dilluns, 31 d’octubre del 2005

Compri'm un globus pel seu nét

Ja només em faltava aquesta! S'hauria de demanar a les persones que venen globus per les fires i similars que es moderin una mica. Que sí, ja sé que tenen moltes ganes de vendre tots els globus que siguin possibles i que farien el que fos per convèncer algú de que compri globus.

Així que, és clar, si veuen a una parella d'uns cinquanta anys, el primer que se'ls acudeix és dir:

- Vinga, senyora, compri'm un globus pel seu nét!

I, és clar, ma mare, que s'ha passat tot el matí amorrada a la tele, mirant les notícies (bé, la única notícia que semblava que hi hagués avui a tot arreu), surt de casa i li diuen això, arriba a casa i...

És igual, em sembla que tothom s'ho pot imaginar. I com que hi ha l'agreujant que sóc la única persona que li pot donar néts...

Què passa, que les venedores de globus no tenen compassió de mi? Bé, de mi i de molta gent com jo.

Que, és clar, arriba ma mare a casa i el primer que fa és explicar-me això. I després em ve amb la típica frase de "a veure el dia que em fas àvia". Si, mama, ara hi corro. M'ajudaràs a pagar la inseminació artificial, veritat?

10000

Segons sembla, he tornat a recuperar les ganes de pensar (i buscar) xorrades. El meu entreteniment preferit. En comptes de fer coses productives, o passar-m'ho bé fent coses més normals, em dedico a buscar xorrades.

Avui he vist que d'aquí a poc compliré 10000 dies (el poc és un terme relatiu, com sempre). Res, que quan he vist que faltava menys d'un any perquè fes els 10000 dies, m'he posat a comptar quin dia seria. Només per curiositat. Només perquè sí, perquè em feia gràcia.

El problema és que, un cop comptat, ja sé que no me'n podré oblidar. Perquè el dia en qüestió és un dia assenyalat. Un d'aquells dies amb festa familiar. Molta gent (20? 30?), molt de rebombori, molta feina... I sé que aquell dia me'n recordaré.

Me'n recordaré, i callaré, com sempre. Perquè és una xorrada. I perquè no vull veure aquella mirada de "quines coses més rares que pensa aquesta noia" o el típic "tu sempre comptant coses rares" o el més cruel "a veure si deixes de pensar coses rares i et dediques a fer coses productives" (que, al cap i a la fi, té tota la raó, però s'ho podrien estalviar. Altra gent es dedica a mirar la tele o a fer altres coses, i jo em dedico a buscar coses rares, segons la meva família).

És com la història del nom del meu gos. Em fa molta vergonya dir com es diu. Perquè, sense saber-ho, li vaig posar un nom de persona. Bé, de fet el que no sabia és que era un nom de persona en català. Perquè el nom que porta és per una persona. Abans que algú tingui la temptació de preguntar-ho, no penso ni dir com es diu el gos, ni explicar perquè es diu així a qui ho sàpiga.

Quan va arribar, jo li volia dir un nom al gos. Ho tenia claríssim. Només que... malauradament era un nom de gossa i no hagués quedat massa bé posar-li a un gos un nom de gossa. Així que vaig haver de buscar un altre nom. I, seguint amb el mateix, li vaig posar un nom. En cap moment vaig tenir intenció de dir a què es devia el nom. I mai ningú s'ho ha imaginat. Millor així. Perquè no vull veure la mirada aquella altre cop...

La solució me la va donar ma mare. "Ah, li dius així per això, no?" I bé, no era una mala idea, tot i que era una cosa molt diferent al que jo tenia en ment. Però aquella frase em va servir per explicar com es diu el gos a tothom que em pregunta: "i com és que li has posat aquest nom?" I com que és una explicació no massa rara, la gent se'm mira malament, però no tan malament com se'm miraria la gent si els digués la verdadera raó.

En fi, que em faig gran... Aviat ja faré 10000 dies, que semblen molts, dits així. I jo segueixo perdent el temps pensant en xorrades i altres tonteries. Tot i que val més pensar tonteries que no pensar, com ahir.

diumenge, 30 d’octubre del 2005

Per què m'afecta tant?

Finalment ha arribat el dia. Feia temps que ho pensava: "Algun dia passarà". Perquè era impossible que no hagués passat mai. Bé, més que impossible, improbable. I, és clar, tant temptar a la sort, al final ha acabat passant.

Estava molt nerviosa. Les mans em tremolaven. Es veia. Jo ho veia. No sé si algú més ho haurà notat.

Em suaven les mans. Me les he començat a fregar amb els pantalons, perquè no suessin tant. Però encara suaven més.

I, com sempre, he ficat la pota. No una ficada de pota d'aquelles que es noten tant, sinó una ficada de pota de principi a fi, de no tenir ni idea de què faig, ni com ho faig, ni què hauria de fer, ni res de res.

Al final, un desastre. Com sempre. Com amb totes les situacions semblants.

Pensava que no m'afectaria. Bé, esperava que no m'afectés.

Però m'ha afectat.

De cop, no m'he sentit enfadada amb mi com sempre. No m'he sentit amb forces per dir-me idiota. No he tingut ganes de riure'm de mi per ser tan idiota.

Simplement, m'he quedat sense ganes de fer res. Sense forces. Sense ganes de treballar. Sense ganes de jugar a qualsevol joc. Sense ganes de llegir.

Ara mateix només tinc ganes de dormir. Bé, de fet, ni això. Només tinc ganes de no fer res. Ganes de deixar la ment en blanc.

En fi, demà serà un altre dia.

dissabte, 29 d’octubre del 2005

Té deu anys. Em mira. Mira al meu pare. Em torna a mirar. Torna a mirar el meu pare. Es posa a riure. No diu res. Només riu.

Coneix bé al meu pare. A mi gairebé no em coneix.

Continua girant el cap d'un a l'altre. Continua rient. Continua sense dir res.

Estic a punt de dir-li que no ens assemblem pas tant, el meu pare i jo.

Ens continua mirant. Continua rient.

M'adono que anem vestits del mateix color.

Para de riure una estona.

De cop, el veig que se'm mira amb uns ulls com plats i es torna a posar a riure. Continua sense dir res. M'adono que acabo de fer un gest. Un gest que el meu pare fa molt sovint. El nen continua mirant d'un a l'altre i rient.

Aleshores el nen fa una cosa. I jo començo a parlar. Just en el mateix moment en què la persona que està al meu cantó comença a parlar. Sento en estèreo la meva veu. Només que no és només la meva veu. Una veu al meu cantó està dient el mateix que jo, les mateixes paraules, just al mateix moment.

Quan me n'adono, callo. Just en el mateix moment que la persona del meu cantó s'adona que jo estic dient el mateix i també calla.

Quan m'adono que ha callat, continuo la frase que havia començat. Just en el moment en què el meu pare també continua la frase. Les mateixes paraules. El mateix to. La mateixa velocitat. No, no ens assemblem tant.

El nen se'ns torna a mirar. Torna a riure. Torna a mirar d'un a l'altre, rient. No diu res. Només riu.

No, no ens assemblem tant. O potser sí?

divendres, 28 d’octubre del 2005

Normalitat

- Ei, Estranya, com va?
- Bé.

En tota la meva vida, puc comptar amb els dits de les mans les ocasions en les que no he contestat bé a la pregunta. Simplement, em surt de dintre. És una resposta automàtica, que surt sense que jo li digui que surti. Ja puc estar a 40 de febre i amb una cama trencada, que si ve algú i em pregunta com estic, la resposta serà "bé".

Suposo que és una mica aquella filosofia que diu que si és algú que és amic, s'alegrarà que estigui bé. I si és algú que pregunta per saber si estic malament, doncs que li piqui que estigui tan bé.

No, la veritat és que no sé per què ho faig. Simplement, em surt de dins. El "bé" em surt abans no pugui pensar si realment estic bé o no ho estic.

Però no és l'únic moment en el que dono respostes immediates, sense pensar, que la major part de les vegades no són del tot exactes.

Ahir algú em va preguntar que si aniria a Fires. La resposta va ser un "sí" sense pensar. Vaja, la resposta que dóno des de que anava a l'institut, i que crec que ha sigut més cops mentida que veritat. Per què ho faig? No en tinc ni idea. Simplement, a l'institut deia que sí, per no ser diferent, perquè no se'm miressin (encara més) com a un bitxo raro. Ja en tenia prou amb arribar cada dia mitja hora abans a l'institut (la culpa no era meva, era de l'autobús, que passava massa aviat) i en comptes d'anar a matar el temps al bar (em feia cosa anar-hi, perquè mai no prenia res) em quedava pel pati llegint algun llibre d'aquells que la gent creia estranys (vaja, que no eren novel.les) fins que començava a arribar gent, que canviava el pati per la classe. I ja me'n vaig de tema, per variar.

La veritat és que a mi a Fires no se m'hi ha perdut res. Em quedaré a casa. Treballant, que ja em convè. I de tant en tant, mataré el temps amb alguna cosa. Com aquest joc que he descobert recentment (ja em queden poquetes pantalles :-) ). També llegiré una mica, sobretot ara que tinc un llibre nou a casa. A vegades penso que la bibliotecària llegeix aquest blog i que sap qui sóc jo, perquè l'últim cop que hi vaig anar, em va preguntar si m'agradava un llibre que semblava que s'hagués llegit el meu últim post. Potser són coincidències. Potser sóc més transparent del que em pensava. Però ara tinc un llibre a casa que em volia comprar, i així tindré l'ocasió de fullejar-lo amb temps per veure si me'l compro o no :-) Val a dir que no és cap novel.la.

