dijous, 31 de gener del 2008

Analògica

Se m'ha acabat la pila del rellotge. Sí, d'aquelles coses que passen de tant en tant. Un dia mires l'hora i... i t'adones que el rellotge va un quart d'hora retardat. El poses en hora, preguntant-te què li deu passar, perquè mai t'havia fallat. Fins que l'endemà al matí t'aixeques, el mires, i veus que marca una hora menys del que hauria de marcar.

Resultat: et passes una estona buscant algun rellotge per casa. I, oh sorpresa! No hi ha cap rellotge que funcioni. Així que et consoles pensant que tens el rellotge del... ai, que el mòbil està sense bateria!

No t'adones dels cops que fas servir una cosa fins que no la tens. Jo, normalment, per treballar, em trec els anells i el rellotge i els poso al cantó, de forma que veig el rellotge. Quantes vegades he mirat avui el rellotge i he vist que no hi era? Buf! La Maia i jo no tenim entre les dues prou dits per comptar-les!

Però, és clar, tinc el mòbil. I no només el mòbil. Tinc el mòbil i els dos ordenadors que faig servir quan treballo. Sí, treballo amb dos ordenadors a la vegada, perquè sóc més xula que ningú.

Avui he descobert que sóc analògica. Jo, amb els rellotges digitals, no m'hi entenc. Que ara miro el de l'ordenador i veig les 21:17. I sóc incapaç d'imaginar-m'ho. He de passar-me uns segons per saber què vol dir realment les 21:17. Que avui havia de marxar a 1/4 de 6 i ho he passat fatal, cap a les 16:50, que cada cop que mirava el rellotge perdia una bona estona comptant quan de temps faltava per 1/4 de 6. I mira que n'és de senzill, amb els rellotges analògics!

Jo mai diré que són les 21:18, com són ara. Jo sempre diré que són una mica més d'un quart de 10. Així d'imprecisa, que sóc jo. Realment, els rellotges que he tingut no han tingut broca dels segons. I bé que m'ha anat.

De qualsevol forma, avui he descobert que jo sóc analògica, i no seria digital per res. Ara mateix em sento del segle passat :-P

PD: Cinc.

PD2: Ja no hi ha ningú que cliqui als PD, no? Podria enllaçar al que volgués, i ningú se n'adonaria :-)

dimecres, 30 de gener del 2008

Frases aleatòries (o no tant)

Són més de les 10 i demà no sé a quina ciutat he d'anar a treballar. Aniré a treballar a una ciutat, i potser a mig camí hauré d'agafar el tren i anar a l'altra.

Avui m'he passat més de tres quarts d'hora al telèfon, parlant amb la mateixa persona, en dues trucades diferents.

Estic cansada i desganada, però continuo somrient, i ja no sé ni per què.

Fa un parell de dies que hi havia coses que m'importaven i ara se me'n refoten.

Fa un parell de dies que, sentint-ho molt, no tinc forces per passar-me per casa de ningú.

Avui he descobert que sé moltes més coses de les que em pensava que sabia. Les classes particulars haurien de ser obligatòries per augmentar l'autoestima.

No, no penso dir res avui. I no m'importa que et pensis que m'he enfadat. No m'he enfadat. Però no correré a contestar. Al cap i a la fi, sempre em fas esperar. Pots esperar un dia (o dos, o els que siguin) per variar.

No, no estic trista.

Somric.

Però crec que estic massa cansada.

PD: Sis.

dimarts, 29 de gener del 2008

He tornat a apostar...

Sóc culpable. Sí, molt culpable. He tornat a molestar a l'Anna amb les meves apostes. Amb les apostes que sempre guanyo, i que espero perdre algun dia. Espero. Espero perdre aquesta aposta. Sí, l'espero perdre, però... si he apostat és perquè estic segura de que guanyaré, no? Sinó no hagués apostat. I sempre guanyo les apostes...

Qui somriu quan les coses van malament? Si algú somriu quan les coses van malament és perquè... és perquè... perquè no està bé del cap? Per què no puc deixar de somriure? El somriure s'ha instal.lat a la meva cara. I d'aquí no marxa. Però no només a la meva cara, sinó també als meus ulls.

I surto de treballar. I quan estic marxant cantant m'adono que algú em mira. Per què sempre he de fer coses rares davant d'aquesta persona? Si és que no ens creuem mai que jo no estigui fent una cosa rara. Si quan em veu ja es posa a riure. Mare meva, què deu pensar de mi?

Pujo al cotxe. M'agradaria poder dir que ja he perdut l'aposta. No fa ni una hora que he fet l'aposta i ja m'agradaria haver-la perdut. Malauradament, sé que la guanyaré.

I, mentre torno cap a casa sona una cançó.



I aquí jo ja em desmunto. No, que no em marxa el somriure de la cara. El somriure es fa més gros. Molt més gros. Perquè... perquè...

Perquè el perquè me'l guardo per mi.

I ja no somric, sinó que ric directament.

I arribo a casa i me'n vaig directa al youtube. I veig aquest tros. I el final. I escolto no sé quantes vegades aquesta cançó. I el she. I...

I somric, és clar!

PD: Set.

dilluns, 28 de gener del 2008

Wind of Change



Avui no tinc paraules. Sí, no tinc paraules.

Només puc oferir un somriure. El somriure que he ofert a tota la gent que s'ha creuat amb mi. Tota la gent que em tornava un somriure. I jo, preguntant-me per què avui tothom somreia.

Fins que m'he adonat que era perquè em veien somriure a mi.

Les coses no tenen per què canviar sempre cap a malament. A vegades poden canviar cap a bé. A vegades només una petita cosa pot canviar cap a bé.

Ai, no deia que no tenia paraules? :-)

PD: Vuit :-)

diumenge, 27 de gener del 2008

Vèncer la por

Ahir estava nerviosa. Sí, estava nerviosa. Però si estava nerviosa és perquè tenia por. Sí, tenia por. Moltíssima por.

Tenia por, perquè sabia que avui em trobaria en una situació. Tenia por perquè l'últim cop que m'hi vaig trobar em vaig bloquejar. I no hi ha res pitjor pel bloqueig que la por al bloqueig. Si tens por de bloquejar-te, el més normal és que t'acabis bloquejant.

No feia tant, del bloqueig. Va ser a mitjans de novembre. Ai, el blog em diu exactament quan va ser, però no tinc ganes d'enllaçar-ho.

La por m'envaïa. Estava morta de por. Per això estava tan nerviosa.

El matí ha començat fatal. Com ja m'esperava, m'havien posat pals a les rodes. Ja m'ho esperava, perquè qui ho havia de fer té aquest do (i no sé què li he fet perquè m'hagi agafat mania). Tenia la meva por davant dels nassos. Allà estava. I tota jo he començat a tenir por.

He tingut molta por. Moltíssima. Sobretot quan he vist que la història es repetia i que em tornaria a trobar en la mateixa situació. Tota jo he començat a tremolar de por. No, no em vull bloquejar. No, no em vull bloquejar. No, no em vull bloquejar...

I allà estava. En la mateixa situació que fa un parell de mesos. En la situació que més temia. En la situació que no em volia trobar. En la situació que em feia tanta por.

No sé d'on he tret les forces. Una mala llet m'ha sortit de dintre. M'he dit a mi mateixa que no podia ser. Jo havia de ser més forta que la por. Ho havia de poder superar.

Veia les cares al meu voltant. Les cares dels que sabien la història, ben serioses. Perquè sabien com va acabar l'última vegada. I les cares noves expectants, perquè no era una situació divertida, fins i tot si se li treu la por.

Però m'he dit a mi mateixa que ja sóc prou gran per aquestes coses. Tinc molta experiència. I no em tornaré a bloquejar.

Finalment, ho he aconseguit. I me n'he emportat l'ovació del matí :-)

- Com ens has fet patir!
- Ets la meva ídol!
- Ostres, és que jo ho he vist i...

I jo estic feliç. M'alegro que m'hagin posat els pals a les rodes. M'alegro haver vist un nen molt mal educat, que no tenia ganes de veure. I me n'alegro per tot plegat. Perquè per mi hagués sigut molt senzill no plantar cara a la por. Hagués sigut molt senzill. Senzillíssim.

Però si no li hagués plantat cara, ara seguiria tenint aquella espina clavada a dintre. Aquella espina de la por. Aquell neguit de pensar que em bloquejo.

Una de les millors sensacions d'aquest món és, sense cap mena de dubte, plantar cara a la por. Posar-s'hi al davant i vèncer-la. Com la gent valenta. O com els que no tenen més remei que posar-se davant de la situació i vèncer-la.

PD: Nou, que me'l deixava!!! :-)

dissabte, 26 de gener del 2008

Nerviosa

Si ahir estava contenta o orgullosa, avui estic... Avui estic... Avui estic nerviosa. La panxa ja em comença a fer de les seves, ja torno a sentir aquell buit, que a la vegada és ple.

Sé que, en el moment en què hi sigui pel mig, tot haurà passat. Però també sé que... buf, em posa més nerviosa el no saber amb què em trobaré que el fet en sí.

Ara m'han vingut tots els mals. Precisament ara. Precisament ara que d'aquí a una estona em convindrà anar a dormir, que demà he de matinar. Demà no puc estar sense haver dormit. No, no, i no.

I busco el deu i em trobo amb el que em trobo. Un somriure?

No. Definitivament no. Si és el que em penso, demà seré incapaç de somriure. Tot i que espero poder somriure. Fa una estona somreia i...

Però ara estic nerviosa.

Com m'ho puc fer per treure'm els nervis de sobre?

Crec que no hi ha solució. Només esperar no haver dormit massa malament. I demà, tan bon punt m'hi trobi, els nervis desapareixeran. La sensació de no saber-ne prou... aquesta no crec que marxi, com a mínim fins al cap de molta estona.

divendres, 25 de gener del 2008

Orgullosa

Avui estic contenta. Molt contenta. Avui m'he sentit orgullosa de dos dels meus nens. Molt orgullosa. I estic contenta perquè sé que, d'una manera o una altra, jo tinc una mica de culpa. De les reaccions de tots dos.

El primer fa molt que el conec. Ara ja ha entrat a l'adolescència. I de petit tenia un problema: no sabia guanyar. Vull dir que sí, que era capaç de guanyar, però no sabia comportar-se quan guanyava. I si havia de competir amb algú molt inferior, li passava per sobre amb xuleria.

Avui, el meu nen ha hagut de competir amb un nen molt inferior. I mentre veia al seu cantó adults que no es sabien comportar i que s'aprofitaven dels rivals més dèbils, i a sobre xulejaven, fent-se veure perquè eren millors que el seu rival, el meu nen s'ha portat com un senyor.

I no només això. Quan ha pogut guanyar definitivament, ha aixecat el cap, ha mirat cap on era jo, i m'ha fet una pregunta amb la mirada. Sí, perquè fa molt que ens coneixem, i ja ens entenem només amb una mirada. M'ha preguntat si havia de guanyar ja o si havia d'esperar-se una mica més per no ferir els sentiments del seu rival, un altre nen.

Jo li he dit que endavant, i ho ha fet amb tanta delicadesa, que no he pogut fer res més que somriure. Somriure i sentir-me molt orgullosa d'aquest nen. D'aquest noi. D'aquest el que sigui, que ha crescut, no només físicament, sinó mentalment. Orgullosa d'aquesta petita engruna que he posat perquè aquest nen s'hagi convertit en el que és ara mateix.

El segon nen també m'ha fet sentir orgullosa. El segon nen també se m'ha fet gran. No, no és tan gran com el primer. De fet, encara va al col.legi. Però s'ha fet gran. Molt gran.

L'he vist comportar-se com una persona gran. L'he vist fer les coses com s'han de fer. L'he vist posar-se seriós quan s'ha de posar seriós.

I no he pogut evitar que em caigués una mica la bava quan ha fet tres coses que jo faig normalment. Tres dels meus tics. Un darrere l'altre. Si fins i tot una cosa m'ha preguntat com la feia jo i ell l'ha fet de la mateixa forma!

