Com molt bé explicava en gripaublau aquests dies, hi ha dies que són més llargs que altres. És igual que diguin que tots els dies duren 24 hores, perquè hi ha dies que en duren 30, i de les 30 no n'arribes a dormir 2.
Aquesta setmana, els dies han sigut molt llargs. Llarguíssims. Però, tot i ser llarguíssims, em faltaven hores. Tenia molta feina a fer, moltíssima, i no l'he acabat pas tota. La volia acabar, però quan acabava una cosa, ja en tenia 3 més esperant.
Quan finalment sortia de la feina i em posava al cotxe, llavors crec que em sortia tot. Més d'un dia, en entrar al cotxe i trobar-me a soles amb mi mateixa i la radio, amb la única opció que escoltar la radio i trobar-me amb els meus pensaments, m'adonava de coses. Un dia em vaig trobar al cotxe i em vaig adonar que feia 10 hores que havia dinat, i que no havia menjat res des de llavors. I no, no havia tingut gana fins a entrar al cotxe.
En altres moments, al cotxe, reia. Amb aquell riure tonto que surt de vegades, i que no pots aturar. Aquell riure que surt de dintre. El riure que fa somiar. Un riure d'aquells que es veuen des de lluny. Ui, no ho sé explicar.
Un altre dia plorava. Que a vegades penso que si algú em veu... sovint pensem que a dintre del cotxe no ens veuen, i més d'un cop m'he trobat a gent que m'ha dit que m'ha vist ballar a dintre del cotxe. I... buf! Llavors em fa vergonya. Però em sembla que és pitjor si em veuen plorar.
I un dia, sortint de casa, vaig agafar el cotxe. I una de les coses que he de fer és baixar un turonet (o muntanyeta). El cel estava roig. Preciós. I des de dalt d'una baixada, vaig veure tota la plana. Tota la plana plena de colors de tardor i el cel roig al final. Era preciós.
I finalment he arribat allà on volia arribar. Aviat ja hi haurà el 8 de desembre, un dia que em podré aixecar sense despertadors. Tres dies de relativa tranquil.litat.
Però ja em perdonareu. Els dies d'aquesta setmana han estat molt llargs. Molt llargs. I estic bastant cansada.
I ara comença una altra batalla. La batalla d'un post de fa uns quants dies que no vaig saber fer. Que no em vaig atrevir a fer. Que no sabia com fer. Una batalla amb un nom. Un nom que fa molta por. I no, no sóc jo. Però és algú molt proper. Els propers dies em trobareu a l'hospital.
dijous, 4 de desembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
7 comentaris:
Quan estem estressats i hem de fer mil coses, no ens adonem del què passa, és quan per fi, podem respirar tranquils que ens surt tot.
Que vagi molt bé tot! Ànims!
Ho sé, Tirai, ho sé. Però... buf, avui és un mal dia, per tot plegat.
Primerament, et diria que et cal descans, però que te'l posis tu mateixa. Segur que hi ha coses que pots deixar enrere, encara que sigui per una temporada, tothom necessita estona per respirar, i tu sembla que no la tens.
I en segon lloc, espero que això de l'hospital no sigui res, i que tots esteu bé.
ehemmm... bé, ei.. de bon rotllo eh? però, tal com diu en XeXu, crec que una mica de descans i de desconnexió no t'aniria pas malament. Parar-se, descansar, meditar i sobretot relaxar-se, que vivim en una societat on l'stress és tan quotidià que ja ni el notem. I això no és bo, ja que ens fa perdre el sentit de la realitat i el perquè de la vida.
;)
Ja veuràs com després d'aquests dies veuràs el món d'una altra manera. I espero que això de l'hospital no sigui greu.
ànims.
Una abraçada
Bffff... No sé si el nom que no es pot dir és el que penso que és. Si és aquest. A casa meva també ens persegueix, i la seva ombra és tan llarga...
Una abraçada
Gent, m'he aixecat fatal, però crec que estic millor. En fi, ja he martiritzat prou a un parell de persones, així que...
XeXu, tot el que tenia aquesta setmana no ho podia deixar enrere. He deixat altres coses, però això em trepitjava els talons.
Carquinyol, a veure si aquests dies puc descansar. Però he de tenir fetes unes coses per dimarts i...
Gràcies, gripaublau.
Anna, sí que és aquest. Te n'he vist escriure alguna vegada.
Publica un comentari a l'entrada