dijous, 29 de setembre del 2005

Vull...

Durant la setmana, només hi ha dos dies en els que arribo a casa a una hora raonable. He de fer feina, però m'ho prenc tot amb més calma. Estic a casa, em prenc el meu temps per dinar (i no dino sola), vaig a veure els malalts...

Però no, les coses no funcionen massa bé. Només fa falta que tingui algun moment per posar-me a pensar i mirar les mosques que volen per l'habitació perquè em posi a pensar en el que no he de pensar. O perquè determinades coses em sàpiguen greu. De fet, són xorrades. Però em saben greu.

Ara vull dormir. Tot just són les 9 i els ulls se'm tenquen. Estic feta caldo, i avui tampoc he fet gaire esforç físic. Bé, de fet sí que n'he fet. I d'esforç mental, doncs com cada dia.

Però sé que no podré dormir. Per començar, perquè és massa aviat. Qui coi va a dormir a les 9 del vespre? I encara he de sopar. De fet, encara m'he de fer el sopar. Vaig tard, però què hi farem! Però no, la raó per la que no podré dormir, malgrat que estic mig zombie és una altra. Una cosa que m'ha sabut greu, però que ja era d'esperar. De fet, no sé pas què coi pensava. Bé, sí que ho sé. Jo sempre m'invento històries, i llavors la tornada a la realitat és una mica dura. Com més històries em munto, més dura és la tornada a la realitat. I com més temps tinc, més històries em munto.

Vull que totes aquestes coses se me'n vagin del cap. Però sembla impossible. Ni tan sols estant tan feta caldo com estic avui, que pràcticament no sóc capaç ni de pensar quin dia és demà, me n'he pogut oblidar i ha vingut a la meva ment.

Vull dormir.

Vull tenir un dia per poder-me'n anar a dormir sense posar el despertador el dia següent. Perquè sé que m'acabaré aixecant abans de les 8, però dormiré molt més tranquila, sense saber que el despertador és allà, esperant-me a primera hora del matí.

Vull que plogui. Però no quatre gotes, com avui, sinó un bon ruixat. Si pot ser, mentre jo sigui a casa, però sinó, m'és igual.

Vull tantes coses... Coses que he dit, coses que no he dit i coses que ni tan sols sóc conscient de voler. Però, de moment, m'hauré de conformar sense cap.

Son

- Déjalo, que tienes unos ojitos de sueño.
- No, ya lo hago, si es un momento.

És un tros de la conversa (si se'n pot dir conversa) que vaig tenir ahir (avui?) amb el meu pare.

La veritat, no sé per què estic tan cansada. Sí, d'acord, fa dies que no dormo tot el que hauria de dormir, però tampoc és com per haver d'anar tot el dia com una zombie pel món. I si ara estic així, com estaré d'aquí a dues o tres setmanes?

Ahir al vespre finalment vaig poder acabar la feina que m'ha tingut ocupada els 3 últims vespres. D'aquests, dos fins a 2/4 d'1. L'altre, fins a les 12. No és tant. Així que no sé per què el cap ha deixat de funcionar correctament.

Ahir mateix, entro al cotxe, agafo les ulleres de sol, i ho veig tot borrós. Què passa, què passa? Em trec les ulleres, hi veig bé. Me les torno a posar... per què costen tant de posar? Ai, mare! És que portava les altres ulleres posades! I, és clar, si doblo la graduació, llavors sí que ja no hi veig clar (realment doblo la graduació si em poso les dues ulleres? El que veig jo si em poso unes ulleres a sobre les altres, és el mateix que veuria algú que no tingués problemes de vista si es posés les meves ulleres?)

Aquesta setmana he fet una cosa que feia anys que no feia. No sé ni com va arribar a passar. Dimarts vaig anar a dormir i reconec que estava molt cansada. Recordo que li vaig fer alguna cosa al despertador, però no ho recordo massa bé. Sé que vaig comprovar que l'alarma de la radio estigués posada i que em vaig posar el despertador a les mans. A partir d'aquí, em vaig quedar fregida. L'endemà al matí va sonar la radio. Vaig obrir un ull i vaig esperar el mig minut o un minut abans que sonés el despertador. Només que... bé, em vaig quedar adormida. A 2/4 de 7 vaig obrir un ull. Vaig sentir la radio. Encara no ha sonat el despertador? Va, ja sonarà... Però això no ho he pensat ja abans? Sí... Ostres, que estrany. Quina hora és? Quina hora és? No, no pot ser!

- Mama, per què no em cridaves, si veies que no m'aixecava?
- T'havia de cridar?

La pobra dona se'm mira amb cara de "què coi li passa a aquesta?" Des que vaig començar a anar al cole, que m'aixeco jo tota sola amb el despertador. La meitat dels dies ma mare era a casa, jo m'aixecava i ella controlava que anés al cole. La resta dels dies, m'aixecava, esmorzava, em vestia i anava a casa la veïna a què em passés revista. Com han canviat els temps! Anava a dir que no fa tant de temps, però ben pensat, ja fa 20 anys! Quina mare deixaria ara la seva filla de 6 anys sola a casa sense cangur, perquè s'aixequés i es vestís sola? En tots els anys que vaig anar al cole, la veïna no em va haver de venir a cridar ni un sol dia. De fet, quan arribava a casa seva, la filla de la veïna encara dormia. En aquella època, la meva mare em deixava la roba preparada abans de marxar a treballar, em feia portar els cabells gairebé rapats i així no m'havia de pentinar. Des que vaig deixar d'anar a la guarderia, mai més em va tornar a cridar al matí.

No recordo l'últim cop que em vaig adormir. De fet, tampoc és que m'adormís, només que em vaig descuidar de posar el despertador. Però, de totes formes, tampoc recordo l'últim cop que em vaig descuidar de posar el despertador.

Però ara ja tinc la feina feta :-)

- Mira, ya lo tengo hecho.
- Ah, sí?
- Sí, ahora lo imprimo y te lo doy.
...
- No, espera, que ya te lo doy.
...
- Es esto?
- Sí.

S'està 10 minuts llegint-ho. Els 10 minuts que necessito per fer el que em deia que deixés. Ho faig. Li dóno. Tenco l'ordenador. Demà (avui?) serà un altre dia. A més, tinc sort i, com que he d'arribar abans a la feina, em podré aixecar "tard". Sí, no m'he equivocat: si he d'arribar abans, m'aixeco "tard". És clar que això de tard i aviat és molt relatiu. I em sembla que el meu "tard" no és tan tard com podria semblar. Per exemple, demà m'aixecaré "tardíssim". Perquè he de ser a la feina aviat, però no tan aviat com avui. Suficientment aviat per no poder anar al gimnàs al matí, però suficientment tard com per poder-me aixecar a les 7! Això fins que trobi un gimnàs que obrin a les 6... però millor no el busco, o acabaré anant-hi cada dia a les 6.

dimecres, 28 de setembre del 2005

El noi de la màquina de cafè

Per raons que no venen al cas, he de dinar sola cada dia. Això, unit a la falta de gana que tinc últimament, fa que l'hora de dinar no sigui el millor moment del dia. Arribo, obro la meva fiambrera, menjo el que hi ha, sola, en silenci, i me'n vaig. El meu rècord està en 5 minuts. Sé que no hauria de menjar tan ràpid, però és avorrit, no tinc amb què entretenir-me, i acabo de seguida. Tampoc és que mengi gaire. Així que de seguida acabo. Normalment hi estic uns 10 minuts. Se m'ha passat pel cap dinar algun dia al despatx, de totes formes, trigo més a anar a on he de dinar i a tornar que a dinar. Bé, ja torno a exagerar, però tampoc em ve de gaire.

Hi ha dies com avui, que algú em diu que vindrà a dinar amb mi. Aleshores m'alegro i espero el moment de dinar. Després de passar-me un matí sense parlar gairebé amb ningú i esperar una tarda no gaire més prometedora amb la companyia, poder dinar amb algú produeix una alegria. Una alegria? Seria una alegria si al final dinés amb algú. El problema és que qui em diu que dinarà amb mi, llavors o se'n descuida, o tenia altres coses a fer, o es trobava malament, o... I, sincerament, prefereixo que no em diguin que vindran a dinar amb mi i que jo ja em faci a la idea de que dinaré sola, que no pas que em faci il.lusions i llavors hagi de dinar sola, com cada dia. Perquè si ja tinc clar que dinaré sola, doncs hi vaig i m'avorreixo més o menys, però si pensava tenir companyia i llavors em deixen plantada, és més dur posar-me a dinar allà sola. No ho entenc, si ja està clar que al final la companyia no vindrà, per què em diu que vindrà? Perquè, francament, no és ni el primer cop, ni el segon, ni el tercer... I jo, que sóc com sóc, quan veig aparèixer a qui havia de dinar amb mi, en comptes de fer-li algun comentari, m'ho callo. Només em diuen alguna cosa si per alguna casualitat del destí es recorden que havien quedat amb mi per dinar.

I què hi pinta aquí el noi de la màquina de cafè? Doncs que els seus horaris són similars als meus. Bé, no són similars als meus, sinó que coincideixen en el temps i l'espai. El temps és la meva hora de dinar. L'espai és la sala on dino, que també és la sala on hi ha la màquina del cafè.

Deu tenir entre 30 i 35 anys. És immigrant, però que ningú em faci dir d'on és, perquè no en tinc ni idea. Sé que és immigrant perquè no parla el català, i el castellà gairebé no el parla, li costa bastant. Arriba i sempre em diu: "Hola, buen provecho", que és pràcticament la segona o la tercera conversa més llarga de tot el dia. I fa companyia. La diferència entre dinar sola, en silenci, sense res amb què entretenir-se i que hi hagi el noi de la màquina de cafè, és bastant gran. Des d'on estic asseguda normalment, m'hauria de girar per veure'l. M'estic plantejant emigrar a l'altra punta de la taula, des d'on no veuré la porta, però veuré la màquina de cafè. Almenys, quan hi és ell, em passo el dinar sentint la fressa que fa mentre omple i neteja la màquina. Que sí, no és massa cosa, però és alguna cosa. I fa companyia. A vegades he pensat a baixar a dinar amb la radio, però ja vaig tot el dia amb la radio, i mai m'acabo de decidir. De totes formes, ara ja tinc qui em fa companyia a l'hora de dinar, encara que només sigui algú que fa la seva feina, i que només em diu "Hola, buen provecho".

La seva feina no és massa agradable. Ell arriba i comença a netejar la màquina. De tant en tant, apareix algú que va a la màquina. I sempre es troba amb el mateix: algú, amb cara de fastiguejat, que li pregunta si en té per molt. Entenc que algú que ha fet el camí fins a la màquina de cafè, quan arriba i veu que no pot treure cafè de la màquina es mosquegi. Però, no sé, ha de ser bastant dur per al pobre noi, que tothom et miri amb mala cara, que ningú et vulgui veure per allà. Sí, ja ho sé, estic dramatitzant, però quan has repetit com 10 o 12 vegades que en tens per una estona i veus les cares de la gent que ve a buscar el cafè, al final ha de tocar la moral, per més que diguis que passaràs del que et diuen.

