dimarts, 30 de setembre del 2008

L'era de les pastanagues

Ahir va començar l'era de les pastanagues.

Ahir havia d'anar a un lloc al que no volia anar, tard al vespre. A un lloc on hauria d'haver anat un altre dia, però perquè a un no li anava bé, ens vam haver de fotre la resta. I als altres a cap ens anava bé, però què hi farem!

Jo als vespres no acostumo a tenir gana, i si hi afegim arribar tard a casa, doncs ja està clar que arribaré, em beuré un got de llet, i me n'aniré a dormir.

Problema: això es pot fer un dia, però no cada dia.

Solució: emporta't el sopar...

Problema: demà al matí sortiré a quarts de 7 a casa. Al meu cantó, al cotxe, hi haurà la bossa del gimnàs, amb la roba (i bambes, i tovalloles, i...) per anar al gimnàs. Quan arribi a la feina, deixaré aquesta bossa i agafaré una motxilla amb el portàtil i una bossa amb el dinar. Quan surti de la feina, canviaré la motxilla i la bossa del dinar per una altra bossa, amb la roba per anar a fer el curs. Si a sobre me n'he d'emportar el sopar, al final hauré d'anar amb una furgoneta, no amb un cotxe!!!

Segon problema: ja prou rara sóc, que si a sobre em poso a sopar a la feina a les 7 del vespre...

Solució: emporta't berenar.

Problema: i què me n'emporto?

Situació: els cursos als que m'he apuntat tenen unes quantes funcions. La primera, i la més important, és fugir de la rutina casa-feina, feina-casa, que ja fa molts anys que tinc. La segona, conèixer gent (encara que no m'hi faci). Gent nova, que fa molts anys que només conec a gent de la feina, i són una mica... joves? La tercera, intentar passar-m'ho bé (que espero que sí! Quins nervis que tinc!!!) I la quarta, com no, doncs si a sobre puc moure el cul una mica...

Problema: si me n'emporto una fruita, m'agafarà aquella baixada que sol agafar quan només menges fruita just quan estigui movent el cul. I podríem dir que això no és massa bo.

Solució: no me n'emporto fruita.

Problema: però llavors, què me n'emporto?

Tic-tac, tic-tac!

Doncs, aprofitant que les pastanagues m'encanten, ahir va començar oficialment l'era de les pastanagues. Una pastanaga ben bona per berenar! Mmmm... boníssima!

Espero no cansar-me'n gaire aviat!!!

diumenge, 28 de setembre del 2008

Tard

Aquest matí m'he aixecat excessivament tard per mi. Eren un quart de deu, minut amunt, minut avall. De fet, he obert els ulls a 3/4 de 7 del matí, però m'he tornat a girar, sabent que fins el dia 21 de desembre, em tocarà posar el despertador cada matí. I cada matí, com a molt tard a les 9, ja hauré de ser fora de casa.

Mig dormia, mig mandrejava i mig pensava.

Somreia amb l'aposta que vaig fer amb ma mare. Aquesta setmana passada, el dia que vaig arribar a casa més aviat, eren les 8 del vespre. I això que encara no han començat els cursos! I, cada dia, quan arribava a casa, veia llum a casa la Nineta. I, d'entre les ombres que es projectaven, veia la mare de la Nineta a darrere les cortines, vigilant. Hem apostat amb ma mare quant trigarà a preguntar-me què faig als vespres, per què arribo tan tard. I, sobretot, què dirà després d'aquesta setmana, en la que comencen els cursos i començaré a arribar tard de veritat... He apostat que, en menys d'una setmana, m'haurà fet (o a ma mare) la pregunta. O me la farà la Nineta, que pobreta no sap ni que torno més tard del normal, però que si la mare li demana que m'ho pregunti...

Però no. No volia parlar d'això, i a la vegada, hi volia parlar. Ara vinc de casa de la Tirai. I, com em passa sovint, signaria el post que ha escrit ella.

Aquest matí pensava en ahir. I en el temps per fer puzzle (no, no pensava en el temps per fer puzzle, però és una manera de dir-ho). Dos dies a la setmana arribaré a casa a les 10, perquè enganxaré la feina amb un curs, i el que queda a prop de casa acaba a 2/4 de 10, i el que em queda lluny de casa, acaba a les 9. Un tercer dia, plego de treballar a les 7, cosa que vol dir que no en surto fins a 2/4 de 8, i de la forma com està la ciutat, arribo a casa, com a molt aviat a 1/4 de 9. Un quart dia, arribo a casa a 2/4 de 9, però aquesta setmana tinc una reunió, i segurament hi arribi a les 10 o més... I un últim dia, acostumo a arribar-hi com a molt aviat a les 10, des de ja fa uns quants anys, i aquest any no ha canviat res, així que...

Els dissabtes i els diumenges al matí tinc compromisos. Un dels dos dies, en faig prou marxant a les 9 de casa. L'altre dia, he de marxar abans. I estic tot el matí fora.

Sí. He dit algun cop que vull tenir fills? No? D'acord, però... Aquest any m'he creat una vida a la meva mida. Com que no feia prou coses, n'hi he afegit més. No, de fet no n'hi he afegit més. He substituit unes per les altres, però... bé, que en faré moltes, de coses. I, totes aquestes coses, són una mica incompatibles amb aquesta vida.

Com la Tirai, jo aquest matí també he anat al poble. De lluny, he vist un parell de noies que conec amb cotxets. Noies de la meva edat. I?

Ostres, és que era molt recent! Aquest matí hi pensava, i pensava que faig el que m'agrada, que estic aprenent moltíssimes coses, i que m'agrada fer el que faig. I que si m'he de passar, com vaig fer la setmana passada, 12 hores a la feina... doncs me les hi estic. I ningú em diu res. No tinc ningú que m'esperi, però a la vegada sóc lliure, per la mateixa raó.

I sí, jo vull el cotxet. Però també sé que, amb una criatura de l'edat que té ara la Nineta, ara no seria on sóc. I és trist. És trist veure-ho, pensar-ho.

Perquè sovint em trobo amb una noia que venia a la mateixa classe que jo, que té dos fills. El primer el va tenir amb 18 anys, i el segon, amb 20. Ara ja són "grans". Ella està separada, des de poc després de néixer el segon fill. I els últims 10 anys s'ha dedicat a fer de mare. Ara torna a viure una mica més. I un dia se'm mirava amb cara trista. Me la vaig trobar en una botiga de joguines, on jo havia anat a comprar coses per mi. Els seus nens es van posar a mirar les coses que hi havia a la botiga. Jo mirava els seus nens amb enveja. Que grans! I li vaig dir. I ella... Ella se'm va mirar amb enveja, també, i em va dir que trobava a faltar la vida que he tingut jo. Trobava faltar el poder fer cursos, el poder tenir una feina que no fos només a l'hora que els nens estan al cole, el poder...

I suposo que tant ella com jo teníem raó, però a la vegada ens quedàvem amb la nostra vida. I, de cop, em sento molt egoista.

No, m'hi sento ara. Perquè m'he passat els últims anys fent classes particulars a preu tirat per diferent gent, però aquest any m'he retirat, per posar-me a fer cursos jo. Jo, jo, i jo. Fins l'any passat donava, però aquest any, tot és per mi, per estar millor jo.