El que deia, que a mi a barraques no se m'hi ha perdut res. I últimament ja tinc prou atraccions jo com per veure les que hi ha per la devesa. Que per què ho dic? Doncs perquè el planxista (es diu així?) estarà molt content amb mi. En l'últim mes, el meu cotxe ha picat amb dos cotxes diferents. En un jo no en vaig tenir cap culpa. Ni tan sols estava a dintre! Algú va picar amb el meu cotxe aparcat. El segon ha sigut ha sigut avui. En una rotonda, una persona ha frenat. Jo a darrera. M'he quedat parada a darrere del cotxe parat. I quan feia com un o dos minuts que estava PARADA, un taxi que es volia fer l'espavilat, m'ha volgut avançar, ha calculat malament i ha enganxat el meu pobre cotxe, que a hores d'ara ja sembla més una xatarra que un cotxe nou. Coi, que era un taxista! Dic jo que si és un taxista es deu passar moltes hores a la carretera i ja podria tenir les mides del cotxe preses! En fi, que ara el meu cotxe torna a estar fet un cromo. I pobre del que em digui que sort que encara no havia portat el cotxe al planxista des de l'últim cop, que així amb un sol cop m'arreglaran els dos "xocs". Perquè, la veritat, ja n'estic ben farta!

En fi, que ara tinc quatre dies de festa, que aprofitaré per NO anar a Fires, per treballar, per jugar i per llegir. Tot i que, si algú em pregunta, el més normal és que em surti la resposta que sí que aniré a Fires sense pensar, només com a resposta automàtica al que seria normal que contestés.

dijous, 27 d’octubre del 2005

Sóc una nerd, sí, i què?

Ahir vaig fer el test que hi ha al post de més a baix i em vaig espantar. Perquè, no ens enganyem, la gent que fa aquest test ja és una mica nerd per definició (sinó no el farien). I va i resulta que surto que sóc més nerd que el 96% de la població. O, el que és el mateix, que només un 4% de la gent que ha fet el test són més nerds que jo.

Abans que res, dir que no m'agrada la paraula nerd. Però, és clar, em sembla que no hi ha cap paraula que s'hi acosti més. Podria dir alguna cosa semblant a "empollona", però és que tampoc ho sóc, d'empollona. Bé, crec que hi hauria força gent que no estaria d'acord amb la meva última frase, però jo no era la típica que sempre estava fent la pilota als profes i coses per l'estil. Jo simplement feia tots els deures i estudiava. Però a classe callava i intentava no dir res. Quan algun profe preguntava a la classe en general, jo no contestava ni borratxa, encara que sabés la resposta. Encara que veiés que el profe s'estava cabrejant perquè ningú sabia la resposta i veiés que ens cauria a tota la classe una ració extra de deures. Com a molt, li deia a qui seia al cantó, perquè contestés ell/a. Només contestava si se'm preguntava directament. Jo sempre estava lluny dels típics "empollons". De fet, estava lluny de tothom (ai, que això em sembla que encara em converteix amb més nerd del que em pensava, perquè ni tan sols m'entenia amb els "empollons"). Tampoc diria que sóc friki. Estranya potser sí. Sinó, d'on ve el nom del blog? Buf, ja m'embolico com sempre.

Tampoc és que sigui intel.ligent, com diu la definició que enllaço una mica més amunt. Això de la intel.ligència és molt relatiu. Si des que la meva ment recorda, sempre he llegit llibres de divulgació científica (i ara també per internet), no seria normal que sapigués coses d'aquestes? El que seria estrany seria que no en sabés. De totes formes, tampoc és que en sàpiga massa. Només que les preguntes del test eren molt fàcils. Perquè hi ha moltes coses que no sé. De fet, gairebé no sé res, em falta molt per aprendre.

El que sí que estic d'acord que sóc és socialment "torpe". O com se li vulgui dir a aquest fet. O, com a mínim, com el personatge d'un altre acudit, que també he sentit per diferentes professions:

Se li pregunta a un enginyer si és millor tenir una esposa o una amant. L'enginyer, de seguida, diu que el millor és tenir les dues, perquè mentre l'esposa es pensa que està amb l'amant, l'amant es pensa que està amb l'esposa i així ell pot aprofitar per fer la feina.

De totes formes, i parlant seriosament, m'agrada ser així. Reconec que moltes vegades la meva falta d'habilitat social em fa tornar boja. Reconec que moltes vegades em queixo per ser el que jo en dic idiota, que no és res més que ineptitud social. Sí, el meu cervell treballa a poc a poc i li agrada treballar sol. En companyia, el meu cervell treballa més lent. I com més companyia, més lent treballa. A no ser que agafi molta confiança. Però, i aquesta és una cosa que em sorprèn i que suposo que també sorprendria a molta gent que em coneix, no canviaria la meva ineptitud social per ser com la gent "normal". M'agrada entrar al test i reconèixer en Maxwell a la primera foto (i saber qui és en Maxwell, és clar!) i el gran Newton a la segona. Fins i tot em fa gràcia mirar i veure que aquests personatges apareixen al test. M'agrada riure al veure la pregunta de la velocitat de la llum, i com hi posa el mateix número amb m/s i Km/s. M'agrada tenir clar quina és la resposta, sense haver-ho de preguntar a ningú, sense dubtar si són metres o Kilòmetres. M'agrada saber quin símbol químic és el Mn sense necessitat de buscar-ho al google o a cap taula periòdica (de veritat que la gent normal no ho sap? Si això ens ho ensenyaven a l'institut!) I no, no tinc alertes de perill biològic a la meva habitació (ni n'hi hauria de tenir!) Però no canviaria el conèixer els símbols de gairebé tota la taula periòdica, conèixer alguns científics importants per la seva cara, saber la velocitat de la llum i moltes altres coses per ser algú més socialment hàbil (o com coi es digui això). I no, no sóc intel.ligent. Simplement, m'agrada llegir i aprendre. I no, no sóc una empollona. Simplement, sé coses rares (que ja veus de què serveixen). I no, no em penso tornar a espantar per ser nerd. Jo sóc així i és el que hi ha. I a qui no li agradi, que es vagi a buscar algú més popular, que amb l'edat que tinc dubto que canvii...

dimecres, 26 d’octubre del 2005

Quin espant!

Ui... Acabo de fer un test i aquest és el resultat:

I am nerdier than 96% of all people. Are you nerdier? Click here to find out!

Estic preocupada de veritat. Jo l'he fet pensant que em sortiria que sóc normal...

De veritat sóc el monstre que diu el test que sóc?

A veure si algú és capaç de superar-me. I això que si hi havia dues respostes sobre les que dubtava, intentava posar la resposta més "normal".

Tot i així, segons el test: " All hail the monstrous nerd. You are by far the SUPREME NERD GOD!!!"

Em faig por a mi mateixa...

Televisió

Mentre feia un descans de la feina (a vegades, un descans va bé: quan hi tornes es veu tot molt més clar), he entrat a catapings. I he llegit el post d'avui d'en pere. Mentre l'anava llegint, anava pensant i pensant...

He sentit parlar a algú de Ventdelplà, però ni idea de què va. L'altre dia algú em va dir alguna cosa de Lo Cartanyà i ni tan sols sabia què era. Anava llegint i pensava en quin va ser l'últim moment que vaig mirar la televisió. Si trec les notícies que em miro mentre esmorzo (al mateix temps que faig alguns mots encreuats o algun altre tipus de passatemps), les notícies que miro quan dino (si és que sóc a casa, que només passa un o dos dies a la setmana) o les notícies de l'hora de sopar (si, ja ho sé, miro massa telediaris), no recordo quin va ser l'últim dia que vaig mirar la tele.

Ni tan sols me n'adonava que no mirava la tele. Simplement, és un aparatet que està allà, que no m'interessa. Em passo tot el dia escoltant la radio. Miro la tele a les hores de menjar. Però si estic sola, mentre menjo faig passatemps a l'hora que menjo (sí, ja ho sé, no s'hauria de fer, però ja que s'ha de menjar, es pot aprofitar per exercitar una mica la ment), així que no faig massa cas a la tele. I si no estic sola, tampoc faig massa cas a la tele.

La tele ha desaparegut de la meva vida. Només la miro en comptats moments. I perquè a la cuina no hi ha radio, perquè sinó segurament escoltaria la radio a les hores dels àpats. Al cap i a la fi, quan la tinc engegada, només l'escolto, no la miro mai. I sóc molt feliç així. Qui necessita la tele?

dimarts, 25 d’octubre del 2005

Jo també tinc sentiments

Sí, ja sé que no ho hauria d'escriure aquí, on el/s culpable/s del post no ho veuran mai. Sé que ho hauria de parlar, però no ho faré.

Sí, ja sé que jo sempre callo. Gairebé mai parlo. Miro la gent i no dic res. Si m'enfado, no acostumo a cridar i a tirar els plats pel cap. Si em fan mal, simplement callo. Per què? No ho sé, no em surt de dintre queixar-me, cridar o el que sigui. Però això no vol dir que no tingui sentiments.

En certa manera sóc igual que el meu avi. De fet, suposo que no és casualitat. Al cap i a la fi, ma mare també és igual. Ell sempre estava callat, no deia mai res. Recordo que la meva àvia sempre deia coses i deia "total, tampoc se n'entera". Però ell se n'enterava. "Total, a ell li és igual". Però a ell no li era igual. I ho dic com si jo pogués llegir el seu pensament. I no puc. Però puc reconèixer en els seus gestos els mateixos gestos que faig jo. Puc reconèixer la seva manera de fer-se el tonto, perquè jo faig el mateix. De fet, la meva mare també ho fa, però no tan marcat com ell i jo.

De petita em creia a la meva àvia. Tota la vida he vist com al meu avi se'l deixava de banda. "Total, no s'entera de res." "Total, no parla". "Total, què? Si a ell li és igual".

I jo... Jo m'adono que vaig pel mateix camí. A l'Estranya se li poden dir coses molt lletges, perquè total, a ella no li importa. Ella no té sentiments. A ella no li importa el que passi a l'altra gent. A ella no li importa res. Ella viu al seu món i la resta no li importa. Ella està tot el dia tancada, fent el que sigui, i no li importa el que passa.

Però jo sé que no és veritat.

A l'Estranya no l'afecta res.

Però jo sé que no és veritat.