Sempre acabo primer jo amb el dinar que ell amb la màquina. Marxo i li dic adéu, en català. Ell em contesta també adéu en català. El primer dia es va sorprendre molt quan li vaig dir adéu a l'hora de marxar, cosa que em fa pensar que potser la resta de la gent no és massa simpàtica (o hauria de dir educada?) Si dues persones estan en una sala i quan una ha entrat ha dit hola, diria que el més normal és que quan una de les dues surti digui adéu. O potser el que el va sorprendre va ser que algú li dirigís la paraula i no fos per dir-li si en té per molt.

Ja ho dic jo, al final encara ens acabarem fent amics, el noi de la màquina de cafè i jo.

divendres, 23 de setembre del 2005

La felicitat

Avui estava amb una noia que fa primer d'ESO. Li estava explicant unes coses. Quan he acabat d'explicar-li tot el que li anava a explicar, i mentre recollia les coses per tornar a casa, m'ha demanat consell. Es veu que el professor de català els ha demanat que fessin una redacció sobre la felicitat. Jo me l'he mirat i no he pogut fer res més que somriure.

He retrocedit 15 anys (buf, dit així, sembla molt de temps!) i m'he adonat que si a mi el meu professor de primer d'ESO (en el meu cas, setè d'EGB) m'hagués demanat que fer una redacció sobre la felicitat, li hagués maleït els óssos. De fet, és probable que algun cop n'hagués hagut de fer alguna d'aquest tema. Ara mateix no recordo cap redacció que em costés massa, però els temes de les redaccions se les portaven. Sí, ja ho sé, al final ja no se t'acudeixen més temes. Però, la felicitat? I està molt clar que jo puc escriure aquí sobre la felicitat, sense cap problema, total ningú em coneix (bé, això de ningú cada vegada és menys exacte). Perquè, és clar, el teu profe et demana una redacció sobre la felicitat i què fas? Ennumeres totes les coses que et fan feliç? Et poses a filosofar sobre el que significa ser feliç? T'inventes una història sobre la felicitat? Ai, no ho sé.

Si ara hagués de fer una redacció sobre la felicitat, suposo que agafaria trossets del blog i els ajuntaria. Perquè, és clar, per escriure sobre la felicitat també n'has de tenir ganes. Pots passar uns dies dolents i llavors, apa, a parlar de la felicitat. Però, què és el que diria jo?

Jo diria que la felicitat es troba en les coses petites, en aquests petits moments que et fan feliç. Com trobar-te algú pel carrer que fa molt temps que no veus (i que et fa il.lusió trobar). O... no és tan fàcil, parlar de la felicitat. La felicitat pot ser trobar-te algú i que t'expliqui què fa. A mi m'agrada més escoltar la gent com m'explica les seves coses que posar-me a parlar. Però només m'expliquen les seves coses els nens (ai, sempre els nens!) Et venen amb els pantalons a mitja cama i et comencen a ensenyar que avui han caigut al cole i que s'han fet mal. O venen amb un somriure d'orella a orella i et diuen que avui la senyoreta (sí, encara ho diuen!) els ha deixat sortir al pati abans, perquè havien d'anar a mirar no sé quins arbres i han anat fins al riu a tirar pedres. Els nens sempre tenen coses a explicar. Els grans també en tenim sempre, de coses a explicar, encara que la nostra vida sigui tan avorrida com la meva, que vaig de la feina a casa i de casa a la feina. Però sempre hi ha alguna cosa per explicar. El que passa és que sovint, o no ens fixem amb les coses, o no els donem importància, o simplement no les volem explicar. Per exemple, en el meu cas, avui he arribat a la feina i 3 persones m'estaven esperant. No anava tard, simplement dues d'elles m'esperaven perquè ja sabien a l'hora que arribo i feien temps al voltant del meu despatx, esperant que jo arribés, i quan m'han vist arribar, han somrigut i m'han dit el que m'havien de dir. La tercera persona m'esperava perquè necessitava que li expliqués una cosa. Són petites coses, que al veure que algú t'espera per explicar-te una cosa o al veure que ets útil per algú, et fan sentir feliç. I jo podria passar d'elles, o podria explicar-les a qui em volgués escoltar. A algú que estigués content d'escoltar-me. O escriure-les aquí, que les pot llegir qui vulgui. I si fan feliç a algú, perfecte.

La felicitat també és una mà que t'agafa de la mà, et porta fins a un banc, et fa asseure i et demana que li expliquis un conte. O una veueta que, mig vergonyosa, et demana que vol un sugus. També és una persona gran, que després de portar un temps que no et veu, li diu a algú que ha vingut "la nena de casa", encara que, realment, jo no sóc la nena de casa. O algú que es recorda de tu i quan fa molt que no té notícies teves t'envia un mail o un sms, que només diu "estàs bé"?

La felicitat també es troba en la superació personal. Quan veus que fas una cosa que et pensaves que no series capaç de fer, o que t'has passat molt temps intentant fer alguna cosa i al final ho aconsegueixes, això també és la felicitat. Però a mida que passa el temps, cada cop m'adono més que sí, que això és la felicitat, però si no ho pots compartir amb ningú, tampoc és felicitat. La millor felicitat és poder compartir els petits moments o que algú comparteixi els petits moments amb tu. Jo, de moment, m'hauré de conformar a compartir la meva felicitat amb els nens o amb la pantalla de l'ordenador. Però val més això que res.

Que què li he contestat a la noia? Ah, això queda entre la noia i jo!

dijous, 22 de setembre del 2005

Val més...

Val més que me'n vagi a dormir. La tarda de jugar amb la nena m'ha fet oblidar una mica la febre i tot plegat. Però m'ha deixat ben cansada. I estic farta d'estornudar, de mocar-me,... Segur que en dos dies tinc el nas tan vermell que ja no podré ni mocar-me. I aquesta nit segur que em desperto delirant, amb malsons estranys. Només recordo el que somio quan tinc febre, i la veritat, preferiria més no recordar-me'n. Però ja sé que avui no podré dormir, ni tan sols a sota de la meva manta. Per això em fa tanta mandra anar a dormir. Sé que una hora més tard d'anar a dormir em despertaré marejada, amb la sensació d'estar cansada, amb els ulls com plats, i seré incapaç de tornar a dormir. Em farà mal el cap. I això si no he tingut cap malson. Avui he somiat que una persona de la meva família en matava una altra. Què somiaré aquesta nit?

D'altra banda estic aquí, davant de l'ordenador. Fins avui he tingut uns dies molt estressants. Avui la cosa ha estat més calmada. I ja està, ja he tornat a pensar en el que no hauria de pensar. Ja torno a estar trista. La nena m'ha fet alegrar, però ara... M'agradava sentir l'opinió d'algú, però sé que no la tornaré a sentir. Almenys, dubto que en torni a sentir una opinió sincera. Suposo que no és just i que jo també hauria de parlar clar. Però... bé, no m'atreveixo. Ho podria escriure, que sembla més fàcil (almenys per mi) però tampoc no m'atreveixo. Sí, sóc una cagada. Però què hi farem!

M'agradaria poder-me passar la vida com aquesta tarda, estirada a sobre la gespa, mirant el cel clar, mentre la nena reia saltant per sobre meu o menjant-se el "patote". O poder bufar i bufar aquelles flors que no sé com es diuen. Sense demanar desitjos, és clar, que això no són més que tonteries. O corrent a darrere la nena dient-li que no els desfés amb la mà, i fent veure que m'enfadava cada cop que en comptes de bufar, ho treia amb la mà. O saltant i saltant, durant mitja hora seguida, d'un escaló al terra, tornar a pujar, tornar a saltar, tornar a pujar, tornar a saltar... M'agradaria poder estar tota la vida així i no pensar en aquelles coses que em fan entristir.

Quan estic amb aquests nens petits, mai tinc problemes d'autoconfiança. Vaig, els explico contes, els faig riure, els faig jugar. I, no sé per què, sé que estan bé amb mi, que els agrada jugar amb mi, que els agrada que els faci de cangur (sense cobrar, però cangur al cap i a la fi). Per què, llavors, quan estic amb d'altra gent sempre penso que acabaran fugint? Bé, l'experiència hi diu molt, però potser, si no tingués tan poca autoconfiança no ficaria tant la pota.

En fi, és igual. Val més que me'n vagi a dormir, que avui ja he escrit tres posts i ja començo a delirar, fins i tot abans d'anar-me'n a dormir.


- Hola guapa!
- Hola
- Està refredada, avui.
- No et preocupis, jo també.
- Vols venir a jugar?

Com a resposta, un somriure.

- Vine, mira això.
- Què xooo?
- Ja veuràs, bufa.
FFFFFFFFFFFFF!!!!!!!!

Se'm mira amb cara de no entendre res. Bufo jo. Es posa a riure.

- Més!
- Mira, allà n'hi ha un altre.

- Bufa!
Fffffffffffffffffff!

No passa res.

- Ara tana!
Fffffffffffffffffffffff

- Més!
- Té, bufa!
Ffffffffffffffffffffff!
- Ara tana!
Ffffffffffffffffffff!
- Nata!

- Mira, allà!
- Tana!
- Bufo jo?
- Zi.
- Nata!

- Allà. Mira, que te l'agafo. Bufa! No, amb la mà no!
- Hahahahaha!
- Has de bufar!
- Nata!

- Nem llà! Llà nata!
- No, amb la mà no!
- Més! Nata!

...

- S'han acabat.
- Més!
- Ja no hi ha més jardí.
- Nata!
- I d'on vols que la tregui? Mira, saps què, et donaré una cosa. Què vols, un sugus o un palote?
- Patote.
- Molt bé, de quin color el vols?
- Verd.

...

- Fem un salt?
- Zi.
- Un, dos, tres...
- Ara Tana!
- Un, dos, tres!
- Ara nena! Un, do, teeeeeeee!!!!!!!!!!!!!

...

Un quart d'hora més tard...

- Un, dos, tres...
- Ara Tana!
- Un, dos, tres!
- Ara nena! Un, do, teeeeeeee!!!!!!!!!!!!!

- Vols anar amb la mama?
- Nooo!
- Et quedes a jugar amb l'estranya?
- Zi.

...

- Vinga, a sopar!
- Noooooooooooooooooooooooooo!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
- Va, sí, que ja és tard!
- Noooooooooooooooooooooooo!!!!!!!!!!!!!!!!
- Adéu, jo me'n vaig a casa teva.
- No!
- Sí, mira, adéu!
- No.

Camino cap a casa seva. Als dos segons em corre al darrere. Em dóna la mà. La porto fins a casa seva. Estic a punt d'entrar, però la deixo a la porta.

- Demà et torno a venir a buscar i bufem.

Se'm mira, a punt de plorar.

- Sí, que el sol ja és a dormir.

Em giro. Me'n vaig. Sa mare tenca la porta de casa. Començo a sentir els plors. No ho puc suportar.

Sí, demà aniré a jugar amb ella. Però, tornarà a plorar? No vull provocar un drama dia sí, dia també.

El millor moment del dia

Aquests dies han estat plena de moments. Moments que, quan hi ets, et dius: "Aquest és el millor moment del dia". Però és el millor moment en aquell moment, però no sabria quin triar com a millor moment. Cada cosa al seu temps.

