dimecres, 31 d’agost del 2005

Fressa

Estic sola a casa. De fet, és el segon cop en pocs dies que em quedo sola a casa durant la nit. Entre la feina i cuidar malalts, tothom marxa.

Mai m'ha importat quedar-me sola a casa. De fet, m'agrada i tot. Així estic més tranquil.la i ningú em pregunta què faig o què deixo de fer.

I què coi té a veure això amb la fressa, algú es preguntarà. Això suposant que hagi sentit la paraula abans i sàpiga què vol dir la paraula fressa.

Doncs això té a veure amb la fressa perquè ara fa un moment acabo de sentir una fressa. De fet, suposo que el correcte seria dir que he sentit un soroll. Però, malgrat que escrigui soroll, aquesta no és una paraula que jo digui mai. Al meu poble, la gent normal déiem fressa i la gent "pija" en deia soroll. I jo no em feia massa amb aquest segon grup de gent. De fet, no em feia massa amb ningú, però si m'havia de fer amb algú, preferia que no fos d'aquest segon grup.

Mai se m'havia passat pel cap que fressa no pogués ser correcte. Ni tan sols se m'havia passat pel cap que algú que parlés català no entengués la paraula fressa. Fins que vaig arribar a la universitat. Hi havia gent que es diferenciava bastant del català que parlava la gent de Barcelona. Jo no. Jo parlava un català central una mica apagesat, però català central, al cap i a la fi. Així que ningú es pensava que jo pogués dir coses rares. Fins que en deia alguna. Notava que havia dit alguna cosa que no s'entenia quan veia que la gent se'm mirava d'una forma rara.

El primer cop que vaig dir fressa, només hi havia una persona prop meu. Una conversa una mica surrealista:

- He sentit una fressa.

Se'm mira d'aquella forma que jo entenc que he dit alguna cosa que no entèn, però tampoc sé què he dit que no pugui entendre.

- Maduixa?
- Eh?

Jo ja m'he perdut.

- Sí, fresa.
- Fresa? No, fresa no: fressa.
- Maduixa?
- Eh?
- Fresa.
- Ah, soroll!

Després d'això va seguir una discusió de si fressa era correcte. Era un divendres. Quan vaig arribar a casa, vaig anar directa al diccionari a veure què deia. I d'acord, vaig descobrir que fressa en el sentit que jo ho deia no era correcte. Una fressa és un soroll, però si és repetitiu. Així que si vaig a la riera i sento l'aigua com baixa, estic sentint una fressa, però si tiro una pedra al riu, el que faré serà soroll.

Des d'aquell dia, em va quedar clara la diferència entre fressa i soroll. Bé, la diferència del diccionari. Per mi, un soroll sempre serà el que senten la gent de Barcelona i els pijos que corren per aquí. Jo he seguit diguent fressa, conjugant els verbs malament (malgrat que sé que ho faig malament), parlant de brunyols, peques i altres coses que es diuen per aquí.

Així doncs, fa un moment he sentit un cop sec, una fressa :-) Hauré de mirar que les portes estiguin ben tancades, només per si de cas. I sinó, sempre tinc el gos que em defensaria davant de qualsevol intrús (il.lusa de mi!)

©

Anava a escriure un post sobre calendaris, però abans he mirat les estadístiques del blog. I, de cop, he vist una pàgina nova que m'enllaçava. S'hi pot accedir clicant aquí. No hi hauria cap problema si no fos perquè he xafardejat una mica la pàgina i m'he trobat una cosa com aquesta. I no és la única. Mirant una mica més he trobat posts meus de fa temps. De fet, s'hi pot trobar gairebé tot el meu blog. I ja sé que des del moment en què escrius alguna cosa per internet, és possible que algú agafi el que hagis escrit i ho faci seu. Però és que a sobre té tanta cara que a sota l'escrit hi posa © Solé! Bé, a sota els meus escrits i a sota d'altres, escrits en castellà o en anglès, que suposo que haurà tret d'algun altre blog. Si és que fins i tot es copia els enllaços i per això ha arribat algú al meu blog (perquè jo a vegades poso enllaços a posts anteriors).

Estic emprenyada. I segur que la persona que està copiant els meus posts ho veurà (si és que es llegeix el que fa copy-paste, que fins i tot ho dubto). No és el fet d'agafar-ho, simplement. És el fet d'agafar-ne més d'un (i de dos, i de tres...), copiar-los i a sobre posar-hi copyright. Coi! Si el copyright hauria de ser meu! Almenys podria tenir la decència de dir d'on ho ha tret!!!

I a sobre jo sóc tan idiota que hi poso enllaços al seu blog per deixar-lo en evidència.

En fi, deixarem el post que volia escriure per un altre dia. Ara estic massa emprenyada com perquè em surti alguna cosa mínimament decent.
El dia que se'l van emportar, jo era a casa. Era al matí. La meva mare va anar a casa seva. Ara no sé per què. En principi, no hi hauria de ser. O potser era perquè ja era tard? De fet, no ho sé. La meva mare era allà i el meu pare i jo estàvem a casa. El meu pare volia que li expliqués unes coses. El telèfon va sonar. La meva mare ens deia que hi anessim. Vaig penjar el telèfon i li vaig dir al meu pare. Com que la meva mare no semblava tenir massa pressa, el meu pare va continuar preguntant-me coses, com si el telèfon no hagués sonat.

Va passar una bona estona. El telèfon va tornar a sonar. Era la meva mare. Només em va dir: "Veniu ara mateix!" i va penjar. La veu era d'estar molt espantada. El meu pare va anar a davant. Jo em vaig entretenir a agafar unes claus de casa, i vaig anar cap allà.

S'havia desmaiat dos cops. No s'aguantava. Ja havia trucat al metge, però la meva mare no el podia aguantar. Així que el vam aguantar entre el meu pare i jo. El vam posar en una cadira més còmoda.

De cop es va tornar a desmaiar, i mentre estava inconscient va començar a vomitar. Jo gairebé ho faig al darrere. La meva mare em va fer fora de la casa. I jo que ho entenc. Només li faltaria que jo em posés a vomitar. Valia més que no hi fos que fer nosa.

Em van enviar a la porta de casa, a esperar l'ambulància i avisar-los d'on era la casa.

Al dia següent el vaig anar a veure a l'hospital. Estava bé. Connectat de tot arreu. Ningú sabia què tenia. Però feia bona cara. Xerrava. Feia bromes. Parlava del que havia vist a la tele el dia anterior.

Vaig estar 3 dies sense anar-hi. No em puc creure que sigui tan egoista.

Aquest matí hi he tornat. Estava estirat al llit, amb la mirada fixa a l'infinit. Segueixen sense saber què té. Però en aquests 3 dies ha empitjorant tant que no sembla la mateixa persona. I jo que estava tan tranquil.la, pensant que encara que no sabessin què tenia, estava bé.

M'hi he passat gairebé una hora. La veritat és que no sabia què dir-li. M'agradaria ser una d'aquelles persones que xerren pels descosits i que sempre saben què dir, i no quedar-me allà, sense saber què dir, mirant com el meu pare li donava l'esmorzar perquè ell no podia.

Durant tota l'estona que he estat allà, només ha dit una frase: "No vols seure, Estranya?" Ell allà que ho passa malament i només es preocupa perquè portava molta estona dreta (perquè la cadira estava plena d'andròmines). Això encara em fa sentir pitjor per ser egoista i no haver-hi anat abans.

Quan he arribat a casa, la meva mare m'ha preguntat si m'havia reconegut. No li he preguntat res, però això significa que hi ha algú a qui no ha reconegut. Així que suposo que la cosa està pitjor del que em pensava. I els metges segueixen sense saber què té.

I la gent al meu cantó, barallant-se perquè ningú vol anar allà a quedar-s'hi tot el dia o passar-hi la nit. Jo ja he començat a sentir les primeres discusions i els primers "és que tal persona no fa res" o "tal persona podria fer més". Jo hi tornaré aquesta tarda o demà. Però només de visita. Ell no deixaria que jo em quedés tota la nit allà, que li donés el menjar o que li acostés l'orinal. Però almenys li puc fer una estona de companyia, encara que no digui res.

dimarts, 30 d’agost del 2005

Qüestió de confiança

Fa poc vaig llegir no sé on (bé, sí que ho sé, però tampoc cal que ho digui) una frase d'aquestes que va dir no sé qui (i ara realment no recordo qui la va dir). Tampoc recordo com deia exactament la frase, però era una cosa similar a: "En el moment en què penses què faràs quan perdis, ja has perdut".

El meu problema no és que pensi en què faré quan perdi. És que jo ja penso directament que perderé. I, és clar, sempre acabo perdent.

Tinc un greu problema d'autoconfiança. Quan tothom creu que jo sóc capaç de fer una cosa, jo sóc incapaç. Per posar un exemple, jo mai vaig aprendre a saltar el potro. Deia que no podia. Tothom em convencia que no era difícil, però jo deia que era una patosa i no podia. I no vaig poder mai. Ni tan sols quan, després de tenir totes les assignatures de primer de BUP amb un excel.lent, la profe de gimnàs em va dir que o saltava el potro o em suspenia. Jo ho vaig intentar, però dintre meu sabia que no podria. I, és clar, no vaig poder. I, és clar, la profe em va suspendre. I, és clar, la resta de professors de primer li van dir que si tenia una mitjana de gimnàs de notable i tenia tota la resta d'assignatures amb excel.lent, per què m'havia de fer repetir el gimnàs de primer només perquè no saltés el potro? Al final em va posar un suficient. Però jo vaig seguir sense saltar el potro.

Suposo que la solució fàcil seria dir: "Bé, jo sóc així i no hi puc fer res". Però a vegades em rebenta. Perquè jo vaig als llocs ja derrotada. Sempre penso que serà un desastre, i òbviament, acaba essent un desastre. Sempre em dic a mi mateixa: "Aquest cop serà diferent, jo ho puc fer". Però el meu subconscient em diu que no puc, acabo pensant que tot serà un desastre, i tot acaba essent un desastre.

No em vull convertir en una persona d'aquestes que van per la vida amb el cap ben alt creient-se que són algú. De fet, jo odio aquestes persones. Només de veure-les, m'agafa urticària. Però potser és perquè jo voldria ser com ells i no puc? (El que popularment es coneix com enveja). No ho sé, això em recorda una mica als anuncis d'Intermón Oxfam, que no sé si els fan per la tele, però que jo només he vist al cine. Uns anuncis en què una gent davant d'un mirall es diu que si no fes tal cosa, "no seria IO". Si jo em comportés com aquesta gent, tampoc seria jo. Però si em comporto com sóc, realment sóc jo? Realment vull anar sempre pensant que tot serà un desastre i que jo sóc incapaç de fer res de profit o res ben fet? Hi ha alguna solució al problema?

Perquè no em serveix el que la gent em digui que puc fer les coses. De fet, no suporto que em diguin que sóc bona, que jo puc fer-ho, etc. Simplement, com que jo crec que no puc, penso que se'n riuen de mi. I no ho sé, és una situació verdaderament estranya, quan tothom confia en mi i jo sóc incapaç de confiar en mi mateixa. Potser la solució estaria en intentar creure'm el que em diu la gent. Però només de sentir alguna cosa bona sobre mi se m'activen totes les alarmes i la meva confiança encara va més avall del que ho estava al principi, si és que això és possible.

