T'he marejat?

Arribo a casa i em trobo un sms. L'sms deia, entre altres coses, que si m'havia marejat, perquè ens hem passat tot el dia amb el que fa.

Marejat?

Després de veure l'sms me n'he adonat que sí, que ens hem passat tot el dia fent les seves coses. Però... és que m'ha encantat.

Recordo quan em va dir que es dedicava a això. Ho recordo com si fos avui mateix. I no fa pas gaire. Vaig somriure. I crec que ho vaig començar a veure clar. Molt clar.

I avui ens hem passat el matí intentant arreglar les destrosses que jo vaig fer intentant fer el que fa ell, ara fa més d'un any. Com em podia marejar? Com em podia marejar que ho mirés tot, que intentés veure què anava bé i què malament, i que ho comprovés tot? No, si a mi m'encantava i m'ha encantat ajudar-lo.

I després davant de l'ordenador. Em feia gràcia quan feia cares estranyes sense adonar-se'n. Però després he anat jo. I, ara que hi penso... ui... dec haver fet unes cares...

Ha sigut un dia genial. Tot dedicat a les seves coses, però no per això menys genial. Com em pot haver marejat? Si és que a mi també m'agraden, aquestes coses!

I unes galetes príncipe

Quants anys feia que no menjava una galeta príncipe? Si ni em recordava que existissin! Les galetes príncipe! Mmmm...

Anys! Feia molts anys! Moltíssims!

Mmmm... Jo sóc la que dic que el dolç no em crida l'atenció? La que no es pot resistir a un salat, però que els dolços no em diuen res?

Qui sóc?

Em sap greu. Eren les teves postres. Teves.

Has obert el paquetet de paper de plata.

Oooooooooooooohhhhhhhhhhhhhhhhh!!!!!!!!!!!!!

Galetes príncipe!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ho he dit?

O només ho he pensat?

Són noves, amb doble de xocolata, crec que has dit. O alguna cosa semblant.

No sabia ni que existissin.

Meitat per tu, meitat per mi.

Ostres, em sap greu.

Ostres, quant de temps sense menjar príncipe!

Viure una mica, en deies. Sí. Petites alegries.

Com 3 galetes príncipe compartides.

Tremolo

Tremolo.

No fa fred. Fa calor. Porto un jersei i un forro polar.

Però tremolo.

I somric.

Tremolo i somric.

I no sé què dir. O no sé com dir-ho. M'agradaria dir-ho, però no em surten les paraules.

Fa calor. Tremolo.

Una sensació. Calidesa. Tendresa.

Ja és divendres. Encara no és cap de setmana.

Ha vingut el cap de setmana. Un moment. I ha marxat. Fins demà.

Tremolo.

Somric.

Tinc fred i calor alhora.

La mà em deixa de tremolar. La mà està molt bé.

Tremolo.

No tinc paraules.

Puc avançar un dia, que sigui demà a aquesta hora?

I una setmana més tard...

El temps se m'escola entre els dits.

No sé què en faig, però a la vegada sóc molt conscient del que en faig.

I arriben les 11. Quarts de 12. Les 12. Quarts d'una...

I no me n'adono, i el temps passa. Però, a la vegada, me n'adono, i no m'importa.

I ja fa una setmana que vaig publicar l'últim post. I no n'he publicat cap més. No ho sé. No m'ha calgut? No he volgut fer-ho?

No ho sé, ni tan sols se m'ha passat pel cap d'escriure'n cap.

Sí, ni se m'ha passat pel cap!

Estic cansada. I tinc son. No dormo les hores que hauria de dormir. I què? I quan dormo, no dormo d'una tirada, com feia... fins fa una setmana?

I ara robo temps al temps. Tenia 5 minuts. 5 minuts i prou.

Ja em criden per marxar.

I torno a un lloc al que ara no voldria haver d'anar. Fa una setmana era bona idea, però ara... buf! Em fa una mandra!

I tot el dia una paraula rondant-me pel cap. Una paraula. No me la puc treure del cap. Crec que m'he espantat.

I em sap greu. Em sap greu, perquè fa dies que no passo per casa de ningú. Els correus s'acumulen. I em sap greu per la gent que m'ha fet costat tot aquest temps! Perquè sento com si els abandonés.

Però el temps se m'escola. I demano perdó. I publico això ja, sense rellegir, que em deixaran.

I intento no pensar en la paraula.

Què carai, hi vull pensar.

Tinc ganes que torni a ser la nit.

I que se'm facin les 11. Quarts de 12. Les 12...

Sense demanar res a canvi

Ejem... ahir vaig dir que seria l'últim post de l'any? Bé, jo... Jo...

Avui escric aquest post, perquè després de veure la contra de la Vanguardia sabia que l'escriuria. I me n'havia oblidat, fins que he vist el post de la Laia. I crec que no me n'he pogut amagar més.

Qui fa coses sense demanar res a canvi? M'adono que jo en faig moltes de les que posava a la contra de la Vanguardia. Quantes vegades m'han pitat per deixar passar un cotxe en un stop d'aquells que sé que no en sortiran ni a la de tres? Quantes vegades...?

Però fer les coses sense demanar res a canvi també és cansat. Potser és que sóc massa egoista, però fer una cosa per les bones, i tornar-hi, i tornar-hi, i tornar-hi... si mai n'obtens res, al final t'acaba agafant complexe d'idiota.

On està la diferència entre fer les coses sense demanar res a canvi i ser idiota?

On està la diferència entre buscar la pau i deixar-se trepitjar?

M'agrada la filosofia de donar sense demanar res a canvi. El problema és que m'agrada massa. I el segon problema és que, sovint, massa sovint, em sento massa idiota.

Avui em sento molt idiota. Però molt.

Però sé que ho tornaria a fer.

Per què?

Suposo que perquè sóc idiota.

