dilluns, 31 de juliol del 2006

Autosabotatge?

Fa uns dies, quan estava sola a casa i em dedicava a mirar la tele durant tots els àpats, quan rentava els plats, quan feia el dinar,... o sigui, que em passava la major part del dia anant d'aquí cap allà amb la tele posada, vaig veure una sèrie/pel.lícula/no sé pas què era. Bé, en vaig veure moltes. Per sort, ara ja he deixat aquest vici (m'ha costat poc) i fa dues setmanes que només miro la tele a l'hora d'esmorzar, quan fan el telenotícies.

En el que sigui que vaig veure, hi havia una treballadora social que estava tractant una mare ex-drogadicta que lluitava per recuperar la custòdia dels fills. La mare va lluitar molt per deixar la droga i feia 2 anys que no es drogava. Tot estava preparadíssim i només havia de passar una última prova perquè li donessin els nens: una visita rutinària d'un inspector dels serveis socials. Tot era perfecte, tot anava bé, fins que la treballadora social va descobrir droga al pis de la mare. Després de dos anys de no haver-se drogat, i quan estava a punt de tornar a tenir la custòdia, ho va tirar tot per la borda just el dia abans de recuperar els seus fills.

La treballadora social li va dir a l'inspector que això era autosabotatge, o alguna cosa per l'estil. La veritat és que no recordo quina paraula va dir, però autosabotatge sona bé. No surt al diccionari, almenys al que he consultat jo, però tampoc sabria com dir-ho, si no en dic autosabotatge.

Avui m'ha vingut l'escena al cap. Realment tots ens fem autosabotatge? Jo em faig autosabotatge? Tinc la fabulosa costum de que, quan les coses comencen a anar bé, quan penso que una cosa pot anar bé, quan m'il.lusiono, agafo i fico la pota. Fins al fons. I llavors ja no hi ha tornada enrere. Com la mare de la tele, que un cop es va veure que s'havia tornat a drogar, va perdre tot el que havia guanyat en els últims dos anys.

No sé per què tinc aquest costum. Quan veig una cosa propera, una cosa de la que en tenia moltes ganes, agafo i faig la tonteria més gran que puc fer. Sense ser-ne conscient. Després, quan veig el que he fet, quan veig que he ficat la pota, i veig que allò que sigui ja no es podrà arreglar, perquè ja he fet de les meves, penso que sóc idiota o alguna cosa per l'estil.

Ara, però, dubto entre dues opcions: m'estic autosabotejant (bonica paraula) o simplement és que sóc una patosa?

diumenge, 30 de juliol del 2006

Ja ha passat un mes?

No, ja sé que no ha passat un mes.

Sí, ja sé que els que em vau dir que no aguantaria un mes sense escriure teníeu raó.

El que passa és que ja m'he aclarit a mi mateixa. Ja se m'ha passat el que em va fer agafar les vacances. Tot i que no sé si ha passat del tot. Torno, però amb canvis. Segurament, si algú mira enrere i endavant a partir d'aquest post no hi trobi diferències. Però jo sí que les notaré, que, al cap i a la fi, suposo que és l'important.

Per començar, aquest post és una espècie d'experiment. Hi ha un lloc en el blogger en el que diu que pots publicar posts enviant-los per mail. Fa temps vaig pensar que podria ser una bona forma de publicar coses quan no sóc a casa. Que no és que tingui ganes de publicar coses quan no sóc a casa, però m'ha vingut bé de provar-ho. Així que res, si algú llegeix aquest post és que l'invent funciona.

Abans que res, també m'agradaria demanar perdó per dir que marxava tants dies i tornar tan aviat. Ni jo mateixa sé què hi tinc, al cap. Tot i que tampoc sé quan tornaré a publicar alguna cosa per aquí. Només que tenia ganes de provar això de publicar per mail (i trobava a faltar escriure aquí, no ens enganyem).

Han sigut pocs dies. Molt pocs dies. Però he recuperat unes quantes coses. M'he adonat d'unes quantes més. He vist que hi ha coses que no tenen sentit. I he recuperat una antiga afició. Fa temps, quan vaig començar a anar amb tren d'aquí cap allà, vaig descobrir unes revistes de passatemps que es deien Logic. Eren perfectes: tots els jocs que hi havia allà eren més divertits que les sopes de lletres, però, fos quin fos el teu nivell cultural, els podies acabar sempre, que els mots encreuats, malgrat que m'encanta fer-los, a vegades poden arribar a ser una mica depriments. Allà hi havia tot de jocs lògics. I allà hi van haver els sudokus molt abans que es posessin de moda, tot i que es deien d'una altra forma. Quan van començar a sortir els sudokus als diaris, vaig deixar de fer els altres passatemps de la revista, perquè si ja tenia els sudokus del diari, per què havia de gastar-me diners en la revista? Però l'altre dia, en una llibreria, vaig trobar un PictoLogic. N'havia buscat, quan vaig veure que sortirien. Però no en vaig trobar als dos únics llocs on havia trobat la Logic: a l'estació de Sants i a l'estació de Girona. L'altre dia, quan la vaig veure, no vaig poder resistir comprar-me-la. I m'he passat els últims dies fent dibuixets a l'hora d'esmorzar, quan tenia uns minuts. Bé, dibuixets i els altres jocs que hi ha a la revista, que encara que sigui PictoLogic, no només hi ha els jocs dels dibuixos, sinó que n'hi ha molts que ja eren a la revista Logic. I ara que ja sé on trobar-ne...

Ara aviat farà 3 mesos que vaig escriure aquest post. No sé si al final el que s'havia de donar es donarà. No sé si ho vull, si no ho vull o què. He tornat carregada de dubtes. Però contenta, perquè n'he resolt uns altres. Aquella sensació que et diu qui és realment important a la teva vida. Passar de la gent que només aconsegueixen fer-me mal. I somriure, somriure molt.

A veure si això es publica. A veure si l'invent funciona.

divendres, 21 de juliol del 2006

Tancat per vacances



No me'n vaig de vacances. De fet, suposo que podria dir que aquest any no en faré, de vacances.

Tampoc me'n vaig a un lloc com el de la foto. Però, de fet, si me n'anés de vacances, preferiria anar a un lloc com el de la foto que a un lloc de platja.

Per què faig vacances d'aquí? Doncs perquè les necessito. Ja fa un temps que noto que estic massa cansada, que aquest any he forçat massa la màquina, que he fet massa coses. I necessitaria una setmaneta d'estar-me sense fer res, ja sigui a casa, ja sigui a un lloc com el de la foto.

Però no he fet tot el que hauria d'haver fet. Tinc moltes coses que s'han de fer. I, per tant, aquestes coses es faran.

D'altra banda, també veig que el que escric jo està decaient dia rere dia. Sens dubte, estic cansada.

Així que me'n vaig de vacances. No ho abandono, perquè crec que em seria impossible. Tampoc deixaré de llegir. Simplement, deixaré d'escriure. Fins d'aquí a un mes. O fins a principis de setembre. Un mes de vacances, com fa molta gent. Només que jo seguiré a casa. I quan em vulgui refrescar, podré entrar aquí i veure la foto del lloc on m'agradaria ser.

No m'espereu fins, com a mínim, d'aquí a un mes.

dijous, 20 de juliol del 2006

"Tierra, trágame!"

Que a vegades em costa entendre les coses, ja ho sé.

Que sovint entenc coses que no són, també ho sé.

Però avui tinc la certesa que he de tornar a primer d'EGB.

I és que, com coi puc llegir una cosa i entendre'n una altra?

I, és clar, com que llegeixes una cosa i n'entens una altra, fas coses que no hauries d'haver fet. Arribes a lloc i veus que passa alguna cosa rara. Comences a veure que no tot és com hauria de ser. Comences a veure que les coses no són com t'esperaves.

Fins que te n'adones. Merda, merda i merda!

I aleshores et preguntes què coi fas allà. Et preguntes per què pots arribar a ser tan rematadament idiota. I et cau la cara de vergonya.

Et mires les mans i veus els anells que portes. En aquest moment donaries el que fos perquè un d'ells fos un anell de poder, que et permetria desaparèixer. O un anell dels que portaven al Bosc d'Entre Móns que portava a Nàrnia.

Però els teus anells són normals. Comprats per 2 o 3 euros. I no són daurats.

Aguantes estoicament. Et maleeixes els óssos.

I, a la que tens ocasió, marxes el més ràpid possible.

Allà t'esperen. Mires el mail. I comproves el que ja et temies: no saps llegir. No saps interpretar el que llegeixes. Has de tornar a primer d'EGB.

I, per si no fos poc, per culpa d'anar al lloc de l'incident (i de les sabates, és clar) t'han sortit quatre llagues als peus. Anava a fer una foto, però podria ferir la sensibilitat de qui la veiés, així que ho deixaré en què la més grossa deixa veure la carn en una àrea de 2 cm de llarg per 0.5 cm d'ample i que la segona més grossa ocupa tot el dit anular, però del peu (no sé si aquest dit té un nom).

Definitivament, necessito tornar a primer d'EGB. Quina vergonya!!!

dimecres, 19 de juliol del 2006

Noia, vas llençada!