Realment he de lluitar contra el meu problema d'autoconfiança a risc de convertir-me en una persona d'aquestes que no m'agraden? Sí, ja ho sé, no es pot passar d'un extrem a l'altre així com així, però tot és començar.

I si augmento el meu nivell d'autoconfiança, realment estaré més contenta amb el que faig? Ara ho veig difícil, però llavors no estaria essent pitjor per la resta de la gent (o, com a mínim, per la resta de la gent que és com jo sóc ara)?

Hi ha alguna possibilitat de continuar essent una persona senzilla, com sóc ara, però sense tenir tanta falta d'autoconfiança? O una cosa va lligada a l'altra i al augmentar l'autoconfiança et converteixes en algú que no m'agradaria ser? És pitjor el remei que l'enfermetat?

dilluns, 29 d’agost del 2005

Em sap greu

Sé que últimament els meus posts han estat molt depriments. I em sap greu. Jo no tinc intenció de deprimir a ningú. Simplement, escric el que em surt. Però no vull escriure tants posts tan depriments.

Així que bé, tancaré la paradeta uns dies, fins que sigui capaç d'escriure alguna cosa que no sigui depriment. O fins que sigui capaç d'escriure alguna cosa i deixar posar-hi comentaris. Anava a dir que o fins que deixi de comportar-me com una idiota i com una bleda, però val més que no ho digui, perquè sinó no tornaria mai.

diumenge, 28 d’agost del 2005

Sóc una mala persona

Sóc una mala persona. La veritat és que no m'estranya que ningú m'aguanti. Encara no sé com els meus pares encara m'aguanten i no m'han fet fora de casa.

Em costa poc enfadar-me. La major part de les vegades ni tan sols sé per què m'he enfadat (de fet, quan no sé per què m'he enfadat, se'm passa ràpid, però això ja és un altre tema). Però m'enfado i sóc cruel. I normalment no tinc raons per enfadar-me tant (o sí, què sé jo, si m'enfado serà per alguna cosa, dic jo).

El problema és que jo penso que tinc raó. Però tampoc exposo les meves raons. Simplement m'enfado. Ignoro a la persona amb qui m'he enfadat i que la/el donguin. No recordo haver-me discutit amb ningú en molt de temps i suposo que és el que hauria de fer, en comptes de guardar-m'ho per mi i ignorar a qui sigui.

No accepto cap tipus de disculpa. Qualsevol intent de conversa o de disculpa encara fa que m'enfadi més.

Hauré de fer alguna cosa amb el meu mal caràcter, perquè no sóc una bona persona.

Sóc tan mala persona que fins i tot no deixo que ningú deixi comentaris a aquest post (un altre cop). No fos cas que a algú li donés per corroborar tot el que he dit. Perquè ja ho vaig dir un dia: jo puc dir-me a mi mateixa que sóc mala persona, idiota o el que sigui. Però quan és algú altre que m'ho diu llavors m'enfado. Perquè sóc mala persona i no sé acceptar una crítica, és clar.

El millor que podria fer seria anar-me'n a viure tota sola a una ermita i no molestar a ningú més, no fer enfadar a ningú més i no enfadar-me jo amb ningú més. No fer pena a ningú més.

divendres, 26 d’agost del 2005

Em rendeixo

No és propi de mi rendir-me. Normalment, quan alguna cosa em va malament, sóc massa del morro fort i hi fico les banyes, fins que al final me n'acabo sortint. Com ahir amb els gràfics, o com em moltes altres coses. Però sempre són coses que depenen de mi, coses que amb paciència, treball i ganes, es poden aconseguir.

No fa massa, una persona em va dir que la meva vida estava molt descompensada: que hi havia massa feina i massa poc part personal. Que durant tota la vida jo havia cultivat molt el que feia referència a estudis, carrera, feina, però que havia deixat de banda la part personal. Jo vaig callar i no vaig dir res. En realitat, vaig pensar que una mica de raó sí que tenia, però no del tot.

Però aquesta persona ha acabat comportant-se com la majoria (per no dir tota) de gent amb qui em trobo. Simplement, em va dir això i em va dir que s'havia de millorar la part personal. Però ha desaparegut, com tothom. De fet, tampoc m'importa. Ara només em molesta perquè un cop cada dos o tres setmanes em truca (quan suposo que no té res millor a fer). I després desapareix, no hi ha forma de trobar-lo enlloc. Fins que li dóna la gana de tornar-me a veure. La veritat és que jo no tinc cap intenció de seguir així. Jo no sóc aquella persona a qui trucar quan tota la resta falla. Sé que no ho hauria de fer, això, perquè si no aguanto a ningú, doncs encara estaré més solitària. Però no estic disposada a passar per aquí.

De fet, he arribat a la conclusió que el que em va dir aquesta persona és el que pensa tothom.

Sempre em passa el mateix. Vaig amb un somriure per davant, perquè a no ser que estigui molt enfadada, em surt de dintre. La gent és simpàtica, parlen amb mi. Però només parlen amb mi quan em troben pel carrer. Llavors, simplement em dediquen un "bueno, ja ens veurem potser algun altre dia". O algun "a veure si ens trobem algun altre cop", quan saben que no em tornaran a veure el pèl. Parles, fas "amics", però llavors, si no fugen sense dir res (que és el que passa sovint) diuen una de les frases anteriors i ja no torno a veure a ningú més.

La culpa ha de ser meva. No pot ser de ningú més. Ja fa uns dies que hi vinc pensant. I he arribat a la conclusió que jo no serveixo. Em rendeixo. Simplement, hauré de fer el que tothom es pensa que faig. Com que sembla que per la majoria de la gent (per no dir tota) jo no tinc sentiments, doncs faré el que representa que tothom es pensa que faig. Treballar. Estudiar. Entrenar. I no parlar amb ningú. Vida de monja. Prou d'intentar fer vida social. Si no tinc expectatives, almenys no em sentiré malament quan les coses vagin com sempre.

Fàcil

Cada cop que el meu "jefe" em demana que faci alguna cosa i em diu que serà una cosa fàcil, ja tremolo. Si el que em demana ha de ser difícil, llavors ja m'entra un atac d'histèria.

Aquesta vegada, em va demanar dues coses: una de fàcil i una de més complicada. Òbviament, això significa que quan ho vaig veure, em va entrar un atac d'histèria. Directament.

He començat per la part "fàcil". No havia de ser difícil... si sabia com es feia. Només es tractava de fer uns gràfics a partir d'unes dades. Aquest matí agafo i em poso a fer els gràfics. I no hi ha manera. Consulto el meu amic google. Trobo una solució, però el meu ordenador es queixa d'un error de sintaxi. Casum la ...!

Porto una hora barallant-me amb l'ordenador. Obro el mail. Demanaré ajuda al "jefe". Segur que quan li digui que m'he passat tanta estona per fer una cosa tan fàcil, es posa a riure i em diu que per què no li demanava ajuda.

De cop, em ve a la memòria una conversa d'ahir. Estava parlant amb dues persones i una li diu a l'altra: "És trempada, eh, l'Estranya". Jo fujo. Mai he portat bé que em diguin coses bones. No m'agrada. Suposo que a tothom li agrada, però jo no em sento bé quan em diuen coses bones. A part de que no solen ser certes.

Tenco el mail. Sóc capaç de fer-ho sola. Si realment fos trempada, sabria fer-ho sense demanar ajuda (i sense passar-m'hi tanta estona).

Em continuo barallant amb el google i amb el programa.

Finalment, dues hores i mitja després trobo la manera de fer-ho. Jo sola. Bé, jo sola amb l'ajuda de l'amic google (mira que m'ha costat!!!) Estic contenta. Ho he aconseguit jo tota sola, encara que m'hi hagi passat mig matí.

El primer gràfic m'ha costat dues hores i mitja. La resta dels gràfics que havia de fer els faig en menys de 10 minuts. Realment, era una cosa molt fàcil (si sabies el que havies de fer). No li diré al jefe que m'hi he passat tanta estona, perquè es pensarà que sóc idiota. Realment, molt intel.ligent no sóc pas. Si fos més intel.ligent, ho hauria trobat de seguida.

Queda la part "difícil". És hora de dinar. Tenco l'ordenador. Si és la part difícil, em costarà bastant.

Al vespre m'hi poso. Estic disposada a quedar-me aquí fins a les tantes fent la feina. Sé que em costarà bastant. M'és igual. No vull deixar-ho per demà, perquè llavors arribaré a demà al vespre i encara no ho hauré fet.

M'hi poso. No sembla difícil. En 10 minuts estic. Ni jo mateixa m'ho crec! Ho podria haver fet abans d'anar a dinar. És igual. De fet, ho prefereixo així.

Acabo de fer la feina i em poso a mirar el correu i a fer una mica l'idiota per internet. M'ho mereixo, he fet la feina difícil en 10 minuts :-) Algú que només conec per internet em diu que l'ha impressionat una cosa que ha trobat meva per internet. I jo dic el mateix que sempre, que no té per què. Si sabés que m'he passat dues hores i mitja per fer una tonterieta, segur que no s'impressionaria tant. A part de que no tot és el que sembla. I no ens hem de fiar del que es diu per internet...

En fi, espero que la pròxima feina que em demani el jefe sigui "difícil".

dimecres, 24 d’agost del 2005

El cargol

Hi ha un problema que es posa normalment als nens petits perquè aprenguin a pensar: un cargol que cau en un pou i en vol sortir. El pou medeix 10 metres de profunditat. El cargol cada dia intenta sortir del pou. Durant el dia, ell va pujant i puja 2 metres. Durant la nit, el cargol dorm i, mentre dorm, va relliscant i cau un metre cada nit. Quan es pregunta als nens quants dies trigarà el cargol a sortir del pou, tots et diuen el mateix: "Deu!" Però no triga 10 dies, en triga 9.

Però no volia parlar del problema. Volia parlar del pobre cargol que ha de sortir del pou. Ha de ser bastant frustant, això de caure en un pou. Caus al pou i què penses? "Ah, mira, allà dalt hi ha una llumeta!" I intentes pujar cap a la llumeta, però el camí és llarg i dur. Costa, això de sortir del fons del pou. I tu t'hi esforces, intentes sortir, ho intentes amb totes les teves forces, però arriba un moment en què no pots més i has de dormir. A part de que si no hi ha llum, tampoc saps en quina direcció has de seguir. El problema ve quan et despertes al matí, que veus que has fet unes quantes passes enrere. Segueixes veient la llum i no saps quant et queda per sortir. Veus que has caigut una mica, però no saps quant. Saps que cada nit vas caient, però no saps si caus més del que puges o si puges més del que caus. No saps si cada dia fas un pas més per sortir del pou o si t'enfonses més i més. No ha de ser divertit ser el cargol que tants nens diuen que es passa 10 dies intentant sortir del pou. Per sort, la seva agonia dura un dia menys del que diuen els nens.

diumenge, 21 d’agost del 2005

Per què hauria de ser diferent?

Avui m'he aixecat amb una idea al cap: aquest cop serà diferent. Però no, aquest cop no ha sigut diferent. Ni ho serà mai.

M'he aixecat amb un optimisme inusual en mi. Sobretot perquè ja tinc experiència i l'experiència em diu que les coses són com són.