Caminant amb la Mama

Tinc un blog que només puc veure jo. I per què serveix un blog que només puc veure jo? Doncs precisament per això: per posar-hi coses que només puc veure-hi jo :-D

En aquest blog només hi publico dos posts per setmana, tots els diumenges al vespre. És possible que alguna setmana hi publiqui tres posts. Però no més.

El primer tipus de posts són els que tenen l'etiqueta de "propòsits". 3 propòsits per setmana, que en principi m'han de fer millor. Sí, només 3. 3 i prou. 3 són suficients com per no ser massa pocs. I més de 3 ja seria exigir massa.

Són coses senzilles. Coses que no són massa difícils de complir, però que necessites algun estímul per fer-les. Estímul? Bé, alguna raó.

Per complir-les no em dono cap premi, només el premi de la satisfacció personal. I el premi de poder escriure un post amb l'etiqueta "progressa adequadament", en comptes de "necessita millorar".

Un dels propòsits d'aquesta setmana era que avui havia d'anar a fer la volta. Una volta que faig normalment corrent. Una volta que, com que no sóc als matins a casa, fa molt que no feia i que... vaja, que no és res que costi, més enllà de l'hora que estic per fer-la, però que posar-s'hi pot fer mandra. Sobretot quan fa temps que no t'hi poses.

Però aquest matí plovia, feia molt mal temps i... i he convençut a ma mare: no hi vaig al matí, però a la tarda hi anirem tu i jo.

A la tarda plovia, i ma mare tenia molta mandra. Però hi ha d'anar. És part de la recuperació que ha de fer. I, com que jo m'ho havia proposat, l'he estirat i hem anat les dues a donar la volta.

No, no ha sigut el mateix que fer-la corrent, però també ha sigut una volta més llarga, que és 1 Km més llarga que la que jo acostumo a fer corrent... així que suposo que puc dir-me a mi mateixa que he complert el propòsit.

Però ara hem tornat i estic contenta. Ella també. Jo, perquè he agafat una idea per una nova ruta que evita el meu principal problema: una casa amb gossos lliures, que et persegueixen si passes corrent. I ella perquè plovent no hagués anat a caminar.

Hi tornaré. Sola, a córrer. Per la volta encara més llarga. I amb la Mama. Amb servidora fent-li de llebre, ha fet la volta amb 10 minuts menys que fent-la sola... i ni tan sols s'ha adonat que caminava més ràpid!

Un altre d'aquells petits moments per conservar.

Descobrint coses bones

L'altre dia vaig descobrir una cosa bona de mi.

Algú em va dir alguna cosa similar a allò que tothom acaba trobant-se el que es mereix. En negatiu. Que la gent que et fa una mala passada, o el que sigui, al final sempre acaben patint.

I em vaig adonar que no m'agradava.

Jo no vull que ningú ho passi malament. Miro dintre meu, i m'adono que això, que no vull mal a ningú. Ni tan sols aquelles petites coses. Ni tan sols desitjar-li a algú que li passi el mateix que a mi avui a l'hora de treure'm sang, que eren 2 i pensava que no podrien...

I, com diu a la cançó, m'adono que tots fem mal alguna vegada, encara que sigui sense voler. I em poso a pensar si hi ha algú que em vol mal.

Però llavors penso que val més no pensar-hi.

Jo no vull mal a ningú. I reconec que m'agrada haver-ho vist. I...

No ho sé, tots tenim preferits, persones de qui volem més bé que d'altres. Per exemple, a mi en Federer em cau molt bé, però en Nadal no massa. El proper dia que tornin a jugar, si guanya en Federer me n'alegraré molt. Però no perquè hagi perdut en Nadal. Sinó perquè ha guanyat en Federer. Que és el mateix? No, no ben bé.

Tot i que reconec que hi ha hagut etapes a la vida que me n'hagués alegrat perquè perdia en Nadal. Però ara no.

I m'agrada.

Com cada hivern, arriba la Lluna

El primer cop em va sorprendre i em va fer ballar el cap. Aquella llum que no sabia què era, i que em perseguia. La Lluna. La Lluna de l'hivern.

Sembla mentida com cada any, quan arriba l'hivern, la Lluna em torna a sorprendre. Com sé que passarà, com sé que la Lluna fa aquella llum tan característica, que fa que la nit es transformi en un món de claror, però cada any, el primer cop, em torna a sorprendre perquè no recordava que fos una llum tan intensa, perquè em fa mirar pel retrovisor com el primer dia, perquè em fa ballar el cap fins que m'adono que és ella, la Lluna.

I llavors recordo que, depenent de les cultures, donen un nom diferent a cada lluna. Un nom per cadascuna de les llunes plenes que es van succeint durant l'any. Jo només tinc nom per una de les llunes. Per aquesta. Aquesta que no sé mai quan arriba. No sé si a l'octubre, al novembre o al desembre. Però per mi és la Lluna de la llum. I no, no és cap joc de paraules.

És la Lluna que em fa veure que tot torna, i em fa tornar a somriure, com aquella primera vegada. Em fa somriure perquè recordo la primera vegada, però també em fa somriure perquè m'encanta. M'encanta aquest trosset de cel que se m'apareix quan arriba l'hivern. Aquest trosset de cel que no es nota a les ciutats ni a les carreteres il.luminades. Només es troba al mig del bosc. A un lloc on, després d'uns dies de foscor, arriba un dia que la Lluna, majestuosa, fa que les coses es vegin diferents. I la Lluna juga a atrapar amb el cotxe. O sóc jo que jugo amb la Lluna? O juguem les dues? I ara s'amaga (o m'amago jo?), ara torna a sortir (o surto jo?) i il.lumina l'interior del cotxe, amb una gran Llum.

