que m'ha fet riure de veritat! Sí, encara que no hi hagin pintat els carrils, és de doble sentit. Si no ho fos, un cop arribessis a casa meva, com tornaries?

Així doncs, un dia, a les 7 de la tarda em disposo a tornar cap a casa. Entro a la carretera de casa, una carretera estreta, sense cases, sense llum, tota voltada d'arbres. I, de cop, veig una llum que m'il.lumina el cotxe. El primer que penso és que tinc un cotxe a darrere fent l'idiota amb les llargues. Miro pel retrovisor. No porto cap cotxe a darrere. I just quan miro pel retrovisor, la llum se'n va. Penso que seran imaginacions meves. Però no. Al cap d'un moment torna a venir la llum. Cap cotxe a darrere. Penso que m'he carregat alguna cosa del cotxe. Seguríssim. Sóc jo. Arribo a casa. No dic res. Demà potser veuré les coses més clares.

Arriba l'endemà. Entro al cotxe. Vaig a treballar. És al matí i encara està fosc. No veig cap llum sospitós. En fi, seran imaginacions meves.

Però torna a arribar el vespre. Pujo al cotxe. I quan arribo a la carretera de casa, torno a veure la llum. No pot ser! Ja estic paranoica total. Començo a mirar pel retrovisor. M'imagino un cotxe que em ve al darrere i em fa llums de tant en tant i de tant en tant apaga les llums (quan veu que jo miro pel retrovisor... com si ho pogués veure!) No trobo cap explicació al que em passa. Què està passant? Què és aquesta llum?

Arribo a casa. No dic res. Em prendrien per boja. Segur que hi ha d'haver alguna explicació.

Van passant els dies i no em torno a trobar amb la llum. Fins que un dia, quan ja gairebé no em recordava de la història de la llum, torno a veure la llum. I ara què? D'aquí, al manicomi! Miro a banda i banda, per un retrovisor, per l'altre, endavant, endarrere... I no veig res.

Arribo a casa molt nerviosa. Deixo el cotxe just davant de la porta i quan surto del cotxe per obrir la porta del garatge, la veig. Em mira descarada. La llumeta que tan m'havia fet patir: la Lluna plena!

Per poc m'agafa un atac de riure! Com és possible que no se m'hagués acudit abans! La Lluna!!! La Lluna m'il.luminava pel camí, però de tant en tant els arbres em feien ombra. Per això feia... doncs sí, feia gairebé un mes del primer cop que em vaig trobar amb "la llum".

A vegades, per no dir que sempre, hi ha una explicació senzilla a la majoria de coses que ens passen. El difícil és trobar una explicació que sigui prou senzilla, però que a la vegada sigui suficientment complicada per explicar-nos la situació.

En dies com avui, quan torno a casa tard de treballar i la Lluna m'il.lumina, somric només de pensar en la història de la llum, en tot el que em vaig arribar a imaginar, i en la senzillesa de la realitat.

dilluns, 24 de gener del 2005

El noi que no em parla

La setmana passada em vaig creuar pel carrer amb el noi que no em parla i que encara no sé què li he fet. Tot i així, com que el conec, quan va estar a prop, li vaig fer un somriure i li vaig dir hola. Ell no em va dir res.



Aquest matí me l'he tornat a trobar. No estava de gaire bon humor, i com que l'altre dia no em va saludar, doncs no l'he saludat. Total, que quan passava pel meu cantó he sentit un "adéu". Quina vergonya! Ja podia haver saludat, jo!



Així que, com que no tenia massa pressa, m'he girat i l'he atrapat.



- Mira, tu i jo tenim un problema.



Se m'ha quedat mirant amb una cara que era tot un poema. Venia a dir: I ara què coi em diu aquesta? Així que he continuat parlant:



- Mira, no sé què et passa, què t'he fet. Suposo que no et caic bé, perquè no em saludes pel carrer i ...

- Ep! Jo t'acabo de saludar i tu no m'has dit res.

- Sí, avui sí, però l'altre dia va ser al revés. I com que em pensava que no em saludaves, doncs no t'he saludat.

- És el que vaig fer jo l'altre dia.



La meva cara devia ser un poema, perquè s'ha explicat.



- Un dia et vaig veure, et vaig saludar i no em vas dir res.

- No ho recordo. És probable que anés despistada. Sempre vaig despistada. I per això et vas enfadar?

- És que m'ho vas fer més d'un dia.

- Segur que era jo?

- Doncs sí.

- Doncs ho sento, però no et vaig veure. I és per això que no em dirigies la paraula?

- Doncs sí.

- Doncs ho sento. Intentaré no anar tan despistada per la vida.

- Quina hora és?



Miro el rellotge. Per què coi em pregunta quina hora és? Són les 6 i 9 de la tarda. Però no era al matí?



- Són les 6 i 9.

- I quina hora ve després de les 6 i 9?

- Les 6 i ...

- Titititit tititit titititit TITITIT TITITIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIT!!!!!!!!!!!!!!!!



Coi de despertador!!!



En fi... Ens aixecarem. Estava clar que era un somni. Si no hagués sigut un somni, no m'hagués girat a preguntar-li què coi passava, per què no em dirigia la paraula. A la vida real m'hagués passat els 5 minuts següents dient-me a mi mateixa que sóc idiota. Parlant sola pel carrer. I la gent se'm miraria com si estigués boja. Potser ho estic. Així que el proper cop que me'l trobi pel carrer el saludaré, encara que tingui un mal dia i l'últim cop no em saludés. No fos cas que ell em saludés, jo em comencés a dir idiota, algun psicòleg em veiés i em tanquessin al manicomi.

diumenge, 23 de gener del 2005

Et molesta que fumi?

Jo no fumo. I no m'importa que la resta de la gent fumi... si ho fa lluny de mi. El fum em molesta molt. I no és que tingui ganes de tocar la pera als fumadors. Simplement, quan algú fuma a prop meu en algun local tancat i el fum ve cap a mi, els ulls se'm comencen a posar vermells, fins a arribar a plorar si hi ha massa fum, i se'm fa com un tap a la gola que em fa tossir. I no només és això. Hi ha gent que no es creu els estudis sobre fumadors passius. Jo sí. Quan algú ha fumat al meu cantó (i no em refereixo només a un cigar, sinó a 3 o 4 cigars, un puro o algú que fumi en pipa) estic un dia o així en el que em costa respirar, em sento els pulmons carregats. Potser sóc massa sensible? Potser sí. Però si estic en un lloc destinat a no fumadors, crec que tinc el dret de no respirar fum.



