dimecres, 31 de maig del 2006

No ho puc evitar

Ho recordo com si fos avui mateix, però ha de fer uns 15 anys. S'havia acabat l'entrenament i estàvem als vestidors, un munt de noies de 12 o 13 anys. M'havia enfadat amb una noia, amb una amiga meva. No recordo el perquè. Tampoc és important. Només sé que estava molt enfadada. Així que em vaig posar a l'altra punta de vestidor, disposada a no dir-li res.

No recordo com va anar, què vaig fer. Només recordo que als cinc minuts ja estava xerrant i rient allà, on era ella, amb ella. Ella no em va dir res. Vaig ser jo la que vaig anar cap allà. La que estava enfadada. La que es va dir a sí mateixa que o li demanava perdó o... o què? O res, perquè la senyora no podia evitar anar allà, fer bromes i riure.

Tota la meva vida, que jo recordi, m'he comportat igual. Em puc enfadar. Puc engegar algú a la merda (puc dir merda, jo sóc la moderadora). Puc dir que ja s'ho faran. Però al cap de relativament poc temps, ja torno a estar com si no hagués passat res. Idiota? Probablement. Burra? Segur. Tonta? Seguríssim. Però és que no ho puc evitar.

Últimament em passa sovint, això. M'enfado. Amb raó. Però, tot i així, em comporto com una idiota. Com el que sóc, vaja.

Resulta que en un moment concret estic molt enfadada amb algú. La cosa té una mica a veure amb una situació 2 de fa uns dies. Bé, no té a veure amb la situació 2, sinó amb la mateixa persona.

No, no sé per què s'ha enfadat. El fet és que no tinc ganes de parlar-hi. Perquè no. Perquè m'ha fet enfadar. I perquè ja m'hi vaig enfadar no fa massa, i això que em costa enfadar-me amb la gent.

Però no ho puc evitar. No puc evitar mirar cada poc a veure si apareix. No puc evitar mirar el mitjà de comunicació pel que podria dir alguna cosa.

I, finalment, no ho he pogut evitar. A la que ha aparegut, la Llum ha fet el de sempre: anar, xerrar, fer una brometa, com si no hagués passat res. Com si no m'hagués enfadat. Com si no hagués dit un moment abans "a la merda". Com si...

I és que no ho puc evitar.

dimarts, 30 de maig del 2006

Dues opcions

Sona el despertador.
Continuo dormint.

Esmorzo.
Continuo dormint.

Em vesteixo ràpidament i preparo la bossa del gimnàs.
Continuo dormint.

Pujo al cotxe i vaig camí de la ciutat.
Continuo dormint.

Arribo a la ciutat. Gairebé no hi ha cotxes pels carrers. Només m'he
d'aturar als semàfors.
Continuo dormint.

Aparco el cotxe i em dirigeixo al gimnàs.
Continuo dormint.

Començo a fer gimnàs.
Continuo dormint.

La meva cara comença a estar més vermella.
Sona el despertador.

Començo a distreure'm amb bones idees.
Esmorzo.

La meva cara ja és una gamba total.
Em dutxo.

Uns estiraments.
Em vesteixo.

Em dutxo.
Surto de casa amb el cotxe.

Em vesteixo.
La carretera de casa està com una hora abans (qui hi hauria de passar?)

Surto del gimnàs.
Arribo a la ciutat.

Faig feliç a algú al deixar-li la meva plaça d'aparcament lliure quan ja no
en queda cap.
Començo a veure una cua d'uns quants metres.

Circulo per un lloc on no hi ha massa cotxes. L'únic problema és una
rotonda.
Mare meva, ja torno a estar enmig d'un embús!

Arribo a la feina, ben contenta.
Estaré mitja hora enmig d'un embús.

Ja fa estona que sóc a la feina.
Arribo a la feina, maleint els cotxes i la mare que els va arribar... Sí, em
podria haver aixecat abans, però...

Dues opcions. Dos formes de començar el dia. Tinc molt clar quina és millor
i quina és pitjor. És clar que també depèn del dia (o de l'hora d'anar-se'n
a dormir el dia anterior).

diumenge, 28 de maig del 2006

Quins mesos més llargs!

Baixada de pressió.

Pell vermell gamba.

Suor.

Mareig.

Tancada a casa de 10 del matí a 8 del vespre per evitar les coses anteriors.

Fugida de la inspiració.

Ganes d'emigrar a països més al nord o molt més al sud.

Galtes vermelles tot el dia (ai, no, que això ja és normal!)

Ara me n'aniria a córrer una estona, però ai! Si surto no podré arribar ni a la casa del cantó, que ja estaré per l'arrastre.

Ai, la calor fa que em costi menys enfadar-me. Bé, enfadar-me, el que es diu enfadar-me, no. Deprimir-me. Bé, deprimir-me tampoc. Que les coses em sàpiguen més greu que el que m'haurien de saber. Determinades coses. Bé, és igual, no venen al cas.

I el fet de que sembla que últimament estigui jugant al gat i a la rata encara em toca més la moral. Arribo, i una persona acaba de marxar. Marxo, i al cap de poc arriba.

Que ningú em faci cas, des d'ara fins al setembre. La calor m'afecta les neurones.

dissabte, 27 de maig del 2006

Meme sobre blogs

En Zinc m'ha passat aquest meme sobre blogs. I com que jo no tinc res més a fer aquest matí que ficar la pota un cop darrere l'altre, em posaré a fer el meme. Així, almenys, no ficaré la pota. I si la fico, com que ningú no em coneix... (jaja!)

Per què vas crear la teva bitàcora?

Doncs perquè em vaig cansar del nom de l'antiga :-)

Ara seriosament, fa tant de temps que ja ni me'n recordo :-)

Ara més seriosament, ni jo mateixa ho sé. En vaig descobrir una fa temps. I d'una, vaig passar a una altra. I a una altra. I a una altra. Fins que un dia vaig pensar que si l'altra gent era capaç de fer-ho, doncs jo també. I així vaig crear-ne una. Després la vaig abandonar i en vaig crear una altra. Però, al cap i a la fi, segueix essent el mateix.

Quantes bitàcores llegeixes al dia a part de la teva?

Aquesta és una pregunta que no penso contestar :-)

Entre altres coses, perquè no en tinc ni idea. La veritat és que... buf, no ho sé pas! El bloglines (veure la propera pregunta) diu que, ara mateix, hi ha 31 bitàcoles que acostumo a llegir que tenen alguna cosa nova i jo encara no ho he llegit. Doncs això, unes quantes, tot i que no les llegeixo totes cada dia, i n'hi ha que només les llegeixo el cap de setmana o quan tinc temps.

En llegeixo moltes. A la majoria no hi deixo comentaris, perquè gairebé mai sé què dir. Jo és que si no puc escriure un post llarguíssim, no sé resumir :-) Però vaig per aquí i per allà, llegint cosetes.

Saps què és un lector d'RSS? Si la resposta és sí, quin utilitzes?

Sí que ho sé. Com que sóc una mica despistada (però només una mica, eh!) i no tinc tots els enllaços aquí a la dreta, doncs faig servir un lector d'RSS. És clar que, als enllaços que tinc aquí a la dreta, hi clico indiscriminadament, encara que sàpiga que no hi ha res nou... Estic com una xota, ja ho sé.

Has banejat alguna vegada gent pels seus comentaris?

Sí. Aquells que arriben en anglès i que fan propaganda. Aquests els esborro tan aviat els veig. La resta, no. Faltaria més!

Quin és el benefici i el perjudici que t'ocasiona aquest món de les bitàcoles?

Prejudici? Quin prejudici? :-) Bé, el principal és que això enganxa molt i estic molt de temps per aquí llegint (i es escrivint).

Però els beneficis són molts més. Com ja he vist en més d'un lloc, des que vaig començar a escriure aquí, acostumo a anar pel carrer i penso "això és un post, això és un post". I, realment, a vegades em poso aquí, escric, i quasi que m'acabo prenent les coses a catxondeig (encara que no ho sembli) i el simple fet d'escriure-ho aquí, fa que jo mateixa m'animi. Després hi ha els comentaris, és clar, que fan que encara m'animi més. Però el simple fet de venir aquí i riure'm de mi mateixa (o no) és una bona teràpia.