I és com una espècie d'esperança. Un tornar a descobrir aquelles coses que m'agraden, i descobrir que, fins i tot a les nits llargues de l'hivern, es poden trobar grans coses que ens ofereix la naturalesa. I una pregunta, la pregunta de sempre: per què aquesta lluna és tan brillant? Cada any em pregunto el mateix. La foscor, que és més fosca que a l'estiu? La Lluna, que fa més llum perquè el Sol és més proper? Una barreja de les dues? No ho sé. Però crec que, avui, tampoc m'importa.

Fa dos dies que torno a casa en companyia de la Lluna. Avui, si no hi ha núvols, també hi tornaré. I tornaré a somriure.

De dintre

L'any que van obrir PortAventura, vam fer una excursioneta per anar a veure com era. Diria que només hi he estat un cop, aquell primer any.

Després de donar unes quantes voltes per allà, vam acabar en un lloc on hi havia coses com les que hi ha a les fires. Pescar ànecs, tir amb escopeta, i coses per l'estil. Però, entre totes les coses, hi havia una cosa que anava donant voltes i tu havies de treure un cercle d'allà sense tocar les vores.

No recordo haver fet res. Però hi ha fotos. Hi ha una foto on surto jo, i un munt de gent mirant. Ningú aconseguia passar d'una quarta part i jo ja gairebé estava. No recordo ser jo. No sé explicar la sensació, tot i que l'he viscut avui mateix. En el món només existeix allò que jo vull fer, i no veig a qui m'envolta. No sento la gent com parla i comenta. No veig com la gent s'apilotona al meu voltant. Jo només veig el meu objectiu, i sóc incorpòria. Només les mans em pertanyen. La resta, no.

Aquell dia, com avui, quan ja gairebé ja estava, quan estava a punt de treure'l... vaig tocar. Com si hagués corregut tota una marató, anés primera, i a 100 metres del final caigués i tothom em passés al davant.

Aquell dia, com avui, la gent del meu voltant em va dir que fatal. Aquell dia em van dir que era molt fàcil, que com podia haver tocat si ja ho tenia! I la gent, en comptes de felicitar-me per haver arribat allà on ningú havia arribat, reconèixer el meu esforç, reconèixer que havia fet una cosa gran, quan jo més enfadava estava per haver-ho tingut gairebé i no haver-ho aconseguit, em van començar a dir que ho havia fet fatal i a criticar-me.

Com avui.

I donen ganes de dir-los, "coi, a veure si vosaltres sou capaços de fer-ho!" Com aquell que corre la marató. D'acord, ha deixat escapar una gran oportunitat de guanyar, però... coi! Els que s'ho miren no tenen cap dret a dir-li que ho ha fet fatal. No, no ha acabat la marató, però gairebé. I si tu no ho has fet, quin dret tens a criticar a algú que ha donat tot el que tenia dintre i que en l'últim moment ha caigut i no ha pogut guanyar? Tu, que no haguessis arribat a fer ni tan sols els primers 10 quilòmetres! Com pots matxacar a algú que n'ha fet més de 40 i ha caigut al final, quan estava cansat, quan ja no podia més?

I jo, que estava tan contenta. I no entenia com la gent m'anava dient que ho havia fet tan malament. Però com ho puc haver fet tan malament? Si he fet els primers 40 i tants quilòmetres bé i després... coi, he caigut al final, però... però allà estava. I ningú s'esperava ni que tingués forces per fer ni mitja marató. I per què m'heu de matxacar així? Quan ningú creia en mi i he arribat molt més lluny del que ningú s'esperava?

Al final, algú m'ha abraçat. Gràcies, he dit interiorment. I m'ha felicitat. Genial, ho has fet genial, m'ha dit.

Però potser no calia. He vist la cara d'algú. La cara d'algú que veia que ho feia genial. I com s'enfadava. I s'enfadava perquè...

Imagineu-vos que jo, amb el meu 1.62, hagués dit que volia jugar a bàsquet. Què m'haguessin dit? Doncs que mira, nena, millor te'n vas a jugar a un altre esport. Però jo, tot i ser baixeta, podria ser base. No cal ser molt alt per ser base. Algú amb 1.62, si fos bo, podria ser un molt bon base. Però la gent se'l miraria malament, perquè no és alt. Perquè no és com els altres, i perquè les lleis no escrites diuen que, si vols jugar a bàsquet, has de ser alt. I els alts, quan veiessin el baix que és tan bo com ells, s'enfadarien. I no voldrien que jugués. Però si el baix volgués, i ho volgués realment, podria arribar a ser com els alts.

No recordo quan va ser exactament l'últim cop que em vaig sentir així. Tenia 12 o 13 anys i va ser quan vaig fer el canvi gros. Va ser quan vaig passar de ser mediocre a cridar l'atenció. Malgrat voler ser base i ser baixeta. Aleshores tots els alts van començar a intentar fer-me caure. I jo em vaig aixecar. Em vaig aixecar i vaig dir que no permetria que els altres es creguessin millors només perquè són més alts. No, no, i no.

I vaig agafar una força que tenia a dintre i que no sabia ni que tenia. I em vaig posar a entrenar, i a entrenar. I vaig lluitar. Molt. Moltíssim. Vaig lluitar amb totes les meves forces. I vaig arribar a ser el millor base de la meva categoria, contant alts i baixos. Vaig passar per davant a tots els alts. I no, no els ho vaig refregar per la cara. Vaig baixar el cap, vaig acceptar la victòria, i no em vaig riure dels alts. Crec que això, tot i no ser la meva intenció, encara els va fer més mal.

Amb el temps, i no sé per què, em vaig acostumar altre cop a ser baixeta. A que es creguessin que eren millors per ser alts.

Però avui...

Ostres, avui he recuperat una sensació que no tenia des de l'adolescència. Una força interior que no sé d'on surt. No, no és odi contra aquell que no suporta que un baix estigui al seu nivell. Però és una força interior que em diu que jo puc ser com els alts, i que em demostraré (a mi, no a ells) que puc ser tan bona com algú que em tregui dos pams.