L'altre dia, al tren, va pujar una noia i es va posar a fumar. Ara no es pot fumar, als trens. Hi ha uns cartells molt macos que ho indiquen. Si vols fumar, te'n pots anar a l'espai que hi ha entre vagons. Et fumes el que vulguis, i llavors tornes a l'espai tancat i sense fum. Però aquella noia sembla que no ho sabia, això, o no ho volia saber. El tren anava força buit, i a prop només em tenia a mi (sembla que tingui un imant pels fumadors). No li vaig dir res. La noia havia entrat cridant al tren, mostrant la seva mala educació, i s'havia ficat amb mig vagó. Vaig pensar que encara que li digués alguna cosa, ella fumaria igualment. Així que em vaig posar a tossir, a veure si es donava per aludida. Però la meva tos només va fer que en comptes de tirar el fum cap a no sé on, me'l tirés a la cara.



Tot i així, almenys a aquella noia li podia maleir els ossos. El problema ve quan algú et pregunta: "Et molesta que fumi?" Normalment, si hi ha 4 o 5 persones al voltant, no ho pregunten a l'altra gent. M'ho pregunten a mi, perquè saben que em molesta. A veure, si ja saps que em molesta, per què m'ho preguntes? I quan m'ho preguntes, què representa que he de contestar, jo? Algun dia provaré de dir que sí, que em molesta, que prefereixo més que no fumin. A veure quina cara se li queda a qui m'ho ha preguntat. Perquè jo sempre dic el mateix: "No, cap problema." I jo sé que és mentida. I el fumador sap que és mentida. Però té ganes de fumar. I qui sóc jo per impedir a algú que fumi en un restaurant o similar? Doncs no sóc ningú. El problema és que llavors ho passo malament. Tinc moltes ganes de tossir i em piquen els ulls. I tusso. Però intento contenir-me. I no puc maleir els ossos a ningú, perquè, al cap i a la fi, jo he donat permís al fumador perquè fumés.

dissabte, 22 de gener del 2005

Quant de temps!

No sé què ho fa, que últimament només faig que trobar-me gent que feia temps que no veia.



Fa uns dies, en una botiga, em vaig trobar una noia que havia treballat amb mi. Em vaig adonar que feia molt que no la veia perquè l'últim cop que l'havia vist portava els cabells rapats, era morena i li sobraven uns 15 o 20 kilos. Ara era rossa, portava els cabells llargs i només li deuen sobrar uns 5 o 6 kilos. Passar de morena a rossa es soluciona amb una horeta de perruqueria. Però la resta costa temps (a no ser que porti perruca i s'hagi passat l'escarpa i el martell). Així que em vaig posar a pensar i vaig calcular que feia uns 4 anys que no ens véiem. Bé, feia uns 4 anys que jo no la veia a ella. Perquè als dos segons de dir-li jo que feia molt de temps que no ens veiem, ella em va deixar anar: "Bé, jo t'he vist uns quants cops, però mai t'he dit res". Tinc pocs moments de lucidesa, jo, però en aquell moment el meu cap, que normalment és lent amb ganes, em va dir: "Ostres! Si t'ha vist altres cops i no t'ha dit res, per què et diu algo ara?" I llavors vaig veure que com que la botiga era petita, no s'havia pogut escapar de mi. Així que vaig sortir amb la típica frase de "ho sento, tinc pressa". I el pròxim cop la saludarà sa mare, perquè ja veig l'interés que té ella a saludar-me.



El pitjor de tot és la relació que teníem. Jo era la seva "jefa", per dir-ho d'alguna forma. No es feia amb ningú de la feina, però amb mi parlava. Jo creia que érem amigues. Però quan vaig deixar la meva antiga feina, li vaig enviar algun mail i mai em va contestar. No vull pensar per què era "amiga" meva quan treballàvem. Val a dir que jo era tonta i més d'un cop havia fet la seva feina perquè ella tenia tal problema o tal altre. En fi...



Uns dies més tard em vaig trobar amb un altre noi. Va ser per qüestions de feina. Al veure'm, em va preguntar: "Ara treballes aquí?" Li vaig dir que sí, però vaig pensar: "Ostres! Fa 3 anys que treballo aquí! Sí, ara treballo aquí, però fa 3 anys també". Vaig deixar-ho estar. Tot i així, quan vaig necessitar saber el seu nom, no li vaig preguntar perquè ja el sabia. Però ell em va recalcar com es deia. A veure, si m'has conegut i t'he saludat perquè sabia qui eres, per què em recalques com et dius? Perquè potser tu no te'n recordes de com em dic jo?



I ahir em vaig trobar amb una altra noia. Amb aquesta no vam parlar. També era una amiga. Anàvem juntes a l'institut. Ens asseiem de cantó. A l'hora del pati anàvem juntes. Ens passàvem el dia xerrant. Però vam anar a universitats diferents, a ciutats diferents. I vam deixar d'estar en contacte. Coses que passen. Ella estava igual que quan anava a l'institut. Pel carrer, gairebé xoquem. Li vaig dir hola. I ella em va girar la cara. I ara no sé si és que jo he canviat massa i no em va conèixer o si és que es va enfadar per alguna cosa. O que ara té una bona feina i es pensa que és superior a la gent que va anar a l'institut amb ella, que algun cas ja n'he conegut.



En fi, crec que prefereixo més no trobar-me a gent que fa temps que no veig. O em surten ranes, o no saben qui sóc, o em giren la cara :-(

dijous, 20 de gener del 2005

Quants diners portes a sobre?

Avui he hagut de deixar el cotxe molt lluny de l'estació. Quan tornava cap al cotxe, a falta de cap més distracció, m'he posat a pensar. I he intentat comptar tots els diners que duia a sobre... I m'he espantat.

Comencem per la roba: un jersei de 15 euros (baja, això era barat) i uns pantalons de 40 euros. Els sostens són cars, com tots els que tinc, perquè a més talla, més preu. Els que portava avui, devien costar uns 90 euros. Avui portava unes calces: uns 6 euros. Mitjons? No tinc ni idea... posem-hi 5 euros? Unes sabates de 30 euros. I una jaqueta, que aquesta sí que és cara, de 120 euros. En total, 306 euros en roba. Per fer números rodons, posem-hi 300 euros...

Continuem per les "joies": unes arrecades comprades al mercadillo, però de plata, uns 15 euros. Un anell de plàstic que em vaig comprar també al mercadillo: 3 euros. Un anell que em va regalar ma mare per reis, que és de vidre de no sé què i que els havia vist a uns 10 euros. Una cadena d'or que em va regalar la meva àvia quan vaig néixer: uns 30 euros. Un penjoll que em va regalar ma mare fa uns anys, que és d'or, 60 euros. Un braçalet que també em va regalar ma mare (quina mare que tinc!!!) fa anys i panys, però que és d'or blanc, uns 80 euros. I un rellotge que també em va regalar ma mare, 120 euros. Total? 318 euros. Com que abans hem tirat cap avall, tirarem ara una mica cap amunt... uns 325 euros.