Avui m'he trobat a molt poques persones, però sembla que tothom tenia el mateix propòsit: a l'Estranya se li pot fer de tot, perquè igualment no té sentiments. Total, a ella li serà igual.

A l'Estranya li serà igual esperar algú durant dues hores. Algú que ahir mateix li va dir que avui vindria. Total, segur que li és igual que no apareixi.

A l'Estranya li serà igual que es trobi algú pel carrer i li giri la cara. Total, a ella no li importa.

A l'Estranya li serà igual que es posi a parlar amb algú i la ignori completament. No només que la ignori, sinó que quan ella aparegui, aquesta persona desaparegui. Total, a ella no li importarà. Total, no és el primer cop que ho faig, i si l'altre cop no em va muntar cap numeret, ara tampoc ho farà. Segur que li és igual.

A l'Estranya li serà igual que obri la boca i, mentre ella xerra, algú es posi a xerrar, de forma que ella hagi de callar i al callar s'adoni que ningú escoltava el que deia.

A l'Estranya li serà igual.

Però jo sé que no és veritat.

dilluns, 24 d’octubre del 2005

Estàs en un globus

- Ei, Estranya, una pregunta.

Em giro. Aquesta veu... Ostres, quin honor! Però si sap el meu nom. I, ara, a més de saber el meu nom, em dirigeix la paraula. Què passa aquí?

- Digues.

Em fa una pregunta. Una pregunta que tothom sap contestar. Una pregunta que té una resposta clara. Per què em fa aquesta pregunta? No pot ser que no sàpiga la resposta.

- Eh...

Li contesto el que tothom sap. Se'm mira.

- No, si això ja ho sé.

Estàs en un globus (1)

- El que volia saber no era això, que fins aquí ja hi arribo.

Estàs en un globus.

- Ah!

M'he de pensar la resposta. No la sé, però si penso dos segons, la trobaré.

Estàs en un globus.

Tot i que si penso tonteries segur que no la trobo.

- Eh... Un moment que ara t'ho dic.

- És igual, tinc una altra pregunta.

Com sigui com la d'abans, m'agafa algo.

- Digues.

Em fa la pregunta.

- Eh...

Abans no es pensi que sóc definitivament idiota l'envio a una altra persona, que li pot contestar les preguntes sense massa problema.

Escolta, i per què m'ha preguntat a mi? Podria haver anat a preguntar directament a qui l'he enviat. I per què ara em torna a dirigir la paraula? En fi, és igual.

- Gràcies, Estranya.

- De res.

I mai més ben dit.

- Estàs en un globus.

- Com?

- Ah, no res...

Però ets idiota o què? Com has dit això del globus en veu alta? Si l'últim cop que vas intentar fer-li una brometa es va enfadar. I això que aquell dia te n'estaves rient de tu mateixa. Però, és clar, com que tothom es pensa que ets sèria, el dia que fas una broma ningú s'ho espera i no s'ho prenen com una broma. Vés que no es torni a enfadar.




(1) Típic acudit, que he sentit de 10000 maneres diferents. Per exemple, aquesta: Un noi va en globus a la deriva, no sap on és, i quan ja està arribant al terra li pregunta des del globus a un que passa:

-On sóc?
-Estàs en un globus.
-Tu ets informàtic, veritat? (He sentit com a mínim 3 variants de professions, que cadascú trii la que més li agradi)
-Sí. Com ho has sabut?
-Perquè m'has donat una informació que és certa, que ja sabia, i que no em serveix de res.
-I tu ets usuari, no?
-Doncs sí. Com ho saps?
-Doncs perquè ara estàs tan perdut com abans, però et penses que jo en tinc la culpa.

dissabte, 22 d’octubre del 2005

Mentre m'acostava amb cotxe cap a la ciutat, m'he adonat que avui seria un d'aquells dies que em perderia pel barri vell. He estat a punt de donar la volta amb el cotxe a mig camí, per agafar la càmera de fotos i la radio. Al final, però, no ho he fet. Hagués sigut molt més productiu amb aquestes dues coses, però tot i així, ja que tenia uns moments, no hi havia res millor que anar a passejar pel barri vell.

Mai pujo pel mateix lloc, però sempre vaig a parar allà mateix. O tots els camins porten al mateix lloc, o jo simplement tinc un imant que m'empeny cap allà.

De fet, mai pujo cap amunt que no passi per davant de la Catedral. A vegades podria fer el camí més curt, ja que la Catedral (sí, la Catedral amb majúscula) no sol ser el meu destí final gairebé mai, però no puc resistir passar per allà i veure-la de prop. Sense entrar-hi (i menys ara, que l'entrada costa diners). Vorejo la Catedral i continuo cap amunt. Al meu destí de sempre. Al lloc que més m'agrada. Al lloc des d'on vaig fer la foto que es pot trobar aquí, o també en aquest post.

Maleeixo el dia. Fa massa bon temps i està tot ple de turistes. Turistes sorollosos, cridaners. Quin sentit té pujar fins allà dalt si no es pot sentir el silenci? Tan a prop de la ciutat i a la vegada tan tranquil. Com el lloc que més m'agrada de Barcelona, on solia perdre-m'hi fa un temps.

Quan sóc a dalt, trobo a faltar la radio. M'agradaria fer una foto. Em falta un llibre per asseure'm allà i llegir envoltada de tota la història que hi ha. Si algun dia algú hi va i es troba una noia llegint sola, és probable que sigui jo. Sempre sola, això sí. Si veieu una noia acompanyada, segur que no sóc jo.

Miro cap a l'altra banda, a l'altre lloc on acabo anant normalment. Hi veig gent. Riuen. Criden. Penso que no hi aniré. Però la temptació és massa gran. Pujo les escales de cargol i no sento cap fressa a dalt. Demano a qui sigui que no hi hagi ningú a dalt. Tinc sort. Estic completament sola. Bé, sola amb les ampolles de cervesa que algú ha deixat per allà dalt tirades. Què costa baixar-les i tirar-les a la paperera o, millor, a un contenidor de reciclatge?

Primer miro a la Catedral. Seria impossible no mirar cap a la Catedral. I menys per mi. De seguida, però, giro l'esquena a la Girona moderna. A tothom que he vist pujar fins allà, sempre mira primer a Girona i gairebé mai mira cap a l'altra banda. Des de l'altra banda veig el lloc on he estat abans.

Somric quan m'adono, una vegada més, que tinc l'alçada perfecta. Si fos més alta o més baixa aquest lloc no seria tan perfecte com és. La meva alçada em permet posar els braços sobre la "barana" (no sabria com dir-ne d'una altra forma), sense que quedin massa amunt ni massa avall, i de forma que el meu cap es recolzi a sobre els braços sense haver de pujar ni baixar massa, simplent estant on és.

Començo a mirar i començo a pensar, com sempre, en la gent que ho va construir. En la gent que vigilava des d'allà. En la gent que abans s'ha posat a mirar a través d'allà, gent d'ara i gent d'abans. Gent que mira ara per donar una alegria a la vista i gent que mirava per guanyar-se el pa. O per evitar perdre-ho tot.

No sé quanta estona estic allà sola. Al cap d'una estona sento que puja algú. Una parella que diuen que val la pena l'esforç d'haver pujat fins a dalt. Esforç? Tampoc hi ha tantes escales. Com sempre, miren cap a la Girona nova. Al cap d'una estona miren cap allà on estic mirant jo, amb algun comentari fluixet de què hi deu haver a l'altra banda. Es pregunten què hi deu haver que m'ho miri amb tanta atenció. Però la meva vista va més enllà del que s'hi veu ara. Quan apareix més gent, marxo.

Me'n torno cap a casa. Torno a passar per davant de la Catedral, faltaria més. Aquest cop baixo per les escales. Avui n'he comptat 90. No eren 100? Anava a dir que mai n'he comptat el mateix nombre. Però amb les vegades que els he comptat, segur que he repetit algun cop, tot i que mai estic segura d'haver-ho fet bé.

Començo a baixar i em començo a trobar gent mudada en direcció contrària. Segons sembla, hi havia un casament a la Catedral. Somric al veure els talons d'agulla d'algunes dones passant pels carrers que pugen cap a la Catedral.

Tot el camí em trobo gent mudada. Gent molt mudada. Molts talons. Jo ja m'hauria fotut de nassos, penso. Moltes americanes. Amb la calor que fa!

Travesso el riu i em sembla que deixo la màgia a l'altra banda. Vaig a buscar el cotxe. Però mentre hi vaig, no puc evitar mirar a l'altra banda. Tot i així, no em trobo el que hi volia trobar. En comptes de contagiar-me amb la màgia del barri vell, em retornen uns records de fa dos o tres mesos. Un dia que plovia. L'altra banda del riu. Em sento malament. Necessitaria una altra sessió de teràpia pujant altre cop fins a dalt. Però no tinc temps. Havia promés que seria a casa aviat i ja és massa tard.

Torno a pensar que hauria de créixer. Però em nego a créixer d'aquesta manera.

Em sembla que no trigaré massa a tornar-hi. Per si de cas, intentaré no deixar-me la radio a casa. I agafar la càmera de fotos més sovint.

divendres, 21 d’octubre del 2005

Créixer... o no

Vull créixer... però no vull créixer. Ui, que encara no he començat el post i ja m'embolico jo sola.

Ja ho deia l'altre dia: si fa deu anys m'haguessin dit que ara estaria com estic, m'hagués deprimit bastant. I, pensant-ho fredament, crec que l'Estranya de fa deu anys tenia raó. No em serveix cap tipus d'excusa, perquè si sóc on sóc, és perquè jo m'he plantejat la vida d'aquesta manera. Plantejant les coses així, pensant que en realitat la responsable de la vida que tinc en aquest moment sóc jo mateixa, sembla que en realitat no hagi volgut créixer. O potser sí, i no ho veig.

Sempre he estat a la lluna. Sempre he somiat en coses millors, i he lluitat per intentar aconseguir el màxim possible. El problema és que si et centres en un impossible, et van passant possibilitats bones per davant, que deixes de banda, perquè no són l'impossible que realment vols. I al final, et quedes sense res: sense les oportunitats bones i sense l'impossible.

