L'altre dia es va morir un amic del meu pare. Havien treballat junts, i jo havia sigut amiga d'una de les seves filles. La seva filla es deia com jo, i era un any més gran que jo. En aquella època, jo era molt baixeta per la meva edat (com si ara no ho fos...), i ella em treia un pam, o potser més.
El seu pare, castellà, sempre em va dir Lucecita.
N'he parlat algun cop. Era la única persona del món a qui permetia dir-me un nom que no fos el meu. Lucecita. Crec que he dit alguna vegada la ràbia que em fa que em cridin pel cognom. Però és que encara em fa més ràbia que em canviin el nom. Jo em dic com em dic, i punt. Sense diminutius. Sense res més. Que el meu nom no és prou maco com perquè hagi de venir algú a canviar-me'l?
Recordo que podia anar pel carrer, i quan sentia algú que deia: "Hombre, Lucecita, qué tal estás?", doncs ja sabia que anava per mi. I, curiosament, mai em va fer enfadar ni el Lucecita, ni el que després de portar més de 40 anys a Catalunya, em seguís parlant en castellà. Ara, que ningú no ho provi, perquè no en responc...
De cop, però, m'ha vingut una cosa al cap. Ja mai més em trobaré a ningú pel carrer que em cridi per Lucecita. Ja mai més ningú que vagi amb mi em mirarà de forma estranya per deixar-me dir Lucecita.
Amb ell, també se n'ha anat una altra cosa. Ara ja tothom em dirà Llum. Tothom. I m'agrada, que em diguin Llum. És el meu nom. No m'agrada que em diguin d'una altra manera.
Però trobaré a faltar que algú em digui Lucecita.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris recordant. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris recordant. Mostrar tots els missatges
divendres, 9 de gener del 2009
diumenge, 21 de desembre del 2008
2008
Aquest any acabarà de forma estranya, d'una manera que crec que no havia acabat mai. Des d'avui fins a finals d'any, els dies seran estranys, i és per això que vull fer aquest resum de l'any precisament avui. Avui que, potser, serà l'últim dia normal de l'any. O potser no.
L'únic que tinc clar és que aquest serà l'últim post de l'any. Els dies seran estranys, però jo també necessito prendre aire. Necessito... no sé el que necessito, però sí que sé el que no necessito. I també sé que no és un bon moment per fer aquest resum. Volia fer un resum només amb les coses bones de l'any, però... crec que avui no és un bon dia per això.
Crec que és bastant trist que em posi a fer el resum i, sense mirar els mesos, el que vaig escriure, el que se'm vingui al cap sigui el meu peu. Vaig començar l'any amb un peu que encara no estava bé, tot i que, pel que m'havien dit, ja ho hauria d'haver estat feia temps. I l'1 de gener, davant de la tele, veient el resum de les curses de Sant Silvestre del dia anterior, em vaig prometre a mi mateixa que aquest any sí, la correria.
Al meu peu li va costar molt de posar-se bé. Moltíssim. I no vaig tornar a córrer fins al setembre. Encara era a temps d'entrenar-me, però... una grip, o un costipat fort, o el que fos, em va allunyar de córrer durant més d'un mes. I ara he tornat, però... podria dir que em fa vergonya anar a córrer una cursa on hi va molt professional, i jo estic tan malament que no la puc córrer amb un mínim de garanties. I ara no sé què fer, perquè per fer-la amb molt de temps i arribar quan tothom ja s'hagi dutxat...
He arribat a pensar que hi ha alguna cosa, algun ens superior, que em diu que no corri. Primer, un cotxe per poc m'atropella. Després, vaig perdre les ganes de tot. Després, el peu. Cada cop que començo a córrer mitjanament... em passa alguna cosa! I, és clar, després d'uns mesos torna a començar, des del principi, des de tornar a agafar la forma, amb tot l'esforç que suposa.
També he deixat moltes coses inacabades. Per exemple, el puzzle. Des de la última foto que vaig penjar, gairebé no m'hi he posat. Continua un tros per fer-se, i em sap greu no poder-li regalar a ma mare per Reis. No és res més que una altra decepció a unir a les moltes que tinc sobre mi mateixa.
I si em concentro en les coses bones? Prometo, a partir d'aquí, escriure totes les coses bones que m'han passat aquest any!
D'acord, he aconseguit un dels meus propòsits. Bé, no l'he aconseguit encara, però l'aconseguiré. Em vaig proposar llegir 25 llibres, aquest any. Més o menys, un llibre cada 15 dies. Sense forçar. I tots els meus dalts i baixos... ho aconseguiré! És una mica una alegria, veure que com a mínim he aconseguit alguna cosa, encara que només sigui una cosa tan tonta com aquesta!
I a finals de gener vaig vèncer la por. Ostres! Per mi va ser molt important. Em va costar molt, pensava que no podria, però... ho vaig aconseguir. No sé d'on vaig treure les forces, però les vaig treure, i vaig vèncer la por!
Però, d'altra banda, també he après a estimar una cançó. De fet, ara m'encanta. O, almenys, una de les versions. M'encanta sentir-la per la radio!
Tot i que vaig conèixer la màgia. La màgia existeix. I, si existeix, es pot produir en qualsevol moment!
I he somiat. He somiat molt. I he buscat. Vaig començar l'any buscant a sota les tapes dels iogurts, intentant trobar-ne algun que no digués "segueixi buscant". No he trobat cap iogurt amb premi, però vaig trobar el que buscava. Encara que sembli una contradicció. O potser és que no parlava del mateix?
I, és clar, una de les millors coses de l'any va ser el 21 de març i el que va venir al darrere. Sí, no em vaig comprar el got de les seleccions catalanes, i ho hauria d'haver fet. Però... la veritat és que és un raig d'esperança. Un saber que sí, que hi ha algú a l'altra banda. I que no, que potser no sóc jo la culpable de tot, perquè hi ha algun cop en el que funciona. Buf... no volia dir-ho així! Però que m'alegro de que existís el 21 de març.
També vaig fer una cosa que tenia pendent: vaig anar a la fira medieval d'Hostalric i em vaig comprar un drac.
Al final et vaig trobar. Sí, et vaig trobar. I em vas demostrar que tot el que pensava de tu era mentida. Tot. I? Doncs que n'estic contenta, sí. No ets qui em pensava que eres, però estic contenta d'haver-ho descobert. M'ha costat uns quants anys, sí. Però hi he acabat arribant.
I sé que no és una bona cosa, però es va morir l'arbre.
I, un dia, no sé per què, una marieta groga em va fer riure.
I la Mama es va recuperar. Mig any després, encara continua de baixa, i encara continua recuperant-se. Però, tot i no dir-ho, tot i guardar-m'ho per mi (o no) va estar molt malament. Unes complicacions que van ser més que complicacions. I uns controls que, mig any després, encara li fan. Però es va recuperar, que és el que importa.
I... 30!
I un noi esquerrà em va vendre un juguet que encara no he fet servir gaire... però que sí que ha servit una mica, i va perfecte!
Cacau!
I vaig començar dos cursos. Dos! A la vegada! I després d'uns mesos, puc dir que estic contenta d'haver-ho fet. Un curs m'encanta, però tinc problemes amb una dona, que es passa el dia fent-me comentaris bordes. M'encanta el que faig, i tinc la sort de que em surt bé. Ella té la mala sort de fer-ho pitjor que jo, tot i fer 3 anys que ho fa. I crec que aquí és el problema, però... ostres! Jo no en tinc cap culpa de que ella sigui una negada! I jo m'ho passo molt bé!
A l'altre curs, però, encara m'ho passo millor. Sóc feliç i somric. I em faig amb la resta de la gent. I em socialitzo. I he descobert que em puc fer amb la gent, que potser no és que sigui jo, la que té problemes. O potser és que m'he trobat a gent semblant a mi. No en tinc ni idea.
.jpg)
S'acaba aquest 2008 i tinc un sol objectiu per aquest 2009 que ara arriba: ser millor persona. Tots hi sortirem guanyant.
L'únic que tinc clar és que aquest serà l'últim post de l'any. Els dies seran estranys, però jo també necessito prendre aire. Necessito... no sé el que necessito, però sí que sé el que no necessito. I també sé que no és un bon moment per fer aquest resum. Volia fer un resum només amb les coses bones de l'any, però... crec que avui no és un bon dia per això.
Crec que és bastant trist que em posi a fer el resum i, sense mirar els mesos, el que vaig escriure, el que se'm vingui al cap sigui el meu peu. Vaig començar l'any amb un peu que encara no estava bé, tot i que, pel que m'havien dit, ja ho hauria d'haver estat feia temps. I l'1 de gener, davant de la tele, veient el resum de les curses de Sant Silvestre del dia anterior, em vaig prometre a mi mateixa que aquest any sí, la correria.
Al meu peu li va costar molt de posar-se bé. Moltíssim. I no vaig tornar a córrer fins al setembre. Encara era a temps d'entrenar-me, però... una grip, o un costipat fort, o el que fos, em va allunyar de córrer durant més d'un mes. I ara he tornat, però... podria dir que em fa vergonya anar a córrer una cursa on hi va molt professional, i jo estic tan malament que no la puc córrer amb un mínim de garanties. I ara no sé què fer, perquè per fer-la amb molt de temps i arribar quan tothom ja s'hagi dutxat...
He arribat a pensar que hi ha alguna cosa, algun ens superior, que em diu que no corri. Primer, un cotxe per poc m'atropella. Després, vaig perdre les ganes de tot. Després, el peu. Cada cop que començo a córrer mitjanament... em passa alguna cosa! I, és clar, després d'uns mesos torna a començar, des del principi, des de tornar a agafar la forma, amb tot l'esforç que suposa.
També he deixat moltes coses inacabades. Per exemple, el puzzle. Des de la última foto que vaig penjar, gairebé no m'hi he posat. Continua un tros per fer-se, i em sap greu no poder-li regalar a ma mare per Reis. No és res més que una altra decepció a unir a les moltes que tinc sobre mi mateixa.
I si em concentro en les coses bones? Prometo, a partir d'aquí, escriure totes les coses bones que m'han passat aquest any!
D'acord, he aconseguit un dels meus propòsits. Bé, no l'he aconseguit encara, però l'aconseguiré. Em vaig proposar llegir 25 llibres, aquest any. Més o menys, un llibre cada 15 dies. Sense forçar. I tots els meus dalts i baixos... ho aconseguiré! És una mica una alegria, veure que com a mínim he aconseguit alguna cosa, encara que només sigui una cosa tan tonta com aquesta!
I a finals de gener vaig vèncer la por. Ostres! Per mi va ser molt important. Em va costar molt, pensava que no podria, però... ho vaig aconseguir. No sé d'on vaig treure les forces, però les vaig treure, i vaig vèncer la por!
Però, d'altra banda, també he après a estimar una cançó. De fet, ara m'encanta. O, almenys, una de les versions. M'encanta sentir-la per la radio!
Tot i que vaig conèixer la màgia. La màgia existeix. I, si existeix, es pot produir en qualsevol moment!
I he somiat. He somiat molt. I he buscat. Vaig començar l'any buscant a sota les tapes dels iogurts, intentant trobar-ne algun que no digués "segueixi buscant". No he trobat cap iogurt amb premi, però vaig trobar el que buscava. Encara que sembli una contradicció. O potser és que no parlava del mateix?
I, és clar, una de les millors coses de l'any va ser el 21 de març i el que va venir al darrere. Sí, no em vaig comprar el got de les seleccions catalanes, i ho hauria d'haver fet. Però... la veritat és que és un raig d'esperança. Un saber que sí, que hi ha algú a l'altra banda. I que no, que potser no sóc jo la culpable de tot, perquè hi ha algun cop en el que funciona. Buf... no volia dir-ho així! Però que m'alegro de que existís el 21 de març.
També vaig fer una cosa que tenia pendent: vaig anar a la fira medieval d'Hostalric i em vaig comprar un drac.
Al final et vaig trobar. Sí, et vaig trobar. I em vas demostrar que tot el que pensava de tu era mentida. Tot. I? Doncs que n'estic contenta, sí. No ets qui em pensava que eres, però estic contenta d'haver-ho descobert. M'ha costat uns quants anys, sí. Però hi he acabat arribant.
I sé que no és una bona cosa, però es va morir l'arbre.
I, un dia, no sé per què, una marieta groga em va fer riure.
I la Mama es va recuperar. Mig any després, encara continua de baixa, i encara continua recuperant-se. Però, tot i no dir-ho, tot i guardar-m'ho per mi (o no) va estar molt malament. Unes complicacions que van ser més que complicacions. I uns controls que, mig any després, encara li fan. Però es va recuperar, que és el que importa.
I... 30!
I un noi esquerrà em va vendre un juguet que encara no he fet servir gaire... però que sí que ha servit una mica, i va perfecte!
Cacau!
I vaig començar dos cursos. Dos! A la vegada! I després d'uns mesos, puc dir que estic contenta d'haver-ho fet. Un curs m'encanta, però tinc problemes amb una dona, que es passa el dia fent-me comentaris bordes. M'encanta el que faig, i tinc la sort de que em surt bé. Ella té la mala sort de fer-ho pitjor que jo, tot i fer 3 anys que ho fa. I crec que aquí és el problema, però... ostres! Jo no en tinc cap culpa de que ella sigui una negada! I jo m'ho passo molt bé!
