dissabte, 29 d’abril del 2006

Dissabte

Fins fa un temps, els meus dissabtes eren tots iguals: treballava una mica (potser massa), feia coses que tenia retrassades i que volia acabar, seguia treballant, em posava a llegir, feia algun passatemps perdut del diari, mirava alguna pel.lícula, sortia a donar un volt (curtet) per prop de casa.

No m'adonava de tot el que feia. Jo em pensava que no feia res. Però sí que feia coses.

Des de fa unes setmanes, els meus dissabtes són diferents. Ni me n'adono que passen. Avui mateix, ja són més de les 9 del vespre i no he fet res del que deia al primer paràgraf. Demà serà diumenge i faré alguna de la feina que tinc pendent, llegiré,...

Des de fa unes setmanes, els dissabtes s'esfumen. Com avui. No me n'he adonat i ja són les 9 del vespre. He estat tot el dia anant d'una banda a l'altra, fent moltes coses, però fora de casa. He arribat a casa i he pensat: "Ostres, però si ja ha passat el dissabte! Ja només queda el diumenge i ja tornarà a ser dilluns!"

D'acord, aquesta setmana demà torna a ser dissabte, encara que sigui diumenge. I demà probablement sigui un dissabte com els de fa un temps. De fet, tinc unes quantes coses apuntades per fer, i més que me'n sortiran.

Però no deixa de fer-me gràcia la forma en la que els meus dissabtes han canviat. Somric d'una punta a l'altra de dissabte. No em recordo de res del que faig entre setmana. Tot el dia faig coses.

Per què han canviat els meus dissabtes? De fet, de mica en mica, la meva vida ha canviat. Me n'he adonat ara, tot i que no sé com no me n'havia adonat abans.

Des de fa uns mesos, m'he envoltat de gent. Gent que ja coneixia, però amb qui ara hi ha una relació més estreta. Gent amb moltes ganes de fer coses. Gent que tenen molt d'entusiasme per les coses i que, el més important, el contagien a la gent del seu voltant. Gent a qui he d'estar molt agraïda, precisament per això. Malgrat que ells diuen que són ells els que han d'estar-me agraïts.

És per això que els meus dissabtes han canviat.

És per això que els meus vespres han canviat.

És per això que de tant en tant desapareixo. Perquè faig coses i sovint arribo tan cansada (o tan tard) a casa, que me'n vaig directament a dormir. Com si jugués al monopoly, però en comptes d'anar a la presó sense passar per la sortida i sense cobrar els no sé quants diners, vaig directa a dormir, sense sopar.

És per això que són 2/4 de 10 de la nit i el dissabte s'ha esfumat.

És per això que avui no he fet res de feina (bé, de feina de la que es fa entre setmana).

Però, el més important de tot, és per això que sóc feliç.

divendres, 28 d’abril del 2006

1 de maig

Quan vaig venir a viure a la casa on visc ara, em passava tota la setmana fora de casa, i venia els caps de setmana i dies de festa.

En aquella època, entre setmana em solia aixecar a les 5 del matí i anava a dormir cap a les 11 o les 12. Quan arribava el cap de setmana estava com una mica cansada. Així que a casa no tenia cap despertador: si sé que no ha de sonar el despertador, encara que acabi dormint menys hores, sempre descanso més. Deu ser psicològic, aquella por a adormir-se, malgrat que ja fa més de 20 anys que em sona el despertador.

Quan arribava a casa, li solia dir a ma mare que si a una determinada hora no m'havia aixecat em despertés. L'hora solia estar entre les 8 i les 9 del matí, i molt poques vegades m'acabava despertant. Però els dies que ho feia, entrava a la meva habitació, obria la persiana i marxava. Sabia que jo no aguantaria massa al llit.

I és que jo no tinc problemes per dormir si hi ha fresses. Cap problema. La gent al.lucina amb com puc arribar a dormir depenent d'on. Fins i tot hi ha històries meves sobre gent muntant festes a la mateixa habitació on dormo jo i jo seguir dormint tan tranquil.la, com si no passés res. I prometo que no m'entero de res!

Això sí, la llum natural és diferent. Només cal que la persiana no estigui del tot ben tancada, que si entra ni que sigui una escletxa de llum natural, a l'hora que comenci a clarejar jo obriré els ulls i seré incapaç de tornar-los a tancar.

La meva habitació actual dóna a una terrassa, des d'on es veuen muntanyes i camps. Però si estic estirada al llit, el que veig és un arbre. A l'hivern em deixa veure més enllà, però a l'estiu només es veu aquest arbre. La meva àvia, que ha viscut aquí tota la vida, diu que no recorda quan el van plantar. Recorda que quan era petita l'arbre no era tan gran, però sempre l'ha vist aquí mateix.

Quan l'arbre floreix, des del llit només es veuen les flors de l'arbre i alguna fulla. Aquesta vista sempre em recordarà aquell primer 1 de maig que vaig ser aquí casa, despertar-me i veure per la finestra tot de flors blanques i res més.

Des de llavors, cada any per aquesta època m'agrada mirar a fora. Em quedo uns minuts amb la ment en blanc, només mirant enfora, a l'arbre. Ni que siguin uns pocs segons. Només mirar, sense pensar en quina hora és, sense pensar en quant temps passa, sense pensar en res. La ment en blanc, els ulls perduts, mirant les flors de l'arbre.

Aquest matí, un cop havia esmorzat, no he pogut resistir la temptació: m'he tornat a estirar al llit, mirant a fora, cel.lebrant el meu 1 de maig particular. Quanta estona m'hi he estat? Doncs no en tinc ni idea. Només sé que no he fet pas tard a la feina.

dimecres, 26 d’abril del 2006

Dos forats al jersei

Fa dues setmanes no sabia ni qui era. No sabia ni que existia. Em sol passar.

Deu fer això, cosa de dues setmanes, en un lloc d'internet que no té res a veure amb aquest blog, va aparèixer. Em va preguntar qui era jo. Li vaig dir. "Ah, ja sé qui ets", va ser la seva resposta. "Jo sóc tal".

Em vaig mirar el "tal" una vegada i una altra, però el nom no em sonava de res. El google no em va donar cap informació. Em vaig quedar amb el poc que m'havia dit, pensant en que el dia que em veiés, jo quedaria molt malament, per variar, perquè no tindria ni idea de qui és.

El moment, però, va arribar més aviat del que em pensava. Algú em va dir una llista de noms: tal, tal i tal altre. Tots els noms estaven associats a una cara, excepte un. I, precisament, aquest nom que no tenia associada cap cara era el nom que havia vist uns dies abans.

A vegades no sé com puc tenir tanta sort. La cosa va ser molt fàcil: la persona en qüestió simplement era la que no sabia qui era.

Quan va aparèixer, el meu cervell em va avisar que jo no havia vist mai aquella persona. Com pot ser que em conegui a mi si jo no l'he vist mai? Tan famosa sóc? Ai, mare!

Tot i així, aprofitant la sort que acabava de tenir, vaig fer-li una brometa. Una brometa que només podia haver fet si jo sabia qui era.

I li va quedar cara de sorpresa.

No esperava que jo sabés qui era?

Portava un jersei del meu color preferit. Em vaig mirar el jersei. I hi vaig descobrir dos forats.

Realment, perquè jo em fixés en els forats, és que els forats es veien. No acostumo a fixar-me en la roba que porta la gent, i ni tan sols m'adono si tenen forats o res.

Vaig somriure. Si jo tingués un jersei així, que portaria perquè m'agrada, ma mare es faria un fart de dir-me que no, que el jersei s'ha de tirar, perquè té dos forats. I més si els forats es veuen tant com perquè algú com jo els vegi.

Em van fer gràcia, els forats.

Però hi ha un problema. Vull que els forats marxin del meu cap. Però s'hi han instal.lat.

Dos simples forats en un jersei.

Sóc afortunada

Des de fa un temps que comparteixo adreça de mail amb una altra noia que es diu com jo. Que com és això? Doncs resulta que els de gmail tenen un problema amb els punts de les adreces, i per ells tant li fa que tinguis un punt com que no li tinguis. Així, si envies un correu a l'adreça pepet@gmail.com, també el rebrà en p.epet@gmail.com, en p.e.p.e.t@gmail.com i totes les combinacions de punts que et puguis imaginar. Segons sembla, ara ja no deixen crear noves adreces repetides (que, de fet, no són repetides), però totes les que hi ha repetides ho segueixen essent.

Així que jo rebo mails dirigits a aquesta altra noia i ella rep mails dirigits a mi. Està clar que jo, aquesta compta, només la faig servir per coses que no tenen massa importància. I ella suposo que també.

D'ella en sé poc, però la meva curiositat m'ha portat a saber-ne bastantes coses. Un dia, quan encara no sabia tot això del gmail, i com que jo rebia els seus mails, li vaig enviar un mail. No vaig rebre cap resposta. I això que el mail el va rebre (jo també el vaig rebre!) Però d'ella en sé el nom, sé que viu a Guatemala, que estudia alguna cosa del tipus d'empresarials i que forma part d'una organització religiosa o alguna cosa per l'estil.

La majoria de mails que rebo que van destinats a ella són coses d'aquesta organització religiosa. Però de tant en tant rep alguna d'aquestes coses que corren per internet, però només aquelles de "sigues feliç", "la vida és bella", "Jesús t'estima"...

De tant en tant, però, n'hi ha algun que me'l miro i em fa gràcia. Com un que em va arribar ahir. Segur que és mentida, però hi ha alguna frase que té tota la raó del món. Segons diu, són les respostes de nens de 4 a 8 anys sobre què és l'amor. En copio dues perles:

Cuándo tú hablas con alguien de ti, sobre alguna cosa mala, aunque sientas miedo de que esta persona no te ame más por este motivo, ahí tu te sorprendes, ya que no solamente te continúa amando como ahora, sino que te ama aún más.


Amor es cuando tu perro te lame la cara, aunque tu lo dejas solo el día entero.


I, com que jo sovint em sento com si fos una nena d'aquesta edat, vaig a fer el mateix:

És quan algú et té prou confiança per riure's de tu, sabent que no t'enfadaràs, però quan veu que alguna cosa no va del tot bé, la cara li canvia. Aleshores, es dedica a fer brometes durant una bona estona, només perquè sap que així et farà riure i t'oblidaràs del que creu que no va del tot bé.

És quan algú t'explica una cosa, que és un secret, i que si tu expliquessis la liaries, i ben liada. Però malgrat tot, t'ho explica. Ai, que m'he confòs, això era confiança...

És quan algú torna sobre els seus passos, només perquè veu que trigues molt a passar amb el cotxe (per què serà que sempre em queda el cotxe tancat?) només per comprovar que està tot bé.

És quan algú que coneixes des de fa mitja vida o més, però que la vida us ha portat per camins diferents, i que pràcticament només et dius hola i prou, però que quan veu que alguna cosa no va com ha d'anar, s'apropa, et dóna un copet a l'espalla i et somriu.

És algú que et troba a faltar, i quan fa temps que no et veu et diu alguna cosa de l'estil de: "em pensava que havies desaparegut".

Només n'he posat cinc. En podria haver posat més, però amb aquestes cinc ja n'hi ha prou. Cadascuna correspon a una persona diferent. Qui em pot dir que no sóc afortunada?

diumenge, 23 d’abril del 2006

Sant Jordi

Ahir al vespre vaig llegir el que vaig escriure l'any passat per sant Jordi. I no em va agradar. És probable que si l'any que ve torno per aquí a rellegir això no m'agradi, però què carai! Sant Jordi només és un dia a l'any.

No m'agraden les aglomeracions de gent. Jo sóc de poble, no de ciutat. M'agrada la soledat i la tranquil.litat. Però passejar per la ciutat amb tot de parades de llibres és una temptació massa gran, malgrat que hi hagi massa gent donant volts. Així que sempre guanya la temptació d'anar a donar un volt. Això sí, sempre escullo hores en les que sé que no hi haurà gaire ningú. I això de "que no hi haurà gaire ningú" és un dir. Encara hi havia gent que no hi hauria d'haver sigut.