I res, que quines respostes més dolentes que he donat. Vaja, el que ja tothom sap. Però, en fi, ja se sap, avui no és un bon dia (tot i que espero que sigui millor que ahir). Incomprensiblement, altre cop, la única persona que m'ha preguntat què tal ahir, ha sigut la persona de qui parlava ahir. Però ho deixarem estar.

A qui el passo? Doncs ja l'ha fet molta gent... però dels que esteu aquí a la dreta (i últimament us passeu per aquí) i encara no l'heu fet... He fet una llista, però m'ha quedat tan llarga, que l'he esborrat. Perquè tampoc sabria a qui triar, dels que esteu aquí a la dreta. I bé, tampoc vull obligar a ningú. Així que deixo el testimoni penjat. A tots els que esteu aquí a la dreta i no l'heu fet, us el passo (si el voleu fer). Ja sabeu qui sou :-)

divendres, 26 de maig del 2006

Desastre

Hi ha dies que són un desastre. Tu tens els teus plans, vols fer les teves coses, però apareixen un piló de coses a fer. Un piló de gent que necessita això o allò altre. I tu allà, mirant el rellotge, pensant que no tindràs temps de fer el que havies (no, el que volies no, el que havies) de fer.

Incomprensiblement, mentre mires el rellotge, penses que ho explicaràs a... Però què coi li importen, a aquesta persona, els teus problemes?

Sí, és clar, no li importen els teus problemes. Però és que últimament parles més amb aquesta persona que amb la resta de la gent. Bé, amb la resta de la gent, exceptuant aquesta gent que et venen a demanar coses, si els comptabilitzes a tots plegats com una sola persona.

I, no saps com, descobreixes que una cosa que era interessant, ara ha deixat de ser-ho. Sí, encara és interessant. Però ja no té la mateixa gràcia. Va començar essent una altra cosa, però ara s'ha convertit en una excusa per parlar. Però fa temps que ja no surt el tema que et va portar allà.

Però ja tornes a estar als núvols. Com sempre. Faltaria més!

I ara acabes de consultar la guia. Sorprenentment, la distància és més curta del que pensaves. Què són 11 hores en cotxe? Et pica la curiositat i veus que "només" són 6 euros amb Ryanair des de l'aeroport de Barcelona (ejem, això diuen allà, aquí jo en dic aeroport de Girona).

Però saps que aquesta informació no serveix per res.

I al final, tampoc has explicat res. Total, què li importa?

Esperem que el desastre de dia millori, que sinó...

dimecres, 24 de maig del 2006

Somiar



És tan fàcil somiar...

És tan fàcil treure els peus de terra i pujar als núvols...

És tan fàcil pensar en coses bones...

"Tu no et fas mai il.lusions", em va dir algú fa poquet.

Però jo sempre somio.

Jo sempre tinc el cap als núvols.







Avui he somiat molt.

Moltíssim.

He somiat desperta.

Sense cap raó.

Sabent que és això, un somni i prou.

Sabent que sempre estarà allà dalt, als núvols.

O potser no?





En fi, potser que vagi a somiar de veritat.

El problema és que demà ja no recordaré el que he somiat.

dimarts, 23 de maig del 2006

I els meus 13 centímetres?

L'altre dia vaig anar al metge. Com que sóc una despistada i no vaig portar-me res per fer (i em vaig haver d'esperar mitja hora a que el metge aparegués), em vaig posar a llegir una revista mèdica que hi havia per allà.

Em vaig aturar en una pàgina on parlava de l'alçada dels nens i hi havia una fórmula per calcular l'alçada a la que arribaria un nen o una nena. L'alçada teòrica, és clar. Ja deia que la cosa no era exacta (faltaria més!) però que era una bona aproximació, per fer-se'n a la idea.

La fórmula era molt fàcil: es feia la mitjana de les alçades del pare i de la mare. Si era una nena, es restaven 6.5 centímetres a aquesta mitjana. Si era un nen, es sumaven 6.5 centímetres.

I està clar: jo agafo l'alçada del meu pare, li sumo l'alçada de la meva mare, divideixo per dos, li resto 6.5 centímetres i... ON SÓN ELS MEUS 13 CENTÍMETRES?

Sí, d'acord, era una fórmula aproximada. Però és que 13 centímetres és restar dos cops el que s'ha de restar si és una nena! Què passa, que jo sóc una nena cúbica? Bé, nena em sembla que no, però cúbica...

A mi m'han timat! On són els meus 13 centímetres?

Per això quan havia d'anar cada cap de setmana amb la maleta amunt i avall tenia tants de problemes per posar-la al portaequipatges dels vagons de la renfe. Més d'un cop havia hagut de pujar de peus a sobre el seient per poder-la pujar o baixar. Sí, no em fa cap vergonya reconèixer-ho: si no hi arribo i ningú m'ajuda, d'una forma o una altra hi he d'arribar!

Per això quan arribo a una classe i la pissarra està escrita es queda tota l'hora amb una lletra que no és meva de la meitat cap amunt. Això sempre i quan no surti el graciós de torn, que digui: "T'has deixat d'esborrar un tros!", que llavors el faig aixecar, li dóno l'esborrador, i que esborri. I si medeix metre-seixanta-i-tants, que faci saltets, que sinó els he de fer jo!

Per això el meu cotxe porta el seient del conductor a davant de tot. No es pot tirar més endavant. Ah, sí, ara que hi penso: senyors dissenyadors de cotxes, quan feu proves amb els cotxes, poseu-hi un ninotet de metre-seixanta, que llavors la resta tenim problemes. Perquè, com voleu que deixi 25 cm entre el volant i jo si llavors no arribo als pedals? I el cinturó? El tinc graduat a baix de tot, però com que el seient està tan endavant, em queda massa amunt i em passo tota l'estona que vaig en cotxe fent-lo baixar. Què us costa deixar que es pugui graduar una mica més avall?

Per això només faig servir la part de baix del meu armari. De la meitat cap amunt, no tinc ni idea de què hi ha.

On puc anar a reclamar? Jo vull que em tornin els meus 13 centímetres!!!

diumenge, 21 de maig del 2006

Fàcil

Viatjo en la meva màquina del temps a mitjans dels anys 90. No recordo com comença la conversa, però recordo exactament el que em va dir ella:

- Trobar algú no és difícil. El difícil és mantenir-ho.

I, com si es tractés d'avui mateix, recordo el que vaig fer. Vaig somriure i no vaig dir res. Però sé que vaig pensar alguna cosa de l'estil "fàcil ho serà per tu, guapa".

La màquina del temps em retorna a l'actualitat. Avui. Aquesta tarda. Ella era aquí.

He de reconèixer que és bastant conseqüent amb el que va dir. Feia dos o tres mesos que s'havia separat que se'n va anar a viure amb un altre noi. Van estar visquent junts un temps. No fa ni dos mesos que s'ho van deixar, d'un dia per l'altre.

Com sempre, jo m'he estat escoltant el que deia la gent, sense parlar massa. Mirant. Observant. Llegint entre línies. Fins que se li ha escapat una cosa que no volia haver dit. Ningú se n'ha adonat. Ningú? Bé, sí, aquella noia que estava callada, fent uns mots encreuats, ha aixecat el cap amb sorpresa. Ningú més ha fet cap gest que denotés que se n'havia adonat.

Ella m'ha mirat. Amb preocupació. Però jo no he dit res. Què volia que digués?

M'ha anat observant. A veure si deia alguna cosa. Però jo he seguit amb els meus mots encreuats. Com si no hagués sentit res.

Jo no sóc qui per jutjar-la a ella, ni a ningú. A ella sembla que li fa vergonya dir-ho. Però no sé per què. Al cap i a la fi, ella actua amb conseqüència: "Trobar algú és molt fàcil". I, si he de ser sincera, el que em fa és una mica d'enveja. Ella segueix essent la noia de fa 10 anys, i jo també.

Arriba el moment d'anar-se'n. El que se li ha mig escapat és amb qui havia quedat. Per això té tanta pressa. Se'm mira amb cara seriosa. Jo li somric, però ella continua amb cara seriosa.

- Adéu, Llum, maca.

