dimecres, 28 de juny del 2006

La cosa serà llarga...

... que consti que he avisat! Llarga i inconnexa, però potser m'aclaro. Bé, segur que no, però és igual. Jo no ho llegiria (i he avisat).

Crec que ja he trobat el problema. El que passa és que em sembla que la solució no està a les meves mans. O, com a mínim, no sé com resoldre-ho. Ho he intentat, però n'he estat incapaç. Cada cop que ho intento i veig que no aconsegueixo, em fa caure avall, i més avall. Així que deixo d'intentar-ho. No depèn de mi i he fet tot el que he pogut, així que deixo de somiar en coses que no hauria de somiar, i a veure si em centro en el que m'he de centrar. Avui aquest post estaria ple de cançons. Últimament només faig que pensar en cançons, tot em recorda tal cançó o tal altra. Però no en posaré durant uns dies, almenys, que de moment ja n'hi ha prou amb les dues que he posat.

Avui, mentre dinava sola (amb els meus pensaments, però sola) no he pogut evitar somriure. Segones oportunitats, diuen. Quan va arribar, jo no la coneixia de res. Una persona propera a mi em va dir alguna cosa de l'estil que aquella noia no li queia bé. Quan la vaig conèixer, ja estava disposada a que no em caigués bé. Sí, ja sé que no s'han de fer aquestes coses, que perquè algú altre em digui que no li cau bé, no vol dir que a mi no m'hagi de caure bé. Però qui és el que no ha conegut mai a una persona tenint ja una predisposició a que no li caigués bé? Perquè algú altre te n'ha dit alguna cosa dolenta, perquè has vist alguna cosa feta per aquella persona que no t'agrada, perquè... per moltes raons.

Unes hores més tard, en el mateix lloc on havia dinat sola al migdia, estàvem ella i jo, despotricant de tot. Uns anys més gran que jo, però amb els mateixos problemes. Avui no hem despotricat gaire. Només una mica. Devem fer por, quan ens ajuntem les dues. Avui li hem preguntat a un si volia venir amb nosaltres i no s'ha atrevit. Per què serà?

A l'hora de dinar pensava en el que em va dir aquella persona que la coneixia abans que la conegués. Pensava en què hagués passat si li hagués fet cas. En totes les bones estones que m'he passat xerrant amb ella i rient, en totes les vegades que jo li he fet de psicòloga o ella a mi, en totes les vegades que li he dit "tu rai, que ja..." (substituint els punts suspensius per coses del tipus que ja té una casa on viure, que no és a casa dels pares), i ella m'ha contestat "sí, és clar, però tu encara ets una nena". I no, no és gaire més gran que jo. Uns anyets i prou. No sé exactament quants anys té, sis o set més que jo.

Al cap d'un temps, la persona que m'havia dit que no li queia bé, em va dir que li sabia greu. Quan ella havia arribat, gairebé no es coneixien. Em va dir que tenia una mala opinió d'ella, que s'havia equivocat al jutjar-la a primer cop d'ull. Ara són bones amigues.

I, canviant completament de tema, la resposta al que em passa m'ha vingut de cop. Algú m'ha fet una pregunta i jo l'he contestat. I, mentre contestava, m'he adonat del que em passava. Em passa que trobo a faltar una cosa. Em dóna la impressió que trobo a faltar un miratge, però el trobo a faltar igualment.

Podria parlar del temps. O de les prioritats. O... no sabria com dir-ho. Tothom té molta feina. Jo tinc la sort (o la desgràcia) de no tenir res a fer als vespres, per això escric. Podria aprofitar el temps per fer alguna cosa de profit, però em dedico a això. Podria treballar més als vespres, que ja em convè. Però aquesta és una discusió que he tingut molts cops amb mi mateixa, i que no penso tornar a tenir, almenys avui. Avui penso i escric, que no sé si és massa bona idea, però és el que hi ha.

Deia que tothom té molta feina. Però tothom té un moment per allò que vol fer. I sempre em repeteixo amb el mateix, però si realment vols fer una cosa, per més feina que tinguis, la faràs. És una qüestió de prioritats. Si mai trobes temps per fer-la, és que t'importen més altres coses que aquella.

Són més de les nou. Però me'n vaig a treballar. Fins a les 11 o les 12. Potser una mica més. Fa dos dies que espero una resposta, que no ha arribat. Ni arribarà. Però no m'hi penso preocupar més. No és el primer cop. Ja he vist que aquesta persona sempre té massa feina, i no pot donar una resposta que li costaria mig minut de donar.

Des d'aquesta tarda que espero una altra resposta. Aquesta arribarà, un dia d'aquests. Però era avui que, si no arriba a ser per la noia amb qui hem despotricat a la tarda, m'hagués passat tot el dia sense parlar amb ningú. Era avui el dia que estava per terra. El dia que la resposta arribi, doncs ja no tindrà importància que arribi. Era avui que esperava que arribés.

Avui només ha arribat una carta al meu nom a casa. A l'adreça, el número de la casa estava posat en números romans. No he pogut evitar somriure. Des de quan els números de les cases es posen en números romans? Perquè el de casa és molt fàcil: al meu "carrer", si és que se'n pot dir carrer, només hi ha quatre cases (i el quatre no vol dir que n'hi hagi poques, sinó que vol dir que n'hi ha només quatre). Però, què passaria en un carrer de Barcelona? Faria gràcia veure alguna carta dirigida a una adreça del tipus Diagonal DCLXXXIX, per exemple.

Aquest cap de setmana he quedat per conèixer algú. No sé pas com em deixo enredar d'aquesta manera. Realment, em podria quedar a casa a treballar, no sé què hi vaig a fer. Però ja havia dit que hi aniria, i ara no em faré enrera. Si vaig dir que ho faria, ho faré. Tot i així, per això pensava avui amb la noia amb la que despotriquem. No conec a aquesta persona, però ja sé que em caurà malament. Sí, ja ho sé, tothom es mereix una oportunitat. Sí, ja ho sé, quina bona predisposició que tinc. Sí, ja ho sé, per això millor em quedaria a casa. Però, qui sap, potser m'equivoco. I, al cap i a la fi, a mi també m'agradaria que algú em donés alguna oportunitat. Al cap i a la fi, si no hagués donat una oportunitat a la meva amiga, m'hagués perdut un munt de coses.

dimarts, 27 de juny del 2006

Felicitats?

L'altre dia estava tan tranquil.la, treballant a l'ordenador, quan veig una nova conversa del messenger, on algú em felicita. Una noia japonesa, que ja no recordo ni com va anar a petar al meu messenger. Li agrada molt el futbol, i al principi només feia que parlar-me del Madrid, fins que li vaig explicar que no, que jo del Madrid no... La noia em felicitava per la selecció espanyola. Amb el que em va costar explicar-li el dia que el Madrid va guanyar la seva última Champions que no me n'alegrava gens ni mica, vaig decidir que li diria que gràcies i apa, a una altra cosa. No tenia ganes de trobar-me amb la situació que m'havia trobat dos dies abans.

Dos dies abans vaig coincidir amb un holandès, també per internet. Ara semblarà que em passo el dia xerrant amb gent de fora, que no és el cas (o potser sí?) La conversa va ser una cosa de l'estil:

- Molt bé la selecció espanyola, et felicito!

Eh? Escolta, que jo no jugo amb la selecció (ni ganes). Jo no he fet cap mèrit perquè la selecció guanyés dos partits (encara no havia guanyat el tercer, i espero que últim).

- Bé, a mi no m'agrada la selecció espanyola.
- Sí, és clar, a mi tampoc m'agrada la selecció holandesa: hi ha massa jugadors de l'Ajax i no m'agrada l'Ajax.

