dimecres, 31 d’octubre del 2007

Me'n vaig a llegir...

Dimarts al vespre. Fa més de 12 hores que sóc a la feina. Gairebé 13. Entre altres coses, és el problema de no poder conduir: has d'anar a l'hora que et diuen.

Són fires a la ciutat. Ja no hi queda ningú, a l'edifici. De fet, qualsevol altre dia hi hauria un parell o tres de persones, però avui tothom és fora. Tot està fosc, somric recordant que avui he tornat a fer apagar un dels llums, quan hi he passat per sota. Serà que vaig tan a poc a poc que no detecta el meu moviment.

Començo a recollir. I, com faig normalment, agafo el reproductor d'mp3. Feia dies que no ho feia, i faig un somriure trist. Com que no camino, no escolto l'mp3. Com que no condueixo, no escolto l'emisora de radio del meu cotxe. Com que...

De cop, sona una cançó. I somric. Ara ja sí.



No és la cançó de la pel.lícula, però m'hi fa recordar. M'adono que, segurament, el primer llibre fantàstic que vaig llegir va ser aquest. El primer cop, vaig ser incapaç de llegir-lo. El segon, em va encantar. L'he de tornar a llegir, però allà està, esperant-me, a veure si algun dia ho faig.

Però em ve al cap un altre llibre. El llibre que estic llegint ara. Feia molts anys que no llegia un llibre que m'agradés tant. Somric. Una parada d'un parell d'hores (o una mica més) i, quan arribi a casa, agafaré el llibre.

Surto a fora i, instintivament, miro al cel. Busco la Lluna. No hi és. Veig alguna que altra estrella. Fa fred. No porto jaqueta. I m'espero a fora, a que em vinguin a buscar.

Tres hores més tard torno a pujar al cotxe. Anem per una avinguda. Al final, la Lluna. Avui està tan maca. Però tant...! Somric. La Lluna és la única cosa que veig més gran sense ulleres que amb ulleres. Té la seva raó: com que la veig borrosa, la llum que fa de nit, sembla que tingui un diàmetre més gran.

Deixem enrere la ciutat. La nòria està il.luminada i funciona. Blau, verd, groc... Jo vull pujar-hi. Vull una barqueta de color groc. Però no m'enganyo. No puc anar caminant fins a la nòria. Quina merda.

Camí de casa, es veuen un munt d'estrelles. Recordo a l'avi. "Avui farà una fred..." El dia que vaig ser capaç de lligar la saviesa popular (o de pagès) de l'avi i la científica, vaig estar molt contenta. L'explicació és molt fàcil: els núvols reflexen la calor, i per això, quan hi ha núvols, no fa tanta fred, perquè la calor que desprèn la Terra retorna reflexada en els núvols. Però si està serè, la calor s'"escapa", i per això fa més fred.

Quan arribo a casa, ma mare em diu que han trucat de la Geli. Demà anirà a buscar el llibre que vaig demanar. Ciència ficció. Un llibre semblant a la ciència ficció que em va enganxar per sempre fa uns anys. No, no és un Asimov. Però estic segura que m'encantarà.

Arribo a casa i falten 7 hores i mitja perquè hagi de tornar a marxar. Tot i així, agafo el llibre. El llibre d'ara. Tinc ganes d'acabar-lo. Per dues raons. Perquè el vull llegir tot, tinc moltes ganes de saber què passa al llibre, vull veure els móns fantàstics que encara no he vist, els móns que surten en el llibre. Tinc moltes ganes de llegir-lo, de veure les descripcions. Però també tinc una altra raó: no puc esperar a obrir l'altre llibre, el de la Geli, en tinc tantes ganes...

diumenge, 28 d’octubre del 2007

A la vora el foc

Des de petita, sempre he sentit que les jaquetes s'estrenaven per Fires. Ara feia molts anys que no estrenava res per Fires, si és que algun cop havia estrenat alguna cosa. Ahir vaig estrenar la jaqueta nova. I és que ja comença a fer fred.

I què passa quan fa fred? Doncs que la gent normal encèn la calefacció. La gent normal... excepte la gent que la té espatllada i com que demà és festa, s'ha d'estar fins dimarts sense calefacció.

I què fa la gent normal quan no té calefacció? Doncs encendre el foc i arraulir-se al seu cantó. Llegir, fer els mots encreuats... el que sigui, però a la vora el foc.

Serà per això que m'he recordat de quan vivia a casa els avis? Una casa de pagès sense calefacció, amb les finestres fetes caldo, on hi feia més fred que a fora? On hi vaig viure tot un hivern. Bé, només els caps de setmana.

Arribava els divendres, de la gran ciutat, on no hi fa gairebé mai fred, i venia a un lloc on la temperatura era bastant més baixa. Sense calefacció. Sense res.

Em passava el cap de setmana al cantó del foc. Llegint, estudiant, o fent el que fos. Sempre al cantó del foc, amb el gos dels avis ajagut a sobre els meus peus. Amb tota la gent de la casa a la mateixa habitació, perquè qualsevol marxava de la vora del foc!

I allà mirava els partits de futbol. Amb el papa i l'avi, i a vegades s'hi afegia el tiet. Tots tres a davant de la tele. Jo era la única que era del Barça. Jo mirava i...

Mirava i comentava durant la setmana. Amb la meva primera companya d'habitació. Ens portàvem molt bé. Però fa anys que no en sé res. A les dues ens agradava el futbol. Les altres noies del pis es reien de nosaltres, perquè féiem venir bé l'hora de berenar per veure el programa d'esports de tv3. O era el 33? Ja no recordo com es deia...

I se m'escapa un somriure en recordar les nostres discusions. Les dues érem del Barça. Les dues ens miràvem els partits. Les dues estàvem d'acord en gairebé tot. Era impossible dir-nos alguna cosa i que ho veiéssim diferent. Excepte...

Excepte que ella era Vítor Baía. I jo... doncs jo, a en Vítor Baía no li veia res. Així que ens passàvem l'hora del berenar mirant la tele. Ella comptava quants cops sortia en Vítor Baía i jo comptava quants cops sortia el meu preferit. Però sempre guanyava ella. Per què serà?

Però, aquí, al meu blog, mano jo. Així que sortirà més vegades el meu preferit. I vestit de groc, que està més mono :-)

dissabte, 27 d’octubre del 2007

La iaia del jersei vermell

Passo per davant d'una parada del bus. Un banc. Tres iaies assegudes. Em crida l'atenció una d'elles. Les altres dues van vestides de negre, de dalt a baix. Com una gran majoria de les iaies d'aquest país. Aquesta, però, porta un jersei vermell.

Mentre m'allunyo, em poso a somriure. No sé si arribaré a iaia. Potser sí, o potser no. Però el que sí que tinc clar és que, si arribo a iaia, jo seré com la iaia del jersei vermell.

Miro al meu voltant, a la gent que passa. Negres, grisos, marrons, blancs. I em miro a mi.

Avui he anat a comprar roba, que ja tocava. Ma mare m'ha fet provar un jersei blanc i gris. Jo me l'he mirat, com pensant que què coi em feia provar. I sí, era un jersei maco, però no era per mi.

Jo no sóc jo si no porto algun jersei de color vermell, taronja, groc, verd fosforito, ... I és que els colors hi són per alguna cosa!

Jo no sóc jo si no vaig de color.

Com la iaia del jersei vermell.

divendres, 26 d’octubre del 2007

Blog... secret?

La Boira m'ha fet pensar, gràcies a aquest post. Secrets blocaires, quin gran tema! Com si no se n'hagués dit mai res, i com si algú amb febre pogués dir alguna cosa amb sentit...

Jo vaig començar anònima, i volia ser completament anònima, del tot. Però...

Però, amb el temps, t'acabes adonant que ser completament anònim és impossible. Pots intentar-ho, però...

Ja fa molt de temps que no m'importa que algú que visqui a la Conxinxina sàpiga qui sóc. I qui diu algú que viu a la Conxinxina, vol dir algú que no està en el meu cercle, i que no se n'anirà de la llengua amb ningú que conec.

A casa meva, ningú coneix l'existència d'aquest blog. D'una banda, perquè no crec que ho entenguessin. De l'altra, perquè segurament no em farien cas. I, per últim, perquè em faria molta cosa que ho llegissin.