M'agradaria créixer d'una vegada, en el sentit de deixar de buscar coses que són impossibles. Deixar de tenir aquests somnis de grandesa que mai arribaré a aconseguir. Entenent que els somnis de grandesa no passen ni per fer-me rica (la veritat, amb els diners suficients per viure en faig prou, i crec que així sóc més feliç), ni famosa (ui, ni ganes! No suportaria perdre l'anonimat d'anar pel carrer i fer coses estrambòtiques sense que em conegués ningú. No ho faria ni pels diners... és clar que els diners tampoc m'importen massa, sempre que en tingui per viure), ni res per l'estil. Els somnis de grandesa es tradueixen en coses senzilles (o no tan senzilles).

El problema està en que si hi ha dos camins, un de bo i un de molt bo, no em conformo amb el bo. Sempre lluito pel molt bo. Si hi ha un molt bo, per què vull el bo? Si hi ha un molt bo, encara que sàpiga que no el puc aconseguir, sóc incapaç de quedar-me amb el bo. Perquè com que hi ha el molt bo, el bo passa a ser dolent. El bo deixa de ser important. Deixa de tenir atractiu. No em convenç.

M'agradaria créixer d'una vegada. Aprendre a escollir el bo, en comptes del molt bo. Aprendre que no sempre tindré el molt bo a l'abast, i que, almenys per una vegada, estaria bé que deixés de banda el molt bo i em dediqués a lluitar pel bo. Per una cosa que sí que puc aconseguir. Per una cosa que no és dolenta, encara que no sigui la millor. Per una cosa que, en realitat, es podria convertir en molt bo si li donés una oportunitat, si deixés de pensar que he d'aconseguir el molt bo.

Però, d'altra banda, el meu cap es nega a reunciar al molt bo. Em diu que no. Si hi ha un molt bo, per què conformar-me amb un bo, encara que el molt bo sigui un impossible i el bo estigui a tocar? Per què fer un sol pas per aconseguir el bo si hi ha la possibilitat d'aconseguir el molt bo? Val més centrar tots els esforços en intentar aconseguir el molt bo.

Créixer o no créixer? Perseguir un somni o quedar-se amb una cosa més assequible? Val més "pájaro en mano"?

Per què em resisteixo a créixer? Per què sóc incapaç d'abandonar els somnis i posar els peus a terra? Per què intento aconseguir els meus somnis i, en intentar-ho, cada cop fico més la pota? Per què espatllo cada cop més les coses? He de renunciar a tot plegat? He de lluitar pel bo?

Créixer o no créixer... aquesta és la qüestió.

dijous, 20 d’octubre del 2005

El paper

Quan he d'anar a un lloc on he estat mai, acostumo a mirar on és i fer-me un plànol petit, en un paper de mida post-it, però de color blanc, que així no es veu tant. Hi marco l'estació de la Renfe, la parada del metro més propera (en cas de ser Barcelona) o la carretera per on he d'entrar. Hi poso tres o quatre carrers, per no perdre'm, per saber que realment vaig bé. Així evito el problema de perdre'm.

Barcelona no em suposa cap problema. Els plànols estan molt bé, ja sé per quina sortida he de sortir i si m'ho he mirat abans d'anar-hi, no tinc cap problema. Si, com m'ha passat més d'un cop, algú em truca mentre sóc a Barcelona i m'he d'espavilar a trobar el que sigui, llavors ja és una altra cosa.

Normalment, aquests plànols en miniatura es queden a dintre d'una butxaca i acaben a la rentadora, irreconeixibles. Algun sobreviu i va a la paperera. Molt pocs sobreviuen i els trobo al cap d'un temps.

Avui he trobat un paper d'aquests. Estava tot rebregat i m'he preguntat què era. L'he aplanat una mica. Per una cara només hi havia escrit: "Tren: 16:28". L'hora a la que havia d'agafar el tren per anar a on fos que anés. He girat el paper. A l'altra banda hi havia una adreça escrita. He vist l'adreça i he somrigut. Només de veure l'adreça he sabut de quan era el paper. A sota l'adreça hi havia dos o tres carrers dibuixats (amb el nom corresponent). Una R de Renfe i una inicial que indicava el nom del lloc on havia d'anar. He somrigut al recordar el servei que em va fer el plànol: al plànol on vaig mirar, l'estació de la Renfe estava una illa de cases més avall del que realment estava, i quan vaig arribar al primer encreuament de carrers, vaig pensar que ja m'havia equivocat. Però no, no m'havia equivocat. Vaig rebregar el paper, i per això es va conservar. Si no hagués sigut per això, hagués acabat a la butxaca dels texans, d'allà a la rentadora i d'allà, el que en sobrevisqués, a la paperera. Però no va ser així.

M'he mirat el paper i no he pogut fer res més que somriure. Un somriure idiota. Aquell dia ho vaig fer tot el més malament que ho podia haver fet, excepte trobar el lloc a la primera. M'agradaria tornar a aquell dia i perdre'm pel camí, però fer les coses bé. Però no puc tornar enrere en el temps, i no tindré una segona oportunitat.

He tornat a rebregar el paper i l'he tornat a deixar on estava. Sé que l'hauria de llançar a la paperera. O, millor, tirar-lo al foc. Que passi al món dels records. Però no he sigut capaç. Ara, a més de tenir un paper, que em tornaré a trobar qualsevol dia, i tornaré a pensar en aquell dia, tinc un post que qualsevol dia em trobaré, i que també m'ho recordarà. A vegades sembla que sigui una mica massoca.

Tot i així, crec que algun dia el paper rebregat em farà somriure. I no serà ni un somriure trist ni un somriure idiota. O, almenys, això espero.
- Què fas, donant-te cops de cap a la paret?
- És que sóc un desastre!
- Què has fet, ara?
- No preguntis què he fet, sinó què he tornat a fer.
- Què has tornat a fer?
- M'he comprat un llibre que tenia a la llista de llibres per llegir. No, no riguis. Prou de catxondejar-se de mi, que això només ho puc fer jo!
- Però, no fa massa que et va passar el mateix, no?
- Sí, i ara que ja tenia els llibres col.locats, torno a fer el mateix. No tinc remei. I ara, què en faig, del llibre?
- Col.locar-lo a la mateixa persona?
- Ui, no.
- Per què, no?
- Perquè el comentari que em va fer quan li vaig donar els llibres em va desesperar bastant.
- Per què?
- És igual, val més deixar-ho estar.
- Per què no m'ho vols dir?
- Perquè la va dir tan grossa que si ho posés aquí i per casualitat ho trobés, sabria que va ser ell qui la va dir.
- Ah. Tan grossa, la va dir?
- Bastant... Bé, potser tampoc tant. Però sí, la va dir bastant grossa.
- I aquest llibre que has comprat repetit de què va?
- Més o menys del mateix. A sobre, sóc tan burra que he comprat la mateixa edició i tot! Amb la mateixa portada, tot i igual.
- Així te'l pots llegir dues vegades.
- Vés quina gràcia que fas! No has trobat cap broma més graciosa?
- El verdader problema no és que t'hagis tornat a comprar un llibre dues vegades, veritat?
- Eh?
- No parlaries per mi només pel llibre que t'has comprat dues vegades, veritat?
- Per què ho dius?
- T'importa gaire, això del llibre?
- Quan ho he vist, m'he empipat bastant amb mi mateixa. Per idiota. Però ara ja està. Quan pugui, li donaré a algú. Espero que amb més encert que l'altra vegada. I això serà tot. No és greu. L'únic problema serà trobar algú a qui li pugui interessar el llibre, que ja veig que és difícil. Però no és res que em preocupi excessivament.
- I aleshores, on és el problema?
- En la meva memòria? És una mica preocupant que faci aquestes coses un cop rere l'altre. Un dia em deixaré el cap o me'l compraré dos cops!
- Però amb la pila de llibres que tens per llegir, és normal que et passin aquestes coses.
- Ui, no ho sé pas.
- Repeteixo: aquest no és el problema, veritat?
- Crec que no. Però... ja te l'explicaré algun altre dia!
- I em deixes així sense explicar-m'ho?
- Doncs sí.
- Doncs ja veurem si el pròxim dia que vulguis consell apareixo...

dimarts, 18 d’octubre del 2005

Ha tornat a sortir el Sol

No, que ningú miri per la finestra (a no ser que llegeixi això uns dies més tard del dia que ho he escrit). A fora segueix plovent. I ara ja m'està bé. El post anterior l'he escrit aquest matí, però no el podia penjar, perquè tenia ordenador, però no internet. I ja que estava escrit, doncs l'he publicat. Així hi ha el contrast entre el matí i el vespre.

Avui parlava amb una companya. M'he deprimit bastant. Un d'aquells moments en els que no saps per què, acabes parlant d'alguna cosa. I això m'ha recordat que ja tinc vint-i-forces anys i continuo tenint una vida com si en tingués 10 o 12. Bé, potser 10 o 12 no, però 15 o 16 sí. Vaja, que ja podria créixer d'una vegada, començar-me a comportar com algú amb una mica de sentit i no com una adolescent. Fa deu anys, pensava en el que hauria de ser la vida deu anys després i no m'esperava algú amb un treball temporal, vivint a casa dels pares, sense cap pla de marxar de casa dels pares o de buscar-me una feina "de veritat". Amb tranquil.litat. Sense cap responsabilitat, a part de la que em dóna la feina. Sense problemes. Vaja, com quan anava a l'institut, però cobrant un sou. És bastant patètic.

O sigui, que a part de tot, a sobre m'he començat a posar jo problemes i dubtes a sobre. Dubtes que jo sé que seguiran aquí, però que tampoc calia que vinguessin ara. Aleshores, per què ha sortit el Sol? Perquè la perspectiva no era massa bona.