A l'altre curs, però, encara m'ho passo millor. Sóc feliç i somric. I em faig amb la resta de la gent. I em socialitzo. I he descobert que em puc fer amb la gent, que potser no és que sigui jo, la que té problemes. O potser és que m'he trobat a gent semblant a mi. No en tinc ni idea.
S'acaba aquest 2008 i tinc un sol objectiu per aquest 2009 que ara arriba: ser millor persona. Tots hi sortirem guanyant.
dilluns, 4 d’agost del 2008
Com treure una abella de dintre d'un cotxe?
Recordo que quan em vaig voler treure el carnet de conduir, vaig anar a casa d'un nen que havia vingut al cole amb mi. El seu pare era professor d'autoescola. Em va dir que anés a l'autoescola, i que em donarien els llibres, i ell ja em faria les classes pràctiques.
Em vaig presentar a l'autoescola un dia a mig matí. La noia de la recepció em va donar un llibret d'aquests que "donen" i em va dir que me'l mirés i que hi tornés l'endemà a la tarda.
L'endemà a la tarda, vaig entrar a l'autoescola i, per desgràcia meva, hi havia dues de les noies més riques i pijes del poble, fent classes. Feia un mes que anaven a classes de teòrica. Eren un any més petites que jo. A elles els "tocava" treure's el carnet aquell any, jo anava amb retard. Total, a Barcelona no necessitava carnet i no tenia diners per comprar-me un cotxe...
L'encarregada ens va donar un test per fer. El resultat?
Les dues noies del meu poble van fallar-ne moltes.
Llavors va venir cap a mi.
- N'has fallat una.
- Sí, ja ho sé, és que això de l'abella no sortia al llibre.
- Com?
- Que les altres preguntes sortien explicades al llibre, però aquesta de l'abella no.
- Que t'has llegit el llibre?
- Sí, és clar, i em vaig estudiar les distàncies i les velocitats i aquestes coses. No em vas dir que me'l mirés?
- Però si te'l vaig donar ahir!!!
No cal dir que les noies em van mirar amb ràbia i, si abans d'aquell dia m'havien tingut ràbia, ara la ràbia era enorme.
Vaig seguir fent testos, i feia molt pocs errors, així que el primer dia que vaig poder anar a examen, vaig anar-hi. Quan vaig tornar per allà per pagar les pràctiques, la noia encara em mirava amb admiració.
Però hi va haver una pregunta que mai vaig saber quina era la resposta correcta. Vaig fallar-la en aquell primer test, i em va sortir en un altre test més tard, la vaig tornar a fallar, però l'ordenador no em va dir quina era la resposta correcta.
Si t'entra una abella a dintre el cotxe, què has de fer? Recordo les opcions. Parar i fer-la sortir del cotxe. Obrir les finestres fins a baix i seguir conduint, esperant que surti. Més opcions? No les recordo. Algú en sap la resposta? Potser la Laia?
Avui m'ha entrat una espècie d'insecte que no era una abella. Era molt més gros. Anava conduint i...
Com trec l'abella de dintre el cotxe?
Paro? Obro les finestres?
Mai vaig preguntar quina era la resposta correcta.
I mai vaig saber quina era.
Per què serà que aquelles preguntes que deixes sense contestar et segueixen perseguint tota la vida?
Em vaig presentar a l'autoescola un dia a mig matí. La noia de la recepció em va donar un llibret d'aquests que "donen" i em va dir que me'l mirés i que hi tornés l'endemà a la tarda.
L'endemà a la tarda, vaig entrar a l'autoescola i, per desgràcia meva, hi havia dues de les noies més riques i pijes del poble, fent classes. Feia un mes que anaven a classes de teòrica. Eren un any més petites que jo. A elles els "tocava" treure's el carnet aquell any, jo anava amb retard. Total, a Barcelona no necessitava carnet i no tenia diners per comprar-me un cotxe...
L'encarregada ens va donar un test per fer. El resultat?
Les dues noies del meu poble van fallar-ne moltes.
Llavors va venir cap a mi.
- N'has fallat una.
- Sí, ja ho sé, és que això de l'abella no sortia al llibre.
- Com?
- Que les altres preguntes sortien explicades al llibre, però aquesta de l'abella no.
- Que t'has llegit el llibre?
- Sí, és clar, i em vaig estudiar les distàncies i les velocitats i aquestes coses. No em vas dir que me'l mirés?
- Però si te'l vaig donar ahir!!!
No cal dir que les noies em van mirar amb ràbia i, si abans d'aquell dia m'havien tingut ràbia, ara la ràbia era enorme.
Vaig seguir fent testos, i feia molt pocs errors, així que el primer dia que vaig poder anar a examen, vaig anar-hi. Quan vaig tornar per allà per pagar les pràctiques, la noia encara em mirava amb admiració.
Però hi va haver una pregunta que mai vaig saber quina era la resposta correcta. Vaig fallar-la en aquell primer test, i em va sortir en un altre test més tard, la vaig tornar a fallar, però l'ordenador no em va dir quina era la resposta correcta.
Si t'entra una abella a dintre el cotxe, què has de fer? Recordo les opcions. Parar i fer-la sortir del cotxe. Obrir les finestres fins a baix i seguir conduint, esperant que surti. Més opcions? No les recordo. Algú en sap la resposta? Potser la Laia?
Avui m'ha entrat una espècie d'insecte que no era una abella. Era molt més gros. Anava conduint i...
Com trec l'abella de dintre el cotxe?
Paro? Obro les finestres?
Mai vaig preguntar quina era la resposta correcta.
I mai vaig saber quina era.
Per què serà que aquelles preguntes que deixes sense contestar et segueixen perseguint tota la vida?
diumenge, 3 d’agost del 2008
Prohibit banyar-se
Avui havia quedat que aniria a l'hospital a la tarda. M'he aixecat aviat, i després d'esmorzar, he sortit a fora.
S'hi estava tan bé!
Que he pensat que entrar a dintre a fer feina era desaprofitar la fresca (que ara ja en fa, de calor!)
Però estar-me a fora sense fer res...
He entrat a dintre i m'he recordat d'una cosa que vaig deixar penjada. Els meus llibres d'en Tintin.
I és que, si me'n llegeixo un, l'he de llegir de principi a final. Si començo, no puc parar.
I això em porta algun impediment tècnic, com ara que si tinc feina, o estic molt cansada, no puc posar-me a llegir-lo, perquè m'hi estic una bona estona.
Però avui em volia passar una estona a fora!
He agafat el Tintin que tocava i...
Ostres!
Sí, era un dels mítics. El meu cosí el tenia, però l'havia deixat a casa dels avis. Quants cops l'havia llegit? Molts, segur!
Però no prous...
Quan he arribat a aquesta vinyeta (clicant es pot llegir bé) he tingut una sensació estranya...
Recordava la vinyeta. De fet, recordava les tres coses per les que es queixava el poli.
També recordava el poli, i la llibreteta de les multes.
I la caravana encastada a l'arbre.
Però no recordava qui era el que havia caigut a dintre del llac!
Sé que ho havia comentat algun cop amb algú, que havia parlat de la vinyeta més d'un cop.
Però a ningú li sonava.
I, anys més tard, un dia al matí, em poso a llegir un còmic... i allà està!
S'hi estava tan bé!
Que he pensat que entrar a dintre a fer feina era desaprofitar la fresca (que ara ja en fa, de calor!)
Però estar-me a fora sense fer res...
He entrat a dintre i m'he recordat d'una cosa que vaig deixar penjada. Els meus llibres d'en Tintin.
I és que, si me'n llegeixo un, l'he de llegir de principi a final. Si començo, no puc parar.
I això em porta algun impediment tècnic, com ara que si tinc feina, o estic molt cansada, no puc posar-me a llegir-lo, perquè m'hi estic una bona estona.
Però avui em volia passar una estona a fora!
He agafat el Tintin que tocava i...
Ostres!
Sí, era un dels mítics. El meu cosí el tenia, però l'havia deixat a casa dels avis. Quants cops l'havia llegit? Molts, segur!
Però no prous...
Quan he arribat a aquesta vinyeta (clicant es pot llegir bé) he tingut una sensació estranya...
Recordava la vinyeta. De fet, recordava les tres coses per les que es queixava el poli.
També recordava el poli, i la llibreteta de les multes.
I la caravana encastada a l'arbre.
Però no recordava qui era el que havia caigut a dintre del llac!
Sé que ho havia comentat algun cop amb algú, que havia parlat de la vinyeta més d'un cop.
Però a ningú li sonava.
I, anys més tard, un dia al matí, em poso a llegir un còmic... i allà està!
divendres, 18 de juliol del 2008
M'hagués agradat sentir-ho
Aquest post va començar fa molts, molts anys.
Tenia 18 anys, i feia primer de carrera. Venia d'un poblet petit, i vaig arribar a la gran ciutat. Al poblet escoltava la radio. Tenia un walkman enorme (comparat amb els walkmans de l'època, i ja no parlo de comparar-lo amb els ipods...) A casa el feia servir poc, però a la gran ciutat el vaig començar a utilitzar sempre. Al camí del pis a la universitat. Al pis. A tot arreu.
Sempre escoltava la radio, i pràcticament sempre, escoltava música. Però...
Però un dia vaig descobrir l'APM. Era joveneta i el que passava el món... bé, tampoc m'interessava massa. Recordo anar canviant l'emisora per poder sentir l'APM, però després canviar a alguna emisora de música.
D'onze a dotze mai no teníem classe. I jo... jo era una fan incondicional de l'APM. Així que, cap a tres quarts de dotze, quan ja donàvem volts per la classe, agafava l'armatost i em posava a escoltar la radio.
D'aquella època només en recordo una cosa. Un dia, que estava jo escoltant la radio tan tranquil.la i em vaig posar a riure. Una noia que hi havia per allà em va assenyalar un noi que no coneixíem de res, que estava sol, i em va dir: "Aquell noi escolta el mateix que tu, us heu posat a riure just al mateix moment".
Amb el temps, em vaig fer gran. Ja no escoltava només l'APM. Escoltava tot el tros de Matí que podia. D'una manera o una altra, em vaig fer adulta escoltant el Matí de Catalunya radio. Sí, ja ho sé, ja era adulta, però no ho era del tot (i segueixo sense ser-ho, per què enganyar-nos!)
Però vaig passar d'escoltar només música a escoltar un programa d'informació. Podria dir que em vaig fer adulta?
Em vaig acostumar al "Bon dia, són les 7". I al "Bon dia, són les 8". I a tantes altres coses.
Actualment segueixo essent com era quan tenia 18 anys. Tinc una emisora per cada situació. Una per anar amb cotxe, una que escolto mentre treballo, una que escolto quan vaig caminant pel carrer (bé, si no escolto l'mp3), una que escolto quan vaig a córrer (mateix parèntesis que l'anterior). I aquestes emisores són sagrades. No les canviaria, una per l'altra, en cap situació. I això que totes són emisores que m'agraden.
No les canviaria en cap situació? No, dic mentides. Des de fa molt de temps, les normes de dalt canvien. I només canvien en una situació: de 7 a 12 del matí.
Aquest post s'acaba d'escriure un dia de la setmana passada. Un dia que, mentre feia una d'aquestes coses que tenen assignada una emisora en concret i jo estava escoltant Catalunya radio, vaig sentir que algú deia que era el penúltim cop que feien un determinat espai setmanal.
Vaig pensar que volia sentir l'últim, quan em vaig adonar que no hi seria. Que em perdria la última setmana, tots els comiats... tot.
Sí, ja ho sé, es pot escoltar en diferit, però sé que no ho escoltaré. Com no vaig escoltar el comiat d'en Bassas en directe, perquè estava fent no sé què (sí que ho sé, però no ve al cas) i tampoc vaig voler-ho escoltar en diferit.
Fa dies que sento com els envien munts i munts de correus explicant històries. La meva història no és especial. Simplement, un conjunt de records. Un esperar el "Bon dia, són les vuit" per parar la cinta i deixar de córrer. Un entrar al cotxe, sortint del gimnàs, i sentir la contraportada (gairebé sempre entrar al cotxe i ser el primer que sento). Un... tantes coses!
Però, sobretot, un saber que és l'únic problema "en el que parlen" que tolero escoltar. I no només això, sinó molt més.
I el saber que, d'alguna manera, m'he fet adulta escoltant-lo, o m'he fet adulta perquè l'escolto.
M'hagués agradat ser aquí aquests dies i sentir la gent com s'acomiadava.
Tot i que, potser, millor així. Així em semblarà que no se n'han anat mai (fins que arribi el setembre i engegui la radio, és clar!)
Tenia 18 anys, i feia primer de carrera. Venia d'un poblet petit, i vaig arribar a la gran ciutat. Al poblet escoltava la radio. Tenia un walkman enorme (comparat amb els walkmans de l'època, i ja no parlo de comparar-lo amb els ipods...) A casa el feia servir poc, però a la gran ciutat el vaig començar a utilitzar sempre. Al camí del pis a la universitat. Al pis. A tot arreu.
Sempre escoltava la radio, i pràcticament sempre, escoltava música. Però...
Però un dia vaig descobrir l'APM. Era joveneta i el que passava el món... bé, tampoc m'interessava massa. Recordo anar canviant l'emisora per poder sentir l'APM, però després canviar a alguna emisora de música.
