dilluns, 30 d’octubre del 2006

I tu, què vols?

Quan venia cap a casa amb el cotxe, m'he recordat d'una parella que tenen una parada d'artesania de les que munten al pont de pedra. Un dia, ara deu fer un any o un any i mig, vaig passar per allà, vaig mirar dos segons, i vaig dir que volia unes arrecades. L'home es va mirar a la dona i li va dir alguna cosa de l'estil de "veus? Així és com s'ha de ser". La dona em va començar a preguntar que si no en volia unes altres, que si m'agradaven aquelles d'allà, que si això, que si allò altre. Però jo ho tenia clar. Jo volia aquelles arrecades que havia triat.

Amb la roba em passa una cosa similar. Entro en una botiga, i vaig directa a allò que vull. Sé què vull i no em costa massa de veure-ho. Tinc molt clar el que m'agrada i el que no, i sóc incapaç de provar-me gaires coses. Vaig directa allà on vull, m'ho provo, i la major part de les vegades, m'ho quedo.

Avui pensava que el que passa és que no distingeixo el que vull, sinó el que no vull. Vull dir que tinc clar el que no vull, i com que no vull allò, deixo de banda el que no vull, i aleshores em queda el que vull. Vull, vull, vull... ho sé, em repeteixo. Però bé, no és ben bé això. En algun cas sí, com amb les eleccions de demà passat. Comences a descartar, i a descartar, i a descartar... fins que et quedes amb la única opció que no has descartat. Però no sempre és així.

No, no sempre és així, però bastant sovint tinc molt clar el que no vull, i així és més fàcil triar el que vull.

És complicat escollir entre diverses opcions. Però avui m'he adonat que, de la mateixa manera que amb la roba, tinc molt clar el que vull (i el que no vull). Una altra cosa és que pugui aconseguir-ho. De fet, i com em passa amb les eleccions, tinc molt clar el que no vull, i a partir d'aquí, si trobo alguna cosa que em convenci, doncs veuré si la vull.

Algun cop algú m'ha insinuat (o m'ha dit directament) que sóc massa exigent. Jo no crec que sigui exigent. Simplement, sé el que vull. O el que no vull, per ser més exactes. L'altre dia algú parlava dels alumnes en general, i deia que sempre, sempre, se't pujaran a cavall. Si a la que veus que n'hi ha que queden enrere comences a baixar el nivell perquè tothom hi pugui arribar, aquests que quedaven enrere encara aniran pitjor i aniràs baixant el llistó fins a uns límits que no et pots imaginar. Si mantens el llistó alt, d'altra banda, els costarà més arribar-hi, però segur que al final hi arribaran i hauràs aconseguit coses que semblava que no podien fer.

A mi sempre em van agradar molt més aquests professors que posaven el llistó a dalt de tot. Explicaven molt bé, sí, però llavors t'exigien molt més que els altres. Jo sempre volia tenir aquests professors. Tampoc es tractava de suspendre a tothom. Simplement, es tractava de posar el llistó alt. Perquè, al final, la gent hi acabava arribant.

Però no volia parlar d'això. Volia parlar de mi, i el que vull. I el que vull és un llistó ben alt. No m'importen alguns comentaris que he sentit de gent bastant propera a mi. Jo no vull conformar-me amb una cosa que estigui més a baix del llistó només perquè tothom digui que no existeix una cosa per sobre del llistó. Només perquè diguin que potser no existeix i em quedaré sense res.

Però, saps què et dic? Que prefereixo quedar-me sense res que no quedar-me amb alguna cosa que no superi un cert llistó. I que al final, jo que tinc les coses tan clares, potser acabaré amb una cosa molt per sota del llistó que he posat. Però ho dubto. Perquè no sé si sé exactament el que vull. El que sí que tinc molt clar, però, és el que no vull.

diumenge, 29 d’octubre del 2006

Agre-dolç

Un nen petit que juga a bàsquet. El nen no passa del metre-vint. Davant seu, un "gegant" de metre-seixanta. El nen petit se'l mira, veu el nen gran, però no té por. El nen petit fa una finta al nen gran, es troba sol davant de la cistella, llença, i la pilota entra dins de la cistella.

Un penal que decideix una eliminatòria. El porter a sota la porteria (o una mica més avançat, tant li fa). El millor davanter de l'altre equip a punt de tirar el penal. El porter conserva la sang freda. Espera el moment just fins que el jugador dóna una patada a la pilota. Veu cap on va la pilota. Es tira cap aquell cantó. I atura el penal.

La Lluna en una situació similar. Ningú dóna un duro per ella. Tothom mira amb cara de circumstàncies. És com si fos aquell nen petit que té el gegant al davant. O com el porter davant d'un penal. Sí, hi ha casos en què el petit o el porter se'n poden sortir, però la major part de les vegades, no.

Però la Lluna no s'ha rendit. La Lluna ha seguit lluitant. Perquè sabia que avui pararia el penal. Sabia que avui aconseguiria fintar al gegant. Encara que ningú donés un duro per ella.

Si algú ha sigut mai el nen petit, sabrà què es sent en aquest moment. Si algú ha sigut porter, també. En el meu cas, tremolo. Tota jo tremolo i no puc deixar de tremolar. I somric. No puc deixar de somriure. I, no sé com ni per què, la meva timidesa se'n va, i tinc la confiança necessària per fer qualsevol cosa. Que em menjaria el món, vaja. Just després de fer una gesta d'aquest tipus sé que jo puc fer el que em proposi, sé que no hi ha barreres. I a la merda amb els complexes i amb tot el que sempre em diu que sóc incapaç de fer alguna cosa. Jo sóc capaç. D'això i de molt més. I qui digui el contrari... s'equivoca!

Però, és clar, a ningú se li escapa què passa quan un nen petit fa una gesta d'aquestes davant d'un gegant. El nen està content, però, estaria igual de content si ningú hagués vist que ho ha fet? Avui, un nen de 4 anys, ha vingut corrents a saludar-me. No perquè tingués ganes de saludar-me (o sí, jo què sé) sinó perquè em volia explicar que havia fet una gesta d'aquestes davant d'algú molt més gran. Algú que, de fet, era el seu pare, i sé perfectament que el seu pare s'ha deixat... però això és un altre tema. El nen estava content d'haver-ho fet, però estava més content encara de poder venir corrent a explicar-me el que havia fet.

I, és clar, si ets un porter que pares un penal decisiu, et converteixes en un heroi, molta gent veu el que has fet.

La veritat, en aquests casos, no sé si és millor la satisfacció personal per haver aconseguit allò que semblava impossible, o el fet que la gent que està al teu voltant reconegui que has fet una cosa que ningú es pensava que arribessis a aconseguir. Perquè sí, la satisfacció personal és molt gran... però només amb la satisfacció personal no es va enlloc.

I aquí entra la història de la Lluna. Just acabar de realitzar la proesa, comença a tremolar. I somriu. No pot deixar de somriure. Com fa dues setmanes, quan es va trobar en una situació semblant. Ningú donava un duro per ella, però ella va aconseguir fer el que semblava impossible. I avui també. Però...

Però ningú li ha donat importància. Coi, que acabava d'aconseguir una proesa que poca gent seria capaç de fer. I ni tan sols la gent que es mirava la Lluna amb cara de "no ho aconseguiràs" ho ha reconegut. "Ah, sí, has fet això? Doncs vale". Sense donar-li cap importància. Quan la Lluna estava eufòrica, quan tremolava, quan tenia el cap als núvols i era capaç de fer qualsevol cosa. Quan tenia la confiança suficient per fer el que volgués. Quan no necessitava cap empenteta per aconseguir arribar allà on volia.