Somric. Sí, sóc la maca. Sempre seré la maca. La bona nena. La "mira que trempada". La "ella no ho faria". La...

La cara amb la que em mira deixa veure que li faig pena. O potser està preocupada per si diré a algú el seu secret. Se'n va. I jo em recordo de la frase que em va dir fa 10 anys. I sí, realment és conseqüent. I, també, si me la digués ara, somriuria, no diria res, i pensaria "fàcil ho serà per tu, guapa".

Guia improvisada

- Mama, m'acompanyaràs a veure les flors?
- Sí, és clar. Però haurà de ser diumenge al matí...

Així que, diumenge al matí, la Llum i la mama de la Llum se'n van a veure les flors.

La Llum comença a anar d'aquí cap allà, pujant i baixant escales. Però...

- Nena, que hem de pujar gaires més escales?
- No, mama.
- És que hi ha escales que no puc pujar.

Així que intentem evitar les escales, cosa que és bastant difícil.

Arribem a unes escales que baixen. Estan fetes de fa poc, cosa que vol dir que tots els escalons tenen la mateixa alçada i que no costen de baixar. La Llum va baixant, tranquil.lament, sense anar massa ràpid. Quan arriba a baix, veu a la mama a mitja escala. Va baixant les escales com els nens petits: agafada a la barana, posant els dos peus a cada escaló.

De flors no se'n veuen massa. Aquest any que no han fet cap desastre a les escales de la Catedral, el desastre l'han fet a la resta de llocs. Almenys a la resta de llocs que han vist la Llum i la mama de la Llum.

Com que això de les escales es complica, la Llum intenta agafar un camí que no té escales. "Anem als Alemanys?" La mama la mira com si no l'entengués. De fet, sembla que no l'entèn.

Un cop als Alemanys, la mama li pregunta a la Llum si és allà que comença la muralla. Així que la Llum es dedica a fer de guia improvisada del barri vell.

Primer de tot, la fa pujar fins a una de les torres d'observació. O aquest és el nom que li diu la Llum. "Allò és Sant Daniel?", pregunta la mama. I la Llum li ensenya que, si sap mirar bé, pot veure la casa on viu des d'allà dalt.

Com que la mama ha preguntat per la muralla, la Llum se l'emporta muralla avall. A la muralla no hi ha escales. Recorren mitja muralla, i baixen a la facultat de lletres. D'allà, retornen a veure les flors.

Bé, retorna la Llum. Cada cop que arriben a un pati, la mama li diu a la Llum:

- Tu entra, que jo m'espero a fora.

I de mentres la mama descansa.

Aquest any les flors no m'han agradat. Potser no he vist les millors, però de les que he vist, no hi ha hagut res que m'hagi agradat.

Però m'ha sorprès que la mama no conegués res del barri vell.

I m'ha agradat això d'ensenyar el barri vell a algú.

dissabte, 20 de maig del 2006

Vols els 15 cèntims?

Se m'ha fet tard. He esmorzat a les sis del matí. Pensava tornar a casa per dinar. Però són les 14:15 quan arribo a l'estació. El tren surt a les 14:28. No he menjat res des de les 6 del matí, i si espero a arribar a casa, dinaré a les 5 de la tarda. Així que em decideixo a anar al bar de l'estació. Em costarà car, però alguna cosa he de menjar.

Arribo i una japonesa està pagant el que ha comprat. 2 euros i 5 cèntims. La noia que l'atèn li comença a dir si no té 5 cèntims. La japonesa no entèn res. Com que veig que encara se m'escaparà el tren, li dic a la japonesa en anglès (anglès gironí, però almenys m'entèn) que si no té cinc cèntims. La noia li dóna els cinc cèntims.

A la nit he dormit unes 4 horetes, si és que hi he arribat. Així que demano un entrepà i una coca-cola. No tinc ganes de despertar-me a Figueres i haver de tornar enrere... La noia em mira amb cara de fàstic.

- ¿Uno de estos?

Jo no he assenyalat els entrepans i m'ha entès, així que dedueixo que entèn el català...

- La coca-cola de lata o de botella?
- De llauna.

Se'm mira amb cara de més fàstic encara.

- De lata o de botella?

Les 14:20.

- De lata.

M'ensenya el paper amb el que costa. Ni tan sols m'ho diu. Visca la simpatia.

La brometa em costa 2.65 euros. Trec un bitllet de 5 i li dic:

- Vols els 15 cèntims?

Se'm mira amb cara de fàstic i m'assenyala el paper.

- Son 2 con 65.

Ara la que se la mira amb cara de fàstic sóc jo.

- Sí, ya lo sé. Que si quieres los quinse sentimos.

Ella m'entèn perfectament. M'ha entès quan li he demanat l'entrepà. Així que si ella no vol fer-me cas si li parlo en català, jo puc parlar el castellà a la meva manera...

Em mira amb cara de no entendre res. Com si em faltés un bull.

Va fins a la màquina. Agafa una calculadora. Una calculadora!!!!! No ho veig, com si ho veiés: 5.15-2.65=

Almenys em torna el canvi bé.

dijous, 18 de maig del 2006

Kira

Kira és una nena molt especial. La seva mare és la reina d'un regne anomenat Shola. Però no només és la reina d'aquest regne (i humana), sinó que és descendent d'elfs i de fades. A més, és una maga. El seu pare és l'emperador negre. Viu en un altre continent i no és humà. Per això, la nena, que viu amb els humans, és completament diferent físicament dels humans. Però també per això, la nena té uns poders màgics enormes. Amb tan sols 2 anys és capaç de fer molta més màgia que nens de 8 o 9 anys.

Però, a part de tot això, la Kira és especial per una altra cosa. Els humans la volen, perquè segons la profecia, la nena serà qui salvi de la mort al cavaller que, al cap d'uns anys, derrotarà a l'emperador negre. Però la profecia també diu que si l'emperador negre té un fill amb un humà de la seva banda, serà capaç de conquerir tots els regnes dels humans.

Així que tot comença per això: per una nena molt poderosa. Una nena que s'amaga al petit país de Shola. Una nena que és portada al país d'Esmeralda, perquè la protegeixin, dos dies abans que l'emperador negre, amb els homes insecte (els habitants del seu món) ataqui amb dracs el regne de Shola i no deixi a ningú viu.

A partir d'aquí, uns cavallers del regne d'Esmeralda, que protegeixen el continent, aniran visitant els diferents regnes, amb un pla per salvar el continent. Ho aconseguiran?

De moment, els humans han aconseguit parar els primers dracs i homes insecte que venen de l'Imperi Negre. Ho han aconseguit gràcies a la màgia i a unes trampes. Però sembla que hi haurà problemes. Perquè els cavallers són humans, i tots tenen alguna cosa per polir.

Ja m'ha tornat a passar el mateix de sempre. El llibre en qüestió és la primera part d'una sèrie de 9 llibres. S'acaba així:

Dicho esto, Wellan giró bruscamente sobre sus talones bajo las miradas alarmadas de sus colegas. El combate nocturno había sido sólo un preludio... ¿Pero un preludio de qué?


El llibre queda molt penjat. I ara tocaria seguir. Però... però només n'hi ha una edició en castellà, del març del 2006. A l'editorial on s'ha publicat el llibre no n'han publicat la segona part (ni la tercera, ni la quarta...) Així que tinc dues possibilitats: esperar a que surti la segona part (i la tercera, i la quarta...) en castellà, o intentar llegir-ho en francès...

dimarts, 16 de maig del 2006

Sinceritat? I una ... !

Medeixo 1.80. Sóc rossa, amb els ulls blaus i els cabells molt llargs. Tota la vida m'he dedicat a la gimnàsia, i no en sóc professional perquè era massa alta i així no podia ser gimnasta. Al final m'he acabat dedicant a ser caixera d'un supermercat. Sóc simpàtica i divertida. Mai em quedo sense saber què dir.

Podria seguir amb la meva descripció, però no ho faré. Simplement...

Quan algú m'expliqui que és incapaç de practicar determinat esport, callaré com si jo també en fos incapaç. No tornaré a dir mai allò de "jo havia competit en aquest esport". Perquè, és clar, quan continuo explicant la veritat, i dic que ho vaig deixar als 14 anys, i que sempre arribava la última, em tornaré a trobar un "sí, ja, és clar".