I, d'alguna manera o una altra, jo, volent, he decidit que aquest any no tinc forats. (Parèntesis: Anna, com em facis un comentari marrano sobre aquesta frase per mail, el proper dia que et vegi, et pego! I amb el que estic fent, pots estar segura que estaré forta!) Normalment ja en tenia pocs (mateix parèntesis que abans), però aquest any no en tinc cap. No hi ha lloc. Només les tardes dels dissabtes i diumenges, però algun dia he de fer les poques coses de feina que faig a casa, així que...

Però jo ho he volgut així. I m'adono que tot això no ho podria fer amb una criatura al darrere. Segurament, i malgrat el que he dit sempre, tampoc ho podria fer amb una parella.

Però aquest any ho he decidit així. Potser el 20 de desembre em tiraré al llit i dormiré 10 hores seguides, o 12, o 14. I, quan em desperti, em quedaré a sota els llençols, pensant. Pensant en què n'he fet de la meva vida. En que m'agradaria ser com aquestes noies del cotxet. Però, fins llavors, crec que no tindré temps de pensar-hi. I beneides siguin les activitats!

I ja no sé de què parlava, ni per què he començat el post, ni recordo què volia dir. Estic fatal. El post es titula tard?

Ah, sí! Que vaig tard. Que potser no ho tindré mai, tot això. O potser sí. Potser tindré tot això més tard que l'altra gent. I suposo que va en contra del que pensava i deia jo fa 15, o fins i tot 10 anys. Vaig tard. Però, de mentres, m'he dedicat a fer camí. Un camí que, segurament (no, segurament no, segur del tot!), d'una altra manera, no hagués pogut fer.

dissabte, 27 de setembre del 2008

Moments inesperats

Entro i algú em saluda. Aquesta roba! Buf... La situació ja fa massa que dura. Ja fa massa temps. Massa. Molt. I, de cop, li sona el telèfon. I sento que diu el meu nom. Sé amb qui parla. Però no sé què li diu la persona amb qui parla. Però sento com riu just després, i m'imagino què li han dit. I no sé si riure o plorar. Estic ajudant a fer un sudoku al seu fill. I el nen no s'entera de res. La filla se'm mira, com preguntant què ha dit el que està a l'altra banda del telèfon. Jo aixeco les espatlles. I com vols que ho sàpiga? Tinc tantes ganes de saber-ho com tu! O potser més. Però torna i no diu res. I ja ha tornat a canviar radicalment de comportament, com vinc fent jo des de ja no recordo quan.

Sortim de la botiga de joguines amb ma mare. Bé, jo en surto arrastrada per ella, i això que ella no pot caminar. En surto després d'un: "Bueno, què, que ja he pagat! Marxem o et quedes aquí amb la boca oberta mirant coses?" Però, un carrer més enllà, hi ha una altra botiga. Una botiga... ui! Ma mare i jo no portem diners a sobre, però la convenço per entrar. Vaig directa als puzzles. I acordem comprar-ne un. Un que trigaré a fer, perquè seré poc (o gens) a casa en hores de sol. Però que li he promés que li regalaria enquadernat per Reis. Tinc temps! I sí, hem hagut d'arribar a un acord. Perquè no és res fantàstic, perquè a ella no li agradaria. Però... bé, l'he hagut de fer jo. I em recordo de les fotos de la fada i els ocells. I em ve una pregunta al cap: Juguem?

Arribo a casa i la Nineta m'espera amb un somriure a la cara. I se m'enganxa com una paparra. Després d'endreçar totes les coses... acabo ensenyant-li com fer una truita d'espinacs! Jo! Jo ensenyant com fer una truita a una criatura! I, mentre la Nineta em va preguntant el perquè de tot plegat, penso que el món ha d'estar boig. Però, a la vegada, sóc feliç.

I, de cop, estic sopant. Hi ha la tele engegada. I, per variar, no hi ha notícies, que gairebé és l'únic que miro, quan esmorzo. I, de cop, surt a la tele un porc volant que canta una cançó repetitiva que diu: "Tu lo que estás viendo es un cerdo volando", o alguna cosa per l'estil. No sé què anuncien. Però agafo tal atac de riure, que quan acaben els anuncis, les ulleres són a sobre la taula i m'estic eixugant les llàgrimes. Què era aquella cosa? I què anunciaven? Encara m'ho pregunto, però només d'escriure això, ja torna l'atac de riure!

divendres, 26 de setembre del 2008

I aviat farà quatre anys...

L'altre dia algú em va dir que si jo deixava d'escriure és com si una d'aquestes webs que fa anys que funcionen, deixessin de funcionar. Sí? No.

Encara recordo com vaig entrar al primer blog. Algú que coneixia en tenia un. En podríem dir el meu pare blocaire. El meu pare blocaire tenia un blog on hi posava coses que no m'interessaven. Diguem-ne, un blog polític. Però, a través d'aquest blog polític, vaig descobrir altres blogs, i un dia vaig decidir crear-ne un jo.

Entre els que llegia, hi havia un dels grans de llavors. Un blog anònim, d'algú que em semblava proper, però no sabia per què. Fins que un dia, hi vaig llegir una història que em va sonar. Aquell blocaire era el meu pare blocaire! Sí, tenia un altre blog, amb un altre usuari. Un blog anònim. No vaig poder evitar riure de bona gana!

El meu pare blocaire ja fa molt de temps que està retirat. Retirat de tots dos blogs: el polític i el personal. En aquella època, com ara, hi havia els grans. I, de seguida, em vaig fer seguidora d'en Sergi (era difícil, no fer-se'n!), de la Mek i d'un parell més de blogs que han desaparegut del tot. Aquells eren els grans d'aquella època. Però estan retirats, o semi-retirats. I no ha passat res. Sí, es troben a faltar. Però, amb el temps, cada cop te'n recordes menys. El que passa sempre.

Després en van venir més. Grans. De la gent del primer any, alguns continuen en actiu, d'altres continuen en semi-actiu. La majoria, però, desapareguts o publicant un post cada mes o cada dos mesos.

Jo mai he sigut gran. I, pensant-ho fredament, m'adono que mai ho he volgut ser. Mai.

M'agrada ser petita. M'agrada escriure per mi. M'agrada escriure les meves coses. I explicar les cosetes que em passen. Però, com em passa a la vida real, mai he sigut de tenir 50 amics, de ser una persona molt social, ni de ser la reina de la festa. M'agrada tractar amb poca gent. Molt poca.

M'agrada saber què fan les persones que m'envolten. M'agrada saber qui és cadascú i no confondre'ls. M'agrada recordar el que fan, les seves il.lusions, el que volen aconseguir.

Però sóc una mica egoista, i m'agrada que a mi em tractin com jo intento tractar a l'altra gent.

Per això m'agrada ser petita. Perquè només essent petita puc aconseguir això. Perquè mai he volgut tenir molta gent al meu cantó, però els que he volgut, he volgut que fossin bons. Perquè no hi ha res que em faci més ràbia (i repeteixo, aviat farà quatre anys, i per tant he vist moltes coses) que una persona apareixi per aquí, faci una lectura en diagonal, i deixi un comentari en el que t'adones que ho ha llegit tot en diagonal (o potser només el primer paràgraf). I que no recorda ni el que vas dir ahir.