El Sol ha tornat a sortir aquesta tarda. He rebut un mail. Un mail en el que hi havia una pregunta (gràcies Anna!) Una pregunta que m'ha fet pensar. Una pregunta que volia contestar amb un monosíl.lab. Però no he sigut capaç. M'he hagut de posar a explicar-ho tot. No ho he sabut resumir i ara algú s'haurà de llegir tot el rotllo (altre cop, gràcies Anna per aguantar-me els rotllos!) Però m'ha anat bé. M'he posat a pensar en algunes coses (com si no tingués feina!) i m'he animat. No sé per què, perquè al cap i a la fi tampoc és res que millori la meva situació. Ni la situació de la pluja ni la del complexe de Peter Pan. Però m'ha recordat una il.lusió que vaig tenir fa temps. Una il.lusió per una cosa que sé que no es complirà. No tindré aquesta sort. Jo mai tinc aquesta sort. Però, almenys, m'ha donat una cosa que perseguir. Una cosa per intentar. Un impossible, com sempre. Però amb una mica de paciència, i una canya, potser fins i tot aconsegueixo avançar una mica. I si no ho aconsegueixo, és igual. No vindrà d'aquí. Així, almenys durant un temps, no pensaré en un impossible encara més gran, en una cosa que sé que no podria arribar a aconseguir, però que tot i així em fa entristir.

Ha tornat a sortir el Sol. No, a fora no. Però això m'és igual. Ha tornat a sortir el Sol a dintre del meu cap. Aquesta tarda per poc se m'escapen les llàgrimes quan una persona m'ha dit que dijous passat no vaig donar senyals de vida. Tampoc li he dit el perquè. Tampoc calia. I ara... doncs ara he sigut capaç de somriure, que ja és molt. Gràcies, Anna, encara que no ho fessis expressament. De fet, ho has pogut fer perquè eres aquí. Si no haguessis sigut aquí, no haguessis pogut fer aquesta pregunta que m'ha fet tornar a veure el Sol. Suposo que si no haguessis sigut tu, hagués sigut algú altre. Però, qui? Suposo que ningú.

Així que plou. Però fa Sol. I les bruixes es pentinen :-)

Plou

Sempre m'ha agradat que plogui. M'agrada quan plou i sóc a casa, mirant per la finestra, veient com cau l'aigua. M'agrada quan plou a la nit i estic al llit, sentint la fressa de la pluja. M'agrada quan sóc al carrer i no porto res de valor a sobre, i camino per sota la pluja, mentre em mullo (llavors em queixo que em costa poc de costipar-me). M'agrada veure com trona i llampega des de casa, com en un moment es passa de la foscor absoluta a una llum encegadora que ho il.lumina tot per un segon, i com torna la foscor al moment.

Feia molt que no plovia. Però aquests dies no m'agrada que plogui. La primera nit que va ploure, que va portar tants problemes a la costa, me la vaig passar sense poder aclucar els ulls. No em feia gens de gràcia que plogués. Des de llavors, gairebé no ha parat de ploure. La meva mare, a qui també li agrada molt la pluja, aquest matí es queixava del mateix. Avui (com els últims dies) les dues ens hem aixecat tard. No és normal. Ni que ella ni jo dormim massa. Però és el que hi ha.

Quan anava cap a la feina, plovia. Com no. Però no plovia massa. En el meu estat de mig zombie (o de zombie del tot), anava mirant el neteja-parabrises (es diu així?) Té tres moviments: un que és molt ràpid, per quan cau una cortina d'aigua, i que gairebé no utilitzo mai. Els altres dos són els que més utilitzo: un de seguit, per quan plou bastant, i un d'intermitent, per quan cauen quatre gotes. El problema és quan cauen més de quatre gotes, però no plou gaire. M'he entretingut a comptar quant de temps trigava l'intermitent: s'està sis segons parat. El temps suficient perquè ja no t'hi vegis si plou una mica. Però quan no plou massa, el seguit em posa nerviosa, perquè no cal. Només hi ha 3 posicions, però jo trobo a faltar una posició intermitja, que sigui intermitent i que es pari uns 3 o 4 segons només. No m'estranyaria que el temps es pogués canviar d'alguna forma, però si és que es pot, jo no ho sé fer. Quan venia cap aquí, pensant en tot això, m'ha vingut al cap un "trabalenguas" (avui tinc el dia per buscar al diccionari, però no tinc esma de fer-ho, així que ho deixo tal qual). Té moltes variants, però la que més he sentit és:

Plou, però plou poc,
però per lo poc que plou
plou prou.

Sembla que el meu neteja-parabrises diu el mateix: plou massa per la posició 1, però massa poc per la posició 2.

Per sort, els anuncis del combo encara em fan riure. Jo no jugo a la loteria. Va en contra dels meus principis. He tingut moltes discusions sobre aquest tema amb la família. Perquè, al cap i a la fi, no és més que una forma per enriquir el govern. És clar que si la gent juga, millor. Quants més diners recaudi l'estat per la loteria, menys impostos pagaré jo. Això sí, els anuncis del Combo són boníssims. Ja ho diuen: compte amb el que desitges!

Seguint amb els anuncis, avui he sentit un anunci d'una òptica de Girona, en el que deia una cosa semblant a: "Oi que no tens només un bolso? Oi que no tens només unes sabates? Llavors, per què tens només unes ulleres?" Anava amb el cotxe, comptant els segons que trigava el neteja-parabrises a tornar a netejar i m'he posat a riure. Jo només tinc unes sabates (i feina que em va costar trobar-ne unes!), només tinc un bolso (a veure, si en tens dos, llavors sempre has d'anar fent trasllats de coses i te'n deixes la meitat pel camí... jo passo). Però tinc... 3 ulleres! Les que porto sempre, les de recanvi al cotxe, i les de Sol, que també estan graduades. Em sembla que jo no estic feta pels anuncis esteorotipats.

Continua plovent. O ploguent, com dic jo. Algun dia sortirà el Sol. Tot i que em sembla que no vull que surti, almenys no encara. Per què ni jo mateixa sé el que vull?

Cal·ligrafia

No sóc bona jutjant a les persones el primer cop que les veig. Però hi ha una cosa en la que, si puc, em fixo: la lletra que fan. De fet, un cop he vist la lletra d'algú, és bastant difícil que me n'oblidi i que al veure alguna cosa escrita per aquesta persona no sàpiga que és escrit seu. Abans que res, ja aclareixo que no en veig poques, de coses escrites a mà, tot i que ara és difícil que algú escrigui a mà.

No és que jo sàpiga de grafologia. De fet, no en tinc ni idea. Bé, suposo que en sé el que en sap més o menys tothom: que si la lletra tira cap amunt, que si tira cap avall... I aquí s’acaba el que jo en sé de grafologia.

Tot i així, m’agrada mirar la lletra de la gent. No sé com m’ho faig, però normalment l’encerto. Quan una lletra m’agrada, la persona m’agrada, i a l’inversa. M’equivoco molt poques vegades. Fins i tot quan algú diu "mira quina lletra més maca!", jo puc ser capaç de que no m'agradi (i a la inversa). No a tots ens han d'agradar les mateixes lletres, ni les que tinguin millor cal·ligrafia, ni les que estiguin menys tatxades.

Que això ho dic perquè ja sé abans de mirar la lletra com és la persona? Doncs no. Fa uns mesos vaig conèixer una persona. De seguida em va caure bé. Fa poc, vaig veure una cosa escrita per aquesta persona. El primer que vaig pensar va ser: “com m’agrada aquesta lletra!” Llavors vaig saber que era seva.

Una lletra pot dir moltes coses d’una persona, sense pensar en grafologia. Hi ha aquella lletra de la gent gran, tan recargolada. Els van ensenyar a fer-la així. També hi ha la lletra dels nens, una mica tremolosa (i ben tatxada, en alguns casos). Lletres grans, lletres petites. Lletres arrodonides, lletres allargassades, lletres anguloses. Escrits nets, escrits tatxats. Línies rectes, línies que van de tort. Escrits amb ganes, escrits sense ganes. Gent que escriu amb negre, blau, verd, vermell, taronja...

Que quines lletres m’agraden i quines no? Bé, això no ho diré pas. Perquè, sabent que em miro la lletra de la gent, i sabent quin tipus de lletra m'agrada (i, sobretot, no m'agrada) algú podria manipular la lletra, per tirar-me la teoria per terra. Però el que sí puc dir és com és la meva lletra: petita, arrodonida, inclinada cap a l’esquerra, les línies inclinades cap a dalt (no diu la grafologia que això ho fan les persones optimistes? Ara resultarà que sóc optimista i tot!)

Que si m'agrada la meva lletra? Sí, sí que m'agrada. Això vol dir que el meu caràcter m'agrada? Ai, que ja em torno a embolicar sola...

diumenge, 16 d’octubre del 2005

Tard

Sempre m'adono de les coses quan ja és massa tard. Per què no em puc adonar de les coses abans de ficar la pota? Per què no puc, per un sol dia, tenir la ment una mica clara i no semblar retrassada mental? Per què no puc pensar amb una mica de rapidesa, per no ficar la pota?

Preferiria no adonar-me'n, ser feliç en la meva ignorància. Però no, m'he d'adonar que he ficat la pota massa tard. O m'he d'adonar d'alguna cosa quan ja no hi ha remei, quan ja no s'hi pot fer res.

Avui he fet plorar algú. No era la meva intenció. Jo només volia que rigués, fer-li una brometa. Però just després de dir el que he dit, ja m'he adonat que no ho hauria d'haver dit. Callada estic més maca. De fet, ja no sé ni per què obro la boca. En aquell moment hi havia quatre persones a prop meu. Hauria d'haver fet com sempre: callar i escoltar el que deia la gent. Observar, pensar i guardar-me les brometes i el que penso per mi. Així no faria plorar a ningú. Així no faria enfadar a ningú.