- Saps? Ahir vaig estar mirant pisos per internet.
- Ah sí?
- Sí. Només per xafardejar. No tinc pressa, només volia veure què hi havia. Però tampoc vaig mirar gaire. Esperaré un temps a tenir una mica més de diners estalviats.
- Vols dir? Perquè tu aniràs estalviant, però els preus dels pisos pujaran molt més ràpid del que tu puguis estalviar diners.
- Ja, però almenys voldria tenir-ne per una entradeta... A més, el que mirava eren lloguers.
- Lloguers?
- Sí, ja ho sé, si algun dia em vull comprar alguna cosa, anar de lloguer és llençar els diners. Em podria quedar a casa i estalviar. Però és que no em puc comprar un pis.
- Ja ho has mirat?
- No.

Ens posem a davant de l'ordenador. Al primer lloc on busquem, hi ha una oferta genial. Un pis, a uns 10 Km de la ciutat de Girona, 80 m² i que val menys de 20 milions. Sí, els preus dels pisos es compten amb pessetes, almenys jo. De fet, no em crec que aquest pis existeixi. Deu ser un esquer de la immobiliària. Pisos similars al mateix poble valen el doble, a la mateixa immobiliària. O el pis és molt vell, o hi ha alguna cosa que no lliga.

- Ostres, tu, això és una ganga.
- Doncs sí, la veritat.
- Envio un mail perquè em donin més informació.
- Noia, vas llençada!

Somric. No crec que aquest pis sigui real. No pot ser real. És impossible que ho sigui. Però, si ho és, ara mateix pregunto on he de signar per comprar-lo. Sí, no l'acabaré de pagar fins que tingui 50 anys. Sí, si em poso en una hipoteca a 30 anys hauré de deixar, com a mínim, el gimnàs, l'ADSL i hauré de venir a casa a pidolar menjar cada dos per tres. Però una oportunitat així no es pot deixar escapar. I menys una oportunitat com aquesta.

El preu és assequible. No ens enganyem. Encara que em passi 30 anys pagant-lo, no trobaré res més barat. I un pis de 4 habitacions... A 20 minuts de la meva casa actual (prou a prop com per poder anar a casa regularment, però també prou lluny). I en un lloc on reduiria el temps que trigo a anar a la feina a la meitat. En un poble petit. Prou petit com perquè sigui un poble-poble i prou gran com perquè hi hagi pisos. I perdonareu que no dongui més dades, perquè no crec que existeixi, però si existeix, no voldria que ningú me'l traiés de les mans per haver-ho escrit aquí...

Sé que no existeix. No puc tenir tanta sort. No pot ser que el primer lloc on busco hi trobi una ganga i que sigui real. Això comptant amb què, si és real, m'agradi. Jo no he tingut mai tanta sort. No pot ser veritat. Jo només em dedicava a temptejar el mercat a veure si trobava alguna cosa com aquesta.

Si no és real, tampoc tinc pressa. Però si és real...

I ara, canviant totalment de tema, ja em perdonareu, però avui també me'n vaig. Me'n vaig a llegir. Fa uns dies va caure a les meves mans el primer llibre de les Cròniques de Nàrnia. Ahir al vespre el vaig començar. Vaig haver de deixar de llegir perquè m'adormia. Avui l'acabo, segur. Ara m'hi poso. El dia que torni a mirar la blogosfera, el bloglines em dirà que tinc 50000 missatges per llegir. Però avui no. Avui toca acabar el primer llibre de les Cròniques de Nàrnia, i resar perquè pugui aconseguir el segon aviat.

És clar que si el pis és real, aquests seran els meus vespres durant uns quants mesos: sense tele (qui es pot permetre una tele?), sense internet (qui es pot permetre internet?), només amb una radio i un llibre. Que anar a la biblioteca (encara) és gratis.

dimarts, 18 de juliol del 2006

Nena, tu vas néixer per fatxa!

Primera hora del matí. La mama de la Llum i la Llum estan esmorzant a la cuina. La Llum ha posat la tele, per veure les notícies del matí. Parlen d'un aniversari. La mama de la Llum ho sent i li diu:

- Nena, ja podrien haver triat un altre dia.

Aquí faig un parèntesis: a mi només em pot dir nena ma mare i la mare de ma mare. Abans m'ho podia dir l'avi. Si m'ho diu algú altre, em puc mosquejar...

La Llum somriu. Aquesta conversa ja l'ha tinguda. La va tenir fa molt de temps. Però sembla que la mama de la Llum no se'n recorda.

- Recordes el dia aquell que...?
- És clar que me'n recordo!
- També va ser un 18 de juliol.

La mama de la Llum es mira a la Llum. Es posa a riure i li deixa anar un:

- Nena, tu vas néixer per fatxa!

La Llum recorda aquell primer 18 de juliol. Va arribar a casa uns dies abans i li va dir a la mama de la Llum que ja tenia data, que era el 18 de juliol.

- Nena, ja podrien haver triat un altre dia.
- Eh?
- Sí, dona, el dieciocho de julio!

Ah, és clar! És que és molt diferent dir 18 de juliol que 18 de julio. Així escrit, només hi ha una "l" de diferència, però són dues coses completament diferents.

Aquell dia, la mama de la Llum li va dir a la Llum:

- El 18 de juliol serà un dia que recordaràs tota la teva vida.

I la Llum se la va mirar, i va pensar que no es recordaria que fos el 18 de juliol. Fins que fa pocs dies algú li va dir a la Llum:

- Serà el 18 de juliol.

I la Llum es va posar a riure. Va riure pel 18 de juliol, no pel 18 de julio. Però la persona que li va dir es va pensar que reia pel 18 de julio. Realment, la mama de la Llum tenia raó i la Llum, uns anys més tard, es recorda d'aquell 18 de juliol. Potser es recorda que era un 18 de juliol perquè coincidia amb el 18 de julio. Potser sí. Però ella es recorda del 18 de juliol.

I avui, 18 de juliol, ja hi tornem a ser. La Llum ha tornat a tenir un dia important. Fa memòria i, de dates així importants, recorda l'altre 18 de juliol i prou. Bé, sí que n'hi ha hagut més, però en aquest camp, la data és el 18 de juliol. Una casualitat. Una coincidència. Però és que amb la de dies que té l'any, que les dues coses més importants en aquest camp hagin anat a caure en 18 de juliol... i que la Llum no n'hagi triat cap...

Durant el dia li ha vingut una idea al cap. I si...? Què passaria si el 18 de juliol de l'any que ve també fos especial?

La Llum somriu. No pot ser que hi hagi tantes casualitats, i amb la de dies que té l'any, això seria impossible.

I ara perdonareu a la Llum, que se'n va a cel.lebrar que tot ha sortit bé, i que és divuit de juliol, que no dieciocho de julio.

diumenge, 16 de juliol del 2006

Amb data de...

Amb data de què?

Fa uns anys, quan feia poc que tenia internet a casa, i quan em vaig trobar vivint una mica lluny (tot i que les distàncies són relatives, ara aquella llunyania em sembla molt propera) de la gent que m'havia envoltat durant un temps, vaig descobrir la forma d'enviar mails a la gent (o una cosa similar) perquè no s'enviessin just al moment, sinó que ho fessin al cap d'uns dies. El primer cop que me'n vaig anar de vacances, abans de marxar, un dia em vaig entretenir a enviar parides a una amiga. L'amiga va rebre una parida cada dia, des del primer dia que jo era de vacances, fins a l'últim dia. Ella també estava de vacances, però a casa. I no sé si es va fer un fart de riure o es va afartar de la pesada aquella, que tot i estar de vacances es dedicava a enviar mails amb parides cada dia.

Ha passat el temps, i segueixo fent el mateix. De tant en tant envio coses per ser rebudes en un futur. Un futur pròxim, però futur al cap i a la fi.

Però aquests missatges al futur tenen un problema: no es poden aturar. Tu els envies i el dia que has decidit que s'enviin, s'enviaran. L'única manera d'aturar-ho seria entrar al correu de qui li has enviat i esborrar-lo abans que el llegeixi (com feien alguns a l'institut, d'agafar les cartes on hi havia les campanes abans que arribessin a mans dels seus pares). Però, suposo que tothom estarà d'acord amb mi, entrar en el correu d'algú altre és més difícil que agafar el correu de la bústia de casa.

El problema ve quan tu envies un missatge. Tota convençuda. Saps que has de dir allò. Saps que és el que has de fer. Però l'envies perquè s'entregui al cap d'uns dies. Perquè... bé, perquè creus que ha de ser al cap d'uns dies. Li dones a enviar i te n'oblides. Bé, no te n'oblides, però saps que ja està enviat, que tal dia arribarà, i que ja estarà.

Però si les coses funcionessin així tot seria molt maco. No hi hauria problemes i tothom content.

El problema és que les coses no funcionen així. El problema és que ja no et pots tirar enrere. El problema ve quan, uns dies després d'enviar el missatge, però uns dies abans de que arribi al seu destí, t'adones que t'has equivocat. T'adones que has ficat la pota fins al fons. T'adones que no havies d'haver enviat el missatge.

Però ja no hi pots fer res.

No pots tirar enrere en el temps.

Només pots esperar. Esperar a la data. Esperar a... a què?