D'onze a dotze mai no teníem classe. I jo... jo era una fan incondicional de l'APM. Així que, cap a tres quarts de dotze, quan ja donàvem volts per la classe, agafava l'armatost i em posava a escoltar la radio.
D'aquella època només en recordo una cosa. Un dia, que estava jo escoltant la radio tan tranquil.la i em vaig posar a riure. Una noia que hi havia per allà em va assenyalar un noi que no coneixíem de res, que estava sol, i em va dir: "Aquell noi escolta el mateix que tu, us heu posat a riure just al mateix moment".
Amb el temps, em vaig fer gran. Ja no escoltava només l'APM. Escoltava tot el tros de Matí que podia. D'una manera o una altra, em vaig fer adulta escoltant el Matí de Catalunya radio. Sí, ja ho sé, ja era adulta, però no ho era del tot (i segueixo sense ser-ho, per què enganyar-nos!)
Però vaig passar d'escoltar només música a escoltar un programa d'informació. Podria dir que em vaig fer adulta?
Em vaig acostumar al "Bon dia, són les 7". I al "Bon dia, són les 8". I a tantes altres coses.
Actualment segueixo essent com era quan tenia 18 anys. Tinc una emisora per cada situació. Una per anar amb cotxe, una que escolto mentre treballo, una que escolto quan vaig caminant pel carrer (bé, si no escolto l'mp3), una que escolto quan vaig a córrer (mateix parèntesis que l'anterior). I aquestes emisores són sagrades. No les canviaria, una per l'altra, en cap situació. I això que totes són emisores que m'agraden.
No les canviaria en cap situació? No, dic mentides. Des de fa molt de temps, les normes de dalt canvien. I només canvien en una situació: de 7 a 12 del matí.
Aquest post s'acaba d'escriure un dia de la setmana passada. Un dia que, mentre feia una d'aquestes coses que tenen assignada una emisora en concret i jo estava escoltant Catalunya radio, vaig sentir que algú deia que era el penúltim cop que feien un determinat espai setmanal.
Vaig pensar que volia sentir l'últim, quan em vaig adonar que no hi seria. Que em perdria la última setmana, tots els comiats... tot.
Sí, ja ho sé, es pot escoltar en diferit, però sé que no ho escoltaré. Com no vaig escoltar el comiat d'en Bassas en directe, perquè estava fent no sé què (sí que ho sé, però no ve al cas) i tampoc vaig voler-ho escoltar en diferit.
Fa dies que sento com els envien munts i munts de correus explicant històries. La meva història no és especial. Simplement, un conjunt de records. Un esperar el "Bon dia, són les vuit" per parar la cinta i deixar de córrer. Un entrar al cotxe, sortint del gimnàs, i sentir la contraportada (gairebé sempre entrar al cotxe i ser el primer que sento). Un... tantes coses!
Però, sobretot, un saber que és l'únic problema "en el que parlen" que tolero escoltar. I no només això, sinó molt més.
I el saber que, d'alguna manera, m'he fet adulta escoltant-lo, o m'he fet adulta perquè l'escolto.
M'hagués agradat ser aquí aquests dies i sentir la gent com s'acomiadava.
Tot i que, potser, millor així. Així em semblarà que no se n'han anat mai (fins que arribi el setembre i engegui la radio, és clar!)
dimarts, 24 de juny del 2008
Aquella noia de 26 anyets...
El dia que vaig decidir fer una nova plantilla pel blog (que, per cert, encara no està acabada, hi falta alguna coseta, però ja s'anirà fent), vaig decidir que hi afegiria una altra cosa. Una cosa que jo necessitava, tot i que fins aquell moment no sabia que necessités.
Què necessitava?
Em necessitava a mi mateixa dient-me coses des del passat.
Escric molts posts, això no és cap secret. I la majoria dels posts reconec que són prescindibles. Hi ha un munt de posts que, si s'esborressin, no passaria res. Però n'hi ha uns quants, un percentatge petit, però com que he escrit tants de posts, és un número gens despreciable, que necessito tornar a llegir. Posts que necessito recordar. Coses que vull recordar.
És per això que he creat aquest apartat a la part superior dreta, on hi surt (com no podia ser de cap altra manera) un post aleatori. Un post del passat. Un post que diu alguna cosa. Un post que és especial per mi, per alguna raó o per alguna altra.
Segurament hauria de fer-ho d'alguna altra manera. Aquest post aleatori no hi és perquè la gent hi entri. És perquè hi vull entrar jo, ho vull recordar jo. Allò que deia fa uns dies de fer les coses perquè m'agraden a mi.
El que està clar, de totes formes, és que aquests posts els he d'anar posant. Aniran apareixent mica en mica, suposo que els caps de setmana em dedicaré a rellegir-ne algun... o ja ho veurem.
Però avui he començat pel principi i he vist...
He vist a una noia amb les coses clares. On és aquella noia? Què passa, que amb els anys he anat perdent?
Aquella noia tenia les coses molt clares, i parlava sense problemes. No vigilava qui llegís. Simplement, deia. És clar que a aquella noia no la coneixia ningú. Però m'agradaria ser aquella noia que tenia les coses tan clares. M'agradaria poder dir les coses que deia aquella noia. M'agradaria...
No van al revès, les coses? La gent, quan es fa gran, veu les coses més clares i li importa menys el que digui la gent? Per què jo faig el pas enrere?
Sobretot hi ha hagut un post que m'ha deixat sense paraules. I és que... sí, sabia que l'havia escrit. Sí, ho tenia clar. Sí, ho segueixo pensant.
Però ja no hi sóc a temps!
M'agradaria tornar a tenir la determinació d'aquella noia de 26 anyets. Tornar a escriure sense preocupar-me com aquella noia de 26 anyets. Veure les coses clares com aquella noia de 26 anyets.
Com he arribat fins aquí?
Però, de qualsevol manera, segueixo essent aquella noia de 26 anyets. Només que ara en tinc 29. Aquella noia ha de viure dintre meu.
Ja ho sé. He de lluitar per treure-la fora.
De moment, ja ha començat, en forma de plantilla. Però continuarà.
Perquè, com ja vaig dir fa uns dies, Visca jo!
Què necessitava?
Em necessitava a mi mateixa dient-me coses des del passat.
Escric molts posts, això no és cap secret. I la majoria dels posts reconec que són prescindibles. Hi ha un munt de posts que, si s'esborressin, no passaria res. Però n'hi ha uns quants, un percentatge petit, però com que he escrit tants de posts, és un número gens despreciable, que necessito tornar a llegir. Posts que necessito recordar. Coses que vull recordar.
És per això que he creat aquest apartat a la part superior dreta, on hi surt (com no podia ser de cap altra manera) un post aleatori. Un post del passat. Un post que diu alguna cosa. Un post que és especial per mi, per alguna raó o per alguna altra.
Segurament hauria de fer-ho d'alguna altra manera. Aquest post aleatori no hi és perquè la gent hi entri. És perquè hi vull entrar jo, ho vull recordar jo. Allò que deia fa uns dies de fer les coses perquè m'agraden a mi.
El que està clar, de totes formes, és que aquests posts els he d'anar posant. Aniran apareixent mica en mica, suposo que els caps de setmana em dedicaré a rellegir-ne algun... o ja ho veurem.
Però avui he començat pel principi i he vist...
He vist a una noia amb les coses clares. On és aquella noia? Què passa, que amb els anys he anat perdent?
Aquella noia tenia les coses molt clares, i parlava sense problemes. No vigilava qui llegís. Simplement, deia. És clar que a aquella noia no la coneixia ningú. Però m'agradaria ser aquella noia que tenia les coses tan clares. M'agradaria poder dir les coses que deia aquella noia. M'agradaria...
No van al revès, les coses? La gent, quan es fa gran, veu les coses més clares i li importa menys el que digui la gent? Per què jo faig el pas enrere?
Sobretot hi ha hagut un post que m'ha deixat sense paraules. I és que... sí, sabia que l'havia escrit. Sí, ho tenia clar. Sí, ho segueixo pensant.
Però ja no hi sóc a temps!
M'agradaria tornar a tenir la determinació d'aquella noia de 26 anyets. Tornar a escriure sense preocupar-me com aquella noia de 26 anyets. Veure les coses clares com aquella noia de 26 anyets.
Com he arribat fins aquí?
Però, de qualsevol manera, segueixo essent aquella noia de 26 anyets. Només que ara en tinc 29. Aquella noia ha de viure dintre meu.
Ja ho sé. He de lluitar per treure-la fora.
De moment, ja ha començat, en forma de plantilla. Però continuarà.
Perquè, com ja vaig dir fa uns dies, Visca jo!
dissabte, 21 de juny del 2008
Heidi
Sóc una nena dels 80. No ho puc evitar :-)
Aquest matí tenia feina. Havia de preparar unes coses. I volia agafar el llibre, que ahir em vaig quedar fregida i estava molt interessant.
I què he fet? Doncs he anat a parar al vídeo d'aquí dalt. I d'aquí, per curiositat, he mirat la primera part del primer capítol. I ja no he pogut parar. Només acabo de mirar el primer capítol, he dit. Va, la primera part del segon. Bé, i ara puc acabar de veure el segon...
Si no fos perquè tinc el temps just de dutxar-me i marxar corrent, em quedaria tot el dia fent un intesiu Heidi. Crec que no havia vist els dibuixos des dels anys 80. Des de que era una nena petita, de l'edat de la Heidi.
Ho reconec, m'han fet riure. M'ha fet molta gràcia el final de tot de la primera part del primer capítol. Però també tinc les llagrimetes a punt de sortir.
Ostres, és que jo recordava a l'"abuelo" com un ogre, però pobre, ell vivia tot sol a la muntanya i de cop li porten a una pobre nena de 5 anys! Què ha de fer, el pobre "abuelo"? I bé, d'ogre no n'he vist res.
Bufa, he de marxar. Potser val més. Perquè seria capaç de passar-me tot el matí veient la Heidi!
Ah! I confirmat: el meu gos salta com les cabres de la Heidi. I tant! En tenia el record, però ja veig que el record era bo.
Per cert, "copo de nieve" és una cabra o un gos? Perquè té un comportament més de gos que no pas de cabra!
Apa, a treballar!!!
dimecres, 23 d’abril del 2008
La caçadora negra
Tinc una caçadora negra que no em poso gaire. D'una banda, hi ha el problema del guix: quan més fosca és una peça de roba, més es noten les marques de guix. I, de l'altra, no ens enganyem: em va un parell de talles petita. Me la vaig comprar que m'anava bé, però...
Així que la porto en èpoques com aquesta. Vaig en màniga curta, però si estic asseguda llavors tinc fred, i me la poso. No me la puc cordar, però només la necessito per tapar-me una mica els braços i prou.
Me la vaig comprar fa 3 anys, i en aquella època m'anava bé, i la portava sovint. Però sempre l'acabo deixant de portar. Però mai recordo el perquè.
Avui l'he deixat a sobre del seient del cotxe, quan volia tornar a casa. I, d'alguna manera, he tocat una cosa dura a dintre d'una butxaca de les que quedarien a l'altura del pit, per dir-ho d'alguna manera. Un paper? Una tarjeta d'alguna persona?
He obert la cremallera, i he vist que hi havia un recordatori d'aquests que donen als enterraments. M'he quedat ben sorpresa. Sí, el negre fa d'enterrament, però... de qui vaig anar a l'enterrament i em vaig posar el recordatori a la butxaca?
L'he obert i hi he vist el nom de l'avi. I he recordat que el vaig posar allà perquè no sabia on posar-lo, i a les mans l'estava rebregant de mala manera.
Me l'he quedat a les mans una estona. I he pensat què n'havia de fer. No, no el puc pas llençar. Però tampoc sé on guardar-lo. No sé on posar-lo.
Així que l'he tornat a posar a dintre de la butxaca. He tancat la cremallera. He engegat el cotxe, i he marxat.
Llavors m'he adonat que, durant aquest temps, la caçadora ha passat per la rentadora. Ma mare el va veure, el va treure i el va tornar a posar allà? I no em va dir res? No em va preguntar per què el guardava precisament allà? El que passa és que no m'atreveixo a preguntar-li.
I també m'he adonat perquè m'agrada tan poc posar-me-la. Per què es queda a l'armari, tot i ser bona i encara semblar nova (com que gairebé no l'he portat...)
Sé que hauria d'aixecar el cul i anar-lo a treure d'allà. Per mi, però també per ma mare.
Però és que si el trec... no sé on posar-lo!
Així que la porto en èpoques com aquesta. Vaig en màniga curta, però si estic asseguda llavors tinc fred, i me la poso. No me la puc cordar, però només la necessito per tapar-me una mica els braços i prou.
Me la vaig comprar fa 3 anys, i en aquella època m'anava bé, i la portava sovint. Però sempre l'acabo deixant de portar. Però mai recordo el perquè.
Avui l'he deixat a sobre del seient del cotxe, quan volia tornar a casa. I, d'alguna manera, he tocat una cosa dura a dintre d'una butxaca de les que quedarien a l'altura del pit, per dir-ho d'alguna manera. Un paper? Una tarjeta d'alguna persona?
He obert la cremallera, i he vist que hi havia un recordatori d'aquests que donen als enterraments. M'he quedat ben sorpresa. Sí, el negre fa d'enterrament, però... de qui vaig anar a l'enterrament i em vaig posar el recordatori a la butxaca?