Ai, que no m'explico bé...

- No, em referia a que no em sento identificada amb la selecció espanyola.
- Ah, és clar, et sentiries més identificada si juguessin els jugadors que tu creus que ho farien millor, no?

La conversa va seguir una estona, en el mateix estil. Al final vaig desistir d'explicar-li. Per més voltes que hi donava, ell seguia sense entendre-ho i no sabia com explicar-li-ho.

Avui sóc francesa. Que ningú em parli de la selecció.

Porto una estona a l'habitació més llunyana de la tele. He tancat la porta (digueu-me antisocial, ja no ve d'aquí). No vull sentir els de la Ser i els seus crits. I no vull sentir el meu pare, com canta els gols. Perquè ja fa dos o tres dies que el sento a parlar del partit, tot el dia, a totes hores.

I, és clar, posar música forta. A vegades sóc una mica massoca. Agafo una cançó i la poso un cop i un altre, i no me'n canso. Sort que ningú més em sent, o em portarien directament al manicomi. Porto escoltant la cançó des de les nou i sóc capaç de seguir escoltant la cançó fins que s'acabi el partit. Potser canvio, però de moment...


Powered by Castpost

diumenge, 25 de juny del 2006

Ja ens veurem


Powered by Castpost



La cançó és una enganyifa. I de les grosses. O potser no.

Era (és) una persona amiga. Algú amb qui podia parlar. Una de les úniques cinc persones (i entre aquestes persones, dos són els meus pares) a qui he explicat la notícia. Al principi ho hagués explicat a molta gent, però llavors vaig decidir que el millor era callar i esperar a veure com evolucionava tot. El que passa és que a vegades no sé estar callada, i encara, després d'explicar-ho als meus pares (que ho havia de fer) i a l'Anna, només se m'ha "escapat" a dues persones més. I una d'elles era aquesta persona.

Però avui m'he trobat amb un "Ja ens veurem". Un "Ja ens veurem" que vol dir que d'aquí a molt de temps potser torna a aparèixer. Un "Ja ens veurem" que indica que no li digui res, que quan tingui temps ja en tornaré a saber alguna cosa.

I em sap greu. Per què no me n'hauria de saber? Simplement, desapareix. Si algun dia vol, apareixerà i "ja ens veurem".

I jo, que sóc del gènere tonto, quan torni a aparèixer, estaré esperant, com si no hagués desaparegut. O potser no?

dissabte, 24 de juny del 2006

Incapaç

Fa dies que sóc incapaç de dir res. No, no estic afònica. Em referia a que fa dies que sóc incapaç d'escriure res aquí. Per què? No ho sé.

Anant bé (i perquè sempre em passa el mateix), seria publicar aquest post i venir-me mil i una idees. Però, no sé per què, em dóna la impressió que aquest cop no serà així. O potser sí?

Quan torni a tenir alguna idea, o torni a saber com expressar-la, escriuré alguna coseta. De mentres, segueixo estant per aquí, llegint el que escriviu.

dimarts, 20 de juny del 2006

Pseudo-meme

Fa dies que corre per aquí i per allà un meme. Un meme que més d'un ha passat "a qui vulgui seguir". I jo no tinc ganes de fer-lo tot, però sí una part, la part que té a veure amb els llibres. Que jo faré a la meva manera, faltaria més! La resta seria massa difícil... Així que escullo una novel.la, una trilogia i un llibre del meu camp de treball.

A l'hora d'escollir un llibre, la cosa es fa molt difícil. Però he aconseguit reduir la meva tria a un sol llibre. Sí, sembla impossible, però ho he fet. La cosa ha sigut bastant senzilla: he escollit un autor. I sí, la tria ha sigut molt fàcil. Si m'hagués de quedar amb un sol autor, aquest seria, indiscutiblement, Asimov. I, malgrat que tinc molt d'apreci als seus contes de robots, he de reconèixer que m'agrada més la sèrie de la Fundació. Però he dit que em quedaria només amb un llibre. I el llibre amb el que em quedo és Segunda Fundación. Perquè si ja quan vaig llegir la Fundación em va encantar, l'aparició de la segona fundació va ser simplement genial. Només hi ha una paraula per descriure-ho: genial (sí, ja ho sé, ja ho he dit abans, això de genial, però és que s'ho mereix). Així que, si m'he de quedar amb un sol llibre, em quedo amb aquest, la Segona Fundació, tot i que, és clar, aquest sense els altres no seria res. Un dia d'aquests hauré de fer un descans als llibres que llegeixo de la biblioteca i als que tinc a casa pendents de llegir i llegir-me tota la col.lecció, un darrere l'altre.

Anem per la trilogia. Aquesta és més difícil. Bastant més difícil. Però al final m'he decidit. Tres trilogies voltaven el meu cap. Totes tres completament diferents. La primera, El senyor dels anells, que em sembla que no necessita presentació. La segona, les Crónicas del señor de la guerra, de Bernard Cornwell. Una gran trilogia que explica la història del rei Artur vista des d'un dels seus cavallers. Crec que ja n'havia parlat. Però al final em quedo amb una altra trilogia, que ja fa temps que en volia parlar, però ho vaig anar deixant i deixant, i al final no ho vaig fer. Es tracta de la trilogia de Mart de Kim Stanley Robinson. Però, ull, compte amb la trilogia, que o t'agrada molt, o pot ser dur de llegir. La trilogia explica la colonització del planeta Mart, des que 50 persones deixen la Terra per anar-hi a viure. Com van transformant el planeta per fer-lo més habitable, com es barallen entre ells perquè uns volen conservar el planeta tal com és i els altres volen transformar-lo en una altra Terra, com la gent emigra des de la Terra a Mart perquè a la Terra ja no hi queben gràcies a uns tractaments de longevitat (que permeten que els mateixos personatges visquin els tres-cents anys que dura la trilogia), com... bé, és difícil resumir prop de 2000 pàgines en un sol paràgraf!

I, ja per últim, un llibre que tracta sobre el meu camp de treball. És un llibre que ja fa molt de temps que volia comentar, però que no ho acabava de fer, perquè no l'he acabat. En vaig llegint un trosset de tant en tant, i per això estic trigant molt a llegir-lo. Mentre el vaig llegint, vaig fent una mica el que fa la Clara, només que ho vaig guardant i no ho publico. Així que res, poso el que ja tenia escrit sobre el llibre, i si algú en vol saber més, que pregunti.

Ah, sí, el llibre tracta sobre el meu camp de treball, però el llibre parla de tantes coses, que hi ha on triar :-)

Cómo clonar a la rubia perfecta... o sigui, a mi :-) Només que hi ha un "petit" problema. Bé, dos petits problemes: ni sóc rossa ni sóc perfecta.

Quan vaig veure el títol d'aquest llibre, vaig pensar que aquest llibre no era pas per mi. Com podia llegir jo un llibre amb un títol així? Però el lloc on ho vaig veure era un lloc seriós, així que em vaig llegir la crítica del llibre i em va semblar que podia estar bé. Però m'equivocava: estava millor que bé.

No sabria com dir que és el llibre. Explica les coses, però d'una manera molt planera. Però, sobretot, ho explica ple d'humor. Cada cop que l'agafo, alguna cosa em fa riure. O, com a mínim, em fa somriure.

Estic trigant a llegir-lo, ja ho he dit. No perquè no m'agradi. Sinó perquè és d'aquells llibres que tenen tanta informació, que necessito pair-los. Necessito llegir-los molt a poquet a poquet, per així tenir la sensació que el que llegeixo em quedarà gravat a la memòria. Perquè, sí, me l'hagués pogut llegir en un o dos dies. Però hagués tingut la impressió que amb tanta informació, se m'oblidava tot.