Però... doncs hi ha gent que em coneix, que m'ha conegut a la vida real abans de conèixer-me a la vida virtual, i que coneix aquest raconet. D'acord, el nombre de gent és molt petit. Però ser-hi, hi són.

Suposo que es tracta de saber amb qui pots (i vols) confiar i amb qui no. El món és tan petit, que et pots trobar algun blocaire que conegui algú que tu coneixes, i dono fe que no és tan estrany. Algú pot viure a la Conxinxina, tu pensar que no coneix a cap conegut teu i... patam! Ja hi som!

Vaig conèixer aquest món dels blogs, ara ja fa més de tres anys (com passa el temps!) gràcies (suposo que he de dir gràcies) a una persona coneguda que tenia un blog. Una d'aquelles persones que només coneixes de vista, però... però la curiositat és més forta que tu. En tot aquest temps he anat llegint el que escrivia, i realment, el que vull evitar és precisament això.

El meu blog és secret, sí. Però he arribat a una espècie de tracte (si és que se'n pot dir així) amb mi mateixa. És secret, excepte per gent molt propera, amb qui sé que puc confiar que em guardaran el secret, i per gent molt llunyana (en l'espai, vull dir), que sé que no entraran en contacte amb el meu entorn.

En el post es parlava de parelles. Jo no tinc parella, però... jaja, podria posar una enquesta per veure si tinc pinta de dir-ho o no :-)

Buf, estic espessa. I ara m'he d'anar a "barallar" amb una colla de nens, suficientment petits perquè em preguntin si tinc fills, perquè em veuen "edat de mama", que no vol dir que no la tingui (per què tothom m'ho pregunta, últimament?), però suficientment grans com per entrar a internet i ser capaços de llegir un blog. I, està claríssim, no em podria posar allà a davant si sabés que ells poden llegir tot això i saber que jo sóc jo. I així, amb molta altra gent.

Que espessa que estic, mare meva! I acabo de fotre un rotllo que no entenc ni jo. Tot i així, deixo la pregunta de si dir-ho o no a la parella a l'aire. I me'n vaig a prendre una aspirina.

Com deia als comentaris del post anterior, ho escriuré millor (és una amenaça) el dia que pugui saltar sense que em faci mal el cap!

A la cuina

S'aixeca el teló. Una cuina. Una dona que volta la seixantena està asseguda, prenent un cafè. Li agafa un atac de tos. Es posa la mà al front. Té febre.

Entra una noia que volta la trentena a la cuina. Coixeja. Diu bon dia, i mentre posa una llesca de pa a la torradora, es toca el front. Està calent.

La dona parla:

- Ah, no, això sí que no!
- Eh?
- Que no et pots refredar, ara, tu!
- Per què?
- Perquè tu ja tens mal al peu. Només es pot tenir un mal, en aquesta casa!

La noia somriu. Perquè la dona no ho compleix.

- Em sembla que ja és tard, per això, mama.

dijous, 25 d’octubre del 2007

Mitja tarda

És mitja tarda. Miro per la finestra. Fa sol.

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), pararia el temps. O faria que sonés el telèfon i no hagués de treballar aquesta tarda.

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), el meu cotxe seria a prop d'on treballo, i no a casa, i no tindria cap problema per conduir-lo.

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), faria que pogués caminar durant un parell d'hores sense que em fes mal el peu, ni aquestes dues hores ni després.

Agafaria el cotxe. Conduiria. Aparcaria a prop dels jutjats de la ciutat. Passaria pel pont nou. I pujaria. Amunt. Més amunt. I més amunt.

Pujaria per les escales i em quedaria allà.

Em tocaria el sol. I l'aire. I ja veuria les parades de les fires muntades, amb la nòria sobresortint pel mig dels arbres.

Trobo a faltar el córrer. I molt, ho trobo a faltar.

Però, més que córrer, trobo a faltar les meves caminades.

dimecres, 24 d’octubre del 2007

La crisi dels...

És tard, al vespre. És hora de marxar. Però no em vull aixecar de la cadira. Al matí havia d'anar a un lloc amb una altra persona. Uns minuts abans de l'hora normal de marxar, li dic que marxo una estoneta abans, que vaig molt lenta. Baixo les escales (d'acord, estic una bona estona per baixar les escales) i quan arribo a baix, m'atrapa.

Li dic que no puc caminar massa ràpid. Però té un caminar com el meu (quan puc caminar bé) i em sap greu, així que forço la màquina. El faig anar força lent, però vaig una mica més ràpid del que hauria d'anar. A la tornada veig les estrelles. Però sé que quan el peu descansi serà molt pitjor.

Així que al vespre, després de portar dues hores asseguda, movent-me en totes les postures possibles, perquè el peu em fa mal, però no em puc aixecar, i ja no sé on posar-lo perquè no em faci mal, toca la prova dura: aixecar-se i caminar. I per això em quedo una estoneta més a la cadira, esperant que tothom hagi sortit, perquè així no vegin l'espectacle lamentable de la Lluna agafant-se a taules i cadires, perquè no pot caminar.

Però un es queda endarrerit. Un que m'ha vist unes quantes vegades les dues últimes setmanes. I no se li acudeix res més que preguntar-me que si se m'ha adormit el peu. Fa un parell de setmanes que vaig així. Li explico, i a sobre es fot a riure.

Mentre m'arrastro cap al cotxe (el meu no, això està clar), penso en per què no en volia parlar aquí, del meu peu. No en volia parlar perquè tenia clar que era una cosa bastant evident, i que la gent del meu entorn sabria què em passa i no ho voldria posar aquí.

D'acord, és culpa meva. Segurament hauria d'haver agafat la baixa. Com diu l'Anna, la gent es pensa que si vas a treballar és que realment no et fa mal. Encara que alguns em vegin arrastrar-me, encara que m'hagin de venir a portar perquè no puc conduir. I la veritat és que les persones que saben què tinc es poden comptar amb els dits de les mans, i això que m'hi compto jo pel mig, que el dia que vaig anar al metge hi havia un metge i una infermera, i que he hagut de dir-li a algú el que tenia perquè ningú em podia portar i vaig haver-me de saltar una cosa.

I penso que fa tres dies que no passo per aquí i no hauria d'escriure això. Perquè les coses són cícliques, però aquesta desconnexió mig obligada m'ha sentat bé. I sé que ho faré més sovint. Molt més sovint. Perquè... perquè els últims dies m'he passat molta estona esperant al carrer, perquè l'mp3 està sense bateria i no em recordo d'agafar el carregador, perquè... perquè tinc les meves raons, però me les callo. Perquè em vaig prometre que no tornaria a escriure res com el que hi ha més amunt, però ja em començo a desesperar. Sóc mala malalta, ho sé.

No, no és això. Dijous i divendres no vaig forçar gens el peu i estava molt bé. Gairebé somreia pensant en el metge, que em va dir que en podria tenir per un parell de mesos, i pensava que ja tot aniria bé. Però dissabte ma mare em va convèncer per anar a la ciutat. Només hi havíem d'estar una horeta. Havíem de comprar un regal pel meu pare i unes sabates per ella, i necessitava consell. Vaig anar des de Correus a la Plaça de Catalunya. Vaig fer dues parades al mig. Una, d'uns 10 minuts en una botiga. Una altra, d'un quart d'hora asseguda a la sabateria. Malgrat això, per arribar a la Plaça de Catalunya vaig haver de fer unes 10-12 parades a mig camí, perquè no podia més. Jo, la que va a tot arreu caminant.

Però pensava que ja estava millor. Tot i així, ahir al vespre em feia tant de mal... Em vaig adormir amb mal al peu, no hi havia forma de que marxés.

I m'adono que m'estic autocompadint i no m'agrada. No havia quedat amb mi mateixa que no hi tornaria? No havia quedat amb mi mateixa que faria bondat? Per què em torna a fer mal com el primer dia? El metge em va amenaçar: si no feia bondat, m'enguixaria la cama. Avui el mal és horrible, com el primer dia. I demà hi torno. I què li dic? Que havia millorat, vaig fer un sobreesforç i ja torno a estar com fa una setmana i mitja? Que no m'he agafat la baixa perquè, total, el que em costa és caminar, però puc estar dreta sense cap problema? I ja hi torno.

És ja ben fosc i veig la Lluna gairebé plena. Penso que si jo conduís somriuria quan m'il.luminés passant pel mig del bosc. Però... però hi ha algú que m'espera al cotxe. Em sembla que li compraré una gorra de taxista.