Sí, jo també tinc llacunes. Ho sé. Tots en tenim. Però intento escoltar la gent i recordar-me del que és important.

Sempre he volgut ser petita. I, vist en perspectiva, per això he anat fent canvis. Sempre, tot ha sigut per ser petita.

I vull seguir essent petita. I sí, aquest post tampoc té comentaris. Perquè no sé si els hagués tingut o no, però no vull un determinat tipus de comentaris, que podrien seguir al post d'ahir, o al d'avui.

Estic segura que, si hi hagués un estatut blocaire, aquest blog hi estaria en contra i em farien fora de la comunitat blocaire. Si hi ha una cosa que jo sempre he volgut és passar desaparcebuda. Sí, això ha d'estar en contra de l'estatut blocaire per força. Crec que la cosa es podria resumir amb això. O no. Crec que me'n vaig de tema. Em refereixo a que aquest blog no està fet perquè vingui la gent a fer-me la pilota. No, no és això. Prefereixo no tenir cap comentari que tenir 20 comentaris pilotes. I, ei! Que, a aquest pas, sé que qui arribi aquí serà qui escrigui els comentaris que SI que m'agraden. Però, si això és una explicació de per què hi ha els comentaris tancats, sou vosaltres qui l'heu de llegir.

Per què? Doncs perquè fa gairebé quatre anys que sóc aquí, i ara mateix tinc un petit problema. Mai he sigut hipòcrita, però amb la resposta de certs comentaris, sí. I no sé si la solució és seguir essent hipòcrita (com he sigut algun cop) o borde (com també he sigut algun cop). I, mentre ho decideixo, deixo els comentaris tancats.

Perquè no suporto els anònims. L'anònim que creu que no em puc fer una idea de qui és i que deixa anar algunes coses que fan mal. Em pensava no haver d'esborrar mai cap comentari, però ho he fet. I em sap greu. Però els anònims, sortosament, venen poc. El que passa és que... Bé, tampoc suporto la persona que apareix per aquí, fa una lectura en diagonal, i llavors fa un comentari que es pensa que és graciós, però que no té cap gràcia. Un comentari de col.lega, què tal, quan sortim de festa? Vale, no és això, però jo ja m'entenc. Ho sento. Ho sento molt. Però no puc.

A la vida real puc evitar aquestes persones. De veritat que ho puc fer. Però... això és un blog, i hi pot entrar qui vulgui. En fi, que m'enrotllo massa.

I tampoc, però tampoc, suporto a les persones que fan la pilota. Que venen, que et diuen que ets genial, que ets la millor persona. I llavors entres en un altre blog i et trobes el mateix comentari. No. És que no puc.

I tampoc, però tampoc, la gent que t'envia un mail. Un mail en el que et demana que tornis. Però, per què? Doncs perquè, potser, d'aquí a mig any es tornarà a passar per aquí (d'acord, mig any potser no, però sí més d'un mes). Es llegirà el primer post en diagonal, farà un comentari que no sabràs ni d'on baixa, i que delatarà que fa anys que no llegeix el que escrius. I llavors et dirà que ets genial, i que li encanta el teu blog. No, no puc. No. Si algú m'ha de dir alguna cosa, que sigui de veritat. Per venir a dir mentides, doncs passo.

I... i no. Perquè no he sigut mai hipòcrita, i mentre anava escrivint això pensava que segurament hauria d'obrir els comentaris i parlar clar. Però tinc un problema.

A la vida real, jo sempre callo. Sovint em faig la tonta, i sovint em trobo en situacions en les que em tracten de tonta, gent que no sap què faig. Un exemple: imagineu-vos que sóc venedora en una botiga de moda (jaja! Això és tenir molta imaginació!!!) I, un dia, al gimnàs, una noia parla d'aquella botiga, i en diu una cosa que no és certa. Però es vol fer la interessant, la que ho sap tot, i diu tonteria rere tonteria. Però les altres dones, que no han anat mai a comprar a la botiga, però que saben que en sóc la venedora, l'escolten amb la boca oberta, creient-se tot el que diu. Fins que la diu tan grossa, que faig un comentari. I llavors em tracta de tonta cap amunt, com si jo no hagués anat mai a comprar a la botiga, i no sabés res de res de moda. Jo callo, agafo les coses, i me'n vaig a dutxar. Això és el que faig. El que faig sempre. Si et vols creure que sóc tonta, o que no sé alguna cosa, doncs és problema teu. Jo no et trauré de l'error.

L'episodi del gimnàs va acabar amb què, quan vaig tornar de dutxar-me, la noia es va posar a fer-me la pilota descaradament. D'això en fa 3 mesos i encara me la fa (...)

Però ja m'enrotllo. Volia dir que no vull que la gent em faci la pilota, però tampoc vull que em tractin de tonta.

No, volia dir que a la vida real, si algú em fa un comentari que no m'agrada, callo. No els dic que molt bé ni res que se li acosti. Però aquí... aquí contesto tots els comentaris. I... doncs que no, que no puc.

I sóc conscient que aquest post no és gaire polític i que diu moltes coses dolentes de mi. Però m'és igual. D'alguna manera, necessitava escriure tot aquest rotllo. I, com he dit, això no és un aparador per dir com en sóc de bona, ni perquè la gent em digui que sóc molt bona.

Algun dia tornaré a obrir els comentaris. Quan estigui segura que tot està bé. Quan sigui capaç de ser hipòcrita i no contestar malament a determinats comentaris o quan sigui valenta i vulgui contestar malament a determinats comentaris.

Però, com que no puc deixar d'escriure, ni puc contestar els comentaris, la cosa està clara.

Tot i que, potser, 4 anys són molts anys.

dijous, 25 de setembre del 2008

Crec!

És dijous al matí. Són 2/4 de 8 i començo a recollir les coses per marxar.

Ma mare se'm mira des de baix de les escales. De cop, en un parell de dies, la cosa s'ha fet molt evident. Ha sigut d'avui per demà.

La setmana passada vaig recordar una condició que havia complert sempre que m'havia aprimat. Més que res, perquè la setmana passada em vaig veure obligada a complir-la. La setmana passada vaig baixar un quilet i mig de pes, però jo no notava res. Però de cop, ahir, quan em vaig aixecar, vaig veure que tota la roba m'anava grossa. I vaig anar al gimnàs. I vaig batre altre cop el meu rècord. D'acord, després de l'últim quilòmetre em faltava l'aire. Però gràcies a aquest últim quilòmetre que faig cada dia quan vaig al gimnàs (900 metres a velocitat de creuer més mig Km/h, i els últims 100 metres a velocitat de creuer més 2 Km/h), la meva velocitat de creuer ha augmentat fins els 8.4 Km/h, i ara ja no em fa vergonya reconéixer quina és la meva velocitat de creuer. Ja comença a ser una velocitat podríem dir que acceptable. A més, ahir, amb la distància marcada, vaig aconseguir tornar a baixar de la mitja hora, cosa que, a mida que vaig anar augmentant la distància, vaig pensar que no tornaria a aconseguir. I ja m'enrotllo!