Això és el que feia ell. Sempre estava assegut a una cadira, mirant al voltant, sense dir res a ningú. Ningú li feia cas. Tothom es pensava que no escoltava, que no participava en la conversa, que li era igual el que es fes o es digués. Però jo sé que és mentida. Ell ens observava. Sabia el que li agradava a cadascú i quan es trobava a soles amb algú, li parlava del que li havia sentit parlar, dels temes que volia parlar. De què em sonarà, això? Lamentablement, m'ha sonat massa tard.

divendres, 14 d’octubre del 2005

Quan anava a segon de BUP, a classe de català ens van fer recitar una poesia a cadascú. Jo sabia que la meva memòria era dolenta, i que davant de la classe em quedaria en blanc. Així que vaig triar una poesia llarga, difícil, perquè sabia que si em quedava encallada en algun moment, tothom ho entendria i passaria més desaparcebut.

Al final, ho vaig passar molt malament, però no em vaig entrebancar. No sé quanta estona em vaig passar xerrant. Jo només recordo una columna del final de tot de la classe, on vaig tenir fixada la vista tota l'estona.

Si hagués pogut, aquell dia m'hagués quedat a casa. Però finalment no ho vaig fer tan malament. De fet, quan vaig acabar, tota la classe em va aplaudir l'esforç. Vaig ser la única persona de tota la classe a qui van aplaudir.

Però ahir no em vaig atrevir. Tothom em va preguntar si ho faria jo. Tothom donava per sentat que ho havia de fer jo. A ell li hagués agradat que ho hagués fet jo. Però vaig amagar el cap a sota l'ala. Vaig dir que no podia. I, de fet, no em veia amb cor de fer-ho. Però no era tan difícil. Segur que me'n penediré tota la vida. O, com a mínim, durant molt de temps.

El primer (i últim) assaig del poema el vaig fer davant seu. Bé, davant de dues persones. Però l'altra persona ni tan sols se'm va escoltar. "Ai, quines coses més rares", em va dir. Ell va somriure i em va dir que molt bé. Com sempre que em sentia parlar davant de molta gent. Encara que ho fes malament. Encara que m'entrebanqués.




Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
Per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,
Guaites per un forat la tomba del Jueu,
E al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com conèixer pogués lo front de mos parents,
Coneixia també to so de tos torrents,
Com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,
Ja no conec ni sent com en millors vegades;
Així d'arbre migrat a terres apartades,
Son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
A veure de més prop les torres de Castella,
Si el cant del trobador no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,
E veig del Llobregat la platja serpentina,
Que fora de cantar en llengua llemosina,
No em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
La llengua d'aquells forts que acataren los reis,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
Quan del mugró matern la dolça llet bevia;
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
E càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
En llemosí li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir ni ment,
Puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.

dilluns, 10 d’octubre del 2005

Go




Avui, quan anava a treballar, he passat pel cantó d'uns nois que jugaven a go. M'ha fet molta gràcia.

Fa uns anys, algú em va parlar del go. Jo vaig apuntar-me la informació al cervell i quan vaig arribar a casa, vaig començar a buscar per internet. Vaig aprendre a jugar per internet. Vaig començar a jugar al yahoo, amb el tauler més petit. Algun cop vaig jugar amb el tauler gros, però sóc molt dolenta, jugant al go.

Tot i així, he jugat moltes partides de go. Però sempre per internet. Mai he jugat una partida contra ningú a qui hagi vist cara a cara. I, fins avui, mai havia vist un tauler de go al natural.

Els nois jugaven amb un tauler petit, però un tauler de go al cap i a la fi. És una llàstima que hagués d'anar a treballar. Potser dilluns que ve vaig amb una mica més de temps, a veure si me'ls torno a trobar i puc fer una partida "real" de go, per una vegada a la vida!

diumenge, 9 d’octubre del 2005

Llibres, llibres, llibres...

Hi ha tant per llegir, i tan poc temps per poder-ho llegir tot!

El primer llibre que va caure a les meves mans de la Lois McMaster Bujold va ser, com no, "El aprendiz de guerrero". Em va cridar l'atenció i el vaig comprar. Però, no sé per què, es va quedar a la pila de llibres per llegir. De fet, a aquella pila hi ha molts llibres que no sé per què encara no els he llegit. Aquest n'és un d'ells, però n'hi ha molts. Fins i tot hi ha algun llibre que està a llista de llibres per llegir però que encara no el tinc físicament. De fet, n'hi ha uns quants que estan en una llista, per quan algú em demana què vull per Reis o qualsevol cosa (si és que es recorden de mi, és clar). No és pas per res, només és perquè com algú em torni a regalar un altre llibre com el del meu últim aniversari, em sembla que em queixaré, diré que ja l'he llegit, i el canviaré. Ja tinc prou llibres a la pila per llegir que són regals i que em sembla que no em llegiré mai. I si ho faig serà perquè s'han acabat tota la resta, cosa que dubto que passi. Sembla que la gent no ho entengui: si em volen comprar un llibre, el pitjor que poden fer és anar a "Novetats", "Best sellers" o on sigui que vagin. El millor que poden fer és anar al racó més amagat de la botiga i comprar el llibre que els sembli més estrany. Que llavors potser tampoc m'agradarà, però com a mínim em cridarà l'atenció. Que quin va ser l'últim llibre que em van regalar? Doncs va ser El gran engany, que ja em perdonaran tota aquesta gent a qui ha agradat tant, però jo, després de llegir-me El codi da Vinci vaig perdre les ganes de llegir-me res més d'aquest autor. Sí, he llegit algun best seller, però cap m'ha convençut. Així que el llibre aquest està just al cantó de Baudolino, esperant a que m'hagi acabat tots els llibres que em vull llegir abans. O sigui, esperant a que sigui velleta i no pugui sortir a comprar-me els llibres que vull.

Tal com deia, encara no m'he llegit "El aprendiz de guerrero". És una cosa que vull fer en breu, però de moment estic embrancada en un altre llibre de la mateixa autora i el mateix protagonista: Danza de espejos. Sí, ja ho sé, el més normal seria llegir en ordre cronològic, però cadascú llegeix com li dóna la gana, dic jo. I si ara ha caigut a les meves mans aquest, doncs llegeixo aquest. Sempre em ve de gust llegir les aventures d'en Miles Vorkosigan (o Naismith, com es vulgui). O, en aquest cas, del seu clon Mark. Té un inconvenient, que són massa senzills. Però són divertits i tenen unes ironies que no he trobat a gaires llocs més. Podent llegir això, qui es posa a llegir alguns dels llibres que tinc a la pila, com Sense and sensibility (què coi hi fa "Sense and sensibility" a la meva pila de llibres?)

Ara estic decidint què puc llegir ara. Ahir em vaig comprar dos llibres: un més històric, Copérnico, i Expedición a la Tierra. Està clar que Copérnico acabarà a la pila on hi tinc els llibres de divulgació. Quan em poso a llegir, abans em poso a llegir una estona algun llibre de divulgació, i al cap d'una estona canvio a novel.les. Ara m'estic llegint un llibre que contè biografies de científiques. En tinc per temps, i molts altres llibres a la pila, però aquest llibre me'l llegiré algun dia (vull dir, que no és com El gran engany).

No sé si tiraré per "Expedición a la Tierra". Fa temps que tinc pendents uns quants llibres. Per començar, els dos que vaig comprar repetits, que ja han trobat destinatari, i em faria vergonya que el destinatari els llegís abans que jo. Més que res, perquè un cop que podré comentar algun d'aquests llibres amb algú, almenys que jo els hagi llegit i pugui parlar-ne. És clar que també tinc Marte Azul, però fa tant de temps que vaig acabar Marte Rojo i Marte Verde que em fa mandra tornar-m'hi a posar. Entre altres coses perquè ja no recordo quins eren els personatges, què passava, com estava tot. També podria tirar cap a l'altra banda i llegir-me La dama de Avalón. El problema és que "Las nieblas de Avalón" em va agradar, però "La casa del bosque" no em va acabar de convèncer, i ara em fa com mandra. I bé, també tinc altres joies esperant a ser llegides.

De moment, però recomano a tothom que com a mínim doni una oportunitat a la Lois McMaster Bujold. De moment, encara no he trobat ningú a qui no li agradin els seus llibres (és clar, que ben mirat, tampoc he trobat a ningú a qui li agradin...)

dissabte, 8 d’octubre del 2005

Durant un any, va venir a la meva classe. Crec que va ser a tercer de BUP. Va arribar tard, una o dues setmanes, així que li va tocar la taula que ningú volia: tothom estava en taules de dos en dos, i quedava una taula lliure a davant de tot, gairebé tocant a la taula del professor. Aquell any ens havíem assegut tots on ens donava la gana i no per ordre de llista, com era el normal a l'institut i el tutor no ens va dir res. Així que a l'últim d'arribar li va tocar la taula que ningú volia. Tot i que em sembla que realment era la taula que volia ell.

Portava unes ulleres grosses, amb uns vidres molt gruixuts. Si no hagués quedat lliure la fila de davant, segur que s'hagués volgut canviar, perquè sovint li costava llegir la pissarra des de la primera fila. Ja no vull ni pensar què hagués vist si s'hagués assegut com jo, a la última... o gairebé. Era baixet, amb la cara molt rodona. Els cabells ben negres. Alguns se'n reien, perquè deien que sempre els portava bruts. El pobre els tenia molt grassos i per això semblaven bruts. O potser sí que els portava bruts?

El primer dia que va venir a classe va arribar tard. S'havia perdut buscant l'aula. El van fer seure davant de tot i no va protestar. Més tard vaig comprendre que no s'hagués queixat encara que l'haguessin fet seure a l'última fila, al costat del més xerraire de la classe. Però si a sobre seia on volia, com podia queixar-se?

Quan va arribar el canvi de classe, es va quedar assegut a la seva cadira, sense dir res a ningú. Va anar passant el dia, i ell continuava assegut a la seva cadira, sense dir res a ningú. Amb la noia que seia al meu cantó, anàvem comentant que potser era molt vergonyós. Però no semblava que ho passés malament en la seva soledat.