He deixat el cotxe una mica apartat de la ciutat. A l'hora que he anat a la ciutat podria haver trobar aparcament fàcilment, però després volia passar-me per l'hospital, així que he deixat el cotxe a mig camí. Al cap i a la fi, no era tan lluny. He agafat la radio i me n'he anat cap a la Rambla, amb un somriure a la cara.

Sí, un somriure, i dels grossos. I, com sempre que tinc una radio i un tros més o menys llarg per caminar, m'he posat a pensar. He pensat en aquest matí, i en uns pensaments que he tingut aquest matí (què seria jo sense pensar, pensar i pensar?) Aquest matí pensava parlar seriosament amb una persona. Però tampoc sabria què dir-li. Perquè ni tan sols jo sé què em passa pel cap (mira que en sóc, de complicada). Però no ho faré. Per vàries raons. La més important de totes és que no sé ni què dir, ni com dir-ho. Així que, com diu un dels nens que hi ha per aquí: "conte explicat, conte acabat". Fins que no m'aclareixi jo, doncs muts i a la gàbia.

També pensava altres coses. Pensava en una altra cosa que m'ha sortit bé, però, per variar, ara no sé si és això el que volia. Buf, això s'està convertint en un post depriment i no era la meva intenció. De fet, és una jugada del destí. Jo volia que es produís aquesta jugada, però al destí se l'ha d'ajudar una mica, a vegades. Així que vaig provocar al destí perquè la cosa tingués més possibilitats de produir-se. I el destí, amb la meva ajuda, ha fet la seva feina. El problema és que ara em sento una mica manipuladora. Em pregunto si va valer la pena ajudar al destí. Potser sí. O potser no. Tindré la resposta en pocs dies, tot i que no sé si m'agradarà o no.

Després del llarg parèntesi (dos paràgrafs, i tant que ha sigut llarg), m'he trobat a la Rambla. La Rambla estava massa plena de gent. Tot i arribar-hi cap a les dues i deu, la gent seguia donant volts per allà. Una cara coneguda m'ha fet somriure encara més. Una segona cara coneguda ha fet que el meu somriure gairebé no pogués ser més gran. Tres llibres comprats, que no esmentaré avui, però que segur que m'encanten, han fet que el meu somriure augmentés i augmentés. Fins que he xocat amb algú...

D'acord, ha sigut un xoc fortuit. És normal que xoqui amb algú, perquè ja de per si estic a la lluna, i si a més s'hi afegeix una radio i llibres per mirar... El problema és que, de tota la gent que es passejava avui per la Rambla, havia d'anar a xocar precisament amb aquesta persona? És que porto una setmaneta que n'hi ha per llogar-hi cadires.

No, no era la mateixa persona (una, que col.lecciona amics...) Després d'aquesta setmana, i de les punyeteres coincidències, em pregunto quin és el meu problema, per què tinc tants "amics".

M'ha costat reaccionar. Al cap i a la fi, és una persona que només vaig veure un cop, i ja fa força temps. Però la seva reacció no m'ha deixat cap dubte: després de xocar amb mi, i que jo li demanés perdó, ni tan sols ha escoltat el meu perdó (tampoc sé si l'haurà sentit) perquè ha fugit, gairebé corrent. Quan m'he adonat de qui era (d'acord, jo tampoc sóc ràpida de mena) ja estava dues parades més enllà.

No sé de què tenia por, per què ha fugit. Si ha fugit és que no em coneix. Què es pensava que faria, jo? Dir-li quatre coses ben dites? Potser sí que s'ho mereixeria, però no ho hagués fet. Fa un temps suposo que li hagués preguntat el perquè. Sí, ja ho sé, jo no sóc ni la noia més maca del món, ni la més simpàtica, ni la més divertida, ni la més intel.ligent, ni la més res. Però això no vol dir que no sigui una persona. I el mínim que es pot fer és tenir una mica d'educació.

Però avui simplement m'ha fet gràcia. Jo era feliç, allà a la Rambla. Possiblement, quan ha xocat amb mi, estava amb un somriure d'orella a orella, i taral.lejant alguna cançó. I he xocat amb algú que feia mala cara i que, a sobre, ha sigut incapaç de donar la cara i dir hola.

He seguit el meu camí, Rambla amunt (avall?) fins arribar a la Plaça de Catalunya. Allà ja estava farta de multituds, i he agafat un camí que pensava que no estaria gens transitat, però que estava ple de gent que anava amunt i avall. Bé, ple del tot no, però gairebé. Quin camí? Doncs la muralla.

Normalment recorro la muralla en sentit contrari. És més agradable. Els meus passejos pel barri vell sempre em porten fins a prop de la muralla, i llavors recorro la muralla fins a la plaça de Catalunya, per tornar per la Rambla fins a on acostumo a tenir el cotxe. Però avui el recorregut ha sigut al revés.

M'encanta passejar per la muralla i mirar la ciutat. Però més que mirar la ciutat, m'encanta pensar en la muralla, en la raó per la que va ser feta, i en totes aquelles pedres que la formen, que si poguessin parlar ens explicarien tantes històries...

M'agrada pujar a les torres de vigilància. I, contràriament al que fa la gent, mirar cap enfora, no cap a la ciutat. Repenjar-me a la torre i mirar. Intentar treure les cases de la vista, pensar que tot el que hi ha fora només són boscos, com en l'època en què es va construir la muralla. Penso en quants soldats, vigilants i altra gent deuria estar allà, mirant enfora, vigilant per si venia algú a atacar la ciutat. Miro les parets, amb la seva alçada perfecta: almenys en el meu cas, només en sobresurt el cap, que és suficient per vigilar, però no gaire perquè els atacants, des de baix, no tinguin gaire camp de visió per fer punteria a qui vigila/ataca.

Després torno a la muralla. Amb la seva paret alta per la part de fora, i baixa per la part de dintre. La paret alta per la part de fora per no ser atacats. Això sí, amb tot de "finestres" a la paret. Unes finestres amples per la part de dintre i estretes per la part de fora. Ideals per estar allà amb un arc i unes fletxes a atacar als invasors. Unes finestres que, altre cop, estan a l'alçada perfecta: totes per sota el cap, perquè si alguna fletxa despistada entra per la part petita no et toqui el cap, i puguis sobreviure si et toca. A més, amb l'alçada que tenen, mirant es veu el terra de fora la muralla sense massa esforç. Ideal per vigilar mentre passes per la muralla.

M'imagino els soldats, un darrere l'altre, anant per la muralla. Sempre que me'ls imagino, penso en soldats romans. És clar que hi ha hagut molta altra gent que ha fet aquell camí. Però estaria bé poder veure què passava per aquella muralla fa tants anys. La meva imaginació arriba a una part, però no a tot.

Finalment arribo al final, a la meva torre preferida. Des d'allà és d'on es veu més tros de bosc. Continuo pensant en què deuria passar pel cap a la gent que havia de fer les guàrdies a la torre. Les feien per parelles? Eren guàrdies gaire llargues? Quines armes tenien? S'avorrien gaire? També somiaven, com jo quan em poso allà?

Una família estrangera, tots rossos i de pell molt blanca, em retorna a la realitat. Baixo de la torre i me'n torno cap a la ciutat moderna. Deixo enrere els soldats, vigilants i atacants. I, de cop, em recordo d'algú. Té "edat de papa" (o sigui, que té edat de ser el meu pare). Fins fa poc no el coneixia de res. Fa uns mesos un dia es va posar a parlar amb mi, com si em conegués de tota la vida. Vaig tenir problemes per saber qui era, perquè jo no tenia ni punyetera idea de qui era, però tampoc sabia a qui preguntar-ho sense quedar massa malament. Al cap i a la fi, em parlava com si em conegués de tota la vida, i com que era simpàtic, doncs jo hi parlava bastantes estones, i cada cop em feia més vergonya preguntar qui coi era aquell senyor simpàtic que parlava amb mi (sí, ja ho sé, sóc un cas). Però finalment tot va acabar bé, perquè me les vaig apanyar per saber qui era sense haver-ho de preguntar a ningú.

El cas és que l'altre dia me'l vaig trobar. I, com no, es va posar a parlar amb mi. I vaig voler explicar-li una cosa que m'havia passat fa dos o tres anys (o potser quatre, no tinc massa memòria). A la que li començo a explicar, em talla i em diu: "No, si ja ho sé, si seguia el que feies". Com?

A vegades la gent et sorprèn, i jo no tenia ni idea de que aquesta persona existia, però aquesta persona seguia el que feia jo? Vaja, sembla que tinc un fan. Però és un fan una mica especial, perquè sap bastant més que jo.

He arribat a l'hospital. La persona que hi ha no m'ha dit gaire res. Només un: "Ah, però no t'ha regalat ningú cap rosa?" amb un to una mica despectiu. Però no n'he fet cas, perquè avui ho vull veure tot positivament. Sí, ningú m'ha regalat cap rosa, i què? Però he ajudat al destí (l'he manipulat una mica, de fet), he viatjat molts anys enrere, m'he comprat tres llibres que segur que m'encantaran, el somriure gairebé no ha marxat de la meva cara en tot el dia... i a sobre tinc un fan!

dissabte, 22 d’abril del 2006

Christopher

En Christopher és un noi especial. No vol dir que sigui ni millor ni pitjor que els altres, sinó que és diferent.

M'agrada la seva manera de pensar i d'explicar les coses. Tot ha de tenir un perquè, i té molta facilitat a explicar el perquè de les coses. Tot ha d'estar raonat. Em recorda algú, però no sabria dir a qui...

La seva ment és senzilla, però a l'hora complicada. Li agrada resoldre determinats problemes, però sobretot, li agrada trobar solucions a problemes que només tenen una única solució. Els matisos de gris són difícils per ell. Per ell, les coses estan bé o estan malament. Tot el que es pugui classificar en bé/malament, bo/dolent, blanc/negre, és bo. Quan una cosa pot ser ni molt bona ni molt dolenta, quan pot estar bé però no estar-ho de tot... aleshores té problemes. Em recorda algú, però no sabria dir a qui...

En Christopher sempre diu la veritat. No sap mentir. Però, tot i així, se les arregla per dir mitges veritats.

En Christopher em va captivar des del primer moment per la seva forma d'explicar les coses.

Li agraden els números, i té una gran predilecció pels nombres primers. És per això que, el dia que va escriure un llibre, en comptes de numerar els capítols amb els nombres naturals, ho va fer amb els nombres primers. I qui li pot dir a en Christopher que no és una forma de numerar els capítols vàlida? A mi em sembla una forma perfecta!

Quan vaig començar a llegir el seu llibre, vaig pensar que s'havia equivocat, perquè el primer capítol era el capítol 2. Però després del 2 venia el 3 i vaig pensar que seria un problema de la numeració. No va ser fins al capítol 11 que me'n vaig adonar. Vaig veure un nou capítol, que estava numerat amb un 11. I vaig pensar: "11? Però si acabo de començar el llibre!" Aleshores vaig anar al capítol anterior i vaig veure que era el 7. 7? 11? I de seguida me'n vaig adonar: havia llegit els capítols 2, 3, 5 i 7. I ara, és clar, tocava l'11.

En el capítol 19 en Christopher ens explica que numera els capítols amb els números primers. Però jo ja me n'havia adonat :-)

Em va agradar aquesta iniciativa dels nombres primers (per si no es nota, que ja és el quart paràgraf que li dedico). Cada cop que arribava a un nou capítol, veia el número, i aleshores em deia: "Mira, el següent capítol serà el tal". Abans de llegir-me el capítol en qüestió havia d'anar girant les pàgines del llibre, fins que arribava a un nou capítol, i comprovava que jo també em sé la llista dels nombres primers, almenys fins al 233.

