Full en blanc

Si una cosa em sap greu és no haver-te parlat encara d'aquest lloc. Sí, se'm fa molt difícil. I sé que no és res dolent, o sí. Però em costa, i molt, parlar-te'n. I el tinc mig abandonat, perquè t'ho vull dir. O potser perquè tampoc ho necessito. Però sí.

Fa molts de dies que no em poso davant d'una pantalla i deixo que els dits escriguin sols. Molts dies. I potser, només potser, ho trobo a faltar.

Ahir pels passadissos vaig sentir una frase de post. Una noia li deia a un noi:

- Tu ets un noi.
- Sóc un home.
- No, tu ets un noi. El dia que trobis una dona de debò, llavors seràs un home. Ara, ets un noi.

Vaig estar a punt de ficar-me al mig de la conversa. Finalment, però, l'únic que vaig fer va ser somriure.

A vegades m'agradaria que em sortissin les paraules així, com si tingués una pantalla en blanc al davant. A raig. Com quan els dits escriuen i no diuen res. O diuen, però jo no els mano que diguin. Ells escriuen com si no passés res.

A vegades em poso nerviosa. Moltes vegades.

I sé que he de deixar de pensar "no et posis nerviosa, no et posis nerviosa", perquè encara m'hi poso més. Però, com amb tot, els nervis marxen. Sempre acaben marxant. Només cal acostumar-s'hi. Sí, només cal acostumar-s'hi.

Que llargs que se m'estan fent aquests dies!

No la coneixia fins fa unes setmanes... però l'he de posar. M'encanta.



Aquest matí, quan l'he sentit, m'ha fet posar la pell de gallina. Jo ho he trobat genial. Però, és clar, jo no hi entenc. Però ho he trobat genial.

No sé per què, em sento una mica culpable escrivint això. Te n'he de parlar. Cara a cara. Però haurà de ser quan s'acabin aquests dies tan llargs.

Resum de dos dies on...

Resum de dos dies on cada cop que se m'acudia alguna cosa, feia un paràgraf (o una frase). O sigui, twitter en diferit...

D'acord. M'he de comprar un despertador nou. Un despertador que no permeti els 5 minuts més! Em vaig prometre a mi mateixa que aquest matí no el faria sonar més d'un cop. M'hi he tornat a girar. Només 5 minuts. Demà ho aconseguiré!

Està tot blanc! Fins i tot, podria dir quina és la cota de neu. A mida que vaig baixant des de casa, cada cop hi ha menys neu, fins que arriba un punt on ja no hi ha neu.

A veure, tu, espavilada. Tant vigilar que no et deixessis res al matí! Sí, tu! Em pots explicar per què coi el dia que ha nevat et deixes la jaqueta a casa? Sort que vas amb un jersei de coll alt. Això sí: portes una bossa amb una cosa de roba per anar al curs i... i... i què faràs? No pots anar pel carrer amb allò, sense jaqueta!

Quina mandra que em fan les dues hores de classes particulars. Com si no tingués prou feina!

Ai! Hauré d'anar al Perdedorés? Em fa molta mandra agafar el cotxe i anar-hi... Veurem com continua tot plegat...

Què en faig, del temps? Encara no sé què faré divendres!

Divendres faré una cosa que no he fet mai. Bé, dues. Bé, com a mínim dues. Sempre fa nervis fer una cosa per primera vegada. Ho faré bé? Espero que sí... Quina setmaneta, per tornar!!!

Se m'acaba d'acudir una d'aquelles històries-somnis que tan m'agraden. Oh! Somric jo sola, tot i saber que només és una història que es quedarà al meu cap. De petita pensava que aquestes històries no es complien mai precisament perquè les pensava. Que el dia que deixés de pensar-les, el dia que no en pensés cap, llavors es complirien. Així que... una altra ocasió perduda per una història, i un altre somni al cap!

Tinc una història per explicar algun dia: aventura al pàrking! Amb heroi intentant ajudar-me inclós.

Per què coi em surt un gra a on s'aguanten les ulleres? I, el més important: per què es rebenta quan em poso les ulleres bé mentre condueixo?

No! Per què? Per què altre cop aquest mareig mentre sóc en aquesta classe? No em passa enlloc més, però aquí, gairebé cada setmana!

Merda! Per què tinc por? Ja fa gairebé un mes de l'incident amb els senglars. Per què sóc incapaç d'anar a més de 50 per la carretera de nit i només condueixo pensant que em sortirà un senglar del mig del bosc?

Hi ha coses que només es poden fer de nit, i encara sota pressió... Però abans, ara que me'n recordo, he engegat l'aparatet quan he arribat a la feina, i un dia normal he fet... 5981 passos. Poc. Massa poc :-(

Aghhhhhhhhhhh!!!!!!!!! Ja són un quart de 12?

De fotuts a cardats: Evax és una marca distribuida per Aurora & Ausonia, i tot surt d'allà mateix. Em pregunto si hi ha algun monopoli més gros que aquest...

M'està agradant, això del twitter en diferit. Amenaço a tornar-hi...

I ara he de marxar? En fi... demà aniré amb unes ulleres de pam i mig!

Ah! No tinc temps per res. La meva visita al Perdedorès serà anar i tornar, que hi ha pressa! Mmmm... a veure si puc tornar a dinar a casa...

Mmmm... la noia que em va deixar plantada per dinar que havia anat amb mi a l'institut. Fent cua a la consulta del metge. Li toca just abans que a mi. No sabia on amagar-se...

Quina fred que fa!!! Per què tinc tanta fred? Em puc quedar demà a caseta?

Plego? Va, plego! Bona nit! He d'aixecar-me en... 5 hores i mitja!

És bo saber-ho...

Una de les coses que més mal fa és sentir per casualitat com algú diu alguna cosa dolenta de tu. Aquella situació en la que algú t'està deixant verd, i tu apareixes sense que t'esperin i... Llavors ve el "jo no volia dir això", i calles, però et quedes amb les ganes de contestar: "El que no volies era que jo ho sentís, dir-ho, el que es diu dir-ho, es veia clar que sí que volies dir-ho."

Les noves tecnologies, però, han fet que aquesta situació es pugui repetir bastant més.

Qui no ha entrat mai en un blog on el deixaven verd? Ah, no? Ningú? Doncs és una sort.

Qui no ha vist alguna cosa per internet que no hauria d'haver vist? Jo unes quantes, per casualitat.

Qui?

En això, l'aparició del facebook ha fet que determinada gent fiqui la pota cinquanta vegades, o més. Com aquelles noies que havien vingut al cole amb mi, es van trobar al facebook, em van trobar al facebook, i quan em van trobar, després d'afegir-me com a amiga, van començar a deixar-se missatges al mur on es quedaven força descansades. Suposo que no sabien que jo, quan entrava, veia el que s'havien dit als respectius murs... i, és clar, al veure el meu nom em picava la curiositat i... En fi, que millor ho deixo estar.

No, no ha sigut l'únic cop amb què m'hi he trobat. Més d'un cop he tingut el ratolí a l'opció "desactiva el compte". Perquè hi ha coses que fan mal. Encara no sé per què no ho he fet. De fet, avui he tingut la pantalleta de "Confirma que vols desactivar el compte". Potser encara hi torno i el desactivo.

O potser no.

El dijous vaig plorar fins que ja no em van quedar més llàgrimes a dins. El divendres seguia plorant. I no, no tenia res a veure amb internet. Tenia a veure amb la feina. Però també tenia a veure amb aquest tema.

I és que em va enfonsar. I molt.

I segurament no hauria d'haver-ho fet. És possible que sigui massa sensible. És possible que passin moltes coses. O també és possible que qui em va avaluar estigués enfadat, perquè l'avaluació va ser just el dia després d'aquest episodi.

Però van arribar els resultats. Mai havia tingut mals resultats, però aquests eren... com ho diria? Horribles? Crec que amb horribles em quedo curta.

I sí, em va fer mal. Però he arribat a la conclusió que prefereixo saber-ho que no saber-ho. Prefereixo sentir aquells que parlen malament de mi que no sentir-ho. Perquè, potser, i només potser, m'ajudaran a millorar.

I no negaré que fa mal. No, no ho negaré. Però, potser, el que més mal fa (almenys en el cas del dijous) és pensar en tot l'esforç que hi he posat, en com m'hi he esforçat, en com pensava que les coses anaven bé, en com ningú es queixava... i en com, quan jo no hi sóc al davant, o quan poden parlar anònimament, aleshores...