Entre aquests moments, el que potser és el millor moment del dia. Arribes al vestidor amb la cara vermella. Una vermellor que no marxarà fins al cap de 3 o 4 hores. Gairebé no pots amb els teus peus. Però no hi ha res com posar-se a sota la dutxa, amb l'aigua lleugerament calenta, que relaxa. Gairebé diria que és el millor moment del dia. Només em fa dubtar el moment de posar-me al llit, amb la meva manta, ben calenteta, i estant tan cansada que l'únic que recordo són dos o tres segons de felicitat, estant allà sota la manta, perquè em quedo adormida de cop.

Però els bons moments no acaben aquí. Un dia te'n vas a dormir cansada, tens un problema a resoldre i no te'n surts. Al final ho deixes estar, perquè saps que amb la son que tens, és impossible que puguis pensar i trobis la solució. Però el teu cap se'n va a dormir pensant en el problema. Durant la nit, et vas despertant cada mitja hora, amb idees que et venen per resoldre el problema. Les vas apuntant en un paper, perquè saps que al matí no te'n recordaràs. Al matí arribes a la feina, el primer que fas és provar les idees que t'han vingut mentre dormies. I... funciona! Aquest moment no té igual.

Seguint amb el mateix tema, portes 3 hores barallant-te amb un coi de programa, que no funciona ni a la de tres. I te n'has d'anar. Has d'anar a fer alguna cosa. Just sortir te n'adones del que està malament. Quan pots tornar, ho proves i funciona. Ui, aquests moments de superació personal compensen les hores i hores pensant que ets idiota, que no te'n surts.

I els nens... Vas amb els teus problemes, pensant en les teves coses. Normalment sempre fa il.lusió anar a veure els nens. Però a vegades faries alguna altra cosa. Però, de cop, el dia que més ho necessites, arribes i un nen té una sortida bona. Sempre em fan riure. És anar a veure els nens i t'oblides de tots els problemes, tots et fan riure. A vegades et posen dels nervis, però sempre és millor el que et donen d'alegria, que no pas els dies que et fan enfadar perquè xerren.

O quan arribes al vespre, fa fred, és tard. Has d'obrir la porta del garatge. Busques les claus de casa i quan vas a sortir del cotxe... la porta del garatge s'obre sola :-) Bé, no s'obre sola, algú l'obre. Què faria sense aquests petits moments que podrien ser el millor moment del dia?

No em feu ni cas. Ahir al vespre estava a 38.5 i ara fa poc que m'he aixecat, després d'haver dormit 14 (sí, 14!) hores seguides. No sé ni perquè m'he posat a escriure res. Segur que ho llegeixo quan ja no tingui febre i em dones ganes d'esborrar-ho tot.

diumenge, 18 de setembre del 2005

Dos moments

Aquesta tarda era a casa. Estava a la cuina, escoltant el meu pare com parlava per telèfon. M'interessava el que li deien. No estava atenta a res, només a la veu del meu pare i a escoltar a veure si sentia alguna cosa del que li deien.

De cop, he sentit una cosa que m'agafava la mà. M'he girat. Una coseta que no m'arriba a la cintura ha aixecat el cap i ha dit:

"Estranya. Jugar a fora."

I m'ha començat a estirar de la mà fins que l'he seguit fins a fora, a jugar.

Ningú li ha dit que em vingués a buscar. Simplement, ella ha vist la porta oberta i ha entrat a buscar-me.

M'he quedat sense saber què li deien al meu pare. Ja m'ho ha explicat més tard.

Hem estat jugant amb la nena fins que se n'ha hagut d'anar a dormir. I ha hagut d'anar a dormir amb xantatge, és clar. El xantatge ha sigut que demà em tornarà a trucar el timbre a mitja tarda i jo aniré a jugar. El problema és que demà, quan truqui al timbre, no em trobarà a casa. I quan arribi jo, ella ja farà hores que dorm.

Ara resulta que torno a tenir 2 anys: els nens de 2 anys em venen a buscar a casa per jugar :-)



Ahir havia de marxar a la tarda. Tenia el cotxe a fora. Quan vaig sortir, la mateixa nena estava jugant a fora. Normalment no vol marxar amb ningú. Suposo que deu pensar que si marxa amb algú, se la tornaran a emportar i no tornarà a veure els seus pares mai més. Així que mai vol pujar al cotxe de ningú, encara que sigui algú de la família.

Com que jo marxava, li vaig dir si volia venir amb mi. Em va donar la mà fins al cotxe i li vaig dir si volia pujar. Se'm va mirar i vaig pensar que no ho faria. Li vaig dir que només pujaria, la portaria fins a davant de casa seva (uns 50 metres) i llavors baixaria. Va dubtar un moment, però al final va voler pujar.

Me la vaig asseure a la falda. Ella agafava el volant amb les mans (i jo també). Jo girava el volant, però ella mirava i feia veure que conduia ella. Em va fer molta il.lusió que volgués pujar al cotxe amb mi. Pel que és, pel que significa. Ella només és capaç de pujar al cotxe amb els seus pares. Al principi de ser per aquí, només s'allunyava de la seva mare si era amb mi, no volia anar amb ningú més.

El problema va arribar a l'hora de baixar del cotxe. Es veu que li va agradar. I llavors no volia baixar del cotxe. La seva mare la va haver d'arrancar, perquè no volia sortir. I uns plors! De seguida em vaig arrepentir d'haver-la fet pujar al cotxe. Ella plorant desconsoladament perquè volia venir amb mi, i jo a dintre el cotxe, sense saber si marxar, si quedar-me, si res.

Al final va deixar de plorar. Jo la devia mirar amb cara de culpable. La seva mare li va dir: "Va, no ploris, que encara faràs plorar a l'Estranya". La nena em va mirar i va deixar de plorar. Això sí, després de prometre-li que avui l'aniria a buscar per jugar.

dissabte, 17 de setembre del 2005

Fred

Ja ha començat a fer fred. Bé, de fet no ha començat a fer fred com a l'hivern, però sí que ha començat a fer suficient fred com perquè no pugui anar amb una samarreta sense mànigues o una samarreta màniga curta.

M'encanta que faci fred. Si no fos perquè quan m'aixeco al matí encara és negra nit, no tindria cap problema a que tot l'any fos hivern. Encara faré un pensament i emigraré a Finlàndia. El problema és que allà la falta de llum natural a l'hivern ha de tornar mig boja a la gent. Però bé, de fet, no crec que torni més boja a la gent que la tramuntana que bufa pel nord de Catalunya. Ara, no sé per què, m'acabo de recordar d'un treball sobre els suïcidis que vaig fer fa uns anys (5 anys? Això l'Anna ho deu saber). Ara no recordo què vam acabar deduint. Vam estar buscant els dies de Sol que hi havia en mitjana a cada país, per saber si la pluja era determinant en els suïcidis, però no ens en vam sortir. No sé si al final vam intentar posar-hi les hores de sol. Crec que hi vam posar les latituds dels països, però no ho recordo (ai, aquesta memòria!) Però me'n vaig de tema, com sempre. Hi ha algú que em pugui fer callar (almenys quan escric)?

A Finlàndia hi estaria bé, aquests dies. Almenys m'estalviaria les preguntes de la gent, sobre per què estic tan blanca. No entenc per què m'ho pregunten any rera any quan ja saben que quan acaba l'estiu jo continuo essent tan blanca com quan va començar. Perquè a mi, si em toca el sol, em quedo com una gamba noruega, i quan se'n va el color vermell, torno a quedar tan blanca com al principi. És la pell que m'ha tocat d'herència. Tota la família del meu pare és igual. El que passa és que la gent ja no es fica amb ells, perquè ells, a part de tenir la pell blanca, tenen o els ulls clars o els cabells clars. I aleshores el color de la pell ja va en consonància amb tota la resta. Però jo tinc el color dels ulls i els cabells de la família de ma mare. Em sembla que és l'únic que tinc de la família de ma mare. I ells són tots foscos de pell, de cabells i d'ulls. I, és clar, si sóc fosca de cabells i d'ulls, doncs és estrany que sigui tan blanca de pell. Però ja me'n torno a anar de tema.

De totes formes, m'he hagut de posar una samarreta de màniga curta. És que la roba d'hivern està mig perduda a darrere l'armari i m'ha fet mandra anar-la buscar. Bé, de fet no m'ha fet mandra, el que m'ha fet és pànic. Allà al juny, quan vaig marxar dues setmanes fora, em vaig engreixar uns 4 kilos. Sí, la fabulosa herència de la família del meu pare és una pell blanca com la neu i un metabolisme baix. Bé, segons els meus tiets, tinc el sarcasme del meu avi, però això no sé si és bo o dolent (com la pell blanca i el metabolisme, perquè en cas de guerra, ja dic jo que no passaré gana i tindré reserves per viure temps i temps, que la gent que menja i menja i no s'engreixa ho passaran fatal). En fi, que quan menjo el que mengen les persones normals, m'inflo de mala manera. I estic parlant com si normalment estigués prima, cosa que no és del tot exacta. Doncs això, que ha passat l'estiu i els kilos que vaig guanyar allà m'estimen tant que s'han quedat amb mi. I, és clar, ara em fa pànic aquella roba que hi ha a l'armari. Més que la roba em fa pànic veure que no em vagi bé i que hagi d'anar a comprar-ne més. Perquè no m'agrada gens anar a comprar roba. Però gens ni mica. Quan sento a ma mare dient: "Hauríem d'anar a comprar" ja m'entren tots els mals. És clar que em sembla que no me'n puc lliurar. I he de fer una cosa pitjor que anar a comprar roba: anar a comprar sabates! L'hivern passat jo només tenia unes sabates i com que sempre portava les mateixes, i no camino poc, es van quedar fetes caldo. Quan va començar a fer calor, estaven tan matxacades que vaig agafar les (úniques) sabates d'estiu que tenia i em vaig oblidar d'anar-ne a comprar de noves. I ara... bé, ara hauré d'anar a comprar. Jo és que quan sento queixar-se a la gent del nombre de parells de sabates que tenen les dones, m'agafen ganes de riure. Potser alguna dona amb moltes sabates me'n vol deixar algunes i així no hauré d'anar a comprar? :-)

Així doncs, he acabat agafant una jaqueta de xandal que m'he trobat. La jaqueta m'ha fet pensar en l'erakkia, perquè la cremallera va del revés. Cada cop que me la poso tinc problemes per cordar-me-la. I és que la jaqueta en qüestió va ser un regal d'algú que se les dóna de molt espavilada, però que en realitat no s'entera de la pel.lícula. La jaqueta està feta per esquerrans (erakkia, la jaqueta és del Decatlon, potser en trobes alguna que t'agradi). El problema, bàsicament, està a que jo no sóc esquerrana. Que vaja, la jaqueta me la cordo igualment, però cada cop que me la poso, penso en els esquerrans.