A en Christopher li agrada posar números a les coses. I té predilecció per aquelles persones amb un nom "primer". Bé, de fet ell no en diu així, ni diu que tingui predilecció per aquesta gent, ni diu que aquestes persones tinguin un nom primer, això m'ho he fet tot jo. Ell, simplement, diu:

Li vaig dir que jo no era intel.ligent, que només m'adono de com són les coses, i això no és ser intel.ligent. Només sóc observador. Un és intel.ligent quan observa com són les coses i utilitza senyals per descobrir alguna cosa nova. Com ara l'expansió de l'univers o el culpable d'un assassinat. O com quan et diuen el nom d'algú i dónes un valor a cada lletra de l'1 al 26 (a=1, b=2, etc.) i sumes mentalment tots els valors i veus que el resultat és un número primer com passa amb Santa Maria (97), o Scooby Doo (113), o Sherlock Holmes (163), o doctor Watson (167).


He de reconèixer que em va fer molta gràcia veure que jo també tinc un nom primer.

A en Christopher no li agraden ni el color groc, ni el color marró. I té les seves raons, que les explica molt bé, com tot el que fa ell. I jo l'entenc. A mi no m'agrada gens el color rosa. És més, de la mateixa manera que ell no menja coses de color groc o marró, jo tampoc menjo coses de color rosa. No sé si el meu odi al color rosa té a veure amb què sóc incapaç de menjar-me res que tingui gust de maduixa (encara que les maduixes m'encantin, sempre que no portin nata). Però me'n vaig de tema.

En Christopher em va captivar. Podria estar parlant hores i hores del que diu, el que fa, el que descobreix. En certa manera, en Christopher em recorda un altre nen molt més proper. Un d'aquells nens de qui parlo quan parlo en general dels nens que m'envolten. Ell també és especial. Diferent d'en Christopher, però especial en qualsevol cas.

Però no ho faré. Perquè és molt millor que, si algú en vol saber més, llegeixi què explica en Christopher des del seu propi punt de vista, que ho fa molt millor que jo. Al cap i a la fi, és la seva història, no la meva.

Això sí, abans de deixar el post, m'agradaria donar-li les gràcies a en pere per presentar-me'l. Sense el seu consell, mai hagués sabut el que em perdia.

divendres, 21 d’abril del 2006

La mà

Hi havia una vegada una nena petita que sovint es mirava les mans, com tots els nens petits. Ja des de ben petita es va adonar que les seves dues mans no eren exactament iguals. Però ella creia que era normal: la mà dreta era així, i la mà esquerra era aixà.

Quan tenia 7 o 8 anys li encantava llegir. Llegia tot el que li apareixia per davant, que normalment eren contes de princeses o similars.

Un dia, no sap ni com, ni quan, ni on, ni per què, es va trobar amb una revista on parlava de les mans. I ella, curiosa com era, s'ho va llegir.

Es va mirar la mà esquerra i tot era com deia la revista. Però llavors es va mirar la mà dreta i... Es va tornar a mirar la revista per veure on hi havia l'explicació de la mà dreta. Però no hi era.

Durant un temps, va estar mirant totes les mans que se li posaven al davant. Mans petites, mans grans. Mans conegudes, mans estranyes. Mans netes, mans brutes. Mans clares, mans fosques. Mans cansades de treballar, mans amb pocs anys de vida.

I no en va trobar cap com la seva mà dreta.

Poc a poc, va anar deixant això de mirar-se les mans de l'altra gent. D'una banda, perquè va veure que no era massa fàcil mirar-se el palmell de la mà de les persones sense el seu permís. I de l'altra, perquè quan deia a algú que li ensenyés la mà i explicava el motiu, o bé es reien d'ella, o bé li deien que era una solemne tonteria.

Així que ja tenim a la nostra nena, amb una gran imaginació, cansada de llegir contes de princeses i amb una característica a la mà que no tenia ningú més.

Com sembla inevitable, la nena es va muntar tota una història, sobre algú que tenia una mà com la seva. Algú que algun dia trobaria i que entendria tot això de la mà, precisament perquè tenia la mateixa característica a la mà.

Van passar els anys i la història va quedar oblidada a la ment. La nena va deixar de mirar el palmell de la mà de l'altra gent. I es va oblidar de totes aquelles històries.



Però la nena, que ja ha crescut una mica, segueix tenint aquella característica a la mà. I cadascú es veu el seu propi palmell més d'un cop al dia.

De tant en tant, aquella nena encara pensa que no ha trobat mai ningú amb una mà com la seva.

dijous, 20 d’abril del 2006

Sabia...

He fet un viatge molt dolent. Millor no explicar el viatge que he fet. A sobre, he de baixar a l’estació que menys m’agrada. No sé per què no m’agrada aquesta estació, però prefereixo baixar a qualsevol altra. De fet, un cop sóc al carrer ja m’agrada ser allà, però no sé per què no m’agrada aquesta estació.

Surto al carrer. Falten 20 minuts perquè sigui l’hora a la que he quedat. El tren només s’ha retardat 5 minuts, i això vol dir que arribo aviat. Sempre compto amb què el tren es retardarà entre 10 minuts i un quart d’hora. No m’agrada fer esperar a l’altra gent.

Com que em sobra molt de temps, agafo la radio i baixo tot xino-xano el Passeig de Gràcia.

Quan arribo al lloc on he quedat, veig que hi ha algú que ja espera. Miro el rellotge. Em dec haver passat de xino-xano. Hauria d’haver anat més ràpid. Però no: encara falten 5 minuts per l’hora a la que havia quedat.

M’agrada anar xino-xano, que em sobri molt de temps.

No m’agrada fer esperar a la gent. Prefereixo esperar-me jo. Però ja he fet esperar algú.

- No havíem quedat a dos quarts?

Somriu:

- Sí, però ja sabia que arribaries abans de l'hora.

Somric. Què més puc fer?

Tan transparent, sóc?

dimecres, 19 d’abril del 2006

First I was afraid

Per què no puc dormir? Digues-me per què... Són les 2 de la matinada i jo segueixo donant voltes, pensant en no sé què. I això que jo no tinc insomni!

I was petrified

Ara que estava dormint tan bé... Les 6:05 a la radio. M'aixeco? Estic marejada.

Kept thinking I could never live

Això és de no dormir. Però és igual. Si m'hi giro i m'aixeco d'aquí a una hora, al final estaré cansada igualment. I total, què hi perdo? Va, aixeca el cul i vés a fer el que volies fer!

without you by my side

Però quina porqueria de mareig!

But then I spent so many nights

Vinga, va, m'aixeco!

thinking how you did me wrong

Al final m'ha agradat, això d'haver-me aixecat. Si no ho hagués fet, m'hagués sabut greu. Perquè m'esperava una mala notícia, però tot i així, si no m'hagués aixecat encara hagués sigut pitjor.

I grew strong

M'ha sabut greu. Però entenc que és per bé. Si penso en mi, em sap greu.

I learned how to get along

Però si penso en algú altre, sé que és el millor per aquella persona.

and so you're back

Torno a pujar al cotxe. És una mica tard, i per variar, hi ha massa cotxes i la gent està nerviosa.

from outer space

Arribo a una rotonda.

I just walked in to find you here

Està tot ple de cotxes.

with that sad look upon your face

Em paro just a darrere d'un cotxe.

I should have changed that stupid lock

Li miro la matrícula per jugar amb el número.

I should have made you leave your key

Aquesta matrícula no la conec d'alguna cosa?

If I had known for just one second

Merda, merda, merda!

you'd be back to bother me

Per què ha de ser tan petita aquest recony de ciutat?????


Go on now go walk out the door

Sí, ja ho sé, aquesta persona viu a la zona que hi ha entre el gimnàs i el meu lloc de treball.

just turn around now

Però me l'havia d'anar a trobar?

'cause you're not welcome anymore

I, és clar, m'ha vist.

weren't you the one who tried to hurt me with goodbye

Qui em manava comprar-me el cotxe que tinc, que es veu des de no sé quants quilòmetres lluny!

you think I'd crumble

Per què no em comprava un Polo blau? O un Clio blanc? O un Ibiza vermell?

you think I'd lay down and die

Però no, la nena es va haver de comprar un cotxe que es veu a un quilòmetre de distància!

Oh no, not I

Un cotxe que tothom coneix...

I will survive

Però no. A mi m'agrada el meu cotxe.

as long as i know how to love

Quan el vaig comprar, ho vaig fer perquè m'agradava. I ara no el canviaria per cap cotxe més comú.

I know I will stay alive

No, no i no! No hi ha cotxe més maco que el meu!

I've got all my life to live

Però em toca els nassos aquest element mirant pel retrovisor.

I've got all my love to give

Mmm... Fa sol... Em canviaré les ulleres i em posaré les de sol. Així evito mirar endavant, a aquest cotxe que tinc aquí...

and I'll survive

PIIIIIIIIIIIIIPPPPPPPPPPP!!!!!!!!!!!!!!!!!!

I will survive (hey hey)

Merda, merda, merda!

It took all the strength I had

Doncs ara t'hauràs d'esperar...

not to fall apart

Perquè l'últim que voldria és picar al cotxe que tinc al davant...

kept trying hard to mend

M'he de posar les ulleres de sol abans de tirar.

the pieces of my broken heart

O tornar a treure les ulleres normals de l'estoig.

and I spent oh so many nights

Sinó no m'hi veig bé per conduir.

just feeling sorry for myself

Ulleres de sol posades.

I used to cry

Miro endavant.

Now I hold my head up high

Com puc tenir tan bona memòria per les coses que no tenen importància?

and you see me

Si no m'hagués recordat d'una matrícula que només vaig veure dos cops ara no tindria cap problema.

somebody new

Sí, tu segueix mirant pel retrovisor.

I'm not that chained up little girl

Et fa molta gràcia, veritat, que m'hagin dedicat la pitada del segle?

who fell in love with you

Mira, ja tens una altra cosa per explicar.

and so you felt like dropping in

Amb aquesta m'has vist quantes, 4 vegades? I ja són massa.

and just expect me to be free

Tu segueix rient.

now I'm saving all my loving

I mirant pel retrovisor.

for someone who's loving me

En algun moment em vas fer sentir malament per fer-te la víctima (de què?)

Go on now go walk out the door

Però després de veure la teva rialla reflexada al retrovisor (total, què? Si només m'han pitat perquè estava posant-me les ulleres!)

just turn around now

ja he vist que això de fer-te la víctima només era un paper.

'cause you're not welcome anymore

Al cap i a la fi, jo no vaig fer res mal fet.

weren't you the one who tried to break me with goodbye

I ho saps.

you think I'd crumble

Deies que volies ser amic meu.

you think I'd lay down and die

Però els amics no es comporten així.

Oh no, not I

I no volia tornar sobre el tema.

I will survive

Perquè últimament, encara que no t'ho pensis, tinc coses més importants en què pensar.

as long as i know how to love

Perquè, oh, sorpresa! El món no gira al teu voltant!

I know I will stay alive

Així que seguiré amb la meva.

I've got all my life to live

I m'oblidaré que he vist el cotxe.

I've got all my love to give

En Zinc em demana si vull confessar per què sóc idiota...

and I'll survive

Sí, ja ho sé, me'n vaig molt ràpid de tema.

I will survive (oh)

La meva pregunta és: després de tot l'episodi del cotxe, no està prou clar?

Go on now go walk out the door

O sigui, que dels set punts, el que més curiositat li ha causat ha sigut el setè...

just turn around now

Encara no he contractat cap advocat.

'cause you're not welcome anymore

I dubto que ho faci els propers dies.

weren't you the one who tried to break me with goodbye

Però confessaré...

you think I'd crumble

A vegades parlo massa poc.

you think I'd lay down and die

I això ja és un pecat conegut pels que passeu per aquí habitualment.

Oh no, not I

El problema és que a vegades parlo massa.

I will survive

I no sé trobar l'equilibri.

as long as i know how to love

Mai ho faig bé:

I know I will stay alive

O dic coses que no hauria d'haver dit.