Aquell dia teníem classe a la tarda. Abans de marxar a dinar, me li vaig acostar i li vaig dir que si no voldria que algú li deixés els apunts. El pobre es va quedar vermell de dalt a baix, va agafar els apunts i no va dir res més que "gràcies". A primera hora de la tarda em va tornar els apunts, tots ben ordenats. Altre cop, només va dir "gràcies" i prou.

Va passar-se tot el curs igual: sense dir res a ningú, contestant amb monosíl.labs si era possible. Només contestava quan algun professor li preguntava alguna cosa directament. I allò li servia per tenir la cara vermella com una hora i mitja seguida. Quan algú de la classe li deia alguna cosa, es posava molt nerviós, vermell i tartamudejava. Jo vaig deixar de dir-li res, perquè veia que el pobre ho passava realment malament.

Va acabar el curs i no en vaig tornar a saber mai més res. Fins aquest matí. Jo m'he parat amb el cotxe en un semàfor i ell anava a peu pel carrer. Físicament, està igual que fa 10 anys. Segueix portant les mateixes ulleres, el mateix tallat de cabells, la mateixa cara. Quan l'he vist he estat segura que era ell, i fins i tot m'he sentit com 10 anys més jove. Perquè ell és exactament igual que aleshores.

De cop, l'he vist com es començava a posar vermell. No arribava al semàfor, així que ha creuat el carrer per un lloc on no hi havia un pas de vianants, tot i que com que tots els cotxes estàvem parats pel semàfor, tampoc el podia atropellar ningú. Però ha transgredit una norma. És una cosa que no hagués fet mai quan anava a l'institut. Si fins i tot a l'institut, si li queia un llapis a terra, s'esperava a collir-lo del terra a que acabés la classe. I avui ha sigut capaç de creuar el carrer pel mig, sense pas de vianants. És clar que no ha pogut evitar que la cara li quedés vermella. Algunes coses no canviaran mai.

dijous, 6 d’octubre del 2005

Ahir, durant una bona estona, vaig pensar que quan arribés a casa, vindria aquí i li donaria a un botó que hi ha una mica més avall, que posa "Delete This Blog". Fins i tot ara em mirava el botó i pensava: i si ho fes? No, no ho faré, almenys de moment. Però potser algun dia ho faig. Potser no ho arribo a fer mai.

No, no és que hagi passat res. Simplement que al matí, quan encara no havia sortit el Sol (quan les carreteres encara no estan posades, que diu algú) vaig marxar de casa i mentre conduia anava pensant. Com més aviat és, més clar tinc el cap per pensar.

A vegades no sóc justa. És molt fàcil parlar bé de la gent. Però algun cop he estat enfadada i, en arribar aquí, m'he queixat. I qui sigui o què sigui que en tingués la "culpa" no té possibilitat de queixar-se, de defensar-se. Simplement, es queda aquí perquè ho pugui llegir qualsevol persona. Normalment, al cap de poc temps ja ni em recordo de per què estava enfadada, i llavors penso que no he estat justa. També em podria dedicar a esborrar només els posts que ara no m'agraden. Però suposo que n'esborraria molts i molts. Potser tots. No, potser no: segur que els esborraria tots.

També pensava que tot això és una cosa surrealista. Em passa alguna cosa i en comptes d'explicar-ho a algú cara a cara, em dedico a escriure-ho a l'ordenador. Sí, ho reconec, hi ha dies que m'ho passo molt bé. M'encanta descriure persones, sobretot si són gent que em trobo i que no conec de res, i em puc imaginar una mica la seva vida. O gent propera a mi. Fa dies que vull escriure un post sobre el meu avi, però no estic d'humor per fer-ho. Potser d'aquí a un temps ho faig. O potser no. També m'encanta agafar una situació del dia a dia, on he ficat la pota, o les coses han sortit malament una darrera l'altra, com normalment em passa. M'ho passo molt bé rient-me de mi mateixa i posant-hi salsa, per encara riure'm més de mi. El dia que no em pugui riure de mi mateixa, serà que estic molt malament. De fet, a la meva família hi ha 3 persones que són iguals, que sempre se'n riuen d'elles mateixes: el meu avi, un dels meus tiets i una tia que és exactament igual que jo (bé, suposo que hauria de dir que jo sóc igual que ella, tant físicament com de caràcter). Pel que m'han dit, el meu altre avi també era així, o sigui que tinc on triar per veure a qui m'assemblo. Però me'n vaig per les branques, com sempre. Avui en podria escriure dos, de posts d'aquests on em ric de mi mateixa. Reconec que amb un m'ho passaria molt bé, però no ho faré. Potser algun altre dia. Tot i que no sé per què dic que potser ho faré algun altre dia, perquè sé que no ho faré. També m'agraden les converses amb el meu Pepito Grillo particular. Ell (ella?) ho sap tot. Ell (ella?) sempre té raó, mal que em pesi. Però, almenys, encara que la major part de les vegades no li faci cas, almenys el (la?) deixo parlar, que ja és molt. Tot i que fa molt que no apareix per aquí. Ja li diré que vingui un dia d'aquests.

Escriure aquí em fa sentir bé. Em poso a escriure, gairebé sempre tal com raja, i després d'haver deixat anar unes quantes coses, em sento millor. Però potser no ho hauria de fer a internet, on ho pot llegir tothom. O potser el saber que el que escric estarà per aquí i algú amb molta paciència (i molt de temps, perquè mira que sóc pesada!) s'ho llegeix.

Però, quin sentit té tot plegat? Jo escric, des del meu (mig) anonimat, i explico el que em passa pel cap. No seria més normal que ho expliqués a algú? A algú en persona, em refereixo? Perquè, qui llegeix això? No m'agrada parlar i parlar. M'agrada escoltar, saber què fa la gent. Jo explico el que vaig fent. Hi ha gent que comenta el que dic i deixa una adreça d'un blog. Jo puc veure el que fan, o com a mínim el que expliquen que fan, puc veure que continuen vius, que les coses els van bé o malament o el que sigui. Però, i la gent que no deixa cap blog? La gent que envia algun mail perquè no vol deixar comentaris? Passen per aquí, de tant en tant envien algun mail, però no en sé res. Sí, ja ho sé, jo sóc l'exhibicionista aquí, la que parla del que li passa i ningú m'obliga a escriure el que em passa. Però sovint penso que és com una mica injust: jo explico, explico, explico... i sovint no sé res de qui es passa per aquí. De fet, si hi ha algú que es passa i no deixa comentaris, podria ser algú que sabés moltes coses de la meva vida i jo ni tan sols en sabés res. Qualsevol persona de les que em trobo en el dia a dia podria llegir el que escric sense saber que sóc jo (o sabent-ho, què sé jo!) i jo ni tan sols saber que hi ha algú per aquí a prop que llegeix el que escric.

De totes formes, qui és l'estranya? L'estranya sóc jo o és algú altre? Reconec que si hagués de dir-li a algú això del blog, el que més vergonya em faria seria el nom. Ahir pensava que podria esborrar-ho i començar de nou, amb algun altre nom que no em fes tanta vergonya. Però segur que em faria vergonya igualment, com totes les coses que faig jo.

Això de qui és l'estranya ho preguntava seriosament. Fa un temps, algú em va dir que llegint el blog semblava una persona simpàtica. Però... No ho sé, allò em va fer pensar. Em va donar la impressió que pel que escrivia, jo no sóc com sembla que sigui l'estranya. Vull dir que si algú llegeix això es pot fer una imatge de com sóc. Però segur que no l'encerta. O potser sí. Però en aquell cas, em va donar la impressió que la idea que donava l'estranya de com era no era el que sóc jo. O potser sí. No ho sé. És igual, ho deixaré estar. Potser algun altre dia se me'n torna a anar l'olla i em poso a reflexionar altre cop sobre el mateix davant la pantalla de l'ordenador.

dimarts, 4 d’octubre del 2005

Hauria d'anar a dormir

Hauria d'anar a dormir. Fa estona que ho dic. Estava intentant treballar, però em quedo adormida davant la pantalla. Així que això de treballar queda descartat.

Hauria d'anar a dormir. La fred ha arribat de cop i ens ens ha trobat sense la calefacció engegada. Ara mateix estic a la part més alta de la casa, que a més dóna al nord. No acostumo a tenir massa fred, normalment sempre tinc calor. Però les meves mans semblen glaçons. Acabo de tocar la radio i està congelada. Porto un jersei a sobre, però malgrat tot tinc fred. Al llit estaria calenteta.

Hauria d'anar a dormir, però de moment em quedo. Anar a dormir significa que quan em desperti ja serà demà. I què passarà demà? Doncs el mateix que ahir, el mateix que avui, el mateix que demà passat, el mateix que sempre.

Hauria d'anar a dormir. La persona que està a casa malalta ja fa més de dues hores que hi és. Ja no em coneix. Coneix els meus pares, la resta de la família, els nens. Però a mi no. Arribo, li dic hola i ni tan sols em mira. Si li dic alguna cosa, o no em sent, o no sap què contestar-me, o simplement no em vol contestar. Gairebé no parla. La gent l'intenta fer parlar. A vegades la meva mare li pregunta si em coneix. Llavors se'm mira i no diu res. De seguida gira la vista i es fixa en alguna altra persona i diu el nom de la persona que acaba de mirar, normalment un dels nens, o sinó el meu pare. Jo ja no sé si és que no em coneix, si és que no em vol dir res, o què és el que li passa. És difícil, perquè jo estava acostumada a que cada cop que jo entrava per la porta em preguntava alguna cosa. Si estés bé, ara faria com una setmana que cada cop que em veiés em preguntaria coses sobre l'eclipsi. Primer, m'hagués preguntat si sabia que hi havia un eclipsi. Al dia següent, m'hagués preguntat el dia i l'hora. L'endemà, que per què es produeixen els eclipsis. L'endemà, qualsevol cosa relacionada amb el que li hagués explicat. I ja finalment, avui m'hagués esperat amb un llibre de meteorologia que té, amb molts de dibuixos i poca lletra, amb les explicacions sobre el que és un eclipsi. I això amb tot, sigui quin sigui el tema de la setmana. O, simplement, alguna cosa que haurà vist per la tele. Estant bé, sempre preguntava. Si jo no apareixia gaire sovint, llavors li preguntava al meu pare. A ningú més, només a nosaltres dos. I ara ni tan sols em coneix.