Avui, a més, he posat una manta al llit (m'és igual si algú em diu exagerada). Durant el dia no tinc massa problemes, però de nit m'agrada dormir amb molta roba a sobre. Dormo millor. Quan era petita, ma mare a vegades em deia que algun dia em posaria rocs a sobre, perquè mai tenia prou mantes. Però és que aquella sensació de tenir tanta roba a sobre, amb tanta escalfor, mentre a fora fa fred, és gairebé inigualable.

I ara, canviant de tema completament, l'altre dia vaig descubrir el buscador de blogs del google. Bé, jo no el vaig descobrir a ell: ell em va trobar a mi. Algú va buscar per... bé, això ja és un tòpic d'aquest blog. I sé que si torno a posar la paraula encara hi haurà més gent que em trobarà buscant el mateix, però al final fa gràcia i tot. Perquè un dia, jo amb tota la innocència del món, explico les meves peripècies a l'hora de comprar sostens (encara m'agrada menys anar-ne a comprar que anar a comprar sabates, que ja és dir!) i resulta que comencen a arribar visites i visites procedents del google que busquen per "sostens". O un dia em dedico a explicar el que porto a sobre (altre cop innocentment) i m'arriben un munt de visites buscant per... bé, és igual. De totes formes, com em deia l'imma ahir per messenger, un pervertit s'avorriria al meu blog. Així que tots aquells que veniu buscant per calces i sostens, doncs benvinguts i no us avorriu massa :-)

dijous, 15 de setembre del 2005

L'alemany

Avui tornava cap a casa, per aquella carretera estreta on no es pot avançar. He vist un cotxe que anava davant meu, a molt poca velocitat. M'ho he pres amb filosofia. Al cap i a la fi, la única pressa que tenia era per anar a dinar, i no em moriré per dinar 5 minuts més tard del que ho hagués fet si no m'hagués trobat el cotxe.

M'he acostat al cotxe. No massa, tampoc. Em posen nerviosa aquells que se t'enganxen a darrere i que penses que si treus el peu de l'accelerador se t'emportaran per davant. Així que m'he quedat a una certa distància del cotxe.

El cotxe tenia matrícula alemanya. I, per aquelles coses de la memòria, m'he recordat d'un noi alemany que vaig conèixer ara farà uns mesos.

Ja gairebé no me'n recordava, de tot allò. Ara m'ha tornat a la memòria.

Havia de ser a un lloc a 2/4 de 9. No volia fer tard. Així que vaig acabar arribant-hi a 1/4 de 9. Hi havia unes 10 o 12 persones, assegudes en bancs. Només quedava un lloc, en un banc, i jo vaig anar i m'hi vaig asseure. Al cap de 5 minuts va venir una noia i va cridar a la gent que estava per allà. Jo em vaig aixecar, com tothom. Quan vaig veure que no em cridava a mi, em vaig tornar a asseure. Al mateix moment en què ho feia el noi que estava assegut al meu cantó. Vam ser els únics que ens vam quedar allà. Ens vam mirar i ens vam posar a riure.

Vam començar a parlar. Resulta que no hi havíem de ser a 2/4 de 9, sinó a les 10. Els dos érem bastant despistats. Els dos havíem arribat el dia anterior al país i ens havíem trobat amb el mateix: la gent només parlava l'idioma del país. Jo m'havia passat el dia anterior queixant-me que ningú parlés anglès, però vaig veure que hi havia algú que estava pitjor: jo encara mig m'entenia amb la gent del país, parlant una barreja de català, castellà i francès. Vaig tenir algun problema amb el menjar, però encara me'n vaig sortir. Ell ho va tenir més difícil, perquè només parlava anglès i alemany i allà no hi havia ningú que l'entengués.

Tenia un nom curt, fàcil de pronunciar, que ara mateix no recordo. El seu cognom era llarg, carregat de consonants, impronunciable. I qualsevol se'n recorda!

Vam passar els dies que vam estar allà fent pràcticament el mateix. Podríem haver fet una competició per veure qui era més vergonyós o per veure qui estava més nerviós. Tots dos havíem de parlar un dia al matí. Primer jo, després ell, després un munt de gent.

La nit abans hi va haver un sopar. Jo hi vaig anar i vaig ser incapaç de menjar gairebé res. Ell no es va presentar. L'endemà al matí jo començava a parlar a 2/4 de 10 i ell, just a darrere meu. Aquella nit no vaig dormir ni mitja hora.

Vaig arribar a 2/4 de 9, amb unes ulleres de pam i mig. Ell ja hi era. Les seves ulleres eren similars a les meves. Vaig estar a punt de preguntar-li si és que vivia allà, però els dos estàvem massa nerviosos per fer alguna broma.

Encara no hi havia ningú. Ens vam haver d'esperar que ens obrissin la sala per comprovar que tot estés bé. Li vaig preguntar per què no havia anat al sopar. Em va dir que li havia agafat mal de panxa la nit anterior. Jo només vaig somriure. Sí, mal de panxa, insomni i tot el que vulguis. No calia que m'ho expliqués, a mi m'havia passat el mateix.

Vaig parlar jo. Després va parlar ell.

Quan vam sortir de la sala, ens vam creuar. No ens vam dir res. Només un somriure de "uf, ja està!" Em sembla que als dos ens va marxar el mal de panxa de cop.

Ja no me'n recordava, de l'alemany. Però per coses del cervell avui me n'he recordat, per culpa d'un cotxe que m'ha fet anar més a poc a poc. Què deu fer, l'alemany?

dimecres, 14 de setembre del 2005

Anells



Aquest matí, mentre anava cap a la feina amb el cotxe, he començat a veure com un dels anells que porto ballava més del normal. És el senyal inequívoc de que ja no fa tanta calor, que aviat hauré de començar a agafar una jaqueta, que hauré de posar la vànova d'hivern al llit...

Sempre tinc el mateix problema amb els anells. No sé per què, sempre em compro anells a l'estiu, mai a l'hivern. Començo a mirar-me els anells i em comença a entrar la sensació de sempre: els meus dits són molt prims i tots els anells em van grans. I no, no penso dir que el problema és meu. Ja n'hi ha prou de dir que el problema és meu. Si hi ha dits de totes mides, trobo que el més normal és que facin anells de totes mides. Vaja, això és el que crec. Però no és el que passa.

Començo provant-me els anells que veig més petits. I sempre em van grans. Perquè qui sigui que fa anells és incapaç de fer-ne de mida petita. Que coi, els meus dits no són tan prims! Hi ha moltes persones amb els dits més prims que jo (bé, potser no tantes, però vaja).

Em vaig provant els anells al dit anular. Tots em van grossos. Tots em ballen. Tots els anells són enormes. Fins que en trobo un que m'agrada i que no em balla. Bé, el que passa és que després de provar-me'n tants d'enormes, quan en trobo un que només és gran, crec que em va bé. I si m'agrada, me'l quedo. El problema és que quan me'l torno a posar, veig que em va gros. És clar, com que no me n'he provat 10 o 12 abans que m'anessin enormes... En resum: tots els anells acaben al meu dit del mig, que té la mida justa per la majoria dels anells que em compro. Ja ho sé, si sempre em passa el mateix, per què no vigilo més? La veritat, no ho sé. Total, com que sempre acaben anant bé al dit del mig, tampoc és preocupant. I si valguessin molt, encara em preocuparia, però com que són baratets, doncs tampoc em fa res.

El problema ve quan arriba l'hivern. Amb l'arribada del fred, els dits s'encongeixen (encara més del que ja ho estaven) i aquell anell que m'anava bé al dit del mig, em balla de mala manera. Els pocs anells que tinc que em van bé al dit anular són perfectes, perquè a l'estiu me'ls poso al dit anular i a l'hivern, al dit del mig. Però els anells que a l'estiu van al dit del mig... es queden al calaix fins a l'estiu següent.

Al final em cansa, això de que els anells sempre siguin massa grossos. He intentat regalar-ne algun, però sempre que ho he intentat, la gent a qui he intentat regalar un anell tenia el dit massa ample. Així que... em quedo jo amb els anells grossos, que el proper estiu, amb una mica de sort, em podré tornar a posar al dit del mig.

És una pena que la gent no es dediqui a fer coses per tothom. Per exemple, hi ha una parada d'artesania de les que es posen al pont de pedra de Girona que tenen uns anells que són molt macos. Però només en fan 3 mides. Jo hi passo de tant en tant, i sempre tinc la mateixa temptació: provar-me'n algun. La persona que ven sempre em deixa provar els de la mida més petita. Però no hi ha res a fer: a l'estiu, al dit del mig, quan me'ls provo, em ballen moltíssim. Així que no me'n puc comprar cap. Sé que el pròxim cop que hi torni a passar tornaré a provar-me'n. I sé que no m'aniran bé. Jo em pregunto: comptant amb que hi deu haver molta gent com jo que té els dits prims (vaja, jo me'ls miro i no els veig prims, però si tots els anells em van grans, serà que són prims), per què no fan anells més petits?

És que el món està mal repartit: jo sempre queixant-me que no és just que determinades botigues no tinguin prou talles de roba, perquè les bruses estan fetes per noies que estan completament planes i les que tenim un pit normal no ens en podem comprar perquè hi ha un determinat botó que no tenca ni a la de tres (i jo no tinc els pits grans, no sé què faran les noies que tenen molt de pit), llavors m'he de queixar perquè tots els anells són massa grossos!

dilluns, 12 de setembre del 2005

El meu cap...

El meu cap està oficialment bloquejat. Sí, sí, bloquejat de veritat. Ell vol pensar, però una espessa capa (o alguna altra cosa que no reconeix) li impedeix de pensar. Simplement, no hi ha comunicació entre una part del cervell i l'altra o... jo què sé. Amb el cap bloquejat tampoc puc trobar respostes.

El meu cap em diu que està cansat. Que demà, abans de 8 hores, ja ha de ser a la feina, preparat per treure fum. I que si no dormo, no podrà.

El meu cap avui ha treballat massa hores, i ara em diu que prou. És incapaç de donar una resposta coherent a cap pregunta. O potser sí? És incapaç de dir dues paraules seguides amb sentit.

Però... d'una banda el meu cap em diu que prou, que deixi de pensar. Però de l'altra, el meu cap em demana que em posi a fer una feina que he de fer (cosa completament descartada avui) o que pensi en un determinat tema. Penso (pensa) massa, ja ho sé. Però és que no ho pot evitar. I, malgrat estar bloquejat, ell itenta pensar en una cosa de la que sap que no trobaria la solució ni acabat d'aixecar al matí (alguns veiem les coses més clares i podem pensar més al matí que als vespres, encara que per una gran part de la humanitat no sigui així).

El meu cap em diu que, com a mínim, li doni de menjar. Però sé que serà impossible. Si estic massa cansada, no tinc gana. I encara que senti que he de menjar, sóc incapaç. I avui, per seguir la tradició, ja m'he tornat a descuidar de menjar. Buf! És que em concentro en alguna cosa i la resta de coses s'esvaeixen. I el més fàcil és oblidar-se de menjar. Llavors estic de mala lluna. Em canso més. Em bloquejo. Tartamudejo. Vaja, que m'arriba menys sang al cervell que la que hi arriba normalment, que en el meu cas sol ser menys de la que hi hauria d'arribar.

El meu cap acaba de veure la data en algun lloc. 12 de setembre. Només és 12 de setembre? Sembla haver passat una eternitat des d'ahir.