Exactament com fa dues setmanes, quan també va aconseguir una proesa i ningú en va fer cas.

Aleshores va agafar i ho va explicar a una de les poques persones que creia que podria entendre-ho. Li va explicar de dalt a baix el que havia fet, com ho havia aconseguit. Pensant-se que aleshores algú valoraria el que havia aconseguit fer.

Però la persona a qui ho va explicar li va dir que tenia feina. Que ja l'escoltaria quan pogués. Han passat dues setmanes i no ha tingut 5 minuts per escoltar-la, per saber quina era la proesa de fa dues setmanes.

Avui, la Lluna ha fet una proesa encara més gran que la que va fer fa dues setmanes. Però la gent que estava al seu voltant no ho han trobat una proesa. Podria tornar a intentar explicar-ho a la mateixa persona que ho va intentar explicar fa dues setmanes. Però sap que li importa una merda.

I aquí està, la Lluna amb la seva proesa. Una proesa que ningú entèn, perquè qui hauria de comprendre-ho, no en fa ni cas.

I ella, que està aquí, pensa. Quin sentit tenen les proeses si ningú les valora, a part de tu? Si el nen de quatre anys no hagués pogut explicar a tothom la seva proesa... li faria la mateixa il.lusió?

dijous, 26 d’octubre del 2006

Fent un meme

- Ei, feia dies que no apareixies per aquí...
- Sí, bé, és que encara estava una mica fomuda.
- Ah...
- I mira, he vist un meme que no és un meme.
- Un meme que no és un meme?
- Sí. Aquest meme. I he pensat...
- Ja, que no et podies resistir a contestar les preguntes.
- Sí...
- Per què t'agrada tant fer aquestes tonteries?
- No ho sé.
- I és llarg.
- Ho sé.
- És tan llarg que segurament ningú arribarà al final.
- Ho sé.
- Potser ni tan sols a la meitat.
- Ho sé. Però m'és igual. M'ho passo molt bé, fent aquestes coses.
- Ah...
- Vinga, som-hi! Hi he de posar un títol.
- Sí, és clar.
- No era una pregunta, era una afirmació.
- Ah... I quin títol hi posaràs?
- Ni idea.
- Doncs ja pots anar pensant.
- I la categoria. "Memes".
- I no hi hauries de posar "Converses amb mi mateixa"?
- Doncs tens raó. I ara tinc un dubte.
- Un dubte?
- Sí. Si hi poso primer la categoria de memes i després la de converses, conservarà l'ordre o les posarà per ordre alfabètic?
- Bona pregunta. A veure què fa.
- Bé, anem pel meme. Només que hi ha un problema... que jo no sóc Pere Calders i les meves respostes no tenen interès.
- Si ja comencem així, anem bé...
- Sí, però és igual. M'ho passaré bé fent-lo, no? I això és el que compta!
- És clar!
- Anem per feina... la primera pregunta: el principal tret del meu caràcter?
- Ai, com riuré...
- Per què?
- No sé, però tinc la impressió de que riuré al veure't la cara pensant les respostes...
- Vols dir?
- Va, vinga, què contestes a aquesta primera?
- Doncs...
- Veus? Va, digues, quin és el principal tret del teu caràcter?
- Doncs la veritat, no ho sé. Suposo que no ho hauria de dir jo, això, no? Perquè jo no em veig des de fora.
- No has contestat...
- Ja ho sé. Mira! Ja ho tinc. La resposta d'en Calders em ve que ni pintada: "Una timidesa exterior, que em fa esquerp, en pugna constant amb alegria interior que desitja la sociabilitat."
- Això és trampa!
- Ho sé... però, jo no ho hauria dit millor!
- Va, per aquesta te la passo...
- D'acord, anem per la segona: la qualitat que prefereixo en un home. Va, no riguis, que t'ofegaràs, de tan riure!
- Vinga, va, contesta!
- De fet, la faré juntament amb la tercera, la qualitat que prefereixo en una dona.
- Ja tornem a fer trampes?
- No faig trampes... És que contestaria el mateix.
- Segur?
- Sí. Almenys avui.
- I què contestaries?
- Doncs que siguin del gènere tonto.
- Del gènere tonto?
- Sí, em sembla que no m'explico massa bé.
- Home, és que preferir que algú sigui del gènere tonto, no és massa normal, que diguem...
- Ho sé, ho sé. Bé, volia dir que prefereixo la gent que altra gent diu que són tontos. La gent que va de bona fe, vaja. La gent aquella a qui tothom pren el pèl. Mira, és una debilitat que tinc...
- Mira que ets rara...
- Ja... i pesada. Porto 3 preguntes i el qüestionari en té 31. I això ja ocupa bastant més que qualsevol post normal... Això no m'ho rellegiré ni jo! D'aquí a una estona podré començar a escriure el que vulgui que ja no quedarà ningú llegint!
- Estàs una mica malament, eh!
- Ho sé. Anem per la quarta... allò que més estimo dels amics? Doncs... i si torno a posar el mateix que a la 2 i la 3? Buf, un altre dia segur que diria alguna altra cosa.
- I per què no la dius ara?
- Perquè això és el que m'ha vingut al cap ara. Vinga, anem per feina, la 5: el meu principal defecte.
- Veig que penses. No contestes?
- És que estava pensant que si en tinc algun, de defecte :-)
- Voldràs dir que si en tens algun que sobresurti dels molts altres defectes que tens, no?
- Sí, això.
- I?
- Doncs... que sóc del gènere tonto?
- Et repeteixes...
- Ho sé... vaig a fer la 6, a veure si canvio una mica les respostes: la meva ocupació preferida.
- I ara per què rius?
- Doncs perquè ara podria dir que la meva ocupació preferida és fer memes!
- Va... no m'ho crec!
- Ja m'ho pensava. Bé, doncs la meva ocupació preferida és... no en tinc ni idea. Però la feina que faig ja m'agrada, així que suposo que podria dir la feina que faig.
- Avorrida!
- Ho sé. Anem per la 7: el meu somni de benestar. Buf... i ara què dic?
- No ho sé, el meme el fas tu...
- Bé, em sembla que passo i hi torno més tard.
- Ep, avui no val, això...
- Per què?
- Doncs perquè avui no tornaràs enrere a omplir els buits. Contesta!
- Doncs... jo què sé. Una vida com la que tinc ara... però sense viure d'okupa, en una casa (qui diu casa, diu pis o piset) que jo em pogués pagar... Cosa difícil, d'altra banda, perquè com està el pati...
- El pati o els pisos?
- Jaja. Quina gràcia que fas! Vinga, la 8: la meva pitjor desgràcia. Ui, aquesta és difícil.
- Ningú ha dit que el qüestionari fos fàcil.
- Ja ho sé. Ara se m'acaba d'acudir una cosa, però segur que si fes el meme un altre dia, diria alguna altra cosa.
- Segur. Però, quina cosa és?
- Doncs perdre el cap. No físicament, sinó psicològicament. Ja saps.
- Sí, ja sé...
- Saps, avui he vist a la nena de la Lluna.
- Ah, sí?
- Sí. I li he donat xocolata. En tenia de negra i de blanca.
- I ha agafat la blanca?
- Sí, la negra no li agrada, però la blanca li encanta...
- No sé per què, això em sona...
- Ja... què diu la pregunta 9?
- Què voldries ser?
- Ah, aquesta és la pregunta més fàcil que he contestat fins ara.
- Ah, sí?
- Sí. La vaig descobrir aquest estiu, tornant de Banyoles un dia de tempesta.
- Oh, que maco!
- No te'n riguis! És veritat. El que voldria ser és jo mateixa. No voldria ser res més. No voldria ser ningú més. Jo mateixa i prou.
- Doncs si no ho vas descobrir fins aquest estiu, vas trigar uns quants anys, eh!
- És que ho has de criticar tot?
- Sembla que sí. És el paper que m'has donat tu...
- Doncs ara critica la resposta a la pregunta 10: on desitjaries viure?
- Ah, aquesta és fàcil, no?
- Doncs sí... voldria viure a casa meva :-)
- Ja sembles una política!
- Ja... Ostres, saps què han fet als cartells electorals?
- No...