Mica en mica, a mida que passava el dia, l'optimisme ha anat marxant. Primer, ha desaparegut l'optimisme per convertir-se en no-res. Després, el no-res s'ha convertit en tristesa. La tristesa, en enuig (es veu que enfado no és correcte...) I l'enuig altre cop en tristesa.

Sé que se'm passarà. Sempre se'm passa. Sempre dic que no tornaré a fer això o allò altre, que no val la pena. Però al final, me n'acabo oblidant.

Ara em penedeixo d'una cosa que vaig fer la setmana passada. Ja sabia jo que no tenia sentit fer-ho. Perquè ara em sento malament jo per escriure això, quan en realitat no hauria d'afegir aquest sentir-me malament a la tristesa que tinc a sobre.

Em penedeixo d'haver pensat que aquest cop podria ser diferent. Per què hauria de ser-ho, si sempre ha sigut així?

El pitjor de tot vindrà amb les excuses. No vull sentir a ningú que em demani perdó. No, no i no! Vull oblidar-ho i ja està. Però em temo que no serà possible.

dissabte, 20 d’agost del 2005

No pots obligar ningú

Arribo a un lloc ple de gent. La primera persona que em trobo em diu hola amb un somriure. Li torno el somriure i em paro a xerrar una estona.

Continuo caminant. Una altra persona. Un altre somriure. Una altra conversa.

Continuo caminant. Una altra persona. Un altre somriure. Una altra conversa.

Continuo caminant. Una altra persona. Un altre somriure. Una altra conversa.

Aixeco la vista. Veig una altra persona. No m'hi acosto. No sé què li he fet. Sé que si m'acosto i li dic alguna cosa, em dirà hola per educació i marxarà. Sé que si li faig un somriure, no me'l tornarà, em dirà hola i marxarà. Sé que si li pregunto alguna cosa, em contestarà amb el mínim de paraules possibles i marxarà.

Continuo caminant. Una altra persona. Un altre somriure. Una altra conversa.

Continuo caminant. Una altra persona. Un altre somriure. Una altra conversa.

No puc obligar a ningú a que jo li caigui bé. No puc fer res. Qualsevol cosa que faci, farà que encara li caigui més malament i que encara fugi amb més rapidesa. Jo encara no sé què li he fet. Suposo que simplement no li caic bé.

Continuo caminant. Una altra persona. Un altre somriure. Una altra conversa.

Per què tanta gent em saluda? Per què estan contents de parlar amb mi? Si és que tanta gent vol parlar amb mi, serà que no sóc tan mala persona, tan antipàtica o tan el que sigui.

Continuo caminant. Una altra persona. Un altre somriure. Una altra conversa.

No es tracta d'una persona antisocial (com podria ser jo en molts casos). De fet, parla amb la mateixa gent que parlo jo. Però a mi no em dirigeix la paraula. No entenc res. Però no puc obligar aquesta persona a que jo li caigui bé.

Continuo caminant. Aquesta persona està parlant amb una altra. L'altra em saluda. Em diu que hi vagi. Es posa a parlar amb mi. Només faig jo que acostar-me, que la persona marxa amb qualsevol excusa. No, no puc obligar aquesta persona a que es quedi. Però em sap greu que hagi marxat per culpa meva.

Em rendeixo. No sabré mai quin és el problema. Ni amb aquesta persona ni amb moltes d'altres. Em mantindré allunyada, sense molestar aquestes persones amb la meva presència. Al cap i a la fi, quina diferència hi ha entre que m'ignorin a mi o jo les ignori a elles?

divendres, 19 d’agost del 2005

Què t'hi jugues?

Em sento mala persona. Fa dies que volia escriure un post com aquest, però no sabia com enfocar-ho. I, de fet, tampoc tenia massa temps per escriure-ho. Així que aniré escrivint a raig, com acostumo a fer sempre, i a veure què en surt. A veure si aquest cop sóc capaç de donar-li al "Publish Post". O si acabo amb el "You have unsaved changes. Premeu d'acord per continuar o Cancel.la per romandre a la pàgina actual", estaria bé que no li donés al d'"Acord". O potser hauria de de prémer el botó, un cop escrit. Veurem què passa.

La conversa comença sempre més o menys de la mateixa forma: jo dient que no tornaré a saber res d'algú, que m'ignorarà quan em vegi o qualsevol cosa per l'estil. No és massa difícil d'endevinar que passarà això. És la història de la meva vida. Per què hauria de canviar? No és que sigui pessimista, és que sóc una optimista amb experiència. I l'experiència em diu què és el que passa.

Però parlo amb algú que és optimista. O que, com a mínim, em vol animar. La veritat és que no sé per què se m'ha d'animar si realment ja sé què passarà. Però en fi, és el que hi ha. I a partir d'aquí comença una conversa d'aquelles que es poden resumir en les següents frases:

- Que no.
- Que sí.
- Que et dic que no.
- Ja veuràs com sí.
- Ja veuràs que no.

Fins que una de les dues persones acaba dient:

- Què t'hi jugues?

I ja està, ja tenim aposta en marxa.

Fins ara apostava, malgrat que no em feia massa gràcia. No hauria d'apostar amb els sentiments de la gent, encara que siguin els meus propis sentiments. No està bé. Però la part optimista que hi ha dintre meu sempre em feia acceptar l'aposta. El meu raonament era sempre el mateix: passi el que passi, hi surto guanyant. O hi guanyo el que ens hem apostat (que, de fet, és el que passa sempre) o hi podria guanyar si la persona en qüestió no desaparegués de la vista.

Fa uns dies, però, la situació va ser al revés: jo era l'optimista i l'altra persona la pessimista. No era la mateixa discusió de sempre (malgrat el que digui, l'altra persona té molta més sort que jo), però era una cosa semblant. No sé qui va proposar l'aposta, però la persona em va dir que no volia apostar. Des de llavors hi he estat pensant. Potser no hi guanyo sempre, amb les apostes, potser en realitat hi perdo sempre.

Ja no em fa gràcia anar de gratis al Cosmocaixa. Perquè em recorda el que ens vam apostar i em posa trista. Ja no em fa gràcia l'aposta que tenim entre mans, perquè sé que, com sempre, l'acabaré guanyant (cosa que significa que guanyaré una entrada al cine, però en realitat jo hi perderé). Ja no em fa gràcia continuar apostant amb la meva vida i fer broma sobre el tema. No està bé. Parlaré amb aquesta persona quan torni d'on és ara. No vull apostar més. No vull guanyar més apostes. No vull una entrada al Cosmocaixa. No vull l'entrada al cine que amb tota probabilitat guanyaré. No vull res de tot això. Això sí, en cas de que perdi l'aposta que tenim ara, ja pagaré jo l'entrada al cine, faltaria més! Al cap i a la fi, ja havia donat la meva paraula.

Primeres impressions

Estic farta de dir-li a la gent que no sigui superficial, que no es fixi en la primera impressió que dóna una persona. Perquè a vegades el que hi ha darrere d'una persona no és el primer que es veu.

Però jo, la que sempre va amb la cançoneta, m'adono sovint que també ho faig. El meu problema és que jo em fio de les primeres impressions... però mai l'enganxo. Aquelles persones que em cauen bé de seguida, acaben essent persones amb les que prefereixo no tenir-hi massa tractes (en el 99% dels casos). I aquelles persones que ni fu ni fa (o que, directament, em cauen malament) acaben essent grans amics, o com a mínim persones amb qui m'acabo fent, i molt. Això diu molt a favor del meu ull crític.

L'últim cas amb el que m'he trobat ha sigut bastant sonat, almenys per mi. És una persona que vaig conèixer fa pocs dies (molt pocs, per ser exactes). Es va acostar a on era, i per preguntar-me si era jo em va preguntar pel segon cognom. No sé per què, en aquell moment, em va caure malament. Només perquè em va preguntar pel segon cognom. Bé, i perquè va fer una cara rara. En tot cas, no sé per què em va molestar que em demanés pel segon cognom. En realitat, jo sempre em queixo quan em criden pel primer, perquè em dóna la impressió que no em criden a mi. Crec que va ser perquè tenia algun tic, feia coses rares. Però, al cap i a la fi, jo també en faig, de coses rares...

Al final em va caure bé. Va seguir fent coses rares, però era simpàtic (un cop vençuda la vergonya inicial). Tot i així, me'n vaig oblidar.

Al dia següent me'l vaig tornar a trobar. Em vaig recordar de qui era (cosa estranya en mi). I, de cop, va i em pregunta: "Tu ets la d'ahir, no?", amb aquell dubte amb el que ho pregunto jo quan no tinc ni punyetera idea de qui m'està parlant. I la veritat és que no em va molestar. Hi ha gent a qui li molesta, però a mi fins i tot em va fer gràcia. Ara mateix, tinc 3 persones al voltant que em saluden, em criden pel nom i em pregunten coses. I jo no tinc ni la més mínima idea de qui són, d'on són, què fan o de si els he de conèixer. En aquests casos, simplement somric i contesto el que em pregunten, sense fer veure que no sé ni d'on surten ni on van. Per què m'hauria d'enfadar perquè algú no es recordi de mi?

El cas és que es va posar a parlar amb mi, i fins i tot una persona, al cap d'una estona, es va referir a ell com "el teu amic". El meu amic? Quina gràcia! Si ni tan sols sabia com es deia! (Això meu ja és de jutjat de guàrdia). Bé, de fet dubto que ell sàpiga com em dic jo, així que estem igual.

Total, que al final, aquella persona que em va caure malament al principi (encara no sé per què), s'ha convertit en una persona amb la que a la mínima de res ens posem a fer broma o a xerrar, que si estic despistada, sense xerrar amb ningú, apareix i fa alguna brometa.

Aquí ve quan dic: "No em tornaré a fiar de les aparences. No em tornaré a fiar de les aparences. No em tornaré a fiar de les aparences. No em tornaré a fiar de les aparences. No em tornaré a fiar de les aparences." I ho repetiré 100 vegades. És clar que el pròxim cop que conegui algú ja no me'n recordaré.

dilluns, 15 d’agost del 2005

Es regalen dos llibres

Dia a dia m'adono que el meu cap no funciona com hauria de funcionar. Em sembla que el meu nivell d'idiotesa creix i creix dia a dia.

Fa uns dies havia d'anar al Cosmocaixa (seré pesada amb el tema...) Al final vaig acabar al cine, perquè allò estava pleníssim i no podíem anar al planetari, que era l'objectiu del dia.

Mentre esperàvem que fos hora d'anar al cine, ens vam anar a perdre per l'Fnac. No va ser idea meva. És clar que quan em va dir: "Anem a l'Fnac?" jo no hi vaig posar gaire resistència (per no dir que gens).

I, com és molt normal, el meu consumisme (que no sé per què, només es manifesta a les botigues de llibres, mai a les de roba o sabates, com és normal a molta gent) em va fer comprar quatre llibres. Jo estava molt contenta amb tots els llibres que m'havia comprat. Vaig arribar a casa i els vaig deixar a la pila de llibres per llegir.

Ara ve quan explico el que faig amb els llibres. Quan els compro, van a una estanteria especial, on hi ha tots els llibres que encara no m'he llegit. Aquesta estanteria últimament va creixent massa ràpid i aviat ja no m'hi quebran. Però de moment, aguanta. Quan he llegit un llibre, sol anar a les estanteries que tinc a una banda de l'habitació. I allà es queda durant molt de temps.