L'he obert i hi he vist el nom de l'avi. I he recordat que el vaig posar allà perquè no sabia on posar-lo, i a les mans l'estava rebregant de mala manera.
Me l'he quedat a les mans una estona. I he pensat què n'havia de fer. No, no el puc pas llençar. Però tampoc sé on guardar-lo. No sé on posar-lo.
Així que l'he tornat a posar a dintre de la butxaca. He tancat la cremallera. He engegat el cotxe, i he marxat.
Llavors m'he adonat que, durant aquest temps, la caçadora ha passat per la rentadora. Ma mare el va veure, el va treure i el va tornar a posar allà? I no em va dir res? No em va preguntar per què el guardava precisament allà? El que passa és que no m'atreveixo a preguntar-li.
I també m'he adonat perquè m'agrada tan poc posar-me-la. Per què es queda a l'armari, tot i ser bona i encara semblar nova (com que gairebé no l'he portat...)
Sé que hauria d'aixecar el cul i anar-lo a treure d'allà. Per mi, però també per ma mare.
Però és que si el trec... no sé on posar-lo!
diumenge, 30 de març del 2008
La llenya i els indis
Ahir vaig agafar un llibre. Només d'agafar-lo, vaig somriure. Sembla mentida on pots arribar a tenir records!
I és que el llibre em recorda un acudit. L'acudit de la llenya i els indis, que no explicaré, perquè sóc molt dolenta explicant acudits, però que es pot trobar seguint l'enllaç.
Me'l vaig comprar ara farà un parell d'anys. Un conegut venia llibres. Uns llibres que jo acostumo a comprar per internet, però allà els podia veure.
Em va cridar l'atenció. M'agradava el tema. Era original. El vaig fullejar, i em va semblar que estava prou bé. Era el primer llibre d'una sèrie de dos. Així que vaig pensar que em compraria el primer, i si m'agradava, sempre podia comprar el segon per internet.
Al cap d'una estona em vaig trobar un conegut. Portava un llibre a la mà, que s'acabava de comprar. El mateix llibre que jo! Era un noi a qui jo tenia en molt bon concepte, i vaig pensar que si ell portava el llibre a les mans, era que el llibre era bo. I si el llibre era bo, ja em podia comprar la segona part sense esperar a mirar-lo a casa, a veure si m'agradava.
Així que vaig tornar al noi que venia llibres i li vaig comprar el segon.
- Ah, al final t'has decidit a comprar el segon?
- Sí.
- Puc preguntar per què?
- És que he vist el tal amb el primer, i he pensat que, si ell el portava, és que era un llibre bo i...
Va agafar tal atac de riure que vaig haver d'esperar-me una estona a que acabés de riure i m'expliqués què és el que li havia fet tanta gràcia.
- És que fa una estona ha vingut el tal. Ha dit que t'havia vist amb el llibre (el primer), i ha pensat que si tu te l'havies comprat, havia de ser bo. L'ha fullejat, li ha semblat que estava bé, i se l'ha comprat.
Una estona més tard em vaig tornar a trobar el tal.
- Ah, al final t'has comprat el segon?
- Sí, mira, ja que eren aquí... doncs me l'he comprat.
Quan marxava, amb el cotxe, em vaig creuar el tal. Portava dos llibres a la mà. El primer, i el segon.
El noi que ens va vendre els llibres encara deu riure...
I és que el llibre em recorda un acudit. L'acudit de la llenya i els indis, que no explicaré, perquè sóc molt dolenta explicant acudits, però que es pot trobar seguint l'enllaç.
Me'l vaig comprar ara farà un parell d'anys. Un conegut venia llibres. Uns llibres que jo acostumo a comprar per internet, però allà els podia veure.
Em va cridar l'atenció. M'agradava el tema. Era original. El vaig fullejar, i em va semblar que estava prou bé. Era el primer llibre d'una sèrie de dos. Així que vaig pensar que em compraria el primer, i si m'agradava, sempre podia comprar el segon per internet.
Al cap d'una estona em vaig trobar un conegut. Portava un llibre a la mà, que s'acabava de comprar. El mateix llibre que jo! Era un noi a qui jo tenia en molt bon concepte, i vaig pensar que si ell portava el llibre a les mans, era que el llibre era bo. I si el llibre era bo, ja em podia comprar la segona part sense esperar a mirar-lo a casa, a veure si m'agradava.
Així que vaig tornar al noi que venia llibres i li vaig comprar el segon.
- Ah, al final t'has decidit a comprar el segon?
- Sí.
- Puc preguntar per què?
- És que he vist el tal amb el primer, i he pensat que, si ell el portava, és que era un llibre bo i...
Va agafar tal atac de riure que vaig haver d'esperar-me una estona a que acabés de riure i m'expliqués què és el que li havia fet tanta gràcia.
- És que fa una estona ha vingut el tal. Ha dit que t'havia vist amb el llibre (el primer), i ha pensat que si tu te l'havies comprat, havia de ser bo. L'ha fullejat, li ha semblat que estava bé, i se l'ha comprat.
Una estona més tard em vaig tornar a trobar el tal.
- Ah, al final t'has comprat el segon?
- Sí, mira, ja que eren aquí... doncs me l'he comprat.
Quan marxava, amb el cotxe, em vaig creuar el tal. Portava dos llibres a la mà. El primer, i el segon.
El noi que ens va vendre els llibres encara deu riure...
dissabte, 29 de març del 2008
La gata
Els primers dies de la meva vida fora de la incubadora els vaig passar a casa de la iaia. De fet, hauria de dir els primers mesos. La iaia no em podia cuidar, i la meva mare podríem dir que no es podia cuidar de la iaia, però almenys es feien companyia l'una a l'altra.
Casa la meva àvia era la típica casa de pagès, i en aquella època estava plena de gats. Sí, gats del carrer, que al final eren de casa, que corrien per casa com qualsevol persona més. Casa la meva àvia, fins fa pocs anys, sempre va tenir totes les portes obertes, i els gats anaven i venien a la seva bola.
Quan jo era molt petita, un dia unes amigues de ma mare van venir a visitar-nos. Ma mare les va portar a la sala, i allà em va treure, i em va ensenyar a les amigues. Una de les gates de casa els avis ho va veure. I què va fer? Doncs sí, va anar a buscar els seus gatets, els va posar al seu cantó, i es va quedar mirant a les dones, per veure si els agradaven les seves cries. Es tractava d'ensenyar les cries als convidats, no?
És clar que això era quan els gats eren manyacs, el meu avi no matava les cries, i les gates no amagaven les cries...
Va passar el temps, un any, dos... i jo sempre estava envoltada de gats. Anés on anés, els gats (o les gates amb cries) sempre em buscaven, i sempre les tenia a prop.
D'aquella època, de quan era petita, gairebé totes les fotos en les que surto jo a casa dels avis, a part de mi hi surt algun gat. O un gat que amanyago, o un gat que sembla que vagi a picar...
Fins i tot hi ha una foto, on jo dec tenir un parell d'anys, que estic asseguda a l'era, i hi ha un gat a davant meu. Jo l'agafo i es veu com faig força. Però no només això. Se'm veuen les dents serrades, com volent fer força, i el que faig és estiragonyar el gat.
Mai cap gat em va esgarrapar, així que suposo que o no els feia massa mal, o ja tenien prou consciència de que era una criatura i no ho feia amb mala fe...
Anys més tard, una determinada gent em va començar a anomenar "la gata". Trobo que, donades les circumstàncies, era un nom molt adequat.
Encara que, els que m'ho deien, mai van saber tot això dels gats :-)
diumenge, 9 de març del 2008
L'estació que no m'agrada
Sembla mentida les coses que es poden comprendre un diumenge qualsevol, baixant del tren, en un capvespre de pluja.
Sempre ho he dit, hi ha una estació que no m'agrada. L'estació de Passeig de Gràcia. Per què? No ho sabia. No ho sabia fins avui. Fins que he baixat del tren a la meva estació.
He entrat a l'estació per la porta de sempre. L'he atravessat, he marcat el bitllet, i me n'he anat directa a la via que toca. La via de sempre. La via...
Llavors he recordat. He recordat algú que em deia "per aquí", mentre jo intentava mirar on coi hi havia el número de via, i on era la via a la que havia d'anar. Ara ja ni miro. Com qui em va mig arrastrar aquell dia.
He somrigut veient que aniria en un Catalunya. "Jo mai vaig amb delta", ha ressonat al meu cap. "Si a l'hora que he d'anar hi ha un delta, m'espero al següent Catalunya." "Això és una solemne tonteria. Per més que el delta vagi a poc a poc, sempre arribaràs abans amb un tren que surt primer". La meva resposta ha ressonat dins del meu cap. I la resposta dels vagons de no fumadors.
I he baixat. He baixat a la via. I he tirat endavant. Molt endavant. Fins a un lloc determinat. Com aquell dia. Aquell dia que, un cop vaig ser a la via, em vaig parar. I algú em va dir: "No, més endavant, que el tren mai para tan enrere".
I quan ha aparegut el tren, jo encara he tirat una mica endavant. Com aquell dia.
Quan he arribat, la porta per on he baixat ha parat just davant de les escales de baixar a l'estació. Com aquell dia, com sempre.
Llavors me n'he recordat. Jo mai entro al tren pensant per on sortiré, però sempre entro pel mateix lloc. No perquè pensi que hi he d'entrar, sinó perquè tinc una cosa que em fa entrar per allà.
A Sants el lloc el vaig triar jo. I sempre surto molt a prop de la porta.
Després de Sants va venir el Clot. Vaig triar un lloc, i sempre em deixava molt a prop de la porta.
Però abans de tot això va venir Passeig de Gràcia. I el lloc on espero el tren no és el meu lloc. El que faig no són els meus costums. Són els d'una altra persona.
Però no sabria fer-ho de cap més manera.
Suposo que per això no m'agrada aquesta estació.
Sempre ho he dit, hi ha una estació que no m'agrada. L'estació de Passeig de Gràcia. Per què? No ho sabia. No ho sabia fins avui. Fins que he baixat del tren a la meva estació.
He entrat a l'estació per la porta de sempre. L'he atravessat, he marcat el bitllet, i me n'he anat directa a la via que toca. La via de sempre. La via...
Llavors he recordat. He recordat algú que em deia "per aquí", mentre jo intentava mirar on coi hi havia el número de via, i on era la via a la que havia d'anar. Ara ja ni miro. Com qui em va mig arrastrar aquell dia.
He somrigut veient que aniria en un Catalunya. "Jo mai vaig amb delta", ha ressonat al meu cap. "Si a l'hora que he d'anar hi ha un delta, m'espero al següent Catalunya." "Això és una solemne tonteria. Per més que el delta vagi a poc a poc, sempre arribaràs abans amb un tren que surt primer". La meva resposta ha ressonat dins del meu cap. I la resposta dels vagons de no fumadors.
I he baixat. He baixat a la via. I he tirat endavant. Molt endavant. Fins a un lloc determinat. Com aquell dia. Aquell dia que, un cop vaig ser a la via, em vaig parar. I algú em va dir: "No, més endavant, que el tren mai para tan enrere".
I quan ha aparegut el tren, jo encara he tirat una mica endavant. Com aquell dia.
Quan he arribat, la porta per on he baixat ha parat just davant de les escales de baixar a l'estació. Com aquell dia, com sempre.
Llavors me n'he recordat. Jo mai entro al tren pensant per on sortiré, però sempre entro pel mateix lloc. No perquè pensi que hi he d'entrar, sinó perquè tinc una cosa que em fa entrar per allà.
A Sants el lloc el vaig triar jo. I sempre surto molt a prop de la porta.
Després de Sants va venir el Clot. Vaig triar un lloc, i sempre em deixava molt a prop de la porta.
Però abans de tot això va venir Passeig de Gràcia. I el lloc on espero el tren no és el meu lloc. El que faig no són els meus costums. Són els d'una altra persona.
Però no sabria fer-ho de cap més manera.
Suposo que per això no m'agrada aquesta estació.
diumenge, 2 de març del 2008
Idiota
Estic a punt d'acabar un llibre que m'ha portat més temps del que m'hauria d'haver portat. Sona el mòbil. Queden 30 pàgines del llibre, i el mòbil està al pis de dalt. Passo del mòbil i acabo el llibre.
Un cop acabat el llibre, vaig a mirar què diu el mòbil. Una trucada perduda. Quina sorpresa! Miro de qui és i me n'estranyo. Sí, a la pantalleta hi posa un nom, però... Bé, el nom és conegut, i ens hem vist al matí, el que m'estranya és que després d'haver-nos vist al matí, ara truqui. Repasso mentalment les meves coses i les tinc totes. Així que agafo el mòbil i...
I esperava que truqués. Em coneix, i sap que acostumo a desatendre el mòbil bastant sovint. Em demana perdó. Ni tan sols se m'havia passat pel cap que hagués fet una cosa mal feta. Però bé, em demana perdó i jo li dic que no es preocupi. Sento que el que ha fet no ha sigut res dolent, no ha estat fet amb mala intenció i no ens han fet trampes per culpa seva. Li dic amb tot el convenciment. Li dic perquè així ho crec, i perquè crec que la gent no es dedica a fer aquestes coses...