Hi ha coses que explica al llibre que ja sabia. Però explica moltes d'aquelles coses que tanta gràcia em fan, curiositats d'aquelles que deixo anar de tant en tant (quan tinc confiança) i que la gent se'm mira amb cara de bitxo raro. Però, és clar, només les deixo anar de tant en tant. I tampoc en sé tantes.

En el primer capítol comença parlant de clonació i, agafant com a tema central el fet de clonar a la "rossa" perfecta, va explicant una mica de què es tracta. Perquè es vegi una mica el sentit de l'humor, el llibre comença de la següent manera:

Buscas amor i cariño? ¿Sabes exactamente lo que quieres pero no tienes ni la más remota idea de cómo conseguirlo? Relájate. La ciencia tiene la respuesta. Todo lo que tienes que hacer es clonar a la rubia perfecta. O a la morena perfecta. O a la pelirroja... Tú decides. Tienes a tu disposición todas las tecnologías en permanente evolución del siglo XXI, así que piensa en el nivel de felicidad que te puede aportar la clonación. Siempre que no olvides leer con atención la letra pequeña...

Bé, jo de fet no clonaria a cap rossa, ni a cap morena, ni a cap pèl-roja... Ara, si se'ls canvia el gènere potser sí :-)

Però gràcies a això he descobert petites curiositats. Com ara que la paraula "clon" prové del grec "klon", que significa branqueta. I és que a la natura hi ha molts clons naturals, que són els que s'obtenen creant una nova planta a partir d'un esqueix d'una altra. O altres coses que em semblen molt curioses i que no hagués dit mai, com ara que la pel.lícula Gattaca es diu així perquè utilitza les inicials de les bases nitrogenades de l'ADN: adenina, citosina, guanina i tiamina. Em va fer molta gràcia llegir-ho.

Podria seguir posant coses d'aquestes que he après amb el llibre. Però no ho faré. Que per això ja hi ha el llibre!

Mai?

Veig la llum del bar oberta. Tinc set, però sé que a aquella hora tenquen. Trec el cap per la porta. Veig el noi del bar, que està recollint.

- Encara està obert?
- Sí.
- Doncs un moment, que vaig a buscar els diners i ara vinc.

Trigo menys de mig minut a anar a buscar els diners. No estan lluny. Quan torno, el noi no és enlloc. Arriba al cap d'un moment del magatzem i es posa a riure.

- Tu estàs acostumada a que et convidin sempre, no?
- Com?
- Sí, com que no portes diners, estàs acostumada a que et convidin sempre.
- Jo? Ui, no! Si a mi no em convida mai ningú.

Error. Mai? Ningú? Són paraules que no s'han de dir mai (encara que ara ho acabi de fer). Primera, perquè és mentida. I, malgrat que no sigui algú a qui acostumi a convidar la gent...

- Què volies?

Li dic i sento una veu al darrere que diu:

- Jo també.

Em giro. És un noi que conec. Bé, conèixer, el que es diu conèixer... No sé com es diu (per variar), però el tinc ubicat a l'espai i al temps. Li pregunto com li va, i em diu:

- Va, et convido.

Veig el noi del bar com aixeca el cap i es posa a riure.

- No, que ja ho pago jo.
- Que sí, dona, que et convido.

Arriba el noi del bar, fent-se el despistat. L'altre noi li diu que li cobri tot. Llavors el noi del bar es gira cap a mi, rient, i em deixa anar:

- Veus? Tu no pagues res.

diumenge, 18 de juny del 2006

A l'anada...

Quin silenci, mare meva! Com pot ser que en un cotxe ple de gent hi hagi aquest silenci? Sí, és clar, estan tots adormits, però és que... com pot ser que ningú digui res?

Sort de la radio. Però, ai, m'he acostumat a anar sempre sola. Vaig sempre sola a tot arreu. Sí, com que vaig sempre sola, quan vaig acompanyada em sento com rara. Mira quina cançó. Ara cantaria, si anés sola. Però millor no ho faig. Buf, un altre cop el si anés sola.

He hagut de fer lloc al cotxe. Com que sempre vaig sola, els seients del cotxe estan plens de papers i altres coses. Ara feia...

No, no feia tant. Només un parell de dies. Sembla mentida. Les coses...

- Però què fas??????????
- On vas?????????????

Ai, merda!

- Ai, estava despistada. Com que cada dia agafo aquest camí...

Mare meva, però com han saltat! Si semblava que estiguessin tots adormits! Però no, deuen tenir alguna cosa que si es poden ficar amb una noia que condueix els faci despertar-se de cop i saltar. Encara que vagin en el mateix cotxe. Que jo no he demanat portar el cotxe! Sí, m'agrada portar-lo jo, però jo ja els he dit que el podia portar qualsevol altre.

Si total, sempre vaig sola. Si feia... ah, doncs no, no feia tant. Feia un parell o tres de dies que vaig portar algú amb el cotxe i vaig treure les coses del seient del davant. És ben bé que les coses sempre van per parelles.

Ai, ja m'ha tornat a venir al cap el post del Tetris. Un dels primers posts que vaig llegir d'en Zinc. Tenia tota la raó. Ara, quan em trobo en una situació semblant, penso en el Tetris. Resulta que portes mig any (per dir alguna cosa, perquè no recordo l'últim cop que vaig portar algú en cotxe) sense portar a ningú al teu cotxe, i en dos dies l'omples dos cops. I no parlo només de cotxes. Les coses solen venir per parelles. Seria tan fàcil si les coses vinguessin ordenades, d'una en una... Però no. Et pots passar molt de temps sense que en vingui cap, i després, au, dos de cop (o tres, o quatre). I apa, a escollir. Quan si haguessin vingut d'una en una hagués sigut tan senzill...

Ah, mira, ja hem arribat.




A la tornada...

Oh, com m'agrada aquesta cançó.

- Bla, bla, bla, bla, bla...

Ostres, no podries callar? Que portes deu minuts parlant sense parar!

- Bla, bla, bla...

Pujarem el volum de la radio, a veure si es dóna per aludit.

- Bla, bla, bla...

Fa estona que no l'escolto. Ai, que jo volia escoltar la cançó i no em deixes. Va, que aquesta cançó és molt maca.

- Bla, bla, bla?

Fes que sí amb el cap. No saps a què dius que sí, però bé...

- Bla, bla, bla.

Oh! Ja s'ha acabat la cançó. Si hagués anat sola, hagués cantat. I així ni tan sols l'he pogut sentir. Ai, que m'agrada massa anar sola.

Silenci.

Havies d'anar a callar just en el moment precís en què s'acaba la cançó?

M'he perdut els últims minuts del que has dit, mentre intentava escoltar la cançó. No sé què m'has dit i no sé a què he dit que sí.

Ara espero el dia en què em vinguis i em diguis: "Pero tu me escuchas, cuando te hablo?"

Començaré a practicar la cara de bona noia...

dissabte, 17 de juny del 2006

Classes particulars?

Mai he penjat cap paper a la porta de cap supermercat o similar anunciant que dóno classes particulars.

Mai he dit pels llocs que dóno classes particulars i busco alumnes.

Quan algú m'ha dit: "Ostres, voldria trobar algú que donés classes particulars al meu fill", jo m'he fet la tonta.

Jo només dóno classes particulars a la gent que em ve directament i em diu alguna cosa de l'estil: "Llum, pots fer-me classes particulars?" O "Llum, podries fer classes particulars al meu fill?"