El problema ha estat que les estanteries dels llibres "llegits" ja s'han omplert i ja no hi havia lloc per gaires llibres més. Així que m'he "carregat" un munt de llibres que vaig llegir entre els 12 i els 18 anys, posem-hi. "Carregar-me'ls" vol dir posar-los en caixes. Bé, de fet vol dir posar-los al terra de l'habitació i algun dia aniran a parar a una caixa (quan ma mare cridi massa per tots aquests llibres al terra, o quan l'escampament de la resta sigui tan gran que no pugui caminar per l'habitació).

He fet molt d'espai. He fet 15 piles d'uns 10 llibres cadascuna, així que tothom ja sap comptar quants llibres he "jubilat" a l'espera que algun dels nens es faci gran (i si li agrada llegir).

He reordenat la resta dels llibres. Però, de cop, he trobat a faltar un llibre. L'he buscat i rebuscat. M'he estat mitja hora buscant per tots els meus dominis, a veure si era capaç de trobar-lo... res! I això que el vaig llegir el juny d'aquest any! Al final, he anat a preguntar a ma mare. Ella ha obert un armari. A dins, hi havia el llibre que buscava :-) Però no només hi havia el llibre que buscava. Hi havia 6 llibres que vaig comprar cap al mes de juny i que s'havien quedat vés a saber on. Ma mare, cansada de veure els llibres fora dels meus dominis, en comptes de cridar i dir-me que els ordenés, els va posar en un armari.

Jo m'he posat molt feliç. Tenia 6 llibres més per llegir! Fins que els he tret de la bossa... Dels sis llibres que hi havia a la bossa, dos coincidien amb dos dels quatre llibres que em vaig comprar dimecres passat!

Si hagués fet endreça abans, els llibres haguessin estat a la pila de llibres no llegits i m'hagués recordat que estaven per aquí i que no els havia de comprar.

Si no fossin els llibres que són, els podria regalar a qualsevol, però em sembla que els regali a qui els regali me'ls tirarà pel cap.

Dels quatre llibres que em vaig comprar dimecres, un estava segura que no l'havia comprat i que no l'havia llegit. De l'altre n'estava gairebé segura, perquè el títol em va cridar l'atenció, i si l'hagués vist abans, me n'hagués recordat. I els altres dos... bé, si me'ls vaig comprar és perquè em van fer gràcia. I si em van fer gràcia dimecres, doncs també és normal que me n'haguessin fet fa dos mesos.

I ara què faig jo amb aquests dos llibres?

Opció 1: No els puc tornar, perquè vaig tirar el tiquet de compra tan bon punt vaig arribar a casa el dimecres.

Opció 2: Regalar-los a l'Anna, perquè em perdoni. Però em sembla que no t'interessen, veritat? I l'S em vas dir que ja els havia llegit, veritat?

Opció 3: Guardar-los i regalar-los a algú quan sigui el seu sant o aniversari. Sí, però a qui? La major part de la meva família no llegeix. I els que llegeixen me'ls tiraran pel cap, directament. No penso regalar una cosa que sé que no agradarà.

Opció 4: Quedar-me'ls i no sé què fer-ne.

Opció 5: Escriure un post per recordar-me que sóc idiota. I, de pas, si a algú li interessen...

Que quins llibres són?

La contraportada d'un d'ells comença:

Nos hallamos en el siglo XXII y parece que por fin la humanidad va a hacer realidad un viejo sueño: entablar relación con seres inteligentes de otros sistemas planetarios.


La contraportada de l'altre comença:

Cuando Hall Bregg regresa a la Tierra tras una arriesgada expedición de diez años en una galaxia lejana, se encuentra con un planeta en el que, en virtud de la contracción del tiempo einsteniana, han pasado ciento veintisiete años, a lo largo de los cuales se han producido variaciones sustanciales en la especie humana, en la sociedad y en las ideas y comportamientos, que lo convierten en un anacronismo viviente.


Entre tots dos llibres costen una mica més de 15€. Jo els regalo... o no. No, de veritat, ara en sèrio: jo no en faré res. Si algú els vol...

Seré idiota!

Xafardera

Ho reconec, sóc una xafardera. Però potser no una xafardera en el sentit que té per la gent que m'envolta.

Al poble on visc, m'envolten tres o quatre cases. Algunes són de família, d'altres no. La veritat és que no m'importa el que fan. No estic tot el dia enganxada a darrere la finestra a veure quan surten, quan entren o a quines hores tenen els llums encesos (més d'un dels meus veïns ho fa, això). De fet, hi ha una casa que ni tan sols sé quanta gent hi viu, i en una altra casa sé quanta gent hi viu, els coneixeria pel carrer, però no sé com es diuen (això deu dir molt poc a favor de mi com a veïna, suposo). Jo crec que cadascú ha de fer la seva vida i jo en sé el que em volen explicar.

Però sóc xafardera. Reconec que el primer cop que vaig veure un blog (ara no recordo quin va ser) m'hi vaig enganxar. Vaig començar a llegir blogs i allò era xafarderisme pur. Simplement, anava llegint per veure el que la gent em deixava veure. Llavors vaig començar a escriure jo (encara em sorprenc a mi mateixa per haver-ho fet).

No ho sé, és un xafarderisme diferent. Jo vinc aquí i explico el que vull. El que no vull que es sàpiga, doncs ja no ho explico. Bastant normal, sabent que això és accessible a tothom (a tothom amb connexió a internet, s'entèn). No sé, potser algú també em llegeix a mi per xafarderisme. O potser no. Suposo que tots, d'una forma o una altra, som una mica xafarders.

És per això que no m'agrada massa parlar d'altres persones. Sí, a vegades he parlat dels meus pares. També he parlat de l'Anna. Diria que també he parlat d'altra gent, però poc. Jo escric, i ho faig sota la meva responsabilitat. Si algú em coneix i ho llegeix, doncs que ho llegeixi, he sigut jo la que ho he escrit. Però en cap cas m'agradaria que algú que no m'ha donat permís per parlar d'ell/a es trobés aquí alguna història seva. En cas de fer-ho, canvio els noms i regiro bastant la història, de forma que en quedi l'essència, però que sigui gairebé irreconeixible (a no ser que se sàpiga de què parlo). Perquè no vull que algú, fent el xafarder, es trobi alguna història d'algú altre, a qui podria molestar que jo expliqués alguna cosa seva. Em dóna la impressió de que m'estic embolicant de mala manera.

I ja que estic amb el tema, una pregunta que discutia ahir amb una persona: es pot llegir el blog d'algú que no et cau bé? Jo deia que sí. Encara que no et caigui bé, el xafarderisme pot ser més fort que el sentiment envers aquesta persona. De fet, jo ho faig (fins aquí arriba el meu xafarderisme). Estic enganxada a algun blog d'algú que no em cau massa bé (i que no està als enllaços de la dreta), però segueixo entrant, només per xafarderia, només per saber què fa o què diu. No sé, crec que només és xafarderia. Però bé, no faig res de dolent, si la persona que escriu el blog vol explicar coses, doncs s'exposa a que alguna xafardera com jo vagi i llegeixi. De fet, jo estic en el mateix cas, diria. Qualsevol pot venir aquí i xafardejar, encara que jo no li caigui bé. Em sembla que m'estic tornant a embolicar...

Ara estaré uns dies que suposo que no diré massa res. Per què? Bé, els xafarders us n'haureu de passar les ganes com pogueu, perquè no us ho diré pas :-)

diumenge, 14 d’agost del 2005

Diumenge al vespre

És diumenge al vespre. Demà és festa. La major part de la gent està de vacances. I això es nota. Estic davant de l'ordenador, amb el messenger obert, i no hi ha ningú connectat. Tenia ganes de parlar amb algú, amb qui fos, però tothom està fent altres coses.

La veritat és que estic cansada. Bastant cansada. Ja no estic per aquests trotes :-) M'he passat tot el matí treballant, per amor a l'art. He acabat esgotada i mig marejada. Això sí, m'han convidat a dinar per pagar-me la feina. Em sembla que feia anys que no menjava amb tanta gana. Però no deixa que estic feta caldo i que reconec que ho podria haver fet molt millor.

No vull anar a dormir. Sé que si vaig a dormir em quedaré fregida. Però no vull anar a dormir, jo ara! Si vaig a dormir ara, demà a les 6 del matí ja estaré amb els ulls ben oberts. I demà és festa. No vull anar a llegir, perquè em quedaré clapada en el moment en què llegeixi dues línies. Tampoc vull anar a mirar cap peli: em quedaria clapada igualment.

Així que estic aquí, escrivint un post que no té cap mena de sentit. Per fer alguna cosa, més que res. I com que tampoc tinc cap tema per parlar, doncs em poso a queixar-me no sé de què... Si estic cansada, per què no me'n vaig a dormir? Per què no faig alguna cosa de profit?

Ai, qui fos un gat i pogués dormir tot el dia!

dissabte, 13 d’agost del 2005

Culpable

No em vull sentir culpable. No vull cedir a les pressions, però em sembla que és inevitable.

Quan era petita, cada estiu havia d'anar a casa els meus avis. M'hi portava algú a finals de juny, quan acabava el cole, i no em tornaven a casa fins a principis de setembre, quan tornava a començar el cole. Jo sempre deia que odiava les vacances i la gent em mirava com si fos rara. Però no volia anar al poble aquell, on tothom parlava castellà, on no podia fer el que volia. No podia llegir un llibre, perquè segons la meva àvia, si ho havia aprovat tot amb bones notes, a l'estiu no era hora d'estudiar. No podia quedar-me a casa mirant la tele, perquè segons ella havia de sortir amb les "amigues" (unes noies que ni em queien bé a mi ni jo els queia bé a elles). Anaven a un parc a menjar pipes i a parlar de gent que jo no coneixia de res. Jo em quedava asseguda a un banc, pensant que si fos a casa podria mirar la tele, llegir, jugar amb la consola... qualsevol cosa menys estar allà sense fer res.

Els estius eren un suplici. M'he passat els últims vint-i-tants anys anant un mínim de dos cops a l'any al poble dels meus avis i només en conec una cosa, de la regió: la casa de la meva àvia, el parc on anava la gent a jugar, un santuari a on el meu pare li agrada anar cada any i el cementiri on hi ha enterrat el meu avi. Cada cop que dic que vaig allà, la gent em diu: "Ostres, és molt maco, allò!" I jo somric i no dic res. Mai he vist res més que allò. No es pot sortir enlloc, no es poden anar a veure coses turístiques. Simplement, quedar-se en aquella casa, sense fer res.

Això per no parlar del que em perdia per no ser a casa. No podia anar a colònies, perquè era a casa els meus avis. Quan em vaig fer una mica gran, vaig començar a queixar-me i al final em deixaven anar a colònies. No ho recordo massa, crec que m'hi deixaven anar un any sí i un any no, o alguna cosa per l'estil. No és que les colònies m'encantessin. Però almenys no era estar-se a casa la meva àvia. Cada any que em deixaven anar a colònies (després d'haver passat un mes i mig a casa la meva àvia, òbviament), hi anava, però em sentia molt culpable. Tots m'hi feien sentir. Començant pel meu pare i tota la seva família i acabant per la meva mare, que sempre acabava discutint amb el meu pare per culpa de les colònies (bé, per culpa de tenir-me tot l'estiu a casa la meva àvia).