- Qué ha hecho el Barça?
- Empató.

Tant portar-me d'aquí cap allà, em recorda quan era petita. Però ara, en comptes de portar-me a entrenament, a música i no sé on més, em porta a treballar.

"Me he hecho tan mayor", em deixa anar. I m'agafa de sorpresa. No és difícil calcular quants anys va fer: em va tenir amb 25, i al cap d'un parell de mesos en va fer 26. Però em sorprèn. Em sorprèn perquè la meva mare és més gran que ell. I no només això: la meva mare sempre ha semblat més gran del que és, però ell, no. Té la cara de nen dels Pruna, i no només la cara.

"Es que yo también soy mayor", li contesto.

Però, mentre tornem cap a casa, penso que tinc vint-i-molts anys i sembla que tingui la meitat d'edat, amb el meu pare portant-me a tot arreu, explicant-li tot el que faig, a on he d'anar i a quina hora m'ha de passar a buscar.

I llavors penso que no sé qui té més crisi. Ell té la crisi dels "ja estic més a prop dels seixanta que dels cinquanta". Però jo tinc la crisi dels "el pròxim cop que faci anys, ja seran 30. I, per molt que treballi, o qualsevol altra cosa, segueixo tenint la vida d'una adolescent de 15."

Crec que prefereixo pensar en el peu...

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Contenta amb mi mateixa

Segurament, no tinc cap raó per estar-ho.

Segurament, ningú es pensi que jo avui pugui estar contenta amb mi mateixa.

Però ho estic. I molt.

Ho estic perquè, d'una banda, he vençut una por. No, la por d'ahir no. Una altra por. He anat pel món sense por. I... doncs m'ha encantat.

I de l'altra, doncs he anat a buscar el que volia. Mica a mica, pas a pas, com vaig fent jo les coses. A passets petits, però segurs. La única forma que conec d'avançar.

I estic contenta. Orgullosa de mi mateixa. Aquella sensació que t'omple per dins, que et diu que has fet les coses bé.

Sense la molt coneguda sensació que he fet això malament, o allò altre, o...

I somric, dient a una nena que em gastarà el nom. Perquè... perquè té 11 anys i la tinc tot el dia al darrere. Perquè fem tonteries juntes, però ahir se'm va acudir dir-li que podria ser la seva mare i... I ara, cada cop que té un problema, ve i m'ho diu.

És una sensació estranya. Com ahir, quan em va preguntar si tenia fills, quan ja sap la resposta. I llavors em va preguntar per què no n'adoptava. I no se'm va acudir res més que dir-li que hi havia l'opció de l'inseminació artificial i... I ja la vaig tenir: "doncs jo vull que triis que sigui una nena!"

I la veig, tan alta com jo, que se m'acosta i em diu "Lluuuuuuuuuuuunaaaaaaaa", i jo li dic "m'acabaràs gastant el nom!"

I, no sé per què, m'adono que no em fa por que una nena adolescent vingui a demanar-me consells quan té algun problema.

Ai, ara em fa por que no em faci por!

Estic fatal, ja ho sé.

dissabte, 20 d’octubre del 2007

Por

No estic en el meu millor moment, si és que existeix tal cosa per mi. Acabo de sortir del dentista. Feia 4 anys (sí, 4 anys!) que no hi anava. M'han fet una neteja de boca i, en cert moment, mentre estava allà, amb la boca oberta i els ulls tancats (per no veure el que m'estaven fent), m'he preguntat què és el que em feia més mal. Tenia unes quantes opcions: el peu, que m'ha fet una descàrrega de dolor de les xungues; els ovaris, que sempre són d'allò més oportuns; o la dentista, que també tela.

Arribo així, coixejant. Faig ulleres, no he dormit massa. Tampoc m'he rentat el cap al matí, com faig cada dia, feia tard al dentista. A cal dentista he tingut un petit accident i els meus pantalons han quedat tacats amb saliva barrejada amb fluor.

Certament, he tingut moments molt millors.

Però, en un parell de minuts ja no em recordo d'això. Bé, em recordo de la dentista, perquè les dents encara em fan mal. Em recordo del peu, perquè cada poc es queixa.

Però ric. Ric molt. Dic tonteries, i ric. Sento tonteries, i ric de les tonteries que sento. Ensenyo. I aprenc. I no em recordo que no estic en el meu millor moment.

De cop, però, tinc por. Bé, dir que tinc por és quedar-me curta. Tinc pànic. Un pànic que no és nou. M'adono que no és nou quan el sento. Ja l'he sentit abans. Fa una setmana? Fa dues? No ho sé. Però tinc pànic.

Pànic perquè no és el meu lloc. Pànic de ser feliç (sóc feliç?) quan no toca. Pànic de riure i passar-m'ho bé quan no toca. Pànic.

I em queda aquesta sensació de pànic. M'envolta. Em costa respirar. Tinc por. O pànic.

I no és una por dolenta. Però... per què tinc aquesta por?

divendres, 19 d’octubre del 2007

La història del porquet groc

Hi havia una vegada un porquet groc que vivia a la imaginació de la gent. Ningú l'havia vist mai, però tothom l'havia somniat o se l'havia imaginat alguna vegada.

Però ell volia ser. Volia deixar d'existir a la imaginació de la gent per ser un porquet real. Un porquet que la gent pogués veure.

I és per això que, un dia, va embruixar algú. Es va posar a dintre del seu cap, i va obligar-lo a dibuixar el porquet anés on anés. Així que aquest algú, a la que podia, agafava un guix i el dibuixava a la pissarra. O agafava un llapis i el dibuixava en uns apunts. O... en qualsevol lloc on pogués, dibuixava el porquet.

Però el porquet no era feliç. No era feliç perquè a la pissarra era verd fosc, al paper era blanc... El porquet groc, tot i que el dibuixaven a tot arreu i la gent el podia veure, seguia sense ser groc.

Va passar molts anys, buscant algú que el dibuixés. Va passar molts anys intentant trobar un món groc. Un món on tothom el pogués veure, però que, a més, fos ell: el porquet groc.

Fins que va arribar a un bloc. Un bloc groc i taronja. Va picar a la porta i va preguntar si podia quedar-se a viure al bloc groc i taronja. Perquè, en un bloc així, seria benvingut, i el seu color groc seria perfecte pel lloc, i entre el groc i el taronja s'hi trobaria bé.

I aquí es va quedar. Perquè jo el cuidés. Perquè de tant en tant el netegés una mica, i de tant en tant li donés una poma, que es menja amb molta gana. I perquè l'acariciés. Quan ho faig, es posa tan content que fins i tot salta.

I així és com el porquet groc va venir a parar a aquest bloc. I diu que es vol quedar. Durant molt de temps. Perquè, per fi, ha trobat un lloc on la gent el pot veure, i a més és groc. Després de tant de temps, ha trobat el seu lloc. Perquè ell creu que tots tenim un lloc, i que tard o d'hora l'acabem trobant.

Li he preguntat al porquet groc si no voldria tornar amb el que el dibuixava a tot arreu. Diu que no, però s'ho està pensant.

Però, de mentres, a mi em fa somriure amb els seus salts.

dijous, 18 d’octubre del 2007

On amagar...?

Algú em va dir un dia que el millor lloc per amagar allò que no volies que trobessin era a internet. Jo hi afegeixo que, mentre estigui a resguard del google, el millor lloc per amagar allò que no vols que trobin és a internet. Que sí, que et poden trobar el password, però... primer han de saber on està amagat, i després trobar el password! Amagar una cosa en un ordenador personal és molt més difícil.

Fa uns dies, amb l'assumpte del peu, em vaig dir a mi mateixa que prou. El blog s'havia convertit en un blog massa explícit (sí, massa explícit) i tampoc m'hi agradaven depèn de quins posts tristos. I fora, vaig tallar. Prou posts explícits, prou posts tristos.

Però... el problema és que fa tant de temps que explico les coses que no puc quedar-me sense explicar depèn de quines coses.