I, de cop, m'he recordat d'una persona. Una persona que, davant del meu conformisme en aquestes situacions, un dia em va dir que jo era tan bona com un alt, i que no m'havia de deixar intimidar. I no m'ho creia. No creia que jo pogués ser tan bona com un alt. I si no t'ho creus, no ho faràs mai.

Però avui m'ha acompanyat la força. I sé que puc ser tan bona com un alt. Seguríssim. És que n'estic convençuda.

I m'he fet una trena amb tots els cabells, que no ho havia fet mai, perquè mai els havia portat tan llargs.

I he anat a una pàgina d'internet on he comprat material d'entrenament per un valor de tres xifres, i sé que m'ho puc permetre, perquè feia molt de temps que no comprava res.

I he agafat empenta enrere, per després tirar endavant. Perquè tinc 30 anys i un munt d'experiència al darrere, i mai havia tingut 30 anys.

I sé que durant un temps, tindré una avantatge. L'avantatge de la sorpresa. Sí, la sorpresa.

Perquè quan un "enemic" no ha lluitat durant anys, et penses que no lluitarà. Et penses que no oferirà resistència. Et penses que es quedarà enrere i no atacarà amb totes les seves forces.

Fins que un dia ataca i t'agafa per sorpresa.

I, ara mateix tinc dues armes molt valuoses. La primera, la força. Aquesta força interior, que ha aparegut de sobte. El catalitzador ha sigut una persona diferent que aquella que ho va fer fa anys, però la sensació és la mateixa, i la conec massa com per deixar-la escapar. La conec massa com per no tirar-me a la piscina. Com per no saber que ara, precisament ara, és el meu moment. Perquè en una setmana, no sé com, ni per què, sóc una persona amb força. I la força me la dóna alguna cosa que vaig treure aquest estiu de dintre, i que ha tornat. Ho sé.

I la segona? Doncs la segona és el factor sorpresa. Ningú s'ho espera. De fet, no m'ho esperava ni jo.

I només de pensar en la persona que m'ha fet agafar aquesta força, em poso a riure. Sí, a riure. Perquè, a vegades, vols mal a algú altre. Pel que sigui. I a vegades fas mal. A vegades fas que aquesta persona s'enfonsi. Però... però a vegades li fas agafar arrencada. I si la persona que amb 12 o 13 anys va fer que agafés arrancada hagués sabut que va ser degut a la seva xul.leria i a la seva forma de tractar-me perquè era baixeta, dubto que ho tornés a fer mai.

I he d'acabar aquest post. Perquè és molt llarg i ja tinc ganes de tornar a començar. I... Però abans, unes fotos. Perquè just abans de fer les fotos m'he acabat de convèncer que això era el que realment em passava...

Aclariment: Ni he corregut una marató, ni mai he sigut bona jugant a bàsquet. És una forma de parlar.

Moments inesperats

Entro i algú em saluda. Aquesta roba! Buf... La situació ja fa massa que dura. Ja fa massa temps. Massa. Molt. I, de cop, li sona el telèfon. I sento que diu el meu nom. Sé amb qui parla. Però no sé què li diu la persona amb qui parla. Però sento com riu just després, i m'imagino què li han dit. I no sé si riure o plorar. Estic ajudant a fer un sudoku al seu fill. I el nen no s'entera de res. La filla se'm mira, com preguntant què ha dit el que està a l'altra banda del telèfon. Jo aixeco les espatlles. I com vols que ho sàpiga? Tinc tantes ganes de saber-ho com tu! O potser més. Però torna i no diu res. I ja ha tornat a canviar radicalment de comportament, com vinc fent jo des de ja no recordo quan.

Sortim de la botiga de joguines amb ma mare. Bé, jo en surto arrastrada per ella, i això que ella no pot caminar. En surto després d'un: "Bueno, què, que ja he pagat! Marxem o et quedes aquí amb la boca oberta mirant coses?" Però, un carrer més enllà, hi ha una altra botiga. Una botiga... ui! Ma mare i jo no portem diners a sobre, però la convenço per entrar. Vaig directa als puzzles. I acordem comprar-ne un. Un que trigaré a fer, perquè seré poc (o gens) a casa en hores de sol. Però que li he promés que li regalaria enquadernat per Reis. Tinc temps! I sí, hem hagut d'arribar a un acord. Perquè no és res fantàstic, perquè a ella no li agradaria. Però... bé, l'he hagut de fer jo. I em recordo de les fotos de la fada i els ocells. I em ve una pregunta al cap: Juguem?

Arribo a casa i la Nineta m'espera amb un somriure a la cara. I se m'enganxa com una paparra. Després d'endreçar totes les coses... acabo ensenyant-li com fer una truita d'espinacs! Jo! Jo ensenyant com fer una truita a una criatura! I, mentre la Nineta em va preguntant el perquè de tot plegat, penso que el món ha d'estar boig. Però, a la vegada, sóc feliç.

I, de cop, estic sopant. Hi ha la tele engegada. I, per variar, no hi ha notícies, que gairebé és l'únic que miro, quan esmorzo. I, de cop, surt a la tele un porc volant que canta una cançó repetitiva que diu: "Tu lo que estás viendo es un cerdo volando", o alguna cosa per l'estil. No sé què anuncien. Però agafo tal atac de riure, que quan acaben els anuncis, les ulleres són a sobre la taula i m'estic eixugant les llàgrimes. Què era aquella cosa? I què anunciaven? Encara m'ho pregunto, però només d'escriure això, ja torna l'atac de riure!

Ho trobava a faltar

Em feia mandra. Quan vaig saber que avui hi havia de tornar... buf! El de sempre. La mandra de sempre. Perquè sí, perquè fa mandra.

Hi anava amb la idea de dir que la setmana que ve faria festa. S'hi està tan bé, dormint al matí els dissabtes... I, és clar, si hi havia d'anar, ja m'he de posar el despertador, i tota la resta.