Però m'ha fet sentir orgullosa el veure'l ja gran. Fent les coses que jo, un dia o un altre, li he ensenyat.

Avui és un bon dia, sí senyor. Avui, potser, després de molt de temps, he vist el treball que he estat fent amb aquests nens durant tots aquests anys. I me n'he sentit orgullosa, sí senyor! Perquè jo no en tinc tota la culpa, però una petita part, sí que la tinc.

PD: Onze.

dijous, 24 de gener del 2008

Posició fetal

S'acosta l'hora de dinar. I, de cop, miro a la porta. Miro a la porta i desitjo amb totes les meves forces que algú em vingui a rescatar. Sé que ningú vindrà. Sé que pensar-ho em portarà una petita decepció, perquè la porta no s'obrirà, ningú em vindrà a rescatar. No em puc fer il.lusions.

Torno a la feina. Davant meu, tres folis escrits per mi. Sí, escrits a mà. Tot de coses rares, i una cosa que no em surt, i que fa estona que m'hi barallo.

M'hi poso. Uns tres quarts d'hora més tard, és hora d'anar a dinar. Ningú em vindrà a buscar. Així que deixo les coses com estan.

Abans, però, observo la meva postura. Estic asseguda, si és que se'n pot dir asseguda de tenir el cul a la punta de la cadira, gairebé a punt de caure. Els peus estan enrere, el màxim enrere que poden, i els genolls ben flexionats. Les mans m'aguanten el cap. Els dits grossos estan a les orelles. Tapen les orelles, de forma que no sento res. El cap l'aguanten els dits índexs. I les mans fan una mica com de visera, de forma que tinc la vista enfocada als papers, i tapo la visió lateral i frontal. Només miro a baix. Només al que ha d'emportar-se tota la meva concentració.

Em recordo de l'Esteve, un amic del meu pare. Un dia em va dir que quan em posava en posició fetal (per ell, això és posició fetal) era fatal. Que quan em posava així no hi havia problema que se'm resistís, i que si algú havia de competir amb mi amb qualsevol cosa que necessités concentració, que aquest algú la portava clara.

Avui la posició fetal no m'ha servit. Avui no ha sigut fatal. Però demà ho seguiré intentant.


PD: Aquest és el meu 450è post en aquest blog. He vist el número i se m'ha acudit comprovar una cosa. Mmmm... Manteniu-vos atents a les pantalles. No tinc temps per preparar un gran post, però abans d'un mes... Bé, abans d'un mes passarà alguna cosa :-P O això espero...

dimecres, 23 de gener del 2008

Valentia

Tinc una cosa a dintre. Fa uns dies que li tinc. La vull deixar anar. Sí, la vull deixar anar. I ja.

Però no m'atreveixo. No sé si ho he de fer.

Bé, sí que sé que ho he de fer. Però em falta valentia.

Ho he de fer, perquè ja n'hi ha prou. Perquè no m'agrada que es riguin de mi, i a sobre es facin els tontos, fent veure que no. Que es veu. Es veu molt. Cada dia es veu més. O potser és que cada dia ho veig més jo.

Sé que ho tinc a dintre. Sé que hauria de dir-ho i treure-m'ho de dins. Unes quantes coses.

I sé que llavors algú em diria coses molt lletges. Que no em mereixeria, però aquesta persona és així. Fins i tot quan saps que no tens la culpa d'una cosa, et fa sentir culpable, com si haguessis fet una cosa molt mal feta.

En algun moment vaig pensar que era un do. Això de pensar que es fa tot bé i que són els altres els que ho fan tot malament. El no tenir aquests dubtes interns que ens amenacen a la majoria. O almenys a mi.

Aquest no poder dormir pensant que potser has fet mal a algú sense voler. Aquest tenir al cap alguna cosa que saps que no has fet bé i que et martiritza.

Ho tinc a dintre. Ho he de dir. Perquè em fa mal. I vull que deixi de fer-me mal. Vull que se'n vagi. Fora. Lluny, molt lluny. No en vull tornar a saber res més en molt de temps.

Ara mateix, és saber d'aquesta persona per algun canal i recordar-me de les mentides per omissió. I de les que van venir després per tapar les mentides per omissió, aquestes ja sí mentides de veritat.

Em donen ganes de deixar-li anar un: "I t'ho vas passar bé, rient-te de mi?" I altres coses que no són apropiades per aquest blog.

Coi, que si algú em ve amb bona fe demanant-me consell, li dóno. Però si s'"oblida" de la part més important del problema... què estic fent, jo, intentant aconsellar? L'idiota?

Em sento idiota, sí. Molt idiota.

I voldria ser valenta. Voldria ser valenta per plantar-me-li i dir-li tot això.

Però no ho sóc.

En el fons, sóc una poruga. O una cagada. O com se li vulgui dir.

26 d'abril de 1991

Un divendres. Sí, això ho recordava, havia sigut un divendres. També recordava que havia sigut a la primavera. I que feia setè. Ai, ara els nens ja no fan setè!

Una dona em va dir la data. D'uns quaranta i tants anys. Alta, molt alta. Cabell fins a la cintura. Faldilla curta. Què carai! Fandilla curta. Jo sempre li n'he dit fandilla. Curta, molt curta. Botes altes. Cinquanta anells a les mans, tots amb pinta de ser bons.

Es va mirar el paper. 26 d'abril de 1991, em va dir. Em va fer gràcia saber-ne la data exacta.

L'endemà algú va venir i em va regalar Momo. I jo estava contentíssima. Sí, Momo. Vaig intentar començar-lo a llegir, però estava marejada, no em podia concentrar.

Tot i que va ser el primer llibre que vaig llegir després.

Aviat ja en farà... 17 anys!

dimarts, 22 de gener del 2008

El dòmino i la vida

Com deia en un comentari, l'altre dia vaig llegir no sé on que la vida no consistia en tenir sempre les millors cartes. La vida consisteix en acceptar les cartes que tens, i saber jugar-les de la millor manera.

Deixo estar les cartes i agafo el dòmino.

M'agrada jugar al dòmino. I, excepte quan també hi juga el meu pare, que llavors depèn de qui tingui més bones fitxes, acostumo a guanyar. Per què?

Perquè en el dòmino hi intervé la sort, sí. Però també hi intervè el saber. Qui no ha vist mai avis comptant les fitxes i fent callar a la gent perquè sinó no es concentren? Jo faig això. No, no faig callar a la gent, però em faig la tonta, mentre vaig observant a la gent. Tinc una familiar que sempre em diu bruixa quan li dic que poso aquella fitxa perquè no en té i així la faig passar. I, efectivament, no en té. Quan ho dic amb veu alta, és que estic completament segura que no en té, i com que sempre ho encerto, em diu bruixa.

He vist a gent mirant a veure si és que des d'on sóc veig les fitxes (i qui diu jo, diu el meu pare). He vist gent intentant-nos enganyar als dos. Pobrets!!!

La vida, com el dòmino, és complicada. La sort hi intervé. Però no només la sort. Hi intervenen un munt de coses més. Pots tenir molt males fitxes, jugar-les bé i acabar si no guanyant, que no t'agafin gaires punts. O pots tenir un gran joc i no agafar prou punts als altres, o fins i tot no guanyant. Sí, les fitxes que et toquen hi intervenen, però hi intervé molt el saber com jugar. Observar i jugar en conseqüència. Comptar.

Últimament les meves fitxes no són massa bones. En cap dels sentits. Tinc unes quantes coses que em volten. Diguem que he començat la partida amb, no sé, cinc dobles? Això és molt mala sort...

Però encara em queden dues fitxes. Només dues, però fitxes bones, depèn de com es miri.

He de fer com amb el dòmino. Jugar. Observar. I intentar-ho fer el millor possible.

Encara que les fitxes siguin una merda.

Avui

Avui ja estic més animada, moltes gràcies.

Avui trobaré la manera de resoldre el problema que tinc. Envoltada de llibres, i d'ordenadors, aconseguiré que funcioni. Que funcioni com creia que funcionava. I després caldrà que faci molta feina. Però no em fa por. Ho he d'aconseguir. I ho faré.

Avui deixaré de queixar-me del meu peu. Encara que plori per dintre. M'ha costat d'entendre, però al final ho he entès. Quan algú té alguna cosa, el primer dia tothom es preocupa. Quan fa tres mesos, a ningú ja no li importa.

Avui m'he aixecat amb bon peu, ja fa una bona estona.

Avui ha de ser un gran dia. O almenys ho intentaré.

dilluns, 21 de gener del 2008

Et trobo a faltar

Et trobo a faltar. Avui és el primer dia que no ets aquí. Sí, ja ho sé, tu hi has perdut molt més que no pas jo. Però trobo a faltar aquella trucada, i anar a berenar. Què eren? Tres dies al mes? Potser quatre? Potser cinc? Més o menys un cop per setmana. Jo et trobo a faltar, encara que tu segur que trobes a faltar moltes més coses.

Avui berenaré sola a davant de l'ordenador. No aniré a buscar-me cap marranada. No. He agafat una poma de casa. No podré fer la brometa amb ningú de que sopo a les 7 de la tarda. I és veritat. Avui soparé a les 7 de la tarda. Perquè quan torno a casa ja és hora de ser a dormir i sóc incapaç de menjar res, vaig directament al llit.

Trobaré a faltar el somriure. La conversa. El riure'ns de tot plegat. Després dels nostres berenars, les dues somriem, i els problemes són més petits. Els teus problemes, els meus problemes. Tan iguals, i tan diferents!

Avui em sento egoista. Sí, molt egoista. Perquè jo segueixo aquí, tinc la meva vida, i faig tot el que feia la resta de dies, excepte berenar amb tu. Tu en canvi, ho tens tot diferent. I jo em queixo. Em queixo, perquè avui necessitava amb desesperació el nostre berenar.

Arribaries i t'explicaria que divendres vaig descobrir que he de començar des del principi. De tot el que tinc fet, no hi ha res que valgui. Tot. Ho he de tornar a fer tot. Cap dels resultats no serveix. Tots estan malament. Tot, ho he de tornar a fer tot.

Tu somriuries i em diries alguna tonteria. I potser no ho veuria tot tan negre. Potser. Només potser.

T'explicaria que en tot el cap de setmana no m'havia atrevit a mirar-ho, i que avui estic en una espècie de letàrgia. No vull arreglar-ho, però a la vegada les parets m'han caigut a sobre. Però ja no podia esperar més. Ho havia d'arreglar, d'una forma o una altra. I ara escric això perquè he de començar a tocar coses. I després treure resultats. I comparar. Comparar a veure si l'error era massa gran. No, no té importància saber si l'error era gran o no. Té importància per mi. Per mi i prou. Ho vull saber. Vull saber per què uns resultats que semblaven lògics no ho són. Vull...

I llavors, per animar-me, em diries que t'agraden les meves sabates noves. Sí, a mi també. Per això me les vaig comprar, no?

I t'adonaries que alguna cosa no va bé, i al final t'ho acabaria reconeixent. Perquè ets gairebé l'única persona que no m'ha deixat anar mai un "encara vas coixa?" amb cara d'avorriment. O no m'has dit que això ja dura massa, com si fos culpa meva. Bé, potser sigui culpa meva, però jo no vull tenir mal de peu. I si aquesta gent està cansada de veure'm coixejar, com he d'estar jo de cansada de coixejar?

Sí, dissabte vaig tenir una recaiguda. Baixava l'escala de casa. No podia posar el peu a terra. Com el primer dia. Com fa més de 3 mesos. I vaig intentar amagar-ho. I em vaig passar tot el dia asseguda, i només caminava quan ningú em veia. I diumenge també. No ho volia dir a ningú, però a qui enganyo? Si no puc caminar, no ho puc amagar?

I m'he posat les sabates noves. Tenen un taló tan gran que no em fa mal el peu a l'hora de caminar. Però... Però això no vol dir que no em faci mal. No vol dir que no hagi de tornar a preocupar als meus pares pel mateix. No vol dir que torni a sentir els comentaris avorrits i despectius d'"encara estàs així?" I què puc fer? Diuen que es cura sol. Doncs que bé. Per què he de preocupar a ningú si es cura sol?