I també fa mal el pensar que algú t'està fent la pilota. Algú que es mostra molt amable quan et té al davant. I que per això li tens confiança. I... doncs que just quan gires l'esquena, veus com es riu de tu. Com es riu de les coses que fas. Com es riu de la teva forma de donar-li les gràcies.

Tot i que, com ja he dit, és bo saber-ho.

I dit això, aquesta setmana el dia que arribaré més aviat a casa, seran les 10 del vespre. I el dia que en sortiré més tard, un quart de vuit del matí. O sigui que faig servir la meva vareta màgica i desapareixo. Pluf! Ja no hi sóc! Així que si algú em vol deixar verda per internet... que ho faci, però que es recordi de treure-ho abans de divendres...

Tot és cíclic

Ahir al matí, mentre feia altres coses, em vaig entretenir a rellegir els posts del febrer de 2005. Vaig per ordre, per intentar escollir els que em diuen alguna cosa important que vull recordar de tant en tant, i que em surti aquí a la dreta.

Feia molt, moltíssim, que no m'hi posava. Des de l'estiu. A aquest ritme, arribaré al 2007 (no vull mirar posts de fa menys d'un any per decidir si són importants) cap al 2020...

Em va fer gràcia un dels posts, on deia que no estava bé. Deia que tenia una habitació fins a dalt de coses desordenades, que ningú s'atrevia a entrar-hi, a part de mi, i que era una senyal de que necessitava un ordre a dintre.

Per descomptat, aquella habitació ja torna a estar com estava abans de que l'ordenés aquell dia, si no és que està pitjor. Sé que l'he d'endreçar algun dia, però de moment no tinc necessitat de fer-ho, i això que fa molt de temps que està així.

Però vaig dir una cosa que em va cridar molt l'atenció ahir quan la llegia. Sembla mentida com amb els anys ens acabem coneixent a nosaltres mateixos, i com tenim uns signes que ens diuen si estem bé o si no estem bé, i com va tot relacionat.

Abans de dormir, tinc un ritual. M'assec (sí, m'assec, estirada no en sé) al llit, com un indi, i llegeixo. Normalment tinc un parell de llibres. Començo amb un. Llegeixo un parell de pàgines. O 3. Però mai gaires. I després agafo l'altre. Generalment una novel.la. I llegeixo una bona estona. Fins que els ulls se'm tenquen sols, o fins que decideixo que ja és massa tard, i si no em poso a dormir, l'endemà no m'aixecaré.

El ritual sol durar entre mitja hora i tres quarts.

Però no el faig cada dia. M'agradaria fer-lo cada dia, però hi ha dies en els que em poso directament al llit i no vull saber res de llibres.

El post antic deia que quan les coses no m'anaven bé, podia trigar un parell de mesos a llegir-me un llibre. Que el fet de que no em llegís un llibre amb "rapidesa" era una senyal d'alarma. Una senyal de que tenia alguna cosa que fallava. I que, quan tornava a agafar un llibre i llegia "ràpid", aleshores és que la cosa funcionava, que estava bé amb mi mateixa. I ho deia convençuda.

Per què se m'havia oblidat? Aquella noia de fa gairebé 4 anys tenia tota la raó del món. Que sí, que no sóc ràpida, que no sóc capaç (o sí, però no és el normal) de llegir-me un llibre en 2 dies. Normalment no ho faig. Normalment, els llibres em duren més del que haurien de durar a algú que li agrada llegir. Però, no ho sé. Un llibre mitjà, d'unes 300 pàgines, em dura més o menys un parell de setmanes. No és exacte, però podria dir que tot el que passi de 3 setmanes per llegir un llibre de 300 pàgines ja és una senyal d'alarma.

Per què?

Perquè hi he pensat. M'he preguntat quins dies són els que no llegeixo. Ahir al vespre em vaig quedar mirant una peli. Ja no recordo quin va ser l'últim cop que ho vaig fer. Però diria que deu fer més o menys un any. Vaig acabar tard, però tot i així, vaig arribar al llit i em vaig estar uns tres quarts d'hora llegint. L'hora a la que vaig a dormir no acostuma a influir...

Però sé quan no llegeixo. No llegeixo quan estic enfadada amb el món. No llegeixo quan estic trista. No llegeixo quan estic apàtica.

I potser ni me n'adono. Però el dia que no tinc ganes de posar-me a llegir, el dia que vaig a dormir i l'únic que vull fer és tapar-me a sota dels llençols, i no treure el cap, aquell dia, encara que no ho noti, encara que no sàpiga què em passa, aquell dia hauria de ser una alarma.

Ara ja fa més de 3 setmanes que llegeixo el mateix llibre. I més de 5 i tot, diria. Perquè ja fa dos setmanes que l'hauria d'haver tornat a la biblioteca i encara no ho he fet...

Feia un parell de setmanes que estava molt cansada. I la setmana que ve crec que també ho estaré. Però... però fa un parell de dies que descanso. Que, a part d'estar a l'hospital, he estat per casa, fent feina, però sense presses.

I, després de llegir allò... suposo que, si tingués temps, faria endreça.

Però és bo que una veueta antiga et vingui i et digui: "Vigila! Si no llegeixes prou, és que hi ha alguna cosa que no rutlla!"

I sé que una cosa està lligada amb l'altra: si llegeixo, estaré més feliç. I si estic més feliç, llegiré. Però... tinc un dubte. L'implicació correcta és la primera o la segona?

Les coses clares

Em faig gran.

No, no em faig gran.

Bé, sí que em faig gran, però no em faig gran.

Avui he conegut algú.

I, no ho sé. Bé, sí que ho sé. Sé com són les coses. I sé que hi ha determinades coses que fan que la gent fugi per potes.

Sí, em faig gran.

Em faig gran, o em faig sàvia. O em faig sàvia perquè em faig gran. O era al revés?

Em conec. I sé que en algun moment, volent ser acceptada, hagués amagat algunes coses meves. El meu cantó més friki, potser. O alguna altra coseta.

Però em faig gran. Quants cops ho he dit, ja?

I he deixat anar un tros del meu cantó més friki. Ja he vist que la cosa no aniria bé. Llavors li he deixat anar que fa uns dies que es veuen Venus i Júpiter, gairebé alineats, i que estan preciosos.

I en aquest moment he vist com fugiria. Com fugiria corrents. Com ha fugit corrents.

I no he pogut fer res més que somriure.

Sí, somriure.

Perquè sé que jo no canviaré. Sé que, per més que em miri malament pel meu cantó friki, jo no el deixaré. Ja porto més de dues terceres parts de la meva vida dedicant-me al meu cantó friki. Això és molt. I no ho deixaré.

I tampoc deixaré de mirar cap al cel i informar-me.

Que per què he somrigut?

Doncs precisament per això. Perquè m'agraden les coses clares. No vull fer-me falses il.lusions.

No t'agrada el meu cantó friki, ni que miri el cel. Estem d'acord: el millor que pots fer és marxar. I com més ràpid marxis, millor!

PD: Sóc conscient que potser sembla un post dur, i que segurament una gran majoria de gent pensarà que no tinc raó. Però m'és igual. Jo sóc com sóc, i si algú ha de fugir en veure'm com sóc, val més que ho faci als 5 minuts de conèixer-me que als 5 mesos.

No et canses mai?

Tornava amb el cotxe i estava segura que escriuria aquest post. El post es titulava "No et canses mai?" i anava dedicat a tu. A tu, que avui m'has fet la vida impossible. A tu, que fas que hagi de quedar malament davant d'un grup de gent. A tu, que després, quan he vist que no tenies raó, t'ho he tornat a preguntar. A tu, que has vist que no tenies raó, i per no baixar de burro, per no haver de reconéixer que t'havies equivocat, has donat voltes a coses que no eren, i no només m'obligues a dir que m'he equivocat davant d'un grup de gent quan saps que no ho he fet, sinó que a sobre em faràs dir una cosa que les dues sabem que està malament. Només per no baixar del burro.

Però estic cansada. Avui estic molt cansada. Fa dies que ni menjo ni dormo bé. Això per no parlar del mal de cap, i altres coses. Però, tot i així, no vull fer aquest post. No vull deixar anar tot el que podria deixar anar, perquè... perquè és molt cansat, estar enfadat. A vegades em pregunto com és que no estàs més cansada, perquè voler fer quedar malament a tothom (no és el primer cop que m'ho fas), voler passar per sobre els altres, voler tantes coses... ha de ser cansat per força.