- Doncs aquest matí, arribo a la ciutat, i el primer que em trobo és la cara d'en Mas a les faroles. Però... estava tapada!
- Tapada?
- Sí, per anuncis del circ Raluy.
- Ah, sí?
- Sí, després en Montilla.
- També tapat?
- Sí.
- I després el de ciutadans...
- També tapat?
- No, a aquest no l'han tapat!
- Per què?
- I jo què sé, els hauries de preguntar als del circ Raluy, no a mi... O als polítics, perquè aquesta campanya ja és un bon circ...
- Tens raó. Què diu la pregunta 11?
- Que quin color prefereixo.
- Ah, aquesta també és molt fàcil, no?
- Sí, facilíssima: el groc. Anem per la 12: que quina flor prefereixo.
- D'acord, no fa falta que contestis.
- No?
- Em sembla que no, anem per la 13. Què diu?
- Que quin ocell prefereixo.
- Ah, aquesta sí que l'has de contestar...
- Doncs... la veritat és que no ho sé, però ara m'he recordat d'una curiositat.
- Primer l'ocell...
- Doncs... Jo què sé. Els pardals, per dir alguna cosa.
- Per dir alguna cosa?
- Sí, no tinc cap ocell preferit, és un crim, això?
- No, no... i la cosa que has recordat?
- Res, una tonteria de persona inculta.
- La persona inculta ets tu, veritat?
- Sí... Es tracta d'aquest gat. Jo em pensava que el nom estava posat a l'atzar... Fins que l'altre dia, mirant esquelets d'animals, ...
- Mirant què?
- Sí, m'entretenia mirant animalons.
- A on?
- A un lloc on tenen exposats esquelets d'animals. Però, a més dels esquelets, hi ha el nom comú i el nom científic era felix catus. Em va fer molta gràcia, perquè no tenia ni idea que fos felix catus. Però, és clar, té la seva lògica...
- Sí, és clar. Vinga, la 14: els teus autors preferits en prosa.
- Ah, aquesta també és fàcil. I en posaré només un: Asimov. Vinga, la 15, que ja em temo què serà i no sabré què contestar...
- Doncs sí: els teus poetes preferits...
- Doncs passo i quan acabi el meme tornaré a contestar.
- Saps que no ho faràs.
- Sí, però passo igualment. Vinga, la 16: els meus herois de ficció.
- Ja tornes a fer cara d'estar pensant...
- Ostres, és que és difícil... Un heroi de ficció? És que ha de ser heroi, i ha de ser de ficció.
- Doncs sí, ja ho tenen, això, els herois de ficció...
- No sé. Avui em quedo amb l'Spiderman. Demà... segurament sigui un altre. A que endevino quina és la 17?
- Suposo que sí. La teva heroïna de ficció.
- Mmm... S'hi val posar la Susan Calvin? O a ella no se la considera heroïna?
- Va t'ho deixo passar, perquè ara riuré... i molt!
- Per què?
- Per la pregunta 18.
- Quina és?
- Doncs diu, literalment, quins són els teus compositors predilectes. Jaja! Amb la cara ja pagues. Va, vinga, què contestes a això?
- Què vol dir, compositors predilectes?
- No contestis amb una pregunta... va, vinga! Vull veure què contestes a això...
- Doncs depèn.
- De què depèn?
- De què vulgui dir compositor predilecte...
- Contestaràs o no?
- Vale... Si he de tocar la seva música, em quedo amb Bach. Si l'he d'escoltar, Vivaldi.
- I això és tot.
- Sí...
- Doncs anem per la següent, que ja he perdut el compte.
- La 19, els meus pintors predilectes. Doncs qualsevol que sigui abstracte.
- Quina resposta més sosa...
- Ja... Anem per la 20: els meus herois de la vida real. Em pregunto per què pregunten sempre primer pels homes i després per les dones...
- Per algun han de començar...
- Sí, però podrien començar amb un de cada... Tot i que he vist que les preguntes són diferents.
- Diferents?
- Sí, per què et pregunten els teus herois de la vida real i després les teves heroïnes històriques? Per què no és exactament la mateixa pregunta?
- Doncs no ho sé. Jo no he fet el qüestionari...
- Vinga, et contesto la 20: els meus herois de la vida real. Tot i que segur que d'aquí a 5 minuts et contestaria una cosa completament diferent. Els meus herois són... doncs no sabria dir-t'ho. La deixo per després...
- Tramposa...
- És que ja estic una mica cansada de contestar preguntes... i total, tampoc s'ho llegirà ningú. I ja que tinc clara la resposta a la 21...
- A la 21?
- Sí, la meva heroïna històrica.
- Ah, sí? Qui és?
- Marie Curie.
- És heroïna?
- Jo dic que sí... i jo poso la resposta. Si no t'agrada... doncs a mi sí! Vinga, la 22...
- Quins noms prefereixes?
- Noms? Noms de què? Noms de persona? Noms de coses?
- Jo què sé. Noms!
- Mira, doncs Anna és un nom que sempre m'ha agradat. I Marc també. Eren noms propis, no?
- Suposo... Va, quina és la 23?
- Què detesto més que res?
- I què és el que detestes més que res?
- Doncs no sé si és el que més detesto, però les persones amb un alt grau de xuleria em treuen de polleguera.
- Ai...
- Ai què?
- Doncs que has contestat la 24, en comptes de la 23!
- I què diu la 24?
- Ai, no, si ja m'he tornat a deixar els "històrics" pel mig. Pregunta quins caràcters històrics menysprees més.
- Ah...
- I?
- Doncs jo què sé... Ja porto moltes preguntes contestades! La següent...
- La 25? Quin fet militar admires més?
- Si n'eren 3 tambors, que anaven a la guerra, i el més petit de tots...
- Què cantes, tu, ara?
- Els tres tambors.
- Sí, però el meme de les cançons era un altre! Aquest no és el meme de les cançons.
- I?
- Doncs que hauries de contestar bé!
- Ja contesto bé. No admiro cap fet militar. No hi hauria d'haver guerres. I el tambor petit, el que portava el ram de roselles, era el que més admiro.
- Ah... doncs vinga, que ja queda poc. Ara ve la 26... Quina reforma admires més?
- Reforma? Admirar? La deixo per després...
- D'acord, doncs la 27: quins dons naturals voldries tenir?
- Doncs estaria bé poder-se teletransportar. I també m'agradaria el do de la telepatia. A part, doncs el de sempre: una mica més d'intel.ligència, que això sí que seria possible! Molt possible, diria jo...
- I tant! Perquè d'intel.ligència no te'n sobra pas...
- Vinga la següent... Ja només en queden 4!
- Com t'agradaria morir?
- Doncs m'agradaria morir sense adonar-me'n. Bé, vull dir que te n'has d'adonar, però estaria bé morir-se com l'avi, de vell, sense haver patit cap malaltia greu. I si no pot ser així, si no em puc morir essent una velleta adorable (o una velleta cascaràbies, vés a saber, però velleta al cap i a la fi), doncs en algun tipus d'accident. D'avui per demà. Sense temps de pensar que em queda molt poc temps de vida perquè tinc una malaltia terminal.
- Doncs res a dir, que jo sóc la teva altra meitat... Vinga, la 29: estat present del teu esperit?
- Una mica cansat, la veritat, i amb ganes d'acabar el qüestionari! Vinga, la 30!
- Els fets que t'inspiren més indulgència?
- Mmmm... Doncs no ho sé. Puc canviar la pregunta i contestar les coses que m'inspiren menys indulgència?
- No sé, no sé...
- Va, és igual. Total, tampoc sabria què dir. Hi ha una cosa que em genera moooooolta indulgència: que algú hagi començat a llegir això i a les dues línies ho hagi deixat.
- Ja, perquè si algú ha llegit fins aquí, pobre! Quin rotllo acabes de fotre! I encara queda una pregunta.
- Exacte... Em demana el meu lema, però tinc un problema...
- Quin?
- Que no puc posar cap lema.
- Per què?
- Perquè no sé resumir! I no saps com ho sento! Perquè després d'aquest rotllo, si és que algú ha arribat fins aquí... ja no tornarà mai més!