I després, tota la resta que porto a sobre: unes ulleres graduades, que em van costar uns 40 euros; un bolso del mercadillo, que em va costar 8 euros; un mòbil passat de moda quan el vaig comprar, uns 30 euros; un moneder amb uns 20 euros més calderilla, posem-hi que hi porti uns 30 euros; el moneder, tot ple de tarjetes i carnets que em costarien un ull de la cara si els perdés, però que no comptaré el preu, uns 20 euros; un llibre per llegir al tren, 6 euros; un abonament pel tren, 43 euros. I crec que això és tot. Això suma la friolera de 177 euros. Posem-li'n 175.

En total? Doncs avui portava uns 800 euros a sobre!!! Quan de temps he de treballar per guanyar 800 euros? Val més que no ho compti!

dimecres, 19 de gener del 2005

Aspecte físic

Fa uns dies vaig veure un anunci de Corporación Dermoestética, un en el que hi surten unes noies que deuen ser models o aspirants a model que diuen que elles també hi han anat. En aquell moment, vaig pensar que jo no volia veure el resultat final: jo volia veure l'abans i el després. Perquè, és clar, no és el mateix que hi vagi una noia de bandera i en surti encara més perfeccionada o que hi vagi una noia normaleta i que en surti amb algun complexe de menys.



I és que jo, si hagués d'acabar com les noies de l'anunci, necessitaria més operacions que la Cher i en Michael Jackson junts. O gairebé. I encara no quedaria com elles, perquè que jo sàpiga, encara no hi ha cap operació que et faci créixer uns... diguem-ne 15 cm. Vaja, que jo per més que vagi a Corporación Dermoestética o a algun altre lloc igual, no en sortiria com les noies de l'anunci.



Tot i així, jo em conformo, perquè ja diuen que al pot petit hi ha la bona confitura. I ja que parlem de confitura, doncs si el pot és petit i ample, la confitura és més fàcil de treure que si és alt i estret. Ja sé que no hi té res a veure, però ara se m'ha acudit, no sé per què :-)



I és que en aquest món, o tens les coses molt clares, o pots acabar malament del cap. No és només l'anunci (que, per cert, vaig veure fa uns dies i no he tornat a veure, no sé si l'hauran deixat de fer per alguna cosa). L'altre dia vaig anar de rebaixes. Hi vaig anar una mica tard i ja no quedava massa res. De fet, quedava de tot, però només quedava la talla 36 de tot. I jo em pregunto: qui es posa una talla 36? Per què les botigues, si saben que cada any els sobren un munt de talles 36 i les talles més "normals" s'acaben de seguida, s'entesten a comprar un munt de talles 36 any rera any?



Jo faig una talla 42, que tampoc és tan gran. No és una talla petita, però tampoc és una talla enorme. Per què cada cop que vaig a comprar, sempre m'he de comprar la peça de roba més gran que hi ha a la botiga? L'altre dia, a les rebaixes, no vaig trobar res. Tot el que m'agradava era massa petit. Fins i tot vaig anar a una botiga de la que prefereixo més no dir el nom. Vaig veure uns pantalons que m'agradaven. Vaig desestimar provar-me les talles 42 i 44. Però hi havia una 46, cosa que em va sorprendre molt. I me la vaig provar. I... els pantalons no m'entraven ni per la cama!!!



Malauradament, he conegut alguns casos d'anorèxia propers a mi. Jo sempre he estat bastant pleneta (o gorda, o grassa, com se li'n vulgui dir). Em vaig cansar de sentir que em diguessin "vaca marina" i coses per l'estil. Al final, em vaig fer insensible a aquest tipus de comentaris. Si jo estic bé amb mi mateixa, no m'importa el que pensin els altres. Però hi ha altra gent a qui aquestes coses afecten bastant: veuen l'anunci de Corporación Dermoestética i es pensen que cal que s'aprimin per ser com aquelles noies; van de rebaixes i al veure que tot són 36 i que no hi entren, pensen que s'han d'aprimar; o van a comprar roba, veuen que s'han de posar una peça de roba dues o tres talles més gran que el que porten, i pensen que s'han engreixat. Ja sé que el que dic no és nou, però de debó cal tot això? De debó cal que aquestes noies ho passin tan malament?

dimarts, 18 de gener del 2005

Un altre cop?

- Hola!

- Oh, no! Un altre cop tu per aquí?

- No t'agrada que vingui?

- No... bueno sí... bueno no...

- Sí o no? Si vols, me'n vaig...

- No, no te'n vagis.

- Així t'agrada que vingui?

- No ho sé. Però és que sempre estic sola. I almenys, si hi ets tu, tinc algú amb qui parlar.

- I allò que diuen que val més sol que mal acompanyat?

- Doncs depèn. Quan fa massa temps que estàs sol, doncs ja prefereixes més una mala companyia que estar sol.

- Així sóc una mala companyia?

- Jo no he dit això...

- Segur?

- Bé, ja que ets aquí, almenys m'aprofitaré del teu bon sentit.

- Va, deixa-ho anar.

- Tu creus que sóc una mala persona?

- Per què m'ho preguntes?

- No ho sé. Sóc bastant mentidera...

- Però tothom diu mentides, no?

- Sí, ja ho sé, però jo potser em passo...

- I per què dius mentides?

- No ho sé. A vegades em surten, no me n'adono i ja l'he dit. I quan he acabat de dir-ho, penso: "Però què coi estic diguent?"

- Incontinència verbal?

- Potser sí. No ho sé.

- I només dius aquestes mentides?

- Bueno... a vegades també en dic d'altres. Per quedar bé o per amagar coses que no hauria d'haver fet...

- I en dius gaires?

- Però per què ho preguntes, si ja ho saps?

- Perquè ets tu la que ha de decidir si en dius moltes o poques.

- Ah... Bueno, de fet tampoc en dic tantes.

- Com l'altra gent?

- No sé les que diu l'altra gent.

- Tu què creus?

- Que dec estar per la mitjana.

- Així, si tu ets mala persona, molta gent ho serà...

- Doncs potser tens raó, com sempre...

- És clar! Però només em preguntaves si eres mala persona per les mentides?

- Mmmm... no.

- Per què més creus que ets mala persona?

- Bueno... Em costa perdonar.

- Què vol dir, que et costa perdonar?

- Que quan algú em fa alguna malifeta, me'n recordo molt de temps.