Saps? Gairebé tenim la mateixa edat, i reconec que algun dia he sentit enveja. He sentit enveja de la teva posició, de la teva feina amb contracte indefinit, de la teva casa (teva, no dels teus pares, i sense hipoteca!), de la teva vida personal. Tens la vida encarrilada, segura, o no sabria com dir-ho.

Però no, avui no et tinc enveja. No. Perquè no vull ser com tu. No va amb el meu tarannà. Estar enfadat sempre ha de ser molt cansat. A mi, estar enfadada, em costa molta energia. Imagina't si ho hagués d'estar sempre!

Saps? L'altre dia tenia un post pendent. Em trobava malament. No sabia què tenia, però em trobava malament. I el dia anterior m'havia marejat de cop, i estava preocupada. Però no feia mala cara, suposo. Simplement, no somreia, com faig sempre. I una dona es va girar i em va dir que estava molt seriosa. El noi que hi havia entre ella i jo, es va girar cap a mi. "La Llum, seriosa? Si la Llum sempre riu!" Em va fer somriure. Llavors es va girar cap a la dona i li va dir: "Veus? Sempre riu!"

No, no sempre ric. Tinc alts i baixos, com tothom. Però em va agradar aquesta conversa. Em va agradar, perquè em va fer adonar de com em veu la gent. "La noia que sempre riu". M'agrada. M'agrada ser la noia que sempre riu.

I saps? L'altre dia, el diumenge, vaig dir alguna cosa a algú. Sobre algú altre, a qui considero que no caic bé. I es va girar, com mig indignat: "Però com vols no caure bé a alguna d'aquestes persones que hi ha aquí? Va, no diguis tonteries!"

I ahir vaig fer servir una cosa semblant al "mal de muchos, consuelo de tontos" (algú sap dir-ho en català?) Hi havia algú que estava trist, i per intentar animar-lo, li vaig dir que si li servia de consol, jo estava igual. La resposta va venir al moment. "No me n'alegro pas, de que tu també estiguis així! Coi, que hagués preferit que tu no!"

I saps? Crec que no t'he vist riure mai. Bé, t'he vist riure fent la pilota a jefes diversos. I prou. Però això, per mi, no és riure. Això és fer la pilota. I per res del món et canviaria el meu "la noia que sempre riu" per un "no t'he vist riure mai, excepte fent la pilota".

I sí, jo tinc molts defectes. Segurament més que tu. Molts més que tu. Tu ets la perfecta. Jo només somric. Tu et guanyes la gent de qui pots treure alguna cosa, els altres els trepitges. Jo no em vull guanyar a ningú. Mai ho he volgut. Jo només somric quan em surt de dintre.

I, afortunadament, això és gairebé sempre.

I ara em recordo del post aquell de la gent optimista i pessimista. El dia que ens vam conèixer, tu reies i jo plorava. Era normal. Tu havies tingut una gran alegria, i jo una gran tristesa.

Des de llavors, i ja fa temps, no t'he tornat a veure riure. Jo he tornat a plorar. Però mirant enrere, he rigut molt més que plorat.

M'alegro de ser jo, i no tu.

I el post s'està fent llarguíssim i ja no és per tu, ni per qui llegeix. És per mi. Per MI. I m'adono que fa molt, moltíssim, que havia d'haver escrit alguna cosa semblant. Però no ha sigut fins avui que me n'he adonat, fins que m'he posat davant d'aquesta pantalla i he deixat que el meu cap anés divagant.

I no, no penso rellegir el post abans de publicar.

I saps què faré demà? El primer que faré quan et vegi? Dir-te hola amb un somriure.

Ho sé, ho sé. Et trencaré tots els esquemes. Si jo t'hagués fet tot el que m'has fet avui a mi (que al cap del dia han acabat essent 3 coses, i crec que només n'he explicat una), ja em podria considerar morta.

Però no. Demà, quan et vegi, et somriuré. Et somriuré i et diré hola amb un somriure d'orella a orella. Que per què?

No, no et pensis pas que sóc hipòcrita. Ni que et prenc el pèl. Ni res que se li assembli.

Avui, gràcies a tu, he descobert que m'agrada ser qui sóc i que no em canviaria per tu per res del món.

I la millor manera que tinc d'agrair-t'ho és amb un somriure.

Encara que no ho entenguis.

Moments de lucidesa

Sovint, quan tinc febre, tinc moments de lucidesa. Pensaments que em venen al cap, i que no sé d'on surten, però que tenen molt de sentit.

Encara recordo quan era petita i feia coses com les que faig ara, i al vespre em mirava unes coses, i durant la nit, em despertava amb dubtes que no m'havien sortit quan ho havia pensat abans. I els dubtes solien ser bons.

Ahir, ja ho deia, no sabia comptar fins a 7. Havia de comptar una cosa, i era incapaç. N'hi havia 7, però els comptava i em descomptava, i a vegades en comptava sis, a vegades, set. I és greu. Perquè si no puc comptar fins a set...

Però, també ahir, mentre tornava, vaig tenir un moment de lucidesa. Llàstima que no el recordi :-( És una llàstima, perquè recordo que el que vaig pensar tenia molt de sentit, tot i que sóc incapaç de recordar-ho. És clar que ahir (i avui) ja en tenia prou amb mantenir-me dreta i no fer ni dir cap tonteria...

Tot i així, avui he entrat al correu i he vist la resposta a un post de la Tirai. I, de cop, ho he vist clar. Era la història! Sí, la història de la roba pel casament! Havia d'explicar aquesta història, perquè és ben bé això.

La primera idea, ha sigut fer un post. Idea lúcida? Després ho he deixat com a comentari. I ara torno. Potser demà em sembla una idea tonteria. Potser sí. Però ara, suant, amb els ulls botits, però tenint fred, el nas (i tot el seu voltant) vermell, sense poder dir res (per això escric, ja que no puc parlar...), em sembla una bona comparació...

Imagina que has de comprar-te una cosa de roba per un casament (o pel que sigui, normalment sol ser un casament). Vas a una botiga i hi veus coses, i algunes et convencen, però saps que no és el que estaves buscant. Però alguna t'agrada, i te la quedes, perquè t'agrada, i perquè tenies un nombre finit de peces de roba per comprar-te. I has escollit, de totes les que tenien, la millor.

Surts de la botiga i, un parell de carrers més enllà, anant cap a casa, en un aparador hi trobes exactament el que estaves buscant. Suposem que no tens hipoteca i t'ho compres.

La primera l'has escollit d'un grup finit, i no et desagrada, però d'alguna manera, has hagut d'escollir. La segona t'ha trobat per casualitat i és la que estaves buscant.

No saps per quin carrer has de passar perquè això passi. Però, de tant en tant, passa. A alguns no ens passa mai. A d'altres els passa.

I, no ho sé, si entres a la segona botiga i t'ho compres, segur que és una bona decisió. Per això mateix que deies!


Per cert, ahir gairebé tenia gat...



... i avui ja el tinc!

Avui sí que tenia post...

Però el deixaré per un altre dia. M'he aixecat bé. No em feia mal res. I al matí em trobava bé. Però a mida que avançava el dia, cada cop era pitjor. Ara l'esquena m'està matant, i em fa por. No em puc ni moure!

El post...

Al poble de la meva àvia hi ha una nena que va quedar en cadira de rodes fa temps. Ella va pel poble amb la cadira, corre darrere els nens, i tot el dia riu. I això em fa recordar allò que deien sobre el tarannà de les persones. Una persona "feliç" pot quedar en cadira de rodes, i passat els primers temps, acabarà essent feliç, adaptada a la cadira de rodes. Una persona "amargada" pot tenir la sort de que li toqui la loteria, i serà feliç uns dies, fins que torni a ser aquella persona amargada.

La majoria de gent suposo que estem al mig, o això m'agradaria pensar. Però, no ho sé, m'agradaria tendir més a la persona feliç, encara que tingui mala sort, que a la persona amargada. Em faria molta por ser una persona amargada.

Tot i que no puc saber quina de les dues persones sóc. Estic trista sense raó? Estic contenta sense raó? Se'm fa difícil i a aquesta hora estic tan cansada (a la nit gairebé no he dormit de mal d'esquena) que no sé explicar-me millor.

Apa, ja he llençat per la borda un bon post per meditar :-)

De totes formes, deixo una cançó L'he sentit per la radio i m'ha encantat. M'ha fet somriure. Suposo que tots els que tingueu la meva edat també somriureu... i és que si començo a sentir una cançó on parla del dream team i de bola de drac a la mateixa frase... me l'escolto! :-D

Rebuig

Hi ha coses que fan pensar (encara que a vegades pensar-les sigui positiu) i una d'elles és com ens veiem nosaltres i com ens veu la gent del nostre voltant.