diumenge, 22 d’octubre del 2006

Fórmula 1

Recordo temps enrera, quan ningú a casa es mirava la fórmula 1. De fet, gairebé ningú sabia ni que existia, o com a mínim, no se'n parlava tant com ara. Recordo els diumenges, envoltada de llibres i apunts, amb una tele petita, escoltant (i mirant de tant en tant) els cotxes. No me la perdia mai, encara que mai me la mirava del tot. Sempre me la mirava a mitges, però me l'escoltava. Era l'època en què encara la feien al canal 33 i a tv2. O a les dues. O començaven a tv3 i llavors passaven al 33. I el 33 era el 33, i no el k3.

Després d'aquella època, va començar una època amb en Marc Gené i en Pere Martínez de la Rosa. Aquella va ser una bona època, perquè no hi havia problema per veure-la per la tele: a tv3 (o al 33) ja sempre la feien, i la gent en parlava. Es seguia el mundial i podies estar informat del que era realment el mundial.

Des de fa un temps, a casa, que mai s'havien preocupat de la fórmula 1 i sempre em criticaven que me la mirés, se la miren. Entrenaments del divendres, del dissabte, la carrera del diumenge i tot el que facin.

El que em posa nerviosa és que ells no es miren la fórmula 1. Ells sempre diuen "vas a mirar a Alonso?" Com si no corregués ningú més a la fórmula 1! Com si només aquest noi fos important.

Em posa nerviosa mirar la fórmula 1 amb ells. Perquè tot és l'Alonso, i tot és mirar si guanyarà o no. Les meves converses del dissabte solen ser:

- Com sortiran demà?
- L'Alonso sortirà *** (podeu substituir els asteriscos pel que més us agradi).
- D'acord, i què, i els altres?
- Ah, no ho sé, però l'Alonso sortirà ***.

I comptant que a mi no m'importa massa el que faci aquest noi, doncs això em posa dels nervis. Perquè, d'acord, si el noi en qüestió surt primer, està bé que m'ho diguin, però si el noi no surt dels 3 primers... no m'haurien de dir qui surt primer i segon?

Avui m'he negat a mirar la fórmula 1. Fa una estona m'han preguntat: "Vas a ver a Alonso?" I jo he dit que no. Perquè jo no vull veure l'Alonso. Vull veure la fórmula 1. I sí, tinc un preferit. Però millor no el dic, perquè encara us enriureu de mi. Però penseu que el dia que se li acabi la mala sort... no hi haurà qui l'atrapi! La pena és que llavors, tot i així, aniré a mirar la fórmula 1, preguntaré què fan, i em trobaré amb el de sempre: "L'Alonso va ***."

divendres, 20 d’octubre del 2006

El meme de les cançons (o alguna cosa similar)

Ningú me l'ha passat, però jo el faig igualment. Perquè em ve de gust. Després d'una setmana d'estar perduda, l'he vist per aquí i per allà i m'he decidit a fer-lo. En principi les normes diuen que has de triar un grup o cantant i contestar a cada pregunta amb el nom d'una cançó del grup o cantant. Jo, com que sóc una mica (massa) criatura, he decidit que no escolliria cap grup ni cap cantant, sinó que jo escullo cançons infantils catalanes. Algú hi haurà que les canti totes, dic jo. Encara que sigui una mestra...

Ets home o dona? Les nenes maques del dematí

Descriu-te: La Lluna, la pruna.

Què senten les persones sobre tu?
Plou i fa sol.

Com descriuries la teva anterior relació sentimental? 10 pometes té el pomer.

Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent: Sol, solet.

On voldries estar ara? El tren pinxo de Banyoles.

Com ets respecte a l'amor? El gall i la gallina.

Com és la teva vida? Ara plou, ara neva.

Què demanaries si tinguessis un sol desig? Volem pa amb oli!

Ara acomiada’'t: És l'hora dels adéus.

dijous, 19 d’octubre del 2006

Viure a 30K

No era el llibre que em tocava llegir. Quan vaig acabar l'anterior, que ja no recordo quin era, vaig acostar-me a la meva pila de llibres per llegir. A davant de tot, on hi havia els llibres que volia llegir primer, només hi havia llibres molt semblants en temàtica als últims llibres que havia llegit. Així que vaig buscar una mica més enrere i em vaig trobar amb el llibre en qüestió, mig amagat entre una bona pila de llibres. Qui m'havia de dir que aquell llibre que estava allà amagat m'acabaria agradant tant?

He de reconèixer que quan vaig començar a llegir-lo, Plutó encara es considerava un planeta. Només de pensar això, ja m'adono que he trigat massa a llegir-lo. I sí, pel mig n'he llegit algun altre, però... no m'ha agradat, això d'adonar-me que feia tant de temps que llegia un llibre que no és llarg i que a sobre m'agradava. Però, en fi, això és un altre tema.

Que per què dic això de Plutó? Doncs perquè el pròleg són 5 o 6 pàgines fabuloses, on diu coses com la següent:
Algunos piensan que Plutón es el planeta más externo del Sistema Solar. Pero Plutón no es un planeta. Plutón es un cometoide doble formado por el propio Plutón, cuyo diámetro es dos tercios el de la Luna, y Caronte, de casi la mitad de tamaño que Plutón. La órbita de Plutón-Caronte es altamente elíptica y tiene una inclinación de diecisiete grados respecto al plano elíptico donde orbitan todos los planetas de verdad. La densidad de Plutón es sólo 2.4 veces la del hielo, lo que indica un pequeño núcleo rocoso con una densa cobertura de hielo, pero Caronte, con una densidad de sólo 1.4, es casi todo de hielo. En efecto, se trata de cometoides, no de planetas.


I ho deixo aquí. Seguiria transcrivint el pròleg, però em sembla que això ja serà prou llarg, i malgrat que a mi em va encantar, a algú li pot semblar pesadíssim.

El llibre parla d'una civilització que es troben els humans al cinturó de Kuiper. És un planeta, on la temperatura mitjana és de 30K, i d'aquí el títol, "Camelot 30K". Podria dir moltes coses del llibre, però el faria malbé. Només dir que té un final sorprenent, que a mi m'ha generat molts dubtes. De fet, jo, que tinc molta confiança en la raça humana, em pensava que el llibre s'acabaria amb la destrucció de la civilització d'aquell planeta degut a la influència (mala influència, és clar) dels humans. I bé, una mica d'influència sí que acaben tenint els humans en el planeta, però... el final no me l'esperava pas. M'he quedat amb la pregunta (entre d'altres) de com s'ho van fer per tenir els coneixements per fer el que van fer, quan semblava que no estaven tan avançats. Però... en fi, amb el dubte em quedaré.