- I només te'n recordes?

- Bé, de fet també toco una mica la pera.

- Una mica?

- Bueno... potser una mica massa...

- Però si ja t'han fet una malifeta, potser s'ho mereixen, no?

- Potser sí... Però no ho hauria de fer...

- I l'altra gent no ho fa?

- Però... perquè ho faci l'altra gent, significa que si ho faig jo no està malament?

- No. Només et volia mostrar que potser no ets tan mala persona. Almenys no més que l'altra gent.

- Però a mi no m'importa el que fa l'altra gent.

- I per això estàs sola?

- ... De fet, no.

- I creus que ets mala persona per alguna altra cosa?

- Mmmmmm....... Ara mateix no se me n'acudeix cap més.

- Segur?

- Segur.

- Així no ets tan mala persona: només dius mentides de tant en tant i ets rancuniosa.

- Sí.

- No et preocupis, no és tan greu...

- Segur?

- Ja saps que jo sempre tinc raó.

- Sí, però avui no n'estic tan segura...

diumenge, 16 de gener del 2005

Què fas?

- Hola.

- Hola.

- Què fas?

- Escric.

- La bitàcola un altre cop?

- Doncs sí.

- I com et va?

- Vaig fent.

- No et va bé?

- Sí, però últimament escric coses més depresives que de costum. I normalment ja són depresives...

- I per què?

- No ho sé, em surt així.

- A veure, què és l'últim que has escrit?

- Una història. Un noi i una noia. Tots dos fan l'idiota. I acaba malament.

- Volies que acabés bé?

- No, de fet crec que així és més realista.

- Per què?

- Perquè la gent solem ser massa orgullosos i ens preocupa massa el que pensen els altres.

- Potser tens raó. I abans que això, què vas escriure?

- Sobre una noia.

- Per què?

- La vaig veure al tren, i em va semblar molt trista. I vaig voler escriure sobre la seva tristesa.

- I per què escrius sobre una noia trista?

- No ho sé. Potser per recordar-me que hi ha gent més trista que jo?

- I abans que això?

- Sobre la constitució europea.

- I això és trist?

- Doncs... de fet no.

- Així... per 2 posts tristos ja dius que el que escrius és depriment?

- Bé, però lo de la constitució no era ni alegre ni depriment.

- Ja, però tu ho has dit, no era depriment.

- Potser tens raó.

- Jo sempre tinc raó :-)

dissabte, 15 de gener del 2005

L'aposta

Recorda perfectament el dia que la va conèixer. Sabia que se la trobaria, els seus amics l'havien advertit. Als seus amics no els agradava i ja va anar predisposat a veure-li tots els defectes. Però quan la va veure, no va pensar que fos tan dolenta com els seus amics deien. Tot i així, ell l'acabava de conèixer i els seus amics feia molt temps que la coneixien. Segur que ells tenien raó.



Va passar el temps. L'anava veient de tant en tant. Cada cop l'atreia més. Però als seus amics no els agradava. I li feia por perdre els seus amics per una noia que ni tan sols sabia si li faria cas.



Fins que un dia va tenir una gran idea: Apostaria amb els seus amics que podia aconseguir-la. Era el pla perfecte: així podria perseguir-la sense que els seus amics es riguessin d'ell. Si no funcionava, no hauria de donar cap explicació als amics. I si funcionava, ja la tindria a ella i ja miraria com explicar-ho als amics per no perdre'ls ni a ells ni a ella.



Així que un dia que els seus amics estaven reunits i sabia que ella apareixeria per allà s'ho va fer venir bé per proposar l'aposta. I, com sempre que parlava d'ella, intentava parlar-ne una mica despectivament per no deixar veure als seus amics el que realment en pensava. No sap com, es va trobar dient: "M'aposto 100 euros a que aconsegueixo anar-me'n al llit amb ella. Després ja la deixaré penjada". La cara blanca d'algun dels seus amics després de dir això el va fer veure que l'havia cagat. Es va girar. I ella estava just darrere seu.





Ella no recordava quan el va conèixer. Ni quan va començar a sentir-se atreta per ell. Només sabia que cada cop que el veia el cor li fa un salt. Però no hi havia res a fer: cada cop que ella s'acostava a menys de 10 metres d'ell, ell fugia.



Aquell dia ella havia de parlar amb un dels seus amics. Així que quan va arribar, va anar directa allà on eren els seus amics. I ell també hi era. Mentre s'acostava, va sentir el seu nom. Devia ser perquè l'havien vist acostar-se. Va parar l'orella. Parlava ell: "M'aposto 100 euros a que aconsegueixo anar-me'n al llit amb ella. Després ja la deixaré penjada".



Va localitzar el noi amb el que havia de parlar. A ell ni se'l va mirar. Va fer com si no hagués sentit res. Però segur que la cara la delatava. Va dir el que havia de dir i se'n va anar.



"Merda, merda, merda! Per què sóc tan idiota???" Es va repetir això durant molta estona. Un cop ella se n'havia anat, tots els seus amics es van quedar callats. Hi havia un silenci sepulcral. Ningú s'atrevia a dir res. Així que va decidir-se a anar a parlar amb ella.



Ella se'l va escoltar. Però no va dir res. Ell li va demanar perdó, li va dir que no volia haver dit allò, li va estar un quart d'hora diguent-li que ho sentia. Ella seguia callada. Quan ell va deixar de parlar, quan semblava que ja ho havia dit tot, ella li va deixar anar:



- Dius que et sap greu? Què és el que et sap greu? Haver dit el que has dit, haver-ho pensat o que jo ho hagi sentit? Suposo que si jo ho hagués sentit, no estaries demanant-me perdó ni et sabria greu. M'equivoco?



I ell no va saber què dir. Així que ella va marxar i el va deixar sol amb els seus pensaments.



Durant un temps, ell va continuar demanant-li perdó. Però ella sempre tenia la mateixa resposta: "Què, encara et penses que guanyaràs els 100 euros?"



Al cap d'un temps, ell es va cansar de demanar perdó. Ella va pensar que el temps que tenia estipulat per l'aposta s'havia acabat.



Els seus amics no sabien què dir. Finalment havien entès el que passava. Ella realment no els queia malament, sinó que simplement es sentien amenaçats per ella. I ell havia pensat que no els queia bé. I per això ho havia fet. I feien bona parella.



Ell ho havia deixat per impossible. Ella no baixaria mai del burro. I ara resulta que als seus amics no els queia malament. Volia estar amb ella, però entenia que ella mai es creuria que realment volia estar amb ella i que no era per la maleïda aposta. Quan la veia, marxava perquè es pensava que la seva presència la molestaria.