Jo sempre m'he sentit com una mosqueta morta, m'he vist així, i he cregut que la gent em veia així. Mai he cregut que tingués caràcter (mala llet, sí, però no un caràcter fort, si és que les dues coses poden anar separades). I sovint he vist gent a qui no queia bé. Però ho he vist i he pensat que era per això: perquè, simplement, sóc massa avorrida, massa callada, massa vergonyosa, massa el que se li vulgui dir.

Mai se'm passaria pel cap que no caigués bé a algú perquè jo fos una amenaça.

Per què hauria de ser una amenaça jo? O, més ben dit, per qui? Com deia l'altre dia, jo no sóc pas d'aquestes persones que ho tenen tot i fan tanta ràbia, sinó tot el contrari.

Però hi ha una frase, que m'ha fet pensar. Que a mi no se'm pot guanyar així com així.

D'acord, sóc una noia difícil. I quan dic que sóc una noia difícil, ho dic en tots els sentits. Però crec que ho dic sobretot en aquest: no, no se'm pot guanyar així com així.

Sempre he pensat que era una persona molt influenciable, que es podia fer amb mi el que es volgués. Però m'adono que és mentida. Bé, és mentida en part, però aquest "en part" fa que sigui mentida. Sóc molt influenciable, i deixo que l'entorn i les persones m'influeixin molt fàcilment... però jo trio les persones i el moment. Per tant, jo trio qui m'influeix i quan. I sí, és difícil que em deixi influir.

Però el post no anava d'això, i hi anava. Vull dir que, si no caic bé a algú, ha de ser per tot això, no? Perquè sóc com sóc. A mi mai se m'acudiria rebutjar algú perquè veig que no és influenciable. O sí?

De qualsevol manera, a mi, com a tothom, hi ha molta gent que no em cau bé. I què passa si alguna d'aquestes persones que no em cau bé té alguna amistat en comú amb mi? És políticament incorrecte dir-ho aquí, però la parella d'una persona propera (no, no parlo del meu cosí) em cau fatal. I suposo que jo li caic tan bé com ell a mi. I? Doncs res, que jo callo. No se m'acudiria anar punxant, ni dir que la parella en qüestió millor que no vingui, tot i que suposo que amb la cara ja pago. Però sé que és el meu problema, és a mi que no em cau bé, i és la seva elecció, així que callo. I prou.

Suposo que és més de dones ser més rebuscades i començar a pensar que si aquella persona té algun amic que no ens cau bé, millor que no tingui aquest amic. No ho sé, jo no sóc tan rebuscada, i això que em faig unes divagacions que ni explico!

Però no, tampoc anava per aquí. Anava per una cosa que sol sortir molt a les històries, a les pel.lícules i suposo que a les novel.letes romàntiques. La noia que vol deixar al nòvio i va cap a on és per deixar-lo, quan ell li diu que la deixa. I la noia vinga a plorar perquè el noi l'ha deixat. Home, no volies deixar-lo tu a ell?

Suposo que tots volem que ens acceptin, però no podem agradar a tothom. I sovint, hi ha gent que ens cau malament.

La pregunta és: si no caiem bé a una persona que no ens cau bé, què passa?

Jo diria que perfecte, no? Està bé agradar a tothom, però ja que no podem agradar a tothom, millor no agradar a algú que no ens agradi.

O, vist d'una altra manera: quan algú ens agrada i no li agradem, és xungo. I a la inversa, també. Per tant, si algú no ens agrada... millor que no li agradem, no?

Buf, com m'he embolicat! Si us plau! Que algú vingui a casa aquesta nit i me'l robi! Em fa pensar massa!!!



I el trosset on es veu el més interessant, o des del que es pot veure el que serà, ampliat:

Tinc por

Tinc por. Sí, tinc por. Tinc por que em coneguis i que descobreixis que no sóc res més que un frau.

Sí, un frau. Algú que viu de rentes, o del que la gent creu que és. Algú que no és qui sembla, algú que no està a l'alçada. Algú...

No sabria com explicar-ho, però ho tinc molt clar al cap. Tinc por que descobreixis que no serveixo per res, i que en descobrir-me, em facis adonar que visc en un engany, jo també. Que em facis veure que aquestes petites coses que jo crec que són les meves debilitats, no són res més que el que sóc jo.

Tinc por que vegis a dintre meu, i t'adonis que només sóc una noia espantada, que no sap on va, que no sap què vol i que no sap aconseguir el que no sap que vol. Que vegis que sóc una barca que navega a la deriva. Sense timó, sense rems, perduda enmig de l'oceà. Quan tota la resta del món, quan la gent que està al voltant, veu una barca que navega amb rumb fix, que sap on va, i que hi arribarà. Però això és el que es veu des de fora. Quan entres a la barca, quan puges a la barca, veus que no té timó, que els rems estan trencats, i que l'únic que pots fer és anar a on et porti la corrent.

Tinc por perquè ni tan sols sóc una cara bonica. Sí, això mateix. Si vas en una barca a la deriva, però aquesta barca és molt maca i té de tot, potser no t'importi anar a la deriva. Però si no és res més que una vella barca de fusta, mig corcada... aleshores no voldràs anar a la deriva. Voldràs arribar a terra com més aviat millor.

No, no és que em senti malament amb mi mateixa. No és això.

Tinc por que siguis massa intel.ligent i vegis que jo no ho sóc prou. Que el que diu la gent, que el que es creu la gent, són tot tonteries. Que vegis que no sé res de res. Que sóc una ignorant. Que no et pugui enganyar amb quatre coneixements generals obtinguts per aquí i per allà. Quatre cosetes que sé, i que no sé per què, la gent s'ha cregut que en sé. La gent s'ha cregut que sé moltes coses, però si miro dintre meu, veig que no sóc res més que una ignorant.

Però no tinc res més que això. Per què hem de caure en els tòpics? Per què les noies que no eren guapes havien de saber coses? Per què no pot ser al revés? I per què he hagut de caure en aquest tòpic?

Per què al meu voltant tothom es pensa que sóc el que no sóc? Per què es pensen que sóc tan treballadora? I tan intel.ligent? I que sé tantes coses?

Tot és mentida. Tot és una farsa. Ni sóc treballadora, ni intel.ligent, ni sé tantes coses.

I em fa por. Sí, em fa por. Perquè no m'importa el que pensi la gent en general. No m'importa que la gent deixi de creure tot això de mi. Perquè, d'una manera o una altra, és veritat. No sóc res més que una persona normal, espantada, seguint la corrent, sense saber on em portarà, esperant veure d'on bufa el vent per saber si aniré cap a una banda o cap a una altra.

Però el problema ets tu.

Ets tu. Que em fas por. No, no em fas por, qui em fa por sóc jo. Però, a la vegada, ets tu.

Em fa por que siguis massa intel.ligent i que vegis que sóc un frau, que no sóc qui es pensa la gent. I que t'adonis que no sóc ni una cara bonica, ni tot això que diu la gent. I em fa molta por.

Perquè després de tants anys sentint la mateixa cançoneta, el que més por em fa és que algú no em vulgui perquè sigui prou intel.ligent per descobrir que tota jo sóc un frau. I que, darrere seu, jo també descobreixi que sóc un frau.

Però, a la vegada, també tinc por. Tinc por que no siguis prou intel.ligent. Que no siguis prou intel.ligent i no t'adonis que sóc un frau. I que t'enlluernis per coses que són mentida. Coses que jo sé que són mentida. Perquè jo sé que sóc un frau.

I sé que si no ets prou intel.ligent, que si no descobreixes que sóc un frau, m'acabaré cansant de tu.

Ho sé, és dur. I aquesta és una altra de les raons que em fan agafar por. I què faré quan descobreixis que sóc dolenta?

No, no em cansaré de tu perquè no siguis prou intel.ligent. Em cansaré de tu perquè t'enlluernis i no siguis capaç de veure que sóc aquesta noia espantada que va a la deriva.

Hi ha terme mig? N'hi ha d'haver.

Has d'existir. Prou intel.ligent per veure que sóc un frau, però sense que això t'importi. O amb prou confiança perquè no t'enlluerni, encara que no vegis que sóc un frau.

No, no. La segona opció no m'agrada. Vull la primera.