Quan alguna persona llicenciada en història o similar em vulgui explicar una cosa i em surti amb un any, sense dir-me què va passar aquell any, em faré la tonta i preguntaré què va passar aquell any. No tornaré a sortir amb un "sí, és clar, aquest any va passar això". Perquè llavors no em creurà quan li digui que jo, en realitat, d'història no en sé gairebé res (cosa absolutament certa).

Deixaré d'escriure aquells mails que escric de tant en tant. Mails sincers. Però mails que no són ben rebuts. I no perquè digui coses dolentes. Perquè en els meus mails sincers sempre acabo dient coses bones. O coses neutrals. Però quan veus que no tindràs resposta a alguna determinada pregunta, et queda una cara d'idiota...

Quan algú em pregunti a què em dedico, doncs seré secretària. O caixera. O treballaré en una botiga de roba. O...

I quan algú em faci aquella pregunta... doncs m'inventaré alguna història. O no. De què serveix dir la veritat, si igualment ningú em creu? De què serveix enviar un mail explicant que realment és veritat, si resulta que no reps cap resposta? Com deia l'altre dia als comentaris, el pitjor dels mails i sms no és esperar una resposta. El pitjor és quan t'adones que aquesta resposta no arribarà mai.

El principal problema és que ja ho diu la sabiduria popular: "S'agafa abans a un mentider que a un coix". I, és clar, com no em posi talons de pam, una perruca, perdi uns quants quilos, vagi a donar un volt al supermercat a veure què fan les caixeres i algú em tenqui la boca, seré incapaç de fer les primeres coses. I pel que fa a aquella pregunta... doncs res, si m'invento una història, segur que m'acaben enxampant. Entre que no sé dir mentides i que aquesta seria massa grossa...

Algú em va dir fa poc que li agradava la meva sinceritat. La meva resposta va ser: "Per què hauria de dir mentides?" I ara m'he trobat amb una bona paradoxa: si dic una mentida, em creuran. Si dic la veritat, es pensaran que dic una mentida.

Em toca a mi decidir: o dic una mentida, sabent que m'acabaran enganxant, però en el moment que la digui em creuran i no s'enfadaran amb mi; o dic la veritat, sabent que es pensaran que dic una mentida.

De fet, tinc temps de pensar-m'ho. Dubto que hagi de contestar aquesta pregunta en molt de temps!

diumenge, 14 de maig del 2006

Blanes

No, Blanes no és de l'Empordà. Però per mi és com si ho fos. Sé perfectament que és de la Selva, allà tan a prop de Barcelona... de la província de Barcelona, és clar. Però jo sempre dic que és de l'Empordà. Serà l'influència d'alguna cançó?

No sé per què m'agrada, aquest poble. Si ni tan sols en conec res més que el passeig marítim. Però m'agrada.

Blanes té una avantatge: està a mig camí entre Girona i Barcelona. Allà al mig. Envoltat per Lloret, Palafolls, Massanet...

Avui he agafat el cotxe i me n'he anat cap a Blanes. Nacional avall. No està lluny. Una estoneta de nacional i prou. Vas fent, vas fent, i quan arribes al cartell que posa "província de Barcelona" ja saps que ja gairebé hi ets. Una baixada i et trobes la rotonda. Una rotonda que abans era un trencant, però que ara és molt millor. Com ha guanyat aquell trencant! Ara ja no es formen aquelles cues... Bé, a l'estiu potser sí.

Poc després de la rotonda et trobes amb el cartell que anuncia la comarca de la Selva. Uns quilòmetres més i ja ets a Blanes. Entres pel carrer de sempre, fins al passeig. Aparques on sempre. I vas on sempre, faltaria més!

La tornada és diferent. T'entretens mirant els cotxes que van en direcció contrària. La carretera està gairebé neta anant cap al nord. En direcció sud et trobes un munt de cotxes. Comences a mirar matrícules. De les que encara porten la procedència, un 90% són de Barcelona. Veus algun perdut de Tarragona, de ses Illes o de Girona. Però són els menys.

No te n'adones i ja ets a Sils. I no saps per què, les teves espatlles fan un moviment amunt. Quan han fet aquest moviment abans? Ah, sí, com a resposta a un per què. Somrius. Has dit la veritat. Per què hauries de dir mentides? No hi guanyes res dient una mentida. Però saps que no t'han cregut. Perquè no és massa normal. Però tampoc és impossible. Simplement t'han preguntat per què. I tu has contestat amb un moviment d'espatlles. Perquè no el saps. I perquè t'has adonat que les coses són complicades. Hagués sigut més fàcil dir una mentida? Saps que no. Però també saps que és difícil que algú et cregui.

Quan te n'adones ja has arribat a la zona on hi ha el teu bosc. Mires a banda i banda i et preguntes on deu ser. Només hi ha dues persones a la família que saben on és, i cap de les dues té ganes de portar-t'hi.

Passes per tota la zona. Vas mirant a banda i banda. On deu ser?

Ja que hi ets, passes per davant de la casa on va néixer el teu avi. Ja no és de la família (això ha sonat una mica mafiós, però no ho és, eh, la meva família, de mafiosa!) La casa està a una banda de la carretera. A l'altra, hi ha bosc. I si fos aquest? De fet, la gent que ara viuen a la casa volien comprar el bosc, així que penses que no ha d'estar lluny. Bé, o no ha d'estar lluny, o volen requalificar els terrenys, que aquesta gent està ficada a l'ajuntament i saben d'aquests temes...

Mires el comptaquilòmetres. Segueixes fins a casa. Exactament 11 quilòmetres. No és lluny d'on vius ara. Amb un quart d'hora hi ets. Algú et podria ensenyar on és el bosc.

Tornes a arronsar les espatlles. Avui has estat a Blanes. Avui segur que has vist un tros del teu bosc, però no saps on era. Avui no t'han cregut quan has dit la veritat, i saps que si t'haguessis inventat una història t'haguessin cregut. Avui has tornat a ser aquella persona que va crear un altre blog amb un altre nom.

Però algun dia algú et creurà.

I algun dia aconseguiràs que t'ensenyin on és el bosc.

En principi?

Avui em dedicaré a fer un plagi d'aquest post d'en Zinc (algun dia, quan no tingui mandra, posaré el nom complert, no el diminutiu...)

Moment 1: Fan una proposta a la Llum. Diu que sí. Però és una proposta oberta i ha de decidir ella el què.

Moment 2: La Llum té una genial idea. En aquell moment sembla genial, però...

Moment 3: La idea deixa de ser genial.

Moment 4: Decideix canviar de plans i intenta contactar amb l'altra persona.

Moment 5: L'altra persona no dóna senyals de vida en el moment en què havia dit que en donaria.

Moment 6: Passa l'estona, i segueix sense donar senyals de vida.

Moment 7: Dues hores més tard, la despistada de torn (o sigui jo) descobreix que tenia el mòbil en silenci. Arriba a casa i té 7 trucades perdudes, un sms, un missatge al contestador i un mail. Sí, sí, la mateixa que es queixava de la lentitud de resposta dels mòbils i els mails...

Moment 8: Resulta que l'altra persona també volia canviar els plans, i per això tantes trucades...

Moment 9: Tot té una explicació. Donya Llum intenta trucar, però no li agafen el telèfon.

Moment 10: Resulta que ara no es poden canviar els plans, perquè la persona es presentarà igualment, ja que "igualment he de venir per allà".

Moment 11: La Llum sap que la trucaran, però no sap a quina hora. Al matí? A la tarda? Al vespre?

Moment 12: Quan la Llum està escrivint el post, arriba un sms.

Moment 13: La Llum deixa d'escriure el post més dolent que ha escrit en dies i se'n va a contestar l'sms.

dissabte, 13 de maig del 2006

Girona, temps de flors

M'encanta passejar pel barri vell de Girona. Recórrer els meus camins, que són poquets, però solen ser sempre els mateixos. No en conec cada racó. Només els meus racons.

Una de les raons per les que m'agrada el barri vell és per la soledat. Poca gent s'hi passeja, sobretot a les hores que hi vaig jo. En fujo els diumenges, dies de festa, tardes d'estiu... Però m'agrada algun matí perdut, algun dia al principi de la tarda, quan fa fred.