Repeticions

Últimament em dóna la impressió que cada cop que apareixo per aquí repeteixo alguna cosa que ja he dit abans. O que explico alguna cosa que no té sentit.

Avui (ahir?), mentre passejava el gos, m'he trobat una parella. Ells em coneixien. Tot i que no sé si em coneixien exactament. Sabien d'on venia, però m'ha semblat que no tenien clar si era jo o la meva cosina. Però explicar com et trobes algú que et coneix i que no tens ni la més remota idea de qui és ja ho he fet, diria que més d'un cop. I explicar com coi em poden confondre amb la meva cosina, si som completament diferents, també.

Avui m'he menjat la primera mora de la temporada. Estava verdíssima. Però ja fa dies que me les miro, i no he pogut resistir la temptació. La temptació d'anar pel mig del bosc i agafar una mora. O una figa, que aviat també en podré agafar, ja comencen a estar una mica grosses.

De mentres, miro, observo, i veig repeticions. No meves. D'altra gent. Veig coses en les que jo hi estava ficada fa poquet temps i que ara tenen un altre protagonista. I no puc evitar somriure. Perquè és el mateix, repetit, només que ara no em toca a mi, li toca a una altra persona. I jo ja sé el final, l'altra persona no.

Amb la de coses noves que podria arribar a fer, i jo m'entesto a estar aquí, repetint. Tornant a fer coses, quan sé que en podria fer moltes d'altres. I jo entestada a repetir, i repetir, i no fer res nou, quan en realitat fer el nou seria el més normal.

Ara mateix em dóna la impressió que torno a repetir el mateix error, el que he fet una vegada i una altra. I que ara no serà menys. Simplement, sant tornem-hi. Sóc conscient que no l'hauria de repetir, aquest error. Així, només per sobre, acabo de recordar que m'he equivocat quatre vegades allà mateix. Aquest cop té tota la pinta de ser la cinquena (o la sisena, o la setena). I jo, que ho sé, empenyada a repetir el mateix error. Un error que em fa posar massa il.lusió en una cosa, que al final veig que no era res. L'error de la il.lusió, de posar-hi tots els sentits, i emportar-se'n una desilusió. Un altre cop. Perquè jo no acostumo a prendre'm res en broma, tot m'ho he de prendre seriosament, tot ha de ser important. No puc fer una cosa sense implicar-m'hi de dalt a baix, sense posar-hi tot el cor. I llavors, quan veig que el que sigui només té importància per mi, em foto la gran petacada. I aquesta no és ni la cinquena, ni la sisena, ni la setena, sinó un número molt més elevat.

Però que ningú em faci cas. No podia dormir. Bé, sí que podia dormir. He dormit dues horetes. Però segons sembla ja he dormit prou. I, aprofitant que avui ningú s'adonarà que estic aquí i no em preguntaran què em passa, que per què no dormo, que si tinc algun problema... doncs m'he posat a escriure. Demà (avui?) res de tot això tindrà sentit. Ho llegiré i pensaré que sóc molt dolenta. Pensaré que qui coi em demanava escriure això, que no té cap sentit, i que a ningú li interessa. Però bé, demà serà avui.

divendres, 14 de juliol del 2006

Una fressa em retorna a la realitat. Feia... no sé quanta estona feia. Estava amb la ment en blanc, asseguda davant de l'ordenador, pensant en vés a saber què.

La fressa és propera. Gairebé al meu cantó. Però, si estic sola a casa, què serà la fressa?

Al cap d'un moment me n'adono. Tinc un reproductor de cds. Quan la llum se n'ha anat i torna, s'engega. Sempre està ple. Així que quan la llum torna, l'aparatet s'engega i va reproduint els 6 cds que hi ha dintre, un darrere l'altre.

La fressa que he sentit és com canviava de cd.

Quin era? Li deu faltar molt per acabar? Suposo que el més normal seria aixecar el cul i anar a parar-lo. Però, total, a qui molesta?

Aixeco el cul, però per anar a beure aigua. A sobre el marbre de la cuina encara hi ha els plats de dinar. No em costaria res endreçar-ho, però total, qui se n'adonarà?

No he dinat a la cuina. Fa dies que menjo al menjador, asseguda al sofà, amb les cames creuades, com els indis, i el plat a sobre les cames. Mirant la tele. He mirat més la tele aquesta última setmana que en tot el que portem d'any. Ella almenys parla, que ja és molt.

Avui havia quedat amb una noia, però no s'ha presentat.

M'agrada que plogui, però no m'agrada que plogui a bots i a barrals quan he de travessar la ciutat en cotxe, tota jo xopa de cap a peus per la pluja, amb un pam i mig d'aigua per depèn de quins carrers, pensant que, com hagis de parar el cotxe pel que sigui, ja no podràs tornar a engegar. I, a sobre, sense cap semàfor que funcioni en tota la ciutat.

Em passaré el cap de setmana a casa, sense dir res a ningú. Sense que ningú em digui res. Bé, si, ma mare trucarà per veure si va tot bé. I què li he de dir? Que la planta que em va dir que sobretot regués cada dia, que li havia regalat una amiga i que no es podia morir, ara està plena de forats per culpa de la pedra que ha caigut? O potser millor li dic que un veí em va provocar problemes domèstics? O li dic que ahir al matí va marxar la llum i, fins que no vaig arribar jo al vespre, no vaig tornar a donar-la? I que avui ha tornat a marxar la llum, no sé per quanta estona? I que amb la calor que fa tot el que hi havia dintre del congelador deu estar maco?

Hi ha coses que no tenen sentit. Cap ni un. Però jo, vinga a posar-hi il.lusió i esforç. Quan sé que no tenen cap sentit. O quan sé que, quan tingui la confirmació que no tenen cap sentit, aleshores em foteré la nata del segle.

Crec que tinc dues opcions. La primera, tornar a posar la ment en blanc. La segona, anar a mirar què fan a la tele. Veurem quina guanya.

dijous, 13 de juliol del 2006

Cap a les nou vaig anar a sopar. Encara me l'havia de fer. Però no tenia gana. També m'havia de fer el dinar d'avui, encara. I aleshores el vaig veure.

Sí, ja ho sé, el veig gairebé cada dia. Sí, ja ho sé, és difícil passar-hi per davant i no veure'l. Però ahir m'hi vaig fixar. I vaig haver d'anar-hi.

Vaig obrir la banqueta, per treure'n les partitures que hi ha a dins. I vaig descobrir que la banqueta estava del revés.

Vaig intentar asseure-m'hi i vaig descobrir que havia de moure el sofà per poder asseure-m'hi.

Vaig intentar recordar l'últim cop que m'havia assegut allà davant, i vaig recordar que havia sigut ara ja fa uns quants anys, quan vaig haver de tocar la marxa nupcial en un casament (tema que donaria per un post, però avui no).

Vaig buscar la partitura d'una cançó. I aleshores vaig recordar que, quan vaig estar assajant pel casament, havia buscat la mateixa partitura i no l'havia trobat. No la vaig trobar. Es deuria perdre quan vaig canviar de casa. La devia deixar a algú que no me la va tornar. Deu estar a algun lloc de casa, per alguna raó, i jo no recordo per què la vaig posar allà.

Al cap i a la fi, però, la meitat dels llibres que tinc tampoc són meus. Els vaig heretar d'algú més gran que jo. Bé, la meitat no, potser només una quarta part. Els primers llibres, que ella s'ho va deixar encara més aviat que jo. Sempre m'han fet gràcia aquells llibres, plens d'enganxines de los hombres G i d'un Tom Cruise amb cara d'adolescent. Quan els vaig heretar, vaig passar-me hores intentant treure les enganxines i en vaig ser incapaç. Ara em fan gràcia i tot.

Vist que no trobava la partitura de la cançó


Powered by Castpost



vaig agafar un dels llibres de les enganxines dels Hombres G, i un altre que m'havia comprat jo.

Vaig anar a la pàgina on hi havia la partitura d'una cançó que també havia tocat molt. Vaig mirar la partitura i em costava de llegir. No en va feia molt de temps que no llegia una partitura.

Però els meus dits es recordaven del que havien de fer. Va ser un moment màgic. La meva ment no es recordava de les notes, el meu cap era incapaç de llegir les notes amb la velocitat adequada com per poder seguir tocant. Però les meves mans... les meves mans sabien el que havien de fer. Elles buscaven les notes, i les trobaven. De tant en tant tocaven la nota del costat, però sabien on havien d'anar. Sabien el que volia tocar. Sabien com ho havien de tocar.

Vaig estar tocant molta estona. El temps es va parar amb mi, tocant ara una melodia de Bach, ara una de Beethoven.

I aleshores vaig recordar per què m'agradava. Vaig somriure al pensar en Bach i en Beethoven, que si aixequessin el cap, es moririen del "susto" al sentir el que feia jo amb les seves melodies. Que sí, les podria tocar tal com surten a la partitura, però m'agrada fer variacions. M'encanta convertir aquell minué en una cançó trista. I m'encanta convertir l'altra melodia, una melodia trista, en una cançó alegre.

M'encanta tocar les coses que jo vull tocar. M'encanta tocar-les a la meva manera. M'encanta fer el burro amb les melodies.