El meu cap ara voldria un got de llet amb Cola-cao (o Nesquick, tant li fa). Però no pot, perquè a casa hi ha llet, però no Cola-cao ni Nesquick (s'escriu així?)

El meu cap se'n va a dormir. Demà li esperen... buf, massa hores de feina. Sortirà de casa d'aquí a menys de 7 hores i no tornarà fins d'aquí a més de 24.

dissabte, 10 de setembre del 2005

Ets...?

Realment, m'ha sorprès. Mai ningú li havia preguntat a l'estranya directament si era una determinada persona. De fet, em sembla que mai ningú m'havia preguntat res directament. Bé, sí, però per mail, i em sortia per la tangent :-)

Però avui no. Perquè algunes som una mica lentes de reflexes i quan et pregunten alguna cosa per messenger, no tens temps de reacció (com quan et trobes amb algú cara a cara).

No sé què és el que m'ha sorprès més: si el fet que em preguntés si jo era una persona o si al preguntar-m'ho només em digués un nom de pila. Perquè, és clar, si m'hagués dit si era la Filomena, la Petra o la Palmira, doncs hagués trobat normal que no hi hagués posat cap cognom ni res. Però amb un nom bastant normal, doncs m'ha sorprès. Però, en fi, això només ha sigut el que m'ha fet pensar en dues coses: què li hagués contestat si m'hagués preguntat si jo era jo? I qui és aquesta noia que es pensava que era jo?

Pel que fa a la primera pregunta, doncs no sé què contestar. La veritat és que si algú m'arriba a preguntar (li pregunta a l'Estranya) per messenger si sóc jo, doncs no ho sé. Suposo que em quedo col.lapsada i no puc arribar a contestar. Perquè... bé, jo sóc incapaç de dir gairebé res en persona. Llavors, li he de dir a algun conegut que jo sóc jo i que pugui llegir tot això sabent que jo sóc jo? Perquè hi ha algunes coses (i les que vaig escriure fa temps i que ara no recordo) que em farien molta vergonya. Però, és possible que algú, llegint això, pugui arribar a saber que jo sóc jo? L'Anna em va dir que ella podria haver llegit qualsevol dels posts i que no s'hagués pensat mai que era jo qui ho escrivia. Aleshores, una persona que només em conegui pot arribar-se a pensar que jo sóc jo? Amb la de gent que hi ha a Catalunya, com pensar que podria ser jo? Em sembla que ja m'estic embolicant. I encara no sé si arribaria a dir que si en cas de que algú em preguntés si jo realment sóc jo.

Llavors he pensat en la noia per la que em preguntaven. La noia que es diu com jo, però que no sóc jo. Aquesta noia, s'assembla a mi? O és completament diferent? Si algú es pensa que jo sóc ella, potser sí que ens devem assemblar. Però, si coneix a aquesta noia, per què m'ho ha preguntat a mi i no a ella?

Ai, que m'embolico jo sola. En fi, que si algú llegeix això, val més que no em pregunti directament qui sóc, a risc que em quedi penjada. O a risc que comenci a fer preguntes sobre la persona que es pensava que era jo.

Tornar al passat

Vull tornar al passat. Tampoc cal que sigui gaire lluny, amb uns mesos en tindria prou. Es tractaria de tornar al passat havent oblidat tot el que ha passat des del dia on vagi a parar fins avui. El que passa és que això em crea un problema: si torno al passat havent oblidat tot el que ha passat, tornaré a fer el mateix que he fet aquests mesos? Res em fa pensar que no: si tornés a l'1 de gener d'aquest any (per posar un exemple) i no recordés res del que he fet des del gener fins avui, què em faria fer alguna cosa diferent? I per què el meu voltant hauria de ser diferent? Així que si demà em despertés i fos 1 de gener i ningú recordés tot el que ha passat aquests últims mesos, arribaria al dia 10 de setembre amb la mateixa sensació que avui i havent fet exactament tot el que he fet fins ara? Llavors, quin sentit tindria tornar al passat? M'aniria bé poder tornar al passat i no fer alguna de les coses que he fet fins ara. Però hauria de ser sense que jo les recordés. Però si jo no les recordo, aleshores no podria canviar el futur. A no ser que algú les recordés per mi i m'induís a no fer alguna cosa. Però jo no li faria cas, fos qui fos aquesta persona. Bé, si que hi ha una persona que podria fer que el futur del meu passat canviés. Però probablement no voldria. Bé, pensant-ho bé, suposo que sí que voldria, però, en fi, és igual. Jo no puc tornar al passat. Tampoc puc oblidar el que vull oblidar. Per sort, aquest matí he tingut el meu últim matí/tarda lliure (exceptuant els dijous a la tarda) fins al dia 23 de desembre, que molt probablement agafaré els trastoquets i me n'aniré a veure la família. Així que si de mentres algú té una màquina del temps, que m'avisi. O si algú sap d'alguna forma d'hipnosi efectiva, també li agraïré eternament.

Que què és el que em passa? Res de dolent, de fet. Suposo que és allò de "compte amb el que desitges, que es pot fer realitat". Sempre havia pensat que no hi havia ningú que complís unes determinades característiques. Jo vivia molt feliç en la meva ignorància. Fins que vaig trobar algú que les complia. Per què em recordo ara de la Sandra Bullock buscant un home amb ull verd i l'altre blau? (O era verd i marró?) En fi...

divendres, 9 de setembre del 2005

La trucada

Tot està en silenci. Sempre està en silenci.

Acabo de tornar de veure un company. Les seves últimes paraules han sigut: "Moltes gràcies, ja et tornaré el favor". Quan he sentit les paraules, m'ha vingut al cap l'últim cop que li vaig fer un favor d'aquest tipus, i llavors m'he recordat que no me'l va tornar. Probablement ja ni se'n recordi. I no és cap retret: al cap i a la fi, jo tampoc me'n recordava fins que m'ha dit les paraules. De fet, tampoc m'importa. Avui per tu, i demà per mi. I jo no sé dir mai que no. Així que...

De cop, sento una música. Em costa una estona adonar-me de què és. Efectivament, és el meu mòbil. És normal que no relacionés la música amb el meu mòbil: el meu mòbil té dues músiques, una que sona quan truca algú a qui tinc a l'agenda (un cop cada 3 o 4 setmanes) i una altra que sona quan truca algú a qui no tinc a l'agenda (dos o tres cops a l'any, i encara segur que n'hi poso de més).

Un cop m'adono que la música és el meu mòbil, miro la pantalla i veig un número de Barcelona. Dubto si agafar-lo o no. Segur que és algú que s'ha equivocat. Però l'agafo, no fos cas que fos alguna cosa important.

Contesto i demanen per mi. Bé, almenys no s'han equivocat. Em diu qui és. Se m'escapa un somriure. Em fa molta gràcia, perquè aquesta persona sempre truca, dient qui és, i parlant-me com si ens coneguessim de tota la vida, i jo no sé quina cara fa! És probable que l'hagi vist algun dia i fins i tot que hagi parlat amb ell, però si ha passat això, no he relacionat a la persona amb el nom. De fet, suposo que el dia que me'l trobi cara a cara (si és que me'l trobo algun dia) riuré (o no, perquè suposo que acabaré ficant la pota, com sempre). En fi, si algun dia me'l trobo, haurem de fer servir la tàctica del tonto despistat o quedaré bastant malament.

Així doncs, em diu qui és. Almenys pel nom que em diu sé d'on truca. Em tornen a convidar uns dies a un hotel d'aquells que tenen moltes estrelles, amb tot pagat. El problema és que són dies laborables.

El primer que penso és que li he de dir que no, que ja tinc prou feina. Però llavors penso que què coi, si em conviden... No, de fet, el que penso és que perfecte, que m'encantaria anar-hi i que hauré de fer els possibles per anar-hi. Acte seguit penso que potser no hi hauria d'anar. Qui sigui que hi anés en comptes meu ho faria millor que jo, així que, millor no anar-hi. A part, hi ha el tema de la feina.

Finalment, decideixo anar-hi. Ja he dit que sí. Però no he dit que sí a tot. De moment, la idea és que jo aniré a treballar i, com que em queda relativament a prop de casa, me n'aniré després a fer el que he de fer. De totes formes, què faria jo tot el matí a l'hotel? Si fos en algun lloc lluny de casa, encara podria fer turisme, però tan a prop de casa... tan a prop de casa, no em fa massa gràcia anar a fer turisme. Què faig, de guia de la resta de la gent i els ensenyo Girona? Porto el cotxe i anem a donar un volt? Ai, no ho sé.

Així, al final, la trucada era important. De fet, era més important que el que deixa veure el post. Almenys, és important per mi. Però també és important per altres temes que no venen al cas. O, com a mínim, que no tinc ganes d'explicar. Per tant, ja està decidit: hi aniré. Encara no sé si li demanaré al company que em torni el favor i em quedaré a l'hotel o si aniré a treballar i llavors m'escaparé per anar allà a les tardes. Encara he de solucionar dues o tres cosetes. Però ara ja he dit que sí. Ja no em puc fer enrere.

dijous, 8 de setembre del 2005

La bibliotecària

Sincerament, em cau la cara de vergonya. Encara no sé amb quina cara he d'anar a veure-la.

Fa uns mesos, el meu pare em va enviar a la biblioteca a fer unes coses. Ell ho havia intentat abans i no se n'havia sortit. Jo hi vaig anar. Tampoc me'n vaig sortir, però vaig saber per què no podia. Li vaig explicar a la bibliotecària i va dir que ho intentaria arreglar i jo vaig prometre que ara, amb l'inici del curs, tornaria. Fins aquí, tot normal.

La bibliotecària és molt simpàtica i molt agradable. Fa anys, quan la van obrir, hi havia una persona a qui jo no trobava tan simpàtica. Potser és que llavors jo era una nena que no feia més que donar-li feina. La biblioteca va obrir en una època en la que jo no podia fer esport, degut a una lesió, i alguna cosa havia de fer amb les 3 o 4 hores diàries que dedicava normalment a entrenar. Com que m'agradava llegir, i allà hi havia llibres gratuits, anava molt sovint a la biblioteca. Llegia un o dos llibres a la setmana. Va arribar un moment en què ja no sabia on anar a triar llibres, perquè m'havia llegit tota la secció de llibres per nens i adolescents.

Però aquesta bibliotecària és diferent. Li agraden els llibres. Sempre que hi he anat, l'he trobat molt alegre, amb moltes ganes de fer coses. Però, sobretot, li agrada que la gent llegeixi. Com hauria de ser una bibliotecària, sí senyor!

L'últim cop que hi vaig anar, fa un mes, em va dir: "Tu, tant venir per aquí, no et voldries emportar algun llibre?" M'ho va dir amb una cara d'"ai, ara em dirà que no li agrada llegir". Però de seguida ens vam entendre. En menys d'un minut jo estava contentíssima. Només diguent-li una mica el que havia llegit últimament, em va portar fins a una estanteria i em va ensenyar un llibre, que és d'una escriptora que m'agrada bastant, i que, a més, el protagonista és el mateix d'un llibre que vaig llegir no fa pas massa. També em va donar un altre llibre, perquè provés a veure si m'agradava. Un llibre per nens, que jo vaig pensar que llegiria en un moment. Un d'aquells llibres amb la lletra grossa i que no arriba a 200 pàgines. Un d'aquells llibres que si t'agraden te'ls pots llegir d'una sentada (en cas de tenir temps).