I jo, que no sé dir que no, acabo acceptant. Però només dóno classes particulars a aquesta gent, gent coneguda i fills de gent coneguda que em demanen si jo els puc donar classes particulars.

No les cobro gaire cares, veient el que es veu al meu voltant. De fet, no conec a ningú que les cobri al mateix preu que jo ni més barates. Però, és clar, quan et ve la veïna i et demana que li facis classes particulars a la seva filla, què li has de cobrar? I quan a partir de la filla de la veïna (que també és veïna, és clar) tens algú altre a qui fas classes particulars, què li has de cobrar?

Però, tot i així, es podria dir que visc de les classes particulars. Sí, jo no he de mantenir una família. Ni tan sols m'he de mantenir a mi. Jo només he de pagar la gasolina, els bitllets de tren i algun llibre que em compro de tant en tant. No compro res més, jo. I malgrat que la gasolina és cara, i que cada cop que m'he de comprar l'abonament del tren se'n va un bitllet de 50 (i només puc anar i tornar 5 cops), amb les classes particulars faig.

No fa ni una setmana estava ben contenta. S'havien acabat les classes particulars! Exàmens finals als instituts, primera convocatòria a les universitats, tothom aprovat... vacances! Bé, vacances de classes particulars, és clar, perquè les vacances de la resta arribaran, si és que arriben, l'1 d'agost, encara que la meitat de la meva família em tracti d'idiota i l'altra meitat es pensi que ja porto un parell de setmanes de vacances (els que no es pensen que estic de vacances permanents, és clar, que també n'hi ha). Vacances? Sí, una de les alumnes em va dir que em trucaria durant l'estiu per fer el que els diguessin per fer durant l'estiu. Però, coneixent-la, em trucarà la última setmana d'agost o la primera de setembre, amb tot fet, i només amb una llisteta de coses: algunes que no sap fer, algunes que no està segura de si estan bé, i alguna redacció per corregir (algú li hauria de dir a aquesta noia que el meu anglès és dolentíssim, que si li dic jo no em creu).

Però, he dit vacances? Ui, no, la paraula vacances està prohibida a casa la Llum. Dos dies després de dir que s'havien acabat les classes particulars, ja tinc dos alumnes nous! Una que no m'agrada massa, perquè té pinta que sa mare me l'envia perquè no es passi el dia a la piscina (odio aquestes classes!), però què se li ha de dir, viu a prop de casa, i s'ha de tenir bona relació amb els veïns... I l'altre ja m'agrada més, però hauré d'anar a aparcar a aquella zona que m'agrada tant...

divendres, 16 de juny del 2006

Amb energia!

T'aixeques al matí i no saps què et passa. Estàs de mal humor i et discutiries amb tothom. Però amb tothom, eh! I això que jo no em discuteixo mai amb ningú (bé, això de mai...)

Mentre ets a treballar veus per la finestra que plou i cauen llamps i trons. "Ah, és el temps", penses.

Però segueixes de mala lluna. Perquè hi ha coses que et preocupen. Perquè ets més lenta que una tortuga i ets incapaç de fer les coses ràpidament. Perquè fa molta calor. Perquè hi ha una cosa que no et pots treure del cap.

Fins i tot una cosa que normalment et feia il.lusió deixa de fer-te'n.

Però tot el que puja, baixa. I tot el que baixa, acaba tornant a pujar.

I demanes perdó. Perquè no t'has comportat com sempre. Perquè no tenies ganes de fer res. Perquè tenies el dia tonto. Perquè... bé, ja no saps perquè.

I aleshores t'expliquen una història. Et distreuen. Es recorden d'una cosa que vas dir fa uns dies i que et pensaves que ja no recordarien. Buf, si fa menys d'una setmana i sembla que hagi passat una eternitat!

Però, sobretot, et fan riure.

I la cara et queda il.luminada per un somriure. Per un somriure que no marxa (i que tampoc vols que marxi). Encara fa calor. Els problemes segueixen allà. Segueixes essent més lenta que una tortuga. Però somrius. Un gran somriure. Que no marxa de la teva cara.

Tens energia. Molta energia. L'energia que et provoca el somriure. L'energia que et provoca el que algú hagi compartit una cosa amb tu. L'energia que et provoca algú preguntant-te l'opinió sobre una cosa. Perquè li importa el que diguis.

El somriure que et ve a la cara quan t'expliquen petites coses. El món està fet de petites coses, i m'encanta que la gent m'expliqui alguna petita cosa. Qualsevol tonteria. Però una petita cosa.

Un dia que havia començat gris, plujós, xafogós... s'ha convertit en un dia ple d'energia.

I saps que, amb el somriure a la cara que portes, qualsevol cosa que vulguis aconseguir, serà teva.

dijous, 15 de juny del 2006

Un cert ordre

Tot ha començat amb un paper perdut. Una noia (o sigui jo), nerviosa perquè havia perdut un paper. Un paper molt important. Ai, però si no fa massa que el vaig fer servir...

Així que m'he posat a buscar-lo i he decidit posar ordre als meus papers. No massa, encara, perquè jo visc en un caos continu. Sé aproximadament on són les coses, però només jo sóc capaç de trobar-les entre tot l'escampament que tinc. Piles, pilons, més piles, coses escampades. Algun dia mataré a ma mare d'un disgust.

Però avui ma mare estava contenta. Perquè, encara que no hi hagi res arreglat, la pinta que fa tot plegat és d'ocupar la meitat d'espai. O sigui, tot continua escampat, però no tan escampat. I, és clar, al final el paperet ha aparegut.

No contenta amb això, he acabat de fer endreça i he llençat tots els papers que tenia per reciclar. Ara me'n penedeixo, però també he llençat la capsa. Ara tornaria al contenidor a veure si la puc recuperar.

La capsa la vaig construir quan anava a l'institut. Vaig agafar els cartrons de cinc paquets de folis. Un va ser la base, dos els laterals grans, i els altres dos, després de tallar-los, els laterals petits. Un cop enganxats, vaig tenir una capsa que he utilitzat per col.locar el paper per reciclar els últims 12 o 13 anys. I encara aguantava! Ara me n'hauré de construir una altra. Per què m'agafen aquests rampells, de vegades?

A ma mare no li agradava la capsa. Sempre em deia que me la tiraria. Fins i tot em va comprar una paperera perquè no fes servir "allò". Però jo ho seguia fent servir. Fins avui.

He agafat tots els papers i altres coses que calia anar a tirar. Mentre sortia de casa, m'he trobat a la nineta.

- Hola! Que vols venir a tirar això?

No ha fet falta que digués res més. Ha vingut corrent a ajudar-me. Li he donat una coseta petita, i ens n'hem anat fins als contenidors. Jo carregada amb dues coses grosses, una a cada a mà. Ella, amb una coseta petita entre les mans.

Ha sigut sortir a la carretera i la nena posar-se a mirar al terra. De tant en tant aixecava el cap i em mirava, només un segon, i llavors seguia amb la mirada fixa al terra. No sabia què li passava. Li intentava dir coses, preguntar-li coses, però ella seguia amb la mirada al terra. Com si algú la renyés. Com si fes alguna cosa mal feta.

Hem arribat als contenidors. Jo he tirat les coses grans. Ella ha volgut anar tirant les coses petites, així que ens hem estat una bona estona fent el mateix: ella agafa una cosa, "xò on va?", l'agafo a coll, tira a dintre el contenidor, xafardeja el que hi ha, la baixo, agafa una altra cosa...

Quan hem acabat, li he dit: "Ja està, ara cap a casa". Aleshores ho he entès tot.