Tot i així, quan fan l'exposició de flors, hi acostumo a anar. Precisament per això, perquè m'agrada.

Aquest any, però, estic despistada. Potser és perquè no n'han fet prou propaganda. O potser sóc jo. No ho sé.

Resulta que avui s'ha inagurat l'exposició. I jo sense enterar-me'n.

Per sort, he tingut la genial idea de preguntar si els diumenges obria un determinat restaurant. Ara ja sé que obren. Però sort que he preguntat...

Perquè la resposta ha sigut: "Siguent flors, segur que sí".

I m'he quedat a quadres. Flors??????????? Ja????????????????????

I jo sense enterar-me'n!

Gràcies.

Sort que has avisat. Que sinó demà l'hagués feta grossa... Ai, ara toca canvi de plans!

I és que determinades situacions és millor no viure-les enmig d'un allau de gent que va a veure flors... sobretot sabent que t'hi trobaràs una mitjana de 15 o 20 persones conegudes que et pararan, i et preguntaran què fas, on vas, amb qui vas... I això només comptant amb les que et paren i et saluden.

Ara toca canvi de plans... Ai, que burra i despistada!

Gràcies altre cop!

divendres, 12 de maig del 2006

Matí amb somriure

Qui ha dit que els matins i els somriures són incompatibles? Jo no, eh! I si ho he dit, ho retiro...

Hi ha dies que et despertes abans que soni el despertador. Això és que ja has dormit prou. En aquests moments, un somriure entra a la teva cara. Però... si tens sort, la cosa continuarà.

Comencem amb el tema compreses. Sí, sí, compreses... i no parlo d'anuncis de compreses que, per sort, fa molt que no en veig cap. Res, que una s'aixeca mig adormida, obre un paquet nou que ni tan sols s'havia adonat que havien canviat. De fet, els canvien tan sovint, que ja no ve d'aquí. La sorpresa ve quan obre el paquetet i es troba amb tota una parrafada a dintre. Comença a llegir:

Ausonia informa. Apa, tu! Ara, no sé per què, m'ha recordat aquella dona tan simpàtica dels contestadors dels mòbils Amena, que fa tanta il.lusió de sentir...

Així que segueix llegint: Consejo número 1. Aquí ja comença a riure. Consell número 1? Així que n'hi ha més d'un? A totes hi ha el mateix consell? O un de diferent per cadascuna? I si són diferents, comptant amb què n'ha agafat una del paquet a l'atzar, ho tenen estudiat, aquesta gent, quina serà la primera que agafaràs? O només ha sigut casualitat?

Bé, seguirem llegint: La retención de líquidos puede aumentar el volumen de tu pecho. Però qui coi ha escrit això? És més, això està posat aquí com a cosa bona o com a cosa dolenta? Perquè jo no tinc cap intenció que a mi m'augmenti de volum, però és que segons qui ho llegeixi decidirà que li cal retenir líquids. Mare meva! Qui coi ha tingut la genial idea?

El més bo de tot és que encara em queda la meitat per llegir. Segueix amb uns consells del tipus: "Has de beure molta aigua i menjar sense sal". Somric. Ja m'imagino a més d'una dient que no té set i agafant el saler...

Realment, senyors d'Ausonia, si és que arribeu aquí per una casualitat del destí i sabeu llegir el català, ja us val! No sé com són els altres consells, però la veritat és que aquest m'ha fet riure. I molt!

El matí segueix. Em vaig a dutxar. Em sembla que hauria de canviar el títol del post i posar-hi "Matí amb somriure al lavabo".

Fa temps vaig escriure un post sobre les meravelles dels sms, però no el vaig penjar. I és que són una cosa que posa dels nervis. Perquè tu l'escrius. L'envies. I esperes. Segueixes esperant. I segueixes esperant. I aleshores et comences a fer preguntes. Potser encara no l'ha llegit. Però potser l'ha llegit i no vol contestar. Segurament contestarà més tard. I si no vol contestar? I si no s'ha enviat? Així que et mires el mòbil i comences a maleir els sms i la mare que se'ls va arribar a inventar.

Però llavors penses que tu ets igual. I amb la teva mania de deixar el mòbil tirat, a vegades no contestes fins al cap de moltes hores. Com l'altre dia, que un sms enviat al vespre no el vas veure fins a mig matí... i llavors et cau la cara de vergonya per no haver contestat abans. Però tampoc l'havies vist...

Així que has d'enviar un sms. I per no començar a pensar, l'envies just abans d'entrar a la dutxa. Pim-pam. I te'n vas a dutxar. Però potser no fa falta, perquè t'acabes de tirar a... la banyera? Potser al videt, però bé, és igual. No esperes resposta fins al cap d'una bona estona com a mínim. Així que et poses a sota la dutxa, i just obrir l'aixeta, sents un so característic. És ben bé que no ens posarem pas mai d'acord, el meu mòbil i jo: quan esperes resposta ràpida, resulta que no arriba. I quan penses que s'hi estarà una estona... Bé, val més que em dutxi ràpid. Et dutxes ràpid i llegeixes la resposta. Contestes. Has trigat una estona, perquè t'estaves dutxant.

I llavors esperes la resposta. Si la primera ha arribat ràpid, aquesta també. Així que et vesteixes. Et pentines. Agafes les coses. I la resposta que no arriba. I segueix sense arribar. Fins que dius: "D'acord, doncs me'n vaig".

Però, ai! Si sempre passa el mateix. T'ha passat amb la dutxa. I ara igual. Només sortir de casa, quan el cotxe no ha recorregut ni mig quilòmetre... sms. Apa! I una bona estona fins a arribar a la feina a veure què diu...

Això sí, sempre va bé prendre's les coses amb un somriure a la cara. Encara que sigui de bon matí!

dijous, 11 de maig del 2006

10 minuts

A vegades sembla que els camins no et porten allà on tu vols. O potser et porten a llocs que no pensaves que et portarien. Agafes un camí i dius: "Mira, vaig cap allà". Però resulta que t'allunya d'on volies anar i t'acosta... t'acosta no sé pas on.

"D'aquí a 10 minuts", m'acaben de dir. Fa cinc minuts, d'això.

Acabo de mirar el rellotge. Ja pensava que feia un quart d'hora o així... i només feia 5 minuts!

En fi, aviat (espero) passaran els 5 minuts :-)

dimarts, 9 de maig del 2006

Camins

Hi havia una vegada una noia a qui li agradava molt caminar, però no sabia on anava. Una de les coses bones dels camins és fer-los, i gaudir del camí. Però també hi ha un al.licient: arribar a algun lloc.

Ella volia arribar a algun lloc, però no sabia per on seguir. I, el més important, no es volia perdre pel camí.

Un dia es trobava enmig d'un desert. Pensava que tota la vida caminaria, però que mai arribaria enlloc. Si has caminat, i caminat, i caminat, i mai has arribat enlloc, penses que no hi arribaràs mai. Potser aquí s'equivocava. O potser no. Perquè encara continua buscant un camí que la porti a alguna banda.

Mentre anava pel desert, va veure un oasi. Sí, un oasi. I va decidir intentar caminar cap a ell.

Però, és clar, caminar pel desert és difícil. Fa vent i les dunes es mouen. I mai saps si el que veus és un oasi o un miratge. Podries caminar i caminar, i trobar-te que és un miratge i no arribar mai enlloc. Però també podries arribar a l'oasi.

I fins que no hi arribes, sempre et queda el dubte de si era un oasi o un miratge.

Va estar un temps intentant arribar a l'oasi/miratge. Caminava i caminava, però es perdia pel camí. No sabia com ho havia de fer per arribar-hi. A vegades l'oasi semblava acostar-se a ella, però al dia següent l'oasi havia desaparegut i es transformava en un miratge, en una altra duna per la que haver de caminar.

Al cap d'un temps, es va trobar amb una altre camí. Totalment diferent. Però tampoc sabia on anava. El camí de sorra del desert va desaparèixer. De la mateixa manera que passa amb els somnis, el camí de sorra es va convertir en un llac. Un llac que s'havia de travessar per arribar a l'altra banda. Però un llac molt gran.