Uns minuts més tard em sento idiota. Idiota. Idiota. I idiota elevat a l'infinit. Sí, ens han fet trampes. Ens l'han fotut de dalt a baix, només perquè la persona que m'ha trucat i jo hem actuat de bona fe. I coi, fa tres o quatre setmanes també vaig actuar de bona fe i me la van fotre els mateixos, la mateixa gent, els mateixos que avui jo deia que no me la podien fotre.
Em sento tan idiota. Però tant!
I m'adono que realment ho sóc. Segueixo essent aquella nena de 12 o 13 anys, que les persones més properes que tenia eren aquells nois de 15 o 16. Jo era la petita, i ells eren els més petits, a part de mi. Jo només volia que m'acceptessin. Només volia formar part del seu grup. Només volia no estar sola. Només volia ser acceptada.
Ni tan sols el dia que amb 13 o 14 anys vaig sentir a dos catxondejant-se de mi quan es pensaven que no els sentia, vaig deixar d'intentar que m'acceptessin. No té cap sentit, i ho sé. Però jo només volia això, ser acceptada. Al cole era una marginada, però fora del cole... doncs això, que era el que jo volia.
Però què volia? Des de quan nois de 16 o 17 anys adoptaran a una nena de 13 o 14 anys?
Recordo un dia en què els grans em van posar a l'altra banda. Havia d'anar contra ells. No volia. Em vaig revelar. No massa, però sí internament. Per què? Per què m'havien de fer anar a donar la cara, posar-me en contra seva i davant seu? No, no hi volia anar. Volia quedar-me a casa. O volia tenir dret a decidir a quina banda em posava. Però no, em vaig haver de posar en contra seva. I encara no sé per què em va saber tant de greu. Bé, sí que ho sé. Ells no m'haguessin acceptat si jo m'hagués posat de la seva banda. Però jo, en la meva desesperació per ser un d'ells, volia posar-me de la seva banda. No ho vaig fer.
Com pot ser que ara, 13 anys més tard, encara m'ho facin pagar? Ara ja no són aquells nois grans. Ara som tots de la mateixa generació. I ara, després de tants anys, em dic a mi mateixa que no m'interessa formar part del seu grupet. M'ho dic, i m'ho crec.
Però no m'ho dec creure del tot. Perquè quan hi sóc pel mig, n'hi ha prou amb què algun em vingui amb paraules amables. Només un, només unes paraules amables, i ja me l'han fotut.
Avui me l'han fotut, i molt grossa. A davant dels meus nassos. Just a davant. I jo, que sempre ho observo tot i que m'acostumo a adonar de les coses, ni me n'he adonat. Com una idiota. No, no me n'he adonat. Llavors m'han trucat, demanant perdó. I he seguit sense adonar-me'n. Però algú altre m'ha fet veure les coses clares. I ara ho tinc gravat al cervell. Merda.
Ahir mateix em vaig apostar amb algú que ens la foterien. Ahir mateix vaig dir-me a mi mateixa que intentaria vigilar. Ahir mateix em vaig dir que no tornaria a caure en un error de principiant, que fa molts anys que corro per aquests móns.
I avui ha fet falta només un somriure, o una paraula amable, o tot plegat, perquè tot això que vaig pensar ahir desaparegués. I me l'han tornat a fotre. I no em puc treure les imatges del cap. I... I no m'agrada.
No m'agrada la meva jo que vol ser acceptada. No m'agrada la meva jo que vol que l'acceptin a qualsevol preu. Però, sobretot, no m'agrada la meva jo idiota que es deixa manipular per un somriure, o una paraula amable, o tot plegat. Que ja no tinc 15 anys!
Un cop acabat el llibre, vaig a mirar què diu el mòbil. Una trucada perduda. Quina sorpresa! Miro de qui és i me n'estranyo. Sí, a la pantalleta hi posa un nom, però... Bé, el nom és conegut, i ens hem vist al matí, el que m'estranya és que després d'haver-nos vist al matí, ara truqui. Repasso mentalment les meves coses i les tinc totes. Així que agafo el mòbil i...
I esperava que truqués. Em coneix, i sap que acostumo a desatendre el mòbil bastant sovint. Em demana perdó. Ni tan sols se m'havia passat pel cap que hagués fet una cosa mal feta. Però bé, em demana perdó i jo li dic que no es preocupi. Sento que el que ha fet no ha sigut res dolent, no ha estat fet amb mala intenció i no ens han fet trampes per culpa seva. Li dic amb tot el convenciment. Li dic perquè així ho crec, i perquè crec que la gent no es dedica a fer aquestes coses...
Uns minuts més tard em sento idiota. Idiota. Idiota. I idiota elevat a l'infinit. Sí, ens han fet trampes. Ens l'han fotut de dalt a baix, només perquè la persona que m'ha trucat i jo hem actuat de bona fe. I coi, fa tres o quatre setmanes també vaig actuar de bona fe i me la van fotre els mateixos, la mateixa gent, els mateixos que avui jo deia que no me la podien fotre.
Em sento tan idiota. Però tant!
I m'adono que realment ho sóc. Segueixo essent aquella nena de 12 o 13 anys, que les persones més properes que tenia eren aquells nois de 15 o 16. Jo era la petita, i ells eren els més petits, a part de mi. Jo només volia que m'acceptessin. Només volia formar part del seu grup. Només volia no estar sola. Només volia ser acceptada.
Ni tan sols el dia que amb 13 o 14 anys vaig sentir a dos catxondejant-se de mi quan es pensaven que no els sentia, vaig deixar d'intentar que m'acceptessin. No té cap sentit, i ho sé. Però jo només volia això, ser acceptada. Al cole era una marginada, però fora del cole... doncs això, que era el que jo volia.
Però què volia? Des de quan nois de 16 o 17 anys adoptaran a una nena de 13 o 14 anys?
Recordo un dia en què els grans em van posar a l'altra banda. Havia d'anar contra ells. No volia. Em vaig revelar. No massa, però sí internament. Per què? Per què m'havien de fer anar a donar la cara, posar-me en contra seva i davant seu? No, no hi volia anar. Volia quedar-me a casa. O volia tenir dret a decidir a quina banda em posava. Però no, em vaig haver de posar en contra seva. I encara no sé per què em va saber tant de greu. Bé, sí que ho sé. Ells no m'haguessin acceptat si jo m'hagués posat de la seva banda. Però jo, en la meva desesperació per ser un d'ells, volia posar-me de la seva banda. No ho vaig fer.
Com pot ser que ara, 13 anys més tard, encara m'ho facin pagar? Ara ja no són aquells nois grans. Ara som tots de la mateixa generació. I ara, després de tants anys, em dic a mi mateixa que no m'interessa formar part del seu grupet. M'ho dic, i m'ho crec.
Però no m'ho dec creure del tot. Perquè quan hi sóc pel mig, n'hi ha prou amb què algun em vingui amb paraules amables. Només un, només unes paraules amables, i ja me l'han fotut.
Avui me l'han fotut, i molt grossa. A davant dels meus nassos. Just a davant. I jo, que sempre ho observo tot i que m'acostumo a adonar de les coses, ni me n'he adonat. Com una idiota. No, no me n'he adonat. Llavors m'han trucat, demanant perdó. I he seguit sense adonar-me'n. Però algú altre m'ha fet veure les coses clares. I ara ho tinc gravat al cervell. Merda.
Ahir mateix em vaig apostar amb algú que ens la foterien. Ahir mateix vaig dir-me a mi mateixa que intentaria vigilar. Ahir mateix em vaig dir que no tornaria a caure en un error de principiant, que fa molts anys que corro per aquests móns.
I avui ha fet falta només un somriure, o una paraula amable, o tot plegat, perquè tot això que vaig pensar ahir desaparegués. I me l'han tornat a fotre. I no em puc treure les imatges del cap. I... I no m'agrada.
No m'agrada la meva jo que vol ser acceptada. No m'agrada la meva jo que vol que l'acceptin a qualsevol preu. Però, sobretot, no m'agrada la meva jo idiota que es deixa manipular per un somriure, o una paraula amable, o tot plegat. Que ja no tinc 15 anys!
diumenge, 10 de febrer del 2008
Diumenge de passat present
Tinc 10 anys, més o menys. Ma mare m'obliga a posar-me sostens. Faig una talla 90, i encara em falta una mica per créixer. No vull posar-me sostens. Sóc una nena. Les nenes de la meva classe són completament planeres, excepte la Sònia. La Sònia fa un any que només porta samarretes negres i blau marí, molt amples, i totes les nenes xiuxiuegen quan la veuen passar. Ja tinc prou problemes com per convertir-me amb la Sònia, segona part.
Però ma mare m'hi obliga. I començo a anar al cole amb sostens. El primer dia, ja se n'ha adonat tot el cole. A l'hora del pati, l'Ariadna m'agafa a part. Encara ho recordo com si fos avui mateix. I em deixa anar un:
- No sé per què portes sostens, si l'únic que tens és greixina. Greixina! No veus que l'únic que et passa és que estàs massa gorda?
Al dia següent vaig al cole amb una samarreta negra. Ampla. Amplíssima. A l'endemà, la samarreta és blau marí. Ampla. Amplíssima. I l'endemà de l'endemà, igual. Durant molts anys sóc una espècie que només es vesteix amb roba negra i blau marí. I ampla. Amplíssima. Descobreixo els sostens reductors. I em pregunto per què carai hi ha dones que volen augmentar la mida dels seus pits. No, no ho entenc.
I, mentre vaig vestida de negre, llegeixo tots els llibres de la Puck. Un dia pujo a un cotxe, amb quatre persones, i sento una cançó, que s'acabarà convertint en Els teus ulls glaucs.
Aproximadament vint anys més tard, em trobo davant d'una dependenta. Li demano sostens. Me n'ensenya. No li demano reductors perquè... perquè al cantó tinc una dona que demana una 85, però vol que sigui wonderbra, i quan jo demano la meva talla se'm mira amb cara de voler-me matar. Penso que li canviaria la meva talla per la seva 85, i em pregunto per què no podem estar mai contentes amb el que tenim? De cop, una veu dins meu em diu que què coi, que ja no tinc 10 anys, i que no tinc perquè amagar-me. Així que em compro uns sostens no reductors (o més d'uns), tot i que sé que hi ha tres o quatre peces de roba que no em podré posar amb aquests sostens. Algú sap com s'ho fan? Perquè la carn hi és igual, no pot ser que desaparegui. I amb els reductors hi ha peces de roba que entren, però amb sostens normals no. Sí, d'acord, els reductors ja ho han de fer, això, però em pensava que només era visual...
M'aixeco al matí i em poso els sostens nous. A sobre no m'hi poso els meus típics jerseis de colors vius. A sobre hi porto un jersei blau marí. Ample. Amplíssim. I, mentre surto de casa, somric. Em dic a mi mateixa que és com si tornés a tenir 10 anys.
I, de cop, apareixen. Tots quatre. Els quatre de la cançó. Els quatre que anaven al cotxe. Un fa veure que no em coneix. Un altre em saluda de lluny. Un altre, amb qui sempre hi ha hagut molt bona relació, ve i em dóna la mà, somrient. I el quart, amb qui hem tingut els nostres més i els nostres menys, em sorpren acostant-se i fent-me un parell de petons. El de la bona relació li fa un comentari, i el fa deixar quedar ben vermell. Vam anar tots al mateix institut, ja fa molt de temps. Ells eren guanyadors. Aquest parell de petons no me'l podria haver fet quan era un dels nois més populars de l'institut? Aquell noi que totes les noies perseguien?
Torno cap a casa i em poso a arreglar la sisena estanteria. La sisena estanteria és una part de la meva habitació, on hi tinc una estanteria plena de llibres. Començant des de baix, és la sisena, la que està a dalt de tot. I què té d'especial? Doncs d'especial no té res, només que no hi arribo si no pujo a sobre d'una cadira, o d'una escala. Ja he omplert tota l'estanteria de llibres, i necessitava buidar-la. A dalt de tot hi tenia els best-sellers que algun cop havia llegit. Llibres que sé que no tornaré a agafar mai més. He agafat una escala, els he posat en una caixa, i la sisena estanteria ara està ocupada per sagues que ja he acabat de llegir, i que segurament trigui a fer baixar. Llibres que sé que, o els agafo un darrere de l'altre, o no tornaré a llegir. Entre ells hi ha els Harry Potter, El senyor dels anells, la trilogia de Mart, Les cròniques del senyor de la guerra... I tota una estanteria dedicada als clàssics de la literatura juvenil (50 llibres), i a la col.lecció complerta d'obres d'en Jules Verne i en Salgari.
Quan he acabat, he vist que tenia tot un pis per anar-hi posant més llibres. He agrait la biblioteca, i no tenir tants llibres per "ordenar". I, just quan acabava, me n'he recordat. Vaig venir a viure aquí amb 19 anys. Una de les primeres coses que vaig omplir de la casa va ser la sisena estanteria. Just allà on ara hi ha la col.lecció de clàssics de la literatura juvenil. Allà hi havia, des del primer fins a l'últim, uns llibres antics, que m'havia llegit amb gran il.lusió. Uns llibres que el primer cop que em vaig quedar sense estanteries van anar a parar a una capsa. Els llibres de la Puck.
Somric. Tot torna, diuen.
Però avui... avui he tornat a tenir 10 anys. He tornat a sentir a l'Ariadna. He tornat a estar en aquell cotxe. I he tornat a emocinar-me amb la Puck. Un diumenge on el passat ha estat ben present.