Em sembla que val més que vagi a dormir.

dilluns, 3 d’octubre del 2005

De compres

No sé pas com s’ho va fer, però aquest cap de setmana la meva mare em va convèncer d’anar a comprar. Anar a comprar és la forma més fàcil de posar-me de mal humor.

Com que es va suspendre una de les coses que havia de fer, aquest cap de setmana tenia unes 3 hores lliures, que van servir per passar-nos una horeta de compres. Per sort, només va ser una hora.

A mi no m’importa anar a comprar... sempre que vagi a comprar alguna cosa per algú altre. Fins i tot, si vaig a comprar alguna cosa per algú altre, faig allò que tant li molesta a ma mare (i suposo que a molta gent), que és, aprofitant que vaig a comprar, trobar alguna cosa per mi.

Perquè tinc les coses clares. Claríssimes. No m’agrada entrar als emprovadors i posar i treure roba. Així que quan em provo alguna cosa, ja gairebé tinc la seguretat de que allò m’ho acabaré comprant. Així que si vaig, miro, veig alguna cosa que m’agrada, m’ho provo i cap a casa.

El problema és quan necessito comprar alguna cosa. Aleshores ja està, ja l’hem liada.

Entres a una botiga. Comences a mirar. I ja et comença a pujar la mosca al nas. Que per què? Doncs perquè no sé com coi s’ho fan: a les botigues sembla que no hi hagi terme mig. O et trobes coses petites, que no se les posaria ni una nena de 10 anys, o et trobes coses enormes, que no sé pas què coi sembles.

Recordo que fa temps, un dia vaig entrar a una botiga. Vaig demanar una cosa. Em van donar la talla més gran que tenien. Una 44. Me la posava, però semblava un botifarró. Així que la dependenta, molt educada ella, em va dir que a la seva botiga no tindrien res per mi, que m’havia donat la peça de roba més gran de tota la botiga i que hauria d’anar a una botiga de talles grans, perquè la gent “com jo” no podia anar a les botigues de roba normal. En aquella època jo tenia uns 15 o 16 anys. Vaig baixar el cap i vaig seguir a ma mare fins a la botiga de talles grans que era de la mateixa empresa que la botiga on havia anat. Quan vam entrar a la botiga de talles grans, la meva mare li va dir a la dependenta que volia alguna cosa per mi. La dependenta se’m va mirar de dalt a baix i li va agafar un atac de riure. Va desaparèixer. Va tornar al cap d’uns minuts amb una samarreta enorme. Em va dir que allà tenien talles GRANS. Que les talles que tenien eren a partir de la 46. I que allò que portava, on hi cabien dues Estranyes a dintre, era una talla 46. Jo m’ho vaig mirar i no vaig dir res. I no ho vaig fer per vergonya. Però sempre em va quedar el dubte: si una talla 44 no me la podia posar, per què una talla 46 era enorme? Quina talla feia servir tota la gent que era com jo?

I ara... Ara em trobo amb el mateix problema! Només que les talles s’han reduït una mica. Vaig a una botiga, veig una talla L (ni pensar que puguin fer una talla XL), me la miro, i penso que potser li aniria bé al meu cosí de 8 anys. Tot és tan petit... I, de cop, veig alguna cosa gran. Me la miro. Agafo una talla que em sembla a la meva mida. És una talla S (estic parlant de la mateixa botiga!) I és enorme!

Primera botiga a la que entro i ja m’he posat de mala llet. I això per no parlar dels colors. Que l’altre dia entro i tot era o negre o rosa. Ai, que patirem! No m’agrada el rosa. Algú ha vist algun cop algun cotxe rosa? Jo no. Si no hi ha cotxes roses, serà per alguna cosa, dic jo. On són tots els altres colors? Bé, millor no pregunto, que llavors encara pateixo. Jo només conec uns quants colors. Conec el blanc, el negre i la barreja dels dos, el gris. A part d’aquests, els colors del parchís i derivats. O sigui: el groc, el vermell, el verd i el blau. Quan es barregen els colors del parchís amb el blanc, surten el rosa i els diferents tons de verd i blau, que es poden resumir en blau (verd) fosc i blau (verd) clar. Si es barregen els colors del parchís, en surten els altres colors que conec: el taronja, el lila i el marró. Molt bé, ja tenim uns quants colors. N’hi ha més? Amb aquests noms pots expressar qualsevol color. Però no, les dependentes de les botigues tenen una visió més ampla. Tu arribes i la dependenta et diu: “mira, que ara et porto una cosa molt maca color turquesa. T’agrada el color turquesa?” I tu te la mires. Turquesa? Turquesa em sona a pedra preciosa i m’imagino que el color aquest serà el color de la pedra. Però jo no tinc ni idea de quin color és cap pedra preciosa. Me la miro em cara de pòquer i dic que sí. La dependenta torna al cap d’un moment amb una cosa blau clar. Coi! Tan difícil és dir “blau clar”? No, has de dir turquesa, que sona més fashion. La dependenta torna al cap d’un moment, i et diu que et portarà una cosa color poma. Mentre desapareix buscant no sé què, et preguntes si et portarà una cosa verda, vermella, o de quin color. El sentit comú et diu que serà verda, però no en pots estar segura.

I, és clar, el que passa quan vaig a comprar et passen coses com la que em va passar aquesta setmana. De la roba d’hivern en va sortir una camisa verda (perdó, poma). Me la vaig posar i era enorme. A dins n’hi cabien com a mínim dos com jo. Després vaig recordar quan m’ho havia comprat: va ser un dia que després de donar volts tota la tarda amb ma mare, i sense trobar res, vaig trobar una camisa que semblava que m’anava bé... però era un miratge. Així que aquesta setmana vaig agafar la camisa, que estava per estrenar, i la vaig donar a ma mare. A vegades penso que em vol fer anar a comprar roba perquè llavors ella es queda tot el que no em va bé.

He de reconèixer que vaig aconseguir comprar una cosa. Quan ja estava del tot desesperada i ma mare ja feia estona que em deia que si no em compraria res, vaig entrar a una botiga i vaig veure un jersei vermell. De coses vermelles, sempre se’n troben. És clar que llavors ho tinc tot vermell. Vaig anar mirant les talles: S – S – M – M – S... i ja em pujava la mosca al nas... Fins que vaig trobar una L! Me la vaig anar a emprovar i... era enorme! Per sort, entre una talla i la següent hi havia molta diferència i una M em va anar bé.

Ma mare va queixar-se una mica, però com que m’havia comprat alguna cosa, la dona no es va queixar massa. És clar que el jersei encara és a la bossa de la botiga. Em fa pànic posar-lo a l’armari o intentar provar-me’l. Petit no em va. Però... aquest jersei té tots els números de passar d’herència a ma mare.

diumenge, 2 d’octubre del 2005

Per què em costa tant?

Fa mitja hora que estic a davant de l'ordenador, amb una pantalla en blanc, intentant escriure una cosa. Per què em costa tant?

Em poso amb la pantalla del blogger i no tinc cap problema, em poso a escriure i no paro. I no sé per què. Perquè això ho podria llegir molta gent. És clar que aquesta "molta gent" no saben qui sóc. O sí, jo què sé.

Però em poso a escriure altres coses i sóc incapaç. Fa dos o tres dies, algú ens volia fer parlar en públic a una persona i a mi. Les dues ens vam escaquejar com vam poder. De cop, em vaig recordar a què es dedica a ella. "De fet, això de parlar en públic és la teva feina". Se'm va quedar mirant, i abans que cap de les dues pogués dir res, ens vam posar a riure. "Sí, ben mirat, també és la meva feina". Tot i així, si em treus de la feina i em fas parlar en públic, ho passaré fatal. Encara que sigui un grup reduït de gent. "L'Estranya no ha obert la boca", em va dir una persona en un grup d'unes 7 o 8 persones no fa gaire. Jo me'ls miro amb cara de poker. Ja s'ho faran. O em fan preguntes directes o em quedaré callada, escoltant el que diuen. I que no em vinguin amb tonteries, que no és el mateix fer la feina que posar-te a parlar depèn d'on.

Amb això d'escriure em passa el mateix, suposo. Quan sé que el que escric ho acabarà llegint algú proper a mi, acabo dient: "Això no m'agrada, això ho trec, allò altre no està bé així". I acabo fent un escrit telegràfic. Dues o tres línies, quan en realitat tindria corda per escriure mig foli. El meu jefe sempre em diu que sóc molt telegràfica. I jo sempre penso que, és clar, si una cosa es pot dir amb dues paraules, per què dir-la amb deu? Ara, no sé per què, m'he recordat dels exàmens d'història de primer de BUP, on corria la llegenda urbana que la nota de l'examen d'història venia determinada pel nombre de pàgines que havies escrit, que la professora no es llegia els exàmens, i que li podies posar les tonteries més grans que volguessis, que tampoc ho llegiria. I, és clar, jo entre lletra petita i que ho deia tot telegràficament, sempre acabava amb un examen curtíssim. Tot i que recordo que acabava omplint moltes pàgines. No recordo com m'ho feia. Potser repetia coses? No ho sé. En tot cas, mai vaig provar de no omplir menys de 3 folis, no fos cas...

Però això ho he d'escriure avui. I ja val més que m'afanyi. Perquè la nit de dilluns a dimarts seré exactament 8 hores a casa. I la de dimarts a dimecres, 6 hores. I dic jo que a part de dormir hauré de sopar, esmorzar, dutxar-me i no sé si alguna altra cosa més. Així que millor no vaig a dormir massa tard avui, o dimecres m'adormiré pels llocs, com aquesta setmana.

Tot i així, aquesta pantalla en blanc em fa pànic. Espero aconseguir-ho aviat...