Ha somrigut, ha aixecat la maneta, i me l'ha donat. Llavors ha tornat a riure, a saltar, a parlar. A deixat de mirar al terra, de no dir res.

És clar, jo no havia comptat amb què ella estava acostumada a que si sortia de casa i anava a la carretera, havia de donar la mà a algú. I si no donava la mà a algú, estava fent una cosa mal feta.

dimecres, 14 de juny del 2006

Dormir

De tant en tant, tinc algun dia en què el cansanci em venç. Un o dos dies abans noto que no tiro, que estic molt cansada. I el dia en qüestió, a això de les 9 del vespre, se'm tenquen els ulls i me n'he d'anar a dormir perquè no sóc persona. Aleshores, i encara que sigui un dia entre setmana, dormo un piló d'hores seguides. De les 9 a les 7 ja són 10 hores, que són un munt. L'endemà al matí, quan em desperto, ja torno a ser jo. La Llum de sempre. Fins que em torni a vèncer el cansanci.

Ara ja feia dies que notava que un dia o un altre em passaria. Entre una cosa i l'altra, portava una setmana en la que el dia que havia dormit més hores n'havia dormit sis. I bé, ja començava a no tirar, fins que dimarts al vespre, a això de les 9, me'n vaig anar a dormir.

Fa poc em vaig trobar amb una noia que havia anat al cole amb mi. Una de les coses que em va dir és que li agradaria tornar a ser com els nens, que agafaven, dormien un munt d'hores seguides, i quan es despertaven estaven descansats. Vaig estar a punt de dir-li que jo ho feia de tant en tant. Però vaig callar, perquè ja només em faltaria que em mirés com si fos un bitxo raro per això també.

Però, aquesta nit, malgrat estar tan cansada, no he dormit. Sí, d'acord, no hauria d'haver escrit el post d'ahir. Però és que no m'ho podia treure del cap. I, per primer cop (que jo recordi) no he pogut fer una de les meves dormides reparadores. Tota la nit em venia el que va provocar el post d'ahir al cap.

Aquest matí m'he recordat de la noia que va anar al cole amb mi. No he pogut evitar pensar que potser jo puc dormir així, com un nen petit, perquè no tinc preocupacions. Si tingués preocupacions potser ja no podria tornar a dormir com aquests dies, com quan era petita, o com quan estic molt cansada.

Potser és per això (i ara canvio radicalment de tema) que quan he vist l'últim comentari d'aquest post de fa uns dies he pensat que li hauria de dir unes quantes coses a aquesta persona. Però igualment no les llegirà. I potser millor que no torni a escriure "en calent".

dimarts, 13 de juny del 2006

Quan era petit, era el terror de la gent. Tothom se'n recorda. Fins i tot jo. Podria explicar mil i una coses d'aquell nen gran que es dedicava a fer dolenteries (i no tan dolenteries).

Quan jo tenia un any i ell en tenia set o vuit, un dia es va quedar un moment amb mi. Només van fer falta 10 segons amb ell a prop i sense cap adult a menys de 3 o 4 metres perquè una colla d'adults es posessin a cridar i una nena d'un any anés directament a urgències, mentre la gent que es quedava a la casa estava ben preocupada. I en aquella època no hi havia mòbils per avisar que al final no havia estat res.

No, no ho va fer a posta. El nen era entremaliat, però no era dolent. Mai ha fet les coses amb mala bava. Sí, li agradava riure a costa dels altres, però conec poques persones que siguin més bones persones que ell. Si és que en conec alguna.

És un tros de pa, per si no havia quedat clar.

No em vull enfadar amb ningú. Fa temps que ja vaig deixar-ho ben clar: si dues persones tenen problemes entre elles, però jo no tinc cap problema amb cap, a mi que no m'hi posin pel mig, que jo seguiré bé amb uns i amb els altres.

Però hi ha coses que em rebenten. No, les putades (sí, puc dir putades, és el meu blog) les podrien fer a algú que no fos un tros de pa. Les podrien fer a algú que fos tan puta (ho sento) com ells.

Però no. És molt més fàcil posar-se amb algú que sigui un tros de pa. Però qui ha de voler mal a una persona tan bona persona com ell?

No tinc paraules.

Merda.

diumenge, 11 de juny del 2006

Et puc fer una visita?

Donya Llum (o sigui, jo) està... confosa?

Fa temps va conèixer a una persona que es dedicava més o menys al mateix que ella. Però, és clar, una persona que no és d'aquí. Una persona de les amèriques. Una persona que no ha vist mai, cara a cara.

Com que es dedicaven al mateix (més o menys), i més o menys estaven en el mateix punt, es van fer amigues (amb el grau d'amistat que es pot aconseguir a través d'internet i amb uns quants milers de quilòmetres de distància). Durant un temps van saber què feia un i l'altre, i es donaven consells sobre com millorar en el que feien. Sempre dos cervells pensen més que un de sol.

Va passar el temps i es va perdre el contacte. Aquelles coses que solen passar. Passa el temps i no saps què se n'ha fet d'aquella persona. Com a molt, la felicites pel sant o l'aniversari (si saps quan són) i poca cosa més.

Però avui, i després de molt de temps (mesos? Potser un any?) de no saber-ne res, la Llum ha rebut un mail. Quatre línies, tres paràgrafs.

En el primer paràgraf (o sigui, les primeres dues línies), explica que ara fa temps que no es dedica al mateix que es dedica la Llum, però que vol tornar-hi. També explica a què es dedica ara.

En el tercer paràgraf diu que estaria bé tornar a mirar el que feia l'altre i a intentar millorar.

I en el segon?

Què hi té a veure el mail amb el títol del post?

En el segon paràgraf, em demana si em pot "fisit". La meva ment extraordinàriament desperta i superior ha deduit que se li ha escapat el dit i allà on posa "fisit" hi hauria de posar "visit". Però ha fet un esforç tan gran per deduir això (que, de fet, ja podria haver llegit les quatre línies que ha enviat abans d'enviar-les i hagués vist el fisit) que s'ha perdut del tot.

Una visita? Si fins i tot diu quan li aniria bé. Però la Llum pensa: què significa, una visita? Perquè, és clar, si resulta que la persona té pensat fer turisme per Catalunya, doncs quedar un dia a la Llum no li costa res. Però si aquest fos el cas hagués dit que volia venir per aquí, que si volia quedar algun dia, no?

Sí, ja ho sé, preguntant es va a Roma, però, què coi significa que si em pot fer una visita? I així, de cop, després de tot aquest temps? I ara jo què coi li contesto?

La Llum està una mica farta de que li passin coses rares...

Petits trossets de la meva vida

Estofat de senglar? ESTOFAT DE SENGLAR????????? No, no penso menjar estofat de senglar! Per principis. Els caçadors han tornat a introduir el senglar en el bosc que va cap a casa. Sí, tot molt maco. Però només l'han introduit per poder-ne caçar. Per despertar als pobres veïns els diumenges a les 6 del matí mentre disparen als senglars (o al que sigui). Per passar-se el diumenge al matí de cacera, amb el que tu no surts de casa per por. Per por a que et confonguin amb un senglar i et disparin... o per por a trobar-te un senglar que et persegueix mentre tu vas tan tranquil.la pel bosc. És clar que també et pots trobar un senglar de nit, mentre condueixes, o tota una família, com es van trobar l'altre dia els meus pares. I ara m'ofereixes estofat de senglar? No en vull, jo, d'això!

