Torno a ser jo

Aquest és el quart post que escric avui. Bé, té trampa, perquè he arribat a l'hotel, m'he posat after sun, m'he rentat els peus, que estaven fets pols (he caminat unes 10 hores sota el sol, avui!) i m'he posat a escriure. I els he escrit tots, un darrere l'altre. Aquest ja és el 17è post del viatge. Si no escrivís cap post més, i en publiqués un cada dia, me'n vaig com a mínim a l'agost. No voldria esperar tant a publicar-los, però...

Ah! Una bona notícia. He sortit de l'hotel a les 7 del matí. He caminat tot el dia. El sol em matava i podia caminar un màxim de 2 hores seguides. Després descansava 10 minuts o un quart d'hora i apa, a tornar a caminar (els descansos eren una o dues parades de l'autobus). He de dir que, quan he arribat, he sentit una mica de mal al peu... però no al que em va martiritzar fa uns mesos, sinó a l'altre! Només ha sigut un moment, però m'ha fet molta il.lusió pel que significa: el peu està curat del tot! No fa pas gaire, un dia que vaig haver de caminar 2 hores seguides, encara em va fer mal...

Però el post no anava d'això. El post anava de la sensació que he tingut després d'escriure els anteriors posts. Torno a ser jo. No sé quan vaig deixar de ser-ho, o si vaig arribar a deixar de ser-ho. Però en aquests posts escrits en llapis i paper torno a ser jo.

I no hi ha ningú al món que se'n pugui alegrar més que jo mateixa.

Espero que, quan publiqui això, encara sigui jo.