Però aquest estiu les coses no van anar com jo em pensava que anirien. Primer, vaig acabar de llegir el llibre que estava llegint. Després, vaig començar un llibre (també curtet) que em vaig comprar el dia que vaig anar (i no vaig entrar) al museu de la ciència amb l'Anna. El llibre m'agradava molt. Però cap al dia 20 el llibre es va quedar tal com estava i ja no l'he tornat a obrir. Primer, estava massa trista com per llegir. I ara vaig massa de bòlit i ja gairebé no em recordo de què anava el llibre. Així que em fa una mica de mandra agafar-lo.

El problema és que demà ja he de tornar els llibres a la bibliotecària. Ni tan sols he obert cap dels dos llibres. I no sé què dir-li. Bé, sí que sé què dir-li, però no sé com.

Vull llegir-me els llibres. Un, estic gairebé segura que m'agradarà. I l'altre, el vull llegir. Vull poder anar i dir-li "mira, m'ha agradat" o "mira, no em va pas agradar". Li agraden els llibres i sé que ella sempre em sabrà aconsellar, i a la que em trobi el gust, sabrà exactament quins llibres recomanar-me i quins no. Se li veu a la cara. I això em suposaria d'una banda estalviar-me un munt de diners, i de l'altra, trobar nous llibres que sinó no coneixeria. És clar que sempre trobes alguna proposta, com la que feia avui en pere, que ja m'he apuntat i que estic gairebé segura que m'agradarà. Però bé, li vull donar un vot de confiança a la bibliotecària. La pregunta és: me'l donarà ella a mi?
Aquesta última setmana he començat uns 5 o 6 posts, que estan guardats com a esborranys. Només feia que tenir idees i més idees. Però no tenia l'oportunitat d'escriure-les.

Ara estic aquí, davant de l'ordenador, però no em crida l'atenció cap dels esborranys que tinc. Per què? No ho sé. Si fins i tot en tinc un que, per la llargada, ja el podria enviar directament, que seria més llarg que la majoria de posts, però està incomplert. I falta repassar-lo, perquè només vaig escriure i no vaig rellegir en cap moment el que estava escrivint, així que hi deuen haver verdaderes barbaritats.

No sé per què no tinc ganes de continuar els posts, avui. De fet, ha tornat a sortir el sol i això hauria d'animar a la gent, i resulta que a mi em treu les ganes de fer coses. A l'hospital sembla que les coses milloren, i això també m'hauria d'animar. Però, no sé, aquesta setmana he viscut gairebé sola a casa i la conversa més llarga que he tingut amb algú des del cap de setmana passat ha tingut dues paraules: "Hola!" i, com a resposta, "hola".

Avui, quan tornava cap a casa, m'he preguntat per què escric un blog. Una d'aquelles preguntes cícliques que em venen al cap de tant en tant. I la resposta és que no ho sé. M'agrada escriure, m'ajuda a posar en ordre els meus pensaments, però llavors em poso a pensar per què coi ho penjo a internet. Sé la resposta. De fet, sempre l'he sabut (afortunada de mi). Però, tot i així, m'importa que un grupet de desconeguts llegeixin tot el que escric? La resposta és que no, no m'importa que algú que no em coneix llegeixi això. M'importa que algú que conec i que no sap que jo sóc jo llegeixi això? Doncs no, tampoc m'importa. M'importa que algú que jo conec i que sap qui sóc jo llegeixi això? Bé, això ja és més complicat. I, el que té més importància, algú que em conegui i sàpiga que jo sóc jo i ho llegeixi, es pot enfadar amb mi? Això, de fet, és el que més em preocupa.

Si sempre que trobo alguna cosa que vaig escriure fa força temps ho destrueixo perquè no m'agrada, què passarà amb aquest blog el dia que miri una mica enrere? M'entrarà l'esperit destructiu que porto a dins? O simplement es quedarà tot aquí?

Realment vull continuar explicant les coses tan clares com ho feia últimament? No seria millor tornar als inicis, i inventar-me alguna història que estigués basada amb el que em passa? Però és més còmode escriure el que penso, sense inventar-me històries innecessàries.

Res, que torno a escriure un post sense sentit. Bé, sense sentit per qui ho llegeixi. O potser sí. No en tinc ni idea. Però em sembla que vull tornar al principi en una de les coses: escriure sense pensar en un moment en qui ho pugui arribar a llegir. Simplement, escriure com si ho fes per mi, només que quan acabi, li donaré al botó de "publish post". Perquè, no ho sé, encara que et diguis que no vols escriure pensant en qui ho pugui llegir, sempre hi ha el subconscient, que sap que algú ho llegirà. Intentaré treure el més que pugui de mi aquesta part subconscient que em fa pensar en que pot estar llegint una persona o una altra. Vaig començar a escriure per mi i crec que hauria de continuar escrivint per mi. Em sap greu ser tan egoista (els fills únics ja ho tenim, això), però, al cap i a la fi, això és el meu blog, veritat? Com deia no sé qui (potser era jo), a qui no li agradi, que no ho llegeixi. Jo no obligo a ningú a entrar i llegir les meves paranoies.

dimarts, 6 de setembre del 2005

Sense llum

Et despertes al matí. Et dóna la impressió que has dormit hores i hores. I, de fet, és veritat. El dia anterior vas anar a dormir aviat, perquè et trobaves malament. Mires l’hora. No t’adones que no es veu la llum que fa normalment la radio. El despertador diu que són les 6. Un dia qualsevol ja hagués sonat el despertador, o estaria sonant, però avui no. Avui dormiràs una hora més, a veure si et recuperes. A fora plou.

A les 7 et desperta el despertador. El primer que et sorprèn és que la radio no hagi sonat abans. Seria el més normal. Però penses que potser és que et vas equivocar amb l’hora. Mires i veus que no fa llum. “Vaja, ja s’ha desendollat”. Busques el llum. I quan veus que en donar-li a l’interruptor no s’encén cap llum, no et sorprèn. De fet, tampoc és tan estrany per aquí. Et comença a pujar la mosca al nas.

Vas al lavabo. Saps que serà impossible rentar-se la cara. Perquè a casa teva no hi ha aigua potable: l’aigua ve del pou. I perquè l’aigua pugi del pou a casa, l’ha de bombejar el motor. I amb què funciona el motor? Exacte! Amb la llum que no hi ha. I com que sempre ets l’última d’aixecar-te, algú haurà fet servir l’aigua que quedava a les canyeries abans que tu.

Vas a esmorzar amb resignació. Ja saps què t’espera. La cuina està fosca. No hi ha llum ni dins ni fora. Vols seguir el ritual de cada dia, però... El primer que fas és agafar un got (perfecte, això la falta de llum no t’ho impedeix). El segon pas és posar el got sota l’aixeta i omplir-lo d’aigua. Obres l’aixeta (encara ets al món dels somnis). No raja. Ah, és clar! No hi ha aigua... Penses a omplir-lo amb aigua de la nevera. Obres la nevera. Està fosca. Però encara falta el millor. Omples el got d’aigua. Obres el microones. Abans de posar-hi el got, ja t’adones que per més que posis el got a dintre, l’aigua seguirà tan freda com està ara. Penses que potser podràs escalfar l’aigua a la cuina. Però no, això tampoc. A casa tampoc hi arriba el gas natural. Hi ha una cuba a fora a casa i el gas ve d’allà... quan hi ha llum. Et mires el got. Et mires la bosseta de te. Et beus el got d’aigua freda.

Segon pas de la rutina matinal a la cuina: agafes el comandament de la tele per mirar les notícies. Ni tan sols prems cap botó. Deixes el comandament a sobre la taula i te’n vas a obrir un armari, el del pa.

Quan vius a 5 Km de la fleca més propera, no vas a comprar el pa cada dia, ni molt menys. Vas a comprar el pa un cop al mes (com a molt, dos cops al mes). El pa es queda al congelador. El congelador està ple de pans de mig tallats. De tant en tant, n’agafes un i el deixes fora del congelador, fins que s’acaba. Així que la majoria dels dies menges pa que s’ha descongelat fa un mínim de dos o tres dies. En resum: la major part dels dies, el teu esmorzar consisteix d’una torrada (que fa la torradora elèctrica) amb oli. Avui tens dos opcions: pa congelat o pa de fa 4 dies. Et decideixes pel pa de fa 4 dies, sense torrar. En comptes de posar-hi oli, obres la nevera (que està fosca) i hi trobes la mantega que fa servir el teu pare. Decideixes que amb la mantega el pa no semblarà tan dur. Així que canvies l’oli per la mantega.

Mires al teu voltant. Està tot fosc. Ara et beuries el te, però et fots.

Ara te n’aniries a dutxar. Però no tens aigua. Et recordes del gimnàs. Si m’hagués aixecat més aviat i hagués anat al gimnàs, ara em podria dutxar. Encara hi pots anar... però no. El gimnàs és a mitja hora de casa i has d’anar a treballar. Sempre hi ha la possibilitat de sortir a fora: amb l’aiguat que està fent, et pots dutxar amb aigua de pluja. Total, si no tens ni llum, ni aigua, ni gas, tampoc no pots fer massa res. Tens telèfon, això sí. Però, de què serveix?

Obres la porta del garatge, entres al cotxe. La primera senyal de civilització que veus és la llum del cotxe. Entres al cotxe, engegues el mòbil. I la pantalla fa llum! Fins i tot això et fa il.lusió. Dones al contacte i s’engega la radio del cotxe. Oh! Una veu! Ara sentiré les notícies!

Surts de casa. Quan acabes d’entrar a la carretera, sents com arriba un missatge. Ostres, un missatge! Massa civilització en un moment. A més, a mi no m’arriben mai missatges i el mòbil no sona mai, raó per la que el mòbil es passa la major part del temps perdut al cotxe (més aviat, tirat al cotxe).

Arribes al primer semàfor vermell del dia. Ostres! A la ciutat tenen llum! (Com no?) Mires el missatge i és d’un mòbil que no coneixes de res. Perfecte, algú que s’ha equivocat. Ja m’estranyava, a mi...

Comences a llegir, mentre el semàfor continua vermell:

“Envia akesta estrelleta
_/|_
>’.’<
a molts amics (a mi també) si 3 tornen, 1 dls teus somnis es farà realitat! Feliç setmana de l’amistat”

Què dius que què? Mira, estic de mala llet, avui no hi havia llum a casa, no he pogut esmorzar el que esmorzo normalment, no m’he pogut dutxar, ni tan sols m’he pogut rentar la cara! I em dius que feliç setmana de l’amistat? Qui ha decidit que la setmana de l’amistat era aquesta? I per què aquesta i no la que ve, que comencen tots els col.legis, instituts i demés, i els nens es tornaran a trobar amb els seus amics? No seria més lògic que la setmana de l’amistat fos la setmana que ve? I tu, qui coi ets? Segur que ets de la timofònica. Si s’envien molts missatges d’aquests, tindreu recaudació extra, veritat?