Però no només eren les colònies. Era el Nadal, també. Cada any, per Nadal, o es feien pastorets o pesebre vivent o alguna cosa per l'estil. I, és clar, com no: jo per Nadal havia de tornar a anar a casa la meva àvia (faltaria més!) Quan començava a arribar octubre i novembre, tots els nens del cole anaven a les tardes a preparar el que fos per Nadal. Jo havia d'anar a casa. Total, de què m'hagués servit anar-hi si jo per Nadal no hi era? No era prou solitària i marginada, que a sobre només em faltava això.

Quan vaig començar a treballar, cada cop que tenia vacances, tenia l'"obligació" d'anar-los a veure. Recordo que el primer any gairebé no vaig fer vacances. Podia escollir quan les feia, i realment preferia quedar-me treballant que anar allà només perquè em deien que hi havia d'anar. Recordo que fa uns anys vaig agafar-me un pont i me'n vaig anar una setmana a França, tota sola. Hi va haver un daltabaix familiar, només perquè havia anat de vacances a algun lloc i no havia passat tots els dies de vacances, des del primer a l'últim, a casa la meva àvia. Al final, ni tan sols em feia il.lusió anar a França. Després d'aquelles vacances, no he tornat a anar enlloc més de vacances. He viatjat per altres temes i la major part de les vegades m'ho he pres com unes vacances, però sense ser vacances. En tot cas, hauria d'agafar-me 3 o 4 setmanes de vacances i passar-ne la meitat allà, per poder tornar a anar de vacances sense tornar a provocar problemes familiars.

I no és que no hi vagi. Segueixo anant-hi bastant sovint. Massa, diria jo. Hi vaig anar per Nadal i per poc que no puc tornar.

Tampoc és que ells em vinguin a veure sempre que poden. Recordo que fa pocs mesos, uns familiars del meu pare (bastant propers, per ser exactes) van venir per aquí. Van quedar-se a casa d'uns altres parents, a uns 50 Km de casa. Van estar-se aquí (allà) dos dies. El primer dia a la tarda van trucar a casa. Jo estava sola a casa. "Ah, estás sola? Es que queríamos venir, pero si estás sola, ya no vendremos". Els vaig dir que d'acord, però em vaig quedar amb el telèfon a la mà, sense saber què dir. A veure: si jo representa que cada cop que tinc dos dies seguits de vacances hauria de venir a veure-us i veniu per aquí a prop, no podeu venir a casa? I què és, això? Que si hi ha els meus pares vindreu a saludar, però que si només hi sóc jo no val la pena venir? Sí, ja sé que sóc una merda, ja sé que sóc l'ovella negra de la família, ja sé que sempre que puc m'escaquejo de venir-vos a veure. Però si ets aquí a la cantonada, què et costa venir?

No em vull sentir culpable. Però m'hi sento. Sento que hauria d'haver anat a casa la meva àvia. Sé que si pogués tornar enrere en el temps em quedaria a casa, tal com he fet, però no puc evitar sentir-me culpable. Per què? Hi vaig anar per Nadal. Segurament, hi tornaré a anar per Nadal aquest any. Allà no hagués fet res. Algú havia de cuidar els avis. Algú havia de passejar el gos. Algú s'havia de cuidar de les plantes. M'havia compromés feia temps a donar-li classes a una noia a l'estiu. No, m'havia de quedar. Hi havia més raons per quedar-me que per marxar. Però, tot i així, em fan sentir culpable. Tot i així, sento que hauria d'haver marxat. Em fan sentir culpable perquè, a partir d'ara, ja no hi puc anar fins al desembre. Des d'avui i fins a final de mes, només tinc un dia lliure (comptant els caps de setmana i tot). I al setembre ja treballo. No hi ha cap pont que pugui aprofitar per anar-hi (és clar que tampoc en tinc massa ganes). Però, per què em sento tan culpable? Per què hauré de passar-me tota la vida sentint-me culpable per no anar-hi? Per què no podria oblidar-me de tot i fer la meva vida, com una persona normal? Per què tinc aquesta família que em fa sentir tan culpable? Per què, després de perdre'm un munt de coses per anar allà com a mínim un cop l'any durant tota la meva vida, segueixo essent l'ovella negra de la família?

dijous, 11 d’agost del 2005

Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada, un nen que plorava desconsoladament perquè ningú li feia cas. Ell no volia grans regals, només volia que algú s'asseiés al seu cantó i li expliqués un conte.

Un dia, la veïna el va trobar plorant i se'l va emportar a passeig pel mig del bosc amb el seu gos, mentre li explicava històries. Sempre començava per la mateixa història: un conte que es va inventar un dia i que s'ha convertit en el conte preferit del nen. El nen sempre demana el mateix conte. Almenys, el primer cop. Després, si hi ha temps, en demana algun altre, però aquest sempre és el primer.

Van entrar al bosc, en un lloc on sempre sembla que la fantasia corre més ràpidament i els contes es poden fer realitat.

De cop, es va posar a ploure. Tronava i llampegava. Un llamp va caure en un arbre just a davant del nen, la veïna i el gos. D'allà en va sortir una espècie d'homenet, que els va dir: "Sóc el geni dels tres desitjos".

El gos es va espantar i es va amagar darrere les cames de la seva mestressa. El nen, es mirava l'homenet amb els ulls ben oberts. I a la veïna no se li va acudir res més que preguntar-se: "I per què coi han de ser sempre 3 desitjos? Per què no poden ser dos o quatre?"

L'homenet va continuar parlant: "Com que sou 3 persones i us puc concedir 3 desitjos, us concediré un desig a cadascun de vosaltres. Però hi ha condicions: el desig que demaneu ha de ser un desig per vosaltres. No s'hi val demanar la pau al món, ni demanar que el veí sigui més alt, o que deixi de ploure".

El primer a demanar va ser el gos. Ho tenia claríssim: tones i tones de menjar. Li van arribar de seguida: tot el bosc es va omplir de carn i altres coses que al gos li encantaven menjar.

Mentre el gos menjava, el nen va formular el seu desig. També ho tenia claríssim: "un conte. Un conte nou, que no hagués sentit mai". I el desig se li va concedir. Va caure del cel un llibre amb molts de dibuixos, amb un conte que el nen no havia vist mai.

I mentre el gos menjava i el nen fullejava el conte, l'homenet li va preguntar a la veïna què era el que volia. La veïna es va mirar el gos, que menjava content. Es va mirar el nen, que llegia content. I va començar a pensar.

Li podria demanar... què li podria demanar? No li puc demanar res que faci referència a altres persones. Així que li he de demanar alguna cosa per mi. No ho sé. Què puc demanar?

Ja està, li puc demanar ser més intel.ligent. No, no li vull demanar ser més intel.ligent. Per més intel.ligent que sigui, sempre acabaré callada, sense dir res, i acabaré dient que sóc idiota igualment. No, li demanaré de ser més simpàtica. No, més simpàtica, no. Què guanyaria essent més simpàtica si igualment em quedo callada perquè em fa vergonya parlar? No, el que li he de demanar és ser menys vergonyosa. No, no li vull demanar ser menys vergonyosa. Quan agafo confiança amb algú, llavors ja parlo (i els problemes que tenen per fer-me callar!) No, val més que no demani per aquesta banda.

Ja està, li puc demanar diners. Podria demanar-li de ser rica. No, jo no vull ser rica. Tinc tot el que necessito, encara que no siguin coses de luxe. I no vull tenir coses de luxe. Sí, és clar, amb diners me'n podria anar de casa, que últimament sembla que en tinc moltes ganes. Però no, per més que em baralli amb la gent de casa, per més que em molesti que els veïns xafardegin tot el dia el que faig... si me n'anés de casa, em passaria el dia sola, em convertiria en una persona més solitària del que ja sóc, i a sobre, segur que tindria la mala sort de tenir uns veïns tan xafarders (o més) dels que ja tinc.

Doncs... no ho sé, li podria demanar de ser més alta. Però, de què em serviria ser més alta? Arribaria a més llocs? Tant li fa, sempre hi ha alguna cadira on pujar o algú que arriba als llocs alts a qui es pot demanar que t'ajudi. Podria demanar ser més maca. Però no, no ho vull demanar. Jo sóc així, per què hauria de voler ser diferent? I, al cap i a la fi, la verdadera essència de les persones es troba a l'interior. I jo sóc jo, no tinc perquè canviar.

Ja està: li demanaré que vull ser feliç. Fàcil i senzill.

Un cop va haver decidit que el que li volia demanar al geni era ser feliç, va mirar cap a on era ell. Però ell no hi era. El gos seguia menjant (segur que li agafa un empatx) i el nen seguia fullejant el conte (ja veurem com l'arrossego fins a casa, ara!) En el lloc on hi havia d'haver hagut el geni, hi havia un paperet, on hi havia escrit:

M'avorria i he marxat. T'hagués concedit un desig, però crec que t'has adonat que no necessites res. El desig que se t'ha concedit és el saber que t'agrada tot el que tens i que no ho canviaries per res millor. Només tu pots decidir què en fas, del que has descobert.


La veïna va agafar el nen d'una mà, el conte amb l'altra mà i va cridar el gos. El nen va anar ràpidament fins a casa, a ensenyar-li el nou conte als seus pares. I el gos... el gos em sembla que continua feliç menjant pel mig del bosc, mentre la seva mestressa el crida perquè vagi cap a casa. Què s'ha cregut la veïna, que és tonto, el gos?

Inoportú

No conec a ningú que sigui capaç de ficar la pota tantes vegades i de tantes formes diferents (a quina pitjor) com jo. Sempre dic que mentre sigui capaç de riure’m de mi mateixa, les coses aniran bé. Però quan la ficada de pota és massa grossa o m’importa massa haver-la ficat, llavors sóc incapaç de riure’m de mi. I no, no és divertit. És divertit quan la fiques una miqueta i tens alguna persona amb qui riure’t de tu mateixa i fer broma. Però no és el cas. Així que intentaré riure’m una estona de mi, a veure si rient-me de les petites ficades de pota de les últimes hores aconsegueixo oblidar-me de la que realment em toca els nassos. Això sí, per més que jo faci brometa amb el tema, sóc la única persona persona (almenys de la Terra) que es pot riure de mi com ho faig jo...

Fa dies que havia de trucar algú o que algú m’havia de trucar. Però jo pensava que ja ho faria. Finalment, el telèfon va sonar ahir, cap a les 10 del matí, mentre jo estava en un tren, camí de Barcelona, asseguda al millor lloc del tren (almenys per mi). Va deixar un missatge al contestador de casa.

Vaig arribar tard al vespre. Vaig dedicar-me a les meves poques obligacions de cada dia (gos i plantes) i vaig venir ràpidament a veure si l’Anna havia dit alguna cosa, a veure si estava enfadada... Ni tan sols vaig passar per la cuina, que és on hi ha el telèfon. Així que no vaig veure la llumeta que indicava que m’havien trucat no sé quantes vegades i que tenia un missatge al contestador.