I've got all my life to live

O no dic coses que hauria d'haver dit.

I've got all my love to give

I sóc incapaç d'expressar el que realment vull dir.

and I'll survive

Malgrat que m'agradaria.

I will survive

Però em bloquejo. I dic massa. O massa poc. O tot a la vegada. I no demostro el que vull demostrar. I quan ho faig, no ho hauria d'haver fet. I si no ho faig, aleshores em quedo amb el dubte. Però és que tampoc sé com fer-ho.

I m'entrebanco. I no sé com sortir-me'n. I fico la pota. I cada cop veig més que fico la pota. Però ja no té solució. He parlat massa. I les meves paraules s'han malinterpretat. I em sap greu.

Em sap greu, perquè em dóna la impressió que he parlat massa, però a la vegada massa poc. I no sé pas com me'n podria sortir. Perquè he espatllat unes coses que em sap greu haver espatllat.

I perquè m'he enrotllat massa amb coses que no tenien cap importància i ara la cançó se m'ha quedat curta. Total, per una persona que només deia que volia ser amiga meva, però que al final em va dir de tot menys guapa, quan jo no sabia per on em baixaven ni per què...

En fi, em sembla que he confessat, però que no he deixat res clar. Potser només he deixat alguna paraula que algú pot malinterpretar. O pensar el que no és.

Podria deixar un mail per preguntes, aclaracions, i altres coses. Però crec que per això ja hi ha els comentaris. I si algú vol atenció personalitzada (jaja!) que deixi un mail als comentaris... que si vull ja contestaré...

I will survive...!

Ah, sí, me n'oblidava: Passi el que passi...

dimarts, 18 d’abril del 2006

Dia bo, dia dolent, dia bo, dia...



Dia bo, dia dolent, dia bo, dia dolent, dia...

Intento anar traient els pètals d'aquesta margarita virtual. M'agradaria que em contestés unes quantes preguntes. M'agradaria saber si avui ha sigut un dia bo o un dia dolent (jo no sé distingir-ho). Suposo que ha estat un dia gris, com la majoria, ni molt bo, ni molt dolent.

Dia bo, dia dolent, dia bo, dia dolent, dia...

M'agradaria tenir una margarita màgica. Una margarita que sempre digués la veritat. Una margarita a qui li pogués preguntar si m'equivoco en prendre les decisions.

Dia bo, dia dolent, dia bo, dia dolent, dia...

No sé si m'equivoco. No sé si el que penso és real. Sé que he de confiar una mica més en mi mateixa, però sovint és massa difícil.

Dia bo, dia dolent, dia bo, dia dolent, dia...

Avui ha sigut un dia bo. Però també ha sigut un dia dolent. La margarita (que he robat d'un altre blog, digues-me lladre) no em sap dir si ha sigut bo o dolent. El meu cap, tampoc.

Dia bo, dia dolent, dia bo, dia dolent, dia...

Però suposo que hauria de pensar que ha sigut un dia bo.

Dia bo, dia dolent, dia bo, dia dolent, dia...

Veure les coses clares, encara que no ens agradi com són, ha de ser bo. O no? Almenys tens això: les coses clares. Per més que et toqui la moral. Per més que pensis que no ets gens valenta. Per més que pensis que t'hauries d'arriscar per aconseguir el que vols.

Dia bo, dia dolent, dia bo, dia dolent, dia...

Però, què carai, un dia en el que el Barça guanya a Milà no pot pas ser dolent!

A vegades les respostes venen on menys te les esperes.

Tot i que jo encara no sé la resposta a la meva pregunta.

Li preguntaré a la daisy :-)

Murphy

Versió de les "fabuloses" Lleis de Murphy, per la Llum:

  1. Quan hagis guardat dos dies enters per fer alguna cosa que és important, alguna cosa passarà que no la podràs fer ("moraleja": no deixis per demà el que puguis fer avui).
  2. El dia que portis un bon llibre per llegir i estiguis desitjant entrar al tren i llegir (ja explicaré el llibre un dia d'aquests, que tampoc és qüestió de dedicar-se a posar 10 posts en un dia...), aquell dia et trobaràs algú que no calla a l'andana de l'estació. I, a més, serà algú amb qui no tens ganes de parlar. Perquè és algú que no saps si ho fa expressament o sense voler, però té el do de fer-te sentir una porqueria.
  3. El dia que et diguin "va per llarg", no t'ho creguis. Si et diuen "demà estarà", pensa que anirà per llarg. Però si et diuen que va per llarg i et confies... llavors les coses s'arreglen de seguida i et preguntes el perquè.
  4. Quan estiguis esperant un dimarts... vigila que no jugui el Barça altre cop!
  5. Si un dilluns és festa, et trucaran per si pots fer la feina del dilluns el dimarts (juntament amb tota la feina del dimarts).
  6. Si algú et demana un favor per d'aquí a dues o tres setmanes... digues que no! Si dius que sí, resultarà que seràs la única persona que pots una fer determinada cosa a una determinada hora... i no la podràs fer perquè vas dir-li a algú altre que faries la seva feina, que cap problema!
  7. Només t'adonaràs que el que acabes de fer és una completa tonteria en el moment en què ho hagis acabat de fer i ja no puguis tornar enrere.


Però, malgrat tot, la vida em somriu, encara que no ho sembli, perquè...

  1. No vaig poder fer el que volia fer, i vaig estar dos dies mig deambulant per casa, però també vaig descansar, i vaig llegir dos llibres, i vaig fer altres coses que no hauria d'haver fet, però és igual.
  2. La persona en qüestió es va posar a fer-se la xula, fins que em vaig adonar que jo també sabia fer allò de callar i deixar-ne anar alguna de tant en tant... que la posava en evidència, perquè en realitat ella no sabia de què coi estava parlant. Perquè quan em va dir el que feia allà, jo li vaig dir que no en sabia massa del tema, però representa que ella n'és una experta (?) i jo en sabia el doble o més que ella. És clar que després, quan va veure que ella no en sabia pràcticament res, va contratacar per una altra banda (crec que sí, que ho feia expressament).
  3. Doncs mira, havia d'anar per llarg, i al final no hi ha anat, i això és bo. No és bo perquè em pensava que aniria per llarg i vaig actuar en conseqüència, però és bo perquè ja està tot solucionat, que ja és molt.
  4. Sí, aquesta setmana no hi ha dimarts... però hi haurà un altre dia. I avui jugarà el Barça. I... millor no faig cap pronòstic (malgrat estigui a la part optimista del post).
  5. Ara me'n vaig a fer la feina del dilluns, encara que sigui dimarts. I em fa una mandra... De fet, a això no li trobo la part positiva (i mira que a totes les altres coses li trobo). És que he hagut de tornar amb presses a casa, i ja m'he posat les sabatilles, el xàndal (ja vaig parlar un dia de la parauleta)... i em fa una mandra marxar! Però, d'altra banda, encara no hi he anat, i mai saps el que pot passar, qui et pots trobar, què et pots trobar... Encara podria ser que m'alegrés i tot d'haver-hi anat!
  6. Aquest matí he fet el favor, i malgrat ahir em sabia greu haver de dir a la família que no podia fer una cosa perquè hi havia d'anar, m'agrada fer aquests favors.
  7. Idiota ho seré tota la vida. De tonteries com aquesta en faré tota la vida. I sé que són tonteries, sé que no les hauria de fer, però si les he fet és perquè en el moment de fer-les creia que eren una bona idea. Així que, un cop fet, i malgrat sé que és una tonteria, doncs jo segueixo amb la meva vida. Ja no vindrà d'una tonteria. O potser sí. Però al carrer fa sol, i això vol dir que cap de les tonteries que hagi pogut arribar a fer siguin res que no es pugui oblidar mirant a fora i veient el dia de primavera que fa.

divendres, 14 d’abril del 2006

Fas moltes coses...

No soporto aquella mirada: "I ja tens temps de fer tot això?"

I què he de contestar, llavors, jo?

Doncs que sí, perquè sinó no ho faria. Algun dia deixaré de fer totes aquestes coses. O no. Però mentrestant, què he de fer?

Sí, avui porto tres posts, i això és un senyal de que qui sigui que estigui llegint això hauria de fugir.

Sí, faig moltes coses. Coses que potser no hauria de fer. Coses que em porten temps i que, al cap i a la fi, tampoc em donaran res. Però les faig. Perquè sí. Perquè m'agrada fer-les.

Perquè m'aixeco al matí i, si estic d'humor, vaig a gimnàs. Vaig a treballar. M'agrada el que faig. Realment no m'agradaria haver de fer cap altra feina. Però bé, no sé què em portarà el futur, i la cosa no està massa bé, que diguem. Arribo a casa al vespre. Ja és fosc. Ara ja no tant, però gairebé. I què? Què he de fer? Posar-me a mirar la tele? La veritat, ni ganes. No sé què hi fan, però passo de la tele. Llegir? Sí, ja ho faig. Què més puc fer? Doncs, realment, el que faig: embolicar-me a fer cursos i dedicar-me a fer coses. A vegades continuo treballant, però poques. No tinc res a fer, i sovint no tinc massa ganes de continuar treballant.

Sí, ja ho sé què hi va aquí. Però, o tinc molt mala sort, o sóc molt mala persona, o alguna cosa passa, però jo no sé quina és.

Aquesta setmana, però, no he fet gairebé res (res de profit, s'entèn). Així que després dels 3 posts d'avui, ja ho deixo i dubto que digui res fins no sé quan, que espero deixar enllestides unes coses (coneixent-me, això no serà d'aquí a gaire temps, potser demà mateix).

Avui em sembla que no ha sigut un bon dia. 3 posts ho confirmen. Un descobriment. No res important. Bé, sí que és important per mi, però és una cosa que ja m'esperava. Però que ja m'ho esperés no vol dir que no m'hagi sabut greu.

Demà serà un altre dia. Espero que millor que avui.

Un dia al bosc

Consells per un dia perfecte al bosc:


  • El millor que pots fer per anar al bosc és anar-hi en cotxe. Total, pots deixar el cotxe aparcat al mig de qualsevol carretera, com que no hi passa mai ningú... I si hi passa algú, és algú altre que ha aprofitat aquest fabulós dia de primavera per anar a passejar pel bosc. En cap cas pot ser ningú que visqui per allà a prop i hagi agafat el cotxe per, posem-hi, anar a l'hospital. Què va! Fora de les ciutats no hi viu ningú.
  • Quan vas al bosc, no hi vas a caminar. Caminar, què és això? Si pots deixar el cotxe en un lloc apartat 100 metres lluny d'on vols anar, per què deixar el cotxe apartat? Si, total, tampoc passa ningú pel bosc. És l'equivalent a deixar el cotxe en doble fila en una ciutat. Total, a qui fas nosa?
  • Si et sona el mòbil, tu para't just allà on siguis, sense cap mena de dubte. És el que faries al mig de la ciutat, veritat? Total, segur que és una trucada molt important que no es pot esperar dos minuts a que trobis un bon lloc per parar-te i tornar la trucada. Si és algú que també està de vacances, realment té molta feina, com tu. I si és algú que et truca per alguna cosa de feina... doncs com que estàs a dos minuts de la feina és indispensable que contestis al moment, per poder ser al cap de dos minuts allà. Així que para't just quan soni el mòbil. Que acabes de sortir d'un revolt? Va, total no vindrà ningú per darrere, amb el perill de trobar-se un cotxe al mig de la carretera just sortir del revolt. Que estàs a punt d'arribar a un revolt? Para't igualment, el que vingui per darrere et podrà avançar perfectament a mig revolt, sense patir per si ve un cotxe per davant.
  • Que la carretera no està pintada? Això no ha de ser cap problema per algú com tu. Si no està pintada, és que pots anar tranquil.lament pel mig de la carretera, que és de direcció única. Això sí, quan tornis, per la mateixa carretera, però en sentit contrari, continua anant pel centre. És que al bosc no tenim aquells panells amb la fletxeta que canvien el sentit de circulació d'un carril. Però tu tranquil: si veus la carretera massa estreta, segur que és d'un sol sentit.
  • Que et vols parar a admirar un paisatge? Tu mateix, frena en sec. Total, si et piquen per darrere, la culpa serà de la persona que et ve al darrere.
  • Imagina't que vas a darrere d'un cotxe que va a una mitjana de 80 Km/h. De cop hi ha un 50. I el cotxe redueix fins anar a 45-50 Km/h. El que has de fer és amorrar-te al seu darrere mentre aixeques els braços com un desesperat. Mai, però mai, pensis que es poden donar algunes situacions com les següents:

    1. És un lloc on hi solen haver els mossos fent controls de velocitat. El fet que la persona hagi frenat et pot suposar no deixar-t'hi el sou.
    2. Estàs arribant a un revolt que té el peralt al revés. Resulta que l'enginyer que va dissenyar la carretera (o el constructor) no coneixia una cosa anomenada força centrífuga i si l'agafes amb massa velocitat pots anar a menjar herba.