Resumiré: he acabat augmentant les meves hores de feina, anant-hi més d'hora cada dissabte. I estic contenta.

Ho trobava a faltar. Molt! No m'havia adonat com ho trobava a faltar fins que he sigut allà. Fins que he rigut, fins que la gent al meu voltant han somrigut al veure'm feliç. Sí, feliç.

L'estiu m'ha anat bé. Quan vaig acabar, ja estava una mica cansada. Però ha sigut llarg. No me n'he adonat fins ara. Un parell de mesos, i com els he trobat a faltar! A la gent, és clar. M'agrada aquesta gent, i sembla que jo també els agrado. I estant allà marxen tots els problemes i sóc feliç.

La setmana que ve hi torno. Ja en tinc ganes. Fins avui no m'havia adonat de com ho trobava a faltar.

De com ELS trobava a faltar!

Petits moments

- Què fas amb pijama encara?
- :-)
- Que són les 2!!!
- Ara vaig a vestir-me!
Mare meva, aquesta nena té un armari 50 vegades més ple que el meu!!!

Estic somiant?
No, no pot ser.
Sí, somio.
Però... però... si porto una hora parlant amb ell i la dona no m'ha dit res!!! S'haurà pres alguna cosa?
Ostres, feia molt de temps que no parlàvem tan bé. Que contenta!

Coi de dona! Quan ha arribat, me li he acostat i li he dit tres cops hola, i com si no existís. I ara... és clar que vindran amb tu els nens si els dius que si venen els donaràs això o allò altre. Coi! Ja sabem que tens moltes peles i tal...
Ostres! La Nineta passa d'ella i ve a jugar amb mi! I això que ella li ha promés un regal i jo no li he dit res! Osti, quina cara de mala llet que fa!!!

Ell, la Nineta i jo. Tots tres junts, jugant a fora. És que no m'ho crec! On és la seva dona? I ella? Ah, sí, estan totes dues juntes xerrant...
- Que cau! - diu la Nineta.
- Avellanes! - contestem ell i jo a la vegada.
Ens posem a riure. La Nineta ens mira com si estiguéssim bojos.

No me la trec de sobre!

Arribem a casa i són quarts de vuit del vespre. Diumenge. Diumenge a la tarda. I m'envaeix aquella sensació del diumenge a la tarda. He de preparar les coses pel gimnàs, he de preparar allò que havia de fer, he de, he de, he de... He de fer un munt de coses d'aquelles que deixo pel cap de setmana, i que sempre m'enganxen als diumenges al vespre amb el més calent a l'aigüera.

No he vingut amb el meu cotxe. He vingut amb un cotxe que tenia un conte com a música, que estava ple de joguines, i he vingut encaixonada entre un parell de nens.

Quan hem arribat, la Nineta se m'ha agafat a la mà.

I no hi ha hagut manera. Li he dit que havia d'anar a fer el sopar. Que tenia feina. Que... que 50 coses més. I ella agafada a la meva mà.

- Però tu, què vols fer?
- Venir amb tu!
- I si me'n vaig a dormir?
- Vinc a dormir amb tu.
- I si me'n vaig a mirar la tele?
- Vinc amb tu!
- I si...?
- Vinc amb tu!
- Molt bé. Vens amb mi. I què vols fer?
- El que tu facis!

Ho sé, ho sé. A la nena se li passarà aquesta fixació amb mi. I llavors ho trobaré a faltar. De mentres, m'eixugo la bava i me l'emporto per aquí i per allà. La feina ja la faré més tard.

Hem acabat davant de la tele, mirant un documental de la 2.

- I què és això?
- Una estrella de mar.
- I per què camina?
- Perquè vol anar a buscar menjar.
- Jo mai he vist una estrella al cel que camini.
- No, però les de mar sí.
- I per què?

Llavors ho he entès.

Aquesta nena sempre ha volgut dues coses. La primera, resposta a les seves preguntes. I he de dir que, tot i haver contestat moltes preguntes a la meva vida, molts perquès, els d'aquesta nena em sorprenen, per les coses que arriba a demanar.

I la segona, algú que la faci córrer i saltar. Ahir li vaig ensenyar com es feia el salt de llargada i... millor no ho explico!

Tornarà el cole i s'oblidarà de que només vol estar amb mi. Es farà gran, i només seré la tieta, sense ser tieta. Però ara em quedo amb aquesta nena petita que només vol estar amb mi i que no me la trec de sobre.

Perquè, és clar, em cau la bava!

El somriure d'una nena

M'agraden els camps just després de segar, ara a l'estiu. M'agrada passar i veure les bales de palla repartides pel mig dels camps. Després les ajunten totes i les recullen, però els primers dies, quan les bales estan separades, m'encanten.

Segurament que és perquè també em recorda què hi havia abans. Els últims dies, abans de segar els camps, tots tenen un color groc apagat que em fa por, perquè penso que una petita espurna faria cremar-ho tot. Un cop segats, els camps ja no donen aquesta impressió.

Sóc camí del consultori. Em pregunto què em trobaré avui. L'últim cop vaig arribar en molt mal moment: la secretària (o com es digui la dona que atèn) acabava de marxar a esmorzar. Em va veure, és clar. Però era la seva hora d'esmorzar i em va fer esperar 20 minuts sense dir-me res, ni tan sols que si tenia alguna cosa a fer, que tornés més tard. Era la seva hora d'esmorzar i tenia dret a fer-me esperar. Però 20 minuts! Aquell dia jo em vaig desviar camí de l'hospital i aquests 20 minuts van ser 20 minuts menys que vaig fer companyia a ma mare.

Entro just darrere d'una nena. Té uns 10 o 11 anys. Me la miro. Em sona. Qui és? La seva cara em sona terriblement. He de conèixer el seu pare o a la seva mare. Però... qui és? No me'n puc recordar.