En resum, que ma mare és una mica bruixa, i suposo que tant de temps de treballar amb dones hi ajuda, però sempre nota quan algú ha perdut un parell de quilos, quan alguna dona està embarassada i encara no ho vol dir, quan... sempre ho nota tot.

Un dia, però, em va dir el seu secret amb mi. A mi, els quilos, de seguida se'm noten al cul. Així que he anat molt amb compte a donar-li sempre la cara. Que jo em noti la roba baldera no vol dir res. Pot ser que la roba s'hagi donat. Al cap i a la fi, els pantalons que porto són dues talles menys de la talla que em compraria ara, que es van anar donant a mida que jo m'anava engreixant. Fa dies em preguntava com es podien haver donat tant. Però avui me'ls notava grossos, em ballaven per aquí i per allà.

De cop, ma mare, sense que jo li digués res i sense que li donés l'esquena, em deixa anar: "T'has aprimat". I jo penso: "Ostres, que mala bruixa! Com se'n pot adonar sempre així, tan ràpid?"

I jo, amb els meus pantalons dues talles petites, que s'han donat, i que ara em van grossos.

M'ajupo a recollir una cosa del terra.

- Crec!

No m'hi havia trobat mai. Realment, en les dues últimes setmanes m'he trobat amb dos problemes amb els pantalons amb els que no m'havia trobat mai, però l'altra situació és tan vergonyosa, que me la guardo per mi! I si algú troba que el fet de que s'esparrequin els pantalons és vergonyós... doncs això, que allò altre encara va ser pitjor :-(

En resum: l'únic problema dels pantalons és que se m'havia "descosit" la cremallera, però ho havia fet de cop. Crec! Té solució, tot i que no sé si m'atreviré a tornar-los a portar. Perquè, si ara han petat per aquí, qui em diu que no petaran per un altre lloc? I el problema és que han petat just quan no havien de petar. Perquè si haguessin petat fa un parell de setmanes, ho hagués trobat normal. Però ara? Si no tibaven per enlloc!

No, però això del crec no és el que m'ha fet més por. M'ha fet por pensar que, amb les hores de classe que tenia avui, i jo, que estic acostumada a que em caiguin els guixos i esborradors per terra (i més d'un cop a cada classe!), només em venia una pregunta al cap: si aquest matí no haguessin petat, haguessin estat a punt de fer-ho i...

No vull ni pensar què hagués passat si a mitja classe m'ajupo, els pantalons fan crec, i em quedo amb la bragueta oberta (perquè, és clar, amb la cremallera descosida d'una banda, tant li fa si la cordes com si no: queda oberta!)

Crec que, a part del que em va passar la setmana passada, això de que petin els pantalons a mitja classe, és un dels meus pitjors malsons de les coses que poden passar amb uns pantalons.

Per sort, el destí ha estat benèvol amb mi!

dilluns, 15 de setembre del 2008

Tinc dues notícies...

... una de bona, i una de dolenta.

Per què sempre ha de ser així? Per què sempre ha de ser una notícia bona i una de dolenta, o la mateixa notícia vista des de dos punts de vista diferents?

Sempre que sento això, em ve al cap el mateix. Una mare, amb dos o tres fills, que està embarassada i va a veure al ginecòleg. Com que ja ha tingut criatures, sap com és la seva panxa, i veu que és més gran del que hauria de ser. I li demana al pobre ginecòleg que li digui que no són bessons, perquè si són dos, amb els que ja té a casa, no sap com s'ho farà. I el ginecòleg li deixa anar:

- Miri, senyora, tinc dues notícies per vostè: una de bona i una de dolenta. La bona, és que no són bessons.
- Oh! Gràcies, doctor! No sap com m'alegro que em digui això. Perquè si haguessin sigut dos, no sé pas com m'ho hagués fet per cuidar-los a tots dos! Ah, i per cert, quina és la mala notícia?
- Que són trigèmins.

Jo avui també tinc una bona notícia i una que no sé si és bona o dolenta, però que li'n direm dolenta.

La bona és que avui s'obria el plaç per apuntar-se als cursos dels Centres Cívics. I jo no em podia apuntar. Bé, no podia fins al vespre i ja preveia que això voldria dir que no trobaria plaça (fet que s'ha confirmat, a principis de la tarda ja no hi havia places!). Però, gràcies a l'Anna, tinc plaça pel curs que volia!!! He d'apuntar-me pel segon, però això serà més tard, i no sé si m'hi apuntaré... Però l'important era aquest, i li dec un bon regal a l'Anna, perquè si no hagués sigut per ella, ara no tindria plaça al curs!

La mala notícia? Bé, doncs que aquest curs és un dia al vespre, a l'hora que acostumo a connectar-me i fer els posts. I si m'apunto a l'altre curs, també és a aquesta hora, un altre dia. O sigui que, a partir de que comencin els cursos, d'aquí a un parell de setmanes, segurament hi hagi dos dies a la setmana que no tregui el cap per aquí. Bé, sense el segurament. I, o tinc un post programat (cosa que en certes èpoques no m'estranya que en tingui) o em desvincularé bastant d'aquí.

Aquesta era la notícia dolenta? No, no era aquesta.

Aprofitant una parada obligada a causa de la feina, allargaré una miqueta més aquesta parada. Seran unes setmanes de no res. Les necessito per agafar aire. Perquè... bé, perquè sí. I perquè... perquè les necessito. Les raons són moltes, i potser les expliqui quan torni. Ara prefereixo més no fer-ho.

Tornaré, amb els meus descansos setmanals. I en els descansos ja hi posaré tot el que falta de les vacances, i tot el que escrigui a les properes setmanes (que segurament sigui poc, o res). Però necessito aquestes setmanes. I... i també necessito demanar perdó (o no), perquè aquestes setmanes la meva llista de blogs a llegir també es reduirà. Es reduirà a 5 blogs. De la resta... ja agafaré el fil quan torni. O no.

diumenge, 14 de setembre del 2008

No creia que el problema fos tan gros... fins que vaig començar a contestar comentaris

A vegades penso que si no tingués el cap ben ficat a sobre les espatlles (o el coll...), hagués tingut problemes d'anorèxia o bulímia. I ho dic seriosament. El que em va salvar, suposo, va ser el fet que jo passava de tot, no m'importava el que la gent pensés del meu aspecte físic, i jo vivia la vida al meu rotllo.

D'una banda, ara penso que no hauria d'haver sigut així, i ara m'adono que sovint busco el que no vaig buscar mai quan tocava. Que la gent m'accepti. Fins i tot intentant no ser jo mateixa. Sobretot quan realment m'importa. Suposo que és allò de que sé que essent jo mateixa és molt possible que no m'acceptin i... buf, que no anava per aquí.

Anava pel post anterior i els comentaris. No, no em va salvar només això. He explicat mai la noia que tenia anorèxia i que s'asseia al meu cantó a segon de BUP, i que un dia va sortir al diari perquè s'havia suïcidat? O una familiar una mica llunyana que va tenir bulímia a l'adolescència, i que ara, amb trenta-cinc anys encara no està curada del tot?

No, tampoc anava per aquí. Ai!

Suposo que la cosa anava per dues bandes. I la primera és, senzillament, un d'aquests "vull que m'acceptin i em sento fatal". Estic dels nervis. I no vull estar-hi. Però sé que estaré dels nervis tota la setmana que ve. I sé el perquè. Ho sé, no ho hauria d'estar. Però és que, a sobre, la síndrome pre-menstrual m'acaba de matar. Sobretot perquè ja no seria hora i perquè coi, aquesta sempre es presenta quan més toca la pera.