Malgrat que ella era bona nedadora, no va voler passar el llac nedant: el llac era molt gran i hi havia taurons. El llac era tan gran, que des d'on era ella, no podia veure l'altra banda. I va pensar que no tenia forma de creuar el llac i que es quedaria sense veure l'altra banda.

Però un dia va aparèixer algú amb una barca, que es va oferir a portar-la a l'altra banda. "Ara no puc, però aviat tornaré i et portaré a l'altra banda".

I ella se'l va creure.

Va estar un temps esperant, a veure si arribava aquella barca que l'havia de portar a l'altra banda.

Però la barca no arribava.

De tant en tant feia molt de vent. I la vora del llac s'omplia de sorra. Tot quedava ple de dunes i a la noia li semblava veure l'oasi allà, lluny del llac. Intentava caminar, però no sabia si dirigir-se al desert o continuar esperant la barca. Però l'oasi es convertia en miratge i l'amo de la barca es tornava a acostar a la vora del llac: "ei, que ja vinc de seguida". I aleshores ella s'esperava una estona a la vora del llac. A veure si arribava la barca i podia anar a l'altra banda, a veure què hi havia.

Però la barca segueix sense arribar. I l'oasi cada cop és més miratge que oasi.

I, siguem sincers, la noia s'ha cansat de caminar pel desert sense saber on va. Tampoc sap com hi ha d'anar o si podria arribar a l'oasi. Si és que existeix l'oasi, és clar. I si quan arribés a l'oasi no la fessin fora a patades.

També s'ha cansat d'esperar la barca. Vinga a esperar i esperar... i probablement el que hi hagi a l'altra banda del llac no sigui tan interessant. Potser no val la pena seguir esperant la barca.

Així que la noia ha mirat al seu voltant.



I hi ha descobert un altre camí.

Un camí que no sap on la portarà.

Un camí enmig d'un bosc.

I d'això es tracta: com que està enmig del bosc, no pot veure massa lluny. No pot mirar a l'horitzó i veure cap oasi. Ni mirar llac enllà, aclucar els ulls, i intentar descobrir si des d'on és ara veu què hi ha a l'altra banda.

Simplement, pot caminar.

I vigilar amb el llop, no li passés el mateix que a la caputxeta.

I seguir caminant.

Sense saber on va.

Sap que les coses no canviaran. Sap que, en qualsevol moment, l'amo de la barca la cridarà des del llac, que està a prop: "ei, que sóc aquí!"

Però no sabrà si la crida per dir-li que segueixi esperant o que ara la pot portar a l'altra banda.

Sap que hi ha dies de tramuntana, i que aquesta li portarà tot de sorra al camí, que convertirà el seu caminet en un desert. I aleshores veurà l'oasi.

Però seguirà sense saber si és un oasi o un miratge.

I ara no vol deixar el camí. Vol seguir el camí que passa pel mig del bosc. Perquè tampoc sap on la porta. Ni tan sols sap si hi ha algun lloc interessant pel mig del camí o al final del camí.

Però no vol tornar ni a l'oasi ni al llac. Se n'ha cansat. Potser la culpa és seva. Potser al veure l'oasi hauria hagut de córrer fins allà, a veure si realment era un oasi. Però, si és sincera, tenia por de dues coses. La primera, que fos un miratge i trobar-se com en alguna pel.lícula que va veure fa molt de temps: córrer i córrer, i quan et tires al que tu creus que és una bassa, caure a sobre d'un munt de sorra. La segona? Que la gent de l'oasi la rebés amb els braços oberts. Que la rebés amb els braços oberts, ella necessités un període d'aclimatació i la gent de l'oasi no ho entengués.

Potser la culpa de no haver arribat a l'altra banda del llac també és seva. Potser hauria d'haver agafat a l'amo de la barca, quan passava a prop del camí, i dir-li que no, que més tard no, que o la portava ara o se n'anés. Però, és clar, aquestes coses també són difícils de dir. No volia molestar a l'amo de la barca. I si s'enfada? Bé, doncs si s'enfada, acabarà no portant-te a l'altra banda del llac, que és exactament el que està fent ara.

Sap que potser hauria d'intentar arribar a l'oasi i comprovar si és un oasi o un miratge, i si la reben amb els braços oberts o li donen una patada al cul.

Sap que potser hauria d'intentar forçar al barquer (si la barqueta es tomba, ai nena, no tinguis por...) a que la porti a l'altra banda. Veure si realment la vol portar o no. Veure què hi ha a l'altra banda.

Però ara que ha vist aquest nou camí... seguirà per aquest camí, a veure què passa.



Pot ser que no arribi enlloc.

Pot ser que es perdi pel mig del bosc.

Pot ser que es trobi el llop de la caputxeta.

Pot ser que hi hagi tempestes de sorra.

Pot ser que el barquer la cridi des del llac.

Però també...

Pot ser que arribi a un lloc millor que l'oasi o l'altra banda del llac.

Pot ser que arribi a un lloc on la rebin amb els braços oberts.

Pot ser que el camí voregi el llac i arribi igualment a l'altra banda.

Pot ser que el camí la porti directament a l'oasi.

Pot ser que es quedi al mig del bosc per sempre, perquè és el que li agrada.

Vés a saber!

diumenge, 7 de maig del 2006

Diferències

Fa una estona la meva mare ha marxat a treballar. "Fins dimarts al vespre", li he dit. I és que quan demà ella torni de treballar jo ja seré fora. Quan demà al vespre (ejem, a la nit) jo arribi a casa, ella ja farà molta estona que és a treballar. Dimarts tornaré a marxar abans que ella arribi.

Ella sempre em diu el mateix, i m'ho diu rient. Va variant entre dues frases:

- Què passa, que ja no vius a casa o què?
- M'hauràs de donar una foto, que aviat ja no et coneixeré.

L'altre dia em vaig anar a fer fotos de carnet. Sempre me n'havien fet 4, però resulta que me'n van fer 6. Així que avui, quan m'ha deixat anar les frases una darrere l'altra, he anat a buscar una de les fotos i li he donat. I ara hi ha una foto de carnet meva penjada a la nevera.

Amb el meu pare és diferent. Aquestes coses la meva mare no me les diu davant seu. Perquè ja la tindríem muntada. Les seves frases, dites amb cara molt seriosa, són completament diferents:

- ¿Otra vez vas a volver tarde?
- ¿No quieres decir que tendrías que dejar algo?
- ¿Y esto, cuando se acaba?
- ¿Quién te mandaba a ti ir allá?
- ¿Todavía no has hecho esto? Si claro, como te dedicas a hacer cosas que no sirven para nada todo el día.
- ¿Tan lejos dejas el coche, volviendo a ESAS horas?

I la més bona de totes:

- ¿Qué hace una foto tuya en la nevera?

dissabte, 6 de maig del 2006

Dir que no

Em costa moltíssim dir que no. Suposo que a tots ens costa. Però jo m'hi he trobat pocs cops a la vida, i quan ho he de fer, no sé com posar-m'hi. I, de la mateixa manera que a mi em costa dir que no, i intento dir-ho sense tocar massa la sensibilitat de la gent, m'empipa bastant que em vinguin amb mitges tintes: si és que no, és que no. I prou. Ja m'ho pots dir directament.

La veritat és que tots tenim defectes. I jo m'enfado quan veig que una cosa era que no, però qui m'havia de dir que no no ha volgut dir-m'ho directament i ho ha volgut suavitzar. Em queixo i penso per mi mateixa: "Però si jo no sóc una nena petita, ja em podries haver dit que no!"

El problema és que jo faig el mateix.

Situació 1: un dia d'aquesta setmana la Llum s'escaboleix per no haver de dir que no.

Fa uns dies estava jo en un lloc i va aparèixer una persona. La persona en qüestió no em cau gens bé i això que em costa que la gent no em caigui bé. Però és que aquest és el típic xulo, que jo sóc el millor, jo ho sé fer tot bé, jo, jo, jo... i després jo. Però aquest no és l'únic problema que hi ha amb la persona en qüestió. El problema és que s'assembla moltíssim físicament a una altra persona que té un caràcter completament diferent: mateixa alçada, mateixa complexió, mateix color de cabell, cara semblant, mateix posat, mateix tipus de roba... I, és clar, la senyora Llum, que no té res millor que fer que anar pel món sense ulleres, al veure arribar algú que pot ser qualsevol dels dos, fixa la vista, aclucant els ulls, intentant distingir si és un o és l'altre. Malauradament, l'individu se n'adona.