  • Si la carretera té una línia discontínua, encara que estigui plena de revolts, tu avança igualment. No en facis cas d'allò que diu el codi de circulació (que no sé exactament com ho diu, perquè ja fa molts anys que em vaig treure el carnet) que la línia discontínua, en llocs on no és possible avançar o que hi ha mala visibilitat, pot servir per indicar que, si ho necessites, pots utilitzar part de l'altre carril (no ho sé, perquè la carretera és estreta i si et quedes a la teva part estàs molt a prop d'on s'acaba l'asfalt, per exemple).
  • Les rotondes? Ui, estàs al mig del bosc. Tu tranquil. Si has d'anar cap a l'esquerra, entra en contra direcció. Total, qui et veurà?


Nota: Els més aguts (i els menys també) entendreu el perquè del títol del post...

Nota 2: Podeu anar a donar volts pel bosc tranquil.lament amb els vostres cotxes. Només que aquest matí m'he trobat amb un exemplar de cada dels que hi ha aquí dalt (algú n'ha fet més d'una, però ho deixarem estar) i ja em comença a pujar la mosca al nas...

Xènia

Ahir em va agradar, això d'escriure com si parlés amb algú. Sí, em vaig embolicar, i últimament estic escrivint massa. Però, en fi, què hi farem!

Així que vaig anar a dormir i vaig decidir que m'inventaria un personatge a qui poder-li enviar "cartes" (ai, a la meva edat i amb amics invisibles!) Sempre és més fàcil parlar amb algú concret que escriure vés a saber com.

No, no tinc intenció de convertir això en "cartes a la Xènia". Què va! Si, probablement, aquesta sigui la única carta que li envii. O potser no. El futur ho dirà.

Per què Xènia? Bé, en el meu cas, la majoria de coses sempre tenen una raó. I aquesta, com no podria ser de cap més manera, també. Li volia posar senyor o senyora X. Però m'ha semblat massa fred... Així que he pensat en un nom que comencés per X. He començat a pensar: Xavier. Sí, Xavier. Algun altre? Mmmmmm... X? Xaviera? Com pot ser que no hi hagi més noms començats per X? Xa...? Xe...? Xi...? I si li digués xilòfon? Xo...? Xu...? Fins que m'he anat a dutxar (amb X) i tatxan (amb X), ha aparegut un nom: Xènia (amb X). Així que et diré Xènia. Perquè em dóna la gana. I perquè m'agrada.

Avui, Xènia, et volia parlar d'una cosa. Tot i que ara, amb tot això del nom crec que ja ho he oblidat. Però no, no ho he oblidat del tot. Últimament més d'una persona m'ha dit que havia d'aprendre a vendre'm. Ei, però jo no estic en venta, eh, no fotem! Suposo que quan una cosa te la diuen més de dues persones has de començar a pensar a fer-los cas...

Però, per què? Jo sóc jo. I no m'agrada dir mentides. O, per dir-ho d'una altra manera, no m'agrada dir mitges veritats. No m'agrada dir "jo sóc", "jo sé", "jo tinc"... quan sé que no és veritat. O, almenys, quan sé que no és veritat del tot. Jo sóc com sóc, com tothom. I no tinc perquè fer veure que sóc algú més... més què? Més intel.ligent? Més treballadora? Més simpàtica? Més el que sigui?

Però, de la mateixa forma que jo sóc així, també tinc certa afinitat amb la gent que és així. Que sí, d'acord, en un primer moment si em ve algú dient que és vés qui sap què potser m'ho creuré. Però si tinc dues persones a davant i una em diu que és qui sap què i l'altra calla i no diu res... tinc molt clar quina prefereixo (en el 99% dels casos).

Potser m'equivoqui. Però tothom té coses bones (i coses dolentes, és clar). Alguns es passen el dia explicant al món les seves coses bones. D'altres callen. I no dic que sigui el meu cas, perquè jo al cap i a la fi no sóc res més que una noia senzilla, però sovint són molt millors les coses bones que aquestes persones que callen amaguen que no les que les altres persones esbomben pel món. Només cal una mica de paciència. En alguns casos potser massa. O potser no, mai se sap.

Jo sovint em sento petita, poca cosa. Aquesta gent que esbomben pel món les seves virtuts m'hi fan sentir sovint. Massa sovint. Però se'm sol passar. Perquè solen presumir de coses que en realitat no tenen (visca els tòpics). El problema és que aquestes persones que callen també m'hi fan sentir. M'hi fan sentir quan finalment diuen alguna cosa, o quan me n'entero d'alguna cosa (hauria de deixar de buscar al google, quan em trobo una d'aquestes persones...) Sovint penso: "I aquesta persona, per què hauria de perdre el temps escoltant algú com jo?"

Però, és clar, tu Xènia ets inventada i estàs feta per això: per escoltar-me. Així que no em fa res explicar-te els meus rotllos.

El món dels tímids és dur. El món de la gent que no ens sabem vendre, també. Perquè, és clar, jo callo, no vull fer nosa, no vull fer perdre el temps a ningú. Però la gent amb qui m'acostumo a portar millor també és així. Però si jo callo, tu calles, tots callem... com arribaré a saber el que amagues? Perquè hi ha tanta gent que amaga coses. Hi ha tanta gent maca que s'amaga darrere el silenci...

dijous, 13 d’abril del 2006

Copiant idees

Avui elquemaietvaigdir escrivia un post que m'ha encantat. I l'imma ens parlava de la seva llibreta taronja. M'hagués agradat tenir una llibreta taronja com la de l'imma. Potser encara algun dia la tindré, tot i que ho dubto. Però el que sí que puc tenir és la carta. Aquesta carta enviada no sé massa a qui. A tothom, però a ningú. A molta gent, però a molt poca en realitat. Jo l'escric, algú la llegeix. Però ni jo sé qui l'arribarà a llegir, ni tampoc qui no l'arribarà a llegir. Així que som-hi!

Carta a vés a saber qui, (ara, i no sé per què, m'he recordat de quan era petita i el meu pare em feia anar a missa cada diumenge. Bé, sí que ho sé, però això ja és una altra història).

Avui és una nit estranya. Sí, t'explicaré el que jo vulgui. Total, si vols ho llegeixes, i sinó no ho llegeixes. Això no és pas com aquelles cartes que m'havia d'escoltar de petita tan si volia com si no... Total, ja no vindrà d'un rotllo més (o sí, però m'és igual, jo explico, poso les idees en clar -o no-, i qui vulgui que ho llegeixi).

Estic cansada, i el millor que podria fer seria anar-me'n a dormir. Però no dormiria. Així que em quedo aquí, divagant, explicant vés a saber què.

Aquesta tarda jugava amb els nens (crec que per això estic cansada...) Ells sí que no es cansen mai. El que té de bo és que a casa hi ha gespa (una forma de dir a l'herba, perquè el que hi ha a casa de gespa no en té res) i et pots tirar per terra sense cap problema. Els portava agafats de la mà. I, és clar, un ha fet associació d'idees: agafats de la mà - sardana. Ha començat a dir: "Avellana, avellana, avellana!" I ja l'hem tingut liada.

La sardana de l'avellana
pica de peus i balla de gana.
La sardana de Ripoll
mata la puça i deixa el poll.


Però ells ho fan diferent. I tant que ho fan diferent! Ells no s'ajupen. Ells, quan arriba el poll, es tiren per terra. I si tu no t'has tirat per terra, t'agafen i t'estiren per totes bandes fins que et fan caure. I llavors comença el joc del "m'he mort!", fins que diuen "més avellana, més avellana!"

En una d'aquestes, els he dit que m'havia mort. M'he estirat a terra. No han passat ni 10 segons que ja els tenia a sobre, dient "més avellana, més avellana". Però he mirat amunt. S'hi estava tan bé! El cel era blau, clar, sense cap núvol. Allà, estirada a terra, hi ha hagut un moment d'autèntica felicitat, veient aquell cel tan clar, tapat només per les branques d'un dels arbres del jardí.

Dic autèntica felicitat? Sí, això he dit. Llàstima que ha durat només dos segons: he vist una cosa que em passava pel davant i se'm tirava a sobre.

Saps què? He començat escrivint aquesta carta (post, el que sigui) perquè volia explicar el vespre estrany. Volia explicar com m'he sentit en un moment, en el que tenia ganes de xerrar amb algú, però no se m'ha acudit a qui podia recórrer. Tenia ganes de marxar, anar a donar un volt, però no sabia on anar. Tenia ganes d'explicar-te un munt de coses. Tenia ganes d'explicar-te com en sóc de burra, i com he anat ficant la pota una vegada darrera l'altra. Com, sense voler, he anat deixant entendre coses que no eren a persones que m'ha sabut greu que ho entenguessin. Com he anat ficant la pota un cop darrere l'altre i ara em sap greu.

Però, saps què? Tot això ho deixaré per un altre dia, que avui ja t'he explicat prou coses. I saps que més? Doncs que ara tinc gravada a la vista la imatge del cel. I no me la trec del cap. És una bona senyal.

Ja no em sap greu tenir vacances i estar-me a casa. Ja no em sap greu no haver pogut parlar ni trucar a ningú. Ja no em saben greu algunes coses... Em saben greu les ficades de pota, però això ja és una altra història! Però aquest moment, el moment del cel, no me'l treu ningú.

I sí, hi ha una cosa que em sap greu: com puc divagar tant?

En fi, no sé qui, aquesta carta (post, el que sigui) m'ha sortit més llarga (llarg, el que sigui) que aquelles històries que havia d'escoltar de petita. Però bé, és setmana santa. Així que si llegeixes això és que estàs com jo: sense treballar (o treballant) i a casa. Sí, jo tinc feina i no l'he fet. Però tampoc estava d'humor. I si estàs sense treballar i estàs a casa, doncs ja tens temps de llegir!

I com que tinc el vespre tonto (el dia tonto, la setmana tonta, la vida tonta), enviaré aquesta carta (li donaré a publicar, el que sigui) sense rellegir tot el rotllo.

Perdona'm, oh tu, vés a saber qui, per haver-me aguantat tot el rotllo. Sempre et pots consolar pensant que hi ha un cel blau i altres coses per l'estil. Jo et convido a estirar-te al carrer (no, al mig de Barcelona o de qualsevol altra ciutat, no!) i mirar el cel. Segur que és el mateix cel que veig jo. I ja paro. Tornaràs a tenir notícies meves. O no.

Quin embolic que tinc al cap!

Tiuri



Quan tenia 9 anys, llegia llibres que estaven etiquetats per a majors de 12 anys (ai, aquells Vaixells de Vapor!) El principal problema era que els llibres etiquetats per a majors de 9 anys els trobava massa curts, amb la lletra massa grossa, amb massa dibuixos, massa infantils.