No, no vaig sopar. És que ara ja ni tan sols sé comptar, i resulta que el menjar que jo em pensava que duraria un mes, va durar mitja setmana. Me’n vaig adonar el dimarts al vespre. Però el dimecres vaig passar tot el dia a Barcelona i avui al matí he hagut d’anar a treballar. Així que no he pogut anar al supermercat. La nevera de casa està completament buida. Al congelador hi havia alguna cosa... que és el que vaig acabar menjant (visca la vida sana!)

Aquest matí m’he aixecat aviat. He baixat a la cuina. He vist la llumeta del contestador. Merda, merda, merda! He escoltat el missatge. Merda, merda, merda! He trucat. No m’han agafat el telèfon. No hi havia contestador.

He agafat el gos i me l’he emportat a passeig. Cap a 2/4 de 10 me l’he emportat cap a casa. Però se m’ha escapat. M’he passat els següents 3/4 d’hora perseguint el gos. Sí, 45 minuts. Ell corrent, jo darrere. Jo m’acosto, ell està parat, i quan arribo a dos metres d’ell, es posa a córrer i s’aparta 10 o 15 metres d’on sóc jo. Em mira desafiant i es para. Si no me li acosto ràpidament, fins i tot s’estira al terra i em mira com dient: “Mira, estic aquí estirat, només has de ser més ràpida que jo per atrapar-me”, mentre mou la cua.

Aconsegueixo atrapar el gos. No torno a passar per la cuina. Si hagués passat per la cuina, hagués vist que a ¾ de 10 la persona que m’havia trucat ahir i que avui jo he trucat, m’ha tornat a trucar. Si no fos pel gos, hagués sigut a casa quan ha sonat el telèfon. Però tampoc he vist que ha tornat a trucar i ha tornat a deixar un missatge al contestador.

Al final, se m’ha fet mig tard per anar a treballar. Quan anava a entrar a la dutxa, ha sonat el timbre. Serà inoportú! He mirat per la finestra a veure si reconeixia el cotxe de qui havia vingut. Cap cotxe. Merda! Han de ser els veïns... Vas tard, però vesteix-te i vés a obrir. Un venedor. L’esbandeixo aviat. Torno a la dutxa... quan sona el mòbil. La trucada diària dels meus pares per comprovar que no m’he carregat res (i aquí ve quan m’agafa un atac de riure!). Avui tenen el dia xerraire i em tenen un quart d’hora al telèfon. Seran inoportuns! I, és clar, no puc dutxar-me i fer servir el mòbil a la vegada (i qualsevol diu que he estat perdent el temps i que per això vaig tard).

Com és molt normal, arribo tard a treballar (només cinc minuts, encara he passat fluix).

Torno a casa. Just en el moment en què un dels nens surt al carrer a jugar. No podia haver sortit 2 minuts més tard? Tinc gana, és tard, i m’he de fer el dinar.

Quan finalment entro a casa, sento el telèfon. Baixo corrent, però no hi sóc a temps. Veig que tinc dos missatges al contestador: un de ¾ de 10 del matí (se’m cau la cara de vergonya) i l’altre de fa un moment. Truco. En fi, per sort he aconseguit arreglar els malsentesos.

Poso el dinar al foc. I mentre està el dinar al foc, truquen al timbre. Un altre venedor. L’esbandeixo ràpid. Però no suficientment ràpid: ha arribat en el moment just en què el que tenia al foc començava a bullir i, com és molt normal, ha vessat i ha deixat la cuina maca. Serà inoportú, el venedor!

M’és igual. Em poso a dinar i ja ho netejaré després. Dino. Quan estic a punt de netejar-ho, torna a sonar el timbre. Família. Merda! Família que veu tot el merder que he fet a la cuina. La mateixa família que l’altre dia arribava quan jo marxava i que “casualment” em van sentir arribar a la matinada. Família que, òbviament, quan els meus pares apareguin per casa, serà el primer que els diran (estic intentant endevinar si explicaran primer el merder de la cuina o que gairebé no he parat per casa i que l’altre dia em van veure arribar a les tantes i bla, bla, bla).

En fi, jo no m’he pas animat. Però potser algú ho llegeix i veu que hi ha algú que fica més la pota i potser s’anima...

dimecres, 10 d’agost del 2005

A la tercera, serà la vençuda?

Acabo de rebre un sms. Ara no sé si contestar per sms, per mail o si deixar directament la resposta aquí al blog. En fi, l'sms era bo i ara ja estic més tranquil.la, perquè m'he passat tot el dia pensant que s'enfadaria amb mi quan comencés a llegir. Bé, encara queda molt per llegir (com que escric poc) però sembla que la cosa ha anat bé (o no?)

Avui, una mica abans de les nou del matí he marxat de casa, disposada a anar al Cosmocaixa. La història va començar fa gairebé un any, per unes entrades per anar al fòrum que em van regalar pel meu aniversari. Amb l'entrada del fòrum, hi anava una entrada per visitar algun altre museu de Barcelona. Entre ells, es podia visitar el Cosmocaixa. Però, és clar, jo vaig haver d'anar al fòrum amb qui em va regalar les entrades i es va decidir d'anar a veure un altre museu (vaig perdre, dos a un, els problemes d'anar d'espelma amb una parelleta...)

Com que encara no explicava les meves penes a cap blog, doncs les vaig explicar per mail a la soferta Anna. I vam decidir que aniríem les dues un dia al Cosmocaixa. Vam triar un dia, i resulta que estaven en obres o jo què sé. Total, que estava tancat.

Quan van tornar a obrir, durant un temps l'entrada va ser gratuïta. I les dues ens hi vam presentar un dissabte. Vam tenir la mateixa idea que mitja Barcelona. Després de fer hora i mitja de cua per poder entrar, ens van dir que no podríem anar al planetari, perquè ja no hi havia entrades. Malgrat tot, les dues vam entrar i ens vam passar el dia allà, conjuntament amb mitja Barcelona.

Però ens vam quedar amb les ganes de tornar-hi i anar al planetari. Així que vam decidir que vindríem a l'estiu. I quan va haver-hi ocasió per fer una aposta, ens vam apostar l'entrada al museu + planetari. Aposta que vaig guanyar jo, per cert. Tot i que, per ser franca, no em fa gens d'il.lusió haver-la guanyat. Avui ens hem apostat una entrada al cine. Jo no aposto si no tinc la seguretat que guanyaré. Però, per ser franca, m'encantaria perdre l'aposta. Tot i que tinc claríssim que a part d'anar al Cosmocaixa de gratis, també aniré al cine gratis un dia d'aquests.

Avui hem decidit anar-hi. Hem arribat a mig matí, totes contentes. Bé, jo sense saber quina cara posar, i ella pitjor, al.lucinant i diguent que es pensava que em coneixia...

Però les entrades pel planetari ja estaven esgotades. Bé, n'hi havia a la tarda, però era massa tard per mi. Així que hem girat cua i hem acabat al cine, a veure una pel.lícula que no penso comentar.

A finals d'agost tornarem al Cosmocaixa, a veure si d'una vegada per totes podem anar al planetari.

Ara l'Anna està llegint tots els posts... Em dóna la impressió que se'ls vol llegir tots en un dia. Ha començat pel principi (ara entens per què em feia tanta vergonya dir-t'ho?) No sé si la sensació és bona o no (digues algo, per mail o el que sigui! No em deixis en aquest silenci!) Ella ja ho explicarà quan arribi aquí (deixaràs algun comentari, no? Va, no em deixis així!!!)

dimarts, 9 d’agost del 2005

Jo mateixa

Tinc el riure fàcil. M'ho ha dit molta gent, i ho reconeixo. Sovint, massa fàcil. Sovint, ric quan no he de riure. A vegades això és un problema. No puc explicar acudits, perquè em poso a riure abans que s'acabi l'acudit i llavors ningú entèn res. I aquest "ningú" solen ser poques persones, les poques que m'aguanten. I encara no sé per què ho fan. Però no volia parlar d'això. Normalment, el meu riure és una arma de defensa. Em costa parlar. Em costa explicar el que em passa pel cap (excepte si ho faig davant d'una pantalla o un paper). M'entrebanco. A vegades tartamudejo. Però la majoria de vegades, és perquè em fa vergonya.

M'encanta mirar concursos per la televisió. Però no suporto veure'ls quan hi ha mon pare a prop. Cada cop que algú falla una pregunta que ell creu que hauria de saber, els diu de tot. Cada cop que apareix algú que ha repetit algun curs o que no té una feina que ell cregui que està bé, diu que tal persona és una vaga o fa algun comentari per l'estil. I jo callo. Perquè sóc una ignorant. Perquè no sé una desena part de les coses que representa que hauria de saber. Perquè no recordo res. Perquè sóc incapaç de contestar la meitat de preguntes dels concursos. Perquè sóc incapaç de recordar quins llibres he llegit i quins no. Potser, quan m'expliquen l'argument, recordo que vaig llegir alguna cosa semblant. Saber-ne el títol o l'autor ja seria massa. El mateix em passa amb les cançons. I amb les pel.lícules. I amb un munt de coses que hauria de saber i que no sé.

I sempre m'amago. M'amago darrere del silenci. M'amago darrere d'un somriure. M'amago darrere comentaris sarcàstics. M'amago darrere canvis de tema. M'amago darrere tantes coses que dubto que ningú sàpiga què m'agrada i què no.

M'agrada veure com plou. M'agrada tant si estic a fora i em mullo com si estic a casa.

M'agrada sortir de casa al vespre, estirar-me a sobre l'herba del jardí i mirar el cel. Gairebé mai recordo quines estrelles o constel.lacions miro, però m'és igual.

M'agrada passar-me el dia escoltant la radio. Gairebé mai recordo quina cançó acabo d'escoltar. Normalment, només la sento, no l'escolto. Però em fa companyia.

M'agrada anar al cine sola. A vegades me n'he queixat, però la majoria de vegades m'encanta. Acostumo a anar-hi entre setmana, a la primera sessió de la tarda. Normalment, no hi ha ningú al cine (més d'una vegada he estat jo sola mirant una peli). M'encanta aquella tranquil.litat que hi ha a l'ambient.

No m'agraden la majoria de coses dolces. No m'agrada la xocolata negra, no m'agrada la nata, no m'agrada la fruita confitada, no m'agrada res que estigui fet de maduixa (però les maduixes sí que m'agraden), no m'agraden els gelats de gel (excepte els calipos de llima i llimona, que no sé si encara els fan), no m'agraden els cucurutxos, no m'agraden les piruletes. Només m'agrada la xocolata blanca i algun gelat de llimona.

M'agrada aixecar-me aviat. Quan estava a la universitat, feia servir l'excusa que volia estudiar als matins, que s'estava molt tranquil, i m'aixecava a les 5 del matí cada dia. Ara, poso l'excusa del gimnàs. Però, tot i estar de vacances, sóc incapaç d'aixecar-me més tard de les vuit.

No m'agraden els comentaris d'haloscan. Fa un moment buscava un comentari de fa un temps i he vist que s'ha esborrat, esborren els comentaris que tenen un cert temps. Així que un cop hagi enviat aquest post, treuré els comentaris d'haloscan i tornaré als del blogger. No volia fer-ho per no perdre'ls, però ara que veig que els perdré igualment un dia o un altre, me'n torno al blogger.