Total, que estic nerviosa per unes quantes coses. La primera (tot i que no sé si la més important), perquè m'han de presentar algú a qui he de donar bona impressió. I llavors penso que coi, que com donaré bona impressió essent una bola? Llavors m'adono que no cal, que el que importa en aquest cas no és la impressió que doni, però... tot i així...

Però hi ha més gent que m'importa el que pensin. I... buf, em sento fatal.

I, com ja deia en un comentari del post anterior, em fot que la gent es pensi que jo no puc fer determinades coses, només perquè el meu cul sembla el camp Nou. I em recordo d'algú que corre i que un dia va aparèixer després d'una cursa, i que estava molt enfadada perquè una noia "ampla" li havia passat al davant. Que se la mirava i que pensava que com coi aquella noia podia córrer més que ella, que era impossible. I això em rebenta. Em fa posar de mal humor. Perquè jo, amb el meu cul de la mida del camp Nou, puc arribar a córrer més que algú altre, perquè tinc unes bones cames, i perquè m'entreno i perquè... coi! Que sí. Que no hi té res a veure.

Però també em rebenta, i estic empipada amb mi mateixa. Em vaig aprimar, sí. Fa 4 o 5 anys. No tinc ganes de comptar-ho. I un parell de persones em van fer caure la moral. Per això mateix. Perquè volia ser acceptada. I totes dues persones em van fer el mateix comentari. Que estava rodoneta. Mai havia estat tan prima, i sabia que no podia estar-ho més. Però no era un pal d'escombra. Entre altres coses, sempre tindré un pit generós, i això fa que no pugui semblar mai prima.

I em vaig tornar a engreixar. I quan vaig superar el que pensava que mai superaria, 12 quilos més del que pesava quan em vaig aprimar, pensava que no podia ser. Que no podia haver arribat allà. I ara, un any després de començar a tenir mal al peu i deixar de fer esport, veig aquell moment com una cosa que voldria aconseguir. I m'adono que vull aconseguir una cosa que en aquell moment em semblava horrible. I veig allò que em semblava horrible a 8 quilos de distància. O sigui, que m'he d'aprimar 8 quilos (amb el que això costa), per arribar a una situació que em semblava horrible.

I com es fa, això? Anant al metge i que em recepti pastilles, segur que no. No em vull prendre pastilles. Ni vull fer tonteries.

I, de mentres, demà he de donar la cara. I he de donar bona impressió. I hi ha la cosa que no m'atreveixo a dir. Ni a admetre. Perquè sé que ficaré la pota.

I això no ho hauria de publicar. O rellegir abans de publicar. Però, què carai. Me'n vaig a dinar. A convertir el meu cul en un camp Nou amb una graderia més. Total, ja no vindrà d'aquí.

dissabte, 13 de setembre del 2008

Per què em costa tant?

Sempre em queixo. Sempre, sempre, sempre.

Però hi ha dies en què penso que tinc dret a queixar-me. Tinc dret a cridar. Tinc dret a dir que no hi ha dret!

La Teresa era la meva millor amiga quan érem petites. Anàvem juntes a nedar. A mi em solien dir Teresa, i a ella, Llum. No només perquè sempre anéssim juntes, sinó perquè, en un equip de natació on tot eren criatures petites i primes, nosaltres érem les gegantes. Sí, ara m'he quedat petita, però una nena de 10 anys i metre seixanta, amb les espatlles amples, uns braços que aixecaven tant de pes com els nens de 14 o 15 i unes cames acostumades a córrer, era una geganta. La Teresa feia un pam més que jo, i deuria pesar uns 15 o 20 quilos més que jo. I això que jo no era prima, precisament.

Quan millor ens ho passàvem a l'hora d'entrenar era quan tocava fer peses, quan tocava córrer, o quan tocava fer papallona.

Quan pitjor ens ho passàvem era quan l'entrenador ens deia que ens havíem d'aprimar. Ara, pensat en perspectiva, em pregunto per què coi ens havíem d'aprimar. Érem el que érem. Érem grans, érem bèsties, érem papallonistes. Nosaltres vivíem de la força física i de les proves de resistència. Mai vam ser velocistes, i per més que ens haguéssim aprimat, ni ella ni jo ho haguéssim sigut.

Però quan ens manava que ens apriméssim, nosaltres ens posàvem a règim. Jo em matava de gana, perquè ja de normal menjava poquet i el pediatra em tenia a règim des dels 6 anys. Amb el temps m'he preguntat si no em vaig quedar petita precisament per això. En una època en la que tots els fills són més alts que els pares, amb diferència, jo sóc bastant més baixa que els meus pares, amb diferència.

Ella no. Ella era diferent. Ella menjava molt malament, i sempre la veies amb els phoskitos, pizza per sopar cada dia i bollicaos tot el dia. I jo ara m'adono que... que... és que fins i tot em fa vergonya dir-ho, però no sé quin gust tenen els phoskitos. No n'he menjat mai cap!

El dia que l'entrenador ens posava a règim, ella menjava més porqueries que jo de normal, però és clar, regulava una mica la seva alimentació. Al cap d'un parell de setmanes, jo no havia perdut ni mig quilo. Ella, 5 quilos pel cap baix. Felicitacions per ella, bronca per mi. No és just, pensava jo. I no és just, continuo pensant. Ella feia esforç, però jo també en feia, i molt! Jo entrenava 4 hores diàries, cada dia, sense fallar, i ella hi anava 3 hores, i no tots els dies de la setmana. No, no era just. Jo no tenia resultats. Però jo ho intentava amb totes les meves forces.

Han passat els anys. La Teresa s'ha operat un parell de cops, per reduir-se l'estómac. Tot i així, després del primer cop es va tornar a engreixar.

I jo...

Jo vaig aconseguir-ho fa uns anys. No sé com. No sé per què aleshores va funcionar. Podria preguntar-me per què no funciona les altres vegades, però si només va funcionar un cop, suposo que el que m'he de preguntar és per què aquell cop sí que va funcionar.

I jo ho segueixo intentant. Miro la gent del meu voltant, i tots em fan el mateix comentari. "Ai, hauria de fer com tu i fer esport, que no faig res". "Ai, hauria de fer règim, que menjo molt, hauria de menjar com tu". Però ells estan prims. O, com a mínim, més prims que jo.

I fa un parell d'anys, un dia, vaig trobar-me al gimnàs una dona que feia temps que no veia. Una d'aquelles que només pensen en calories, en cremar grassa, i en fer règims. "T'has aprimat", em va dir. I jo volia morir-me. No només m'havia engreixat, sinó que pesava més del que havia pesat mai, i pensava que era una bola amb potes.

I jo ho intento, però com més ho intento, més m'engreixo. I cada cop ho entenc menys.

I recordo aquell dia. Ara mateix m'agradaria ser com aquella boleta de fa un parell d'anys.

Perquè ara ja peso 8 quilos més.

divendres, 12 de setembre del 2008

Plourà?



Som a fora. La Nineta em crida. Vol que la gronxi. I jo li dic que no, que plourà.