Però m'encanta fer-ho sola. Quan ningú amb sent. Sense el meu pare al darrere, que cada cop que em veia acostar-me al piano em demanava que li fes un concert (i que toqués el que calia, i com calia). M'encanta tocar jo sola, equivocant-me, tocant bé, però sense ningú al voltant que em digui que si això està bé o si allò està malament.

Em relaxa. Jo sé si vull una cançó alegre. Jo sé si vull una cançó trista. Jo sé el que vull escoltar, el que vull tocar, i ho faig. Sense que ningú em digui ni el què, ni el com, ni el quan.

Al cap d'una estona em vaig adonar que estava cansada i tenia gana. No tenia cap rellotge a prop. Vaig anar a la cuina. Ja eren més de les 12. Ni em vaig adonar que havia passat tota aquesta estona. Només jo, el piano, i unes melodies que rematarien a Bach i Beethoven.

dimecres, 12 de juliol del 2006

Com et va?

Algú m'ha preguntat que com em va aquests dies sola a casa. I ara tinc un dubte: què li contesto? Tinc unes quantes opcions... (*)

1. Perfecte. M'he passat els últims dies convidant a gent a casa i marxant jo de festa per aquí i per allà. La feina? Bah, ja es farà.

2. Perfecte, la casa està com una patena. Menjo molt correctament, no tinc res de roba bruta pendent de rentar, frego i escombro la casa un cop al dia, com a mínim. Vaja, que està tot perfecte.

3. El gos i les flors estan perfectes.

4. Ah, tot molt bé. Que vols entrar a casa? Ui, no... És que la cuina està una mica... És que, és clar, havia de posar-me a rentar la paella i vaig pensar que ja ho faria quan tingués alguna cosa més bruta, i vaja... bueno... que ja ho rentaré tot quan ja no tingui més estris per fer-me el menjar.

5. Ui, perfecte. Menjo de bé que no vegis! Aquest matí he descobert una teula de xocolata i ja he tingut el dinar: pa amb xocolata. Estava boníssim!

6. Ejem... Sí, tu espera a fora, que jo ja entro a casa i vaig a buscar-ho i t'ho trec. Que per què no vull que entris? No, per res. Ei, què fas? Que què fa tota aquesta roba per aquí tirada? Res, ara anava a posar una rentadora i l'estava separant. Sí, la separava per tota la casa...

7. Sola a casa? I qui t'ha dit que estic sola?

8. Sí, tot bé, excepte un petit problema que va tenir la rentadora. Que quin problema? Ah, res d'important... Només que vaig posar el suavitzant al lloc del sabó i n'hi vaig posar massa...

(*) Si us plau, que ningú truqui als meus pares i els demani que tornin immediatament. Totes les opcions són una invenció de la Llum. Bé, quasi totes...

dilluns, 10 de juliol del 2006

*0 anys

L'altre dia, xerrant, xerrant, em vaig trobar explicant una cosa. I vaig dir que feia molt de temps. Aleshores em vaig posar a pensar. Vaig haver de dir que feia 20 anys! Jo, explicant una cosa, que feia 20 anys que havia passat, i que no tenia noció de que fes tant. Em vaig mig espantar i tot. 20 anys!

Avui m'he posat a pensar en els anys que conec a l'Anna. Avui l'he vist. Ha arribat un moment en què, quan ella anava a dir alguna cosa, jo sabia què em diria. Quasi aquella sensació de que li podria acabar les frases.

Em recorda també una persona que vaig veure fa un o dos dies. Sap que em fa ràbia, però per això m'acaba les frases. O que, quan hi discuteixo alguna cosa, abans que jo li pugui dir alguna cosa, ja em contesta el que jo li anava a dir. No, no és divertit. Per mi no.

Fa un o dos dies que algú va veure com em feia una d'aquestes coses. Com que ens mirava sorprès, li vaig deixar anar: "Quants anys fa que ens coneixem?" I, amb tota la cara, em va deixar anar: "Quants anys tens?" Quina gràcia que em fa. Només que bé, jo tinc 27 anys, però en fa 28 que ens coneixem, si és que se'n pot dir conèixer que la meva mare embarassada de mi anés a conèixer al fill d'una amiga que acabava de néixer.

Sí, l'Anna. Que aquests 27 o 28 encara no arriben a 30 i no seria el títol del post, tampoc. Aviat ja farà 10 anys que ens coneixem (no em matis, ja sé que em vas dir l'altre dia que no ho volies comptar, però totes dues sabem que darrere del "no ho vull saber" hi havia dues noies que ho van comptar en silenci, i que van pensar coses similars, o no?)

Sembla mentida que ja hagin passat 10 anys. Han passat tan ràpid, aquests 10 anys! Fa 10 anys Barcelona era aquella ciutat on ens van portar al zoo amb l'institut i un colom se'm va cagar a sobre. La ciutat on havia anat a veure algun dia els jocs olímpics i els paralímpics. La ciutat on vaig anar a veure com el Barça guanyava una lliga gràcies a un penalt fallat per en Djukic (sí, jo era al camp, això no m'ho podrà pas treure ningú). I prou.

Fa 10 anys que vaig regularment a Barcelona. Crec que en aquests 10 anys no he passat més d'un mes i mig seguit sense posar-hi els peus. Fa 10 anys que m'he fet un fart d'anar d'un lloc a l'altre. El meu rècord està en 12 dies seguits anant i venint cada dia (sense descansar el cap de setmana, s'entèn).

10 anys.

20 anys.

Com passa el temps!

diumenge, 9 de juliol del 2006

Sense dir adéu

Li vaig preguntar si vindria. Fa poc que ens coneixem. Bé, no fa tant poc. Fa uns mesos, no arriba a fer un any. De seguida ens vam caure bé. Almenys per la meva part. Per la seva, sembla que també. Sempre ve a saludar, sempre ve a fer brometes. Sempre parla amb mi, sempre em diu hola amb un somriure.

Li vaig preguntar si vindria. I em va dir que sí. 50 Km d'anada. 50 Km de tornada. Tot sol. Quan ha arribat, jo estava ocupada parlant amb no sé qui, així que només li he dit un hola des de la llunyania.

Però ha vingut. Gairebé hi he parlat més que amb la resta de la gent, comptant tota la resta de la gent com un tot.

Ha vingut i se n'ha anat. L'he buscat, per dir-li que gràcies per venir, perquè ha fet un esforç per venir, i només perquè la meva insistència va fer que digués que sí. Però quan l'he buscat per dir-li que gràcies, i que adéu, ja se n'havia anat.

Se n'ha anat. I no ha dit adéu. Potser ha volgut dir adéu i jo estava ocupada amb algú altre i no s'ha atrevit a interrompre.

Però jo m'he girat. L'he buscat. No l'he trobat enlloc. I m'ha sabut greu que hagués marxat i no hagués dit res.


Em va dir que marxaria. Ja fa uns quants dies. Marxava avui. Estarà uns dies fora de cobertura, per dir-ho d'alguna manera. Uns dies fora.

Em va dir que marxaria. Avui.

I jo sé que ha marxat. Per uns quants dies. No sé quants.

I tampoc ha dit adéu. Simplement ha marxat. Sense dir adéu. I em sap greu que hagi marxat i no hagi dit res.



Segurament jo també he marxat algun cop sense dir adéu. Segurament algun cop jo tampoc he dit res perquè he pensat que ningú ho notaria. Però a vegades un simple gest pot ser més important per algú altre del que realment ens pensem.

Intentaré recordar-me'n el proper cop que hagi de marxar d'algun lloc i per no molestar, perquè penso que a ningú li importarà, perquè... pel que sigui, pensi que ningú notarà que marxo sense dir res.

Potser a algú també li ha sabut greu que hagi marxat algun dia sense dir res. A vegades marxes, dius adéu a un munt de gent i precisament et deixes a qui s'adona que no li has dit res.

Però... és que són dos en un dia!

Sóc un desastre

M'aixeco prou aviat com per tenir temps de tot. Vinc a mirar el correu, un momentet. Vaig a esmorzar. He de marxar al cap de tres quarts d'hora. Tot controlat. Tot controlat?

Me'n vaig a portar el gos a passeig. El porto sense lligar, perquè anem pel bosc. Anem fins on hem d'anar. Tornem i vaig per tancar-lo. Però, és clar, el gos no és tonto, i ja sap que el vaig a tancar.

He de reconèixer que la culpa també és una mica meva. Jo només el trec quan és festa, i sovint els passejos són llargs, acabem jugant quan arribem a casa... i un dels jocs al que juguem és a "atrapar". Ell corre, i jo intento atrapar-lo.

Però és clar, avui era diferent. Avui tenia pressa. Avui havia d'anar a un lloc on m'esperaven. I, és clar, jo li deia que cap a casa, i ell es feia el tonto. Jo intentava atrapar-lo per lligar-lo amb el collar, i ell es pensava que jugàvem a atrapar. Sí, és clar, de fet ja ho féiem, de jugar a atrapar, només que jo avui no jugava.

Finalment s'ha deixat atrapar. L'he tancat. Li he dit quatre cosetes, li he amanyagat el cap. I ell em mirava amb aquells ulls tan tristos... Ho ha de saber. Aquells ulls tristos són impossibles de mirar i de deixar. Si no tingués pressa, no el tancaria i em quedaria amb ell. Però...