Em sento tan egoista! Però tant! Tu ja tens els teus problemes. I jo et trobo a faltar. Trobo a faltar que poguem anar a berenar i treure'm totes aquestes coses de dins.

El destí, o la feina, així ho han decidit.

Però, realment, avui trobaré a faltar el nostre berenar. I molt.

diumenge, 20 de gener del 2008

Una frase

Quan deixaré la sobredosi de posts? Quan? Vull deixar la sobredosi de posts! Vull poder escriure els posts que vaig escriure a mà ja fa més d'un mes (i que suposo, ja no tenen cap interès).

Però és que no puc. Això ho he de posar en algun lloc. I si no ho poso aquí... no sé on posar-ho!

Avui m'he passat bona part del dia llegint. Bé, llegint i estudiant unes coses rares que val més que no expliqui, que no són la meva obligació, i bla, bla, bla.

Que sí, que ja sé que és diumenge. Que sí, que la gent sol sortir, fer coses, veure els amics.

Però jo he estat a casa, fent dues coses que m'agraden i que volia fer.

Sóc una antisocial, ho sé. Però avui he après moltes coses. Moltíssimes. M'agrada llegir llibres densos i aprendre coses que són un repte pel meu cervell. El dia que el meu cervell deixi de buscar reptes, deixaré de ser jo. El dia que deixi d'apassionar-me per una bona història, deixaré de ser jo.

I si una bona història, a més, està acompanyada de bones frases... doncs s'ha de llegir, i tant!

Perquè d'aquí a deu minuts tornaré a estudiar. Només una estoneta més. Una miqueta més i prou. Oh, avui he après tantes coses!

I després continuaré llegint. Ai, com m'agrada aquest llibre! M'ho va dir la bibliotecària, que era molt bo i que m'agradaria molt. M'ho va dir com ho diu quan un llibre és realment bo. I tenia raó. I tant que tenia raó! No sé què faig aquí, en comptes d'estar llegint o estudiant.

Ah, sí! Ja me'n recordo! He llegit una frase al llibre. I m'ha encantat. I no sabia on ficar-la.

Tot això per una frase? Doncs sí.

Que potser no és bona? I què, a mi m'agrada.

Apa, me'n torno al meu refugi envoltat de llibres...
No tenim l'obligació de dir les coses importants als amics, però el dia que ho fem, la vida esdevè més dolça.

Sóc jo, que sóc rara?

Com se li pot regalar un reproductor de CD's portàtil a un nen de quatre anys? No, un de joguina, no. Un de veritat. Com el que em compraria jo, si és que em volgués comprar un reproductor de CD's. Però jo tinc una edat. Què en fa, un nen de quatre anys, d'un reproductor de CD's?

Com se li pot regalar una Nintendo DS a un nen de quatre anys? No hauria d'estar prohibit? El nen no hauria d'estar jugant amb pilotes, cotxes, bicis i coses de l'estil?

No, jo no sóc mare. I els pares d'aquests dos nens (perquè sí, són dos nens diferents) segurament em dirien això, que jo no sóc mare, i que per tant no puc entendre aquestes coses.

Però... per què se li regala a un nen de quatre anys un reproductor de CD's? És que no ho entenc. Ja tindrà prou temps a l'adolescència (o la pre-adolescència, o la post adolescència) per aïllar-se del món, amb els seus auriculars, sense voler saber res del món que l'envolta. Ja tindrà temps.

Però, què en fa, als 4 anys? Jo no sóc mare. Jo no sóc psicòloga. Jo segurament no hi entenc de nens. Però un d'aquests en particular, un dels dos, quan sap que sóc a casa no fa més que trucar al timbre i dir-me "vull jugar amb tu".

Als quatre anys, els nens encara busquen els grans. Volen que els grans els facin cas, que estiguin amb ells. Quin sentit té comprar-los el reproductor de CD's? O la DS perquè es dediquin a jugar a jocs, aïllats del món? Sí, ja sé que hi ha jocs que no són individuals, però normalment...

No tindran prou temps quan siguin més grans? O és que als sis anys, quan amb prou feines sàpiguen llegir, ja els compraran un ordenador perquè es passin el dia connectats a internet? I als vuit què tocarà? Una moto?

Què passa, que els nens han de ser els primers de la classe en tot? Bé, en tot no. En els estudis no.

Per què a un nen que li agrada fer preguntes, que li encanta que li expliqui històries, que li agrada escoltar-me quan li explico coses amb la meva maqueta de la Terra-Lluna, li compren un reproductor de CD's?

Ah, sí: perquè així, al cotxe, ells poden escoltar la música que volen, mentre els nens van amb el seu reproductor de CD's escoltant música per nens i no han de sentir més la música de nens.

Però això no era a l'adolescència? Això no ho vam fer tots quan vam començar a tenir... quants anys? Sí, eren altres temps, però el meu primer walkman el devia tenir als 15 o 16 anys, i me'l vaig haver de comprar amb els estalvis. Tampoc dic això, però... com a mínim 10 o 12 anys, no?

Però no, les mares se'm tiren a sobre i em diuen que els seus nens ho demanen. Sí, molt bé, i jo vaig demanar un piano durant cinc anys, mentre anava a casa la meva cosina a estudiar, i no me'l van comprar fins que en vaig saber una mica, perquè un piano era una cosa cara. Coi!

I em sorprenc parlant amb ma mare. I li dic així mateix: Si algun cop tinc un fill de quatre anys i algú li regala una cosa d'aquestes i no es pot tornar, jo l'amago. L'amago en un calaix. I quan cregui que tingui l'edat, ja li donaré. Potser seré mala mare, però jo no crec que una cosa d'aquestes sigui adequada per un nen de quatre anys. I punt.

Ho sé, si algun cop tinc fills, els meus fills m'odiaran.

Algú em pot treure del meu error i em pot explicar per què carai és necessari que un nen de quatre anys tingui un reproductor de CD's portàtil? I una Nintendo DS? Perquè jo, o no sé res de criatures, o realment sóc tonta, perquè no ho entenc.

dissabte, 19 de gener del 2008

Positiu o negatiu?

Avui tenia una sensació: avui havia sigut un dia negatiu. Molt negatiu. Tot anava malament, tot em sortia malament, tot ho feia malament. El món estava enfadat amb mi, i jo ho estava amb el món.

Segur?

Fa una estona un somriure m'ha vingut a la cara. I encara no n'ha marxat. D'acord, no ha vingut sol.

Ara veig el dia positiu. Molt positiu.

Els fets són els mateixos. Sí, exactament els mateixos. Hi ha la mateixa quantitat de coses positives que fa una estona, i la mateixa quantitat de coses negatives.

Tot depèn d'on ens fixem. Segons en quines coses ens fixem, un dia completament negatiu es pot transformar en un dia completament positiu. O al revés.

La diferència entre un i l'altre és tan petita... Depèn de tan poques coses...

divendres, 18 de gener del 2008

Dos no, quatre

Crec que avui em mereixia moltíssim els llibres. I tant que sí! Me'ls mereixia. Per un munt de raons. Per tantes raons, que no sabria ni per on començar a explicar-les.

O sí, però estic tan cansada, però tant, que gairebé no tinc forces ni per moure els dits i escriure.

Perquè ara ja se m'ha passat el cabreig. O la sensació d'impotència. No sabria què dir. I sé que m'ho he de mirar. He de mirar què passa, he de mirar si l'error és prou gros com perquè ho engegui tot a rodar. Però avui no tinc forces ni per intentar mirar-ho per sobre. Entendre-ho em costarà un parell d'hores, mirar de solucionar-ho, espero que no més d'un parell de dies. Refer-ho tot, ja no vull ni pensar-ho.

I perquè el que no se m'ha passat és el mal de peu. Coi, jo ja pensava que ja estava. Que ja no em faria més mal. Però m'equivocava. He acabat arrastrant-me per la ciutat i m'he anat a trobar a no sé quanta gent coneguda (per què no puc anar per la ciutat sense trobar-me ningú conegut?)

Així que sí, me'ls mereixo. Quatre llibres. Això és lectura per... un parell de mesos?

Quins llibres?

El primer que he vist és un que vaig comentar en un blog amic que no havia llegit mai. L'he vist i... no he pogut evitar la temptació d'agafar-lo. I m'he adonat que sí, que fa temps que llegeixo coses molt llargues. El llibre té unes 200 pàgines i m'ha semblat taaaaan curt...

I, és clar, al cantó tenia un Arthur C. Clarke que encara no havia llegit. No he pogut resistir la temptació...

Arribat a aquest punt, m'havia gastat només 11 euros. I, com que en tenia 20 dels que em vaig trobar...

Després he vist un Asimov que tampoc he llegit (cosa imperdonable).

Finalment, quan ja volia marxar, he vist un llibre a la secció de novetats. Ja he tornat a caure en els best-sellers i sé que potser em decebrà. Però, què carai! És un llibre que vull llegir, i que a més té molt a veure amb la meva feina, i aquí ho deixo. Així que també l'he comprat.

Anava així, amb els quatre llibres a les mans, cap a la caixa. M'he creuat amb una dona gran que se m'ha mirat com si fos un bitxo raro. Sóc un bitxo raro?

No ho sé. No tinc forces ni per pensar. Ni per rellegir el que he escrit per veure si he dit alguna tonteria (o alguna tonteria més del que és normal). Així que...

Així que vaig a intentar acabar les 30 pàgines del llibre que he deixat a mig llegir al tren, i que hagués acabat, però he arribat a lloc i no era qüestió de passar-se d'estació. A veure si no em quedo adormida...

dijous, 17 de gener del 2008

Paper

No m'havia atrevit a imprimir-ho a la feina fins avui. Em feia vergonya que fos tan poc. Tan poc, només?

Però avui m'he atrevit. No hi era tot. Una quarta part, potser. Ara estic repassant una altra quarta part. Demà l'imprimiré. Una quarta part i una quarta part, diria que fan una meitat. Potser hauria de comprar-me un pastís i comprovar-ho?

Archivo->Imprimir->L'impressora seleccionada.

I he anat fins allà. Fins a la impressora.

Deu estar a uns 100 metres del meu lloc de treball. Un dia em vaig dedicar a comptar els passos. Eren 100? No ho sé, si no són 100, se li assembla.

Quan he arribat, encara imprimia.

I he sentit aquells nervis a la panxa. Volia veure com quedava imprès, tot i que ja ho havia vist per pantalla. Volia veure com quedava, quant abultava, volia tenir-ho a les mans.

Una noia a qui vaig donar classe fa temps estava per allà. Quan me n'he adonat, m'estava mirant, tot i que jo no l'havia vist. Estava massa pendent de l'impressora. Massa nerviosa. No, potser nerviosa no. No sé com estava.

I finalment la impressora ha acabat. I jo he tret el paper. Paper. Estava calentó. M'ha agradat la sensació del paper calent a les mans.

I he pensat: "Mira, tu has fet això."

Sí, he sigut jo. De moment, una meitat. Una meitat que, segurament, no s'assemblarà a res a la meitat final. Però una meitat al cap i a la fi.

I ara falta repassar el quart que imprimiré demà. I demà... demà em mereixeré el dinar amb bona companyia, sí senyor! I després em passaré per l'fnac. Perquè, encara que no m'hagués trobat els 20 euros, trobo que em mereixo un parell de llibres.

Ai, estava tan calentó, el paper!!!

dimecres, 16 de gener del 2008

Pell de gallina

Volten les 9 del vespre. Torno cap a casa. Passo per un dels molts ponts que hi ha sobre el riu Ter. Fa vent. Molt de vent. Escolto la radio. Sí, avui l'escolto. I, de cop, sento que anuncien una cançó que no em sona de res.

Maleeixo a qui sigui que ha posat la cançó. M'és igual. Ja tinc al dit a la radio, disposada a canviar d'emissora. Però paro un moment, recordant-me de l'únic nom que m'han dit que no és el meu i que m'agradava. Retrocedeixo... buf, uns 10 anys, i sóc a la facultat (ja fa deu anys que estava fent la carrera???????????????????? Buf, millor no hi penso...). I em diuen un nom que tinc ben merescut i que té a veure amb aquesta mania meva d'anar sempre amb la radio. I fent zapping. I dic anar, que no escoltar. Normalment és una manera d'aillar-me del món i no sentir ni el que hi ha fora ni la radio. Normalment, si algú em pregunta què escolto, no sé què estic escoltant...