Cada cop que el veia, a ella encara li feia un salt el cor. Ell va estar un temps perseguint-la. Ara segurament ja s'havia acabat l'aposta i ja no tenia sentit que li digués res. Seguia com abans, fugint d'ella quan la veia. En fi, potser millor que hagués sentit la maleida frase.

dijous, 13 de gener del 2005

L'escaquista

Hi ha dies, de tant en tant, que agafo el tren per anar fins a la gran ciutat. Avui ha estat un d'ells.



Sembla que quan hi vaig, em contagio de les presses de la ciutat i sempre he de córrer per agafar el tren de tornada. Però avui he arribat a temps al tren. Així que he pogut escollir un bon lloc.



Faltava poc perquè sortís el tren quan l'he vist entrar. Tenia uns 20 o 25 anys. M'ha cridat l'atenció perquè plorava. O perquè semblava que ho hagués fet. No ho sé. Tenia els ulls ben vermells.



S'ha assegut en un seient. Hi ha anat directament. Deu tenir la costum d'agafar el tren.



Un cop s'ha assegut, me l'he mirat bé. I sí, tenia els ulls ben vermells.



I com que l'observava, he vist el que feia: primer ha tret un llapis. Un llapis dels de tota la vida, no un llapis de mines. Després ha tret un llibre. I després ha tret un tauler d'escacs. L'ha obert, ha posat les peces al tauler i ha començat a llegir el llibre, mentre anava subratllant i posant comentaris amb el llapis.



Poc després, he aconseguit veure un somriure a la seva cara. Ha entrat un pare amb un nen petit. I el nen li ha preguntat:

- Per a què és això?

- Serveix per jugar.

- Ostres! I són soldadets?

En aquest moment ha rigut. Ha sigut l'únic cop que l'he vist somriure i que li ha marxat una mica la tristor dels ulls. "Sí que ho són, de soldadets", li ha contestat. I suposo que, d'una forma o una altra, tenia raó.



Els seus ulls continuaven essent tristos. Volia saber què li passava, a què era deguda tanta tristesa. Se m'ha passat pel cap anar allà a dir-li si volia jugar. Però no en sé massa i he pensat que potser li agradava la soledat. Al cap i a la fi, estava escoltant la radio, que és el que jo faig quan no vull que em molestin.



Mica en mica, els ulls han deixat d'estar vermells. Crec que l'estona amb el llibre i els escacs l'ha ajudat una mica. Però quan s'ha acostat al seu destí, ha tancat el llibre, ha posat el llapis a dins la bossa i ha tancat el tauler. Endreçar el tauler m'ha semblat com una espècie de ritual: cada peça al seu lloc, totes ben posades. De dins, aquell tauler semblava nou de trinca, com si li haguessin portat els reis d'aquest any. Però al tancar-lo, he vist que aquell tauler deuria tenir uns quants anys i ja deuria haver fet uns quants viatges.



En els breus moments que han passat des que ha endreçat les coses que feia fins que el tren ha arribat a l'estació, s'ha posat a mirar per la finestra. La seva cara s'ha tornat a entristir. Suposo que ja no tenia distracció. Deu haver tornat a pensar en el que l'havia fet plorar abans.



I quan el tren ha arribat a la seva estació, ha agafat la jaqueta, i amb els ulls més tristos que havia vist mai i el cap cot, ha deixat el tren.

dimecres, 12 de gener del 2005

Un petit canvi

He fet un petit canvi en el blog. He canviat els comentaris que hi ha per defecte al blogger pels de l'HaloScan.



No he esborrat els comentaris antics. Tot i que no n'hi ha massa, encara es pot accedir als comentaris antics clicant a l'enllaç permanent que hi ha al final de cada post.

La constitució europea

Em fa mandra. Em fa molta mandra. D'aquí a poc més d'un mes faran un referèndum per preguntar-nos si estem d'acord amb la constitució europea. I m'estic preguntant què he de fer. Tranquils, que no us ho diré pas. No sóc política, ni tinc cap intenció d'entrar en política, i tothom ha de tenir la seva opinió sense necessitat d'haver de llegir el que diu una desconeguda al respecte.



Mai he tingut cap problema a saber què he de votar. Sóc d'aquelles persones que van néixer un any que van tenir la sort de que quan tenien 17 anys es van fer totes les eleccions possibles i el primer cop que van anar a votar ja tenien 21 anys i les coses bastant clares. Aquest és el primer cop que dubto, i suposo que és falta d'informació.



Estic pensant a llegir-me la constitució europea per prendre jo mateixa la decisió que cregui correcta. I això és el que em fa mandra. Perquè si almenys patís d'insomni, em podria servir per ajudar-me a dormir. Però sóc d'aquelles persones que tan bon punt es posen al llit ja dormen (i en el meu cas, ronquen, cosa que desespera als veïns de llit).



Ja sé que des del govern volen fer anuncis per promoure el coneixement de la constitució europea. Però suposo que aquests anuncis només en diran les bondats. Perquè, al cap i a la fi, si al govern li interessa que s'aprovi la constitució i ells fan la propaganda, no crec que el que diguin sigui del tot objectiu. I no sé si fiar-me massa d'una cosa que el PP recolza i que diu que serà bona per la unitat d'Espanya. És clar que tampoc em penso creure tot el que diguin els polítics catalans (total, perquè em vinguin amb què ara hi estic d'acord, ara no, ara hi torno a estar d'acord, ara hem decidit al partit que sí, ara hem decidit que no, ara ja no sabem què fer).



Així que només em queda una solució: agafar la constitució i llegir-me-la per mi mateixa. No entenc de lleis, així que potser em costarà una mica. Però almenys el dia que vagi a votar hi aniré convençuda. O no. El que sí que tinc clar és que vull votar a una constitució, no a un partit polític. Almenys aquest cop.



I ja que he decidit que em llegiré la constitució (algú sap d'on la puc treure?), se m'ha acudit pensar què em dirien les dones de la meva família. Podríem començar per la meva àvia:



- Què fas?

- Llegeixo.

- Llegeixes massa. Què llegeixes?

- Mai es llegeix massa. La constitució europea.

- La què?

- Allò que hem de votar d'aquí a un mes per veure si hi estem d'acord.

- Ah.

- Com que jo vaig a votar, em preocupo del que he de votar. Aquest cop aniràs a votar o faràs com sempre i et quedaràs a casa?

- ...

- Vale, ja veig que et quedaràs a casa.

- ...

- Bueno, doncs me'n vaig.

- Ja te'n vas?

- Sí. Adeu.