Però ma mare m'hi obliga. I començo a anar al cole amb sostens. El primer dia, ja se n'ha adonat tot el cole. A l'hora del pati, l'Ariadna m'agafa a part. Encara ho recordo com si fos avui mateix. I em deixa anar un:
- No sé per què portes sostens, si l'únic que tens és greixina. Greixina! No veus que l'únic que et passa és que estàs massa gorda?
Al dia següent vaig al cole amb una samarreta negra. Ampla. Amplíssima. A l'endemà, la samarreta és blau marí. Ampla. Amplíssima. I l'endemà de l'endemà, igual. Durant molts anys sóc una espècie que només es vesteix amb roba negra i blau marí. I ampla. Amplíssima. Descobreixo els sostens reductors. I em pregunto per què carai hi ha dones que volen augmentar la mida dels seus pits. No, no ho entenc.
I, mentre vaig vestida de negre, llegeixo tots els llibres de la Puck. Un dia pujo a un cotxe, amb quatre persones, i sento una cançó, que s'acabarà convertint en Els teus ulls glaucs.
Aproximadament vint anys més tard, em trobo davant d'una dependenta. Li demano sostens. Me n'ensenya. No li demano reductors perquè... perquè al cantó tinc una dona que demana una 85, però vol que sigui wonderbra, i quan jo demano la meva talla se'm mira amb cara de voler-me matar. Penso que li canviaria la meva talla per la seva 85, i em pregunto per què no podem estar mai contentes amb el que tenim? De cop, una veu dins meu em diu que què coi, que ja no tinc 10 anys, i que no tinc perquè amagar-me. Així que em compro uns sostens no reductors (o més d'uns), tot i que sé que hi ha tres o quatre peces de roba que no em podré posar amb aquests sostens. Algú sap com s'ho fan? Perquè la carn hi és igual, no pot ser que desaparegui. I amb els reductors hi ha peces de roba que entren, però amb sostens normals no. Sí, d'acord, els reductors ja ho han de fer, això, però em pensava que només era visual...
M'aixeco al matí i em poso els sostens nous. A sobre no m'hi poso els meus típics jerseis de colors vius. A sobre hi porto un jersei blau marí. Ample. Amplíssim. I, mentre surto de casa, somric. Em dic a mi mateixa que és com si tornés a tenir 10 anys.
I, de cop, apareixen. Tots quatre. Els quatre de la cançó. Els quatre que anaven al cotxe. Un fa veure que no em coneix. Un altre em saluda de lluny. Un altre, amb qui sempre hi ha hagut molt bona relació, ve i em dóna la mà, somrient. I el quart, amb qui hem tingut els nostres més i els nostres menys, em sorpren acostant-se i fent-me un parell de petons. El de la bona relació li fa un comentari, i el fa deixar quedar ben vermell. Vam anar tots al mateix institut, ja fa molt de temps. Ells eren guanyadors. Aquest parell de petons no me'l podria haver fet quan era un dels nois més populars de l'institut? Aquell noi que totes les noies perseguien?
Torno cap a casa i em poso a arreglar la sisena estanteria. La sisena estanteria és una part de la meva habitació, on hi tinc una estanteria plena de llibres. Començant des de baix, és la sisena, la que està a dalt de tot. I què té d'especial? Doncs d'especial no té res, només que no hi arribo si no pujo a sobre d'una cadira, o d'una escala. Ja he omplert tota l'estanteria de llibres, i necessitava buidar-la. A dalt de tot hi tenia els best-sellers que algun cop havia llegit. Llibres que sé que no tornaré a agafar mai més. He agafat una escala, els he posat en una caixa, i la sisena estanteria ara està ocupada per sagues que ja he acabat de llegir, i que segurament trigui a fer baixar. Llibres que sé que, o els agafo un darrere de l'altre, o no tornaré a llegir. Entre ells hi ha els Harry Potter, El senyor dels anells, la trilogia de Mart, Les cròniques del senyor de la guerra... I tota una estanteria dedicada als clàssics de la literatura juvenil (50 llibres), i a la col.lecció complerta d'obres d'en Jules Verne i en Salgari.
Quan he acabat, he vist que tenia tot un pis per anar-hi posant més llibres. He agrait la biblioteca, i no tenir tants llibres per "ordenar". I, just quan acabava, me n'he recordat. Vaig venir a viure aquí amb 19 anys. Una de les primeres coses que vaig omplir de la casa va ser la sisena estanteria. Just allà on ara hi ha la col.lecció de clàssics de la literatura juvenil. Allà hi havia, des del primer fins a l'últim, uns llibres antics, que m'havia llegit amb gran il.lusió. Uns llibres que el primer cop que em vaig quedar sense estanteries van anar a parar a una capsa. Els llibres de la Puck.
Somric. Tot torna, diuen.
Però avui... avui he tornat a tenir 10 anys. He tornat a sentir a l'Ariadna. He tornat a estar en aquell cotxe. I he tornat a emocinar-me amb la Puck. Un diumenge on el passat ha estat ben present.
dilluns, 4 de febrer del 2008
Avui m'han vingut al cap dos fets patètics de la meva vida.
El primer va ser en una ciutat europea. Tenia 13 anys. Anàvem al viatge de final de curs de vuitè. Jo no volia anar-hi, però m'hi van fer anar. No volia anar-hi, perquè des del moment en què vaig dir que hi aniria, al cole semblava que tingués la peste. Cap nena se m'acostava a menys de 10 metres, i si jo m'hi acostava, fugien. Cap nena volia compartir habitació amb mi. Perquè compartir habitació amb mi significava que la Gemma, la que llavors portava la veu cantant, les excluiria del grup. Els vuit anys d'EGB la Gemma em va fer la vida impossible, però aquells últims mesos de vuitè havien estat especialment durs.
Vaig acabar compartint habitació amb dos satèl.lits de la Gemma. Recordo que, en aquella època, elles dues em feien molta pena. Em sabia greu per elles. Em sabia greu que quedessin excloses del grup només perquè jo havia anat al viatge de fi de curs i algú les va obligar a estar a la mateixa habitació que jo.
Jo veia coses, però feia veure que no les veia. La primera nit vaig fer veure que m'adormia. Em vaig posar al llit i vaig fer veure que dormia. No feia ni un parell de minuts que havia tancat els ulls que una nena li va dir a l'altra: "Vinga, anem! Ja s'ha adormit. Anem a la festa, que ja ens n'hem perdut prou estona."
El segon va ser en una ciutat africana. Tenia 21 anys. Anàvem al viatge de final de carrera.
Estava contenta d'anar-hi. No m'agradava el lloc, però volia anar-hi. També compartia habitació amb dues noies. Però aquest cop no em sentia malament. De fet, em sentia molt bé amb elles.
Un dia vaig sortir al balcó. I no sé què va passar, però em vaig quedar tancada a fora. Vaig estar-m'hi tres o quatre hores. Sort que tenia una radio i em vaig anar entretenint amb la radio. Després de passar-me tot el matí allà, una d'elles va sortir al balcó i allà em va trobar. Pel comentari que va fer, ni tan sols s'havien adonat que jo no era enlloc.
(D'acord, aquest segon tros no l'hauria d'haver escrit, i demano perdó per haver-ho fet. M'ho vaig passar molt bé allà, però aquesta història es va quedar gravada al cervell, i surt de tant en tant.)
A vegades m'agradaria ser com la Gemma. Llavors penso que no, que no vull ser com la Gemma. Però...
Però sovint penso que puc desaparèixer durant força temps. I que quan algú em trobi, simplement dirà un "ah, eres aquí", i no li donarà més importància, com si hagués sigut a on havia de ser tota l'estona.
Invisible, com sempre, naturalment.
El primer va ser en una ciutat europea. Tenia 13 anys. Anàvem al viatge de final de curs de vuitè. Jo no volia anar-hi, però m'hi van fer anar. No volia anar-hi, perquè des del moment en què vaig dir que hi aniria, al cole semblava que tingués la peste. Cap nena se m'acostava a menys de 10 metres, i si jo m'hi acostava, fugien. Cap nena volia compartir habitació amb mi. Perquè compartir habitació amb mi significava que la Gemma, la que llavors portava la veu cantant, les excluiria del grup. Els vuit anys d'EGB la Gemma em va fer la vida impossible, però aquells últims mesos de vuitè havien estat especialment durs.
Vaig acabar compartint habitació amb dos satèl.lits de la Gemma. Recordo que, en aquella època, elles dues em feien molta pena. Em sabia greu per elles. Em sabia greu que quedessin excloses del grup només perquè jo havia anat al viatge de fi de curs i algú les va obligar a estar a la mateixa habitació que jo.
Jo veia coses, però feia veure que no les veia. La primera nit vaig fer veure que m'adormia. Em vaig posar al llit i vaig fer veure que dormia. No feia ni un parell de minuts que havia tancat els ulls que una nena li va dir a l'altra: "Vinga, anem! Ja s'ha adormit. Anem a la festa, que ja ens n'hem perdut prou estona."
El segon va ser en una ciutat africana. Tenia 21 anys. Anàvem al viatge de final de carrera.
Estava contenta d'anar-hi. No m'agradava el lloc, però volia anar-hi. També compartia habitació amb dues noies. Però aquest cop no em sentia malament. De fet, em sentia molt bé amb elles.
Un dia vaig sortir al balcó. I no sé què va passar, però em vaig quedar tancada a fora. Vaig estar-m'hi tres o quatre hores. Sort que tenia una radio i em vaig anar entretenint amb la radio. Després de passar-me tot el matí allà, una d'elles va sortir al balcó i allà em va trobar. Pel comentari que va fer, ni tan sols s'havien adonat que jo no era enlloc.
(D'acord, aquest segon tros no l'hauria d'haver escrit, i demano perdó per haver-ho fet. M'ho vaig passar molt bé allà, però aquesta història es va quedar gravada al cervell, i surt de tant en tant.)
A vegades m'agradaria ser com la Gemma. Llavors penso que no, que no vull ser com la Gemma. Però...
Però sovint penso que puc desaparèixer durant força temps. I que quan algú em trobi, simplement dirà un "ah, eres aquí", i no li donarà més importància, com si hagués sigut a on havia de ser tota l'estona.
Invisible, com sempre, naturalment.
dimecres, 23 de gener del 2008
26 d'abril de 1991
Un divendres. Sí, això ho recordava, havia sigut un divendres. També recordava que havia sigut a la primavera. I que feia setè. Ai, ara els nens ja no fan setè!
Una dona em va dir la data. D'uns quaranta i tants anys. Alta, molt alta. Cabell fins a la cintura. Faldilla curta. Què carai! Fandilla curta. Jo sempre li n'he dit fandilla. Curta, molt curta. Botes altes. Cinquanta anells a les mans, tots amb pinta de ser bons.
Es va mirar el paper. 26 d'abril de 1991, em va dir. Em va fer gràcia saber-ne la data exacta.
L'endemà algú va venir i em va regalar Momo. I jo estava contentíssima. Sí, Momo. Vaig intentar començar-lo a llegir, però estava marejada, no em podia concentrar.
Tot i que va ser el primer llibre que vaig llegir després.
Aviat ja en farà... 17 anys!
Una dona em va dir la data. D'uns quaranta i tants anys. Alta, molt alta. Cabell fins a la cintura. Faldilla curta. Què carai! Fandilla curta. Jo sempre li n'he dit fandilla. Curta, molt curta. Botes altes. Cinquanta anells a les mans, tots amb pinta de ser bons.
Es va mirar el paper. 26 d'abril de 1991, em va dir. Em va fer gràcia saber-ne la data exacta.
L'endemà algú va venir i em va regalar Momo. I jo estava contentíssima. Sí, Momo. Vaig intentar començar-lo a llegir, però estava marejada, no em podia concentrar.
Tot i que va ser el primer llibre que vaig llegir després.
Aviat ja en farà... 17 anys!
diumenge, 13 de gener del 2008
Fum, fum, fum!
El fum del tabac em molesta. Podríem dir que em molesta moltíssim. Podríem dir que no se li posa bé ni al meu coll, ni als meus ulls. Els ulls em ploren. I se'm fa una bola al coll, de forma que no puc deixar de tossir. És per això que intento evitar els locals on hi hagi gent fumant. Al carrer no em molesta, el fum se'n va amb l'aire, però els locals...
L'últim cop que vam anar amb ma mare a la ciutat, ella es va parar davant d'un bar i em va dir d'entrar-hi, que havia d'anar al lavabo. Jo vaig veure que era de fumadors, i la vaig portar a un altre bar proper, però sense fum.
Tinc bastants familiars que fumen, i a la que fumen en una habitació més d'un, jo agafo els trastets i marxo. Al principi vaig tenir unes quantes discusions, però ara ja s'hi han acostumat.
I, sobretot, em vaig dir que jo no entraria en bars de fumadors. Perquè no. Perquè hi ha altres bars, i ja són ganes de passar-ho malament podent anar a un bar de no fumadors...
Recordo quan encara es podia fumar als vagons de tren. Bé, no a tots. Hi havia el vagó de no fumadors, sempre ple fins a dalt de tot, i el de fumadors, amb poca gent, però que només d'obrir la porta et trobaves amb una boira blanca que no et deixava veure quins llocs estaven lliures.