Tinc entre 10 minuts i un quart d'hora per arribar al lloc on he quedat. Falten 20 minuts i encara m'he de dutxar. Realment, sóc un desastre. No acostumo a arribar tard, però avui que havia d'arribar d'hora...

Obro l'armari. Merda. Tinc poca roba, i tota la que tinc està o per rentar o estesa. Tic-tac, tic-tac, el temps va passant.

Cinc minuts abans de l'hora a la que he quedat, trec el cotxe de casa. Espero els dos minuts reglamentaris a que es posi l'alarma. I marxo. M'esperen 7 persones, i abans que algú que es passi de llest faci un comentari, cap d'ells és una dona (la cosa va com va).

Arribo al lloc on hem quedat uns 10 minuts tard. De les 7 persones que havien quedat amb mi n'hi ha exactament... cap. I per això m'he fet un fart de córrer?

Arribo a casa gairebé a 3/4 de 4. Recordo que no tinc res per dinar. Quan vius lluny de qualsevol botiga d'alimentació, acostumes a comprar coses i a deixar-les al congelador. I jo, aquest matí, amb les presses, m'he descuidat de treure res del congelador. I, és clar, arribo a casa i el més calent és a l'aigüera. Perdó, el més calent és a la meva cara, que jo, tot i buscar l'ombra durant tot el matí, he arribat a casa en un estat lamentable. La cara em bull i em poso after-sun. Només la cara? No, què va! Una abella m'ha entrat a la samarreta i tinc dues picades a l'esquena.

Poso la tele. Des de fa uns dies, sempre que poso la tele poso el mateix canal. Al meu pare li agrada mirar el futbol i li agrada la tele, així que tenim una televisió de pagament. Fa unes setmanes, un dia vaig arribar a casa i em va dir que hi havia un canal de ciència ficció nou. Jo em vaig asseure al sofà, davant de la tele, i vaig posar el canal. Vaig enganxar just en el moment en què un home entrava en una càpsula i retrocedia en el temps. I ja està, em vaig quedar allà enganxada. La sèrie en qüestió es diu "siete días" i no tinc ni idea de si és coneguda o no. Fins ahir m'agradava, la típica sèrie que et mires si hi penses i si no hi penses, doncs no passa res, perquè són capítols aïllats, i cap d'ells depèn dels altres. Però avui estaven fent exactament el mateix capítol que ahir al vespre, que em va tocar molt la moral. Era un d'aquells capítols que acaben amb un "continuarà". Em sembla que aquest és el penúltim capítol que miraré de la sèrie. No m'agrada que em prenguin el pèl amb els continuarà.

Així que res, vaig a tornar-me a posar after-sun a la cara. Vaig a intentar tornar-me a posar pomada per les picades a l'esquena (mira que és difícil, arribar-se a l'esquena! I ningú aquí que m'ajudi). I vaig a mirar si el bistec que he deixat sobre el marbre de la cuina ja està descongelat.

Mare meva, quin desastre!

dissabte, 8 de juliol del 2006

Com pot canviar...

Sembla mentida com pot canviar la cara en un segon. En un moment et penses que l'has cagat miserablement. Penses que ets idiota. Penses que...

Però al moment següent veus que no, que no l'has cagat. I la teva cara passa de ser una cara de circumstàncies a il.luminar-se amb un somriure. Per una vegada no l'has cagat.

I te'n vas a dormir feliç. Perquè cinc minuts abans pensaves que et passaries una nit en blanc, només pensant en com d'idiota eres per ser tant... idiota? (Sí, ja ho sé, em repeteixo).

Però als cinc minuts saps que avui dormiràs feliç. Perquè, almenys aquest cop, no has ficat la pota.
Girona està preciosa, un dissabte de juliol a les vuit del matí. Em refereixo a la Girona nova. La Girona que sempre està plena de gent, però que avui, a les vuit del matí, està ben buida. Passejo pels carrers buits en direcció al meu destí.

Una estona més tard, quan ja no fa fresca i el Sol ja comença a estar bastant alt, em dirigeixo al lloc de sempre, a trobar pau i tranquil.litat.

Travesso l'Onyar pel pont de pedra. Passejo per la Rambla, que encara està buida. Estant muntant les parades de flors. Penso que és tard, però no suficientment tard. Si ja estiguessin parades, compraria una flor. Ma mare quan tornés estaria contenta.

Segueixo caminant Rambla amunt (avall?) Sempre que passo per aquí no puc evitar parar-me davant de l'aparador del Tarlà, a mirar què hi ha. És com una tradició. Si no em puc aturar, miro de reüll. L'aparador del Tarlà i l'aparador de la llibreria Geli.

Però avui no. Avui giro a la dreta per anar a on era abans el conservatori. Records i més records. Aquells dies d'exàmens de solfeig, on havia de cantar una melodia que m'acabaven de donar davant d'una aula plena de gent que no coneixia de res. Aquells dictats que et feien amb un piano, i que era impossible de fer bé, perquè la melodia del dictat de la teva aula es barrejava amb el dictat d'altres aules i amb altra gent fent exàmens de piano. Aquells exàmens d'instrument, que no podia suportar.

Ara me'n ric, de tot allò. I m'ha fet gràcia passar-hi. Són els meus records. El record d'un passat on sembla que feia les coses molt bé. Però el que podria ser el record d'un futur, encara que sigui una contradicció. He volgut passar pel conservatori per tot el que significa.

Miro les escales. Un bon munt d'escales. Un nombre parell d'escales. Un nombre imparell fins al primer replà gran, i un altre nombre senar fins a dalt, fins a la plaça. M'agrada mirar amunt i veure tot el camí que em queda per recórrer.

Quan estic a punt d'arribar a dalt, la radio em sorprèn amb una cançó. M'agrada escoltar la radio per això. Sí, és clar, hi ha moments que vols escoltar el que tu vols, però aquest component d'atzar que incorpora la radio és una cosa que no es pot igualar. De cop, sents una cançó que t'agrada, i és com una senyal, de que tot anirà bé.


Powered by Castpost



Arribo a dalt, a la plaça, i em dirigeixo allà on vaig sempre.

Mentre la Roxette segueix cantant, arribo al final de la plaça, on em saluda una placa amb el nom del carrer. Somric. Jo sé perquè somric, i amb això ja n'hi ha prou. No m'hi havia fixat mai. És clar que fins fa poc tampoc tenia per què fixar-m'hi. Però avui m'ha fet gràcia.

Pujo pel carrer del nom que em fa gràcia. La Roxette segueix cantant. El carrer està solitari, no hi toca el sol. Em faig una brometa amb el títol de la cançó. Segueixo somrient.

Arribo una mica més amunt. Pujo unes escales. Un nombre parell, també. Em porten directament a la muralla, però no és a la muralla on vaig. Encara hi ha unes altres escales. Unes escales amb un nombre senar d'escalons que em porten allà on vull anar. Pujo i m'estic una estona observant una de les millors vistes que es poden observar.



Encara ara em pregunto per què la gent mira cap a l'altra banda. Avui, mirant a l'altra banda, només hi he trobat una grua i res d'excessivament interessant. Podria mirar a un altre lloc i veure-hi la muralla.



O també podria mirar cap a l'altra banda, per veure la Catedral.



Somric. Des d'una d'aquestes tres fotos, si és que sap on mirar i es té una bona vista (o una foto amb prou resolució) es veu casa meva.

Em quedo una estoneta allà dalt, pensant.

Penso que hauria de pensar a dues setmanes vista, però penso a dos mesos vista.

Penso que hauria de trobar el meu punt fort. Penso que ja he perdut, i que accepto la derrota. Però que segur que he de trobar la forma de guanyar en alguna altra cosa.

Intento trobar aquest punt, però sóc incapaç.

Segueixo pensant. Però fa massa calor, fa massa sol, i no tinc ganes de quedar-me com una gamba, així que torno.

Baixo pel carrer pel que he pujat.

Arribo a la Catedral. Totes les escales estan plenes de cadires. Una bona decepció. A mi que m'agrada baixar les escales just pel mig, i les he de baixar per un trosset que han deixat al cantó.

A baix de les escales (també parells) hi ha un escenari. Al mig de l'escenari, un noi assegut en una cadira llegint un llibre. Em pregunto què hi fa, allà.

Segueixo baixant, fins que arribo al pont de fusta. Atravesso l'Onyar. Quan sóc a la part més alta del pont trec la clau del cotxe. Deixo enrere una Girona, la Girona màgica, la Girona d'una banda de l'Onyar, i arribo a l'altra Girona, la Girona real, la Girona de l'altra banda de l'Onyar.

Torno cap a casa. Mentre em descarrego les 3 fotos que he fet aquest matí, i que no valen un duro, descobreixo altres fotos a la càmera. Somric. No és el que buscava, però és un principi. A dintre la càmera hi ha unes quantes fotos. Fotos meves. I quan vull dir meves, vull dir que o són fetes per mi, o hi surto jo.

