divendres, 5 de desembre de 2008

Per què somio amb tu?

que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Aquesta setmana he somiat cada dia amb tu.

I no vull. No vull somiar amb tu.

Són somnis feliços, bonics, agradables. Són somnis on jo sóc feliç. Són uns somnis als que no estic acostumada. Perquè, quan jo recordo un somni, normalment és un somni on pateixo, on sóc infeliç, on tinc por. Però tota aquesta setmana ha sigut diferent. Cada dia m'he despertat i he recordat el que somiava. I sempre era feliç. I sempre hi sorties tu.

És el tipus de somni que hagués tingut si hagués somiat desperta. Sí, somiat desperta.

Quan estic desperta, puc dominar el que penso. O, com a mínim, puc fer fora algun pensament quan apareix. Es tracta de pensar en alguna altra cosa. Sí, ja ho sé, és allò de "no pensis en un ós blanc". Si t'encaparres a no pensar-hi, si només penses que no has de pensar en l'ós blanc, no te'l treus del cap. Però si et poses a pensar en un girafa lila, aleshores l'ós blanc desapareix de la teva ment.

Però el que no pots controlar és el que somies. De dia, essent conscient, pots fer aparèixer una girafa lila cada cop que l'ós blanc treu el cap. Però, un cop dorms, no tens aquesta consciència. No pots dominar els somnis, i els somnis treuen el que tens a dins.

Sovint em dic que no està bé somiar desperta. Perquè llavors caus. I val més ser realista, sobretot en aquest cas, que la realitat em diu el que em diu. La realitat em diu que aquests somnis mai es compliran. Per això els amago. Per això m'invento girafes liles, tigres vermells i lleons blaus.

Però durant la nit apareixes sense demanar permís. Sense que et pugui fer fora del meu cap.

I m'aixeco, cada matí, amb una barreja de sentiments. La felicitat que encara dura del somni. La tristesa de saber que aquella felicitat no hi serà mai. El dubte de si és millor somiar desperta, sabent que és mentida, i fent-me mal, o fer-me encara més mal sense somiar desperta, però tenint uns somnis molt més reals quan dormo.

I només tinc un dubte: per què somio amb tu?

8 comentaris:

Laia ha dit...

Els somnis són un univers paral·lel massa emoblicat per arribar-los a entendre, no sé... està clar que si hi somies no és per casualitat, que és algú a qui tens present o amb qui voldries estar, que trobes a faltar, o no sé... Però mai podràs controlar què somiar. A mi em fa ràbia també, però de vegades no sé, prefereixo somiar amb alguna cosa que no puc tenir abans que no somiar-hi... d'alguna manera aconsegueixo "tenir-ho", encara que sigui de mentida, una il·lusió... Serà qüestió de forçar la ment a somiar amb girafes liles...

Carquinyol ha dit...

somiar és com tot, una mica està bé, estimula i ajuda a expandir mires, però viure permanent en un somni és enganyar-se un mateix. Tu no t'enganyes, ben al contrari, saps separar perfectament, tan perfectament que pateixes gairebé com si fos una pèrdua real allò que pateixes al despertar. Hi ha alguna cosa que necessites i a la que no hi arribes (o no t'arriba a tu), no sé com serà la cosa de forta però el meu consell és que no t'obsessionis, pensar en girafes liles per no pensar en ossos blancs fa que no vegis els gatets taronges que tens al costat.

I perdona el totxo.

Llum ha dit...

No ho sé, Laia. Jo crec que és dolent per mi, somiar-hi. Però potser és bo, vés a saber.

Gatets taronges, Carquinyol? M'has fet riure! Segurament tinguis raó!

Tirai ha dit...

Gatets taronja, girafes liles? Jo en vull! :p
No sé, ja sé que és fotut perquè quan et despertes, resulta que no pot ser, però potser no és tan dolent. Potser, no hauria de dir això, però si hi somies és per alguna cosa i potser és per algun indici del que no ets conscient, però el teu subconscient sí.

XeXu ha dit...

Mmm, ara potser m'equivoco i quedo fatal, però pot ser que recordi que en un passat (que no sabria determinar) diguessis en algun post que eres capaç de decidir el que somniaves, o modificar-ho, no ho recordo massa bé. No ho podries fer ara, portant-ho cap allà on tu vols?

Llum ha dit...

Jo em quedo les girafes liles i tu els gatets taronges, d'acord? :-D Bé, doncs no ho sé. Potser tinguis raó. A saber! Però, saps què? Val més somiar en això que en coses que facin plorar...

XeXu, precisament em queixava del contrari: em queixava que quan tenia un somni dolent, em despertava, i quan tornava a dormir, el somni continuava. Però això d'evitar un somni no ho he sabut fer mai...

mariona ha dit...

he vingut des del bloc de la tirai,i,curiosament,he començat a fer el que faig cada cop que veig un bloc nou,anar tirant enrera i mirar de reconstruïr una miqueta la història de la persona. és una activitat que m'agrada,em permet oblidar la meva vida una estoneta i a més,si la persona escriu bé i tal,m'entretèn.. desprès,he anat al bloc de la tirai una altra vegada,per escriure-li i repassar un parell de post que no havia "entès" i he vist que l'havies escrit i tal (ois mariona,que espieta! )i si,jo també m'he sentit rebutjada alguna vegada amb aquest tema,potser es per això que ja no escric,per no fer-me ilusions.. igualment, també hi ha grans moments darrera els blocs,i aquests son els que han de romandre a la memòria..


ei,i perdona per la parrafada de "sinsentido i qué cony diu aquesta freak?!"

un petó princesa!

Llum ha dit...

Benvinguda, mariona.

Per mi, crec que escriure és una necessitat... No escric per agradar a ningú.

No ho sé, el tema és complicat.