Van passar els anys, i en vaig tenir 12. Però llavors ja no llegia els llibres per majors de 12 anys, sinó que anava més enllà. Els llibres per majors de 12 anys em semblaven massa curts, amb la lletra massa grossa, amb massa dibuixos, massa infantils.

Ara que en tinc 27, torno a llegir llibres etiquetats per majors de 12 anys. I no em semblen ni massa curts, ni amb la lletra massa grossa, ni amb massa dibuixos, ni massa infantils. Aquest és el cas de "Carta al rey". He de dir, però, que em sembla que la catalogació que tenien els Vaixell de Vapor no sembla la mateixa que té aquest llibre. Amb 12 anys aquest llibre no m'hagués semblat ni massa curt, ni amb la lletra massa grossa, ni amb massa dibuixos, ni massa infantil.

El llibre s'anomena "Carta al rey", però jo l'anomenaria "Tiuri", o "Tiuri, el cavaller". I crec que amb això ja he explicat una mica de què va el llibre. De què va el llibre, si a algú li interessa, ho pot trobar a molts llocs: aquí, aquí, aquí... i, buscant al google, en trobaríeu un piló més.

No parlaré de què va el llibre. Per què? Ja hi ha molts altres llocs on en parlen, i per repetir que és la història d'un noi que vol ser cavaller, però que el dia abans de fer-lo cavaller... no he dit que no ho explicaria? Doncs això, no ho explicaré. Només us deixaré amb un petit fragment del llibre, que no és significatiu de la història, però que he llegit avui, mentre estava al jardí.

Ara em sento com la Llum de 9 anys: llegint llibres per nens de 12 anys, i amb la cara ben vermella d'haver passat massa estona al sol. De petita, una veïna em deia Heidi. Avui sóc una mica aquella Heidi, d'ulls riallers i galtes vermelles. Però no m'allargo més i us deixo amb el fragment:



- Una vez hubo un hombre que vio un arco iris -dijo-, un arco iris precioso. Estaba en el cielo, frente a él, como un puente alto y redondo, pero sus extremos rozaban la tierra. Entonces el hombre se dijo a sí mismo: "Venga, me voy de viaje al final del arco iris; así podré ir al otro lado de la tierra cruzando el puente...".
- Eso también intenté hacerlo hace mucho tiempo - susurró Piak -. ¿Y entonces qué pasó?
- Se puso en camino - dijo el bufón -, y viajó durante mucho tiempo. Pasó por ciudades y pueblos, por campos y desiertos, por ríos rápidos y espesas selvas. Y se ilusionaba con lo que iba a ver. "Allá, donde termina el arco iris, todo debe de ser precioso y maravilloso..." Cuanto más se acercaba a su meta, más la añoraba. Pero cuando llegó, el arco iris había desaparecido y el lugar de la tierra sobre el que había estado era igual a cualquier otro lugar. Y el hombre se entristeció mucho. Entonces pensó en cuántas cosas bonitas había visto durante su viaje, en cuánto había vivido y aprendido. Entonces supo que lo importante no era el arco iris en sí, sino su búsqueda. Y volvió a su casa, con el corazón contento, y se dijo a sí mismo que ya habría más arco iris. Y sí, al llegar a casa había uno sobre ella.



Segons sembla, hi ha un altre llibre de la mateixa autora, que és una continuació d'aquest. El títol és "Los secretos de la selva virgen", i ara mateix m'encantaria trobar-lo i llegir-lo. Però, o molt m'equivoco, o aquest llibre no està traduit al castellà o al català... Hauré de provar si el trobo en anglès...

dimecres, 12 d’abril del 2006

Qüestió de veu

Aquest matí sona el telèfon. Contesto jo.

- Hola guapa!
- Hola. No sóc la meva mare, sóc la Llum.

Normalment no sabem com és la nostra veu, perquè ens és difícil escoltar-la tal com és. La sentim diferent. Però jo sé com és exactament la meva veu, sense necessitat de sentir-la en cap gravació: la meva veu és exactament igual que la de la meva mare.

Que no?

No hi ha ningú que truqui per telèfon a casa que sigui capaç de distingir si parla amb la meva mare o amb mi. La gent que truca sovint, abans de dir res, ja em pregunten: "Ets la Llum o la seva mare?" I a la meva mare igual.

Ahir va trucar la meva tia. Volia parlar amb la meva mare. Però la meva mare no era a casa. M'anava parlant i jo li anava dient: "Sí, però..." i ella m'anava deixant anar el rotllo del que li havia de dir a ella. Quan ja me n'havia explicat la meitat, vaig decidir que ja no valia la pena dir-li que jo no era realment la meva mare. Així que vaig contestar el que em preguntava i li vaig dir el que em semblava. Ni es va adonar que parlava amb mi!

Però la cosa no acaba aquí. La cosa continua. A vegades truca el meu pare. Agafo el telèfon jo i també em deixa anar el rotllo. Que si patatim, que si patatam. Però com pot ser que no ens distingeixis per la veu? Si vius amb totes dues! No pot ser que tinguem la veu tan semblant que no ens pugui arribar a distingir. Ni que fossim bessones!

És clar que em sembla que del meu pare no me'n puc pas fiar. L'altre dia arribo a casa. Em deixa anar: "Hay un mensaje en el teléfono y no sé si es de tu madre o de tu tía". Me'l vaig haver de mirar amb cara de resignació. Si amb 30 anys que fa que les coneix a totes dues és incapaç de distingir-les per la veu, ja no ho farà mai. "Es que tienen la voz muy parecida", es va disculpar. Veu semblant? Jo sóc capaç de distingir-les. Sense cap mena de dubte. No sé pas com ho veu, que siguin tan semblants. Vaig agafar el telèfon i vaig escoltar el missatge. La meva tia, sense cap mena de dubte.

Vista l'orella del meu pare, potser la meva veu no s'assembla tan a la de la meva mare. Però, per què ningú és capaç de distingir-nos per telèfon?

dimarts, 11 d’abril del 2006

Preguntes

No m'ha agradat mai preguntar. Sempre em dóna la impressió que em poso en la vida de l'altra gent. No em vull posar en la seva vida, així que no pregunto. Si algú em vol explicar alguna cosa, doncs escoltaré amb ganes, però no m'agrada anar preguntant. Potser perquè tampoc m'agrada que em facin preguntes a mi.

Ara, i pensant en això, m'han vingut al cap dues persones. La primera, una amiga de la universitat. Un dia se'm va plantar al davant i em va dir: "És que no t'explico res perquè no em preguntes mai res! Que no t'interessa?" I sí, sí que m'interessava. Però no em volia posar en la seva vida. Ara, quan vull saber alguna cosa, sigui el que sigui, li pregunto. Sense cap tipus de problema. Perquè sé que si vol em contestarà, i si no vol, no ho farà (tot i que no m'ha passat mai, que no em volgués contestar). Això sí, no m'explica res que no li pregunti directament (em sembla que ja ho fa per provocar). Últimament n'he tingut dues notícies: una la vaig endevinar i li vaig preguntar directament si era veritat. L'altra em va arribar a través de la radio i quan li vaig preguntar, es va fer un fart de riure.

La segona persona que m'ha vingut al cap ha sigut un familiar meu, d'aquells que viuen per les espanyes. Quan ve per aquí, sempre vol venir a casa meva. Per què? Doncs perquè aquí pot fer la seva vida sense ser interrogat. Té una filosofia molt peculiar: "Tu pregunta lo que quieras, que yo te contestaré lo que me de la gana." A vegades em pregunto a qui em recorda... No pregunta mai res, però si li vols explicar alguna cosa, t'escolta amb ganes. No acostuma a contestar les preguntes directes, però a mi m'explica les coses. Me les explica abans d'explicar-les a la resta de la família. Sense que jo li pregunti res. Crec que precisament és per això, perquè no li pregunto res.

Normalment em costa molt fer preguntes a la gent (crec que això ja ho he dit). Sempre penso que poden molestar, que potser em fico on no em demanen. I per això hi ha vegades, com amb l'amiga de la universitat, que algú es pot pensar que no m'interessa el que em pugui dir. Això, unit al fet que no sé com m'ho faig, però que tot sovint acabo fent una pregunta i la cosa es gira i acabo contestant un interrogatori jo (o sigui parlant de mi) fa que a vegades faci pensar a la gent que no m'interessa el que m'expliquen.

Sempre, sempre? No, sempre no. I aquí la primera sorpresa sóc jo. De cop tinc una llista llarga de preguntes. Molt llarga. I pregunto. Pregunto molt. No tant com per respondre totes les preguntes que tinc (que són moltes), però en faig un 90%. I em contestes. No amb monosíl.labs, sinó amb explicacions llargues. Fins i tot en algun moment em contestes alguna de les preguntes que m'han vingut al cap i que no he fet. I, tot i així, segueixo sense saber-ne pràcticament res. M'interessa el que m'expliques, com m'interessa el que m'explica molta altra gent. Però a tu et pregunto, sense que em senti que em fico en la teva vida. No en sé la raó. Potser perquè m'has donat aquesta confiança, potser perquè t'agrada contestar, potser... Et pregunto sense sentir-me malament pensant que sóc massa xafardera o preguntona. I contestes.

Potser hauria de fer el mateix amb tothom?

dilluns, 10 d’abril del 2006

Per variar...

Aquesta tarda no he fet la feina que tenia pensat fer aquest matí. I aquest matí tampoc l'he fet, per descomptat (però no ha sigut culpa meva, això d'aquest matí). Que per què no l'he fet? Que per què ara estic aquí escrivint això en comptes de posar-m'hi? Al cap i a la fi, són poc més de les 6 de la tarda, encara podria treballar una bona estona. El problema és que no sé com fer-ho. Ho he provat tot. Els meus coneixements (i els que em pot aportar el google) han arribat fins on sóc. I no sé com resoldre-ho. Així que hauré de demanar ajuda. Però l'ajuda no em vindrà aquests dies... així que m'he posat a... bé, és igual.

A vegades reflexiono sobre què he fet jo perquè la gent es pensi que sóc tan seriosa. No ho entendré mai. Si a mi em fa riure el menys graciós! I sí, d'acord, jo val més que no em posi a explicar acudits, perquè quan els explico jo no fan gràcia, entre altres coses, per dues raons principals: la primera és que em recordo del final de l'acudit i no puc acabar d'explicar-lo sense posar-me a riure (si, ja ho sé, això fa molta ràbia, però no ho puc evitar) i la segona és que o m'entrebanco o vaig massa ràpid i no se m'entèn.

Però això no vol dir que no tingui sentit de l'humor. Sí, d'acord, potser tinc un sentit de l'humor molt meu, però jo també sé fer bromes. Aleshores, per què tothom quan dic alguna cosa en broma o s'ho pren malament o es pensa que jo m'he pres les coses malament?

Encara que semblin pensaments inconnexos, no ho són.

Feia temps que no em trobava algú així. Sí, és clar, el primer que va fer va ser enfadar-se per un comentari meu que es pensava que era perquè jo m'havia pres alguna cosa malament.

Però, per variar, he acabat ficant la pota. I què m'esperava? Si sóc jo! No podria ser de cap altra forma: havia d'acabar ficant la pota.

I, és clar, sempre hi ha el mateix problema quan "parles" amb algú que està massa lluny. Un malentès. Es creu que te'n vas (per què? La conversa era interessant i tampoc sé fer la feina). I quan intentes dir: "Eh, que encara sóc aquí, que m'has entès malament!", aleshores ja ha desaparegut.

En fi, a veure si, per variar, me'n surto...

diumenge, 9 d’abril del 2006

Converses de Rams

- Ja sóc gran, pel tortell.
- No sé qui va anar a buscar el tortell fins que en va tenir gairebé 40.
- Sí, ja, però jo ja sóc gran.
- Tu vine, que jo te'l seguiré donant fins que et casis.
- Doncs em sembla que en tens per anys.
- Bé, si t'ajuntes és com si et casessis.
- Igualment...