I, ja que hi sóc, diré que properament, en aquest mateix canal, es podrà trobar el llibre de la biblioteca, que comença:

De més enllà de les muntanyes dels voltants arribava un silenci ressonant que es feia més intens per les peülles lentes dels ponis de càrrega sobre l'herba i els cops suaus que es donaven amb la cua als costats. El cel era d'un color blau pàl.lid, però la brisa era intensa.
Hi havia quatre components de l'equip de recerca geològica: Malc, Tim, Dave i Caro. Havien deixat el XXI aquell mateix matí a les vuit, per anar, a través del Tub, cap al XVI, on pensaven passar-hi quatre dies. Cap d'ells no havia estat mai tan lluny de casa i sovint miraven enrere cap al Tub. Era la única manera que tenien de tornar.


O el llibre que porto al cotxe i que, probablement, trigaré bastant més a llegir (tot depèn del trànsit i de les possibilitats de trobar aparcament ràpidament):

He was a highly unusual boy in many ways. For one thing, he hated the summer holidays more than any other time of year. For another, he really wanted to do his homework, but was forced to do it in secret, in the dead of night.
It was nearly midnight, and he was lying on his front in bed, the blankets drawn right over his head like a tent, a torch in one hand and a large leather-bound book propped against the pillow. He moved the tip of his eagle-feather quill down the page, frowning as he looked for something that would help him write his essay.


En aquest cas, m'he permès la llicència de treure un nom propi (i substituir-lo per He) i escurçar una mica el primer paràgraf del llibre. És que sinó seria massa obvi. Tot i així, suposo que ho és. I sí, no visc en aquest món: dec ser una de les poques persones que ni s'han llegit el llibre ni han vist la pel.lícula. Així que no conec la història...

dilluns, 16 d’octubre del 2006

Baba de caracol

Me'n vaig a dormir aviat. No tan aviat com hagués volgut, però prou aviat per ser aviat per la resta de la gent.

El rellotge marca les 22 i sóc incapaç de dormir, tot i que no m'aguanto dreta. Incapaç de llegir res o de fer qualsevol cosa de profit, intento pensar coses bones, perquè ja sé la nit que m'espera.

Em desperto dintre d'un cub de Rubik de dimensions enormes. En vull sortir, però un inconscient intenta fer-lo, amb unes instruccions al cantó. I jo vinga a donar voltes dins el cub de Rubik. Miro el rellotge. Les 23:12. Quina nit més llarga m'espera.

Em passo tota la nit igual. El somni del cub de Rubik encara té mitja gràcia. L'estona que puc dormir més estona seguida és de la 1:11 a les 2:15. Cada cop em desperta un somni pitjor, tot i que suposo que hauria de dir un malson. I això que fa dos dies que tiro d'aspirines, que sinó no sé pas què faria.

Vaig a treballar, encara que sé que no em podré concentrar. Faré coses que no necessitin massa concentració, això rai. Així que m'aixeco aviat. Encara amb els ulls mig tancats baixo a la cuina i mentre intento esmorzar poso la tele.

Un cop oberta la tele em recordo del cub de Rubik i penso que encara dec estar tenint un dels meus deliris. Surten un conjunt de noies amb cara somrient, que anuncien una cosa similar a "extracto de baba de caracol". Deixant de banda el fet que em fa mal el cap, gairebé no he dormit, i tinc més ganes de vomitar que de menjar alguna cosa, això de la bava de cargol no m'ajuda gaire a esmorzar. I les noies aquelles passant-se la punyetera crema o el que sigui per la cara, amb un somriure ben gros. Me les miro i penso que ja els regalo la bava de cargol. Que això jo no m'ho fico ni borratxa (i mira que és difícil emborratxar-me a mi, més que res perquè no bec res d'alcohol). I ara segur que em sortirà algú amb què segur que em poso coses pitjors, però com que no em poso cap crema, crec que puc estar tranquil.la. A no ser que les aspirines portin alguna cosa pitjor.

S'acaba l'anunci (per sort) i diuen que si en compres un te'n regalen un altre. Penso que jo no el vull per res, aquest extracte de bava de cargol. Somric pensant que potser al gos li agradaria. I és que quan era petit es menjava els cargols. Si veies un cargol, ell el veia de seguida, i al moment ja no veies el cargol i senties les seves dents com rossegaven una cosa cruixent i sabies que era el cargol. Tot el cargol. Vés a saber, potser són prou bons. Però jo, que no en menjo, ja els regalo tots.

Quan entro al cotxe sento alguna cosa del zoo d'en Pitus. Recordo que me'l van fer llegir, no sé si a l'escola o a l'institut. Fa molt de temps, d'això. No és que no recordi com acaba, és que ni tan sols recordo de què anava. I no tinc cap problema a admetre-ho. Per què me n'hauria d'avergonyir? Jo puc recitar (més o menys) l'Oda a la Pàtria de l'Aribau. Per què m'he d'avergonyir de no recordar com acaba el zoo d'en Pitus? És clar que a mi ningú em jutjarà perquè no ho recordi, no? O potser sí?

En fi, qui sap, potser al zoo d'en Pitus hi havia cargols i el llibre s'acaba amb gent recollint bava dels cargols del zoo per fer-ne cremes perquè algú sembli més jove (*). Vés a saber, cremes que potser són usades pel mateix que s'avergonyeix de no saber com s'acaba el llibre en qüestió!

(*) Sento ser irreverent contra aquest llibre. Però suposo que se'm pot perdonar... tinc febre i no sé què em dic!

diumenge, 15 d’octubre del 2006

Què em poso?

M'estic dutxant. He de marxar de casa en un quart d'hora. Sento la meva mare com parla. No pot parlar sola. Pel to, dedueixo que parla amb la nena de la lluna.

Surto del lavabo.

- Hola guapa!
- Hola.

Se'm mira de dalt a baix.

- On vas?

Li dic.

- I per què?

Faltaria més!

- Mira, quan siguis gran, tu també vindràs amb mi. Voldràs venir?

Fa que sí amb el cap. De fet, ja li començo a explicar històries perquè vingui.

- Te'n vas?
- No, primer m'he de pentinar.

Se'm mira i somriu.

- M'he de pentinar o no?
- Sí.
- M'ajudes?
- Sí.

Em pentino (més o menys).

- Ara em vaig a posar el rellotge.

M'agafa de la mà i em segueix. Somriu.

- Ara anells.
- Els vols triar tu?

I em dóna dos anells, que em poso un a cada mà.

- Ara acades. Jo trio!

I la nena tria les "acades".

- Ara collaret!

Collaret vol dir uns collarets que em vaig comprar a l'hemisferi sud, bastant vistosos. Ja tornava i em quedaven pocs diners. Em quedaven l'equivalent a 12 euros, més o menys, en moneda del país, però la taxa per canviar de la moneda del país a euros (o a qualsevol altra moneda) era fixa independentment de la quantitat i rondava els 10 euros. Com que aquí no els podia canviar, vaig fer el que hauria fet tothom. I és que la gent que té botigues als aeroports internacionals no sap el negoci que fa.

Els collarets es redueixen a tres: un de groc, un de marró i un de blau. Duc una samarreta d'un color molt viu. El groc hi quedaria bé. El marró també... tot i que no tant. I el blau...