Recordo un dels primers cops que vaig anar en tren, quan anar en tren no era una cosa que fes habitualment. Anàvem quatre persones. Vam estar-nos tot el dia a la gran ciutat. Estàvem cansadíssims. Ens havíem saltat tot un dia de classes, però eren justificades. L'endemà, quan arribéssim, tots ens preguntarien com ens havia anat. Havíem de ser-hi a primera hora de la tarda, però vam marxar a mig matí i després vam aprofitar la tarda per donar una volta per la gran ciutat. Curiosament jo, que era la única noia, era la única que no volia mirar botigues...
A l'hora de tornar estàvem cansadíssims. Bé, jo estava cansadíssima. Vam pujar al tren i... al vagó de no fumadors no hi havia lloc. Un de nosaltres havia entrat en un altre vagó. Un vagó de fumadors. Però era d'aquells trens que no estaven comunicats, i no podíem anar on era ell. Quan portàvem poc temps al tren, va passar el revisor i ens va dir que al vagó de fumadors hi havia lloc per seure. Així que jo vaig decidir anar al vagó de fumadors, i un dels dos em va intentar convèncer de que no ho fes...
- Me'n vaig al vagó de fumadors a seure.
- Al vagó de fumadors? No has vist la fumera que hi ha?
- Sí, però estic cansada. Jo vull seure.
- Doncs hi hauràs d'anar sola, perquè jo no penso entrar en aquell vagó!
- D'acord, sé anar a l'altre vagó tota soleta i trobar un seient tota soleta, eh!
- Apa, doncs vés a contaminar-te els pulmons. En aquell vagó no m'hi veuràs en la vida.
No sé si la conversa va anar ben bé així. El to era més o menys aquest, i l'altre noi ens mirava com si mirés un partit de tenis, sense atrevir-se a dir res. Al cap i a la fi, què feien aquells dos éssers tan pacífics discutint perquè un volia seure i l'altre no volia fum?
El meu record és el d'aquesta persona, una estona més tard, entrant al vagó de fumadors. No recordo si va venir a Sant Celoni per dir-me que ja hi havia lloc al vagó de no fumadors, per si hi volia anar, o si va venir quan estàvem a punt d'arribar a la ciutat, perquè era fosc i no se'm passés la parada. Sé que dintre del meu cap vaig estar a punt de fer algun comentari de l'estil d'on han quedat els principis de "no m'hi veuràs en la vida". Però també sé que no ho vaig fer, perquè sabia que fer aquell pas no era una cosa que hagués fet perquè sí. I no recordo quin dels dos gestos era, però era un gest amable.
I, de cop, torna a ser ahir a la tarda-vespre. Estic en un bar. Un bar de fumadors. Els ulls em ploren. No faig més que tossir. Veig com algú fuma gairebé ininterrumpudament. I em pregunto: què coi hi faig, jo, aquí?
L'últim cop que vam anar amb ma mare a la ciutat, ella es va parar davant d'un bar i em va dir d'entrar-hi, que havia d'anar al lavabo. Jo vaig veure que era de fumadors, i la vaig portar a un altre bar proper, però sense fum.
Tinc bastants familiars que fumen, i a la que fumen en una habitació més d'un, jo agafo els trastets i marxo. Al principi vaig tenir unes quantes discusions, però ara ja s'hi han acostumat.
I, sobretot, em vaig dir que jo no entraria en bars de fumadors. Perquè no. Perquè hi ha altres bars, i ja són ganes de passar-ho malament podent anar a un bar de no fumadors...
Recordo quan encara es podia fumar als vagons de tren. Bé, no a tots. Hi havia el vagó de no fumadors, sempre ple fins a dalt de tot, i el de fumadors, amb poca gent, però que només d'obrir la porta et trobaves amb una boira blanca que no et deixava veure quins llocs estaven lliures.
Recordo un dels primers cops que vaig anar en tren, quan anar en tren no era una cosa que fes habitualment. Anàvem quatre persones. Vam estar-nos tot el dia a la gran ciutat. Estàvem cansadíssims. Ens havíem saltat tot un dia de classes, però eren justificades. L'endemà, quan arribéssim, tots ens preguntarien com ens havia anat. Havíem de ser-hi a primera hora de la tarda, però vam marxar a mig matí i després vam aprofitar la tarda per donar una volta per la gran ciutat. Curiosament jo, que era la única noia, era la única que no volia mirar botigues...
A l'hora de tornar estàvem cansadíssims. Bé, jo estava cansadíssima. Vam pujar al tren i... al vagó de no fumadors no hi havia lloc. Un de nosaltres havia entrat en un altre vagó. Un vagó de fumadors. Però era d'aquells trens que no estaven comunicats, i no podíem anar on era ell. Quan portàvem poc temps al tren, va passar el revisor i ens va dir que al vagó de fumadors hi havia lloc per seure. Així que jo vaig decidir anar al vagó de fumadors, i un dels dos em va intentar convèncer de que no ho fes...
- Me'n vaig al vagó de fumadors a seure.
- Al vagó de fumadors? No has vist la fumera que hi ha?
- Sí, però estic cansada. Jo vull seure.
- Doncs hi hauràs d'anar sola, perquè jo no penso entrar en aquell vagó!
- D'acord, sé anar a l'altre vagó tota soleta i trobar un seient tota soleta, eh!
- Apa, doncs vés a contaminar-te els pulmons. En aquell vagó no m'hi veuràs en la vida.
No sé si la conversa va anar ben bé així. El to era més o menys aquest, i l'altre noi ens mirava com si mirés un partit de tenis, sense atrevir-se a dir res. Al cap i a la fi, què feien aquells dos éssers tan pacífics discutint perquè un volia seure i l'altre no volia fum?
El meu record és el d'aquesta persona, una estona més tard, entrant al vagó de fumadors. No recordo si va venir a Sant Celoni per dir-me que ja hi havia lloc al vagó de no fumadors, per si hi volia anar, o si va venir quan estàvem a punt d'arribar a la ciutat, perquè era fosc i no se'm passés la parada. Sé que dintre del meu cap vaig estar a punt de fer algun comentari de l'estil d'on han quedat els principis de "no m'hi veuràs en la vida". Però també sé que no ho vaig fer, perquè sabia que fer aquell pas no era una cosa que hagués fet perquè sí. I no recordo quin dels dos gestos era, però era un gest amable.
I, de cop, torna a ser ahir a la tarda-vespre. Estic en un bar. Un bar de fumadors. Els ulls em ploren. No faig més que tossir. Veig com algú fuma gairebé ininterrumpudament. I em pregunto: què coi hi faig, jo, aquí?
dimecres, 2 de gener del 2008
Borde o dolça?
Vinc de ca la Laia, on parlava dels petits detalls i no he pogut resistir la temptació de fer un Ooooooooooooooohhhhhhhhhhhhhhh ben fet. El detall de la capseta de xocolata m'ha fet somriure, i m'ha fet pensar.
Fa dies que estic una mica borde. Sí, i què? Segurament ho hagi sigut tota la meva vida, de borde.
A mi mai ningú m'ha regalat una capseta de xocolata. Però no he pogut evitar pensar en algú que em regalava altres coses: em regalava problemes. Cada dia venia amb algun problema diferent. I què feia jo?
Sí, jo em dedicava a fer de persona esquerpa. Suposo que no, que no era borde. Només esquerpa. Com sempre.
Amb els anys he descobert que m'he tornat més borde. Però la gent em segueix dient que sóc bona persona. I jo que els vull portar la contrària. Em poso borde i acabo... Bé, millor no dic com acabo.
He entrat aquí. Estava decidida. Post borde. Em volia carregar algú. Em volia carregar alguna tradició. Em volia... em volia posar a escriure, però he vist el post de la Laia.
Ai, ja l'hem fotut.
I ara, què sóc? Ara sóc més dolça que la capsa de xocolata que li ha regalat l'amic a la Laia. I jo vull, eh! Jo vull ser borde. Vull carregar-me... què era el que em volia carregar?
Intento pensar en alguna cosa que em faci enfadar. Que em faci enfadar molt.
Però no puc. Ja no tinc xocolata al cap. No! Hi tinc problemes. Però problemes dels que em fan somriure.
- Mira què he trobat!
- Eh?
- A que no saps resoldre això?
- Va, deixa'm estar!
- Sí, mira, dibuixo això aquí, allò allà i... has de trobar quant val això!
- Coi, per què me l'expliques????????????
- :-)
- Ho saps, que ara no pararé fins trobar la solució, no?
- :-)
- I a sobre se'n fot. Va, deixa'm en pau, coi!
24 hores més tard:
- A que aquest no el saps resoldre?
- Para ja!
- Sí, mira, que és molt bo.
- Serà boníssim, però jo passo.
- Doncs mira, has de fer ...
Per què somric? Que jo vull ser borde, carai! M'agrada la Llum borde. Jo...
Jo estic fatal del cap. Mare meva!
Fa dies que estic una mica borde. Sí, i què? Segurament ho hagi sigut tota la meva vida, de borde.
A mi mai ningú m'ha regalat una capseta de xocolata. Però no he pogut evitar pensar en algú que em regalava altres coses: em regalava problemes. Cada dia venia amb algun problema diferent. I què feia jo?
Sí, jo em dedicava a fer de persona esquerpa. Suposo que no, que no era borde. Només esquerpa. Com sempre.
Amb els anys he descobert que m'he tornat més borde. Però la gent em segueix dient que sóc bona persona. I jo que els vull portar la contrària. Em poso borde i acabo... Bé, millor no dic com acabo.
He entrat aquí. Estava decidida. Post borde. Em volia carregar algú. Em volia carregar alguna tradició. Em volia... em volia posar a escriure, però he vist el post de la Laia.
Ai, ja l'hem fotut.
I ara, què sóc? Ara sóc més dolça que la capsa de xocolata que li ha regalat l'amic a la Laia. I jo vull, eh! Jo vull ser borde. Vull carregar-me... què era el que em volia carregar?
Intento pensar en alguna cosa que em faci enfadar. Que em faci enfadar molt.
Però no puc. Ja no tinc xocolata al cap. No! Hi tinc problemes. Però problemes dels que em fan somriure.
- Mira què he trobat!
- Eh?
- A que no saps resoldre això?
- Va, deixa'm estar!
- Sí, mira, dibuixo això aquí, allò allà i... has de trobar quant val això!
- Coi, per què me l'expliques????????????
- :-)
- Ho saps, que ara no pararé fins trobar la solució, no?
- :-)
- I a sobre se'n fot. Va, deixa'm en pau, coi!
24 hores més tard:
- A que aquest no el saps resoldre?
- Para ja!
- Sí, mira, que és molt bo.
- Serà boníssim, però jo passo.
- Doncs mira, has de fer ...
Per què somric? Que jo vull ser borde, carai! M'agrada la Llum borde. Jo...
Jo estic fatal del cap. Mare meva!
dimecres, 14 de novembre del 2007
Un moment "Marta-morta"
Érem petits. Jo més que ells. Posem-hi que jo tenia 4 anyets; la meva cosina, 7; i el meu cosí, 13. Em vaig passar moltes hores a casa dels meus tiets, jugant amb ells. La mare de la meva cosina s'assemblava a la meva mare de la mateixa forma que la meva cosina s'assembla a mi. Normalment ens disfressava de ballarines, princeses o qualsevol cosa que comportés vestits llargs i purpurina. Jo no volia. I el meu cosí passava de nosaltres, com és molt normal.
La meva cosina volia jugar a princeses. El meu cosí ens deia que calléssim i que el deixéssim en pau. Però jo no volia jugar a princeses.
Al final, sempre acabàvem jugant a alguna cosa en la que es matava algú. Llavors el meu cosí s'hi afegia. I sempre acabava matant a la meva cosina. "Marta, morta!", i em posava a riure. "Marta, morta!", i la meva cosina s'enfadava moltíssim. "Marta, morta!", i el meu cosí es posava a riure i es posava a jugar amb nosaltres, sempre que no juguéssim a princeses.
Érem feliços i no teníem cap preocupació. Bé, potser la meva cosina no era tan feliç com nosaltres. Però no teníem cap preocupació. En els llargs dies de dinars familiars a casa dels avis, el meu cosí em va ensenyar a pujar als arbres, a tirar pedres, a caçar gats i un munt de coses més que sempre feien dir-li a la meva àvia que això les nenes no ho feien.
No teníem cap preocupació. Només mirar al nostre voltant, riure i jugar.
Necessito un moment "Marta, morta". Un moment de riure, un moment sense cap preocupació. Un gran moment. Intento tirar enrere i recordar, però no aconsegueixo recordar quan va ser l'últim.
Un cafè sense cap parte metge meu, ni cap problema amb la sogra de qui parla amb mi. Que sí, m'agrada escoltar, però últimament tinc tants "problemes aliens" que m'estic tornant mig boja i necessito algú que vingui amb un somriure, amb il.lusió, i que m'expliqui coses bones.
Una tarda en un parc d'atraccions, rient, i no pensant res més que en pujar al màxim número de llocs possible.
Una competició d'un esport en què ningú dels que participa sigui bo, i que el més important sigui riure i intentar encertar amb la pilota on sigui.
Un vespre d'explicar acudits fins a la matinada, fins que facin mal les mandíbules de tan riure, i fins i tot llavors, continuar explicant acudits.
Un vespre de jugar a l'UNO, al cinquillo, o a qualsevol joc de cartes on primi més la sort que el saber. A 5 cèntims el punt, que tampoc cal arruinar-se!