M'agrada escriure en paper. M'agrada la meva lletra. Segurament hi ha gent a qui no li agrada, però a mi m'agrada. I m'agrada veure com omplo papers. Però hi ha un problema: per escriure sobre paper necessito absoluta tranquil.litat. Necessito estar sola a casa i saber que no vindrà ningú en molt de temps. Vaja, com aquest matí. Però, és clar, per escriure amb paper i boli he de baixar un pis. I no baixo un tram d'escala a no ser que sigui absolutament necessari. Pujar-les em costa menys, malgrat anar com els nens petits o com les iaies, posant els dos peus a cada escaló. Però, cada cop que pujo un tram d'escala penso que després l'hauré de baixar i... He arribat a donar la volta per fora a casa, passant per la rampa, només per no baixar els vuit escalons que hi ha per baixar del segon pis al primer. I per aquest camí no vaig bé.

Deia que m'encanta escriure a mà. M'encanta veure una llibreta amb la meva lletra, i veure-hi el que he escrit, malgrat els meus instints suïcides cíclics que destrueixen les llibretes. Sí, les destrueixo, no sóc tan idiota com per portar-les a reciclar sense que, abans, siguin il.legibles...

Però escriure a mà, almenys en el meu cas, necessita molta tranquil.litat. Necessita saber que ningú apareixerà de cop.

Ah, però és tan fàcil tenir dues pantalles obertes, escriure en una i prémer el alt+tab si apareix algú... És tan fàcil crear un blog que no aparegui en el perfil... És tan fàcil protegir un blog de forma que només el pugui llegir l'autor... És tan fàcil anar allà i escriure coses amb noms i cognoms, sense canviar el nom a ningú... És tan fàcil escriure-hi el que va malament amb la tranquil.litat que ningú es preocuparà per tu, que ningú t'enviarà cap mail... És tan fàcil poder escriure el que vols sense que ningú s'enfadi perquè s'hi sent identificat, encara que no hi tingui res a veure (tot i que fa temps que vaig dir que no diria res dolent al blog de ningú que ho pogués llegir)...

És tan fàcil escriure-hi alguna cosa sabent que està ben amagat i que ningú no ho pot trobar...

dimecres, 17 d’octubre del 2007

Queixar-se no serveix de res

Queixar-se no serveix de res. O potser hauria de dir autocompadir-se no serveix de res?

Em puc queixar (autocompadir?) totes les vegades que vulgui per determinades coses. Però l'únic que aconseguiré serà perdre energia en la queixa, i no em servirà de res. Hi ha coses que no es poden canviar, i s'ha d'aprendre a viure amb elles. Autocompadir-se només és una pèrdua de temps i d'energia.

L'autocompasió no serveix per res.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Gràcies!

Gràcies per fer un somriure forçat i no deixar-me marxar fins que somric, amb un "tu també m'ho fas a mi!"

Gràcies per trucar-me entre classe i classe, en cinc minuts que tens lliures.

Gràcies per donar-me el teu número de mòbil i dir-me que si tinc qualsevol problema, em faràs passar per davant de l'altra gent.

Gràcies per portar-me les coses al cotxe al matí, perquè no hagi d'anar tan carregada fins al cotxe (faré veure que no m'he adonat que era perquè tenies pressa i així jo anava més ràpida).

Gràcies per perdre el temps amb les meves tonteries.

Diuen que els amics, els bons, es poden comptar amb els dits de les mans. He volgut fer memòria, i que me'n sortissin més. Però...

Se'm fa estrany veure determinats comportaments. Se'm fa estrany veure com gent a qui no he demanat res, i amb qui no he sigut borde, m'han girat l'esquena en aquesta última setmana. Se'm fa estrany, i és trist.

Però la solució és clara. Segurament per això tinc tan pocs amics, perquè no sóc hipòcrita. I quan veig que algú em dóna l'esquena, l'engego a la merda interiorment (i es nota exteriorment, és clar).

I tampoc tinc res. Aleshores, perquè, així, en general, la gent em dóna l'esquena? No penso pensar-hi més de la poca estona que em costa escriure aquest post. Com deia una de les persones de dalt, "ja tinc prou coses en què cagar-me" com per anar-me preocupant de gent que passa de mi.

Així que, està clar, em concentro amb els gràcies. I la resta, doncs... quina resta?

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Tornar a l'adolescència

No fa massa vaig fer un test en el que em deia que la meva edat real eren 14 anyets. Fa una mica més, vaig parlar de dependència. I ara...

Em sento com una adolescent altre cop, i no m'agrada la sensació. "Papa, porta'm aquí." "Mama, que em podries portar allà?" "Hauria d'anar a no sé on..."

En un lloc on no hi ha transport públic, un cotxe és vital. Per això, una de les primeres coses que em vaig comprar quan vaig tenir un sou va ser un cotxe. Un cotxe per mi que em donava llibertat. Un cotxe que em deixava anar a on volia, quan jo volia. Un cotxe que feia que jo no hagués d'anar demanant favors aquí i allà, perquè em portessin als llocs. No m'agrada anar demanant. I sé que els meus pares em porten allà on sigui, però coi, que ells tenen altra feina.

Però, de cop, avui m'he trobat a una hora a la que mai havia anat a treballar, tot fosc, tot tancat, perquè el meu pare comença a treballar molt aviat (i ma mare encara més). De cop, m'he trobat esperant el cotxe del meu pare a la porta de la feina.

Ara mateix estaria fent un cafè (bé, o alguna cosa similar) amb una amiga. Però els meus pares no només s'han de dedicar a portar-me a mi d'aquí cap allà. Hi ha una iaia que ha d'anar a dormir. Així que m'he perdut el cafè amb aquesta noia, amb l'inevitable crítica del món en general, només perquè no puc agafar el cotxe i anar on jo vulgui, quan jo vulgui.

Ja ho sé, no és més que un cafè. Amb aquesta noia ens tornarem a veure un altre dia. Però és la situació. El meu pare fent una volta bastant llarga per portar-me a la feina al matí. El meu pare venint-me a buscar. Demà, el meu pare portant-me d'un lloc a un altre a mitja tarda. I després venint-me a buscar. La meva mare portant-me al metge. Vaja, com una adolescent.

Ara mateix, si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar) canviaria el meu cotxe per un cotxe amb canvi automàtic. O, com a mínim, per un cotxe que no tingués tres pedals i que es pogués conduir amb els braços i una cama. Perquè, quan no has sigut mai independent, no ho pots trobar a faltar. Però jo només porto des de divendres necessitant taxi i... realment, vull tornar a conduir!

diumenge, 14 d’octubre del 2007

Vull un Spiderman programable!!!

Aquest matí esmorzava davant de la tele. Bé, davant de la tele és un dir: estava a força distància, i no la veia massa bé. Feien el resum de les motos d'aquest vespre, fins que s'han posat a fer anuncis...

I he arribat a una conclusió. Vull un Spiderman programable. No m'importa que sigui a partir de 6 anys. Jo, en principi, tinc més de 6 anys. Vull un Spiderman programable! Ai, com en vegi algun, me'l compro. Per mi. Podria dir que el compro per algun nen, però... és que l'Spiderman el vull jo! Què carai!

A més, tot sigui per... bé, suposo que està clar.

Fa dies que tenia ganes de posar aquest vídeo. Val la pena arribar al final de tot. L'últim vers de la cançó és... no sabria definir-lo :-)



(Està clar que és un post xorra per tirar avall els últims, no?)

dissabte, 13 d’octubre del 2007

No m'agrada

No m'agrada la meva jo que es troba malament. No, això no és cap plagi, és tota la veritat. No em suporto.

No suporto que m'aixequi, que vagi a tot arreu fent saltets o camini recolzada a tot arreu, perquè no puc recolzar el peu, i el meu pare em pregunti que com estic. Que com estic? No és evident?

Però tampoc suporto el fet de que la gent passi de mi. "Va, això del peu, segur que no és res." No era res l'últim cop, fa no sé quants anys, quan vaig fallar al cole/institut/universitat/feina per segona i última vegada a la meva vida a causa d'una malaltia (la primera va ser per la varicel.la). He anat a tots aquests llocs amb febre, afònica, i fins i tot amb una cama enguixada. Si em posés malalta cada dia, ho entendria. Però l'últim cop que vaig estar realment xunga va ser fa 10 anys, quan em van treure els queixals del seny. I sí, ja sé que a molta gent els han tret els queixals del seny, però és que a mi encara no m'havien sortit, perquè sortien cap a dintre, en comptes de sortir cap a fora, i em van deixar la cara tan inflada, que un parell de setmanes més tard encara tenia la cara morada i botida. Vaig trigar un mes a poder tornar menjar coses que no fossin triturades, i malgrat això, m'ho vaig fer venir bé per no perdre ni una sola classe.