Però ja m'ha enganxat. He començat a sentir la lletra i...

No, no pot ser. El primer cop que escolto una cançó gairebé mai m'agrada. Necessito acostumar-m'hi, perquè m'agrada. Un dia vaig sentir algú que deia que amb això jugaven: quan l'has sentit uns quants cops, la fas teva, i llavors t'agrada. Et pot agradar més o menys, però...

I em quedo clavada, passant per sobre el Ter, escoltant el que diu aquesta noia. I no sé si la cançó és bona, o no és bona, o si és d'aquelles que llavors no et pots treure del cap. No, no em fixo en això. Em fixo en la lletra. Ai, però quina lletra!!! I se'm posa la pell de gallina.

I em poso a pensar. Em poso a pensar per què som així. Per què ens volem fer els forts? Per què no volem mostrar les nostres debilitats?

Arribo a casa i no em recordo de la cançó. La busco, però no la trobo. Intento recordar alguna frase, però només recordo la sensació.

I em passo el dia següent escoltant la mateixa emissora a veure si la tornen a posar. I quan la tornen a posar, torno a tenir aquella sensació. Sensació de pell de gallina pel que diu. Sensació de que, si jo em trobés en la mateixa situació... doncs jo també faria el mateix.

I em poso a pensar. I somric. M'agrada el tema de per què som així i per què no mostrem les nostres debilitats. O per què confiem amb algú gairebé desconegut i li expliquem les nostres i aquest algú ens explica les seves. I per què a vegades som incapaços de dir la veritat, sobretot si la veritat no ens agrada.

Però ara m'enrotllaria massa. Demà. Ara deixo la cançó. De fet, deixo el vídeo, que m'ha agradat :-)

dimarts, 15 de gener del 2008

Intermitent

A partir d'ara, em converteixo en una persona intermitent.

Em sap greu.

Em sap molt de greu.

Però és a fi de bé.

El blog es converteix en el que va començar: un lloc per deixar anar les meves coses, un momentet, quan necessiti distreure'm una mica.

Els altres blogs queden a segon terme. I em sap greu. Em sap molt de greu.

No tots, però si una gran majoria. I em sap greu per la gent.

Però tot sigui a fi de bé.

Tornaré.

Molt aviat.

Però necessito fer una bona apretada.

Tot sigui a fi de bé, que segur que ho serà.

Passaré, però de puntetes.

Tot sigui a fi de bé.

Els mails els contestarà la Maia els caps de setmana. No més mails entre setmana, i a mida que es vagin acomulant, els contestarà al cap de dos caps de setmana... i anar fent.

Però espero no arribar a dos caps de setmana...

És que sinó no hi ha manera.

O potser és perquè tinc ganes de fer una apretada.

Seré intermitent. Durant uns dies. Unes setmanes. I d'aquí a molt poquet ja tornaré. Serà molt poquet.

Però necessito tot el temps per mi.

Tot i que no puc deixar d'escriure les coses que em passen pel cap.

Així que us abandono a vosaltres (més o menys).

Ho sé, no us abandonaré del tot.

Ho sé, hauria de no abandonar-vos a vosaltres i abandonar l'escriure.

Però l'escriure és indispensable.

I alguna petita incursió faré. Per determinats llocs.

Però intermitent.

I segurament escrigui molt, sense massa sentit, que és el que passa quan treballo massa.

Deixo una cançó. Podríem dir que ella n'és la culpable?

No, la culpable sóc jo, que hauria d'haver treballat més fa temps.

Però com que no es pot tornar enrere en el temps, doncs ara intento faig una apretadeta.

Però tornaré (i és una amenaça!!!)

dilluns, 14 de gener del 2008

Tard

I allà es va quedar. Esperant. Una mica més, es deia. Només una mica més.

I allà es va quedar. Esperant. Pensant cada moment que no arribaria. Que era una enganyifa. Que no tindria cap resposta.

I allà es va quedar.

Fins que va decidir que ja n'hi havia prou, d'esperar.

Només una miqueta més. Cinc minuts més. Bé, i cinc més.

Fins que va decidir que no tenia sentit esperar. El que esperava no arribaria. Ni en cinc minuts, ni en deu, ni en cinquanta.

Però... i si espero una miqueta més? I si just quan acabo de marxar...?

Va seguir esperant. Fins que la tristesa ja no li deixava espai per l'esperança.

Llavors va marxar.

Lluny.

Molt lluny.

El que no va saber mai és que només hagués hagut d'esperar un minut més.

Aquest matí m'he trobat dos llibres!!!

Eren poc més de les set del matí. Anava jo per la ciutat, amb la motxila del gimnàs a l'esquena, i gairebé no m'hi veia de son. I de cop...

... què és això?

Un bitllet de 20 euros. Tot ben plegadet. I, per què no dir-ho, ben humit d'haver passat la nit al terra.

Automàticament penso que, si no hagués vingut al matí, no hagués trobat els 20 euros. "A quien madruga, Dios le ayuda?" No sé si m'ajuda, però en aquest cas, estic segura que, essent allà on era el bitllet, una estoneta més tard ja no hi hagués sigut. De fet, aquest matí, a les 7 i poc ja no hi era :-)

Serà cert allò del tortell de reis, de que qui troba la fava serà un ser afortunat?

En qualsevol cas, són diners trobats. Diners que no m'esperava. I, aquest tipus de diners, els que es troben, no van al mateix pot. Van al pot dels desitjos. O dels capricis. Aquests diners no són ni per estalviar ni per usar-los en les petites compres de cada dia. Són un extra. Un extra, en aquest cas trobat pel carrer. I, com a extra, s'han de gastar en una cosa que faci il.lusió.

Perquè trobar diners, perquè sí, no faria il.lusió. Jo sóc estalviadora. Molt estalviadora, diria la gent. Però què? Si avui hagués agafat el bitllet de 20 i l'hagués posat amb els altres, no em recordaria més del dia que el vaig trobar pel carrer. Que sí, que m'estalviaria haver d'agafar la tarjeta algun cop que anés a posar gasolina. O no haver d'anar a rebuscar en algun calaix per pagar a la Renfe. O...

Però jo no sóc així. Els diners que trobo els inverteixo en algun caprici. I, en aquest cas, ja sé què en faré. Un dia d'aquesta setmana aniré a l'fnac, que fa molt que no m'hi passo, i es convertiran en un parell de llibres. Un parell de llibres per mi. Un caprici. I, quan vegi aquells llibres, em recordaré del dia que em vaig trobar 20 euros pel carrer :-)

Ah, i també em recordaré del dia que vaig aconseguir fer un cop i mig la distància en menys de mitja hora! Ah, i a sobre augmentant la dificultat!

diumenge, 13 de gener del 2008

És que tu llegeixes molt!

Sempre he cregut que la gent té una idea equivocada de mi. I, pel que fa a la lectura, doncs també. La gent em sol dir que jo llegeixo molt, i molt ràpid. I sí, m'agrada llegir. I sí, en una època passada llegia molts llibres. Però ara no considero ni que llegeixi molt, ni que llegeixi molt ràpid. Segurament a l'adolescència feia com aquesta gent, o potser més. I l'any que vaig treballar a la gran ciutat, i anava i venia cada dia en tren, segurament també vaig superar aquesta xifra. Però ara, definitivament no.

La gent segueix dient-me que jo llegeixo molt, i molt ràpid. Però jo no crec que sigui així.

Avui ha vingut un familiar a casa. A sobre de la taula de la cuina hi havia el llibre que llegeix el meu pare en aquest moment, David Copperfield.

- Ah, estàs llegint això?
No, estic llegint un llibre basat en un futur molt llunyà, on a la Terra hi havia massa humanitat i han col.lonitzat altres planetes. I ha passat tant de temps des d'això que els planetes tenen cadascun la seva cultura i costums i si vas a un altre planeta és com si fossis d'un lloc completament diferent i no saps ni com t'has de comportar, ni res de res.
- No, l'està llegint el meu pare.
- Ah! I aquest home també escriu llibres?
Eh? Dickens sempre ha escrit llibres. Bé, va escriure. I per què s'ha emocionat per en Dickens? Ah, calla! Que està parlant d'en Copperfield i es pensa que és l'autor. Nota: quan vagis a l'ordenador, pregunta-li a qui tot ho sap si el mag es va agafar el nom del personatge.
- No, no és el mag. És un llibre que va escriure en Dickens que es titula així. Potser el mag va agafar el nom d'aquí.
- Ah! És que com que tu llegeixes tant... Un llibre d'aquest mag ha de ser molt interessant...

I, com sempre, no hi estic d'acord. Bé, no estic d'acord amb què un llibre d'en Copperfield sigui massa interessant, almenys per mi. I tampoc estic d'acord amb què jo llegeixi tant.

Suposo que la gent es pot classificar en uns quants grups.


  • Els que llegeixen més de 50 llibres a l'any: això és gairebé un llibre per setmana! És molt (bé, sempre depenent dels termes), i són persones que llegeixen molt, i molt ràpid.
  • Els que llegeixen entre 25 i 50 llibres a l'any: persones a qui agrada molt llegir, que llegeixen bastant, i també bastant ràpid. Això suposa entre 2 i 4 llibres al mes, que és un terme més o menys mitjà, per algú que llegeixi regularment.
  • Els que llegeixen entre 15 i 25 llibres a l'any: he posat 15 i no 12, perquè la gent que sol llegir sempre té èpoques en les que llegeix més (vacances, etc.). Això seria l'equivalent a llegir entre 1 i 2 llibres al mes. Lectors regulars, però no massa ràpids. Gent a qui agrada llegir, però sense presses, al seu ritme.
  • I després queden els que llegeixen menys de 15 llibres a l'any, que podríem dir que són gent que llegeix poc, o que llegeixen a poc a poc. I reconec que potser en alguna època, jo he estat aquí...


La pregunta és (i no m'agrada fer posts-pregunta, però tinc curiositat): a quin grup pertanyeu? I, aquí ve quan ric, a quin grup creieu que pertanyo jo?

Fum, fum, fum!

El fum del tabac em molesta. Podríem dir que em molesta moltíssim. Podríem dir que no se li posa bé ni al meu coll, ni als meus ulls. Els ulls em ploren. I se'm fa una bola al coll, de forma que no puc deixar de tossir. És per això que intento evitar els locals on hi hagi gent fumant. Al carrer no em molesta, el fum se'n va amb l'aire, però els locals...

L'últim cop que vam anar amb ma mare a la ciutat, ella es va parar davant d'un bar i em va dir d'entrar-hi, que havia d'anar al lavabo. Jo vaig veure que era de fumadors, i la vaig portar a un altre bar proper, però sense fum.

Tinc bastants familiars que fumen, i a la que fumen en una habitació més d'un, jo agafo els trastets i marxo. Al principi vaig tenir unes quantes discusions, però ara ja s'hi han acostumat.

I, sobretot, em vaig dir que jo no entraria en bars de fumadors. Perquè no. Perquè hi ha altres bars, i ja són ganes de passar-ho malament podent anar a un bar de no fumadors...

Recordo quan encara es podia fumar als vagons de tren. Bé, no a tots. Hi havia el vagó de no fumadors, sempre ple fins a dalt de tot, i el de fumadors, amb poca gent, però que només d'obrir la porta et trobaves amb una boira blanca que no et deixava veure quins llocs estaven lliures.

Recordo un dels primers cops que vaig anar en tren, quan anar en tren no era una cosa que fes habitualment. Anàvem quatre persones. Vam estar-nos tot el dia a la gran ciutat. Estàvem cansadíssims. Ens havíem saltat tot un dia de classes, però eren justificades. L'endemà, quan arribéssim, tots ens preguntarien com ens havia anat. Havíem de ser-hi a primera hora de la tarda, però vam marxar a mig matí i després vam aprofitar la tarda per donar una volta per la gran ciutat. Curiosament jo, que era la única noia, era la única que no volia mirar botigues...