- Quin t'agrada més?
- Blau.
- El blau? Segur?
- Blau!

Per sort, no es recorda dels braçalets. Vaig cap al cotxe. Allà em trobo amb les bambes. En tinc de 3 colors. Abans no li pregunti res, ja em diu:

- Vermelles!

Em miro la roba que porto i les bambes vermelles. Me la miro a ella.

- Vermelles!

Així que res, em poso les bambes vermelles. Quin remei!

Mentre marxo em miro de dalt a baix i penso que semblo una pallassa. Però va, total, tampoc s'hi fixarà ningú. I ningú em pren seriosament, així que...

Tot i així, me'n vaig de casa pensant que visc en un món al revés. No hauria de ser jo la que li digués a ella el que s'ha de posar i no pas ella a mi?

dissabte, 14 d’octubre del 2006

Mmmmmmmmmmm

Espaguetis.

Pollastre a la brasa.

Pebre a tot arreu.

Magranes. Palosantos (ho sento, a casa meva sempre seran palosantos, malgrat no sigui català. Al meu poble tothom en diu "palusantus". No va ser fins que vaig anar a estudiar a Barcelona que vaig saber que se'n deien caquis... Però, el caqui no és un color? I els palosantos no són d'aquest color!) Móres. Mandarines. (Per què tots comencen amb M menys el palosanto? El palosanto té algun altre nom que comenci amb M?)

La coca de la mama.

Les tomates de l'hort (llegexi's "tumates"). Els espinacs (i això que de petita no me'ls menjava ni a la de tres). Les pastanagues.

Les "llengonissetes", que en diem a casa.

Els iogurts de la Fageda. El iogurt Sveltess de "tarta de limón" (l'equivalent de La Lechera no, que és massa dolç). Els iogurts blancs, sense sucre i sense res més, ben remenats, que queden líquids.

Les galtes de porc.

Les pomes verdes. Els plàtans madurs.

Sardines. Tonyina (si pot ser, no enllaunada).

Les cireres.

El blat de moro.

Els pèsols. Els cigrons. Les llenties.

El mató que fan per aquí amb mel de Camprodon. La crema catalana.

La xocolata blanca.

I segur que me'n deixo un munt. Algú té gana?

dimecres, 11 d’octubre del 2006

Algú...



... sap on és la sortida?

... em vol ajudar a trobar-la?

... em pot assegurar que, un cop coneguda la sortida, la vida a fora del laberint serà millor que a dins?

dilluns, 9 d’octubre del 2006

Cansada

Estic cansada de justificar-me. Per què m'he de justificar, dia rere dia, per coses que són la meva elecció i que l'únic problema (si és que en tenen algun) és que són opcions minoritàries?

No, no bec cafè. No cal que em miris amb els ulls ben oberts. I sí, de tant en tant bec te. Però, per què m'has de preguntar constantment per què no bec cafè? No en bec i punt.

No, no bec begudes que continguin alcohol. De fet, a part de l'aigua, la llet i alguna coca-cola o fanta de tant en tant, no bec res més. Per què m'has de preguntar si he tingut algun problema amb la beguda? Per què m'has de fer la brometa de que si no bec perquè condueixo? No bec, i prou. És la meva elecció. I no cal que intentis convèncer-me de que begui "només un glop". Si dic que no, és que no. Tant costa d'entendre?

Per què he de justificar el fet de que no begui? Per què he de justificar tantes coses que la gent troba anormals, però que són la meva elecció? Al cap i a la fi, és el de sempre: sense baixos no hi hauria alts. O som tots exactament iguals (quin món més avorrit) o hi ha determinades persones que fan les coses de manera diferent. Sense fer cap mal a ningú. Aleshores, per què s'han de justificar?

M'agrada el meu cotxe. Que no és un cotxe gaire comú? Això ja ho sé. Però jo me'l vaig comprar perquè m'agradava i perquè jo volia exactament aquell cotxe. Que no tinc un clio blanc? Que no tinc un altre cotxe d'aquests que n'hi ha per tot arreu? No és el meu problema, que l'altra gent prefereixi comprar-se altres cotxes. Però jo, si m'hagués de tornar a comprar el cotxe, em compraria exactament el mateix model. Perquè és el que volia, i és el que continuo volent. Aleshores, per què m'has de mirar amb cara rara cada cop que et dic quin cotxe tinc? Per què m'has de criticar pel cotxe? Per què he de justificar el fet de comprar-me aquest cotxe? Si m'hagués comprat un clio blanc no hagués hagut de justificar a ningú el fet de comprar-me aquest cotxe. Perquè ja seria "normal". Però, qui defineix el que és normal? El meu cotxe surt d'una cadena de muntatge, com qualsevol clio blanc. Només que en fabriquen molts menys, però ve d'allà mateix (bé, de la mateixa cadena exactament no).

Per què he de justificar les meves eleccions? Només perquè no són el que escull la majoria? Estic bastant cansada d'anar justificant el que faig. Per què el meu aspecte físic ha de ser el que dicten les normes de no sé qui? Per què tothom et mira amb cara estranya i veus a les seves cares que no veuen bé la teva elecció? Per què m'he de passar tot el dia justificant una elecció que és el que jo volia? Perquè la majoria de gent fa el contrari? Sí, i què? Però la meva elecció és una altra. I si hagués escollit el que escull una gran majoria, ningú em demanaria el perquè. Aleshores, per què ho fan ara?

No, no penso canviar les meves eleccions. Si ho faig, ho faig convençuda. Mai es pot dir mai, però m'estranyaria molt que jo em posés a beure cafè. Però estic cansada. Cansada de les mirades incrèdules. Cansada de les mirades "mira que és rara". Cansada de justificar coses que no he de justificar per res. I, total, estic parlant de coses menors, de petites eleccions. Però, per què tots hem de seguir un camí i qui se'n surt ha de justificar no seguir-lo? Qui ha marcat aquest camí? I, sobretot, els que no segueixen el camí, per què callen? O només parlen quan algú diu alguna cosa així, senten la justificació, i llavors surten amb un tímid "jo també"...? Per què? De què ens hem d'amagar? De seguir el nostre camí? El camí que hem escollit?

diumenge, 8 d’octubre del 2006

Adolescència

Quan era una adolescent (i quan era una nena) tothom em deia que era una una personeta gran. Una amiga de ma mare sempre li diu que ella no en va tenir, de criatures. Jo no sé si en va tenir o no, de criatures, però jo era molt bona nena. Un dia algú em va dir que massa. Potser tenia raó.

Aquest matí, mentre em pentinava, el mirall m'ha tornat la imatge de la Lluna adolescent. La que s'aixecava al matí per estudiar (encara que no hi haguessin exàmens en molts dies) i llavors sempre se li feia tard fent alguna cosa o alguna altra que no havia de fer fins al cap de molt de temps. Es dutxava i anava corrents a buscar l'autobús, sovint amb els cabells molls. A algú se li han congelat mai els cabells? A mi sí. Un dia vaig arribar a l'autobús amb una sensació molt rara al cap i se m'havien congelat els cabells.

Avui he tornat a ser aquella adolescent. M'he aixecat, me n'he anat a on havia d'anar, i m'he comportat com es comportava aquella nena. Seriosa (però amb un somriure a la cara, encara que sembli una contradicció). Centrada. He fet el que havia de fer, i llavors he viscut una altra adolescència.