Però no m'agrada lamentar-me. No m'agrada aquest post. No m'agrada parlar del peu en tots els últims posts. Que no, que no vull parlar més del meu peu.

Però és difícil no parlar d'una cosa que em fa mal i m'ho recorda diverses vegades cada minut. I que va augmentant el dolor, a mida que passa el temps. Un dolor que els antiinflamatoris no alleugen.

Ja ho he dit, no penso tornar a parlar del meu peu. Però no crec que pugui parlar de res més durant uns dies. Així que em prenc una pausa, que serà tan llarga com el temps que trigui a poder escriure alguna cosa que no parli del meu peu.

divendres, 12 d’octubre del 2007

Alguna cosa s'ha trencat

Volia posar com a títol "el puto peu", però...

Fa 4 dies era capaç de córrer una hora seguida. No m'he regirat el peu, no he fet cap mal moviment, no he posat el peu on no tocava.

Aquest matí no m'he despertat pel despertador, ni perquè tingués ganes d'anar al lavabo, ni perquè ningú fes fressa. Aquest matí m'ha despertat el mal de peu.

Però a les 8 del matí encara mig podia caminar.

Ara mateix no puc recolzar el peu. Hi ha una cosa que em fa mal. Molt mal. Sembla un tendó. No s'assembla en res al mal que tenia ahir.

El problema és que, si el deixo reposar, també em fa mal! No allà mateix, sinó a algun altre lloc.

Són les 11 del matí. Podria dir-li al meu pare que em portés a urgències. Però l'experiència em diu que no és massa bona idea anar-hi amb el meu pare. És molt aprensiu, es preocupa de seguida per tot, i tot se li fa una muntanya.

Esperaré a que ma mare surti de treballar, dini i m'hi porti ella.

Com puc, en quatre dies, haver passat d'estar perfectament bé a aquest estat?

I, ho sento, sé que aquest post no l'hauria d'haver fet. O potser no l'hauria de publicar. Però, no sé, la gent que em coneix sap que no em queixo mai, i que m'ha de fer molt de mal una cosa perquè em queixi.

Fins ahir encara tenia la mitja esperança de que pogués ser una simple regirada, alguna cosa que es curés amb repós, o amb un parell de setmanes amb la cama enguixada.

Ara sé que això no és possible. Alguna cosa s'ha trencat. Espero que no sigui res gaire greu.

dijous, 11 d’octubre del 2007

El meu peu

Demà, com que és festa (bien!), me n'aniré d'excursió (bien!): me n'aniré a passar-me tota la tarda a urgències (bien!)

No fa pas tant, vaig parlar del meu peu i de la seva cicatriu. Fa cosa d'un parell de setmanes, el peu va començar-me a fer mal. Primer era un dolor petit, just allà on em feia mal abans que m'operessin.

Però les coses van canviar. Abans d'ahir, em va començar a fer mal de veritat. Ahir em feia força mal. Avui ja gairebé no podia caminar.

El pitjor de tot plegat és que el dolor és massa... conegut? Conegut, però difícil d'explicar. Recordo la Lluna de 9 o 10 anys, intentant explicar als metges on li feia mal. La recordo intentant explicar què li feia mal i com li feia mal. Ella no en sabia, però jo tampoc.

Sé quina és la solució: anar al metge que em va operar. Però, tot i que hi vaig per una mútua, si demano hora, trigaran a donar-me hora. Així que la solució ràpida és anar a urgències. Anar a urgències i resar perquè hi hagi el meu metge de guàrdia. Anar a urgències i esperar no estar-m'hi massa hores. Anar a urgències i trobar algú que sàpiga què tinc. Perquè és una cosa estranya, perquè de petita vaig passar per 6 metges diferents abans que algú no trobés el que tenia. Perquè...

Perquè una cosa dintre meu em diu que no tinc el mateix. Que no puc tenir el mateix. Que no em dóna la gana de tenir el mateix. Que amb un cop ja n'hi va haver prou.

Però el dolor és el mateix. Els símptomes són els mateixos.

I, ara mateix no sé què és el que em molesta més. Si el fet de veure que torno a anar coixa, que no puc caminar, com quan tenia 10 anys. O si el fet de que demà hauré d'anar a urgències, començar a fer proves, radiografies, que em toquin el peu, que no vegin res, que no sabré explicar on em fa mal. O si el fet de que, si és el que em penso, un mínim de tres mesos sense poder-me moure no me'ls treu ningú (i ja no parlo de tornar a caminar sense crosses).

I, enmig d'això, just el dia en el que vaig tan coixa que gairebé no em puc ni moure, què em passa? Doncs que em trobo algú que feia anys que no veia i m'ha hagut d'anar a veure coixa, trista i preocupada.

Caminant sota la pluja

Els dimecres vaig a un lloc que la setmana passada vaig dir pijilàndia. Segueixo pensant que és pijilàndia, però em sap greu dir-ne pijilàndia. Perquè no és un mal lloc, la gent és amable, i l'únic problema és aquesta mania crònica que tinc a la gent pija, que em ve de petita, i que sé que mai em trauré. Però també hi ha pijos que em cauen bé...

Quan sortia, per la càmera que tenen a la porta, em van dir que si volia un paraigües. Pijilàndia està al centre de la ciutat, i jo tenia el cotxe aparcat a uns 15 o 20 minuts. Ells no ho sabien, però s'ho podien imaginar. I jo anava sense paraigües, perquè ma mare es va quedar sense, em va robar el meu, i jo ara no tinc paraigües.

Però ja ho havia previst. Havia deixat tots els aparells, i anava amb molt pocs aparells electrònics: només el mòbil i l'mp3.

Així que vaig agafar i em vaig decidir a caminar sota la pluja. Quants cops he dit que m'encanta, caminar sota la pluja? Sí, ja ho sé, si acabo refredada acceptaré que sóc una inconscient.

El primer que vaig pensar va ser que, per més que em mullés, ja m'assecaria el climatitzador del cotxe. Buf... pensaments dolents. Fora d'aquí! Per què no puc gaudir del meu passeig sense pensaments dolents?

No m'agrada que em diguin llesta. Bé, sempre depèn de com t'ho diguin. Però una persona que em digui llesta cada dos per tres, em fa agafar urticària. No ho suporto. Perquè jo no ho sóc. Sóc una persona normal, i no m'agrada que algú em tracti com si fos qui sap què. "És que em costa molt trobar bromes intel.ligents i cultes per fer-te", em va dir algú un dia. Perdona? Si jo ric amb alguna cosa tan simple com "són dos, i el del mig cau". "Es que, bueno, supuse que no te interesaba, porque tu eres una chica lista". Doncs no, coi. Si algú crea un petit mur dient que sóc llesta, o em diu massa cops llesta, jo creo un mur molt més gran, i sense portes. Perquè jo sóc jo, i no sóc una noia llesta.

Aconsegueixo treure'm els pensaments del cap, i somric pensant que una de les persones amb qui tinc més confiança és un noi que sempre que em veu em diu tonta. M'ho diu de broma, és clar. I jo li dic a ell. Malgrat sé que no és tonto, sinó tot el contrari.

M'encanta passejar sota la pluja. Malauradament, arribo al cotxe. I si hi ha una cosa pitjor que conduir en una ciutat congestionada, és conduir en una ciutat congestionada plovent. I si hi ha alguna cosa pitjor que conduir en una ciutat congestionada plovent és conduir en una ciutat congestionada, plovent i plena d'ambulàncies.

I quan arribo a casa, m'adono que hi ha un parell de coses que no van bé. Estic molt preocupada per una. He d'anar al metge. Però em fa por el que em dirà.

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Oportunitats perdudes

Surto a fora. Fa sol. M'encanta que plogui, però el solet de tardor s'agraeix, i molt. Tot i que el d'hivern encara s'agraeix més.

I passo per davant d'un banc. El banc del go. M'ha costat un parell de minuts trobar un post, i m'ha fet gràcia. Crec que és el primer cop a la vida que llegeixo una cosa meva de fa temps i em fa gràcia llegir-la. El vaig escriure un 10 d'octubre de 2005, fa un parell d'anys, gairebé justos. M'ha fet gràcia buscar-lo i fer aquest post avui, just quan és pràcticament el mateix dia que aquell dia:

Avui, quan anava a treballar, he passat pel cantó d'uns nois que jugaven a go. M'ha fet molta gràcia.