A l'hora de tornar estàvem cansadíssims. Bé, jo estava cansadíssima. Vam pujar al tren i... al vagó de no fumadors no hi havia lloc. Un de nosaltres havia entrat en un altre vagó. Un vagó de fumadors. Però era d'aquells trens que no estaven comunicats, i no podíem anar on era ell. Quan portàvem poc temps al tren, va passar el revisor i ens va dir que al vagó de fumadors hi havia lloc per seure. Així que jo vaig decidir anar al vagó de fumadors, i un dels dos em va intentar convèncer de que no ho fes...

- Me'n vaig al vagó de fumadors a seure.
- Al vagó de fumadors? No has vist la fumera que hi ha?
- Sí, però estic cansada. Jo vull seure.
- Doncs hi hauràs d'anar sola, perquè jo no penso entrar en aquell vagó!
- D'acord, sé anar a l'altre vagó tota soleta i trobar un seient tota soleta, eh!
- Apa, doncs vés a contaminar-te els pulmons. En aquell vagó no m'hi veuràs en la vida.

No sé si la conversa va anar ben bé així. El to era més o menys aquest, i l'altre noi ens mirava com si mirés un partit de tenis, sense atrevir-se a dir res. Al cap i a la fi, què feien aquells dos éssers tan pacífics discutint perquè un volia seure i l'altre no volia fum?

El meu record és el d'aquesta persona, una estona més tard, entrant al vagó de fumadors. No recordo si va venir a Sant Celoni per dir-me que ja hi havia lloc al vagó de no fumadors, per si hi volia anar, o si va venir quan estàvem a punt d'arribar a la ciutat, perquè era fosc i no se'm passés la parada. Sé que dintre del meu cap vaig estar a punt de fer algun comentari de l'estil d'on han quedat els principis de "no m'hi veuràs en la vida". Però també sé que no ho vaig fer, perquè sabia que fer aquell pas no era una cosa que hagués fet perquè sí. I no recordo quin dels dos gestos era, però era un gest amable.

I, de cop, torna a ser ahir a la tarda-vespre. Estic en un bar. Un bar de fumadors. Els ulls em ploren. No faig més que tossir. Veig com algú fuma gairebé ininterrumpudament. I em pregunto: què coi hi faig, jo, aquí?

dissabte, 12 de gener del 2008

Com la resta del dia sigui com el matí... :-(

Vaig a l'habitació i obro el maletí on hi tinc el regal de Reis. Estic nerviosa. Funcionarà? I si no el sé fer anar? I si...?

Agafo la càmera, perquè en vull fer una foto o potser un vídeo. Li vull ensenyar a la Laia, ella que va fer una carta telepàtica als Reis, que li va portar el que va demanar, i que de pas a mi també. I ella que me'n va fer una rèplica en paper, que em va agradar tant.



Faig un parell de fotos a l'helicòpter. I la càmera es queda sense piles :-( Ara tinc les piles a carregar, però no puc treure les fotos de la càmera, perquè carreguen. I és la única manera de veure el meu helicòpter com estava al principi...

Faig tots els passos. Connecto les bateries, engego la màquina. I?

Llumeta vermella. La llumeta ha d'estar verda perquè pugui funcionar. Coi de llumeta vermella! Per què surt la llumeta vermella?

Al final ho trobo. Llumeta verda. Quins nervis!!!

El poso al jardí. Si cau, a sobre l'herba, no es farà malbé...

Dono gas, i veig com les hèlixs es mouen. Guai!

Intento enlairar-lo. S'enlaira un pam i... pataplaf!

Surto corrent a veure què li ha passat. Té una hèlix esquerdada :-(

Segon intent. Ara el faré volar més alt, fins que el controli, i quan el sàpiga controlar ja miraré de fer-lo aterrar.

I vola alt. I lluny. I ràpid. Massa ràpid. Ai, per què baixa? Patatxaf!

Una hèlix ha quedat trencada. La que havia esquerdat prèviament, és clar. L'antena a uns metres. No he trobat el tros d'hèlix que s'ha trencat.

Ho torno a provar. Les hèlixs giren. Però l'helicòpter no s'alça. Amb una hèlix partida per la meitat no té prou força per enlairar-se :-(

Dos intents. Només he fet dos intents!!! I ja m'he carregat l'hèlix :-(

Sóc molt mala pilot. Però quin disgust! A sobre, estava sola. El volia provar sola, perquè així, quan vinguessin els meus pares, els podria ensenyar com volava, sense problemes de que ara no funciona per això, ara no hi ha la llumeta verda :-(

Acaba de trucar el meu pare.

- Ya vuela, el helicóptero?
- Ha volado, pero ya no :-(

Quin desastre, mare meva!

I aquest havia de ser un gran dia? Com la tarda sigui com el matí, m'hauran de collir a trossets (altre cop).

divendres, 11 de gener del 2008

Meme dels sentits

La Jo Mateixa em passa el meme dels sentits. Però, per no fer un meme convencional, les preguntes les contestaran tres persones: la Llum (el burro al davant), la Maia (ella sí que en sap) i una segona Llum, que té el cap en una altra banda (que, en aquests moments, voldria tenir una màquina per avançar unes horetes en el temps). Per descomptat, no en aquest ordre, i no sempre en el mateix ordre :-)

1.- Que t’agrada contemplar?


  • Un cel serè i ben estrellat, de nit, quan no hi ha Lluna, mirant cap al nord. Si hi ha Lluna, m'agrada contemplar la Lluna. I si el cel no està serè, també m'agrada mirar els núvols. Tot el que sigui mirar lluny, fora de la Terra, cap allà on els somnis es fan realitat.
  • Uns ulls amb un somriure sincer.
  • Un nen petit quan dorm.


2.- Que no pots deixat de tocar?


  • El nasset de la Nineta amb la punta del dit índex. És tan tou!!!
  • Les bombolles de l'embolcall de les coses que es poden trencar (que si algú no ho ha entès amb això, no sé com explicar-ho). No puc deixar d'explotar-les.
  • Un dels anells que porto, quan estic nerviosa o avorrida.


3.- Quina olor et torna boja?

Canvio la pregunta, i passo a olors que m'agradin. Perquè és el meu meme i estic a casa meva :-)


  • L'olor que fa la casa quan obro la porta i ma mare ha fet una coca. Només d'obrir la porta es sent una olor que...
  • L'olor de la terra mullada, quan ha acabat de ploure, especialment al mig del bosc.
  • L'absència d'olors.


Sóc jo que estic fatal o això comença a semblar un anunci de compreses?


4.- Quina cosa t’agrada que et diguin?


També la canvio, per un: què t'agrada escoltar?


  • El silenci.
  • Els crits de nens petits quan juguen.
  • I, faltaria més:



5.- Que t’agrada mossegar?



  • Una poma verda verda (un dels dos verdes fa referència al color, i l'altre, a l'estat de maduresa).
  • Els dits de la Llum!!!
  • El llavi inferior.


Però amb els sentits es poden fer moltes més coses, i hi ha coses que no es poden percebre amb els sentits. Em quedo amb tres cosetes més, que també m'agraden, i que no he sabut massa on posar-les.


  • El somriure que se't queda a la cara quan, després de passar-te una bona estona jugant a cuinetes amb la Nineta, et trobes el dia següent, a davant de casa, un plat de joguina, amb una cassola de joguina, i a dintre un munt de coses: els trossos de fulla que deies que eren patates, les fulles seques que eren pernils, les pedretes que eren ous ferrats. Tot plegat. I sí, em cansaria de mirar-ho. Però fa moltíssima il.lusió!
  • Aquella sensació que no es pot explicar, quan la panxa fa unes coses que no sabries explicar, i els dits et tremolen lleugerament, però sense arribar a molestar. La sensació que no menjaries per res del món. Però per res! Que, tot i ser agradable, no sabria a quin dels sentits posar-la. Però si la sento, és que ve d'algun sentit, no?
  • I, finalment, una cosa que també m'agrada escoltar, però és que ja em passava de les tres...: el so de la pluja. Estar a casa i sentir com plou a fora, a bots i barrals. Immillorable!


I, finalment, per primera vegada en molt de temps, passo el meme. A tres persones, com no. A qui?

A la Tirai, perquè fa molt que no la veig fer un meme ;-)

A la Laia, perquè estic segura que hi farà sortir dofins :-)

I a en Dan, perquè algú més li passarà (si no li han passat ja) i tinc curiositat per saber si el farà :-P

dijous, 10 de gener del 2008

Enveja

Em disposava a fer una cosa. Ja tenia pensat com la faria. Fins i tot tenia unes quantes coses mig fetes al meu cervell. Les coses que jo faria, que em defineixen, que em feien sentir especial, per ser jo la que faig allò, que feien que fos diferent que l'altra gent. Quina necessitat tenim de ser diferents?

Però algú se m'ha avançat. La mateixa feina. Les mateixes coses. El que jo volia fer. El que jo creia que em feia diferent. Exactament igual. De la mateixa manera. Tal com ho hagués fet jo. I ara... ara no ho puc fer. Perquè semblaria que m'he copiat. Jo havia tingut la mateixa idea. I ara... ara ja no la puc utilitzar. Allò que volia fer, allò que em feia il.lusió, i hi ha algú que ho ha fet abans.

És lleig dir-ho, però suposo que més lleig és intentar negar-m'ho a mateixa o amagar-ho. Et tinc enveja. Sí, enveja. Coi, per què t'ha de sortir tot tan bé? Per què has de ser tan endimoniadament perfecta? Per què, en qualsevol cosa que intenti comparar, sempre en surts molt més ben parada? Per què tens aquest do de gent? I a sobre m'has hagut de passar al davant i veig com la gent lloa el que has fet. I coi, jo també ho havia pensat! Per què has de ser tan rematadament simpàtica? I guapa?

I jo m'encongeixo. Ben avall. Abaixo el cap, i si pogués l'amagaria a sota terra. Però no em puc flexionar tant com per arribar-hi. Segur que tu sí que pots. Segur que ets prou flexible com per amagar el cap a sota terra. Però, és clar, tu no ho necessites. Tu ets una triomfadora. Tu agrades a tothom. Tu fas que em senti una espècie de piltrafa, que no sap fer res. Cada cop que obres la boca, em fas sentir malament, pensant que ets millor fins i tot en allò.

Sí, et tinc enveja. No saps com m'agradaria, per un moment, tenir alguna de les coses que et fan tan perfecta. Només amb una estaria contenta.

Però m'he de conformar. M'he de conformar amb el que tinc. I miro enrere. I m'adono d'una cosa. He dit que m'agradaria tenir alguna de les coses que et fan tan perfecta. Però no he dit que m'agradaria ser tu. Perquè, malgrat tot, i no sé per què, m'adono que no vull ser tu. Vull ser jo.

I, de cop, em poso a pensar. I ja no vull tenir cap de les coses que et fan tan perfecta. Ets altiva. Sí, ets altiva. I només et fas amb aquella gent que són com tu. A mi mai ni tan sols em miraràs, si no és per trepitjar-me. I, segurament jo no sigui tan bona persona com em pugui pensar. Però prefereixo ser jo, amb els meus defectes, però sense aquests aires de grandesa, que no pas tu, amb totes les teves perfeccions.

I això no treu que, el proper cop que tornis a passar-me per davant en alguna altra cosa (o sigui, el proper cop que tornem a coincidir en alguna cosa) et torni a tenir enveja, em torni a fer petita i vulgui tornar a amagar el cap sota terra. Fins que em torni a adonar que no vull ser com tu, que vull ser com jo.

dimecres, 9 de gener del 2008

Pessigolles

Els dits em fan pessigolles.

Els dimecres és el dia que deixo el cotxe a mig camí de la ciutat, i vaig a peu. Un quart d'hora d'anar, vint minuts de tornar. Que sí, que la tornada fa pujada i hi estic més.

I què faig?

Pensar.

Feia falta que ho digués?

A l'anada m'ha vingut al cap un post llarguíssim. Potser un altre dia.