- I per què se n'ha d'anar?
- Perquè ha d'anar amb el seu pare.
- Per què?
- Perquè el seu pare no és aquí.
- I per què?
- Perquè és a casa seva.
- I per què?
- Perquè no viu aquí.
- I per què no viu aquí?
- Perquè viu allà.
- I per què?


- No me'n vull anar!
- Has d'anar a veure el papa.
- Jo em vull quedar.
- Sí, però et vindrà a buscar el papa.
- Per què?
Perquè és diumenge i li toca?
- No tens ganes de veure el papa?
- I tu, que vindràs?
- No, jo no.
- I per què?
- Perquè jo em quedo aquí a casa.


- I jo?
- Tu ja tens un padrí.
- Però jo també vull un regal.
- Sí, ja ho sé, però ara aniràs a veure el teu padrí i et donarà un regal.
- Jo vull un regal!
- Sí, ara te'l donaran.
- I per què jo no?
- Tu sí, però d'aquí a una estona.
- Jo el vull ara!
- Sí, ara aniràs a casa del padrí i ell te'l donarà.
- Ara!
- No, ara no pot ser.
- ...
- Va, no ploris.
- Jo també en vull!


- On és?
- No hi és.
- I per què?
- Perquè està malalta.
- I on és?
- A l'hospital.
- I per què?
- Perquè l'han de curar.
- I per què?
- Perquè està malalta.

dissabte, 8 d’abril del 2006

I, malauradament, la història es repeteix

No fa ni un any. Però, malauradament, la història s'ha tornat a repetir.

Sí, no és exactament el mateix.

Sí, no és la mateixa persona (tan de bo pogués ser la mateixa persona!)

Però la mateixa sensació.

Quan veus l'ambulància com arriba. Quan veus algú a qui posen a dintre de l'ambulància. I l'ambulància que se'n va.

I tu et quedes a casa. Esperant. Esperant, què?

Avui el dia ha començat ple d'il.lusió. Per dues coses. Però, qui se'n recorda, ara?

Des de l'agost de l'any passat he passat tantes estones d'hospital en hospital, ara per una persona, ara per l'altra, que fins i tot sembla irreal.

Però aquesta sensació, l'ambulància que ve tan ràpid a buscar algú, algú que somriu des de dintre de l'ambulància...

Per què passen les coses tan ràpid? No et recuperes d'una, que ja en ve una altra.

I l'ambulància, que marxa cap a l'hospital.

Dent de lleó

Casa meva està tota envoltada de dents de lleó. Sí, sí, aquelles flors blanques que si demanes un desig, bufes i aconsegueixes fer volar tot el que és la flor, el desig se't concedeix.

Sí, ja ho sé, són tonteries, però si deixo de creure en la màgia (o el que sigui), en què creuré?

No he pogut evitar recordar-me de l'any passat i de la tarda que vam passar amb la nineta dels meus ulls buscant dents de lleó per tots els voltants de casa.

He anat a passejar el gos. No he pogut evitar agafar-ne una. Només una. Les altres les deixaré per jugar amb la nena un dia d'aquesta setmana (si no ve una tramuntanada i desapareixen abans).

He tancat els ulls. He demanat un desig. He bufat fort. Quan els he obert, ja no hi havia res de la flor.

Ara només falta que el desig es compleixi.

I si no es compleix, tancar els ulls i somiar sempre és possible.

divendres, 7 d’abril del 2006

Un cop a la vida

Hi ha coses que només passen un cop a la vida. Saps que només tindràs una possibilitat: si ho fas bé a la primera, perfecte. Sinó, et quedaràs tota la vida pensant què hauries pogut fer perquè allò hagués sigut millor, per aconseguir el que realment volies. En alguns casos, la resposta és, simplement, res. Podries haver fet un munt de coses més, però no era el teu moment. Podries haver fet les coses perfectament bé, però no era el teu destí (si és que existeix això del destí, però ho deixaré estar, que encara m'allargaria massa sobre el tema).

Més d'un cop he sentit que em trobava en una ocasió única a la vida, que si no l'aprofitava en aquell moment, ja no tornaria a tenir aquella ocasió mai més. Però, contràriament al que hauria de ser normal, com més gran em faig, més em costa convèncer-me que puc fer-ho, que ho aconseguiré. Recordo una nena (noia?) de 13 o 14 anys. Una trucada telefònica des d'una cabina (en aquella època encara no hi havia mòbils enlloc). I una veueta que em sortia de dins, tota decidida, que li deia al meu pare que ho aconseguiria. Un dia més tard, aquella nena (noia?) de 13 o 14 anys es va tirar a la piscina. Convençuda que era aquell dia o mai. I va ser aquell dia. No era res excessivament important. Era important per aquella nena (noia?), que havia treballat per ser on era els 3 o 4 anys anteriors. Aquella nena que es passava les hores del pati fent coses rares (o sigui, treballar per aconseguir allò). Però no era res que comportés fama ni glòria. Al cap i a la fi, 13 o 14 anys més tard, ningú es recorda d'aquella gesta. Bé, jo me'n recordo. Els meus pares se'n recorden. Però ningú més. Ni surt a internet (i millor que sigui així, que ja en tinc prou amb què surtin depèn de quines coses), ni surt enlloc. Jo no ho explico mai a ningú a qui conegui (per què?) i s'ha acabat perdent en la memòria del temps. Jo ho sé, i n'estic orgullosa. Però ja està. A ningú més li interessa el triomf personal d'aquella nena (noia?).

Fa poc (comparant-ho amb els 13 o 14 anys que fa de la història anterior) vaig tenir un altre d'aquests moments. Em vaig trobar enmig d'una situació en la que no m'hagués imaginat mai que jo (una simple noia que fa el que pot) es pogués arribar a trobar mai. Però sí, allà estava jo. Amb la millor oportunitat que em podria trobar en allò que feia. Més amunt ja no podia arribar. El moment decisiu. I jo... doncs em vaig armar de valor. Estava sola, sense ningú de confiança, però gent que acabava de conèixer i d'altres a qui coneixia de feia molt poc es van posar del meu cantó. Crec que va ser això el que em va fer agafar ànims. Em va fer creure que jo podia. Sabia que era una oportunitat única, d'aquelles que no es presenten gaire sovint. En aquell moment em pensava que no m'hi tornaria a trobar mai més. Però no, ara crec que si els astres es tornen a alinear algun dia, fins i tot em puc tornar a trobar amb una oportunitat com aquella. Una oportunitat única. Però una tonteria al cap i a la fi. Sí, d'acord, potser a molta gent no li sembla una tonteria, però no em serveix de res. Bé, em va servir per demostrar-me a mi mateixa que, amb una mica de sort, era capaç d'aconseguir-ho. Però, per què més em serveix? No em donarà de menjar. Ni fama. Ni glòria. Ni res que se li assembli.

Però les coses no sempre acaben bé. Quan saps que només tindràs una oportunitat, el que passa és que ataquen unes coses que s'anomenen nervis, que fan que ho facis el pitjor que pots. Sí, és veritat. I, al final, ho acabes fent fatal.

Fa uns mesos vaig viure una altra d'aquestes oportunitats que només passen un cop a la vida. Estava tan nerviosa que ho vaig fer tan malament com ho podia fer. I això és el pitjor: quan, després d'haver tirat per la borda una gran oportunitat, comences a pensar en tot allò que vas fer malament. Penses que ara ho faries diferent. Ara ja no seria la primera vegada (i la última). I, amb la informació que tens ara, faries allò molt millor. Però no pots rebobinar. Si fos tan fàcil! Et quedes amb aquell dubte: "I si hagués fet això? I si hagués fet allò altre?" Però ja no hi ha més possibilitats. La vas cagar. I s'ha acabat. Ara ja no et donaran una altra possibilitat. Sí, d'acord, no he demanat una segona possibilitat. Potser podria. Però ja sé la resposta: "no". Bé, no seria un "no" rotund, però seria un no d'aquells de "mira, et dic això perquè no et sentis malament, però és un no". Tot i que, de totes formes, després de tot aquest temps, un "sí" em faria pànic. I sé que tornaria a ser com aquella vegada que vaig deixar passar una oportunitat d'aquelles que es presenta un cop a la vida. Perquè ara sabria que, definitivament, aquesta seria la última oportunitat. I només de pensar-hi ja em tremolen les cames de nervis.

Fa poc vaig viure una altra oportunitat d'aquestes que es presenten un cop a la vida. I aquesta, de veritat, no se'm tornarà a presentar. És impossible que se'm presenti. Mai més. És més, vist com s'han posat les coses últimament, podria haver sigut la única oportunitat que tindria de fer allò que vull fer. Perquè, tal com estan les coses, només és qüestió de temps que ho hagi de deixar. Poden ser uns mesos. Pot ser un any. Poden ser 3 o 4 anys. Però aquí s'acaba tot. I llavors què? A penedir-me de l'oportunitat que vaig perdre?

La veritat és que podria viure sense les dues oportunitats que vaig aprofitar fa temps. I també puc viure sense les dues que he perdut ara. Però aquestes dues últimes són molt més importants. No sé si serà per allò que diuen que sempre volem el que no tenim. Però, realment, canviaria ara mateix les dues oportunitats que vaig aprofitar, les desaprofitaria, si aconseguís ni tan sols una de les dues que he deixat escapar. Però, és clar, jo no puc rebobinar. No puc tirar enrere. I aquestes oportunitats només es presenten un cop a la vida. I ja han passat. No les he aconseguit, però ja han passat. I no tornaran.

dimecres, 5 d’abril del 2006

La mona

Avui he passat per davant d'una pastisseria. I què he vist? Doncs que l'aparador estava ple de mones. I jo, que sóc tan despistada, m'he dit a mi mateixa: "Coi, cada cop les posen més aviat" (sí, feia temps que no passava per davant de cap pastisseria). Llavors m'he adonat que la setmana santa ja és aquí.

Últimament, cada any, per aquesta època, quan veig una pastisseria, sempre tinc el mateix pensament: "què coi hi fan les mones aquí?" Quan jo era petita, no hi havia mones. Era una cosa que feia la gent de Barcelona. Aquí teníem el tortell de ram i no teníem mona. Però ara les coses han canviat.

Bé, de fet jo era una privilegiada, tot i que no sé si dir-ne privilegiada o no. El meu padrí és d'aquí, així que cada any em comprava un tortell pel ram. Però la meva padrina és de l'Espanya profunda. D'allà on és ella, no hi ha tortell de ram. Tampoc hi ha mona de pasqua. Hi ha el "roscón", també per pasqua. Quan jo era petita, ella sempre volia que jo tingués el "roscón" (que vindria a ser com un tortell), però per aquí no hi havia "roscons". I com que jo acostumava a passar la setmana santa fora de casa, a llocs on hi havia mona, el meu pare em comprava una mona cada any, de part de la meva padrina.

Sempre recordaré la meva última mona. No sé quants anys tenia. 10? 11? Potser 12. No en tenia més.

Estava lluny de casa, però el meu pare va venir i em va portar la mona. El diumenge de pasqua. No sé si és el dia de la mona a Barcelona. Ho podria buscar, però em fa mandra. El que sí que sé és que és el dia del "roscón" al poble de la meva padrina.

Aquell dia les persones que estaven amb mi van desaparèixer. El meu pare va arribar amb la mona. No recordo com era, però em va dir que era per compartir entre tota la gent que érem allà. 8 o 10 persones. Però jo estava sola. Les meves companyes m'havien deixat allà, havien marxat sense dir res. I tenia una mona que era meva...

Vaig començar menjant-ne un tros, el que em corresponia. Total, la mona era meva...

Però el temps seguia passant. La mona estava allà. I estava tan bona... A més, les altres havien marxat sense dir res. No es mereixien tota la mona per elles. I estava tan bona... Així que me'n vaig menjar un altre trosset. I un altre trosset. I un altre...