Fa uns anys, algú em va parlar del go. Jo vaig apuntar-me la informació al cervell i quan vaig arribar a casa, vaig començar a buscar per internet. Vaig aprendre a jugar per internet. Vaig començar a jugar al yahoo, amb el tauler més petit. Algun cop vaig jugar amb el tauler gros, però sóc molt dolenta, jugant al go.

Tot i així, he jugat moltes partides de go. Però sempre per internet. Mai he jugat una partida contra ningú a qui hagi vist cara a cara. I, fins avui, mai havia vist un tauler de go al natural.

Els nois jugaven amb un tauler petit, però un tauler de go al cap i a la fi. És una llàstima que hagués d'anar a treballar. Potser dilluns que ve vaig amb una mica més de temps, a veure si me'ls torno a trobar i puc fer una partida "real" de go, per una vegada a la vida!


Cada cop que passo per davant del banc, em recordo dels nois del go. Dos anys, ja! Hagués dit que feia menys.

No me'ls he tornat a trobar mai més, els nois del go. I em sap greu. I, mentre venia cap aquí, m'he recordat de les oportunitats perdudes. Sí, aquell dia vaig perdre una oportunitat.

A vegades el tren només passa un cop, i si el deixes passar, ja no tornarà. A vegades es perden els moments, i es perden oportunitats per coses tan tontes com arribar a una hora en punt a la feina, quan et podries haver parat un minut a dir hola, preguntar, i saber si es reuneixen en algun lloc regularment.

No sé per què, m'he recordat d'un post de la Tirai. Segueixo pensant el mateix. Les oportunitats tenen un moment, i si les deixes passar, passen. No es pot tornar enrere a recuperar un moment que vas deixar passar per qualsevol tonteria. Perquè vas pensar que ja tornaries a trobar els jugadors de go algun altre dia, perquè no tenies prou confiança en tu mateixa, perquè et feia mandra, perquè vas escollir un altre camí que et semblava millor, perquè...

Però, un cop les fruites són madures, o es mengen o es podreixen. I, un cop estan podrides, ja no es poden tornar madures.

dilluns, 8 d’octubre del 2007

Adolescent?

Pujo a sobre la cinta. Començo escoltant flaixfm a l'espera de trobar alguna cosa més interessant a fer. Però em canso d'escoltar sempre el mateix. A la cinta del cantó, una de les noies de l'altre dia. Comprovat: es posa a córrer i en menys de mig minut la veig com baixa la velocitat i torna a caminar. Somric, i penso que jo corro molt més.

A l'altra banda, un noi. Un noi normal. D'acord, li sobren uns 10 o 15 quilos, però no em posaré amb ell per això, perquè llavors es posarà ell amb mi. M'alegro de tenir algú així al cantó, perquè així em pico. Aquests solen córrer, bastant més que jo, em pico i llavors corro més jo.

Veig a la tele que comencen a fer bola de drac Z. Deixo flaixfm i em poso a escoltar. Encara és al principi de bola de drac Z. Encara fan gràcia. Molta gràcia. No me n'adono i estic rient, mentre el noi del cantó es pica amb mi. Em mira amb mala cara: no només no pot seguir el meu ritme, sinó que a sobre, jo estic tan panxa (bé, tota suada i vermella, però tan panxa, comparat amb la cara que fa ell, que no s'aguanta) i a sobre estic rient!

Em passo el dia rient, i no sé per què. M'agrada la meva vida, i no sé per què. I penso que tinc el cap ple de pardals. Però, a la vegada, sóc feliç perquè tinc el cap al seu lloc i no el tinc ple de pardals.

Em venen dues frases a la ment. La primera, que mai és mal per un que no sigui bé per un altre. Tot i que, no sé per què, el mal del principi i el bé del final, diria que són per la mateixa persona. I la segona, que tinc les coses molt clares. No pensava tenir-les tant, però les tinc. Molt clares. I si jo tinc les coses clares, és difícil (si no impossible) fer-me canviar d'opinió.

I ja no recordo què deia. Només que serà, probablement, l'últim dilluns amb post fins a final d'any. M'he promés a mi mateixa que els diumenges no faré cap post trist. Ara mateix no se m'acudeixen posts tristos per fer, però en sóc molt capaç. Però, tant dilluns com dimarts arribaré a casa tard. Molt tard. Tan tard que ja serà dimarts i dimecres. I això vol dir... què vol dir? Doncs que els dilluns i els dimarts estaré en vaga de posts, a no ser que escrigui des de la feina, cosa que no vull fer. I això vol dir que el post dels diumenges s'estarà uns dies a la primera pàgina. I això vol dir... doncs això vol dir que no em dóna la gana de posar-hi un post trist. Ni de mal rotllo. Ni res que se li assembli.

Em sento com una adolescent. Mentalment, crec que m'ho he sentit des de que tenia vint-i-pocs anys. Em veig a mi mateixa petita, poca cosa, com una adolescent. Però avui he trobat la confirmació. Un d'aquests testos que et diu l'esperança de vida (que ja són ganes). Ull amb l'edat real que em posa!

diumenge, 7 d’octubre del 2007

Nervis

Gairebé no he dormit en tota la nit. No em pensava que estigués tan nerviosa. Feia tant de temps...

Però ahir estava bé. Ni tan sols hi pensava. Però, ai, el subconscient sempre em delata, i encara que jo digui que no, és que sí. Mig any, gairebé.

Em quedo clavada i penso que ja no em recordo dels meus tics, dels meus rituals, dels meus costums. Que sí, que no sóc supersticiosa, però qui no ha vist aquell jugador de futbol que sempre entra al camp amb el peu dret? O aquell que resa a no sé qui abans de començar el partit? O aquell que sempre fa les coses en el mateix ordre? Jo mateixa, quan feia exàmens, sempre tenia el mateix ritual, i no me'l feu canviar, que després m'anirà malament! Mentida, ja ho sé, però en fi...

Ho sé, em repeteixo que no és com si fos el primer cop. Tinc molta experiència. Ja són molts anys. Però feia tant de temps, que estic nerviosa. Sí, estic nerviosa. Ja ho reconec obertament, almenys a mi mateixa. No em recordo dels tics. No recordo amb quin ordre he de fer les coses. No recordo els autocontrols que em faig perquè tot vagi bé. Buf...

Pujo al cotxe. La radio s'engega automàticament. Com sempre. Els tics, els costums, els rituals, no s'expliquen. Porta mala sort, explicar-los. Sempre, abans, faig cinquanta coses diferents. Perquè, com he dit, ja són molts anys. I els costums es van acomulant, no disminueixen mai. Però no es diuen. No vull que em prenguin per boja. Tot i que, si algú fa que no en pugui realitzar algun, llavors ja em sento malament, ja sé que la cosa no anirà del tot bé.

El que sí que puc dir és això de la radio. Tinc uns 10 minuts de camí. I una de les coses que em donen confiança són les cançons. Escolto la radio. Si les cançons que escolto m'agraden i porten bon rotllo, aleshores sé que tot anirà bé.

La primera cançó m'agrada. La segona, també. Però sé que l'important és la última. La que sentiré quan entri al poble. El poble on vaig créixer.

Entro al poble. Fa sol. Està ple de gent que no és del poble. La meva gent. La gent amb qui estic sempre més desinhibida. Passo per davant del pis on vaig viure de petita. L'únic bloc de pisos que hi havia en aquella època al poble. I, des del cotxe, vaig saludant gent.

Estic nerviosa, sí. Tinc un no sé què a l'estómac. Però somric. I ballo al cotxe. I sé que tot m'anirà molt bé. Malgrat els nervis. Malgrat que faci gairebé mig any (o més de mig any) que he estat inactiva. Per què? Doncs perquè, just quan veig el cartell del poble, a la radio comença a sonar una cançó. I no és que em posi de bon rotllo, que sí que ho fa. I no és que m'agradi, que també. És que, sentint aquesta cançó, la última cançó, la que em dóna el meu últim estat d'ànim, qui es pot pensar que les coses poden anar malament?

dissabte, 6 d’octubre del 2007

Somriu



A vegades ma mare està trista, cansada o les dues coses a la vegada. No suporto veure-la amb la cara llarga. No suporto veure a ningú amb la cara llarga.