I mentre me'n vaig, jo penso: "Com vols que no me'n vagi? No em deixes llegir, però tampoc em dones conversa. I tot el que faig, ho veus malament". I ella té uns pensaments que se li senten, encara que no digui res:"Mare de Déu senyor! Què en farem, d'aquesta noia? Cada dia és més rara! En comptes d'anar a fer coses que hauria de fer una dona es dedica a fer política. I qui llegeix aquestes coses tan rares? I des de quan s'ha d'estudiar per anar a votar?"



També en podria parlar amb la meva mare:



- Què fas?

- Llegeixo.

- I què llegeixes?

- La constitució europea.

- I això?

- Perquè vull prendre la meva pròpia decisió sobre si vull votar que sí o que no.

- Ah, vale, doncs quan hagis acabat ja m'explicaràs què hi diu.

- Vale.

- Vinga, segueix llegint.



I també podria parlar amb una persona de la meva edat que també pertany a la meva família:



- Què fas?

- Llegeixo.

- I què llegeixes?

- La constitució europea.

- La què?

- La constitució europea.

- I què és això?

Mirada assassina de sorpresa per part meva. Però com pot ser que no ho sàpiga?????????????? A punt de dir-li que la vida no és només el gimnàs, estar guapa i anar a la perruqueria.

- El que votarem d'aquí a un mes en referèndum. Una constitució que servirà per tots els països de la unió europea. Hem de decidir si hi estem d'acord o no.

- Ah. Vale, ja et deixo llegir.



I mentre se'n va, li puc llegir els pensaments: "Aquesta noia cada dia està més rara. Per què no aprofita el temps d'alguna altra manera? Per què no va al gimnàs? O a la perruqueria, que té uns cabells que sembla una bruixa? O sortir i intentar lligar amb algun noi? Bé, de fet potser hauria de dir amb una noia? En fi, quan la tenquin al psiquiàtric ja l'aniré a veure".

dimarts, 11 de gener del 2005

Avui m'he proposat...

Avui m'he proposat... escriure un post que no fos depriment. Perquè tal com estan les coses, això ja sembla un culebró veneçolà d'aquells on tot són desgràcies excepte a l'últim capítol. Com continui així, potser fins i tot els envio el currículum... o l'adreça del dip, a veure si em contracten per explicar desgràcies!



El problema és que jo solo escriure coses depriments, així que no sé pas què sortirà. I més perquè no tinc un guió establert, ara mateix no sé ni què escriuré ni com serà el post. Així que perdó si la cosa al final no té massa sentit...



Per començar una pregunta. Va d'exàmens, però no d'exàmens orals, sinó d'exàmens escrits, com els de tota la vida. Ahir em preguntava què fa la gent que fuma quan ha de fer un d'aquells exàmens que duren i duren i duren... Jo és que no tinc aquest problema. No fumo. Ni bec. I, ja que hi som, tampoc vaig amb dones :-) Dels homes prefereixo més no parlar-ne avui, o això es convertirà en un post depriment :-S Al que anava, els fumadors: què fan en els exàmens llargs? Perquè en conec més d'un que no es passaria més de 2 o 3 hores sense sortir a fumar. I un examen comporta nervis. I els nervis duen ganes de fumar (o això diuen). L'altre dia vaig veure un noi amb dos xupa-xups entrant a un examen. Un fumador? Un nen que no ha acabat de créixer? Vaja, que jo anava als exàmens amb 3 o 4 bolis no fos cas que se m'acabés la tinta i no pogués acabar l'examen (i amb dues calculadores, posant-me dos despertadors al matí, amb dos caps... ai, no, que només en tinc un!) i ell anava amb dos xupa-xups... serà per si un dels dos no funciona?



I canviant totalment de tema, us heu parat a pensar mai que potser parleu més del compte? Jo ja ho sé, que a vegades parlo més del compte. Bé, per ser més exactes, sempre fico la pota. Però l'altre dia no vaig ser jo. Tinc un cotxe estrany. No m'agraden els convencionalismes, ser com tothom, i tenir el típic Ibiza (que em sembla que és el cotxe més venut a Espanya) blanc o vermell. Així que tinc un cotxe que... destaca. Se'l veu, i és diferent. L'altre dia sortia de la feina. Tenia el cotxe aparcat a vora de la porta de la feina. Just sortir per la porta, hi havia un grupet de 3 o 4 persones parlant. I just obrir la porta (i entrar en el camp d'audició de la conversa), sento: "Si, un com aquell **** d'allà, però més discret". Els asteriscos indiquen la carecterística especial del meu cotxe. En aquells moments salta un altre i diu: "Sí, perquè aquests cotxes acaben cansant, al cap de poc". I la conversa va continuar per aquí, cada cop s'animava més a criticar el meu pobret cotxe. Vaig estar a punt de girar-me a dir-los: "Què li passa al meu cotxe? Teniu algun problema amb ell?" Perquè jo ja fa temps que tinc aquest cotxe. I no em cansa. Al contrari, cada cop m'agrada més. I és que jo sóc molt despistada. Ja deu venir de família. L'altre dia una cosina meva es va haver de recórrer 3 (sí, 3!) aparcaments per trobar el cotxe, que no sabia on era. Jo arribo a un aparcament, faig un saltet, i ja tinc el cotxe localitzat. I ja de pas, m'estalvio aquella situació tan estranya on algú et pregunta si treus el cotxe de l'aparcament i et van seguint a dues passes amb el cotxe mentre tu busques on carai has aparcat el cotxe. Jo simplement els dic: "És aquell **** d'allà" i m'estalvio la parafernàlia.



Em sembla que ho deixo aquí. Després d'aquest post, em sembla que he tirat per terra dues idees per fer posts interessants. Però és igual. Ja tindré més idees algun altre dia. Ara me'n vaig a explicar-li les meves penes a la meva amiga, l'ampolla de whisky. Ai! Ja no me'n recordava que no bec!

Impotència

Ahir vaig fer un examen oral. No n'havia fet mai cap. I no em va agradar. Malauradament, n'hauré de tornar a fer. Més precisament, hauré de tornar a fer aquest examen, perquè em van suspendre.



No vull missatges d'ànims. Ja n'he rebut prous. Alguns eren sincers. D'altres eren missatges en els que veies que una mica sí se n'alegraven. Però tots i cadascun d'ells, cada cop que es produien, em feien plorar. Per sort, la majoria han arribat via e-mail i he pogut evitar els comentaris aquells que encara et fan plorar més.



No havia suspés mai cap examen. Ja sé que sempre hi ha una primera vegada, però no esperava que fos aquesta. És un examen que ningú suspèn. Bé, ningú, excepte jo. Si ja està clar que sóc estranya!