He corregut pel carrer, amb un grup de nenes pre-adolescents. Hem anat d'un lloc a l'altre corrent i rient. Representa que jo les vigilava... però, com m'ha dit la més gran, jo era més criatura que la nena més petita. He rigut molt. M'ho he passat molt bé. He corregut pels carrers d'un poble com si tingués 10 anys. Com si fos una de les nenes que jo vigilava. Una nena gran enmig d'unes nenes petites. Una "nena" de 28 anys comportant-se com si tingués menys de la meitat dels anys que té.

M'he trobat la mare d'una noia que venia al meu curs. Se m'ha mirat d'una manera rara. Però jo reia. Reia molt. M'he parat, li he dit hola, però les nenes m'arrastraven cap a elles. I jo al darrere. A saltar, a córrer... i a espiar una "nena gran". Només que la nena gran tenia la meitat d'anys que jo... Però, és clar, algú havia de vigilar a les petites, no? Si no les vigilava jo, qui ho hagués fet? I ja que les vigilava... a espiar a la nena gran!

Després he tornat a ser l'adolescent. Aquella noia seriosa, que treballava i que feia el que havia de fer. Però amb un somriure a la cara. Perquè, després del meu matí pre-adolescent, què més podia fer?

dissabte, 7 d’octubre del 2006

Més jo que jo

Vaig amb ma mare pel carrer. Parlem. Somric. I li deixo anar:

- Ara mateix sóc més jo que jo.

Ma mare somriu. Em diu que sí. Jo continuo parlant.

- Doncs sí, sembla mentida, però feia cap a 4 anys que no era jo. Però ara sí que sóc jo.

Ma mare em dóna la raó.

Quan arribo a casa, una nena que només ha conegut l'altre jo se'm mira amb cara de no entendre res. El que ella no sap és que, abans de que ella nasqués, jo era jo.

I, és clar, ara sóc més jo que jo.

Perquè, és clar, qui pot ser més jo que jo?

El caçador

Vaig trobar el llibre a la biblioteca. No aquesta edició, és clar.

El llibre ja l'he tornat, però em semblava recordar que era de l'editorial "La Teranyina". Però... no en trobo cap referència a internet! En fi, que vaig veure un llibre a la biblioteca amb el dibuix d'una teranyina blava i les mans se me'n van anar al llibre. Sé que havia llegit algun llibre també de la teranyina blava, però no recordo quin, i no el trobo a les estanteries. Només recordo que em va agradar.

Quin post més ben informat, mare meva!

El llibre en qüestió es diu "El caçador" i l'autor és Douglas Hill. Si a ningú li sona el nom, cap problema! Segons sembla, no és massa conegut...

Com ja he dit, vaig agafar el llibre de la biblioteca i es va quedar al seient de l'acompanyant del cotxe. Aquí faig un parèntesis. Com que sempre vaig sola, vaig deixant coses al seient de l'acompanyant. En aquests moments, el seient està ocupat per 4 llibres (tots de temàtica diferent), una radio, un paraigües i uns quants folis amb coses apuntades... El dia que algú hagi de pujar al cotxe, tot això passarà al seient de darrere, on ara mateix hi ha uns quants papers, una ampolla d'aigua, dos o tres paquets de mocadors de paper i no sé si alguna cosa més. Tanco el parèntesis, que encara m'enviareu a un curset de neteja o d'endreça...

Vaig començar a llegir el llibre al cotxe. És un llibre molt curt. De fet, sembla que és la primera part d'una trilogia, cosa que em fa molta ràbia... perquè la segona i la tercera part no semblen estar a la biblioteca. Volia buscar a l'editorial, perquè molt em temo que la segona i la tercera part no deuen estar traduides al català. Sembla que al castellà sí, però no semblen uns llibres gaire famosos, que diguem.

El llibre en sí és molt curt, ja ho he dit. Té unes 180 pàgines, però són pàgines molt petites i amb la lletra molt gran. L'he llegit en un parell de dies al cotxe i una horeta més a casa per acabar-lo i poder-lo tornar a la biblioteca.

M'ha semblat un llibre massa senzill, com si fos un conte. M'ha semblat que es podia aprofundir molt més en tota la història, explicar les coses molt millor, posar-hi molta més història pel mig. Ho sé, ho sé, estic una mica crítica. Vull dir que la història en sí és bona (tot i que no és res que no hagués llegit abans), però que no en treu tot el suc que se'n podria treure. Bé, aquí l'experta... no em feu ni cas, eh!

És clar que, mai se sap, a la segona i la tercera parts potser en treu més suc, de la història.

La història es situa en un futur llunyà. La humanitat gairebé s'ha destruit a sí mateixa. Només queden uns quants humans, que fugen de les ciutats, que estan contaminades, i es refugien als boscos i deserts, llocs que estaven deshabitats fa anys. Viuen en pobles petits i han anat molts anys enrere. No coneixen l'electricitat, cacen amb llances i la majoria d'ells no saben llegir. Alguns privilegiats han après a llegir dels seus pares i conserven algun llibre de fa molts anys, però no hi entenen res de res, perquè parla de coses que ells ni tan sols es poden imaginar.

Però els humans no viuen sols. Uns éssers d'un altre planeta han aparegut a la Terra i els tenen esclavitzats.

Un bon dia, el caçador d'un dels pobles es troba un nen al bosc. L'adopta. Passen els anys i un dia, mentre el fill està caçant, venen els esclavitzadors i s'emporten el seu pare i la seva germana. Aleshores el noi decideix anar a buscar els esclavitzadors per salvar el seu pare i la seva germana.

Sembla una història prometedora, no? Bé, suposo que en els dos últims llibres es deu animar una mica, perquè aquest primer és bastant lleuger, per dir-ho d'alguna manera. Tot i que suposo que no ho arribaré a saber mai. A no ser que algú que llegeixi això m'informi, em digui que val la pena llegir els altres dos... i els trobi.

divendres, 6 d’octubre del 2006

És petita!

Dimecres de la setmana passada. Arribo a casa. Ja és fosc. Deixo el cotxe davant del garatge i surto per obrir la porta. De cop, sento com algú em crida. És la nena de la Lluna. Entro el cotxe i quan surto ja no és a la finestra. Decideixo anar-la a veure.

Me la trobo en pijama, corrent per casa seva. No vol sopar. No sé si és perquè no té gana o perquè no vol anar a dormir i sap que, a la que sopi, l'enviaran a dormir.

Li dic que ha de sopar, que ja és tard, perquè ja ha sortit la Lluna. Se'm mira, somriu, i diu que vol anar a veure la Lluna. El seu pare em diu: "Vols dir que ja ha sortit?" I jo somric. I tant que ha sortit, la Lluna!

Agafo la nena a coll i ens n'anem a fora. Ens trobem amb la seva mare.

- Anem a veure la Lluna! Anem a veure la Lluna!

La seva mare em mira amb mala cara. "Vols dir que ja ha sortit?" I jo somric.

Surto de la casa amb nena a coll i allà, mirant cap a l'oest, hi ha la Lluna. Fa poc que era Lluna nova i només es veu una mica de Lluna il.luminada.

- És petita!
- Ja creixerà.
- Avui?
- No, avui no.

Bé, sí que creixerà, però no es notarà.

- Demà?
- No, demà tampoc. La setmana que ve.

Veig uns ullets que em miren, preguntant què vol dir "la setmana que ve".

- Saps quin dia és, avui?
- No.
- Avui és dimecres.

Em mira amb cara de no entendre res.

- Avui has anat al cole, no?

Fa que sí amb el cap.

