Una vareta màgica

Hi ha una cançó que és de les indiscutibles al meu mp3. Quan, a l'estiu, fa molta calor, i la sento, somric. Quan al gener, o al febrer, la sento, penso que queda molt perquè torni a ser la seva època. Però la deixo i somric. I quan arriba la tardor, penso que ja aviat serà el seu dia. I també somric.



Quan vaig recuperar els posts antics, també vaig recuperar les etiquetes antigues. I una d'elles era "si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar)".

Si avui tingués una vareta màgica i la sabés utilitzar... crec que faria moltes coses. O no, no en faria cap. Perquè la màgia sol venir sola, sense que ningú la cridi. Sense que ningú l'invoqui.

La màgia sol venir per portar-nos el que volíem, o fins i tot el que no sabíem que volíem. O de la manera que no sabíem que ho volíem.

Avui no vull estar enfadada amb ningú. Ni avui, ni demà, ni tot el que queda d'any. Fa uns dies em vaig proposar fer somriure cada dia a una persona, com a mínim. De moment, ho estic aconseguint.

Si tingués una vareta màgica, faria que tothom fos feliç, però tothom sap trobar la seva felicitat sense una vareta màgica. Sense que ningú li digui com. Trigarà més, o menys. Però la trobarà.

I, ara sí, fins al 2009!

El meu llit...

El meu llit no és com aquest. Però... tinc unes ganes de posar-me al meu llit!

Tinc ganes de posar-me a dormir. A dormir i no sentir com algú parla sense parar. No tenir mal de cap perquè em taladren a preguntes.

Tinc ganes de posar-me a dormir sense una tele amb algun programa del cor, la teletienda o alguna cosa similar sonant a tot drap a l'habitació.

Tinc ganes de posar-me al meu llit, tancar els ulls, i dormir. Dormir fins que el cos em digui prou. Al meu llit.

Estic tan cansada! Ho notava, aquests dies. I sabria que estaria cansada. Sabia que tornaria el diumenge al vespre i no m'aguantaria dreta.

Tinc ganes de posar-me a dormir. I molt!

Si tingués una vareta màgica...

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), demà no seria dilluns. Em podria posar al llit i dormir fins que el cos em digués prou, i no hauria d'anar a treballar.

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), no tindria una cosa per acabar per dijous, ja la tindria feta, i podria estar més tranquil.la aquests dies.

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), els posts en paper es transformarien en posts del blogger i podria publicar-los en un moment.

Però no tinc cap vareta màgica. Ni la sé utilitzar. Així que hauré de fer el que pugui. I anar a dormir mooooooooooooolt aviat. Segurament, ja hi hauria de ser.

Al final he caigut, i he fet un post. He deixat comentaris per aquí i per allà i tinc vuit posts en paper molt minsos. Però aquesta setmana he rigut fins que m'ha fet mal la panxa, he plorat perquè sóc idiota, he corregut (sí!!!), m'he mullat els peus i les mans amb l'aigua del Mediterrani, he vist riure, he vist plorar, he vist gent que feia anys que no veia, he... No m'estranya que estigui tan cansada!

Mitja tarda

És mitja tarda. Miro per la finestra. Fa sol.

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), pararia el temps. O faria que sonés el telèfon i no hagués de treballar aquesta tarda.

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), el meu cotxe seria a prop d'on treballo, i no a casa, i no tindria cap problema per conduir-lo.

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), faria que pogués caminar durant un parell d'hores sense que em fes mal el peu, ni aquestes dues hores ni després.

Agafaria el cotxe. Conduiria. Aparcaria a prop dels jutjats de la ciutat. Passaria pel pont nou. I pujaria. Amunt. Més amunt. I més amunt.

Pujaria per les escales i em quedaria allà.

Em tocaria el sol. I l'aire. I ja veuria les parades de les fires muntades, amb la nòria sobresortint pel mig dels arbres.

Trobo a faltar el córrer. I molt, ho trobo a faltar.

Però, més que córrer, trobo a faltar les meves caminades.

Tornar a l'adolescència

No fa massa vaig fer un test en el que em deia que la meva edat real eren 14 anyets. Fa una mica més, vaig parlar de dependència. I ara...

Em sento com una adolescent altre cop, i no m'agrada la sensació. "Papa, porta'm aquí." "Mama, que em podries portar allà?" "Hauria d'anar a no sé on..."

En un lloc on no hi ha transport públic, un cotxe és vital. Per això, una de les primeres coses que em vaig comprar quan vaig tenir un sou va ser un cotxe. Un cotxe per mi que em donava llibertat. Un cotxe que em deixava anar a on volia, quan jo volia. Un cotxe que feia que jo no hagués d'anar demanant favors aquí i allà, perquè em portessin als llocs. No m'agrada anar demanant. I sé que els meus pares em porten allà on sigui, però coi, que ells tenen altra feina.

Però, de cop, avui m'he trobat a una hora a la que mai havia anat a treballar, tot fosc, tot tancat, perquè el meu pare comença a treballar molt aviat (i ma mare encara més). De cop, m'he trobat esperant el cotxe del meu pare a la porta de la feina.

Ara mateix estaria fent un cafè (bé, o alguna cosa similar) amb una amiga. Però els meus pares no només s'han de dedicar a portar-me a mi d'aquí cap allà. Hi ha una iaia que ha d'anar a dormir. Així que m'he perdut el cafè amb aquesta noia, amb l'inevitable crítica del món en general, només perquè no puc agafar el cotxe i anar on jo vulgui, quan jo vulgui.

Ja ho sé, no és més que un cafè. Amb aquesta noia ens tornarem a veure un altre dia. Però és la situació. El meu pare fent una volta bastant llarga per portar-me a la feina al matí. El meu pare venint-me a buscar. Demà, el meu pare portant-me d'un lloc a un altre a mitja tarda. I després venint-me a buscar. La meva mare portant-me al metge. Vaja, com una adolescent.

Ara mateix, si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar) canviaria el meu cotxe per un cotxe amb canvi automàtic. O, com a mínim, per un cotxe que no tingués tres pedals i que es pogués conduir amb els braços i una cama. Perquè, quan no has sigut mai independent, no ho pots trobar a faltar. Però jo només porto des de divendres necessitant taxi i... realment, vull tornar a conduir!