El pitjor de tot és la impotència que sento. Podria haver estudiat més, sí, però la impotència és deguda a que per més que hagués estudiat, no ho hagués fet millor. El fet de començar un examen oral amb uns quants parells d'ulls que et miren només per avaluar-te, em deixa sense res a dir. Em quedo bloquejada i no sé pas què he de fer.



No tinc massa problemes a parlar en públic. Algun cop n'havia tingut, però ja se m'han passat. Ara parlo en públic sense problemes. El problema és quan sé que m'examinen. És horrible. I sé que el pròxim cop que torni a fer l'examen em tornarà a passar el mateix.



Es veu que m'han suspés per això, perquè quequejava i m'entrebancava. Perquè estava tan nerviosa. I això és el pitjor de tot. Ja m'agradaria, ja, que m'haguessin suspés per no haver estudiat prou. Això tindria solució. Però per això que m'han suspés... Bé, el pròxim cop que torni a fer l'examen, el problema és que ho tornaré a fer igual de malament. I tornaré a suspendre. Això és el que em provoca més impotència.



M'he d'esperar un any per tornar a fer l'examen. Gairebé perderé un any. I quan em torni a posar davant del tribunal que m'haurà de jutjar, doncs tornaré a patir el mateix símptoma. Bé, agreujat pel fet que ja sé que m'han suspés una vegada per això.



El pitjor de tot ha estat la molta gent que se m'ha acostat i m'ha dit que no passa res. Que no passa res? Sí, sí que passa. I molt. Entre altres coses, hi perderé molts diners, hi perderé molt de temps (per fer l'examen més tard i per tornar-lo a preparar), i jo hi perdo molt. Entre altres coses, he perdut la poca confiança que tenia en mi. I ara quan em preguntin, hauré de dir: "No, és que vaig suspendre". I veure la cara d'estranyesa de la gent que m'envolta, que pensarà que ho he hagut de fer fatal, que l'examen és només un tràmit i que tothom el passa a la primera.



De què serveix treure notes immillorables a l'institut? Treure's la carrera en el mínim temps i amb bona nota? Treure's el carnet de cotxe a la primera? Si resulta que vas i suspens el que tothom aprova. A partir d'ara quan algú hagi de fer l'examen ja no dirà "no, és que ningú suspen". Ara diran: "L'Estranya va suspendre". Quina vergonya!

diumenge, 9 de gener del 2005

Els bessons

La notícia de l'embaràs no va ser ben rebuda per la família. I ara què farem? Ja som prous a casa, no ens ho podem permetre.



La mare es va posar de part una nit de primavera. Varen ser bessons. Dos rossets tan macos que te'ls menjaries. Tot i així, a casa seva no se'ls van voler quedar.



A la família els van posar Pere i Pau. No eren uns noms massa apropiats, però ja que es quedarien poc temps a casa, els va fer gràcia posar-los Pere i Pau.



Van viure a casa seva durant dos mesos, mentre la seva mare els alletava. I al cap de dos mesos, els van portar a unes noves famílies d'adopció.



I des de llavors, no s'han tornat a veure mai més. Cap d'ells.



Però són feliços. A un d'ells el vam adoptar nosaltres. Ara té 3 anys. Li hem canviat el nom. Li donem de menjar. Es passa el dia al jardí. Però si plou o fa molt fred, li deixem que es quedi al garatge.



És el millor gos que he tingut mai. De fet és l'únic gos que he tingut mai. M'agradaria conèixer els amos del seu bessó. Però no sé ni qui són ni on viuen. Seria maco un retrobament dels dos bessons.

dimecres, 5 de gener del 2005

Febre

M'he passat 18 de les últimes 24 hores dormint. O intentant dormir. I encara tinc son.



Ahir al matí estava bé. I de cop, no sé com, a la tarda em vaig començar a sentir malament. Me'n vaig anar a dormir a les 6 de la tarda! Des de llavors, he dormit moltíssim més del que hauria d'haver dormit i he menjat moltíssim menys del que hauria d'haver menjat. 2 tasses de caldo en un dia no em sembla un bon aliment. Almenys em servirà per depurar tots els excessos de les festes.



És molt estrany (sí, ja ho sé, com jo :-) ). No sé si tinc la grip o què. L'únic que tinc és febre i que tinc el cos com si m'haguessin apallissat. I el cap em fa mal. I els ulls se'm tenquen encara que hagi dormit més en un dia del que dormo en 2 o 3 dies normals.



I m'he perdut una cosa que faig cada any: acompanyar els nens a buscar els reis. M'he perdut la seva cara :-( Un d'ells no crec que aguanti un altre any més amb aquesta il.lusió. I els altres... bé, per un era el primer any. I ja és una tradició que acompanyi a un dels nens a donar-li la carta als reis, perquè li fan por.



Demà em perdré el dinar familiar. I també em sap greu. Perquè serà amb la part de la família amb la que m'hi porto bé :-(



L'única cosa bona és que ara hauria d'estar amb la part de família més hipòcrita que tinc, fent un sopar. I m'he pogut quedar a casa :-) i els meus pares no han fet mala cara perquè no hi anés. Al contrari, m'han intentat convèncer de que era millor que em quedés a casa. Val a dir que no m'ha costat pas massa...



En fi, continuarem dormint, almenys fins demà a les 10 o les 11...

dimarts, 4 de gener del 2005

Vocació

De petita li encantava. Li van comprar una pissarra i el que més li agradava fer era posar les nines totes a davant de la pissarra i ensenyar-los a sumar i restar. Però mai es va pendre seriosament que li pogués agradar el món de l'ensenyança. Quan li preguntaven què volia ser de gran, no sabia què contestar.



Va anar creixent. Va passar tot el cole i va arribar a l'institut. No volia ser ni mestra ni professora. Havia vist com podien ser de cruels els nens amb els profes. A més, tenia por escènica. Cada cop que havia de sortir a la pissarra apareixia aquella suor freda i aquell bloqueig mental. I era incapaç de copiar l'exercici que havia fet a casa. I que, per cert, sabia fer.



Quan va acabar la universitat, molta gent li va demanar pel tema. Tothom pensava que ella seria una bona professora. La resposta sempre era clara i rotunda: "No!" Era una de les poques coses que tenia clares a la vida. I va esquivar el tema com va poder.



Al cap d'un temps, algú li va tornar a demanar. Es necessitava algú que ensenyés. I ella estava sense feina. No s'hi podia negar. Hagués volgut fer-ho, però... no, no podia. Així que es va armar de valor i va afrontar el primer dia amb els nens.