- I demà hi tornaràs a anar. Demà passat també. Però llavors estaràs dos dies sense anar-hi. I després tornaràs a anar-hi. Un dia, dos dies, i al tercer tornarà a ser dimecres.
- I llavors la Lluna haurà crescut?
- I tant! Serà ben grossa.
- Com els núvols?
- No, tan grossa no. Serà rodona.
- Rodona?
- Sí, com una pilota.

Somriu. Juguem una estona per fora, fins que el seu pare la ve a buscar.

- Jo vull sopar a fora, mirant la Lluna!

I jo començo a marxar, no fos cas que em toqués el rebre... però mentre marxo, sento a la nena que parla amb el seu pare.

- És petita!
- Ja creixerà.
- Avui no!

Sento el seu pare una mica mosquejat:

- Doncs demà.
- Demà tampoc! La setmana que ve!

Entro a casa. Les coses ja canviaran algun dia. Però, de moment, aquesta nena petita creu tot el que jo li dic. Fins i tot si està en contradicció amb el que li diuen els seus pares.

No negaré que em fa il.lusió... sobretot quan em ve a demanar que li expliqui històries o el perquè de tot plegat!

dijous, 5 d’octubre del 2006

Algú em sap explicar...



... per què el somriure s'ha instal.lat a la meva cara?

dimarts, 3 d’octubre del 2006

Si el meu telèfon mòbil desaparegués de cop...

No sé, me'l podria deixar en algun lloc, com per descuit. O podria caure sense voler al vàter. O me'l podria deixar tirat al cantó del cotxe, com ja vaig fer l'any passat (però aquest cop algú el podria veure i quedar-se'l). O... alguna altra idea?

Acte 1:

Sona el mòbil. Condueixo. Paro on puc. Feina. Molta feina.

Acte 2:

Sona el mòbil. L'agafo. Una mare.

- Que mira, que havies de venir a fer classes a la meva filla un dia a la setmana, que si pots venir dos dies...

Acte 3:

Un sms. Una amiga que ha tingut un fill (i havia de ser aquesta setmana?) Que sí, que d'acord, que em farà molta il.lusió anar-la a veure, però havia de ser exactament aquesta setmana?

Acte 4
:

- Ei, que aquest any ho vull fer bé. En comptes de venir a classes quan ja hagi suspès la primera convocatòria, em podries donar classes particulars des d'ara? Bé, de fet vindria jo i un amic...

Prego perquè facin el mateix i els pugui fer a la mateixa hora. Per cert, "jo i un amic" o "un amic i jo"?

Acte 5:

- Escolta, ja tens més coses fetes?

Presses i més presses. Que bé!

Acte 6:

- Ei, quan començava el curs aquell?
- Aquesta setmana.
- Ostres! Ja sé que et vaig dir que ho faríem entre els dos, però jo no podré fer cap classe.

Perfecte.

- Que podríem quedar un dia per parlar del curs?

A veure: si tu no faràs res i ho hauré de fer tot jo... de què coi vols parlar? Si ho he de fer tot jo, ja ho faré a la meva manera. Només és una idea...

Acte 7:

Ostres, i aquesta música? No és música ni de trucada ni de missatge. Ah, sí, la bateria. És clar, tan trucar... Sort que porto el carregador a sobre. Bé, de fet no sé si és una sort o una desgràcia...




És una sort que el meu número el tingui tan poca gent. Poca gent? La família. Alguns amics (en sentit ampli, potser hauria de dir coneguts). Però, a més... la gent que em dóna feina.

Algú vol un mòbil de regal? És una mica vell, deu tenir dos o tres anys. Però està en perfecte estat. Funciona correctament. Només que, de tant en tant, sona. I demana coses. No res de l'altre món. Només demana algun mail (és clar que el que costa és fer el contingut del mail) i alguna hora per quedar amb algú (segur que qui agafés el mòbil podria quedar abans de les 8 o les 9 del vespre, i total, quatre classes particulars i la planificació d'un curs es fan sense problemes...)

En fi. Publicarem el post. Que ara acabo de sentir una música una mica friki... i no pot ser altre cosa que el meu mòbil.

Acte 8:

- Escolta, saps allò que et pensaves que tenies dues setmanes per fer?

Ai, mare! No pot ser. No diguis el que em penso que diràs...

- Ha d'estar demà.

Demà???????????????? Demà?????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????

Ho sento, se m'ha quedat el dit enganxat a l'interrogant.

Ai, com riuré, les properes 24 hores.

Si algú em demana, no hi sóc... només contestaré al telèfon... al telèfon mòbil, és clar!

diumenge, 1 d’octubre del 2006

Prou

Explica la llegenda que hi havia una nena que va néixer tan petita que va haver d'anar a la incubadora. Però allà, tota plena de tubs que l'intentaven alimentar, i amb només uns dies de vida, va decidir que tub que li posessin per alimentar-la, tub que arrancaria amb les mans.

La llegenda segueix explicant que quan la nena va sortir de la incubadora, persona que intentava fer-la menjar, persona que acabava plena del menjar que escupia la nena. El problema sempre era "la cullerada de més". Allò que diuen de vegades la gent que donen de menjar als nens: "ara que menja, li farem menjar una mica més, encara que digui que no vol..."

La nena va créixer una mica més i va anar a la guarderia. La llegenda explica que la nena seguia sense tenir gana. Ja menjava, ja, però quan ella deia prou, era prou. S'acostumava a menjar el que hi havia de dinar, però normalment a l'hora de les postres li deia a la mestra que havia d'anar al lavabo. La mestra explicava als seus pares que la deixava marxar, que ja sabia que la nena no tornaria, però que una nena que amb 2 anys menjava amb els de 4 sense problemes i sense fer fàstics al menjar, es podia tornar un malson si deia que ja no tenia més gana i era obligada a menjar. Sobretot si era obligada a menjar coses dolces.

La llegenda segueix explicant que la gent del seu voltant es va acostumar a la nena. Menjava poquet, però quan deia que en tenia prou, doncs en tenia prou i no se l'havia de fer menjar més.

La nena va anar creixent, com creixen tots els nens i nenes. I es va fer gran.

La nena mai ha tingut cap problema a l'hora de menjar, però quan diu que prou, és que prou. Quan està cansada, quan no ha dormit prou, quan té altres coses al cap... doncs no té gana.

I creieu-me, no tenir gana no és gens divertit. Et poses a davant d'un plat. Veus una personeta al teu cantó que té la quarta part d'edat que tu, i que es menja dos plats com el que tu tens al davant i tu ets incapaç de posar-te una cullerada a la boca.

El problema és que hi ha gent que es recorda de que quan dius que prou és que prou. Però hi ha gent que no. La mateixa gent que dia rere dia et critiquen perquè no entres en una talla 36 (ni en una 38, ni en una 40...) el dia que no tens gana t'intenten entaforar el menjar com sigui. I si dius que prou, és que prou. Què més voldria jo que tenir gana! Però quan no entra el menjar, no entra. I punt.

Però sempre hi ha el graciós que et diu: "Va, per un dia no passa res, segur que aquest règim que fas te'l pots saltar un dia. Segur que un bombó el vols, veritat?"

I jo ja ni contesto. Perquè donaria el que fos per poder obrir la boca i poder menjar. Però quan dic que prou, és que prou. I si jo dic que prou, per més que se'm posi al davant el menjar que més m'agrada del món, sóc incapaç de menjar. Res de res.

Per sort, aquest estat no em dura gaires dies.

Per sort, aquest estat és una cosa heretada i tinc el suport de qui m'ho va deixar com herència.

Però mira que havia d'estar bo el dinar que ha fet ma mare per tota la família! I mira que havia d'estar bo el bròquil del sopar! Llàstima que no n'hagi pogut menjar més de dues cullerades.