La secretària parla per telèfon. No és res de feina. Ni tan sols aixeca el cap. Veig que la nena només porta unes receptes a fer. Estic a punt de dir-li que les deixi al seu lloc. Quan jo tenia la seva edat, per molestar-la i no deixar les receptes al lloc, m'havia arribat a caure cada esbroncada!

Però, oh miracle! La dona li agafa les receptes amb un somriure. Oh, miracle! A què és deu aquesta amabilitat tan sobtada?

Agafo la baixa i les receptes. Agafo el cotxe, i vaig a la farmàcia. Deixo el cotxe davant d'un gual. No hi ha aparcament, però sé que ningú em dirà res. És el gual del garatge de la meva cosina, i és (o hauria de ser) a treballar. I, de qualsevol manera, si veu el meu cotxe, sabrà que és el meu i, abans no hagi anat a preguntar a sa mare si sóc a casa seva, jo ja hauré tornat de la farmàcia.

Però... oh! Resulta que, de les 50 receptes que han fet a la meva mare, cap és la que havia demanat! A sobre, després de tot plegat, ara no pot prendre cap medicament, excepte un que no s'han atrevit a treure-li, i és el que necessitava. Apa, torna a agar el cotxe, i vés-te a barallar amb la secretària.

He de dir que la cosa ha sigut xunga. La dona volia que hi tornés a la tarda, i que demanés hora amb el metge. Això volia dir tornar a agafar el cotxe a la tarda, anar-se a esperar una bona estona, i haver de tornar a fer el viatge fins el refotut poble el dilluns altre cop, perquè avui a la tarda la farmàcia està tancada. O sigui, 3 viatges per una cosa que podria haver fet amb un de sol!

Però encara no hi sóc. Estava cabrejada. Cabrejadíssima. I, mentre buscava les claus del cotxe, m'he creuat amb un grup de mainada.

Ni me'ls he mirat. Normalment me'ls miro, perquè em fan somriure. Sempre dic que m'agrada la mainada. Després de passar una estona amb ells, els problemes són menys problemes i t'oblides de les preocupacions.

I, de cop, sento una veu infantil:

- Llum! Llum!

La filla de la meva cosina, que anava entre la mainada.

- Hola, maca. On vas?

He acabat recorreguent una illa de cases amb la nena de la mà, en direcció contrària a la del cotxe. I, de mentres, ella m'anava parlant.

- I què hi fas, aquí?

Al final, fins i tot una nena m'ha preguntat que per què estava malalta la meva mare.

L'he deixat a davant de la porta del casal. Amb els altres nens.

I, com sempre passa, quan ella ha marxat, jo he continuat amb la meva. He desfet el camí fet de la mà de la nena, però ara ja no estava enfadada. Ara portava un somriure d'orella a orella.

I només ha sigut pel somriure d'una nena.

Qui la va parir...

Ella és com jo. No, seria més exacte dir que jo sóc com ella.

Quan estic malalta, m'agrada estar sola. Hi ha gent a qui agrada tenir a 50 persones al seu cantó, preguntant a cada moment com està, i fent companyia. Jo, no. Jo estic bé sola, o com a molt amb una persona o dues.

I ella, també.

Fa dies va dir que no hi volia ningú. Bé, hi deixava estar a dues persones. Entre elles, jo.

Així que, just després d'emportar-se-la, quan he vist aparèixer família a l'habitació... he pensat que s'enfadaria. Jo ho faria. Els va dir expressament que no vinguessin. Que no. I que no!

En les 3 hores i mitja que ha estat fora, he intentat llegir. Però la família no em deixava. En 3 hores i mitja he llegit 15 pàgines. I no era una novel.leta de lletra petita, precisament! La lletra era normal, tirant potser a una mica grossa.

Quan ha arribat i els ha vist, li he vist la cara de "què coi hi fan, aquí?"

Ella és com el seu pare. No es queixa mai, i quan es queixa és que està realment fotuda. Suposo que ho estava realment, de fotuda. Plorava de mal!

I la família ha continuat xerrant. Que si jo tinc aquest ai, que si jo tinc aquesta ceba.

De cop, ella s'ha adormit. He pensat que era pels calmants.

La família ha marxat.

I just quan s'ha tancat la porta, l'he vist com obria, a poc a poc, un ull.

Després d'aquell ull, l'altre.

I no ho he pogut evitar. Qui la va parir! M'he posat a riure!

I ella al darrere.

Qui la va parir!

La Mama i jo

La Mama i jo estem soles a casa. I ahir al vespre em diu: "Anem a dinar a ***, demà?"

Jo no hi he estat mai, i em convenç dient que és molt a prop de casa, que han arreglat la carretera, i que ara s'hi va molt bé.

Així que surto de la feina i vaig fins a casa. Carrego a ma mare al cotxe, i anem... fins al restaurant.

Mai més! No torno a passar per aquesta carretera MAI MÉS!

Estic acostumada a les carreteres estretes, i a les carreteres que van pel mig del bosc. El fet que ma mare digués que era una carretera "una mica estreta" ja m'hauria d'haver posat en guàrdia. Una mica estreta, dius? Si ho fos una mica més, aniria amb les quatre rodes a la cuneta! Dues a la banda dreta de la carretera i dues a la banda esquerra!

Quin quart d'hora més dolent, per la carretereta dels nassos, només pensant que, en qualsevol moment, podia venir un cotxe per davant i... i prefereixo més no pensar què hagués passat!

Però el lloc valia la pena. Bon menjar, barat, al mig del bosc, tranquil...

Hem tornat per l'altra banda, una carretera que va fins a la ciutat. Una carretera amplíssima comparada amb l'anterior, però que era de l'amplada d'una que hi ha prop de casa i que sempre recordaré una noia de la Catalunya interior que em va deixar anar: "I aquesta carretera és de doble sentit? Però si això té l'amplada d'un carril del meu poble!"