Uns minuts més tard, la Llum torna a fer de les seves (faltaria més!) Té un moment d'inspiració (o no sabria com dir-ne) i es queda mirant al buit, sense mirar, només pensant en una idea que se li acaba d'acudir. Es passa un o dos minuts amb la mirada fixa, però sense mirar (potser s'hi està més de dos minuts, vés a saber). Quan recupera la consciència, s'adona que estava mirant en la mala direcció. En la direcció on mirava només hi ha una persona. Malauradament, és el mateix individu que abans. Però és pitjor: l'individu s'ha adonat que mirava en aquella direcció.

Passen uns minuts més, i la Llum té calor, perquè al lloc on és fa molta calor. I, com sempre, la pell de la seva cara passa del blanc nuclear al vermell gamba (o això és el que creu). Just en aquell moment es troba a l'individu cara a cara. L'individu comença a fer bromes parlant amb algú. La Llum no recorda haver creuat més de dues paraules seguides amb l'individu en qüestió. Així que mira a banda i banda i, quan veu que no hi ha ningú més, se li encenen les alarmes: aquesta persona que no conec de res està fent brometa amb mi?

La Llum se'n va a un racó inaccessible per l'individu i no surt d'allà (explicar què és el racó i què és inaccessible seria complicat, però ho deixarem amb què estant al seu racó ningú li pot dir res, i si ella volgués, podria anar a xerrar amb la gent que pul.lula pel voltant). L'individu en qüestió pul.lula pel voltant durant una bona estona. La Llum no mira el rellotge, però ha de ser entre mitja hora i tres quarts. Finalment, l'individu se'n cansa i marxa.

La Llum, que és feliç de mena, s'oblida de l'incident. Total, l'individu ja ha de saber que no s'hi veu massa i que a vegades es queda amb la mirada fixa. O potser no ho sap?

Passen els dies. Fins que es torna a trobar l'individu. Ella tota feliç, ja no es recorda de res. Veu aparèixer l'individu, que saluda de lluny, i ella saluda, sense cap problema. Als deu segons es troba l'individu al cantó, que segons sembla ni sap que sóc miop i sense ulleres m'he de fixar molt en les coses, ni que a vegades em quedo embadalida pensant en les meves coses, però que no és que estigui mirant a algú fixament.

Situació 2: La Llum s'enfada perquè no li saben dir que no

Li va costar. Però fa uns dies la Llum va demanar una coseta. Una coseta molt petita, que no costava cap mena d'esforç a la persona que l'havia de fer.

La resposta de la persona en qüestió: "Sí, és clar, ja ho faré. Et dic alguna cosa".

I la Llum no va insistir en el tema. Si ha dit que ho faria, ja ho farà.

Però no ho va fer. Perquè no li va donar la gana. Perquè en cap moment tenia intenció de fer-ho. I la Llum es va cansar d'esperar. La Llum va deixar de ser aquella xerrapeta que era per convertir-se en algú que només contestava el que li preguntaven. Perquè estava enfadada. Si no volia, havent dit que no n'hi havia prou. Prou i de sobres. La Llum no s'enfadava. S'enfada si li diuen que sí, però després és que no.

Avui algú li ha dit a la Llum "hola, eh?" I la Llum s'ha enfadat. Més del que ho estava, encara. Com que "hola, eh?" Com a mínim "hola, eh? Al final no faré allò perquè no em dóna la santíssima gana". Així que la Llum ha contestat simplement "hola". Que què ha rebut com a resposta? Millor no la poso, però segons sembla la persona estava enfadada perquè la Llum no havia dit massa cosa últimament. Que la Llum no havia dit massa cosa últimament? Au, vés a passeig!

Situació 3: per no deixar-ho només en dues...

Més amunt la Llum parlava d'algú amb molta xuleria. Hi ha dues coses que la treuen de les seves caselles: la gent amb molta xuleria, i la gent que no sap dir que no (com si ella en sabés...).

La Llum es cansa d'esperar. No recorda cap no dit directament per ningú. Potser n'ha tingut, de "no" sense donar voltes i més voltes. Però sí que es recorda de molts sí, però no. Són el pitjor de tot. Perquè et penses: "Ah, doncs mira, sembla que sí". I llavors comences a esperar. I esperar. I esperar...

Fins que en un moment t'adones que aquell sí potser era un no. Un no no atrevit. Un no amagat a darrere d'un sí.

I, almenys, a la Llum, aquests "sí, però no" li fan molt més mal que un no clar i català.

divendres, 5 de maig del 2006

Què vols ser, quan siguis gran?

De petita era una pregunta que odiava. L'odiava profundament. I què coi li importava a la gent el que jo volia ser quan fos gran? Jo volia ser...

Bé, de fet el més important no és el que jo volgués ser. O potser sí. Però al que a la gent gran li sobtava era el que jo no volia ser. Jo no volia ser bomber. Ni astronauta. Ni pilot d'avió. I tampoc volia ser ballarina. Ni infermera. Ni perruquera. Ni cap de les altres coses que contestaven els altres nens i que a mi em preguntaven els grans: "I no t'agradaria ser...?" Doncs no, no volia ser-ho. Jo tenia les coses molt clares. O potser no.

Recordo tres etapes a la meva vida "infantil". A la primera volia ser una cosa. Diguem-li opció 1. I jo n'estava ben convençuda. No hi havia ningú que em fes canviar d'opinió. Jo volia ser allò i prou. Segons els meus pares, tenia 2 anys que ja deia que ho volia ser.

Però em vaig anar fent gran, i cap als 10 o 11 anys vaig pensar que potser no m'agradaria tant fer aquella feina. Em vaig convèncer a mi mateixa que jo no servia per aquella feina. I vaig començar a pensar que volia ser una altra cosa. El problema és que l'altra cosa (diguem-li opció 2) encara era més difícil que l'opció 1. És clar que jo no ho sabia. Jo només sabia que no m'havia de posar a davant de ningú. Simplement, podia fer la feina sense que em veiés ningú.

En aquella època, quan els grans em preguntaven què volia ser de gran, feia una cosa que fa molta ràbia, però era l'únic que van obtenir de mi: un somriure i un "doncs no ho sé".

Però em vaig anar fent més gran, i allò que volia fer va tornar a canviar (ara li toca l'opció 3). Aleshores ho tenia molt clar. Però saber que no podria estudiar el que jo volia perquè havia de marxar de Catalunya per poder-ho estudiar i no era possible per l'economia familiar, em va fer estudiar una cosa que estava dins del camp que jo volia, però que no era realment el que hagués volgut. De fet, si ara pogués escollir i tingués l'opció de fer les dues coses, faria la que vaig fer, però jo, en aquella època, no ho sabia.

Amb vint-i-molt-pocs anys i la carrera acabada, m'havia oblidat de tots aquells somnis. L'opció 1 estava descartada de feia molt de temps. L'opció 2 també era molt llunyana. I jo mateixa vaig pensar que no era prou bona per dedicar-me a l'opció 3.

Així que vaig trobar una feina, que en podríem dir l'opció 4. I em vaig dedicar a allò un temps. Fins que em vaig adonar que no volia ser allò. No tenia clar què volia ser, però allò no.

I aleshores va sorgir una possibilitat. La possibilitat d'acostar-me, ni que fos mínimament, a l'opció 3. I m'hi vaig tirar de cap. Al meu pare va estar a punt d'agafar-li un atac d'alguna cosa: amb les dificultats que hi havia per trobar una feina decent, i jo que en tenia una, vaig i la deixo per perseguir... per perseguir què? Llavors tenia 23 anys. Ara en tinc 27 i he estat tot aquest temps amb uns contractes molt precaris, cobrant un sou proper al salari mínim interprofessional (quan em parlen de la generació dels 1000 euros m'agafa un atac de riure: mil euros? Cada dos mesos, no?) i treballant més hores que un rellotge.

Però no em volia queixar dels meus contractes. Sí, d'acord, m'agradaria tenir una feina que em permetés marxar de casa. Sí, d'acord, m'agradarien moltes altres coses. Però així sóc feliç.