Les fotos on hi surto jo em diuen que no sóc tan desastre com em pensava. Les fotos fetes per mi em recorden a una adolescent amb una càmera rèflex, i un pare que només feia que dir-li que aquesta foto no estava prou ben feta, que tal altra no estava prou enfocada, que a tal altra li hauria d'haver deixat entrar més llum, que l'altra estava feta amb una velocitat massa petita, que... Em miro les fotos i no estan del tot malament. Segurament serà la càmera.

divendres, 7 de juliol del 2006

Miss Campiona

Havia començat a escriure un post. El títol era "Jo perdo, tu guanyes". Però ha sonat el telèfon. He hagut de marxar. I mentre conduia, m'he vist a mi caient a una piscina i intentant sortir-ne. Tota envoltada d'aigua, intentant treure el cap. I llavors me n'he recordat.

Fa molt temps (no vull comptar quants anys), els meus pares em van enviar a unes colònies. Fins aquí, res d'estrany. Només que, en comptes d'enviar-me a les colònies que organitzaven al meu poble, amb els nens dels pobles de per aquí, que anàvem tots al mateix col.legi, em van enviar a unes colònies diferents.

Eren unes colònies on només hi havia nenes. Hi havia tres grups de nenes: unes d'un poble del Maresme (no recordo quin), unes d'un barri de Barcelona (tampoc el recordo) i unes altres d'un altre barri de Barcelona.

Les nenes dels tres grups es coneixien entre elles. Era inevitable que es formessin els tres grupets. I jo, allà al mig, sense conèixer ningú i sense saber per quin grup decidir-me.

Quan van arribar els meus pares i em van preguntar què tal m'havia anat, jo només recordava dues coses: la primera, els grups que estaven ja formats i jo allà al mig, que no sabia ni què hi feia, ni què hi havia de fer. La segona, una cançó. Jo no he mirat gairebé mai la tele. En aquella època, entrenava 4 hores al dia i anava al cole, així que la tele no era una cosa que acostumés a mirar. A més, en aquella època, antena 3 i tele 5 es veien ja des de Barcelona, però a casa encara no havien arribat. Totes (i quan dic totes, vull dir absolutament totes) les nenes es van passar les colònies cantant la cançó d'uns dibuixos animats que jo no sabia ni que existissin. I malgrat que no els he vist mai ni he sentit mai la cançó, em sembla que encara seria capaç de cantar la cançó. O, com a mínim, la tonada: "Oliver, Benji, los magos del balón..." Sí, ja paro.

Això és el que em va passar pel cap de dir-los als meus pares quan em van preguntar què tal. Però jo vaig somriure, vaig dir que bé, i em vaig quedar callada.

Van fer una festa de comiat. Just abans d'acabar la festa, van començar a donar premis a totes les nenes. A cada nena li donaven un títol "miss no sé què", "miss no sé què més". Van anar passant les nenes, una darrere l'altra. Jo veia que jo no sortia, i vaig començar a pensar que no em donarien cap premi, que s'havien descuidat de mi. Que com que jo era la nena que anava sola, que no pertanyia a cap grup, doncs m'havien oblidat.

Però no va ser així. Vaig ser la última. Just a darrere dels premis "grossos" de "miss simpatia" i "miss guapa". Jo vaig ser "miss campiona".

Tant mirar a les altres nenes com anaven juntes, com jo era un bitxo raro al seu cantó, com només feien que parlar de la tele, em vaig oblidar del més important: d'adonar-me que jo també tenia coses bones. D'adonar-me que vaig guanyar totes les competicions que vam fer, perquè encara que jo fos de les més dolentes d'entre tots els que entrenàvem 4 hores diàries, aquelles nenes que no entrenaven eren molt més lentes que jo i guanyava totes les curses per mitja piscina d'avantage. Em vaig descuidar d'adonar-me que sí, que jo no reia ni explicava acudits quan jugava al dòmino, però com que el meu pare i el meu avi m'havien ensenyat a comptar, tothom volia venir amb mi, perquè jo sempre guanyava. Em vaig deixar d'adonar-me de moltes coses.

I sí, avui podria escriure un post que es digués "Jo perdo, tu guanyes". Però sé que, en algun lloc, hi ha la miss campiona. Seguríssim. I a qui li importa que no sàpiga la cançó dels dibuixos animats si guanyo totes les partides que jugo al dòmino? A qui li importa que jo no sigui de cap dels tres grups si guanyo totes les curses? Sí, a mi m'importa.

Però ara el que em fa falta és trobar quin és el meu dòmino, quines són les meves curses. I sí, en algunes coses perdo. I sí, hi ha coses que fan mal.

Però, al cap i a la fi, ningú no em pot treure el fet que vaig ser, i mentre ningú em tregui la corona seguiré essent, miss campiona.

La resposta...

Bé, abans que el post es perdi entremig de tot el que dic, aniré a donar la resposta al post d'ahir.

Si he de dir la veritat, diria que al final em vaig dir a mi mateixa que convidaria a fer un cafè o similar a qui ho endevinés primer... Si la persona que ho hagués endevinat s'hagués deixat convidar, és clar. I, encara que només m'ho digués a mi mateixa, ja era una cosa que havia de fer, encara que no ho hagués promés públicament. Però ara he pensat que val més que doni la solució abans que algú trobi la solució i m'arruini (sí, ja ho sé, aquesta no és la raó, però és igual). De totes formes, com que suposo que el fet que jo convidi a fer un cafè no és la il.lusió de ningú, tampoc s'hi perderà res.

He de dir que la que s'hi va acostar més (mig cafè?) va ser l'imma, que va veure quin era realment el problema. I també he de dir que hagués acceptat com a bona una resposta del tipus "donar la volta" o similar. Però aquí va el que vaig escriure ahir i que llavors ho vaig esborrar per dir que donava un premi a qui ho endevinés.

Resposta: L'una es posa a riure. Dóna mitja volta i torna cap al seu lloc remugant: "Però mira que sóc idiota! Com no se m'ha acudit abans? Si no hi ha llum, com pretenc anar al lavabo, que no té finestres, i que és el lloc més fosc de tot l'edifici?"

dijous, 6 de juliol del 2006

De Rodriguez...

Sola a casa. Encara no sé per quants dies. Una setmana? Dues setmanes? Això, més o menys.

Recordo l'any passat, quan més o menys per aquesta època em vaig quedar de Rodriguez. Quina diferència! L'any passat jo també estava de vacances. I tenia una il.lusió, una cosa en la que pensava bona part del dia.

Aquest any serà molt diferent. Treballar, treballar i treballar. Com quan no estic sola a casa. Marxar de casa aviat al matí i tornar tard al vespre. Així, qui nota que està sol? I els caps de setmana... doncs de moment aquest primer cap de setmana el tinc complert, d'una punta a l'altra de cap de setmana. Bé, tinc un espai al mig, però no gaire gran.

L'any passat estava contenta. Podia marxar de casa sense haver de passar l'interrogatori de rigor (on, quan, com, amb qui). Sí, ja ho sé, ja sóc grandeta, però de l'interrogatori no me'n lliuro. D'aquest de quan marxo i no és a treballar, i del de quan torno (on, quan, com, amb qui, què t'ha explicat, com li va la vida, de què anava la pel.li, ...).

Però aquest any no em fa cap il.lusió quedar-me sola. No em fa cap il.lusió que vingui la família cada dia dos o tres cops a portar-me menjar (com si no fos ja prou gran com per cuinar jo soleta). I no tinc cap il.lusió per quedar-me a casa fent aquelles coses que es fan quan s'està sol. Ni tampoc d'anar a donar volts per on sigui sense haver de donar explicacions d'on he anat, com o amb qui.

Sort que em quedo amb el meu amic. Sí, el meu amic. Un preciós labrador blanc. Un preciós labrador que em farà companyia aquests dies. Companyia incondicional. Un labrador que, si em veu trista, se m'acosta i comença a donar-me copets amb el morro fins que me'l miro i somric o li dic algo. Un labrador que, si estic asseguda, ve al meu cantó i s'asseu, i fins i tot a vegades agafa i recolza el cap a sobre la meva falda, mentre em mira amb aquells ulls verdosos.

Així que res, a partir d'avui, i durant uns dies, cada dia abans d'anar a dormir faré una passada per comprovar que totes les portes i finestres estiguin ben tancades (que total, si algú vol entrar, entrarà igual, però en fi). M'aixecaré cada dia mitja horeta abans per portar l'amic dels ulls verdosos a passeig abans d'anar a treballar. Al vespre tornaré a treure l'amic a passeig. Em faré el sopar. Em faré el dinar.

I per la resta... com si fos un dia qualsevol. Com si no estigués de Rodriguez. Perquè, aquest any, no em fa cap tipus d'il.lusió. Potser d'aquí una setmana o dues dic tot el contrari. Però, no sé per què, em dóna la impressió que no serà així.

Tempesta :-)

Per fi ha plogut! Però...

Pregunta: Què fa una si se'n va la llum al lloc on treballa?
Resposta: Com que no pot treballar amb l'ordenador, no té prou llum per llegir o escriure, ni pot fer res més, aprofita per anar al lavabo.
Pregunta: Què passa quan l'una arriba al lavabo?
Resposta: Premi pel primer que ho endevini (ja em pensaré el què, tenint en compte que és molt fàcil...)

dimecres, 5 de juliol del 2006

Enveja

Sí, ho reconec, a vegades tinc enveja. Enveja de gent que aconsegueix coses que jo no aconsegueixo. Normalment és enveja de gent que tenen "don de gente", que diuen. Perquè jo no sóc així. Perquè jo sóc tot el contrari. Però...