Ostres, doncs és veritat. Mai havia vist que s'assemblessin tant, la mama i la tieta. Tothom diu que s'assemblen tant. Fins i tot el meu pare les confòn per telèfon. Però és que jo no les havia vist mai tan semblants. Sí, és clar, la roba hi fa molt. Si les dues porten el mateix tipus de roba, ja s'assemblen més. Però és que fins i tot tenen la cara semblant. Em sembla que ja no tornaré a mirar de forma estranya a la gent que les confongui.

Ja està, ja ho he tornat a fer. L'he trobat i m'he passat un munt d'estona allà, xerrant. "Només 5 minuts", m'he dit. Però els cinc minuts s'han convertit en... ja ni ho sé. Crec que va ser una hora i mitja. Com si no tingués feina. Llavors li vaig dir que no em veuria en dos o tres dies, que tenia feina, perquè és veritat. Però quan em va dir que també tenia feina i que tampoc podia em va saber greu. És el mateix, no? Per què sóc tan pallussa? Sí, ja ho sé, deia això de "només 5 minuts" perquè tenia feina, i llavors em vaig entretenir. I no em vol entretenir. Sé que és el millor, però... bé, així no m'entretindré...

El meu pare es posa a parlar davant d'un piló de gent. Sé què va a dir, perquè m'ho ha dit. Sóc la única que ho sé. El sento començar a parlar. S'entrebanca. No l'havia sentit mai parlar així, però l'escena em sona molt. Moltíssim. S'entrebanca de la mateixa manera que jo. O jo de la mateixa manera que ell, malgrat que no l'havia vist mai entrebancar-se (a mi, malauradament, m'he vist entrebancar-me massa vegades). Veig el que fa. Tira per la directa. El mateix que faig jo. Minuts més tard, el sento dir una cosa que jo he pensat (o dit) tantes vegades... Les mateixes paraules, idioma diferent: "Qué mal lo he hecho. Es que yo no tengo facilidad de palabra". De mentres, jo penso com pot ser que ens assemblem tant.

divendres, 9 de juny del 2006

Amb el cor

Avui he rebut un mail. Bé, abans n'havia enviat un jo. I, mentre l'anava contestant, m'he adonat que l'important d'aquest blog és que l'escric amb el cor. Bé, de tant en tant se me'n va l'olla una mica (o massa, segons com es miri). Però l'important per mi és que (gairebé) cada dia em poso aquí, davant de l'ordenador, i penso en el que és important per mi. En el que és important en aquell moment, aquell dia. A vegades miro enrere, al que he escrit fa tan sols un dies, i ja no em sento identificada amb el que vaig escriure. Algun cop miro alguna cosa de fa més d'un any i em segueixo sentint identificada amb el que vaig escriure. Però el que importa és que vinc aquí i faig una espècie d'examen de consciència, i m'adono del que és important (o no), o com a mínim el que és important en el moment en el que em poso a escriure. Que em treu temps? Sí, però aquest exercici és una cosa que s'ha convertit en necessària: veure el que està bé i el que no ho està. O alguna cosa similar.

Això podria ser una resposta d'aquell meme que em va passar en Zinc fa uns dies i que va recórrer pràcticament tota la blogosfera. Encara que el seu origen no m'agradi massa (no, no penso enllaçar a cert individu).

Me'n vaig de tema. Com sempre, vaja. Bé, com sempre que em poso a davant de la pantalla i em poso a pensar. Em costa molt poc posar-me aquí i parlar amb el cor. Sembla una contradicció, perquè aquí ho pot llegir qui vulgui. I ja no sóc tan anònima. No dic que sigui ni bo ni dolent, però és molt difícil ser completament anònima, com volia ser al principi. Com em va dir algú un dia, "si et volen trobar, et trobaran".

El problema és que no sempre és tan fàcil parlar amb el cor. Aquí és molt fàcil, i m'ajuda molt a parlar. Sí, des que escric al blog a mi també em passen moltes més coses. Però és que també busco que em passin moltes més coses. No moltes, però sí més que les que buscava abans.

El problema (ai, dos paràgrafs seguits començats amb "el problema") ve quan dius una cosa, però no saps com dir-la. Llavors m'entrebanco. Intento explicar el que deia. Però encara m'embolico més. I llavors es crea una situació en la que ja no saps què dius i què no dius. Seria tan fàcil saber trobar les paraules exactes... però les paraules exactes no surten.

Ara, fa un moment, m'acabo d'embolicar un altre cop amb les paraules. No sé pas com m'ho faig. Volia dir una cosa a una persona. I l'he dit. Però llavors he pensat que es podia malinterpretar. Així que he tornat a dir-la d'una altra forma. I d'una altra forma. I al final ja no sé ni què deia ni què no deia. Vaja, com ara.

Seria tan fàcil parlar amb el cor... si sabés com dir-ho! Si sabés com dir-ho sense donar cinquanta voltes, i sense acabar dient de tot menys el que realment vull dir. Vaja, com ara.

El problema (ai, un altre cop!) és que el que estava intentant dir era una contradicció. Una contradicció que jo he sentit de la persona a qui jo ho deia més d'un cop els últims dies. Una contradicció que jo entenc, però que em sap greu. I, és clar, ara que sóc jo la que dic la contradicció, em sap greu. Em sap greu perquè no és el que vull fer, sinó el que he de fer.

És complicat. I com que és complicat, també és complicat d'explicar. I per més que intento parlar i explicar-ho, em costa d'explicar-ho. Perquè no és el que vull, però és el que he de fer. Perquè el cap parla, i diu que he de fer això. De la mateixa manera que el cap de l'altra persona també parla i diu que ha de fer el que ha de fer. Però el cor diu el contrari.

Com es pot parlar amb el cor, si estàs dient el que diu el cap? Si el cor està en contra del que diu el cap? Aleshores has de parlar amb el cap. Però vols parlar amb el cor.

I al final acabes per no fer ni una cosa ni l'altra: no parles ni amb el cap ni amb el cor. El cap s'enfada perquè no has dit el que ell volia que diguessis. El cor s'enfada perquè no has dit el que ell volia que diguessis.

I mentrestant, esperes una resposta i escrius un post que no té cap sentit, excepte per tu. Però d'això es tractava, no?

Silenci



Últimament no tinc massa coses a dir. Bé, sí que en tinc, però no queden reflexades aquí. Tots els blogs tenen alts i baixos. I la inspiració per escriure'ls, també.

És per això que estic bastant callada. És per això que hi ha silenci.

Últimament, gairebé cada matí quan em desperto tinc una sorpresa. Una sorpresa d'algú que va a dormir més tard que jo (cosa que no és massa difícil). És bonic començar el dia amb un somriure, encara que sàpigues que el somriure no va enlloc.

És per això que vaig somrient pel carrer i algú es deu pensar que estic sonada.

Últimament... ja torno a tenir moltes coses a dir, però no sé com dir-les.

És per això que callo.

Silenci.

dimecres, 7 de juny del 2006

Exemple?

Hi ha coses que fan por. Molta por. Però no hi pots fer res. O potser sí?

Quan arribo a casa, tinc un mal costum. Com que no puc obrir la porta del garatge per on ha d'entrar el cotxe, obro la porta petita, la d'entrar a peu, entro, obro la porta del cotxe des de dins, i surto a fora. Però per sortir, faig coses rares: vaig fins a la porta per dintre el garatge, com si la porta estigués encara tancada, surto per la porta petita (també com si la porta gran estigués tancada), tenco la porta amb clau, pujo al cotxe i entro el cotxe al garatge.

Quan arribo a casa, si la nineta dels meus ulls està al carrer i em veu, ve corrent a veure'm i a dir-me hola. Li encanta pujar al meu cotxe. Així que ella ve, jo li dic que he d'obrir la porta del garatge, obro la porta del garatge, me la poso a la falda, i entrem el cotxe al garatge totes dues, mentre ella agafa el volant i fa veure que condueix.