Hi ha algú prou intel.ligent per veure que sóc un frau, però prou idiota per no fugir?

Crec que la frase anterior és una contradicció per si mateixa. I crec que per això tinc por. Perquè... encara no sé per què. O sí. Perquè tinc por. No vull que descobreixis que sóc un frau. I per això em creo una carcassa. Per això no t'hi deixo entrar. Per això m'amago. Per això parlo fluixet, o no parlo.

Però em faig mal a mi mateixa, perquè quan t'allunyo, veig que t'allunyes. I no vull que t'allunyis. Però tampoc vull que t'acostis. I tampoc em sembla bé que et quedis on ets.

Tinc por. I no sé per on anar. I només sóc una noia espantada.

Tinc un problema (o no)

L'altre dia en Dan parlava dels científics sexis. I, d'entre les fotos que va ensenyar d'exemples de sèries de televisió on, segons ell, els científics no eren massa agraciats, hi havia aquesta:



I jo ja vaig deixar clar que aquest noi, a mi, no em sembla pas lleig, ni poc agraciat, sinó tot el contrari.

No és cap secret que sóc de ciències, però no de ciències de la vida, sinó de l'àmbit de la tecnologia. I m'encanta aquest àmbit, i tot el que hi està relacionat, i per això, suposo, en Dan em va dir (no sé si seriosament o en broma) que a mi el que m'agradava era el que hi havia a la pissarra.

I jo vaig voler-li portar la contrària, així que vaig buscar fotos de l'element per internet. Després de veure unes quantes imatges en les que estava bastant... lleig? en vaig trobar una en la que estava mitjanament passable.



Però jo, a aquest noi, no el trobo guapo!!! I diria que és el mateix de la foto de dalt...

Així que vaig arribar a la conclusió que el que deia en Dan era veritat. Que a mi el que m'agradava, tot i no ser-ne conscient, era el que estava escrivint a la pissarra!

I, no ens enganyem, resulta que jo, de tant en tant, engego la tele. I l'acostumo a parar ràpid, a no ser que estigui molt cansada o tingui ganes de no fer res, o... bé, que passa un cop cada molt. Però si veig aquesta sèrie (la sèrie on hi surt aquest), m'hi quedo enganxada... i fins ara, el noi sempre m'havia semblat guapo. I a la foto de dalt de tot, m'ho segueix semblant.

Així que crec que tinc un problema... que ja m'agrada tenir. Perquè sí, perquè jo sempre em queixo de la gent que només mira l'exterior de les persones, i si he de ser sincera, algun cop m'ha fet por de fer el mateix, de només mirar l'exterior. Però ja veig que no. Ja veig que, tot i ser el caràcter d'una sèrie, i tot i saber que és mentida, el que fa la persona em fa tenir-ne una percepció diferent.

I sé, perquè ho sé, que una bona persona sempre em semblarà més maca físicament que una de dolenta. I que, possiblement, les persones que més s'assemblen a mi, més maques em semblaran. I això, pensant-ho fredament, és una avantatge.

A veure si ara hauré de donar un guix a tota la meva colla d'admiradors, a veure quin sap fer millor les integrals dobles i triples per calcular... el pes d'alguna cosa?

Com es sap?

Avui volia fer molta feina, però tinc el dia mooooooooooolt dispers. Així que aprofitem la dispersió...

Tinc tendència a fer els favors que em demanen. Sempre em surt de dintre fer les coses. Jo en dic ser idiota, i carregar-m'ho tot jo, però quan algú em demana alguna cosa, sempre hi acabo accedint. Sense pensar. M'ho hauria de fer mirar, perquè ho faig sovint, això, fins i tot quan no em demanen cap favor... Vull dir que em demanen una cosa, i dic que sí. Després, al cap d'una estona, potser penso que hauria d'haver dit que no, a vegades em dic que quina cara que té qui sigui, però ja he dit que sí, i ho acabo fent. Fins i tot moltes vegades m'acabo oferint...

Però no és això.

Quan anava al cole, jo sabia que el dia abans d'un examen, i el dia mateix de l'examen, tindria molts amics. Tothom em voldria parlar, i tothom voldria jugar amb mi. Però jo ja ho sabia. I, comptant amb com eren la resta dels dies, jo em deixava enganyar. O, simplement, ja sabia que era una amistat de conveniència, i que només venien per treure'n alguna cosa. I ja hi estava d'acord.

Però ara sóc gran. I el blanc o negre que tenia tan clar fa 20 anys, ara ja no ho és tant. Ara les coses tenen matisos, grisos, i, millor, tots els colors de l'espectre.

I, no ens enganyem, mai he sigut la reina del mambo. Ni la reina de res. Però, de tant en tant, surt gent que es porten bé amb mi. I quan no demanen res a canvi, a part d'amistat, doncs no hi ha problema. El problema és quan els fas un favor rere l'altre.

La pregunta és: com saber si són amics teus només pels favors o els favors és una cosa secundària?

Sí, pregunta difícil.

Em refereixo a que, si algú és amable, però li fas molts favors, i et demana moltes coses, com pots saber si és amable perquè ho és, o pels favors?

Sí, ho sé, és molt difícil de saber. Però, és clar, on està el límit entre ser "tonto" i ser "desconfiat"?

He sigut tonta. I no fa gaire. I hi he caigut de quatre potes. I quan he deixat de fer favors, m'han girat la cara i no m'han tornat a dirigir la paraula, com si tingués la peste. Va ser la única vegada que, després de dir que faria un favor, després de veure com després del meu sí, la cosa canviava radicalment, vaig donar una excusa. No està ben fet, però tampoc està ben fet que t'enganyin amb falses esperances.

Però, si la cosa no es gira, si l'altra persona continua essent amable, però sense passar-se, però cada cop demana més favors, i tu vas dient que sí... no ho sé, avui estic espessa i tinc l'impressió que estic una mica paranoica (o un molt). Però, després d'un parell de situacions, m'ha vingut això al cap i... com es pot saber?

Sí, es pot dir que no als favors. Però en aquella ocasió en què vaig dir que no, només deixava penjada a la persona que havia jugat amb mi. I ara deixaria penjada a molta més gent. I ja he dit que sí.

Però, de cop, em sento "atrapada". I ja se'm passarà, però avui porto un dia que... buf! Demano perdó als que m'han hagut d'aguantar.

Però la pregunta segueix aquí...

Tard

Aquest matí m'he aixecat excessivament tard per mi. Eren un quart de deu, minut amunt, minut avall. De fet, he obert els ulls a 3/4 de 7 del matí, però m'he tornat a girar, sabent que fins el dia 21 de desembre, em tocarà posar el despertador cada matí. I cada matí, com a molt tard a les 9, ja hauré de ser fora de casa.

Mig dormia, mig mandrejava i mig pensava.

Somreia amb l'aposta que vaig fer amb ma mare. Aquesta setmana passada, el dia que vaig arribar a casa més aviat, eren les 8 del vespre. I això que encara no han començat els cursos! I, cada dia, quan arribava a casa, veia llum a casa la Nineta. I, d'entre les ombres que es projectaven, veia la mare de la Nineta a darrere les cortines, vigilant. Hem apostat amb ma mare quant trigarà a preguntar-me què faig als vespres, per què arribo tan tard. I, sobretot, què dirà després d'aquesta setmana, en la que comencen els cursos i començaré a arribar tard de veritat... He apostat que, en menys d'una setmana, m'haurà fet (o a ma mare) la pregunta. O me la farà la Nineta, que pobreta no sap ni que torno més tard del normal, però que si la mare li demana que m'ho pregunti...

Però no. No volia parlar d'això, i a la vegada, hi volia parlar. Ara vinc de casa de la Tirai. I, com em passa sovint, signaria el post que ha escrit ella.

Aquest matí pensava en ahir. I en el temps per fer puzzle (no, no pensava en el temps per fer puzzle, però és una manera de dir-ho). Dos dies a la setmana arribaré a casa a les 10, perquè enganxaré la feina amb un curs, i el que queda a prop de casa acaba a 2/4 de 10, i el que em queda lluny de casa, acaba a les 9. Un tercer dia, plego de treballar a les 7, cosa que vol dir que no en surto fins a 2/4 de 8, i de la forma com està la ciutat, arribo a casa, com a molt aviat a 1/4 de 9. Un quart dia, arribo a casa a 2/4 de 9, però aquesta setmana tinc una reunió, i segurament hi arribi a les 10 o més... I un últim dia, acostumo a arribar-hi com a molt aviat a les 10, des de ja fa uns quants anys, i aquest any no ha canviat res, així que...