No sóc una pallassa. No entro en aquesta categoria, i no crec que ningú que em conegui em faci entrar en aquesta categoria.

Però m'agrada fer somriure a la gent que ho necessita. Encara que només sigui per un moment. No es tracta de la meva mania d'anar dient hola a tothom amb un somriure. Es tracta d'intentar fer somriure algú que no té ganes de somriure.

A vegades, quan ma mare està trista, cansada, o les dues coses a la vegada, me li acosto, i li poso una mà a cada galta, i li faig fer un somriure artificial. La forço a somriure amb els meus dits.

I ma mare acaba somrient. A vegades plora a la vegada, però somriu.

A vegades m'agradaria plantar-me davant d'algú i poder tenir la confiança per fer somriure aquella persona, ni que sigui artificialment amb les mans.

A vegades m'agradaria poder somriure algú que està lluny, perquè així somriuria també.

Una vegada vaig sentir, o vaig llegir, una frase que deia que els somriures són especials, perquè quants més en dónes, més en reps a canvi. I és ben veritat.

Encara recordo un dia que jo estava bastant trista, i em vaig creuar amb una companya. Una companya a qui sempre saludo somrient. Una companya que aquell dia va aparèixer i em va dir hola amb un somriure, perquè era el que feia sempre, en resposta al seu hola. I la meva cara, per art de màgia, va somriure també.



M'agradaria poder fer somriure sempre a la gent. I sé que això no sempre és possible. Però, si cal, sempre es pot fer a la força.

Però fer les coses a la força és lleig. La millor forma de fer somriure és somriure. Però, com que no se'm veu la cara, aquí hi ha algú més que somriu.



He escoltat no sé quantes vegades seguides la cançó. La posaria tota, però he volgut quedar-me amb una única estrofa.

Tears, a tidal wave of tears
Light, that slowly disappears
Wait, before you close the curtain
There's still another game to play
and life is beautiful that way

divendres, 5 d’octubre del 2007

Ai, quin nervis!!!

La Lluna no fa més que dir-me que deixi de donar saltets. Però és que no puc parar. No puc parar. No puc parar!

Vam fer un tracte, amb la Lluna: ella feia el post d'ahir i jo feia el d'avui. Ahir volia parlar d'un tema, però avui s'ha adonat que hagués sigut un post gairebé repetit. I és que en l'últim post que va escriure, us va enganyar. Quan se li va trencar la cremallera, el primer que va pensar no va pas ser si tenia alguna altra classe. Què va! El primer que va pensar va ser "ostres, ja veuràs quin post!" Al final no n'hi va haver per tant, podia haver fet un post molt més xulo. Si me l'hagués deixat fer a mi, ja haguéssiu vist com hauríeu rigut!

Em mira amb mala cara... tinc por!

Lluna, que no et toquis més l'herpes, coi! Que ja se t'ha fet prou gran de tan tocar-te'l! I ja m'ho imagino, que pica, però les mans quietes!

Però al final ahir no va poder fer el post que volia. Apa, ja li està bé! I avui em toca a mi :-) De totes formes, va aprofitar molt el temps. I una de les coses que va fer va ser el meu dibuix...

També va obrir un llibre i es va preparar les classes del dissabte. No recordava que aquell llibre era tan bo, i està molt contenta. I va estar una estona llegint i... crec que demanaré que troni més dies, que fa moltes més coses i més diferents que estar davant de l'ordenador.

Que sí, Lluna, que ja deixo de donar saltets! Però és que... és que avui és un dia especial, coi! Que ahir vas acabar el dibuix. I, ja sé que t'enfadaràs, però sembla el dibuix d'una nena de p-3. Que no t'han ensenyat a dibuixar, a tu? Però, en fi, com a mínim has sigut fidel a les formes en general i als colors.

Ai, quins nervis! Aquí hi ha el meu dibuix, fet per la Lluna. Ai, i d'aquí a poc he de marxar i no podré veure si ningú em troba guapa! A sobre, la Lluna va i, en comptes d'escanejar-ho, que havia d'engegar l'altre ordenador, li ha fet una foto, i encara ha quedat pitjor que l'original.

Però, vaja, aquesta sóc jo!


dimecres, 3 d’octubre del 2007

Cansada, jo?

Quan em van dir l'horari dels dimarts, em vaig enfadar. Em vaig enfadar perquè hi havia una cosa que em feia acabar tard. Tardíssim. Tan tard que, normalment, a aquella hora, ja sóc a dormir. I després he de tornar a casa i...

Després me'n vaig alegrar. Em vaig alegrar de que fos precisament els dimarts, perquè els dimecres és el dia que he de ser a la feina més aviat. I no ens enganyem: si el dimecres m'hagués d'aixecar per anar a gimnàs, no m'aixecaria aviat. Però com que ho he de fer per força... doncs m'aixeco. I punt.

Quan acaba el meu dimarts encara sóc a la ciutat, i he de ser a la feina 8 horetes després de l'hora a la que acabo. He d'anar a casa, he de dormir, m'he d'aixecar, he d'esmorzar, m'he de dutxar i he d'anar a la feina. En 8 hores. No dic que he de sopar, perquè almenys ahir vaig menjar-me un plàtan i un grapadet de litxis que tenia per allà.

Però avui he descobert que ja tinc una edat. Que no em puc saltar per les bones les meves hores de son, perquè l'endemà no m'aguanto dreta. Que sí, que he arribat a treballar 20 minuts abans, però... ben adormida!

I així m'he passat bona part del dia. Dormida.

Però m'he despertat de cop.

He anat al lavabo. M'he descordat els texans i de cop... crec!

Sí senyor! La cremallera dels texans a pastar fang.

Primer pensament: tinc més classes? Per sort, la resposta era que no. Perquè si he d'anar a fer classes amb la cremallera dels pantalons feta malbé...

Segon pensament: sort que són els texans que em van grossos. Sí, tinc uns texans que em van grossos i els porto. Algun problema? La sort és que, com que van grossos, no es nota si la cremallera està oberta (o trencada), perquè no fa pressió.

Tercer pensament: es pot arreglar? Em passo cinc minuts al lavabo intentant arreglar-la i no puc. Així que intento mirar a veure si trobo una agulla imperdible, fins que...

Quart pensament: oh, no! He d'anar a pijilandia i és el primer cop que hi vaig. No em coneixen. Si hi vaig amb un imperdible com a cremallera...

Aconsegueixo que la cremallera mig cordi. Ara he de vigilar, penso.

Just abans de marxar a pijilandia passo un moment pel lavabo. Crec!

Ai, que no m'he recordat de vigilar!

dimarts, 2 d’octubre del 2007

Intimidada?

Fa temps, algú que conec que va al mateix gimnàs que jo, i que entra al vestidor al que jo no entro, em va dir que es sentia intimidat quan entrava al vestidor. Ell va a gimnàs a la tarda, a l'hora de lluir, i explicava que tots els homes que hi havia allà estaven depilats de dalt a baix, morenos de solàrium, amb els seus bíceps i demés músculs ben formats. I que, és clar, ell es sentia intimidat, perquè quan veia els altres, li feia una mica de vergonya.

Jo vaig recordar-me de la meva cosineta. La que gasta una talla 34, i que es queixa perquè no fan talles 32, i que deixa anar comentaris de l'estil de "no sé pas, a la botiga entren noies demanant una talla 42. Ja els val! Com poden venir a la botiga gent que està tan gorda? Com pot haver-hi tanta gent tan gorda?" I jo la deixo dir, mentre penso que, com a mínim s'ha fet 3 operacions de cirurgia estètica abans dels 30, i penso que ja fa temps que té els 30 (i els 31 i...), i ara què farà? Jo mai m'he sentit intimidada al seu cantó. Ni amb el seu 1.80, ni amb les seves mini-faldilles-cinturó. Ni amb els seus comentaris. En algun moment, fa no sé quants anys, algú va assumir que ella era la guapa tonta i jo la lletja llesta. Per què? Ni idea. Però tota la vida ens han posat aquest rol, i no m'intimida estar al seu cantó, no em fa sentir malament. Quan m'explica que tal dia o tal altre farà un passi de models, doncs me n'alegro per ella. Però puc estar al seu cantó perfectament sense sentir-me una piltrafa.