Sé que si m'ho proposés trobaria una feina de 1000 euros. Però no és el tema d'avui. Un altre dia, potser.

El fet és que als 23 anys vaig intentar aconseguir l'opció 3. I l'opció 3 em va portar una oferta per una cosa que era opció 1. Em va entrar un atac de pànic. Em pensava que no podria. Però sí, vaig poder, i temps després em vaig adonar que realment era el que volia fer. Així que continuo, mig amb l'opció 1, mig amb l'opció 3. I no deixaria cap de les dues. Perquè les dues són realment el que jo vull fer. I perquè en aquests moments trobo més important fer el que vull fer que no pas tenir un bon sou.

És en aquest sentit que em considero triomfadora. Perquè, vist des de fora, potser algú podria dir que les coses no van bé. Perquè no guanyo gaires diners. Perquè no puc marxar de casa. Perquè tinc un contracte precari. Perquè sovint sembla que no tingui gaire futur.

Però hi ha l'altra cara de la moneda: faig el que m'agrada. I m'agrada el que faig. Quanta gent s'ho passa bé a la feina i no la canviaria per res del món? Quanta gent està tan contenta amb la seva feina, que ni tan sols sabent que anant a algun altre lloc a treballar podria duplicar el seu sou, continua treballant on ho fa? Sí, és clar, jo no tinc una família per mantenir, però... ai, que aquest tampoc era el tema d'avui.

El tema d'avui, del que realment volia parlar, és de l'opció 2. L'opció 2 sempre va ser un secret. No ho havia dit mai a ningú, fins ahir. De fet, als 14 o 15 anys va desaparèixer de la meva ment i no hi va tornar fins fa uns mesos. Quan vaig veure que era possible.

Perquè guanyar-se la vida amb l'opció 2 és pràcticament impossible. Però m'he adonat que no és incompatible amb la resta d'opcions. Es pot fer. Mica en mica. Xino-xano.

Sí, d'acord, no és gens fàcil. Però hi ha altra gent que ho ha fet. Poqueta, sí, però hi ha gent que ho ha fet.

L'opció 2 continuarà essent un secret. Només ho sabràs tu. Tu que estaves en el moment adequat en el lloc adequat. El meu cap ja hi ha començat a treballar. I sé que, un cop començat, ja em serà impossible de parar.

No és una cosa que aconsegueixi amb un dia. Ni amb dos. Ni amb una setmana. Ni amb un mes. Un any? Dos anys? La cosa suposo que estarà per aquí. Però romandrà secret. Ningú en sabrà res. Només jo. I tu. I quan tingui una mica de cara i ulls... llavors veuré què faré.

Però estic decidida. Puc ser tot el que volia ser. Puc somiar. Puc ser la dona que aquella nena volia ser. Puc ser tot el que volia ser de petita, una cosa darrere l'altra.

No, no seré bombera. No, no seré astronauta. No, no seré ballarina. Seré jo. Jo i els meus somnis.

Potser no ho aconseguiré. Però això és el de menys. El més important és que ho hauré intentat amb totes les meves forces. I això és gràcies a tu. I a tu. I a tu. Tres "tu", sí. Sense enllaços. Sense noms. Sense cap més referència que un tu. Perquè jo ja sé qui sou. I perquè és probable que vosaltres també sabeu qui sou. I perquè quan la cosa tingui cara i ulls, d'aquí a un any o vés a saber quan, sabreu què em proposo. I sé que em recolzareu.

Però també serà gràcies a mi. Gràcies a mi i els meus somnis. Gràcies a aquella nena que somreia i deia "no ho sé", però que, en realitat, tenia les coses molt clares.

El que més por em fa és posar-me a davant de la gent que em coneix i ensenyar-los el que vull fer (o el que ja estigui fet, perquè segur que ho aconseguiré, avui el dia és optimista). Mai m'ha fet por posar-me a davant d'un munt de desconeguts i parlar, explicar, o el que sigui. Però només que hi hagi algú conegut, algú important per mi, que pugui veure el que jo faig, escoltar el que dic o llegir el que escric, em posa molt nerviosa.

Però sé que ho superaré. I tant que ho superaré!

I també sé que aconseguiré tots els meus somnis. Perquè quan les coses es fan amb ganes, s'acaben aconseguint. Un dia o un altre, però s'acaben aconseguint.

dimarts, 2 de maig del 2006

Actitud

No sé què em van donar per sopar divendres. O per esmorzar dissabte. O per dinar dissabte. O per sopar dissabte... O... No en tinc ni idea.

Realment, ara no m'importa. Però m'agradaria saber-ho... per utilitzar-ho quan em calgui, un dia d'aquests.

És una sensació d'autoconfiança que s'ha instal.lat en mi. Un "i per què no?"

Una confiança que ja podia haver aparegut fa unes setmanes. Però és igual. Perquè tant li fa. Perquè sóc capaç d'aconseguir el que em proposi.

Dintre d'uns límits, és clar, tampoc ens passessim.

Simplement, pensar que no tinc perquè ser pitjor que la resta de la gent. Segur que hi ha gent molt millor que jo. Però també n'hi ha de pitjor.

La confiança dóna valor per tirar-te a la banyera. Dos cops. En dues situacions diferents. I, malauradament, totes dues amb el mateix resultat.

Però la confiança et fa somriure. Sí, d'acord, dues respostes negatives, però què hi he perdut? Res. És com aquell que va a un concurs i torna amb les mans a les butxaques. Què hi ha perdut? Res. Com a molt el temps (que ja és molt). Simplement, ha deixat de guanyar una cosa que en realitat tampoc era seva. I que jo hagi deixat de guanyar en aquests dos casos és una altra cosa molt discutible.

Un dia, un bon amic em va dir: "No són els altres, ets tu". Bé, no m'ho va dir exactament així. M'ho va dir en un altre idioma. Però tenia tota la raó. Va ser en una altra etapa similar a aquesta. Vaig passar uns mesos que em semblava que m'anés a menjar el món. Encara no recordo quan se'm va passar ni el perquè. De fet, ho havia oblidat i avui m'he recordat del que em va dir en aquella situació.

Tornaré a tirar-me a la banyera. O a la piscina. O al mar. O a l'oceà. Perquè no hi perdo res. I perquè no sé quant de temps em durarà la confiança. I això s'ha d'aprofitar. Al cap i a la fi, l'únic que puc fer és emportar-me el premi del concurs. I si no me l'emporto, doncs no hauré pas perdut res.

Està claríssim que sense jugar no es pot pas guanyar. Sí, és clar, també es pot perdre. Però el més important és que es pot guanyar. Algun dia. Alguna setmana. Algun mes. Algun any. Si jugues, i jugues, i jugues... algun cop acabaràs guanyant. O potser no, mai se sap. Però si no jugues, no ho sabràs mai.

dilluns, 1 de maig del 2006

Xap!

Xap!

Aquesta és la fressa que fa un cos quan es tira a la piscina. O és el més proper que he trobat a la fressa de tirar-se a la piscina al diccionari.

Ha sigut un cap de setmana estrany, i no només perquè hagi durat 3 dies. De fet, suposo que si no hagués durat 3 dies, no hagués sigut tan estrany. Però la tranquil.litat de tenir 3 dies per davant, va fer que em dispersés una mica del que volia fer. I au, ja som diumenge (vull dir, dilluns, però som diumenge) a la tarda i tinc tota la feina per fer. Ole per mi!

No només he descobert que la meva vida ha canviat. Mica a mica. Setmana a setmana. Ara una mica, ara una mica més. Fa un any m'ho haguessin dit i no m'ho hagués cregut. Però les coses han anat gradualment, una darrere l'altra, i en cap moment he sentit que s'estigués produint un canvi. Fins que hi vaig pensar i realment vaig veure que sí, que havia canviat.

I ja que he canviat, doncs he afegit un canvi més. Un petit canvi. O un gran canvi. Tot depèn de com es miri.

I xap! M'he tirat a la piscina.

Bé, està clar que sóc jo. La Llum que mai es tira a la piscina. Així que res, diríem que m'he tirat a... la banyera?

Però el més important no és que sigui una piscina o una banyera. El més important és que m'hi hagi tirat.

Xap!