Quan ja gairebé érem a la ciutat, una urbanització de 5 o 6 cases. Si 5 o 6 cases es pot dir urbanització... Totes noves, al mig del bosc, però amb alguns veïns, no massa. 3 de les cases estaven en venda. A uns 300 metres del que és la ciutat, després d'un revolt. A fora de la ciutat, però a dintre.

Hem anat a la ciutat, he aprofitat per anar al caixer. La pregunta de sempre: quants diners me n'emporto? Pregunta difícil, com sempre.

Quan ja tornàvem cap a casa, hem passat per davant d'una d'aquestes botigues de bolsos de mira'm i no em toquis. Però hi he entrat. Necessitava una motxilla. No, no la necessitava, potser, però... bé, necessitava alguna cosa i podríem dir que anar amb la motxilla del portàtil ara no seria massa recomanable. Si és el que passa: si sempre vas amb el portàtil, el dia que no hi vas i necessites motxilla...

El resultat? 110 euros carregats a la tarjeta, que ajuntant els que he tret del caixer, fan que hagi gastat més en un sol dia que en... què carai! Estic de vacances! No tinc fills ni hipoteques (i per això pago un colló a hisenda!) Si ho puc pagar a hisenda, també m'ho puc pagar a mi mateixa!

La motxilla m'ha recordat una de groga que tenia per anar a colònies. Ho he dit i a la venedora no li ha agradat massa... M'ha dit: "Però aquesta és més de disseny!"



Quan ja tornàvem, ma mare m'ha dit que li faltava anar a una administració de loteria per no sé què del meu pare. El preu eren 3 euros. Així que ha agafat i li ha dit al de l'administració que fes una euromillones.

Jo no jugo a la loteria. No hi crec. Crec que és una forma de perdre diners com qualsevol altra.

Però m'ha dit: "Aquest és a mitges, d'acord?"

Però ha acabat dient: "Bé, si toca podries mirar una d'aquelles cases tan maques!"

No tocarà. Però somiar encara és gratis.

Una marieta groga

Estava a l'estació. Aquella estació on les vies passen uns metres per sobre la ciutat, i que tenen els dies comptats. Aquelles vies que tant m'agraden i que, en sóc conscient, als estrangers també els agraden. Una de les millors vistes de postal que existeixen és entrar de nit, venint del nord, a la ciutat, i trobar-te amb la catedral il.luminada.

Però diuen que les volen soterrar. Diuen que volen fer una super-mega estació de trens i autobusos per sota terra, que costarà una quantitat de diners que no em sé ni imaginar. Una estació que estarà al mateix lloc i que em portarà (a mi, i a moltíssima més gent) el mateix problema de sempre: on deixo el cotxe? Per què no fan una estació a Fornells, Riudellots, o al mateix Vilobí, i així s'estalvien els diners, la gent podrà trobar aparcament sense problemes i els diners els poden fer servir per una cosa realment necessària com ara... soterrar la MAT, per exemple?

Perquè la gent de la ciutat es queixa del tren, que fa molta fressa. Però... però la gent dels pobles ens queixem de l'estació. Jo vaig deixar el cotxe a tres quarts d'hora a peu (tres quarts d'anada, tres quarts de tornada), però l'alternativa era anar a Flaçà o a Caldes, i em queden força més lluny. I una estacioneta "a prop" de la ciutat? Es gastaran no sé quants milions en la nova estació, ja poden gastar-se uns pocs diners a arreglar una mica una de les estacionetes i que la gent que som de fora hi poguem anar...

Buf... No volia parlar de política, o infraestructures o... Però és que sembla que tinguin ganes de provocar. Just quan la gent començava a queixar-se de l'AVE per sota la Sagrada Família, van i proposen que passi gairebé per sota de Sant Fèlix. Si això no és provocar, ja em diran què és...

I, mentre sóc allà, agafo un llibre i espero el tren, preguntant-me quin retard portarà i amb quin retard arribarà a Barcelona (vaig agafar el metro, així que significa que portava un mínim d'un quart d'hora...)

De cop, un animaló s'enclasta al meu coll. Buf...

L'agafo. Però no l'esclafo ni res. Només el vull agafar, per veure què és. Me'l fico a la mà i descobreixo una marieta groga.

Somric. Una marieta groga! Se'n veuen poques, i menys al mig de la ciutat. I penso que, si l'estació estigués fora, hi hauria més possibilitats de trobar-ne a l'estació.

Me la poso a la mà i continuo llegint. I ella es passeja per la meva mà, una bona estoneta.

Fins que decideix que ja en té prou. Llavors arrenca el vol i se'n va cap a la ciutat.

Nit de sant Joan

No m'agrada la nit de sant Joan. No m'agraden els petards. A les nits de sant Joan jo sóc feliç a dintre el llit, segura, sabent que no em pot tocar cap petard.

Ahir no va ser un sant Joan diferent. Els meus pares van marxar i jo em vaig negar a anar a un lloc on sabia que hi hauria molts petards, i dels grossos. I que la gent els tiraria sense anar amb compte. Vaig fer bé. M'han dit alguna cosa d'un cargol que el van fer astronauta... i es veu que això només va ser el principi dels petards. Després, la cosa va continuar.

Jo era a casa. Els nens del "barri" van tirar uns quants petards al principi de la tarda. La Nineta anava amb cosetes petites i estava que no se la podia aguantar.

Però va arribar la nit, i els veïns van tirar petards grossos. I mentre jo em barallava amb la plantilla (ja he enviat una incidència, a veure si em treuen allò...) anava sentint i veient petards.

I, en comptes de fer el que faria una persona normal, anar a una foguera i cremar el que no m'agradava del passat... jo em vaig submergir en el passat.

Feia temps, feia molt de temps, que necessitava dir una cosa a algú. Ho necessitava, i em voltava pel cap. Una d'aquelles coses que saps que no diràs mai, però que sempre et voltaran. I que, d'alguna manera, saps que si no les dius, et perseguiran tota la vida.