Una estona de mal de panxa. Aquell mal de panxa que proporcionen els nervis. Seguit d'un somriure, i de la sensació que no calien els nervis, perquè tot ha anat bé.
El món podria estar ple de moments "Marta, morta!" I jo segueixo sense recordar quan va ser l'últim. Però, el que és pitjor de tot, no crec que tingui cap moment d'aquest en els pròxims dies, ni en les pròximes setmanes.
O potser és que el meu cos vol que torni a fer esport i per això em diu això. Perquè, qui sinó estaria estirada en una camilla, mentre li fan proves per veure què hi té al peu, i es posaria a pensar en les màquines del gimnàs? Si no puc córrer en un temps, què hi ha de les altres màquines? Aquella que és de pujar escalons? Això no em fa mal. I la que sembla que esquiis? La meva coneixença de les màquines del gimnàs és nul.la, excepte de la cinta i les bicis. Però, per això hi ha els monitors, no?
De qualsevol forma, a part de la meva sessió al gimnàs, necessito algun moment "Marta, morta!"
La meva cosina volia jugar a princeses. El meu cosí ens deia que calléssim i que el deixéssim en pau. Però jo no volia jugar a princeses.
Al final, sempre acabàvem jugant a alguna cosa en la que es matava algú. Llavors el meu cosí s'hi afegia. I sempre acabava matant a la meva cosina. "Marta, morta!", i em posava a riure. "Marta, morta!", i la meva cosina s'enfadava moltíssim. "Marta, morta!", i el meu cosí es posava a riure i es posava a jugar amb nosaltres, sempre que no juguéssim a princeses.
Érem feliços i no teníem cap preocupació. Bé, potser la meva cosina no era tan feliç com nosaltres. Però no teníem cap preocupació. En els llargs dies de dinars familiars a casa dels avis, el meu cosí em va ensenyar a pujar als arbres, a tirar pedres, a caçar gats i un munt de coses més que sempre feien dir-li a la meva àvia que això les nenes no ho feien.
No teníem cap preocupació. Només mirar al nostre voltant, riure i jugar.
Necessito un moment "Marta, morta". Un moment de riure, un moment sense cap preocupació. Un gran moment. Intento tirar enrere i recordar, però no aconsegueixo recordar quan va ser l'últim.
Un cafè sense cap parte metge meu, ni cap problema amb la sogra de qui parla amb mi. Que sí, m'agrada escoltar, però últimament tinc tants "problemes aliens" que m'estic tornant mig boja i necessito algú que vingui amb un somriure, amb il.lusió, i que m'expliqui coses bones.
Una tarda en un parc d'atraccions, rient, i no pensant res més que en pujar al màxim número de llocs possible.
Una competició d'un esport en què ningú dels que participa sigui bo, i que el més important sigui riure i intentar encertar amb la pilota on sigui.
Un vespre d'explicar acudits fins a la matinada, fins que facin mal les mandíbules de tan riure, i fins i tot llavors, continuar explicant acudits.
Un vespre de jugar a l'UNO, al cinquillo, o a qualsevol joc de cartes on primi més la sort que el saber. A 5 cèntims el punt, que tampoc cal arruinar-se!
Una estona de mal de panxa. Aquell mal de panxa que proporcionen els nervis. Seguit d'un somriure, i de la sensació que no calien els nervis, perquè tot ha anat bé.
El món podria estar ple de moments "Marta, morta!" I jo segueixo sense recordar quan va ser l'últim. Però, el que és pitjor de tot, no crec que tingui cap moment d'aquest en els pròxims dies, ni en les pròximes setmanes.
O potser és que el meu cos vol que torni a fer esport i per això em diu això. Perquè, qui sinó estaria estirada en una camilla, mentre li fan proves per veure què hi té al peu, i es posaria a pensar en les màquines del gimnàs? Si no puc córrer en un temps, què hi ha de les altres màquines? Aquella que és de pujar escalons? Això no em fa mal. I la que sembla que esquiis? La meva coneixença de les màquines del gimnàs és nul.la, excepte de la cinta i les bicis. Però, per això hi ha els monitors, no?
De qualsevol forma, a part de la meva sessió al gimnàs, necessito algun moment "Marta, morta!"
diumenge, 28 d’octubre del 2007
A la vora el foc
Des de petita, sempre he sentit que les jaquetes s'estrenaven per Fires. Ara feia molts anys que no estrenava res per Fires, si és que algun cop havia estrenat alguna cosa. Ahir vaig estrenar la jaqueta nova. I és que ja comença a fer fred.
I què passa quan fa fred? Doncs que la gent normal encèn la calefacció. La gent normal... excepte la gent que la té espatllada i com que demà és festa, s'ha d'estar fins dimarts sense calefacció.
I què fa la gent normal quan no té calefacció? Doncs encendre el foc i arraulir-se al seu cantó. Llegir, fer els mots encreuats... el que sigui, però a la vora el foc.
Serà per això que m'he recordat de quan vivia a casa els avis? Una casa de pagès sense calefacció, amb les finestres fetes caldo, on hi feia més fred que a fora? On hi vaig viure tot un hivern. Bé, només els caps de setmana.
Arribava els divendres, de la gran ciutat, on no hi fa gairebé mai fred, i venia a un lloc on la temperatura era bastant més baixa. Sense calefacció. Sense res.
Em passava el cap de setmana al cantó del foc. Llegint, estudiant, o fent el que fos. Sempre al cantó del foc, amb el gos dels avis ajagut a sobre els meus peus. Amb tota la gent de la casa a la mateixa habitació, perquè qualsevol marxava de la vora del foc!
I allà mirava els partits de futbol. Amb el papa i l'avi, i a vegades s'hi afegia el tiet. Tots tres a davant de la tele. Jo era la única que era del Barça. Jo mirava i...
Mirava i comentava durant la setmana. Amb la meva primera companya d'habitació. Ens portàvem molt bé. Però fa anys que no en sé res. A les dues ens agradava el futbol. Les altres noies del pis es reien de nosaltres, perquè féiem venir bé l'hora de berenar per veure el programa d'esports de tv3. O era el 33? Ja no recordo com es deia...
I se m'escapa un somriure en recordar les nostres discusions. Les dues érem del Barça. Les dues ens miràvem els partits. Les dues estàvem d'acord en gairebé tot. Era impossible dir-nos alguna cosa i que ho veiéssim diferent. Excepte...
Excepte que ella era Vítor Baía. I jo... doncs jo, a en Vítor Baía no li veia res. Així que ens passàvem l'hora del berenar mirant la tele. Ella comptava quants cops sortia en Vítor Baía i jo comptava quants cops sortia el meu preferit. Però sempre guanyava ella. Per què serà?
Però, aquí, al meu blog, mano jo. Així que sortirà més vegades el meu preferit. I vestit de groc, que està més mono :-)
I què passa quan fa fred? Doncs que la gent normal encèn la calefacció. La gent normal... excepte la gent que la té espatllada i com que demà és festa, s'ha d'estar fins dimarts sense calefacció.
I què fa la gent normal quan no té calefacció? Doncs encendre el foc i arraulir-se al seu cantó. Llegir, fer els mots encreuats... el que sigui, però a la vora el foc.
Serà per això que m'he recordat de quan vivia a casa els avis? Una casa de pagès sense calefacció, amb les finestres fetes caldo, on hi feia més fred que a fora? On hi vaig viure tot un hivern. Bé, només els caps de setmana.
Arribava els divendres, de la gran ciutat, on no hi fa gairebé mai fred, i venia a un lloc on la temperatura era bastant més baixa. Sense calefacció. Sense res.
Em passava el cap de setmana al cantó del foc. Llegint, estudiant, o fent el que fos. Sempre al cantó del foc, amb el gos dels avis ajagut a sobre els meus peus. Amb tota la gent de la casa a la mateixa habitació, perquè qualsevol marxava de la vora del foc!
I allà mirava els partits de futbol. Amb el papa i l'avi, i a vegades s'hi afegia el tiet. Tots tres a davant de la tele. Jo era la única que era del Barça. Jo mirava i...
Mirava i comentava durant la setmana. Amb la meva primera companya d'habitació. Ens portàvem molt bé. Però fa anys que no en sé res. A les dues ens agradava el futbol. Les altres noies del pis es reien de nosaltres, perquè féiem venir bé l'hora de berenar per veure el programa d'esports de tv3. O era el 33? Ja no recordo com es deia...
I se m'escapa un somriure en recordar les nostres discusions. Les dues érem del Barça. Les dues ens miràvem els partits. Les dues estàvem d'acord en gairebé tot. Era impossible dir-nos alguna cosa i que ho veiéssim diferent. Excepte...
Excepte que ella era Vítor Baía. I jo... doncs jo, a en Vítor Baía no li veia res. Així que ens passàvem l'hora del berenar mirant la tele. Ella comptava quants cops sortia en Vítor Baía i jo comptava quants cops sortia el meu preferit. Però sempre guanyava ella. Per què serà?
Però, aquí, al meu blog, mano jo. Així que sortirà més vegades el meu preferit. I vestit de groc, que està més mono :-)
dimecres, 29 d’agost del 2007
Un anyet...
- Va, vinga, nens, ajudeu a la Lluna a bufar l'espelma, que vosaltres sou més grans.
- Vinga, un... dos... tres...
- I ara una foto!
- Sí, una foto, tots plegats!
- Vinga, poseu a la Lluna a dalt de la cadira, així estareu a la mateixa alçada.
- Marc, cuida't d'agafar la cadira, que no caigui. Maria, aguanta a la Lluna, que no caigui de la cadira.
- Va, que us faig la foto. Rieu! Un... dos... tres... Vinga, ja està!
- PERÒ QUÈ FEEEEEEEEU??????????????????? NO DEIXEU A LA LLUNA SOLA A SOBRE DE LA...
- Pataxaf.
- Nena! Lluna!!!!
- Tira-li aigua.
- Sembla que respira.
- Però no fa res.
- Directa a l'hospital. Engega el cotxe!
- I, a sobre, l'entrada a la ciutat està plena de gent. No hi ha forma d'anar més ràpid????????
- Mama?
- Nena! Estàs bé?
- Set.
No, no és que comptés, és que tenia set...
Sempre hi ha alguna cosa a cel.lebrar. Si ens ho proposéssim, estic segura que cada dia trobaríem alguna cosa per cel.lebrar. Si ens ho proposéssim...
A vegades, però, aquestes coses que es podrien cel.lebrar ens passen desaparcebudes. No ens en recordem. Potser perquè no els donem prou importància. Segurament sigui això. Però sempre hi ha algú que se'n recorda. O jo, o algú altre, i llavors surt la parida de torn. Com per exemple que avui és el dia que en Saruman va entrar a la Comarca. O que fa 32 anys que va aparèixer la Nova Cygni 1975. Sempre hi ha coses a cel.lebrar, encara que siguin xorrades (i vaja, que això d'en Saruman no és massa per cel.lebrar, però... si es busca, sempre hi ha alguna cosa).
Així que res. Un anyet, que és més que un anyet. I que crec que no ho hauria de cel.lebrar. Perquè em nego a cel.lebrar-ho, per les circumstàncies, perquè no em va agradar.
Però algú m'ho ha recordat i he pensat que què carai! Un anyet és un anyet, i s'ha de cel.lebrar!
- Vinga, un... dos... tres...
- I ara una foto!
- Sí, una foto, tots plegats!
- Vinga, poseu a la Lluna a dalt de la cadira, així estareu a la mateixa alçada.
- Marc, cuida't d'agafar la cadira, que no caigui. Maria, aguanta a la Lluna, que no caigui de la cadira.
- Va, que us faig la foto. Rieu! Un... dos... tres... Vinga, ja està!
- PERÒ QUÈ FEEEEEEEEU??????????????????? NO DEIXEU A LA LLUNA SOLA A SOBRE DE LA...
- Pataxaf.
- Nena! Lluna!!!!
- Tira-li aigua.
- Sembla que respira.
- Però no fa res.
- Directa a l'hospital. Engega el cotxe!
- I, a sobre, l'entrada a la ciutat està plena de gent. No hi ha forma d'anar més ràpid????????
- Mama?
- Nena! Estàs bé?
- Set.
No, no és que comptés, és que tenia set...
Sempre hi ha alguna cosa a cel.lebrar. Si ens ho proposéssim, estic segura que cada dia trobaríem alguna cosa per cel.lebrar. Si ens ho proposéssim...
A vegades, però, aquestes coses que es podrien cel.lebrar ens passen desaparcebudes. No ens en recordem. Potser perquè no els donem prou importància. Segurament sigui això. Però sempre hi ha algú que se'n recorda. O jo, o algú altre, i llavors surt la parida de torn. Com per exemple que avui és el dia que en Saruman va entrar a la Comarca. O que fa 32 anys que va aparèixer la Nova Cygni 1975. Sempre hi ha coses a cel.lebrar, encara que siguin xorrades (i vaja, que això d'en Saruman no és massa per cel.lebrar, però... si es busca, sempre hi ha alguna cosa).
Així que res. Un anyet, que és més que un anyet. I que crec que no ho hauria de cel.lebrar. Perquè em nego a cel.lebrar-ho, per les circumstàncies, perquè no em va agradar.
Però algú m'ho ha recordat i he pensat que què carai! Un anyet és un anyet, i s'ha de cel.lebrar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la