La porto cap a on es veu la muntanya, el lloc des d'on venen les tempestes.

- I plourà?
- I tant!
- Com ho saps?
- Perquè allà hi ha núvols, i allà ja està plovent.
- Per què?
- Perquè està ben negre, i allà ja hi plou, i hi llampega.
- Llampega?
- Sí.
- Com l'altre dia?
- Sí.
- I plourà?
- Sí.
- Molt?
- Molt.
- Molt, molt, molt?
- Moltíssim.
- Com l'altre dia?
- Més que l'altre dia!
- Més?
- Sí.

Deu minuts més tard. Estem a la cuina. Jo li estic fent una capseta de papiroflèxia perquè hi posi els seus tresors i ella es mira a ma mare.

- Avui plourà.
- No, no plourà.
- Sí que plourà. Molt, molt, molt!
- No, no plourà.
- Mira la muntanya.
- No plourà.
- Que sí, que plourà molt, i tronarà molt, més que l'altre dia.

Al dia següent, parlant amb la iaia...

- Va ploure, ahir?
- Sí. Al vespre.
- I va tronar?
- Sí. Al vespre.
- És que ahir va venir la Nineta.
- Ah, sí?
- I em va dir que plouria molt, i molt i que tronaria més que l'altre dia.
- Ah!
- Jo li vaig dir que no.
- Ah!
- I ella em va dir que sí. Que plouria. Perquè ho havia dit la Llum. I si ho deia la Llum, és que era veritat.

Em fa por que es cregui tot el que li dic i que em vingui a preguntar tot el que no sap. D'aquelles pors de no ser-ne digne. D'aquelles pors de veure que estic en un pedestal que no toca.

dijous, 11 de setembre del 2008

No tinc carnet... ni títol

Estic preocupada. Estic MOLT preocupada.

Tot ha vingut (com si no tingués 10 coses per acabar per dilluns, i cap mig començada!) perquè m'he recordat del carnet de conduir. A finals de juliol va fer 10 anys que em vaig treure el carnet, i a principis de juliol me'l vaig anar a renovar. No recordo si ho vaig explicar, però va ser patètic, perquè l'oculista em volia posar que no era apta. Només perquè la miopia m'havia augmentat una mica en un ull, i amb aquell ull no veia les dues últimes línies. Em va començar a dir que si havia tingut un derrame, que no era normal que no m'hi veiés d'un ull, que havia de tenir alguna malaltia... El telèfon va ser providencial i va semblar que l'oculista se n'oblidava i em va fer el paper.

Just acabat, la dona de recepció d'on feien la revisió em va dir que, si jo volia, ells mateixos em presentarien els papers a trànsit. Que el carnet m'arribaria sense problemes durant el següent mes, i que si al cap de dos mesos no l'havia rebut, que anés a trànsit a veure què passava. Ja fa més d'una setmana que va fer els dos mesos i jo segueixo esperant el carnet, i molt em temo que hauré d'anar a trànsit. Però no tinc cap resguard conforme vaig fer les proves i... i diria que fa un mes i mig que corro per aquests móns de déu amb el carnet caducat. D'acord, a on em van fer la revisió em van dir que em posaven un segell al carnet (que encara tinc) i... doncs això, que tinc un segell al carnet, amb el que puc anar... 2 mesos? Ai! Jo pensava que trigava per ser agost, però diria que la cosa que ja comença a fer pudor de socarrim...

Doncs res, que just després d'això, m'he recordat del títol. Fa més de 8 anys, quan vaig acabar la carrera, vaig pagar una pasta perquè em fessin el títol. Em van donar un resguard. I em van dir que en uns dos anys m'arribaria una carta a casa, que ja tenien el títol.

Van passar dos anys. En van passar tres. I quatre. I un dia li vaig demanar a algú si ja havia rebut la carta. Em va dir que feia més de dos anys que tenia el títol. Aquí em vaig començar a preocupar. Així que vaig agafar el resguard i vaig anar a la secretaria de la facultat on havia estudiat.

No recordo una bronca tan monumental en els últims anys. La dona em va dir que si no havia rebut la carta, és que el títol no estava fet, i no va voler saber res de la gent que havia acabat la carrera un parell d'anys més tard i que ja tenia el títol. Sense carta, no hi ha títol. I punt. I no em tornis a tocar els collons en ta vida, perquè rebràs una bronca encara més impressionant.

Així que jo, quan necessitava el títol, feia una fotocòpia del resguard, i apa.

Però com que he d'anar a la facultat on vaig estudiar la setmana que ve, se m'ha acudit buscar el resguard, a veure si no trobo la secretària de la mala llet. Amb quatre anys potser l'han traslladat, o potser és més feliç. O potser...

El resguard no era on havia de ser. He buscat. He remirat. He començat a treure papers.

Ha sortit una orla alternativa que vam fer, perquè a l'orla normal només hi deixaven posar la gent que acabava aquell any. I una llista amb els telèfons de tota la gent que va anar al viatge de fi de carrera, amb fletxetes de qui havia de trucar a qui. I un paper escrit per mi amb els noms d'unes quantes noies de la carrera. I adreces i telèfons de les noies que compartien pis amb mi l'últim any de carrera (menys d'una, que no ens parlàvem). I... un munt de coses! Fins i tot el prèstec del cotxe: 600.000 pessetes. Preu pagat: 1.400.000, al comptat. I... moltíssimes coses!

Però el resguard no era enlloc.

Llavors m'he recordat de la capseta de ma mare. El llibre amb les notes de l'EGB (i una foto en la que era molt petita!) El llibre amb les notes de BUP. El paper d'haver aprovat la selectivitat, amb totes les notes. El paper que em van donar els tres primers anys de carrera amb les notes de la carrera (el final el tenia jo, que és el que es necessita per demanar coses, i on posa que jo SI que vaig superar tots els crèdits).

Només hi faltava una cosa: el resguard.

I ara tinc dues possibilitats: recordar-me on el vaig posar. Però això sembla impossible. Ja no tinc més llocs amb papers i... ostres! I suposo que el necessitaré aviat, i no sé on és!!! I l'altra opció és anar la setmana que ve a la facultat, resar que no hi hagi la secretària mala llet, i demanar si amb el DNI em poden donar el paper, o si em poden fer un duplicat del resguard... encara que hagi de tornar a pagar.

On s'ha posat el resguard?

Ah! Ja ho sé! M'arribarà per correu. Com el carnet de conduir...

dimecres, 10 de setembre del 2008

Ja ho he explicat abans!

L'altre dia tenia dos posts. Eren dos posts que em feien molta gràcia. Vull dir, que m'ho hagués passat molt bé escrivint-los.

Però, gràcies a uns tràmits burocràtics, el post del matí el vaig explicar a algú. I llavors ja no em va fer gràcia explicar-lo aquí. Anava d'un nen, una DS, una iaia que no s'imposava, i un viatge en tren amb música de DS amenitzada pels comentaris en directe d'un nen que només sabia dir: "M'han matat, aquí hi ha vides i iaia, què diu aquí, que no sé llegir?"