Però no, no m'atrevia. Massa anys sense saber-ne res. Massa temps per dir una cosa.

Suposo que, en el moment que me'n vaig adonar, tenia massa orgull per dir-ho. I va passar el temps, i va anar passant. I va seguir passant.

Però un dia va aparèixer al meu cap, més fort que un temps enrere. Crec que fa un any, més o menys. I tot aquest any m'ha estat perseguint un "li hauries de dir".

No és gaire divertit tenir un dimoniet i un angelet al cap, que et van dient coses, tot i que no sé qui és el dimoniet i qui és l'angelet. Un que diu que ho faci. L'altre, que no. Un, que li agradarà sentir-ho. L'altre, que ni se'n deu recordar. Un, que potser ja ho sap i li agradarà que tu li diguis. L'altre, que no deu saber ni qui ets.

I, al mig de tot plegat, una casualitat. Una casualitat, que porta a una oportunitat.

I una nit de sant Joan.

I una noia que tanca l'ordenador per no haver de seguir el dimoniet (o l'angelet). I se'n va a dormir.

Però arriba al llit i sap que no podrà dormir. I sap que no serà pels petards.

Així que s'aixeca, i sense saber si la cosa arribarà on ha d'arribar, s'hi posa.

I canvia la pantalla, i diu que no pot.

Es torna a mirar la pantalla. "Sí, ho he de fer". Perquè sap que, un cop fet, fet estarà. I ja no hi pensarà més.

I una cançó, la de dalt.

I una altra, que no hi té a veure del tot, però si una miqueta.



Perquè a vegades va bé posar-se a córrer i dir el que s'ha de dir.

Allò que no sé fer. Allò que ens costa tant de fer. Allò que no fem per... per què?

Ho sé. Ho sé. Ho sé.

No està bé. Dius una cosa, i pam, la pilota està a l'altre camp. I te'n rentes les mans. Tu has fet el que havies de fer. I ara li correspon a qui està a l'altra banda veure com cau la pilota sense fer res, intentar retornar-la o tornar-la com sigui, encara que sigui després de que ja hagi botat i el punt sigui per l'altre.

Però costa. Costa agafar una pilota que fa temps que està caiguda, i tirar-la a l'altre camp.

I ja està. Ja està fet.

Bé, no està fet del tot.

No puc saber si la pilota ha arribat a l'altre camp. Només ho puc saber si tinc una resposta. Si no tinc cap resposta, només sabré que o la pilota no ha arribat, o no l'ha volgut veure arribar.

Però, no sé per què, prefereixo aquest cas. Prefereixo haver-ho intentat i quedar-me amb el dubte de si la pilota va arribar i no va ser retornada o si no va arribar mai, que no pas no haver-la enviat mai.

I, com sempre, un cop enviat, sé que ho podria haver fet molt millor. Va ser un rampell, i els rampells sempre són... rampells.

Tot i que suposo que sempre puc alegar la bogeria de la nit de sant Joan.

Ho acabo de fer...

Avui és la nit de sant Joan. Avui hauria d'estar a fora, si no em fessin por els petards.

Avui hauria d'estar cremant el passat a la foguera.

Hauria d'estar cremant el blog a veure si puc fer que torni a funcionar?

Però no he fet res de tot això.

Estic sola a casa, i això és molt perillós. Jo, sola a casa, que havia planejat modificar la plantilla i...

... i no puc modificar-la (mira que estic pesada, amb la plantilla dels nassos!!! Després ho tornaré a intentar)

Però he fet una cosa molt diferent. Per curiositat, he anat a petar al Facebook. I allà no he pogut resistir la temptació de buscar gent que hagués anat al meu institut...

Acabo d'enviar un missatge a una noia que sé que m'engegarà. A una noia que sé que pensarà que sóc una fracassada. A una noia que se'm mirarà per sobre l'espatlla.

Però deu ser el sant Joan, i que em sembla que no és massa bo estar a casa.

Ai, per què ho he fet?

Què me n'emporto?

M'acabo d'adonar (per enèssima vegada) que el món és un mocador. Tu coneixes algú per una banda, i algú per una altra. A la primera persona la coneixes des de molt petita, al cantó de casa. A la segona, l'has conegut més tard, i viu lluny. I, de cop, t'adones que aquestes persones són amigues de tota la vida i tu no ho sabies. Me n'emporto un somriure.

I me n'emporto un braçalet. El regal que m'ha fet un nen molt maco. Perquè sí. Perquè fem veure que ens barallem, però en realitat ens ho passem molt bé. I ell és així: agafa i em regala un braçalet.

I me n'emporto un malentès. Una xorrada. Però una xorrada d'aquelles que dius que no vols dir una cosa, però com que dius que no ho vols dir, encara t'insisteixen més. I, com més insisteixen, menys ganes tens de dir el què. I, com menys ganes tens de dir el què, més ganes tenen de treure-te'l.

I, és clar, llavors les criatures (sí, eren criatures) s'inventen històries. I, com que s'inventen històries, la cosa se'n va de mare i... i li diuen el que no li han de dir a algú. I veig la cara de decepció en aquest algú. I somric, però tampoc dic el què. Perquè els nens ja han decidit el què, i tampoc acceptaran que digui que no. Però he vist la cara de decepció, i em queda aquest moment. Ja desfaré el malentès, no hi ha pressa.

Però, sobretot, em queda un moment amb la Nineta. Una tarda, més ben dit. "Et distreu", em deien. I és que no és gaire senzill fer el que havia de fer amb una nena asseguda a la falda reclament la meva atenció. Però ella mirava, i aprenia. M'encanta quan es fixa en les coses i aprèn. Només li vaig ensenyar una petita cosa i... i la va aprendre tan ràpid!

I els nens, intentant-me treure les coses. Jeje, no parlaré. No, no parlaré :-D