També em vaig recordar de la noia de l'spinning. La noia de l'spinning va durar un parell de setmanes, si és que les va durar, a primera hora del matí, al gimnàs. Es posava uns pantalons blancs, estrets i semi-transparents (de fet, hi podria treure el semi) que li arribaven a tres quartes parts del cul. A sota, es posava un tanga petitíssim d'un color viu o negre, de forma que es transparentava tot. De jersei, es posava una samarreteta de tires que li arribava just a sota del pit. Blanca, estreta i semi-transparent (sense el semi), per descomptat. I sense sostens a sota. Total, anava a fer esport (...), per què els necessitava? Es posava a primera fila de la classe d'spinning, en un lloc on es veia perfectament al mirall. I es passava la classe d'spinning dreta a sobre la bici, no s'asseia mai. Total, per què? Aquesta noia no em va arribar a intimidar mai. Més aviat em feia pena...

Però jo no m'havia sentit mai intimidada al gimnàs. He arribat a la conclusió que la gent que és més constant són aquella gent a qui els (ens?) sobren alguns quilos, i que tenen constància. Almenys a primera hora del matí. De la gent que hi va a mitja tarda a lluir el modelet, ja no en parlo. No són el meu problema. Jo, al matí, només hi trobo dones grans que només fan que parlar de règims, i alguna noia de la meva edat, alguna noia normal, però que se la veu així en general que si no hi anés cada dia, acabaria engreixant-se bastant. I, de fet, per la banda masculina també es veu gent d'aquest estil, almenys a primera hora del matí.

Aquest matí he entrat jo al vestidor. La cara vermella, el cabell amarat de suor, una samarreta del viatge de fi de curs de vuitè (d'acord, l'he de tirar...) i uns pantalons que em van un parell de talles grans i mig pam curts (va, segurament passen per pirates...). I no m'oblido de les ulleres velles i passades de moda, que em baixen per la suor i acaben al mig del nas. Jo vaig a córrer, no vaig a passejar modelets. D'acord, podria mirar una mica més què em poso, però això és còmode, i jo no vaig a lligar al gimnàs!

Deia que entro al vestidor. I, com que vaig despistada, per poc xoco amb una noia. I el primer que em ve al cap és que la noia en qüestió ve de la piscina, però no ha pogut nedar massa. Almenys jo seria incapaç de nedar amb el que ella porta. És clar que jo nedava amb uns banyadors amb unes tires gruixudes que reconec que eren molt antiestètics, però... Va, ho diré. Entrenava amb un banyador a sota, uns leotardos fins a sota genoll, i un altre banyador a sobre. Era perquè així feia més resistència, i llavors quan competíem anàvem més ràpid...

La noia portava un biquini. La part de dalt li anava un parell de talles petita. La part de baix també semblava petita, tot i que diria que era de la seva talla. Jo que m'hi he fixat per fer un post, està clar.

M'he anat a dutxar i quan he tornat... hi havia 6 noies com aquesta. Les dones que hi ha normalment havien desaparegut per art de màgia. O potser s'havien transformat? El primer que m'ha vingut al cap és que la meva cosina es sentiria intimidada per aquestes noies. I... doncs que, per primer cop a la vida, m'he sentit intimidada. Aquella sensació de "i ara m'he de quedar jo aquí sense roba?"

Llavors m'he recordat del que em va dir un dia que es sentia intimidat. M'he posat els meus texans i la meva samarreta i he sortit, mentre el meu cap desitjava que durin tant com la noia de l'spinning. Perquè no és bo sentir-se intimidada. O hauria de dir acomplexada?

dilluns, 1 d’octubre del 2007

Cinisme, decepcions i la nineta

Fa cinc minuts que estic davant de l'ordenador, a punt d'enviar un mail que podria ser que canviés alguna part del meu futur. Sé que l'enviaré. Sé que no el canviaré. Però no puc deixar de mirar-lo, sense saber què fer. Preguntant-me què faig. Al final l'he enviat i ara espero una resposta algun dia d'aquests... cada cop que l'ordenador de la feina piti anunciant un nou mail, jo faré un bot.

Aquest matí el mail ha tret fum. Em sorprenc a mi mateixa de com puc arribar a ser de cínica. Deia la veritat, però potser no ho hauria d'haver fet. Hi ha confiança, però és que... no està bé, ser així. Potser és que sóc massa insensible. Potser massa cínica. Potser...

Al final aquest dissabte no aniré al Perdedorès. Em feia tanta il.lusió! Feia dies que pensava que aniria al Perdedorès, que estava arreglant les coses. Movent les coses del dissabte en qüestió, reordenant-les totes perquè tot pogués funcionar, perquè no tingués res a fer en tot el dia. I ara... doncs ara em quedo amb un dissabte on he suspès tot el que havia de fer. Així que demà agafaré i ho tornaré a posar tot en marxa. Em passaré tot el dissabte treballant. Visca!

Però tot això m'ha recordat una de les coses de la nineta. La nineta és petita. L'avi es va morir fa un parell d'anys, i ella en tenia 2. De fet, l'últim cop que vaig anar al Perdedorès per aquesta mateixa raó, hi vaig anar i no en tenia massa ganes. L'avi ja estava molt malament, i només somreia quan la nineta i jo anàvem a veure'l i féiem tonteries al seu voltant. Somreia més per la nineta que per mi, però amb la nineta sola tampoc somreia. I l'únic que feia que mostrava que estigués encara en aquest món eren aquells somriures que feia quan la nineta i jo estàvem per allà. No parlava, no mirava, no obria la boca per menjar. Només somreia de tant en tant. I, durant molt de temps, cada cop que veia a la nineta, l'agafava de la mà i ens n'anàvem a fer el tonto a casa dels avis.

Encara recordo el dia que vaig treure la nineta a veure la Lluna i em va assenyalar l'estrella de l'avi. Però feia poquet que s'havia mort l'avi, i era normal que se'n recordés. L'altre dia la nineta va pujar en globus per primer cop a la vida. Quan el globus va arribar a dalt de tot d'on pujava, no se li va acudir res més que dir:

- No, que pugi una mica més, fins al cel! Així agafarem a l'avi i el tornarem a casa!

Com se'n pot recordar?

Em fa gràcia, perquè és tan entremaliada, però a la vegada tan innocent... Ahir l'ensenyava a jugar al dòmino, amb un joc de Disney. Primer no sabia com es jugava, i jo li anava ensenyant. Després em va dir:

- Ara juguem!

El dòmino era petit, tenia unes 20 fitxes. Ella en va agafar 8.

- Aquestes per mi, les altres per tu! Jo començo!

Va girar totes les fitxes, de forma que jo les veia totes, i vam començar a jugar. Mirava els colors, a veure quina fitxa posava. I jo l'ajudava. Cap de les dues va passar en cap moment, fins que ella es va quedar sense fitxes.

- He guanyat! He guanyat!

Els crits van fer que se'ns afegís l'altre nen. Van voler jugar un contra l'altre. La nineta va deixar totes les fitxes cap per baix. Per jugar, ella les anava mirant aleatòriament i si la podia col.locar, la col.locava. Si no podia, la tornava a deixar cap per baix i en mirava una altra.

Ell era diferent. Va posar totes les fitxes mirant amunt, i li costava posar-les. Més d'un cop, ell va dir que no podia posar cap fitxa i ella li assenyalava la que podia posar.

El resultat: com que cap dels dos mirava res, es van quedar dos dobles sense posar, un d'ell i un d'ella. La seva mare ja els havia cridat feia estona i havien de marxar. El nen va córrer cap a casa, i vam tenir una gran conversació amb la nineta:

- Qui ha guanyat?
- Heu empatat.
- Empa... què?
- No ha guanyat cap dels dos. Tots dos heu acabat iguals, perquè no podeu posar el doble.
- Però, qui ha guanyat?
- Heu guanyat tots dos.

Ho sé, gran coherència, la meva. Però ella volia saber qui havia guanyat, i no podia ser que no hagués guanyat ningú.

- Tots dos?
- Sí, tots dos.
- Però jo vull guanyar!

I llavors va agafar el seu doble, va separar dues de les fitxes del dòmino, hi va posar el doble al mig. Jo vaig fer el mateix amb la fitxa del nen. Ella va somriure, va dir "hem guanyat tots dos!", i va marxar corrent cap a casa:

- Mama, mama! Hem guanyat tots dos!