L'altre dia arribo a casa i ella estava a fora. Es va acostar corrent. Jo li vaig dir que s'havia d'obrir la porta del garatge. Ella em va donar la mà i em va acompanyar a obrir la porta. Vaig obrir la porta i vaig seguir el meu ritual, esperant que ella sortís per la porta gran, per la porta del cotxe. Però quan anava a tancar la porta petita, em vaig adonar que hi havia una nena petita que em seguia. Ella va fer el mateix camí que jo, just a darrere meu, amb els mateixos gestos que jo, fent veure que tancava la porta petita amb clau.

Si em vol imitar, per què imita les coses rares que faig? Per què no m'imita quan faci alguna cosa normal?

I és que a vegades aquestes coses fan por. Fa un temps, tenia un fan. Un nen d'uns 10 anys, que sempre venia a veure què feia jo. La seva mare em va dir un dia que jo era un exemple pel nen, que el nen es fixava en el que feia i intentava fer el mateix que jo. Són d'aquelles coses que fan pànic, perquè jo sóc jo, i m'equivoco, fico la pota, i faig coses rares. Pensar que algú al darrere em pugui estar observant em fa realment pànic. Però el que més pànic em fa és donar un mal exemple.

Fa temps, quan aquest nen tenia 10 anys, un dia em vaig enfadar molt. No m'acostumo a enfadar, i si m'enfado doncs m'ho guardo per mi. Però aquell dia em vaig enfadar tant que vaig saltar. Em vaig enfadar tant que no em vaig adonar que el nen estava allà, observant-me com de costum. Em vaig enfadar tant que vaig començar a discutir-me amb qui m'havia fet enfadar. Després tota la gent que hi havia al voltant em va donar la raó. Però el nen estava allà. El nen va veure com m'enfadava, i al cap de cinc minuts, quan se'm va passar, el nen estava allà, al cantó de la seva mare, amb una cara que mai oblidaré. Quin exemple li estava donant jo a aquell nen de 10 anys?

Han passat els anys, i el nen ja és tan alt com jo. El nen em segueix observant. A vegades el miro i li veig un gest que dic: "Ostres, acaba de fer el mateix gest que el meu pare". Llavors m'adono que no. Que no és el mateix gest que fa el meu pare. És el gest que faig jo.

I em fa por. Em fa pànic. Perquè qualsevol dia la torno a liar com aquell dia. I llavors, quin exemple estaré donant? Quin exemple dóno a unes noies d'entre 10 i 15 anys que tinc al messenger i que, en comptes de parlar-me de les coses que m'haurien de parlar (o sigui, del que les ha portat a agregar-me al messenger) em demanen consell? I no consells fàcils, que diguem.

Jo no vull ser exemple per ningú. No vull que m'imitin. Però també sé que és inevitable. Els nens imiten a la gent. A algú. I de tant en tant et pot tocar. Potser no te n'adones. Però jo, almenys, quan me n'adono, em fa pànic.

dilluns, 5 de juny del 2006

29:33.927

El despertador sona uns minuts abans de les 8 del matí. És festa, però tot i així t'aixeques aviat. Per dues raons. La primera, perquè vols treballar. Fa dies que estàs una mica als núvols (total, per què?). La segona, perquè vols anar a córrer. I qualsevol va a córrer a mig matí...

T'aixeques i el sol ja és amunt. "Ai, avui no correré massa". Recordes l'hivern amb un somriure, quan surts a córrer amb guants i un gorro. Sempre fas riure a la teva mare, perquè el gorro es mulla amb la suor, però després aquesta suor es glaça i queda el gorro amb una capa de gel per sobre.

Et vesteixes. Uns pantalons de xàndal i una samarreta. Portes el mòbil i la radio. Voldries deixar el mòbil a casa, però des del dia aquell que vas tenir aquell problema et fa por marxar sense mòbil. Però cap problema: et vas comprar una cosa que serveix per penjar al braç, on en teoria hi cap un reproductor d'mp3, però a tu t'hi caben la radio i el mòbil.

Decideixes fer la volta curta. I només una volta. Perquè fa massa calor i saps que no aguantaràs massa. Així que et dirigeixes a la carretera on començarà la volta.

Pel camí maleeixes l'hora que és. Com que només hi vas els caps de setmana, normalment a la radio fan música. Avui, però, fins a les 10 serà impossible trobar una emissora on facin música tota l'estona. En fi, paciència.

Arribes al lloc on tens marcat el principi i el final de la volta. Ja que portes el mòbil, almenys que treballi. Poses en marxa el cronòmetre i et poses a córrer.

Quan tornes al mateix lloc, pares el cronòmetre. Marca 29:33.927. Dolent, molt dolent. El sol i la calor fan que vagis més a poc a poc.

Arribes a casa i t'apuntes el temps. Dolent, molt dolent.

Però no ho has fet per això. No importa si ets més lenta que una tortuga. El que realment importa és que t'agrada fer-ho, que ho fas perquè et sents millor amb tu mateixa. Que ho fas per tu.

Algú em va preguntar un dia, mentres corria, si ho feia per aprimar-me. Jo només li vaig somriure. Quan tenia 10 o 11 anys entrenava entre 3 i 4 hores al dia i estava rodoneta. Sí, i què? Tinc molt clar que sempre seré més o menys rodoneta. I a qui no li agradi, doncs que no em miri. Jo faig esport, però no per aprimar-me, sinó per sentir-me millor, més àgil, amb més energia. I perquè, mentre faig esport em sento bé. Perquè mentre corro soluciono els problemes del món. Bé, potser els problemes del món en general no, però sí els meus problemes. Perquè fent esport es veuen les coses més clares. Perquè ara ja m'he tret de dintre les ganes de dir-li un munt de coses (i no precisament maco) a un home que em va despreciar només perquè era una noia (ho deixaré estar o em tornaré a enfadar...).

I perquè sí, perquè m'agrada. Perquè aquests 29 minuts i quasi 34 segons han estat un dels millors moments dels últims dies.

dissabte, 3 de juny del 2006

3 nens...

3 nens

2 gronxadors

1 problema

Dos nens al gronxador. Un altre s'ho mira.

- Jo també vull. Jo també vull. Jo també vuuuuuuuuuuuuuuuuuull!

- Sí, espera't un moment, d'aquí a una estona.

- Jo també vull. Jo també vull. Jo també vuuuuuuuuuuuuuuuuuull!

Al final, es fa baixar un dels nens del gronxador. Li sap molt de greu, però tot i així baixa.

Puja el nen que tenia la rabieta del "Jo també vull".

Però... el nen es queda en una part del gronxador.

- Què fas? Posa't al mig.
- No!
- Sí, posa't al mig, sinó no et gronxo.
- Que vingui l'altre.

L'"altre" nen ja està donant volts per allà. El que acaba de pujar al gronxador no vol que el gronxin fins que no pugi l'altre.

Pugen tots dos al gronxador i se'ls gronxa als dos a la vegada. No només han trobat la manera de gronxar-se tots tres, sinó que a sobre, encara s'ho han passat més bé que gronxant-se sols.

3 nens

2 gronxadors

1 solució.

3 mesos!

Sovint tot té una explicació. Tu et comences a imaginar històries. Comences a pensar on has ficat la pota (que seria el més normal). Però resulta que tu no has ficat la pota, i el problema no era teu. Llavors te n'alegres, ets feliç, ho veus tot de color groc (no, de color de rosa no, que no m'agrada. Hi poso color groc, que és un dels meus colors preferits). Però... però llavors reps una notícia. I et quedes dient-te a tu mateixa: "3 mesos?"