A la tornada, un post encara més llarg. Cinc minuts més llarg. I comptant que el post és pensat i que el cervell va més ràpid que el parlar...

M'he sorprés a mi mateixa, parlant amb una noia. Hem parlat, una mica de tot. I... i m'ha portat molts records. Records de quan jo era com ella. Records.

Tornava cap al cotxe i em venia una frase al cap: I si...?

I si hagués fet això?

I si hagués fet allò altre?

Què faria si pogués tornar enrere?

I m'he recordat del Sonic. De les partides que feia. Cada cop que m'equivocava, em deixava matar, per així obtenir més vides i arribar amb moltíssimes vides i molts punts al final. Si feia un error, tornava a començar.

A la vida no es pot fer, això. No pots tirar enrere i mirar què hagués passat si haguessis anat per l'altre camí. No pots fer el mateix camí 50 vegades, fins que et surt perfecte. Només tens una possibilitat. Una i prou. I has d'intentar fer-ho el millor possible la primera vegada, perquè no et pots deixar matar i tornar a començar. Ni pots tornar enrere, al lloc on havies guardat la partida, per seguir un altre camí. Has d'anar directe. Endavant. I el que sigui, serà.

Però, d'altra banda, estic convençuda que si una cosa ha de ser, no serà només per una casualitat. Si ha de ser, tindràs més d'una possibilitat. No sempre estem preparats per fer bé les coses a la primera, i a vegades ens calen un parell d'oportunitats (o un parell de dotzenes) per arribar a fer les coses bé, o per adonar-nos d'alguna cosa.

Ja m'he embolicat. Tenia un pessigolleig als dits. Però... però no es poden resumir 35 minuts de pensaments en unes quantes frases. I no es poden resumir vint-i-molts anys de preguntes en una de sola. O sí?

I si...?

dimarts, 8 de gener del 2008

Tres cosetes

Fa uns dies, quan estava en plena efervescència postejadora, vaig demanar a algú si em podia ajudar a trobar una foto pel meu perfil. Al final em vaig quedar amb el porquet, però tot i així, m'agradaria donar les gràcies a les tres persones que van contestar. Sense noms, sense enllaços. Vosaltres ja sabeu qui sou.

La primera que va contestar, i ho va fer molt ràpid, em va enviar unes fotos molt maques de llums. I, com que els Reis li han portat un regal que no li ha agradat massa, jo li n'ofereixo un altre, per si el vol canviar. Segur que amb això la seva parella sí que se li acosta (i amb l'altre segur que també).



A la segona persona que va contestar li volia oferir una mascota virtual. L'he buscat. I buscat. I tornat a buscar. Però he sigut incapaç de trobar-la, i això que m'hagués agradat :-( Però, com que no he pogut trobar la mascota virtual, he intentat portar-li un record. Segur que el seu record és molt millor, però aquí hi poso el meu granet de sorra :-)



A la tercera persona també li vull regalar una imatge. Un cop l'he buscat, he pensat que potser s'ho podria prendre malament. No és cap broma. Només que m'agradaria que poguessis tenir un cotxe nou. Qui sap? Potser la reparació és ràpida. O potser hi ha algun cop de sort i trobes un bon cotxe!



I per la resta, per aguantar-me tots els posts, un vídeo que em va agradar molt quan el vaig veure. Mai se sap quan trobaràs algú que fa graffities :-)



I, per continuar, coi, que ja està bé! Un dia sense mirar posts i ara em poseu en un problema terrible. Com a molt volia posar un post recomanat al dia, i avui resulta que, per diferents raons, em trobo uns quants posts que posaria com a post recomanat. I ara, quin poso?

I, ara sí, ja acabo. Avui, quan he pujat al cotxe, he sentit una cançó. Una cançó que potser un altre dia no m'hagués dit gran cosa, però avui...



Ja només falten 3 dies per diumenge!!! :-)

dilluns, 7 de gener del 2008

Entre tu i jo

Sé que t'acabaré dominant. Ho sé. I vull dominar-te. Perquè passarem moltes hores junts. Moltíssimes. Tantes, que no sé quantes ni res.

Sé que tu m'escoltes. Pobre, no et queda més remei. Saps? Avui he intentat parlar tres vegades, en un grup gran de gent. Les tres vegades m'he adonat que, o parlo massa baix, o el que dic jo no interessa per res, perquè he vist que ningú escoltava, he parat a mitja frase, i ningú ha fet ni un sol gest. Com si no hagués fet res. Em sol passar sovint. Llavors em diuen que per què no parlo més. I no sé si realment és que parlo poc o que... o que quan parlo igualment tampoc m'escolten.

Però tu m'has d'escoltar per força. Estem tu i jo. Tots dos sols. I no hi ha ningú més. Tu i jo. I tu només parles coses rares, només em dius números que no entenc (o sí, però faig veure que no). Així que he de portar les coses al meu terreny. I jo parlo. Jo parlo, i tu escoltes.

Veus? Ja t'he començat a dominar.

Crec que, a part de dominar-te, ets una bona influència. Avui, estant amb tu, he après una cosa. Una cosa molt important. He descobert que tinc un buit a dintre. No, això no ho he descobert, això ja ho sabia. He descobert que depèn de quines coses em fan més mal a mi que a ningú. He descobert que voler pagar a algú amb la mateixa moneda amb la que m'ha pagat només em fa mal a mi. No sé si a aquest algú li fa una mica de mal, però a mi sí que me'n fa. Perquè em sento dolenta. I jo no vull ser dolenta. No ho puc ser. Què carai, jo no sóc així. Potser m'enganyo, i sí que sóc dolenta, però vull pensar que no ho sóc.

Saps? M'has d'escoltar. Dissabte a la tarda serà diumenge. Estic nerviosa, d'acord. Serà un diumenge reduit. Molt reduit. Però serà l'últim diumenge. Com a mínim en molt de temps. Les coses bones s'han d'acabar un dia o un altre. I l'espero, perquè feia molt de temps que no hi havia un diumenge. Bé, no tant, només quatre o cinc setmanes, però se m'han fet molt llargues. Però, d'altra banda, sé que després d'aquest diumenge ja no n'hi haurà cap més. I em venen un parell o tres de records al cap i somric. Em ve un record d'un somriure meu, que no podia parar, per una gràcia. El record d'una conversa i una adolescent mirant sense entendre res, volent fugir d'allà. Un moment meu d'estar a la lluna. I una ficada de pota meva. Però... però això serà diumenge.

T'he de dominar. T'he de dominar. Encara no estic?

Ens vam conéixer a mitjans de desembre. I vaig haver de deixar-te al cap de cinc minuts, perquè vaig tenir dolor.

Avui estava disposada a arribar fins un determinat lloc. M'he dit a mi que només pararia per una de les dues situacions: o aconseguia fer el que m'havia proposat, o tenia dolor. M'ha costat 23 minuts acabar. M'ha costat 23 llargs minuts fer el que m'havia proposat.

Però, saps què? He aconseguit acabar, que és del que es tractava. He acabat perquè he fet el que m'havia proposat, no perquè tingués dolor. 23 minuts. 23 minuts són molts, però descomptant aquell dia, avui ha sigut el primer cop que ens hem vist les cares. 23 minuts.

Entre tu i jo, et vull dominar.

Entre tu i jo, com em dic Llum que et dominaré.

Entre tu i jo, el proper cop faré la mateixa distància que he fet avui, i una meitat més. Sense forçar. Al meu ritme. Poc a poquet. Però intentant anar més ràpid.

Entre tu i jo, el proper cop intentaré fer una vegada i mitja el que he fet avui en 30 minuts.

Entre tu i jo, d'aquí a un temps, et dominaré. I faré la distància que he fet avui en un quart d'hora. O potser menys.

Entre tu i jo, ens acabarem convertint en amics. Segur.

Però, entre tu i jo, t'acabaré dominant!

diumenge, 6 de gener del 2008

Enèssim post d'un gener que hauria d'haver començat molt diferent

Acabo de preparar la bossa per anar al gimnàs. La roba que em posaré demà descansa a sobre del llit. El cotxe està carregat amb tot el que portaré demà a sobre (que no és poc) i només falta posar-hi la fiambrera amb el dinar, que en aquests moments està a la nevera.

He netejat les ulleres i he guardat tots els regals de Reis. Bé, tots no, però no vull seguir per aquest camí, així que tècnicament, he guardat tots els regals de Reis.

Gener no ha començat com volia que comencés. Aquest principi de gener ha sigut una mica un malson, fins que ha arribat aquest matí. A partir d'aquí, tot ha d'anar sobre rodes.

Sempre he pensat que l'any no hauria de començar l'1 de gener. Hauria de començar el 7 o el 8, després de totes les festes. Aquest any, a més, el 7 de gener ha tingut la delicadesa de ser dilluns. Dilluns, començament d'any. Tot va bé.

Si penso en totes les coses que he de fer aquesta setmana, segurament m'agafi un atac d'ansietat. Que no, que no acostumo a tenir atacs d'ansietat. Però estic contenta de que sigui així. Deixaré d'escriure cinquanta posts diaris, i segurament només pugui passar algun post dels que tinc escrits en paper, que són curtets. O potser ni això. Cinc dies. Cinc dies que es poden fer molt durs o no. Ara m'acabo de recordar que no he fet els deures del curs dels dilluns a la nit. I prometo que els volia fer! No me'ls demanaran, però una veueta dins meu es sent culpable. Els d'aquesta setmana els faré. O almenys ho intentaré.

Vull treballar molt dur. Vull arribar cansada a la nit. Vull quedar-me tan esgotada que al vespre només desitgi anar a dormir.

Perquè llavors dissabte serà un gran dia. Dissabte tindré un premi, i sé que si me l'he guanyat, en gaudiré molt més encara. Dissabte obriré el meu regal de reis seriosament. Avui només n'he mirat les instruccions. "Això no és una joguina. Llegeixi's bé les instruccions abans d'utilitzar-lo." Ara sé una mica més de mecànica, una mica més de bateries, una mica més de pilotatge. Una mica més de moltes coses. Dissabte al matí intentaré no trencar res. Intentaré que funcioni. I serà una joguina. Una gran joguina.

I a la tarda aniré... Ai, ja s'ha passat l'hora que tenia marcada. Tinc feina a fer abans de demà. I el primer dia no puc anar a dormir tard! Així que deixo el post aquí. Perquè se m'ha fet tard... Només tinc una pregunta al cap: es pot esmorzar a la tarda?

Visca els tres Reis (4)

Capítol 12:

- Vanem. Vanem. Vanem.
- Sí, Nineta, ja vaig!
- Vanem. Vanem. Vaneeeeeeeeeeeem!

Capítol 13:

I, per primer cop a la vida, he tret la fava del tortell.

I, per primer cop a la vida, no he demanat guardar el rei per la meva col.lecció de reis de tortell, perquè a la Nineta li ha fet gràcia el rei.

Capítol 14:

- Vinga, juguem a amagar.
- Vale.
- Tu busques.
- Un, dos, tres..., nou i...
- Deu!
- Coi, si dius deu et sento i ja sé on ets!

Capítol 15:

- Va, ara vine tu a comprar.
- Vale.
- Què vols?
- Un parell d'ous.
- Mmm... Espera que te'ls busco!

- Quants ous volies? Un o dos?
- Un parell.
- Un o dos?
- Un parell són dos.
- Ah!

- Ara compro jo.
- Vale. Què vols?
- Un parell dos patates.

Capítol 16 (i últim, tot i que en podria escriure molts més):

El regal del Zeppelin. Els meus estimats Tintín i Milú :-) El regust trist és que tots els còmics d'en Tintín que vaig llegir me'ls va deixar el meu cosí, a qui li encantava en Tintín. Però en Tintín és, i sempre serà, juntament amb l'Spiderman, el meu preferit :-)

Visca els tres Reis (3)

Capítol 8:

Nena, anem a casa els avis que ja han arribat.

Paraules tenses. Somriures hipòcrites. Com odio tot plegat!