Podria parlar de dues persones. Dues persones que van entrar a la meva família fa relativament poc temps. Dues persones que tenen aquest do. D'aquelles persones que només de parlar es posen a tothom a la butxaca. D'aquelles persones a qui tothom troba maques, simpàtiques, que cauen bé a tothom... Però no pots dir a tothom el que espera sentir, quan parles amb gent molt diversa, i a un dir-li blanc, perquè vol sentir blanc, i a l'altre dir-li negre, perquè vol sentir negre. Perquè un dia et trobaràs el que vol sentir blanc i el que vol sentir negre a la vegada, sortirà el tema i... Prefereixo ser la Llum. Callada. Que quan parla diu la veritat. La Llum a qui tothom diu que és seca (i no em refereixo a que estigui prima). La Llum que escolta. La que no cau simpàtica a tothom. Però la que té la consciència tranquil.la, perquè no està enganyant, ni manipulant, ni res que se li assembli. Aquestes dues persones ja no em fan enveja. De fet, una de les dues ara em fa bastanta pena. Sí, d'acord, no s'ha portat amb gaire ètica. Però, tot i així, em fa pena.

Podria parlar d'una altra persona. D'una persona que em fa enveja perquè sap tant de fer la pilota, que té a tothom a la butxaca. Sí, fa enveja. Fa enveja quan veus la diferència de tracte de depèn de qui amb ella i amb mi. Perquè a mi no em surt de dins, això de fer la pilota. Sóc incapaç. Però avui no em fa enveja. Perquè... el perquè me'l guardo per mi. Però no té veure amb aquesta persona, sinó amb una altra. Amb una altra a qui tampoc li agrada fer la pilota. I ho deixaré aquí, perquè, si cal, ja en parlaré més endavant.

I, per acabar, també podria parlar d'una altra persona. Simpàtica, és clar. Sempre fent brometes. D'aquesta persona el que em feia enveja era la relació que tenia amb segons qui, sempre fent brometes per aquí, brometes per allà. Però avui ja no em fa enveja. Perquè sí, d'acord, pot ser una persona molt bromista, molt simpàtica, molt el que vulgui. Però és una persona altiva. Em recorda les meves companyes de col.legi. Totes elles molt simpàtiques, molt divertides, molt maques, molt de l'èlit. Tothom bavejant per elles. Però elles sempre van estar tancades en el seu món elitista, on només hi entrava qui elles volien, qui era com elles. A la resta, ens despreciaven, només perquè no érem prou el que sigui que no arribessim a ser prou. De petita, me les mirava i em feien enveja. Però ara ja no. Com no em fa enveja aquesta tercera persona.

Perquè sé que jo sóc com sóc. I a tothom li agrada que l'altra gent l'aprecii. A tothom li agrada caure bé a l'altra gent. Però només vull caure bé a la gent a qui pugui caure bé la Llum de veritat.

Sí, sé que miraré a altra gent i pensaré que ja podria ser jo així. Però, a mida que vaig creixent, aquestes enveges em duren menys. A mida que vaig creixent, cada cop m'adono que no seré mai com tota aquesta gent. Però cada cop tinc més la seguretat que, si algú se m'acosta, serà per mi. No pel paper que interpreti. No perquè digui una cosa que no penso.

I sí, em seguiran fent enveja tota aquesta gent. Però no avui. I, el dia que me'n facin, em durarà poquet. Perquè, en realitat, no vull ser com cap d'aquestes persones. Que són millors que jo? Doncs potser sí, però no m'importa. Jo sóc com sóc.

dimarts, 4 de juliol del 2006

Temps

Fa un parell o tres de dies que vaig començar el llibre. En porto una quarta part. Una persona construeix una màquina del temps. Envia a una persona al futur, però no torna. Envia una segona persona al futur a buscar la primera. La persona s'està mitja hora al futur i torna. Demana tornar al futur, i l'envien al futur per un any. Però no torna. Així que envien a una tercera persona al futur...

Ja ho he dit, només porto una quarta part del llibre llegida, i potser m'hauré de tirar enrere de les meves paraules, però... hi ha unes quantes coses que no em lliguen. Potser les entenc quan s'acabi el llibre, o potser no.

Per començar, un tros de la segona o la tercera pàgina del llibre:

Es imposible proyectar algo al pasado, irrevocablemente fijo.
De otro modo no existiría la finalidad, y la confusión sería intolerable. Es fácil entender que la vida se transformaría en un caos si, por ejemplo, luego de leer acerca de un asesinato ocurrido hace tiempo, yo pudiese proyectarme al pasado y salvar a la víctima.
En esta eventualidad el asesinato habría ocurrido y habría sido prevenido, lo que es absurdo.
Pero el futuro es diferente. Es informe o, por lo menos, de una naturaleza fluida. Su forma depende de nosotros. Si mato un insecto, no sólo destruyo a ese individuo, sino también a sus descendientes. Influyo asimismo en las vidas de algunos insectos con quienes se hubiese unido, y éstos harán nuevas alianzas. De ellas nacerán otros insectos que no iban a existir. Las consecuencias actuales de mis actos son casi triviales, pues el presente es sólo un momento. Sus consecuencias futuras son incalculablemente mayores, pues el futuro es infinito.


Molt bé, totalment d'acord en un tema: si tu viatges al passat per resoldre un problema i el resols, aleshores canvies el passat i quan arribi el teu present, tu no hauràs d'anar a resoldre el problema del passat, perquè ja estarà resolt, el que crea una contradicció en els viatges al passat.

Però... però és que, en el llibre, la gent va al futur i torna! I si torna... bé, doncs si torna, el que està fent és anar al passat. Però si va al passat, no està entrant en la contradicció dels viatges al passat?

Però és que la contradicció no acaba aquí. La tercera persona que va al futur, la que narra la història (que bé, si ell narra la història, és que ja ha tornat, i si ja ha tornat saps que no li pot passar res gaire dolent...) ha d'aconseguir veure què va passar als altres dos i tornar-los a l'època actual. Però no sé pas com s'ho faran, per tornar-los. Perquè, és clar, la màquina funciona d'aquesta forma: posen a la gent en una sala, els fan anar al futur, fan el que hagin de fer al futur, i tornen a la sala, dos minuts més tard que l'hora en la que els van enviar. Fins aquí tot correcte. Però ara imaginem-nos que el tercer que va al futur aconsegueix salvar-los perquè tornin al passat. Ja tornem a tenir una contradicció! Perquè, on tornarà aquesta gent? Si el primer torna al cap de dos minuts d'haver marxat, ja no serà necessari que el segon i el tercer hi vagin. I si el segon torna, ja no serà necessari que hi vagi el tercer. Suposo que quan acabi el llibre hauré trobat la solució al problema, però no sé per què, tinc la sensació que no em convencerà.

Molt bé, doncs tenim contradiccions, però tot i així, tenim un senyor que se'n va al futur a rescatar els altres dos. I què es troba, quan arriba? Doncs la intuició em diu que si has d'anar al futur a buscar a dos persones que s'han perdut, el més normal és que vagis al mateix lloc i al mateix temps que ells. O sigui, que quan hi arribis te'ls trobis. Però res, el tercer, el que explica la història, no troba els altres dos. I, el més sorprenent, no troba estrany el fet de no trobar-los!

Però ara comença la part bona. El futur és completament diferent a tot el que es coneix actualment. L'home està ben perdut al futur. L'han enviat molt lluny en el futur. Quant de temps?

Una de les primeres coses que diu és que els dies són molt més llargs que a l'actualitat. Bé, això està bé. Ha passat tant de temps, que el retard en el període de rotació de la Terra es nota. Però, quant de temps dura un dia?

La segona persona que va marxar al futur se'n va endur un arsenal d'armes. Després d'això, aquest tercer, que també porta un munt de coses (entre elles un vas) no és capaç de portar un rellotge? Un rellotge simplificaria una mica tot el que vindrà ara. Però, a falta d'un rellotge, em creuré el que diu: el dia dura 4 vegades més que a l'actualitat.

Ahir vaig anar a dormir després de llegir això. Vaig tencar el llibre i vaig pensar que 4 vegades més era una burrada. També vaig recordar una frase del llibre, en la que el que havia d'anar al futur pregunta si farà massa fred. La resposta va ser: "No se preocupe, lo separarán por lo menos treinta mil años de la época glacial más próxima".

Jo em perdo amb els números grans, i podria estar dient burrades molt grans, però... Bé, avui he fet una cerca al google i he trobat que el període de rotació de la Terra es retarda entre 1.5 i 1.7 mil.lèsimes de segon cada segle. Com que no sé quina de les dues dades és exacta, he agafat 1.6. Això m'ha donat que el dia tindrà 96 hores d'aquí a 16200 milions d'anys. M'ha semblat una bogeria de temps. I m'he recordat del Sol, que es transformarà en una gegant vermella també d'aquí a un fotimer d'anys. Tants que em perdo. Però, després de buscar al google, he vist que d'aquí a 5 o 6 mil milions d'anys el Sol s'haurà fet tan gran que s'haurà menjat Mercuri, Venus i la Terra. Aleshores l'home que va al futur no haurà de tenir fred... haurà de tenir una calor terrible!