Els dissabtes i els diumenges al matí tinc compromisos. Un dels dos dies, en faig prou marxant a les 9 de casa. L'altre dia, he de marxar abans. I estic tot el matí fora.

Sí. He dit algun cop que vull tenir fills? No? D'acord, però... Aquest any m'he creat una vida a la meva mida. Com que no feia prou coses, n'hi he afegit més. No, de fet no n'hi he afegit més. He substituit unes per les altres, però... bé, que en faré moltes, de coses. I, totes aquestes coses, són una mica incompatibles amb aquesta vida.

Com la Tirai, jo aquest matí també he anat al poble. De lluny, he vist un parell de noies que conec amb cotxets. Noies de la meva edat. I?

Ostres, és que era molt recent! Aquest matí hi pensava, i pensava que faig el que m'agrada, que estic aprenent moltíssimes coses, i que m'agrada fer el que faig. I que si m'he de passar, com vaig fer la setmana passada, 12 hores a la feina... doncs me les hi estic. I ningú em diu res. No tinc ningú que m'esperi, però a la vegada sóc lliure, per la mateixa raó.

I sí, jo vull el cotxet. Però també sé que, amb una criatura de l'edat que té ara la Nineta, ara no seria on sóc. I és trist. És trist veure-ho, pensar-ho.

Perquè sovint em trobo amb una noia que venia a la mateixa classe que jo, que té dos fills. El primer el va tenir amb 18 anys, i el segon, amb 20. Ara ja són "grans". Ella està separada, des de poc després de néixer el segon fill. I els últims 10 anys s'ha dedicat a fer de mare. Ara torna a viure una mica més. I un dia se'm mirava amb cara trista. Me la vaig trobar en una botiga de joguines, on jo havia anat a comprar coses per mi. Els seus nens es van posar a mirar les coses que hi havia a la botiga. Jo mirava els seus nens amb enveja. Que grans! I li vaig dir. I ella... Ella se'm va mirar amb enveja, també, i em va dir que trobava a faltar la vida que he tingut jo. Trobava faltar el poder fer cursos, el poder tenir una feina que no fos només a l'hora que els nens estan al cole, el poder...

I suposo que tant ella com jo teníem raó, però a la vegada ens quedàvem amb la nostra vida. I, de cop, em sento molt egoista.

No, m'hi sento ara. Perquè m'he passat els últims anys fent classes particulars a preu tirat per diferent gent, però aquest any m'he retirat, per posar-me a fer cursos jo. Jo, jo, i jo. Fins l'any passat donava, però aquest any, tot és per mi, per estar millor jo.

I, d'alguna manera o una altra, jo, volent, he decidit que aquest any no tinc forats. (Parèntesis: Anna, com em facis un comentari marrano sobre aquesta frase per mail, el proper dia que et vegi, et pego! I amb el que estic fent, pots estar segura que estaré forta!) Normalment ja en tenia pocs (mateix parèntesis que abans), però aquest any no en tinc cap. No hi ha lloc. Només les tardes dels dissabtes i diumenges, però algun dia he de fer les poques coses de feina que faig a casa, així que...

Però jo ho he volgut així. I m'adono que tot això no ho podria fer amb una criatura al darrere. Segurament, i malgrat el que he dit sempre, tampoc ho podria fer amb una parella.

Però aquest any ho he decidit així. Potser el 20 de desembre em tiraré al llit i dormiré 10 hores seguides, o 12, o 14. I, quan em desperti, em quedaré a sota els llençols, pensant. Pensant en què n'he fet de la meva vida. En que m'agradaria ser com aquestes noies del cotxet. Però, fins llavors, crec que no tindré temps de pensar-hi. I beneides siguin les activitats!

I ja no sé de què parlava, ni per què he començat el post, ni recordo què volia dir. Estic fatal. El post es titula tard?

Ah, sí! Que vaig tard. Que potser no ho tindré mai, tot això. O potser sí. Potser tindré tot això més tard que l'altra gent. I suposo que va en contra del que pensava i deia jo fa 15, o fins i tot 10 anys. Vaig tard. Però, de mentres, m'he dedicat a fer camí. Un camí que, segurament (no, segurament no, segur del tot!), d'una altra manera, no hagués pogut fer.

No creia que el problema fos tan gros... fins que vaig començar a contestar comentaris

A vegades penso que si no tingués el cap ben ficat a sobre les espatlles (o el coll...), hagués tingut problemes d'anorèxia o bulímia. I ho dic seriosament. El que em va salvar, suposo, va ser el fet que jo passava de tot, no m'importava el que la gent pensés del meu aspecte físic, i jo vivia la vida al meu rotllo.

D'una banda, ara penso que no hauria d'haver sigut així, i ara m'adono que sovint busco el que no vaig buscar mai quan tocava. Que la gent m'accepti. Fins i tot intentant no ser jo mateixa. Sobretot quan realment m'importa. Suposo que és allò de que sé que essent jo mateixa és molt possible que no m'acceptin i... buf, que no anava per aquí.

Anava pel post anterior i els comentaris. No, no em va salvar només això. He explicat mai la noia que tenia anorèxia i que s'asseia al meu cantó a segon de BUP, i que un dia va sortir al diari perquè s'havia suïcidat? O una familiar una mica llunyana que va tenir bulímia a l'adolescència, i que ara, amb trenta-cinc anys encara no està curada del tot?

No, tampoc anava per aquí. Ai!

Suposo que la cosa anava per dues bandes. I la primera és, senzillament, un d'aquests "vull que m'acceptin i em sento fatal". Estic dels nervis. I no vull estar-hi. Però sé que estaré dels nervis tota la setmana que ve. I sé el perquè. Ho sé, no ho hauria d'estar. Però és que, a sobre, la síndrome pre-menstrual m'acaba de matar. Sobretot perquè ja no seria hora i perquè coi, aquesta sempre es presenta quan més toca la pera.

Total, que estic nerviosa per unes quantes coses. La primera (tot i que no sé si la més important), perquè m'han de presentar algú a qui he de donar bona impressió. I llavors penso que coi, que com donaré bona impressió essent una bola? Llavors m'adono que no cal, que el que importa en aquest cas no és la impressió que doni, però... tot i així...

Però hi ha més gent que m'importa el que pensin. I... buf, em sento fatal.

I, com ja deia en un comentari del post anterior, em fot que la gent es pensi que jo no puc fer determinades coses, només perquè el meu cul sembla el camp Nou. I em recordo d'algú que corre i que un dia va aparèixer després d'una cursa, i que estava molt enfadada perquè una noia "ampla" li havia passat al davant. Que se la mirava i que pensava que com coi aquella noia podia córrer més que ella, que era impossible. I això em rebenta. Em fa posar de mal humor. Perquè jo, amb el meu cul de la mida del camp Nou, puc arribar a córrer més que algú altre, perquè tinc unes bones cames, i perquè m'entreno i perquè... coi! Que sí. Que no hi té res a veure.

Però també em rebenta, i estic empipada amb mi mateixa. Em vaig aprimar, sí. Fa 4 o 5 anys. No tinc ganes de comptar-ho. I un parell de persones em van fer caure la moral. Per això mateix. Perquè volia ser acceptada. I totes dues persones em van fer el mateix comentari. Que estava rodoneta. Mai havia estat tan prima, i sabia que no podia estar-ho més. Però no era un pal d'escombra. Entre altres coses, sempre tindré un pit generós, i això fa que no pugui semblar mai prima.

I em vaig tornar a engreixar. I quan vaig superar el que pensava que mai superaria, 12 quilos més del que pesava quan em vaig aprimar, pensava que no podia ser. Que no podia haver arribat allà. I ara, un any després de començar a tenir mal al peu i deixar de fer esport, veig aquell moment com una cosa que voldria aconseguir. I m'adono que vull aconseguir una cosa que en aquell moment em semblava horrible. I veig allò que em semblava horrible a 8 quilos de distància. O sigui, que m'he d'aprimar 8 quilos (amb el que això costa), per arribar a una situació que em semblava horrible.

I com es fa, això? Anant al metge i que em recepti pastilles, segur que no. No em vull prendre pastilles. Ni vull fer tonteries.

I, de mentres, demà he de donar la cara. I he de donar bona impressió. I hi ha la cosa que no m'atreveixo a dir. Ni a admetre. Perquè sé que ficaré la pota.