El post de la tarda també el vaig explicar, i es podria resumir amb he lligat a l'andana, esperant el tren, i ha hagut de ser un noi que no entén que si vaig un parell de vagons més enrere no és perquè em persegueixi i s'assegui al meu cantó, quan tot el vagó està buit, i intenti envair el meu espai, quan jo m'amago rere el llibre, intentant no respirar massa, perquè el noi deu fer un parell de setmanes, pel cap baix, que no s'ha dutxat. Coi! I no he posat cap punt fins aquí? Si algú llegeix això, s'asfixiarà tant com jo aquell dia!

I avui he tornat a tenir un altre post (de fet, 3 o 4). Però ja els he explicat tots. Jo, que fa poc deia que tenia més d'un post al dia, i que això no podia ser, i, gràcies a la gent, m'estic desenganxant. O només és un miratge?

El cas és que, com que ja he explicat les coses... doncs que ja no em fa gràcia tornar-les a explicar.

Sí, sí, definitivament m'estic desenganxant. Quants posts queden de l'estiu? Això és el final?

dimarts, 9 de setembre del 2008

No tinc remei

Què s'esperaria d'algú que ahir va anar a dormir a la 1 de la matinada?

Que avui es despertés amb el despertador i tingués greus problemes per aixecar-se.

Aleshores... què faig aquí, una hora abans de l'hora d'aixecar-me, amb els ulls com taronges?

No, no estic nerviosa. Per primer cop en tres dies he dormit tota la nit d'una tirada, sense nervis. Per això, i perquè feia dues nits que no dormia, m'estranya.

Em fan mal el coll i el cap. Quin fart de passar fred. L'altre dia, al tren. Dues hores! I una fred! És clar que he de dir que, malgrat la fama que tenen, ojalà la Renfe fos com el trenitalia. 6 euros per un recorregut de 150 Km! Els trens, comodíssims. Només el problema de l'aire acondicionat. I a sobre, arriben a l'hora!

Tothom em parla en italià. Crec que hi ha gent que es pensa que sóc italiana i tot. Jo contesto en una barreja català-castellà-italià-anglès. I m'entenen. Jo entenc, no sé, un 80% de les paraules i un 90% del significat. Em perdo amb paraules rares, i quan són imprescindibles per entendre el significat, llavors necessito traductor.

Tot i que no tothom em parla en italià. Hi ha un italià que s'entesta a parlar-me en anglès. Si no fos perquè té nom italià i va amb italians, diria que no sap parlar italià. Perquè només l'he sentit parlar amb mi, i en anglès.

Ahir no se'm va fer llarg, però em vaig sorprendre a mi mateixa al vespre quan tornava. I això només ha sigut aquest matí? Em donava la impressió d'haver sigut feia dies!

dilluns, 8 de setembre del 2008

Què vaig aprendre ahir?

A part de que menjar una pizza abans d'anar a dormir farà que em desperti 50 vegades per set, que l'aigua l'he de demanar natural i que fer sobresforços com el d'ahir em deixa l'esquena partida?

Vaig aprendre que a vegades hi ha un camí planer per arribar on volem arribar. Un camí que ens porta cap on volem sense massa esforç.

Però també hi ha altres camins. Hi ha el camí que diu que no hi arribaràs i que et conformes amb una altra situació. Saps que no arribaràs a la primera i intentes arribar a la segona, perquè d'alguna manera hi has d'arribar.

Pots escollir dos camins: el fàcil o el que fas a la teva manera. I esculls el camí a la teva manera.

Te'n penedeixes. Quan veus on has arribat i es fa tot costa amunt (i a sobre portes maletes!) penses que no te'n sortiràs. Voldries haver-te quedat a casa, voldries no haver de buscar-te la vida i maleeixes la teva forma de fer les coses.

Però, d'una manera o una altra, no saps com, has arribat allà on volies arribar al principi. I rius. La solució planera hagués sigut tan fàcil! Hagués sigut tan i tan fàcil venir directament aquí, sense patiments, sense nervis, sense una hora donant voltes!

Però l'alegria d'arribar aquí malgrat (i gràcies a) tots els entrebancs, no me la treu ningú. Si hagués vingut sense problemes, no hagués apreciat el fet d'arribar.

Com vaig dir ahir, avui sóc una mica més gran. I després de la super-pizza, em sembla que no només interiorment...

diumenge, 7 de setembre del 2008

Ho trobava a faltar

Em feia mandra. Quan vaig saber que avui hi havia de tornar... buf! El de sempre. La mandra de sempre. Perquè sí, perquè fa mandra.

Hi anava amb la idea de dir que la setmana que ve faria festa. S'hi està tan bé, dormint al matí els dissabtes... I, és clar, si hi havia d'anar, ja m'he de posar el despertador, i tota la resta.

Resumiré: he acabat augmentant les meves hores de feina, anant-hi més d'hora cada dissabte. I estic contenta.

Ho trobava a faltar. Molt! No m'havia adonat com ho trobava a faltar fins que he sigut allà. Fins que he rigut, fins que la gent al meu voltant han somrigut al veure'm feliç. Sí, feliç.

L'estiu m'ha anat bé. Quan vaig acabar, ja estava una mica cansada. Però ha sigut llarg. No me n'he adonat fins ara. Un parell de mesos, i com els he trobat a faltar! A la gent, és clar. M'agrada aquesta gent, i sembla que jo també els agrado. I estant allà marxen tots els problemes i sóc feliç.

La setmana que ve hi torno. Ja en tinc ganes. Fins avui no m'havia adonat de com ho trobava a faltar.

De com ELS trobava a faltar!

dissabte, 6 de setembre del 2008

Si és millor no somiar...

... com distingir les falses il.lusions de les verdaderes?

Vull dir, suposo que estem tots més o menys d'acord en què estar content per una cosa que no és veritat, en algun moment o un altre, ens farà tornar a la realitat.

Però hi ha il.lusions que ens creiem, que creiem que són veritat.

Com distingir entre les il.lusions que ens hem de creure de les il.lusions que no ens hem de creure.

O, per dir-ho d'alguna manera:

és millor haver somiat i haver sigut feliç i després adonar-se que tot era fum?

o potser és millor no somiar, tenir els peus a terra, i llavors adonar-se que has perdut una oportunitat de somiar i ser feliç per pensar-te que era fum?

divendres, 5 de setembre del 2008

Què és millor?

Què és millor:

ser feliç per una cosa que és imaginària, que no és veritat, però per la que ens hem fet falses il.lusions?

o tenir els peus a terra i no ser feliç?

dijous, 4 de setembre del 2008

Crec que el millor de la meva vida

Avui és el meu verdader aniversari. Sssshhhhhhhhhhtttt!!! No ho digueu a ningú, que és un secret!

Avui fa 30 anys que vaig deixar de treure'm el tub que m'alimentava a dintre de l'incubadora per començar a escupir tots els biberons que intentaven donar-me els meus pares.

Sí, fa uns dies vaig fer els 30 anys oficialment. Però és que vaig néixer abans d'hora, anant a la meva, com tota la meva vida. Havia de néixer, com tota bona catalana, pels voltants de l'11 de setembre.

Al final, però, vaig anar a casa a principis de setembre, pesant menys de 2.5 quilos, amb l'advertiment als meus pares que no em traguessin de casa fins que hagués arribat a uns 3 quilos, que va passar ja a l'octubre...