M'agrada el meu cotxe. A la majoria de la gent no li agrada, el troben massa diferent. Però a mi m'agrada. No m'importa que la gent el vegi i sàpiguen que jo sóc a un lloc només perquè han vist el cotxe. Pensava que m'importava, però m'és igual. És el cotxe que m'agrada. Jo no en tinc la culpa que la resta de la gent no es compri un cotxe igual perquè no els agrada. Si el fan, serà per alguna cosa, dic jo. I el fet de que quan me'l vaig comprar, només n'haguessin venut 2 d'iguals a tota la província, no m'importa. És el meu cotxe, i m'agrada.

M'agrada el vermell. M'agraden els colors vius. No m'importa portar una roba amb la que em vegin des de 100 metres (total, ja han vist arribar primer el cotxe). La vida del negre, gris, marró i blanc és molt avorrida.

El color de la meva pell no és el blanc: és el vermell. Quan no és vermell pel culpa del sol, és vermell perquè sempre em poso vermella. Només cal que em posi a xerrar, que ja em pugen els colors.

M'agraden les coses senzilles.

M'agrada passejar pel bosc, sense rumb.

M'agrada passejar per Barcelona, amb la radio i sense rumb.

M'agrada explicar curiositats, quan sóc capaç de recordar-me'n d'alguna.

M'agrada escriure, encara que ningú llegeixi el que escric.

M'agrada pensar, i sovint escriure posa els pensaments al seu lloc.

M'agrada passar-me tota una tarda fent treballs manuals per fer un regal a algú. I m'agrada veure com la receptora del regal es posa a plorar d'emoció quan el veu.

M'agrada llegir tres llibres a la vegada, un per cada moment.

I per avui ja n'hi ha prou. No m'agrada parlar tant sobre mi :-)
Torno de passejar el gos. Després li donaré el menjar. Ara no li dono, perquè està massa cansat del passeig. Avui hi hem estat una hora i mitja.

M'entretinc fent altres coses i m'oblido del gos. Em vaig a dutxar. Surto de la dutxa. He de marxar al cap d'un quart d'hora i tinc encara unes quantes coses a fer. Sento el gos com borda. Merda! Li he d'anar a donar el menjar. Em vesteixo i li vaig a donar el menjar.

El meu gos sempre té un budell buit. Li donis el que li donis de menjar, sempre deixa el que estigui fent per menjar. Sempre? Bé, sempre no.

El deixo lliure. Total, sempre que li dono de menjar ve mort de gana. Però s'escapa. Merda, merda, merda! Per què he deixat la porta oberta? He deixat la porta oberta perquè volia anar ràpid, així m'estalviava de tancar-lo. Però ara no, ara m'he de dedicar a perseguir el gos. Merda, merda, merda!

No és el primer cop que se m'escapa aquests dies. Sembla que ho olori. El dissabte passat havia quedat a les 10 amb una amiga. A les 8 el vaig treure, se'm va escapar, vaig córrer a darrere d'ell per tot el poble. Tots els gossos del poble ens van bordar, a mi i a ell, i vam despertat a tot el veïnat. Fins i tot una veïna va sortir a la finestra: "Que se t'ha escapat el gos?", enfotent-se'n de mi. Per què sempre s'escapa quan tinc pressa?

Total, que ahir el gos va córrer a darrere d'una gossa abandonada. Uns quants Km correguts darrere del gos, una baralla de gossos per culpa de la gossa abandonada (avui truco a la protectora) i un comentari sarcàstic d'un veí ("Què, ja se t'ha tornat a escapar el gos?") després, aconsegueixo atrapar-lo i me l'emporto a casa.

He de marxar al cap de 5 minuts. Tota jo faig olor a gos. Tot el barri m'ha vist córrer a darrere del gos. No volia que em veiessin marxar, perquè no tinc ganes que em comencin a preguntar. En fi.

Ho arreglo tot el més ràpid que puc. I just quan vaig per marxar... merda! Arriben uns dels veïns. No, no pot ser. Si surto ara em preguntaran on vaig. M'espero. Arribaré tardíssim.

Surto de casa. Encara arribaré a l'hora. Però no... em trobo el pastor amb les ovelles pel mig de la carretera. Això només em passa a mi!

Finalment no ha sigut tan greu. Quan estic a punt d'arribar, m'arriba un sms. Miro el rellotge. Coi, que no vaig tard! Arribo a lloc. Miro l'sms. No puc fer res més que riure: un avís que arribarà tard. Veus que bé? Al final arribo a temps.

Torno a casa al cap d'una estona. Està tronant. Una tempesta de les que fan història. Obro la porta del garatge i just quan vaig a entrar al cotxe per aparcar-lo, salten els fusibles. Per sort, amb la llum del cotxe puc arreglar-ho. És el que té de bo arribar tard a casa: així no he de buscar cap llanterna :-) Si hagués estat dormint, al matí, quan m'hagués aixecat, m'hagués enfadat bastant (i segur que hagués caigut per les escales o alguna cosa similar).

Penso que el més sensat és anar a dormir. Com se'n torni a anar la llum, no sé on és la llanterna. Però vaig a veure el gos. Unes hores abans m'ha fet enfadar (més aviat, m'ha fet posar dels nervis). Però ara està tan espantat, pobret! Em quedo una bona estona fent-li companyia, acaronant-li el cap. A cada tro, s'espanta una mica més. Pobret.

Per sort, la tempesta se'n va aviat. Deixo el gos i me'n vaig a dormir. A qui li interessi, ja es comencen a veure les Persèides. A finals de setmana hi haurà el pic. Però ahir, en poca estona (bé, no tan poca) en vaig veure cinc. És clar que per veure-les, haureu d'anar a algun d'aquests llocs on abandonen els gossos i hi ha ovelles pel mig de la carretera.

dilluns, 8 d’agost del 2005

Idiota

- Sóc idiota.
- Ja hi tornem?
- Sí, és clar, perquè és veritat.
- I ara què ha passat?
- Res, simplement, que sóc idiota.
- Però què has fet?
- L'idiota.
- D'acord, idiota, quina és la raó per la que creus ara que ets idiota?
- Perquè ho sóc.
- Et puc demostrar que no ets idiota.
- No, no pots.
- Ah, no?
- No, no pots demostrar una cosa que és falsa.
- Vés al google.
- No.
- Per què no?
- Perquè ja sé on em vols portar.
- Llavors ja saps per què no ets idiota.
- Però saps que no hauria de ser jo.
- Però ets tu.
- Sí, i què? Va ser un rebot, m'hi vaig trobar pel mig, sense saber per què ni com. Jo no hauria de ser-ho.
- Però ho ets.
- Però encara que ho sigui, no treu que sigui idiota.
- Una persona idiota seria incapaç de fer-ho.
- Doncs jo sóc idiota i ho vaig fer.
- Bé, tu vés mirant...
- Ostres, hi ha una cosa nova!
- Ah, sí?
- En francès.
- En francès?
- Sí, això sembla.
- Coi! Diuen que sóc sympathique.
- Veus?
- Què veig? Es deurien equivocar.
- Per què?
- Jo no diria que sóc sympathique. Bé, comptant que sympathique sigui la traducció de simpàtica. Sinó, em pensaré si ho sóc.
- I tu què hi haguessis posat, doncs?
- Idiota?
- Va, no diguis tonteries.
- No ho sé, és que no calia que hi posessin res. I se m'acudeixen uns quants adjectius per posar, abans que sympathique.
- Per exemple? I ara no em diguis idiota, que et deixaré per inútil!
- Borde?
- Va, digues-ho en francès!
- No en sé... mira, un altre: ignorant.
- Que no sàpigues dir borde en francès no vol dir que siguis ignorant.
- Ignoro això com a mínim. Això no vol dir que sigui ignorant?
- No tens remei.
- Més adjectius: callada?
- Ara no ho sembla pas.
- Vaig a dies. Ara en sèrio, el que deuria escriure això deuria estar begut...
- Per què?
- Perquè jo no sóc simpàtica.
- Però si ho ha posat, serà per algo, no?
- Home, què volies, que hi posés idiota? No hagués quedat massa bé...
- Hi podria haver posat alguna altra cosa.
- Sí, què? Belle? Encara hagués dit més mentides que amb sympathique.
- Ja hi tornem?
- És igual. Ara m'ha fet il.lusió això de sympathique. Ja no diré que sóc idiota... almenys fins d'aquí a 10 minuts :-)

diumenge, 7 d’agost del 2005

Tu no ho faries...

Començo amb un tros de mail que em va enviar algú fa pocs dies (espero que no et sàpiga greu):

La veritat es que els que entren al meu blog son gent que conec i que per mi son de tota confiança, moltissima. Si es gent que no conec no m'importa que vegin, pero si son gent que conec.... no se a base d'hosties la vida ha fet que no deixi veure a tothom el que porto dintre.


Fa dies que hi penso. Tinc temps, ara que no puc dormir. Hauria de fer altres coses, però ja m'està bé pensar. Entre les nits que no puc dormir i els llargs passejos que faig amb el gos, tinc temps de pensar. A part de que el meu gos deu pensar que m'estic tornant boja. Cada dia el porto a passeig com a mínim dos cops, i anem pel mig del bosc, com a mínim una hora cada passeig. I, de cop, em poso a xerrar amb ell. Per què xerro més amb els animals i amb el teclat que amb les persones?

En fi, es tracta d'una amiga meva. Ja n'he parlat més d'un cop, per aquí. De fet, ara mateix la tinc al messenger i es deu estar preguntant per què m'he mig despedit d'ella si continuo connectada. Es deu estar preguntant què estic fent. De fet, suposo que es deu estar preguntant amb qui coi parlo. Segur que en uns minuts em pregunta a veure amb qui parlo. O potser no. Potser està farta de mi, perquè ahir al vespre me la vaig trobar i feia molt que no me la trobava i vam parlar com dues hores i mitja.

Fa un temps, li vaig passar les adreces de dos o tres blogs (o quatre o cinc...). Estava a punt d'explicar-li l'existència d'aquest blog. De fet, aquí no hi ha res que ella no sàpiga, i ella en sol tenir la versió ampliada (i que s'entèn). Així que un dia em vaig decidir a dir-li, i quan estava a punt de fer-ho, em deixa anar que aquells blogs estaven molt bé, però que a ella no l'enganxaria llegir blogs. I un comentari del tipus: "No, si ja sé que tu no ho faries, d'escriure un blog". No sé, em vaig tirar enrere. Ho va dir tan convençuda... Tenia tan clar que amb el meu caràcter jo era incapaç d'escriure un blog, que vaig pensar que seria millor no dir-li res.

Però ara crec que li hauria de dir. Potser m'equivoco. Potser hauria de continuar tot com fins ara. Però, no ho sé, crec que li hauria de dir. Només em sap greu per ella, perquè la conec, i es posarà a llegir tot el que hi ha escrit aquí (hola!!!) i llegir-se tot això és un bon pal. Perquè si jo escrivís posts curts o escrivís només un o dos cops a la setmana, estaria bé, però així la pobre es cansarà de mi (més del que ho deu estar ja). Però, què carai, està de vacances! Si té ganes, que llegeixi! (No em matis per lo d'en S, eh! Ja saps que a vegades exagero una mica...)

El que més por em fa és dir-li que fa tant de temps que estic escrivint aquí i no haver-li dit mai que escrivia. En fi, suposo que ho entendrà. Al cap i a la fi, qualsevol dia el google la porta per aquí i estic convençuda que llegint un sol post sabria exactament que jo sóc jo.