I això no ho hauria de publicar. O rellegir abans de publicar. Però, què carai. Me'n vaig a dinar. A convertir el meu cul en un camp Nou amb una graderia més. Total, ja no vindrà d'aquí.

Per què em costa tant?

Sempre em queixo. Sempre, sempre, sempre.

Però hi ha dies en què penso que tinc dret a queixar-me. Tinc dret a cridar. Tinc dret a dir que no hi ha dret!

La Teresa era la meva millor amiga quan érem petites. Anàvem juntes a nedar. A mi em solien dir Teresa, i a ella, Llum. No només perquè sempre anéssim juntes, sinó perquè, en un equip de natació on tot eren criatures petites i primes, nosaltres érem les gegantes. Sí, ara m'he quedat petita, però una nena de 10 anys i metre seixanta, amb les espatlles amples, uns braços que aixecaven tant de pes com els nens de 14 o 15 i unes cames acostumades a córrer, era una geganta. La Teresa feia un pam més que jo, i deuria pesar uns 15 o 20 quilos més que jo. I això que jo no era prima, precisament.

Quan millor ens ho passàvem a l'hora d'entrenar era quan tocava fer peses, quan tocava córrer, o quan tocava fer papallona.

Quan pitjor ens ho passàvem era quan l'entrenador ens deia que ens havíem d'aprimar. Ara, pensat en perspectiva, em pregunto per què coi ens havíem d'aprimar. Érem el que érem. Érem grans, érem bèsties, érem papallonistes. Nosaltres vivíem de la força física i de les proves de resistència. Mai vam ser velocistes, i per més que ens haguéssim aprimat, ni ella ni jo ho haguéssim sigut.

Però quan ens manava que ens apriméssim, nosaltres ens posàvem a règim. Jo em matava de gana, perquè ja de normal menjava poquet i el pediatra em tenia a règim des dels 6 anys. Amb el temps m'he preguntat si no em vaig quedar petita precisament per això. En una època en la que tots els fills són més alts que els pares, amb diferència, jo sóc bastant més baixa que els meus pares, amb diferència.

Ella no. Ella era diferent. Ella menjava molt malament, i sempre la veies amb els phoskitos, pizza per sopar cada dia i bollicaos tot el dia. I jo ara m'adono que... que... és que fins i tot em fa vergonya dir-ho, però no sé quin gust tenen els phoskitos. No n'he menjat mai cap!

El dia que l'entrenador ens posava a règim, ella menjava més porqueries que jo de normal, però és clar, regulava una mica la seva alimentació. Al cap d'un parell de setmanes, jo no havia perdut ni mig quilo. Ella, 5 quilos pel cap baix. Felicitacions per ella, bronca per mi. No és just, pensava jo. I no és just, continuo pensant. Ella feia esforç, però jo també en feia, i molt! Jo entrenava 4 hores diàries, cada dia, sense fallar, i ella hi anava 3 hores, i no tots els dies de la setmana. No, no era just. Jo no tenia resultats. Però jo ho intentava amb totes les meves forces.

Han passat els anys. La Teresa s'ha operat un parell de cops, per reduir-se l'estómac. Tot i així, després del primer cop es va tornar a engreixar.

I jo...

Jo vaig aconseguir-ho fa uns anys. No sé com. No sé per què aleshores va funcionar. Podria preguntar-me per què no funciona les altres vegades, però si només va funcionar un cop, suposo que el que m'he de preguntar és per què aquell cop sí que va funcionar.

I jo ho segueixo intentant. Miro la gent del meu voltant, i tots em fan el mateix comentari. "Ai, hauria de fer com tu i fer esport, que no faig res". "Ai, hauria de fer règim, que menjo molt, hauria de menjar com tu". Però ells estan prims. O, com a mínim, més prims que jo.

I fa un parell d'anys, un dia, vaig trobar-me al gimnàs una dona que feia temps que no veia. Una d'aquelles que només pensen en calories, en cremar grassa, i en fer règims. "T'has aprimat", em va dir. I jo volia morir-me. No només m'havia engreixat, sinó que pesava més del que havia pesat mai, i pensava que era una bola amb potes.

I jo ho intento, però com més ho intento, més m'engreixo. I cada cop ho entenc menys.

I recordo aquell dia. Ara mateix m'agradaria ser com aquella boleta de fa un parell d'anys.

Perquè ara ja peso 8 quilos més.

Ja ho he explicat abans!

L'altre dia tenia dos posts. Eren dos posts que em feien molta gràcia. Vull dir, que m'ho hagués passat molt bé escrivint-los.

Però, gràcies a uns tràmits burocràtics, el post del matí el vaig explicar a algú. I llavors ja no em va fer gràcia explicar-lo aquí. Anava d'un nen, una DS, una iaia que no s'imposava, i un viatge en tren amb música de DS amenitzada pels comentaris en directe d'un nen que només sabia dir: "M'han matat, aquí hi ha vides i iaia, què diu aquí, que no sé llegir?"

El post de la tarda també el vaig explicar, i es podria resumir amb he lligat a l'andana, esperant el tren, i ha hagut de ser un noi que no entén que si vaig un parell de vagons més enrere no és perquè em persegueixi i s'assegui al meu cantó, quan tot el vagó està buit, i intenti envair el meu espai, quan jo m'amago rere el llibre, intentant no respirar massa, perquè el noi deu fer un parell de setmanes, pel cap baix, que no s'ha dutxat. Coi! I no he posat cap punt fins aquí? Si algú llegeix això, s'asfixiarà tant com jo aquell dia!

I avui he tornat a tenir un altre post (de fet, 3 o 4). Però ja els he explicat tots. Jo, que fa poc deia que tenia més d'un post al dia, i que això no podia ser, i, gràcies a la gent, m'estic desenganxant. O només és un miratge?

El cas és que, com que ja he explicat les coses... doncs que ja no em fa gràcia tornar-les a explicar.

Sí, sí, definitivament m'estic desenganxant. Quants posts queden de l'estiu? Això és el final?

Mentides

La meva mare és una dona molt sàvia. Potser no té cap carrera, potser ni tan sols va anar a l'institut. Potser és d'aquelles dones que a la que tenien 10 anys ja les treien de l'escola perquè havien de treballar. Potser... potser moltes coses. Però hi ha una saviesa que la dóna l'experiència, i el saber fixar-se en les coses. I la meva mare és molt sàvia.

La meva mare sempre diu el mateix. Que no intenti desmentir el que diguin de dolent de mi. Ella sempre diu que, si algú diu coses dolentes de mi, i no són veritat, que el pitjor que puc fer és enfadar-me. Que sí, em poden fer mal. I també pot fer que determinada gent em giri la cara, perquè es creguin el que els diuen, que és mentida. O potser és mentida. O potser només és mitja veritat. O potser només és una forma de fer-me mal. Una forma d'atacar-me perquè sóc vulnerable. Perquè, malauradament, quan confies en algú, aquest algú sap els teus punts forts, però també les teves debilitats, i sap perfectament com fer-te mal, o a on picar. O quines mentides dir.

Però la meva mare és sàvia. Molt sàvia. Ella diu que no he d'intentar desmentir-ho, perquè això només fa que la gent encara et cregui menys.

La meva mare diu que la veritat sempre acaba sortint a la llum. Sempre. Potser hi surt tard, però sempre surt. I, al final, sempre posa a tothom al seu lloc. I si algú s'inventa coses sobre tu, o diu mentides, doncs... algun dia tot sortirà a la llum.

I ara m'he recordat d'una noia. Recordo quan va desaparèixer. Havia marxat amb el cotxe. Van desaparèixer ella i cotxe, i ningú la va poder trobar. Els veïns, la gent del seu poble, tothom va començar a dir que tenia un nòvio i que havia fugit amb ell, deixant a la seva parella i els seus fills. Durant molt de temps, aquesta va ser la versió oficial, i la dona va quedar fatal. Tothom en deia maleses.

No fa gaire, un dia, algú va trobar un cotxe estimbat en un barranc. Era el cotxe de la noia, i el que quedava d'ella era a dintre del cotxe. Havien passat uns anys, però finalment la veritat va sortir a la llum. Suposo que molta gent es va haver de menjar les seves paraules. Tot i que a ella, ja ningú li va poder demanar perdó. Tants anys que havia estat allà, sense poder-se defensar, i tothom la creia fugada.

Hi ha coses que fan mal. Sobretot, quan jo sé que són mentida.