Quan me'n vaig adonar, la mona s'havia reduit a la meitat. Em vaig mirar la mona i la mona se'm va mirar a mi. I, és clar, quan vaig veure tot el que m'havia menjat, el meu cap (molt intel.ligent, ell) va pensar: "Ostres, si ara venen les altres, què els dic? Que m'he fotut jo sola mitja mona? Mitja mona que havia de ser per totes?"

Però, és clar, no tenia sortida. Ja m'havia menjat mitja mona. Així que vaig fer l'únic que podia fer: acabar de menjar-me-la tota. I amb rapidesa, no fos cas que arribessin i em trobessin amb les mans a la massa (vull dir, a la mona).

Crec que des d'aquell dia vaig avorrir la xocolata negra. Veig la xocolata negra i sóc incapaç de menjar-ne (però només de negra, eh!)

D'aquell dia, el que més recordo és el mal de panxa. Gairebé no em podia ni moure. La panxa em feia tan de mal que pensava que rebentaria. Quan va arribar l'hora de sopar, no vaig ni tocar el menjar. "És que em trobo malament". "Em deu haver fet mal alguna cosa". Coi, quin mal de panxa!

El dilluns encara tenia mal de panxa. Els meus pares em van venir a buscar. Mentre tornàvem cap a casa, el meu pare va i em pregunta:

- Les ha gustado, la mona, a las otras?
- Sí, mucho.

Els meus pares no van arribar a saber mai que m'havia menjat tota la mona jo. Les altres no van arribar a saber mai que em vaig menjar la mona que havia de ser per totes. Però en aquell moment ho hagués preferit... si això m'hagués fet marxar el mal de panxa.

dimarts, 4 d’abril del 2006

Setmana Santa (altre cop)

Quan no tinc feina, me'n busco. Encara que siguin xorrades. Encara que siguin coses que no serveixen per res. Encara que només sigui... fer alguna cosa.

Al final, d'aquesta setmana santa només tenia un dia ocupat. Però... això és massa poc! El problema és que ara em sembla que m'he passat. Acabaré la setmana estressada per no haver fet tot el que volia fer.

Per començar, estaria bé que acabés els tres llibres que tinc a mig llegir. I, segurament, en llegiré dos més (això toca gairebé a llibre per dia? Ja ho dic jo, que al.lucino i que no faré ni la meitat de les coses que vull fer).

Per continuar, posaré una mica d'ordre als "avisos". La meva compta de correu té molts (massa) mails auto-enviats amb coses "interessants". Una cosa interessant és una cosa que em trobo per alguna banda i que tinc ganes de saber com funciona o de saber-ne més. Aleshores tinc dues opcions: si tinc un ordenador a prop, agafo i m'envio un mail amb la cosa en qüestió, que esperarà a que passi un temps determinat i llavors me la miraré amb calma. Si no tinc cap ordenador a prop, me l'apunto en una llibreteta que porto sempre a sobre i quan arribo a casa llavors m'ho envio per mail, ho deixo a la llibreteta esperant a ser tatxat o ho faig. La llibreteta va molt bé i hi ha hagut apuntat de tot, allà.

I com que avui estic amb moltes ganes de fer coses, doncs han anat sortint idees: he de fer això, he de fer allò altre, faré allò de més enllà, estaria bé que fes això... Tot això, ajuntat amb el fet que no hauré d'anar a treballar, que no hi ha ningú que vulgui classes particulars, que... tantes coses, doncs farà que, si no em distrec amb vés a saber quines coses, acabi la setmana santa molt més culta :-) (jaja, i vaig jo i m'ho crec).

Si fins i tot el dia que he quedat amb algú (a Barcelona, és clar, no podia ser de cap altra forma) me n'emportaré la llibreteta i agafaré idees per fer moltes més coses... que s'hauran d'esperar a l'estiu, que ara ja en faré prou.

És ben bé que és ben trist el que la gent del meu voltant sempre tingui tanta feina. Però no, avui tinc moltes ganes de fer coses. I en faré moltes. Avui, demà, demà passat... i tota la setmana santa! Ningú em podrà treure totes aquestes coses que he fet, encara que no serveixin per res!

diumenge, 2 d’abril del 2006

Tros de parra?

Sovint em pregunto què coi estic fent. No, no ho vull deixar, però a vegades em dóna la impressió que no té cap mena de sentit. Per què ho faig? No en tinc ni idea.

A vegades em poso a escriure i em va bé. Jo sola m'animo només d'escriure-ho. Però, per què ho poso a internet on tothom que vulgui ho pot veure? O on qualsevol persona pot venir aquí i deixar algun comentari que pot ser més bo o més dolent? Per què explico coses que no explicaria a gairebé ningú? Per què em costa tan poc explicar-ho a una pantalla? Per què no m'ho guardo per mi?

Hi ha comentaris que provenen de persones "conegudes" (entenent per conegut algú que deixa comentaris més o menys periòdicament). A vegades penso que algú me n'hauria de dir alguna de ben dita, però no acostumo a tenir comentaris com algun que he vist per altres bandes, que no són massa agradables. Bo o dolent? No ho sé. Potser de tant en tant va bé algun comentari que digui les coses sense embuts.

Però, el que em rebenta és algú que busca al google tinc molta gana i arriba a aquest post. Se'l llegeix (o no) i em deixa dos comentaris. En el primer em diu tros de parra (val més ser un tros de parra que altres coses) i que és la primavera. Llegeixo el comentari i, si el/la tingués al davant li diria que no en té ni idea de per què estava nerviosa. Però potser se n'adona. I llavors em deixa el segon comentari. I, saps què? Doncs tens raó, no he explicat el que em feia posar tan nerviosa. Però ho podria haver explicat i no te n'haguessis adonat, perquè només has vist aquest post (per això serveixen les estadístiques). I sí, ho podria haver explicat, però no tindria cap sentit. Jo parlava d'estar nerviosa. La raó no hi pintava res al post.

I bé, com que el principi del post no té gaire sentit, aquest tros de parra que escriu aquestes línies, explicarà que avui s'ha adonat que ja estem al mes d'abril. S'ha passat una estona a fora de casa veient com pedregava. M'ha fet pena com anaven caient totes les flors del cirerer, que ja estava ben florit (aquest any hi haurà un bon munt de cireres! I de les bones!) Però m'encanten aquestes tempestes d'estiu.

També m'he estat una estoneta (un minutet i prou!) mirant el meu punt de llibre. M'he adonat que ja fa gairebé dos anys que el tinc. El pobre està ja una mica fet caldo, però és que és el punt de llibre més maco que tinc i no el canviaré fins que en trobi un de millor, cosa que em costarà. Me'l van donar ara farà dos anys, per Sant Jordi. Hi havia els d'ona catalana al pont de pedra fent entrevistes i donant punts de llibre. Em van preguntar (sense micro, només per fer estadístiques) quins llibres havia comprat. Crec que van passar de mi, perquè era un outlier. Però em van donar el punt de llibre. A part de la propaganda de la radio, hi ha la imatge d'una rosa groga i d'una de vermella, però la groga ressalta sobre tot el punt: quan te'l mires, només hi veus la rosa groga. Em sembla que aquest punt de llibre em durarà molts anys.

Realment, aquest post no té cap ni peus. Però, en fi, el publicaré igual. Per si de cas els d'ona catalana (o alguna altra empresa) busca alguna idea per fer punts de llibre per sant Jordi. Si veuen això, potser en faran algun que m'agradi. Tot i que em sembla que ja no hi sóc a temps...

dissabte, 1 d’abril del 2006

Com estàs?

- Hola, tens un moment?

- Sí.

Mira, no tinc cap ganes de tenir aquesta conversa. I, per la cara que fas, tu tampoc. Però què vols que et contesti? Que no?

- Com estàs?

- Bé.

No. No em preguntis això. Pregunta el que vulguis, però no segueixis per aquest camí. Què vols, enfonsar-me? No, no m'ho preguntis.

Tot i que, ara que ho preguntes, estava perfectament. Però no estava tan bé com em pensava. Perquè aquesta pregunta m'ha tornat uns dies enrere. Coi, per què m'ho preguntes? I després de tants de dies? Au, va, home, a això has vingut?

- No t'enfonsis ara, eh!

- No.

Perfecte. Segueix pel mateix camí. Fins fa un moment jo estava perfectament. De fet, fins i tot aquest matí jo anava pensant que tota la vida les coses me les he guanyat, i que això hagués sigut un regal i no m'hagués sentit bé pel cop de sort. Sí, ja ho sé, sóc burra, però és el que pensava. Però ara vens i em dius això. Va, deixa-ho estar. Total, quina importància té? Vull dir: quina importància té per tu?

- És que tal persona em va dir que estaves molt enfonsada.

Osti, perfecte. I aquesta persona ja no ho va saber per mi. Ja només em faltava això. Tio, que no teniu feina? No n'hi ha prou de safareig?

Per què sóc tan burra? Per què tot això que em ve al cap és incapaç de sortir i dir-ho de paraula? Això i coses que venen darrere. Només sóc capaç de fer que sí amb el cap. I tampoc serveix per res, perquè qui parla amb mi no s'atreveix a mirar-me a la cara.

Quan marxa, em torno a tencar amb clau. No ho havia fet mai, i en menys d'una setmana ja ho he fet dos cops.

Al cap d'una estona (poca) sento que truquen a una porta i veig com intenten obrir la meva. Em quedo quieta, sense fer fressa. No sé qui és. Si és algú que volia alguna cosa important, ja tornarà. I sinó, doncs tampoc passa res perquè no m'hagi trobat. Al cap i a la fi, quan marxo per un moment tenco amb clau. I prefereixo que es pensin que he marxat, o que estic vés a saber on, que no pas que vingui algú més a preguntar-me com estic. Perquè tinc el convenciment que, a la que entri algú, em preguntarà com estic.

Al cap d'una estona, obro i me'n vaig a donar un volt. No he fet ni 10 passos, que em trobo amb algú. "Com estàs?" Toca't els ... !!!!!!!! Jo m'he aixecat que estava perfectament, però ara mateix em venen ganes d'agafar els trastoquets i anar-me'n a casa. Ni tan sols jo sabia que no estava bé. Però voleu deixar de preguntar-me que si estic bé? Estic bé. Sempre i quan no em comenceu a preguntar si estic bé.

Quan aconsegueixo recuperar-me de l'altre, em trobo algú altre. Algú que l'altre dia em va començar a preguntar que com havia anat tot quan jo estava (i ell ho va veure) atenent a una altra persona, que no sabia res del tema, però que va escoltar molt atentament tota la conversa, i que, per la cara que va fer, ara ja ho deuen saber tots els seus coneguts, que també em coneixen a mi. No teniu feina? Si voleu, ja us en dono una mica jo, a tots plegats!

No content amb això de l'altre dia, el primer que fa quan em veu és preguntar-me altre cop el mateix.

Fins que apareix una persona que feia molt temps que no veia. El primer que fa és preguntar-me: "Hola Llum, com estàs?" L'escena s'ha repetit unes 10 o 12 vegades l'última setmana, i això que feia com 3 o 4 mesos que no em deia res.

I, per acabar amb el tema, em ve algú més i em fa una pregunta que... i aquest algú ja és la tercera generació de xafarderia. A sobre, amb el convenciment que m'ho pregunta per explicar-ho a la primera persona que apareix en aquest post.

De veritat, per què no em deixeu en pau?

És que el meu cervell té una ordre acció-reacció que em posa dels nervis. A l'acció "escoltar com algú em pregunta com estic" té la reacció "activar els llacrimals". Tant li fa que jo estigui perfectament. Tant li fa que sigui la persona més feliç del món. El meu cervell es gira i es dedica a fer-me la punyeta.

Sí, està clar, no em passa sempre. Però gairebé. Sempre que el meu cervell detecta una mica de preocupació de la persona que ho pregunta. O interés. O que veu que potser s'ha equivocat jutjant algú (tot i que em sembla que en algun cas no s'ha equivocat, però el simple fet de sentir-ho, ja ho activa).

Per què coi sóc tan bleda?