Capítol 9:

M'ho esperava. Però no per això m'ha sabut més greu. El regal encara és més impersonal que la cartera de casa dels meus avis amb un paperet on hi havia escrites només les dues primeres lletres del meu nom. Almenys aquella cartera era del color de la meva cartera...

Ens hem intercanviat els regals. Jo a ell. Ell a mi. Me l'ha donat ell perquè ella ha estat en un racó, enfadada amb tothom. I només l'ha deixat marxar un moment, per donar-me el regal que era obligatori, i tornar al seu cantó, perquè ella li digués que era tard, i que havien de marxar. Adéu siau.

I no per esperar-m'ho m'ha fet menys mal.

Capítol 10:

Agafo la Nineta a coll i ens posem a ballar. Em persegueix per tot arreu. Tota l'estona al meu costat. No es separa de mi ni un moment. Em fa feliç, però... Em fa mal no saber el perquè, em fa mal no poder ni dir-li hola sense que ella l'estiri i se l'emporti. No, no em fa mal rebre un regal que no arriba a una tercera part del que teníem establert, quan jo m'hi he gastat el doble. Em fa mal que sigui incapaç de mirar-me a la cara i dir-me hola, si aquella dona és a prop. Bé, i com que no el deixa ni 10 segons sol...

Capítol 11:

Faig bona cara. He de fer bona cara.

El meu pare encara ha d'obrir un regal. I segur que també li agrada molt.

Jo tinc un regal del Zeppelin. És que sóc molt dolenta i he vist la bossa. Què serà? Què serà? He d'esperar per obrir-lo.

I la Nineta m'espera. M'espera per jugar.

Ai... Amb tantes coses bones que hi ha hagut avui, per què una cosa que ja sabia que em tocaria em toca tant?

Visca els tres Reis (2)

Capítol 3:

Per diferents raons, hauré d'esperar una setmana a provar EL regal de reis. Però m'alegro de totes les raons que faran que no el pugui provar fins diumenge que ve. Quins nervis!!!

Capítol 4:

Nineta, hem d'esperar els papes per obrir els regals. Mira què m'han portat! Has d'anar prement els colors quan surten. I, mentre jo dóno voltes al Rubik Revolution, ella va prement.

Capítol 5:

Ara obre la caixa. Ha entrat a casa amb cara de decepció:

- I els Reis no m'han portat...!

Però després ha dit:

- I si m'ho porten aquí?

Obre la caixa i... I té cara de por.

Tant demanar-ho, tant voler-ho, i ara que ho té...

- Vinga, que provarem si va bé.
- Després...

Capítol 6:

Aquest joc és com el Simon. Es deia Simon? Provo, a veure quants en puc memoritzar. Primer intent: 31! Ole! Com puc haver memoritzat 31 colors? Si és que sóc un geni!!!

Capítol 7:

Ma mare "juga" amb el seu regal. Oooohhh! Si fins i tot li està parlant. Jo la sento, però ella no sap que la sento que li parla com si fos un nen petit o un animalet :-)

Visca els tres Reis

Capítol 1:

El meu pare, quan ha vist el que li havien portat els Reis, ha plorat d'emoció.

Capítol 2:

Jo, també.

Aclariment:

La meva mare no ha plorat, perquè ja sabia què li durien, que sinó, estic segura que també ho hagués fet.

dissabte, 5 de gener del 2008

Demà

Demà serà el dia dels nens. Com avui. Demà serà el dia de veure'ls a tots plegats treure espurnes pels ulls.

Al nen que no creixerà mai, amb la seva il.lusió. De la forma com reia avui. De la forma com cridava i saltava. I de la forma com obrirà els regals. Els seus, i els de la resta de la gent. Perquè sempre et quedes amb les ganes de donar-li tots els teus regals, perquè els obri. Perquè ell és feliç obrint paquets.

A la Nineta, que avui no s'ha separat de la meva mà. "Anem? Anem?", repetia tota nerviosa. "I quan es farà fosc?", anava repetint tot el dia. "I per què no puc anar amb tu sola a esperar els Reis?", quan esperàvem que els seus pares sortissin. No fos cas que no els veiés.

A la Nineta, que no m'ha deixat anar la mà ni un moment. Fins que li he dit, quan els Reis marxaven, que em deixés la mà i que els fés adéu amb la maneta. I això ha fet. I jo pensava que li sortirien els ulls.

A la Nineta, que demà obrirà un paquet i sí que se li sortiran els ulls.

I a tots els altres nens, petits i grans, que demà serà el seu dia.

Al meu pare, que li portaran una joguina que fa temps que en té moltes ganes, i no s'ho espera.

Al meu cosí, que tampoc s'espera el seu regal, i que tot i que la seva dona... Mmm... Som Reis, avui hi ha il.lusió.

Demà serà el dia de tots aquests nens. El dia de la il.lusió. Però, tot i que avui els Reis han de repartir molts regals, jo vull... Jo vull demanar algunes coses. I, com que hi ha tres reis, demanaré tres cosetes.

Vull demanar petites sorpreses com aquesta de la Nineta. Feia temps que sabia que un dia, fa molt de temps, havia presentat a la Nineta. Ja fa més de tres anys! Sabia que tenia el post perdut en algun lloc. I ara l'he llegit. Està molt mal escrit, però m'he emocionat. M'he emocionat recordant aquells moments, quan el meu nom va ser una de les primeres coses que va dir. Quan era la única persona que no fos la seva mare amb qui es volia quedar. Quan... Que sí, que li'n dic Nineta, perquè és la nineta dels meus ulls. Però, d'una forma o una altra, jo també sóc especial. L'avi, sigui on sigui, estaria molt content de nosaltres. Les seves ninetes. Totes dues. La gran, i la petita. Crec que en algun lloc hi ha algun post. El post de l'últim cop que vaig veure riure a l'avi, quan ja estava molt malalt. Vaig trobar-me la Nineta a fora el carrer, i la vaig portar a casa els avis. I ens vam dedicar a jugar a atrapar a la cuina. Ella corria i jo feia veure que no la podia atrapar. I l'avi, que gairebé no es podia ni moure, va riure, com feia molt de temps que no reia. Vull seguir escrivint coses així. I trobar-me-les, com m'he trobat avui això.

Ja sabeu que em costa molt confiar amb la gent. Potser més del que ho hauria de fer. Sóc reservada de mena, i em costa moltíssim explicar les meves coses a algú altre. Per això, quan explico alguna cosa meva, faig un gran esforç. Un esforç que, molts cops, la persona a qui ho explico no se n'adona. I per això em fa mal que algú traeixi aquesta confiança. Però, i tot i ser una contradicció, us demano confiança. Us demano molta gent amb la que confiar, malgrat que sé que em faré mal. Però, què som si no tenim algú a qui confiar-li les nostres coses? Així que ho tinc clar: vull confiança.

I el meu últim desig per mi, té a veure amb els iogurts. Vull obrir un iogurt i trobar-hi premi. Bé, no ho sé. Podria ser que ja hagués obert un iogurt amb premi en els últims temps. En qualsevol cas, el desig és molt curt: vull un iogurt que no tingui un segueix buscant.

I aquí ho deixo. Que ja s'ha fet tard, i teniu molta feina. No fos cas que passéssiu per casa, em trobéssiu desperta i no em portéssiu el que he demanat...

Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Aquest vespre, si no caic rendida, faré la carta als Reis.

Per què hauria de caure rendida?

La Nineta està nerviosa. Nerviosa és poc. Està molt nerviosa. Crec que molt nerviosa és poc.

A les 12 del migdia ha aparegut per casa. Ha estat tota l'estona amb mi, fins a les 5 de la tarda, que l'he deixat amb la seva mare, amb la promesa que hi tornaria al cap de 10 minuts... Plorava, m'agafava, i no es volia separar de mi.

Hem mirat fotos, se'ns ha pixat un ocell a sobre, hem saltat, hem jugat a amagar, hem jugat al picaparet, hem jugat a atrapar, li he ensenyat unes quantes paraules, m'ha deixat molt clar que "jo no beig aigua" i m'ha deixat claríssim què demana als Reis. Demà, quan entri a casa i vegi el paquet que hauran deixat els Reis a casa... Fa 3 setmanes que demana el mateix, i...

La nineta m'ha ensenyat que, quan jugues a amagar, és molt més divertit parar que amagar-se. Per què de petits ningú volia parar i tothom es volia amagar?

També m'ha ensenyat què és l'aranya peluda.

M'ha ensenyat que puc tenir quatre anys altre cop. Però que necessito recuperar-me físicament, o no aguanto 7 hores de córrer i jugar.

I em sembla que m'ensenyarà què és el rellotge perquè... perquè d'aquí a mitja hora passen els Reis pel meu poble!

divendres, 4 de gener del 2008

Ara



Volia canviar la lletra de la cançó. Volia fer de poeta. Però no tinc ni temps, ni ganes. Bé, ganes sí, però sé que no podria parlar en un parell d'estrofes d'una cançó.

Avui pensava que em faria plorar un llibre. Una dona embarassada, intenten matar al seu home, i com a resultat el fill que ha de tenir queda molt mal parat. Ja sé que el fill naixerà, ja sé que a causa d'això tindrà uns defectes físics. Però, tot i així, ha aconseguit que m'emocionés.

D'aquí a una horeta estaré sota una manta. I també ploraré. Perquè ho sé.

Però ara és ara. Ara. Avui. Aquest precís moment.

Ahir em feia una pregunta. La mateixa pregunta moltes vegades. I avui...

Em pregunto per què el cicle torna tan ràpid? Necessitava un temps. Un temps prudencial. Perquè no vull entrar a la dinàmica del gronxador.

Però...

Però coi, i per què no?

La foto del DNI

Tenia el DNI caducat. Ja feia un parell de mesos. Però és d'aquelles coses que fa taaaaaaaaanta mandra! Però taaaaaaaaaanta!

Així que vaig decidir que me l'aniria a renovar per les festes. Perquè alguns hem de treballar, i amb el fabulós horari de 9 a 2 que tenen...

Però, ai senyor! Fa un mes em va sortir una cosa molt lletja a la cara. Una cosa que feia mal efecte, i que es veia d'una hora lluny. Una cosa que sabia que marxaria amb el temps, però que no podia accelerar-ho perquè marxés.

I ma mare, que també tenia el carnet caducat, m'anava dient que quan hi aniríem. Val a dir que a ella li va caducar més aviat: ens el vam fer juntes fa 10 anys, i jo el vaig renovar fa cinc. També tard. Així que jo feia un parell de mesos que el tenia caducat i ella... sis mesos.

Vam decidir anar-hi avui. L'últim dia de festes. Així donavem temps a la meva cara, a que tornés a ser la meva cara, sense cap tipus de marca.

Però està clar que no. La marca segueix allà. Ja és més dèbil, sí, però a les fotos es segueix veient. Segueixo tenint la cara com si algú m'hagués donat una pallissa i encara en conservés alguna marca.

Però què hi puc fer? Res. No penso amagar les meves marques a sota d'una capa de maquillatge. Sóc més jo amb aquestes marques que m'han durat un mes que no pas maquillada. És que per no tenir, no tinc ni pintures. Total, per què les vull?

Així que ahir vam decidir amb ma mare que hi aniríem igual. I...

Em va costar moltíssim adormir-me. I això que no és normal, en mi. M'he passat tota la nit donant voltes. Jo no volia pensar, però em despertava a mitja nit, i em venien imatges del passat proper. No, no eren remordiments. Eren imatges en les que entenia coses. Cada cop que obria els ulls, em venia una imatge amb una mentida, una contradicció, o alguna cosa similar. Mentides i contradiccions que no eren meves, és clar.

Així que aquest matí m'he aixecat aviat per anar-me a fer el fabulós DNI. Tenia els ulls botits. Feia unes ulleres de pam i mig. I tenia la cara amb un parell de marques, d'aquelles que es veuen, fins i tot a les fotos de carnet.

M'he preguntat que si la gent ja sol quedar malament a les fotos del DNI, com quedaré jo? I a sobre haver de pagar. Després d'esperar 3 hores a que ens toqués el torn. Sí, 3 hores.

I mentre treia els 6.80 euros que costa renovar-te el carnet, m'he preguntat si ara ja me'l farien per 10 anys i m'estalviaria d'haver de pagar altre cop d'aquí a 5.