Això sí, he de reconèixer que l’estrella és maca.

I això també: ja torna a haver-hi llum a casa! Bé, llum, aigua i gas.

diumenge, 4 de setembre del 2005

El meu "problema"

De fet, no és cap problema. Només seria un problema si jo cregués que és un problema. Però a mi ja m'està bé així. I si a mi ja m'està bé així, doncs per mi no és cap problema.

Fins ara, la societat m'havia fet creure que era un problema. Sí, d'acord, no és el que fa la gent "normal". Però, què és el que s'entèn per normal? Qui diu que una cosa és normal o rara? I si tots ens posessim a fer coses rares, llavors les coses rares serien normals i les normals serien rares? Qui em diu que en un univers paral.lel, això que la nostra societat creu que és un problema no és el normal i el que aquí fa la gent que tots creiem que és normal, allà és un problema?

Bé, de fet no és la societat en sí. M'he trobat amb alguna persona que se m'ha mirat amb els ulls ben oberts i ha començat a tractar el tema com si fos un problema. Però, per què hauria de ser un problema? Per mi no ho és, almenys ara. Sí, d'acord, sóc conscient d'haver-ne parlat amb algú i, quan aquesta persona ho ha trobat un problema, al final jo m'he acabat sentint malament i pensant que sóc rara, que això és un problema. Però ara veig que no. Ni és un problema, ni hi vull posar solució. Almenys de moment. De fet, no em preocupa. És una més de les meves característiques, i a qui ho trobi un problema, doncs que s'hi posi fulles.

Perquè tots tenim coses que no són del tot normals. Si tots fossim completament normals (sigui el que sigui el que això signifiqui) la vida seria molt avorrida. I això que la societat creu que és un problema i que jo (ara) crec que no ho és, forma tanta part de mi com tota la resta. Com totes les altres coses que entren dins la normalitat, però també com totes les altres coses que no entren dins la normalitat. I és tot un pack. Si algú creu que alguna d'aquestes coses és un problema, doncs molt bé, perfecte, que ho segueixi creient i que busqui algú altre que no tingui aquest problema. Total, ja no em vindrà d'aquí.

Almenys, ara crec que això meu no és un problema. No és una cosa a la que s'hagi de posar solució perquè la socitat així ho creu. Si jo estic bé així, doncs això és tot el que hi ha. No tinc ganes de solucionar el meu "problema", que en realitat no és cap problema.

dissabte, 3 de setembre del 2005

Una mica de tot

Pujo, baixo, torno a pujar, torno a baixar... Això semblen unes muntanyes russes (però em sembla que baixo més que no pas pujo).

L'últim cop que vaig anar a veure la persona que és a l'hospital, no sé si no em va reconèixer o si no es recordava com em deia. Vaig arribar amb la meva mare i li vaig dir hola. Ens va mirar, amb la mirada mig perduda, com si no sabés on era o què feia. Té estones més bones i més dolentes, però segons sembla, o jo sempre l'enganxo en els moments dolents o la gent m'enganya perquè no em preocupi.

La meva mare li va preguntar si em coneixia. Se'm va mirar i no va dir res. La meva mare li va dir: "És l'Estranya, veritat?" i ell simplement va fer que sí amb el cap, no massa convençut. No sé si realment no tenia ni idea de qui era jo, si no tenia ni idea de com em deia o què. Però el sí amb el cap era més un "et dic que sí i així no em faràs més preguntes" que no pas un "sí, ja la conec".

Ell intentava dir alguna cosa, però gairebé no s'entenia el que deia. I quan enganxava dues paraules seguides, veia que en realitat no deia coses que tinguessin sentit. Fa una setmana era una persona gran, amb algun problema físic i prou, però tenia el cap bé. Ara gairebé ni menja, ni respira, ni fa res. Només desvariejar. Sembla impossible el que pot canviar una persona en una setmana. I sense que els metges diguin què és el que té.

A sobre, marxes d'allà i només sents discusions perquè tothom es vol escaquejar i no anar a l'hospital. I d'una banda entenc que tothom té una vida i que s'ha d'anar a treballar i la resta, però hi ha coses que no les entenc. Entenc que no hi portin els nens. De fet, crec que és millor que no els portin. Però el que no entenc és que gent de trenta anys no hi fiqui els peus. Sí, tots tenim feina. Sí, no és la cosa més divertida del món anar a l'hospital. Sí, és probable que vagis allà i no et conegui. Però... què coi costa anar-hi, encara que siguin 5 minuts??????????????????????????

D'altra banda, hi ha altres coses que no sé com prendre-me-les. Una persona amb qui he de parlar seriosament. Sé que hi he de parlar. Però no sé com fer-ho. I, de mentres, sembla que no entèn el significat de la paraula no. Perquè ja sé que jo més aviat sóc una monja i que no surto de casa, però no és qüestió d'anar i el dia que no tens res millor a fer, trucar-me per quedar just en aquell moment. Jo tinc una vida. Jo faig els meus plans. Encara que només siguin: "aquesta nit miraré una peli". El fet que no surti enlloc no vol dir que estigui a casa, tot el dia al cantó del telèfon esperant a veure si a aquesta persona li dóna la gana de dir alguna cosa. I si jo he decidit que aquesta nit, com que no tinc res més a fer, estudiaré l'anatomia de les balenes, per què he de canviar una cosa que en principi m'interessava fer per córrer a anar a fer no sé què amb algú a qui li importo una merda (o almenys això demostra)? Si ni tan sols sap quin és l'esport que practico! No perquè jo no li hagi dit, simplement perquè cada cop que parlo d'alguna cosa em fa callar, dient que ja torno a parlar del mateix tema. Com si jo xerrés tant!

Per acabar-ho d'arreglar tot, apareix el meu pare i les seves idees de bomber. La seva última idea de bomber consisteix a agafar una sisena part dels meus estalvis (que no són pocs diners) per una cosa que no serveix per res. Ja fa temps que jo vaig dir que era la tonteria més gran que havia sentit en ma vida. Des de llavors, em van treure dels llocs on es podia decidir qualsevol cosa. Sí, ja ho sé, sóc el membre més jove de la societat aquesta. I què? Si parlem en qüestió d'experiència, sóc - amb molta diferència - la persona que més temps ha estat ficada en el món. I tota la gent amb qui he consultat (de fora de la societat, és clar) han estat d'acord en què era una solemne tonteria. Però no, no m'escolten. I no contents amb això, el meu pare ha ofert els meus diners per pagar-ho. Perfecte! Sí, ja sé que fa molt temps que visc a casa, que no pago res per viure a casa, que jo amb els diners del banc no en faig res, perquè visc exclusivament del que guanyo fent classes particulars (de fet, només he de pagar la gasolina, els bitllets de la Renfe i alguna entrada de cine). Sí, ja ho sé, sempre que els meus pares han necessitat diners, jo els he donat diners. Per què no ho hauria de fer? No visc a casa per la cara? No tinc germans, no em puc barallar amb ningú. Els meus diners, encara que els hagi guanyat jo, també és just que estiguin a la seva disposició. Si he de posar-me a comptar tots els anys que m'han estat alimentant, que m'han pagat la llum, que em van vestir, que... Doncs, per què no els hauria de donar diners quan en necessiten? Si visc a casa, i no pago res, per què no els he d'ajudar si ho necessiten? De fet, suposo que hauria de pagar alguna cosa per viure aquí, però ells no volen.

Però això és diferent. No són els meus pares que necessiten diners. Els diners són simplement per finançar una cosa amb la que jo no estic gens d'acord. Una cosa de la que me n'han exclós a l'hora de prendre decisions. Però no me n'han exclós del tot: a l'hora de treballar, jo faré un 99% de la feina (és clar, com que jo tinc experiència, sóc la que millor farà la feina). No et fot! I si fos poca feina... però no, és molta feina! Jo hi poso la feina, hi poso els diners i... no puc decidir res! A sobre, he de dir que sí a un piló de decisions que jo sé que estan malament, però que a la que obro la boca, em fan callar. Anem bé. Serà un desastre, ja ho veig a venir.

I pel que fa als meus diners, doncs segons el pressupost que han fet (que, coneixent-los, serà massa optimista), quedarà més o menys el que és el sou meu d'un mes de dèficit. Perfecte. I com que sóc jo la que he posat els diners, qui es quedarà sense els diners? No, em sembla que no s'ha de ser massa intel.ligent per endevinar-ho. I ja sé que el meu sou no és cap meravella, però he de treballar un mes per guanyar-lo! Pel que fa a la resta dels diners, els recuperaré en algun moment cap a la primavera del 2006. I, ja ho he dit, no són pocs diners (jo he de treballar més de mig any per guanyar-los!)

I no, no li he dit res de tot això al meu pare. Ja li vaig dir que no estava bé fer aquesta inversió (si és que se'n pot dir inversió) i em va fer callar, com tots. Què li he de dir? Que ara que ha dit que jo posaria els diners sense problemes, em nego a fer-ho? Que sóc incapaç de deixar uns diners que tinc al banc i que no hi fan res, per una cosa que ells creuen que és molt important i que jo crec que és la tonteria més grossa que he sentit en ma vida? Que no vull fer jo tota la feina? Em dirà que la feina ja està molt ben repartida i que jo no hauré de fer res, però ja sabem què passarà al final: tothom s'escaquejarà i ho acabaré fent tot jo. No fa pas massa que va passar el mateix. De moment, ja vaig intentar "delegar" una feina que jo no volia fer i avui el meu pare em surt: "No, ya lo puedes hacer tú, total no te cuesta nada y eres la que sabes mejor cómo hacerlo". I què li he de dir?

Això sí, aquest matí, després de tot això, m'han reconfortat bastant les mostres de suport que m'ha donat l'Esteve i tota la resta de gent, per mail o per comentaris aquí o al Dies Estranys. Aquest matí, buscant per aquí, he vist que no sóc la única a qui li passen aquestes coses, fet que m'ha alegrat una mica (mal de muchos, consuelo de tontos, que diuen per les espanyes).

En fi, me'n vaig a estudiar l'anatomia de les balenes :-) (algú sap on puc trobar bona informació sobre el tema?)

divendres, 2 de setembre del 2005

Oblidar

Avui he entrat per última vegada a una pàgina que prefereixo oblidar. Jo faré la meva vida, i aquesta persona que faci el que vulgui. Tot i així, avui, en entrar, he trobat un post de fa temps, que parlava de les orenetes. He de reconèixer que llegir el post m'ha fet somriure. Malgrat el que aquesta persona pensi, no era un post ni trist ni enfadat, era un post com d'esperança. Almenys així ho veig ara. Bé, de fet crec que allò que vaig escriure en aquell moment era més un miratge que res més, però encara em continuo preguntant si era un miratge o no ho era. Però pel que fa a mi, aquella pàgina resta oblidada a la meva memòria i no hi tornaré a entrar més.