Sé que qui ho ha de llegir no ho llegirà. Bé, una petita part, sí. Però...

Avui tinc, oficialment, 30 anys i un dia (sembla una condemna!) Però ho he programat perquè es publiqui el dia que vaig sortir de la incubadora (a la meva, com sempre!)

Aquest matí gairebé em poso a plorar. Ahir algú no va poder contactar amb mi, i ara acabo de sentir un missatge al mòbil. Buf... dec estar tova, perquè m'han fet plorar.

I no només aquestes dues persones. Moltes altres. Les persones importants.

Com sempre, la família del meu pare em va trucar. Em van preguntar si havia tingut molts regals. Molts regals?

Depèn. Al final el meu regalet de la botiga d'esports del noi esquerrà va arribar just a temps, i el dia que es publiqui això ja l'hauré fet servir tres o quatre cops. Més regals?

La veritat és que regals materials, podríem dir que no.

Però vaig tenir una cosa molt millor. Regals en forma de petites coses (o grans coses!!!), que no costen diners (que és el que importa a molta gent), però que sí que costen temps o inventiva o... el que sigui.

Tinc una petita espina. La persona de la que esperava la resposta. Una persona a qui vaig convidar i que encara no ha dit res. Res de res. Ara no sé si vindrà o no. Però tampoc va tenir 10 segons per enviar-me un sms.

Però estic contenta. Per la gent que m'envolta, la gent important, que s'ha recordat de mi. I això em fa feliç.

I perquè, crec, he tingut el millor aniversari de la meva vida (i això que el de l'any passat costava de millorar!!!) I perquè sé que si aquest ha sigut el meu aniversari, això vol dir que l'any que comença serà genial. O, com em deia un amic que té uns mesos més que jo, "benvinguda a la dècada, i que tinguis una gran dècada!!!"

I així serà. Amb un somriure a la cara. I sabent que hi ha molta gent que m'estima. Potser hi ha algú que no m'estima i que voldria que ho fes, però... però la dècada comença mirant cap a la gent que realment m'estima. I que continui així!!!

dimecres, 3 de setembre del 2008

Ho sabia!

Jo ja ho vaig avisar.

La mateixa nena de l'altre dia, i el mateix gos.

Jo no era a casa. I potser millor...

La nena ha volgut sortir a fora. La meva mare i la seva li han dit que no. Però ella ha sortit igualment.

Pregunta per qui tingui fills: si una nena fa això, se la deixa jugar a fora? No, veritat? Si li has dit que no, perquè hi ha el gos, o la nena entra o marxeu. O és que jo sóc massa dura?

La nena a fora, i la mare no li fa cas. Ma mare no li pot fer cas.

La nena molesta el gos. Jo l'he vist molestar al gos i sé que el gos no vol que li facin. Coi, li ha de fer mal!

Ma mare veu el gos com s'enfada. Li diu que deixi el gos. La mare de la nena, ni cas. Ni diu res a la nena, ni res de res.

El gos perd la paciència i es gira.

No li fa res a la nena. La nena només s'espanta.

I el gos rep.

La culpa és del gos?

dimarts, 2 de setembre del 2008

Camí de la Lluna

Estem tots reunits en una sala i hem de decidir qui hi va. Tenim el coet esperant a fora, i ho hem de decidir. Qui hi va?

De cop, estic a la Lluna. Sí, al satèl.lit que dóna voltes al voltant de la Terra, no a la Lluna de València.

Estem en una habitació, i no sé per què, el jefe decideix que qui no valgui, ha de tornar. El jefe de l'expedició també és el meu jefe.

I només podem fallar dues persones. La Mercè (l'original de les persones-Mercè) i jo. El jefe li dóna un caleidoscopi a la Mercè i ella ha de decidir què té a veure amb la trajectòria del satèl.lit. Ella mira el caleidoscopi, i en una imatge que no té cap ni peus, diu que és aquella, i és clar, està bé.

Llavors em toca a mi. I penso que si he d'agafar el caleidoscopi... patiré!

Però no. A mi em dóna fotos. Fotos! I què en faig jo, de les fotos?

Començo a mirar fotos, pensant quin dels monuments pot tenir relació amb tornar a la Terra.

De cop, passo una foto del Kilimanjaro, i la desestimo. Busco... coets? Jo què sé!

El jefe em diu que no. Que he fallat. Que havia de saber que si marxàvem ara, aniríem a parar a Àfrica, que era la meva obligació. I que, com que no ho sé, no sóc digna de ser allà i que he de tornar a la Terra. A Àfrica!

Llavors pujo al coet. El porta el meu pare. Ell em portarà fins a la Terra i després tornarà a la Lluna, a buscar els altres, per quan hagin fet la feina.

I el meu pare em comença a dir que l'he decebut molt. Moltíssim. I diu aquelles coses de "tu no eres así", i jo li vull explicar que és per la foto del Kilimanjaro, però no em vol escoltar.

M'he aixecat al lavabo, i quan he tornat, el somni ha continuat.

M'he aixecat a beure aigua, i quan he tornat, el somni ha continuat.

He sentit el despertador. I després de no haver dormit en tota la nit (quants cops m'he despertat i el somni continuava?) he decidit que posava el despertador tres quarts d'hora més tard (l'hora a la que m'he d'aixecar per arribar a la mateixa hora a la feina si no vaig a gimnàs...). I quan he tornat a dormir... el somni ha continuat!!!

I ara tinc son. I em fa mal de cap. I la panxa, com ahir al vespre. I amb aquest somni, segur que tinc febre. No vull ni mirar-ho. De fet, ja sóc a la feina.

I, com que sóc molt regular, aquest post es publicarà d'aquí a 13 hores...

dilluns, 1 de setembre del 2008

Cansada

Arriben les 9 del vespre i em plantejo si vinc aquí o si vaig directa a dormir. Estic cansada, i una mica preocupada. Per què estic tan cansada? No ho hauria d'estar tant! Potser, si miro el que he fet, podria dir que ho puc estar. Però no més que qualsevol altre dia. Avui no he tornat a la feina, ja fa dies que hi vaig tornar. Tampoc he tornat al gimnàs, fa una setmana que hi vaig tornar. Llavors, per què estic tan cansada?

Si estava molt contenta, jo! Bé, a estones, però si venia amb una energia! Però he fet xuf de cop.

Tenia uns quants posts, que vull escriure, però no tinc forces. Tenia un post llarguíssim. I si resumeixo?

He aconseguit en un dia dolent, aconseguir el que volia fer al gimnàs. Bien!!! Això vol dir que el meu pla actual és bo. Demà hi torno. I, encara que sigui un dia dolent (tal com estic avui, segur que ho serà), ho aconseguiré.

He vist una foto. I m'acabo de vacunar contra un munt de mal rotllos. Només de veure la foto m'he preguntat per què m'importa.

He estat tres cançons de retenció al mig de la ciutat, per arribar al semàfor pel que mai passava perquè em feia por. No ha sigut tant... Només pateixo el dia que comencin els coles.

No tinc forces d'escriure més. Quina pena de post. Si algú té inventiva, que hi posi tota la inventiva que hi hagués posat (i hi volia posar) jo, abans d'arribar a casa i trobar-me una visita amb fotos de 2 viatges, i abans de que la Nineta em raptés.