Però bé, una que ja comença a menjar-se les paraules que ha dit, torna a llegir el primer capítol i s'adona que té poca memòria: resulta que una de les primeres coses que diu és que els envien a 500 mil anys endavant en el futur. Però una, que avui té la vena inconformista, torna a fer càlculs... En 500 mil anys, el període de rotació de la terra serà 8 segons més lent que ara. Em sembla que ningú notaria una diferència de 8 segons en un dia. És més, perquè d'aquí a 500 mil anys el dia tingués 96 hores, el període de rotació de la Terra hauria de ser uns 52 segons més lent cada segle... o sigui, gairebé mig segon per any!

Potser aquest home que escriu el llibre té alguna sorpresa preparada. Potser hi ha alguna cosa que fa que la terra perdi velocitat de rotació molt més ràpid... però, no sé per què, em sembla que no serà així. I mira que és fàcil calcular-ho.

Hi ha més coses rares, però ja n'he escrit prou. A part de tot això, el llibre és interessant: homes amfibi que es comuniquen telepàticament, una espècie de cols molt grans que es mengen els homes amfibi, uns ocells molt especials, uns animalons que, per la forma com els descriu, em recorden els pokemon... Vaja, que després de 500 mil anys la terra està irreconeixible!

Si algú ha arribat fins aquí, moltes gràcies per escoltar-me. Normalment, quan intento començar una conversa sobre aquest tema, la gent em mira amb cara rara i em fan callar. No volen escoltar les meves raons i les meves teories i em diuen que estic una mica sonada. Així que, si algú ha llegit tot el rotllo, moltes gràcies!

dilluns, 3 de juliol del 2006

Pendent

Vaig mig desaparèixer (tot i que vigilava), perquè tenia un munt de coses pendents que havia de fer. Sí, aquelles coses que saps que has de fer, però que et fa molta mandra fer-les. Aquelles coses que tornen, i retornen, i tornen a retornar, i cada cop que tornen et dius que les has de fer, però mai trobes el moment. Fins que aquestes coses s'han convertit en tantes coses que et comencen a asfixiar.

De fet, jo encara estic asfixiada. N'he fet unes quantes, d'aquestes coses. Però encara me'n queden unes quantes per fer. De fet, ara mateix em sento molt malament, perquè hauria d'estar fent la cosa pendent que havia deixat per aquesta tarda-vespre i aquí estic, escrivint això. Però bé, ja ho faré després (el pitjor que es pot dir contra les coses pendents, però això sí, d'avui no passa, que és un altre tòpic que mai s'acaba complint).

I què passa quan fas aquelles coses que tenies pendents de fa tant de temps? Doncs que et sents bé amb tu mateixa, perquè et treus una cosa de sobre. Però també et sents malament amb tu mateixa, perquè penses que tampoc t'ha costat tant, i que, amb el poc que t'ha costat, ja ho podries haver fet un temps (hores? dies?) abans.

Així que em vaig fer una llista amb totes les coses que tenia pendents. M'agrada fer-me llistes. El problema és que no acabo fent mai tot el que hi ha a la llista (o no ho acabo fent en el temps que diu la llista que ho hauria de fer).

Però, què passa quan fas una cosa que fa temps que tenies pendent? Doncs que et pots trobar que aquella persona, a qui feia tant que havies d'anar a veure (no, no és familiar, ni amic, ni res que se li assembli) et rebi amb un somriure, i accepti les teves disculpes per no haver-hi anat abans. O et pots trobar que algú faci ni cas del teu esforç. O que algú amb qui havies de parlar fa temps, a qui li expliques unes quantes coses que et farien anar malament, resulti que, no saps per què, ni què li has fet, es dediqui a fer-te sentir malament amb els seus comentaris, de forma que avui estiguis amb l'ànim pels terres. I llavors pensis que no és el primer cop que ho fa. I et preguntis per què coi li has explicat el que li has explicat, quan ho podria utilitzar en contra teva, si l'únic que fa és dedicar-se a posar el dit a la llaga cada cop que pot? I no, no em crec que sigui tan idiota que ho faci tot sense voler.

Però també hi ha coses que deixes pendents. I que et saben greu. Un munt de feina a fer. Un sms escrit a quarts d'una de la nit, en el que deia que no podia quedar. Un sms que va ser esborrat i no enviat. Perquè no ho trobava bé. Una nit sense dormir. Un dubte al cap: quedo i deixo per fer la feina? No quedo i faig la feina? Cap de les decisions era bona. Però no dormir encara menys. Un altre sms a mitja nit, dient que ho deixem per un altre dia. Mal fet. Aquestes coses no es fan. Però, segons sembla, no es va enfadar. La veritat, em sembla que es mereix un monument...

Una conversa pendent. D'aquelles que no saps què fer. No sé si l'he de tenir o no. Una persona (que aquest cop no sóc jo) que va fer una cosa mal feta. Molt mal feta. Jo sóc la única persona que pot corroborar que realment va ser ella. M'enganyen. Em fan una pregunta sense que jo sàpiga de què va la cosa. Només perquè no intenti defensar aquesta persona. Dic la veritat. M'expliquen el perquè. I van amb les meves proves a la persona que ha fet la cosa mal feta. I jo, què faig? Parlo amb la persona? Si és ella la que ha fet les coses mal fetes, per què sóc jo la que em sento culpable? Per què m'han hagut de posar al mig de tot el merder? Per raons que no venen al cas, no puc anar a parlar amb aquesta persona. Però, què faré el dia que ens creuem pel carrer i me la trobi cara a cara?

Coses pendents. Coses que s'han de fer. Algunes costen. D'altres, no. Algunes ens pensem que costen més del que realment costen. D'altres costen molt més del que ens pensem. Avui hauria d'afegir un munt de coses a la llista. Moltíssimes. Tantes que no en faria prou amb un foli. La més gran de totes, i que totes estan relacionades amb ella, és la de sempre. L'habilitat social o com es digui. Però... però per no fer un post trist, em riuré una mica de mi mateixa, mentre explico una altra de les coses que tinc pendents: la memòria (ja ho fa, ja, això d'estar-se uns dies sense escriure, que ara tinc tantes idees que les he de posar totes en un post, perquè em sembla que se m'escaparan, i potser demà no tindré res a dir).

Un dilluns de principi de mes de bon matí. La Llum se'n va a buscar el tren. Quan és a mig camí, li ve un pensament al cap: l'abonament! Se'l mira. "Abonament esgotat". Merda! Se'l mira amb més deteniment: 47.55 euros.

La Llum intenta recordar quan va ser la última classe particular que va fer. Ui, fa massa temps. Merda.

Arriba a l'estació. Falten 10 minuts perquè surti el tren (encara sort que anava amb temps de sobres...). Una cua enorme per comprar bitllets. És clar, principis de mes i dilluns. Merda.

Busca a veure si té prou diners per l'abonament. 47.55 euros no és una quantitat que acostumi a portar a sobre, però li faria molta ràbia no arribar-hi. Ja paga prou diners a la Renfe com perquè, a sobre, no es pugui aprofitar del 25% de descompte que et fan si et compres l'abonament.

Comença pels bitllets. 3 bitllets de 10... 30 euros. 3 bitllets de 5... 45 euros. Ai, que encara arribaré! Però no duc gaires monedes. Descobreixo una moneda d'un euro... 46. La resta són monedes de 20, 10, 5 i 2 cèntims. Començo a comptar. Total: 47.72 euros. En faig prou.

Arriba el meu torn. Demano el bitllet. Dono els diners. 6 bitllets i un munt de monedes. L'home de la renfe em mira amb una cara que no sé pas com encara estic viva per escriure això. Em queden 17 cèntims. 17 cèntims i prou.

Em miro la T-10, mentre vaig a buscar el tren. Somric. Val més que el tren no arribi tard i tingui temps d'anar a peu. La molt simpàtica em diu el mateix: "Títol esgotat".

Unes hores més tard, morta de set per haver fet els trajectes a peu i no haver-me pogut comprar res de beure amb els meus 17 cèntims (he arribat a pensar que potser, fent cara de pena, algú s'apiadaria de mi, però al final no ho he fet), he arribat al cotxe. Ell, molt amable, m'ha informat de dues coses: la primera, que la temperatura a l'exterior del cotxe era de 39 graus (i a dintre del cotxe, ja ni m'atreveixo a pensar a quant estava). La segona: que ell també necessitava beure. I no precisament aigua.

Deures per la despistada:


  • recordar-se de quan s'acaba l'abonament del tren, per portar diners a sobre.
  • buscar un caixer de la "marca" que gastes proper al camí que fas quan vas a peu (que coi, he comptat 9 oficines de la Caixa, però no he vist cap altra entitat bancària!)
  • portar una ampolla d'aigua a sobre, almenys a l'estiu
  • tirar tots els abonaments esgotats, que llavors els veig i em penso que continuen valent, i llavors passa el que passa


Però, mal que em pesi, em sembla que tot això continuarà pendent.