Però no és la única cosa que vull oblidar. Quan l'Anna llegeixi això, segur que li entraran ganes de matar-me. Avui ha estat una bona estona convencent-me que no era una bona idea. Com a mostra, un tros de conversa de messenger:

Estranya: per què no? hi ha mil raons per oblidar-se'n
Anna: i raons per no oblidar-se'n
Estranya: per cada raó que em diguis per no oblidar-se'n, jo en puc trobar una per oblidar-se'n
Anna: i vice-versa
Estranya: n'hi ha moltes més per oblidar-se'n que per no fer-ho
Anna: ja veuríem...

He de reconéixer, en favor de l'Anna, que m'ha tirat per terra totes les raons que li he donat, excepte la última. I, coneixent-la, segur que té alguna cosa per tirar-me per terra també la última raó que li he donat, però deu estar treballant, que és el que hauria d'estar fent jo ara.

De fet, però és millor per la meva salut mental que me n'oblidi. Ja fa unes setmanes que em vinc dient que me n'he d'oblidar, però la cosa no és tan fàcil. Sé que com més aviat me n'oblidi, serà millor per mi. Però el meu cap no deixa oblidar-me'n. Bé, el meu cap no és l'únic que no em deixa oblidar-me'n. Ja ho dic jo, que la psicologia no és la meva especialitat. Aquesta persona tan pot aparèixer un dia i només contestar al que li pregunto (molt educadament, això sí) i acabant la conversa el més ràpid possible, com pot aparèixer un altre dia, preocupant-se per mi. Quan ve un dels primers dies, llavors sóc conscient que me n'he d'oblidar. I quan ja gairebé ho aconsegueixo, llavors ve un dels segons dies.

I tot això, en realitat no va enlloc. Així que suposo que me n'he d'oblidar. Bé, sense el suposo: me n'he d'oblidar. Mica a mica, passet a passet.

De qui no em vull oblidar és d'ells. Ells segur que es recorden de mi i em fan companyia, encara que, com jo, no siguin gaire xerraires.

dijous, 1 de setembre del 2005

Fa uns dies, per la raó que fos, vaig passar una setmana o una setmana i mitja una mica enfonsada (bé, suposo que hi hauria de treure l'"una mica"). Però les coses es van arreglar. El que em va sorprendre no és que s'arreglessin (un dia o un altre m'havia d'animar), ni que s'arreglessin massa aviat o massa tard. El que em va sorprendre va ser com es van arreglar.

De cop, un dia tot va començar a anar malament. I a cada cosa que feia, les coses anaven més i més malament. I no sabia per què. Intentava pensar en altres coses, però a la que pensava en altres coses que fossin millors, llavors s'espatllava una altra cosa. I ja no sabia pas què fer. Qualsevol cosa (bona o dolenta) em feia plorar o em feia venir ganes de plorar.

Ahir estava per casa i va passar una cosa d'aquestes que fa una setmana m'haguessin fet plorar (mira que s'ha de ser bleda!) I em vaig adonar que ni plorava ni tenia ganes de plorar. Em vaig posar a pensar quant feia que no plorava. No em va costar massa trobar el moment en què em vaig animar i de cop em va passar tot.

Potser va ser simplement que el meu cos em va dir que ja n'hi havia prou, que allò s'havia d'acabar. O potser no.

El moment va ser una simple conversa, curta i sense gaire substància.

Això em fa pensar en aquells petits gestos que fem. A vegades no ens podem arribar a pensar en com poden ser d'importants per algú. Un simple hola o un simple parar-te 5 minuts per dir alguna cosa algú, pot fer que aquesta persona s'animi. Intentaré ser més simpàtica, per si puc alegrar el dia a algú. Tampoc crec que jo pugui alegrar el dia a ningú, com aquesta persona em va alegrar a mi. I tampoc vull fer-me pesada. A vegades sóc una mica pesada i penso que faig nosa, i no sé si em passo per massa o per massa poc. La psicologia no és la meva especialitat. Faig nosa o alegro el dia algú? Ja estic tornant a donar massa voltes a les coses?

Calendaris

M’encanta fer-me calendaris. Escric en un full tot el que he de fer (o el que jo crec que he de fer) i em poso un temps per fer-ho. Llavors em creo un calendari, que sol ser d’un o dos mesos, i allà hi vaig encabint tot el que vull fer. Penso “faré això, allò i allò altre”. I, realment, quan faig els calendaris, em crec que faré les coses que poso al calendari. Si no m’ho cregués, quin sentit tindria fer uns calendaris que jo sé que no acabaré complint? Però, siguent realistes, mai acabo fent tot el que hi ha als calendaris. Ni de broma. Si en faig una quarta part ja puc estar contenta. No sé si és que sóc vaga, lenta o si és que m'exigeixo fer massa coses. Potser és una barreja de les tres coses.

Ahir em vaig fer un calendari d’entrenament pel mes de setembre. De fet, em vaig fer 3 calendaris, però només vaig omplir el d’entrenament. Per què 3 calendaris? Doncs perquè només amb el calendari d’entrenament ja ocupo tot un full, i això que hi poso les coses amb lletra petita i abreviades. De totes formes, ja em va bé: si les coses estan en tres calendaris, en cas d'haver de suprimir alguna cosa, només cal que m'oblidi del calendari d'entrenament, que és el més prescindible.

Els calendaris que em faig no són res més que una quadrícula. Agafo un foli i hi faig línies cada 4 centímetres. Així em queda una quadrícula de 5x7 quadrats, que puc utilitzar per qualsevol mes. Cada quadrícula 4x4 representa un dia. I, és clar, en una quadrícula de 16 cm^2 no es pot posar gaire cosa (o potser és que jo vull posar-hi massa cosa?)

De fet, avui he vist que no podré fer el mateix per la resta de calendaris, i els hauré de fer setmanals. No ho sé, potser és que pateixo el trauma d'stress post-vacacional de l'1 de setembre, però aquest matí m'ha agafat aquella sensació de que no podré amb tot, de que m'ofego en un got d'aigua, però que vaig acceptant més i més feines. Perquè jo sóc la persona "cap problema", "ja ho faré jo", "no, si no em costa res fer-ho". I al final acabo fent massa coses, comprometent-me amb massa projectes.

De totes formes, crec que ara ja em va bé. Crec que així m'oblidaré de moltes coses, si és que aconsegueixo sobreviure fins a Nadal. Encara han de començar els coles i les mares s'han de començar a preocupar de que els seus fills no van bé al cole i m'han de començar a demanar que faci classes particulars. I jo sé que sóc incapaç de dir que no. Sé que em trucarà algú dient que la seva filla o el seu fill tenen problemes. I jo diré que cap problema, que ja faig les classes particulars. I les cobraré a preu baix, que gairebé no em cobreix la gasolina del cotxe (és un dir, però ja s'entèn). Només per amor a l'art.

El problema em sembla que vindrà quan arribi Nadal. Passaré d'estar-me tot el dia corrent d'un lloc a l'altre a una tranquil.litat total. I llavors em sembla que serà quan baixaré la guàrdia i serà quan menys treballi. Perquè ja se sap, que quan més feina es té, més se'n deixa de fer, però també més se'n fa.

De moment, em sembla que el calendari d'entrenament que vaig fer s'haurà de quedar en algun lloc, perquè suposo que seré incapaç de seguir-lo. I els altres dos calendaris hauran de passar de ser calendaris mensuals a ser calendaris setmanals. O fer-ne dos o tres més: un pels llocs on he d'anar, un altre per la feina que he de fer d'un lloc, un altre per... Buf! Em sembla que m'està afectant l'stress de l'1 de setembre de veritat.

Però no, no és només l'stress del setembre. Avui m'he adonat que he dit que sí a massa coses. O potser no. Potser ja em va bé i així m'oblidaré de tonteries. Al cap i a la fi, no volia jo dedicar-me a treballar, estudiar i entrenar? Doncs aquí ho tinc. Els dies més bèsties seran... bé, de fet seran gairebé tots. Però els més bèsties suposo que seran els dimarts, en els que sortiré entre 2 i 3 quarts de 7 del matí de casa i arribaré a les 11 o quarts de 12 de la nit al vespre. Això, unit a que el dia següent he de tornar a sortir a quarts de 7 de casa, farà que m'estressi una mica. Però només una mica. Perquè els divendres torno a sortir a quarts de 7 de casa per arribar a les 12. I, és clar, la gent normal té els caps de setmana per descansar. Però qui ha dit que jo fos normal? Qui ha dit que els caps de setmana fossin per descansar? Els dissabtes al matí tinc entre 3 i 4 hores compromeses. Les tardes, les tinc compromeses des de les 3 fins a les 9. Els diumenges els tinc compromesos des de les 8 del matí fins a quan acabi la feina que he de fer, que comptant amb l'experiència que en tinc, seran les 10 o les 11 del vespre. És clar que la meitat de la feina (la que faré a la tarda) la faré des de casa, davant de l'ordenador, i és probable que em dediqui a contestar algun mail, escriure algun post o connectar-me al messenger. Però perquè la feina és una mica avorrida i així suposo que em distrauré una mica més. I sí, m'he deixat els dilluns i els dimecres (que suposo que seré fora des de quarts de 7 del matí fins a quarts de vuit del vespre) i els dijous, que més o menys els tinc lliures... i he dit més o menys, perquè algun dia complert he de tenir per poder treballar sense que ningú em molesti... bé, i per anar a Barcelona, que suposo que és el que acabaré fent bastant sovint. Buf! Només de pensar-hi ja m'estresso.

Serà qüestió de posar prioritats en aquesta vida.

El problema és que com més feina tinc i més calendaris em faig, més idees em venen per fer posts. Però no, m'apuntaré les idees i escriuré com a molt un post al dia. I els dimarts i els divendres sense post, perquè si arribo tard a casa, he de sopar i l'endemà he de marxar aviat, dubto que engegui l'ordenador. Perquè em conec, i si dic que vindré només 5 minutets per mirar el correu, o acabaré escrivint un post, connectada al messenger o contestant mails. I no dic que sigui dolent, però em sembla que és millor dormir que fer tot això. També s'han acabat els posts de migdia (com el d'avui). Entre altres coses, perquè als migdies seré a la feina.

Sé que no ho hauria de fer, però acabo d'entrar a la pàgina d'aquell que em fa copy-paste dels posts. Ahir va passar del post en el que deia que estava enfadada perquè feia això, però va copiar el post següent, el de la fressa. Fins i tot hi he descobert un comentari que en principi hauria d'anar dedicat a mi. A sobre, ha agafat i ha posat el post publicat un quart d'hora abans de l'hora que hi tinc jo. Jo sé que sóc jo la que escric i ell el que copia (per què ho fa?) però em molesta. I gairebé no tinc ganes d'escriure res més només de saber que agafarà i ho posarà allà, apropiant-se de totes les meves paraules. No és just. I no és just que hagi de posar això aquí. Tampoc és just que ho escrigui aquí. He intentat a veure si li podia enviar un mail per preguntar-li per què. Però no l'he trobat. He intentat deixar-li un comentari, però m'he de registrar. I no ho penso fer. Per què ho fas? Si llegeixes els textos dels que fas copy-paste, em podries contestar? Què he fet jo? De què et serveix, copiar el que jo escric? T'ho passes bé, et diverteix? La veritat és que no ho entenc.