Però miro endavant. Cap al futur. No penso queixar-me. No penso desmentir res. I no penso deixar que m'afecti per seguir el que crec que és el meu camí. Perquè podria fer-ho. Podria afectar-me, i podria fer que em sumís en el que realment diuen de mi. Però no ho faré. No faré que, a causa d'aquestes mentides, jo m'acabi convertint en el que diuen aquestes mentides.

La vida sempre és millor amb un somriure a la cara, i prometo que no el perdré.

I potser, només potser, algun dia algú descobrirà que tot era mentida. Mentrestant, seguiré confiant amb qui cregui en mi.

Tot i que seguiré mantenint la porta oberta. Per si algun dia, per algun caprici del destí, algú que ha sentit totes aquestes mentides, veu que són simplement això, mentides d'una persona manipuladora.

Un no-post amb uns quants posts incorporats

Fa una estona he acabat el puzzle que vaig començar fa un parell de dies.

Aquest cap de setmana m'he adonat d'unes quantes coses. He pensat molt, i també he xerrat molt.

He anat a passeig amb ma mare, com a mínim un cop al dia, i hem caminat una horeta a cada passeig, tot i no fer gaire distància. Però hem anat amb tranquil.litat, amb parsimònia, i sense les presses del dia a dia.

També he pensat, davant de la tele, amb un puzzle a sobre la taula, mentre mirava, entre altres coses, un que fa un rècord del món... deixant-se anar en els últims metres! On són els límits? On són els meus límits? I els de l'altra gent?

Una cosa que no vull comentar (ja l'he comentat prou per mail, ja he empipat prou a un parell de persones!!!) m'ha fet pensar en quins són els límits de l'altra gent. I en una pregunta: ho he fet jo, alguna vegada? Hi tinc dret?

També he pensat en algú que m'ha de dir que sí o que no, i que encara no m'ha dit res. I em fa mala espina, perquè si diu que no, no serà perquè ho hagi decidit aquesta persona, sinó la seva parella, i la persona haurà de donar la cara. I em sabrà greu. Per mi. I per la persona.

Però també he vist una situació i he pensat que no voldria arribar-hi mai. Mare meva, que no em passi mai això! Una persona que es jubila, i la seva parella porta temps molt preocupada, perquè no aguantarà que estigui tot el dia a casa. La seva preocupació és enorme, i el problema no és que la seva parella sigui pesada. No, tot el contrari! Si la parella fa tot el que li diuen, sense queixar-se! Per què té pànic a la situació? Per què no pot viure amb la seva parella? En fi, donaria per un post, però no el vull escriure, només vull pensar que no vull arribar mai a aquesta situació.

I, sobretot, i crec que això és el que em fa més por, vull seguir tenint caps de setmana com aquests. Vull fer coses. Moltes coses. I em fa por. Tinc por. De què tinc por? Tinc por de ser massa solitària. O massa egocèntrica. O massa egoista. Vull seguir fent la meva vida, i miro el meu voltant. I em fa por trobar una parella com totes les que m'envolten de la meva família. Em fa por trobar algú que decideixi que les meves aficions també són les seves i que no em deixi anar enlloc sola. I em fa por trobar algú que em digui que he de deixar totes les meves aficions. I em fa por trobar algú que tingui por de passar els dies amb mi. O em fa por tenir por de passar els dies amb algú per no poder fer la meva?

Per què tinc tanta por?

A part, qui em diu que trobaré algú?

Coses pendents

Demà al matí aniré a comprar una cosa que fa temps que em vull comprar. I me la vull comprar perquè... perquè sóc així. Un juguetet. Una cosa que, per la gent del voltant, segurament no necessiti. Però... de veritat, hi ha algú, algú que escrigui un blog i visqui en el primer món, que necessiti alguna cosa material? No, no em vull posar filosòfica.

És una cosa que fa temps que em fa il.lusió, però que mai m'havia comprat, perquè són diners, i tampoc es tracta d'anar tirant els diners. Però ai... si et donen diners perquè et compris alguna cosa... En fi...

Aquest migdia, mentre donava volts per casa, he vist una cosa. Un puzzle que fa temps que era a casa donant voltes. Un puzzle 3d que ja ni recordo quan me'l vaig comprar (observació: me'l vaig comprar jo, perquè algú fes el numeret de regalar-me'l i jo fes cara de oh, quina sorpresa! Veieu com no necessito res? Bé, res material!) Feia temps que tenia pendent de fer-lo, i... I vinga, una cosa pendent menys.

I és que les coses pendents, com els posts pendents, i com tantes coses pendents, et persegueixen. Només cal que sàpigues que tens una cosa pendent que... que apareixerà a totes hores!

I, un cop feta, sempre et preguntes per què no l'havies fet abans!

Mal de cap

Tinc mal de cap.

Quan m'he aixecat al matí ja tenia mal de cap. I he sabut que el mal de cap duraria tot el dia i no em deixaria treballar.

Normalment no tinc mal de cap. Ja no recordo l'últim cop. Però... però sé que quan ve, em costarà treballar.

He anat a treballar sense massa ganes. Sabia que avui no faria res de bo. A més, això està desert.

Després de molestar una miqueta a l'Anna amb l'Skype (si és que, ja és ben bé... ens l'han instal.lat a la feina perquè el fem servir. Però, és clar, a qui se li acudeix instal.lar-nos l'Skype perquè el fem servir per raons de feina? Em sembla que no l'he fet servir mai per raons de feina!!!), he fet endreça.

Un cop a l'any agafo tots els papers acomulats, aquells papers que es queden a sobre la taula, formant una pila (o dues, o tres...) i els poso al seu lloc. Normalment és abans de les vacances, però aquest any ha sigut estrany.

Així que he començat a posar coses al seu lloc, seguint unes quantes regles.

La primera, i la més important. Una regla del meu jefe: "Si no sabies que ho tenies, i no saps què és, tira-ho!" Si ho diu el jefe, li haurem de fer cas, no? Vull dir que jo puc tenir un arxiu a l'ordenador (no, només feia neteja de papers, la de l'ordenador pel proper dia que tingui mal de cap), en alguna carpeta amagada, i no sabia que el tenia (pensava que aquella carpeta estava buida, o és una carpeta temporal) i no sé què hi ha dins. Ell diu: "no l'obris. Esborra'l!" Té la seva lògica. Si no saps què coi hi ha allà dins, i no esperaves trobar-te'l, perquè allà dintre no hi hauria d'haver res, aleshores esborra'l, perquè tampoc el buscaràs allà.

Jo tinc un munt de papers amb gargots i explicacions de coses que després sóc incapaç d'entendre. Coses que faig per mi, però que després no tiro, o el que sigui. Explicacions en un paper de coses que vaig fer fa temps i que no estan lligades amb res. Que hauria d'haver tirat en el seu moment, però que deixo al piló, perquè pot ser que ho necessiti un parell de dies més tard. Però no més enllà. Això s'ha de tirar. Mai ho buscaria. I intentar saber què és, només fa perdre temps. I això que jo sóc de guardar coses... per llançar-les totes de cop un dia com avui!

I segona, s'han d'aprofitar els folis. Necessito molts folis per fer anotacions que després acabaré tirant. Papers per fer càlculs i dibuixos que només entenc jo. I papers per explicar les coses que em vinguin a preguntar.

Ah! Però aquests són dos papers diferents!

Els papers que utilitzo per quan algú em ve a preguntar alguna cosa són folis que tenen tota una cara en blanc i l'altra és per llançar.

Però per fer els meus gargots, no m'atreveixo a fer-ho en folis grossos. Els meus gargots normalment els faig en folis partits per la meitat. Només que hi hagi mitja cara de foli mig buida, ja els aprofito per fer les meves coses. I són els meus folis. Van perfectes!

Ah! Això no és el desert del tot. Ha passat una noia en un moment i m'ha mirat com si fos rareta...

A la pila de folis que tinc per si algú em pregunta alguna cosa, quan hi afegeixo folis, on els afegeixo? Exacte! Els afegeixo a baix! Per què? Doncs perquè els folis, no ens enganyem, es fan malbé i s'acaben tornant groguencs un dia o un altre. Si els posés a sobre, sempre agafaria els últims folis que he posat a la pila, i això faria que a baix quedés un grupet de folis que, a part de ser relíquies, i si mirés què hi ha al darrere m'espantaria, acabarien essent folis groguencs que em faria vergonya d'utilitzar i serien folis "perduts". Així, els puc anar aprofitant.

Apa, vaig cap a casa a veure si anant a fer un passeig marxa el mal de cap i a la tarda puc fer una mica de la feina que tenia preparada per avui!