La setmana que ve hem quedat un dia per anar al Cosmocaixa. No, no diré quin dia. M'agradaria que sabés per mi l'existència d'aquest blog. Dubto que hi anés ningú, però no voldria trobar algú que em preguntés (o li preguntés a ella) si sóc l'Estranya, abans que jo li digués res del blog. Anem al Cosmocaixa perquè em deu una entrada :-) Vam fer una aposta i vaig guanyar. Encara no sé per què aposta amb mi. Jo només aposto quan tinc la seguretat que guanyaré. Però va ser ella la que va voler apostar. I jo hi vaig posar el que ens jugàvem. Així que di* anirem al Cosmocaixa.

Amb una mica de sort, no em quedaré callada com sempre i li parlaré de l'Estranya. No siguis massa dura amb mi, eh! I deixa algun comentari... Aquí et dic Anna, així que posa el nom que vulguis.

En fi, vaig a passejar el gos. Tornaré per aquí d'aquí a una hora i mitja. Això si no es cansa d'escoltar-me.

Tornem-hi, que no ha estat res!

No sé què coi em passa. Ja m'havia quedat altres cops sola a casa i mai havia fet malbé res. Però aquests dies m'ho estic carregant tot. És com si no m'arribés prou sang al cervell. I ja podria ser, ja. Fa cosa d'una setmana i mitja o així, que cada dia, entre les 4 i les 5 em desperto i ja no puc tornar a tancar els ulls. He provat d'anar a dormir més aviat, d'anar a dormir més tard, he deixat de beure/menjar substàncies que puguin alterar el son mínimament, he intentat fer migdiades per compensar (i no hi ha forma d'aclucar els ulls). Aquesta matinada he arribat a la conclusió que o les meves neurones es moren a una velocitat més gran de l'habitual o això de no dormir té a veure amb les meves ficades de pota (i aquest cop, mai més ben dit).

Ahir al vespre, quan ja era fosc, em vaig posar a regar les plantes. Però ja era fosc, i el cel es veia molt bé. Així que vaig dirigir la mirada cap al nord-est, a veure si uns dies abans ja podia veure alguna de les Persèides. Però no. No vaig veure res. Només vaig sentir un "crec". Seguit d'un "merda" de la meva boca. No hi havia llum, així que no vaig poder veure les destrosses. I no tenia esma d'anar a buscar una llanterna.

Aquest matí, quan ha començat a clarejar, el primer que he fet ha sigut anar a mirar i avaluar les destrosses... El "crec" el va fer un roser petit de ma mare, que té les roses taronges. Em sembla que el pobre no té remei (vaja, com jo). I ara jo què li dic a ma mare? Li dic que m'estic carregant totes les coses que m'han deixat que cuidi? Bé, si no m'equivoco el gos encara viu, però em queda una setmana.

La pregunta d'avui no és si em carregaré alguna cosa. No, no, no. La pregunta és: què em carregaré avui?

divendres, 5 d’agost del 2005

Sóc un desastre

La veritat, no m'estranya que ma mare em deixés menjar congelat fins el dia que han de tornar. Bé, de fet la major part del menjar s'ha de fer, però si no me l'hagués deixat, no sé pas què seria capaç de fer. Tampoc m'estranya que avui m'hagin convidat a dinar 4 vegades. Coi! No totes les invitacions eren per avui, però entre el menjar de ma mare i el que em porten, tampoc cal que em convidin a dinar. Bé, això és el que dic jo, jo dic que m'espavilo sola, però no ho sé pas... Porto un dia i mig sola a casa i si poguessin, els meus pares ja m'haurien matat. És clar que no tenen perquè enterar-se'n...

Ahir, quan marxaven, ma mare em va assenyalar una conca plena de roba: "Mira, aquí hi ha la roba d'una rentadora i la rentadora en marxa. T'enrecordaràs d'estendre la roba?" "Sí, mama." I sí, me'n vaig enrecordar. 10 minuts abans de l'hora que havia de marxar per anar-me a guanyar una miqueta de salari, em vaig recordar que encara no havia estès la roba. Així que me les vaig haver d'apanyar a estendre la roba de dues rentadores en 10 minuts. Cap problema, encara em va sobrar temps :-) Vaig anar a treballar. Vaig tornar. Vaig donar el dinar als avis. Vaig dinar jo. I me'n vaig anar al cine. Vaig tornar del cine. Vaig deixar anar el gos, perquè m'acompanyés fins a l'estenedor. I quan vaig arribar, em vaig quedar de tots colors. La conca no era enlloc. Vaig començar a mirar pels voltants. Enlloc. Ai, ma mare, que em matarà! I on coi s'ha posat la conca ara? Al final, la va trobar el gos a sota el noguer, a uns 50 metres d'on l'havia deixat jo. Fa uns dies, a ma mare li va caure a terra i se li va trencar una mica. Ara ho està una mica més. Bastant més, per ser exactes. I ara què coi li dic jo a ma mare? Que em deixa uns dies sola i el primer dia em carrego la conca? Com si no hagués anat mai a estendre la roba... Per què s'ha de trencar just quan estic sola a casa? Com continui així, no em tornaran a deixar sola a casa!

Avui l'he fet més grossa. Durant tot el dia, he deixat la porta falsa oberta. Jo era a casa i quan hi sóc, ho acostumo a fer. El problema ha sigut que al principi de la tarda, me n'he anat a córrer. I jo, que tinc una intel.ligència superior, he comprovat més de deu vegades que portava les claus de casa a sobre, no fos cas que em tornés a quedar tancada a fora. I me n'he anat tan feliç, a córrer. Quan feia mitja hora que era fora i estava més o menys a mig camí del que acostumo a fer, m'he recordat que havia deixat la porta falsa oberta (i no me'n podia haver recordat abans?) Ha sigut just en el moment en què les piles de la radio s'han acabat (i no podria haver mirat abans de marxar que la radio tingués prou piles?) Llavors sí que he corregut, i ràpid que ho he fet! Però com se m'acudeix marxar tanta estona deixant la casa oberta? Bé, segons sembla, no ha entrat ningú a casa. O ha entrat algú que és tan bo saltant casetes i barbacoes com jo... Ai, mare! Amb lo patosa que sóc jo, podria haver entrat qualsevol! En fi, ometrem aquest "detallet" o el meu pare em matarà.

Em sembla que avui ja he fet la tonteria diària que em tocaria fer. Veurem quina una en faig demà. Em queda una setmana per fer tonteries. Tot i que no descarto fer-ne més d'una diària. Ara vaig a passejar el gos (intentaré recordar-me de tancar les portes i agafar les claus!)

dilluns, 1 d’agost del 2005

El despertador (segona part)

Fa temps us vaig parlar del meu despertador super-mega-fashion.

El dia que a ma mare li va caure el despertador a terra, no li va passar res. Vaig tornar a col.locar la pila i vaig tenir una gran decepció quan vaig descobrir que funcionava.

Uns dies més tard, vaig notar com els números del despertador començaven a fer figa. Va ser una cosa progressiva. Al principi ni me n'adonava, perquè mai mirava al despertador quina hora era (entre altres coses, perquè me l'havia d'acostar a dos dits de la cara i era més còmode mirar la ràdio, que malgrat que també marca l'hora en digital, els números eren més grans). Tampoc mirava l'hora a la que posava que toqués, perquè cada dia el posava a la mateixa hora.

Però cada dia els números es veien menys. Fins que vaig tenir verdaders problemes per veure'ls. Fins aquí, cap problema. Total, tampoc els mirava...

El problema va arribar divendres a la nit. Sense que jo li digués res, ell es va prendre la llibertat de sonar a la 1 de la nit en comptes de fer-ho a les 6 del matí. El cap de setmana va estar parat, però aquesta nit ha tornat a fer el mateix. I com que no sona precisament fluix, doncs no és qüestió que cada dia es desperti tota la família a l'hora que al despertador li dóna la gana.

En resum: aquesta tarda m'he anat a comprar un altre despertador. Un despertador amb broques (s'ha acabat la feina de traduir les 5:20 per 1/4 i 5 de 6, per exemple), gran (sí, això és el millor! Ara el podré veure des del llit sense necessitat de fer sobreesforços i posar els ulls mig clucs com una xineta), té llum (i s'engega amb un botó gran), les broques són fluorescents (així tampoc cal engegar el llum), no està controlat per satèl.lit (i ja està posat 6 minuts avançat, demà em podré aixecar a les 6 i 6 :-) ), no sona massa fort (m'estalvio de despertar als meus pares quan m'aixeco, si és que per alguna casualitat encara dormen) i, sobretot, a mi m'agrada!

He arribat a casa. El meu pare se l'ha mirat. No ha dit res. Al cap d'una estona ha dit: "Es guapo, pero a mi casi que me gustaba más el otro". Traducció: "El despertador que vaig comprar era més bo que aquest". Però, al cap i a la fi, la que s'ha de barallar amb el despertador cada matí sóc jo, no ell. I si a mi el despertador que m'agrada és aquest, per què m'he de quedar amb un altre, només perquè algú es creu que és millor?

Sola a casa

Amb el començament de l'agost, la major part de la meva família s'ha agafat vacances. D'una banda, em posa una mica dels nervis tenir a casa tot el dia algú que no sap què fer i que tot el dia pregunta què estic fent. D'altra banda, em posa dels nervis algú que només fa que dir: "hem de fer...", "hauries de fer...", "m'ajudaràs a fer...".

Però això s'acaba. Avui m'han dit que en dos dies em quedo sola a casa :-) Ja sabia que m'hi quedaria, però no m'esperava que fos fins el cap de setmana, o potser fins a principis de la setmana que ve. Així que de seguida em quedo soleta :-)

Tot i així, m'he començat a pensar què significa quedar-me sola a casa i m'he començat a espantar. Per començar, tindré els veïns que vigilaran tots els meus movients: quan sóc a casa, quan marxo, quan arribo, a quines hores tinc els llums oberts, a quines hores m'aixeco... i llavors n'informaran als meus pares. No, no és perquè els meus pares els ho demanin, és perquè són així de xafarders. El pitjor de tot és que llavors ells treuen les seves pròpies conclusions i l'Estranya ha de desfer els malsentesos.

I el tema menjar... Que ja no tinc 10 anys i encara que sigui un desastre, ja m'espavilo sola! Ma mare em deixa menjar cuinat i congelat per tots els dies que seran fora (em sap greu i tot, que jo ja m'espavilo!) Però això no és el pitjor. El pitjor serà quan comencin a venir els veïns amb menjar. "Com que estàs sola a casa, et porto una mica de menjar per dinar o per sopar". O sinó em convidaran a dinar o a sopar a casa seva. Vaja, que en poc més d'una setmana em convidaran a dinar més vegades que a la resta de l'any!

I ja val més que no em vegin gaire per casa. Perquè llavors començaran a venir a fer-me visites. "Com que estàs sola i t'avorreixes..." No, no m'avorreixo estant sola a casa! No, no cal que vingueu a portar-me menjar! No, no cal que em vigileu, que em sé vigilar sola! No, no cal que em porteu menjar, que ja estic prou ben alimentada!

En fi, em sembla que intentaré estar el mínim temps possible a casa. I no, no puc estar a casa i no obrir la porta quan truquen... perquè saben quan sóc a casa!