Fa 3 mesos em vaig enviar un mail a través del futureme. 3 mesos abans, havia fet el mateix. Tots dos mails van arribar aquesta setmana. Mails escrits amb el cor i que em van fer somriure. Mails que vaig llegir i vaig pensar: "Jo vaig ser capaç d'escriure això?" Però també vaig pensar: "Ja fa 3 mesos? I ja fa 6 mesos de l'altre?"

Recordo perfectament el dia que els vaig escriure. Entre altres coses, perquè en aquells mails hi posava el que estava fent, el que em passava pel cap en aquell moment.

En els mails hi havia moltes veritats. Moltes frases que són bones, que hauria de seguir. Hauria de seguir els consells de la Llum mig any més jove.

Però els 3 mesos que donen el títol al post no són aquests. Els 3 mesos que donen el títol al post són els 3 mesos que han de passar perquè passi una cosa. 3 mesos! Miro enrera i sembla que era ahir. Però miro endavant i es fan tan llargs!

Bé, sé que aquesta cosa no té per què produir-se. Es podria produir, sí, però avui he sabut que, si ha de passar, haurà de ser d'aquí a 3 mesos. I sí, ja no em ve d'aquí. 3 mesos no és tant de temps. Però el meu cap ja s'havia fet a la idea que, si havia de passar, seria aviat. I saber que han de passar 3 mesos encara, ha sigut una decepció. 3 mesos! Poden passar tantes coses, en 3 mesos! Però tantes! Però també en poden passar tan poques.

L'únic que sé és que aquests 3 mesos es faran molt llargs. Això sí, aprofitaré per treballar dur. Així, si després d'aquests 3 mesos, tinc una oportunitat, em sentiré una mica millor amb mi mateixa, orgullosa de mi, sense complexes.

Sempre m'ho puc mirar des d'un punt de vista millor: tinc 3 mesos per augmentar la meva autoestima. Cosa molt necessària, si al final aconsegueixo el que volia.

3 mesos!

Em vaig a enviar un altre missatge a través de futureme per d'aquí a 2 mesos i mig :-)

divendres, 2 de juny del 2006

Me l'imaginava... diferent

M'ha passat sovint. Llegeixo un llibre. Em faig una imatge mental dels personatges. Tots tenen una cara, unes determinades característiques físiques. Es fan com de la família durant uns dies. I jo els veig, sé com són, me'ls imagino.

Però llavors torno al principi. Rellegeixo el llibre. O només una part. I em trobo que aquell personatge que jo veia amb el cabell ben negre, en realitat era ros. O aquell personatge que era alt i prim, l'autor el va fer baixet i grassonet. O que aquell que em pensava que tenia els cabells llargs fins a la cintura els porta rapats al zero.

I això quan l'autor en fa una descripció, que se't pot oblidar al cap de poc temps. Quan no et descriu la idea que té en ment del personatge, et pots estar imaginant un personatge completament diferent que el personatge que es va imaginar l'autor. Aquesta és una de les grandeses dels llibres. Tu et pots imaginar les coses, muntar-te el teu món... i podria ser que fos un món completament diferent del món que volia explicar l'autor (bé, completament diferent no, però sí bastant diferent). Però és el teu món. El món que tu has vist en el llibre. El món que tu volies veure-hi. Perquè, no ens enganyem, sempre hi acabem veient més el que hi volem veure que el que hi ha. Almenys jo.

En aquest punt, hi faig entrar els blogs. Sí, ja ho sé, canvio de tema una mica ràpid. Però tot té un sentit. Jo segur que us estic enganyant. Segurament, la visió que teniu de mi és completament diferent que la visió que en tindrieu si em coneguessiu en persona. Sovint llegeixes blogs i et fas una idea de com és la persona, ja no físicament, sinó de caràcter. Però la idea que te'n fas segurament és el que tu en vols veure, no el que realment és. O potser sí. Tot i que, després de la meva experiència, em sorprendria molt que algú s'imaginés com sóc jo i l'encertés.

Des que estic escrivint blogs, m'he topat cara a cara amb dues persones més que escriuen blogs, sense que aquestes persones sabessin qui era jo.

La primera va ser fa uns mesos. Una persona que ja sap que la vaig veure. Vaig entrar jo, tota tranquil.la, a comprar el diari, i vaig veure una persona vestida de negre, de dalt a baix. Això em va recordar un post que havia escrit algú feia poc, on deia que sempre anava amb tota la roba negra. Li vaig mirar la cara i vaig veure que coincidia amb una cara que havia vist en un altre blog. I aleshores vaig saber que era aquella persona.

Tot i així, tot i ser una persona que no amaga la seva identitat, em vaig sorprendre. No sé, no me l'imaginava tan alt. I, quan li vaig sentir la veu, vaig pensar que no podia ser, que aquella veu no era la veu del blogger que jo coneixia. No, no li havia sentit mai la veu, però li havia associat una veu, sense voler, a aquella persona, completament diferent a la veu que realment té.

Sí, ja sé que he dit que probablement la gent que llegeix això tingui una idea completament diferent de la meva realitat, de com sóc jo. Però estic segura que tothom té molt clar el que vaig fer. O no?

La segona persona que vaig veure em va sorprendre molt més. Llegia regularment el que escrivia i, de cop, un dia, va escriure una cosa que em va portar a pensar que jo coneixia aquella persona. O, com a mínim, la podia conèixer. Així que vaig investigar una mica, fins que vaig reduir les possibilitats a dues persones. Dues persones que jo hauria vist més d'un cop, però que no sabia quina de les dues podia ser. Dues persones completament diferents. Una lligava amb el que jo creia que era la persona que escrivia allò. L'altra no. Així que vaig tenir molt clar quina de les dues era.

Al cap de poc temps, vaig descobrir que no era la que em pensava, sinó que era l'altra persona. Una persona completament diferent. Una persona que no m'hagués imaginat mai que pogués ser la mateixa persona que escrivia el blog. Una persona que no era ni millor ni pitjor, sinó completament diferent.

I em va fer gràcia. Perquè jo sempre m'imagino les persones. Sempre penso com poden ser. I... doncs que tinc massa imaginació. O potser som tots, que en tenim massa, d'imaginació.

dijous, 1 de juny del 2006

Ho he d'explicar

No, no explicaré cap secret (ja no vindria d'aquí, però és igual).

El títol del post ve d'aquella sensació que tens a vegades. Reps una notícia, saps alguna cosa i ho has d'explicar. Et dius a tu mateixa: "Això ho he d'explicar a..." A qui?

Avui tenia una notícia bomba. Una cosa que havia d'explicar. Però explicar... a qui?

Al final li he acabat explicant a la que m'aguanta sempre. Faltaria més.

És que estava tan contenta. Aquesta no me l'esperava. I, a més, avui.

Jo ho hagués volgut explicar a algú més. Però a qui? Ningú més m'hagués escoltat, avui. Mira que n'és de trista, la vida. Però... però jo ho volia explicar.

És horrible quan et surt bé alguna cosa i no tens a qui explicar-ho.

És horrible quan tens una bona notícia i no tens a qui explicar-la.

És horrible quan veus que les coses van bé i no ho pots explicar a ningú.

Bé, "a ningú" seria injust amb l'Anna. Però ella ja m'entèn.

I és que quan tens una bona notícia, si no la pots compartir, la notícia ja no és tan bona. Fins i tot passa a ser mig dolenta.

Però, en fi, alegrem-nos tots, que la notícia era bona! A veure si ara no fico la pota com sempre.