Els principis van ser durs, ho són per tothom. El bloqueig mental que tenia quan a l'institut la feien sortir a la pissarra seguia allà. Només que ara en comptes de sortir durant 5 minuts, havia d'estar molta estona a davant de la classe. I fer creure els nens. I imposar-se. Pensava que no valia per la feina. I li sabia greu pels nens: s'explicava molt malament. Com podien tenir tan mala sort de tenir una professora tan dolenta?



Però un dia es va fixar en una nena petita. Estava en una de les múltiples classes que feia. La nena tenia 9 o 10 anys. S'havia preparat bé la classe. Entre altres coses, li agradava explicar curiositats als nens. I de cop, després d'explicar una curiositat, va veure com la cara d'aquella nena canviava. Havia arribat a aquella nena, i li havia ensenyat una cosa que li havia agradat.



A partir d'aquell moment les coses van canviar. Ja no es sentia insegura davant la classe. I els nens també ho van notar. Cada cop sentia com connectava més amb els nens i cada cop més cares s'il.luminaven amb les seves explicacions.



I ho sabia. Ho sabia ella i tota la gent que l'envoltava. Volia ser professora. I res més. La cara d'aquella nena l'havia enganxat per sempre.

dilluns, 3 de gener del 2005

Estimats Reis Mags...

Estimats Reis Mags,



Com ja sabeu, vaig deixar de creure en vosaltres als 5 anys. Era més petita del normal, però una cosina que tenia 8 anys va descobrir que no ereu aigua clara i ja que li havien tirat la il.lusió per terra, ella va decidir que jo tampoc podia tenir il.lusió.



En tot aquest temps, no us he demanat mai res. Però últimament estic envoltada de nens petits, i a través de la seva cara d'il.lusió, he tornat a creure en vosaltres.



No us vull demanar res material. Les coses materials me les puc comprar jo, si vull. I, francament, no acostumeu a encertar massa el que necessito... i això que sóc fàcil d'acontentar. Així que aquest any m'agradaria canviar tots els meus regals materials per unes quantes coses:



- Ja coneixeu a la meva mare. I sabeu que fa 2 anys que està bastant malament de salut. Té 50 anys, però la salut d'una persona de 70. Estaria bé que aquest any millorés una mica, o com a mínim que no empitjorés.



- També coneixeu a la meva àvia. L'únic que voldria és que estimés una mica a la meva mare. Almenys, estaria bé que valorés el fet que la meva mare es passa la meitat del dia a casa seva, tot i que la seva salut la majoria de vegades no li permet. I ella només fa que dir-li coses per fer-li mal. La meva mare ve plorant a casa gairebé diàriament. I jo ja no vaig a casa seva, tot i viure al cantó, perquè cada cop que hi vaig m'esbronca per alguna cosa.



- També coneixeu el meu veí, en Marc. Va tenir un problema quan va néixer i ara està en una escola d'educació especial. Jo crec que se'n pot sortir sol. Amb una mica d'ajuda, suposo que arribarà a ser una persona mitjanament normal. Per ell, aquest any demano que els altres nens no s'enriguin massa d'ell. A vegades els nens poden ser molt cruels.



- M'agradaria que el meu metge de capçalera i la seva infermera es quedin com a mínim durant mig any al mateix lloc. No perquè m'agradin especialment, sinó perquè estic farta de trobar-me una persona diferent cada cop que hi vaig, i haver d'explicar la meva història cada 3 o 4 setmanes.



- Estaria bé que solucionessiu els problemes familiars que afecten la meva família. La cosa s'ha tornat impossible. Tanta i tanta gent que no es parla! I tanta hipocresia! On anirem a parar?



- M'agradaria saber què li he fet a aquell noi, que és tan simpàtic amb tothom, però que a mi no em dirigeix la paraula. No recordo haver-li fet res dolent.



Ja sé que em direu que demano massa coses. En podria demanar moltes més. Però de moment em quedo aquí. Suposo que després de llegir la carta hauríeu preferit que us demanés un cotxe, un pis, un ordenador... però això em sembla que em fa molta més falta que els diners.



Així que ja ho sabeu. Aquí teniu la llista. Us la deixo per vosaltres. Si em concediu algun dels desitjos, creuré que teniu una mica de màgia. Sinó, em sembla que no tornaré a confiar en la vostra màgia... almenys fins l'any que ve!!!



Estranya.



PD: No he dit res sobre el fet de portar-me bé o no. Jo sempre em porto bé :-) Però sou vosaltres els que heu de decidir com de bé m'he portat.

dissabte, 1 de gener del 2005

Un cap d'any... diferent

Ja fa uns dies que m'amago, que intento no sortir de casa. I tot és per evitar la típica pregunta de: "Què fas per cap d'any?"



L'altre dia vaig anar a la perruqueria. I la perruquera em va preguntar: "Surts per cap d'any?" Li vaig contestar que no. Als deu minuts em va tornar a preguntar: "Surts per cap d'any?" I ja no sé si és que no m'escolta, si és que s'havia descuidat que havia fet la pregunta, si és que volia que li preguntés què feia ella, o si és que em volia martiritzar.



No, no vaig sortir per cap d'any. Ni aquest any, ni l'anterior. Fa dos anys vam anar a casa d'una amiga. Però últimament sembla que tothom s'ha proposat anar a destins paradisíacs a cel.lebrar el cap d'any. I jo no tinc diners per anar vés a saber on. I no m'agraden les festes multitudinàries. No m'agrada ballar (això, ajuntat amb el post anterior, dóna sentit al títol de la bitàcola, suposo).



Així que no surto. Em quedo a casa. Amb els meus pares.



Aquest any la festa de cap d'any encara ha estat més alegre per culpa dels problemes familiars. No tenia cap ganes de celebrar res. I estava cansada. No tenia ganes de que arribessin les 12 i que un conjunt de família hipòcrita truqués a casa per desitjar un bon any quan fa tant de temps que només fan que criticar i fer mal deliberadament. No tenia ganes de parlar amb ells. No tenia ganes de desitjar-los bon any. No em volia convertir en una persona tan hipòcrita com ells. Perquè jo puc tenir molt mal geni, però dic les coses pel seu nom.



Em vaig posar a mirar una peli. Era dolentíssima. Així que a 2/4 d'11 me'n vaig anar a dormir. Així m'estalviava converses hipòcrites. M'he passat el canvi d'any dormint. I què? Molta gent al sud-est d'Àsia no han pogut fer ni això. Tampoc és tant important. Perquè, total, algú em pot dir quin sentit té tot plegat?



De totes formes, com que encara queden uns dies de festa, em seguiré amagant aquests dies, no fos cas que algú em preguntés què vaig fer per cap d'any. Amb una mica de sort, el 10 de gener ja ningú es recordarà de cap d'any...