- Per quants anys me'l faran?
- Per 10.
- Ah, d'acord.
- Espera, quants anys tens?
- 29.

I el tio es fot a riure. Si no fos perquè estic en un lloc que no em puc ficar amb l'autoritat, juro que li dic algo, que ja no era el primer cop que em feia algun comentari. Bé, no era el primer cop que em feia un comentari, però no m'ha contestat!

Tot i així ho he mirat: 5 anys. Si me l'hagués fet d'aquí a uns mesos, me l'haguessin fet per 10.

Però en fi, ara ja està fet. Ja tinc la foto horrible. Bé, la foto horrible la tenen ells, a veure què en fan.

I, durant els propers cinc anys, cada cop que algú em demani el DNI, m'hauré de recordar de les marques a la cara i de la nit sense dormir. Bé, no em recordaré de la nit sense dormir, però segurament de les raons per les que no he dormit, sí.

Però també recordaré dues cosetes més. La primera, que les marques no són permanents. I que potser sí que avui fan mal efecte, les meves marques, però marxaran, i tornaré a tenir la cara com sempre, sense problemes.

I la segona, que sí, que he passat una nit sense dormir, però perquè sé adonar-me de les coses. No sóc una persona burra. Bé, potser sí que sóc burra, però sóc prou intel.ligent com per adonar-me de les coses i per veure quan algú m'ha volgut colar una colla de mentides, i a sobre m'ha volgut fer sentir culpable. Sí, m'he sentit culpable, però ja no més. He permés que se'm tractés malament, però ja no més. Aquesta persona, almenys, ja no em tornarà a fer sentir culpable.

I, al cap i a la fi, encara sóc prou jove com perquè aquesta foto només duri cinc anys.

dijous, 3 de gener del 2008

Per què?

Avui ha tornat la pregunta. Una pregunta recurrent. Per què?

Sempre és la mateixa pregunta. Sempre el mateix perquè. I, a mida que passen dies en els que m'he fet la pregunta, la pregunta encara és més cridanera: PER QUÈ?

El perquè em fa vergonya. Molta vergonya. I, a mida que passen els dies en què m'he fet la pregunta, encara me'n fa més. Per què?

Llavors m'aferro al porquet groc. I no sé si és bo o dolent. Sé que és bo i dolent a la vegada. Una cosa pot ser bona i dolenta a la vegada?

Després torna el perquè. I sé que em voltarà pel cap uns quants dies, fins que el cicle torni a començar, i aquest cop espero que no acabi en el mateix perquè altre cop. Podria acabar en un altre perquè, però no en el mateix, si us plau!

Em costa trobar respostes al perquè. Perdó, em costa trobar alguna cosa que pugui arribar a ser resposta al perquè. Tot el que dic que podria ser solució queda rebutjat per mi mateixa quan veig les evidències en contra. Però, aleshores, on és la resposta del perquè?

N'ha de tenir alguna. Tots els perquè tenen resposta. Tots. I el meu també. El problema és que no sé trobar-la.

I me'n vaig a davant de la tele a fer uns exercicis. I penso que una determinada peli té bona pinta. Però fa mal temps. I què passa quan fa mal temps? No, no passa que hi poso bona cara (que sí, perquè m'encanta que plogui). Passa que l'antena no funciona massa bé i no puc veure el digital.

I em trobo en situació lamentable. Com deia als comentaris de l'últim post, avui m'han dit coses lletges. No sé si me les mereixia o no, però segur que no d'aquesta manera. La tele no va. Els exercicis no em surten. Tinc el mòbil un parell de pisos més amunt i el sento des de davant de la tele. I a dintre el cap hi tinc un follet que em va dient: "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?"...

Però demà al vespre tornen a fer la pel.lícula. A una hora a la que els meus pares ja no hi seran. La pel.lícula que té bona pinta és dolentíssima, però ja sabem què vol dir que sigui una pel.lícula dolentíssima. Demà al vespre em posaré davant de la tele, al sofà, amb una manta que només em deixarà sortir del nas cap a dalt, i allà em quedaré fins que s'acabi la pel.li. I pobre del que programa les tempestes que faci que demà no es vegi la tele per culpa de la pluja! Que pujaré jo i no m'ha vist emprenyada!

I m'he alegrat de no agafar el mòbil. Una persona que volia classes particulars. Es veu que té 30 fitxes per fer, que havia de fer per les vacances. I quan se'n recorda? Exacte, avui! No ho volia fer. Mai ho faig. Sempre faig lloc on sigui. Però avui l'he engegat. Fins d'aquí a una setmana. Coi, que sempre em fa el mateix: demà passat tinc un examen i no entenc res de res. Ja sé que fa un parell de mesos que no et dic res, però has de venir demà. I la burra, hi va l'endemà. Doncs aquest cop, no.

I em segueixo preguntant per què. Per què...?

I m'aferro el porquet groc. Que és a la vegada bo i dolent.

M'agrada el meu blog

Sí, ja ho sé, la campanya de m'agrada el meu blog es va acabar fa molt de temps, i jo ja hi vaig participar. Però avui l'he volgut recuperar. Perquè ho necessito. Perquè ja fa dies que ho necessito. I perquè coi, m'agrada el meu blog.

M'agrada haver creat aquest món meu. Un món groc, taronja i vermell. M'agrada que estigui tan ple de color, perquè jo sóc aquest color. Jo sóc com aquest blog, amb aquests colors, i no trobo cap manera més directa de dir com sóc jo. Groc, per damunt de tot. Després, taronja. I després, vermell.

M'agrada tenir un bloc que està lluny de ser famós. Quan més m'ha agradat el blog, ha sigut quan hi ha hagut menys gent. Que sí, que la gent és ben rebuda, però m'alegro de no superar gairebé mai els 10 comentaris. I això que hi ha els meus, i acostumo a contestar a tothom que em deixa un comentari.

M'alegro de ser un blog petit, tot i no ser-ho en quantitat de missatges. M'agrada escriure el que se'm passa pel cap. Sabent que, de qualsevol manera, no m'importa massa que algú passi de llegir-ho. Aquest blog meu és un blog solidari, però és un blog solidari amb mi mateixa. Amb mi i prou. I algun cop m'ha sabut greu la sobredosi de posts. Però ara, no. Jo vaig començar a escriure perquè volia expressar-me. I jo m'expresso. I a vegades tinc massa posts en un dia. I això no és bo. No és bo, perquè si escric massa significa que no estic bé. I si no estic bé i em va bé escriure, no tinc perquè anar demanant perdó. Si algú té temps i ganes, que ho llegeixi. I sinó, doncs que no ho llegeixi.

M'agrada tenir una lluna a l'esquerra que em diu com està. Em recorda si la veuré de nit.

I m'agrada tenir el porquet groc. Pot semblar una tonteria, sí. Però per mi, aquest porquet groc significa molt més que el color groc, taronja i vermell del blog. Significa la meva dolçor i el meu somriure. I significa la promesa de que existeix una Llum millor. Una Llum feliç i riallera. No per ella, sinó pel seu voltant. Poques coses diuen tan de mi com aquest porquet groc.

I, últimament, m'agrada el post recomanat. Perquè jo parlo molt. Perquè el meu blog és petit. Perquè jo segueixo un nombre petit de blogs. Però hi ha posts que em toquen. De moment, amb el poc temps de vida que té aquesta "secció", hi ha hagut un post que em va fer riure moltíssim, un post que em va fer reflexionar moltíssim i un post que em va entendrir moltíssim. Sí, aquest espai només està dedicat als "moltíssims". A aquells posts que em fan sentir alguna cosa, com si em toqués amb una lupa.

I m'agrada el meu blog. Perquè sóc jo. Perquè parlo, ric, m'enfado, crido... tot el que faig, ho faig jo.

I perquè, no ho negaré, avui he plorat. Les llàgrimes em queien galta avall sense que hi pogués fer res, sense mirar cap pel.lícula. I, mentre no podia aguantar les llàgrimes, ha sonat el mòbil. No el volia agafar. Però he vist qui trucava. He estat cinc minuts parlant. I m'he notat la veu entretallada. Estic segura que qui m'ha trucat ha notat la veu entretallada. Però no ha dit res. I jo que li agraeixo. Perquè a vegades s'agraeix poder parlar sense que ningú et digui res, sense que ningú pregunti, sense haver de donar explicacions.

I, no sé per què, sé que ha passat el mal temps. Sé que deixaré d'escriure més d'un post diari, a partir d'avui. Ho sé. Aquest post només serveix per fer baixar l'anterior.

Però, tot i així, ho vull dir ben fort: m'agrada el meu blog!

Portes

Tres dies. Tres! Tres dies m'ha costat tornar a estar a l'altra banda del gronxador. Tres dies!

Sempre és la mateixa història. Em fio de la meva primera impressió. Però no vull fer-ho. La primera impressió és dolenta, així que no li'n faig cas. No faig cas de la veueta interior que em diu que... Què em diu? Que fugi?

Després de donar-me un cop i un altre sobre la mateixa pedra, penso en la frase aquella que diu que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Perfecte. Doncs la dona, almenys aquesta que escriu aquí, no ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, no. Ella hi ensopega 22 vegades 2! I encara me'n dec deixar alguna.

La qüestió és: jo tanco una porta. Ja en tinc prou. Deixo la porta ben tancada i dic que no la tornaré a obrir. Si de cas, l'obriré si sento una bona disculpa.

Tonteries. Tonteries de les grosses.

Un lleu toc a la porta, i vaig jo corrent a obrir-la de bat a bat. Que necessites que et faci un favor? Cap problema! Que vols això altre? Cap problema.

I llavors faig els favors per... per adonar-me'n que ni tan sols era important que fes el favor. Que jo m'he matat a fer el favor, i només era una forma d'assegurar-se de que jo seguia aquí, de que no havia tancat la porta. Però que la porta està tancada cap a l'altra banda, només volia saber que jo ballo al son de la seva música. Encara no sé ben bé per què.

I ja hi som. Tres dies més tard i estic a l'altra banda del gronxador, dient-me idiota a mi mateixa, simplement perquè sóc idiota. Veig que juguen amb mi, i encara ho permeto.

Però no. Jo sóc la Llum. I a mi ningú no em trepitja, què carai! I sé que no en faig gaire de tenir bons propòsits si després passo d'ells quan ho he de fer. Però... però amb aquesta pedra ja hi he ensopegat 22 cops 2 vegades, i ja n'hi ha PROU. Sí, PROU. Amb majúscules. I si cal, hi poso lletra tamany 70, fosforito i subratllat.

PROU!!!


I, què carai, un prou no és una manera d'acabar un post. Així que l'acabo amb dues cosetes més. La primera és una petició d'ajuda. Vaig estar buscant imatges de llums per posar al perfil. La imatge que hi tenia per defecte era una estrella. Però la volia canviar. El far em va agradar, però el trobo massa fosc. Vull una imatge que signifiqui això, llum, però que sigui com jo: groga, clara, i plena de llum. Si algú m'ajuda, prometo fer-li un regal. Un regal virtual, però regal al cap i a la fi.

I, finalment, una reflexió. Una reflexió que encara té a veure amb el post d'ahir (el del vespre). En aquest món hi ha molta gent que val molt la pena. Moltíssima. I hi ha unes quantes persones a qui no hauré de tancar la porta mai, perquè mai faran res que em faci tancar-los la porta. Per aquestes persones, persones bones, algunes de les quals ja conec, vull continuar obrint iogurts. Perquè sí, algun cop he trobat algun premi. Algun cop n'he trobat algun i no l'he sabut apreciar. Però els premis són aquí. Darrere la tapa de molts iogurts. I aquest any... aquest any trobaré el premi gros. El més gros de tots. A sota d'un iogurt. I em riuré de totes aquestes persones que em volen fer ballar al seu voltant, i per les que no tinc cap mena d'importància.

I si no trobo el premi aquest any, serà l'any que ve. I sinó l'altre. Perquè, si el premi existeix, i estic segura de que existeix, només és qüestió de temps que el trobi.